Biocel Primer Parcial

BIOLOGIA CEL·LULAR (Marta Martín)
Ángel Flores
TEMA 1: Introducció. Cèl·lula eucariota i procariota

1.1. Teoria de la cèl·lula
1. Tots els organismes vius estan formats per una o més parts essencials: cèl·lules
2. Les cèl·lules són les unitats de vida més petites i es la unitat bàsica organitzativa i estructural
dels organismes
3. Les cèl·lules només s’originen d’altres cèl·lules
1.2. Origen de la cèl·lula

Les primeres cèl·lules es van
originar fa 3’6 bilions d’anys. Y
no va ser fins després, que
començaren a sorgir els
primers organismes capaços
d’aprofitar la energia solar per
sintetitzar MO; com a residu,
aquestes cèl·lules alliberaven
O2 a l’atmosfera, cosa que va
fer augmentar la seva
concentració en l’aire. Això va
donar lloc a l’aparició d’unes
altres cèl·lules que utilitzaven
aquest mateix O2 per viure
mitjançant la respiració
aeròbica.
1.3. Tipus de cèl·lules
Les cèl·lules es divideixen en 3 dominis:

Bacteria, Archaea i Eukariota.
D’aquests, Bacteria i Archaea, son cèl·lules

procariotes [pro (abans) + káryon (gra o nucli)];
mentre que Eukariota son cèl·lules eucariotes
[eu (bé o vertader) + káryon (gra o nucli)].
Totes les cèl·lules comparteixen unes característiques:
- Membrana plasmàtica, que delimita la cèl·lula del medi

- DNA, que conté el codi genètic i guia la síntesi proteica
- Ribosomes
- Es reprodueixen, metabolitzen i es relacionen.
5
Ángel Flores
1.3.1. Cèl·lules procariotes
▷ Poden tenir una càpsula → determina la capacitat infectiva de la cèl·lula

▷ La paret bacteriana està formada per peptidoglicans
▷ Tenen formes limitades i no estan especialitzades
▷ 0’5-200 µm
Les cèl·lules procariotes es poden dividir en grampositius o gramnegatius depenent del seu
resultat amb la tinció de Gram, això determina la composició de la seva paret bacteriana
Grampositius (lila fort): Gramnegatius (rosa pàl·lid):

- Tenen la membrana citoplasmàtica i - Tenen la membrana citoplasmàtica,
una paret grossa de peptidoglicà una paret fina de peptidoglicà i una
- La tinció de gram es violeta, aleshores, segona membrana externa lipídica
quan es gram+, aquesta s’associa als
peptidoglicans, donant-li el color.
6
Ángel Flores
1.3.2. Cèl·lules eucariotes
▷ 1 µm-mm → fins i tot poden arribar a mesurar metres (Ex: motoneurones)

▷ Totes tenen nucli envoltat d’una membrana
▷ Poden tenir funcions especialitzades i això els dona una gran varietat de formes
PROCARIOTES EUCARIOTES
FORMA Esfèrica, bastó, espiralada Molt diverses
MIDA Pocs µm 〜1000 x més grans (µm -mm)
COMPLEXITAT Baixa/ NO tenen orgànuls Elevada/ Orgànuls citoplasmàtics
envoltats de membrana
ORGANITZACIÓ Unicel·lular Unicel·lulars & Pluricel·lulars
NUCLI NO SÍ
1.3.2.1. La cèl·lula eucariota animal
L’Origen de les cèl·lules eucariotes: la Teoria endosimbiont (Lynn Margulis)
Cèl·lula eucariota ancestral: inicialment, hi havia una cèl·lula que contenia únicament un nucli
amb les seves membranes internes y la membrana citoplasmàtica.
7
Ángel Flores
Cèl·lula eucariota inicial: en algun moment, un bacteri entraria dins la cèl·lula eucariota ancestral
i la procariota acabaria vivint dins l’altra ja que es beneficien mútuament (endosimbiosi):
l’eucariota rep energia de les rutes que hi ha dins la procariota, y la procariota aconsegueix una
protecció dins la cèl·lula eucariota.
Cèl·lula eucariota inicial amb capacitat fotosintètica: posteriorment, un altre bacteri entraria dins
la cèl·lula eucariota, aquest cop, el bacteri té capacitat fotosintètica y proveiria a la cèl·lula
eucariota energia aconseguida de la radiació solar; pot fabricar els seus propis carbohidrats per
utilitzar-los posteriorment.
Evidències: ADN mitocondrial diferent al de la cèl·lula, doble membrana mitocondrial, importació

de proteïnes, les mitocòndries es divideixen independentment a la cèl·lula, composició de la
matriu mitocondrial diferent a la del citosol.
1.3.2.2. La cèl·lula eucariota vegetal
8
Ángel Flores
TEMA 2: Membrana plasmàtica: estructura i funció

2.1. La bicapa lipídica
2.1.1. Els lípids de la bicapa en solució aquosa
2.1.2. Tipus de lípids de la bicapa
Lípids rafts/ basses lipídiques:
A la membrana hi ha una part mes gruixuda i amb una concentració mes alta de proteïnes.
Microdomini on hi ha un canvi de fase. Riques en esfingolípids i glicolípids (5-6-nm), colesterol.
Aleshores, menys fluida. Menys moviments d'intercanvi lateral y es mou més a poc a poc. En comtes
de proteïnes hi ha glucoproteïnes (glúcids associats). Domini amb un diàmetre de 50-70 nm. Funció
organitzativa: es concentren proteïnes (ben encaixades i organitzades), per transportar vesícules.
Funció que ajuda a interaccionar a la cèl·lula del costat.
* Fosfolípids (fosfoglicèrids i esfingolípids)

Les cadenes dels esfingolípids solen se més llargues que les dels fosfoglicèrids. Hi ha certs lípids amb
les cadenes mes llargues. Els glicolípids es distribueixen de forma simètrica.
* Esterols
* Glucolípids
2.2. Característiques de la membrana
2.2.1. Distribució asimètrica dels lípids de la bicapa
La membrana interna de la cèl·lula és la externa dels orgànuls
2.2.2. Moviment i fluïdesa de la bicapa lipídica

La membrana plasmàtica és molt fluida, això permet el transport de molècules i els moviments dels
lípids. Aquesta fluïdesa depèn de dos factors: Temperatura i Composició
TEMPERATURA
Tota membrana té una Tm (Tª de Transició),

en la que entra en consistència de fluid.
Perquè la membrana faci la seva funció, cal

que estigui en el rang de temperatura de la Tm
o superior (permeabilitat adequada, intercanvi
de substancies adequat). Si no és així, perd la
seva funcionalitat.
T<Tm ⇒Les membranes entren en consistències de gel i l’impuls nerviós costa transmetre’s
⇒se’ns adormen els peus o les mans.
. ⇒Quan fa molt de fred, els animals poiquiloterm es paralitzen, fins i tot poden caure
dels arbres. Per això mateix, a Florida –on hi ha moltes iguanes-, es fa una campanya perquè la gent
les porti a un lloc calent i no donar-les per mortes.
9
Ángel Flores
Tm<T ⇒La membrana és massa permeable i poden entrar substàncies perjudicials i sortir
molècules essencials; fallen cèl·lules, teixits i òrgans. La calor és més perjudicial per les cèl·lules que
el fred, suporten millor les baixades de temperatura.
. ⇒El cos humà compensa la pujada de temperatura amb el suor i els poiquiloterms
s’amaguen del sol.
Molts organismes han ideat mecanismes per mantenir-se en la Tm; per això, els humans estem
sempre a la mateixa temperatura (~37º).
Això no és el cas dels rèptils (poiquiloterms), que necessiten captar la calor del sol fins a estar en la
Tm, i marxen quan ja hi són. Això fa que la membrana cel·lular sigui més fluïda i que es mogui més, ja
que es trenquen els enllaços de Van de Waals.
La majoria de organismes tenen Tm semblant, menys els bacteris ja que poden viure en condicions
extremes.
COMPOSICIÓ
Quan hi ha un mecanisme que manté la temperatura a Tm, tot està bé. Però, si canvia la composició
de la membrana, encara pot perdre la seva funcionalitat a causa de la fluïdesa. De fet, el valor de la
Tm depèn de la composició de la membrana.
En aquest cas, una membrana rica en oleat,

es manté fluida als 16 ºC, però amb aquesta
mateix temperatura, una rica en estearat,
s'hauria gelificat.
I el mateix cas, a una temperatura de 70 ºC, la

de estearat es manté funcional, mentre que
la de oleat seria massa fluida.
Hi ha diversos factors que fan variar la composició de la membrana:
- Mida de les cues: ↑nº C ⇒↑Van der Waals ⇒↓fluïdesa ⇒↑Tm

- Insaturacions: ↑Dobles Enllaços ⇒↑Espai intermolecular ⇒↓Van der Waals ⇒↑fluïdesa ⇒
↓Tm
- Presència de Colesterol: ↑[Colesterol] ⇒↑Van der Waals ⇒↓fluïdesa ⇒↑Tm
. → El colesterol té funció tampó, cosa que fa evitar oscil·lacions extremes en la Tm; a
més que si hi ha reaccions que depenen de pH està millor controlat.
10
Ángel Flores
. → Les membranes son riques en fosfolípids i aquests tenen una cua saturada i una
insaturada, aleshores queden molts espais entre molècules. El colesterol es disposa de manera que
ocupa aquests espais. D'una banda, els anells esteroide fan disminuir el moviment de fosfolípids
d’intercanvi; a més, la cua del colesterol permet establir enllaços de Van der Waals amb les cues dels
fosfolípids.
. → El colesterol no fa que les membranes siguin rígides. Sinó que si no hi hagés
colesterol serien massa fluides.
Mecanismes per regular la composició de la membrana:
- Els bacteris i llevats activen un enzim que fa augmentar o disminuir el nombre de

saturacions o d’hidrats de carboni. També es podria canviar la concentració de colesterol,
però té una funció tampó, aleshores afectaria el pH.
- Els amfibis i rèptils i plantes sintetitzen nous lípids amb cues majors o menors; aquest es un
procés més lent.
- Els mamífers hivernants incorporen àcida grassos insaturats per disminuir la Tm
- Les plantes modifiquen la composició dels lípids en funció del clima (Ex: les plantes tropicals
sintetitzen àcids grassos més saturats)
D’una banda, al Tulipán posa: “Con àcids grasos esenciales”. Però una de les propietats dels àcids
grassos és que són insaturats, i si tenen més insaturacions, hauria de ser líquida, no tindria textura
de mantega. Per això, cal fer que els àcids grassos siguin saturats (treure-li les insaturacions), i
se’ls afegeix hidrogen: hidrogenació. Aquests àcids grassos es diuen grasses trans.
En canvi, en el segon cas, es veu una mantega natural. S'observa que es molt rica en grasses
saturades, cosa que li dona la seva textura.
Les grasses saturades són molt dolentes per la salut, però les grasses trans són encara pitjors
(arterioesclerosis). Ara cal etiquetar si els productes tenen grasses trans.
2.3. Proteïnes de membrana

2.3.1. Funcions de les proteïnes de membrana
Totes les proteïnes tenen una funció:
Exemple de proteïna Funció específica
Transportadors Bomba de Na+ Bombeja de forma activa Na+ cap a l’exterior i K+

cap a l'interior de la cèl·lula
Connectors Integrines Uneixen filament intracel·lulars d’actina amb les
proteïnes de la matriu extracel·lular
Receptors Receptor del factor de Uneix el PDGF extracel·lular i, conseqüentment,
creixement derivat de genera una senyal intracel·lular que provoca que
plaquetes (PDGF) la cèl·lula creixi i es divideixi
11
Ángel Flores
Enzims Adenilat ciclasa Catalitza la producció d’AMP cíclic intracel·lular

com a resposta a senyals extracel·lulars
2.3.2. Patrons de plegament de les proteïnes de membrana
Què és una proteïna?
Polímer format per aminoàcids (≥80 aas). Els

aminoàcids es conformen per un C central
amb 4 enllaços: un grup amino, un grup
carboxil, un H, i un residu (radical). Els aas
s’uneixen per un enllaç peptídic (covalent),
que té molta força.
Cadascun dels residus dels aminoàcids

poden ser polar (hidrofòbic) o apolar
(hidrofílic), i segons això, les proteïnes -en
un medi aquós- es pleguen de manera que
els aas hidrofòbics queden endins i els aas
hidrofílics queden cap a fora.
La membrana plasmàtica és una bicapa que és hidrofòbica a l’interior. Perquè les proteïnes pugin
travessar-la, calen insercions proteiques transmembrana que separin la part hidrofòbica de
l’exterior. Aquestes insercions son dues: Hèlix α i Barril o Làmina β.
La majoria de les proteïnes transmembrana són hèlix α; i aquestes es poden dividir segons el nombre
de cops que travessa la membrana: si ho fa un cop (unipas) o més (multipas). Per mantenir la forma
de molla, s'estableixen ponts d’hidrogen entre un grup carboxil (-COOH) i un grup amino (-NH2) cada
quatre pèptids. Quan la proteïna es plega en forma de molla (unipas), els aminoàcids hidrofòbics
queden orientats cap a la membrana, i els hidròfils queden orientats cap a endins, en contacte amb
el citosol i el canal. En el cas de les hèlix α multipas, les proteïnes es disposen de manera que es crea
un porus aquós. La proteïna pot travessar la membrana 10-12-14 cops i els aminoàcids que toquen el
porus són hidrofílics i la resta hidròfobs.
La Làmina β es una proteïna que forma un porus hidrofílic, també anomenat barril β (per la forma de
lata de coca-cola buida). Aquesta proteïna es troba molt en canals aquosos (porines i aquaporines) i
receptors i a la membrana de mitocondris, cloroplasts i bacteris. Per mantenir la forma de làmina,
s'estableixen ponts d’hidrogen entre un grup carboxil (-COOH) i un grup amino (-NH2) cada dos
pèptids. Els residus hidrofílics queden orientats en el forat i els hidrofòbics en la membrana.
12
Ángel Flores
2.3.3. Connexions proteïnes-bicapa

Les maneres de connectar les proteïnes a la membrana donen lloc a 3 divisions de proteïnes:
Integrals, Perifèriques i Associades a lípids.
Les proteïnes integrades (1, 2, 3, 4) son les que travessen la membrana (1 o 2 monocapes) i formen
part integral d’aquesta a partir d’enllaços covalents amb els lípids.
Les proteïnes assocades a lípids (5, 6) no es troben dins la membrana, sinó associades a la superfície
d’aquesta. Aquestes proteïnes es divideixen segons la monocapa a la que s’adhereixen:
. Si és a la extracel·lular, s'adhereixen mitjançant Àncores GPI (Glucosilfosfatidilnositols): GLP
(Pèptid similar al Glucagó) que s’enllaça a proteïnes amb extrem Cter.
. Si és a la intracel·lular, s’associen mitjançant enllaços covalents (tio)èster o (tio)èter pel grup
tiol (S) de la Cisteïna o la Glicina; de manera que es poden enllaçar per acilació (Nter) o prenilació
(Cter).
Les proteïnes perifèriques (7, 8) de membrana es troben associades a altres proteïnes (integrals o
associades) amb enllaços iònics o ponts d’hidrogen (feble).
Aïllament de les proteïnes de membrana:
Les proteïnes perifèriques es poden separar posant la membrana en una solució salina: es trenquen
els enllaços iònics i s’allibera la proteïna en el medi aquós.
Les proteïnes integrals i associades estan enllaçades covalentment; no es poden trencar amb la sal.
Per separar-les cal detergent: les micel·les fan trencar la membrana, substituint els fosfolípids i les
proteïnes queden en la micel·la.
13
Ángel Flores
2.4. Carbohidrats
2.4.1. Glucocàlix
Glicocàlix: sucres associats al domini de la

membrana en la part externa sempre
(Glucosa, Galactosa, Fructosa, Manosa, N-
Acetil Glucosamina, Àcid N-
AcetilNeuramínic...). Aquests glúcids es
troben associats a proteïnes o lípids.
Quan es tracta d’un lípid enllaçat a un sol sucre o a un oligosacàrid (cerebròsids o gangliòsids), es
parla de Glucolípids.
Les Glicoproteïnes són proteïnes amb cadenes d'oligosacàrids
Si les glicoproteïnes estan altament glucosilades (>15 sucres), es tracta de Proteoglicans. Aquestes
molècules formen la matriu extracel·lular (també té Àcid Hialurònic, que acumula molta aigua i
l’exterior es manté hidratat i protegit.
EL glucocàlix té funció de protecció mecànica i química de la cèl·lula i de reconeixement i

senyalització cel·lular (Ex: Sistema AB0; interacció neutròfil-cèl·lules endotelials (permeten la sortida
del torrent sanguini de cèl·lules immunitàries))
Les cèl·lules reconeixen les altres cèl·lules pels

sucres de la seva superfície; serveixen per
identificar si son del organisme o alienes. O, en
el cas del sistema AB0, per veure si son del
mateix grup sanguini. Els sucres de tots els
grups (A, B, AB, 0) són igual fins a un punt, a
partir d'allí, canvien entre ells.
Per exemple, els organismes de grup A, tenen

un gen que codifica la proteïna que col·loca
una N-AcetilGalactosamina al final del sucre.
Aquestes molècules s’anomenen antígens perquè encara ho són tot i que funcionin com a sucres. El
cos la reconeix com a pròpia, i si no és del mateix grup, se la carrega. Això es així perquè en la natura
es molt fàcil exposar-se a altres grups i combinar-los, així que produïm anticossos.
14
Ángel Flores
EL donant 0 es
universal perquè no
hi ha cap anticòs que
l’afecti (no hi ha anti-
0)
El donant AB es
receptor universal
perquè no té cap
anticòs, aleshores no
afecta cap antigen.
15
Ángel Flores
TEMA 3: Transport a través de la membrana

Hi ha molt transport produint-se alhora a través de la membrana, i aquests intercanvis es poden
classificar:
Transport Difusió simple

Difusió facilitada Canals Tancament aleatori
Tancament regulat
Permeases
Transportadors Primari
Secundari (acoblat)
3.1. Difusió simple
▷ No necessita proteïnes
▷ Sense despesa energètica
▷ A favor de gradient
▷ La velocitat depèn del gradient, quan s’igualen les concentracions, ja no hi ha transport (la
facilitada depèn del nombre de proteïnes de membrana)
Les molècules molt petites i hidrofòbiques

poden fer-la sense cap problema.
Les molècules polars també, però els hi costa

més.
I quant més gran i hidrofílica sigui la molècula,

més difícil es travessar la membrana.
Els ions ja són incapaços de fer la difusió

simple.
16
Ángel Flores
En el cas dels eritròcits en els capil·lars, es veu

molt bé l’efecte del gradient en la difusió
simple:
En els teixits del cos hi ha una concentració

baixa de O2 i hi ha molt CO2 (respiració
cel·lular). Quan l’eritròcit arriba a aquesta
ambient, surt l’O2 i entra el CO2 per gradient
(igualar [O2] i [CO2]). Dins, el CO2 es
transforma en l’anió bicarbonat (HCO3-)
mitjançant l’anhidrasa carbònica per mantenir
el gradient d’entrada
Dins els pulmons, al plasma sanguini hi ha

molt O2 i poc CO2. Aquí el eritròcit es carrega
d’O2 i es produeix la acció contrària, l'anió
bicarbonat es transforma en CO2.
3.2. Transport mediat per proteïnes

Hi ha tres tipus de transport facilitat, mitjançant: Canals (porus1), Permeases (carriers) i
Transportadors (bombes)
I els canals tenen certes característiques que les diferencies de les permeases i els transportadors.
Canals Permeases i transportadors

▷ Específica sense unió substrat-proteïna ▷ Específica amb unió substrat-proteïna
▷ Només transporta ions orgànics ▷ Transporta macromolècules i ions inorgànics
▷ Transport passiu, no hi ha despesa, es mou ▷ Les permeases fan transport passiu i els
per gradient transportadors fan transport actiu (no gasta
▷ Hi ha canals per tots els ions ATP; sinó un derivat)
3.2.1. Transport passiu mediat per canals iònics
La característica principal dels canals es que transporten únicament ions (=àtoms amb càrrega)
mitjançant el gradient. Però quan es parla de gradient, no només es considera la concertació
(gradient químic), sinó que també la càrrega (gradient elèctric).
1
Els porus es diferencies en que tenen forma de barril β. Els pas de substàncies compleix totes les
característiques menys la dels ions. Ex: Aquaporina, que transporta H 2O
17
Ángel Flores
Dins la cèl·lula, hi ha molt K+ i poc Na+, mentre

que fora hi ha poc K+ i molt Na+. A més, si es
mesuren les carregues de fora i dins, hi ha una
∆𝑉 = −60𝑚𝑉 ; l’interior és negatiu respecte
l’exterior.
Si obrim un canal de Na+, aquest entra dins la
cèl·lula per gradient químic i elèctric.
SI obrim un canal de K+, el gradient químic el
porta cap a fora i l’elèctric el porta cap a dins.
Aleshores, surt pel gradient químic, però poc ja
que esta en contra del gradient elèctric.
3.2.1.1. Canals d’obertura i tancament aleatori
Els canals d’obertura i tancament aleatori estan a vegades oberts i a vegades tancats. Uns exemples
d’això són els Canals d’entrada de Na+ i els Canals de fugida de K+; alteren la seva disposició i poden
ser d’obertura o de tancament; a excepció del Canal de fugida del K+, que està sempre obert a la
cèl·lula eucariota. Això es fa ja que la Bomba de Na+/K+, esta ficant-ne sempre.
Tot i que els canals no interaccionin a amb la molècula, encara són específics, per aconseguir-ho,
necessiten uns filtres d’especifitat:
. Una manera de fer específic el canal es amb la mida; tots els ions estan hidratats amb una o
més molècules d’H2O, llavors tenen una mida major a la normal. Per exemple, l’ió sodi té un
diàmetre de 1’9 Å, aleshores, la resta d’ions més grans no poden travessar el canal.
. D’altra banda, per què molècules més petites no travessin canals grans, es creen filtres de
selectivitat: un mecanisme en forma d’embut, on els residus dels aminoàcids tenen un oxígens
carbonílics o cossos cetònics que interaccionen amb l’H2O que està associat a l’ió. Un cop que els
cossos cetònics reaccionen amb l’H2O, l’ió entra sol dins la cèl·lula i l’H2O torna a sortir. Els residus
estan col·locats específicament per coincidir amb els enllaços de la molècula (ió + H2O); d’aquesta
manera, altres ions no es podrien separar dels H2O i no podrien travessar el canal.
3.2.1.2. Canals d’obertura i tancament regulat

* Per voltatge: canals de Na+ de la membrana neuronal
Aquests tipus de canals responen a canvis de potencial de la membrana. De normal, l’interior està a
–60 mV; i si aquest potencial es positivitza (↓negativitat), el canal s’obre. Aquest mecanisme es
troba als oòcits, a les cèl·lules musculars i, sobretot, a la membrana plasmàtica de les neurones.
D’aquesta manera s'aconsegueix la transmissió elèctrica de l’impuls nerviós:
1) En la membrana neuronal, hi ha els canals de Na+ regulats per voltatge. L’estat normal és
amb un potencial de –60 mV i amb 0 flux transmembrana de Na+. El canal està tancat
2) Aleshores pot arribar un impuls nerviós que fa canviar la càrrega, una regió de la membrana
s’ha positivitzat
3) Com que la proteïna s’adona d’aquest canvi de potencial, canvia de conformació, obrint el
canal. Això provoca la entrada de Na+ a favor de gradient químic. Es positivitza encara més la
càrrega fins que arriba a uns +40mV
4) Quan ha passat un milisegon, el canal de Na+ s’inactiva per evitar que continuï entrant.
S'inactiva, no es pot tancar el canal perquè la membrana segueix despolaritzada
18
Ángel Flores
5) Un altre milisegon després, la cèl·lula elimina tot el Na+ de l’interior i fica K+ per tornar a la
càrrega inicial
6) Quan la neurona recupera el potencial de membrana inicial, l’interior és a un voltatge
normal i el canal pot tancar-se de nou
La Procaïna és una droga que aconsegueix l’efecte contrari: impedeix els canals reaccionar. Els
canals es mantenen tancats. Això fa que quan arribin els impulsos nerviosos a cervell, no s'obren
els canals i s’atura la seva propagació. S'utilitza com a anestesiant.
* Per unió a transmissor químic: unió neuromuscular
Aquests canals reaccionen davant la seva unió a un transmissor químic: neurotransmissor
(dopamina, serotonina, endorfina, oxitocina...). Això es pot donar per canals de I-, Na+, K+, etc.
Un exemple d’això són els canals de Na+ regulats per la acetilcolina; responsables de transmetre el
senyal elèctric de la neurona a la cèl·lula muscular a través de la motoneurona.
En el cos, l’electricitat es transmet amb els ions ja que una terminació nerviosa no s’enganxa a
l’altre, està separada per la clivella sinàptica (~20 nm). I els ions no es poden transmetre a través de
la sinapsis, aleshores s’ha ideat una forma de fer-ho:
Hi ha la cèl·lula presinàptica i la postsinàptica, la que allibera el neurotransmissor i la que el rep.
1) En la cèl·lula presinàptica es transmet l’impuls nerviós i viatja fins a la terminal nerviosa. Allà
hi ha un canal de Ca2+ regulat per voltatge. Aquest impuls provoca l’obertura del canal i el
Ca2+ entra en la cèl·lula.
El Ca2+ és un ió que és molt poc abundant dins la neurona, ja que funciona de senyal. En
aquest cas, es per què la neurona fusiona les vesícules de neurotransmissors (acetilcolina) i
la allibera a la clivella.
2) A l’altre costat de la sinapsis, hi ha un canal de Na+ que s’activa per la unió amb l’acetilcolina.
Aleshores, quan el neurotransmissor s’uneix al receptor, el canal s’obre i deixa passar el Na+.
19
Ángel Flores
3) Això provoca la positivització de la membrana, i un altre canal de Na+ regulat per voltatge
deixa passar encara més Na+.
4) A més, la despolarització es transmet per tota la membrana i arriba a un canal de Ca2+ també
regulat per voltatge; entra Ca2+.
5) Aquest ió provoca la obertura d’un segon canal de Ca2+ que es troba en un orgànul: el reticle
sarcoplasmàtic. Aquest és el reticle endoplasmàtic llis de les cèl·lules musculars i està ple de
Ca2+. Aquest Ca2+ del reticle entra també dins el citosol; és un senyalitzador de que s’ha de
contraure el múscul.
Per poder relaxar el múscul, cal treure el Ca2+ de l’interior mitjançant una bomba de Ca2+. Es gasta
ATP per poder guardar de nou el Ca2+ dins el reticle sarcoplasmàtic.
Hi ha 2 tipus de neurotransmissors:
1. Neurotransmissors excitadors: són aquells que activen l’altra cèl·lula quan s'alliberen.
S’uneixen a proteïnes que son canals de Na+ o Ca2+ i fan despolaritzar la membrana
2. Neurotransmissors inhibidors: són aquells que no fan despolaritzar la membrana (GABA,
glicina). S'uneixen a proteïnes que són canals de Cl- o K+. Serveixen per compensar la
polarització
Un cop el neurotransmissor ha fet el seu treball, aquest s’ha d’alliberar. Es recuperen o es degraden
amb enzims.
Les drogues funcionen alterant la recaptació del neurotransmissor o el funcionament del canal.
TÈTANUS
La Tetània és una malaltia provocada pel bacteri Clostridium botulinum, la seva infecció provoca
l’alliberament d’unes espores. De normal, a la membrana de la motoneurona arriben les
20
Ángel Flores
terminacions de les neurones inhibidores, i aquestes modulen la despolarització: fan que la

contracció muscular sigui més forta o més suau. Però, quan contraus la tetània, s’inhibeixen
aquestes neurones inhibidores; la motoneurona allibera acetilcolina a tope i els músculs es
contrauen molt i sense parar. Per això, un dels primers símptomes és un somriure incontrolable, i
acaba provocant la posició de opistòtons. No té cura.
* Per estrès mecànic: cèl·lules de l’oïda interna

