MOLTES

DESGRÀCIES
RECULL DE LES 4 OBRES DE TEATRE PER A ADULTS DISPONIBLES

DEL DRAMATURG OCTAVI FRANCH

1
Als mestres de la dramatúrgia,
Marlowe, Lorca i Mamet.

2
 MISÈRIES URBANES
PERSONATGES

 PACO: 60 ANYS
 XISCU: 20 ANYS
 GUÀRDIA A: 35 ANYS
 GUÀRDIA B: 35 ANYS

3
Vagó de metro. Última hora de la nit. Un pidolaire hi entra
per la porta de l’esquerra (de cara a la platea). És un
home d’uns seixanta anys, cabell blanc i llardós i duu un
cartró de vi a la mà dreta. A la resta del vagó hi ha un
executiu (maletí), un estudiant (carpeta d’universitat),
una mestressa de casa (cistell) i una parella d’adolescents
(s’estan besant). Tothom mira amb cara de fàstic el
borratxo. Va de tort.

PACO: Bona nit, senyores i senyors. Hi ha algú que em pugui

ajudar amb un parell de monedes? Els ho demano per poder-me
pagar la pensió aquesta nit i no haver de dormir al carrer.
Sisplau... Mig euro, pel que més vulguin. Moltes gràcies a
tots...

Quan PACO acaba el seu discurs, comença a caminar per tot

el vagó adreçant-se amb la mà oberta a tots els usuaris.
Ningú no li fa cas. A la següent estació baixa la mestressa
i la parella de joves. Per la porta de la dreta (cap a la
platea) hi entra un noi d’uns vint anys, molt prim i
pàl·lid. Mostra senyals evidents de drogoaddicció. Vesteix
un xandall de colors cridaners (verd o lila), sabatilles
esportives blanques, una tarja de malalt de sida a la mà
dreta i una bossa blanca de plàstic plena a vessar de
paquets de mocadors de paper. Es dirigeix als usuaris sense
adonar-se de la presència de PACO.

XISCU: Perdonin que els molesti. Soc un jove malalt de sida

en fase terminal. Qui no s’ho cregui, ho pot comprovar en
aquest certificat del Clínic. Només els prego la seva
caritat per poder-me menjar un entrepà calent aquest
vespre. No trobo feina enlloc, ja que per culpa de la meva
malaltia ningú no me’n vol donar. No tinc família que em

4
pugui ajudar. Els ofereixo aquests mocadors, a la voluntat.
Moltes gràcies i molta salut. Bona nit...

XISCU ofereix els mocadors a l’executiu que els hi nega amb

el cap. PACO, que l’estava mirant durant tot el discurs,
l’escridassa des de l’altra punta del vagó mentre
l’estudiant i l’executiu s’ho miren incrèduls.

PACO: Eh, tu! Es pot saber què fots aquí? Digues! Tu, tu,
t’estic parlant! Carallot, contesta’m!!
XISCU: Passa de mi, avi...

PACO es va apropant cap on és XISCU.

PACO: Però tu que t’has cregut, mitja merda?! Què vols, que
et trenqui la cara, eh?
XISCU: Escolti’m, ni em cridi ni m’amenaci... Que a mi no
em crida ni el meu pare, entesos?
PACO: Crido perquè em dóna la gana i perquè aquesta línia
és la meva!
XISCU: Que passi de mi, avi! Au, escampi la boira li dic!
PACO: Mira, nano, el que ha de fotre el camp d’aquí ets tu,
em sents? Fora!
XISCU: Que no, que jo no em bellugo d’aquí, no sigui pesat,
home! Vinga, begui’s un altre glop de vi, faci’m el favor,
corri!
PACO: Encara no t’has enterat de què va això, oi? Això és
casa meva! Me cago’n tot, fuig!!
XISCU: Ni casa seva ni hòsties! El metro és casa de tots!
Que el que no s’entera és vostè, borratxo!!
PACO: Prefereixo ser un borratxo que un ionqui de merda com
tu!!

Silenci.

5
XISCU: Vagi-se’n a la merda, vol?
PACO: El que se’n va a prendre pel cul ets tu, maco!
XISCU: Borratxo!!
PACO: Ionqui!!

Ambdós es fiten amb positura amenaçant, però cap dels dos

pren la iniciativa d’inaugurar la baralla física.

PACO: Mira, nano, si fossis el meu fill, et trencaria la

cara més a gust...
XISCU: Però com que no ho sóc, t’has de fotre, no?
PACO: Em fas llàstima...
XISCU: Llàstima? Llàstima de què?
PACO: Llàstima de veure com un noi de la teva edat ha
acabat d’aquesta manera tan... lamentable.
XISCU: Doncs un vell decrèpit amorrat a una ampolla de vi
tot el dia, tampoc és per estar-ne molt orgullós, si fossis
el meu pare...
PACO: Cartró...
XISCU: Com dius?
PACO: Un cartró de vi, no una ampolla de vi.

PACO assenyala el cartró que duu al damunt.

XISCU: Tant és...

PACO: El què?
XISCU: Una ampolla, un cartró... El que és evident és que
t’estàs matant, de mica en mica, col·lega. Que encara no te
n’has adonat?
PACO: I a tu, què collons t’importa?
XISCU: Re, re, no te m’esveris... Que has començat tu...
PACO: No, si encara serà culpa meva, no et fot...
XISCU: Aquí ningú no parla de culpes, mestre. Només de mam
i de cavall.

6
PACO: Ja...
XISCU: Doncs això...

Silenci.
XISCU: Ho sento, de debò. Em sap molt de greu, però és que
desconeixia que aquesta era la teva línia.
PACO: No passa re. Ja està tot oblidat.
XISCU: No soc una persona nerviosa, però és que fa tres
dies que no em prenc la meva dosi, saps?
PACO: Aquest no és el meu problema, nano. Almenys, podries
haver mostrat una mica més de respecte, no et sembla?
XISCU: T’acabo de dir que fa... És igual, deixa-ho córrer.
Baixaré a la propera estació i així no t’emprenyaré més...
PACO: No diguis bajanades, noi. La culpa ha estat meva, no
em facis cas. Jo tampoc no he tingut un bon dia, que
diguem...

Silenci.

PACO: Per cert, on dormiràs aquesta nit?

XISCU: On sempre, ves...
PACO: I on és «on sempre»?
XISCU: Doncs si he recollit prou pasta, en una pensió de
mitja estrella del carrer Tallers, i si no, en un banc
d’estrellats a l’estació de Sants. I tu?
PACO: A La Caixa.
XISCU: En una capsa?
PACO: No, animal, no! En un caixer automàtic de La Caixa.
XISCU: Ah... Em convides?
PACO: A què?
XISCU: A un glopet...
PACO: I tant, nano: serveix-te’n, però sense abusar-ne que
me n’ha de quedar per a la ressaca de demà...

7
XISCU li agafa el cartró de vi i en beu tot imitant un
càntir.

PACO: Bon profit, noi!

XISCU somriu, s’eixuga la boca amb la màniga i torna el vi

a PACO. Aquest alça el cartró amb el senyal de la salut i
en beu, amorrat.
Silenci. Ambdós s’asseuen als seients que hi ha enmig de
l’escenari.

