Miscellanea Aqualatensia, 18 (2019), p.
119-142
El ritual de trencar el «cop d’aire» o l’airada:
Una pràctica vigent, i altres rituals sobrenaturals
registrats.
Jep Rabell Padró
Llicenciat amb grau en Antropologia Social i Cultural
per la Univesitat de Barcelona
Resumen
Quitar o romper el «golpe de aire» o aira-
da es uno de los rituales curativos ances-
trales que todavía se mantiene en la actua-
lidad como práctica curativa doméstica,
tanto en la comarca de Anoia como en
muchos lugares de Cataluña. El «golpe de
aire» hace referencia a una enfermedad,
un estado morboso producido por una co-
rriente de aire, por aire demasiado frío. El
interés en el estudio a diferencia de otros
tipos de curaciones tradicionales como,
por ejemplo, la fitoterapia, radica en su
dimensión sobrenatural, espiritual, que
no implica el consumo de sustancias, y en
cómo esta práctica ha sido capaz de so-
brevivir y persistir en un medio social
donde aparentemente predomina el dis-
curso científico.
Palabras clave: medicina tradicional,
«golpe de aire», comarca de Anoia, ritual,
memoria oral
MISCELLANEA_18.indd 121
Summary
To remove or to break the “blow of air” is
one of the ancestral curative rituals that
still remains as a domestic curative prac-
tice, as much in the region of the Anoia as
in many other places of Catalonia. The
“blow of air” refers to a disease, a morbid
state produced by an air current, because
of too cold air. It is interesting to study
this ritual because it differs from other
types of traditional cures (such as phyto-
therapy) and it is based on its supernatu-
ral, spiritual dimension, and does not im-
ply the consumption of substances; and
also because this practice has been able to
survive and persist in a social environ-
ment where scientific discourse is sup-
posed to prevail.
Keywords: traditional medicine, «blow
of air», region of the Anoia, ritual, oral
memory.
121
18/6/19 17:33
 Jep Rabell Padró

I.  INTRODUCCIÓ. LA DEFINICIÓ DE «COP D’AIRE»

Inicialment, l’objectiu d’aquesta recerca era recollir i transcriure la

pràctica d’un ritual curatiu, que considerava en risc d’extinció, una activitat
d’arqueologia antropològica, de rescat de costums pràcticament extingits.
Les entrevistes varen començar l’estiu de l’any 2014 i, a mesura que avan-
çaven, evidenciava la vigència d’aquesta pràctica que, tot i la seva aparença
ancestral o fora del nostre temps per l’evident generalització i expansió del
discurs mèdic, constata que no es tracta d’un artilugi del passat, sinó d’una
pràctica vigent, que amb tota seguretat s’estendrà algunes generacions més.
Aquesta segona hipòtesi té a veure amb el fet que la majoria de les dones
entrevistades tenen designada una altra dona de la família, que donarà con-
tinuïtat generacional al ritual.
L’interès en l’estudi del ritual del «cop d’aire» —a diferència d’altres ti-
pus de curacions tradicionals, com per exemple, la fitoteràpia—1 radica en la
seva dimensió sobrenatural, espiritual, que no implica el consum de substàn-
cies, i en com aquesta pràctica ha estat capaç de sobreviure i persistir en un
medi social on aparentment predomina el discurs científic. En el cas de l’ús
de plantes per guarir, la seva dimensió curativa està molt més justificada pel
discurs científic, en relació a les substàncies químiques amb capacitat per
guarir. Amb això no volem dir que en el nostre context social no coexisteixin
elements màgics i sobrenaturals, sinó que malgrat la potencialitat i la supre-
macia del discurs científic i mèdic, encara coexisteixin pràctiques i creences
rituals remotes. Com planteja Manuel Delgado, «precisament una de les fun-
cions principals de qui fa màgia és la de combatre les potències invisibles que
aguaiten per desencadenar el desordre. Els actes rituals no són eficaços per-
què són màgics, sinó que són màgics perquè han provat la seva eficàcia».2
Treure o trencar el «cop d’aire» o «airada» és un dels rituals curatius
ancestrals que encara es mantenen com a pràctiques curatives domèstiques,
tant a la comarca de l’Anoia com en molts indrets de Catalunya. L’airada,
segons el diccionari de la llengua catalana, es defineix com a «vent que dura
poca estona», però l’accepció que ens interessa és la que fa referència a la
malaltia: «té una airada molt forta. Està malalt d’una airada, un estat mor-
bós produït per un corrent d’aire, per l’aire massa fred. No es pot moure, té
un “cop d’aire” a l’esquena». «Cop d’aire»: acció nociva de l’aire damunt
un organisme, i els seus efectes morbosos (refredament, paràlisi, etc.). «Ah,

1. f. [MD] Branca de la medicina que empra les plantes amb propietats terapèutiques per a
guarir determinades afeccions.
2. M. Delgado, La Magia. La realidad encantada, Ed. Montesinos, Barcelona, 1992.

122

MISCELLANEA_18.indd 122 18/6/19 17:33

 El ritual de trencar el «cop d’aire» o l’airada

si no hagués tengut sa desgràcia des cop d’ayre, qui m’engolà sa veu!», Oli-
ver Obres, II, 9. El refranyer popular també compta amb diferents refe­
rències: a) «Guarda’t d’aire infestat i de portar el vestit mullat» (Manresa).
b) «D’aires freds humits i forts, guarda-te’n si pots» (Manresa). c) «Suat o
cansat, a l’aire no estigues parat» (Cat.). 3
Una de les referències escrites referents al «cop d’aire» a la comarca
de l’Anoia, la trobem en el llibre La tradició remeiera a l’Anoia (Igualada
1989), un treball de recerca d’alumnes del col·legi Abat Oliba, coordinat
per la professora Marta Bartrolí. Un recull de tradicions curatives que es si-
tua a la comarca de l’Anoia, i especialment a Igualada i la Pobla de Clara-
munt, per la proximitat amb els informants i la facilitat per realitzar les en-
trevistes. Encara que pugui semblar una obvietat, es constata que la pràctica
es manté d’una manera més intensa als pobles petits, tot i que encara es
practica a Igualada en bona mesura, en determinats àmbits familiars i de ve-
ïnatge. Per a l’estudi s’han utilitzat testimonis a partir de referències, cone-
guts personalment, i també alguns documentats del projecte de la Biblio­
teca de la Memòria, un programa de recerca oral que desenvolupa la
Biblioteca Central d’Igualada, i que en la sessió «Els remeis casolans», duta
a terme l’any 2013, ha permès la localització de casos i la descripció de la
pràctica. A banda de la documentació consultada, s’han realitzat diverses
entrevistes en profunditat, per arribar a un coneixement exhaustiu.
Una referència destacada que demostra l’extensió de la pràctica del
«cop d’aire» és l’article de R. Ramón i altres autors a les comarques de la
Marina (València), amb unes característiques absolutament diferents a les
aportades per la recerca, però amb veritables connexions estructurals que
les fa equiparables4.

«Tractament del mal aire: Afecció coneguda des d’antic per la gent gran
dels nostres pobles, que sempre ens aconsellaven evitar les corrents d’aire,
tapar la boca al eixir d’un lloc tancat i tapar bé la zona lumbar perquè un mal
aire podia donar un dolor en la “rinyonà”. Al que està afectat d’un mal aire es
diu que “li ha donat una bufà d’aire” i ha de curar-se d’aquesta malaltia no-
mèdica amb tractaments de massatges o herbes i sobre tot amb oracions, entre
elles es troben les següents:

3. Diccionari català valencià-balear del Institut d’Estudis Catalans. http://dcvb.iecat.net/

novembre 2014
4. R. Ramón; I. Betlloch; E. Chiner, Medicina màgica a les comarques de la Marina. Pa-
pers masculins i femenins. Universitat Miguel Hernandez (Elx)24 Feminismo/s, 10 dici-
embre 2007, p. 17-29.

123

MISCELLANEA_18.indd 123 18/6/19 17:33

 Jep Rabell Padró

Jo et conjure mal aire,

En el nom de Déu pare,
Jo et conjure, mal aire
En el nom de Déu fill,
Jo et conjure, mal aire
En el nom de l’Espírit Sant,
Les tres persones distintes i només un vertadero Déu
Monja que a l’horta estàs
La nit de maitines, dia de Nadal
Hui arreplegant flors per a tractar-me els mals
I per a redimir a tots els pecadors
Confia en Jesús i Santa Maria,
Aquestes paraules que et dic tenen tanta virtut
Que lleven el mal i tornen la salut.»

En aquesta oració no s’hi incorpora el ritual de l’aigua, l’oli, el plat i

el ganivet per trencar el «cop d’aire», però sí tota la simptomatologia i la
funció de l’aire en el procés de malaltia.

