PRÒLEG (Antígona i Ismene)

1. La postura d’Antígona i la d’Ismene. Arguments que ofereixen per sustentar

les seves actuacions. La postura d’Antígona és rebel, ella desobeeix i vol seguir la
llei dels déus, perquè la seva estancia al món dels morts serà eterna. Antígona vol
que el seu germà descansi en pau i enterrar-lo, encanvi Ismene no es es posiciona
igual que la seva germana.

PÀRODE o cant d’entrada del Cor

2. Informacions que aporta la seva intervenció. Argos contra Tebes o l’àguila
contra la serpent. Les intervencions del cor són importants per la importància dels
missatges que transmeten, la seva bellesa formal i per l’acurada selecció dels motius
mítics que s’hi exposen. El cor ens dona una perspectiva més àmplia dels fets. El cor
està tranquil després de la victòria de Tebes de la qual el sol n’ha sigut el primer
testimoni. Policinices apareix i es tira sobre la terra i porta l’exèrcit d’Argos contra
Tebes, es compara la manera d’actuar de Polinices amb una àliga. Aquesta àliga
volava i va marxar de Tebes abans d’atipar-se amb la sang, va marxar perdedora.
Zeus abomina la sobergeria i quan veu avançar l’exèrcit d’Argos, amb el seu llamp
foragita un guerrer que volia cridar victòria. El guerrer cau i Ares els concedeix un
destí desafortunat.

EPISODI I (Creont i les noves del Guarda)

3. La teoria política de Creont. Les idees de la política de Creont són:
- La primera idea política de Creont: Qui governa ha de prendre les decisions
encertades, ha de ser honest, no callarà si veu venir la ruïna de la ciutat.
- Segona idea política de Creont: La pàtria per sobre dels amics. Un governant
ha de considerar que els interessos de la pàtria són més importants que un
amic/familiar
4. Informacions del Guarda. El guarda communica grotescament el conat
d’enterrament de Polinices realitzat per un desconegut.
5. Advertència del Corifeu a Creont. Irritació de Creont que el porta a la teoria de
la conspiració. El corifeu i Antígona pensen en la obligació divina, en tenir
l’aprovació dels déus, això irrita Creont i el porta a pensar en conspiracions en contra
del seu poder i amenaça al guardià de mort si no desvela al culpable.

ESTÀSIM I
6. “Saviesa de l’Home” Hi ha una llista de coses que sap fer l’home, aquestes són:
- Solcar el mar grisenc (sap navegar)
- Fatiga la deessa Terra (treballa la terra)
- Capturar la raça d’ocells I els animals salvatges (sap caçar)
- Captura també les espècies que viuen al mar (sap pescar)
- Domina les feres salvatges (pastura els animals/ domina el cavall I el toro)
- Descobreix la paraula I el pensament (sap pensar)
- Governa les ciutats
- Es protegeix
La cosa que l’home no pot dominar és la mort, no es pot escapar de la mort
 7. Última estrofa. Per què es pot considerar una segona advertència a Creont? En què
consisteix aquesta advertència?

EPISODI II (El Guarda porta Antígona davant de Creont)

8. Les tres escenes:
a. Corifeu, Creont, Guàrdia i Antígona. “Afirmo haver-ho fet. Mai no ho
negaré” En aquesta el guarda relata a Creont com han enxampat Antígona:
la fortor del cadàver, sol del migdia, «catalicisme còsmic», se sent el crit de la
noia, la noia torna al ritual.
b. Corifeu, Creont i Antígona. Punt dialèctic culminant de la tragèdia.
(Arguments d’Antígona i advertències de Creont). L’argument d’Antígona
per haver desobeït és perquè «la llei no ve de Zeus»
c. Corifeu, Creont, Antígona i Ismene. Etopeia (caracterització per les
paraules) de les dues noies. Utilitzen paraules poc amables però sinceres.

ESTÀSIM II
9. “Dissort”. Les calamitats s’arrosseguen de generació en generació. Veig
calamitats (desgràcia) a la família dels labdàcides → no allibera la nissaga de les
calamitats (de les desgràcia) Hi havia una llum d’esperança però la segaven els
mots insensats I la fúria del cor d’Antígona

10. Paper de Zeus. Zeus, que té el poder absolut «Res no pot contenir la teva força», la
llei de Zeus és eterna. “Res important no esdevé en la vida dels mortals a recés de
les calamitats”

11. Hi ha esperança? L’esperança és atzarosa, de vegades per alguns és un guany I

per altres un parany construït amb anhels deixelebrats (desitjos impossibles)
“És molt breu el temps que es viu estalvi de calamitats” És molt curt el temps en
que no ens passa cap calamitat.