XISCU: Per què beus?

PACO deixa de beure, l’hi llisca per la barba i li para

atenció.

PACO: Per no recordar.

XISCU: Per no recordar què?
PACO: Tot. Tota la meva vida de merda.
XISCU: Estàs segur què és viure una vida de merda?
PACO: Molt millor que tu, nano.
XISCU: No en tens ni idea...
PACO: Tu sí que no tens ni idea què és una vida sense
viure-la.
XISCU: Si et penses que em faràs pena...
PACO: Fes el favor de tenir-me una mica més de respecte,
que...
XISCU: ...Que podries ser el meu pare, ja m’ho has dit
abans, ja...
PACO: Mira, estic convençut que si guardessis una mica més
de respecte per la gent gran, les coses potser t’anirien
basant millor. No creus, eh?
XISCU: No té res a veure una cosa amb una altra. Són...
circumstàncies de la vida, tot és relatiu.

8
PACO: I també és relativa aquesta mala cara que fas?
XISCU: Tinc sida.
PACO: La pesta del segle XX.
XISCU: Que no has escoltat el meu rotllo d’abans?
PACO: No he estat gaire atent, la veritat...
XISCU: Doncs t’ho torno a repetir: m’estic morint de la
merda aquesta.
PACO: Com la vas enxampar, si es pot saber?
XISCU: Què pretens, que t’expliqui la meva vida?
PACO: Per què no?
XISCU: Perquè a ningú no li importen la meves penes.
PACO: Potser a mi sí...
XISCU: Tafaner.
PACO: Desagraït.
XISCU: Per què tens tant d’interès de conèixer les
escombraries de la meva vida?
PACO: Perquè en algun lloc tinc un fill, més o menys, de la
teva mateixa edat. Per això simplement.

Silenci. PACO es fa un massatge a la templa amb la mà

plana.

PACO: No hi ha dia que no pensi en ell..

XISCU: És llei de vida.
PACO: Fill meu...
XISCU: Tranquil, home: no te’m posis melodramàtic ara...
PACO: És que, tot plegat, és una merda, nano...
XISCU: Digues, fa molt de temps que no el veus?
PACO: Més de vint anys...
XISCU: Déu n’hi do! Massa temps, no?
PACO: Tota una vida.

Silenci.

9
XISCU: Què va passar?
PACO: Quan? A què et refereixes?
XISCU: Per què no l’has vist durant tots aquests anys?
PACO: Per què ho vols saber?
XISCU: Perquè aquest tipus d’històries m’ensenyen que a la
vida sempre hi ha gent que ho ha passat pitjor que jo.
Escoltar-les em dóna força esperances per sortir-me’n,
algun dia o un altre... És que no suporto veure una família
trencada, no puc: un fill sense pare, un pare sense fill.
Em toca la fibra. No sé per què, però sempre em passa.

XISCU arronsa les espatlles.

PACO (sospira): Ja tens raó, fill: el pitjor que li pot

ocórrer a un pare és perdre el seu únic fill. I si a més,
perds la dona...
XISCU: La teva dona? La mare del teu fill?
PACO: La parenta, com dieu avui en dia el jovent. No
estàvem pas casats, però com si ho estiguéssim.
XISCU: Qui era ella?
PACO: La noia més maca del món.
XISCU: Molt original. Què més?
PACO: Me’n recordo com si fos ara mateix: el primer petó
sota el taulell de son pare...
XISCU: Era botiguer?
PACO: Sí, el fill de puta tenia una botiga de queviures. Jo
hi treballava: era el mosso, el noi dels encàrrecs.
XISCU: I...
PACO: Ens vam prometre en secret. El seu pare no ho hagués
aprovat en la vida.
XISCU: Per què? Si te l’estimaves de debò...
PACO: Jo era un marrec, fill de ningú, feinejava en un
magatzem i ves a saber què faria de debò en aquesta vida.

10
El pare de la meva princesa somiava un gendre amb pela
llarga, algú que el retirés del negoci.
XISCU: I la seva mare, no us defenia?
PACO: No en tenia, aquest era el problema: va morir un
parells d’anys enrere d’una pulmonia.

Silenci.

XISCU: Què va passar aleshores?

PACO: Que el seu pare, el molt cabró, la va tancar en un
convent.
XISCU: Us havia enxampat.
PACO: Sí, amb pèls i senyals. Ens va trair una minyona.
Quan el vaig veure al dia següent el vaig maleir i vaig
amenaçar-lo de mort, però no va servir de re. Va guanyar-me
la partida, el molt porc...
XISCU: Com?
PACO: Estava embarassada.
PACO comença a plorar. XISCU obre un paquet de mocadors
dels que porta a la bossa i li’n dóna un.

PACO: Gràcies, fill...

XISCU: De re, no te’l penso cobrar...

PACO somriu. Silenci. PACO llença el mocador a terra, just

davant seu.

XISCU: Plores pel nen? Pel teu fill?

PACO: No sé, amb total certesa, si era fill meu o no.
XISCU: Ara sí que m’he perdut... Però no m’acabes de dir
que...
PACO: Se la tirava.
XISCU: Qui se la tirava?

11
PACO: Son pare. La violava cada nit. Per això volia
escapar-me amb ella, fugir d’aquella casa de bojos, salvar-
la d’aquell dimoni amb bata blava i llapis rere l’orella.
XISCU: Fill de puta... I com vas reaccionar?
PACO: Vaig abandonar-ho tot per anar-la a buscar, allà on
fos. Fins que la vaig trobar.
XISCU: Al convent que em deies abans?
PACO: No, en un manicomi.
XISCU: Però que no t’havia dit que...
PACO: Sí. Va ser en un convent fins que va néixer el nen. I
després son pare va manar que la traslladessin a un
manicomi.
XISCU: I què va passar amb el nen?
PACO: Van donar-lo en adopció de seguida. No vaig saber
seguir-li la pista i, finalment, la vaig perdre per sempre
més.
XISCU: I a ella, la van tornar boja entre els uns i els
altres, no?
PACO: No va tenir temps: va morir al cap de poc.
XISCU: La vas poder veure, almenys, una última vegada?
PACO: Només el seu nínxol acabat de tapar.

Silenci.

XISCU: I el teu fill, no has pensat mai a trobar-lo? Avui

en dia és molt més fàcil que abans. Existeix el miracle de
la televisió.
PACO: No em veig en cor, nano...
XISCU: Potser necessites algú al teu costat que et doni
suport a provar-ho, no?
PACO: No dic pas que no...

Silenci. Beuen un altre glop de vi.

12
PACO: I ara parlarem de tu.
XISCU: Encara estàs encaparrat en escoltar la meva
història, oi? Ja deia jo que ets un tros de peixatera...
PACO: Crec que et pots sentir una mica millor si me la
contes. Només això... Favor per favor. Entre col·legues del
gremi.
XISCU: Del gremi dels desgraciats.
PACO: Bona definició, sí senyor...
XISCU: Començo?
PACO: Quan vulguis: sóc tot orelles.
XISCU: Hi havia una vegada...

PACO se’l queda mirant amb cara de pocs amics.