II.  SOBRE EL CONCEPTE DE RITUAL

Un ritu, per ser-ho, exigeix l’articulació d’actes, de paraules i de repre-

sentacions de moltes persones al llarg de moltes generacions. Lévi Strauss,
sobre els ritus, diu: «cal estudiar el ritual en si mateix i per si mateix». I hi
afegeix: «que el ritual tingui sempre un costat maníac i desesperat, no ha de
fer oblidar que mania i desesperació són afeccions del pensament: la pregà-
ria —que forma part del ritus que estudiarem—, en imitar un ressò absent,
es fa per proporcionar esperança i permetre que la vida continuï. Trampes
per al pensament, suports de simulacions i portadors d’il·lusions. Els ritus
captiven i capturen la ment per ajustar-la a allò que espera l’experiència tra-
dicional, que es troba precisament en l’origen de la seva elaboració. Un ritu
està destinat a repetir-se cada vegada que les circumstàncies que l’ocasio-
nen es tornin a escaure.»5
Després de l’estudi de casos, tot sembla indicar que trencar el «cop
d’aire» és un ritual d’origen precristià, emparentat amb un ritual similar com
el de treure el «mal de ojo». L’original fórmula, en forma de conjur que des-
criu una de les entrevistades, Trini Tusal (Igualada, 1934), que aprèn la fór-
mula directament de la seva àvia, està molt allunyada de les oracions cristia-

5. Definició de Rito al Diccionario Akal de Etnología y Antropología (1996) p. 641.

124

MISCELLANEA_18.indd 124 18/6/19 17:33

 El ritual de trencar el «cop d’aire» o l’airada

nitzades que s’utilitzen en tota la resta de casos registrats. D’aquí el valor

antropològic i de testimoni del passat de la formulació. El conjur diu: «Vent
roig i mal estrall, no em roseguis els ossos, la carn ni la pell, que et lligaré
en un brot de gavardera i un de morera i et tiraré a les muntanyes més enlai-
rades», fa referències a la natura i en un dels passatges a la planta de la ga-
varrera, un tipus de roser bord del qual trobem referències al llibre La rosa
en la tradició popular,6 on s’estableix la distinció entre el roser comú i el sil-
vestre o bosca, autòcton, que rep a la nostra terra fonamentalment el nom de
gavarrera (amb les variants garravera, gavarnera, gavarronera, gavardera),
la darrera accepció és la utilitzada a Igualada. Una planta, «utilitzada en els
ritus de primavera i també, la intervenció de la rosa en els ritus tradicionals
derivats de creences i practiques supersticioses, supervivents encara més o
menys cristianitzades». En el text es planteja la pervivència d’alguns ritus pa-
gans de primavera adaptats a la litúrgia o als costums cristians, en els quals les
roses tenen un paper important. En la cloenda del llibre, Violant exposa la
seva opinió que el culte a la gavarrera és més antic a Catalunya que el de la rosa,
i que, mentre caldria emparentar aquest amb la civilització mediterrània
—­devia haver estat importat pels romans—, el del roser de pastor podria és-
ser un llegat dels pobles cèltics, com una de tantes representacions naturals
de l’esperit vegetatiu del bosc. Aquesta adaptació del cristianisme als ritus
pagans també té relació amb el fet de situar el Nadal coincidint amb el sols-
tici d’hivern o Pasqua a l’inici de la primavera.
Una tesi doctoral de l’any 2010, que analitza el «mal de ojo» a l’anti-
guitat grecoromana,7 descriu el procediment de diagnòstic i/o tractament,
absolutament vinculat amb el nostre ritual de treure i diagnosticar el «cop
d’aire»:

«Al sud d’Itàlia i Sicília, el mètode per a realitzar el diagnòstic consis-

teix en un procediment oracular en un bol ple d’aigua al qual se li tira oli.
Aquest procediment serveix tant per diagnosticar el mal d’ull com per cu-
rar-lo però, mentre que el diagnòstic ho pot fer qualsevol, només els curande-
ros reconeguts com a tals poden dur a terme la cura. Aquests curanderos no
admeten diners, ja que creuen que posseeixen un do diví i la seva obligació és
compartir (evidentment el pagament consisteix en l’alt prestigi social que

6. R. Violant i Simorra, La rosa en la tradició popular, Barcelona, Editorial Barcino, 1956.
88 gags.+4 Tams. (BFB, XI-II.)
7. A. Alvar Nuño, El mal de ojo en el Occidente romano: materiales de Italia, norte de
África, Península Ibérica y Galia. Memoria para optar al grado de Doctor. Dirigida por el
Dr. Francisco Marco Simón. Universidad Complutense de Madrid, 2010 ISBN: 978-84-
693-7841-0 <http://eprints.ucm.es/11039/1/T32197.pdf> (19/11/2016), p. 286.

125

MISCELLANEA_18.indd 125 18/6/19 17:33

 Jep Rabell Padró

aconsegueixen), excepte en el cas que siguin curanderos més especialitzats,

que s’instal·len a les ciutats . L’operació que revela la maledicció consisteix a
fer unes gotes d’oli en un bol d’aigua que ha estat beneït mitjançant oracions.
Si les gotes d’oli es mantenen en l’aigua en forma de gotes, no passa res, però
si l’oli s’expandeix per la superfície de l’aigua, llavors el pacient ha estat
“aojado” (a la zona de Pulla funciona al revés).»

Si analitzem el ritus en conjunt i la seva transcendència, en la funció

de cohesió i prestigi entre els membres d’una mateixa comunitat i/o família,
el ritual ha anat integrant progressivament, les oracions i les fórmules del
cristianisme per garantir la seva continuïtat. A banda de les oracions, un
dels signes importants que s’utilitzen durant el ritu per treure el «cop d’ai-
re» és el senyal de la Santa Creu, que s’aplica tant sobre un mateix, com,
també, sobre els objectes que s’utilitzen (el plat, el ganivet i fins i tot el se-
trill de l’oli). Tots els pobles i cultures han aprofitat la religió acudint als
seus déus per restablir la salut i el remei per a les seves malalties; la nostra
tradició cristiana també ha adjudicat el tractament de certes malalties a de-
terminades oracions i rituals com el del «cop d’aire».

III.  MÀGIA I RELIGIÓ

La distinció entre màgia i religió és en una línia molt subtil i sovint in-
destriable. J. Frazer va tractar d’establir les diferències a The Golden Bough8
sense gaire èxit. Per a Frazer, que una creença fos o no fos religiosa depenia
del grau en què els participants creien, per poder obtenir que una entitat o
força obeís les seves ordres. Si l’actitud era d’humilitat, de súplica per de-
manar favors i concessions, llavors les seves creences i accions eren essen-
cialment religioses. En canvi, si els actors pensaven que controlaven les en-
titats i forces que regeixen els esdeveniments, no dubtaven del resultat i no
manifestaven humilitat, llavors les seves pràctiques eren exemples clars de
màgia. En el cas del «cop d’aire» el resultat no es controla i té un doble ves-
sant, la primera és de diagnosi: la «dissolució» de la gota d’oli amb l’aigua
indica que hi ha «cop d’aire». En canvi, la permanència de la gota intacta en
el plat, que no n’hi ha, o bé que s’ha resolt el mal, si es tracta d’una repetició
del procés ritual del «cop d’aire».

8. J. G. Frazer, La rama dorada. Magia y religión (Antropología) – 2 sep 2011 (1.a edició
1890).

126

MISCELLANEA_18.indd 126 18/6/19 17:33

 El ritual de trencar el «cop d’aire» o l’airada

És evident que les expectatives de les persones que demanen que

se’ls tregui el «cop d’aire» i la repetició del ritual per part de la practicant
persegueixen l’objectiu de guarir. El ritual del «cop d’aire» manté aquest
ordre sobrenatural de súplica, de demanar favors i concessions. Frazer
considerava l’oració com l’essència del ritual religiós; ara bé, les oracions
no sempre són en un to de súplica, i la definició de Frazer no va resistir la
prova del treball de camp. Podríem concloure que el «cop d’aire» estaria
en l’ordre dels cultes xamanistes, perquè l’actor que els porta a terme re-
quereix d’una certa especialització religiosa. El terme Xaman prové de
la paraula utilitzada pels pobles de parla tungús de Sibèria per designar l’es-
pecialista religiós amb dedicació a temps parcial, a qui es consulta en mo-
ments de tensió i ansietat. Aquesta categoria va ser introduïda per Wallace
A. (1966).9
La superstició és un terme usat per referir-se a un conjunt de creences
no fonamentades i irracionals que poden estar basades en la fe, o relaciona-
des amb el pensament màgic per mitjà del qual el practicant creu que el fu-
tur, o la vinguda de certs esdeveniments, pot ser influït per alguna de les se-
ves creences. Els crítics argumenten que la superstició no es basa en la raó
i que neix de la ignorància. Moltes supersticions poden ser producte d’en-
tendre malament la causalitat, o les estadístiques, ja que generalitzen exces-
sivament (un dels problemes de la inducció) i el que és un exemple passa a
tenir rang de llei en la saviesa popular. Suposen, per tant, un biaix cognitiu
de focus i d’atribució errònia de causalitat.
Alguns ritus religiosos neixen de la superstició, que personalitza en
Déu i en els seus enviats els esdeveniments que tenen lloc a la vida quoti­
diana. El catolicisme, però, separa la superstició folkòrica de la fe, i con­
sidera la primera un pecat, ja que atribueix poders sobrenaturals a altres en-
titats diferents de Déu. La psicologia estudia la superstició per veure com
influeix el grup en la persona o com les pròpies creences modifiquen la con-
ducta. Determinats trastorns mentals, com l’esquizofrènia, l’autisme o els
maniacodepressius tenen associades una important quota de supersticions
sobre els perills de no seguir rituals en la vida quotidiana. Constitueixen per
a ells un mecanisme de defensa bàsic.

