Doss 1R Cultura Llatina 2016-17

INSTITUT JOSEP LLADONOSA CULTURA I CIVILITZACIONS LLATINES LLATÍ 1R BATXILLERAT
UNITAT 1 URBANISME A LA ROMA ANTIGA
1. LA CIUTAT ROMANA: UNA ESTRUCTURA QUADRICULADA
Com que a les províncies sotmeses d'Occident les ciutats eren gairebé
sempre edificades de nova planta, podien ser perfectament planificades
pels urbanistes. Aquests decidien on s'havia d'establir una nova ciutat i
projectaven un plànol general que indicava els espais destinats a les
seves diverses necessitats: habitatges, botigues, temples, places,
carrers, clavegueres...
L'urbanisme romà seguia un model determinat. Aquest model, igual

que en molts altres aspectes de la cultura romana, deu les seves
característiques més importants a la influència de les
civilitzacions etrusca i grega:
 Té un origen etrusc l'existència dels dos carrers principals en

creu orientats en direcció est-oest (Decumanus Maximus) i nord-
sud (Cardo Maximus). També eren una herència etrusca els
rituals religiosos que s'havien de celebrar abans de construir
una ciutat: en primer lloc es prenien els auguris per saber si els
déus eren favorables; més tard un sacerdot traçava un solc amb
una arada marcant els límits previstos per a la nova ciutat
excepte les futures portes. Aquest solc assenyalava el pomerium,
el perímetre protegit pels déus, sobre el qual es construirien les
muralles. Les tres fases per la fundació de la ciutat
s‟anomenaven: inauguratio (consulta del pontifex maximus als
déus mitjançant els auguris i els auspicis), limitatio (traçat) i
consecratio (sacrifici)
 Té origen grec la quadrícula que resultava de la intersecció

dels cardines, carrers paral·lels al Cardo Maximus i
dels decumani, paral·lels al Decumanus Maximus, derivada del
traçat ortogonal de les colònies gregues del sud d'Itàlia. Tot i que
ja existia des d'antic, el teòric que sistematitzà aquesta projecció
urbanística va ser Hipòdam de Milet, per la qual cosa es
denomina "planta hipodàmica".
La planta d'una ciutat es completava amb el fòrum, una gran plaça

situada normalment al mig de la ciutat, a l'encreuament del Cardo
Maximus i del Decumanus Maximus. Com a defenses la ciutat
s'envoltava amb muralles, normalment reforçades amb torres de
vigilància i quatre portes principals, una a cada extrem dels dos
carrers principals, i d‟altres de petites.
1
Aquest traçat és força coincident amb l'estructura dels campaments

militars, dels quals provenien moltes ciutats romanes, com ara la
d'Empúries o Lleó. Ara bé, en la realitat, sovint el recinte no forma un
quadrat perfecte, sinó que s'adapta a les condicions del terreny, de la
mateixa manera que la distribució interna i les edificacions s'adapten
als accidents topogràfics (desnivells, rius) o a peculiaritats locals. Les
variacions podien ser petites, com les que va patir el perímetre
de Bàrcino, amb els angles retallats, o molt més importants: Tàrraco,
construïda en el vessant d'un turó, s'esglaonava en una sèrie de grans
terrasses i s'apartava en gran mesura de l'esquema ideal.
Els carrers tenien calçada empedrada i voreres bastant altes. De tant

en tant la calçada era travessada per unes fileres de blocs de pedra a
la mateixa alçada que les voreres per impedir que els vehicles agafessin
massa velocitat i alhora per permetre que els vianants passessin sense
problemes, si l'aigua de la pluja inundava el carrer. De tota manera això
no passava molt sovint perquè hi havia un sistema complet
de clavegueres, distribuïdes per tota la ciutat seguint el traçat de la
majoria de carrers. Aquestes canalitzacions, cobertes amb llosses
planes o amb un arc de mig punt, recollien les aigües residuals dels
carrers, a través de forats fets als costats de les calçades, o dels edificis
i cases, per mitjà de canonades de ceràmica o de plom, i les
desguassaven en els rius o camps propers. Algunes de les clavegueres
construïdes pels romans encara resten en servei en ciutats com ara
Tarragona o a Roma.
2. EL FÒRUM, CENTRE DE LA CIUTAT
En la civilització romana el fòrum era el tret definitori de la ciutat. El

fòrum era una plaça pública: un gran espai a l'aire lliure, de forma
generalment rectangular i envoltat de porxos. Era el centre de tota la
vida de la ciutat, tant si era política, comercial, religiosa o de lleure. En
un primer període sota els porxos s'arrengleraven les botigues o
tabernae, mirant cap a l'interior de la plaça, i s'hi feia el mercat
(macellum), però més endavant es va tendir a reservar el fòrum per a
les activitats considerades més nobles, les polítiques i religioses, tot
orientant les tabernae cap a l'exterior o a situant-les en els carrers
adjacents i a fer el mercat en una plaça veïna, com succeeix a Emporiae
(Empúries). Sovint es pretén allunyar cada volta més els comerços del
fòrum i a aplegar-los en mercats tancats (macella, plural de
macellum).
2
El fòrum era el punt de trobada dels ciutadans i el lloc on se

celebraven les eleccions dels magistrats i on s'aixecaven alguns dels
principals edificis de la ciutat: hi havia el temple més important (el de
la Tríada Capitolina: Júpiter-Juno- Minerva), la cúria o senat local -
centre administratiu de la ciutat- i la basílica –lloc on s‟administrava
justícia-. A tot el voltant s'alçaven estàtues dedicades als emperadors o
a personatges notables de la ciutat. Els rostra eren pòdiums des d‟on
gent famosa recitava els seus discursos a favor o en contra de la política
del moment.
El recinte interior de la ciutat o pomerium era sagrat i no hi podia

haver ni morts ni exèrcits, raó per la qual les necròpolis eren als afores
de la ciutat, sovint a les entrades per tal que els visitants veiessin i
retessin homenatge als morts. El Camp de Mart , on s‟entrenaven els
soldats, també era prop de la ciutat.
3. ELS AQÜEDUCTES
Un dels avenços més importants de la civilització romana fou el de la

canalització de l‟aigua. Els romans eren una civilització de ciutats o
societat d‟urbanitas. Curiosament força segles després, en època
medieval, no hi havia aigua potable i en canvi en època dels romans, sí.
Els romans eren un poble pragmàtic i eren conscients que l‟aigua
potable donava comoditat i salubritat; la no potable era causa de
malalties i epidèmies.
Les cases no tenien aigua corrent, excepte les domus, però cada illa de
cases solia disposar d'una font pública. A més, en qualsevol ciutat
s'havien construït diverses termes i s'havien de regar els jardins públics
i privats. Per tant una ciutat romana necessitava un subministrament
d'aigua molt abundant, regular i segur, que no garantien els sistemes
tradicionals (pous, cisternes i fonts naturals).
L'aigua era desviada dels rius o de les fonts de les muntanyes a una
canalització consistent en una galeria coberta amb el fons
impermeabilitzat per un arrebossament de morter. L'aqüeducte baixava
en pendent suau i progressiu, tot superant els obstacles naturals
(muntanyes o valls) amb perforacions a la roca o amb grans
construccions en fileres d'arcs sobreposades. Aquesta última és la
imatge més difosa per l'espectacularitat de restes com l'aqüeducte de les
Ferreres, a Tarragona, anomenat el Pont del Diable, el de Segovia o el
Pont del Gard (sud de França). L‟aigua sortia del caput aquae ( o
manantial) Alguns trams dels aqüeductes anaven soterrats (cuniculum)
i altres elevats per les tant característiques arcuacions per on passava
3
el canal (specus). En arribar a la ciutat anava a parar a una torre

d'aigua (castellum aquae) o dipòsit, on l'aigua es filtrava d'impureses i
des d'on es distribuïa en tres receptacles: un per a les fonts públiques,
un altre per a les termes i un tercer per a les cases privades.
4. TOTES LES VIES DUEN A ROMA
A mesura que Roma anava conquerint nous territoris, els seus

enginyers i soldats construïen una xarxa viària que va acabar unint
totes les províncies de l'Imperi. L'objectiu primer va ser facilitar el
trasllat de tropes en cas de guerres o sublevacions. Més endavant, un
cop sotmès el territori, les vies van adquirir més un valor comercial i
administratiu que no militar. Al nostre país la calçada principal va ser
la uia Herculea, anomenada més tard uia Augusta, paral·lela a la
costa. Aquesta va ser la primera que es va construir a la península
Ibèrica, per comunicar Gades (Cadis), la ciutat aleshores més
important, amb l'entrada a través dels Pirineus.
Les vies principals es feien amb una estructura molt sòlida. Es

començava marcant-ne els marges amb dues fileres de pedres verticals,
després buidaven la terra d'entremig i ho tornaven a omplir de diverses
capes de pedres, grava, pedres triturades i finalment ho recobrien amb
una superfície de lloses o còdols lleugerament convexa per evitar-hi els
bassals. L'amplada podia ser molt variada: dels 2'40 m. als 12 m.
Els diversos estrats en la construcció d‟una via eren:
1. statumen: fonament de pedres de mida mitjana.

2. rudus: capa de sorra o grava.
3. nucleus: estrat de pedres triturades.
4. pauimentum: superfície formada per lloses de pedra, còdols o
grava.
5. fileres de pedres que en delimiten l'amplada.
El traçat de les vies era projectat perquè s'adeqüés al terreny i per

aconseguir l'itinerari més curt. Per això seguien una línia recta sempre
que es podia, utilitzant ponts per travessar barrancs o rius i
estructures de fusta per salvar aiguamolls.
5. ELS PONTS
Els ponts es construïen procurant estalviar material i per això solien

tenir forma de falca, el mínim possible d'arcs i obertures addicionals.
L‟estructura dels ponts era la següent:
4
1. El tauler o part que suporta la circulació.

2. Els estreps que suporten el tauler en els dos extrems i que es troben
en contacte amb el terreny.
3. Les piles que són les que suporten el tauler entre els estreps.
Alguns dels ponts eren construïts amb fusta però la major part d‟ells
eren de pedra i molts s‟han conservat fins als nostres dies. Els ponts
romans tenien unes característiques molt concretes que els diferencien
d‟altres de l‟Edat Mitjana, per exemple. Les característiques són:
a) Arcs
b) Carreus molt elaborats i molts d‟ells encoixinats
c) Via de més de 5m d‟amplada i de traçat horitzontal o inclinada
d) Pilars rectangulars des de la base amb aturadors triangulars o
circulars que es tallen abans d‟arribar a les muralletes
La base dels ponts era l‟arc, en concret l’arc de mig punt o mitja
circumferència, que els romans devien als etruscs, tot i que ells el van
desenvolupar. L‟arc desviava el pes i la força de les pedres cap als
laterals raó per la qual per a construir-lo calien bons ciments i
contraforts. La construcció dels ponts sovint era complicada perquè
s‟havia de fer dins dels rius. Un fort sistema de contraforts de fusta
(ataguies cilíndrics o prismàtics) clavats al fons del cabal permetia
posar-ne les bases i a partir d‟aquí es començava la construcció de la
resta de parts.
Els enginyers romans encarregats de construir els ponts rebien el nom

de pontífexs o creadors de ponts. Els ponts romans complien
sobradament les tres característiques que Vitruvi -el primer romà que
va escriure un tractat sobre arquitectura- va dir: firmitas, utilitas,
venustas (solidesa, utilitat i bellesa).
Alguns dels ponts romans més famosos són: Pont de Sant Angelo
(Roma), el pont de Salamanca, pont de Còrdova, el de Mèrida (un dels
més llargs del món, 792m i 70 arcades), Pont del diable de Martorell,
Pont d‟Alcàntara, etc.
6. EL TEMPLE ROMÀ
El temple principal de la ciutat solia estar dedicat a la Tríade

Capitolina, composta pels déus Júpiter, Juno i Minerva, igual que el
Capitoli de Roma, o bé al culte de l'emperador. Era l'edifici més destacat
del fòrum, tant per la seva posició central com per la seva situació
elevada. Al mateix fòrum, com també en altres llocs de la ciutat, n'hi
5
solia haver altres, consagrats a diverses divinitats. La convivència dels

edificis religiosos i civils en el fòrum respon a l‟estreta vinculació que
per als romans hi havia entre la vida pública i la religiosa.
L'arquitectura del temple romà es forma sota la doble matriu itàlica i

grega. En efecte, els primers temples romans van ser construïts seguint
el model itàlic -segons alguns, etrusc. Així s'aixequen sobre un podium,
una base rectangular elevada, al qual s'accedeix per una escala frontal,
que condueix a un porxo sostingut per columnes. El porxo arrecera
l'entrada a l'interior (cella) on solia haver-hi una imatge del déu i
ofrenes. Ara bé més tard aquesta estructura va ser lleugerament
modificada per la influència grega. La diferència bàsica entre el temple
romà i el grec era que el porxo sostingut per columnes envoltava
el temple grec completament i no solament per la façana de davant. Així
és que els constructors romans van intentar acostar-se al model grec,
fos allargant la columnata pels dos costats del temple o completant-la
tot al voltant del temple, però amb mitges columnes adossades a les
parets, com a la Maison Carré (Hostal Carrat) de Nimes.
Cal afegir que a Roma hi hagué una innovació important en la

construcció: l‟ùs generalitzat del maó. Això comportà la possibilitat de
construir arcs, voltes i cúpules. L‟exemple més famós d‟aquest tipus
de construcció és el Panteó de Roma, aixecat per Agripa durant el
govern d‟August i refet per l‟emperador Adrià l‟any 118, el qual té una
cúpula de 43‟30 m i va servir com a inspiració als arquitectes del
Renaixement per realitzar les cúpules de les grans esglésies (catedral de
Florència, Brunelleschi, s.XV).
El temple era considerat tant en la religió grega com en la romana la

residència del déu i els homes no entraven a pregar-li. Per això la
monumentalitat del temple era exterior, expressada sobretot en la
façana, que oferia així un fons digne del culte -oracions i sacrificis- que
es realitzava a fora, principalment entorn de l'altar (ara), situat en
general just davant l'edifici.
A Catalunya s'han conservat restes dels temples de Bàrcino i d'Ausa
(Vic), aquest últim totalment reconstruït a principis del segle passat. A
Tàrraco les restes del temple romà estan ubicades sota el paviment de
la Catedral de Tarragona.
6
UNITAT 2 ELS HABITATGES
LES CASES PRIVADES
En època clàssica hi ha quatre tipus bàsics d'habitatge segons el nivell

econòmic i segons sigui a camp o a ciutat:
1. La domus o casa senyorial unifamiliar

2. Les insulae o blocs de pisos
3. La villa rustica o granja
4. La villa urbana o casa suburbial
1. LA DOMUS, LA CASA SENYORIAL
És la casa típica romana, encara que només una minoria de les famílies
podia viure en una casa així. De tota manera la seva grandària i luxe
variava molt segons les possibilitats de cada família, com es pot
observar a Pompeia, on gairebé totes les cases pertanyen a aquesta
tipologia.
La domus constava d'un sol pis, o màxim dos. Tenia la planta

rectangular i estava tancada de l'exterior per parets uniformes, amb
poques finestres. La claror entrava pel centre, a través de l'atri o pel
peristil. La casa itàlica primitiva es dividia en aquestes parts:
 L'entrada principal solia constar d'un uestibulum en forma d'un

petit espai arrecerat anterior a la porta o fores, la qual donava a
un corredor anomenat fauces.
 L'atrium era la primera cambra que es trobava. Era el centre de
la casa primitiva i de la vida familiar i domèstica. Era un gran
espai cobert per un sostre llevat d'una gran obertura, el
compluvium que donava claror i ventilació i deixava caure l'aigua
de la pluja en l‟impluvium, una bassa rectangular que la recollia
i des de la qual passava a una cisterna soterrània. Un petit pou al
costat permetia treure'n l'aigua. Originàriament hi havia la llar
(focus) i es cuinava i menjava en aquesta cambra, però en les
cases de Pompeia ja no és possible trobar-hi la llar. En canvi sí
que sol haver-hi una tauleta de marbre, una capelleta
consagrada als lars (lararium) i l'arca de cabals. Dues ales (alae)
a banda i banda de l'atri n'ampliaven l'espai.
 El tablinum estava situat al darrera de l'atri, separat per una
cortina o un reixat de fusta. Era el despatx del paterfamilias, on
rebia les visites i guardava l'arxiu familiar.
 Els cubicula o dormitoris estaven situats als costats de l'atri.
 Les habitacions que flanquejaven l'entrada podien estar obertes a
l'interior -com la cambra per al porter, dormitoris o menjadors- o
donar a l'exterior. En aquest cas el propietari de la casa les
llogava com a botigues (tabernae) o tallers artesanals. Tenien el
7
sostre baix per poder fer-hi un sostre mort o pergula, que servia
de dormitori al botiguer.
 Moltes cases tenien un jardí (hortus) al llarg de la paret posterior.
A partir del segle II aC, la domus sofreix una revolució. Les riqueses
aportades per l'expansió mediterrània i la influència creixent que la
civilització hel·lenística exerceix sobre els seus conqueridors
converteixen les cases senyorials, abans austeres, en mansions
sumptuoses: a la part davantera queda, sense canvis fonamentals,
l'antiga casa itàlica, mentre el darrera s'allarga amb noves parts segons
el model de la casa grega. El centre vital de la casa es trasllada de
l'atri, que resta com a rebedor, al tablinum i al peristil, i apareixen nous
espais més especialitzats com el triclinium i la culina.
 El triclinium, el menjador, es va introduir amb el costum grec de

menjar ajagut. N'hi podia haver més d'un. Per exemple un d'estiu
que donés al peristil i un altre d'hivern més protegit del fred.
 No tenien un emplaçament fix la cuina (culina) ni la comuna
(latrina). La latrina podia trobar-se a la mateixa cuina o annexa a
ella. Les cases més luxoses tenien fins i tot termes particulars.
 L‟andron era el passadís que comunicava l‟atri i el peristil.
 El peristylum era un jardí envoltat d'un porxo sostingut per
columnes; al mig hi havia normalment un estanyol (piscina). Al
seu voltant es distribuïen uns quants cubicula i altres
habitacions, sovint les més ben il·luminades i boniques de la
domus: salons (oeci) i sales d’estar (exedra).
2. LES INSULAE, ELS BLOCS DE PISOS
A Pompeia la gent amb pocs recursos vivia generalment en habitacions

llogades de la part davantera d'una domus, sovint damunt les tabernae.
En canvi, a les grans ciutats com la mateixa Roma s'amuntegava en
cases de pisos de lloguer agrupades en illes (insulae), semblants a les
cases modernes, segons mostren les excavacions realitzades a Òstia, el
port de Roma, i els textos d'alguns autors. Algunes característiques
d‟aquest tipus d‟habitatge són:
 Eren més altes que les domus, arriben fins als tres o quatre
pisos. Per tant, com que les construïen sense cura, amb els
materials més barats, estaven molt exposades al perill
d'ensorrament i incendi.
 Es construïen al voltant d'un pati interior que permetia la
ventilació i la il·luminació de les habitacions que no donaven a
carrer.
 Tenien molts balcons i finestres cara enfora o cap al pati. Per
això res no impedia que hi entrés el soroll del carrer, tot al
contrari que les cases senyorials.
 Les cambres eren poques i no estaven destinades a un ús fix:
s'utilitzaven en funció de les necessitats de la família.
8
 Els lloguers eren cars i molts llogaters sots-arrendaven alguna

