Fonaments d’Enginyeria Ambiental

Ciències Ambientals
1. INTRODUCCIÓ A L’ENGINYERIA AMBIENTAL

1.1 DEFINICIÓ DE L’ENGINYERIA AMBIENTAL

La definició d’enginyeria ambiental ha anat evolucionant al llarg de l’història. En la següent taula, es mostren les diferents
definicions, de més antiga a més recent:
L'enginyeria és ciència i art. Un enginyer utilitza la ciència per resoldre Definició general, on s’incorpora una vessant
problemes tècnics. Tanmateix, en molts casos, la ciència sola no pot artística, entenent l’enginyeria no només com una
donar una solució completa, i llavors haurà de recórrer a la seva ciència numèrica amb equacions, sinó també amb un
experiència i criteri component de creativitat, imaginació i experiència.

L'enginyeria ambiental és una professió que aplica les matemàtiques i la Entén els enginyers com a sanitaris que realitzen una
ciència per utilitzar les propietats de les matèries i les fonts d'energia en tasca de sanejament ambiental.
la solució de problemes de sanejament ambiental

L'enginyeria ambiental implica la identificació i disseny de solucions als
problemes ambientals, inclòs el control de la contaminació de l'aire i
l'aigua, el subministrament d'aigua potable segura, el tractament i
l'eliminació adequada de productes químics perillosos, la gestió de
residus municipals, industrials i agrícoles, la remediació de llocs
contaminats i aigües subterrànies, i desenvolupament de noves
tecnologies per protegir el medi ambient
Definició una mica més evolucionada. La visió antiga
tracta els problemes a mesura que es van generant.
Actualment es busca prevenir la contaminació:
intentar que sòl, aire i aigua no es contaminin i
modificar aquells processos potencials a provocar
problemes ambientals, donant valor al que s’està
protegint

❗ En negreta s’han destacat les àrees d’actuació de l’enginyeria

ambiental

L'objectiu de l'enginyeria ambiental és garantir que el desenvolupament 1. Àrees d’actuació de l’enginyeria ambiental
de la societat i l'ús dels recursos hídrics, terrestres i aeris siguin → recursos hídrics, terrestres i aeris
sostenibles. Aquest objectiu s'aconsegueix gestionant aquests recursos 2. Identificació de problemes →coneixement
de manera que es minimitzi la contaminació i degradació ambiental. de la legislació, anàlisi de paràmetres i
Els enginyers ambientals estudien els problemes de contaminació de definició de la situació
l'aigua, el sòl i l'aire i es desenvolupen solucions tècniques necessàries 3. Disseny de solucions considerant vessant
per resoldre, atenuar o controlar aquests problemes d'una manera que econòmica, social i política
sigui compatible amb les preocupacions legislatives, econòmiques, 4. Desenvolupament de noves tecnologies
socials i polítiques. →protecció global, visió dels processos i
origen dels problemes com a font de
solucions

