EL DISCURS SEGONS EL FORMAT

Els mitjans de comunicació de masses entren al segle XXI

en tres formats bàsicament. Són tres formes de transmetre
continguts definits a partir dels recursos pels quals s'emet: La
premsa el paper i la lletra escrita, la ràdio el só transmès a través
de freqüències i la televisió la imatge i el só. La naturalesa de
cadascun d'aquest mitjans condiciona el missatge i li atorguen
diferents característiques tant en l'elaboració del contingut, com en
la seva difusió i la seva recepció.

Són els formats clàssics amb els quals s'hi ha trobat Internet,
un nou format molt més dúctil, més il·limitat i que acaba
concentrant els tres formats en un mateix "recipient". És per això
que la consolidació de la xarxa acaba per redefinir els formats
clàssics: els últims anys la televisió i la premsa es transformen
augmentant els estímuls visuals en una lectura que mimetitza les
noves formes de recepció i lectura dels mitjans a Internet. Amb tot,
aquests formats mantenen les seves característiques essencials
atesa les seves limitacions estructurals. I aquestes
característiques alhora marquen el missatge en la línia de la teoria
de McLuhan, el mitjà és el missatge.

Premsa:

El periodisme elaborat per ser llegit té en compte la

possibilitat que permet aquesta opció que els consumidors puguin
rellegir i alhora puguin decidir què llegeixen i què no. Aquestes
possibilitats fan que el discurs a la premsa permeti textos més
llargs, més analítics i alhora amb més profunditat. El seu format
ofereix una primera versió del consum a la carta i això provoca
que al llarg dels anys les publicacions hagin anat configurant unes
estructures d'índex que permetin localitzar amb facilitat els
elements que ens criden l‘atenció o interessen. En aquest sentit és
interessant veure l'evolució del cos dels titulars, l'augment de la
informació gràfica i de les fotografies.
 Al mateix temps però el sistema de producció de les
publicacions periòdiques no permeten la immediatesa com a base
per a la informació, i això fa que, en convivència amb la resta de
mitjans que si que ho poden fer, hagi hagut d'optar com a mitjà de
referència en la interpretació, reflexió, anàlisi i opinió sobre les
notícies. Això ha fet que, poc a poc, el llenguatge s'hagi allunyat
de la distància amb la informació i cada publicació hagi definit
clarament la seva línia editorial i per tant la seva adscripció
ideològica.

La limitació de l'espai i la ubicació són elements importants

per explicar el discurs a la premsa a partir de les jerarquies que
estableix i de la forma com ens exposa la informació. En l'espai
físic s'han de fixar criteris per repartir la informació i segons quins
siguin es dona un o altre missatge. Els temes que s'elegeixen a la
portada en són el principal exemple, però no només, també ho són
l'elecció de fotografies, la dimensió i els titulars o destacats o la
ubicació en el diari i la seva extensió. Així doncs, la premsa permet
que l'emissor dirigeixi d'alguna manera la lectura del receptor
aprofitant la limitació de l'espai físic que caracteritza el mitjà. El
periodisme escrit ha fet virtut de les seves carències i ha convertit
la naturalesa pròpia del mitjà en una oportunitat per fer cossos
textuals que tenen significat en la seva pròpia forma.

Ràdio

La ràdio és un mitjà amb l'escàs i alhora infinit recurs del só.

Això d'entrada obliga a la simplicitat del llenguatge i a la claredat,
perquè la paraula escoltada és fràgil i ràpidament s'evapora, i a la
repetició dels conceptes clau. Això fa que aquest mitjà sigui molt
directe. Així doncs, s’imposa l'ús de llenguatge comú o estàndard i
alhora conceptes simples, reiteratius i amb "idees força".
L'avantatge de la ràdio és que un missatge clar i simple pot tenir
més impacte que no pas llegit. Si a la premsa la seva limitació és
l'espai, i la seva virtut és el repartiment que s'hi fa per donar
significat, a la ràdio la limitació principal és el temps, i també
alhora la seva principal virtut.

El veritable avantatge de la ràdio és la immediatesa. La

naturalesa del mitjà permet, amb costos molt baixos, transmetre
informació al moment en què passen els fets. Això ha fet que
durant anys aquest mitjà hagi estat el considerat més creïble i el
preferit per seguir al minut esdeveniments de gran repercussió. A
Espanya el seu moment àlgid va ser l'anomenada "nit dels
transistors", en què milions de persones van seguir les evolucions
de l'intent de cop d'Estat per part de dissidents de l'exèrcit
espanyol encapçalats pel tinent coronel de la guàrdia civil Antonio
Tejero. Va ser el 23 de febrer de 1981.