9. Anthony F. C. Wallace, Religion: An Anthropological View, Random House, 1966. El

terme xaman prové de la paraula utilitzada pels pobles de parla tungús de Sibèria per
designar l’especialista religiós amb dedicació a temps parcial, a qui es consulta en mo-
ments de tensió i ansietat.

127

MISCELLANEA_18.indd 127 18/6/19 17:33

 Jep Rabell Padró

IV. EL RITUAL DEL “COP D’AIRE”. ESTUDI DE CASOS:

PROCEDIMENT I VARIABLES

El ritu de treure el «cop d’aire» és un acte cerimonial de caràcter reli-

giós i/o màgic repetit invariablement, d’acord amb unes normes estrictes.
Sempre es realitza a petició d’un familiar, un amic, un veí o conegut, que
demana a la persona que el sap treure si li pot «trencar» el «cop d’aire». En
funció de la zona el «cop d’aire» es pot «treure» o «tallar». La petició es fa
perquè la persona es troba malament i acusa una varietat de símptomes que
s’han anat descrivint en les diferents entrevistes: refredat, dolor al coll, do-
lor d’esquena, torticoli, sensació de malestar indefinida, etc.
Generalment el ritual es realitza sense persones al voltant, però el fet
que hi hagi algú no serà un impediment, sempre que no interrompi el ritual.
Per dur-lo a terme és necessari un plat de ceràmica, normalment blanc, que
s’omple amb aigua de l’aixeta (el color blanc és important perquè ajuda
a visibilitzar millor el diagnòstic), un setrill amb oli, normalment d’oliva, i
un ganivet. En l’estudi de casos dut a terme a partir de diferents entrevistes
—totes a la comarca de l’Anoia—, només les dones són les que realitzen
aquesta pràctica. I en la majoria de casos, sempre és la dona de més edat de
la família la que realitza la pràctica; és qui lidera i qui realitza el ritual, tot i
que en alguns casos hi havia simultaneïtat amb la filla que iniciava alguna
pràctica, però es tenia clar que fins que la mare no falti, la filla no serà la “ti-
tular” del ritu.
L’entrevista és una eina per a la investigació antropològica que ens
posa en contacte amb la forma en què un individu veu el món, amb la seva
cultura i amb el context en el qual viu. És el moment en què sortim del nos-
tre món particular per veure i analitzar les diferències amb altres cultures
—dins la mateixa cultura—, i comprendre-les. L’entrevista antropològica, a
diferència d’altres, no busca una informació objectiva, sinó que la veritat
s’entén i es conceptualitza com una complexitat molt àmplia que només es
produeix entre l’entrevistador i l’entrevistat i que té a veure amb el sentit
que es conforma entre tots dos. No es valora l’entrevistat partint de la ideo-
logia de l’entrevistador. Intenta descriure i explicar, no valorar.
La primera persona entrevistada sobre el «cop d’aire» demana mante-
nir-se en l’anonimat. Per això utilitzarem sigles N.C. per referir-nos a ella.
És resident a la Pobla de Claramunt i ens explica que ella va voler aprendre
a treure el «cop d’aire» de la seva mare, però no de jove, sinó quan va veure
que la seva mare començava a fer-se gran i a estar malalta.
El procediment ritual que segueix és similar a l’esquema que seguei-
xen pràcticament totes les dones entrevistades: se senya tres vegades amb la

128

MISCELLANEA_18.indd 128 18/6/19 17:33

 El ritual de trencar el «cop d’aire» o l’airada

mà dreta sobre la cara, i després fa el senyal de la creu amb la mà sobre el

plat, també tres vegades repetint «En el nom del pare, del fill i de l’esperit
sant, Amén». Seguidament diu: En el nom de la santíssima Trinitat, feu que
el “cop d’aire” de (nom i dos cognoms de la persona que fa la petició) li
marxi ben aviat. Si és al matí, valga’m Déu i Sant Martí (i llança la primera
gota d’oli al plat que conté aigua); si és al migdia, valga’m Déu i la Verge
Maria, (i llança la segona gota d’oli al plat ), i si és al vespre valga’m Déu i
Sant Esteve (i llança la tercera gota d’oli al plat). Si hi ha «cop d’aire», és a
dir, que la primera, segona o tercera gotes d’oli s’han dispersat en el plat i
no han quedat com a llànties d’oli senceres flotant sobre l’aigua del plat,
agafa un ganivet i va fent creus sobre el plat dient «en nom de la Santíssima
Trinitat, feu que el “cop d’aire” de (nom i cognoms), li marxi ben aviat».
Llavors resa un parenostre mentre segueix fent les creus sobre el plat amb
el ganivet fins que acaba el parenostre. Llança l’aigua a l’aigüera i resa dos
parenostres més.
Al principi reconeix que se’n reia de quan la seva mare ho feia, però
quan es trobava malament li demanava que li tragués el «cop d’aire», i la
mare li deia: «te’n rius, però m’ho demanes». I explica:

«A la meva mare l’hi va ensenyar una veïna. Ara sóc jo la que ho faig.
I m’ho demana molta gent jove, al voltant dels trenta anys. Hi ha persones que
treuen el “cop d’aire” un sol cop i prou. Treure l’airada és molt més, has
d’anar tallant fins que se’t facin les gotes petites. No és que jo en sàpiga molt,
és perquè jo tinc la paciència de dir “mira, encara no li ha marxat... d’aquí tres
horetes l’hi tornaré a treure”. A vegades he estat quatre i cinc dies, perquè el
tenien posat a l’esquena. El “cop d’aire” no pot esperar, cal que es tregui de
seguida. I quan te’l treus per tu mateixa costa més. Hi ha gent que no hi creu,
com jo no crec en l’energia, o altres coses així. En això sí que hi crec perquè
a mi em va bé, i també pels fills de la meva néta.»

Sobre la descripció de la simptomatologia del «cop d’aire» comenta:

«Aquí s’està calent, oi? Si traiem el cap per la finestra, que fa fred, no-
tarem aquell aire al cap... i després d’una estona ja tens el mal de cap. A vega-
des estàs treballant i surts al carrer i agafes aquell fred a l’esquena i et quedes
que no et pots ni moure. Això és “cop d’aire”. A vegades surts al carrer i dius:
“Ai! El cap! Em volta, quina fredor al cap...” Tens aquell dolor al cap... A ve-
gades estàs entresuat i obres una porta i tens un corrent d’aire i t’agafa a
l’esquena una tibantor... Ai, l’esquena... encara que prenguis antiinflama-
toris, el “cop d’aire” t’ajuda més. “Sóc l’emprenyadora de Can S.”, la meva
mare ja l’hi treia... “Noto unes xiulades a les orelles.” Hi ha persones que molt

129

MISCELLANEA_18.indd 129 18/6/19 17:33

 Jep Rabell Padró

sovint els agafa. Ho haig de repetir fins que les gotes queden senceres. Ho he
fet quatre o cinc cops. Quan jo veig que les gotes estan senceres ja està.
A vegades ens truquem o ens trobem pel carrer. Ho faig a tothom: amb la fa-
mília, amb la Glòria, una amistat d’anys i anys i amb aquells que m’ho de­
manen.»

Li pregunto si en alguna ocasió ha mentit sobre el fet de dir que ha tret

el «cop d’aire» a algú i en realitat no ho ha fet, i respon:

«Jo no ho faig això. A mi quan m’ho diuen ho faig. Jo no ho ser fer això.
Sempre el trec. Se que un “cop d’aire” és fort perquè les gotes no queden
senceres... Si tires la primera gota i s’obre i desapareix, vol dir que el té fort;
si tires la segona i també desapareix, és que el té fortíssim. Fins que no veig
que les gotes queden senceres, no deixo de repetir-lo. I la gent diu “ai que
m’hi he conegut!”. Quan li vaig explicar el procediment a la M. E., va dir-me
que no calia resar tant, que amb només tres parenostres n’hi havia prou.»