cambra, amb la qual cosa encara hi vivien més estrets.
 Normalment no disposaven de conduccions d'aigua: calia anar-ne
a buscar a la font pública més pròxima. Moltes tampoc tenien
comuna a tots els pisos, i per tant hi havia qui usava les latrines
públiques (forica).
Les insulae es contruïen amb fusta; per tant el perill d‟incendi o

d‟esfondrament era molt gran. Un cop dins, hi havia llargues escales
que comunicaven els diferents pisos i els petits apartaments. Aquests
solien constar d‟una sala més gran amb finestra o balcó que servia de
sala d‟estar, un parell de dormitoris i un distribuïdor que també servia
de cuina. Aquests blocs de pisos eren molt estrets, incòmodes i
perillosos. Les finestres eren tan juntes que els veïns es podien donar la
mà. Dia i nit se sentien molt sorolls.
3. LA VILLA RUSTICA
Era el mas, l'edifici central d'una explotació agrícola. Primitivament

tan sols era una cabana d'una sola estança i un pati o corral amb una
cisterna per recollir l'aigua de la pluja. Després es van anar agregant al
voltant del pati noves dependències amb usos específics: menjador, els
habitatges dels esclaus, els estables dels bous i cavalls, el galliner,
graners, cellers i altres moltes dependències per a carros, eines, la
premsa de vi, el molí d'oli, etc. Els magatzems que podien comportar
risc d‟incendi es construïen en un edifici a part, completament separat
de la villa. L'amo tenia sovint una part de la uilla rustica agençada
més o menys luxosament com a residència de camp.
4. LA VILLA VRBANA
Si el propietari no era prou ric, quan anava al camp s'estava en les

millors habitacions de la uilla rustica o en una casa modesta. Però molts
latifundistes es feien construir magnífiques vil·les en indrets de bellesa
paisatgística, pensades com un lloc per descansar i retirar-se de la vida
de la ciutat. Solien tenir totes les comoditats imaginables fins i tot
calefacció a l'hivern (per mitjà d'un sistema d'hipocaust).
L'estructura d'aquestes vil·les era molt variada, però, en general, a

diferència de la domus, s'hi accedia directament pel peristil i solia tenir
finestres per poder gaudir de l‟aire i del paisatge. Les habitacions
s'agrupaven en edificis diferents comunicats entre si per passadissos
coberts (cryptoporticus). L'envoltaven horts, petits boscos i jardins. Les
sales més importants eren els diversos triclinis (d‟estiu i d‟hivern, grans
i petits). També tenien sales destinades a l‟estudi (bibliotheca) i sovint
tenien una piscina per poder nedar a l‟aire lliure.
9
5. LA DECORACIÓ I ELS MOBLES
A l'última etapa de la República el luxe es va estendre a la decoració de

les grans mansions. Així, les parets de les domus i les uillae
urbanae eren cobertes de bells frescos, marbres o estucs, i els sostres
amb motllures o figures representades en estuc. També es decorava el
terra amb mosaics (opus musivum) fets de petites pedres incrustades
(tessellae) que es col·locaven l‟una al costat de l‟altra per aconseguir
bonics efectes cromàtics. S'observa una certa tendència a adaptar-ne el
tema a la destinació de l'estança: a les termes, peixos i tritons; al
vestíbul, un gos guardià (amb la llegenda caue canem 'compte amb el
gos'); al triclinium, una natura morta.
Altres ornaments domèstics eren escultures i estatuetes d'inspiració

mitològica, columnes,... Els romans no feien servir gaires mobles, però
evidentment disposaven de llits, taules, tauletes, tamborets, sofàs,
bancs, armaris i arques. Els materials utilitzats depenien del nivell
econòmic de la família: des de la fusta, al bronze, el marbre, l'ivori i fins
els metalls preciosos. Les llànties d'oli també anaven de la terrissa més
vulgar fins al bronze artísticament treballat, malgrat que la il·luminació
més econòmica era amb espelmes. Les vaixelles i gerros podien ser de
ceràmica basta o fines peces de vidre i d'orfebreria.
Les estances de la casa romana no estaven carregades de mobles, a

excepció de l‟atri i el despatx o el triclini i la sala d‟estar. Tot el que
servia per moblar la casa s‟anomenava supellex (mobles i ornaments).
Els mobles més importants eren:
 El lectus (llit) de dormir, més alt que el nostre, i el del triclini,

més baix. Era una plataforma rectangular amb un matalàs i
coixins.
 Diferents seients: subsellium (tamboret), sella (cadira amb
braços sense respatller) i la cathedra (cadira amb respatller llarg
i arquejat)
 Les mensae (taules)
 Els objectes de valor es guardaven en una caixa de cabal baixa i
pesada (arca)
Els romans utilitzaven torxes, candeles i llànties per il·luminar-se, a les

cases usaven candeles sobre canelobres o bé llànties de terra cuita o
bronze.
6. ELS ÀPATS I ELS ALIMENTS DELS ROMANS
Els romans feien tres àpats al dia: l‟esmorzar (ientaculum), que

normalment consistia en pa i formatge; el dinar (prandium), que solia
10
ser un àpat ràpid amb menjar fred (sovint restes del dia anterior), sense
ni asseure‟s; i el sopar (cena), que era l‟àpat principal.
Antigament la cena tenia lloc a l‟atri, però quan es va introduir el

costum grec de sopar recolzats, els romans van dedicar una cambra
especial a fer els àpats, el triclinium.
Dins d‟aquest menjador hi havia tres llits, anomenats també triclinis,

cada un amb lloc per a tres persones. La disposició dels triclinis era la
següent: els tres llits s‟anomenaven, de dreta a esquerra,
 lectus summus, lectus medius i lectus imus, i
 els tres emplaçaments de cada llit rebien el nom, de dreta a
esquerra, de locus summus, locus medius i locus imus.
Els triclinis estaven coberts d‟uns petits matalassos i diverses robes, i

els convidats recolzaven el colze esquerre en un coixí.
Enmig dels tres llits hi havia una taula, generalment rodona, on es

col·locaven el menjar i el vi; els comensals se servien segons la seva
voluntat. Els plats amb el menjar es col·locaven en un moble especial,
anomenat repositorium.
LECTUS MEDIUS LECTUS

SUMM
US
LECTUS
IMUS MENSA
Els romans van començar a utilitzar les estovalles sobre la taula a

partir del s. I dC. El tovalló l‟oferia l‟amfitrió, però sovint alguns
convidats se l‟emportaven a casa, per posar-hi les restes de menjar, un
costum tolerat per la societat romana.
Agafaven el plat amb la mà esquerra i menjaven amb els dits, ja que no
es coneixia la forquilla; era un senyal d‟elegància menjar amb la punta
dels dits, sense embrutar-se les mans ni la cara. Tampoc no usaven el
ganivet, ja que un esclau tallava el menjar en petits trossets. La cullera,
en canvi, era molt utilitzada i podia tenir diverses formes.
11
El menjar i el vi eren servits per molts esclaus. Els cuiners també eren
esclaus. Al principi estaven molt poc valorats, però a mesura que
progressaven els refinaments culinaris, el cuiner passà a ser un
personatge important. Finalment, els cuiners van ser molt ben
considerats i molt ben pagats, però si fracassaven també podien ser
castigats.
La cena era l‟àpat principal i constava de tres fases:
 Gustus o gustatio: uns entremesos lleugers per estimular la

gana normalment a base de plats freds, com ara ous, amanides,
verdures, olives, ostres, cloïsses,...
 Cena o part principal de l‟àpat, composta de diversos plats, tant
de carn com de peix. Eren generalment plats molt elaborats,
preparats amb molta cura, i fins i tot, artísticament, ja que el
cuiner intentava que un menjar s‟ocultés sota l‟aparença d‟un
altre menjar diferent. (Primae mensae)
 Secundae mensae, és a dir, els postres que consistien en fruits
secs, formatges i llaminadures.
Als grans banquets hi havia una altra fase anomenada comissatio

(sobretaula), en què els comensals menjaven coses picants per agafar
set i poder beure. Es dedicaven a fer tertúlies, recitar poemes, escoltar
música, ballar, etc.
Els banquets duraven moltes hores: de les tres o quatre de la tarda fins
a la nit. Per als romans era una manera de reunir-se, parlar amb els
amics i passar l‟estona, com avui dia la passem al cafè, al cinema, o en
sopars amb amics, etc.
Els aliments romans no eren molt diferents dels que ara utilitzem, ja
l‟alimentació es basava en la dieta mediterrània. La gran diferència
està en la manera de cuinar-los, de barrejar-los i, sobretot, d‟amanir-
los. Els agradava barrejar sabors forts amb sabors dolços, i per això en
un mateix plat podien incloure vinagre, menta, mel i fruites.
Però la principal característica de la cuina romana era la utilització

d‟algunes salses de peix, preparades amb molta cura, la més important
de les quals era el garum, amb el que condimentaven molts plats.
S‟obtenia de la barreja d‟entranyes de peix amb trossets de peix i altres
peixos menuts, mesclats amb sal. Això es deixava macerar al sol
remenant-ho sovint. Lentament es filtrava el líquid obtingut de la
maceració, que era el garum.
El bon gust d‟alguns plats depenia, en gran part, de l‟habilitat del
cuiner en dosificar el garum. Segurament ara seria una salsa no
tolerada pels nostres estómacs.
Durant els àpats els agradava beure vi. Les dones romanes, però, no en
podien beure, tot i que algun cop bevien vi de panses. Hi havia diversos
12
tipus de vi; negre, blanc, ranci, perfumat (vi de roses), especiat,... Solien
barrejar-lo amb aigua, calenta o freda, i també el barrejaven amb mel,
que era una especialitat romana anomenada mulsum.
http://www.temporamagazine.com/la-vivienda-romana-caracteristicas-
principales-de-la-domus/ (Fresc amb triclini romà)
13
UNITAT 3 TEMPS D’OCI
La major part dels edificis públics com els temples i les basíliques, però
sobretot els destinats al lleure -teatres, amfiteatres, circs i termes- eren
construïts pels notables més rics de les ciutats provincials, pertanyents
a l'ordo decurionum. D'aquesta manera aconseguien prestigi i
popularitat entre els seus conciutadans i alhora tenien el poble content.
La ciutat li ho agraïa al seu torn amb honors- una estàtua, una
inscripció o un càrrec important. També els espectacles o jocs públics
que s'hi celebraven eren organitzats pagats sovint per algun ric. A Roma
els principals benefactors públics eren els edils durant la República i
l'emperador en temps de l'Imperi. La política de panem et circenses va
ser un dels fonaments de l'absolutisme imperial, ja que la plebs el va
acceptar a canvi de distribucions gratuïtes de blat i diners i de
distraccions.
Els jocs públics se celebraven els dies de festivals religiosos

(ludi o feriae). A Roma els més importants eren:
 els Ludi Megalenses (4-10 d'abril), en honor de Cíbele

 els Ludi Apollinares (6-13 de juliol), consagrats a Apol·lo
 els Ludi Romani (4-19 de setembre), dedicats a Júpiter
Els espectacles de més èxit eren els del circ i de l'amfiteatre, molt per
sobre de les representacions teatrals.
1. EL TEATRE
Al començament els teatres romans eren de fusta i desmuntables. Però

a partir del s. I aC a Roma es van començar a construir teatres de pedra
segons els models grecs. El teatre grec es dividia en tres parts ben
diferenciades:
 la graderia, on seien els espectadors;

 l'orchestra, un espai circular on cantava i ballava el cor
 les construccions de l'escenari: una plataforma on actuaven els
actors i un edifici que feia de teló de fons, magatzem i vestidors
(scaena).
Els romans van seguir bàsicament aquesta estructura, però van

introduir-hi innovacions per millorar-los:
 Els grecs construïen els teatres sobre la falda d'una muntanya,

per poder posar els seients en forma esglaonada en forma de
grades i aprofitar-ne l‟acústica. Els romans també aprofitaven
sovint el pendent per recolzar-hi la graderia. Tanmateix, quan no
disposaven d'aquest avantatge, eren capaços fer teatres com a
edificis independents, en els quals la graderia (cauea) descansava
sobre un sistema d'arcs i galeries de formigó, de manera que
14
podien edificar teatres a qualsevol lloc, fins a les zones més

planes sense dependre del relleu. La façana exterior era formada
de fileres d'arcs disposades en diversos pisos.
 L'orquestra (orchestra), que en el teatre grec d'època clàssica era
completament circular, va esdevenir semicircular en el teatre
romà. També va canviar-ne la funció: ara hi seien els espectadors
més importants.
 Els romans feien l'escenari (proscaenium o pulpitum) més ample.
 La scaena en el teatre romà es construïa tan alta com la cauea,
de manera que el teatre quedava tot tancat en un semicercle. La
façana que donava a l'interior (frons scaenae), ornada amb dos o
tres pisos de fileres de columnes, tenia tres portes cap a l'escenari
i servia de decorat permanent per a totes les obres.
Tant el teatre grec com el romà eren a l'aire lliure. Tant sols es cobria de
vegades amb una lona. La cauea solia estar dividida en tres sectors
(prima, secunda i summa) per a públics de diferents classes socials:
les classes altes a les grades més pròximes a l'escenari i les classes
baixes en la resta.
A Roma el més important va ser el teatre de Pompeu, amb una

capacitat per a 27.000 espectadors. A la península Ibèrica els més ben
conservats són el de Mérida (5.500 espectadors) i el de Sagunt. En canvi
les restes del de Tàrraco es troben molt malmeses.
Als teatres es representaven comèdies i tragèdies. Els dos comediògrafs

més importants de la literatura llatina foren Plaute i Terenci; els de la
literatura grega, Aristòfanes i Menandre. A Grècia la tragèdia era un
dels gèneres dramàtics preferits i els tres grans escriptors de tragèdies
foren Èsquil, Sòfocles i Eurípides. A Roma en canvi la tragèdia no gaudí
tant del favor del públic i Sèneca fou l‟autor que sobretot en va escriure.
2. L'AMFITEATRE
L'amfiteatre és un edifici oval inventat pels romans en època de Juli

Cèsar (s. I aC) on s'oferien espectacles violents. Sembla però que l‟origen
d‟aquests espectacles era etrusc i que les primeres lluites de gladiadors
es feien a l‟aire lliure, al fòrum.
Eren dos teatres units i constava de tres parts bàsiques:
 la pista o arena era on es feien els espectacles i estava cobert de

sorra.
 el soterrani o fossae: sota l'arena, cobert per un empostissat de
fusta, hi havia els magatzems per als decorats, els departaments
pels lluitadors o gladiadors i les gàbies de les feres. Un sistema de
rampes servia per pujar les feres a l'arena.
 la graderia o cauea, construïda per un sistema de galeries amb
volta que la sostenien i permetien accedir-hi per unes escales i
15
uns accessos (uomitoria). Estava separada de l'arena per un mur

d'uns quatre metres anomenat podium. Una o més tribunes
estaven reservades als grans personatges, com l'emperador.
Cada espectador tenia una entrada de pedra on se li assignava el seu

seient. Es podia estendre una gran lona (uelum) per protegir del sol els
espectadors.
El més famós és l'amfiteatre Flavi (construït a l‟època flàvia per

l‟emperador Tit), anomenat Colosseu (li va quedar aquest nom perquè
molt a prop hi havia erigida una estàtua colossal de l‟emperador Neró),
inaugurat el 80 dC, amb una capacitat per a uns 50.000 espectadors. A
Catalunya es conserva bastant bé l’amfiteatre de Tàrraco. Del
d'Empúries només és visible el suport de pedra on recolzava l'estructura
de fusta.
ELS JOCS DE L'AMFITEATRE
A l'amfiteatre se celebraven diverses menes d'espectacles:
 Les lluites de gladiadors o munitiones: els gladiadors eren

condemnats a mort o esclaus castigats pels seus amos o homes
lliures que no havien trobat un altre recurs per viure. Eren
entrenats en escoles especials. El dia del combat, els gladiadors
desfilaven i saludaven l'emperador amb el crit tradicional: Aue
Caesar, morituri te salutant.
Després es designaven a sorts les parelles de lluitadors i

començaven a barallar-se. Uns instructors vigilaven que la lluita
no fos fingida i, si calia fuetejaven els gladiadors. El públic
cridava, animant el gladiador per qui havia apostat. Quan un dels
dos lluitadors queia ferit alçava la mà per demanar gràcia.
L'emperador o el magistrat que presidia els jocs decidia segons
l'opinió del públic. Si havia lluitat bé, la multitud aixecava el
polze (pollicem premere) en senyal d‟aprovació. Si abaixava el
polze (pollicem vertere), el vencedor matava el vençut i rebia la
palma de la victòria. Un bon gladiador tenia molts admiradors i,
sobretot, admiradores, i podia rebre regals i grans quantitats de
diners fins que se li concedís una espasa de fusta com a símbol
de la seva retirada.
N‟hi havia diferents tipus de gladiadors segons les armes amb què
lluitaven: retiarii (casc, espatlla i braça tapats, armats amb
xarxa i trident), mirmillones (amb casc gal marcat amb un peixet
de ferro, espasa i escut), samnites (gran escut oblong, un casc
amb visera, cresta i cimera de plomes),...
16
 Les uenationes: eren espectacles amb animals. Incloïen exhibició

d'animals exòtics, portats de les províncies més llunyanes de
l'Imperi, lluites entre feres i caceres fetes per homes armats.
 Les naumachiae: ofertes en ocasions excepcionals, eren
representacions de combats navals. S'inundaven l'arena d'alguns
amfiteatres o en estanys artificials i els gladiadors i condemnats
reproduïen batalles navals històriques.
 Execucions: a l'amfiteatre els condemnats a mort eren lliurats
sense armes a les feres o a gladiadors armats. Eren generalment
criminals, o bé enemics de l'Estat com els cristians. Se solien fer
en hores de poca assistència, al matí o al migdia.
Hi havia dones gladiadores, com les anomenades Amazona i Aquíl·lia

que apareixen en un relleu d'Halicarnàs (s. I-II dC), actualment
al British Museum, Londres.
Suetoni explica també que l'emperador Domicià va fer lluitar dones a la

nit sota la llum de les torxes.
3. EL CIRC
L'edifici del circ romà prové de l'hipòdrom o estadi grec. En el circ

s'oferien principalment curses de carros. Per això el circ tenia una
forma allargada, rectangular, amb els costats menors corbats.
 La pista (arena) estava dividida per un terraplè allargat al mig