XISCU: És broma, no te m’emprenyis, ara... Tot va començar

per un coi d’agulla.
PACO: Heroïna.
XISCU: Per un tub: matí, tarda i nit. I de primera
qualitat, no et pensis.
PACO: On et vas enganxar?
XISCU: A la presó.
PACO: Has estat a la presó?
XISCU: N’he sortit no fa gaire.
PACO: Per què t’hi van condemnar?
XISCU: Vaig matar el meu pare.

Silenci.

XISCU: Bé, el meu pare que no era el meu pare.

PACO: Nano, em sembla que m’he perdut alguna cosa...
XISCU: Era el meu pare adoptiu.
PACO: No m’havies dit que eres adoptat.
XISCU: I quina importància té?
PACO: Potser cap... Continua, fill, continua...

13
XISCU: El vaig matar perquè, perquè...

XISCU comença a plorar. Immediatament, PACO li ofereix un

mocador del paquet que abans XISCU li ha donat. XISCU
somriu i l’agafa se n’eixuga els mocs i el tira al costat
de l’altre.

XISCU: Gràcies...
PACO: No s’ho val. Mira, en tinc més...

PACO li mostra el paquet de mocadors.

XISCU: No em facis riure, que no em tinc pas ganes...

PACO: Jo tampoc, fill, t’ho juro... Per què vas matar el
teu pare adoptiu?
XISCU: Perquè va matar la meva mare.
PACO: L’adoptiva?
XISCU: Exacte, la de debò no la vaig arribar a conèixer
mai. Ni el meu pare de sang tampoc.
PACO: Per què la va matar?
XISCU: Perquè m’estimava massa.
PACO: Què?
XISCU: Estava enamorat de mi.
PACO: Era marieta?
XISCU: Suposo que era bisexual. Però el cas és que em
donava pel cul cada nit. Sense excepció.
PACO: Però si devies ser un marrec...
XISCU: Vaig aguantar fins als divuit. A la festa
d’aniversari es va destapar tot el merder.
PACO: I ta mare? No hi deia res?
XISCU: No ho sabia. Quan va arribar el moment d’apagar les
espelmes, el meu pare ja s’havia begut dues ampolles de
cava. Quan em cardava sempre duia una cervesa de més, però
mai no l’havia vist tan borratxo. Llavors va començar a

14
cridar que estava molt content perquè el seu nen ja era tot
un homenet. Volia celebrar aquest esclat de felicitat
suprema a la seva manera.
PACO: Et va violar davant de...
XISCU: Ho va intentar. Però, per primera vegada, li vaig
parar els peus al molt cabró. La meva mare es pensava que
era una broma, de molt mal gust, però una broma al cap i a
la fi. Però quan va veure el seu marit amb els pantalons
abaixats... Li va exigir tot tipus d’explicacions. Però ell
li recalcava, un cop i un altre, que tot allò no tenia re a
veure amb ella. Era un assumpte del tot privat, entre ell i
jo.
PACO: I tu, mentrestant, què feies?
XISCU: Re. Només esperar. Esperar que s’acabés la pitjor
festa d’aniversari de la meva vida. El que més dolia era la
humiliació que estava rebent la meva mare, pobreta...
Aquell depravat no parava de tirar-li en cara que com que
no sabia cardar, s’havia de buscar la vida. I quina millor
manera que tot quedés en família. Que ja que no li havia
sabut donar un fill, que almenys s’empassés aquella
anècdota conjugal.
PACO: Anècdota conjugal... Aquest paio estava molt tocat
del bolet...
XISCU: La meva mare em va preguntar si era veritat que
teníem relacions sexuals. Li vaig contestar la veritat.
Seguidament, em va donar un petó al front i es va llançar
per la terrassa. Un àngel sense ales acabava de morir per
culpa del vici d’un pederasta que es feia passar pel seu
estimat i fidel marit.
PACO: Llavors us vau barallar.
XISCU: Més o menys. El molt cabró no s’aguantava dempeus,
així que va ser molt més fàcil fer-ho. No m’ho vaig pensar
gens, vaig agafar una ampolla buida de cava i li vaig
tallar el coll, d’orella a orella. Deu anys i un dia a la

15
presó per matar un fill de puta. Em sembla que ja he
complert amb escreix la meva condemna, no creus, soci?
PACO: Pobre criatura...

Silenci.

XISCU: Tu tampoc no estàs gaire fi, m’equivoco?

PACO: Tant se’m nota?
XISCU: Càncer de fetge?
PACO: Cirrosi hepàtica és el nom tècnic.
XISCU: I aquesta merda, com s’agafa?
PACO: Vi, vi, i més vi. I tinto, que el blanc no m’agrada
gens ni mica... Sóc un sibarita alcohòlic, ja ho veus!
XISCU: Quan vas emborratxar-te per primera vegada?
PACO: Després de comprovar el nom de la meva princesa a la
seva làpida. No vaig saber acceptar-ho. Vaig sortir del
cementiri com un boig, obsessionat a matar el fill de puta
de son pare; però no vaig tenir suficients pebrots per fer-
ho...
XISCU: I el nen? Ja has perdut l’esperança de trobar-lo?
PACO: No: gràcies a això mai no he pres la determinació de
treure’m la vida.
XISCU: Deus haver remogut el món...
PACO: Tu mateix.
XISCU: Potser no hi has insistit prou...
PACO: Prou, dius? Et pots fer el càrrec, per un moment, què
és llevar-se un dia, i un altre, i un altre, amb l’únic
objectiu de trobar el teu fill, que no sabràs mai del cert
si és teu o no, però, en canvi, pots escoltar com cada nit
et crida en somnis? Pots fer-te una idea què és això
durant, gairebé, cinquanta anys, com un corcó que s’empatxa
de tanta pena? Digues, ho saps?
XISCU: No...
PACO: Llavors, calla.

16
XISCU: Ho sento, no pretenia...

Silenci.

XISCU: Si el teu fill t’estigués veient n’estaria orgullós.

PACO: Vols dir?
XISCU: Segur. N’estic del tot convençut.
PACO: Moltes gràcies.
XISCU: No es mereixen pas.

Ambdós es miren i somriuen.

XISCU: Escolta, estava pensant que ara, que ens hem

conegut, si vols, et puc ajudar a trobar-lo.
PACO: El meu fill? No home, no...
XISCU: Disculpa, però hi insisteixo: per què no? Que no et
sembla que ja va sent hora d’intentar-ho de nou, ni que
sigui una darrera vegada?
PACO: Seria llençar el temps. Deixa-ho córrer...
XISCU: Ja ho veig, no confies en mi.
PACO: No, nano, no. El que em passa és que el meu fill,
avui en dia, deu ser un pijo, un ninyato d’aquests que
llueixen una rossa de metre-vuitanta i condueixen un
esportiu de vint milions.
XISCU: O no. O potser està pitjor que tu, mira què et
dic...
PACO: Pitjor? Que estàs de conya?
XISCU: Però què et creus? Que ets un màrtir?
PACO: No, tan sols que no li desitjo que passi per un
infern semblant. Només això. Em sembla que tampoc no és
demanar massa...
XISCU: Encara que a tu no t’agradi, podria necessitar-te.
PACO: No ho crec.