N. C. és tot un referent en aquesta pràctica i té molt prestigi entre les

persones que la practiquen o en són usuàries. Mostra plena seguretat en el
procediment i en el valor curatiu de la pràctica. «La Flora (referint-se a una
altra persona que el treia) explicava que durant els tres parenostres de la part
final del ritual no es parava de tallar el plat amb el ganivet. Jo només ho faig
en el primer parenostre. I ja reso una oració a la Maria Santíssima i el tallo»
(literalment, fa el gest de tallar amb el mateix ganivet que utilitzava la seva
mare, fent creus sobre el plat).
Reconeix que hi ha persones que treuen el «cop d’aire» i fan resar el
parenostre a l’afectat; ella no creu que això funcioni... Considera que és fei-
na de la persona que el talla. El «cop d’aire» s’ha d’anar traient durant dife-
rents moments del dia fins que es trenca. Es mostra plenament convençuda
que el «cop d’aire» funciona, i fins i tot se l’aplica a ella mateixa quan es
troba malament. Entén que hi ha gent que no hi cregui, però li molesta molt
que algú hi ironitzi. Explica que una veïna se’n reia de la pràctica i ella ex-
plica que li va dir: «no te’n riguis, que, encara que m’ho demanis, no te’l
trauré».
Per posar en valor la pràctica comenta que una vegada el farmacèutic
del poble va recomanar a algun client que busqués algú que li tragués el
«cop d’aire». N. C. comenta durant l’entrevista que molta gent li truca per-
què volen que els el tregui ella, perquè en sap molt. Reconeix que ella no té
el poder per treure el «cop d’aire», sinó que les dones que el treuen són in-
termediàries per invocar els poders perquè intercedeixin entre elles i la per-
sona afectada que ho demana. Quan algú li demana que li tregui el «cop

130

MISCELLANEA_18.indd 130 18/6/19 17:33

 El ritual de trencar el «cop d’aire» o l’airada

d’aire», el primer pas és verificar si realment el té, amb la prova de les go-
tes d’oli. Si queden senceres i no s’obren, significa que no es té. Tot i això,
existeix la creença que a través de les oracions que fan durant el ritual, i que
hauria de fer el mateix afectat mentre dura la petició, s’espera que el «cop
d’aire» «es trenqui» i la persona afectada pugui recuperar la salut perduda.
A les dones que practiquen aquest tipus de ritus, socialment se’ls reconei-
xen capacitats especials per entrar en contacte amb les forces sobrenaturals,
però sense controlar-les. Només són el canal que ofereix veritat al ritual.
La Biblioteca de la Memòria, una activitat de memòria oral que es por-
ta a terme a la Biblioteca Central d’Igualada i que recull testimonis de dife-
rents temes, el 24 de maig de l’any 2013 va dedicar una sessió a recollir da-
des sobre remeis casolans, entre els quals trobem (a banda de la recepta) el
testimoni de dues dones que parlen, a la gravació que es pot consultar, del
«cop d’aire». Resulta especialment rellevant el testimoni d’Isabel Bosque
Ros (Igualada, 1943) quan descriu el seu procediment. El transcrivim per-
què posa de manifest la vigència de la pràctica, la utilització de la paraula
«trencar» el «cop d’aire», i la magnitud d’un procediment que inclou la re-
lació entre les diferents generacions d’una mateixa família. Sobre el proce-
diment, hi ha diferents variants respecte al ritual de N. C. Per un costat es fa
el senyal de la creu amb el setrill sobre el plat, i s’afegeix «si és a la tarda»
amb prec a santa Bàrbara, i se substitueix sant Esteve per sant Silvestre quan
es tira la gota del vespre:

«Jo el trenco, i no hi ha setmana que no l’hagi de fer set o vuit vegades...

no sé què passa que tothom el demana... ja estic tipa de resar... perquè jo veia
la meva sogra que ho feia amb tanta devoció, que quan ho faig em concentro
i penso en tots els sants. Ahir el meu fill mateix, tenia un mal d’esquena que
no s’aguantava, i al vespre li vaig trencar el “cop d’aire”. És curiós perquè si
no el té, queden les gotes tal i com les deixes.... Jo poso un plat amb aigua de
l’aixeta, no cal embotellada; llavors, poso el setrill de l’oli, d’aquests de vidre
normal, perquè en surten les gotes bé, perquè si surt un raig d’oli... poso el
setrill, ...silenci, que no hi hagi la ràdio, ni la tele, que estigui sola... llavors em
poso... faig la senyal de la creu amb el setrill de l’oli (sobre el plat)... Trenco
l’airada de Joan Majoral Bosque (el testimoni diu el nom amb molta parsimò-
nia i solemnitat), i tiro una goteta. Aquella goteta, si la tires i queda normal,
és que no es té “cop d’aire”, però jo segueixo igual. Si tires la gota i ziiiiiit, queda
tota... és que no veus res, no veus res... desapareix del tot, no es veu la gota...
Llavors segueixo: si és al dematí que la curi sant Martí (es tira una altra gota); si
és al migdia que la curi la Verge Maria (una altra gota); si és a la tarda que la
curi santa Bàrbara (una altra gota) i si és el vespre que la curi sant Silvestre...
I anar tirant les gotes. I llavors reso: aquestes quatre gotes d’oli siguin acolli-

131

MISCELLANEA_18.indd 131 18/6/19 17:33

 Jep Rabell Padró

des a les cinc llagues de Crist de la Santíssima Trinitat per l’airada de Joan
Majoral Bosque... amén. I llavors reso les oracions. Les tres avemaries, et
concentres, penses en un sant, en un altre... la Mare de Déu de la Pietat o la
Mare de Déu de Montserrat. I ho fas amb aquella devoció... llavors, al cap
d’una estona truques... i què? com estàs? —Oh, doncs m’ha passat! (contes-
ten des de l’altre costat del telèfon). Que és miracle?... No ho sé... Que és,
coco? Doncs funciona. Si ho té molt fort vas tirant les gotes i es desfan.»

Un dels aspectes importants en la forma ritual, i força comú, és el co-

mentari «fins que no surti bé l’hi hauré de tornar a fer». És a dir, fins que les
gotes no quedin senceres sobre el plat, cal anar repetint el ritual des del prin-
cipi i en moments diferents moments del dia.
A diferència del ritual més comú, en els casos registrats a la Biblioteca
de la memòria no s’utilitza el ganivet per anar tallant en forma de creu sobre
el plat. Durant la conversa, l’Anna Solé Regordosa va comentar que si es
desfà la primera gota s’ha agafat el «cop d’aire» al matí; si és la segona, al
migdia; si és la tercera, al vespre. Totes les versions de treure el «cop d’aire»
coincideixen que el malalt no ha d’estar present, fins i tot, a vegades ni ho
sap. La coordinadora de la sessió, Magda Bartrolí, comenta que a ella, de
petita, quan l’hi treia la seva àvia, li feien resar tres parenostres a la Santís-
sima Trinitat per accelerar la curació.

Trini Tusal i Botines (Igualada, 1934-2017) va presentar una fitxa on

es recollia la manera com realitza el procediment de treure el «cop d’aire»,
que va heretar de la seva àvia. Una de les troballes més interessants d’aques-
ta recerca, és que una part de la pregària no té res a veure amb les oracions
cristianes habituals, tot i que també se n’utilitzen. Els elements que hi inter-
venen són els mateixos que en els casos descrits anteriorment, a excepció de
la fórmula: «Vent roig i mal estrall no em roseguis els ossos, la carn ni la
pell, que et lligaré amb un brot de gavardera i un de morera i et tiraré a les
muntanyes més enlairades». La localització d’aquesta oració, inèdita fins al
moment, va ser un estímul per realitzar una entrevista per tal d’enregistrar
el ritual, que apunta a un origen precristià de la pràctica. Sobre l’aprenen-
tatge del ritual, comenta:

«La meva àvia m’ho va ensenyar de petita, quan vaig fer la comunió.
Els veïns, com que ho sabien, venien molts. Va anar passant el temps i ja fa
anys que no ho faig. La gent venien: “trenca’m el ‘cop d’aire’, Trini”. Fins i
tot una vegada el metge Castells, el pare, em troba a la plaça dels Porcs i em
diu: “trenca’m el ‘cop d’aire’”. “Què diu?”, li vaig dir... “Que em trenquis el
‘cop d’aire’. Fes-ho, eh!”. L’hi vaig fer, sí, sí... Ara ja fa temps que no el trec

132

MISCELLANEA_18.indd 132 18/6/19 17:33

 El ritual de trencar el «cop d’aire» o l’airada

a ningú. El que tenia observat és que quan l’aigua és neta i clara, de seguida
es desfà la primera gota.»

