ARTICULACIONS DE LA COLUMNA VERTEBRAL

Les vèrtebres estan molt unides entre si mitjançant diferents lligament i articulacions que s’estableixen
entre els seus cossos vertebrals i entres les apòfisis articulars.
La funció d’aquestes articulacions és aportar flexibilitat i elasticitat a la columna vertebral i permetre la
mobilitat del tronc i el coll.

ARTICUALCIONS COSSOS VERTEBRALS

Des del punt de vista articular, aquestes articulacions pertanyen al grup de les amfiartrosis, que són les
articulacions que permeten un moviment limitat. Així, els discos intervertebrals es disposen entre les
superfícies articulars de les vèrtebres, que són les cares superior i inferior de les vèrtebres.
Les superfícies articulars esyan formades per una superfície central de teixit ossi esponjós delimitat
perifèricament per teixit ossi compacte, el qual representa el nucli d’ossificació secundari de les vèrtebres
(epífisis anular del os vertebral). A més, la zona central està revestida de cartílag, mentre que el la vora no
en presenta. Aquest cartílag evita l’atrofia dels cossos vertebrals per pressió i fa de membrana
semipermeable que facilita el pas d’oxigen i nutrients des del cos vertebral al disc, de manera que essencial
per a que el disc sobrevisqui.
En canvi, els discs intervertebrals són masses fibroses disposades entre els cossos vertebrals. A la columna
només hi trobem un total de 23 discs, ja que no n’hi ha ni entre l’atles i el sacre ni entre les vèrtebres
sacres. La seva altura va variant al llarg de la columna en funció de la mobilitat de les diferents regions i
càrrega que reben els cossos vertebrals. Específicament, tenen la seva alçada mínima vèrtebra toràcica i
la màxima a les vèrtebres lumbars. Així mateix, el grossor tampoc és uniforme. Per exemple, als segments
cervical i lumbar estan engrossits a la part anterior per a mantenir les curvatures fisiològiques de la
columna
En quant a la seva estructura, podem distingir 2 part principals: un anells fibrós i un nucli polpós.
- Anell fibrós: és un lligament interossi amb forma anular format per làmines concèntriques de
fibrocartílag que s’estenen entre els cossos. Té moltes fibres col·làgenes, que aporten resistència,
i algunes elàstiques, que aporten elasticitat. Les col·làgenes estan anclades a l’espessor de les
plaques cartilaginoses que revesteixen les superfícies dels cossos vertebrals. A més, discorren de
forma obliqua a les làmines de l’anell fibrós. Aquesta obliqüitat és major com major és la càrrega
que reben i major és la mobilitat de la regió.
Aquest anell té molta elasticitat en joves però es va perdent al llarg de la vida.
- Nucli polpós: es tracta d’una massa gelatinosa. També és rica en col·lagen i proteoglicans i es troba
a l’interior de l’anell fibrós. El col·lagen crea una malla tridimensional a on es disposen els
proteoglicans formant un gel molt hidròfil que pot retenir molta aigua.
Té una posició desplaçada cap al pla posterior, especialment a nivell lumbar.
La seva funció és actuar com a coixinet elàstic que es comprimeix, es deforma i es desplaça quan
es sotmès a pressions, recuperant després la seva forma i posició originals. Les característiques del
nucli van canviant al llarg de la vida com a conseqüència de la càrrega mecànica que suporta i de
la seva escassa vascularització. Per tant, en joves és transparent i molt ric en aigua mentre que en
edats avançades és més petit i el gel de proteoglicans es va substituint per fibrocartílag, perdent
aigua i elasticitat.
Aquests canvis degeneratius que pateix el disc es deuen a la poca vascularització de disposa
ARTICULACIONS UNCOVERTEBRALS
Al segment cervical de la columna dels adults, els cossos vertebrals, a més d’estar units mitjançant discos
intervertebrals, presenten a cada costat del cos una petita articulació entre les apòfisis unciformes de la
cara superior del cos vertebral i l’escotadura vèrtebra suprajacent. Als joves, no obstant, les apòfisis
unciformes no contacten amb el cos vertebral i, per tant, no es forma l’articulació fins que les vèrtebres
s’apropen entre si per la involució dels discs que té lloc al llarg de la vida. Aquestes es formen durant la
infància entre C3 i C7 degut a fissures en els discs intervertebrals.