17
XISCU: Doncs jo crec que sí. Escolta, quan fa que no hi
penses?
PACO: En el meu fill? Dos segons, ves...

PACO somriu amb ironia.

XISCU: I una merda, tio! Quan fa de ve-ri-tat que no penses

en ell, a buscar-lo, a trobar-lo d’una puta ve-ga-da, eh,
digues?
PACO: Massa temps, suposo...

Silenci. PACO recolza el cap damunt les mans i s’eixuga una

llàgrima.

XISCU: Quant de temps t’han donat de vida?

PACO: Mesos, setmanes, dies...
XISCU: Ja en som dos... Quants anys has dit que tindria ara
el teu fill?
PACO: Com tu, una mica més gran... Trenta i pocs.
XISCU: Trenta-un.
PACO: Com dius, noi?
XISCU: Que en tinc trenta-un.

PACO nega amb el cap.

PACO: Hauries d’haver muntat una família.

XISCU: I tu potser ets avi i estàs perdent el temps amb un
ionqui.
PACO: No ho diguis, això...
XISCU: Què? Perdre el temps? Ho deia per...
PACO: No: ionqui.

XISCU el mira amb tendresa.

18
XISCU: Vejam, parlem de negocis seriosos... Què, llavors et
foto un cop de mà amb això del teu fill, no?
PACO: Ja tens prou problemes, nano...
XISCU: Els meus problemes són només meus i me’ls he buscat
jo solet, val?
PACO: No t’emprenyis...
XISCU: Hòstia, és que em sap greu que portis tant de temps
sense saber on para el teu fill...

Silenci breu.

PACO: Estàs pensant el mateix que jo, oi?

XISCU: Ja fa força estona.
PACO: Podries ser el meu fill.
XISCU: Voldries?
PACO: Sí. M’agradaria que, almenys, el meu nano s’assemblés
a tu.
XISCU: Per quin motiu?
PACO: Perquè et fas estimar. T’han passat tantes desgràcies
a la vida i encara tens prou empenta per tirar endavant. I
això, creu-me, no té preu. Series l’orgull de qualsevol
pare.
XISCU: I tu el de qualsevol fill.

Es fiten i somriuen. Silenci.

XISCU: Què? Quan vols que comencen a buscar-lo?

PACO: Ja no cal.
XISCU: Per què?
PACO: Perquè ja t’he trobat...

Fosc.

19
En el mateix vagó de metro entren dos guàrdies de
seguretat. Riuen. Revisen el vagó de punta a punta. Es
repengen al fons i s’agafen d’una barana. Un d’ells duu un
revòlver i l’altre un aerosol i una porra.

GUÀRDIA B: No en tens ni idea. T’ho he de dir sempre i no

me’n cansaré: ni puta dia, home. On vas a parar? Com
collons ha de ser millor l’Iker Casillas que el Víctor
Valdés? Que no, tio, que no, que per aquí no passo!
GUÀRDIA A: Mira, nen: el que no té ni idea ets tu,
t’enteres? És clar, com no has jugat mai a futbol... Com es
nota, nen, com es nota... Tota la vida als Salesianos... A
què jugaves a l’hora del pati, a nines? Nen, de debò t’ho
dic, des que et vas casar amb la meva germana, cada dia
estàs pitjor!
B: Ja! Per això, com tu la coneixies de molt abans i vas
viure amb ella tants anys, m’has acabat de trastocar. Amb
tu, vuit hores al dia i amb ella les altres setze. Quina
família! Esteu fets en sèrie!
A: Escolta, imbècil! Fes el favor de no ficar-te amb la
meva germana, em sents? Tros d’animal, a saber com me la
tractes...
B: Què? Alguna queixa? Ara no em diràs que t’explica els
nostres problemes, la nostra intimitat? Mira que com sigui
veritat...
A: Què? Digues, què li faries?
B: Res, home, res... Res que no vulgui que li faci, és
clar. Això per suposat. Estimar-nos no ens estimarem massa,
però cardar...
A: Ja serà menys...
B: Pregunta-l’hi, pregunta-l’hi...
A: Cada nit l’hi pregunto.
B: I què et diu.
A: La veritat: que un i gràcies.

20
B: No és possible... La mare que la va parir!
A: Que no em toquis la meva mare, animal!
B: Hòstia, la sogra! Tens tota la raó, millor que no toquem
aquest tema...
A: Per què?
B: Per res, per res...
A: Ah, pensava...

Silenci.

B: Escolta, i si ens asseiem? No hi ha ningú...

A: D’acord.

Ambdós s’asseuen amb cara d’estar esgotats.

A: Uf... Quin descans... Avui estic ben baldat...

B: Doncs mira que jo... que he hagut d’aguantar ta germana
tot el sant dia...
A: Ja hi tornes?
B: És conya, tio... Que no em coneixes encara?
A: No sé, no sé... A vegades tinc els meus dubtes...
B: Com et passes...
A: Ja saps que t’estimo molt.
B: Sí, sí...
A: Tete...
B: Vés-te’n a la merda, corre...
A: Hermanito...
B: Al final m’emprenyaré...
A: Ui, quina por!
B: T’ho dic de debò: tu continua tocant-me els dallonses
que ja veuràs, ja...
A: L’home sense pistola ataca de nou.
B: Ets un malparit.
A: Ho sento... M’he passat, ho reconec

21
B: Mira que tens una mala bava quan vols...
A: He dit que em sap greu.

Silenci.

B: Què faràs aquest cap de setmana?

A: Re. Per què?
B: Per si vols venir a veure el partit a casa.
A: Diumenge?
B: Sí. El fan pel plus.
A: He quedat, em sembla...
B: Però si m’acabes de dir que...
A: Me n’acabo de recordar.
B: I es pot saber amb qui has quedat?
A: No me’n recordo.
B: Que no te’n recordes?
A: No, què passa? Tan greu és?
B: Re, maco, re. Com tu sempre presums de memòria
fotogràfica... I ara resultarà que necessites un dietari
per saber quan et toca pixar.
A: Ets animal quan vols, eh?
B: Es deu encomanar.
A: Si no fossis el marit de la meva germana...
B: Què? Què?!
A: Em casaria amb tu!

A tanca els ulls i llança un petó a B.

B: Au, corre, maco... No em vinguis amb mariconades, ara.

A: Tete...
B: Una altra vegada, no, sisplau...
A: Hermanito...
B: Ets pesat com tu sol...
A: Mira que disfruto quan et poses així...

22
A riu descaradament.

B: Riu, riu, vejam si t’ofegues...

A: Ja està, ja està... No em facis ni cas, que saps que tot
és conya.
B: No, si no et pensis que te’n faig: ni a tu ni a ta
germana.
A: Sort d’ella, que si no, quina ruïna de casa...
B: Ho tens clar, moreno...
A: El que jo et digui.
B: I tu què collons saps?
A: Home, doncs el que m’explica...
B: Ja hi tornem, amb les confidències?
A: No, home, però bé que s’haurà de desfogar amb algú, dic
jo. O és que no hi té dret la noia?
B: És clar que sí. Però per alguna cosa és el marit, no?
A: Però si no et veu mai! Quan no ets de ronda, ets al
bar...
B: Però... què estàs dient ara?
A: Ho sap tothom, nen.
B: El què?
A: Que hi estàs enganxat.
B: Només és un joc...
A: Sí, però tu t’hi deixes el sou, cunyat!
B: Això és mentida!
A: I una merda!
B: Això ho diràs tu!
A: Que he vist la llibreta, com vols que t’ho digui?!