La seva àvia per línia paterna, de qui va aprendre el ritual, era la Tre-
seta Solé. Sobre els símptomes del «cop d’aire», els defineix com: constipat
fort, mal a l’esquena, o quan es trobaven malament. La seva visió del ritual
és la més escèptica d’entre totes les entrevistes realitzades. Fins i tot apunta
que l’efecte de la primera gota és degut a raons físiques.

«Me’n recordo que també em penjaven d’una porta de fusta forta per
curar l’espatllat (per adreçar l’esquena). Era molt joveneta quan el vaig co-
mençar a treure. La meva mare no el treia, era freda, mai no s’havia discutit
amb ningú. La iaia m’ho va ensenyar... Jo em pensava que no ho sabria mai
més ningú. Cap de la meva família el treu ni m’ho demana. Saps què? Jo m’hi
he fixat i la primera gota és la que sempre es trenca, les altres gairebé mai.
Segur que ha de ser perquè l’aigua és neta. Prova-ho un dia, plat net i aigua
neta, i la primera gota sempre es desfà. Tenia catorze o quinze anys quan ho
feia, jo ben convençuda l’hi trencava i deia “si es desfà és que hi ha ‘cop d’ai-
re’”, però vaig veure que si era net el plat, sempre es desfeia. Perdo molt la
memòria, però això ho tinc gravat. Aquí era cal carboner perquè el meu pare
venia carbó.»

El procediment per treure el «cop d’aire» és similar a les anteriors des-

cripcions: primer es fa el senyal de la creu tres vegades i es diu: «Feu que el
“cop d’aire” de... (aquí es diuen el nom i els cognoms de la persona que ho
sol·licita) sigui curat ben aviat. Seguidament, s’agafa el setrill i es repeteix
la fórmula de les tres gotes d’oli a l’aigua, dient a la primera: «si li ha tocat
al dematí, valga’m Déu i sant Martí», i es llança la primera gota d’oli; a la
segona: «si li ha tocat al migdia, valga’m Déu i la Verge Maria», i a la terce-
ra: «si li ha tocat al vespre, valga’m Déu i sant Silvestre». Cal mirar cada
gota que es tira, si es desfà o queda intacta perquè així sabem en quin mo-
ment del dia s’ha agafat el “cop d’aire”. Aleshores amb un ganivet qualse-
vol, es tallen les gotes d’oli fent creus repetint: “Vent roig i mal estrall, no
em roseguis els ossos, la carn ni la pell, que et lligaré amb un brot de gavar-
dera i un de morera i et tiraré a les muntanyes més enlairades. En nom de la
Santíssima Trinitat, feu que el “cop d’aire” de (nom i cognoms de la persona
que ho demana) sigui curat ben aviat”. Llavors es resen tres parenostres i es
repeteix tres vegades seguides, amb el mateix plat i les mateixes gotes (sen-
se llençar-ne de noves) i es repeteix a partir del moment de l’oració final del
“Vent roig...”. Aquesta és una diferència substancial en comparació amb la
resta de testimonis que ho anaven fent en diferents moments del dia i repe-

133

MISCELLANEA_18.indd 133 18/6/19 17:33

 Jep Rabell Padró

tien el ritual de nou des del principi. Quan s’acaben les tres vegades, s’ha de
llançar a l’aigüera de la cuina, però, en aquest cas, d’esquena a l’aigüera
sense veure el vessament de l’aigua i l’oli. Una acció que la Núria Tussal no
pot arribar a fer per manca de flexibilitat en les articulacions, però imita el
gest de com ho feia. Comenta també que abans era molt més fàcil de realit-
zar perquè l’aigüera era molt més gran i ampla que en l’actualitat.
En aquesta forma s’incorpora també el ganivet que, com hem dit ante-
riorment, qualsevol serveix, és l’instrument que trenca el «cop d’aire» (ta-
llant les gotes d’oli). Utilitza oli d’oliva per fer-ho. El plat ha de ser sempre
blanc, perquè així es veu bé el diagnòstic de les gotes d’oli i si el té o no el
té. El mot gavardera, que utilitza en la formulació final del ritual, és, com
hem, dit una variant del mot gavarrera. La planta anomenada Gavarrera
(Rosa canina), la trobem estesa arreu del territori, pertany a la família de les
rosàcies, i se l’anomena també roser bord. De fet, s’hi assembla molt. És un
dels fruits vermells que es poden menjar a partir de la tardor. Cap més fruit
proporciona tanta vitamina C concentrada. El fruit s’anomena grataculs, el
fruit de tardor més adient per reforçar les defenses i fer front a l’hivern, una
autèntica medecina desaprofitada en l’actualitat. Possiblement no és casual
el seu ús en la fórmula, a causa d’aquestes propietats medicinals de la plan-
ta que s’utilitzen per lligar el mal que ve de l’aire, com també la morera, una
planta amb propietats medicinals.
Altres pràctiques que s’esmenten durant el curs de l’entrevista són les
de curar l’espatllat, que es fa molt amb els nens: s’han d’agafar amb les
dues mans d’una porta, i mantenir-se penjats una estona. S’associa que hi
ha un desequilibri a l’esquena i que cal redreçar-la amb aquesta operació.
Una altra pràctica que s’utilitza per guarir el mal de coll és la que s’anome-
na «trencar les vinoves», que consisteix a fer pressió amb el dit polze sobre
el canell de la part més posterior a la part interior per trencar les vinoves o
desfer-les. Quan es passa el dit polze pressionant des del canell per sobre de
la part superior del cúbit i el radi, s’hi noten uns bonyets, segurament rela-
cionats amb la inflamació dels ganglis. Al Diccionari català-valencià-ba­
lear, hi consta l’accepció Vinoves «f. pl. Minoves (Tremp, Urgell, Iguala-
da). Fon.: binɔ’βes (Tremp); binɔ’βis (Bell-lloc); binɔ’βəs (Igualada)».
Pura Escudé Soteras (La Pobla de Claramunt, 1925) explica que el
«cop d’aire» el va aprendre de la seva mare (Pepeta Soteras Padró) quan era
ella era molt jove, quan vivia a la plaça de la M. D. de la Llet de la Pobla de
Claramunt. L’aprenentatge no va ser en un dia determinat, sinó que ella ho
veia fer a la mare i ho va anar aprenent de forma natural, al voltant dels
quinze anys. No va començar a practicar-lo fins que va marxar de casa per-
què es va casar. «A casa el treia la mare», comenta sobre aquesta qüestió.

134

MISCELLANEA_18.indd 134 18/6/19 17:33

 El ritual de trencar el «cop d’aire» o l’airada

Actualment encara treu el «cop d’aire» a un dels seus fills i a la seva jove;
en canvi, els altres dos fills no ho demanen mai. Comenta que no el practica
sobre ella mateixa, deixant entendre que hi ha algunes dones que sí que se’l
treuen. «Mira’m el “cop d’aire”», em diuen. La meva jove n’aprèn ara. La
Nuri li va explicar com fer-ho un dia anant a caminar... A la Nuri li truca
molta gent perquè els tregui el «cop d’aire».
El procediment que segueix la Pura és similar a la majoria, però amb
algunes variants molt lleus: Agafa el plat que troba (tot i que és un plat
blanc), i l’omple d’aigua. Fa el senyal de la creu tres vegades del front al pit
i d’esquerra a dreta: «pare, fill, esperit sant», i seguidament fa el senyal de
la creu tres vegades sobre el plat: «pare, fill, esperit sant», i, molt important,
un detall que no es dona en cap altra de les entrevistes. Quan finalitza els
tres senyals de la creu, amb la mà dreta sobre el plat: quan acaba l’últim, el
dit polze toca lleument sobre l’aigua, abans d’agafar el setrill de l’oli. Lla-
vors segueix: «Dic el nom de la persona, i “si té un ‘cop d’aire’ del dematí,
valga’m Déu i sant Martí...” i així fins al vespre i sant Silvestre. Quan aca-
bes, si el té, que vol dir que alguna de les gotes d’oli no s’aguanten sobre
l’aigua, es talla amb un ganivet fent creus sense parar i repetint tres vegades
seguides en nom de Déu i de la Santíssima Trinitat que el “cop d’aire” de (es
diu el nom i cognoms de qui ho demana) es curi ben aviat». Buida l’aigua a
l’aigüera sense cap cura especial perquè ja ha finalitzat, i finalment resa tres
parenostres seguits. Sobre el diagnòstic, quan les gotes s’obren o trenquen
perquè vencen la tensió superficial de l’aigua, utilitza el verb «esbarriar» en
el sentit de la dispersió de la gota d’oli: «si les gotes d’oli s’esbarrien totes
tres, és que tens el “cop d’aire” molt fort.» Per conèixer en quin moment
s’ha agafat el “cop d’aire”, si ha estat al matí, migdia o vespre, varia en el
moment que la gota d’oli s’esbarria durant l’oració.
Tampoc n’hi ha prou a treure el «cop d’aire» una sola vegada, sinó que
la Pura comenta que si el mira a la tarda i es confirma el “cop d’aire”, el tor-
na a mirar o treure abans de sopar i abans d’anar a dormir, repetint tot el pro-
cés des del principi. I acaba dient «i si és cura, bé, i si no, també...» i afegeix
«però sí que va bé».
Una altra pràctica ritual màgica que surt a conversa és la fórmula per
guarir els mussols. Un mussol és un gra o afecció que surt a la vora de la
parpella. «Abans els mussols els anàvem a deixar per les cases, però només
a les cases que tinguessin tres filles. Anàvem a les cases i dèiem:

“A Maria!”
I responien: “Qui hi ha?”
I dèiem, “aquí us deixo el mussol per pasturar”.»