ARTICULACIONS DELS ARCS VERTEBRALS – CIGAPOFISÀRIES

Les apòfisis articulars estableixen la unió vertebrals mitjançant petites articulacions sinovials: les
articulacions cigapofisàries. Aquestes es donen entre apòfisis articulars inferiors d’una vèrtebra i les
apòfisis articulars superior d’una vèrtebra inferior.
Són articulacions de diartoris, el que vol dir que permeten el moviment.
Malgrat que són de mida petita presenten tots els elements propis de les articulacions sinovials:
- Superfícies articulars revestides de cartílag
- Càpsula fibrosa
- Membrana sinovial que revisteix l’interior de la càpsula fiborsa.
La càpsula articular de les articulacions cigapofisàries s’inserex a la vora de les superfícies articulars.
En la columna vertebral cervical la càpsula és més àmplia i laxa per facilitar el desplaçament de les
superfícies auriculars, mentre que en la regió toracolumbar, és més estreta i més resistents.
Aquesta articulació varia segons les vèrtebres, ja que hi ha apòfisis articulars amb diferents formes:
- Articulació cigapofisària cervical: artròdia, és a dir, permet el lliscament d’un os sobre l’altre. ÉS
plana hi es dona a les vèrtebres cervicals (C1 – C7). L’articulació resultant té una inclinació
posteriocaudal a 45 graus sobre l’eix transversal. Permet moviments de flexió i extensió.
- Articulació cigapofisària toràcica: artròdia, articulació plana que es dona en les vèrtebres
toràciques (T1- T12). L’articulació resultant té una inclinació posteriocaudal de 80 graus sobre l’eix
transversals. Facilita moviments de flexió i extensió i limita el rang de moviment
- Articulació cigapofisària: és una articulació trocoidea, és a dir, es troba en torn un eix vertical. Es
dóna a les vèrtebres lumbars (L1 – L5)- L’articulació es dona en un pla sagital on la fosseta articular
superior és còncava. Facilita rotació i limita la flexió i extensió.

LLIGAMENTS DELS COSSOS VERTEBRALS

A més de les unions articulars, les vèrtebres es troben enllaçades per una sèrie de lligaments estesos al
llarg de la columna vertebral que tenen el paper de contribuir en la unció dintre les vèrtebres. A més, la
tensió dels lligaments es recull amb mecanorreceptors pels nervis sensitius i aporta informació al sistema
nerviós sobre la situació funcional de la columna per regular l’acció dels músculs.
Aquests lligaments acompanyen les articulacions per discs i les estabilitzen.

LONGITUDINAL ANTERIOR
Discorre de manera plana i ampla per la part anterior dels cossos vertebrals i s’estén des de la base del
crani fins l’ós sacre. Concretament ,es tracta d’una cinta fibrosa que recorre la cara interior des de la apòfisi
basilar del occipital fins a la cara anterior de la segona o tercera vèrtebra sacra. Les seves fibres profundes
uneixen cossos vertebrals contigus mentre que les fibres superficials abarquen diversos segments
vertebrals.
L’amplitud és mínima al segment cervical de la columna, mentre que és màxima a nivell toràcic, de manera
que cobreix tant la cara anterior com la lateral de les vèrtebres

LONGITUDINAL POSTERIOR
És un lligament més dèbil que l’anterior. Es situa a l’interior del conducte vertebral i està adossat a la cara
posterior dels cossos i discos intervertebrals. S’origina a nivell de la vora anterior del foràment magne de
l’occipital i acaba a la base del còccix. .
Als cossos vertebrals, el lligament és estret i s’insereix a les seves cares òssies superiors i interiors. A
l’alçada dels disc intervertebral, al qual està fortament adherit, s’estén lateralment.
En el segment cervical és més ample i a nivell de les articulacions entre atles i axis forma una làmina fibrosa
gruixuda: la membrana tectoria. A les regions dorsal i lumbar és més estret.
Funcionalment, reforça la cara posterior dels discos i contribueix a evitar que es produeixin hernies del
disc intervertebral cap el conducte vertebral.
Tant el lligament posterior com l’anterior contribueixen en el manteniment de les curvatures de la columna
vertebral.