Silenci.

B: Ja ho aniré recuperant... de mica en mica...

A: No és això, home, no és això...

23
B: És només... una mala ratxa...
A: Qualsevol problema que tinguis, ja saps que pots comptar
amb mi sempre que vulguis. O no ho saps, encara?
B: Sí... Però això ho he de solucionar tot sol.

Silenci.

B: Canviant de tema, i tu què, quan te’ns cases?

A: Mai, espero.
B: No t’entendré mai, de debò... Que no vols tenir fills?
A: Per què? Perquè em surtin com tu? No, gràcies!
B: Ets un tros de bandarra!
A: El que has d’espavilar ets tu, nen: se us acaba el
temps. Jo, de vosaltres, m’hi afanyaria.
B: Aquest és un problema de ta germana, no meu.
A: Això és el que dieu tots els impotents.
B: O sigui que avui és el dia de treure a ventilar els
draps bruts, no?
A: Vull tenir un nebot, collons!
B: Parla amb ta germana. A mi deixa-me’n al marge.
A: I torna-hi... Si no trempes...
B: Que vols que me la tregui ara mateix, encara que estigui
de servei?
A: Sisplau, que encara no he sopat...

A fa una ganyota de fàstic.

B: Ets un bord quan estàs inspirat.

A: Ve de família, tu mateix ho has dit abans.
B: No fa falta que ho juris, no...
A: En el fons, molt en el fons, t’estimo.
B: Sí, com ta germana: molt en el fons...
A: Som una família tan unida...
B: Llavors què me’n dius, de diumenge?

24
A: Ja t’ho confirmaré, si un cas.
B: Tu mateix, ja saps que m’ofereixo.
A: Moltes gràcies, germà.
B: De re, a disposar. Per cert, has llegit el nou conveni?
A: No, per què?
B: Volen suprimir les pistoles.
A: A tots?
B: Sí.
A: Doncs no en sabia re... No tindrà alguna cosa a veure
amb...
B: No ho crec.
A: No em fa gens de gràcia, gens ni mica...
B: Ningú no va poder provar-ho.
A: Perquè jo vaig callar com un puta.
B: Jo hauria fet el mateix per tu. I tu ho saps.
A: Suposo que sí.
B: Així que només suposes? Molt bé, eh, però que molt bé...
A: En aquestes coses, un no s’hi pot posar massa fort.
B: Doncs jo m’hi poso.
A: Doncs jo no, què vols que et digui?
B: Només espero que no et passi mai.
A: Tant de bo...
B: Tinc la consciència ben tranquil·la. Va ser en defensa
pròpia.
A: Me n’alegro per tu.

Silenci.

A: Que en vols parlar?

B: No... L’únic que passa és que acabo de treure-m’ho del
cap...
A: I el psicòleg, que no et va anar bé?
B: Una merda va ser...
A: Doncs tots crèiem que sí. La teva dona la primera.

25
B: Allò m’ho vaig menjar jo, tot solet.
A: Perquè vas voler. I encara estic esperant que em donis
les gràcies.
B: Ho vaig fer... a la meva manera.
A: Oblida-ho: va ser un accident i punt.
B: Per a mi no: encara tinc malsons.
A: Encara?
B: Avui, sense anar més lluny: tu i jo, el ionqui i el
borratxo. Però amb un final diferent.
A: Quin?
B: El ionqui de merda, en comptes de treure la navalla,
treu una pistola i ens dispara; als dos.
A: Ja se’t passarà, no hi donis més voltes, vols? A més,
s’ho mereixien. Algú com nosaltres s’hauria de dedicar a
netejar la ciutat de nit, no hi estàs d’acord?
B: Parles seriosament?
A: Et sorprèn? Tots tenim virtuts amagades, no ho oblidis
mai.
B: M’estàs espantant...
A: És una fantasia, com les teves. Però al meu somni sóc jo
qui prem el gallet. Aquesta és l’única diferència.

Silenci.

A: Parlant de tot, com està la meva germaneta?

B: Molt bona.
A: Porc!
B: Que no és veritat? Ja no t’agraden les dones?
A: La meva germana, no, per suposat.
B: Ja, ja... M’he adonat moltes vegades com te la mires.
A: Que estàs sonat, nen?
B: Se’t cau la bava... No hi ha dia que no la desitgis...
A: Una merda!
B: Somies que te la tires...

26
A: Mentida podrida!
B: Vas boig per ficar-te al nostre llit...
A: Calla d’una puta vegada!
B: Besar-la, llepar-li tot el cos...
A: T’estic dient que callis!!
B: Penetrar-la per tot arreu...
A: Ets un fill de puta.
B: Per dir la veritat?
A: No, per fotre el dit a la nafra.
B: Què et pensaves, que no ho sabia?
A: Ni ho sé, ni m’importa.
B: Ella m’ho va confessar, poc després de casar-nos.
A: Tot?
B: Què significa tot?
A: Re, coses meves...
B: Te l’has tirada?
A: Estem parlant de la meva germana, te’n recordes?
B: Te l’has tirada?
A: No...
B: No et crec.
A: És el teu problema.
B: Sí que te l’has tirada...
A: Tu mateix, pensa el que vulguis. Però només són
imaginacions teves.
B: Et mataré. Primer a tu i després a ella.
A: Comença a calmar-te, que ja has matat prou gent aquest
any...
B: Sí, deu ser que en el fons som ben iguals.
A: Som germans.
B: De sang.
A: De merda.

Ambdós es fiten amb odi.

27
B: Encara no sé com t’aguanto...
A: La família, ja se sap.
B: I a més, la meva feina.
A: Casualitats de la vida.
B: Setze hores amunt i avall.
A: Fem una bona parella.
B: La millor.
A: De fet, ets el germà que vaig perdre.
B: Ara no sé de què em parles...
A: Va morir abans de néixer la teva dona. Sort que ella va
arreglar aquell buit.
B: T’entenc...
A: Per què no heu tingut fills, encara?
B: Tenim problemes... Un dels dos no funciona.
A: T’has fet les proves?
B: Que se les faci ella, no et fot!
A: Així no ho arreglareu mai...

Silenci.

B: Qui és aquesta noia, amb qui has quedat?

A: Ningú.
B: Per què no tens nòvia d’una vegada?
A: Perquè estic enamorat.
B: De la meva dona. Però tu no la pots tenir.
A: Això és del tot relatiu.
B: A què ve això ara?
A: Ningú no em pot prohibir estimar-la.
B: T’agradaria que canviéssim els papers, oi? Ser jo per un
dia, durant una nit?
A: Ja coneixes la resposta.
B: Ets un fill de puta retorçat...
A: Per dir el que penso?
B: Hi ha coses que més val no dir-les, no et sembla?