Els canals regulats mecànicament son aquells que s’obren quan se’ls aplica una força sobre d’ells.
Un exemple de regulació per estrès mecànic són els canals catiònics als estereocilis de l’oïda interna.
Les cèl·lules de l'oïda
interna tenen
aquesta forma (verd),
en què es pot
distingir el domini
basal (sota), que està
en contacte amb el
nervi auditiu, i els
estereocilis, que són
a la part de dalt.
Aquests estereocilis estan connectats a la membrana tectòria per la part de dalt, que els deixa en
suspensió dins l’oïda, això els fa susceptibles a qualsevol moviment.
Un cop arriba un so, l’estructura dels estereocilis es mou, aquesta empenta provoca l'apertura d’uns
canals de Na+ i de Ca2+. Això fa despolaritzar la membrana i entra encara més Na+ pel voltatge.
Aquest impuls nerviós es transmet per tota la membrana; al final arriba a una vesícules amb
neurotransmissors, aquestes són recaptades pels nervis auditius i sentim el soroll.
Si aquests estereocilis són

sotmesos a molt estrès -se’ls
colpeja en excés a causa de
molt soroll- poden acabar
danyant-se, i aquestes cèl·lules
no es renoven. Això es pot
veure en aquesta imatge, en
què s’ha tret la membrana
21
Ángel Flores
tectòria per observar els

estereocilis danyats.
Aquest mecanisme de regulació per estrès mecànic també por donar lloc a diferents fenòmens a la
natura:
- L’ecolocalització d’alguns peixos. Els peixos no tenen orelles, però necessiten seguir
relacionant-se amb l’exterior, per això s’ha ideat un mecanisme pel qual pot reconèixer el
seu voltant. En comptes d’orelles, tenen una línia on es troben els neuromastòcits. Aquestes
cèl·lules es mouen per la vibració de l’aigua i es poden donar una idea del que hi ha.
- La resposta de la Mimosa pudica. Quan es toca aquesta planta, tanca les seves fulles per
evitar ser menjada. Quan es produeix una captació, les fulles perden molta aigua de cop,
col·lapsen i es tanquen.
3.2.2. Transport passiu mediat per permeases

Les permeases són proteïnes transmembrana que transporten ions i macromolècules a favor de
gradient (sense despesa energètica) i amb interacció substrat-proteïna específica.
* GLUTI
Un exemple de permeasa és la GLUT, una proteïnes que es dedica a transporta únicament glucosa.
Totes les GLUT són proteïnes transmembrana i la travesses uns 12 cops.
Per poder dur a terme el transport de glucosa, la GLUT té dues conformacions: oberta a l’exterior i
oberta a l’interior. Quan la GLUT està oberta a l’exterior, la glucosa se l’uneix. La GLUT canvia de
conformació i s’allibera la glucosa. La GLUT torna a canviar de conformació i queda oberta a
l’exterior cel·lular.
Per evitar que la glucosa surti quan la GLUT està oberta a l’interior, se l’afegeix un fosfat a la glucosa,
i aquest és el primer pas de la glucòlisi. Encara que rarament hi haurà gradient de sortida,
normalment hi ha d’entrada.
Hi ha diferents tipus de GLUT segons el tipus cel·lular i el rendiment que es vol obtenir (KM):
GLUT 1 → 2-3 mM - Eritròcits, teixits fetals
GLUT 2 → 17 mM - Cèl·lules renals, pancreàtiques i hepàtiques
GLUT 3 → 2 mM – Neurones i placenta
GLUT 4 → 5 mM - Múscul esquelètic i teixit adipós (teixits sensibles a insulina)
3.2.3. Transport actriu mediat per transportadors
Els transportadors es poden dividir en dos tipus:
. Primari (Bombes): transport en contra de gradient amb despesa energètica en forma d’ATP
22
Ángel Flores
. Secundari (Transport acoblat): aprofiten el transport d’una molècula a favor de gradient per
transportar altra en contra de gradient
3.2.3.1. Transport actiu primari

Solut Tipus de Tipus Funció de l’ATPasa
transportat membrana d’organisme
ATPasa tipus P Na+ i K+ Membrana Animals Manté [Na+] baixa i [K+]
(Phosphorylation) plasmàtica alta dins la cèl·lula; manté
el potencial de membrana
H+ Membrana Plantes, Bombeja protons fora la
plasmàtica Fongs cèl·lula; genera el
potencial de membrana
Ca2+ Membrana Eucariotes Bombeja Ca2+ fora la
plasmàtica cèl·lula; manté [Ca2+] baix
dins el citosol
Ca2+ Reticle Animals Bombeja Ca2+ dins el
sarcoplasmàtic reticle sarcoplasmàtic;
manté [Ca2+] baix dins el
citosol
ATPasa tipus V H+ Lisosomes, Animals Manté el pH baix en
(Vacuole) Vesícules l’orgànul, el qual activa
secretores enzims hidrolítics
H+ Membrana de Plantes, Manté el pH baix en la
vacuoles Fongs vacuola, el qual activa
enzims hidrolítics
ATPasa tipus F H+ Membrana Eucariotes Genera gradient de H+ que
(Factor) mitocondrial impulsa la síntesis d’ATP
interna
H+ Membrana Plantes Genera gradient de H+ que
tilacoidal impulsa la síntesis d’ATP
H+ Membrana Procariotes Genera gradient de H+ que
plasmàtica impulsa la síntesis d’ATP
ATPasa tipus ABC Varietat de Membrana Procariotes, Absorció de nutrients,
(ATP-binding soluts plasmàtica, Eucariotes exportació de proteïnes,
cassette) Membrana possiblement també
d’orgànuls transporta cap a dins i cap
a fora dels orgànuls.
Drogues Membrana Cèl·lules Elimina les drogues
antitumorals plasmàtica tumorals hidrofòbiques (i els
animals productes naturals
hidrofòbics) de les cèl·lules
* Bomba Na+/K+
La Bomba Na+/K+ és un exemple de bomba:
▷ Es troba a la membrana del 99’9% de les cèl·lules animals

▷ Genera un gradient de Na+ a l’exterior i de K+ a l’interior
▷ Per transportar els ions ho fa on hi ha més, en contra de gradient
▷ (3 Na+ + 2 K+)/ 1 ATP → Per cada ATP que hidrolitza, mou 3 Na+ a fora i 2 K+ a dins.
▷ El transport de Na+ i K+ es dona de forma massiva → 100 cicles/segon
▷ Consumeix el 30% de l’ATP de la cèl·lula
23
Ángel Flores
▷ També pot ser usada per caçar: uabaïna2
1) Inicialment, la bomba està oberta a

l’interior, on s’uneix el Na+, ja que el
lloc d’unió es favorable per l’enllaç.
2) Un cop s’ha unit el Na+, se l'uneix un
ATP, aleshores s’activa la funció
ATPasa de la bomba i s’hidrolitza en
ADP i fosfat.
3) El fosfat queda unit a la bomba; això
la fa canviar de conformació i queda
oberta a l'exterior. El Na+ salta i
s'uneix un K+
4) La bomba es desfosforila i canvia de
conformació, obrint-se de nou a
l’interior
1) El K+ surt de la bomba i s'uneix el Na+
La Bomba Na+/K+ té 3 funcions principals:
1) Mantenir el volum de les cèl·lules animals, que no explotin: Osmolaritat
Osmolaritat: Concentració d’un solut

Osmosi: Moviment de l’H2O a través d’una membrana semipermeable per igualar concentracions.
En aquest esquema avançat de substàncies es

mostra les diferents concentracions de
substàncies a l’interior i a l’exterior de la cèl·lula
Dins la cèl·lula hi ha molts fosfats orgànics i
proteïnes; com que la membrana es
semipermeable, aleshores l’aigua hauria d’entrar
per igualar les concentracions. Això provocaria la
turgència i la cèl·Lula acabaria lisant (explota).
Per compensar-ho, [Na+] i [Cl-] es molt més gran
a l’exterior (gràcies a la bomba), l’H2O surt per
osmosi.
En total, les concentracions es compensen i es té
un moviment d’aigua net i el flux net és proper a
0: la cèl·lula no s’infla.
I
Altres organismes, com les plantes, presenten una paret cel·lular per prevenir la lisi de la cèl·lula per
la turgència. O els protozous poden envoltar l’H2O en vacuoles i expulsar-les.
2) Impulsar el transport actiu secundari (acoblat): 3.2.3.2. Transport actiu secundari o acoblat
2
Substància que inutilitza les bombes Na+/K+, provocant la mort de l’organisme. Encara que derivats
de la uabaïna serveixen per tractar malalties cardíaques.
24
Ángel Flores
3) Establir un corrent elèctric a través de la membrana, funció electrogènica: 3.2.4. Generació

del potencial de membrana
* Bomba H+
En les cèl·lules animals ens podem aprofitar del gradient de Na+ gràcies a la bomba Na+/K+.
Però, en el cas de les cèl·lules vegetals, aquestes no en tenen, aleshores utilitzen la bomba H+ (tipus
T) per utilitzar el gradient i internalitzar altres soluts, amb transport actiu secundari.
Aquestes bombes també es troben als lisosomes
* Bomba Ca2+
▷ Es troba a la membrana plasmàtica de cèl·lules animals (neurones) i als reticles sarcoplasmàtics de
les cèl·lules musculars.
▷ Ocupa el 80% de la cèl·lula i el 90% de la membrana del reticle sarcoplasmàtic
El Ca2+ és s'utilitza com a senyalitzador: entra al citosol, senyalitza alguna cosa, i torna a sortir. En el
cas de les cèl·lules musculars, indica que s’ha de contraure la cèl·lula, i és guardat en el reticle
sarcoplasmàtic. La bomba està constantment traient el Ca2+ de la cèl·lula.
Funciona igual que la bomba Na+/K+. La bomba està oberta al citosol i s’uneixen dos de Ca2+ i un ATP.
Aleshores, l’ATP es desfosforila i queda amb ADP i un fosfat. El ADP s’allibera, provocant el canvi de
conformació de la bomba; queda oberta cap al reticle sarcoplasmàtic. Quan ja han saltat els Ca2+, el
canal es desfosforila i torna a canviar de conformació, quedant obert al citosol.
* Bomba MDR
Les bombes MDR (tipus ABC) són universals, es troben en tots els organismes vius.
Aquestes bombes transporten substàncies hidrofòbiques com drogues (fàrmacs). Les molècules
entren a la cèl·lula i les bombes MDR les expulsen de nou.
Per aquest motiu, les cèl·lules properes al cervell tenen bastants bombes MDR. Costa que els
medicaments arribin al cervell, ja que el cos vol protegir-lo.
Aquestes bombes han provocat resistència a quimioteràpia per part de cèl·lules cancerígenes, ja que
les cèl·lules amb bombes MDR no es veuen afectades per la quimioteràpia. I, per Selecció Natural,
les cèl·lules cancerígenes poden tenir més bombes MDR de lo normal.
3.2.3.2. Transport actiu secundari o acoblat

. 2) Impulsar el transport actiu secundari
25
Ángel Flores
La bomba Na+/K+ genera gradient de Na+ a l’exterior i de K+ a l’interior. Aleshores, els transportadors
actius secundaris aprofiten que [Na+] és alta a l’exterior per idear transportadors de Na+ a favor de
gradient, i aprofiten per impulsar una altra en contra de gradient
L’altra substància pot anar en la mateixa direcció (Simport) o en direcció contraria (Antiport)
* Transport acoblat Na+ o H+/glucosa

Un exemple de transport acoblat simport són les bombes de Na+/glucosa a les cèl·lules del budell. A
aquestes cèl·lules, la bomba té una disposició especial, ja que aquestes cèl·lules epitelials estan
especialitzades en la recaptació dels nutrients. Però, aquests nutrients no se’ls poden quedar; els
han d’alliberar per què els nutrients arribin a la resta de cèl·lules de l’organisme.
La cèl·lula epitelial té aquesta

forma.
A la part de dalt té unes
microvellositats que l’ajuda a tenir
una major superfície en contacte
amb l’exterior. Aquest domini té
tot de transportadors, per on
absorbeix els nutrients (glucosa) i
els acaba soltant al medi
extracel·lular, al domini basal.
Gràcies a la bomba N+/K+, [Na+] és alta a l’exterior, hi ha gradient d’entrada. A més, [glucosa] és alt a
l’interior de la cèl·Lula, hi ha gradient de sortida. La cosa es que, a la part apical, hi ha uns
transportadors de Na+/glucosa que tenen llocs d’unió per el Na+ i per la glucosa.
EN aquest cas, sempre hi ha Na+ de més, i glucosa pot haver-hi o no. Per què el transportador pugui
canviar de conformació, primer s’han d’unir els Na+, un cop ja s’han unit, aleshores la glucosa ja es
pot unir. I quan ja s’han omplert tot els llocs d’unió, el transportador canvia de conformació i la
glucosa i el Na+ s’alliberen a l’interior cel·lular. (Com que [Na+] es baixa a l’interior, no passa que la
bomba canviï de conformació abans que s’uneixi altra glucosa)
26
Ángel Flores
Però, la cèl·lula no es vol quedar amb la glucosa, la vol transferir a l’espai extracel·lular. Per fer-ho, té
GLUT (permeasa) al domini basal. Com que la concentració de glucosa es elevada a l’interior,
aquesta surt per gradient i va a parar a l’espai. En aquest cas, la GLUT serveix per fer sortir la
glucosa.
3.2.4. Generació del potencial de membrana

. 3) Establir un corrent elèctric a través de la membrana, funció electrogènica:
De normal, el potencial de membrana en repòs es de –60 mV, és més negatiu l’interior que
l’exterior.
En el cas en què En el cas en què

s’obrís un canal de K+, s’obrís un canal de
aleshores aquest Na+, aleshores aquest
tendeix a sortir per tendeix a entrar per
gradient químic, però gradient químic i
en contra de gradient elèctric. I alguns K+
+
elèctric. I alguns K tornarien a sortir per
tornarien a entrar per equilibri
equilibri. En aquest cas,
En aquest cas, ΔV= +67 mV
ΔV= -98 mV
Tenint en compte això, es pot veure que el potencial de membrana amb gradient de K+ és més
proper a –60 mV que amb gradient de Na+. El potencial de membrana es deu al flux de K+.
Per arribar fins als –60 mV, la bomba Na+/K+ bombeja la compensació per passar de –98 a –60. El que
fa es moure K+ a l’interior i Na+ a l’exterior, contribuint un 10-15% al potencial.
El potencial de membrana aes com una pila, que el permet activar certs mecanismes que necessiten
electricitat i permet la transmissió de senyal elèctriques a cèl·lules sensibles al voltatge.
27
Ángel Flores
TEMA 4: Nucli: estructura i transport. DNA

▷ Normalment, hi ha un nucli per cèl·lula FUNCIONS:
. Eritròcits mamífers: 0 1. Magatzem d’informació genètica
. Hepatòcits: 2-3 2. Replicació i transcripció del DNA. Es
. Cèl·lula del múscul estriat: ~100 replica el DNA i el transcriu per crear
▷ Forma esfèrica proteïnes (mà d’obra).
. Cèl·lula del múscul llis: forma allargada DNA → RNA → proteïna
. Leucòcit: multilobulat
▷ Diàmetre de ~5 µm
. Oòcits amfibis: ~500 µm
4.1. Components del nucli
4.1.1. Embolcall nuclear

L’embolcall nuclear està format per: Membranes Nuclears, Làmina Nuclear i Porus Nuclears
FUNCIONS:
1. Delimitar el Nucli per protegir el DNA. Cal tenir en compte que les eucariotes van aparèixer
amb l’alliberament de l’O2 a l'atmosfera. I aquesta molècula és molt oxidant, cal protegir el
DNA de mutacions i alteracions. També separa els processos nuclear
2. Barrera selectiva, selecciona que entri i que surti el que calgui.
3. La làmina, i per tant l’embolcall, serveix d’àncora de la cromatina. Moltes molècules de la
cromatina estan unides a l’embolcall.
4.1.2. Membranes nuclears

La membrana nuclear és una bicapa: està formada per dues bicapes. Té una bicapa externa i una
interna. La externa és continua a la membrana del Reticle Endoplasmàtic i la interna està en
contacte amb el nucli. Les dues capes estan separades per l’espai perinuclear, 10-20 nm.
4.1.3. Làmina nuclear

La làmina és un component del citoesquelètic (filaments intermedis).
1
Ángel Flores
La membrana nuclear, ella sola, és fluida, i, per protegir el nucli, la làmina li dona consistència
4.1.4. Cromatina
La cromatina conté les 46 molècules de DNA: cromosomes. I aquest DNA mai es troba sol, està
associat a proteïnes. Aquesta unió DNA-proteïnes es la anomenada cromatina.
El nucleoplasma és el citosol del nucli.
Dins la cromatina, hi ha un domini més dens que es diu nuclèol, format per unes regions concretes
de DNA. No és un compartiment apart, es una selecció de material genètic.
4.1.5. Porus nuclears

Els porus nuclears (NPC) són discontinuïtats de l’embolcall en que es fusionen les membranes per
permetre el pas de molècules
Cada nucli té 3-4k porus, i mesuren uns 100 nm de diàmetre, tot així, el porus funcional fa 9-15 nm
Estan formats per unes proteïnes anomenades nucleoporines. Aquestes proteïnes sempre tenen un
patró octogonal: estan 8 cops.
1: Anell citoplasmàtic (8) 3: Anulars radials (8) 5: Anell intern (8)

2: Paret del porus (8) 4: Subunitats luminals (8) 6: Fibril·les1 (16)
7: Cistella
1
Les fibril·les funcionen capturant les molècules i dirigint-les cap al porus.
2
Ángel Flores
Per aconseguir aquesta imatge, s’ha utilitzat la Aquesta és una micrografia

tècnica de criofractura, en que es congela la electrònica.
mostra que es vol estudiar i es trenca. En aquest cas, s’han marcat els
Cadascun dels puntets que es veuen són els porus amb un metall pesat (or).
porus nuclears Aquest or s’associa a les proteïnes
i fan rebotar els electrons, donant
el color fosc.
4.2. Transport bidireccional nucli-proteïna
Per poder travessar el nucli, les partícules molt petites (≤ 4k Da) poder fer-ho mitjançant difusió
simple, sense despesa energètica.
Si les molècules són més grans (> 4k Da), es fa mitjançant transport actiu, amb despesa energètica
de GDP i regulat per proteïnes:
Carioferina exportina: Reconeix la seqüència senyal que indica que la molècula ha d’anar fora del
nucli
Carioferina importina: Reconeix la seqüència senyal que indica que la molècula ha d’anar dins el
nucli
Ran-GTP: Aquesta és una GTPasa, vol dir que funciona gràcies al GTP. Si la molècula està unida a un
GTP està activa.
Ran-GDP: És la mateixa molècula que el Ran-GTP, però, en aquest cas, està inactiva, ja que el GTP
s’ha desfoforilat i s’ha convertit en un GDP
Ran-GAP: Aquesta molècula està sempre al citosol. La seva funció es la de desfosforilar el GTP de la
Ran-GTP per desactivar-la i transformar-la en un Ran-GDP. El pas GTP→GDP sempre es dona al
citosol
Ran-GEF: Aquesta sempre està en el nucli. El que fa és agafar el GDP de la Ran-GDP, se’l treu i se’l
canvia per un GTP, transformant-la en una Ran-GTP. El pas GDP→GTP sempre es dona al nucli
Proteïna cargo: proteïna que volem transportar
3
Ángel Flores
A més, les proteïnes que volem transportar, necessiten tenir un senyal que indiqui cap a on han
d’anar:
NLS → IMPORTACIÓ. Formada per moltes Lys i Arg, aminoàcids polars (càrrega positiva)
NES → EXPORTACIÓ. Formada per Leu i Ile, aminoàcids hidrofòbics
4.2.1. Importació de proteïnes

Primerament, tens una proteïna al citosol amb
el senyal NLS, ha d’entrar dins el nucli.
Aquest senyal es reconegut per la importina i
s’uneix a la proteïna cargo.
El complex importina-cargo es va unint a les
nucleoporines i va avançant pel porus.
Quan arriba a l’interior, Ran-GTP s’uneix al
complex.
Això fa que la importina canviï de conformació i
allibera la cargo dins el nucli.
Ara, la Ran-GTP queda unida a la importina i
surt per gradient, ja que només hi ha Ran-GTP
dins el nucli.
Quan arriben a dalt, Ran-GAP desfosforila Ran-
GTP en Ran-GDP i es dissocia el complex,
alliberant la importina al citosol.
D’aquesta manera, s’ha aconseguit que Ran-GTP sigui únicament dins el nucli; segueix havent
gradient de sortida.
En el procés, s’ha perdut un GTP, això fa que sigui un transport actiu, es perd energia.
4
Ángel Flores
4.2.2. Exportació de proteïnes i RNAs
En aquest cas, la proteïna ha de tenir una

seqüència senyal NES, ha de sortir del nucli.
La exportina reconeix el senyal NES i s’uneix a la
cargo.
A més, al complex també s’uneix Ran-GTP.
Tot el complex exportina-cargo-Ran-GTP surt
per gradient del Ran-GTP i perquè la exportina
va interaccionant amb les nucleoporines
Quan arriben fora, Ran-GTP canvia de
conformació a Ran-GDP i es trenca tot el
complex.
La proteïna queda lliure al citosol i la exportina
torna a entrar interaccionant amb el porus
DE QUÈ SERVEIX RAN-GTP EN AQUEST CAS, PER QUÈ SURT??
COM ES FA PER MANTENIR EL GRADIENT DE RAN-GDP, EN CAP MOMENT TORNA A ENTRAR EN EL

NUCLI???
5
Ángel Flores
En el cas de l’exportació de RNA, es poden donar 3 casos:
- Pel tRNA (RNA de transferència) i el miRNA (micro-RNA), surten igual que les proteïnes (Ran
i exportines), ja que són molècules petites
- Pel snRNA (small nuclear RNA) i el rRNA (RNA ribosòmic), les exportines no les poden treure
soles, són massa grans. Les exportines no s’uneixen al directament al RNA, sinó a proteïnes
associades al RNA, que son les que contenen el senyal NES.
- Pel mRNA (RNA missatger), és l’únic cas en que no es fa servir cap carioferina, sinó que es fa
amb Tap-p15 (família diferent a les exportines). I no es gasta GTP, sinó ATP.
En el cas del mRNA, necessita madurar després d'haver sigut transcrit, ja que inicialment és inestable
i cal estabilitzar-lo.
1. Capping 5’ → en l’extrem 5’, es metila una guanina

2. Poliadenilació 3’ → a l’extrem 3’ es posa una cua de guanina
3. Splicing → s’eliminen els introns (regions no codificants) i s’uneixen els axons. Es fa
mitjançant els espliceosomes.
Un cop ha madurat, ja es pot transportar el mRNA. El Tap-p15 reconeix i transporta la molècula a

través del porus, s’hidrolitza l’ATP i ja queda lliure per reaccionar amb els ribosomes i tal.
4.3. Nuclèol
El nuclèol és una zona més densa dins el nucli i que està reservada a aquell DNA que codifica pel
rRNA, el RNA que conforma els ribosomes. El nuclèol està únicament visible en interfase, quan entra
en mitosi desapareix, no perd temps per fabricar rRNA.
Però, el nuclèol és mes dens ja que està composat per: DNA (que codifica rRNA), rRNA i proteïnes.
Els dominis de DNA que codifica pel rRNA és diuen regions NOR. En el DNA humà, aquests gens es
troben en els cromosomes 13, 14 i 15. Aquests cromosomes tenen forma de “Λ”, són acrocèntrics.
En les regions NOR, hi ha moltes còpies de gens del rRNA (~200), es diu que estan en tàndem. I quan
aquestes zones es codifiquen amb la RNA-polimerasa, es té molt rRNA, cosa que dona lloc a la
densitat del nuclèol.
En aquesta imatge es pot veure un nuclèol, i es

poden distingir les diverses part d’aquest.
I) FC (fibrilar center) → són les parts més

blanques, està format per les regions
NOR del DNA
II) DFC (dense fibrilar center) → són les
parts més fosques al voltant del FC.
Estan formades per rRNA que acaba de
ser transcrit de les regions NOR.
III) GC (granular component) → és la resta
del nucli, conté proteïnes que s’han
d'associar al rRNA. S’anomenen
ribonucleoproteïnes.
I si observem el DFC sota un microscopi electrònic, es pot veure aquesta imatge:
6
Ángel Flores
Tota la línia del mig són les còpies en tàndem del DNA.
Sobre el DNA, hi ha la RNA-polimerases, que van formant el RNA, que són les línies que surten del
mig. Com que encara s’està formant, s’anomena Pre-rRNA
I per últim, associades al final del Pre-rRNA és poden veure les ribonucleoproteïnes.
Els Pre-rRNA tenen seqüències de gens del rRNA separats per espaiadors sense informació. A més
també hi ha espaiadors interns (introns). Abans de ser funcional, el Pre-rRNA s’ha de preparar,
eliminant els introns, on queden únicament 3 regions (axons) que són les que constitueixen els
ribosomes.
Llavors, tenim aquestes 3 regions que formen

els ribosomes: 18s, 5’8s i 28s.
La part 18s, juntament amb
ribonucleoproteïnes forma la subunitat 40s
del ribosoma.
Les parts 5’8s i 28s, amb una 5s que és fora
del nuclèol, forma la subunitat 60s.
I les subunitats 40s i la 60s formen un únic

ribosoma 80s.
4.4. Cromatina
4.4.1. Composició química: DNA i proteïnes
COTILLEO
No va ser fins al 1953 que es va conèixer la estructura molecular del ADN. Va ser quan es va
publicar el paper de Watson i Crick, on es confirmava la forma de la doble cadena.
Llavors, els hi van donar el premi Nobel en el 1962 a Watson, Crick i Wilkins.
Wilkins era el cap de Rosalind Franklin, la autora original de la foto on es veia la estructura del
DNA. I va ser ell qui els va passar la foto a Watson i Crick sense avisar a la Rosalind. I lo pitjor de
tot es que ells van guanyar el premi Nobel quan ja va morir Franklin.
7
Ángel Flores
El DNA té forma de doble hèlix dextrògira (gira cap a la dreta), composat

per dues cadenes antiparal·leles. Una d’aquestes cadenes va en sentit
5’→3’ i l’altra va en 3’→5’. A cada volta que dona l’hèlix, hi ha 10 parelles
de nucleòtids.
En el DNA, els àcids nucleics queden protegits per un esquelet de fosfats
i sucres.
Nucleòtid: unió de fosfat, base nitrogenada i sucre.
El sucre pot ser: ribosa o 2-desoxiribosa
Les bases nitrogenades poden ser: Adenina, Guanina, Uracil, Timina o
Citosina. I les bases són complementàries (A-T, G-C, A-U)
En l’extrem 3’ queda un –OH lliure
CROMATINA = DNA + proteïnes
La cromatina és l’associació de DNA i proteïnes. I aquestes proteïnes poden ser de tipus histona o no
histona:
I) Proteïnes no histona
▷ Fan treballs que no són de condensació (topoisomerasa, polimerasa, proteïnes de repressió).

▷ S’uneixen a seqüències específiques del DNA
▷ Estan implicades en: empaquetament, organització, replicació, transcripció i reparació del DNA
▷ Estan sempre en el nucli.
II) Proteïnes histona
En total tenim 46 cromosomes, i cadascuna d’aquestes molècules pot arribar a fer fins a 2 metres. En
total, dins del nucli (5 µm), s’han d’emmagatzemar 92 metres de ADN. Cal que estigui molt
empaquetat.
▷ Les histones estan conservades evolutivament

▷ Estan carregades positivament, ja que tenen aminoàcids bàsics (Lys, Arg)
▷ Hi ha una forta unió DNA-histona, que és independent a la seqüència. És amb ponts d'hidrogen.
Hi ha 2 tipus de histones:
1) Histones nucleosòmiques:
Aquestes són 4 histones diferents que s’associen formant un octàmer, hi ha 2 de cadascuna: H2A,
H2B, H3 i H4
2) Histones H1:
Aquesta no està en el nucleosoma, sinó en el DNA linker (entre un nucleosoma i altre)
4.4.2. Organització de la cromatina en el nucli interfàsic

Quan les 8 histones s’uneixen, el DNA s’empaqueta al voltant del nucleosoma, donant lloc a la
disposició de “collaret de perles”, donant 1’75 voltes al voltant del nucleosoma i amb 200 nucleòtids
entre nucleosomes. D’aquesta manera, només amb les histones nucleosòmiques, s’aconsegueix el
primer nivell de compactació.
8
Ángel Flores
Té un gruix de 11 nm i escurça la longitud del DNA 7 cops.
Per al següent nivell de compactació, entra en joc la histona H1. Aquesta es col·loca associada al
DNA just quan surt del nucleosoma, i serveix per fer canviar de direcció el DNA, queda creuat (clip).
Això serveix per forçar als nucleosomes a empaquetar-se formant un solenoide.
Es passa d’un gruix d 11 nm a 30 nm, donant lloc a la fibra de 30 nm.
Encara que en algunes proves de cristal·lografia de raigs X, s’ha vist que pot ser que no estigui
plegada en solenoide, sinó en zig-zag; potser pot estar de les dues formes o pot ser un artefacte. En
els dos casos, la fibra es de 30 nm.
Se segueix compactant el DNA. En el següent nivell, la fibra de 30 nm es plega en forma de nanses.