(spina).
 A cada extrem de la spina hi havia una meta en forma de
columnes.
 Sobre la spina hi solia haver obeliscos egipcis, estàtues de déus i
els comptadors (set ous grossos de fusta o set dofins que servien
per comptar les set voltes de què constava la cursa).
 Tot el voltant de l'arena era ocupat per la cauea o graderia,
sostinguda per un joc d'arcs i voltes, i separada de la pista per
una barrera (podium). El puluuinar era on s'asseien els
magistrats, la família imperial i els espectadors més privilegiats.
 A un dels extrems de la pista hi havia les cotxeres (carceres) des
d'on sortien a córrer quan el magistrat que presidia els jocs
llançava un mocador a l'arena.
El més gran va ser sens dubte el Circ Màxim de Roma el qual al s. I dC

disposava d‟una capacitat per a uns 250.000 espectadors
asseguts. A Tarragona podem contemplar les que possiblement són les
restes més ben conservades d'un circ romà del món.
LES CURSES DE CARRO
En el circ les curses se succeïen durant tot el dia fins a la posta de

sol. Els carros eren normalment de dos cavalls (bigae) o de quatre
17
(quadrigae). Cada carro pertanyia a un equip (factio), que aportava els

carros, els cavalls i els aurigues. Quatre carros competien a cada cursa,
i per factiones o equips diferents, sota els colors blanc, verd (plebeus),
blau (patricis) i vermell. La més gran dificultat era fer la mitja volta:
havien de passar el més a prop possible de les metae però sense tocar-
les, perquè altrament l'accident podia ser mortal. I si tardava massa a
girar el risc era xocar amb un altre carro (naufragium).
La polseguera que aixecaven els carros en córrer era mitigada per uns
esclaus anomenats sparsores que regaven l‟arena i mullaven els cavalls
des de la spina.
Els aurigues venien de les classes més baixes, però molts esdevenien
ídols de les masses i s'enriquien extraordinàriament, ja que els premis
eren grans sumes de diners. Tanmateix molts morien en plena joventut.
Els romans eren molt afeccionats a apostar fortes quantitats en les
curses de circ.
4. LES TERMES
ORIGEN
Les termes (balnea) van esdevenir una institució fonamental en la

societat romana, sobretot en època imperial. Tanmateix el seu origen,
com tants altres aspectes de la civilització romana, es remunta al món
grec, en concret als banys públics i als gimnasos, que solien incloure
una palestra i una sala per rentar-se després de l'exercici. De fet la
paraula termes és d‟origen grec.
Però si entre els grecs el vessant principal era la preparació física que
s'hi desenvolupava i el bany tan sols el seu colofó, els romans van
capgirar les prioritats, de manera que el bany va convertir-se en
l'activitat central i l'esport va quedar només com un preliminar
opcional. Així mateix l'hipocaust (hypocaustum), l'enginyós sistema de
calefacció que va substituir els brasers primitius i que constitueix la
base de l'edifici termal, també sembla provenir de l'arquitectura grega -
per bé que va ser dut a la perfecció pels romans. Igualment la noció
cabdal en què es fonamentaven els banys termals, l'alternança entre
banys calents i freds, era aconsellada sovint pels metges grecs. Malgrat
tot, no hi ha dubte que van ser els romans els qui la van fer de les
termes un dels trets més estesos i definitoris de la seva civilització,
segons demostren les innombrables restes termals que es troben arreu
de l'antic Imperi romà.
18
UN DIA A LES TERMES
Malgrat que estaven obertes des de mig matí, la majoria de la gent

acostumava a anar a les termes a mitja tarda amb la intenció de
relaxar-se després de la feina o de les obligacions que l'ocupaven durant
el dia. El preu de l'entrada era prou baix perquè fins i tot els més
pobres s'ho poguessin permetre. Així doncs, els banys acollien gent de
tota condició social -de vegades fins i tot esclaus- i freqüentment
d'ambdós sexes. Algunes termes estaven doblades en dues parts: una
per a homes i una altra per a dones. D'altres admetien el bany mixt, tot
i la mala reputació que això donava als establiments i en especial a les
dones que les freqüentaven. Emperadors com Adrià o Marc Aureli van
intentar imposar-hi horaris diferents, de manera que al matí hi anessin
les dones i a la tarda els homes, però és dubtós que hi reeixissin.
La primera sala del recorregut per les termes era l'apodyterium o

vestidor. Hom s'hi despullava i desava la roba en unes fornícules o
nínxols oberts a la paret o en uns armaris de fusta sota la vigilància
d'un esclau, a qui es pagava el servei. Dins les termes se solia anar nu,
llevat d'unes sandàlies amb sola de fusta que servien per no cremar-se
els peus amb el terra calent.
Els qui volien -sobretot els joves- començaven per escalfar-se a

la palestra (palaestra) després d'untar-se d'oli. La palestra consistia en
una pista a l'aire lliure més o menys gran coberta d'arena i voltada de
porxos. Les activitats físiques més habituals eren córrer, jugar a pilota,
exercitar-se amb peses o amb la lluita i donar cops de puny en un sac
ple de sorra. Hi havia, però, qui s'estimava més prendre mandrosament
el sol en una terrassa (solarium).
A continuació hom es dirigia a les sales de banys, que solien estar

arrenglerades al costat de la palestra en una successió ascendent de
temperatura: freda, temperada i calenta. Tanmateix els banyistes, amb
l'objectiu d'acostumar el cos a la calor, solien iniciar el seu itinerari per
la sala temperada o tepidarium, on es podien remullar amb aigua tèbia
o, si no hi havia banyera, s'asseien simplement en un banc.
Tot seguit es passava a un espai més calent. El principal era

el caldarium, que tenia almenys una banyera (alueus) amb graons, en
els quals hom s'asseia per remullar-se amb aigua calenta (40º), i una
pica d'aigua freda (labrum) per refrescar-se quan la calor es tornava
massa intensa. En aquesta sala, amb l'estrígil -una mena d'espàtula
corba de metall- es treien la capa formada no solament per la brutícia i
la suor sinó també per l'oli i els ungüents que s'haguessin posat
anteriorment. Algunes termes disposaven, a més a més, d'una cambra
de petites dimensions, generalment circular, anomenada laconicum, si
era per a saunes seques, o sudatorium, si era per a saunes humides.
19
A la fi s'arribava als banys freds o frigidarium, on hi havia una o

diverses banyeres: els més agosarats hi anaven directament, mentre
que els més prudents tornaven a passar abans pel tepidarium amb la
finalitat de suavitzar la transició. Les termes més grans tenien també
una piscina més gran a l'aire lliure (natatio) per practicar la natació.
Hi havia altres dependències secundàries com les latrines públiques i

una sala de massatges, en la qual la cura del cos per mitjà de l'esport i
el bany es complementava amb un servei de massatges, depilació i
perfums a càrrec d'esclaus. Les latrines públiques (forica) estaven
formades per bancs col·lectius sota els quals corria una canal que
evacuava les deposicions. Una altra canal d'aigua situada davant els
bancs permetia rentar els raspalls amb els quals hom es netejava en
acabat.
EL SISTEMA DE CALEFACCIÓ
La temperatura adequada de l'aigua i de totes aquestes sales

s'aconseguia per mitjà d'un reeixit sistema de calefacció. Un forn
(praefurnium) escalfava l'aigua, generalment tancada en una caldera
situada just damunt el foc per als banys calents i en una altra caldera
un poc més allunyada per als banys tebis. L'aigua era transportada des
de les calderes fins al caldarium i el tepidarium a través d'unes
canonades de plom. Alhora el mateix forn anava escalfant l'aire que
passava a través d'una cambra subterrània d'uns 60 cm. d'alçada
anomenat hipocaust (hypocaustum), cobert per la suspensura, és a dir,
el paviment de les sales calentes elevat per mitjà d'uns petits pilars
(pilae), generalment de maons, distribuïts de manera regular. L'aire
calent també recorria l'interior de les parets per dos sistemes: el més
antic era deixar un espai buit mitjançant unes rajoles amb pius
aplicades a la paret (tegulae mammatae), mentre que posterioment es va
demostrar força més efectiu farcir les parets amb fileres de conduccions
formades per peces rectangulars de ceràmica (tubuli). Així l'aire
escalfava primer l'ambient del caldarium, que arribava als 55º, i quan
després arribava a la zona més allunyada del tepidarium havia perdut
una part de la seva calor, de manera que aquesta sala es mantenia
entre 25º i 30º. Finalment s'escapava cap a l'exterior per unes obertures
situades a la part superior de les parets del tepidarium. El confort i el
luxe de les sales superiors tenien com a contrapartida unes condicions
de treball duríssimes -altes temperatures, fum, sutge, estretor- per als
esclaus que feinejaven entorn dels forns.
Des del punt de vista arquitectònic les sales de bany de les termes
solien estar cobertes per voltes de formigó, el material més resistent a
les humitats, i les seves plantes, per mitjà d'absis, van tendir a les
formes arrodonides que conservaven millor la calor. D'altra banda les
parets totalment tancades i la foscor interior de les primeres termes van
20
anar sent substituïdes, gràcies a la introducció dels tubuli, per parets

amb grans finestrals adientment orientats a fi de deixar entrar el màxim
de llum i de calor del sol. I si tenien vidres dobles es beneficiaven, a
més, de l'efecte hivernacle.
TERMES AL MÓN ROMÀ
En un principi les termes van ser construïdes i gestionades per

empreses privades o per ciutadans rics. Els petits banys deguts a la
iniciativa privada no van arribar a desaparèixer mai -és més, a
l'antiguitat tardana van experimentar un revifament- però en època
imperial les institucions polítiques van tendir a fer-se càrrec de la
implantació i la gestió de les termes públiques. A Roma els emperadors
hi van recórrer com un mitjà més per atreure's el favor popular i, a les
ciutats provincials, sovint es devien a la iniciativa del govern municipal
o provincial o bé d'algun dels ciutadans més notables. Així, a Bàrcino,
Luci Minici Natal, vencedor en els Jocs Olímpics del 129 d.C., va fer
edificar unes grans termes, conservades avui sota la plaça de Sant
Miquel. A Catalunya hi ha encara restes de les termes públiques de
Bètulo (Badalona), de Tàrraco -les recentment excavades al carrer Sant
Miquel-, d'Empúries i d'Ilerda (Lleida), entre altres.
Les termes més grans, com les construïdes pels emperadors, rebien el
nom de thermae i ultrapassaven la simple funció de banys, atès que, a
més de multiplicar les banyeres i duplicar les palestres i les sales
menors, incloïen porxos i jardins per passejar, biblioteques, fonts
monumentals, restaurants, auditoris per a concerts o espectacles... En
aquestes grans termes d'època imperial tots els ciutadans podien gaudir
d'un luxe altrament inaccessible a la majoria, ja que es tractava
d'edificis sumptuosos i de grans proporcions, esplèndidament decorats
amb mosaics, pintures i escultures i recoberts de marbre. La seva
estructura no era lineal o quadrada, com les primeres termes, sinó
simètrica entorn d'un eix central format per les amplíssimes sales de
bany principals. Els emperadors Neró, Trajà i Caracal·la van edificar
termes cada cop més magnífiques a Roma, però les més grans van ser
les de Dioclecià, que podien acollir fins a tres mil persones en un dia.
Així doncs, els banys públics, més enllà de les seves funcions
higièniques, també s'hi practicava esport, es tenia cura de l'estètica
personal i servien de centres socials o culturals on la gent es trobava
amb amics i coneguts. L'atracció exercida per les termes feia que els
carrers del voltant fossin plens de botigues (tabernae) que oferien les
seves mercaderies als clients dels banys.
De tota manera el sistema termal no es limitava als banys públics, sinó

que les cases particulars més luxoses a la ciutat (domus) o al camp
(uillae urbanae) solien tenir també termes privades,
anomenades balneum, com podem veure a Sant Boi de Llobregat, a
la Vil·la dels Munts a Altafulla o la Vil·la de la Torre Llauder a Mataró.
21
Amb l'afició dels romans pels banys és lògic que aprofitessin també les
fonts d'aigües termals naturals, amb propietats terapèutiques, en
emplaçaments balnearis que sovint han tingut continuïtat fins avui.
Així es troben piscines i altres construccions d'època romana als
actuals Banys d'Arles (Vallespir), Caldes de Montbui (Aquae Calidae)
i Caldes de Malavella (Aquae Voconiae), poblacions els noms de les
quals evoquen encara el seu origen termal.
http://aiguestermals.blogspot.com.es/2012_02_01_archive.html
22
UNITAT 4 ELS ROMANS I LA VIDA QUOTIDIANA
1. LA FAMÍLIA
Originàriament el mot familia servia per designar el conjunt d‟esclaus

(famuli) i servidors que vivien sota un mateix sostre, per oposició a gens
“clan”, és a dir, el grup de tots els qui tenien llaços familiars amb un
avantpassat epònim per via masculina.
El concepte de família, com el de la resta d‟institucions, varià al llarg de

la història de Roma. Aquí ens referirem a la seva estructura al final de
l‟època republicana (s. I aC).
La Llei de les XII Taules ja establia que la família i la propietat eren els
fonaments de la societat. Hi ha dos mots llatins que designen
jurídicament el concepte de família, familia i domus. El primer es
refereix a tots els descendents directes d‟un mateix avantpassat que
porten el mateix nomen: els fills i les filles, els fills dels fills –no pas els
de les filles, que pertanyen a la família dels marits-, etc. El segon es
refereix al conjunt dels anteriors més els parents sobrevinguts: l‟àvia, la
dona, els fills i els marits de les filles, les dones dels fills, etc. Fins i tot,
família pot significar el conjunt dels qui viuen sota un mateix sostre,
inclosos els esclaus.
Amb tot cal pensar que el nucli familiar d‟una casa romana el formaven
el pare (paterfamilias), la mare (materfamilias), els fills i les filles (liberi)
i, en algun cas, els avis paterns.
2. EL PATERFAMILIAS
El dret romà ens ha transmès un model de família molt patriarcal que

sovint no s‟adiu amb la realitat social que coneixem a través d‟altres
fonts. Aquí però descriurem les relacions familiars prenent com a eix la
figura del paterfamilias.
Aquest era el cap de la família, el qual gaudia de la patria potestas

devers els fills, que consistia a exercir una influència omnímoda, fins
que moria, sobre tots els seus fills no emancipats. Un fill doncs depenia
del seu pare, mentre aquest estava viu; les filles, en canvi, quan es
casaven passaven a dependre de la família del marit.
Aquesta característica era pròpia del poble romà:
Gairebé no hi ha cap altre poble que tingui un poder sobre els fills tal com
el que tenim nosaltres.
GAI, Les institucions, 1, 55
23
Aquest poder absolut es concretava en una sèrie de drets:
 El ius vitae necisque o dret sobre la vida i la mort dels fills.

 Una concreció d‟aquesta prerrogativa era el ius exponendi o sigui
el dret que tenia el pare de reconèixer com a propis els nounats o
de rebutjar-los. Es col·locava el nounat a terra, davant el pare. Si
aquest l‟aixecava, l‟infant era acollit a la família; si no l‟alçava,
l‟infant era deixat a la intempèrie fins que moria o algú se‟n feia
càrrec per tenir-lo com a esclau. De vegades s‟exercia aquest dret
per la necessitat de limitar el nombre de components de la família
nuclear.
 El ius vendendi o dret a vendre els fills i les filles successivament
fins a tres vegades.
 El ius noxia dandi, dret que té el pare d‟eximir-se dels danys
que hagin pogut causar membres de casa seva a terceres
persones o als seus béns.
 El ius patrimonii, dret pel qual només el pare podia posseir béns
patrimonials i fer-ne el que volia; per tant , els fills no en
disposaven fins a la mort del pare, la qual cosa, a dreta llei, els
impedia realitzar cap operació financera, independentment de
l‟edat que tinguessin.
 El ius exheredes faciendi o el dret a desheretar els fills.
Habitualment el pare repartia herència entre tots els fills i les
filles solteres o vídues, i es veia amb mals ulls el fet de
desheretar-ne algun. En les classes benestants no existia un
interès tan marcat com ara per instituir un hereu únic, en
detriment de la resta de successors, per bé que sí que hi havia
una preocupació per tal que el patrimoni familiar no quedés gaire
fraccionat.
3. LA DONA O MATERFAMILIAS
En l‟ordenament jurídica romà, les dones es trobaven en condicions de

clara inferioritat en comparació amb els homes. Tanmateix, la clausura
i la vigilància del marit sobre l‟esposa eren menys rígides i obsessives
que a Grècia.
La vida de la dona romana lliure sempre està en funció dels barons. En

aquest sentit, o bé és filla (filia) , o bé esposa (uxor), o bé mare de família
(materfamilias), o bé vídua (vidua). En aquest cas la dona esdevenia
autònoma (sui iuris), però encara estava sota la tutela d‟un tutor.
Només les vestals, un cop arribaven a la pubertat, es lliuraven de la
tutela mulierum.
Només anava a l‟escola primària; tenia una infantesa molt breu, ja que
es podia casar a partir dels dotze anys, amb el consentiment del pare;
no es podia dedicar a cap ofici propi dels homes; no podia participar en
la vida política; no podia administrar el seu patrimoni. Ni tan sols, en
tant que materfamilias, tenia cap poder sobre els fills. A partir del seu
24
matrimoni, passava de la patria potestas del pare a la del sobre o del

marit. Jurídicament doncs la dona romana mai no s‟emancipava, és a
dir, sempre havia de dependre d‟algú, ja fos el pare, el sogre, el marit,
un germà o, en el millor dels casos, un tutor que ella mateixa escollia.
En els primers temps, l‟esposa i tots els seus béns passaven a dependre
del marit o del sobre. Tanmateix, a partir del s. II aC, la dona romana,
com que tenia el mateix dret de participar en l‟herència paterna que els
descendents barons, conservà la propietat dels béns propis i també el
dret de divorciar-se. Tot i així, malgrat posseir patrimoni personal, les
dones no tenien la facultat jurídica d‟administrar-lo. No obstant això,
n‟hi hagué moltes que administraren la seva part i s‟enriquiren molt.
Amb el temps, fins i tot se‟ls reconegué el dret a fer testament.
4. EL NAIXEMENT
En totes les societats, el naixement d‟un nou ésser és motiu d‟una festa
d‟acolliment en la comunitat. A Roma aquesta festa consistia a posar el
nom a l‟infant, a oferir un sacrifici als déus i a preparar un àpat per als
familiars. Aquest dia també es penjava al coll de l‟infant una mena de
capseta amb forma de bola (bulla), plena d‟amulets perquè el
protegissin dels mals esperits durant la infància.
Quan els nois arribaven als setze o disset anys se celebrava una
cerimònia en què aquells feien ofrena als déus de la bulla i de la toga
pretexta, que havien dut durant la seva infància, i es vestien amb la
toga viril, és a dir, la que durien a partir d‟aleshores. Les noies no feien
ofrena del seu vestit d‟infància fins al dia del casament.
Els nens que eren ciutadans romans en néixer rebien tres noms:
 El praenomen que singularitzava cada home de la mateixa

família i es reduïen a una vintena que s‟anaven passant de pares
a fills sense gaires variacions. Era una mena de nom propi.
 El nomen s‟aplicava a tots els individus que pertanyien a les
famílies d‟un mateix clan i es transmetia per via masculina. Era el
nom de la gens.
 El cognomen era el patronímic de cada una de les branques
d‟una família. Era una mena de sobrenom o renom generalment
basat en les característiques físiques, així Scipio (bastó), Cicero
(cigró), Nasica (de nas gran), Caecus (cec o curt de vista),...
També es podia afegir un agnomen o nom honorífic als personatges que

destacaven per alguna acció. Un exemple el trobem a Publius Cornelius
Scipio Africanus, el qual va rebre aquest agnomen per les seves grans
gestes militars a l‟Àfrica.
A Roma les noies només portaven un nom, que era el nomen del clan en
femení, com Cornèlia, Júlia,...
25
5. ADOPCIÓ I EMANCIPACIÓ
En contraposició al ius exponendi, cal dir que el patriarcat romà estava

molt preocupat per la seva descendència masculina, sobretot amb vista
assegurar la transmissió del nom i, secundàriament, del patrimoni, fins
al punt que el dret permetia que els romans, sobretot si no tenien
descendents vius, adoptessin un fill.
L‟escollit sempre era un baró, el qual, tot i pertànyer a una altra família,
prenia el nom del pare adoptiu i conservava el record del seu nom antic
en una mena d‟afegitó als nous tria nomina: aquest fou el cas de Publi
Corneli Escipió Emilià, fill adoptiu de Publi Corneli Escipió i fill biològic
de Luci Emili Pau o el de Gai Juli Cèsar Octavià, que és conegut com
l‟emperador August, fill de Gai Octavi i adoptat per testament per Gai
Juli Cèsar.
La preocupació per assegurar la descendència feia, fins i tot, que alguns

es divorciessin de les seves dones embarassades i les cedissin als
amics. Un cop havia nascut el fill, aquest es considerava fill del segon
marit i la dona tornava a casar-se amb el primer.
Els nois als disset anys acostumaven a abandonar el domicili familiar.