LLIGAMENTS DELS ARCS VERTEBRALS

Són lligaments extrísec que en volten les articulacions cigapofisàries.

LLIGAMENTS GROCS – ENTRE LÀMINES

Les làmines vertebrals estan unides a la vèrtebra contigua mitjançant els lligaments grocs, els quals formen
plaques quadrangulars que ocupen l’espai delimitat entre les làmines vertebrals. Reben aquest nom
perquè, com que són rics en fibres elàstiques, tenen un aspecte groguenc.
Pel marge superior s’uneixen a la part més baixa de la cara anterior i vora inferior d’una làmina. Pel marge
inferior, s’uneixen a la vora superior de la làmina subjacent.
La vora interna queda molt pròxim al lligament groc oposat, separat per una petita hendidura, mentre que
l’extern està en contacte amb les articulacions cigapofisàries properes.
Funcionalment, tenen un paper coordinat per restablir la posició erecta tres una flexió de la columna
vertebral. Per tant, en posició erguida, es tensen i reforcen la musculatura de la espatlla en la estabilització
al pla sagital

LLIGAMENTS INTERESPINOSOS, SUPRAESPINOSOS I NUCAL – ENTRE APÒFISIS ESPINOSES

Les apòfisis espinoses de les vèrtebres estan unides al llarg de la columna vertebral per lligaments
interespinossos i supraespinosos.
- Interespinosos: són làmines fibroses que s’estenen entre les vores superiors i inferior de les
apòfisis espinoses de vèrtebres veïnes. Per tant, com indica el seu nom, es troba entre les apòfisis
espinoses. Solen estar formades per un teixit fibrós bastant lax, excepte a nivell lumbar, on tenen
major consistència.
- Supraespinosos: és un cordó fibrós que recorre l’extrem posterior de les vèrtebres i s’ancla al
vèrtex de les apòfisis espinoses Per tant, com indica el seu nom, ressegueix les puntes de les
 apòfisis espinoses. A nivell cervical s’estèn cap a la part superior i posterior per unir-se en l’occipital
al llarg de la cresta occipital externa, formant una làmina fibrosa triangular: el lligament nucal.
- Nucal: separa els músculs del costat dret i esquerre de la nuca.

LLIGAMENTS INTERTRANSVERSOS – ENTRE APÒFISIS TRANSVERSES

Les vores superiors i inferiors de les apòfisis transverses estan unides per lligaments intertransversos, que
només es desenvolupen significativament a la regió lumbar.
Aquests reaccionen especialment davant de moviment laterals.

REGIÓ CERVICAL – ARTICULACIONS CRANEOVERTEBRALS

Separadament, trobem les articulacions craneovertebrals, que són les que es donen entre l’atles i
l’occipital i les que es donen entre l’atles i l’axis, les quals tenen la funció de permetre la mobilitat del cap.
Estrictament, també es podrien tenir en compte les articulacions del segment cervical de la columna, ja
que la seva mobilitat se suma a aquestes per incrementar els moviments del cap sobre el tronc.