EPISODI III (pare i fill o Hèmon vs. Creont)

12. Primera escena. El discurs protrèptic (exhortatiu) del pare, intents de
convèncer el fill de la condemna justa d’Antigona. La resposta del fill: venera
el pare, però no cedeix.
Creont, el pare diu que els homes desitgen engendrar fills dòcils perquè han
d’honorar als amics dels seus pares I tornar mal per mal als enemics dels seus
pares. Creont diu al seu fill:
- No perdis el seny pel plaer d’una dona” Deixa la noia I que busqui espòs a
l’Hades, al mon dels morts.
- “L’he de matar” perquè ha sigut rebel I ha de mantenir un ordre a la família
perquè sinó com ho farà amb la ciutat?
- “Qui mana ha de ser obeït en tot, en les coses justes I en les que no ho són“
 - “S’ha de mantenir la disciplina, per pitjor l’anarquia, el millor és la disciplina”
“Cal donar suport als qui manen, I no permetre que les ordres siguin mai
rebatudes per una dona, abans la mort”

Hèmon, el seu fill, li respòn que s’ha de tenir seny, ja que no tothom pensa com ell.
També li diu que la seva presència fa por a la gent i li diu que hi ha rumors que el
poble està lloant a Antígona «Hèmon sent que el poble creu que s’hauria de lloar a
Antígona». I finalment li diu: “No t’obstinis a tenir només una raó inemovible, una
veritat”

13. Segona escena. Després de l’advertència del Corifeu a Creont, la seguretat del
segon comença a cedir perquè canvia o es fa enrere de dues ordres que havia
donat, quines? La primera és que no matarà a Ismene i la segona, que en comptes
d’enterrar-la o matar-la directament, la faria estar-se en lloc per fins morir.

ESTÀSIM III
14. “Amor invicte”. Ningú no el pot defugir. Afrodita fa el seu joc, per què? L’amor
és allò que mou a Antígona, Ismene, Hèmon i Eurídice, per tant Afrodita, deessa de
l’amor, és la responsable de la bogeria d’alguns per amor, ja que l’amor sotmet a qui
el posseeïx, l’amor és a tot arreu i cap immortal no et pot defugir, ni tampoc et pot
defugir els homes efímers, l’amor fa embogir i dins l’obra també, l’amor ha creat
batalla entre homes de la mateixa sang, familiars Hèmon I Creont.

EPISODI IV
15. Plany d’Antígona per les noces frustrades.Conversa entre la protagonista i el
Corifeu. Antígona es lamenta i s’acomiada. Antígona està purificant alguna falta
paterna- hibris

16. Aparició de Creont. Antígona continua el seu plany. Comentari de text a partir
de “Oh tomba! Oh cambra nupcial” fins al final de l’episodi.
- COMENTARI DE TEXT:
La tragèdia de Sòfocles Antígona es va escriure fa més de dos mil anys, a
Grècia i es va representar per primera vegada el 441 aC. Sòfocles era un
poeta de la tragèdia grega que va resultar un gran canvi en la poesia tràgica
grega. Antígona va ser escrita just a l'època més important pel teatre, la
civilització i la cultura grega. A més, l'obra va ser escrita nou anys abans de la
guerra del Peloponès, entre Atenes i Esparta.
A l'obra predomina el monòleg dels personatges principals, i es combina amb
el diàleg d'aquests, també conté algunes acotacions i indicacions per indicar
el que l'autor vol expressar. 
L'estructura interna de l'obra es basa en una disputa entre dos personatges
mitjançant el diàleg; el conflicte és creat principalment per Antígona. Tot
comença quan el seu germà Polinices mor sense honors per ordre de Creont,
i ella decideix rebel·lar-se contra les seves ordres, ja que considera més
profunda la llei de sang que la llei de polis, i com a germana decideix honorar-
lo. A partir d'aquí, provoca diversos enfrontaments; enfrontament de la propia
Antígona amb la seva germana Ismene, l'enfrontament de Creont i Hèmon i
finalment l'enfrontament entre ella i Creont. En conseqüència, Antígona acaba
morta, però no és l'única: Eurídice i Hèmon moren a causa del suïcidi.
És evident que el tema central del text és una tragèdia en tota regla; en aquest
cas, no existeix una resolució "feliç", ja que la protagonista mor i no es fan
transicions de comportament en els personatges. Però tot i això, continua
essent una tragèdia perquè existeix un conflicte tràgic (a més d'una
anagnòrisi)