L‟emancipació física, però, no implicava necessàriament l‟econòmica:
així, era mal vist el pare que no proveïa els seus fills dels diners
adequats a les necessitats de la seva condició social. El pare atorgava
uns diners (peculium) al fill que s‟emancipava, perquè en disposés
lliurement. Tret del peculi, però, el fill no tenia entitat jurídica per
administrar cap bé, no podia dur a terme cap operació de compravenda,
no podia fer testament,...
Amb la mort del pare, tots els descendents directes masculins i

femenins esdevenien sui iuris, és a dir, persones amb entitat jurídica
pròpia, tot i que les dones passaven a dependre immediatament d‟algun
altre baró.
26
6. L’EDUCACIÓ DELS ROMANS
EDAT EDUCACIÓ EDUCACIÓ

ROMANA ACTUAL
0-3 anys ------- Educació
infantil
6 anys ------- Educació
Primària
(obligatòria)
7 anys Ludus -------
litterarius
(ensenyament
primari)
12 anys Schola ESO
grammatici (Educació
(ensenyament Secundària
secundari) Obligatòria)
16 anys ------- Batxillerat/
Mòduls
professionals
(no obligatori)
17 anys Schola rhetoris -------
(ensenyament
superior)
18 anys ------- Ensenyament
superior
Els nens i les nenes al ludus litterarius o escola primària aprenien a

escriure i a llegir a força de repetir, de copiar i de memoritzar: primer
les lletres, després les síl·labes, després els mots i finalment les frases;
primer les majúscules i després les minúscules o cursives. Un cop
sabien llegir, aprenien quatre regles de càlcul amb els dits, amb
pedretes (calculi) o amb un instrument (abacus). Els alumnes tenien un
sol mestre i estaven dividits en grups (classes) d‟acord amb el nivell
d‟aprenentatge. No es coneix cap construcció específica per a una
escola, ja que qualsevol local podia fer-se servir per a impartir
ensenyaments primaris i secundaris.
L‟ensenyament secundari o schola grammatici consistia bàsicament

en l‟estudi de la literatura i de la gramàtica. Els alumnes repetien i
comentaven els textos que prèviament havien estat escollits pel
professor. D‟acord amb el contingut dels textos s‟ensenyaven també
nocions d‟història, geografia, astronomia i altres matèries.
Paral·lelament s‟estudiava la gramàtica, dividida en fonètica, morfologia
i sintaxi.
A l‟ensenyament superior o schola rhetoris els romans s‟exercitaven en

l‟estudi de la retòrica per tal d‟aprendre a elaborar un discurs.
Les noies no passaven del ludus litterarius, tot i que algunes de bona
família continuaven l‟educació a casa i fins i tot van passar a la història
com a persones molt cultes: així Cornèlia, la filla d‟Escipió l‟Africà o
Sulpícia, una poetessa elegíaca.
27
Els professionals de l‟ensenyament no solien ser gaire ben considerats

entre els ciutadans de les classes socials benestants, tot i que alguns
grammatici arribaren a ser famosos per la seva tasca educativa.
7. EL MATRIMONI I EL DIVORCI
El matrimoni era l‟acte més important de la religió domèstica romana.

Després de la promesa (sponsio) recíproca feta pels pares dels futurs
esposos, tenien lloc tres cerimònies:
 La traditio, durant la qual l‟esposa es desvinculava de les

obligacions de la casa dels seus pares.
 La deductio in domum, durant la qual l‟esposa, coberta amb un
vel, era acompanyada a la nova llar amb cants i himnes
 La confarreatio o oferiment d‟un pastís (farreum) fet amb farina
d‟espelta (varietat de blat més nutritiva, gustosa i digestiva; es
podria dir que és un avantpassat del blat ) a Júpiter Capitolí.
Una altra cerimònia era la coemptio, consistent en una venda fictícia

que comportava el fet que l‟esposa passava a la potestat (manus) del
marit.
El fet de casar-se era un dels drets privats de tot ciutadà romà (ius
connubii), que es considerava un deure cívic, en tant que la família era
l‟eix de la societat. Al final de l‟època republicana la forma més habitual
de legalitzar un matrimoni era l‟anomenada per usum, és a dir, “per
cohabitació”, que consistia a viure junts durant un any, sense
interrupció de més de tres nits seguides, amb el consentiment patern
respectiu. August al s. I dC va abolir la legitimitat d‟aquesta forma i va
instituir les nuptiae, cerimònia més formal i molt semblant a l‟actual.
Fou August qui féu aprovar disposicions contra els solters i els
matrimonis sense fills, davant l‟escassetat de naixements legítims. Això
ens indica que els romans, en general, no devien ser gaire proclius a
casar-se, si no en tenien una necessitat social i patrimonial.
August també fou molt estricte amb les relacions extra matrimonials
femenines promulgant una llei que permetia que el pare, endut per la
ira, pogués exercir, sense ser mal vist, el dret a matar la filla i el seu
amant, si els trobava in flagranti. Al marit, de fet, només li era permès
matar l‟amant.
Quant al divorci la societat romana el considerava com un

comportament social absolutament normal, ja des dels primers textos
legislatius. El matrimoni era efectiu mentre els dos cònjuges tinguessin
la voluntat efectiva de romandre units. El vincle matrimonial deixava
d‟existir si un dels dos membres volia separar-se de l‟altre. El divorci es
produïa automàticament amb la mera separació del esposos. Altres
causes de divorci eren:
28
 L‟adulteri de la dona.
 L‟avortament de la dona si es feia sense el consentiment del
marit doncs atemptava contra la seva autoritat.
 L‟esterilitat, sempre atribuïda a l‟esposa.
 La privació de llibertat d‟un dels dos esposos, per raons
bèl·liques o jurídiques.
 La pèrdua dels drets de ciutadania d‟un dels dos membres.
8. LA MORT
Quan algun personatge important moria, el seu cadàver –un cop

arranjat- era exposat a la casa, per tal que els familiars i coneguts li
retessin l‟últim homenatge. El fèretre era envoltat de canelobres i hi
feien ofrenes de flors.
Paral·lelament un pregoner anunciava públicament la mort, com també

el dia i l‟hora de les exèquies, que es feien abans de l‟enterrament o de
la inhumació, amb més o menys solemnitat segons la importància del
difunt.
La cerimònia consistia en el trasllat solemne del fèretre descobert al lloc

de sepultura. Els esclaus que havia alliberat el mort o bé els parents, el
duien a les espatlles, precedint un seguici de música, de ploracossos,
mims, etc. i de familiars vestits de negre. Arribats al fòrum, el fill o el
parent més proper del difunt en feia un elogi públic i segurament la
comitiva continuava fins a la necròpolis. Allí després d‟obrir-li i tancar-li
els ulls i de fer-li un petó, el difunt era enterrat o incinerat, i les seves
restes es dipositaven en grans mausoleus o en nínxols, d‟acord amb la
seva importància.
Passats vuit dies es feia una cerimònia de purificació familiar i un gran

àpat fúnebre. El dia de l‟aniversari del traspàs els familiars del difunt li
duien flors a la tomba i tres cops a l‟any se celebrava una festa en
honor dels morts.
El record dels difunts era permanent en les cases romanes ja que totes
tenien un racó amb un armari de fusta on s‟amuntegaven les imatges
dels avantpassats fetes de cera, d‟argila o pintades sobre fusta.
Les necròpolis sempre estaven situades fora del recinte emmurallat i

constituïen una mena de ciutat dels morts, en contraposició a la ciutat
dels vius. Les necròpolis antigues en canvi vorejaven l‟entrada i la
sortida dels nuclis habitats i feien ben present la mort als qui hi
entraven o en sortien.
29
UNITAT 5 HISTÒRIA DE ROMA (I)
1. LA CIUTAT DELS SET TURONS
Els antics romans es consideraven descendents dels troians, segons

una tradició cantada per l'Eneida que remuntava l'origen de la seva
estirp a Eneas. Eneas, príncep troià fill de Venus, va comandar un dels
dos grups de troians que van aconseguir escapar de la destrucció
de Troia i assentar-se a Itàlia. Eneas i els seus homes es van establir al
Laci, regió del centre de la península habitada pels llatins, on van
fundar la ciutat de Lavini. El fill d'Eneas, Iulus o Ascani, va fundar al
seu torn la ciutat mítica d'Alba Longa al mateix Laci. Alba Longa va ser
governada durant més de 400 anys per la dinastia de reis albans
descendents de Iulus fins al naixement de Ròmul i Rem, rebrots de la
mateixa nissaga que fundarien per fi Roma.
Tota aquesta tradició és una llegenda fantàstica, amb ben poc fonament
històric. Però ¿què sabem de veritat dels orígens de Roma i què és el
que els estudis arqueològics i històrics han trobat de real en els bells
relats de la historiografia grecoromana?
L'emplaçament on més tard es va edificar la ciutat més gran de

l'antiguitat era tan sols uns quants turons, tradicionalment set, vora el
riu Tíber i al voltant d'una fondalada inhabitable a causa dels
aiguamolls que la cobrien. Per tant no és estrany que l'arqueologia hagi
confirmat la tradició segons la qual els primers nuclis de població es
van instal·lar als turons, principalment al Palatí, on es diu que Ròmul
va fundar la ciutat. El seu sòl, com de la resta del Laci, era pobre, més
adequat per a les pastures que no per a l'agricultura. La importància de
la ramaderia de l'època primitiva queda reflectida a la llegenda en el fet
que els fundadors de Roma, Ròmul i Rem, eren dos pastors. La data
tradicional de la fundació de Roma, l'any 753 aC, no coincideix amb les
restes d'hàbitat més antigues, que es remunten al voltant del 1000 aC
però sí amb la datació d'un tros de muralla trobat al Palatí. El segle VIII
aC va ser, a més a més, un moment de transformació cultural,
econòmica i social en els pobles itàlics, estimulada per l'inici de la
colonització grega al sud d'Itàlia: es donen un creixement i enriquiment
de la població i l'aparició de l'aristocràcia, alhora que sorgeix
la civilització etrusca al nord del Laci.
De tota manera la creació de la ciutat-estat que reunís la població de

diversos turons es degué produir al segle VII aC, quan, després de
drenar els aiguamolls que cobrien la fondalada entre els turons, s'hi
construeix un fòrum pavimentat i s'hi aixequen els primers edificis
públics. Sembla que les poblacions de set turons o Septimontium es
van unir en una primera aliança, a la qual es van afegir més endavant
les dels altres turons. És possible que als inicis de Roma la població
llatina es barregés amb la sabina, si es dóna alguna credibilitat a la
llegenda del rapte de les sabines i a l'origen llatí i sabí dels quatre
30
primers reis. Així mateix els dos mites fundacionals, tant el d'Eneas
com el de Ròmul i Rem, apunten a la base de la identitat d'un poble
romà que es defineix a si mateix com una barreja de pobles i
d'influències estrangeres ja des dels seus inicis i que renova
contínuament la seva composició social amb la concessió del dret de
ciutadania. El mateix Livi, en narrar els orígens de Roma, afirma amb
orgull:
Dels pobles fronterers hi van acudir tota una munió de gent,

sense distinció entre lliures i esclaus, tots àvids de novetats.
Aquest fou el principi de la grandesa del nostre poder (I, 8).
Traducció de Bàrbara Matas, Livi, Els orígens de Roma, Barcelona, ed. la

Magrana, 1993.
Roma era, en els seus orígens, només una dins un grup homogeni de
ciutats llatines, independents les unes de les altres, però tenia
l'avantatge de la seva posició estratègica, ja que es trobava en una
situació fàcil de defensar a la cruïlla de dues rutes molt importants en
la península Itàlica: controlava la principal ruta des del mar cap a la
Itàlia central, seguint el curs del Tíber (Via Salaria), i alhora oferia un
dels pocs guals per on es podia travessar aquest riu, en la ruta nord-
sud que unia l'Etrúria i la Campània.
2. LA MONARQUIA
No hi ha dubte que la Roma primitiva es regia per un sistema

monàrquic. Tanmateix no es pot donar crèdit als noms dels reis, la seva
cronologia i les seves realitzacions, tal com els han transmès
els historiadors romans . Segons la tradició hi va haver set reis, dos de
llatins, dos de sabins i tres d'origen etrusc. El primer, Ròmul, és
clarament un personatge mític, l'heroi epònim de la ciutat. En canvi
entre els altres podria haver-hi personatges en part històrics, en part
llegendaris. Però és possible que en fossin més i que l'inici de la
monarquia fos a la segona meitat del segle VII aC, en comptes del segle
VIII.
La monarquia romana no era hereditària sinó electiva: el rei devia ser

escollit pels patricis, amb una certa participació del poble i del rei
anterior, però no devia pertànyer als rengles patricis sinó que de
vegades era fins i tot un estranger. De tota manera sembla que els
últims reis van ser tirans i usurpadors que havien pres el poder per la
força i que s'hi mantenien gràcies al suport popular enfront de
l'aristocràcia. Aquest hauria estat el cas de Servi Tul·li i de Tarquini el
Superb. Així el derrocament de la monarquia es podria interpretar com
una reacció dels patricis per fer-se amb el poder. En efecte, la tradició
narra que el darrer rei etrusc, Tarquini el Superb, va ser expulsat el 509
aC de Roma per una revolta provocada per la violació d'una noble
31
romana anomenada Lucrècia per part del seu fill Tarquini el Jove.
Després de la monarquia etrusca a Roma es va instaurar
una república dominada per les famílies patrícies.
ELS REIS ROMANS
 RÒMUL (753-717 aC)

Llatí, fundador de Roma, va dividir el poble en patricis i plebeus,
va crear el senat i d'altres institucions fonamentals.
 NUMA POMPILI (716-674 aC)
Sabí, funda les principals institucions religioses.
 TUL·LUS HOSTILI (673-642 aC)
Llatí, conquesta i destrueix Alba Longa.
 ANC MARCI (641-617 aC)
Sabí, va estendre el territori romà fins al mar.
 TARQUINI PRISC (616-578 aC)
Etrusc, va introduir innovacions constitucionals i urbanístiques, i
va vèncer els sabins.
 SERVI TUL·LI (578-534 aC)
Etrusc, va construir la muralla que encerclava els set turons -
el pomerium o recinte sagrat de la ciutat- i va dividir en centúries
el poble romà segons la seva riquesa .
 TARQUINI EL SUPERB (534-509 aC)
Etrusc, va convertir Roma en la primera potència d'Itàlia central i
va edificar el temple Capitolí. Va ser exiliat per la seva crueltat.
3. LA REPÚBLICA ROMANA FINS A LES GUERRES PÚNIQUES (509-264 aC)
A l'expulsió de l'últim rei (509) va seguir una república oligàrquica, un

sistema polític força complex que duraria mig mil·lenni, on el poder
estava repartit entre nombrosos magistrats elegits anualment, el senat i
les assemblees en les quals participava, de manera desigual, tota la
ciutadania. El sistema estava orientat a mantenir el poder en mans del
conjunt de la classe dominant -primer el patriciat i després la noblesa- i
impedir que se'n destaqués massa un membre per sobre els altres i
assolís un poder excessiu. Els dos segles i mig del primer període de la
República van estar marcats principalment per dos processos paral·lels:
 els conflictes socials provocats per la lluita pel poder polític,

acaparat pels patricis
 l'expansió que duria els romans a dominar la península Itàlica
32
3.1. ELS CONFLICTES SOCIALS
Als inicis de la República els patricis tenien el monopoli del poder

polític- gràcies a l'accés restringit al senat i a les
principals magistratures- i la major part dels recursos econòmics,
mentre que la plebs estava apartada dels òrgans de govern. A més molts
plebeus pobres es trobaven forçats a treballar els camps dels grans
terratinents per pagar els deutes que havien contret en moments de
penúria. Durant la primera època de la República els plebeus van
lluitar llargament per obtenir els mateixos drets polítics que els patricis
i per acabar amb la servitud per deutes. Una de les fites que recull la
tradició va ser l'anomenada secessió de la plebs (493 aC): els plebeus
van abandonar el recinte de la ciutat per instal·lar-se temporalment al
mont Aventí i crear institucions pròpies de la plebs, al marge del
sistema republicà: magistrats -tribuns de la plebs i edils- i una
assemblea -consell de la plebs.
La primera consecució dels plebeus va ser la redacció escrita de les

lleis, fins aleshores consuetudinàries i només conegudes pels
magistrats patricis. En efecte, a mitjans del s. V aC dues comissions de
deu juristes (decemuiri) van posar per escrit la Llei de les dotze
taules, les quals, malgrat que confirmaven els privilegis del patriciat,
suposaven l'avenç de fer públic per primer cop el dret i és un dels
primers textos escrits en llatí.
A poc a poc els plebeus van anar aconseguint altres concessions:
 la integració progressiva de les institucions plebees -tribú de la

plebs, edils, consell de la plebs- al sistema republicà
 la possibilitat de celebrar matrimonis mixtos entre membres de
totes dues classes
 l'obertura del consolat, el càrrec públic més alt, als plebeus, i a
les altres magistratures.
De tota manera els qui més van beneficiar-se van ser una elit
minoritària dels plebeus, que acabarien integrant-se en la
nova noblesa patrícia-peblea.
3.2. LA CONQUESTA D'ITÀLIA
Des del s. V al s. III aC Roma passa de ser una ciutat-estat a conquerir,

de manera gradual però inaturable, tota la península Itàlica. Al segle V
aC Roma forma part de la Lliga llatina formada per les ciutats-estat del
Laci. La Lliga s'enfronta en una sèrie de guerres amb els pobles veïns i
els venç.
Durant el segle següent els etruscos, els llatins i la mateixa Roma

pateixen una invasió de gals que van entrar a sac a la ciutat i se'n van
anar a canvi d'un feixuc rescat (390 aC). Els romans van continuar
33
l'expansió en les tres guerres acarnissades contra els samnites (343-