135

MISCELLANEA_18.indd 135 18/6/19 17:33

 Jep Rabell Padró

Abans les cases no eren tancades com ara. Aquesta mateixa pràctica
està descrita al Diccionari català-valencià-balear, que ho recull: «Cult.
Pop. —En el Ripollès i a l’Empordà hi ha la creença que un mussol es gua-
reix d’aquesta manera: el qui el sofreix, se’n va a una casa i diu: “Ave Ma-
ria”; els de la casa demanen: “Qui hi ha?”, i el malalt del mussol respon:
“Aquí us el deixo”, i se’n va de seguida. El mussol li desapareix i passa a un
dels qui habiten aquella casa.
Durant l’entrevista, la Pura Escudé em mostra unes llibretes manuscri-
tes que contenen receptes de cuina, fórmules d’infusions d’herbes per gua-
rir malalties, i conjurs, invocacions i fórmules de naturalesa similar al pro-
cediment del «cop d’aire», que no utilitzen elements per ingerir, amb les
quals es pretén realitzar diversos actes, invocant una divinitat o un sant, com
a força sobrenatural per demanar la seva intervenció, o el fet d’exorcitzar o
foragitar el mal d’una casa. Els conjurs que contenen es formen mitjançant
una sèrie de frases o paraules de caràcter religiós en la majoria de casos, in-
vocant diferents sants, Jesús i la Verge Maria. També s’hi compten alguns
conjurs més populars que contenen rimes i versos, com podrem veure.
Els problemes a resoldre són diversos, el més comú seria l’oració per
treure mals: per al mal d’ull, per al mal del païdor (ventre o estómac), per a
tallar el mal de la broma (boira), o per a lligar una persona —en el sentit
de retenir-la. Tots ells són procediments equiparables al ritual del «cop d’ai-
re» en la seva estructura i pel seu caràcter sobrenatural. No utilitzen plantes
—tret d’una llimona per cremar al foc—, ni elements animals, ni químics
per ingerir i guarir un problema. Les llibretes també contenen altres recep-
tes basades en infusions d’herbes o bé greixos per fer pomades per guarir,
per exemple: bonys, contra l’enyorament, per a fer caguera, per al mal de
ventre, per a la vista o per al mal de dit, entre altres.
Les fórmules que es transcriuen són importants pel seu valor antropo-
lògic, històric i etnogràfic i per a entendre una època en la qual convivien el
discurs mèdic i el popular o tradicional, que cal situar en el context de la Ca-
talunya interior del xix, i que es va mantenir si més no fins a la meitat del
segle xx, a la ciutat d’Igualada i la seva comarca. La transcripció en alguns
casos ha estat complexa, per la dificultat a desxifrar algunes paraules del
manuscrit, atés que es tracta de rituals o conjurs que no tenim coneixement
que es practiquin i dels quals ningú de la família en recorda els detalls.
Els quaderns aporten una informació fonamental per entendre quins
eren els temes que preocupaven en aquell moment i quines estratègies s’uti-
litzaven per fer-hi front. Hem volgut batejar la transcripció com «el llibre de
la Sibina», perquè aquest era el sobrenom amb el qual la gent de la Pobla de
Claramunt coneixia Rosa Figueras Rovira. Era originària de «Cal Sibino»

136

MISCELLANEA_18.indd 136 18/6/19 17:33

 El ritual de trencar el «cop d’aire» o l’airada

d’Igualada, que segons informa la família vivia al carrer del Vidre, molt a
prop de la manyeria on va conèixer Joan Mañosas Camps, natural de Piera,
amb qui després es va casar. Tot indica que les receptes que conté eren pràc-
tiques habituals apreses a Igualada i que, com succeeix amb el ritual del
«cop d’aire», es practicaven a les poblacions veïnes. Desconeixem si en
l’actualitat se’n manté alguna de vigent.
La Sibina era l’àvia materna de Joan Mañosas Gibert, d’ofici ferrer, i
marit de Pura Escudé Soteras, qui cedeix els quaderns per al seu estudi.
Rosa Figueras Rovira no sabia escriure; per aquest motiu, la transcripció de
les diferents fórmules les va dur a terme el seu fill, Pere Mañosas, el qual
anomenaven «el ferrer de la bona lletra», perquè va estudiar a l’escola de
Sant Agustí d’Igualada, en un moment en què no tothom podia fer-ho. Les
receptes i fórmules del llibre no estan específicament datades, però poden
situar-se a finals del segle xix, entre els anys 1870 i 1900. El registre de les
fórmules es va fer entre 1910 i 1920, que son les dates que apareixen en un
sotsapartat de la llibreta en el qual s’anotaven els diferents pagaments del
lloguer de la casa que ocupaven.
La transcripció de les fórmules del llibre de la Sibina s’ha fet aplicant
l’actual normativa ortogràfica, però mantenint algunes paraules literals, que
en alguns casos no són normatives, però que aporten la singularitat del llen-
guatge, tal i com es parlava en aquell moment. En aquesta transcripció úni-
cament relacionarem aquells rituals de caràcter màgic o sobrenaturals, més
enllà de les tradicionals receptes d’herbes o receptes de cuina que també
estan contingudes en els diferents quaderns.

ORACIÓ PER TREURE MALS

S’agafa una llimona cada dia a les dotze de la nit, durant nou dies de
carrera i es posa a sobre el foc, fent per manera que quedi ben cremada i tres
terrossos de sal, i mentre crema es diu el següent:
No cremo llimona ni cremo sal, cremo les persones que ens han dat el mal.
Luego tres parenostres, per la glòria de la Santíssima Trinitat que el
mal de N.N.* sigui tornat a la persona que el mal ha dat.

PER LLIGAR UNA PERSONA

S’agafa una beta de l’alçada de la persona que un pensi, i cada hora de
les que anunciaré, a la distància d’una mica (un pam)** Si fa un nus ben fort:

* N.N. Es posa en el lloc on cal pronunciar el nom i cognoms de la persona a qui volem
guarir o volem mal.
** El text ratllat s’hi posa perquè estava transcrit exactament així, i pot donar una pista de la
distància en què calia nusar.

137

MISCELLANEA_18.indd 137 18/6/19 17:33

 Jep Rabell Padró

a les 10 del matí; a les 12 del migdia i a les 3 de la tarda. I es resa l’oració:
«Sant Antoni, santa Rita i la Santíssima Trinitat, feu que N.N. quedi ben lligat
com el nus que ara faig. Que no es pugi ni aixecar ni evitar que (tot lo dia)
sempre m’hagi de venir a trobar».

ORACIÓ PER TALLAR EL MAL DE LA BROMA*

Santa Lena va predicant l’Esperit sant. L’Esperit sant no per dormir.
Tres núvols li van sortir, un de trons, un de llamp i un de mal Sant Ponç aga-
feu-los i tireu-los a una vall d’espines que no canti ni gall ni gallina, ni de
Jesús de criatura viva. Jesús i Maria i la Santíssima Trinitat, que els núvols
queden en quatre trossos ben aviat. Amén.

PER CURAR PERLES I DESFETA DE L’ULL*

Variant 1. Perla desfeta de sang i desfeta de la Verge Maria i sant Ga-
briel que la talli de soca i d’arrel.

Variant 2. Santa Càndia, sant Cosme, sant Ciprià, si és perla o desfeta

en nom de Déu, es curarà. Fem tres vegades el senyal de la creu a l’ull.

ORACIÓ DEL MAL DE VENTRE

Entre l’hort i la tina n’hi havia un redemptor
a gust de la senyora
i a disgust del senyor,
pa florit, llit de boga,
mal de ventre fora.