1.2 ORÍGENS DE L’ENGINYERIA AMBIENTAL

Al llarg de l’història de l’enginyeria ambiental, observem com l’enginyer ambiental rep diferents noms d’acord amb les necessitats de
l’època.
1.2.1 ANTIGUITAT
La disponibilitat d’aigua sovint marcava la diferència entre la supervivència o la destrucció. El subministrament d’aigua era una
necessitat vital, a més de clau defensiva de les ciutats.
L’Aqüeducte de Segòvia és un exemple de sistema de distribució d’aigua, construït pels romans. L’imperi romà també recollia aigües
contaminades amb sistemes de sanejament com la Cloaca Maxima a Roma. Aquest coneixement, però, “es va perdre pel camí”.
Els mateixos constructors de pous i aqüeductes eren també els que construïen muralles, catapultes i altres ginys de guerra: eren els
enginyers de l’antiguitat.
1.2.2 MEITAT SEGLE XVIII
Els enginyers que construïen infraestructures per la població en general es comencen a distingir d’aquells que dissenyaven
artefactes de guerra. Aquí neix el terme enginyeria civil, en contraposició a l'enginyeria militar. Els enginyers civils eren els
encarregats de dissenyar i construir carreteres, ponts, infraestructures de proveïment d’aigua per les ciutats…
● 1747 →Es crea la primera escola d’enginyeria civil a Franca, The National School of Bridges and Highways
● 1818 →Es crea la primera societat d’enginyeria a Londres, Institution of Civil Engineers
1.2.3 FINALS SEGLE XIX
La industrialització va portar a un empitjorament notable de les condicions sanitàries a les ciutats. Els enginyers civils ja no només
s’havien de preocupar pel proveïment d’aigua, s’havien d’assegurar que aquesta aigua no fos vector de malalties: la salut pública
passa a ser una preocupació de l’enginyeria civil, doncs hi ha una notòria dificultat per a proveir aigua potable i segura per a tothom.
Així neix l’enginyeria sanitària, precursora de l’enginyeria ambiental. Els professionals s’anomenen public health engineers al
Regne Unit i sanitary engineers als EEUU. En aquest context històric encara no es relacionen les epidèmies amb els
microorganismes.
1.2.4 SEGLE XIX
Els contaminants en aigua poden tenir una natura orgànica o inorgànica. En el primer cas, es tracta de matèria orgànica dissolta,
com per exemple herbicides i pesticides, tòxics per ells mateixos. Provoquen problemes d’oxidació com l'eutrofització, reduint les
concentracions d’oxigen en aigües superficials, dificultant la vida de les espècies en entorns aquàtics. La contaminació inorgànica és
per metalls pesants i sals.
● 1848 →Segona epidèmia de còlera a Londres. Es creia que el còlera es transmet per emanacions d’aigües estancades i en
putrefacció, el que es coneix com a teoria miasmàtica. El Dr. John Snow, pare de l’epidemiologia moderna, demostra la
connexió entre contaminació fecal d’aigües de consum i les morts per còlera.

1
Fonaments d’Enginyeria Ambiental
Ciències Ambientals
● 1860 →Pasteur desenvolupa la teoria dels gèrmens, que, al seu torn, estableix la relació entre gèrmens i malaltia. Koch
demostra científicament que una malaltia és provocada per un organisme. Neix l’enginyeria sanitària per tractar aigües i
residus i prevenir malalties.
● 1870 →Sorgeix la necessitat de tractar les aigües contaminades abans de que vagin a parar al riu, al llac… Es desenvolupen
els primers gins o tecnologies per potabilitzar l’aigua. James Simpson utilitza per primera vegada filtres de sorra per
purificar l’aigua del Tàmesi a Londres, i la tecnologia s’estén per tot Europa. El cas d’Hamburg ho accelera notablement.
FILTRES DE SORRA
Llits de sorra per on es fa passar l’aigua contaminada. Es pot trobar fàcilment a les piscines. L’aigua es cola per les columnes de
sorra, i les partícules sòlides queden retingudes a la superfície dels grans de sorra. Aquestes partícules sòlides en suspensió
porten adherits contaminants, i són les responsables de propietats com la terbolesa. S’extreuen els sòlids o qualsevol altre
partícula que hagi quedat adherida, potabilitzant l’aigua de manera generalitzada per a evitar malalties.
● 1882 →El Dr. Angus Smith demostra que les aigües residuals urbanes es poden estabilitzar mitjançant aeració. És la base
per a l’implementació al 1914 del tractament de llots activats a Salford, Anglaterra, de la mà dels científics Ardern i
Lockett. S’estén per tot Europa com a tractament biològic de les aigües residuals.
AERACIÓ
Tractament de pre-abocament al medi que consisteix en barbotejar aire a les masses d’aigua, permetent abocar l’aigua tractada
al riu amb menor concentració de contaminants.
● 1892 →Epidèmia de còlera a Hamburg. No obstant, a Altona quasi no hi havia casos. Aquest fenomen de contenció
epidèmica es dóna gràcies a la utilització de filtres de sorra que retenen la matèria particulada.
Així doncs, els enginyers sanitaris són els encarregats de vetllar per la qualitat de l’aigua i evitar la generació de malalties,
reconduint les aigües fecals o brutes per a que no es barregin amb les de consum.
1.2.5 PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX
S’estenen els tractaments d’aigües residuals, i, conseqüentment, es detecten nous problemes:

La meitat del S.XX queda marcada amb el fi de la Segona Guerra Mundial. A partir del 1950 comença un distintiu desenvolupament
i creixement econòmic, on es destaquen les següents dates:
● Dècada dels 50’s →Primeres anàlisi de la qualitat de l’aire. Es destaquen les realitzades a Londres al 1952. A partir de
l’extensió dels tractaments d’aigües, la qualitat de l’aire comença a guanyar consciència.
● Dècada dels 60’s → Al 1962 es publica el llibre Silent Spring, de Rachel Carson. Desperta la conciencia social sobre l’ús de
pesticides com el DDT. S’organitzen protestes socials clamant l’importància de legislar i regular les activitats, i, d’aquí, en
sorgeix l’EPA.
● 1972 →Pbulicació The limits of Growth
● 1973 → Conferència de l’ONU pel medi ambient a Estocolm, i neix PNUMA.
Les pròximes decades es caracteritzen per l’aparició de les primeres campanyes de conscienciació ciutadanes arrel d’importants
accidents industrials com el de Txernòbil. Comença una revolució ambiental en tota regla, i els enginyers sanitaris queden
superats:
● Legislació ambiental internacional per la UE en tots els àmbits i nivells
● Substitució de les solucions end-of-pipe
● Gestió integrada de la contaminació
● Prevenció de la pol·lució
● Producció més neta
1.2.6 FINAL SEGLE XX, INICI SEGLE XXI
Es pren consciència dels problemes globals crònics com ara:
● Canvi climàtic i l'escalfament global
● Esgotament i limitació dels recursos
● Transport global de contaminants persistents i tòxics
● Impactes sinèrgics de barreges de productes químics i farmacèutics a les aigües
● Contaminació interior d’edificis
● Falta d’informació dels efectes ambientals de nous materials com ara les nanopartícules
La formació de professionals en aquest camp ja no es basa en l’enginyeria civil i sanitària, cal interdisciplinarietat per encarar amb
èxit totes aquestes problemàtiques complexes camí de deixar enrere l’economia lineal i optar per la circularitat (fer dels residus
recursos, tancant així el cercle). L’evolució dels professionals fa que aparegui la figura de l’enginyer ambiental.

2
Fonaments d’Enginyeria Ambiental
Ciències Ambientals

1.3 ÀREES QUE COBREIX L’ENGINYERIA AMBIENTAL

1.3.1 GESTIÓ I TRACTAMENT DE RESIDUS
La gestió dels residus està a càrrec dels ambientòlegs. El tractament, en canvi, dels enginyers ambientals. La gestió generalista
de residus els divideix en les categories de municipal, industrial i agrícola/forestal. La gestió específica fa referència a aquells
residus que es generen en menor quantitat, com per exemple els radioactius, de construcció…
❖ La tendència de generació de residus municipals a Catalunya i pauta de consum és lleugerament descendent.
Actualment, la xifra ronda al voltant del quilo i mig de residu per dia i any.
La jerarquia en la gestió de residus és la següent:

PREVENCIÓ PREPARACIÓ PER A LA RECICLATGE I VALORITZACIÓ DISPOSICIÓ

REUTILITZACIÓ VALORITZACIÓ DEL ENERGÈTICA CONTROLADA
MATERIAL

El millor residu és el Normes i control de les

que no es genera emissions

A nivell municipal, es Un exemple és cremar

proposa pagar per residus aprofitant X% de
llençar, pagar pel que l’energia continguda,
es genera controlant les emissions de
nitrogen, metà…
La quantitat de rebuig que generem a Catalunya ha anat minvant amb els anys. Els mètodes de recollida selectiva com per exemple
la separació en origen són responsables d’aquest èxit. D’acord amb la directiva europea, la separació de residus és obligatòria, i pot
fer-se a posteriori a recintes industrials. L’adopció d’un model de separació o un altre es deixa a criteri de cada país: model 5
fraccions, model del residu mínim…

D’aquí a 2030, es busca que les proporcions de fraccions valoritzables siguin superiors a les de rebuig.