295 aC), que havien baixat de les muntanyes per ocupar la Campània, i
els altres pobles itàlics, entre els quals sabins, llatins i etruscos. Però
malgrat que s'arriben a unir contra els romans, tots van sent derrotats.
Roma primer sotmetrà els llatins i dissoldrà la Lliga llatina, a
continuació vencerà els samnites i altres pobles itàlics.
Finalment, després que la majoria de les ciutats etrusques caiguessin

sota domini romà, a principis del s. III aC gairebé només quedaven
lliures a la península Italiana les colònies gregues del sud, la Magna
Grècia. Però l'avanç romà a la Magna Grècia, igual que havia passat en
algunes de les ciutats etrusques, va ser facilitat pel fet que a certes
ciutats, afectades per conflictes socials interns, les aristocràcies locals
afavorien la intervenció romana per frenar els processos
democratitzadors. La principal de les colònies gregues, Tarent, en veure
perillar la seva hegemonia, va demanar ajut al rei grec de l'Epir, Pirros.
Aquest no va saber treure profit de les seves victòries inicials sobre els
romans, sinó que va passar a Sicília, per defensar les colònies gregues
dels cartaginesos. Quan va tornar a la península, els romans el van
vèncer a la fi, obligant-lo a retirar-se, i Tarent va passar a les seves
mans el 272 aC.
3.3. LES GUERRES PÚNIQUES
Roma, després d'haver aconseguit sotmetre al seu poder tota la

península Italiana, ha esdevingut una potència mediterrània del mateix
nivell que Cartago, ciutat del nord d'Àfrica (a l'actual Tunísia) fundada
originàriament pels fenicis. Els cartaginesos havien establert colònies
per tot el nord d'Àfrica, el sud de la península Ibèrica (Màlaca o Gadir),
Eivissa, Còrsega, Sardenya i Sicília. La seva força comercial els feia
competidors de les colònies gregues de la península Ibèrica -Empòrion-,
la costa occitana -en la qual destacava Massàlia- i Sicília -on la
principal era Siracusa. En aquesta situació Roma i Cartago eren dues
potències en expansió destinades a enfrontar-se pel domini del
Mediterrani occidental. Caldrien tres cruentes guerres perquè una de
les dues triomfés definitivament sobre l'altra.
3.3.1. LA PRIMERA GUERRA PÚNICA (264-241 aC)
Els mamertins, uns mercenaris a sou de Siracusa, s'havien rebel·lat i

havien ocupat Messina, on van crear un estat propi. Cartago els va
donar protecció fins que els mamertins van decidir donar-se a Roma.
Quan els romans van acudir a ajudar els mamertins, va començar la
primera guerra púnica. La guerra es va desenvolupar sobretot a Sicília,
on els romans van disposar de l'aliança de la poderosa colònia grega de
Siracusa, mentre que l'exèrcit cartaginès estava comandat per Amílcar
Barca.
34
Roma fins aleshores havia lluitat sempre a terra i per això va haver de
crear gairebé de nou una flota de guerra i van imaginar una tàctica
nova: aferraven les naus enemigues amb uns garfis i per mitjà d'unes
passarel·les que es llançaven en l'abordatge, de manera que el combat
esdevenia un cos a cos terrestre, avantatjós per als romans. Gràcies a
això va aconseguir vèncer Cartago en diverses batalles navals, tot i que
el desastrós fracàs de l'intent romà de portar la guerra al nord d'Àfrica
va obligar a construir ràpidament una nova flota, finançada pels
romans rics. El bloqueig dels ports cartaginesos a Sicília i la derrota de
les illes Egades van forçar la rendició de Cartago, que va haver de lliurar
una forta indemnització i les seves possessions de Sicília, illa que es va
convertir així en la primera província romana. Pocs anys després els
romans van aprofitar la debilitat cartaginesa per envair Còrsega i
Sardenya (238 aC).
3.3.2. LA SEGONA GUERRA PÚNICA (218-201 aC)
Per rescabalar-se de la derrota en la Primera Guerra Púnica i la pèrdua

de territoris, els cartaginesos, comandats per Amílcar Barca, van
conquerir bona part del sud i l'est de la península Ibèrica fins a l'Ebre,
una zona de gran riquesa de minerals. Mort Amílcar el 229 aC, el va
succeir el seu gendre Asdrúbal, que va fundar Cartago Nova (l'actual
Cartagena). El tractat de l'Ebre va fixar possiblement en aquest riu els
límits dels àmbits d'actuació de romans i cartaginesos. Tot i així, quan
Anníbal, fill d'Amílcar esdevingut cabdill dels cartaginesos a Hispània
en morir Astrúbal, va atacar Sagunt, ciutat ibèrica aliada de Roma, el
senat romà va declarar la guerra a Cartago, i així es va iniciar la Segona
Guerra Púnica.
El següent pas d'Anníbal va ser tan audaç que ningú no l'esperava: amb
un enorme exèrcit d'uns 70.000 homes i uns quants elefants creua els
Pirineus, el sud de la Gàl·lia i els Alps i penetra a Itàlia, sense que
l'exèrcit romà enviat a interceptar-lo al Roine arribés a temps. Malgrat
perdre la meitat dels seus homes, un cop en sòl itàlic aconsegueix una
sèrie de victòries sobre els romans (Tesí, Trèbia, Trasimè, Cannes) que
fan perillar el domini romà de la península, ja que molts pobles del sud
d'Itàlia es posen al seu costat. Tanmateix no s'atreveix a atacar la ciutat
de Roma. En un primer moment Roma va ser presa del terror, si bé
finalment va reaccionar: es nomena un dictador -Fabi Màxim- i es va
iniciar una guerra de desgast contra Anníbal amb tàctiques de
guerrilla,.
Mentrestant els exèrcits romans havien arribat a la península Ibèrica

per primer cop, comandats pels dos germans Escipions -Publi i Gneu
Corneli Escipió- contra els cartaginesos que hi havien romàs sota les
ordres d'Asdrúbal, germà d'Anníbal. El mateix 218 aC desembarquen a
la colònia grega d'Empòrion i hi instal·len un campament militar, que
serà la base de les seves operacions contra els cartaginesos que havien
restat a la península Ibèrica.
35
La guerra de desgast va afavorir els romans: a la península Ibèrica, tot i

que els Escipions hi van morir el 211 aC, els cartaginesos serien
vençuts per Publi Corneli Escipió fill -conegut més endavant amb el
sobrenom d'Africà-, investit excepcionalment amb els poders
de procònsol a desgrat de la seva joventut (210 aC).
Mentrestant a Itàlia Anníbal anava perdent el seu avantatge inicial. De

tota manera Roma va tornar a perillar quan, després de ser derrotat a
Bècula, Asdrúbal va fugir d'Hispània amb un altre exèrcit cap a Itàlia,
en una repetició de la gesta del seu germà. Tanmateix els reforços no
van reeixir a unir-se a les tropes d'Anníbal, sinó que van ser esclafats i
Asdrúbal mort a Metaure.
El 205 aC Escipió emprèn una iniciativa arriscada: passar les legions

romanes al nord d'Àfrica. Això va obligar Anníbal a abandonar Itàlia per
defensar Cartago.
Finalment va tenir lloc la batalla decisiva a Zama (202 aC), guanyada

pels romans, i els cartaginesos van demanar la pau, per la qual van
pagar un preu molt elevat: van perdre totes les seves possessions de la
península Ibèrica i de l'Àfrica nord-occidental, van entregar la seva flota
i els elefants i van ser obligats a pagar un tribut molt feixuc. D'aquesta
manera Roma va guanyar el control de tot el Mediterrani occidental.
Les noves possessions romanes de la península Ibèrica van ser dividides

en dues províncies el 197 aC :
 Hispània Citerior, la zona més propera a Roma

 Hispània Ulterior, la zona més allunyada
Al llarg del s. II aC els romans van anar sotmetent tota la península

Ibèrica excepte la zona cantàbrica, no conquerida fins a l'època
d'August.
3.3.3. LA TERCERA GUERRA PÚNICA (149-146 aC )
Gràcies a l'explotació agrícola de les seves terres, Cartago es va

recuperar aviat. Això va provocar la preocupació de molts romans, entre
ells Cató -el qual a cada discurs que feia al senat acabava
dient: Delenda est Carthago „Cal destruir Cartago'- fins que hom va
decidir esclafar del tot la ciutat amb el pretext que els cartaginesos
havien pres represàlies contra el rei númida Massinissa, aliat dels
romans. Aleshores Cartago va ser assetjada per Escipió Emilià i, quan
va caure el 146 aC, va ser completament destruïda, els seus habitants
esclavitzats i els seus camps maleïts i sembrats de sal. Així Àfrica
(l'actual Tunísia) esdevé província romana.
36
UNITAT 6 HISTÒRIA DE ROMA (II)
1. LA REPÚBLICA IMPERIAL (200-31 aC)
Després de la Segona Guerra Púnica Roma ja domina el Mediterrani

occidental i de seguida inicia l'expansió cap a l'oriental. En l'última fase
de la República Roma crearà un imperi al voltant de tot el mar
Mediterrani, alhora que les institucions republicanes entren en una
crisi definitiva que desembocarà en un seguit de guerres civils i duran
el sistema republicà a la seva fi.
1.2. L'EXPANSIÓ A ORIENT
Tot just acabada la Segona Guerra Púnica, el 200 aC, els romans
declaren la guerra a Filip V de Macedònia, que pretenia dominar tot
Grècia. Al cap de tres guerres contra aquest rei i el seu fill, Macedònia
és vençuda definitivament i convertida en província de l'Imperi romà el
148 aC. Grècia es troba dividida en lluites entre les diverses ciutats-
estat. Al llarg de més de mig segle Roma hi intervé en una lenta
progressió fins que destrueix totalment Corint el 146 aC. A continuació
annexa a l'imperi la Grècia continental. El 133 aC el rei de Pèrgam (Àsia
Menor) va deixar en testament el seu regne a Roma, que el transforma
en l'opulenta província d'Àsia. Ja al segle I aC, Pompeu continuarà
l'expansió vers Orient.
1.3. L'HEL·LENITZACIÓ DE ROMA
La conquesta de Grècia i dels altres territoris orientals al s. II i I aC

tindria dues conseqüències importants:
 les riqueses (metalls preciosos, obres d'art, esclaus...) provinents

dels territoris conquerits van fer créixer el luxe i relaxar els
costums i l'austeritat tradicionals
 l'augment de l'hel·lenització (influència grega) sobre la cultura i la
societat romanes
Tots dos processos són paral·lels ja que la manera grega de vida

implicava un luxe més gran, i afecten tots els àmbits però es restringeix
força a les classes més elevades. Així l'afegit del peristil o del triclini a
les domus, la introducció de nous aliments o nous teixits, com el lli i la
seda; la filosofia, innovacions literàries i artístiques, noves formes
religioses, etc.
De fet la progressiva hel·lenització de la societat romana, com de la

majoria dels pobles itàlics, havia començat molt abans, a causa de la
proximitat de la Magna Grècia i el comerç mediterrani, però a partir del
segle II aC es va accelerar, no sense tensions i oposició de les ments
més tradicionalistes. Aquest conflicte es va viure amb més intensitat a
mitjans del segle II aC entre els amants de la cultura grega i els
defensors dels costums i valors tradicionals. L'exemple paradigmàtic
37
dels primers va ser Escipió Emilià i el cercle dels Escipions. Enfront

d'ells la figura senyera dels tradicionalistes va ser Cató el Censor,
implacable denunciador del luxe i la influència estrangera.
Roma va acabar assumint plenament la cultura grega i la va estendre a
tot el seu imperi, des de Britànnia fins a l'Eufrates, un imperi bilingüe,
en què a la meitat oriental va continuar el grec com a llengua
predominant mentre que a Occident s'imposava el llatí. També a Roma
es deu la transmissió de la cultura grega a la posteritat.
1.4. LES TRANSFORMACIONS I TENSIONS SOCIALS
Les conquestes van provocar canvis socials fonamentals. Fins llavors la

base del poder militar de Roma havien estat els petits propietaris
agrícoles, ciutadans que formaven el gros de l'exèrcit. Però la llarga
duració de les campanyes militars de les conquestes i la competència de
les importacions agràries dels territoris conquerits i dels grans
propietaris, que van augmentar el nombre dels seus esclaus per mitjà
dels presoners de guerra i que es van apropiar de terres dels països
vençuts, els van dur a l'endeutament i després a la pèrdua de les seves
terres, que passen a mans dels grans propietaris. Així el que abans eren
petites explotacions agrícoles ara esdevenen latifundis conreats per
esclaus: creix la riquesa no solament de l'ordre senatorial sinó també de
l'ordre eqüestre, mentre que els petits camperols han d'emigrar a la
ciutat, on es converteixen en plebs urbana al costat dels treballadors
lliures a qui els esclaus també han desplaçat dels tallers. Aquesta plebs
empobrida no té treball i ha de dependre com a clients del suport
econòmic dels nobles per subsistir a canvi del seus vots i la seva força
física. Igualment els lliberts esdevenen clients dels seus antics amos.
D'altra banda certs sectors de la classe eqüestre s'enriqueixen pels

negocis realitzats gràcies a les conquestes i per l'extensió dels
latifundis. Però, malgrat les seves grans fortunes, tenen barrat l'accés al
poder polític -a les magistratures més altes i al senat-, restringit a
la noblesa (nobilitas o classe senatorial) formada pels antics patricis i
l'elit de la plebs, d'on sorgien els magistrats i els senadors, ja que els
alts magistrats, acabat el seu mandat, podien ingressar al senat.
Qualsevol que aspirés a polític havia de començar des de la
magistratura més baixa i anar escalant càrrecs fins a arribar, si podia,
a la més alta, el consolat. La competència cap al consolat era ferotge:
cada any s'elegien vint qüestors, però solament vuit pretors i dos
cònsols. La classe dels senadors (nobilitas) era força tancada i per a un
home d'una família d‟equites que no hagués tingut abans senadors era
força difícil aconseguir un càrrec que després li permetés entrar en el
senat. El qui era el primer de la seva família d'entrar al senat se'l
coneixia com a homo nouus (nouvingut).
A la fi de la república els candidats a ocupar les diverses magistratures

s'agrupaven en dues tendències o partits:
38
 els optimates, que defensaven els interessos de la classe

senatorial
 els populares, que buscaven el suport de la classe eqüestre i dels
plebeus
Els eixos fonamentals del seu programa eren:
 el repartiment de terres
 la distribució gratuïta de blat
 la reducció de l'interès dels préstecs
Els esforços dels equites per accedir al poder polític i la manipulació de

la plebs per parts dels uns i dels altres portaran greus conflictes socials
i polítics. Durant un segle les tensions socials i polítiques provocaran
un període de turbulències violentes i guerres civils:
a) Els intents de reforma agrària: els germans Gracs
La classe senatorial havia anat acaparant les terres confiscades als

pobles vençuts, l'anomenat ager publicus, pertanyent en principi a
l'Estat romà però que esdevé a la pràctica latifundis explotats per una
minoria. Davant aquesta situació dos nobles, els germans Gracs,
primer Tiberi (133 aC) i després Gai (123 aC), van defensar des del
tribunat de la plebs la necessitat de repartir l'ager publicus en petits
lots entre els plebeus per mantenir el nombre de ciutadans que podien
entrar a l'exèrcit. Tots dos germans van ser fets assassinar per la
noblesa.
b) La guerra dels aliats
Els pobles itàlics han estat sotmesos per Roma però no s'han assimilat
culturalment sinó que conserven la seva llengua, els seus costums i
més o menys autonomia política. Cada ciutat o territori té un lligam
diferenciat amb la capital, de manera que hi havia diversos graus en els
drets de què disposaven els seus ciutadans:
 Civitates stipendiariae, ciutats que pagaven impostos però que

no gaudien de cap dret
 Foederatae civitates o socii, ciutats aliades a Roma per tractats
particulars
 Municipia, ciutats preexistents a la conquesta que
s‟incorporaven a l‟òrbita romana tot i conservar un cert grau
d‟autonomia. Els municipis tenien desiguals drets polítics i que
pagaven impostos:
- municipia sine suffragio (sense dret de vot)

- municipia iuris Latini (amb dret a vot però sense ius
honorum ni ius connubi)
39
- municipia cum suffragio et iure honorum, amb tots els

drets de ciutadania
 Coloniae civium Romanorum, colònies romanes, fundades i

habitades per ciutadans romans les quals gaudien de tots els
drets i fomentaven la difusió de la civilització romana
Aquest tractament discriminatori de les ciutats itàliques, que

col·laboraven amb soldats i impostos a les conquestes, i el desig de
posseir els beneficis de la ciutadania romana van provocar el seu
descontentament i una revolta general entre el 91 i el 88 aC al centre i
sud d'Itàlia. La concessió de la ciutadania romana a les ciutats que
abandonessin la sublevació i les victòries militars romanes van acabar
amb la rebel·lió.
c) Les revoltes d'esclaus: Espàrtac
El creixement del nombre d'esclaus presents als dominis de Roma va

propiciar algunes grans revoltes d'esclaus. La més important va ser
l'encapçalada per Espàrtac el 73 aC, que va arribar a dominar el sud
d'Itàlia durant dos anys fins que finalment la rebel·lió va ser esclafada
per les legions romanes comandades per Cras.
d) Les lluites polítiques i liderats personals
Per acabar amb la guerra de Jugurta, rei de Numídia, el

general Màrius va promoure la reforma militar que va permetre l'accés
dels proletaris voluntaris a l'exèrcit, esdevingut així un exèrcit
professional lligat a un líder determinat. Gràcies a això Màrius va
obtenir, amb el suport dels populares, el consolat set vegades, malgrat
ser un homo nouus. Després de la seva mort els conflictes entre els seus
partidaris (populares) i els de Sul·la (optimates) van arribar a la guerra
civil i cruels matances durant el primer quart del s. I aC, fins que
aquest darrer va prendre el poder com a dictador durant tres anys i va
dur a terme nombroses reformes legals en favor de la classe senatorial.
La conflictivitat política i les guerres civils, però, encara havien de

créixer durant el darrer mig segle de la república.
1.5. LA FI DE LA REPÚBLICA: CÈSAR
El darrer període de la República segueix caracteritzat pels conflictes

polítics provocats per líders ambiciosos que utilitzen tots dos
partits, populares i optimates, com a plataformes per aconseguir un
poder personal. Ara és el torn principalment de Pompeu i Juli Cèsar.
40
a) Pompeu
Pompeu (106-48 aC) i Cras, dos generals victoriosos, van obtenir el

consolat el 70 aC : Cras havia vençut Espàrtac i Pompeu s'havia
destacat en algunes campanyes a favor de Sul·la i havia derrotat
Sertori, un partidari de Màrius que havia reeixit a crear un estat romà
independent a Hispània (80-72 aC). Els nous cònsols retornaran
als plebeus i a la ordre eqüestre els drets arrabassats per Sul·la. Poc
després del seu consolat Pompeu emprendrà una sèrie de campanyes a
Orient que li donaran una immensa glòria militar:
 va eradicar els pirates que infestaven tot el mar Mediterrani (67

aC)
 va sotmetre l'Àsia Menor amb la derrota Mitridates rei del Pont
(66-64aC) i l'annexió de les províncies de Bitínia i el Pont i Cilícia
 va conquerir Síria (63 aC)
Amb aquestes conquestes i el vassallatge de la resta dels regnes de la

zona, Roma s'assegurava el domini directe o indirecte de tot el
Mediterrani oriental. L'any 63. aC, mentre Pompeu era a Àsia, el
senador Catilina va intentar prendre el poder per la força, però la
rebel·lió va ser sufocada pel cònsol Ciceró, que la va posar al descobert
amb les seves Catilinàries.
b) El primer triumvirat
El 59 aC tres homes ambiciosos veien les seves carreres polítiques

bloquejades pel senat i van decidir enfrontar-s'hi amb una tàctica
comuna:
 Pompeu, que gaudia de gran influència i prestigi gràcies a les

seves destacades victòries militars
 Cèsar, que començava a destacar en la vida política després
d'esdevenir pontífex màxim i líder dels populares
 Cras, un dels homes més rics de Roma
Tots tres van arribar a un pacte secret, anomenat primer triumvirat,

per governar plegats a través del consolat de Cèsar, segellat pel
matrimoni de Pompeu i Júlia, filla de Cèsar. Elegit cònsol, Cèsar va
imposar la política del triumvirat amb la distribució de terres entre els
ciutadans pobres i els veterans de Pompeu, mentre el cònsol optimat,
Bíbul, va ser forçat a retirar-se a casa seva fins al final del mandat.
A la fi del seu mandat Cèsar obtingué el govern de les Gàl·lies i la Il·líria.