Per mantenir juntes aquestes nanses, hi ha es fa us de proteïnes, som si fos un andami. Aquest és
l’últim nivell de compactació per quan el DNA està en forma de cromatina (interfase).
S’aconsegueix un gruix de 300 nm
El últims nivells de compactació només es donen quan la cèl·lula està en mitosi i el DNA s’ha de
dividir. Les nanses es poden condensar encara més, arribant a un gruix de 700 nm que és una secció
dels cromosomes. El cromosoma ja completament plegat pot arribar a un gruix de 1400 nm.
D’aquesta manera, s’aconsegueix plegar el 92 metres d’ADN en els 5 µm del nucli.
9
Ángel Flores
4.4.3. Estat de compactació de la cromatina
Aquesta és una micrografia electrònica d’una cèl·lula.

D’una banda, el citosol està tot de mitocondris. A la
part central, hi ha el nucli i el nuclèol al centre del tot
(part més fosca).
A més, dins el nucli, es poden distingir dues parts:
EUCROMATINA
Part més clara. En aquesta part, el DNA està menys
condensat: en interfase, arriba fins als 30 nm. Aquests
gens codifiquen proteïnes, i són les regions que és
copien i es repliquen les primeres.
HETEROCROMATINA
Parts més fosques, poden estar associades a la membrana nuclear. El DNA està més condensat (≥300
nm). Aquestes parts estan formades per regions de DNA transcripcionalment inactives (no es
produeix el pas DNA → RNA), s’anomena DNA satèl·lit. És molt menys abundant que la eucromatina,
representa el 10% del genoma mamífer. No sol contenir gens, i si hi ha, són seqüències curtes que es
repeteixen n vegades (milers). Hi ha 2 tipus de heterocromatina:
I. Facultativa
Aquesta pot, o no, contenir gens, depenent del tipus cel·lular, la espècies o el moment de
desenvolupament. Aquests gens són transcripcionalment inactius, no hi ha pas DNA→RNA.
Aquests gens serveixen per donar una especialitat a les cèl·lules. Per exemple, una neurona no
necessita fabricar insulina, però tot i així, conté els gens inactius. O pot ser que les cèl·lules
necessitin certs gens durant el fetus i després ja no. Per això es poden heterocromatitzar certs gens.
Un altre exemple es dona en els organismes

XX (sexe biològic femení). Aquests individus
contenen 2 cromosomes X que contenen la
mateixa informació, aleshores, hi ha un dels
dos que li sobra; només necessita la càrrega
genètics d’un del X. I es pot inactivar el X
matern o patern. Aquest DNA satèl·lit acaba
veient-se en el corpuscle de Barr, una boleta
de 0’7-1’2 µm que sobresurt del nucli.
4.4.4. Organització i estructura del cromosoma

II. Constitutiva
10
Ángel Flores
Aquestes regions estan SEMPRE inactives, ja que no hi ha gens, només fan una funció estructural. De
fet, una de les funcions del DNA és garantir que es pot reproduir, i sense aquestes regions no seria
possible. Uns exemples de heterocromatina constitutiva són:
Centròmers
Estan format per DNA satèl·lit, té seqüències de 5-100 parells de bases repetides fins a 105 cops, i es
troben al centre dels cromosomes Tenen la funció de mantenir la segregació correcta de les
cromàtides germanes. Durant la divisió cel·lular, els cromosomes se separen mitjançant el fus
mitòtic; i el DNA centromèric serveix perquè els cromosomes s'uneixin a les proteïnes del fus. Les
proteïnes cinetocòriques (les del fus) reconeixen els centròmers gràcies a que la histona H3 està
trimetilada (amb tres metil) en aquestes regions.
Però, poden haver-hi mutacions que provoquin la falta de centròmer. Llavors, en un cromosoma
centre centròmer no es poden unir les proteïnes cinetocòriques. Aleshores, quan la cèl·lula es
divideixi en dos, aquest cromosoma anirà a parar a una de les dues cèl·lules filles a l’atzar, provocant
la aneuploïdia.
Aquesta és una condició en que l’individu té un numero erroni de cromosomes. La més coneguda és
la trisomia del 21 (Síndrome de Down), i és la més coneguda ja que és la que té una supervivència
més elevada, les altres aneuploïdies tenen una esperança de vida molt baixa. I hi ha altres que
afecten als cromosomes sexuals, aquestes són més freqüents i menys greus. Afecta al cromosoma Y,
que és el que aporta les característiques masculines; no suposa cap problema per la vida, però pot
provocar problemes de fertilitat.
Telòmers
Estan formats per DNA minisatèl·lit, i en la espècie humana conté la seqüència TTAGGG, que es
repeteix 1-3k vegades. Aquestes regions serveixen per protegir els extrems dels cromosomes.
11
Ángel Flores
MINI PARÈNTESI
Les cadenes de DNA són antiparal·leles, això vol dir que

hi ha una que va en sentit 3’→5’ i una altra en sentit
5’→3’.
La cosa és què la replicació sempre va en sentit 5’→3’,
perquè es en el que funciona la DNA-polimerasa.
Llavors, si la polimerasa va en sentit 5’→3’, una de les
cadenes es copia bé, sense cap problema, però l’altra
cadena 3’→5’ no es pot replicar en aquest sentit.
El que es fa és dividir la cadena en fragments, de
manera que la replicació es fa en sentit 5’→3’, però més
lentament. Aquest són els fragment d’Okazaki, i queden
separats per uns primers.
Un cop es copia el DNA, es degraden els primers, i una
altra polimerasa copia aquests extrems i uneix el DNA
El que passa es què, quan es replica l’ADN, també ho fan els telòmers. Quan s’acaba de copiar el
telòmer, aquest es plega i forma el T-loop; de manera que queda amagat i impedeix que l’extrem es
fusioni a altre cromosoma diferent.
Però segueix havent un problema, i es que no es poden replicar del tot. Quan es formen els
fragments d’Okazaki, en un extrem de la seqüència del DNA es col·loca un primer, que no té
informació genètica. Aleshores, quan es fa la replicació, aquest fragment de l’extrem 5’ no es copia.
Aquesta petita seqüència, amb el temps, acaba provocant l’escurçament dels telòmers, amb tot el
que això comporta. Una de les conseqüències, es que arriba un moment en què no es pot plegar
sobre si mateix per fer el T-loop.
Amb l’edat augmenten molt certes malalties com el càncer de pell, que està relacionat amb
l’escurçament dels telòmers.
Però, algunes cèl·lules són capaces d’evitar aquest escurçament, amb la telomerasa. Aquest enzim
està present a les cèl·lules germinals, a les cèl·lules mare i a les cèl·lules cancerígenes.
El ratolí té la telomerasa activa en molts més teixits que l’humà, encara que tenen una vida més
curta.
12
Ángel Flores
4.4.5. Modificacions epigenètiques

Les modificacions epigenètiques, són canvis que no afecten la seqüència genòmica. Són canvis que
fan canviar marques bioquímiques (metilació, acetilació, fosforilació, etc.) i es poden donar tant en
el DNA com en les histones.
Per exemple, al llarg dels segles, les histones s’han acetilat i desacetilat naturalment.
L’estrès pot crear canvis epigenètics heretables.
13
Ángel Flores
TEMA 5: Citosol: Compartiments cel·lulars i trànsit proteic

5.1. Composició citosol
Citosol 54% 1
Mitocondri 22% 1700
Cisternes del Reticle Endoplasmàtic Rugós 9% 1
Cisternes del Reticle Endoplasmàtic Llis + Aparell de Golgi 6%
Nucli 6% 1
Peroxisomes 1% 400
Lisosomes 1% 300
Endosomes 1% 200
Composició: Funcions:
- H2O (70-85%) - Es produeix la síntesi i degradació
- Proteïnes (20-30%) glúcids, lípids i (sobretot) proteïnes
- RNA, sucres, nucleòtids, ATP i ADP, - Regula el tràfic i la distribució de
ions, etc. proteïnes
- Cossos d’inclusió (grànuls de glicogen, - També participa en la transmissió de
gotes lipídiques) senyals de l’exterior cel·lular.
- Elements del citoesquelet - És un magatzem de substàncies de
reserva: grànuls de glicogen o de lípids.
5.2. Processament i plegament de proteïnes
Ja hem vist com, dins el nucli, fem DNA → mRNA i aquest mRNA s’exporta a través del porus gràcies
a Tap-p15, arriba al citosol. Llavors aquest mRNA s’associa al ribosoma (que també ha sortit del
porus nuclear). I és en el citosol on comença la traducció (mRNA → Proteïna)
A mesura que surt del ribosoma, la proteïna es va plegant tenint en compte que el medi és hidrofílic;
els aminoàcids es distribueixen de manera que els hidrofílics es mostren i els hidrofòbics s’amaguen.
A l’hora de plegar-se, les proteïnes tenen diferents nivells de conformació

I) Estructura primària → Per mantenir la primeria, es fa mitjançant els enllaços peptídics
(covalent). És la que indica la seqüència de aminoàcids.
II) Estructura secundària → Un cop s’ha traduït la proteïna i es té la primeria, es passa a la
secundària. D’aquesta es pot plegar en hèlix α o làmina β. Per mantenir aquesta
subestructura, es fan servir enllaços no covalents (ponts d’hidrogen, Van der Waals, enllaços
iònics)
III) Estructura terciària → Un cop es té en α o β, es passa a la terciària. Es manté la estructura
terciària gràcies a interaccions no covalents o enllaços disulfúrics (el més feble dels enllaços
covalents). Hi ha proteïnes que ja són funcionals després de la terciària, formant un
monòmer.
IV) Estructura quaternària. Aquesta serveix per associar diferents monòmers, s'ajunten
proteïnes (multímers). Les quaternàries es mantenen per enllaços no covalents i disulfúrics.
1
Ángel Flores
I mentre s'està plegant, per poder ser completament funcionals, hi ha les modificacions post
traduccionals, que són canvis en les proteïnes que no afecten la seqüència d’aminoàcids. Aquestes
modificacions es fan en un ordre específic
1. Lipidació → S’afegeix un lípid per donar lloc a les proteïnes associades a lípids de la
membrana. Un cop s’està plegant la proteïna, es fan modificacions per unir-se a un lípid per
acilació (extrem N terminal) o prenilació (extrem C terminal) amb un enllaç tioèter
2. Fosforilació → S’afegeix un grup fosfat (-PO43-) en Ser, Thr i Tyr. Les proteïnes es
fosforitzen per senyalitzar alguna cosa, induir l’apoptosi, regular el cicle cel·lular i la
replicació del DNA. Quan ja no es vol fosforilada la proteïna, s’utilitza la fosfatasa.
3. Metilació → S’afegeix un grup metil (-CH3) mitjançant la metiltransferasa. Es fa per
regular la condensació de la cromatina (H3 trimetilada).
4. Acetilació → S’afegeix un grup acetil (COCH3) a les Lisines, normalment. La acetilació te
a veure amb la regulació de la transcripció. La acetiltransferasa acetila.
5. Ubiquitinació → S’afegeix un pèptid (30-870 aas). La ubiquitina és un senyal de què la
proteïna s’ha de degradar. Sempre es transfereix a una Lisina.
6. Hidroxilació → S’afegeix un grup hidroxil (-OH). Succeeix als ronyons i al fetge, augmenta
la hidroxilitat per donar lloc a la degradació oxidativa i la detoxificació.
7. Glucosilació → S’afegeixen sucres a l’amino d’una Asparagina o a l'hidroxil d’una Tirosina.
Serveix per que es plegui correctament la proteïna i que sigui funcional, afavoreix la seva
distribució. Les proteïnes glucosilades van a parar a la membrana plasmàtica, a la monocapa
externa, formant el glucocàlix.
Amb aquestes modificacions, es pot aconseguir diferents variants d’una mateixa proteïna d’una
única seqüència de gens. Són molt similars entre elles, però amb un sol gen, es poden generar una
gran quantitat de proteïnes. SI s'hagués de guardar un gen para cada variació de la proteïna, no
cabria en el nucli, així que es genera la variabilitat in situ amb aquests mecanismes.
NOMENCLATURA
Polipèptid: proteïna amb vàries subunitats

Multímer: Complex proteic de ≥2 proteïnes o polipèptids
Homodímer: Complex proteic de 2 proteïnes iguals
Heterodímer: Complex proteic de 2 proteïnes diferents
Proteïna nativa: Proteïna funcional en el seu estat natural en la cèl·lula. No esta tractada per cap
agent desnaturalitzant ni ha perdut la estructura terciària.
Proteïna no nativa: Proteïna que no està plegada correctament, mostra aminoàcids hidrofòbics i
no es funcional.
Ara ja tenim una proteïna completament traduïda i amb totes les seves modificacions. A vegades,
durant aquest procés, la proteïna no es plega correctament, i això es veu reflectit en què hi ha
aminoàcids hidrofòbics exposats, quan no hauria de ser així i es desfavorable per la pròpia proteïna.
Això pot provocar que els aminoàcids hidrofòbics s’agreguin a altres aminoàcids d’altres proteïnes
per poder guardar-los del medi aquós. Es formen agregats de proteïnes. I si això es molt freqüent, es
limita la funcionalitat de la cèl·lula.
2
Ángel Flores
Hi ha moltes malalties neurologies relacionades amb això, com l’Alzheimer, el Huntington, o el

Creutzfeldt-Jacob. Altre exemple son les plaques de β-amiloide; proteïnes amb conformació de
làmina beta que no s’acaben de plegar i formen dipòsits.
Per poder evitar això, existeixen les xaperones: proteïna que ajuda a una proteïna a adquirir la seva
conformació correcta. Mai està present en la estructura final, la ajuda temporalment i després se
separa.
Les xaperones reconeixen (7) aminoàcids hidrofòbics randoms i s’uneixen a aquests. Les xaperones
funcionen amb ATP, els ajuda a unir-se a la regió hidrofòbica. S’associen a la proteïna durant 10-15
segons i es tornen a separar, alliberant l’ATP. Si la proteïna segueix mal plegada, torna a començar.
La xaperona serveix per amagar els aminoàcids hidrofòbics i que no s'agreguin entre ells. Realment
no afecta en res a la proteïna, només li dona tempos perquè es plegui correctament i faci els
enllaços que li toca.
Hi ha 2 tipus de xaperones:
Hsp40, present en citosol
Hsp70, present en citosol i
mitocondris
A més, també existeixen les xaperonina, un tipus de xaperona que funciona d’altra forma.
Aquestes funcionen encapsulant les proteïnes mal plegades. Qualsevol proteïna que mostri
aminoàcids hidrofòbics entra dins, i la xaperonina té una tapa que es tanca, enllaçant un ATP.
Després d'uns segons, l’ATP es desfosforila i es torna a obrir la xaperonina, deixant sortir la proteïna
ben plegada.
La xaperonina no interacciona amb la proteïna, només li dona un espai perquè no interaccioni amb
altres.
Hi ha dos tipus de
xaperonines:
Hsp70, present in
mitocondris,
cloroplasts i
bacteris
TRiC/CCT, present
en el citosol de les
eucariotes
Les xaperones interaccionen amb proteïnes mentre s’estan traduint, en canvi les xaperonines
interaccionen amb les que ja s’han traduït completament. La majoria de cops, l’error en les proteïnes
es deu a alguna mutació en la seqüència.
SISTEMA DE CONTROL DE QUALITAT DE LA CÈL·LULA
3
Ángel Flores
- Xaperona
- Sistema d'eliminació de proteïnes mal plegades → proteasoma
5.3. Degradació de proteïnes

Les xaperones és un dels mecanismes del sistema de control de qualitat de la cèl·lula, però, si no
aconsegueixen arreglar la proteïna, hi ha el sistema d’eliminació de proteïnes, en que se la
carreguen.
Això passa per aquelles proteïnes que estan mal plegades o per aquelles que s’han desnaturalitzat.
La Pressió i la Temperatura són factors que fan desnaturalitzar proteïnes, si se sotmeten a aquests
factors, perd la estructura terciària i torna a la secundària o primària; perd la seva funcionalitat. Això
pot ser reversible o no. (💋La base de la cuina es desnaturalitzar proteïnes🔥)
Per començar, tenim una proteïna que indica que està mal plegada: aminoàcids hidrofòbics
(seqüències PEST), fosforilacions que no haurien de ser, seqüències que indica que està mal plegada
o lesionada, subunitats no assemblades, o que simplement ja han deixat d’actuar.
Llavors, se l’ha de posar la etiqueta de “enviar al proteosoma”, que és on s’elimina. Aquesta etiqueta
es la ubiquitina. Per posar la ubiquitina en la proteïna hi ha un sistema de 3 enzims que ho fan:
E1: Enzim activador de la ubiquitina

E2: Enzim conjugador de la ubiquitina
E3: Enzim lligasa de la ubiquitina
Primerament, E1 captura la ubiquitina i la porta al complex que formen E2 i E3. Per poder enllaçar-se
a la ubiquitina es gasta un ATP en AMP. Llavors, E1 cedeix la ubiquitina a E2.
E3 és la responsable de reconèixer la seqüència que mostra que la proteïna s’ha de degradar. E3

s'uneix a la proteïna i E2 li transfereix la ubiquitina. La proteïna queda amb una ubiquitina associada.
Aquest cicle es va repetint fins que la proteïna queda poliubiquitinada, té una cua de ubiquitines. I
això és el senyal de que s’ha de degradar la proteïna.
En el citosol, es troba el proteasoma, que s'encarrega de degradar la proteïna.
4
Ángel Flores
El proteasoma està constituït per dues subunitats 19s, que són als
extrems, i un nucli 20s.
A les subunitats 19s hi ha receptors de la ubiqüitina i ATPases
La subunitat central està formada per 4 anells plens de proteasa
(=peptidasa), que trenquen els enllaços peptídics. Funciona com
una trituradora.
Llavors, quan una proteïna, que ja està poliubiquitinada, passa pel
costat del proteosoma, els receptors la capten i les ATPases
eliminen les ubiquitines de la proteïna.
Es desnaturalitza la proteïna i la fan passar per el nucli, ple de
proteases. Tallen l’esquelet de la proteïna i s'aconsegueixen
pèptids.
La traducció té lloc en el citosol, i si la proteïna no es plega correctament, al citosol també hi ha:

xaperones, xaperonines, E1, E2, E3, ubiqüitina, proteosomes. EN un moment o altre, la proteïna serà
reconeguda i se li aplicarà algun dels mecanismes del control de qualitat. Per això es diu que són
competidors, perquè tant les xaperones com els proteasomes tenen les proteïnes no natives com a
objectiu.
També hi ha proteïnes que es tradueixen dins el reticle, on també hi ha xaperones. Però si no

s’arriben a plegar, son expulsades del llum al citosol per enviar-les al proteasoma.
Al nucli també hi ha proteosomes per degradar proteïnes nuclears que han acabat la vida mitja.
Els lisosomes també degraden proteïnes de l’exterior cel·lular. Quan es fa la fagocitosi, es forma un
vesícula que inclou la matèria de l’exterior i va a parar als lisosomes.
5.4. Distribució de proteïnes

5.4.1. Mecanismes de distribució
Les proteïnes es troben a tots els compartiments cel·lular. Perquè la cèl·lula sàpiga on ha d’anar cada
proteïna, hi ha una seqüència senyal per a cadascun dels compartiments cel·lulars. I si la proteïna no
presenta cap senyal, es queda en el citosol. La majoria de cops (no sempre (nucli)), s’elimina la
seqüència un cop arriba on toca.
Són més importants les característiques físiques dels aminoàcids abans que la pròpia seqüència
5
Ángel Flores
Per exemple, una proteïna està associada al

ribosoma en el citosol mentre s’està traduint.
En algun moment, apareixen molts aminoàcids
hidrofòbics en mitat del citosol (senyal del
reticle). Aleshores, tot el complex ribosoma-
mRNA-proteïna travessa el canal de
translocació del reticle i continua la traducció
dins el llum.
Si no aparegués cap senyal, la traducció
terminaria allà en el citosol (Ex: tubulina,
component del citoesquelet)
D'aquesta manera, hi ha algunes proteïnes que
es tradueixen i després van al compartiment on
els toca (entrada post-traduccional), i altres que
han d’acabar de traduir-se ja dins de l’orgànul
(entrada co-traduccional).
S’ha de pensar la cèl·lula com si fossin 2
autopistes, una en la que s’ha de passar
obligatòriament al reticle i golgi que es
comunica mitjançant el sistema
endomembranós; i una en la que les proteïnes
es queden en el citosol i ja es von on sigui
després d'haver sigut traduïdes.
5.4.2. Seqüències senyal
5.4.3. Distribució de proteïnes al citosol

La entrada Post-Traduccional és per les proteïnes de:
- Mitocondri
- Cloroplast
- Peroxisoma
6
Ángel Flores
- Nucli
En aquests casos, primerament se sintetitza la proteïna i ja després, depenent del senyal, va a un lloc
o a altre. Es tradueix en el citosol i després va on li diu la seqüència. Entren al compartiment
desplegades.
5.4.4. Distribució de proteïnes al RE

La entrada Co-Traduccional és per les proteïnes de:
- Reticle Endoplasmàtic (Llis i Rugós)

- Aparell de Golgi
- Lisosomes
- Membrana Plasmàtica o Exterior Cel·lular
Totes aquestes proteïnes han d’anar primerament al reticle degut a que tenen la seqüència amb
aminoàcids hidrofòbics. La seqüència és detectada i el complex ribosoma-mRNA-proteïna travessen
el canal de translocació del reticle i s’acaba de traduir i de plegar en el llum
Un cop s’ha plegat la proteïna, aquesta ja va on li toca (RE, Golgi, Lisosomes o membrana) mitjançant
vesícules de l’Aparell de Golgi. Tot el sistema endomembranós es comunica amb vesícules. El
transport per vesícules també es regula amb seqüències. Qualsevol lloc on ha d’anar, necessita una
seqüència senyal.
Les proteïnes de l'embolcall nuclear també han d’agafar aquest camí, això es deu a que la membrana
nuclear exterior esdevé la del reticle, està en contacte amb ella.
7
Ángel Flores
TEMA 6: Reticle Endoplasmàtic

Això és un Reticle Endoplasmàtic
Per poder aconseguir aquesta imatge s’han
marcat les aquaporines amb una tinció
fluorescent (fluorocrom).
Les aquaporines són unes proteïnes plegades
en làmina β formant uns canals per on deixa
passar H2O.
Com que aquest canal és molt present en el
reticle i en el nucli, s’ha aconsegueix diferenciar
el reticle de la resta de la cèl·lula.
Tota la xarxa del sistema endomembranós està sustentada pels microtúbuls. De fet, fins i tot les
vesícules es transporten sobre el citoesquelet. Tot està sotmès en els microtúbuls.
La membrana de nucli és contínua a la membrana del reticle. Per això mateix, les proteïnes de la
membrana nuclear es formen en el reticle. Hi ha dos tipus de Reticle:
Reticle Endoplasmàtic Llis (REL): Reticle Endoplasmàtic Rugós (RER):
Síntesi de Lípids Síntesi de proteïnes

Modificació de proteïnes sintetitzades Detoxificació cel·lular
Control de qualitat de proteïnes Reserva de Ca2+ (Reticle Sarcoplasmàtic)
▷ Té ribosomes ancorats a la membrana ▷ No té ribosomes
▷ Forma de sacs aplanats ▷ Forma de xarxa de túbuls
▷ Present a totes les cèl·lules eucariotes ▷ Menys desenvolupat que el RER excepte en:
▷ Més desenvolupat en cèl·lules de secreció - Hepatòcits (lipoproteïnes)
proteica - Cèl·lules de Leydig1 (hormones
lipídiques)
- Cèl·lules del múscul esquelètic (reticle
sarcoplasmàtic)
Cèl·lula de Leydig, presenta un

Cèl·lula pancreàtica. Està
El RER són totes les REL més gran de lo normal ja
especialitzada en la síntesi
estructures en forma de sac que està especialitzat en la
d’hormones, per això necessita
aplanat. producció d’hormones
tenir un reticle més gran de lo
lipídiques.
normal
1
Cèl·lules especialitzades en la producció de testosterona. La testosterona és un esteroide, per tant
un lípid; necessita un REL més gran que en altres cèl·lules. Els individus XX no tenen cèl·lules de
Leydig, fabriquen testosterona d’una molècula precursora.
8
Ángel Flores
El REL és al mig del RER i té la

forma de tubs i sense forma de
sac
En aquestes dues imatges,

s’han tenyit les aquaporines
amb el fluorocrom i es pot
distingir la forma del Reticle.
6.1. Reticle endoplasmàtic llis (REL)

6.1.1. Síntesi de lípids
En el REL se sintetitzen:
- Fosfolípids ((tri)Glicèrids, Fosfoglicèrids)

- Derivats del Colesterol
- Ceramides, aquestes són molècules precursores d’Esfingolípids i Glucolípids, encara que
aquestes se sintetitzen en l’Aparell de Golgi.
Exemple de síntesi lipídica: Fosfatidilcolina
La síntesi té lloc a la membrana del REL, d’una banda tenim el citosol i de l’altra hi ha el llum. En
concret, és fa a la monocapa citosòlica, té lògica, perquè s’estan utilitzant molècules hidrofòbiques, i
la llum es hidrofílica.
Per formar a fosfatidilcolina, primerament se necessiten 2 àcids grasos, un saturat i un insaturat.

