Q-2 Alexia Aguayo Albiol

El bon sentit s'usa com a sinònim de raó o capacitat de jutjar sense

caldre coneixements específics. A mes, en sentit estoic designa
saviesa. Ambos termes dependents ja que el bon sentit és l'instrument
que ens permet assolir la saviesa. I la saviesa és el bon sentit que
abasta la perfecció amb el mètode.

Per a Descartes parteix del principi en el que la raó és la capacitat de

jutjar bé i distingir allò vertader d'allò fals i que es naturalment igual
en tots els homes.

En el text aquest terme s'aplica per a explicar que a pesar de que tots
els éssers humans tenen aquesta facultat el que ens diferencia és la for-
ma d'utilitzar-la. Repetidament fara referencia al bon sentit com a un
element capaç de ser guiat per assolir la virtud i no caure en l'error.
Això podrá ser possible gracies al Mètode de Descartes ja que es un
metode capaç de descobrir noves veritats i enriquir poc a poc el
coneixement.

Pero per a configurar aquest metode rebutja allo sensible i el metode

sil.logistic ja que nomes ens proporcionava informacio poc fiable i
enganyosa que no ajudava a descobrir noves veritats. El Metode es
basa amb el model matematic d'Euclides i no en el tradicional per la
seua mena de regles que dificultaven l'optimitzacio.

Euclides inspirat en la lògica deductiva aristotèlica en la que la

conclusió depenia de teoremes ja coneguts. Pensa que per a poder
donar coherència lògica a tot calia determinar quins eren els “primers
teoremes”, és a dir, el punt de partida de la cadena “deductiva” de rao-
naments que permeten demostrar nous teoremes a partir dels anteriors.
Calia doncs trobar uns resultats o teoremes que fossin tan evidents per
si mateixos que no calgués demostrar-los.

Q-1 Alexia Aguayo Albiol

Aquest fragment pertany a la primera part del Discurs del mètode on
vol explicar que tots gaudim de la rao pero no l'utilitzem igual i
justifica que cal evitar la diversitat i apostar per la unitat de la raó apli-
cant un mètode del tot racional.

Primerament, el text fa referència a la raó com a facultat propia de tot

home, és a dir, tot ésser humà té la capacitat de pensar, un “bon sen-
tit”, pero Descartes defensa que el que ens distingeix es la manera que
l'apliquem.

L'autor del text diu que la raó no sempre sera utilitzada per assolir la
virtud sinó que haurà individus que a pesar de tindre-la triaran
encaminar-se cap a l'error i el vici, mentre que ell prefereix continuar
pel “camí dret” i assolir nous objectius, noves veritats. I per a no
sortir-se del camí cal evitar caure en la informació que ens
proporcionen els sentits, la memòria i la imaginació ja que no alteren
la raó però li resten claredat.

Secundariament, el text menciona que l'única manera de seguir per

aquesta vía será aplicar el “el mètode”, un mètode capaç d'assolir
noves veritats i enriquir poc a poc el coneixement d'un mateix. A més,
també menciona la teoria Hilemorfica d'Aristotil ja que tracta d'una
substància amb matèria (accident) i forma (essència).

Aquest mètode va ser escrit paral.lelament amb la vida de l’autor. Les

tres etapes de la vida de Descartes es veuen reflexades en el text amb
el rebuig de l'escolàstica per la tradició i la diversitat d'opinions,
l'experiència adquirida del seu viatge per la diversitat de costums i
l'acceptació del mètode matemàtic d'Euclides perquè era l'únic que
proporciona certesa i estava fonamentat en la raó.

En conclusió, segons Descartes la raó és comuna per a tots pero per

aconseguir arribar la virtud hem de guiar-la pas a pas mitjançant una
sèrie de regles per a evitar i “discernir” allò fals d'allò vertader.