MODELS D’ATENCIÓ A LES PERSONES AMB DISCAPACITAT

Abans del 1800 es considerava a les persones amb discapacitat infrahumanes

exclusió de la societat
• Origen dels serveis (1800-1900)
• Model benefico-assistencial (1900-1940)
• Model rehabilitador-terapèutic (1940-1970)
• Model educatiu (1970- actualitat)

Origen dels serveis (1800-1900)

Jean Itard (El nen salvatge d’Aveyron)
S´observa una conducta adaptativa de l´infant. Ha desenvolupat aptituds i habilitats d
´aprenentatge, per sobreviure a la selva. El tema important es el context. Aquell nene s
´ha desenvolupat en un context diferent al de la societat humana.
Ell es presenta en el mon social amb 7 anys d´enrederiment, ja que nosaltres ens anem
desenvolupant per anys. Per exemple, no ha desenvoluapt el llenguatge, que nosaltres
el desenvolupem als 0 anys escoltant.
Segurament el llenguatge queda alterat, ja que els primers anys de vida es quan s´ha
de codificar bé el llenguatge. Es pot sempre millorar però li quedaran seqüeles.

Concepció societat: situació irreversible/aturats mentalment per aïllament

socialreactivació gràcies a l’educació
A) el reconeixement de les persones amb discapacitat com un grup singular que
requereix una atenció diferenciada. Grup singular, aquets persones que prsenten
diferencies amb la majoria, es un grup singular que probablement si se´l senyenya.
Poden aprendre noves habilitats, es a dir, s´anadonen que tenen habilitats d
´aprenentatge. Hi ha un deure d ela societat en donar una oportunitat en aquestes
persones.
B) la confiança en les possibilitat de les persones amb discapacitat i amb les
conseqüències positives de l’educació,
C) el fet que emergeix un interès clarament formatiu, que inclou objectius educatius i
rehabilitadors,
D) la concepció de l’atenció a aquestes persones com un deure de la societat, i,
E) la idea que l’atenció s’ha de proporcionar en l’entorn de vida dels afectats.

Model benefico-assistencial (1900-1940)

Concepció societat: retrocés  actuacions benèfico- assistencials i caritatives
o les persones amb discapacitat intel·lectual són subjecte d’assistència,
o els subjectes són reclosos fora dels entorns naturals, es concentren els serveis,
(grans institucions).  segregació i concentració de serveis
o les mesures que es prenen són irreversibles,
o les persones amb discapacitat es consideren una amenaça per a la societat,
poden procrear.
Es generen les primers institucions. Fora dels pobles, de manera aïllada. Es perd una
mica la idea educativa. Es creen centres i cases per no tenir-los esmpats pel mon per
que no es morin, però no els tracten com a iguals. Estan ailats perquè en molts sectors
es creuen que son una amenaça per la societat.

Model rehabilitador-terapèutic (1940-1970)

Concepció societat: oblit i falta de serveis per part de l’administració la resposta de
la societat era de menyspreu i exclusió se’ls ha d’atendre i guarir (malalts)
A) Prevalença del model clínic (formació mèdica i rehabilitadora)
B) Diagnòstic centrat en el dèficit,
C) Categorització del subjecte basant-se en el dèficit (creació de serveis)
D) Les causes són dins del subjecte

Es priotitza la part existencial. Des del 19840-1970 la atencio de les persones es una
visio medica. Son persones considerades persones malalts (discapacitat = malaltia). La
seva mirada esta basada en el deficit. Perdua de la normalitat, d´una funcio. Esta
enfocada en les caracteristiques que la persona ha perdut.

Model educatiu (1970- actualitat)

1970. es comencen a general el que avui coneixem com a escoles d’educació
especial.
Nous conceptes: normalització (integració/inclusió escolar), sectorització dels serveis
(a prop dels llocs de vida) i atenció personalitzada  Canvi de paradigma en la
comprensió de les persones amb DI (Aportacions de la psicologia el
desenvolupament és interactiu i ecològic; també per a les persones amb trastorns)

Actualment estem en un moment de transformacio per l´escola ordinaria.