Aquests àcids grassos estan associades a unes proteïnes, ja que no es poden transportar lliures per el
citosol. Els àcids s’importen a la membrana del reticle gràcies a unes proteïnes i queden inserides. En
aquest moment estan saturades.
Però, aquests àcids grassos segueixen inestables; per estabilitzar-los, cal afegir-los una molècula de
CoA a cadascun. La CoA-transferasa cedeix el CoA i estabilitza els àcids grassos.
Després, arriba un glicerol-3-fosfat: una glicerina amb un grup fosfat. I la acil-transferasa canvia els
CoA per la glicerina amb el fosfat i queda enllaçada als 2 àcids grassos amb un enllaç èster.
Una fosfatasa elimina el fosfat del glicerol perquè no el necessitem.
S’afegeix una colina2, i aquesta colina ve associada a 2 grups fosfats, ja que sola no és estable.
Aquesta molècula perd un dels fosfats i s’uneix a la glicerina mitjançant la colina-fosfotransferasa,
quedant la molècula amb un fosfat.
La fosfatidilcolina finalment queda inserida en la membrana, on també se’l pot elongar la cua de
l’àcid gras i es pot insaturar.
2
Els fosfoglicèrids sempre tenen associat un aminoalcohol. En aquest cas és una colina, però pot ser una serina
o una etanolamina o algun altre.
9
Ángel Flores
En cas dels mitocondris, també es poden allargar els àcids grasos però no es poden insaturar.
6.1.2. Distribució de lípids a la resta de la cèl·lula

Llavors, la fosfatidilcolina ha quedat inserida en la monocapa externa de la membrana del REL. La
cosa es que, mentre es van sintetitzant lípids nou, aquesta monocapa segueix creixent i la interna no
creix. Això fa desestabilitzar la membrana, quedant una amb més component que l’altra.
Per solucionar això es fa us de la escramblasa, que fa el moviment de flip-flop, que de normal els hi
costa molt fer als fosfolípids. S'equilibren les dues capes gastant energia.
Ara, aquest reticle genera vesícules formades per aquests lípids nous. I aquesta vesícula es pot
repartir per tot el sistema endomembranós. La vesícula pot arribar a la membrana plasmàtica. La
membrana és simètrica, i quan arriba la vesícula tot està desordenat i es fusiona i els lípids no son on
toca. Per arreglar-los, hi ha la flipasa, que els col·loca on han d’anar. Aquesta és una bomba ABC que
gasta ATP per fer canviar de lloc un fosfolípid i posar-lo a la monocapa que toca.
Aleshores, ja tenim els lípids que s’han sintetitzat en el reticle i han arribat a tot el sistema
endomembranós i en la membrana citoplasmàtica. Només queda que arribin fins als mitocondris,
cloroplasts i peroxisomes, que no formen part del sistema endomembranós, però segueixen estant
conformats per lípids.
10
Ángel Flores
Per poder transportar els

lípids a aquests llocs, es
fan servir unes proteïnes
intercanviadores de
fosfolípids. El que fan és
agafar la fosfatidilcolina
pel grup fosfat, cobrint-
lo de manera que
interaccioni amb el
citosol i el tornen a
inserir, en aquest cas,
dins de la membrana del
mitocondri, cloroplast o
peroxisoma.
En el cas dels cloroplasts, només és fa per els esterols, ja que ells es fabriquen els seus propis
glicèrids.
Ja hem aconseguit distribuir els lípids a tots els compartiment de la cèl·lula. 🤙
6.2. Reticle endoplasmàtic rugós (RER)

6.2.1. Síntesi de proteïnes
6.2.1.1. Entrada de proteïnes al RER
Proteïnes de reticle. Ja hem vist que, quan es formen les proteïnes del sistema endomembranós,
aquesta es tradueix de forma co-traduccional: deté la traducció, el complex (ribosoma-mRNA-
proteïna) entra en el llum, i continua la traducció. Però com passa això?
1) Mentre s’està donant lloc a la traducció, apareix la seqüència senyal de reticle (aminoàcids
hidrofòbic). Aquests aminoàcids són detectats per la SRP, que reconeix el senyal
2) De normal, la SRP està associada a un GDP, però quan s’associa al complex, intercanvia el
GDP per un GTP. A més, atura la síntesi de la proteïna i transporta el complex a la membrana
(del reticle, clar)
3) A la membrana hi ha un receptor3 de la SRP que té un GTP. En interaccionar SRP amb el
receptor, també es col·loca el complex amb el canal de translocació. Aquest canal
s’anomena Sec61
4) Quan el complex interacciona amb Sec61, aquest canvia de conformació i s’obre. La proteïna
cau a través del canal. A més, SRP i el receptor de SRP hidrolitzen el GTP i s’allibera SRP
5) Mentre la proteïna va travessant el canal, a l’altre costat hi ha una peptidasa que talla la
seqüència senyal, ja no la necessita
6) Continua la traducció, i quan acaba, la proteïna ja és dins el reticle. S'obté una proteïna
soluble al llum
7) Sec61 es tanca de nou i el ribosoma es dissocia del mRNA
8) La proteïna es plega dins el llum, quedant soluble dins el reticle
3
El receptor és un heterodímer; està composat per una subunitat α i una β
11
Ángel Flores
Aquestes proteïna ja són al sistema endomembranós i s’acabaran distribuint mitjançant vesícules.

Algunes proteïnes que utilitzen aquest mecanisme són la hidrolasa àcida4, la col·làgena, la insulina o
la calreticulina5.
6.2.1.2. Proteïnes de membrana del RE

Proteïnes transmembrana que se sintetitzen al reticle i que després viatgen a la membrana
citoplasmàtica amb vesícules. La proteïna comença a sintetitzar-se per Nterminal SEMPRE.
EXEMPLES:
I) Proteïnes transmembrana unipas amb seqüència senyal final
Mateix procés d’abans: apareix senyal al principi, SRP envia el complex a Sec61, la proteïna cau en el
canal i la peptidasa talla el senyal...
3) Ara, arriba un moment en què apareix una seqüència senyal interna que indica la aturada de la
translocació. En aquest cas, la seqüència funciona com a Stop-transfer.
4) El canal (Sec61) es tanca de nou i se separa de la proteïna
5) La proteïna se segueix sintetitzant però sense translocació; quedant una part dins (N terminal) i una
part fora (Cterminal)
6) S’acaba la traducció i es dissocia el complex
4
Proteïna que es troba en els lisosomes i destrueix proteïnes, lípids, sucres
5
“Xaperona del reticle soluble”
12
Ángel Flores
II) Proteïnes transmembrana unipas amb seqüència senyal interna: orientació a través de la
membrana
En aquest cas, la seqüència senyal d’anar al reticle no es troba en Nterminal, sinó que està en mig de
la proteïna. Aleshores, la proteïna es traslladada a la membrana quan ja s’ha sintetitzat mitja
proteïna. Per saber cap a on s’ha d’orientar la proteïna, cal que hi hagin carregues al voltant del
senyal. Les càrregues positives sempre queden fora
Mateix procés de sempre, etc. Però ara ja no és la peptidasa ja que el senyal no és a Nterminal.
Seqüència interna d’aturada de la translocació
En aquest cas, com que les

càrregues negatives es
troben en la banda de
Nterminal, que es troba dins el
llum, es fa el mateix
d’abans, quedant Cterminal en
el citosol.
Seqüència interna d’inici de la translocació
13
Ángel Flores
Ara, com que les càrregues positives són a la banda

de Nterminal, abans de ficar la proteïna a Sec61,
s’orienta de manera que Nterminal i les càrregues
positives queden en el citosol.
El canal se separa de la seqüencia, però segueix
obert per permetre la síntesi.
Finalment, la proteïna ja s’ha sintetitzat i Cterminal
queda en la llum del reticle.
III) Proteïnes transmembrana multipas
En aquest cas, la senyal no és terminal, sinó que està a l’interior. I les càrregues positives són a
Nterminal, de manera que queda al citosol.
Ara, se segueix sintetitzant la proteïna i apareix un senyal de aturada de la translocació, Sec61 es

tanca i la proteïna se segueix sintetitzant fora de la membrana.
Torna a aparèixer una senyal de reinici de la translocació. Es torna a obrir el canal i la proteïna se
sintetitza dins el llum.
I així es van alternant senyals de inici i aturada de la translocació, fent que la proteïna travessi la
membrana les vegades que sigui.
6.2.1.3. Proteïnes unides a lípids de membrana del RER

Però, es proteïnes no només queden de forma transmembranal. Sinó que també hi ha les proteïnes
associades a lípids. Aquesta és una modificació post-traduccional, la lipidació.
14
Ángel Flores
Per fer-ho, a la membrana del reticle hi ha un lípid especial ja pre-format: el Glicosilfosfatidilinositol

aka GPI
Primerament, fa falta que hi

hagi una proteïna
transmembrana; inserida a la
membrana del reticle.
Llavors, hi ha la GPI-
transamidasa, que és un
enzim que talla la proteïna
per la zona hidrofòbica i
forma l’enllaç amb el lípid.
Acabes tenint una proteïna i
un lípids units amb enllaç
covalent.
Quan aquesta proteïna es fusioni a la membrana citoplasmàtica, quedarà sempre en la monocapa

externa.
6.2.2. Modificació de les proteïnes sintetitzades

* Glucosilació
La glucosilació és una altra modificació post-traduccional, i és una de les modificacions més
importants. Aquest procés es dona només en proteïnes amb entrada co-traduccional.
Aquesta es dona mentre la proteïna

està sent traduïda i hi ha una
Asparagina dins el reticle. Això és així
perquè la glucosilació sempre es dona
en aquest aminoàcid. Concretament,
s’afegeix el glúcid en el grup amino
d’aquest.
El glúcid que s’uneix és un oligosacàrid
ja pre-format (associat al Dolicol),
composat per 2 N-acetilglucosamina, 9
Manoses i 3 Glucoses.
Quan s'està traduint i apareix la Asparagina, una Oligosacàrid-Transferasa enllaça els sucres amb el
grup amino de l’Asp, de manera que queda un Oligosacàrid N-lligat.
* Formació de ponts bisulfur
Els ponts bisulfur són uns enllaços essencials a l’hora de mantenir l’estructura terciària i quaternària
de la proteïna, i el procés d'enllaç disulfúric té lloc al Reticle.
Per fer-lo, fa falta la PDI, una proteïna que és un agent oxidant. El que fa és agafar e- i H+ dels grups
tiol dels aminoàcids. Llavors la proteïna es redueix i els S s’oxiden. La proteïna canvia de plegament i
s’uneixen els S.
15
Ángel Flores
Tot això succeeix mentre la proteïna es va traduint.
* Plegament de proteïnes
Aquestes dues modificacions de Glucosilació i la Formació de els ponts bisulfur, juntament al control
de qualitat, permet el correcte plegament de la proteïna. Llavors la proteïna pot quedar-se en el
reticle, distribuir-se pel sistema endomembranós, o anar a parar a la membrana plasmàtica.
Això és si tot va bé
6.2.3. Control de qualitat de les proteïnes sintetitzades

Com ja s’ha vist abans, les proteïna adquireixen un oligosacàrid composat per 2 N-
Acetilglucosamines, 9 manoses i 3 glucoses: (Glc)3(Man)9(GlcNAc)2
La cosa és que aquests sucres s’utilitzen a l’hora de controlar la qualitat d eles proteïnes i que no
siguin defectuoses. Això es fa mitjançant el sistema de control de qualitat del reticle:
1) El primer pas és el de afegir l’oligosacàrid amb el procés d’abans

2) S’elimina una glucosa mitjançant la Glucosidasa I; la proteïna queda amb
(Glc)2(Man)9(GlcNAc)2
3) S’elimina una segona glucosa mitjançant la Glucosidasa II; la proteïna queda amb
(Glc)1(Man)9(GlcNAc)2
4) Ara, la proteïna s’uneix a la Calreticulina o a la Calnexina (xaperones) i aquestes determinen
si la proteïna està ben plegada o no. Mentre esta unida, perd la última glucosa, quedant amb
(Man)9(GlcNAc)2
ESTÀ BEN PLEGADA NO ESTÀ BEN PLEGADA

5) Perd una manosa mitjançant la 6) La acetil-transferasa li posa altra
Manosidasa ((Man)8(GlcNAc)2) i la glucosa i li dona altra oportunitat per
16
Ángel Flores
proteïna és conduïda des del reticle a unir-se a la Calreticulina o Calnexina i

l’Aparell de Golgi plegar-se correctament
7) SI tampoc es plega bé, el cicle es va
repetint
8) Si això passa moltes vegades, la
proteïna pot ser detectada per la
EDEM, que diu “Ja n’hi ha prou!”, se li
deixen d’afegir glucoses, se l'eliminen
les manoses i se l’expulsa al citosol pels
canals de translocació.
9) Un enzim N-Glucanasa li treu
l’oligosacàrid. En el citosol, la proteïna
és substrat d’ubiquitinadors i acaba
sent eliminada pel proteosoma
Quan la proteïna perd la última glucosa terminal, pot ser que sigui substrat de xaperona o de EDEM,
una la intenta arreglar i l’altra la intenta matar. D'aquesta manera s’estableix una competència, al
igual que en el citosol.
Dins el RER hi ha 2 tipus de Xaperones
I) BiP
És de la família de Hsp70, i funciona reconeixent 7 aminoàcids hidrofòbics. S'uneixen a aquests i li

dona temps a la proteïna per què es plegui. Funciona igual que les del citosol, gasten ATP.
II) Calnexina i Calreticulina
Tenen el prefix Cal- ja que són actives i funcionals depenent del Calci. Només poder reconèixer les
proteïnes quan els queda una única glucosa de les 3 que té inicialment.
FUNCIONS de les Xaperones del RER:

- Afavorir el plegament correcte
- Afavorir la unió a altres xaperones
- Retenir al RER les proteïnes mal plegades
- Evitar l’agregació irreversible de proteïnes al RER
6.2.4. Distribució de les proteïnes sintetitzades a l’AG
Un cop ja s’han sintetitzat les proteïnes dins el reticle, aquestes es distribueixen per la cèl·lula
mitjançant vesícules. Les proteïnes són inicialment al llum del reticle, van per la llum de vesícules,
paren a l’aparell de Golgi, tornen al llum de vesícules i finalment surten a l’espai extracel·lular. Mai
són al citosol, per això es diu que els espai de dins del sistema endomembranós són topològicament
equivalents a l’espai extracel·lular; té les seves mateixes propietats.
Dins les vesícules podem tenir lípids, colesterol, proteïnes de membrana, proteïnes solubles, etc. I
aquesta vesícula és des de Golgi que es pot distribuir fins a l’orgànul diana.
Depenent de on hagi d’anar la vesícula, es poden definir 3 rutes:
Ruta biosintètica secretora:
 Reticle → Golgi → Membrana exterior

 Reticle → Golgi → Endosomes → Lisosomes
Ruta endocítica:
17
Ángel Flores
 Exterior cel·lular → Endosomes → Lisosomes
Ruta de recuperació: Vesícules que es formen per tornar al compartiment anterior i poder reciclar
substàncies
 Golgi → Reticle
 Endosoma → Golgi
 Endosoma → Exterior cel·lular
18
Ángel Flores
TEMA 7: Bases del transport vesicular

7.1. Característiques i Rutes del transport vesicular
Ja hem dit 298 cops que el transport de substàncies pel sistema endomembranós es fa mitjançant
vesícules. Però, com es formen aquestes vesícules?
Per dur-ho a terme, calen unes proteïnes citosòliques anomenades proteïnes de revestiment.
Aquestes proteïnes es polimeritzen (s’agrupen) i s’enllacen a la membrana. Llavors, deformen la
membrana fins a formar la vesícula. Quan aquesta queda lliure al citosol, les proteïnes de
revestiment es dissocien de la vesícula i queden lliures per formar-ne més.
Les vesícules no es formen a l’atzar, sinó que les proteïnes de revestiment reconeixen altres
proteïnes a la membrana que indiquen que allà ha d'haver una vesícula.
* Biosintètica-secretora
 Reticle → Golgi → Membrana exterior
 Reticle → Golgi → Endosomes → Lisosomes
* Recuperació
 Exterior cel·lular → Endosomes → Lisosomes
* Endocitosi
 Golgi → Reticle
 Endosoma → Golgi
 Endosoma → Exterior cel·lular
7.2. Formació de les vesícules de transport

De entre totes les proteïnes de revestiment, la que millor coneixem és la Clatrina; tot i que hi ha
moltes més que fins i tot no coneixem encara.
La clatrina funciona tant a la ruta biosintètica secretora com en la ruta endocítica, és molt abundant.
Altres proteïnes de revestiment conegudes són la COPI, que funciona en la ruta retrògrada, i la
COPII, que s’utilitza en la ruta biosintètica secretora. Aquestes proteïnes COP també s’anomenen
coatòmers i hi ha molts més tipus de COP.
19
Ángel Flores
CLATRINA COPI COPII

7.2.1. Vesícules de Clatrina
La clatrina estan formades per 3 potes per això, a vegades se’ls anomena trisquèlion. A més, esta
corbada, adquirint una disposició còncava, això li permet deformar la membrana i formar la vesícula.
Quan es polimeritza, forma un poliedre amb pentàgon-s i hexàgons (icosaedre truncat). La agrupació
de clatrina té un diàmetre de 50-100 nm, mentre que la vesícula que forma arriba fins a 40 nm. Per
polimeritzar-se, s’agrupen un total de 36 molècules de clatrina.
7.2.2. Proteïnes adaptadores

Les proteïnes que volem transportar les anomenem proteïnes cargo.
Per cada cargo, hi ha d'haver un receptor, que és una proteïna transmembrana, que indica quines
proteïnes volem transportar i quines no. Aquest receptor té un domini dins el llum amb el que
s’enllaça a la cargo, i altre domini en el citosol on interacciona amb les proteïnes adaptadores. Per
donar lloc a aquesta interacció, les receptores tenen una seqüència senyal que reconeixen les
adaptadores.
Llavors, la clatrina o qualsevol altra proteïna de revestiment, interacciona amb la proteïna

adaptadora i es dona lloc a la polimerització.
A més, hi ha una altra proteïna anomenada GTP-binding protein. Aquesta és una GTPasa, de manera
que si està assocada a un GTP, està activa, i si el GTP s'hidrolitza en GDP, s’inactiva; per això es diu
que són interruptors moleculars
20
Ángel Flores
La GTP-binding està associada a la membrana i fa augmentar la afinitat entre la adaptadora i el

receptor, de manera que afavoreix la aparició de vesícules. Quantes més GTP-binding hi hagi, més
tendirà a formar-se una vesícula. Hi ha dos tipus de GTP-binding: ARF-GTP i Sar-1-GTP
Per últim, hi ha una proteïna anomenada dinamina, aquesta proteïna funciona amb GTP i ajuda a
separar la vesícula quan esta apunt de independitzar-se
En el cas en que es vulgui transportar proteïnes transmembrana, ella mateixa funciona com a
receptor de la adaptina i la reconeix.
Parlem de adaptadores.
Hi ha molts tipus de adaptadores, i aquestes es poden dividir en dos:
I) Adaptines
Aquestes poden ser AP1, AP2, AP3, AP4
Totes participen en la Ruta biosintètica secretora, excepte la AP2, que funciona en la Ruta endocítica
Les adaptines no interaccionen amb la GTP-binding, està propera, però no en contacte
Les adaptines són heterotetràmers, de manera que estan

formades per 4 subunitats diferents. Tenen varis dominis
que interaccionen amb proteïnes.
D’una banda, hi ha el domini µ, que és el que interacciona
amb el receptor transmembrana, i té seleccionada la
proteïna cargo.
D’altra banda, hi ha el domini β, amb el que s’uneix a la
proteïna de revestiment.
D’aquesta forma, la adaptina contacta amb la proteïna
receptora i amb la de revestiment.
II) GGA
21
Ángel Flores
Les GGA són monòmers, així que estan

formades per una única cadena
peptídica.
Aquestes proteïnes només es troba en la
ruta biosintètica secretora.
GGA interacciona amb totes les
proteïnes; també té un domini en
contacte amb la proteïna de revestiment,
altre amb el receptor i altre domini que
interacciona amb la GTP-binding.
En el cas de les GGA, les GTP-binding
sempre són del tipus ARF.
7.2.3. GTPases monomèriques

Les GTP-bindings són proteïnes molt petites associades a GTP o GDP, depenent d’això estan actives o
no.
Ver poder canviar de GTP a GDP, es fa us da la proteïna GAP, i per passar de GDP a GTP, s’utilitza la
proteïna GEF.
D’una banda, hi ha la GEF, que es troba

associada a la membrana.
Les GTP-binding, de normal, són solubles al
citosol, i quan passa a prop de la membrana,
la GEF fa l’intercanvi GDP→GTP.
D’aquesta manera, la GTP-binding canvia de
conformació, i ara mostra un àcid gras que
abans tenia ocultat.
Com que es troba prop la membrana i esta en
un medi aquós, l’àcid gras s'introdueix a la
membrana.
Com que la GTP-binding queda en la
membrana, afavoreix que les adaptines
s'associïn a les proteïnes de revestiment.
Un cop ja s’ha format la vesícula, GAP hidrolitza el GTP en GDP i la far canviar de conformació,
quedant l’àcid gras amagat en la proteïna i la GTP-binding queda dissociada en el citosol de nou.
Les GTP-bindings poden ser tipus ARF o Sar-1. Les ARF funcionen quan la proteïna de revestiment és
clatrina o COPI. Sar-1 s'utilitza quan la proteïna de revestiment és COPII
Llavors, gràcies a totes aquestes proteïnes s’ha aconseguit assemblar les proteïnes de revestiment
en la membrana del reticle, ara cal separar la vesícula de la resta de la membrana. I això es molt
desfavorable, ja que cal separar la membrana hidrofòbica, que quedarà en el citosol en la vesícula,
22
Ángel Flores
també s’ha de trencar la part hidrofòbica de la membrana per generar la vesícula, que també és
hidrofòbica i el citosol és hidrofílic. Tot això és un procés molt desestabilitzador.
Llavors, per poder separar la vesícula del reticle, fa falta la dinamina. Aquesta proteïna es col·loca al
coll de la vesícula, la envolta, i es posa a hidrolitzar GTP. L’energia que obté de la desfosforilació, la
usa per estrangular el coll.
En aquesta microfotografia electrònica, es veu el

resultat d’un experiment en què es va substituir el
GTP per una substància semblant, però de la que no
es pot obtenir energia.
Es pot observar que el coll de la vesícula no es trenca,
s’allarga i ja.
Això va demostrar que s’utilitza el GTP per donar la
energia necessària per independitzar la vesícula.
Quan ja s’ha pogut separar la vesícula del reticle, aquesta queda lliure al citosol i les proteïnes de
revestiment es despolimeritzen. La vesícula es mou per el citoesquelet dirigint-se a algun lloc, en
aquest cas, a Golgi. Per poder transportar-se, les vesícules es mouen per el citoesquelet gràcies a
proteïnes transmembrana.
La despolimerització de les proteïnes de revestiment es dona mitjançant la hidròlisi de la GTP-

binding. La GTP-binding és substrat de la GAP i aquesta la fa desfosforila, la GTP-binding canvia de
conformació i se separa de la vesícula
Aquestes proteïnes afavoreixen la unió entre proteïnes adaptadores i de revestiment. Llavors, si no

la tens, tota la coberta salta i la vesícula queda despullada.
7.3. Reconeixement i fusió de membranes

Un cop la vesícula arriba a l’orgànul destí, han de fusionar les seves membranes.
Per fer això, a la membrana de la vesícula hi ha la v-SNARE (v de vesícula), aquesta és una proteïna
transmembrana que interacciona amb la t-SNARE, que es troba a l'orgànul destí i tenen
complementarietat. La v-SNARE només reconeix la t-SNARE seva, i si son complementaries i estan
prou properes, interaccionen i la membrana de la vesícula es fusiona amb la de l’acceptor.
23
Ángel Flores
La v-SNARE té el domini citosòlic plegat en hèlix α. La t-SNARE té 3 hèlix α. Aquesta forma permet
que les proteïnes interaccionin amb un mecanisme de cremallera i les vesícules es fusionin.
En el cas de l’alliberament de
neurotransmissors, el procés és el mateix.
Quan arriba l’impuls nerviós, entra el Ca2+
per un canal regulat per voltatge, llavors, les
vesícules carregades de neurotransmissors es
desplacen fins a la membrana plasmàtica.
Les vesícules tenen les v-SNARE que
interaccionen amb les t-SNARE que hi ha a la
membrana, llavors es fusionen les
membranes i els neurotransmissors queden
lliures en el espai extracel·lular.
Llavors el neurotransmissor interacciona amb
els canals de la cèl·lula post-sinàptica i tal.
TOXINA BOTULÍNICA (BOTOX)

“Quan les llaunes estan abonyegades, no s’han d’obrir”, això es diu perquè que les llaunes poden
contenir el bacteri que produeix la toxina botulínica (Clostridium botulinum), ja que aquest
organisme produeix gas i deforma la llauna.
La toxina botulínica no te cap sabor ni cap color ni cap olor, llavors si alguna persona es posa a
cuinar aliments que contenen la toxina, s’està intoxicant sense adonar-se.
El que fa la toxina és tallar les v-SNARE i les t-SNARE. Llavors, ara quan la neurona es despolaritzi i
s’hagi d’alliberar el neurotransmissor, no hi ha SNARE; no es pot fusionar la vesícula amb la
membrana, llavors el puls nerviós es para.
Tot això provoca la paràlisi muscular, no et pots moure. Finalment, els individus afectats poden
morir per una parada cardiorespiratòria, no poden respirar.
24
Ángel Flores
TEMA 8: Aparell de Golgi

▷↑↓
→←«»↳⇒⇐⇔
8.1. Estructura i funcions de l’AG

Aleshores, tenim les proteïnes que s’han sintetitzat a l Reticle. Allà s’han purificat, se’ls ha afegit
sucres i s’han plegat. Un cop estan solubles al llum o associades a la membrana del reticle.
Aquest orgànul sol ser a prop del nucli i té

forma de sac aplanat, com si fossin pans de
pita
.
▷ A la cèl·lula animal, Golgi està format per 4-
6 cisternes, però altres organismes poden
tenir-ne més (4-20)
▷ Generalment, hi ha més d’un Golgi per cèl·lula, en el cas de les animals són 4-5. Però per exemple
la cèl·lula vegetal té moltíssims Golgi (1-100) escampats per la cèl·lula
▷ A més de ser prop del nucli, també se sol situar prop del centrosoma. La seva localització depèn
dels microtúbuls; de fet, tot el sistema endomembranós descansa sobre els microtúbuls i les
vesícules també viatgen sobre ells. Si es despolimeritzéssim els microtúbuls, les cisternes quedarien
escampades per tot el citosol
En aquesta microscòpia
electrònica, es pot diferenciar el
nucli a la part de dalt, el RER sota
seu, i Golgi.
El Golgi està format per les
vesícules que arriben del reticle,
les cisternes en forma de sacs
aplanats i més vesícules que es
distribueixen pel citosol.
25
Ángel Flores
L’aparell de Golgi es distribueix de manera

que va de cis a trans.
La part més propera al reticle és la cis, i la
més llunyana al nucli és la trans.
D’aquesta manera, es poden diferenciar
diferents parts en Golgi: Cis-Golgi (regió cis),
regió medial i Trans-Golgi (regió trans)
A més, a mesura que es va avançant a través
del Golgi, el llum es va acidificant.
Dins el sistema endomembranós, el pH més
baix és la lisosoma (=5). A Golgi no es tan
baix, però no es tan neutre com el reticle.
FUNCIONS de l’Aparell de Golgi

1) Metabolisme de lípids: Síntesi d’esfingomielina i glucolípids
(Al REL se sintetitzen els fosfolípids i la ceramida)
2) Síntesi de carbohidrats o polisacàrids
CÈL·LULA VEGETAL: Pectina i hemicel·lulosa (polisacàrids complexes)
CÈL·LULA ANIMAL: Glucosaminoglucans (GAG)
3) Glucosilacions
Modificació dels oligosacàrids N-lligats
Generació senyal Manosa-6-fosfat (M6P)
Generació i modificació d’oligosacàrids O-lligats
Sulfatació de proteïnes
4) Distribució del material que arriba del Reticle (lípids i proteïnes) i polisacàrids
Retorn al Reticle
Distribució de lisosomes
Exocitosi
Encara no coneixem ben bé com funciona l’Aparell de Golgi, de manera que hi ha 2 models diferents
sobre la estructura de l'orgànul:
MODEL DEL TRANSPORT VESICULAR MODEL DE MADURACIÓ CISTERNAL

En aquest model, les cisternes es mantenen En aquest model, és el propi Golgi qui es mou.
fixes, i són les vesícules que van transportant el
material per tot el Golgi. Un cop arriben les vesícules del reticle,
aquestes es fusionen, formant una vesícula més
A mesura que les vesícules travessen Golgi, es gran i es la que forma la xarxa Cis-Golgi.
va modificant, i un al final es porten on sigui.
Després, aquesta vesícula va avançant mentre li
La proteïna va avançant per l’Aparell de Golgi a arriben vesícules carregades de les proteïnes
partir de vesícules que modifiquen les substàncies.
Aquesta vesícula acaba esdevenint la cisterna,
que passa a ser medial i per últim trans
A més, a la cisterna li van arribant bombes de
H+ que la acidifiquen a mesura que avança.
26
Ángel Flores
Dins el Golgi, se sintetitzen certes estructures com els proteoglicans, que són massa grans per ser
transportats a través de vesícules, per això es creu que potser el model més acceptat és el de
maduració cisternal.
8.2. Metabolisme de lípids: Síntesi d'esfingolípids i glucolípids

Tenim que al REL se sintetitza la ceramida, i és en Golgi on s'utilitza la ceramida com a precursor per
sintetitzar els esfingolípids i els glicolípids.
Tenim que la ceramida té un únic àcid gras