En el cas de l'episodi quatre, no existeix cap mena de conflicte a resoldre,

simplement es tracta d'un comiat d'Antígona a tots els familiars que han mort
pels conflictes explicats anteriorment. En aquest episodi, hi intervenen també
Corifeu i Creont per donar-hi més "joc" al seu sentiment.
En aquest episodi, apareixen pocs personatges de l'obra, però així i tot, se'n
menciona a varis: Antígona, la protagonista de la tragèdia manté una
conversa amb Corifeu (ajudant del rei Creont) i Creont (rei de Tebes i oncle
d'Antígona). Parla del comiat que està obligada a fer als familiars que ha
perdut, i assegura que podria tenir un altre marit (en el seu cas està
compromesa amb Hèmon) o tenir altres fills, però que mai podrà tornar a tenir
uns altres pares (Èdip, el seu pare ja és mort) i, per tant, tampoc uns altres
germans (Etèocles i Polinices han mort). Concretament en aquest episodi no
es realitzen accions molt destacables, simplement és una conversa sobre tots
els personatges que han mort.
Podem situar Antígona en el període real de Creont, que assumeix el poder.
La història passa a Àgora de Tebes, davant la porta del palau de Creont.
La forma teatral presenta la interacció de la paraula i dels comportaments
comunicatius no verbals. Cal remarcar el caràcter de discurs oral de la
paraula en el teatre. En aquest sentit, s'ha de valorar la tècnica de l'apart i les
característiques de les acotacions.
En referència als recursos retòrics dins l'obra d'Antígona predominen les
metàfores i les referències a altres mites i creences. També s'utilitzen els
hipèrbatons amb freqüència, ja que fa ús de la ironia en els diàlegs. Així
mateix es presenten diversos exemples de sinestèsia.
ESTÀSIM IV
17. El Destí és una força irreductible. Tres personatges no van poder sostreure’s
al seu destí. Qui són? A qui va adreçat el cant, a Antígona o més aviat a
Creont? (Tingues en compte el que coneixerem en l’episodi següent) El destí és
una força irreductible, no pot ser defugit, esquivat per ningú, afecta tothom i no espot
vèncer amb armes ni muralles, és irreductible. Els tres personatges que no poden
defugir el seu destí són:
- Dànae: la pluja d’or de Zeus la fecunda. Dànae era noble però estava
destinada
- Fill de Driant: injurià (va maltractar) a Dionís i va ser resclòs en una presó de
pedra
- Ares veu una esposa (la 2a esposa de Fineu), que deixa cecs a dos nois amb
les seves mans sangnoses, aquests nois es lamentaven, la mare dels dos
cecs reclos amb coves lllunyanes.

ESPISODI V (Tirèsias vs. Creont)

18. Apareix Tirèsias, l’endeví cec. Explica ben bé aquests tres aspectes:
a. Les advertències dels deus (aus i sacrificis). Última oportunitat de
Creont per rectificar. Les aus fan un soroll desconegut, es maten entre ells.
Sacrifiicis amb foc, però les víctimes no s’acaben de cremar. Tirèsias és molt
clar i diu que Creont ha de rectificar la seva conducta.
b. Tens diàleg entre Creont i Tirèsias Tirèsias li diu a Creont: «Ara camines
pel fil de la navalla de la sort» «Ho sabràs si escoltes els signes que he
intuïtamb el meu art»
c. Les prediccions de Tirèsias Tirèsias profetitza desgràcies innombrables per
a Creont si desobeeix les lleis de Zeus. Li diu que d’aquí poc hi haurà
gemecs entre homes i dones del seu casal, que no podrà defugir la cremor.

19. Amb la desaparició de Tirèsias, el Corifeu fa que l’orgull de Creont

desaparegui. Com? El corifeu li diu a Creont que Tirèsias mai no ha fallat en cap de
les seves prediccions en aquesta ciutat, i que per tant, li hauria de fer cas si no vol
trobar-se amb les desgràcies que els déus li portaran.

ESTÀSIM V
20. Invocació a Bacos (Dionís). Cant d’alleujament i joia. Recurs literari del
contrast, per fer més impressionant el desastre sobre Creont de l’Èxode.
a. Atributs del Déu: Déu és reverit (adorat) sota mil invocacions (sota mil
noms), glòria d’una núvia de Cadmos (mare de Dionís), nissaga (família) de
Zeus, vetlla per Itàlia (Magna Grècia), viu a Tebes (la residència de les
bacants= dones que acompanyen a Bacus), és guia, vigilant, fill de Zeus

b. Bacos, tot t’envia a Tebes «t’han vist a la Font Cartàlica, Delfos, al Parnàs»
«Les crestes cimes Nisa (lloc on Bacos passa l’infància) t’envien (a Dionís) a
visitar Tebes (les bacants demanen que visiti Tebes)»
 c. Bacos purificador. Amor a Tebes Bacos estima Tebes igual que estima la
seva mare (que va ser fulminada per un llamp). Ara, quan la ciutat està
dominada per una cruel malura li demana al déu que vingui a Tebes,, perquè
purifiqui la ciutat ara que està moguda.

d. “Fes la teva aparició” Bacos és guia, vigilant, fill de Zeus.

ÈXODE
21. El desenllaç de la tragèdia.
En l’últim apartat de la tragèdia d’Antígona trobem el final de Creont, que el seu orgull i
la seva obstinació l’han portat a la ruïna, i diu que l’han convertit en un «cadàver
vivent». Hèmon i Antígona, han mort abraçats, com diu «és a la mansió de l’Hades
on el míser ha aconseguit acomplir les noces». I finalment, entorn a les lleis divines o
lleis dels déus, prenen un significat nou de «el seny és , en molt, la primera condició
per a la felicitat. I no en convé captenir-se..., perquè els orgullosos paguen les seves
paraules arrogants amb malastres infinits... amb la vellesa aprenen a ésser
assenyats» on el Corifeu fa referència a la desobediència de Creont