La capacitat de la ràdio per a la immediatesa l'obliga però a

seleccionar les informacions en funció de la seva proximitat
temporal, donant caràcter gairebé urgent a tot el que emet. Això fa
que el seu temps verbal sigui preferentment el present.

Amb tot en aquest mitjà el discurs no ve només condicionat

pel temps verbal, a la ràdio els estímuls sonors diversos són
també missatge. La música i els efectes sonors són elements
substancials per dotar d'un to determinat un missatge, per assolir
emocions en la recepció i alhora per transmetre un ritme
determinat que evidentment pot connotar el discurs. El so evoca i
això dona significat al missatge. A la ràdio els efectes i la música
ens indiquen urgència, importància, nostàlgia, etc....

Però no només els efectes sonors són significat, també ho

és la veu en tots els seus registres, inflexions i matisos. La
cadència, el ritme, el tó, el timbre i fins i tot els silencis són
recursos significatius en el discurs radiofònic.

Precisament el so marca un altre dels avantatges de la ràdio

respecta tota la resta de mitjans. És l'únic mitja de comunicació de
masses que no requereix l'atenció de la vista i per tant permet que
el receptor pugui centrar l'atenció a d'altres activitats més enllà
d'escoltar-la o dit d'altra manera pot simultaniejar qualsevol
activitat mentre s'informa o s'entreté. Aquesta característica li dona
l'avantatge de ser un mitjà molt més dúctil que la resta en la seva
recepció però alhora que precisi d'elements propis per cridar
l'atenció i la concentració. Els senyals horaris en són l'exemple
més clar. Són un element consubstancial de la ràdio que situen els
oients en la seva jornada i franja horària domèstica i alhora el
criden l'atenció en relació a la importància dels continguts que s'hi
donen. Normalment a aquests senyals s'ofereixen les notícies
d'última hora.

Finalment la ràdio, a diferència de la premsa, va ser el

primer mitjà que utilitzava els testimonis sense la intermediació
interpretativa del periodista en aparença. Aquest mitjà permetia
escoltar la veu dels protagonistes donant elements de veracitat al
missatge. L'elaboració d'aquests fragments, que en argot del mitjà
se'n diu tall de veu, és un dels elements que determina el discurs,
per què permet selecció, contextualització i fins i tot manipulació.

Un altre dels elements clau en l'anàlisi del discurs a la ràdio

és que el missatge pot estar determinat per la recepció, atès que
la ràdio és el mitjà que més elements en la imaginació del receptor
desperta, i això el fa partícip de la construcció del relat. Un dels
exemples més reiterats en aquest sentit ha estat la ja històrica
transmissió del programa d’Orson Wells als anys trenta del segle
passat, període d’entreguerres, sobre una fictícia invasió marciana
a la terra. Aquell programa va generar gran impacte a la societat
dels Estats Units, suggestionada com estava després d’un llarg
període de crisi, sorgida del crac del 29, i per tant crèdula davant
de qualsevol possibilitat de catàstrofe. Els oients van acabar
donant molt més significat del que preveien els emissors a una
trama experimental que va constatar la força de la ràdio i alhora la
mediació de l’estat d’ànim dels receptors en la dimensió del propi
missatge.

Televisió

A la televisió mana la imatge, o dit d'altra manera sense

imatge no hi ha televisió, i això condiciona sens dubte el discurs.
En aquest mitjà, doncs, els estímuls visuals són part substancial
del missatge i això fa que es converteixi en l'espai comunicatiu de
l'impacte.

Així doncs el discurs està marcat en aquest cas per l'espai i

pel temps, i això obliga, com a la ràdio, síntesi en el llenguatge, i
com a la premsa una jerarquització de l'espai. En aquest espai
però conviu el text verbal amb el visual, en una mena de simbiosi
en la qual és el text el que s’adequa a la imatge i no a la inversa,
preferentment. Una característica que també serveix o hauria de
servir pel text sonor. La narració a la televisió està subjecte al que
mostra.

De fet la televisió és el mitjà que més il·lusions experiencials

genera en la recepció del missatge, convertint-nos en una mena
de testimonis presencials dels fets. Per això la selecció de les
imatges, el seu enfocament i el seu muntatge són cabdals alhora
d'elaborar un discurs televisiu. En els últims anys, a més, els
avenços tecnològics han permès que aquest mitjà pràcticament
iguali la ràdio en immediatesa, cosa que l'ha dotada de més
agilitat alhora de fer els seus plantejaments. Bona mostra va ser la
retransmissió a tot el planeta dels atemptats de les Torres
Bessones de Nova York l'11 de setembre de 2001, comparable a
escala mundial a la nit dels transistors de l'intent de cop d'Estat a
Espanya 20 anys abans.