(cua de la dreta).
Per poder sintetitzar els esfingolípids, dins el
GOlgi se l’afegeix un segon àcid gras i una
molècula polar, que en aquests cas és un grup
fosforilcolina.
En el cas de dels glicolípids, se l’afegeixen
sucres a la molècula.
A més, dins el Golgi també se sintetitzen polisacàrids. Tots aquests polisacàrids van sempre a la
matriu extracel·lular (ECM). Aquestes molècules estan formades per enllaços O-glucosídics.
Depenent dels components sintetitzats, la matriu pot quedar sent tova o dura.
En el cas de la cèl·lula animal, es produeixen els glucosaminoglucans (GAG). La matriu es troba en el

teixit connectiu, format per fibroblasts. Els fibroblasts són les cèl·lules que sintetitzen: cartílag,
ossos, humor vitri... tot això són diferents tipus de matriu cel·lular. I si aquesta matriu es degrada es
pot donar lloc a problemes com la artrosis.
Les GAG són unes molècules que no estan ramificades. Estan formades per un disacàrid que es
repeteix n vegades. Aquest disacàrid està composat per una N-acetilglucosamina, que conté un grup
amino, i un Àcid glucurònic.
Les GAG s’utilitzen per formar estructures encara més complexes.
27
Ángel Flores
Primerament, varis GAG s’associen a un

esquelet proteic, de manera que és formen
cadenes molt llargues de proteoglicans.
Aquestes proteïnes centrals surten del RER i
és al Golgi on se’ls afegeixen els sucres.
Després, aquests proteoglicans s’uneixen a un
altre esquelet proteic encara més gran per
conformar l’Àcid Hialurònic
L’àcid hialurònic és una substància que s'utilitza molt en estètica i és gràcies a aportacions de la
nanotecnologia.
L’àcid hialurònic serveix per absorbir l’H2O, de manera que la pell que hauria d’estar arrugada,
s’estira ja que el teixit es torna turgent. Respecte a l’àcid hialurònic, algunes cèl·lules la tenen
enorme i altres la tenen mes normal. I serveix per hidratar, donar resistència mecànica i ancorar-se
al teixit. (8.3.3. Sulfatació de proteïnes)
Respecte a la cèl·lula vegetal, en el Golgi, se sintetitza la pectina

i la hemicel·lulosa.
Aquests són cassos en què la matriu cel·lular té una consistència
més dura, ja que la hemicel·lulosa és la que conforma la paret
cel·lular, que també constitueix la fusta. És a dir, que la fusta es
crea en els aparells de golgi.
La hemicel·lulosa és un heteropolisacàrid format per una
cel·lulosa a la que se l’afegeixen altres (homo)polisacàrids, de
manera que queda ramificada.
8.3. Glucosilacions a l’AG

Una de les funcions del Golgi és el metabolisme dels glúcids, es modifiquen més i s’afegeixen sucres
nous O-lligats
D’una banda, per poder modificar els sucres, al Golgi tenim dos enzims: glucosidases i
glucotransferases.
Les glucosidases el que fan és trencar els enllaços O-glucosídics, mentre que les glucotransferases
formen els enllaços.
El genoma conté centenars de gens que produeixen les glucosidases i les glucotransferases, això ja
que aquests són enzims específics. Hi ha un enzim per cada sucre que s’hagi d’unir o trencar.
Aquests enzims són proteïnes transmembrana unipas amb estructura d’hèlix α, i es troben agrupats.
Les reaccions es donen en la monocapa luminal.
28
Ángel Flores
Es diu que, en Golgi, els processos tenen lloc

de manera seqüencial. És a dir, que a cada
compartiment es fan unes cosses
específiques, i mentre va avançant la proteïna
per les cisternes, se li fa una modificació
concreta a cadascuna.
A més, les modificacions no es fan a totes les
proteïnes de Golgi, sinó que, segons la seva
funcionalitat, pateix unes modificacions o
unes altres.
I la primera modificació que es dona en la xarxa Cis-Golgi és la fosforilació dels oligosacàrids. I
aquesta és específica per les Hidrolases Àcides, uns enzims que acabaran en el lisosoma per
degradar altres substàncies.
El que es fa és afegir-los un grup fosfat que servirà com a senyal.
8.3.1. Modificacions d’oligosacàrids N-lligats

En el reticle, hi ha certes proteïnes a les que se’ls afegeix un oligosacàrid N-lligat, que inicialment es
trobava associat al dolicol. I, per tot el procés del control de qualitat del reticle, la proteïna quedava
amb l’oligosacàrid (Man)8(GlcNAc)2i arriba al Golgi d'aquesta forma.
Aquestes proteïnes, riques en manosa, tal i com estan plegades, mostren una seqüència que indica
que es una hidrolasa àcida, per tant haurà d’anar al lisosoma.
Llavors, se l’afegeix un grup fosfat a cadascuna de les manoses de cadascun dels oligosacàrids que hi
ha a la proteïna.
A la cèl·Lula, els fosfats no solen trobar-se en estat lliure, en aquest cas està associat a un sucre i a
una base nitrogenada (UPD-GlcNac)
Quan la proteïna es troba al llum del Golgi, hi ha un enzim N-acetilglucosamina-fosfotransferasa que

detecta un senyal que indica que és una hidrolasa àcida, i li transfereix un grup fosfat amb el sucre a
la manosa terminal de l'oligosacàrid de la proteïna.
Finalment, se l’elimina el sucre del fosfat i la proteïna queda amb el grup fosfat associat a la manosa
terminal.
29
Ángel Flores
Aquesta fosforilació funciona com a senyal M6P (Manosa-6-Fosfat) que, quan les hidrolases es
fusionin amb la xarxa Trans-Golgi, seran enviades al lisosoma. (8.4.2. Transport d’hidrolases àcides a
lisosomes)
* Rics en Manosa
* Mixtes
* Complexes
* Manosa 6-P
8.3.2. Addició d’oligosacàrids O-lligats
Mentre es va avançant per les cisternes cis, medial i trans, es van eliminant i afegint sucres.
La proteïna entra sent rica en manosa, i quan surt del Golgi, acaba tenint una conformació totalment
diferent.
Quan entra es diu que són proteïnes Riques en Manosa, i mesura que van perdent sucres són
Mixtes i al final són Complexes.
En els tres casos, hi ha un nucli de sucres de 2 N-acetilglucosamines i 3 Manoses que es manté en tot
el procés; és la resta de l’oligosacàrid el que va canviant.
Algunes de les modificacions són les següents:
- Cisterna Cis → Eliminació de manoses (manosidases)

- Cisterna Medial → Perd alguna manosa més i se l’afegeixen altres sucres (Ex. fucosa)
- Cisterna Trans → Un joc de glucosiltransferases afegeix sucres com N-acetilglucosamines,
galactoses o àcid N-acetilneuramínic (NANA)
I una altra modificació és la addició de monòmers als grups hidroxils (-OH) de les proteïnes
Això es dona en uns aminoàcids concrets: Serina, Treonina, Lisina, Prolina.
Això es fa mitjançant les glucosiltransferases. I, mentre que en el reticle la unió de sucres en un bloc
sencer, en el Golgi s’uneixen els monòmer d’un en un. Aquests sucres queden O-lligats
Al final, aquestes glucosilacions són les que després ens defineixen com a persones com és en el cas
del sistema AB0 o el Rh. Altres proteïnes glucosilades a la membrana són la Glicoforina C, GLUT,
canals i altres més que intervenen en el transport transmembrana.
30
Ángel Flores
8.3.3. Sulfatació de proteïnes

La sulfatació es la addició de grups sulfat (-SO3) a glúcids i a la Tirosina.
En el cas dels sucres aquesta modificació és molt important, ja que normalment es dona en
substàncies sucres que terminen en la matriu cel·lular (àcid hialurònic).
La sulfatació es dona gràcies als enzims TPST-1 i TPST-2
Aquestes estructures acaben sent riques en grups sulfat i grups carboxil, que permet l’acumulació de
càrregues negatives. Quan s'expulsa d ela cèl·lula, lH2O (amb càrregues positives) s’uneix a la
proteïna, hidratant la matriu
D’aquesta manera, la matriu formada per àcid hialurònics està especialitzada en la acumulació
d’aigua, cosa que permet que la pell s’estiri i dissimular les arrugues de la pell.
8.4. Funcions de distribució de l’AG

8.4.1. Retorn de proteïnes residents a RE
Quan vam veure les seqüencies senyal, hi havia una que es deia KDEL, que es troba a l’extrem Cterminal
i té 4 aas, i que senyalitza el retorn al reticle.
Això es dona per casos en que una proteïna de Reticle va a parar aa Golgi sense voler i es vol
recuperar.
Per poder fer-ho, les vesícules sempre utilitzen la proteïna de revestiment COPI, que es mou a través
dels microtúbuls fins a retornar el material al reticle
Primerament, s’ha de sintetitzar una proteïna que pertany al reticle i que conté la seqüència KDEL, i
sense voler va a parar a Golgi.
Dins de Golgi, hi ha uns receptors que detecten la KDEL, de manera que si al Golgi arriba alguna
proteïna de Reticle, interacciona al receptor.
Això provoca que es formi una vesícula amb COPI i la proteïna arriba al reticle.
Aquest procés es dona correctament ja que el pH de Golgi és l’adequat per què la proteïna amb
KDEL i el receptor reaccionen bé. Però, quan es torna al reticle i el pH és més bàsic, el receptor
canvia de conformació i s’allibera la proteïna dins el llum del reticle.
Ara, per retornar el receptor al Golgi, es fa mitjançant les vesícules de material recent sintetitzat
31
Ángel Flores
8.4.2. Transport d’hidrolases àcides a lisosomes

Tornem a les hidrolases àcides.
Ens vam quedar en què, només en les hidrolases, es van fosforilar les manoses de l’oligosacàrid pe la
proteïna, de manera que va quedar marcada amb el senyal M6P.
Quan aquesta proteïna arriba a la xarxa Trans-Golgi, hi ha un receptor que reconeix el senyal M6P i
la proteïna se l’uneix.
Es formen vesícules, i aquest receptor és el que s’uneix a les adaptines amb el domini citosòlic. La
vesícula queda lliure al citosol i és conduïda al citosol. Es fusiona al lisosoma amb les v-SNARE i t-
SNARE.
Ara, com que el pH del lisosomes és molt més àcid, la conformació del receptor canvia i s’allibera la
proteïna.
Dins el lisosoma, la proteïna pateix algunes modificacions més per ser madura i fer la seva funció de
degradar proteïna. També se’l elimina el senyal, perd els fosfats.
Com que el pH ja no és el mateix i la proteïna ha perdut el senyal, ja no es torna a associar al

receptor i aquest torna de nou al Golgi per ser reciclat. Quan torna, el pH es normal de nou i el
receptor recupera la conformació habitual per reaccionar amb altres senyals M6P.
Ja que estem, expliquem els lisosomes.
Aquesta és una microscòpia electrònica de

Golgi, i marcat amb fletxes, es poden veure
els lisosomes.
Els podem reconèixer ja que són petits (0’2-
0’5 µm) i molt foscos (electrodensos).
Dins l’orgànul hi ha les hidrolases àcides.
Aquest és un nombre genèric per denominar
a les substàncies que trenquen altres
molècules. Per exemple les peptidases és una
hidrolasa àcida que trenca els enllaços
peptídics.
Per cada material, fa falta una hidrolasa que el pugui degradar.
32
Ángel Flores
Per què les hidrolases siguin funcionals, han de treballar un pH àcid. Per això, l'orgànul té bombes de
H+ (bomba tipus V) a la membrana. Per bombejar, es gasta ATP
El 60% de l’interior del lisosoma són hidrolases àcides, la resta és el material que s’ha de degradar.
Aquest material arriba de l’exterior per endocitosi.
De Golgi, li arriben vesícules amb hidrolases àcides i les pròpies bombes de H+.
Com que l’interior és molt àcid i hi ha les hidrolases que trenquen coses, les bombes de H+, a la part
de l’interior, estan molt glucosilades per protegir-les de l’ambient.
El material que no es pot digerir dins el lisosoma s’acumula dins seu, de manera que l’orgànul va
creixent i acaba interferint en la seva funcionalitat.
* Malalties d’emmagatzematge lisosomal

Les malalties de emmagatzematge lisosomal són aquelles en què els lisosomes acumulen matèria
que no pot degradar, i es poden tenir de manera genètica o adquirida
Les genètiques són d’herència autosòmica recessiva, i hi ha moltes malalties de disfuncions lisosomal
(>30 conegudes). Això es ja que depenent del gen afectat, provoca que una hidrolasa àcida no sigui
funciona, llavors s’acumula la substància que hauria de degradar aquesta hidrolasa. Depenent del
que sigui, s’acumula una cosa. Per exemple: amb la mucopolisacaridosis no es poden descomposar
els polisacàrids, amb la esfingolipidosis no es poden descomposar els esfingolípids, amb la
glucogenosis no es pot descomposar el glicogen...
La malaltia genètica més greu es una que es diu I-CELL disease (malaltia de la cèl·lula d’inclusió). En
aquest cas, no afecta a cap hidrolasa, sinó que afecta la N-acetilglucosamina-fosfotransferasa, la
proteïna que genera el senyal M6P, la que reconeix les hidrolases àcides i fosforila les manoses. De
manera que es té una mutació en aquesta proteïna, cap hidrolasa arriba al lisosoma ja que no
adquireixen el senyal. Les hidrolases arriben a la membrana plasmàtica i a l’exterior cel·lular. Llavors,
casi totes les substàncies que s’han de degradar s’acumulen i es formen cossos d'inclusió.
En aquest cas, podem veure limfòcits afectats

per la I-CELL disease.
Les boles que hi ha per tota la cèl·Lula són
lisosomes plens.
De normal, amb aquesta resolució, no s’haurien
de poder veure, però aquí estan tan plenes que
maten la pròpia cèl·lula
En quant a les malalties adquirides, una de les més importants és la malaltia de la gota.
Ve donada per la acumulació d’àcid d’urat. Aquests àcids es dipositen a les articulacions i, per
gravetat, acaben a les més baixes (peus, turmells i lo més amunt és al genoll). Aquestes sals són
fagocitades pels macròfags, neutròfils i altres cèl·lules immunitàries i el contingut va a parar al
33
Ángel Flores
lisosoma. Com que es tracta de cristalls, els lisosomes es trenquen, i tot el contingut lisosomal
s’acumula al citosol, provocant una inflamació en la zona afectada.
Aquesta malaltia es deu a la sobre alimentació amb carn vermella i mariscos, per això es deia que
era una malaltia de rics. Encara que s’ha de menjar molta quantitat per patir-la.
8.4.3. Transport de proteïnes i lípids a la superfície cel·lular: EXOCITOSI

Ja hem fet totes les modificacions que volíem fer a l’Aparell de Golgi, ara volem distribuir el material
per els compartiments de la cèl·Lula.
Un dels primer destins són els lisosomes. Hi ha certes proteïnes amb el senyal M6P que, quan
arriben a Trans-Golgi, reconeixen els senyal, es forma la vesícula i les porten al lisosoma. Aquest
objectiu és per les hidrolases àcides, les bombes de H+ i els lípids de membrana.
Altre destí es retornar al reticle, això es per aquelles proteïnes que hagin anat a parar al Golgi per
error i vulguin tornar. Les vesícules per anar a qualsevol lloc, necessiten v-SNARE i t-SNARE, i les
SNARE s’han de reciclar, per això aquesta via de reciclatge també es per elles.
L’últim destí que queda per veure és quan les proteïna acaben a la membrana, es a dir, a l’exterior
cel·lular. Aquest procés (exocitosi) es pot donar de manera constitutiva o regulada.
Quan el material no ha d’anar als lisosomes i tampoc al reticle, les vesícules es fusionen amb la
membrana, de manera que proporcionen lípids, colesterol, proteïnes de membrana, matriu
cel·lular...
* Secreció Regulada
La secreció regulada només es dona en cèl·lules especialitzades en funció secretora: cèl·lules
pancreàtiques, mastòcits, neurones, fibroblasts...
Les vesícules amb el material exocitat es fan amb clatrina

EL material és secretat en resposta a un estímul; per exemple, les neurones reaccionen davant la
entrada de Ca2+ en el citosol, o la insulina només es secretada davant un augment de la [glucosa] a
l’exterior.
Aquestes vesícules s’acumulen prop la membrana esperant que arribi un senyal que indiqui la seva
secreció
Al principi, la vesícula quan s’acaba de

generar és gran, entre avança, la clatrina va
arrencant trossos de membrana de manera
que es concentra el material. També, les
vesícules tenen proteïnes que afavoreixen la
agregació de material. El contingut és molt
electrodens ja que està molt concentrat.
* Secreció Constitutiva
Aquest tipus de secreció es dona en totes les eucariotes, ja que és una de les funcions del Golgi:
subministrar material a la membrana
En aquest cas, encara no coneixem quina proteïna de revestiment s’utilitza
34
Ángel Flores
El material no esta condensat; si veiem les vesícules en la microscòpia, el material es menys

electrodens.
Tant en la secreció constitutiva com en la regulada, les proteïnes estan en un format previ, encara no
són funcionals, i és durant el transport que pateixen les últimes modificacions fins a ser funcionals.
35
BIOLOGIA CEL·LULAR (Marta Martín Ángel Flores
TEMA 9: Rutes d’endocitosi

9.1. Rutes d’endocitosi: pinocitosi, macropinocitosi i fagocitosi
La endocitosi és la via per la qual la cèl·lula captura el material de l'exterior i el porta al lisosoma.
Ingereix macromolècules o partícules de l’exterior a partir de vesícules.
Per arribar al lisosoma, el viatge no es directe; primer es passa pels endosomes primerencs, després
als endosomes tardans i d’allà als lisosomes. Un cop el material és al lisosoma, aquest orgànul té la
funció de degradar el material fins a subunitats mínimes, i a vegades reaprofita aquestes subunitats
pel benefici de la cèl·lula.
Hi ha diferents tipus d’endocitosi:
I) Pinocitosi
Aquest terme ve del grec pínein (beure). Això és així ja que, per endocitar, s'utilitzen receptors per
seleccionar el material. Es fan petit grupets del material de l’exterior, formant vesícules de màxim
100 nm. A més, la cèl·lula forma una invaginació.
II) Macropinocitosi
Com la pinocitosi, però amb molt material. Per fer la macropinocitosi, es deforma la membrana
formant una invaginació i un pseudopodi, envolta el material i torna a fusionar-se. Per això s'utilitzen
filaments d’actina.
La captura es fa de forma inespecífica i el material va a parar a endosomes.
La majoria de les cèl·lules fan la macropinocitosi.
III) Fagocitosi
Aquesta és la “contraposició a la pinocitosi. La ingestió es de partícules grans i es formen vesícules

de fins a 250 nm. Introdueix material molt més gran i de forma específica. La fagocitosi té funcions
diferents. En el organismes unicel·lulars es fa per alimentar-se, mentre que els pluricel·lulars els
utilitzen per el sistema immunitari (macròfags)
9.2. Pinocitosi per vesícules de clatrina

En el cas de la pinocitosi, les vesícules es formen a partir de clatrina o de caveolina. Aquest és un
procés que es dona de forma massiva, formant-se 2500 vesícules de pinocitosi cada minut. De fet, en
els fibroblasts s’aconsegueix internalitzar la membrana cada hora i mitja.
La pinocitosi pot ser específica o inespecífica, depenent de si s’utilitzen receptors en la membrana o

no. Si la pinocitosi és específica, s’utilitzen receptors i vesícules de clatrina; si la pinocitosi és
inespecífica, no s’utilitzen receptors i les vesícules són de caveolina
* Importació de colesterol
Un dels processos en que es fa ús de la pinocitosi és a l’hora d’importar colesterol dins la cèl·lula.
El colesterol és un lípid, per tant, no es pot transportar de forma lliure a través del torrent sanguini.
Per això, es troba associat altres molècules formant la partícula LDL (Low Density Lipoproteins)
1
Aquesta partícula (20-25 nm)

està formada per una única
monocapa fosfolipídica, on es
troba el colesterol inserit.
La LDL està plena de ester de
colesteril.
Per últim, la partícula està
envoltada per una proteïna
anomenada Apoproteïna
B100, que funciona com a
receptor.
Per tal de absorbir aquesta partícula, totes les cèl·lules tenen receptors per LDL. Quan interaccionen
amb la apoproteïna b100, la unió receptor-cargo provoca la formació de la vesícula; les adaptines
recluten la clatrina, es forma una invaginació i tal.
Un cop s’ha format la vesícula, es perden les proteïnes de revestiment i viatja al ribosoma. Tot això
mentre la LDL segueix unida al receptor.
Quan el complex arriba als endosomes tardans, l’aciditat (pH = 5’5) provoca el canvi de conformació
del receptor i s’allibera la LDL.
El receptor entra dins un endosoma de reciclatge i es recicla, tornant a la membrana.
La LDL arriba fins al lisosoma, on es degradada. La partícula es dissocia, quedant els aminoàcids de la
apoproteïna, el colesterol, els àcids grassos de la capa... Un cop s’ha degradat, tot el material
s’allibera al citosol.
El colesterol s’allibera al citosol. Com?
Malalties associades al colesterol.
Gent amb el colesterol alt per la dieta, vida sedentària, gent que no pot digerir-lo bé. Si el colesterol
no es pot absorbir bé. Plaques arterioescleròtiques.
També pot ser genètic, hipercolesterolèmia ne gent jove, amb persones sense vida sedentari. No
fabriques receptors, molt pocs. Hi ha problemes amb el receptor.
Receptor gran. domini extra i intracel·lular. Oligosacàrids n lligats, o-lligats. Tots a la cara
extracel·lular, els sucres. I a dalt ric en cisteïna, ric en sulfur, reacciona be amb la LDL. S’uneix la
adaptina i tal. Al 1985 descobreixen que persones amb hipercolesterolèmia familiar tenen una
mutació en el receptor. Canvi d’un únic aa. Aquest canvi fa que el receptor no te forma de s i les
adaptines no es poden unir. Les clatrines no es recluten i no es deforma la membrana. No
s’internalitza el LDL, es queda enganxades en las arteries.
Nosaltres obtenim colesterol d ela dieta, i el podem fabricar. Si la cèl·lula no esta internalitzant LDL
fabrica molt colesterol. La cèl·lula detecta que no te colesterol.
* Importació de ferro
Importació mediada per receptor. Ferro.
2
Ingerim el ferro en la dieta, les cèl·lules del budell prim capturen . GLUT, utilitzant el gradient de sodi
i el passa a l’espai extracel·lular. Amb el ferro i altres nutrient fan el mateix. Absorbeixen i deixen
anar. Es queden amb la quantitat que necessitin.
Ferro, l’han de capturar les altres cèl·lules de l’organisme. Es un ió. Esta circulant en forma fe3+. Es
perillós, ja que es molt oxidant, vol dir que els hi canvia la composició química. L ferro com que te la
capacitat oxidant, circula associat a proteïna. FTF. Ferro transferrina, pot capturar 3 ions units. Quan
s’allibera es ATF.
Ferro transferrina amb dos ions de ferro. La FTF provoca endocitosi per clatrina. El contingut arriba
al endosoma. El pH es àcid i els ions s’allibera de la FTF i queden lliures al endosoma. Conjunt FTF i
receptors. Quan la FTF es ATF, el receptor torna a la membrana. Quan es fusioni, el receptor
alliberarà la transferrina. El pH, te molta afinitat per la ferro transferrina i poca per la apo
transferrina. Torna a capturar la ferro transferrina.
El ferro, en el lisosoma hi ha reductases i la fa fe2+. El ferro pot formar part del grup hemo,
eritròcits, o en citocroms, també hi ha en el animals en els mitocondris. El ferro, en cèl·lules no
eritròcit també va al citocrom. I si te suficient ferro, la emmagatzema en forma de ferritina. Perquè
no pugui oxidar altres substancies.
Vitamina b12 o EGF.
* Entrada de virus
Virus, influenza grip comú.
Material de RNA i a la càpsida hi ha 2 proteïnes que funcionen coma antigen. Serveixen per
classificar els virus de grip. Les combinacions provoquen diferents coses. Tots els influenza no son
perillosos, nomes uns 2. Es coneixem mes de 130 combinacions i ara de moment nomes 2. La
hemaglutinina interacciona amb un sucre àcid siàlic NANA de la membrana. Abundant en glucolípids.
Cisternes trans de Golgi. Àcid siàlic funciona com a receptor. El virus queda adherit a la membrana i
endocitosi. Recluta adaptines, clatrines i insereix el virus en una vesícula. La membrana del virus
canvia de conformació i s’adhereix a la membrana del endosoma. Les proteïnes de membranes de
virus funcionen com SNARE.
Dins, el contingut es molt àcid amb protons. Es va acostant el virus a al membrana de l vesícula fins
que es fusiona completament, i el material genètic surt al citosol. Un cop esta lliure, es RNA, la
cèl·lula no sap que es seu. Va a l DNA, i tal. Es formen mes virus. Va al nucli, aprofita la maquinaria
de la replicació del nucli, fabrica mRNA i tal. Entra, aprofita les RNA polimerases i fa copies. Les
còpies surten pels porus, interacciona amb proteïnes víriques del Golgi, formant virions nous.
Les variants de la grip de cada any, tenen variant de las dos receptores i les coneixem. Nosaltres
sabem que varien una mica i segueixen sent la ha i la altra. Els anticossos reconeixen la
hemaglutinina 1. El anticòs reacciona amb la hemaglutinina i a no pot reaccionar amb la NANA.
Vacuna. Si d’aquí, apareix una nova variant de grip, no tenim vacunes per això. Hem de predir les
variacions que es produiran. Mai es del 100% sinó no de 60 80. Els antígens quedaran mes o menys
tapats pels anticossos.
Hi ha medicament que inhibeixen les clatrina.
3
9.3. Macropinocitosi
Captació inespecífica de material extracel·lular i la vesícula es el macropinosoma. Totes les cèl·lules
la fan. Es deforma la membrana cap a fora, pseudopodi. Macròfag amb estructures blanques.
Deformacions de la membrana. Tot el material de fora queda reclutat a endosomes. Els unicel·lulars
la fan per alimentar-se en pluricel·lulars es fa per regular membranes, son d’ajuda per moviment
cel·lular. I alguns bacteris que quan arriben a una cèl·lula, aquesta fa macropinocitosi. Actina en
verd. Filament d’actina.
Caveolines. La membrana s’evaginava i forma pseudopodis amb actina. Macropinosoma.