ARTICULACIÓ ATLANTOOCCIPITAL
L’occipital i l’atles s’uneixen per mitjà de 2 articulacions sinovials condílies (es poden moure en els 2 eixos),
una a casa costat, establertes entre els còndils de l’occipital i la cara auricular superior de les masses
laterals de l’atles (cavitat glenoideas), que són ovalades i una mica còncaves. Ambdues estan recobertes
de cartílag auricular i es reuneixen per una càpsula fibrosa insertada en el seu contorn revestida a la cara
profunda per una membrana sinovial.
La unió articular està reforçada per 2 membranes fibroses: les membranes atlanto-occipitals anterior i
posterior, que s’estenen respectivament entre els arc posterior i anterior de l’atles i les cares anteriors i
posterior del forat margen de l’occipital.
Les dos articulacions, una a cada costat, actuen funcionalment com una única, en la qual la superfície
articular es correspon a un el·lipsoide que resulta de la suma de les superfícies d’ambdós costats. Els
moviments d’aquest complex articular són les flexions, les extensions, les abduccions i adduccions i les
inclinacions laterals.
L’articulació està reforçada per 5 lligaments:
- Atlantoccipital anterior:
- Lligament atlantoccipital posterior:
- Lligament cruciforme:
- Lligament del vèrtex de la dent:
- Lligament alars de l’atles

ARTICULACIÓ ATLANTOAXOIDEAS
L’atles estableix articulacions amb l’axis a nivell de les masses laterals: articulacions atlalntoaxials laterals,
i del seu arc anterior (media). Són articulacions de tipus diartrosi troicoide (permet el moviment i té
articulació cilíndrica entorn un eix vertical)

LATERAL
Les superfícies auriculars es disposen en la cara inferior de les masses laterals de l’atles i en la base del
dent de l’axis. Encara que les 2 superfícies articulars són planes, el revestiment de cartílag es fa més gruixut
al centre, de manera que augmenta la mobilitat. La càpsula fibrosa s’insereix al contorn de les superfícies
articulars i està revestit en la superfície profunda per una membrana sinovial. Associades hi ha les
membranes atlantoaxoideas anterior i posterior.

MEDIA
És una articulació de tipus trocoide, de manera que consta d’un pivot que gira a dins d’una anella. El pivot
articular és el dent de l’axis, que, a la part superior té 2 carilles auriculars, una anterior i una posterior.
L’anell articular consta d’una porció anterior òssia, que és la superfície articular de l’arc de l’atles (fosseta
del dent) i posteriorment té una estructura lligamentosa: lligament transvers de l’atles.
Hi ha 2 càpsules fibroses que s’uneixen als contorns de les superfícies articulars, inclòs el lligament
transvers, i 2 membranes sinovials.
També hi ha una sèrie se lligaments que reforcen la integritat articular:
- Lligament cruciforme:
- Membrana terctòria:
- Lligaments de l’apòfisi odontoide

ARTICULACIÓ LUMBO-SACRA
L’articulació entre la 5a vèrtebra lumbar i el sacre presenta característiques morfològiques i
biomecàniques que li confereixen propietats singulars. Des del punt de vista morfològic és important que
la superfície superior del sacre està inclinada cap a la part anterior i inferior formant un angle de 45 graus
que es compensa per la presència d’un disc intervertebral molt gruixut i amb forma de cunya. No obstant,
la inclinació que es genera entre les vèrtebres, que causa el promontori, tendiria a facilitar el deslliçament
cap endavant de la columna lumbar respecte el sacre. Això s’evita en part per la disposició de les carilles
de les apòfisis articulars superiors de sacre, que estan orientades cap a la part posterior en comptes de
medialment, de manera que subjecten les apòfisis articulars inferiors de la 5a vèrtebra lumbar. Un altre
element que s’oposa al deslliçament és el lligament ilio-lumbar, que s’estén des de l’apòfisi transversa de
la cinquena lumbar a la cresta ilíaca.

ARTICULACIÓ SACROCCÍGEA
El vèrtex del sacre i la base del còccix estableixen, en edats joves, una anfiartrosis mitjançant un lligament
interossis constituït per teixit fibrocartilaginós. En canvi, la mida del lligament interiors es va reduint amb
l’edat i, en edats avançades, les 2 peces òssies s’acaben fusionant. Perifèricament a l’articulació entre el
sacre i el còccix hi ha els lligament sacroccígeo anterior, el posterior i el lateral.