Els romans solament dominaven el sud de la Gàl·lia Transalpina, però
en vuit anys Cèsar aconsegueix sotmetre tota la resta de la Gàl·lia (58-
51). La primera campanya va durar dos anys: Cèsar va aprofitar la
desunió dels pobles gals i els desplaçaments de pobles per ocupar
ràpidament la Gàl·lia. Però revoltes posteriors van posar en perill la
41
conquesta fins que Vercingetòrix, que havia reunit tots els gals sota el
seu lideratge, no va ser derrotat i capturat a Alèsia.
c) Cèsar contra Pompeu
Mentrestant el triumvirat, que havia continuat vigent, no va superar els

cops que suposen la mort de Júlia i la de Cras, el qual va morir en una
campanya militar contra els parts a la frontera oriental de l'Imperi (53
aC).
Alhora la vida política a Roma es degradava amb un augment de la

violència -assassinat de Clodi- que va dur a nomenar Pompeu cònsol
únic (52 aC). L'any 49 aC, després de conquerir la Gàl·lia, Cèsar pretén
tornar a presentar-se a les eleccions a cònsol, però el senat rebutja la
seva candidatura. Quan Cèsar travessa el riu Rubicó entrant a Itàlia
amb les seves legions sense autorització del senat, s'inicia una altra
guerra civil, en la qual Pompeu comanda en contra seu l'exèrcit del
senat. Pompeu empeny els senadors a evacuar Roma i iniciar una
retirada estratègica cap a Grècia. Enfortit a Roma, Cèsar combat els
partidaris de Pompeu a Hispània -batalla d'Ilerda- i després s'enfronta
amb Pompeu a la batalla de Farsàlia (48 aC). Pompeu, derrotat, fuig a
Egipte, on Cèsar el segueix. Però no arribà a temps a agafar Pompeu
abans que fos assassinat pels consellers del jove rei d'Egipte Ptolemeu
XIII, a qui disputava el poder la seva atractiva germana Cleòpatra VII.
Cèsar intervé amb el seu exèrcit en la disputa per posar en el tron
d'aquest regne Cleòpatra, amb qui té una relació amorosa. Els darrers
pompeians serien vençuts a Àfrica (47 aC) i a Hispània (Munda, 45 aC).
d) La dictadura de Cèsar
Cèsar s'anticipa al principat en l'intent de forçar les institucions

republicanes, aparentment respectades, a fi de reunir en les seves mans
tot el poder, tradicionalment repartit entre els membres de l'oligarquia:
 exerceix diverses magistratures -en especial el consolat i

la dictadura- ininterrompudament, contra els costums polítics
romans
 li són concedits les potestats dels censors i dels tribuns de la
plebs
 aconsegueix intervenir en el nomenament dels altres magistrats
perquè s'elegeixin els seus candidats
Per afermar el seu poder a Roma Cèsar es recolza en la plebs, la classe

eqüestre i els seus soldats veterans. Veterans i altres ciutadans reben
terres arreu de l'Imperi per colonitzar-les. Malgrat beneficiar els seus
partidaris en primer lloc, evita el sectarisme i tracta amb generositat els
enemics vençuts tot cercant la concòrdia entre els ciutadans. Du a
terme un seguit de reformes per adequar les institucions a les noves
realitats socials:
42
 augmenta el nombre de magistrats i senadors i obre el senat a les

aristocràcies italianes i provincials,
 reforma el dret civil i el calendari.
 Les obres públiques que emprèn sobretot en el fòrum de Roma,
com el Fòrum de Cèsar, temple de Venus Genetrix i la
basílica Júlia, uneixen la tradició republicana amb l'origen diví
que invocava com a membre de la gens Júlia, pretesament
descendent de la deessa Venus
Impulsat per les sospites que vol investir-se rei, un complot republicà
acabarà amb la seva vida: Cèsar és apunyalat per un grup de senadors,
encapçalats per Brutus i Cassi, en una sessió del senat les idus de
març del 44 aC.
e) Noves guerres civils i segon triumvirat
L'assassinat de Juli Cèsar va desencadenar una nova onada de

guerres civils. Els hereus de Cèsar són el joveníssim Cèsar Octavi, el
seu nebot i fill adoptiu, i Marc Antoni, antic lloctinent de Cèsar.
Després d'un breu conflicte entre tots dos -en el qual Ciceró va donar
suport a Octavi per desfer-se d'Antoni, com es reflecteix en
les Filípiques-, Octavi i Antoni arriben a un acord de formar, amb
Lèpid, un segon triumvirat amb tots els poders, investit amb la missió
oficial de reformar la república. Però immediatament emprenen una
repressió ferotge contra l'oposició republicana, en la qual mor degollat
Ciceró, entre molts d'altres. Poc després derroten els exèrcits
comandats per Cassi i Brutus a Filipos, Grècia. Els triúmvirs acorden
repartir-se l'Imperi, pacte segellat pel matrimoni d'Antoni amb Octàvia,
germana d'Octavi, fins que, exclòs Lèpid, l'imperi resta tan sols en mans
d'Octavi -Occident- i Antoni -Orient.
Mentre Octavi reprenia a Roma tot d'obres públiques projectades per

Cèsar o de pròpia iniciativa, Antoni va restar a Orient, en particular a
Alexandria, seduït per Cleòpatra i preparant una expedició contra els
parts que fracassarà. Aviat Antoni repudia Octàvia per casar-se amb
Cleòpatra, i perd el favor entre els romans quan Octavi fa públic el seu
testament, custodiat per les vestals, en el qual deixa part de les
possessions romanes orientals als bessons nascuts dels seus amors
amb la fascinant reina egípcia. Tot seguit Octavi s'erigeix en el defensor
de la romanitat davant la deriva oriental d'Antoni i, després de declarar
la guerra a Egipte, s'enfronta a les flotes aliades de Cleòpatra i Antoni a
la batalla naval d'Acci (31 aC). Antoni i Cleòpatra són derrotats i fugen,
perseguits pel vencedor, cap a Alexandria, on se suïcidaran l'una
després de l'altre. D'aquesta manera Octavi, el futur August, va
aconseguir el domini d'Egipte i el control indiscutible de l'Imperi.
43
2. L'ÈPOCA D'AUGUST (31 aC -14 dC)

2.2. LA INSTAURACIÓ DEL RÈGIM IMPERIAL
La victòria militar sobre els seus enemics i rivals en el decurs d'unes
guerres acarnissades, juntament amb les immenses riqueses que havia
obtingut a títol privat, van permetre a Octavi consolidar el seu poder
concentrant en la seva persona els càrrecs més alts de l'Estat, de
l'exèrcit, del govern provincial i de la religió (pontífex màxim):
 primer va ser cònsol durant diversos anys consecutius, després

va deixar la màxima magistratura per prendre la potestat
del tribunat de la plebs (potestas tribunicia), amb el seu poder
de veto
 va conservar el govern de les províncies (procònsol) on hi havia
operacions militars en curs: així retenia l‟imperium, és a dir, el
comandament suprem de totes les forces armades
 va esdevenir el primer dels senadors (princeps senatus), amb
una autoritat moral per sobre dels altres.
A més a més, amb els poders de censor que li van ser atribuïts
controlava l'accés i la permanència al senat.
A diferència de Juli Cèsar, assassinat a causa de la seva pretesa

intenció de convertir-se en rei, Octavi August va tenir l'habilitat de
mantenir en aparença les formes i les institucions republicanes, tot
tergiversant-les, però. Tanmateix les reformes van suposar de fet la
instauració d'un nou règim basat en el poder unipersonal de
l'emperador o príncep. En efecte, les assemblees populars van quedar
buides de contingut i el senat va anar perdent prerrogatives, ja que, si
bé els magistrats acabarien per passar a ser elegits pel senat en
comptes dels comicis, en realitat es votaven els candidats aconsellats
pel príncep.
Octavi August va posar les bases de la política imperial posterior:
 Desenvolupament d'una classe d'alts funcionaris nomenats pel

príncep (prefectes i procuradors) que van anar prenent llocs claus
en el govern i en l'administració provincial, tot retallant els poders
tradicionals dels magistrats, així com de secretaris,
sovint lliberts... D'aquesta manera es va racionalitzar
l'administració i la recaptació fiscal de les províncies, limitant
l'arbitrarietat dels governadors i suprimint els republicans, i
la classe eqüestre va trobar en aquest nou funcionariat la seva
pròpia carrera política, diferent de la de la classe senatorial, amb
la intenció d'aconseguir la concòrdia entre els dos ordres
superiors. El cim de la nova administració imperial eren els
prefectes. En el futur tindrien un gran paper polític els prefectes
del pretori o caps de la guàrdia pretoriana, guàrdia que constituïa
un nombrós i privilegiat cos d'elit de l'exèrcit romà, establert a
44
Roma com a guàrdia personal de l'emperador i protecció d'Itàlia,

desproveïda de legions.
 Inici del culte imperial: el seu antecessor Cèsar, l'emperador i la
seva família van rebre honors divins i van ser divinitzats un cop
morts amb temples i sacerdots propis, amb l'objectiu de legitimar
el seu poder i cohesionar els seus dominis.
 Panem et circenses 'pa i jocs de circ': per tal de guanyar-se el
suport de la plebs August i els emperadors següents distribuïen
gratuïtament blat i diners, i a més oferien jocs de circ i
d'amfiteatre.
2.3. PAU CIVIL, GUERRA A LES FRONTERES
Després d'un segle de guerres civils Octavi va aportar sobretot

l'esperança en una pau duradora i per això els romans van acceptar, en
general, el nou sistema polític, malgrat que a la pràctica va suposar la fi
de les llibertats republicanes. Així l'any 27 aC Cèsar Octavi va ser
anomenat August pel senat en agraïment als serveis a la pàtria, i va
governar quaranta-cinc anys fins a la seva mort, anys que certament es
van caracteritzar per la pax romana, una llarga pau interna que va dur
prosperitat no solament a Roma sinó a tot l'Imperi, amb el
desenvolupament de la indústria i el comerç.
La pau d'August (Pax Augusta) va significar la fi de les confrontacions

civils però no la fi de les guerres amb els pobles fronterers. De la
mateixa manera que August va establir les línies mestres del que seria
el sistema imperial durant dos segles, també va deixar embastats el que
haurien de ser els límits bàsics de l'Imperi. Una sèrie de campanyes
militars dutes a terme al llarg de quasi tot el seu regnat van buscar
l'objectiu de consolidar les conquestes ja fetes i cercar les fronteres més
segures que permetessin afermar els dominis romans.
 Eliminats Cleòpatra i els seus fills, la primera annexió va ser

Egipte, el més gran productor de blat del Mediterrani, no pas
com una província ordinària, sinó com un domini directe del
príncep, governat per un prefecte.
 Després de la mort del rei Herodes, protegit per August, Judea va
passar a ser província romana.
 EI principal enemic de Roma era l'Imperi part, amb el qual
finalment es va arribar, per mitjans diplomàtics, a acordar la
frontera al riu Eufrates.
 Aconsegueix sotmetre els últims reductes encara indòmits de la
Gàl·lia i la Hispània (càntabres i asturs)
 Assegura els Alps per al domini romà i estén les conquestes fins
al Danubi amb les noves províncies de Rètia, Nòric, Pannònia i
Mèsia.
 L'intent de conquerir la Germània fins a l'Elba se salda amb un
fracàs estrepitós i els exèrcits romans es van haver de retirar de
nou rere el Rin.
45
2.4. ART I PROPAGANDA: EL PODER DE LES IMATGES I DE LES

PARAULES
Sobre la base ideològica del retorn als valors tradicionals (mos

maiorum), August va emprendre un ambiciós programa per regenerar
moralment els romans i per refer el seu orgull nacional. Amb aquesta
finalitat:
 va emprendre una restauració religiosa

 va promulgar lleis contra l'adulteri i a favor del matrimoni i la
natalitat
 va aconseguir guanyar per a la seva causa, per mitjà del seu
col·laborador Mecenas, molts dels grans literats del moment,
com els poetes Virgili i Horaci o l'historiador Livi, que van
contribuir lliurement a divulgar els ideals augusteus.
Un vast programa d'obres públiques i un hàbil ús propagandístic de

les arts plàstiques també contribueixen a l'engrandiment de Roma i a
l'exaltació de la figura del príncep. Va restaurar vells edificis i va dur a
terme projectes iniciats pel seu antecessor com el fòrum de Cèsar, annex
a l'antic fòrum romà, o la cúria -l'edifici del senat- i en va emprendre de
nous com el fòrum d'August o el teatre de Marcel. La seva restauració
religiosa va ser reforçada amb la construcció de temples, en especial els
de Cèsar, Apol·lo al Palatí i Mart Venjador. Conjunts com l'Ara
pacis 'altar de la pau' i les nombrosíssimes estàtues d'August i dels
membres de la seva família, aixecades per tot arreu de l'Imperi, van saber
combinar la tradició realista del retrat romà amb la idealització hel·lènica
que corresponia al culte imperial. Sens dubte eren certes les paraules
sobre Roma que repetia sovint: "l'havia trobada de maons i la deixava de
marbre".
3. LA DINASTIA JULIOCLAUDIA (14-68 dC), INTRIGUES I EMBOLICS DE

FAMÍLIA
Després d'August el poder es va seguir transmetent a través dels vincles

de la família julioclàudia:
3.2. TIBERI (14 - 37)
Tiberi era el fill que Lívia, l'esposa d'August, havia tingut amb el seu
primer marit. Amb la seva brillant carrera militar havia contribuït no
pas poc a les conquestes d'August, però va ser adoptat per August i
nomenat successor seu només després que morissin prematurament el
seu fidel segon, Agripa, el seu nebot Marcel i els néts de la seva pròpia
sang que havia anat designant successivament per continuar la seva
obra. Incòmode amb el seu paper de príncep per les seves inclinacions
republicanes, a l'inici del seu regnat va intentar acostar-se al senat,
però després se'n va anar distanciant a causa de la incomprensió
46
mútua i les intrigues dins la pròpia família imperial i va esdevenir

desconfiat i cruel per por de perdre el poder. La distància va fer-se més
gran i la repressió sobre la classe senatorial va créixer quan va delegar
el govern en mans de Sejà, el prefecte del pretori, mentre ell es retirava
a la dolça vida de la seva vil·la de l'illa de Capri. Sejà va aprofitar la
situació per intentar derrocar Tiberi i esdevenir emperador, però va ser
finalment executat. Els últims anys de la seva vida Tiberi va continuar
aïllat a Capri, on va morir sense decidir si el succeiria el seu nét Gemel
o el seu nebot-nét Gai.
3.3. GAI CÈSAR "CALÍGULA" (37 - 41)
Per fi la intervenció del prefecte del pretori i l'opinió pública van inclinar
la balança a favor del jove Gai, més conegut com amb el sobrenom de
Calígula o 'sandalieta' que li van posar els soldats del seu pare,
Germànic, quan tot just era un infant. Calígula ha passat a la història
com un tirà boig, monstruós i cruel, responsable d'excentricitats com
nomenar senador el seu cavall Incitatus, de cometre incest amb les
seves germanes i creure's un déu vivent -ni més ni menys que Júpiter.
En el seu intent de convertir Roma en una monarquia autocràtica de
caire oriental, va executar magistrats, va menysprear el senat i va
instaurar insaciablement nous impostos fins que una conjura de
la guàrdia pretoriana va acabar amb la seva vida.
3.4. CLAUDI (41 - 54)
Els mateixos pretorians que el van matar, van proclamar el seu

successor, el seu oncle Claudi, que van trobar al palau amagat rere una
cortina després de presenciar l'assassinat. Tot seguit va ser ratificat
pel senat. Claudi, que havia arribat ja als cinquanta anys, havia passat
tota la vida dedicat a l'erudició històrica, ridiculitzat i relegat en un
segon terme dins la dinastia pels seus defectes físics i la seva pretesa
incapacitat intel·lectual. Tanmateix Claudi va ser un governant força
assenyat en molts aspectes, tot i que incomprès per la classe senatorial
-com es reflecteix en la sàtira que li va dedicar Sèneca- i massa dèbil
amb les seves esposes.
 Va annexionar Britànnia a l'Imperi, a més del regne vassall de