Avagianació. Totes les cèl·lules. Totalment inespecífica, sense interacció.
9.4. Endosomes
ENDOSOMES
Els endosomes són compartiments del sistema endomembranós que participen en la via
d’endocitosi.
En la pinocitosi, el material que s’obté es queda en els endosomes primerencs, propers a la

membrana.
I per reciclar el material s’utilitza altre compartiment, l’endosoma de reciclatge. Per exemple, quan
s’endocita colesterol, em quedo amb el colesterol, però els receptors de colesterol han de tornar a la
membrana.
Després, els endosomes primerencs van als endosomes tardans. Aquests són més àcids i es troben
més a l’interior de la cèl·lula. A mesura que passo per compartiments –fins al lisosoma- el pH va
baixant gradualment.
En el cas dels fibroblasts, per endocitosi, pot internalitzar tota la membrana en 1’5 h.
La pinocitosi pot ser específica o inespecífica, són els receptors la que la fan específica, i la proteïna
de revestiment sempre es la clatrina (XD?)
9.4.1. Funció de distribució dels endosomes primerencs

Els primerencs ordenen enviar als lisosomes per que sigui degradat. Reciclatge i tal.
Funció de reserva, i de transcitosi.
Poden funcionar com reserves de material o de transcitosi.
Reserva, GLUT 4. Les GLUT tenen diferents km. La km esta relacionada amb la velocitat. Km baix mes
ràpid. Vam parlar de una GLUT que es torba al fetge, km alta. Al fetge, absorbeix mes a poc a poc.
Tenim altres GLUT. GLUT 4 musculars i adipòcits. Molt eficient. Bastant.
Si fa molta estona que no menjo, poca glucosa lliure, el mes perjudicat es cervell. L’organisme te
estratègia. Pot eliminar GLUT del múscul, però seria molt poc eficient. El organisme endocita la
majoria de GLUT adipós i muscular. Guarda les GLUT en un endosoma primerenc de reserva. Quan
augmenta la glucosa, receptor de insulina fa que l’endosoma s’alliberi i hagin mes GLUT en la
membrana.
Endosomes de transcitosi. Cèl·lules que separen dos medis. Epitelials, medi del budell i líquid
extracel·lular. Llum del budell i líquid extracel·lular. En el dibuix, transcitosi d’anticossos.
4
Les cries dels mamífers, tenen sistema immunitari mot poc madur. Aconsegueixen les ig del calostre
de la llet. Primers dies de vida. Líquid que les femelles del mamíferes secreten per glàndules
mamaries. No conté llet, conte anticossos. La cria, com que te gana,, absorbeix el líquid i no es sacia.
Menja me per que absorbeixin la majoria de calostres i ig que pugui. Els primers dies es líquid cais
que transparent.
La cria amb calostre, que circulen pel budell. Les cèl·lules del budell tenen receptors del calostre. El
pH àcid del budell, la unió es favorable. Un cop s’uneix, es produeix la endocitosi, el material va a
endosomes primerencs. El que vol es que vagi al medi extracel·lular i d’ahir al torrent sanguini. El
que fa es generar el endosoma de transcitosi a l’altra banda de al cèl·lula. Dues polaritats molt
marcades. A l’altra banda amb pH neutre, el receptor canvia de conformació i allibera el ig. Amb
reciclatge torna a l’altra banda. Amb el temps, els receptors desapareixen.
9.5. Fagocitosi
Hi ha poques cèl·lules que facin fagocitosi, macròfags, neutròfils, monòcit, cèl·lula dendrítica, alguna
mes. 20-250 nm. Captació especifica de partícules extracel·lulars. Fagosomes
Endosomes primerencs, tardans, de reciclatge, de reserva, transcitosi.
Lisosomes. Macropinosomes, fagosomes.
No fagocita a l’atzar, sinó una cosa.
Ameba, protozous.
Pluricel·lular. Defensa. Renovació cel·lular, eliminar cèl·lules mortes. Les del fetge poden eliminar
10^11 eritròcits vells. Fagocitosi renovació membrana.
Macròfag fagocitant espores de aspergillus
Macròfag fagocitant eritròcits. Fletxes pseudopodis. Vell
Macròfag, nucli, citoplasma, evaginació pseudopodi
Pseudopodi i fagocitant bacteris.
Mecanismes de cremallera.
Reconeixement de la partícula fagocitada. El macròfag o el neutròfil, reconeix la partícula cèl·lula

microorganismes. Reconeix sucres, anticossos, fosfolípids o proteïnes dels organismes.
Apoptosi, tenen un fosfolípid, fosfatidilserina, sempre esta en el citosol, però quan apoptosi queda
exposada a l’exterior. Els macròfags la poden fagocitar.
Les cèl·lules senescents, envelliments, cosa vella. Quan una cèl·lula acumula dany, entra ne apoptosi
per un afectar altres. Entren en senescència. Esta viva però no es dividirà mai mes. Mostren
oligosacàrids, específics que donen a entendre que es senescents si que ha de morir.
La cèl·lula que pot fagocitar, reconeix la substancia i interacciona. Deforma al membrana i emet
pseudopodis i envolten la partícula que s’ha de fagocitar. Es genera un compartiment fagosoma,
molt mes gran que el lisosoma. Els endosomes i lisosomes es fusionen amb el fagosoma..
proporcionen hidrolases acides, bombes de h+. Formen el fagolisosoma.
5
9.6. Autofàgia
Autofàgia, el material que es fagocita va a parar als lisosomes. Es un tipus de fagocitosi endògena. Es
degraden orgànuls de dintre de la cèl·lula. Envoltant els orgànuls que s’han de degradar i es forma el
autofagosoma.
S’ha de degradar el mitocondri el lisosoma i s’han de degradar perquè ja son vells. La membrana que
envolta no sabem d’on surt, segurament de reticle o Golgi. Un dels dos orgànuls cedeixen membrana
pròpia i envolta el orgànul o orgànuls que s’han de degradar. Els lisosomes es fusionen amb la
vesícula i avoquen hidrolases acides i donen bombes fins que es degrada el contingut.
D’aquesta manera, el material de la autofàgia també va a parar als lisosomes. El compartiment nou,
autofagosoma, es converteix en fagolisosoma.
3 vies d’obtenció del material de lisosomes. Endocitosi, fagocitosi, autofàgia.
Regla, conducte de Wolff, XY i els altres. Els xx degraden els de Wolff per autofàgia.
Diapo ultima tornem al principi. NADA ES VERDAD
Estudi que diu que no, que tots els compartiments venen del Golgi. japonesos
6
BIOLOGIA CEL·LULAR (Marta Martín) Ángel Flores
TEMA 7: Bases del transport vesicular

7.1. Característiques i Rutes del transport vesicular
Ja hem dit 298 cops que el transport de substàncies pel sistema endomembranós es fa mitjançant
vesícules. Però, com es formen aquestes vesícules?
Per dur-ho a terme, calen unes proteïnes citosòliques anomenades proteïnes de revestiment.
Aquestes proteïnes es polimeritzen (s’agrupen) i s’enllacen a la membrana. Llavors, deformen la
membrana fins a formar la vesícula. Quan aquesta queda lliure al citosol, les proteïnes de
revestiment es dissocien de la vesícula i queden lliures per formar-ne més.
Les vesícules no es formen a l’atzar, sinó que les proteïnes de revestiment reconeixen altres
proteïnes a la membrana que indiquen que allà ha d'haver una vesícula.
* Biosintètica-secretora
1. Reticle → Golgi → Membrana exterior
2. Reticle → Golgi → Endosomes → Lisosomes
* Recuperació
− Exterior cel·lular → Endosomes → Lisosomes
* Endocitosi
− Golgi → Reticle
− Endosoma → Golgi
− Endosoma → Exterior cel·lular
7.2. Formació de les vesícules de transport

De entre totes les proteïnes de revestiment, la que millor coneixem és la Clatrina; tot i que hi ha
moltes més que fins i tot no coneixem encara.
La clatrina funciona tant a la ruta biosintètica secretora com en la ruta endocítica, és molt abundant.
Altres proteïnes de revestiment conegudes són la COPI, que funciona en la ruta retrògrada, i la
COPII, que s’utilitza en la ruta biosintètica secretora. Aquestes proteïnes COP també s’anomenen
coatòmers i hi ha molts més tipus de COP.
1
CLATRINA COPI COPII

7.2.1. Vesícules de Clatrina
La clatrina estan formades per 3 potes per això, a vegades se’ls anomena trisquèlion. A més, esta
corbada, adquirint una disposició còncava, això li permet deformar la membrana i formar la vesícula.
Quan es polimeritza, forma un poliedre amb pentàgon-s i hexàgons (icosaedre truncat). La agrupació
de clatrina té un diàmetre de 50-100 nm, mentre que la vesícula que forma arriba fins a 40 nm. Per
polimeritzar-se, s’agrupen un total de 36 molècules de clatrina.
7.2.2. Proteïnes adaptadores

Les proteïnes que volem transportar les anomenem proteïnes cargo.
Per cada cargo, hi ha d'haver un receptor, que és una proteïna transmembrana, que indica quines
proteïnes volem transportar i quines no. Aquest receptor té un domini dins el llum amb el que
s’enllaça a la cargo, i altre domini en el citosol on interacciona amb les proteïnes adaptadores. Per
donar lloc a aquesta interacció, les receptores tenen una seqüència senyal que reconeixen les
adaptadores.
Llavors, la clatrina o qualsevol altra proteïna de revestiment, interacciona amb la proteïna

adaptadora i es dona lloc a la polimerització.
A més, hi ha una altra proteïna anomenada GTP-binding protein. Aquesta és una GTPasa, de manera
que si està assocada a un GTP, està activa, i si el GTP s'hidrolitza en GDP, s’inactiva; per això es diu
que són interruptors moleculars
2
La GTP-binding està associada a la membrana i fa augmentar la afinitat entre la adaptadora i el

receptor, de manera que afavoreix la aparició de vesícules. Quantes més GTP-binding hi hagi, més
tendirà a formar-se una vesícula. Hi ha dos tipus de GTP-binding: ARF-GTP i Sar-1-GTP
Per últim, hi ha una proteïna anomenada dinamina, aquesta proteïna funciona amb GTP i ajuda a
separar la vesícula quan esta apunt de independitzar-se
En el cas en que es vulgui transportar proteïnes transmembrana, ella mateixa funciona com a
receptor de la adaptina i la reconeix.
Parlem de adaptadores.
Hi ha molts tipus de adaptadores, i aquestes es poden dividir en dos:
− Adaptines
Aquestes poden ser AP1, AP2, AP3, AP4
Totes participen en la Ruta biosintètica secretora, excepte la AP2, que funciona en la Ruta endocítica
Les adaptines no interaccionen amb la GTP-binding, està propera, però no en contacte
Les adaptines són heterotetràmers, de manera que estan

formades per 4 subunitats diferents. Tenen varis dominis
que interaccionen amb proteïnes.
D’una banda, hi ha el domini µ, que és el que interacciona
amb el receptor transmembrana, i té seleccionada la
proteïna cargo.
D’altra banda, hi ha el domini β, amb el que s’uneix a la
proteïna de revestiment.
D’aquesta forma, la adaptina contacta amb la proteïna
receptora i amb la de revestiment.
− GGA
3
Les GGA són monòmers, així que estan

formades per una única cadena
peptídica.
Aquestes proteïnes només es troben en
la ruta biosintètica secretora.
GGA interacciona amb totes les
proteïnes; també té un domini en
contacte amb la proteïna de revestiment,
altre amb el receptor i altre domini que
interacciona amb la GTP-binding.
En el cas de les GGA, les GTP-binding
sempre són del tipus ARF.
7.2.3. GTPases monomèriques

Les GTP-bindings són proteïnes molt petites associades a GTP o GDP, depenent d’això estan actives o
no.
Ver poder canviar de GTP a GDP, es fa us da la proteïna GAP, i per passar de GDP a GTP, s’utilitza la
proteïna GEF.
D’una banda, hi ha la GEF, que es troba

associada a la membrana.
Les GTP-binding, de normal, són solubles al
citosol, i quan passa a prop de la membrana,
la GEF fa l’intercanvi GDP→GTP.
D’aquesta manera, la GTP-binding canvia de
conformació, i ara mostra un àcid gras que
abans tenia ocultat.
Com que es troba prop la membrana i esta en
un medi aquós, l’àcid gras s'introdueix a la
membrana.
Ara que la GTP-binding queda en la
membrana, afavoreix que les adaptines
s'associïn a les proteïnes de revestiment.
Un cop ja s’ha format la vesícula, GAP hidrolitza el GTP en GDP i la far canviar de conformació,
quedant l’àcid gras amagat en la proteïna i la GTP-binding queda dissociada en el citosol de nou.
Les GTP-bindings poden ser tipus ARF o Sar-1. Les ARF funcionen quan la proteïna de revestiment és
clatrina o COPI. Sar-1 s'utilitza quan la proteïna de revestiment és COPII
Llavors, gràcies a totes aquestes proteïnes s’ha aconseguit assemblar les proteïnes de revestiment
en la membrana del reticle, ara cal separar la vesícula de la resta de la membrana. I això es molt
desfavorable, ja que cal separar la membrana hidrofòbica, que quedarà en el citosol en la vesícula,
4
també s’ha de trencar la part hidrofòbica de la membrana per generar la vesícula, que també és
hidrofòbica i el citosol és hidrofílic. Tot això és un procés molt desestabilitzador.
Llavors, per poder separar la vesícula del reticle, fa falta la dinamina. Aquesta proteïna es col·loca al
coll de la vesícula, la envolta, i es posa a hidrolitzar GTP. L’energia que obté de la desfosforilació, la
usa per estrangular el coll i alliberar la vesícula.
En aquesta microfotografia electrònica, es veu el

resultat d’un experiment en què es va substituir el
GTP per una substància semblant, però de la que no
es pot obtenir energia.
Es pot observar que el coll de la vesícula no es trenca,
s’allarga i ja.
Això va demostrar que la dinamina utilitza el GTP per
donar la energia necessària per independitzar la
vesícula.
Quan ja s’ha pogut separar la vesícula del reticle, aquesta queda lliure al citosol i les proteïnes de
revestiment es despolimeritzen. La vesícula es mou per el citoesquelet dirigint-se a algun lloc, en
aquest cas, a Golgi. Per poder transportar-se, les vesícules es mouen per el citoesquelet gràcies a
proteïnes transmembrana.
La despolimerització de les proteïnes de revestiment es dona mitjançant la hidròlisi de la GTP-

binding. La GTP-binding és substrat de la GAP i aquesta la fa desfosforila, la GTP-binding canvia de
conformació i se separa de la vesícula
Aquestes proteïnes afavoreixen la unió entre proteïnes adaptadores i de revestiment. Llavors, si no

la tens, tota la coberta salta i la vesícula queda despullada.
7.3. Reconeixement i fusió de membranes

Un cop la vesícula arriba a l’orgànul destí, han de fusionar les seves membranes.
Per fer això, a la membrana de la vesícula hi ha la v-SNARE (v de vesícula), aquesta és una proteïna
transmembrana que interacciona amb la t-SNARE, que es troba a l'orgànul destí i tenen
complementarietat. La v-SNARE només reconeix la t-SNARE seva, i si son complementaries i estan
prou properes, interaccionen i la membrana de la vesícula es fusiona amb la de l’acceptor.
5
La v-SNARE té el domini citosòlic plegat en hèlix α. La t-SNARE té 3 hèlix α. Aquesta forma permet
que les proteïnes interaccionin amb un mecanisme de cremallera i les vesícules es fusionin.
En el cas de l’alliberament de
neurotransmissors, el procés és el mateix.
Quan arriba l’impuls nerviós, entra el Ca2+
per un canal regulat per voltatge, llavors, les
vesícules carregades de neurotransmissors es
desplacen fins a la membrana plasmàtica.
Les vesícules tenen les v-SNARE que
interaccionen amb les t-SNARE que hi ha a la
membrana, llavors es fusionen les
membranes i els neurotransmissors queden
lliures en el espai extracel·lular.
Llavors el neurotransmissor interacciona amb
els canals de la cèl·lula post-sinàptica i tal.
TOXINA BOTULÍNICA (BOTOX)

“Quan les llaunes estan abonyegades, no s’han d’obrir”, això es diu perquè que les llaunes poden
contenir el bacteri que produeix la toxina botulínica (Clostridium botulinum), ja que aquest
organisme produeix gas i deforma la llauna.
La toxina botulínica no te cap sabor ni cap color ni cap olor, llavors si alguna persona es posa a
cuinar aliments que contenen la toxina, s’està intoxicant sense adonar-se.
El que fa la toxina és tallar les v-SNARE i les t-SNARE. Llavors, ara quan la neurona es despolaritzi i
s’hagi d’alliberar el neurotransmissor, no hi ha SNARE; no es pot fusionar la vesícula amb la
membrana, llavors el puls nerviós es para.
Tot això provoca la paràlisi muscular, no et pots moure. Finalment, els individus afectats poden
morir per una parada cardiorespiratòria, no poden respirar.
6
TEMA 8: Aparell de Golgi

8.1. Estructura i funcions de l’AG
Aleshores, tenim les proteïnes que s’han sintetitzat al Reticle. Allà s’han purificat, se’ls ha afegit
sucres N-lligats i s’han plegat. Un cop estan solubles al llum o associades a la membrana del reticle,
van a parar a l’Aparell de Golgi (sempre i quan no pertanyin al reticle).
Aquest orgànul sol ser a prop del nucli i té

forma de sac aplanat, com si fossin pans de
pita
.
▷ A la cèl·lula animal, Golgi està format per 4-
6 cisternes, però altres organismes poden
tenir-ne més (4-20)
▷ Generalment, hi ha més d’un Golgi per cèl·lula, en el cas de les animals són 4-5. Però per exemple
la cèl·lula vegetal té moltíssims Golgi (1-100) escampats per la cèl·lula
▷ A més de ser prop del nucli, també se sol situar prop del centrosoma. La seva localització depèn
dels microtúbuls; de fet, tot el sistema endomembranós descansa sobre els microtúbuls i les
vesícules també viatgen sobre ells. Si despolimeritzéssim els microtúbuls, les cisternes quedarien
escampades per tot el citosol
En aquesta microscòpia
electrònica, es pot diferenciar el
nucli a la part de dalt, el RER sota
seu, i Golgi.
El Golgi està format per les
vesícules que arriben del reticle,
les cisternes en forma de sacs
aplanats i més vesícules que es
distribueixen pel citosol.
7
L’aparell de Golgi es distribueix de manera

que va de cis a trans.
La part més propera al reticle és la cis, i la
més llunyana al nucli és la trans.
D’aquesta manera, es poden diferenciar
diferents parts en Golgi: xarxa Cis-Golgi i
cisternes cis (regió cis), cisternes medials, i
cisternes trans i xarxa Trans-Golgi (regió
trans)
A més, a mesura que es va avançant a través
del Golgi, el llum es va acidificant.
Dins el sistema endomembranós, el pH més
baix és la lisosoma (=5). A Golgi no es tan
baix, però no es tan neutre com el reticle.
FUNCIONS de l’Aparell de Golgi
I) Metabolisme de lípids: Síntesi d’esfingomielina i glucolípids
(Al REL se sintetitzen els fosfolípids i la ceramida)
II) Síntesi de carbohidrats o polisacàrids
CÈL·LULA VEGETAL: Pectina i hemicel·lulosa (polisacàrids complexes)
CÈL·LULA ANIMAL: Glucosaminoglucans (GAG)
III) Glucosilacions
Modificació dels oligosacàrids N-lligats
Generació senyal Manosa-6-fosfat (M6P)
Generació i modificació d’oligosacàrids O-lligats
Sulfatació de proteïnes
IV) Distribució del material que arriba del Reticle (lípids i proteïnes) i polisacàrids
Retorn al Reticle
Distribució de lisosomes
Exocitosi
Encara no sabem ben bé com funciona l’Aparell de Golgi, de manera que hi ha 2 models diferents
sobre la estructura de l'orgànul:
MODEL DEL TRANSPORT VESICULAR MODEL DE MADURACIÓ CISTERNAL

En aquest model, les cisternes es mantenen En aquest model, és el propi Golgi qui es mou.
fixes, i són les vesícules les que van
transportant el material per tot el Golgi. Un cop arriben les vesícules del reticle,
aquestes es fusionen, formant una vesícula més
A mesura que les vesícules travessen Golgi, es gran i es la que forma la xarxa Cis-Golgi.
va modificant el material, i al final es porten on
sigui. Després, aquesta vesícula va avançant mentre li
arriben vesícules carregades de les proteïnes
La proteïna va avançant per l’Aparell de Golgi a que modifiquen les substàncies.
partir de vesícules
Aquesta vesícula acaba esdevenint la cisterna,
que passa a ser medial i per últim trans
8
A més, a la cisterna li van arribant bombes de

H+ que la acidifiquen a mesura que avança.
Dins el Golgi, se sintetitzen certes estructures com els proteoglicans, que són massa grans per ser
transportats a través de vesícules, per això es creu que potser el model més acceptat és el de
maduració cisternal.
8.2. Metabolisme de lípids: Síntesi d'esfingolípids i glucolípids

Tenim que al REL se sintetitza la ceramida, i és en Golgi on s'utilitza la ceramida com a precursor per
sintetitzar els esfingolípids i els glicolípids.
Tenim la ceramida, que té un únic àcid gras

(cua de la dreta).
Per poder sintetitzar els esfingolípids, dins el
Golgi se l’afegeix un segon àcid gras i una
molècula polar, que en aquests cas és un grup
fosforilcolina.
En el cas de dels glicolípids, se l’afegeixen
sucres a la molècula.
A més, dins el Golgi també se sintetitzen polisacàrids. Tots aquests polisacàrids van sempre a la
matriu extracel·lular (ECM). Aquestes molècules estan formades per enllaços O-glucosídics.
Depenent dels components sintetitzats, la matriu pot quedar sent tova o dura.
En el cas de la cèl·lula animal, es produeixen els glucosaminoglucans (GAG). La matriu es troba en el

teixit connectiu, format per fibroblasts. Els fibroblasts són les cèl·lules que sintetitzen: cartílag,
ossos, humor vitri... tot això són diferents tipus de matriu cel·lular. I si aquesta matriu es degrada, es
pot donar lloc a problemes com la artrosis.
Les GAG són unes molècules que no estan ramificades. Estan formades per un disacàrid que es
repeteix n vegades. Aquest disacàrid està composat per una N-acetilglucosamina, que conté un grup
amino, i un Àcid glucurònic.
Les GAG s’utilitzen per formar estructures encara més complexes.
9
Primerament, varis GAG s’associen a un

esquelet proteic, de manera que és formen
cadenes molt llargues de proteoglicans.
Aquestes proteïnes centrals surten del RER i
és al Golgi on se’ls afegeixen els sucres.
Després, aquests proteoglicans s’uneixen a un
altre esquelet proteic encara més gran per
conformar l’Àcid Hialurònic
L’àcid hialurònic és una substància que s'utilitza molt en estètica i és gràcies a aportacions de la
nanotecnologia.
L’àcid hialurònic serveix per absorbir l’H2O, de manera que la pell que hauria d’estar arrugada,
s’estira ja que el teixit es torna turgent. Algunes cèl·lules la tenen enorme i altres la tenen mes
normal. I serveix per hidratar, donar resistència mecànica i ancorar-se al teixit. (8.3.3. Sulfatació de
proteïnes)
Respecte a la cèl·lula vegetal, en el Golgi, se sintetitza la pectina

i la hemicel·lulosa.
Aquests són cassos en què la matriu cel·lular té una consistència
més dura, ja que la hemicel·lulosa és la que conforma la paret
cel·lular, que també constitueix la fusta. És a dir, que la fusta es
crea en els aparells de Golgi.
La hemicel·lulosa és un heteropolisacàrid format per una
cel·lulosa a la que se l’afegeixen altres (homo)polisacàrids, de
manera que queda ramificada.
8.3. Glucosilacions a l’AG

Una de les funcions del Golgi és el metabolisme dels glúcids, es modifiquen més i s’afegeixen sucres
nous O-lligats
D’una banda, per poder modificar els sucres, al Golgi tenim dos enzims: glucosidases i
glucotransferases.
Les glucosidases el que fan és trencar els enllaços O-glucosídics, mentre que les glucotransferases
formen els enllaços.
El genoma conté centenars de gens que produeixen les glucosidases i les glucotransferases, això és
ja que aquests són enzims específics; hi ha un enzim per cada sucre que s’hagi d’unir o trencar.
Aquests enzims són proteïnes transmembrana unipas amb estructura d’hèlix α, i es troben agrupats.
Les reaccions es donen en la monocapa luminal.
10
Es diu que, en Golgi, els processos tenen lloc

de manera seqüencial. És a dir, que a cada
compartiment es fan unes cosses
específiques, i mentre va avançant la proteïna
per les cisternes, se li fa una modificació
concreta a cadascuna.
A més, les modificacions no es fan a totes les
proteïnes de Golgi, sinó que, segons la seva
funcionalitat, pateix unes modificacions o
unes altres.
I la primera modificació que es dona en la xarxa Cis-Golgi és la fosforilació dels oligosacàrids. I
aquesta és específica per les Hidrolases Àcides, uns enzims que acabaran en el lisosoma per
degradar altres substàncies.
El que es fa és afegir-los un grup fosfat que servirà com a senyal.
8.3.1. Modificacions d’oligosacàrids N-lligats

En el reticle, hi ha certes proteïnes a les que se’ls afegeix un oligosacàrid N-lligat, que inicialment es
trobava associat al dolicol. I, per tot el procés del control de qualitat del reticle, la proteïna quedava
amb l’oligosacàrid (Man)8(GlcNAc)2 i arriba al Golgi d'aquesta forma.
Aquestes proteïnes, riques en manosa, tal i com estan plegades, mostren una seqüència que indica
que es una hidrolasa àcida, per tant haurà d’anar al lisosoma.
Llavors, se l’afegeix un grup fosfat a cadascun dels oligosacàrids que hi ha a la proteïna.
A la cèl·lula, els fosfats no solen trobar-se en estat lliure, en aquest cas està associat a un sucre i a
una base nitrogenada (UPD-GlcNac)
Quan la proteïna es troba al llum del Golgi, hi ha un enzim N-acetilglucosamina-fosfotransferasa que

detecta un senyal que indica que és una hidrolasa àcida, i li transfereix un grup fosfat amb el sucre a
la manosa terminal de l'oligosacàrid de la proteïna.
Finalment, se l’elimina el sucre del fosfat i la proteïna queda amb el grup fosfat associat a la manosa
terminal.
11
Aquesta fosforilació funciona com a senyal M6P (Manosa-6-Fosfat) que, quan les hidrolases es
fusionin amb la xarxa Trans-Golgi, seran enviades al lisosoma. (8.4.2. Transport d’hidrolases àcides a
lisosomes)
8.3.2. Addició d’oligosacàrids O-lligats

Mentre es va avançant per les cisternes cis, medial i trans, es van eliminant i afegint sucres. La
proteïna entra sent rica en manosa, i quan surt del Golgi, acaba tenint una conformació totalment
diferent.
Quan entra, es diu que són proteïnes Riques en Manosa, i mesura que van perdent sucres són
Mixtes i al final són Complexes.
En els tres casos, hi ha un nucli de sucres de 2 N-acetilglucosamines i 3 Manoses que es manté en tot
el procés; és la resta de l’oligosacàrid el que va canviant.
Algunes de les modificacions són les següents:
1. Cisterna Cis → Eliminació de manoses (manosidases)

2. Cisterna Medial → Perd alguna manosa més i se l’afegeixen altres sucres (Ex. fucosa)
3. Cisterna Trans → Un joc de glucosiltransferases afegeix sucres com N-acetilglucosamines,
galactoses o àcid N-AcetilNeuramínic (NANA)
I una altra modificació és la addició de monòmers als grups hidroxils (-OH) de les proteïnes
Això es dona en uns aminoàcids concrets: Serina, Treonina, Lisina, Prolina.
Això es fa mitjançant les glucosiltransferases. I, mentre que en el reticle la unió de sucres és en un

bloc sencer, en el Golgi s’uneixen els monòmers d’un en un. Aquests sucres queden O-lligats.
Al final, aquestes glucosilacions són les que després ens defineixen com a persones com és en el cas
del sistema AB0 o el Rh. Altres proteïnes glucosilades a la membrana són la Glicoforina C1, GLUT,
canals i altres més que intervenen en el transport transmembrana.
8.3.3. Sulfatació de proteïnes

La sulfatació es la addició de grups sulfat (-SO3) a glúcids i a la Tirosina.
En el cas dels sucres aquesta modificació és molt important, ja que normalment es dona en
substàncies que terminen en la matriu cel·lular (àcid hialurònic).
1
La proteïna més freqüent en la membrana dels eritròcits de l’humà
12
La sulfatació es dona gràcies als enzims TPST-1 i TPST-2
Aquestes estructures acaben sent riques en grups sulfat i grups carboxil, que permet l’acumulació de
càrregues negatives. Quan s'expulsa de la cèl·lula, l’H2O (amb càrregues positives) s’uneix a la
proteïna, hidratant la matriu
D’aquesta manera, la matriu formada per àcid hialurònic està especialitzada en la acumulació
d’aigua, cosa que permet que la pell s’estiri i dissimular les arrugues de la pell.
8.4. Funcions de distribució de l’AG

8.4.1. Retorn de proteïnes residents a RE
Quan vam veure les seqüencies senyal, hi havia una que es deia KDEL, que es troba a l’extrem Cterminal
i té 4 aas, i que senyalitza el retorn al reticle.
Això es dona per casos en què una proteïna de Reticle va a parar a Golgi sense voler i es vol
recuperar.
Per poder fer-ho, les vesícules sempre utilitzen la proteïna de revestiment COPI, que es mou a través
dels microtúbuls fins a retornar el material al reticle
Primerament, s’ha de sintetitzar una proteïna que pertany al reticle i que conté la seqüència KDEL, i
sense voler va a parar a Golgi.
Dins de Golgi, hi ha uns receptors que detecten la KDEL, de manera que, si a Golgi arriba alguna
proteïna de Reticle, interacciona amb el receptor.
Això provoca que es formi una vesícula amb COPI i la proteïna arriba al reticle.
Aquest procés es dona correctament ja que el pH de Golgi és l’adequat per què la proteïna amb
KDEL i el receptor reaccionen bé. Però, quan es torna al reticle i el pH és més bàsic, el receptor
canvia de conformació i s’allibera la proteïna dins el llum del reticle.
Ara, per retornar el receptor al Golgi, es fa mitjançant les vesícules de material recent sintetitzat
8.4.2. Transport d’hidrolases àcides a lisosomes