Existeixen diferents fraccions reciclables que determinen el que veiem:

1. % en pes →Distribució no apreciable a simple vista, doncs la matèria orgànica pesa molt i ocupa poc.
2. % en volum →Distribució apreciable a simple vista, ens permet veure clarament el que ocupa cada cosa.

Existeixen diferents sistemes de recollida RSU:

3
Fonaments d’Enginyeria Ambiental
Ciències Ambientals
● Contenidors en superfície
● Contenidors soterrats →Els contenidors es veuen menys i la
pudor queda continguda
● Porta a porta o PaP→En nuclis urbans petits on predomina un
model d’habitatge vertical és més difícil d’implementar. La seva
implementació és ideal en nuclis grans amb habitatge dispers.
● Recollida pneumàtica →Es xuclen els residus i es porten
automàticament a un centre de recollida
● Recollida en massa →La separació es realitza a nivell industrial,
valoritzant i reciclant sempre que sigui possible. Implica un cost
addicional evitable si s’utilitzen altres mètodes.
Si analitzem el cost global i percentatge de recollida selectiva aconseguit
per mètodes de contenidors front porta a porta, veiem que el PaP
augmenta l’efectivitat, trobant-se per sobre del 50%. A més, entre els dos
mètodes no hi ha excessiva diferència de costos.

El tractament RSU és un tractament mecànic-biològic per a la fracció resta. Es divideix en els següents mètodes:
RESTA TRACTAMENT MECÀNIC RESTA TRACTAMENT BIOLÒGIC BIODEGRADABLE

Consisteix en tractar les bosses per a alliberar el que hi ha Hi ha diferents mètodes de tractament biològic: compostatge,
dins. gestió aeròbica amb energia en forma de biomassa…

Els residus impropis i el rebuig s’aboquen a un dipòsit Les impureses s’aboquen a un dipòsit controlat. El compost
controlat. Els residus recuperables i fèrrics, es reciclen. s’aprofita per al rendiment de sòls.

1. Es separa manualment les andròmines, aquells
residus destacadament grans.
2. Els residus recuperables es passen per un garbell
rotatiu
3. Separació manual dels metalls, plàstics, vidres… que
no pasen a la fracción orgànica biodegradable. Es
poden bioestabilitzar, pero mai aprofitar com a
compost, doncs estan contaminades per metalls,
vidres… El seu destí final són els dipòsits controlats.
L’objectiu final és recuperar el màxim de residu que sigui
possible:
1. Els metalls fèrrics es separen amb imants
2. Els metalls no fèrrics amb un separador de Foucault
3. Els plàstics per mètodes gravitatoris o aspiradors
4. El vidre per mètodes gravitatoris

També existeix un tractament RSU mecànic-biològic per a la fracció orgànica, i es divideix en els següents mètodes:
ORGÀNICA TRACTAMENT MECÀNIC ORGÀNICA TRACTAMENT BIOLÒGIC ORGÀNICA COGENERACIÓ

La matèria orgànica procedent de
recollida selectiva es tritura, es separa
manualment i, si escau, s’electrola.
Les restes de poda únicament es trituren
i s’aprofiten per al compostatge en
túnels.
Les restes de tractament mecànic es El biogàs es fa passar per un gasòmetre i
sotmeten a una dilució amb aigua i un motogenerador de vapor d’aigua
escalfament, biogàs si escau, digestor,
compostatge en túnels i afinament de
compost.

El paper, cartró, plàstics, vidre i residus Les impureses s’aboquen a un dipòsit L’electricitat resultant dels processos de
fèrrics es reciclen. Els residus impropis controlat. El compost de qualitat cogeneració s’incorpora a la xarxa

4
Fonaments d’Enginyeria Ambiental
Ciències Ambientals
s’aboquen a un dipòsit controlat. s’aprofita per a l’agricultura. elèctrica