Tràcia, i va acabar de reprimir la revolta que havia esclatat a
Mauritània just després que fos ocupada per Calígula.
 Va emprendre la construcció del port d'Òstia, a la desembocadura
del Tíber.
 Va concedir la ciutadania romana a moltes ciutats gal·les i
hispanes i va dedicar part del seu temps a impartir justícia
personalment.
 Va reorganitzar la burocràcia estatal posant en alts càrrec
membres de l'ordre eqüestre i lliberts de la casa imperial.
47
L'esposa de Claudi, Messalina, li va donar un fill Britànnic, però duia

una vida dissoluta, segons diuen, i va arribar a ordir una conxorxa per
fer emperador un dels molts amants que va tenir. EI complot va ser
avortat i Messalina executada. Pocs mesos més tard es va casar amb la
seva neboda Agripina, que ja tenia un fill, Neró. Agripina va intrigar
perquè fos el seu propi fill i no el de Claudi qui heretés l'Imperi, de
manera que, quan mor l'emperador -enverinat, segons els rumors, per
la seva muller amb uns bolets-, serà efectivament Neró qui pujarà al
tron.
3.5. NERÓ (54 - 68)
Quan el joveníssim Neró va ser proclamat príncep amb disset anys,

semblava que tot es conjuminava per a l'inici d'una era daurada. En
efecte, educat per Sèneca, que en va esdevenir el principal conseller, al
costat de Burrus, el prefecte del pretori, havia de retornar als principis
augusteus de moderació i conciliació amb el senat i complir amb l'ideal
estoic de la monarquia clement. Ni tan sols la immediata i sospitosa
mort del seu germanastre Britànnic desfarà aquesta il·lusió. Tanmateix,
al cap de cinc anys de govern tutelat d'una banda pels seus consellers i,
de l'altra, per la seva mare Agripina, fa matar aquesta i la seva esposa
Octàvia per casar-se amb la fascinadora Popea. En endavant la política
de Neró s'endureix: recomença el règim de terror i augmenten els
impostos. Escandalitza Roma amb la seva gosadia de executar en públic
les seves aficions de poeta, músic i actor. L'incendi que va arrasar la
major part de Roma el 64 dC, tot i que probablement fortuït, va fer
sospitar que Neró havia volgut destruir la ciutat per reconstruir-la de
nou al seu gust. Neró en va acusar aleshores els cristians i va
desencadenar la primera persecució contra aquesta secta. L'any
següent es descobreix l'àmplia conspiració de Pisó per derrocar Neró i
n'és conseqüència una repressió ferotge que afecta culpables i
innocents, entre els quals els millors exponents de la literatura del seu
temps -Sèneca, Lucà i Petroni. Finalment l'any 68, afeblit per revoltes
dels exèrcits a les províncies i sense suport a Roma, Neró és deposat pel
senat i se suïcida en la seva fugida tot exclamant: "Quin artista mor
amb mi!".
3.6. L'ANY DELS QUATRE EMPERADORS (69)
Un cop estroncada l'estirp julioclàudia amb la mort de Neró, es

produeix un buit de poder que donarà lloc a un seguit de lluites per
determinar qui el succeirà. En l'espai dels anys 68 i 69
els pretorians diversos exèrcits de les províncies intenten imposar els
seus respectius generals -Galba a la Hispània Tarraconense, Vitel·li a la
Germània inferior i Vespasià a Orient-, mentre que a Roma els
48
pretorians donen suport a Otó. Dels enfrontaments successius entre els

uns i els altres durant l'anomenat "any dels quatre emperadors"(69)
n'eixirà vencedor a la fi Vespasià, que instaurarà una nova i breu
dinastia formada tan sols per ell i els seus dos fills.
4. LA DINASTIA FLÀVIA (69-96)
4.2. VESPASIÀ (69 - 79)
L'accés al principat de Titus Flavi Vespasià, provinent de l'ordre

eqüestre itàlic, indica que l'antiga noblesa romana ja no és la
dipositària del poder sinó que aquest es troba més aviat en mans de
l'exèrcit. Després dels difícils anys passats Vespasià va propiciar la
recuperació econòmica, va obrir el senat a més provincials i va
promoure l'ordre eqüestre, en comptes dels lliberts, en l'administració.
Així mateix va emprendre grans obres públiques com el Colosseu. Va
associar el seu fill primogènit Titus, l'escollit per succeir-lo, a les més
altes responsabilitats de govern. Les fronteres van ser reforçades en
diverses regions en perill i la rebel·lió jueva va ser esclafada per Titus
amb la destrucció de Jerusalem.
4.3. TITUS (79 - 81)
El brevíssim regnat de Titus, mort de malaltia al cap de dos anys, va

deixar tanmateix un excel·lent record, però no en destaca res de
memorable sinó la fi de les obres de l'amfiteatre Flavi o Colosseu,
iniciades pel seu pare, i l'arc de Titus al fòrum romà. Durant el seu
regnat es van produir dos desastres: la desaparició de Pompeia i
Herculà sota l'erupció del Vesuvi i un nou incendi devastador a Roma.
4.4. DOMICIÀ (81 - 96)
Tot i els seus èxits com a administrador i defensor de les fronteres, des
d'aviat les seves tendències autoritàries i demagògiques li van
comportar la desafecció de la noblesa romana, però no li van fer perdre
l'estimació de les classes populars i els soldats, que va mirar d'atreure
amb espectacles magnificents les unes i amb pujades de sou els altres.
Després de la revolta fallida de Saturní, Domicià va tornar-se malfiat i
va exercir un règim de terror que va afectar sobretot la classe
senatorial, fins que una conxorxa en la qual va participar la seva muller
Domícia va reeixir a assassinar-lo al seu llit. Igual que Neró, un cop
mort el seu nom i les seves imatges van ser eliminats dels monuments
públics (damnatio memoriae).
49
5. EL SEGLE DELS "ANTONINS", EL MÉS FELIÇ DE L'IMPERI (96-192)
La dinastia dita per convenció "antonina", tot i que no tots els

emperadors van dur aquest nom, va ser més duradora del període
imperial i va permetre un llarg període d'estabilitat. Llevat dels seus
últims representants, Marc Aureli i sobretot Còmmode, els Antonins
obren un període de pau interna i prosperitat estesa a totes les
províncies de l'imperi, caracteritzada en general per una monarquia
il·lustrada que troba l'equilibri entre les províncies i l'administració
central, entre un poder imperial tendent a créixer i el senat, entre
occident i orient, reconciliats per mitjà d'una cultura grecoromana
compartida i una política conciliadora. L'adopció del successor torna a
ser el sistema de transmissió del poder imperial fins a Còmmode.
5.2. NERVA (96 - 98), UN EMPERADOR DE TRANSICIÓ
Ancià i moderat senador de llarga trajectòria política, va ser elegit pel

senat com a successor de Domicià, i tan sols va regnar durant un any i
mig. Per tal de salvar la poca acceptació que trobava en l'exèrcit va triar
com a successor, tot adoptant-lo, un home amb una brillant carrera
militar i política, Trajà, molt popular entre els soldats. Va inaugurar
el Fòrum de Nerva, a Roma, en realitat un projecte fonamentalment de
Domicià.
5.3. TRAJÀ (98 - 117), L'EMPERADOR SOLDAT
Marc Ulpi Trajà va ser el primer emperador nascut fora d'Itàlia.

Originari d'Itàlica, a la Hispània Bètica, va dur els límits de l'Imperi
romà a la seva extensió màxima. Amb dues campanyes militars va
sotmetre el regne daci de Decèbal i el va convertir en la província
romana de la Dàcia, rica en or i plata, que va proporcionar abundants
recursos per a l'ambiciosa política d'obres públiques de Trajà. Tot seguit
s'apodera del regne dels nabateus i el converteix en la província
d'Aràbia (la península del Sinaí i l'actual Jordània). Més endavant va
emprendre una guerra contra l'Imperi part amb la intenció
d'annexionar-lo. El primer pas va ser ocupar Armènia, un estat-tap que
oscil·lava tradicionalment entre la influència romana i parta. La invasió
d'extensos territoris parts -Mesopotàmia i Assíria- és ràpida però poc
sòlida: les revoltes que s'hi produeixen obliguen Trajà a aturar l'ofensiva
i mor en el seu retorn a Roma. Entre viatges i guerres es va passar la
major part del seu regnat fora de Roma, tot i que hi deixà una forta
empremta amb la construcció dels Mercats i el Fòrum de Trajà, on
s'aixeca la Columna Trajana, que avui encara commemora, amb una
narració en relleus, la conquesta de la Dàcia.
5.4. ADRIÀ (117 - 138), L'EMPERADOR VIATGER
50
En realitat resta incert si Trajà va adoptar veritablement Publi Eli

Hadrià, un parent llunyà seu també nascut a Itàlica, o si la pretesa
adopció en el seu llit de mort no va ser més que una maniobra de
l'emperadriu Plotina per encimbellar el seu favorit. En comptes de la
costosa política expansiva del seu antecessor, Adrià es va inclinar per
l'opció defensiva: la seva prioritat va ser cercar la pau amb les fronteres
més segures, tot reforçant-les, si calia, amb fortificacions com el mur
d'Adrià a Britànnia o el limes del Rin al Danubi. Amb la mateixa
intenció Adrià va firmar la pau amb els parts per restituir-los els
territoris envaïts i tornar a la frontera més ferma de l'Eufrates. Va
reestructurar l'administració i va codificar el dret civil. D'esperit culte,
cosmopolita i humanista, la seva preocupació principal va ser la
prosperitat de les províncies, que va tractar amb generositat i per les
quals va viatjar incessantment. El seu profund amor per la cultura
grega li va comportar rebre el malnom de Graeculus 'greguet' des de jove
i el va empènyer a deixar-se una barba "a la grega" que acabà per
posar-se de moda a Roma entre les elits del seu temps i dels seus
successors. També el va empènyer a afavorir les ciutats gregues -en
especial Atenes, que va embellir amb noves edificacions com el temple
de Zeus- i la presència de les seves elits al senat, fins aleshores molt
reduïda. De la seva activitat constructora destaca també el Panteó de
Roma i la Vil·la Adriana a Tívoli.
5.5. ELS ANTONINS: ART I ARQUITECTURA
És responsable de la construcció d'un Panteó, temple dedicat a molts

déus -"tots els déus" segons l'etimologia grega del mot-, en substitució
de l'anterior d'Agripa, del qual tan sols va conservar la inscripció
commemorativa en el fris del pòrtic. El nou Panteó, en el projecte
arquitectònic del qual fins i tot podria haver participat el mateix
emperador, és un temple, avui encara meravellosament conservat,
d'una concepció originalíssima per la seva estructura centrada en una
gran cel·la circular coronada amb una extraordinària cúpula que deixa
entrar la llum del sol a través d'una obertura central (oculus). Aquesta
era la manera com la divinitat solar es feia present en l'interior del
temple, mentre el diví Juli Cèsar, Venus i els altres déus romans també
hi eren representats en forma d'estàtues al voltant de la rotonda.
D'aquesta manera es fusionava el culte tradicional romà amb
l'imperial i el solar en un espai circular que simbolitzava un univers
sotmès a Roma i a l'emperador. Les grans dimensions de l'interior
permetia, a diferència de la resta de temples romans, la celebració
d'actes públics a l'interior.
La Vil·la Hadriana
Diverses parts de la immensa uilla que Hadrià va fer-se construir a

Tibur, l'actual Tívoli, volen recordar alguns racons de l'Imperi que va
conèixer al llarg dels seus viatges. El Canop simbolitza el Nil passant
per la localitat egípcia així anomenada commemora la mort d'Antínous,
51
el jove amant d'Hadrià, ofegat al Nil. El dolor que va sentir el príncep

per la seva mort el va impulsar a fundar una ciutat a la vora del Nil,
Antinòpolis, i a divinitzar Antínous, al qual es van aixecar estàtues
arreu de l'Imperi.
5.6. ANTONÍ PIUS (138 -161), L'EMPERADOR IMMOBILISTA
Alhora que era adoptat i designat successor per Adrià amb el nom
oficial d'Eli Adrià Antoní, aquest experimentat senador va haver
d'adoptar al seu torn dos nois, els futurs emperadors Marc Aureli i Luci
Ver, aquest darrer fill del bell Luci Ceioni -que havia estat la primera
elecció d'Adrià per llegar-li el poder però que va morir prematurament.
Es va fer mereixedor del sobrenom de Pius 'pietós' pels seus esforços per
arrencar a un senat reticent l'apoteosi d'Adrià. De tarannà conservador
i d'escassa iniciativa, la seva fidelitat envers el seu predecessor es va
evidenciar també amb la continuïtat de la política anterior, defensiva de
cara a l'exterior i atenta envers les províncies i la gent humil, però en el
seu cas sense allunyar-se personalment de Roma. Cal reconèixer-li una
gestió eficient i més estalviadora, que va assegurar una situació de
benestar general.
5.7. MARC AURELI (161-180), L'EMPERADOR FILÒSOF

I LUCI VER (161-169)
Antoní va decidir deixar l'Imperi a Marc Aureli, el qual tanmateix va

associar al govern per pròpia iniciativa el seu germà putatiu Luci Ver.
De tota manera Luci Ver es va desentendre de la tasca de govern per
dur una vida de plaer i va morir encara jove, el 169. El seu regnat no va
ser pas tan plàcid com el dels seus predecessors sinó que es va veure
obligat a guerrejar sense cessar per preservar l'Imperi del perill dels
bàrbars i d'altres amenaces. Va haver de fer front eficaçment als intents
d'invasió dels parts a la frontera oriental i d'alguns pobles germànics, al
Danubi, que es van agreujar amb una extensa pesta. D'altra banda
Marc Aureli s'allunya de la precedent política respectuosa amb
l'autonomia provincial per avançar cap a una monarquia centralitzada i
absoluta.
Amb una excel·lent formació grecollatina i filosòfica, Marc Aureli no va

abandonar del tot les lletres per les armes o la política sinó que, de
campanya en campanya, va anar escrivint en grec les
seves Meditacions, unes desordenades reflexions sinceres i personals
sobre la seva visió del món i de l'home, amarades de doctrina estoica i
pessimisme.
5.8. CÒMMODE (180-192), L'EMPERADOR GLADIADOR
Còmmode, el fill de Marc Aureli, havia estat situat en el segon lloc de la

jerarquia imperial al final del regnat del seu pare. Quan aquest va
52
morir, tenia dinou anys i va accedir al tron sense obstacles.

Immediatament va signar una pau precipitada i poc honrosa amb els
pobles germànics que havia combatut el seu pare. Va portar a extrems
exagerats dos dels pilars de la política imperial: el culte imperial, amb la
seva pretensió de ser divinitzat en vida com un nou Hèrcules, i els jocs
sagnants, que li apassionaven fins al punt de baixar a l'arena de
l'amfiteatre per atacar gent indefensa vestit d'Hèrcules o de gladiador.
La seva actitud favorable a les classes populars i a l'exèrcit el va
enemistar amb la classe senatorial i va donar lloc a conxorxes i revoltes,
reprimides ferotgement, fins que es va reeixir a assassinar-lo.
6. LA DINASTIA DELS SEVERS (193 - 235)
Els conjurats que van matar Còmmode van lliurar l'Imperi a Pèrtinax,
que al seu torn va ser assassinat molt aviat. A continuació
els pretorians van arribar a l'extrem de posar l'Imperi a subhasta, que
va guanyar Didi Julià, però alhora les tropes aclamen tres generals com
a emperadors en tres llocs diferents de les províncies: Albí, Níger i
Septimi Sever. Sever reïx a ocupar Roma i eliminar els seus rivals un
rere l'altre fins que aconsegueix fer-se amb tot el poder.
Sever funda una nova dinastia i inaugura una nova època en la qual
l'Imperi esdevé una autocràcia fonamentada en la força de l'exèrcit. Els
privilegis dels soldats i l'augment de la despesa militar i de la
burocràcia incrementen la pressió fiscal.
6.2. SEPTIMI SEVER (193 - 211)
Sever, un nord-africà de la ciutat de Lepcis Magna i casat amb una

princesa siriana, Júlia Domna, fou un altre emperador viatger, que
enfortí de nou les fronteres i conquerí un altre cop Mesopotàmia als
parts. Va afavorir l'exèrcit amb tot de privilegis i l'ordre eqüestre en
l'aparat administratiu, tot afeblint el senat. Quan Sever va morir, els
seus dos fills Caracal·la i Geta -de 22 i 21 anys respectivament i que ja
havia nomenat coregents- van quedar al capdavant de l'Imperi.
6.3. CARACAL·LA (211 - 217) I GETA (211-212)
Marc Aureli Sever Antoní, més conegut amb el sobrenom de

Caracalla per la capa gal·la dita així que ell va posar de moda a Roma,
no va compartir gaire temps el poder amb el seu germà Geta, ja que al
cap d'un any el va matar amb les seves pròpies mans en presència de la
mare de tots dos. La progressiva universalització de l'Estat romà va
culminar durant el seu regnat (212) en la concessió de la ciutadania
romana a tots els habitants lliures de l'Imperi (constitutio
antoniniana), mesura en la qual degueren influir factors fiscals,
militars i de simplificació administrativa. Va morir assassinat a
Mesopotàmia. Tot seguit el prefecte del pretori Macrí va assumir el
poder, però la germana de Júlia Domna, Júlia Mesa, va fomentar des de
53
Síria una revolta que va acabar amb la vida del nou i efímer emperador
per posar en el tron el seu nét Elagàbal de tan sols quinze anys.
6.4. ELAGÀBAL O HELIOGÀBAL (218 - 222)
Sacerdot hereditari del déu Sol sirià Elagàbal, transformat en

Heliogàbal, va prendre'n el nom i va instaurar-ne el culte a Roma. Les
seves innovacions religioses i la seva vida desenfrenada el van
desacreditar i van posar en perill el seu regnat fins al punt que la seva
àvia Júlia Mesa, que l'havia ascendit al tron, el va induir a adoptar el
seu cosí Alexià i associar-lo al poder. Al cap de poc Elagàbal va ser
assassinat pels pretorians.
6.5. SEVER ALEXANDRE (222 - 235)
Així va ser com amb només tretze anys Alexià va esdevenir emperador
amb el nom de Sever Alexandre. Sotmès a la fèrria influència de la
seva àvia Júlia Mesa i després de la seva mare Júlia Mamea fins a la
seva mort, el seu regnat va distanciar-se del del seu antecessor amb el
retorn a la religió tradicional i a la política dels Antonins de compartir el
poder amb el senat. Després de combatre la nova amenaça dels perses
sassànides, que tot just s'havien apoderat de l'antic Imperi part per
unificar-lo i donar-li nova vida amb el zoroastrisme, va ser assassinat
durant una campanya contra els germànics pels seus propis soldats,
descontents amb l'intent de comprar la pau als enemics i que van
proclamar un nou emperador.
7. LA CRISI DEL SEGLE III (235 - 285)
Segueix una llarga i profunda crisi que enfonsa l'Imperi romà en el caos
durant la meitat del segle III:
 Els pronunciament militars se succeeixen i els emperadors, la

majoria procedents de l'estament militar i de les províncies,
arriben al poder i desapareixen vertiginosament, de vegades
solament són reconeguts en una part de l'Imperi, que es deslliga
temporalment del poder central, com l'anomenat "Imperi de les
Gàl·lies". També el regne de Zenòbia, amb capital a Palmira,
esdevé independent durant un temps.
 Malgrat alguns intents efímers d'imposar-se als militars com
l'emperador Gordià, el senat perd tot paper polític.
 Creix la pressió dels bàrbars: els germànics, a la frontera
europea i els perses sassànides, a l'asiàtica. Es combat
incessantment a les fronteres i les ciutats, com Roma (Muralla
Aureliana), refan les seves muralles per por de les seves
54
incursions. En ocasions es prova d'integrar, amb èxit desigual,

alguns pobles bàrbars donant-los terres dins l'Imperi o
incorporant-los a l'exèrcit.
8. EL BAIX IMPERI
Després de la crisi del segle III, el segle IV coneix una recuperació

política, social i econòmica, amb una monarquia clarament absolutista i
fonamentada en:
 el dret diví -primer sancionat encara pels déus pagans i després

ja pel Déu cristià-
 una major jerarquització social
 una revifada de les ciutats i del comerç.
La petita propietat agrícola minva en favor dels latifundis, on els

camperols són lligats jurídicament a la terra que treballen per una
adscripció forçada i hereditària (colonat).
8.2. DIOCLECIÀ (284 - 305)
Dioclecià, un militar dàlmata esdevingut emperador el 284, va reeixir a

donar nova vida al poder imperial amb un regnat de llarga duració,
durant el qual es va anar forjant una ambiciosa reforma política de
l'Imperi, no pas d'acord amb un pla preconcebut sinó com un producte
de les circumstàncies, per bé que legitimat ideològicament amb
posterioritat. El nou sistema de govern, anomenat tetrarquia, va
consistir a repartir l'administració imperial en Orient i Occident, amb
dos augustos diferents -Dioclecià i Maximià-, cadascun dels quals
assistit per un cèsar escollit i adoptat per ell com a successor -
Constanci Clor i Galeri respectivament. Tots quatre residien a
diferents ciutats de l'Imperi, de manera que podien administrar i
defensar millor cada zona, tot i que sempre sota l'ègida de Dioclecià i
sense posar en perill la unitat del conjunt. Els augustos es presenten
com a fills de déus, Dioclecià de Júpiter i Maximià d'Hèrcules. En pro
del retorn als valors tradicionals Dioclecià i els seus successors van
emprendre una violenta persecució dels cristians. Les grans reformes de
Dioclecià van afectar també l'exèrcit, la fiscalitat, la moneda i
l'administració provincial, per a la qual va augmentar el nombre de les
províncies a més del doble i les va reunir en diòcesis.
Tal com havia estat previst, al cap de vint anys (305) Dioclecià i
Maximià van abdicar en favor dels respectius cèsars, Constanci
Clor i Galeri, però els nous augustos no van poder acomplir els seus
mandats. I Dioclecià, des del seu palau d'Espalat (Split), on s'havia
retirat, va poder veure com s'ensorrava la seva obra abans de morir el
315.
55
8.3. CONSTANTÍ (306 - 337)
La mort prematura de Constanci primer i Galeri després, sumades a les