Aquest tipus d’oracions les trobem en forma diferent en altres reculls

etnogràfics que, tot i que contenen paràgrafs diferents, hi ha alguns frag-
ments que repeteixen com a fórmules d’ús més general en el territori, com
per exemple la cantarella «a gust de la senyora i a disgust del senyor»10. En
el mateix volum, també s’hi troben altres oracions per fer guarir malalties
per guarir bonys, contra l’enyorament, per fer caguera, pel mal de ventre, per
la vista i pel mal de dit.

  * La perla és una malaltia de l’ull; una espècie de broma de matèria grossa que es forma en
els ulls entre les túniques úvea i còrnea. La desfeta és el nom de la bufeta blanca que es
forma sobre el globus de l’ull. El Diccionari català-valencià-balear defineix perla com «b)
Tumor lenticular i blanquinós que es forma a la còrnia de l’ull. Una dona pomposa e ufane-
ra..., dona-li Déu una perla en l’uyll, e llavòs no gosa anar a ballar, Sermons SVF, i,166.».
10. Josep Insa Montava, La vida tradicional a les muntanyes de Prades. Col·lecció El Tin-
ter, 42, Cossetània Edicions, 2003.

138

MISCELLANEA_18.indd 138 18/6/19 17:33

 El ritual de trencar el «cop d’aire» o l’airada

FÓRMULES PROTECTORES
Sant Cosme, sant Ciprià, sant Damià, santa Justina, santa Elena, santa
Maria Magdalena. En el nom de la Santíssima Trinitat. Esperit protector. Per
la beneita santa gràcia del que ha de mirar per la nostra casa, que em surti
ben aviat.
Si és al dematí, valga’m Déu i sant Martí.
Si és al migdia, valga’m Déu i la Verge Maria.
Si és al vespre, valga’m Déu i sant Silvestre.
A l’honor i glòria de la Santíssima Trinitat, feu que el mal de casa sigui
curat ben aviat.

Aquesta és una fórmula molt similar a la de «trencar el “cop d’aire”»,

però segurament s’utilitzava en forma similar per protecció de la llar.

Aquestes llunes que tallo no són llunes ni aigua, sinó que tallo el cap i
el cor de totes les persones que ens vulguin mal. Que no puguin viure, ni as-
sossegar, ni reposar, ni descansar, ni de nit ni de dia, fins que per bé hagin
hagut de venir i parar.

Sant Daniel Gloriós, vós que vàreu ser maltractat a les muralles de
Barna, vàreu ser arrossegat a les fieras vàreu ser entregat.
Així com vàreu perdre el cap i el cor del lloc, us demano per caritat que
vingueu i afligiu el cap i el cor de NSV.* Tres credos.

Sant Antoni Abad,

Vós, que sou tan misericordiós
us demano per caritat que claveu
un cop de martell al cap de SVP**
que no pugui veure, ni aixecar, etc., etc.

Una de les fórmules incompletes i enigmàtiques sense encapçalament

diu així:

Terra de cementiri
tinta d’escriure
oli d’olives
cristall trencat

  * Abreviatura que es posa en el lloc on ha d’anar el nom i cognoms de la persona per a la

qual es demana
** Abreviatura que es posa en el lloc on ha d’anar el nom i cognoms de la persona per a la
qual es demana

139

MISCELLANEA_18.indd 139 18/6/19 17:33

 Jep Rabell Padró

Elisa Carpi (Igualada, 1936) explica que el ritual de trencar el «cop

d’aire» l’hi va ensenyar la seva mare (Maria Enrich), originària de Fiol
(Sant Martí de Tous). Sobre el ritual comenta que «si no fa bé, no fa cap
mal», una reacció molt comuna entre totes les entrevistades davant l’evi-
dència que es tracta d’una pràctica no avalada pel discurs científic. I afegeix
que sempre que treu el «cop d’aire» prega intensament per aquella persona,
procura tancar els ulls i veure aquella persona... pensar en ella i amb fe.

Sobre els símptomes del «cop d’aire» comenta:

«Els fa mal tot, no poden tombar el coll, mal a l’esquena... Si obres davant
la finestra i darrere la porta, i passa aire, jo no ho puc suportar, perquè et pot
agafar un “cop d’aire”... m’hi noto i em fa mal. Segur que una aspirina va bé,
però molta gent em truca i em diuen: “estic millor, Elisa”. A mi em truca molta
gent, un li ho diu a l’altra i fins i tot em truquen perquè el tregui a una altra per-
sona. El meu pare, valencià, hi creia tant que, quan el van operar de la vista a
fora d’Igualada, va enviar un telegrama que deia: “nena, rompe aire”» (i riu).

«Alguna vegada m’he descuidat de treure’l i em diuen: “Em sembla que

em trobo millor...” Reconec que a vegades és psicològic... Si veig que està
molt fort, penso: “L’hi tornaràs a trencar”. Sempre desapareix la primera
gota. Sé que és fort perquè la gota desapareix del tot. Si la primera queda
sencera, no m’hi he trobat mai que la segona o la tercera es desfacin. Altres
vegades queden senceres, és ben curiós, vol dir que no el tens. Em truquen els
néts. “Iaia, trenca’m el ‘cop d’aire’”, diuen. La meva família, tota, hi creu, els
cosins, i molts coneguts. Ma germana també el trenca. Tenia una àvia valen-
ciana que curava l’empatxat. Havia d’anar-hi per aprendre’n el Dijous o el
Divendres Sant; si no eren aquests dies, no es podia explicar. Aquests dies són
molt especials, és com la nit de Sant Joan. La iaia es va morir i no ho vaig
aprendre mai. Era molt curiós, amb un mocador de fer farcells, el plegava, se’l
posava una punta a la panxa i amb l’altra tocava a la persona empatxada:
“estàs enfitat” i sí senyor, s’ho posava a la boca de l’estómac. I jo, com a res-
pecte a la iaia Carpi, vaig pensar que no es podia ensenyar així com així, sinó
que vaig pensar que quan algú el vulgui aprendre, l’ensenyaré el Dijous o
Divendres Sant. Si ho respectes, té una cosa de misteri. Aquests dies són molt
importants. Aquell dia, però, ho vàrem explicar a la Biblioteca, però els joves
no ho agafen, la gent jove ho ha d’apuntar tot. Fins i tot les coses de família».

El procediment per «trencar» el «cop d’aire» és força singular respec-

te a la resta. No utilitza ganivet i reafirma que ella no talla el «cop d’aire»
sinó que el trenca. I a diferència també de la resta de rituals, comença amb
una oració a santa Elena força interessant. El procediment és el següent:

140

MISCELLANEA_18.indd 140 18/6/19 17:33

 El ritual de trencar el «cop d’aire» o l’airada

agafa un plat blanc i el setrill, i en aquesta ocasió ho fa al menjador motivat

per la meva presència, tot i que sempre ho fa a la cuina. El primer pas és se-
nyar-se amb la mà dreta una sola vegada («En el nom del pare, del fill i de
l’Esperit Sant») i inicia l’oració, mentre es posa el dit índex esquerre sobre
els llavis i adopta una posició de concentració dient: «Santa Elena té nou ai-
res, de nou en queden vuit, de vuit en queden set, de set en queden sis, de sis
en queden cinc, de cinc en queden quatre, de quatre en queden tres, de tres
en queden dos, de dos en queden un, queden les tres persones de la Santís-
sima Trinitat». I tot seguit, diu: «que el “cop d’aire” de (aquí va el nom i
cognoms de la persona a qui es trenca), curi ben aviat». Agafa el setrill i amb
ell fa una creu sobre el plat i comença a llançar la primera gota, amb un dit
davant el broc del setrill per evitar que surti a raig, i formula el que és comú
en la majoria de les entrevistes: «Si és al matí, valga’m Déu i sant Martí»
—i llença la primera gota—; «si és al migdia, valga’m Déu i la Verge Ma-
ria» —i llença la segona gota—, «i si és al vespre, valga’m Déu i sant Sil-
vestre». Un cop acabat, resa un parenostre pensant en la persona i visualit-
zant-la. Si en la primera gota cau l’oli a raig, ha de tornar a començar,
rabejant el plat amb aigua i omplint-lo de nou.