28
A: I aquesta n’és una, ho sé. No pot acabar bé, de cap de
les maneres...
B: Ja no ho aguanto més...
A: Si tinguéssiu un fill, potser ho canviaria tot.
B: Ja saps que tenim problemes.
A: Ja t’he dit que et facis les maleïdes proves.
B: És ella.
A: Ets tu.
B: Ara ets endeví?
A: Ella va quedar-se embarassada..., una vegada, fa molt de
temps...

B fa una ganyota d’estupefacció.

B: Com ho has fet anar, això?

A: No t’ho havia dit, és clar... Va ser abans de casar-vos.
B: Ara mateix me’n vaig cap a casa i...
A: I què?
B: Vull que m’ho conti ella, fil per randa.
A: No ho faràs.
B: Faré el que em doni la gana!
A: Si l’estimes, no ho faràs.
B: Ja saps que l’estimo. Faig l’amor amb ella i aquestes
coses.
A: Jo també.

Silenci.

B: En somnis, és clar.
A: No, en el teu llit.
B: Estàs del tot sonat.
A: Aquell nen...
B: Quin nen?
A: Va haver d’avortar...

29
B: Però...
A: Era un nen, saps. El nostre fill...
B: Calla de dir bestieses d’una refotuda vegada!
A: No siguis innocent: tu sempre ho havies sospitat.
B: Et mataré, juro que et mataré... Us mataré, als dos!!

B s’aixeca amb posat amenaçador.

B: Fill de puta!!
A: Impotent de merda.

A també s’aixeca.

B: La mataré. Juro que la mataré quan arribi a casa..

A: No aniràs enlloc.
B: M’ho impediràs tu? No em facis riure!

A desenfunda el revòlver i l’apunta.

B: Ei, què fas? Pel que més vulguis, no...

A: Ho he de fer, i tu ho saps. L’estimo. Ja no puc més...
B: No!!

A dubta i es posa l’arma a la seva templa. Tanca els ulls.

B: No, per l’amor de Déu!!

A, sense obrir els ulls, apunta de nou a B i li dispara. No

se sent cap tret. Ambdós s’adonen que no n’havia tret la
seguretat. B reacciona, treu el seu aerosol i ruixa A.
Aquest es posa les mans a la cara i li cau la pistola.

A: Malparit!!

30
B es treu la porra i colpeja A, al cap i al cos, fins
estirar-lo del tot a terra. Seguidament, li pega puntades
de peu.

B: Fill de puta!! Et mataré, m’has estàs sentint? Et mataré

a tu i a la puta de ta germana!!

A s’està immòbil. B se’n va. Quan és a cinc metres d’A,

aquest agafa el revòlver de terra i li dispara dos trets a
l’esquena. B cau de genolls i, des de terra, es gira. Es
fiten. Ambdós es deixen caure, a la vegada.

TELÓ

31
 FLORS I CAPOLLS
Aquesta obra ha estat representada per dues companyies: el
2006 per Singlot de Barcelona i el 2014 per L’Olla dels
Maiquiets de Girona.

PERSONATGES

 VIOLETA: 60 ANYS
 AMAPOLA: 20 ANYS
 BOIX: 55 ANYS
 CAMBRER: 35 ANYS
 FLORENCI: 40 ANYS
 ROSA: 35 ANYS
 NARCÍS: 30 ANYS
 MARGARITA: 25 ANYS

32
ESCENES 1A I 1B

L’escenari està seccionat en dos ambients: a l’esquerra

l’agència matrimonial (està il·luminada amb la llum solar
del dia) i a la dreta la terrassa d’un bar (és en
penombra). L’agència està separada en dos apartats, units
per una mampara: a la dreta la taula d’ AMAPOLA i a
l’esquerra el despatx de VIOLETA. Al costat de l’escriptori
d’AMAPOLA veiem un parell de cadires a mode de saleta
d’espera i a la paret del darrere un immens cartell
publicitari amb el nom de l’agència: FLORS I CAPOLLS.
L’agència està adornada, pertot arreu, amb rams de flors de
colors cridaners. Dóna una sensació d’ofec i mal gust.
AMAPOLA camina amunt i avall del seu territori. Vesteix com
una meuca de baixa estopa, amb uns talons impossibles i una
perruca de drag-queen. Menja xiclet i fa bombolles a cada
passa. En una mà duu un ambientador amb el qual perfuma
tota l’estança, sense mirar cap a on tira. A l’altra
subjecta una revista del cor la qual va llegint. A més, duu
uns auriculars a tot drap: podem distingir-hi El Jardín de
Candela. De sobte, sentim una sèrie de sorolls de l’altra
banda, del despatx de VIOLETA. AMAPOLA, de moment, no se
n’adona. Els cops cada vegada són més forts. AMAPOLA fa una
ganyota com creient que ha escoltat alguna cosa, però
finalment continua immersa en les seves coses. A la
tercera, la vençuda: AMAPOLA abaixa el volum dels
auriculars i es dirigeix cap al despatx de VIOLETA. Quan hi
arriba, de sota la taula apareix VIOLETA, despentinada i
vestida amb roba interior de fantasia. No està sola, però.

AMAPOLA: Ah, és vostè... Per un moment, m’havia espantat i

tot...
VIOLETA: Bon dia, senyoreta Amapola... No pateixi, que no
és el que sembla...

33
AMAPOLA: No sembla el què?

De sobte, de sota la taula en surt BOIX, vestit només amb

calçotets. Hi té un bony impressionant i un físic envejable
per a l’edat que té.

BOIX: Bon dia, senyoreta Amapola: li juro que no és el que

vostè s’imagina...
VIOLETA (a BOIX): Tu calla i afanya’t que si no arribaràs
tard a la feina... Espavila!
AMAPOLA (a BOIX, sense deixar d’apartar-li la mirada del
paquet): Torna a tenir feina, senyor Boix?
VIOLETA: Vostè no n’ha de fer res, tafanera! Vinga, a
treballar!
AMAPOLA: Però si encara no ha trucat ningú...
VIOLETA: Ni falta que fa!

AMAPOLA se’n va cap al seu lloc. Mentrestant, VIOLETA i

BOIX aprofiten per vestir-se amb presses. Un cop vestits,
es miren, s’abracen i es besen llargament. VIOLETA es queda
al seu despatx, treu del calaix un mirall i es pentina i es
maquilla. BOIX es dirigeix cap a la porta de sortida i
s’atura davant d’AMAPOLA. Aquesta està ordenant les
revistes i diaris de la saleta. Com que duu una faldilla
molt curta, gairebé ensenya les calces. BOIX s’hi apropa i
li posa les dues mans damunt les natges.

AMAPOLA (es regira): Senyor Boix, la seva dona!

BOIX: Ni la meva dona ni hòsties! Et desitjo, floreta meva!
Em tens amb l’ai al cor cada cop que et veig, cada cop que
et toco, cada cop que...
AMAPOLA: No continuï, sisplau! Que després em poso com una
moto i no hi ha qui treballi...

34
BOIX (ara li acarona els pits): Treball... Però si aquest
negoci és un fracàs i tu bé que ho saps, vida...
AMAPOLA: No em digui així, que em poso vermella i
m’atabalo...
BOIX: Vida...
AMAPOLA: No sigui dolent...
BOIX: Floreta meva...
AMAPOLA: Pari, pari, pel que més vulgui...
BOIX: Amor meu...
AMAPOLA: Fins aquí podem arribar!

