Les dues primeres paraules (art emergent) fan referència a l’art que evoluciona a través de la historia,

mentre que les tres ultimes (actituds, conceptes i mètodes) fan referencia als mitjans que utilitzen els
artistes, els estudiosos i els espectadors es crear, entendre i gaudir de l’art.
L’art sorgeix de l’artesania, la ciencia professional i l’investigació aplicada, sempre que intervingui la
inspiració. Tenir un ofici artesanal (pintor, fuster, ferrer o picapedrer) s’aconsegueix de manera teorica,
mentre que ser un professional (arquitecte, enginyer o tècnic) s’aconsegueix de manera teorica i practica
alhora. Objectiu aprendre uns coneixements que tendeixen a ser compartits pels companys d’ofici i de
professió i, per tant, són coneixements coneguts per tothom. Els investigadors (científics, estudiosos i
analistes) descobreixen nous coneixements, diferents dels artesans i dels professionals, perquè investiguen
noves lògiques de la realitat.
La inspiració permet anar encara més enllà dels tres àmbits professionals anteriors perquè possibilita
intuir realitats extraordinàries en les activitats ordinaries. És un valor afegit que es caracteritza per venir
de fora de qualsevol activitat i, per tant, revaloritza els costums artesans, les normes professionals i les
recerques científiques i permet desvelar altres relacions que milloren l’activitat artesanal, professional i de
recerca. L’obra d’art sorgeix d’un operari inspirat, d’un professional inspirat, d’un investigador inspirat, o bé
de la inspiració de tots tres alhora. La inspiració acaba sent l’habilitat més important, que fa emergir la
part més oculta del món (inspiració humana).
Parlar d’emergent és parlar del que emana del món i, per tant, hi té el seu origen en ell. Sinònim de canvi,
variació i novetat, perquè ensenya aspectes nous del present, mentre que les parts que no es veuen resten
amagades per al futur. En el moment que emergeix una nova manera d’entendre el mon, sorgeix en l’art
una evolució d’estil o un canvi artístic. Cada període artístic, li correspon una manera d’entendre l’art
(emergencia cultural).
Els nous períodes històrics seleccionats en aquest treball incideixen en nou maneres d’inspiració. (vivencia
directa, ésser, absolut, observació, emoció, raó, intuïció, moviment, experiències viscudes). Una característica
que permet deduir de manera més precisa com apareix en cada cas la inspiració es a través de les actituds,
conceptes i mètodes usuals en cada disciplina i en cada època. Una apreciació de gran interés, sobretot per
als lectors relacionats amb la creació (artesana, professionals i investigadors).
Important concretar les actituds, conceptes i mètodes que utilitzen més assíduament l’artista, l’estudios i
l'espectador de cada període. Valorar les actituds. Aleshores la inspiració artistica sorgeix sobretot de la
maneta diferent com a persona es disposa a afrontar una situació. Sinònim de com posar-se o situar-se
abans de fer, d’interpretar o de mirar el mon. (on sóc?).
El segon mitja, concepte per mitjà del qual una persona sintetitza intel·lectualment una realitat complexa
en una realitat senzilla. Sinònim de pensament universal i abstracció mental. (qui sóc?)
Finalment el tercer mitjà, mètode que una persona segueix per executar una cosa. Sinònim del conjunt de
normes, mitjans i procediments pràctics que faciliten qualsevol producció i obra artistica. (com ho faig?)
És un plantejament que permet veure l’art en continua emergencia, mitjançant noves maneres de veure el
mon imposant-se lentament sobre les maneres del passat de veure la realitat, que es resisteix a
desaparèixer. L’art, malgrat que sigui fet per artistes conscrets, tendeix a expressar el pensar i el sentir
cultural general. Un plantejament que permet veure l’art de manera oberta, dinàmica i dóna la possibilitat
d’establir relacions entre les diferents èpoques i disciplines artístiques (que es l’art?)