ambicions personals, van tornar a enfonsar l'imperi en sanguinàries
lluites pel poder entre els nous cèsars i els fills dels augustos Constanci
i Maximià. Aquestes lluites no van acabar fins que el 324 el fill de
Constanci, Constantí, que havia estat proclamat august per les tropes
de Britània ja el 306, va aconseguir convertir-se en l'únic emperador.
Tot i que els cristians havien estat perseguits per emperadors
com Neró, Domicià, Dioclecià o Galeri, la seva fe es va anar estenent de
manera imparable. Davant d'aquest fet Constantí va fer un canvi
radical: va concedir la llibertat religiosa per l'anomenat "edicte de Milà"
(313) i, malgrat que, segons sembla, no va ser batejat fins a la fi de la
seva vida, va afavorir el cristianisme com a nou fonament per a la
renovació de l'Imperi. Així mateix va fundar, a imatge de Roma però
sota la fe cristiana, una nova capital per a l'Imperi,
Constantinopolis o Constantinoble, per a la qual va triar l'estratègic
emplaçament de la petita ciutat de Bizanci, al Bòsfor. Aquests canvis
polítics, als quals cal afegir el pas a una monarquia cortesana i
burocràtica, serien molt més duradors que no pas els de Dioclecià i
farien de Constantí el veritable iniciador d'una nova època, no solament
per a l'antiguitat romana tardana sinó també per al món bizantí
medieval.
8.4. ELS ÚLTIMS EMPERADORS
Mort Constantí, els seus fills es disputen la successió fins que en surt
victoriós Constanci II (337-361). Excepte el brevíssim parèntesi del seu
nebot Julià l'Apòstata (361-363), els emperadors posteriors a Constantí
seran cristians, per bé que en un primer moment sense renunciar del
tot al paganisme que seguia dominant en la classe senatorial romana.
Gracià (375-383) separa la religió pagana de l'estat. Teodosi (379-395)
en farà la religió oficial alhora que prohibirà el culte pagà l'any 391. A la
seva mort l'Imperi serà heretat pels seus dos
fills Honori i Arcadi dividit definitivament en Occident i Orient, amb un
destí ben diferent.
Des d'inicis del segle IV l'afeblit Occident, amb capital a Ravenna, no

pot contenir les invasions dels germànics, empesos per la pressió dels
huns fins que el rei d'aquests, Àtila, és derrotat (451). Els gots saquegen
Roma el 410 i els diversos pobles germànics s'instal·len en els territoris
de l'Imperi fundant regnes independents. El 476 hom deposa el darrer
emperador, l'infant Ròmul Augústul. En canvi l'hel·lenòfon Imperi romà
d'Orient -el mal anomenat Imperi bizantí- sobreviurà gairebé mil anys
més fins a la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs el 1453.
56
UNITAT 7 LA RELIGIÓ ROMANA
1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
Era una religió politeista en la qual cada activitat de la vida humana

tenia la protecció d‟una divinitat diferent.
Es tractava d‟una religió de tipus comunitari, en el sentit que la

relació amb les divinitats s‟establia sempre per mitjà d‟una comunitat,
ja fos la família, l‟estat (Triade Capitolina), alguna corporació laboral
(Isis, per als comerciants) o alguna associació de tipus iniciàtic (culte a
Cíbele o a mitras), etc.
El culte familiar estava a les mans del paterfamilias que actuava com a
sacerdot i oferia sacrificis i libacions als seus avantpassats (Manes) o
als déus que vetllaven pel rebost (Penates) o als que vetllaven per la
casa (Lares). Les famílies nobles conservaven en un racó de la sala
principal les imatges dels seus avantpassats, en retrats fets a partir de
les màscares fúnebres, en algun lloc destacat de les seves cases, i d‟allà
els treien en processó en els dies assenyalats.
També hi havia divinitats menors d‟un lloc, com ara una font o un riu,
com les nimfes i els faunes, en els paratges apropiats, i fins i tot un
déu del límit, Terminus, el qual va acabar sent un mer espectre de
Júpiter.
El culte estatal en canvi sempre era públic i estava a les mans dels
magistrats, assistits pels sacerdots. Era una religió oficial, lligada a la
política. Per als romans la ciutat i l‟estat eren els llocs on convivien els
déus i els homes; per tant, qualsevol acte públic que podia afectar el
curs polític de Roma necessitava l‟anuència divina. És per això que els
magistrats gaudien de poders religiosos –dret a consultat els auspicis- i
esdevenien els intermediaris entre la divinitat i el poble. Per actuar com
a sacerdot no es requeria cap religiositat especial, l‟important era
l‟execució exacta i puntual de les cerimònies públiques, d‟acord amb el
ritu tradicional.
Es tractava d‟una religió sense dogmes que es transmetia per tradició i

no mitjançant una veritat revelada per un Déu. Per tant no tenia control
espiritual sobre els practicants i acceptava qualsevol interpretació o
incorporació de noves divinitats si aquestes no anaven contra l‟ordre
social establert. Això explica que la religió romana acceptés cultes
procedents de les províncies conquerides. El cristianisme però va tenir
dificultats per incorporar-se perquè afirmava l‟existència d‟un Déu únic,
negava la divinitat de l‟emperador i defensava la igualtat entre tots els
homes, fins i tot, els esclaus.
La religió romana era ritual perquè es basava en un culte que s‟havia de

desenvolupar mecànicament i que havia de complir escrupolosament
57
unes regles determinades. Els encarregats de vetllar per l‟execució

correcta dels ritus eren els sacerdots.
2. ELS PRINCIPALS DÉUS ROMANS
Són d‟origen indoeuropeu. Així, Júpiter, déu òptim i màxim, que té el

seu temple al Capitoli, és el mateix Zeus grec, el déu del cel, les
tempestes i el llamp, el déu dels juraments i la justícia. El nom de
Iuppiter ve etimològicament de l‟antiga fórmula d‟invocació Dieu pater.
També la seva muller, Juno, en grec Hera, els seus germans Neptú, en
grec Posidó, i Plutó, en grec Hades. La filla de Júpiter i Juno, Minerva,
paral·lela a la deessa Atena, i els seus fills, Mart, en grec Ares, Mercuri,
en grec Hermes, i altres grans déus troben els seus paral·lels a l‟Olimp
grec, i procedeixen del mateix fons mitològic indoeuropeu. És clar que
Venus és un altre nom d‟Afrodita i que el déu Líber és un equivalent a
Dionís, també invocat com a Bacus, tant en grec com en llatí.
Amb tot a Roma aquest conjunt de divinitats va tenir un culte amb

accent propi. Així, el déu de la guerra, Mart, amb el seu temple i el seu
ritual romà, va tenir una importància, superior a la de l‟Ares hel·lènic.
Igualment la deessa del foc i la llar domèstica, Vesta, molt semblant a
la grega Hèstia, amb el seu famós convent de les vestals en el fòrum
romà, va tenir una significació molt destacada.
Al costat d‟aquestes divinitats tenim déus llatins, com Janus, el déu de

les portes, dels passos d‟entrada i sortida, que va ser especialment
venerat; el seu nom Ianus, està en clara relació amb ianua, “porta”. El
déu Faune era una mena de Pan itàlic, però també hi ha deesses, com
Flora, Pomona i Fauna, singularment llatines.
Júpiter, Juno i Minerva van formar part de la tríada capitolina, venerats

en diversos temples, especialment dalt del Capitoli. Juno en concret
rebia gran quantitat d‟invocacions que destacaven determinats aspectes
pràctics, com Regina, Sospes, Lucina, Currilis, Veridica, Caprotina, Iuga,
Covella, etc.
 DIVINITATS MENORS
Al marge d‟aquests déus principals, els romans creien que tot estava
impregnat de presències divines, forces ocultes i misterioses de l‟entorn.
Per això hi havia moltes divinitats menors, invocades per la seva funció
concreta en aspectes determinats de la vida pràctica: són els numina,
divinitats tutelars o genis divins que atenen aspectes concrets de la vida
diària (artigar, llaurar, sembrar, casar-se, donar a llum, criar els
infants, guardar la casa, fer la collita, viatjar,...
58
Els numina eren poders divins que vetllaven ocults i amb les seves
funcions específiques, pels diversos aspectes del món quotidià. Per a
cada situació, el romà pietós trobava un déu menor i funcional, al qual
podia pregar i implorar l‟ajut per sortir ben parat del tràngol. No tenien
ni imatges ni mites propis, de la mateixa manera que tampoc no la
tenien els déus de la mort i del naixement. Els seus noms indicaven
només la funció peculiar que tenien, molt lligada sempre a moments,
actes i llocs concrets de la vida humana quotidiana.
 COL·LEGIS SACERDOTALS (DE CARÀCTER PERMANENT)
MEMBRES FUNCIONS SÍMBOLS

PONTIFICES 16  Experts en dret sagrat -------
 Dipositaris de la
tradició religiosa
 Vetllaven per
l‟acompliment del ritual
dels cultes
 Presidits pel Pontifex
Maximus, amb
jurisdicció sobre
flamines i vestals
FLAMINES 15  Cadascun responsable Àpex o gorra

del culte a una divinitat cenyida i
 Tres més importants: coronada per
flamen Dialis (Júpiter), superfície plana
flamen Martialis acabada en
(Mart) i flamen punxa
Quirinalis (Ròmul)
VESTALES 16  Encarregades de
mantenir sempre encès
el foc de la pàtria en
honor a Vesta
 Vivien al fòrum (atrium
Vestae)
AUGURES 16  Experts a endevinar i Lituus o bastó

interpretar els auspicis corb
(signes del cel, vol d‟aus
i comportament
pollastres sagrats)
VIRI SACRIS 15  Consultors dels llibres
FACIUNDIS sibil·lins
 Interpretaven els indicis
per resoldre situacions
d‟Estat greus
 CORPORACIONS (DE CARÀCTER PUNTUAL)
59
MEMBRES FUNCIONS SÍMBOLS

ARUALES 12  Encarregats de celebrar -------
cerimònia en honor a
Cíbele al maig
 Feien sacrificis per a la
salut de l‟emperador i la
seva família
LUPERCI 12  Presidien les Lupercals

al febrer (festes per
propiciar la fecunditat
de la terra, ramats i
dones)
SALII 12  Feien les cerimònies Àpex similar al

bèl·liques en honor a dels flamines
Mart (març) amb dansa però amb branca
guerrera d‟olivera lligada a
la punxa
FETIALES 16  Encarregats d‟executar
els ritus de declaració
de guerra, i de
conclusió i seguiment
dels tractats de pau
 ELS RITUS
Els ritus relacionats amb el culte privat (naixement, pubertat, casament

i mort) ja els hem revisat en el tema sobre la vida quotidiana dels
romans. Per tant aquí només tractarem sobre els ritus relacionats amb
el culte públic i oficial, dels quals en destacarem dos: les pregàries i els
sacrificis.
Les pregàries eren les fórmules sagrades que es llegien durant una
cerimònia. El sacerdot que la presidia deia les pregàries amb el cap
cobert per un tros de toga i no podia canviar en absolut els mots rituals
prescrits. Acabat l‟acte, girava el cap a la dreta i es posava la mà a la
boca com a signes de bon auguri i de salutació a la divinitat.
Els sacrificis consistien en la immolació d‟un animal sense cap mena

de defecte, habitualment un porc, una ovella o un toro –exceptuant el
sacrifici especial de purificació en què se sacrificaven tots tres, després
d‟haver donat tres voltes a l‟objecte que calia purificar. Per sobre de la
víctima, ornada amb garlandes, s‟aspergia vi, mel o llet i s‟engrunava
una mena de massa feta de farina i sal; a continuació, calia matar
l‟animal d‟un so cop, per evitar que fugís, cosa que s‟hauria interpretat
com a signe de malastrugança. Una vegada mort i esquarterat, se li
observaven les entranyes: si tenien un bon aspecte, s‟oferien a la
divinitat, mentre que la carn era cuita i consumida pels assistents; si no
tenien bon aspecte, calia repetir el sacrifici amb una altra víctima. El
60
més important de l‟acte era l‟observació escrupolosa del procés i de les

fórmules rituals.
 EL CULTE IMPERIAL
Els romans creien que cada persona tenia un genius protector, que
rebia culte en l‟àmbit de la família un cop mort l‟individu, però
rebutjaven la naturalesa divina de cap home; tanmateix la tradició deia
que Ròmul, després de desaparèixer mentre parlava al poble, havia
esdevingut déu. Igualment Cèsar havia estat divinitzat després de mort,
i August es feia anomenar divi Caesaris filius.
Aprofitant tots aquests elements, August permeté, amb fins polítics, el

culte al seu geni en vida. Les províncies orientals, acostumades a
venerar els seus cabdills (per exemple, Alexandre el Gran i els faraons
egipcis), van ser les primeres a erigir temples a l‟emperador, i després
de la seva mort, el Senat en decretà la divinització a tot l‟imperi. A partir
d‟aleshores, els emperadors i les emperadrius podien rebre, una vegada
morts, honors divins, si el Senat ho considerava convenient.
Tàrraco fou la primera ciutat d‟Occident que dedicà un altar a August

en vida. El culte imperial serví per unificar la religió de tots els indrets
de l‟imperi –que altrament era molt diversa per la quantitat de cultures
que els constituïen- i una forma de mantenir un sentiment d‟unitat amb
el governant. D‟aquest culte s‟encarregaven els sevirs augustals, un
col·legi format per sis lliberts enriquits.
 EVOLUCIÓ RELIGIOSA DE ROMA
La religió romana més antiga respon molt bé a la manera de ser d‟un

poble camperol, ritualista i inclinat a la superstició. Era la religió d‟un
poble que preferia l‟acció a la meditació.
Cal dir però que l‟expansió de l‟Imperi i el contacte amb altres

civilitzacions van contribuir significativament a l‟evolució religiosa de
Roma. La religió romana va ser molt influïda des del començament per
l‟etrusca i la grega, i més tard per alguns corrents religiosos d‟origen
oriental.
A més la religió romana va tenir sempre una relació molt important

amb la política, destacant especialment la reforma d‟August en aquest
terreny, de caràcter conservador, tot i que tingués alguns matisos
hel·lenitzants. August va voler mostrar a tots que era emperador per la
gràcia divina.
A partir d‟aquest moment apareix un nou element religiós que serà

decisiu des d‟aquell moment i durant tot el període següent: la
61
divinització de l’emperador, a qui es ret culte oficial com un déu nou

en tot el territori de l‟Imperi.
Els cultes orientals van anar penetrant a Itàlia, portats pels

immigrants devots d‟alguna divinitat. Després alguns emperadors com
Caracal·la van afavorir la penetració d‟aquests cultes mistèrics
orientals: Magna Mater (Cíbele), Atis, Isis, Mitra i finalment Crist. Els
romans en general eren molt tolerants amb aquests cultes, ja que la
seva religió no era exclusiva ni dogmàtica, tot i que de tant en tant hi va
haver alguns intents de reprimir-los. Es van mostrar més desconfiats
envers els cultes jueus i a l‟època tardana van perseguir els cristians
que es negaven a participar en els actes públics de culte als déus patris
i a l‟emperador.
Sacrifici d‟animals, acte central de la religió romana
62

Doss 1R Cultura Llatina 2016-17

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

You might also like

Doss 1R Cultura Llatina 2016-17

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Doss 1R Cultura Llatina 2016-17

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

INSTITUT JOSEP LLADONOSA CULTURA I CIVILITZACIONS LLATINES LLATÍ 1R BATXILLERAT

UNITAT 1 URBANISME A LA ROMA ANTIGA

1. LA CIUTAT ROMANA: UNA ESTRUCTURA QUADRICULADA

L'urbanisme romà seguia un model determinat. Aquest model, igual

 Té un origen etrusc l'existència dels dos carrers principals en

 Té origen grec la quadrícula que resultava de la intersecció

La planta d'una ciutat es completava amb el fòrum, una gran plaça

Aquest traçat és força coincident amb l'estructura dels campaments

Els carrers tenien calçada empedrada i voreres bastant altes. De tant

2. EL FÒRUM, CENTRE DE LA CIUTAT

En la civilització romana el fòrum era el tret definitori de la ciutat. El

El fòrum era el punt de trobada dels ciutadans i el lloc on se

El recinte interior de la ciutat o pomerium era sagrat i no hi podia

Un dels avenços més importants de la civilització romana fou el de la

el canal (specus). En arribar a la ciutat anava a parar a una torre

4. TOTES LES VIES DUEN A ROMA

A mesura que Roma anava conquerint nous territoris, els seus

Les vies principals es feien amb una estructura molt sòlida. Es

Els diversos estrats en la construcció d‟una via eren:

1. statumen: fonament de pedres de mida mitjana.

El traçat de les vies era projectat perquè s'adeqüés al terreny i per

Els ponts es construïen procurant estalviar material i per això solien

1. El tauler o part que suporta la circulació.

Els enginyers romans encarregats de construir els ponts rebien el nom

El temple principal de la ciutat solia estar dedicat a la Tríade

solia haver altres, consagrats a diverses divinitats. La convivència dels

L'arquitectura del temple romà es forma sota la doble matriu itàlica i

Cal afegir que a Roma hi hagué una innovació important en la

El temple era considerat tant en la religió grega com en la romana la

UNITAT 2 ELS HABITATGES

LES CASES PRIVADES

En època clàssica hi ha quatre tipus bàsics d'habitatge segons el nivell

1. La domus o casa senyorial unifamiliar

1. LA DOMUS, LA CASA SENYORIAL

La domus constava d'un sol pis, o màxim dos. Tenia la planta

 L'entrada principal solia constar d'un uestibulum en forma d'un

 El triclinium, el menjador, es va introduir amb el costum grec de

2. LES INSULAE, ELS BLOCS DE PISOS

A Pompeia la gent amb pocs recursos vivia generalment en habitacions

 Els lloguers eren cars i molts llogaters sots-arrendaven alguna

Les insulae es contruïen amb fusta; per tant el perill d‟incendi o

Era el mas, l'edifici central d'una explotació agrícola. Primitivament

Si el propietari no era prou ric, quan anava al camp s'estava en les

L'estructura d'aquestes vil·les era molt variada, però, en general, a

5. LA DECORACIÓ I ELS MOBLES

A l'última etapa de la República el luxe es va estendre a la decoració de

Altres ornaments domèstics eren escultures i estatuetes d'inspiració

Les estances de la casa romana no estaven carregades de mobles, a

 El lectus (llit) de dormir, més alt que el nostre, i el del triclini,

Els romans utilitzaven torxes, candeles i llànties per il·luminar-se, a les

6. ELS ÀPATS I ELS ALIMENTS DELS ROMANS

Els romans feien tres àpats al dia: l‟esmorzar (ientaculum), que

Antigament la cena tenia lloc a l‟atri, però quan es va introduir el

Dins d‟aquest menjador hi havia tres llits, anomenats també triclinis,

Els triclinis estaven coberts d‟uns petits matalassos i diverses robes, i

Enmig dels tres llits hi havia una taula, generalment rodona, on es

LECTUS MEDIUS LECTUS

Els romans van començar a utilitzar les estovalles sobre la taula a