AMAPOLA s’agenolla i comença a descordar-li els pantalons.

En aquest precís instant surt del seu despatx VIOLETA, la
qual s’ho mira com si fos la cosa més normal del món.

VIOLETA (sense mirar ningú fixament i remenant uns papers):

Que arribaràs tard al càsting...
BOIX (es corda els pantalons d’una revolada): No, si ja me
n’anava, ja...

AMAPOLA es queda quieta i no sap què fer.

VIOLETA: Senyoreta Amapola, alci’s que si no agafarà

artrosi, i ja només li faltava això, a vostè... Pensi que
és la imatge pública de l’agència.
AMAPOLA (aixecant-se i tornant a la seva taula): Sí,
senyora, disculpi...
VIOLETA: Bé, te’n vas sí o no?
BOIX: Ara mateix. Només t’estava esperant.
VIOLETA: Per què, si es pot saber?
BOIX: Per això...

BOIX l’alça amb els seus braços i li dóna un petó de

cargol. Finalment, obre la porta i se’n va.

35
VIOLETA: En el fons, el meu marit és tot un romàntic...
AMAPOLA: Sí, senyora... És cert això que torna a tenir
feina?
VIOLETA: Sí, hem tingut sort aquesta vegada.
AMAPOLA: Cinema?
VIOLETA: No, filla, ja ens agradaria, ja, però li va passar
l’edat fa temps, vés què hi farem! L’han cridat de la tele.
AMAPOLA: Per fer un anunci?
VIOLETA: Això mateix. D’una casa de...
AMAPOLA: De roba interior?
VIOLETA: No, dona, no, de...
AMAPOLA: De preservatius?
VIOLETA: A tu, et falta un bull o què?
AMAPOLA: Perdoni, no pretenia...
VIOLETA: De texans.
AMAPOLA: Així ara farà de model?
VIOLETA: Si l’agafen, sí. Resulta que volen promocionar una
nova casa que diuen que marca un paquet, tu ja m’entens,
impressionant.
AMAPOLA: És clar...
VIOLETA: Bé, anem per feina: com tenim l’agenda avui?
AMAPOLA: La hi miro ara mateix...

AMAPOLA remena els quatre papers de la seva taula i, a la

fi, troba el que hi buscava: l’agenda. L’obre i comença a
recitar.

AMAPOLA: A les 10:00 té una entrevista amb una tal

Margarida Matoll i a les 12:00 amb en Florenci Fonoll.
VIOLETA: Molt bé. Alguna cosa més?
AMAPOLA: De moment, no, senyora.
VIOLETA: D’acord. Me’n vaig al meu despatx a tocar-me la,
vull dir a revisar unes fitxes, vejam si en coincideixen
els perfils...

36
VIOLETA es tanca al seu despatx. Penjada de la paret, hi ha
una hamaca. S’hi asseu, obre un calaix, en treu una ampolla
de whisky mig buida, en beu un glop, en fa gàrgares i ho
escup a la paperera. Seguidament, es posa taps a les
orelles i un antifaç, es descalça i es posa a clapar
espaterrada a la seva cadira amb els peus damunt la taula.
Ronca com una fera de la sabana amb sinusitis. AMAPOLA, per
la seva part, es prepara per a l’esmorzar. Obre un bossa
gegant d’una sex-shop i comença a treure coses: unes
estovalles, una carmanyola, un sifó, un pagès de quilo, una
garrafa d’oli i un espetec grotesc. Tot just quan es
prepara per fer-se l’entrepà, li truquen per telèfon. Amb
una ganyota de mala llet, despenja. Té veu de telefonista
eròtica de la línia 806.

AMAPOLA: Flors i capolls, bon dia? Sí, aquí mateix. Sí,

senyoreta. Senyoret, dispensi, per la veu m’havia semblat
que... Ja... Sí. Som una agència matrimonial. La millor,
sí. Els més moderns, sí. Pioners a Europa. I on ha vist
l’anunci? A Lo más porno? A la revista d’aquest mes o la
del passat? Que vol que l’apunti per venir a fer una
primera presa de contacte? Com diu? Que si jo hi estic
disposada? Disposada a què? No, home, volia dir que vingui
a fer-se una entrevista, per saber si encaixa en el nostre
perfil, sap? Sense cap compromís. Cap ni un. Vostè ve, ens
el mirem, ens ho pensem, vostè s’ho pensa i llavors parlem
de diners. Què li sembla? Car? Home, depèn com es miri, oi?
Bé, d’això ja li’n parlarà, si un cas, la directora. Com
vostè vulgui. Ja sap on som. Esperem la seva trucada ben
aviat. Gràcies i que tingui un bon dia. Adéu...!

AMAPOLA penja el telèfon.

AMAPOLA: Pesat...

37
AMAPOLA continua engrescada amb el seu esmorzar. Torna a
sonar el telèfon.

AMAPOLA: Flors i capolls, bon dia? No, s’equivoca. Que no.

Segur. No insisteixi, vol? Que no, cullera! Que no, que no
és cap casa de barrets, com vol que l’hi digui?

AMAPOLA penja fastiguejada i continua embolicada amb el seu

àpat. Torna a sonar el telèfon, però. Amb un tros de fuet a
la boca, despenja.

AMAPOLA (balbuceja): Flors i capolls, bon dia? Hola,

Margarida, com estàs? Com dius? Una mica més d’hora? Sí,
dona, cap problema... Quan vols venir? Ara? Ara mateix? Bé,
sí, no, tu manes, dona... D’acord, fins ara.

AMAPOLA penja el telèfon.

AMAPOLA: Ni esmorzar no puc...

AMAPOLA arreplega tot els fòtils de la taula i els torna a

ficar a la bossa. Comença a endreçar la taula, tira de nou
ambientador, torna a revisar les revistes i els diaris i,
abans d’asseure’s, mira a banda i banda, treu el tap de
l’ampolla d’ambientador i en beu un glop. Fa una ganyota i
s’asseu tot esperant que arribi el primer client del dia.
Fosc.

38
 ESCENA 2

AMAPOLA està jugant al solitari damunt la seva taula. Està

envoltada d’un núvol de fum. Fuma dues cigarretes a la
vegada. De sobte, sona un timbre, s’espanta i li cauen
totes les cartes. Despenja el telèfon, però.

AMAPOLA: Flors i capolls, bon dia? Digui’m? Escolti’m? Que

hi ha algú?

Penja.
Torna a sonar el timbre.

AMAPOLA: Digui’m? Hola? Sí?

Tot seguit, penja. Al cap d’uns segons torna a sonar el

timbre.

AMAPOLA: Ja està bé, no?

VIOLETA (cridant des del seu despatx): Però vols obrir la
porta, tros de bagassa en beixamel?

AMAPOLA penja el telèfon i s’aixeca corrents a obrir. És

MARGARIDA. És molt baixeta, duu el cap rapat, vesteix una
túnica negra i una immensa creu penjada. Porta una bossa
d’escombraries a cada mà..

AMAPOLA: Passa, Margarida, passa... Com estàs?

MARGARIDA (després de creuar el llindar): Si fa no fa, com
ahir...
AMAPOLA: Si vols seure, de seguida aviso la senyora
Violeta.
MARGARIDA: Gràcies...