Tornem amb les hidrolases àcides.
Ens vam quedar en què, només en les hidrolases, es van fosforilar les manoses de l’oligosacàrid de la
proteïna, de manera que va quedar marcada amb el senyal M6P.
Quan aquesta proteïna arriba a la xarxa Trans-Golgi, hi ha un receptor que reconeix el senyal M6P i
la proteïna se l’uneix.
Es formen vesícules, i aquest receptor és el que s’uneix a les adaptines amb el domini citosòlic. La
vesícula queda lliure al citosol i és conduïda al lisosoma. Es fusiona a l’orgànul amb les v-SNARE i t-
SNARE.
Ara, com que el pH del lisosomes és molt més àcid, la conformació del receptor canvia i s’allibera la
proteïna.
Dins el lisosoma, la proteïna pateix algunes modificacions més per ser madura i fer la seva funció de
degradar proteïna. També se’l elimina el senyal, perd els fosfats.
13
Com que el pH ja no és el mateix i la proteïna ha perdut el senyal, ja no es torna a associar al

receptor i aquest torna de nou al Golgi per ser reciclat. Quan torna, el pH és normal de nou i el
receptor recupera la conformació habitual per reaccionar amb altres senyals M6P.
Ja que estem, expliquem els lisosomes.
Aquesta és una microscòpia electrònica de

Golgi, i, marcat amb fletxes, es poden veure
els lisosomes.
Els podem reconèixer ja que són petits (0’2-
0’5 µm) i molt foscos (electrodensos).
Dins l’orgànul hi ha les hidrolases àcides.
Aquest és un nombre genèric per denominar
a les substàncies que trenquen altres
molècules. Per exemple les peptidases és una
hidrolasa àcida que trenca els enllaços
peptídics.
Per cada material, fa falta una hidrolasa que el pugui degradar.
Per què les hidrolases siguin funcionals, han de treballar un pH àcid. Per això, l'orgànul té bombes de
H+ (bomba tipus V) a la membrana. Per bombejar es gasta ATP
El 60% de l’interior del lisosoma són hidrolases àcides, la resta és el material que s’ha de degradar.
Aquest material arriba de l’exterior per endocitosi.
De Golgi, li arriben vesícules amb hidrolases àcides i les pròpies bombes de H+.
Com que l’interior és molt àcid i hi ha les hidrolases que trenquen coses, les bombes de H+, a la part
de l’interior, estan molt glucosilades per protegir-les de l’ambient.
El material que no es pot digerir dins el lisosoma s’acumula dins seu, de manera que l’orgànul va
creixent i acaba interferint en la seva funcionalitat.
* Malalties d’emmagatzematge lisosomal

Les malalties de emmagatzematge lisosomal són aquelles en què els lisosomes acumulen matèria
que no pot degradar. Es poden tenir de manera genètica o adquirida
14
Les genètiques són d’herència autosòmica recessiva, i hi ha moltes malalties de disfuncions lisosomal
(>30 conegudes). Això és ja que depenent del gen afectat, provoca que una hidrolasa àcida no sigui
funcional, llavors s’acumula la substància que hauria de degradar aquesta hidrolasa. Depenent del
gen afectat, s’acumula una cosa. Per exemple: amb la mucopolisacaridosis no es poden
descomposar els polisacàrids, amb la esfingolipidosis no es poden descomposar els esfingolípids,
amb la glucogenosis no es pot descomposar el glicogen...
La malaltia genètica més greu es una que es diu I-CELL disease (malaltia de la cèl·lula d’inclusió). En
aquest cas, no afecta a cap hidrolasa, sinó que afecta la N-acetilglucosamina-fosfotransferasa, la
proteïna que genera el senyal M6P, la que reconeix les hidrolases àcides i fosforila les seves
manoses. De manera que, si es té una mutació en aquesta proteïna, cap hidrolasa arriba al lisosoma
ja que no adquireixen el senyal. Les hidrolases arriben a la membrana plasmàtica i a l’exterior
cel·lular. Llavors, casi totes les substàncies que s’han de degradar s’acumulen i es formen cossos
d'inclusió.
En aquest cas, podem veure limfòcits afectats

per la I-CELL disease.
Les boles que hi ha per tota la cèl·lula són
lisosomes plens.
De normal, amb aquesta resolució, no s’haurien
de poder veure, però aquí estan tan plenes que
maten la pròpia cèl·lula
En quant a les malalties adquirides, una de les més importants és la malaltia de la gota.
Ve donada per la acumulació d’àcid d’urat. Aquests àcids es dipositen a les articulacions i, per
gravetat, acaben a les més baixes (peus, turmells i lo més amunt és al genoll). Aquestes sals són
fagocitades pels macròfags, neutròfils i altres cèl·lules immunitàries i el contingut va a parar al
lisosoma. Com que es tracta de cristalls, els lisosomes es trenquen, i tot el contingut lisosomal
s’acumula al citosol, provocant una inflamació en la zona afectada.
Aquesta malaltia es deu a la sobrealimentació amb carn vermella i mariscos, per això es deia que era
una malaltia de rics, encara que s’ha de menjar molta quantitat per patir-la.
8.4.3. Transport de proteïnes i lípids a la superfície cel·lular: EXOCITOSI

Ja hem fet totes les modificacions que volíem fer a l’Aparell de Golgi, ara volem distribuir el material
per els compartiments de la cèl·lula.
Un dels primer destins són els lisosomes. Hi ha certes proteïnes amb el senyal M6P que, quan
arriben a Trans-Golgi, reconeixen els senyal, es forma la vesícula i les porten al lisosoma. Aquest
objectiu és per les hidrolases àcides, les bombes de H+ i els lípids de membrana.
Altre destí es retornar al reticle, això es per aquelles proteïnes que hagin anat a parar al Golgi per
error i vulguin tornar. Les vesícules per anar a qualsevol lloc, necessiten v-SNARE i t-SNARE, i les
SNARE s’han de reciclar, per això aquesta via de reciclatge també és per elles.
15
L’últim destí que queda per veure és quan les proteïnes acaben a la membrana, és a dir, a l’exterior
cel·lular. Aquest procés (exocitosi) es pot donar de manera constitutiva o regulada.
Quan el material no ha d’anar als lisosomes i tampoc al reticle, les vesícules es fusionen amb la
membrana, de manera que proporcionen lípids, colesterol, proteïnes de membrana, matriu
extracel·lular...
* Secreció Regulada
La secreció regulada només es dona en cèl·lules especialitzades en funció secretora: cèl·lules
pancreàtiques, mastòcits, neurones, fibroblasts...
Les vesícules amb el material exocitat es fan amb clatrina.
EL material és secretat en resposta a un estímul; per exemple, les neurones reaccionen davant la
entrada de Ca2+ en el citosol, o la insulina només és secretada davant un augment de la [glucosa] a
l’exterior.
Aquestes vesícules s’acumulen prop la membrana esperant que arribi un senyal que indiqui la seva
secreció
Al principi, quan la vesícula s’acaba de

generar, és gran, i mentre avança, la clatrina
va arrencant trossos de membrana de la
vesícula, de manera que es concentra el
material. També, les vesícules tenen
proteïnes que afavoreixen la agregació de
material. El contingut és molt electrodens ja
que està molt concentrat.
* Secreció Constitutiva
Aquest tipus de secreció es dona en totes les eucariotes, ja que és una de les funcions del Golgi:
subministrar material a la membrana
En aquest cas, encara no coneixem quina proteïna de revestiment s’utilitza.
El material no esta condensat; si veiem les vesícules en la microscòpia, el material és menys

electrodens.
Tant en la secreció constitutiva com en la regulada, les proteïnes estan en un format previ, encara no
són funcionals, i és durant el transport que pateixen les últimes modificacions fins a ser funcionals.
16
TEMA 9: Rutes d’endocitosi

9.1. Rutes d’endocitosi: pinocitosi, macropinocitosi i fagocitosi
La endocitosi és la via per la qual la cèl·lula captura el material de l'exterior i el porta al lisosoma.
Ingereix macromolècules o partícules de l’exterior a partir de vesícules.
Per arribar al lisosoma, el viatge no es directe; primer es passa pels endosomes primerencs, després
als endosomes tardans i d’allà als lisosomes. Un cop el material és al lisosoma, aquest orgànul té la
funció de degradar el material fins a subunitats mínimes, i a vegades reaprofita aquestes subunitats
pel benefici de la cèl·lula.
Hi ha diferents tipus d’endocitosi:
- Pinocitosi
Aquest terme ve del grec pínein (beure). Això és així ja que, per endocitar, s'utilitzen receptors per
seleccionar el material. Es fan petit grupets del material de l’exterior, formant vesícules de màxim
100 nm. A més, la cèl·lula forma una invaginació.
- Macropinocitosi
Com la pinocitosi, però amb molt material. Per fer la macropinocitosi, es deforma la membrana
formant una invaginació i un pseudopodi, envolta el material i torna a fusionar-se. Per això s'utilitzen
filaments d’actina.
La captura es fa de forma inespecífica i el material va a parar a endosomes.
La majoria de les cèl·lules fan la macropinocitosi.
- Fagocitosi
Aquesta és la “contraposició a la pinocitosi. La ingestió es de partícules grans i es formen vesícules

de fins a 250 nm. Introdueix material molt més gran i de forma específica. La fagocitosi té funcions
diferents. En el organismes unicel·lulars es fa per alimentar-se, mentre que els pluricel·lulars els
utilitzen per el sistema immunitari (macròfags)
9.2. Pinocitosi per vesícules de clatrina

En el cas de la pinocitosi, les vesícules es formen a partir de clatrina o de caveolina. Aquest és un
procés que es dona de forma massiva, formant-se 2500 vesícules de pinocitosi cada minut. De fet, en
els fibroblasts s’aconsegueix internalitzar la membrana cada hora i mitja.
La pinocitosi pot ser específica o inespecífica, depenent de si s’utilitzen receptors en la membrana o

no. Si la pinocitosi és específica, s’utilitzen receptors i vesícules de clatrina; si la pinocitosi és
inespecífica, no s’utilitzen receptors i les vesícules són de caveolina
* Importació de colesterol
Un dels processos en que es fa ús de la pinocitosi és a l’hora d’importar colesterol dins la cèl·lula.
El colesterol és un lípid, per tant, no es pot transportar de forma lliure a través del torrent sanguini.
Per això, es troba associat altres molècules formant la partícula LDL (Low Density Lipoproteins)
17
Aquesta partícula (20-25 nm)

està formada per una única
monocapa fosfolipídica, on es
troba el colesterol inserit.
La LDL està plena de èster de
colesteril.
Per últim, la partícula està
envoltada per una proteïna
anomenada Apoproteïna
B100, que també funciona
com a receptor.
Per tal de absorbir aquesta partícula, totes les cèl·lules tenen receptors per LDL. Quan interaccionen
amb la apoproteïna b100, la unió receptor-cargo provoca la formació de la vesícula; les adaptines
recluten la clatrina, es forma una invaginació i tal.
Un cop s’ha format la vesícula, es perden les proteïnes de revestiment i viatja al ribosoma. Tot això
mentre la LDL segueix unida al receptor.
Quan el complex arriba als endosomes tardans, l’aciditat (pH = 5’5) provoca el canvi de conformació
del receptor i s’allibera la LDL.
El receptor entra dins un endosoma de reciclatge i es recicla, tornant a la membrana.
La LDL arriba fins al lisosoma, on es degradada. La partícula es dissocia, quedant els aminoàcids de la
apoproteïna, el colesterol, els àcids grassos de la capa... Un cop s’ha degradat, tot el material
s’allibera al citosol i va a parar a l’orgànul que sigui
Malalties associades al colesterol
Tot aquest procés, en grans quantitats, pot resultar perjudicial per la salut. Pot passar que el
colesterol (LDL) sigui alt per dieta o per tenir una vida sedentària, i tot això provoca que el colesterol
no es pot absorbir bé i es formen les plaques arterioescleròtiques.
També es pot donar el cas en què aquesta malaltia afecta a gent jove, que no té una vida sedentària
i amb una dieta adequada. Això és per un origen genètic: hipercolesterolèmia familiar. Es pot donar
si es té una mutació el gen que codifica als receptor; o hi ha pocs receptors de LDL o es que hi ha
problemes amb els receptors i no funcionen bé...
18
Els receptors de LDL són unes proteïnes

grans, de manera que presenta un domini
citosòlic (intracel·lular) i un domini
extracel·lular.
A més, també té sucres N-lligats i O-lligats,
tots a la banda extracel·lular.
En el domini extracel·lular, on contacta amb
la LDL, la proteïna és rica en cisteïna i en
grups sulfur, de manera que reacciona bé
amb la LDL.
En el domini citosòlic, té la cua, que serveix
com a receptor per on reacciona amb la
adaptina i aquesta recluta a les proteïnes
revestiment per formar la vesícula i tal.
La cosa es que, cap al 1985, Goldstein i Stuart
Brown guanyen un premi Nobel per
descobrir que la gent amb
hipercolesterolèmia familiar té una mutació
en el receptor de adaptines.
La mutació és d’un únic aminoàcid,

però és suficient per canviar la
conformació de la proteïna i que no
tingui la forma de S, i les adaptines no
es poden unir.
Això fa que les clatrines no es reclutin i
no es deforma la membrana ni res.
El LDL no s’internalitza i queda tot
enganxat en les arteries.
Els humans, a més d’obtenir el colesterol de la dieta, també el podem sintetitzar. Llavors, si la
cèl·lula no està internalitzant el LDL, detecta que no té colesterol, aleshores fabrica més, agreujant el
problema.
19
* Importació de ferro
La importació de Ferro també està mediada per receptor.
En les cèl·lules del budell prim, amb les GLUT, ja vam veure que s’utilitza el gradient de Na+ per
internalitzar la Glucosa i que després es torna a deixar a anar a l’espai extracel·lular. Doncs, per el
Ferro i altres nutrients, es fa el mateix; absorbeixen i deixen anar, quedant-se amb la quantitat que
necessitin.
El ferro és un ió, de manera que circula en forma de Fe3+; aquest catió és molt perillós, ja que és
bastant oxidant, llavors pot canviar la composició química d’altres substàncies. Com que el Fe3+ té
aquesta capacitat oxidant, circula associat a una proteïna: la Ferro Transferrina (FTF), capaç de
capturar 2 ions de Fe3+, quan aquests ions s’alliberen de la proteïna és Apo Transferrina (ATF).
El receptor de FTF és el TfR (Transefrrin receptor), interacciona amb la FTF i provoca la endocitosi per
clatrina. Aquest contingut arriba a l’endosoma, on el pH és més àcid. Això fa que hi hagi menys
afinitat entre el Fe3+ i el FTF, de manera que els ions s’alliberen de la FTF i queden solubles en
l’endosoma.
El conjunt de ATF i receptors tornen a la membrana, i quan la vesícula de reciclatge es fusiona a la

membrana, el receptor allibera la ATF.
D’altra banda, en el lisosoma hi ha les reductases, que converteixen el Fe3+ en Fe2+. Un cop esta en
aquesta disposició, s’allibera en el citosol.
Ara, aquest ferro pot formar part del grup hemo en el cas dels eritròcits en la hemoglobina, o també
en el cas dels citocroms: una estructura que participa en la fotosíntesi, en vegetals, i que també es
troba en els mitocondri, en animals. I si la cèl·lula ja té suficient ferro, l’emmagatzema en forma de
ferritina per què no oxidi altres substàncies.
Aquest mecanisme també es dona amb altes metabòlits com la Vitamina B12 o la EGF (Factor de
Creixement Epidèrmic).
* Entrada de virus
La infecció de virus a les cèl·lules també es dona amb el procés d’endocitosi. I una de les més
comuns és el cas de la grip o influenza, provocada per l’influenzavirus.
L’influenza conté el seu material genètic en forma de RNA, i a la seva càpsida, hi ha dues proteïnes
que funcionen com a antigen; receptor de la cèl·lula que serà infectada. Aquestes proteïnes són la
Hemaglutinina i la Neuramidasa, i les seves combinacions en la càpsida provoquen les diferents
variants de grip. En total, coneixem més de 130 variants de variants de l’influenza, però de tots, de
moment només uns 2 són perillosos.
Per donar lloc a la endocitosi, la hemaglutinina de la càpsida interacciona amb l’Àcid Siàlic (NANA) de
la membrana cel·lular, quedant el virus adherit a la membrana i provocant la endocitosi, es recluten
les adaptines, les clatrines i s’insereix el virus en una vesícula, encara unit a la NANA.
Ara, el virus està unit al receptor i està dins l’endosoma. Llavors, les proteïnes de la càpsida del virus
funcionen com a SNARE i s'adhereix a la membrana de l’endosoma. El virus es va acostant a la
membrana de la vesícula dins que es fusiona completament i el material genètic de l’influenza surt al
citosol.
20
Ara que el RNA està lliure, la cèl·lula no sap

que aquest és del virus, així que el RNA és
conduit fins al nucli, i aquí aprofita tota la
maquinària de la replicació del DNA de la
cèl·lula; utilitza les RNA polimerases,
fabrica còpies de mRNA, surt als ribosomes
i se sintetitzen les proteïnes víriques del
virus, formant virions nous. Aquests virions
després s’alliberen per poder infectar altres
cèl·lules.
Les diferents variant de la grip de cada any tenen combinacions dels dos
receptors i les coneixem. Nosaltres sabem que varien una mica, però
segueixen sent la hemaglutinina i la neuramidasa. Llavors, podem
utilitzar vacunes, amb les que se sintetitzen anticossos. Aquests
anticossos reconeixen la hemaglutinina, reacciona amb aquesta, i ara ja
no por interaccionar amb la NANA.
Ara, si d’aquí apareix una nova variant de grip, no tenim vacunes per això; hem de predir les
variacions que es produiran, de manera que la eficàcia de la vacuna mai és del 100%, sinó del 60-
80%, i els antígens quedaran més o menys tapats pels anticossos.
També hi ha altres tractament, com fàrmacs que inhibeixen la clatrina per evitar la endocitosi de
l’influenza, però això pot provocar molts efectes secundaris.
9.3. Macropinocitosi
La macropinocitosi és la captació inespecífica de molt material extracel·lular, i la vesícula que es
forma és el macropinosoma.
La fan totes les cèl·lules. Els organismes unicel·lulars la fan per alimentar-se; en pluricel·lular es fa
per renovar la membrana plasmàtica, és ajuda pel moviment cel·lular, i, quan algun bacteri arriba a
la cèl·lula, aquesta fa la macropinocitosi.
En el procés, es deforma la membrana cap a fora, formant un pseudopodi. Aquesta deformació es fa

mitjançant filaments d’actina (microfilaments). A més, també es forma una evaginació en la
membrana, anomenada caveolina.
21
9.4. Endosomes
Els endosomes són compartiments del sistema endomembranós que participen en la via
d’endocitosi.
En la cas de la pinocitosi, el material que s’obté es queda en els endosomes primerencs, propers a la
membrana. I per reciclar el material s’utilitza altre compartiment, l’endosoma de reciclatge. Per
exemple, quan s’endocita la LDL, em quedo amb el colesterol, però els receptors de LDL han de
tornar a la membrana.
Després, dels endosomes primerencs van als endosomes tardans. Aquests són més àcids i es troben
més a l’interior de la cèl·lula. A mesura que s’avança pels compartiments –fins al lisosoma- el pH va
baixant gradualment.
En el cas dels fibroblasts, per endocitosi, pot internalitzar tota la membrana en 1’5 h.
9.4.1. Funció de distribució dels endosomes primerencs

Els endosomes participen en molts processos:
- Endosomes de reciclatge. Els

endosomes retornen material a la
membrana plasmàtica
- Transcitosi.
- Degradació. Els endosomes primerencs

ordenen enviar el material als
lisosomes per què siguin degradats.
- Reserva.
RESERVA DE MATERIAL
Ja vam veure que a la membrana de les cèl·lules hi ha la GLUT. I es distingeixen diferents tipus de
GLUT, amb una diferents KM. La KM és una constant i està relacionada amb la velocitat i eficàcia amb
que funciona la GLUT. De manera que si la KM és més baixa, funciona més ràpid.
De manera que, mentre que al fetge s’absorbeix glucosa més a poc a poc; tenim altres GLUT, com la
del cervell que és la més eficaç, o la que ens interessa ara que és la GLUT 4, que es troba en cèl·lules
musculars i adipòcits, aquesta és molt eficient, no tant com les del cervell, però bastant.
La cosa és que, si fa molta estona que no es menja, hi ha poca glucosa lliure, i d’això el més
perjudicat és el cervell, necessita molta glucosa i altres teixits el poden deixar sense. Per poder evitar
això, l’organisme té una estratègia. El que es podria fer és eliminar les GLUT del múscul, però això
seria molt poc eficient. Llavors el que es fa és endocitar les GLUT 4 (les del múscul i adipòcits) de la
22
membrana i guardar-les en un endosoma, d’aquesta manera, no s’internalitza la glucosa i en deixen

suficient pel cervell.
Per poder fer això, de normal, que no hi ha menjar en l’organisme, les GLUT estan emmagatzemades
en l’endosoma. Ara, quan augmenta la [glucosa] en sang, les cèl·lules alliberen insulina per
compensar la pujada de glucosa, les cèl·lules musculars interaccionen amb la insulina, i això serveix
de senyal per exocitar la vesícules i tornar a posar les GLUT en membrana. Les cèl·lules musculars
només internalitzen glucosa en gran quantitat quan hi ha suficient en el cos.
TRANSCITOSI
Aquest procés es dona majoritàriament en cèl·lules que separen dos medis. Com és en el cas de les
cèl·lules epitelials, que separen la llum del budell i el líquid extracel·lular.
En aquest dibuix es
representa el cas de la
transcitosi d'anticossos.
Les cries de mamífers, quan
acaben de néixer, tenen un
sistema immunitari molt poc
madur, llavors necessiten que
els traspassin anticossos (ig).
Això es fa mitjançant el
calostre, un líquid que
secreten les persones
gestants per les glàndules
mamàries. I aquest líquid
arriba a les cries els primers
dies de vida, abans de
secretar la llet.
El calostre no conté llet, només ig, llavors, com que la cria té gana, beu el líquid i no es sacia,
aleshores menja més i això permet que absorbeixi gran quantitat de calostre, transferint-li les ig que
conté. Llavors, ara la cria té el calostre amb les ig circulant pel budell.
23
Ara, aquestes ig s’han de transferir a la resta de l’organisme. Per això són necessàries els endosomes
de transcitosi, per captar les ig que hi ha al budell i portar-les a l’espai extracel·lular i d’allí al torrent
sanguini.
Per fer-ho, a les cèl·lules del budell hi ha receptors de ig. Aquesta unió es dona ja que el pH àcid (=6)
la afavoreix. Un cop s’uneix, es produeix la endocitosi i el material va a endosomes primerencs. Com
he dit, aquestes cèl·lules epitelials separen dues polaritats molt marcades, de manera que, quan
l’endosoma arriba a l’altra banda amb el pH neutre, el receptor canvia de conformació i allibera el ig.
Aquest receptor torna a la banda luminal amb un endosoma de reciclatge.
Aquest mecanisme només passa durant les primeres setmanes de vida, amb el temps els receptors
desapareixen ja que no són necessaris.
8.5. Fagocitosi
▷ Hi ha poques cèl·lules que facin la fagocitosi: macròfags, neutròfils, monòcits, cèl·lules
dendrítiques i alguna més
▷ Les vesícules que es formen són els fagosomes i mesuren uns 20-250 nm.
▷ No es fagocita a l’atzar, sinó que es fa una cosa específica,
▷ En el cas dels organismes unicel·lulars com protozous o amebes, la fagocitosi s’utilitza per
alimentar-se
▷ En el cas dels pluricel·lulars, s’utilitza per defensar-se davant microorganismes mitjançant el

sistema immunitari, per renovar cèl·lules2 i per renovar la membrana plasmàtica
La cèl·lula que pot fagocitar, reconeix la substancia i interacciona. Deforma al membrana, emet
pseudopodis i envolten la partícula que s’ha de fagocitar. Es genera un compartiment anomenat
fagosoma, molt més gran que el lisosoma. Aleshores, els endosomes i lisosomes es fusionen amb el
fagosoma, de manera que proporcionen hidrolases acides, bombes de h+ i alguna cosa més, formant
el fagolisosoma.
Macròfag fagocitant espores d’Aspergillus Macròfag fagocitant eritròcits vells, amb fletxes
fumigatus es marquen els pseudopodis
2
Eliminar cèl·lules mortes o matar-ne pel motiu que sigui. De fet, les cèl·lules del fetge poden eliminar 1011
eritròcits vells al dia
24
Macròfag fagocitant eritròcits, es pot distingir Macròfag fagocitant bacteris, es poden

la evaginació i els pseudopodis observar els pseudopodis.
La fagocitosi mai és específica, sempre hi ha un reconeixement de la partícula que es vol fagocitar, es

reconeixen sucres, antígens, fosfolípids, proteïnes, etc. El que sigui, per poder reconèixer
l’organisme.
Per exemple, hi ha un procés que s’anomena apòptosis, que és quan es vol matar alguna cèl·lula
pròpia de l’organisme que ja no es funcional o pel motiu que sigui. Per poder fer-ho, les cèl·lules
sempre tenen un fosfolípid anomenat fosfatidilserina que sempre està en la monocapa citosòlica de
la membrana; i quan es vol induir la apoptosis a aquesta cèl·lula, la fosfatidilserina queda exposada a
l’exterior cel·lular (flipasa), això serveix de senyal per que la cèl·lula sigui fagocitada.
Altre cas en que és necessari aquest reconeixement és amb les cèl·lules senescents. Això es dona
quan una cèl·lula acumula danys i pot afectar altres cèl·lules; en comptes de induir-li la apoptosis i
lisar-la directament, aquesta entra en senescència, està viva, però no es dividirà mai més. Per
senyalitzar aquestes cèl·lules, aquestes mostren uns oligosacàrids específics que donen a entendre
que és senescents i que han de morir.
9.6. Autofàgia
La autofàgia és un tipus de fagocitosi endògena, és a dir, que es degraden orgànuls de l’interior de la
pròpia cèl·lula.
Per fer-ho, s’envolta amb una membrana el

material que es vol degradar i es forma el
autofagosoma.
La membrana aquesta que l’envolta no sabem
d’on surt, segurament del Reticle o de Golgi.
Llavors, un d’aquests dos orgànuls cedeixen
membrana pròpia i envolta l’orgànul o orgànuls
que es vol degradar.
Ara el que passa és que els lisosomes es fusionen amb la vesícula i avoquen hidrolases àcids i donen
bombes de H+ al autofagosoma fins que es degrada tot el contingut.
D’aquesta manera, el material de la autofàgia també va a parar d’alguna manera al lisosoma. Aquest
compartiment nou, del autofagosoma amb els lisosoma, s’anomena autofagolisosoma.
25
La autofàgia té moltes funcions depenent de l’individu, per exemple, en els adults serveix per
renovar els orgànuls cel·lulars, per nodrir-se en períodes de desdejuni, o per reduir les glàndules
mamàries. En el cas dels embrions serveix a l’hora del diferenciament sexual. Quan els embrions
s’estan desenvolupant, presentant dos parells de conductes: Conductes de Wolff i Conductes de
Müller, i el que passa és que en els individus XY acaben quedant els conductes de Wolff i es
degraden els de Müller amb autofàgia; en els individus XX, es degraden els conductes de Wolff i
queden els de Müller.
ENDOSOMES: Primerencs, Tardans, de Reciclatge, de Reserva, de Transcitosi.

