Professional Documents
Culture Documents
T.10 La Restauració Borbónica
T.10 La Restauració Borbónica
El nou règim polític va ser dissenyat pel conservador A. Cánovas del Castillo, amb
l’objectiu de superar els problemes de la monarquia d'Isabel II (caràcter excloent del partits,
intervencionisme militar i la proliferació d’enfrontaments sociopolítics.
Aquesta nova etapa s’havia de fonamentar en una Constitució moderada com a marc jurídic
del sistema bipartidista en el qual dos partits, conservadors i liberals, s’alternen
pacíficament en el poder (torn dinàstic).
La conseqüència immediata de la derrota carlina va ser l’abolició del règim foral dels
territoris bascos, quedant subjectes al pagament d’impostos i al servei militar comuns.
El final de la guerra carlina va permetre posar fi a la insurrecció cubana (Guerra dels Deu
Anys, 1868-1878) signant la Pau de Zanjón el 1878 i arribant a un acord amb els
independentistes cubans. Incloïa l’amnistia, l’abolició de l’esclavitud (1888), reformes
polítiques i administratives (representants cubans a les Corts).
Eren partits de notables, amb clienteles, òrgans de premsa i suports locals; el líder del qual
havia de mantenir unides les faccions del partit.
El nou president del govern era sempre el líder de l’oposició i rebia el decret per a la
dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions amb l’objectiu d’aconseguir un nombre
de diputats per a formar un nou govern.
El resultat de les eleccions era acordat prèviament i es produïa de mutu acord entre els caps
respectius. Amb això, s’evitava de recórrer a l’exèrcit per a obtenir-lo mitjançant un
pronunciament militar, impedint que els republicans i carlins aconseguiren el poder.
- Sagasta formà un primer govern liberal que va introduir el sufragi universal masculí
per als comicis municipals (1882).
El 1885, després de la mort d’Alfons XII, la por d’una desestabilització del sistema impulsà
un acord entre conservadors i liberals:
Una nova etapa del govern liberal (1885-1890) va suposar un avanç en el terreny de les
llibertats individuals:
El 1897, Antonio Cánovas del Castillo fou assassinat, deteriorant els partits i provocant
divisions internes i la descomposició del sistema, degut al personalisme dels líders polítics.
3. ERA DEMOCRÀTIC EL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ?
El règim polític de la Restauració se sostenia en un sistema electoral caracteritzat pel
caciquisme, la corrupció electoral i l’abstenció generalitzada que facilitava l’adulteració
de les eleccions en benefici del partits dinàstics.
El cacic era l’home més influent d’una localitat o comarca que exercia el control sobre els
electors de la zona. La missió del cacic consistia a aconseguir mitjançant la manipulació, la
coacció i la violència, uns resultats que confirmaren el resultat electoral acordat.
Hi havia un caciquisme persuasiu que considerava l’obediència al cacic com un fet normal;
i un altre de coactiu que utilitzava mesures administratives (pèrdua de faena, sancions…) o la
força pública (partides de la porra); d’aquesta manera el cacic podia agilitzar tràmits o
gestions, a canvi de la lleialtat dels electors.
El procés de les eleccions començava amb l’encasellat: el Ministeri emplenava les caselles
als districtes electorals amb els noms del candidats que el govern tenia previst que n’eixiren
elegits.
Posteriorment, el govern de cada província buscaba l’acord amb els cacics per aconseguir
ajustar el resultat electoral a les instruccions del Ministeri de Governació.
Per a aconseguir els resultats previstos en les eleccions es recorria al frau electoral, un junt
de trampes que adulteraven el resultats electorals i que es coneix coma tupinada.
D’aquesta manera, es manipulaven els cens i les actes electorals, compraven o falsejaven vots
i s’amenaçava l’electorat amb coaccions, garantint el torn dinàstic durant el darrer quart del
segle XIX.
4.LES FORCES MARGINADES DEL SISTEMA
La Restauració va marginar de l’activitat política les classes populars urbanes, els camperols,
obrer, industrials i part de la classe mitjana, donant lloc a una oposició política creixent.
4.1 EL REPUBLICANISME
El republicanisme va patir la repressió dels primers anys de la Restauració i va fer front al
desencís dels seus seguidors. Tot i les seues divisions internes, els republicans compartien
quatre punts bàsics:
A la primeria del S. XX els nous sectors socials i econòmics van afavorir increments del
republicanisme. Els dos moviments més característics van ser el lerrouxisme, a Catalunya, i
el blasquisme, a València.
4.2. EL CARLISME
El carlisme, que havia tornat a ser derrotat el 1876, a tardar a reorganitzar-se i a partir del
1890 només va tenir una certa força en les províncies forals però, l’aparició dels
nacionalismes basc i català va reduir el carlisme.
Part del clero es va anar allunyant del carlisme i va apostar per la integració en el sistema
canovista (incorporació d’Unió Catòlica al Partit Conservador).
Tot i la seua integració en el sistema, van continuar mantenint les jerarquies militars, fent que
fracassaren.
Aquest nou context de llibertat política va afavorir les activitats del PSOE, liderat per Pablo
Iglesias. El 1883, el govern liberal va crear la Comisión de Reformas Sociales, per estudiar
les condicions de vida de la classe obrera.
L’any 1886 es va iniciar la publicació d’El Socialista, l’òrgan d’expressió oficial del partit
que, durant dècades, va ser el vincle d’unió i relació entre les agrupacions socialistes
distribuïdes pel país.
El creixement del socialisme espanyol a partir del 1890 es va veure afavorit per diversos
factors:
En la dècada del 1880, el pas a l’activitat política va fer que la burgesia donara suport a
aquest moviment, que podia facilitar mesures proteccionistes per a la indústria catalana.
Des del 1890, Sabino Arana va proclamar que els bascos constituïen una nació particular i
independent i va convertir la reivindicació dels furs en símbol de la sobirania basca i l’any
1895 va fundar el Partit Nacionalista Basc (PNV), amb una implantació centrada a la
província de Biscaia.
Arana va popularitzar un nou nom per a la seua pàtria (Euskadi), una bandera pròpia i un
lema per al partit (Déu i llei antiga); caracteritzats per un sentiment catòlic i de defensa de la
tradició i la puresa racial dels bascos.
5.3 EL GALLEGUISME
A mitjan segle XIX, intel.lectuals i literàris gallecs van emprendre el camí de convertir la
llengua gallega en una llengua literària. Això va donar lloc al Rexurdimento, que va tenir
com a figura més influent la poetessa Rosalía de Castro.
També va destacar Vicente Blasco Ibáñez que ressaltava las peculiaritats valencianas y
reivindicaba les antigues constituciones del Regne Valencia.
El valencianisme polític es situa a principis del segle XX amb la creació de València Nova
(1904), que promogué la Primera Assemblea Regionalista Valenciana.
L’aragonesisme va sorgir al si d’una burgesia que va impulsar la defensa del dret civil
aragonés, la reivindicació de valors culturals propis i la recuperació dels orígens de l’antic
regne; afegint també l’arrelament aragonés de Joaquín Costa, qui va reclamar en els seus
escrits el dret del món dels camperols aragonesos.