Amb tot, la televisió, com tota expressió que depèn de la

imatge, és esclava del punt de vista. L'enfoc de la notícia no és
només textual, sinó que també ho és des del punt de vista del
llenguatge visual. Un fet enfocat des d'una perspectiva o des d'una
altra pot tenir significats diferents, i aquesta és una de les eines
principals amb les quals juga el mitjà. De fet podem constatar la
importància o magnitud que se li vol donar a una notícia en funció
del nombre d’enfocaments que se la atorguen en el camp visual.
Com més càmeres més importància se li està donant al contingut.
Un bon exemple de tot plegat és el seguiment del futbol.
D'entrada, en funció de la importància de la competició s'hi
destinen més o menys càmeres. D'aquesta manera s'ha
acostumat a l'espectador a intentar contrastar el que veu des de
diversos angles. Avui és molt difícil que la retransmissió d'un partit
de futbol no ofererixi repeticions des de diversos punts de vista i
angles o eixos en les jugades controvertides. La pregunta és per
què aquesta lectura tant estricte no s'ha traslladat a d'altres
aspectes de la informació o l'entreteniment?

Tots aquest elements converteixen el mitjà televisiu en el

millor per crear discursos mediàtics de gran impacte, ja siguin
informatius o de l'entreteniment. De fet la televisió ha esdevingut a
la segona meitat del segle XX en el principal actiu de
l'entreteniment a Occident i com a tal el principal referent cultural
per a milions de persones. Fins el punt que es va fer bona la frase
que allò que no sortia a la televisió no existia. La combinació de
les trames narratives textuals amb el so i la imatge el fan el més
potent dels actors que generen el que en termes sociològics en
diríem cultura. La televisió, en els seus espais tant informatius,
com d'entreteniment, com en la publicitat, han definit en part el
relat sobre el que s'ha sustentat la cultura democràtica en el
capitalisme industrial i de consum. L'únic problema que ha tingut
les últimes dècades és que la seva capacitat per convertir-se en
un element d'entreteniment per a masses ha posat en dubte la
seva credibilitat entre elits culturals i polítiques que hi han vist en
aquest mitjà una mena d'artefacte d'hipnosi per manipular o
anorrear els ciutadans. Hi ha llibres que avalen aquesta tesi com
el que va escriure Neil Postman " Divertim-nos fins a morir".

Els últims anys, la televisió ha viscut una progressiva

adaptació al consum dels espectadors de les tecnologies
vinculades a Internet. Això ha multiplicat els estímuls visuals en
pantalla. Ja no és possible centrar l'atenció dels espectadors en
una sola narració, cal donar-li diverses de paral·leles com de fet
fan la majoria d'aplicacions a la telefonia mòbil. Així doncs
qualsevol contingut televisiu està acompanyat el segle XXI de
missatges que generen noves aspectives als receptors, o que
matisen el missatge principal. No és estrany veure avui una
pantalla amb diverses finestres, missatges textuals als extrems i
reclams publicitaris en un racó. Aquesta nova lectura de la
televisió multiplica els missatges i també representa una forma de
discurs que situa als espectadors en el present, i el futur, marcant
una agenda temàtica o impulsos paral·lels a la trama principal, que
tant poden desvirtuar-la com reforçar-la.
 Bibliografia recomanada:
Díaz, Rafael “La información periodística en televisión”
Síntesis 2017
Berdasco, Yolanda “Comunicación radiofónica” Centro de
estudiós financieros 2014
Julibert, Joan "La causa del periodisme" Edicions Saldonar
2017
Gordillo, Immaculada “Manual de narrativa televisiva”
Síntesis 2009.
Michel, Guillermo, “Para leer los medios. Prensa, radio,
cine y televisión” Trillas 1990
Prado, Emilio "Estructura de la información radiofónica"
Mitre, 1985
Postman, Neil: “Divertim-n’hos fins a morir” Llibres de
l’índex 1990
Secanella, Petra.M "El lid fórmula inicial de la notícia" Mitre,
1980
Súarez Carballo, Fernando: “Fundamentos del diseño
periodístico: claves para interpretar el diseño visual del diario”
Eunsa, 2008
Tubau, Iván "Periodismo oral" Paidós 1993