VESÍCULES: Pinosomes, Macropinosomes, Fagosomes, Autofagosomes, Fagolisosoma,
Autofagolisosoma
Hi ha 3 vies d’obtenció de material de lisosomes: endocitosi, fagocitosi i autofàgia
26
TEMA 10: Matriu extracel·lular (ECM)

→←«»↳⇒⇐⇔▷↑↓
La matriu extracel·lular és l’únic component que es troba fora de la cèl·lula, i s’expulsa per vesícules.
Tot aquest material expulsat forma una xarxa, que pot estar constituïda per proteïnes, polisacàrids,
proteoglucans i aigua. La matriu extracel·lular es pot dividir en dos tipus: teixits conjuntiu o
connectiu i làmina basal.
La làmina basal és una estructura en forma de làmina que sempre es forma en l’epiteli per separar
les cèl·lules epitelials del teixit. La sintetitzen les pròpies cèl·lules epitelials.
El teixit connectiu por presentar-se de diferents formes: humor vitri, ossos, tendons, cartílag,
músculs... Tot són xarxes que conformen la matriu. El teixit conjuntiu està secretat pels fibroblasts,
la vam veure en la Pràctica 2, i es troben dins el teixit. Els fibroblasts tenen la funció de secretar
proteïnes i matriu. Dins el teixit connectiu també trobem macròfags i capil·lars, de fet el teixit sol
estar molt vascularitzat.
FUNCIONS de la matriu extracel·lular:

Estructural/mecànica: atorga estructura, forma i resistència als teixits. La làmina basal en l’epiteli
és molt important ja que és la primera línia amb la que l’organisme està en contacte amb
l’exterior. La matriu pot ser molt primeta o pot ser la fusta d’un arbre.
Regulació de processos cel·lulars: reconeixement de substàncies, reaccions bioquímiques...
Funcions específiques de teixit
En aquesta microfotografia electrònica, es pot

veure a la part de dalt les cèl·lules epitelials.
Lo de sota es la làmina basal.
I a baix s’hauria de poder veure els fibroblasts,
però només es poden veure les fibres de la
matriu. La matriu, al final, acaba ocupant la
major part de l’espai.
El component principal de la matriu
extracel·lular són les proteïnes de col·lagen, i
son les fibres que es veuen aquí.
27
Microfotografia d’un Microfotografia d’un Microfotografia d’un fibroblast

osteoblast, sintetitza os. condroblast, sintetitza cartílag que sintetitza l’humor vitri
La matriu extracel·lular és molt important en aplicacions de la nanotecnologia. Això és ja que moltes
vegades s’experimenta posant nanocoses sobre les cèl·lules i a veure què passa. I la matriu es la
primera línia; primer contacten amb la matriu i ja després entren
10.1. Components estructurals de la ECM: col·làgena i elastina

Tipus Estructura Fibra estructural Components Molècules
d’organisme extracel·lular hidratats adhesives
Animals Matriu Col·làgens i Proteoglicans Fibronectines i
extracel·lular elastines laminines
(ECM)
Vegetals Paret cel·lular Cel·lulosa Hemicel·luloses i Pectines
extensines
A la matriu sempre hi ha 3 tipus de components:
I. Fibres estructurals → donen forma. D’aquestes, dibuixades en groc, la proteïna més

important en la col·làgena, encara que hi ha d’altres com la elastina o la cel·lulosa en el cas
dels vegetals. Tots aquests se sintetitzen en el Golgi i després surten fora la cèl·lula.
II. Components hidratants → reté H2O.
III. Molècules adhesives → uneixen la matriu amb la cèl·lula que l’ha sintetitzat. Permeten que
la matèria s’uneixi i els components interaccionin entre ells.
28
COL·LÀGENA
▷ Només es troba en la ECM dels animals

▷ És la proteïna principal d’ossos, tendons i pell, i la seva funció es
la de donar resistència a la tensió mecànica
▷ Comporta el 25% de la proteïna de tot el cos dels mamífers
▷ Té una capacitat de tensió impressionant; de fet, una fibra d’1
mm de diàmetre resisteix 10 kg de pes. La estructura de la
col·làgena serveix de bioinspiració per aplicacions de la
nanotecnologia.
Aquesta és una microfotografia electrònica en que es pot veure
unes fibres de la col·làgena; esta disposada de manera que semblen
com cordes.
Les fibres de col·làgena tenen la següent estructura.
Primerament, són 3 cadenes α enllaçades entre elles, formant una triple hèlix. Aquesta hèlix gira cap
a l’esquerra (levogira). Cadascuna de les procadenes α conté ~1000 aminoàcids; i sempre estan
formats per un residu de Glicina amb altres dos aminoàcids, que en aquest cas es tracta d’una Lisina
i una Prolina. Dins de Golgi, es fa una modificació post-traduccional que és la hidroxilació, l’addició
de grups hidroxils (-OH). Amb això, ara es poden unir 1-4 glúcids O-lligats en les cisternes medial i
trans en aquests grups hidroxil; no en tots, alguns queden lliures.
29
Un cop les procadenes s’han modificat del tot, ja estan llestes per unir-se a altres procadenes α i
formar la triple hèlix (1’5 nm de diàmetre). Ara, la hèlix es forma però no del tot, les regions dels
extrems N i C terminals queden lliures. Se secreta la triple hèlix, i ja fora, es fa una escissió en la hèlix
i es tallen els extrems terminal que no estan formats .
Ara ja es poden assemblar-se a altres i formar la fibril·la.
Lo de tallar els extremes terminals a fora es fa ja que, si es fes dins la cèl·lula, les hèlix començarien a
polimeritzar dins i rebentaria l'orgànul, saps.
Per últim, aquestes fibril·les s’associen entre elles i formen la fibra de col·làgena. Les fibril·les
s’uneixen entre elles per un altre tipus de col·làgena.
Després que aquestes fibres de col·làgena s’han secretat, s’organitzen amb diferents disposicions
depenent del teixit del que formen part.
En aquest cas, estem veient un

nervi. Els nervis, dins seu
tenen diferents agrupacions
d’axons dins les unitats
endoneurials.
La cosa, es que aquests axons estan envoltats d’un material que té teixit connectiu que aporta
resistència i protecció als axons. Per això, les fibres de col·lagen s’organitzen en eixos paral·lels, per
donar la major protecció possible
Aquesta altra organització és de la dermis; la secreta el teixit

epitelial.
Ara, les fibres s’organitzen en forma de cistella i es van
alternant entre xarxes i paral·leles. Això permet que la pell es
pugui estirar sense deformar-se, és molt resistent
30
Teixits de les articulacions. Té moltíssima Teixit dels tendons. Ara, les fibres de col·làgena
col·làgena, i està ordenada fins a cert punt. estan formant eixos paral·lels per donar la
major resistència possible.
Alguns tipus de col·làgena i les seves propietats
Tipus Fórmula Forma Distribució als teixits

molecular polimeritzada
Formador de I [α1(I)]2 α2(I) Fibril·la Os, pell, tendons,
fibril·les lligaments, còrnia, òrgans
(fibril·lar) interns (representa el 90%
del col·lagen al cos)
II [α1(II)]3 Fibril·la Cartílag, disc intervertebral,
notocordi, humor vitri de
l’ull
III [α1(III)]3 Fibril·la Pell, vasos sanguinis,
òrgans interns
IV [α1(V)]2 α2(V) i Fibril·la (amb el Igual que el tipus I
α1(V)α2(V)α3(V) tipus I)
Associat a XI α1(XI)α2(IX)α3(XI) Fibril·la (amb el Igual que el tipus II
fibril·les tipus II)
IX α1(IX)α2(IX)α3(IX) Associació lateral a Cartílag
la fibril·la tipus II
XII [α1(XII)]3 Associació lateral a Tendons, lligaments i
la fibril·la tipus I alguns altres teixits
Formador de IV [α1(IV)]2 α2 (IV) Xarxa de làmines Làmina basal
xarxes VII [α1(VII)]3 Fibril·les Sota els epitelis escamosos
d’ancoratge estratificats
Altres XVII [α1(XVII)]3 Ni idea Hemidesmosomes
transmembrana XVIII [α1(XVIII)]3 Ni idea Làmina basal al voltant dels
vasos sanguinis
Nota que els tipus I, IV, V, IX, i XI estan cadascun composats per 2 o 3 tipus de cadenes α, mentre
que els tipus II, III, VII, XVII i XVIII estan composades per un únic tipus de cadena α cadascuna.
Només es mostren 11 tipus de col·lagen, però hi ha uns 25 tipus de cadenes α identificades fins
ara.
ELECTROFORESI (no té res a veure amb el tema però s’ha d’explicar)
31
La electroforesi és una tècnica que s’utilitza per poder analitzar les proteïnes, encara que tamé es
pot utilitzar per DNA
Per fer-ho, lo primer és extreure-les. Es fa un cultiu cel·lular en plaques de petri, i es trenca la
membrana de les cèl·lules perquè surtin les proteïnes que es volen estudiar. D’aquí, les proteïnes
es posen en un eppendorf i se centrifuguen.
D’altra banda, per analitzar les proteïnes, s’utilitza un gel d'electroforesi . És com un gelatina, es
posa en el recipient i es deixa polimeritzar, quedant amb la consistència de gel.
El gel, es posa en una safata amb una solució tampó que conté cations, té càrregues (buffer). Les
proteïnes s’insereixen dins el gel en uns punts específics, anomenats pous.
Ara, al gel se l’aplica un corrent elèctric, de manera que les proteïnes que son als pous es
comencen a moure. La quantitat de moviment es inversament proporcional a la mesura d ela
proteïna, de manera que, quant mes petita sigui, més sota estarà.
A més, en un pou extra es posa un marcador, fragments de proteïnes amb una mida coneguda.
En total, hi ha més de 20 tipus de molècules de col·làgena, de manera que també hi ha molts gens
que codifiquen per la col·làgena, que un cop sintetitzades formen les fibres.
Depenent del tipus, algunes col·làgenes formen fibres o poden formar xarxes. Entre aquestes
variants, hi ha una diferència de composició mínima, però el que sí que canvia és el lloc on es troba.
Les xarxes solen trobar-se a les cèl·lules epitelials, formant la làmina basal
Llavors, com que tenim tants gens que donen lloc a la col·làgena, també hi ha moltes malalties
genètiques associades a la producció de col·lagen.
Malalties GENÈTIQUES associades a la deficiència de col·làgena
Una d’aquestes és la Osteogènesi imperfecta. Les persones afectades presenten molta facilitat per
trencar-se ens ossos. En els casos més greus, ni tan sols neixen els individus, moren al haver de
passar pel canal del part ja que se’ls trenquen els ossos. I si aconsegueix sobreviure, pateixen molta
debilitat òssia i petits accidents poden provocar fractures greus. Aquesta malaltia està provocada
per una mutació en la procadena α1 i α2 de la col·làgena tipus I (localitzada en ossos), cosa que
provoca que no es pugui formar la triple hèlix, o que surti molt defectuosa.
Altra condició és la Condrodisplàsia. Aquesta afecta a la col·làgena tipus II dels cartílags. La malaltia
té molts subtipus, però totes afecten el cartílag. Les persones afectades tenen deformacions òssies
(crani), a més que s’associen a una estatura inferior a la normal. Aquesta malaltia s’origina d’una
mutació al gen que codifica per la procadena α1 en tota la col·làgena tipus II.
D’altra banda, hi ha el Síndrome d’Ehler-Danlos, una condició que és molt freqüent i que es dona
per una mutació en el gen que codifica per la col·làgena de tipus III, freqüent a la pell i als vasos
sanguinis. Els individus que la presenten, tenen una excessiva flexibilitat o elasticitat en articulacions
i epitelis. Això sembla divertit, però provoca una fragilitat molt important als vasos sanguinis i a la
pell.
Malalties ADQUIRIDES associades a la col·làgena
D'aquestes, una bastant usual és l’Escorbut. Aquesta malaltia és causada per una manca de Vitamina
C. La cosa, és que les procadenes de col·làgena tenen alguns aminoàcids hidroxilats, com en el cas de
32
la hidroxilisina i la hidroxiprolina; i per hidroxilar-los, hi ha una vitamina C associada a l’enzim.

Llavors, quan no hi ha la vitamina C, l’enzim no funciona adequadament, els aminoàcids no
s’hidroxilen, les procadenes no poden formar la triple hèlix i no es poden sintetitzar les fibres de
col·làgena. I si les fibres son defectuoses, llavors no hi ha resistència a la pressió. Per això mateix, un
dels símptomes és el sagnat de les genives i la caiguda de les dents.
I una altra malaltia associada a la col·làgena és la Malaltia de Crohn. Aquesta provoca un increment
en la producció de col·làgena tipus III, abundant en òrgans interns; cosa que provoca una fibrosi, és a
dir, que al budell, on hauria d'haver el teixit connectiu amb un gruix específica, acaba tenint un gruix
molt més gran. Això acaba esdevenint en molt problemes digestius, ja que la absorció no és correcta;
també es dona una pèrdua en la mobilitat i en l’estretament del budell, es pot patir inflamacions i
ulceres. Es diu que aquesta malaltia és adquirida, però realment no se sap d’on ve i no s’ha trobat
cap component genètic que la origini.
ELASTINA
Fins ara, només hem parlat de la col·làgena, però molts dels teixits que hem anomenat no només
necessiten ser resistents, sinó que també necessiten tenir certa elasticitat. Això va depenent del
teixit, un os per exemple no ho necessita, però d’altres sí. Per això, hi ha una altra fibra que és la
elastina, que proporciona elasticitat al teixit. I, segons la proporció elastina/col·làgena, el teixit és
més dur o més elàstic.
Aquesta fibra se sintetitza al reticle, es modifica al Golgi, i un cop a l’exterior cel·lular, s’assemblen
entre elles. Sol tenir ~750 aminoàcids, i és rica en Glicina i Prolina. A més, no té cap sucre ni cap grup
hidroxil associat, de manera que és bastant hidrofòbica.
Les molècules d'elastina estan unides entre elles per enllaços

covalents, formant una xarxa de fibres creuades. De normal,
quan la cèl·lula esta relaxada, la matriu es relaxa, però quan
se sotmès a una pressió, la elastina s’expandeix i ja
proporciona la elasticitat al teixit.
Lo important de la elastina és que és

la proteïna principal dels vasos
sanguinis, encara que també es troba
en pell i pulmons.
Aquesta microfotografia és del
fragment d’una artèria aorta, en la
qual, el 50% del seu pes en sec
correspon a la elastina.
10.2. Proteïnes adherents de la ECM: fibronectina, laminina i integrina

A més de les fibres estructurals, a la matriu també hi ha les molècules adhesives; proteïnes que
ajuden a les cèl·lules que sintetitzen la matriu a unir-se a la matriu que han fabricat.
33
Algunes de les proteïnes són les següents:
I) FIBRONECTINA
En la imatge d’abans, aquestes molècules estan representades de color lila. I es pot veure que es
tracta d’un homodímer: dues cadenes peptídiques iguals formant una proteïna. Aquesta molècula
interacciona amb la col·làgena i la posa en contacte amb la cèl·lula; no ho fa directament, sinó que la
fibronectina interacciona amb proteïna transmembrana. Les fibronectines fan aquesta funció quan
són insolubles en l’aigua.
En el cas en que són solubles, es troben lliures en el plasma

sanguini i estan relacionades amb la coagulació de la sang
(fibronectina plasmàtica)
Les fibronectines són molt comuns als vertebrats, i són proteïnes

extracel·lulars, per tant utilitzen la via constitutiva per sortir de la
cèl·lula.
La conformació de dímer és manté amb enllaços bisulfur que

mantenen les proteïna unides.
Com que la fibronectina ha de posar en contacte la col·làgena
amb la cèl·Lula, ha de tenir diferents dominis. Té un domini
d’unió a les integrines i un altre domini d’unió a la col·làgena, i
així interaccionant amb les dues, les posa en contacte
Com és d’esperar, la absència de fibronectina provoca malalties. De fet, s’ha experimentat amb
ratolins respecte això, i el resultat va ser que els ratolins sense fibronectina ni tan sols neixen, ja que
les cèl·lules no poden formar vasos sanguinis.
II) INTEGRINA
Com ja s’ha dit abans, les fibronectines interaccionen amb la col·làgena i unes proteïnes
transmembrana. Doncs aquestes proteïnes transmembrana són les integrines. En el dibuix estan de
color verd.
Aquesta proteïna té un domini a l’espai extracel·lular i un altre domini citosòlic dins la cèl·lula
epitelial o fibroblast. I en el domini intracel·lular, la integrina interacciona amb el citoesquelet. La
actina i (sobretot) els filaments intermedis ajuden a que la cèl·Lula tingui una forma i tingui
resistència.
34
La cosa és que, en cas en què la cèl·lula rep alguna pressió, la força es distribueix entre el
citoesquelet i la col·làgena. Al final, la membrana no rep cap força.
10.3. Components hidratats de la ECM: proteoglucans

Per últim, el tercer tipus de molècules que ha de tenir la matriu extracel·lular són els components
hidratats. I, en el cas dels animals, s’utilitzen els glucosaminoglucans (GAG)
Els GAG són sucres, cadenes llargues de 100-200 repeticions i formades per disacàrids. Es diuen
glucosaminoglucans ja que els monòmers són un sucre amb un grup amino i un àcid glucurònic.
Sempre és aquesta combinació perquè volem que les GAG acumulin moltes càrregues negatives que
després ens ajudaran a atraure H2O. Els sucres, entre ells, s'uneixen amb un enllaç O-glucosídic.
35
Aquests són els GAG més freqüents del cos, diferents combinacions de disacàrids. La diferència entre
ells és els sucres que els conformen i els llocs on els trobem.
☺ Heparan sulfat → L-Idouronat-2-sulfat + N-Sulfo-D-glucosamina-6-sulfat → Ubic, es troba en

tots els teixits connectius del cos.
☺ Queratan sulfat → D-galactosa + N-Acetil-D-glucosamina-6-sulfat → Còrnia
☺ Dermatan sulfat → L-Iduronat + N-Acetil-D-galactosamina-4-sulfat → Pell
☺ Condroitin-6-sulfat → D-Glucuronat + N-Acetil-D-galactosamina-6-sulfat → Cartílag
☺ Condroitin-4-sulfat → D-Glucuronat + N-Acetil-D-galactosamina-4-sulfat → Cartílag
☺ Hialuronat → D-Glucuronat + N-Acetil-D-glucosamina → Pell, humor vitri, articulacions, etc.
Aquest últim, el Hialuronat (= Àcid Hialurònic), és bastant important ja que, de tots, és el més
abundant.
Tots els GAG se sintetitzant a Golgi, sucres que es vana afegint dins l'orgànul i se sulfaten. En canvi,
el hialuronat se sintetitza a la membrana plasmàtica; hi ha unes proteïnes a la monocapa interna que
afegeixen sucres un al costat de l’altre, sintetitzant el hialuronat i l’expulsen fent servir una bomba.
El hialuronat és molt abundant, trobant-se al teixit connectiu, epitelial i neural. A més, es tracta
d’una molècula molt gran, MOLT GRAN, de fet, es tan gran que ni ten sols necessita sulfatar-se per
atraure H2O, el seu tamany és suficient per tenir les suficients càrregues negatives. És capaç de
acumular 1000 vegades el seu pes en H2O.
Aquesta macromolècula és la responsable de que la pell sigui suau i que es pugui hidratar, també
esta present en l’humor vitri i en articulacions. A més, està relacionar amb la proliferació i la
migració cel·lular. Per la seva gran importància, hi ha moltíssims productes enfocat a substituir una
disminució en la producció de hialuronat.
El hialuronat és un compost molt important en la nanotecnologia, ja que es el més abundant i pot

tenir moltíssimes aplicacions.
Tornem als GAG. Un cop s’han sintetitzat,

aquests s’associen a proteïnes. El que passa a
Golgi, és que a la proteïna se l’afegeixen
sucres O-lligats fins a afegir-ne tot un
polisacàrid, formant el proteoglucan.
L’aggrecan és una molècula abundant al cartílag i es tracta d’una proteïna amb GAG associats:
condroïtina-sulfat i queratan-sulfat.
Segons els proteoglucans, tenim estructures més grans o més petites. Per exemple hi ha l’aggrecan,
amb 210 000 de pes molecular, o el decorin amb 40 000.
36
Ara, aquest aggrecan, que ja de per sí és una molècula bastant gran, s’associen a una cadena de
hialuronat, formant una macromolècula. De manera que, dos disacàrids repetits s'associen formant
els GAG, aquest GAG s’uneixen a una proteïna per formar un proteoglicà, que és l’aggrecan, i molts
d’aquests aggrecan s’uneixen a una molècula formant un àcid hialurònic.
FUNCIONS dels proteoglucans:

Hidratació de la matriu; el teixit queda tumefacte
Resistència a la compressió. Si una cosa esta turgent, no es pot aixafar
Ancoratge de les cèl·lules a la matriu
Teixits connectius densos i compactes → ↑Col·làgena i ↓Proteoglucans i GAG
Teixits connectius menys densos → ↓Col·làgena i ↑Proteoglucans i GAG
10.4. Col·làgens formadors de xarxes: làmina basal
Matrius extracel·lular que formen lamines. Epiteli intestinal. Microvellositats, llum del budell. Lamina
basal, que indica que hi ha una separació entre teixit epitelial i connectiu. Aquesta làmina serveix per
separar teixits i per estar ancorades les cèl·lules epitelials.
Lamina basals de teixit epitelial.
37
Lamina basal en alguns òrgans, ronyons, separa cèl·lules epitelials del ronyo del cèl·lules endotelials,
vasos sanguinis. D’aquí sorgeix la reabsorció d’aigua. 50 100 nm de gruix. Proteïnes fibroses. Formen
xarxes. Col·làgena 4, elastina, fibronectina. Laminina. PG i gag heparan.
Membrana plasmàtica lamina basal de la cèl·lula. La cèl·lula produeix la lamina basal. Funcions de la
lamina.
Gens que codifiquen per col·làgenes, son petites. Col·làgena 4, te forma de angle. N terminal i c
terminal. Les proteïnes de col·làgena 4 formen dímers interaccionant amb les algo. Els dímers
interaccionen entre ells formant hexàgons , pentàgons, formes geomètriques. Formen capes i
formen una xarxa. Sobre aquesta xarxa s’ancoren les cèl·lules epitelials. Membrana plasmàtica de la
cèl·lula epitelial i estructura de la lamina. Cap globulars de c terminal s’uneixen entre ells.
Interaccionen amb proteoglucans i proteïnes. Laminina i integrina. La lamina posa en contacte tots
els components cel·lular de la làmina.
Matriu que s’organitza formant fibres de col·lagen. Hi ha altres tipus de col·lagen, forma fibres,
ossos, pell, tendons, cartílag, col·lagen ajuda a que s’associïn entre elles i col·làgenes que formen
xarxes, per formar les lamines basal.
Separen dos tipus de teixits l’epitelial i el connectiu. Les basals les secreten les pròpies epitelials. En
comptes de formar fibres formen xarxes. Capa entre 50 100 nm. Col·làgena tipus 4 , una mica
d’elastina i les proteïnes que mantenen unides la matriu amb la cèl·lula que la sintetitzen.
Fibronectina i laminina, típica de lamines cel·lulars. Gag hidratació a la lamina.
Membrana plasmàtica de la cèl·lula epitelial i lamina basal. Lamina serveix de suport a epitelials,
estan dipositades, sostingudes. Moltes cèl·lules no poden travessar la lamina basal, només algunes,
immunitaris, barrera per les cèl·lules pulmonars, si la travessen, mal asunto. Afavoreix la adhesió i
migració cel·lular de les cèl·lules que ja estan en contacte amb ella.
Formada per col·làgena 4, proteoglucans i proteïnes. Col·làgena 4 proteïna molt mes petita que les
altres col·làgenes. Te una cua n terminal, la resta de la proteïna es fibrosa. La col·làgena 4 forma
dímers, cap amb cap, i els dímers interaccionen formant hexàgons i pentàgons. Això es fa en moltes
capes, interaccionen les cues de diferents capes formant una xarxa de diferents capes. Caps
globulars units i cues.
Representació de com seria la mina basal, col·làgena de groc, com si fos un esperma. Interaccionen
entre caps, formant xarxa, vermells xarxa ne forma com poligonals. La xarxa no està sol surant a
sobre la cèl·lula, hi ha proteïnes que associen aquests amb la membrana. integrines. Tenim laminina,
proteins que tenim blau, similar a la que havíem vist abans.
Laminina formada per tres cadenes, alfa beta i gamma. Adquireix la forma de creu, microfotografia
electrònica. La laminina te tres cadenes associades en sentit de coiled coil. Laminines te la capacitat
de interaccionar amb diferents estructures de la lamina basal. Interacció amb integrines,
transmembrana de la cèl·lula epitelial, unió amb la col·làgena 4, domini d’unió a proteoglucans. En
els cas de les basals, es l’heparan sulfat.
Per acabar, dibuix de una pell, sana jove, amb capa superficial de cèl·lules mortes, epidermis, dermis,
col·làgena un forma de x. Elastina i proteoglucans. Pell sana, llisa, sua, tumefacta. Amb el temps i
envellim per de les característiques, una de les mes importants deixem de sintetitzar suficient
col·lagen a i proteoglucans. I es fa fibrosi, la col·làgena es fa en fibres, no desitjada. Crohn,
38
problemes de mala absorció, igual amb la pell. No es nomes una cosa estètica, s’ha vist que, quan e
treball amb animals i es genereu mutacions que fan que la matriu
Ce elgans, gens que codifiquen per matriu, encara que envelleixin, no es deteriora, envelleixen mes
lentament. Es a dit, el fet que la matriu estigui sana mes temps, te a veure amb el life span. Si la
matriu esta sana i produeix tots els components, el life span de l’organisme pot millorar. O es una
cosa superficial i estètica com sembla la matriu extracel·lular.
S’ha fet lo contrari, s’ha fet mutacions en gens d'altres coses que milloren la life span, la matriu
també queda afectada i millora. Esta relacionat.
39

Biocel Primer Parcial

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

You might also like

Biocel Primer Parcial

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Biocel Primer Parcial

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

BIOLOGIA CEL·LULAR (Marta Martín)

TEMA 1: Introducció. Cèl·lula eucariota i procariota

1.2. Origen de la cèl·lula

Les cèl·lules es divideixen en 3 dominis:

D’aquests, Bacteria i Archaea, son cèl·lules

Totes les cèl·lules comparteixen unes característiques:

- Membrana plasmàtica, que delimita la cèl·lula del medi

1.3.1. Cèl·lules procariotes

▷ Poden tenir una càpsula → determina la capacitat infectiva de la cèl·lula

Grampositius (lila fort): Gramnegatius (rosa pàl·lid):

1.3.2. Cèl·lules eucariotes

▷ 1 µm-mm → fins i tot poden arribar a mesurar metres (Ex: motoneurones)

L’Origen de les cèl·lules eucariotes: la Teoria endosimbiont (Lynn Margulis)

Evidències: ADN mitocondrial diferent al de la cèl·lula, doble membrana mitocondrial, importació

TEMA 2: Membrana plasmàtica: estructura i funció

* Fosfolípids (fosfoglicèrids i esfingolípids)

2.2.2. Moviment i fluïdesa de la bicapa lipídica

Tota membrana té una Tm (Tª de Transició),

Perquè la membrana faci la seva funció, cal

En aquest cas, una membrana rica en oleat,

I el mateix cas, a una temperatura de 70 ºC, la

Hi ha diversos factors que fan variar la composició de la membrana:

- Mida de les cues: ↑nº C ⇒↑Van der Waals ⇒↓fluïdesa ⇒↑Tm

Mecanismes per regular la composició de la membrana:

- Els bacteris i llevats activen un enzim que fa augmentar o disminuir el nombre de

2.3. Proteïnes de membrana

Exemple de proteïna Funció específica

Transportadors Bomba de Na+ Bombeja de forma activa Na+ cap a l’exterior i K+

Enzims Adenilat ciclasa Catalitza la producció d’AMP cíclic intracel·lular

Polímer format per aminoàcids (≥80 aas). Els

Cadascun dels residus dels aminoàcids

2.3.3. Connexions proteïnes-bicapa

Aïllament de les proteïnes de membrana:

Glicocàlix: sucres associats al domini de la

Les Glicoproteïnes són proteïnes amb cadenes d'oligosacàrids

EL glucocàlix té funció de protecció mecànica i química de la cèl·lula i de reconeixement i

Les cèl·lules reconeixen les altres cèl·lules pels

Per exemple, els organismes de grup A, tenen

TEMA 3: Transport a través de la membrana

Transport Difusió simple

Les molècules molt petites i hidrofòbiques

Les molècules polars també, però els hi costa

I quant més gran i hidrofílica sigui la molècula,

Els ions ja són incapaços de fer la difusió

En el cas dels eritròcits en els capil·lars, es veu

En els teixits del cos hi ha una concentració

Dins els pulmons, al plasma sanguini hi ha

3.2. Transport mediat per proteïnes

Canals Permeases i transportadors

Dins la cèl·lula, hi ha molt K+ i poc Na+, mentre

3.2.1.2. Canals d’obertura i tancament regulat

Hi ha la cèl·lula presinàptica i la postsinàptica, la que allibera el neurotransmissor i la que el rep.

terminacions de les neurones inhibidores, i aquestes modulen la despolarització: fan que la

* Per estrès mecànic: cèl·lules de l’oïda interna

Si aquests estereocilis són

tectòria per observar els

3.2.2. Transport passiu mediat per permeases

3.2.3.1. Transport actiu primari

▷ Es troba a la membrana del 99’9% de les cèl·lules animals