Descartes és un lòsof racionalista que va naixer en 1596 en una època de crisis no només en el camp de la loso a

sinó en tots els àmbits. Aixo va provocar que Descartes com a losof racionalista es preocupara per el problema del
coneixement i començara la recerca d'un metode totalment racional i unic capaç d'uni car totes les ciencies.

Una crisi de l’ordre feudal amenaçat pel desenvolupament de la burgesia com a classe social, el naixement del
capitalisme causa de la industrialització i el declivi dels gremis artesanals per la creacio de la gura de l'assalariat.
Després, una crisi religiosa per la ruptura de la cris anitat, fet que provoca la contrareforma com a reacció de l’església
catòlica i que desemboca en la ruptura de ni va de l’Església catòlica i protestant. A mes, la crisi de la cultura
medieval, el surgiment de la nova ciència pel retorn de l’importància del nombre i la geometria, i el pas del
teocentrisme al antropocentrisme on l’home i la naturalesa eren l’objecte de coneixement.

El canvi de paradigma cultural va provocar que dues escoles, l'escola empirista i racionalista és preocuparen pel
problema del coneixement. L’empirisme va sorgir a les Illes britàniques amb una monarquia parlamentària. El seu
coneixement esta basat en l’experiència (“a posteriori”) i u litzen com a model l'experimentacio, és a dir, posen plena
con anza a l'us dels sen ts. A mes, mantenen una posició escèp ca avant de la rao ja que no es val per si sola. En
canvi, els racionalistes van sorgir en els països con nentals sota una monarquia absoluta. El seu coneixement està
basat “a priori” és a dir anterior a l’experiència i u litzen com a model les matemà ques. Els racionalistes posen els
seu límit en la raó i el coneixement, es a dir, donen plena con ança a la raó mantenint una ac tud dogmà ca.

Descartes es va centrar en com assegurar la certesa dels enunciats i per això va escriure el mètode, el procés de
descobriment del metode va ser alhora un proces autobiogrà c. El metode habia de ser capaç d'uni car totes les
ciències ja que tots els éssers humans comparteixen la facultat de la raó però no tots l’utlitzen de la mateixa manera.

Primerament, Descartes va estudiar en un col·legi jesuïta de París on es va centrar en l’estudi del pensament aristotèlic
(l'escolàs ca). Alli es va formar en el coneixement heretat de la tradició però el rebutja per la diversitat d’opinions que
li di cultava dis ngir lo vertader del fals. Secundariament, va començar un viatge per tota Europa, on va anar adquirint
i re exionant sobre les seues experiències en el gran llibre del món però s’adona de l’existència d’una diversitat de
costums tampoc el feia seguir un camí segur per a descobrir noves veritats. I nalment, s’adona que només seguint la
seva pròpia raó podria assolir la certesa dels enunciats i s’inspira en el mètode matema c d'Euclides per a redactar les
regles d'un mètode fonamentat en la raó.

Per a Descartes buscar un mètode s’entenia com a garan a d'assolir noves veritats, un saber únic ja que la raó és única
i només pot haver un únic mètode per assolir la saviesa. Ell de neix el mètode com unes regles fàcils i certes que
impedeixen prendre alló fals com vertader i tot esforç mental augmentarà gradualment el seu coneixement. Per aixo,
Descartes rebutjá tot allò sensible ja que proporciona un coneixement enganyós i poc segur, i el metode sil·logís c ja
que no ajudava a descobrir noves veritats.

Per aconseguir-ho s'inspira en la lògica, l'anàlisi matemà ca dels an cs i l’àlgebra on malgrat els seus defectes, que
s’han de corregir, s’incorporarien avantatges que evitarien els defectes. A mes, va trobar el model per a seu metode en
les matemà ques ja que no s’hi podia dubtar perque son racionalment pures, però no en les tradicionals ja que tenien
una mena de preceptes que di cultaven l’op mització de l'us de la raó, sinó en el metode matema c d'Euclides per
dis ngir allò vertader d’allò fals a par r d’uns pocs axiomes ja que si podien traure noves veritats.

Les diferents regles que componen el métode de Descartes son l'evidencia, l'analisi, la síntesis i la enumeració.
Primerament trobem la primera regla que és la principal i més important ja que ens fa qües onar-nos de tot allò que
no estem racionalment segurs i no admetre res com a vertader sense saber certament que ho és, és a dir, en primer
moment, un moment cri c on aplicara el dubte de Montaigne, un dubte metodic i no escep c u litzat de forma
provisional en el metode i que te la funcio d'evitar caure en fonts d’error com la precipitació que es acceptar com a
vertader allò que no té su cient evidència, i la prevenció que es no acceptar com verdader allò que és evident que per
exces d'evidencia per descon ança.