V.  L’AIRE EN EL PROCÉS DE MALALTIA

La composició de l’aire era un aspecte important en la racionalització

mèdica hipocràtica. La causa de les malalties es localitzava a l’aire. En
molts casos s’associava a la respiració d’aire pestilent i putrefacte, amb el
que s’anomenaven «miasmes».11
El cas del «cop d’aire» és diferent, perquè no està vinculat amb una re-
lació d’impuresa de l’aire o amb l’aire com a portador d’elements micro­
bians que provoquen una afecció o malaltia a la persona quan el respira.
L’aire es percep com un element causant del mal, però no pel seu contingut,
sinó pel contrast entre un cos calent o suat i un aire fred que hi impacta a so-
bre. És a dir, un corrent d’aire provoca, en la persona que el rep —sobretot
si està suada i ha realitzat un esforç—, un «cop d’aire», que té com a conse-
qüència una sèrie de símptomes diversos que les persones entrevistades
treuen o trenquen, segons la zona. El “cop d’aire” es manifesta com: mal de
cap, mal de coll (assimilable a una torticoli), malestar general similar a
un constipat, mal d’ossos, etc.

11. C. Larrea, La cultura de los olores. Una aproximación a la antropología de los sentidos.
Ed. Abya-Yala, Ecuador, 1997.

141

MISCELLANEA_18.indd 141 18/6/19 17:33

 Jep Rabell Padró

El «cop d’aire» es produeix per un corrent d’aire que provoca un canvi

de temperatura en el cos que el rep, amb conseqüències variables, però que
són la causa que s’atribueix a l’origen de la malaltia del «cop d’aire». En les
diferents entrevistes realitzades es posa de manifest la precaució que cal te-
nir de tancar les finestres i portes per evitar els corrents d’aire. Exposar-se a
un corrent d’aire implica contraure alguna afecció de la simptomatologia
que hem esmentat. D’aquí l’obsessió d’algunes persones de certa edat, edu-
cades en una excessiva prevenció, que pràcticament no ventilen l’habitatge
per evitar els corrents d’aire.

VI. LA TENSIÓ SUPERFICIAL DE L’AIGUA I EL COMPORTAMENT

DE LES GOTES D’OLI.

En els marges dels rius viuen uns insectes anomenats sabaters (Gerris
natans), que caminen amb les seves llargues potes per la superfície de l’ai-
gua sense enfonsar-se. Aquesta habilitat s’explica pel que s’anomena la ten-
sió superficial, això és, la propietat d’un líquid que fa que es comporti com
si la seva superfície estigués tancada en una làmina elàstica.
La tensió superficial també és responsable de la formació de les gotes
de pluja, de les bombolles de sabó o de l’elevació de líquids per un capil·
lar. En el cas que ens ocupa, la tensió superficial és el fenòmen que fa que
líquids amb densitats diferents es comportin de forma singular, com les
gotes d’oli que suren sobre l’aigua. Aquest fenomen té el seu origen en
les forces intermoleculars o de Van der Waals. Una molècula immersa en un
líquid experimenta interaccions amb altres molècules per igual en totes les
direccions. No obstant això, les molècules situades en la superfície aquosa
només es veuen afectades per les veïnes que tenen per sota. Així, s’origina
una mena de pel·lícula mantinguda per les forces intermoleculars del fluid,
que arriben a valors elevats, encara que per a distàncies curtes. Això fa
que, per exemple, un clip pugui descansar a la superfície de l’aigua. En
canvi, si hi recolzem un cos més pesat, el seu gruix és suficient perquè les
forces de Van der Waals no es manifestin. El mateix passa quan es diposi-
ten les gotes d’oli sobre un plat amb aigua. La diferència de densitats pro-
voca que la gota d’oli suri i, el que és més important, confereix un aspecte
al ritual de treure el «cop d’aire»: quan la gota sura momentàniament i de
cop i volta «s’obre» o es dispersa fent-se gairebé imperceptible. Aquest fe-
nomen, que té a veure amb el fet que la tensió superficial de l’aigua i/o de
l’oli es debilita i s’expandeix la gota de l’oli, és l’aspecte fonamental en el
ritual i l’element diagnòstic principal. Si la primera gota d’oli s’expan-

142

MISCELLANEA_18.indd 142 18/6/19 17:33

 El ritual de trencar el «cop d’aire» o l’airada

deix, vol dir que hi ha «cop d’aire»; si a la segona passa el mateix, vol dir
que és molt fort.

VII.  ELS VINCLES DEL «COP D’AIRE» AMB EL RITUAL DE «MAL DE OJO»

El mal d’ull és una creença popular supersticiosa segons la qual una

persona té la capacitat de produir mal a una altra persona només amb mi-
rar-la. D’aquesta persona afectada es diu que «està ullada, o que li van tirar
mal d’ull, o l’ull damunt». La creença està estesa en molts pobles. La recer-
ca sobre aquesta qüestió respon a la constatació de la similitud tant del
diagnòstic com de la curació amb el «cop d’aire». La prova per saber si tens
«mal de ojo» és la següent:

«Omple un got d’aigua. Mulla el dit índex de la mà dominant (esquerra

si ets esquerrà o dreta si ets destre) en oli d’oliva. Porta el dit sobre l’aigua del
vas i deixa caure una gota o diverses, si cauen a la vegada. Observa la gota. Si
es trenca i es formen moltes gotetes petites, si s’obre i es va al voltant del vas
(es trenca la tensió superficial) o fins i tot si s’enfonsa..., tenim “mal de ojo”.
Per contra, si la gota o gotes suren sobre l’aigua sense canvis i de manera
quieta i estable, estem nets de “mal de ojo”.

Si el diagnòstic és positiu, el més important és netejar. Hi ha diverses

tècniques per fer-ho: amulets que es venen per internet, rituals específics
molt variats, però ens quedem amb el que té més connexió amb el fet de
treure el «cop d’aire». Amb aquest encanteri, especialment indicat per a
nens, anem a curar el «mal de ojo» mitjançant un floc de pèl. Aquest és un
ritual que, en general, es porta a terme amb infants als quals es considera
aojados:
«En primer lloc, tallarem un floc de cabells de la persona afectada. Sub-
jectant els cabells entre el polze i l’índex de la mà dreta, farem set creus sobre
el cap del malalt. Recitant, en fer cadascuna de les creus, la següent oració:
“Cordero divino que al mundo viniste quítale el mal a quien se lo diste. En el
nombre de la Santísima Trinidad quita el mal a esta criaturita que está en
gran necesidad. Si ha sido por la mañana que te lo quite san Juan y santa
Ana; si ha sido al mediodía que te lo quiten san Juan y la Virgen María; si ha
sido por la tarde, san Juan y la Virgen del Carmen.»

És evident que la fórmula utilitzada per guarir el «mal de ojo» té arrels

directes amb el ritual del «cop d’aire», tot i que el mal d’ull disposa d’altres
mètodes per eliminar l’afecció que no detallarem perquè es troben allunyats

143

MISCELLANEA_18.indd 143 18/6/19 17:33

 Jep Rabell Padró

del procediment que ens ocupa, però que van des de la curació per mitjà de
carbó i sal, a través de l’aigua de pluja, fins a un ritual del País Basc que con-
sisteix a fondre estany en un cubell d’aigua, procés per al qual calen dots
interpretatius per part de qui el practica, o per mitjà d’una espelma blanca i
sal. Aquesta variabilitat dels rituals es manifesta també en els diferents ca-
sos estudiats en les entrevistes realitzades a Igualada i la Pobla de Clara-
munt (Anoia), però evidentment amb més baixa intensitat. Cada persona
que realitza el ritual incorpora variants pròpies d’estil individual, perquè es
té el convenciment que no pot ser d’una altra manera. El que s’evidencia és
la necessitat cultural de donar una resposta al dolor i el malestar, al marge
del que pugui aportar la medicina convencional. La malaltia i les preocupa-
cions pel que fa a la salut són universals en la vida humana, presents en totes
les societats. Cada grup s’organitza col·lectivament, a través de mitjans ma-
terials, pensament i elements culturals, per comprendre i desenvolupar tèc-
niques en resposta a les experiències o episodis de malaltia i infortunis, si-
guin ells individuals o col·lectius. Cada societat desenvolupa coneixements,
pràctiques i institucions particulars que podem denominar sistema d’aten-
ció a la salut.
Moltes gràcies a totes les dones que han volgut compartir amb mi el seu
coneixement sobre el «cop d’aire», que espero haver tractat amb tot el res-
pecte i el rigor que es mereixen. Gràcies a la Maria Estrada, a la N.C. que ha
volgut mantenir l’anonimat, a la Isabel Bosque, a la Trini Tusal, a la Pura
Escudé i a l’Elisa Carpi.
També vull dedicar la recerca a la memòria de la meva mare, Teresa,
perquè va ser ella qui va despertar la meva curiositat a un món sobrenatural.
M’agradava la forma tan especial i pausada que tenia d’agafar el setrill i fer
caure les gotes d’oli sobre un plat de ceràmica blanc, per tallar-lo després
amb el ganivet, fent creus i resant en veu baixa per desfer les gotes d’oli i
trencar el «cop d’aire».

144

MISCELLANEA_18.indd 144 18/6/19 17:33