1.3.2 POTABILITZACIÓ D’AIGUA

La potabilització d’aigua pot seguir una línia de tractament convencional, una línia de tractament de fangs i una línia de
tractament amb membranes de carbó actiu. Aquests últims dos mètodes són molt més sofisticats.
A mode de resum, els passos que es segueixen són els següents:
1. Captació de l’aigua
2. Utilització de desarenadors
3. Mescla i addició de reactius químics per a sedimentar la matèria particulada
4. Decantació i utilització de filtres de sorra
Fins al pas 4, ens trobem a la línia de tractament de fangs
5. Operacions d’eliminació de matèria orgànica i matèria biològica: ozonització i adsorció amb carbó actiu.
Si el procés de potabilització d’aigua compta amb una línia de tractament amb membranes, s’incorpora l’osmosi inversa, radiació
UV i filtració per cartutx.
6. Dipòsit
7. Bombament final amb injecció de clor, oxidant molt potent que evita la reinfecció des de la planta de tractament fins a les
cases de destí.

1.3.3 TRACTAMENT D'AIGÜES RESIDUALS

La qualitat de l’aigua a la sortida d’un tractament no és la mateixa que la de consum. L’aigua es tracta en funció de l’ús que se’n
farà, i hi ha diferents paràmetres de control de l’aigua depenent de la seva destinació final i qualitat d’ús, no són absoluts.
Per aquest motiu una depuradora i una potabilitzadora no són el mateix, doncs l’aigua resultant va a parar a llocs diferents.
PRETRACTAMENT I TRACTAMENT TRACTAMENT SECUNDARI TRACTAMENT TERCIARI
PRIMARI

Eliminació de sòlids gruixuts utilitzant Eliminació per DBO de sòlids fins Eliminació de nutrients, olis i greixos,
un sistema de llots actius. Es tracta d’un que, al ser més densos que l’aigua, es
consorci de bacteris que oxiden la queden a la capa superior. També es duu
matèria orgànica generant CO2 i H2O. a terme una desinfecció

5
Fonaments d’Enginyeria Ambiental
Ciències Ambientals
Porten incorporat llots de depuració i
tractament d’aigua, el que es coneixen
com a llacunes d’aireatge.

1.3.4 TRACTAMENT D’EFLUENTS GASOSOS

Tractaments físico-químics d’NOX, H2S, dioxines, furans, partícules…
La manipulació de sòlids com ara els suros emeten pols i partícules en suspensió que s’han de gestionar com un residu sòlid. La
principal prioritat sempre serà recuperar-los, doncs a partir de partícules de suro, es pot obtenir, conseqüentment, suro.
Existeixen els següents tipus de tractament d’efluents gasosos:
CICLÓ FILTRE DE FILTRE SCRUBBERS I ADSORCIÓ PER TRACTAMENT
MÀNEGUES ELECTROSTÀTIC RENTADORS DE GASOS CARBÓ ACTIU BIOLÒGIC

Aprofitant la La matèria Es carreguen les Aquells contaminants S’empra per a S’utilitzen

força particulada partícules per a solubles en aigua es contaminants compostos
centrífuga, les queda que quedin posen en una solució olorosos o altres biodegradables,
partícules enganxada a adherides en funció lleugerament àcida o molt específics que COV, que
queden una tela del seu signe bàsica, que també serà puguin fer enllaços s'evaporen a
retingudes a la tractada. És especialment amb el carbó actiu temperatura
paret i l’aire net útil per a tractar les ambient. Estan
emissions d’òxids de integrats per
sofre. biopel·lícules i
Incorporen diferents materials de
materials de rebliment rebliment plàstics i
per a augmentar d’escumes de
l’eficiència poliuretà.

1.3.5 REMEDIACIÓ DE SÒLS I AIGÜES SUBTERRÀNIES

La remediació de sòls és un mecanisme in situ i extensiu. El sòl és l’últim vector ambiental del qual l’enginyeria ambiental ha
començat a preocupar-se.
El sòl i les aigües subterrànies s’han de remediar quan:
1. Hi ha abocaments incontrolats de petroli
2. Pràctiques agrícoles que contaminen aigües subterrànies per nitrats al utilitzar adobs amb excés de nitrogen i fòsfor
BIOREMEDIACIÓ TRACTAMENTS FISICOQUÍMICS