I un segon moment, un moment construc u mitjançant l’evidència d’aquestos raonaments depen de si presenten al
seu esperit d’una manera clara per evitar les fonts d’in uència com la tradició, les opinions o la diversitat i dis nta
perquè és unica, diferent a les altres i s'hi presenta d'una manera ní da.
________________________________________________________________________________________________
ti
fl
fi
fi
ti
ti
ti
fi
ti
ti
fi
fi
fi

ti

ti
fi
ti
ti
ti
ti
ti
ti
fl
ti
ti
fi
fi
fi
fi
ti
ti
ti

fi
ti
fi
ti

ti
ti
ti
fi

ti
ti
fi
ti

fi
ti
ti
fi

 A con nuació, podem vore com Descartes aplicara la rao geometrica en les regles següents, es a dir, u lizara la
intuïció, aplicada en la segona regla, en la que captem sense cap dubte idees simples absolutament verdaderes perquè
són evidents per si mateixes, i la deducció que la aplicara en la tercera regla, on podrem desenvolupar una successió
ordenada d’evidències de manera que la conclusió és tan evident com les mateixes idees clares de les quals hem par t.

Descartes explica que la segona regla consisteix en dividir els problemes que presenten els raonaments en tantes parts
possibles mitjançant la intuïció, per tal d’assolir una millor solució reduint-lo en veritats evidents. A mes, gràcies a la
tercera regla, podrem aplicar la deducció per poder crear una cadena de raonaments complexa des d’allò més simple,
per abastar noves veritats que abans desconeixiem. I per úl m, la quarta regla que pretén enumerar cadascuna de les
parts amb la nalitat d’evitar caure en l’error de deixar alguna per sense analitzar o sinte tzar.
________________________________________________________________________________________________

Descartes aplica el mètode en la meta sica mantenint el dubte metòdic inicial però amb una nalitat diferent. En
primer lloc, va examinar els sen ts però li seguien proporcionant informació falsa i poc segura i que a vegades el feien
confondre el somni de la Vetlla.

També rebutja les matemà ques per què si a vegades ens equivoquem qui ens assegura que no ens equivoquem
sempre, llavors va arribar a la conclusió de l’existència d’un geni maligne ja que ningú ens assegura que en canvi
d’exis r un Deu bondadós existeix geni maligne que vol portar-nos al error.

Llavors pensa que si els sen ts i els con nguts de l’enteniment són erronis ens veiem obligats a dubtar de tot pero cal
acceptar una cosa segura que hi ha algú que dubta. Aquesta primera veritat evident s’arriba per mitjà de la frase
«cogito ergo sum» que s’ha d’entendre com la captació intuï va i immediata d’una veritat i no d’un raonament.

Després s’arriba el coneixement intuï u de Deu aplicant també el dubte. Si dubtem signi ca que són imperfectes i
conscients de la nostra imperfecció, aixo vol dir que coneixem nocio de perfecció, aquesta idea no podia estar
inventada per nosaltres mateixos ja que són imperfectes sino que havia de ser una idea innata i posada en la nostra
ment per un ésser perfecte. D'aquesta manera s'arriba a l’evidència de Deu que fara que Descartes refute la hipòtesi
d’un geni enganyador, ja que un Deu no podria voler enganyar-nos i d’aquesta manera s’assegura la possibilitat
d’assolir veritats, entre elles les veritats matemà ques que abans havia negat.

L’evidència d’un jo pensant i d’un Deu porta a Descartes a demostrar l’existència d’un món corpor ja que no puc ser jo
perquè sóc un subjecte pensant I tampoc pot ser Deu perquè no és corpori.

Llavors aquestes idees corpories havien d’estar produïdes per un mon corpori del que ara no podem dubtar perquè
l’existència de Déu garanteix la validesa de con nguts mentals i per tant l’existència de la realitat externa.

Descartes va adoptar el model mecanicista que seguirà la sica moderna. I segons aquest model la realitat consta
nomes de matèria em moviment reduïble a una longitud, és a dir, principis geomètrics. A mes, el moviment no
respondra com deia Aristò l sinó que esdevé per lleis mecanogeomètriques que Déu ha imposat.
________________________________________________________________________________________________

En conclusió, Descartes va desenvolupar un mètode totalment racional capaç d’uni car totes les ciències mitjançant
un procés autobiogrà c, ja que en aquest s'adona que només podia con ar en la propia raó. A més, aplicarà el dubte
com a via del seu mètode amb l’objec u de diferenciar lo verdader del fals i sobretot uni car i provocar l’avanç del
coneixement cien c. Aixi ob ndra noves veritats, veritats matemà ques, pero ell ho aplicarà en la loso a per a
ob ndre noves veritats meta siques, es a dir, aquelles realitats anomenades substàncies que existeixen per si mateix.
ti
ti
ti
fi
tí
fi
fi
ti
ti
ti
fí
ti

ti
ti
ti
ti
fí
ti
ti
ti
ti
fí
ti
fi

fi
ti
fi
fi

fi
fi

ti
fi

ti