Atenuació natural Bombeig i tractament

Bioestimulació Oxidació química
Bioaugmentació Solidificació i estabilització

1.4 OPERACIONS BÀSIQUES O UNITÀRIES

Les operacions bàsiques o unitàries són aquell conjunt d’operacions que acaben constituint un tractament.
La reunió de l’American Institute of Chemical Engineers al 1922 va marcar la definició oficial d’operacions unitàries, on els processos ja
no s’estudiaven separadament, sino que hi ha operacions comunes regides pels mateixos principis. Un tractament és la suma
d’operacions bàsiques o unitàries, les quals presenten un càlcul, disseny i principis científics molt similars.
Procés indústria química = ∑ Operacions bàsiques o unitàries
El professor Little declarava que l’enginyeria química proposa un canvi d’enfocament de la industria química mitjançant el concepte
d’operacions bàsiques.
L’objectiu dels processos, i, en particular, de les operacions unitàries a la indústria química és modificar les condicions de la matèria
amb objectius específics produint canvis en la seva quantitat o composició, la seva energia o el seu moviment.
Els principals tipus d’operacions unitàries són:
● Sedimentació ● Escalfament i refredament
● Transport de fluids i bombeig de gasos ● Evaporació
● Destil·lació ● Assecador o assecatge
Fins a aquell moment, els processos químics s’estudiaven separadament. Amb el concepte d’operació bàsica en ment, els processos
es poden dividir en diferents etapes o operacions individuals que:
● Apareixen de manera repetida
● Es basen en principis científics anàlegs
● Tenen tècniques de càlcul comunes
Això permet estudiar els processos químics i relacionats independentment del tipus d’indústria: podem trobar operacions
similars en la indústria del petroli i en la del tractament d’aigües residuals.
La classificació de les operacions bàsiques és la següent:
BASADES EN LA TRANSFERÈNCIA DE BASADES EN LA TRANSFERÈNCIA DE BASADES EN LA QUANTITAT DE
MATÈRIA CALOR MOVIMENT

Absorció, adsorció, destil·lació, extracció, Evaporació, bescanvi de calor, Transport de fluids, filtració,

6
Fonaments d’Enginyeria Ambiental
Ciències Ambientals
assecatge, humidificació… escalfament i refredament centrifugació, sedimentació…
EXEMPLE: SEDIMENTACIÓ ____________________________________________________________________________________
L’operació de sedimentació es basa en la utilització de matèria orgànica per a separar la matèria particulada del líquid que la conté.
Una mateixa operació bàsica es pot utilitzar en diferents processos: la potabilització d’aigües i la depuració d’aigües

1.5 REACTORS IDEALS

Un reactor és un equip, una estructura on té lloc una reacció química o biològica, exotèrmica o endotèrmica. Existeixen diferents
tipus de reactors: ideals, continus i discontinus.
REACTOR DISCONTINU DE TANC REACTOR CONTINU DE TANC AGITAT REACTOR CONTINU DE FLUX PISTÓ
AGITAT

RDTA RCTA RCFP

1.6 OPERACIÓ EN CONTINU I EN DISCONTINU, ESTAT ESTACIONARI I NO ESTACIONARI

1.6.1 OPERACIÓ EN CONTINU
Les operacions en continu presenten els següents trets característics:
● Entrada continua amb característiques X
● Es sotmet a canvi i entra en estat estacionari, amb propietats diferents però constants en el temps
● Sortida continua amb característiques X
Un exemple d'una operació en continu és una planta de tractament d’aigües residuals urbanes, on no s’interromp mai l’operació,
hi ha una entrada i sortida continua. Les sals insolubles es separen per sedimentació, com, per exemple, quan l’hidròxid de calci
precipita.
1.6.2 OPERACIÓ EN DISCONTINU, BATCH O PER CÀRREGUES
Les operacions en discontinu presenten els següents trets característics:
● Les propietats van canviant amb el temps
● Estat no estacionari
Les operacions en discontinu es poden comparar a bullir macarrons. Es carrega un reactor amb aigua i hidròxid, i es remena. Després,
s’espera un temps en funció de la cinètica de la reacció per a que precipiti i sedimenti el sòlid format.