39
Mentre AMAPOLA se’n va cap al despatx de VIOLETA, MARGARIDA
s’asseu en una de les dues cadires de la saleta, amb les
cames ben juntes i mirant cap endavant. Respira a fons.
Dóna un petó a la creu. De reüll, veu les revistes i,
finalment, n’agafa una. Només obrir-la, es desplega un
pòster d’un futbolista en pilotes. Tanca els ulls però
torna a obrir-los. Empassa saliva i hi fixa la vista. Prem
les cames, es fa el sant i senya i torna a donar un petó a
la creu. Aleshores torna a aparèixer AMAPOLA tota ella un
somriure.

AMAPOLA: Si m’hi vols acompanyar...

MARGARIDA s’aixeca i la segueix. Entren al despatx de

VIOLETA.

AMAPOLA: Senyora Violeta, li presento la senyoreta

Margarida Matoll.

VIOLETA encaixa la mà amb MARGARIDA. AMAPOLA se’n va cap al

seu lloc.

VIOLETA: Asseu-te, asseu-te, Marga... Com estàs?

MARGARIDA: Com sempre, gràcies.

VIOLETA li somriu i es concentra en la pantalla

d’ordinador.

VIOLETA: Vejam... Et dius Margarida Matoll, nascuda en un

poblet...
MARGARIDA: A Poblet.
VIOLETA: Ui, perdona, quin lapsus... Com anava dient: vas
néixer a Poblet, tens 23 anys, ets soltera i les teves
afeccions són res. Ai, ara no ho entenc...

40
MARGARIDA: El res.
VIOLETA: Com?
MARGARIDA: El res. Que reso.
VIOLETA: Perdona, però ara no et segueixo...
MARGARIDA: Que parlo amb Déu...
VIOLETA: Ara... No t’entenia, dona... Això mateix: si tu
ets la monja, la missionera, vull dir!
MARGARIDA: Servidora.
VIOLETA: Bé, ara que ja sé qui ets i com ets, necessito que
em diguis com ha de ser aquest home «perfecte» que busques
i que nosaltres, n’estic convençuda, et trobarem.
MARGARIDA: Començo?
VIOLETA: Quan vulguis: tu parla, que jo vaig apuntant-ne
les dades a l’ordinador.
MARGARIDA: És molt senzill: ha de ser el viu retrat de
Jesús.
VIOLETA: De quin Jesús? Un antic nòvio teu? Me n’has portat
una foto, almenys?
MARGARIDA: Parlo de nostre senyor: de Jesús de Natzaret.
VIOLETA: El de la creu?
MARGARIDA: El fill de Déu: sí.
VIOLETA: En resum: amb els cabells llargs i amb barba.
MARGARIDA: I que sigui un bon home, un creient, devot, una
ànima pura. I verge.
VIOLETA: Verge. És clar...
MARGARIDA: Què, com ho veu? Ja hi ha trobat algun candidat?
VIOLETA: Em temo que l’ordinador trigarà una mica a fer-ne
la recerca, saps? Podem fer una cosa, si et sembla bé...
MARGARIDA: Digui.
VIOLETA: Quan trobi el teu príncep palestí, la meva
secretària et trucarà i ens tornem a veure. Què me’n dius?
MARGARIDA: Perfecte.

41
MARGARIDA fa el gest d’aixecar-se i anar-se’n, però VIOLETA
l’atura.

VIOLETA: Espera’t que truco a la rareta de la meva minyona

perquè t’acompanyi a la sortida.
MARGARIDA: No cal...
VIOLETA: Si no ho faig per tu, ho faig per mi: m’encanta
veure com la bleda assolellada de la meva esclava
administrativa perd els pantis cada cop que li foto un moc.
Ara veuràs...

VIOLETA pitja el sense mans del telèfon i truca a AMAPOLA.

A l’altra punta, AMAPOLA despenja.

AMAPOLA: Flors i Capolls, bona tarda?

VIOLETA: Sóc jo, toia ensucrada. Que no t’has adonat que
era una trucada interior?
AMAPOLA: No es posi així, dona: que totes s’assemblen...
VIOLETA: Sí, com les cigales que et menjaves quan jo et
vaig rescatar de la mala vida. En resum: vine ara mateix
que has d’acompanyar la Marga, la senyoreta Matoll vull
dir, a la sortida. Vinga, alleugereix aquest cul que si no
al final t’agafarà mala forma i tot, maniquí rovellat!

Fosc.

42
 ESCENA 3

AMAPOLA (al telèfon): Flors i capolls, bon dia? Sí,

digui’m? Sí, sí, ha trucat bé. Qui? Que no ho sap?
Aleshores per què truca? Ah, en Florenci... Hola, com
estàs? Sí, havíem quedat ara, a les dotze, sí. Sí, te la
recordo: carrer Manuel Bertrand, número 16, baixos. Et
sento molt malament! Des del mòbil, és clar... Molt bé,
fins ara!

Immediatament després, sona el timbre. AMAPOLA s’aixeca i

obre la porta. És FLORENCI, vesteix una gavardina passada
de moda, va engominat fins a la sacietat i porta una petita
carpeta a les mans.

AMAPOLA: Sí que hi has arribat aviat!

FLORENCI: Com diu, senyoreta?
AMAPOLA: Des d’on m’has trucat?
FLORENCI: Amb qui parla, senyoreta?
AMAPOLA: Doncs amb tu, Florenci. Què hi veus algú més?
FLORENCI: Qui és en Florenci?
AMAPOLA: Mira que n’ets, de la broma...
FLORENCI: Ara me’n recordo...: això és Flors i Capolls, oi?
AMAPOLA: Bingo!
FLORENCI: Un bingo? On? On?!
AMAPOLA: Tranquil, Florenci, tranquil... Vols passar?
FLORENCI: Qui és vostè, senyoreta?
AMAPOLA: Ja hi tornes?
FLORENCI: Perdoni, senyoreta, això deu ser seu, oi?

FLORENCI li ensenya un consolador gegant que s’ha tret

d’una de les butxaques de la gavardina.

AMAPOLA (l’agafa i el reconeix): Però com...

43
FLORENCI: Ho sento, estic malalt, sap?
AMAPOLA: Passi cap dins, ja s’arreglarà amb la mestressa...

AMAPOLA deixa el consolador damunt de la seva taula i

acompanya FLORENCI al despatx de VIOLETA.

AMAPOLA: Senyora Violeta, el senyor Florenci Fonoll...

VIOLETA: Gràcies, senyoreta Amapola. Florenci, rei, com
estàs?

AMAPOLA se’n va al seu lloc.

VIOLETA: Què t’expliques, Florenci?

FLORENCI: Qui?
VIOLETA: Què?
FLORENCI: Quique no me’n dic, que jo sàpiga.... Tampoc no
sabria dir-li com em dic, exactament, però Quique, el que
és Quique, no em sona, la veritat...
VIOLETA: La mare que et va matricular...
FLORENCI: Això ja em sona més, veu. Diria que m’ho han dit
una pila de vegades. Curiós, oi?
VIOLETA: Molt, fill, molt... Vejam tu ets en Florenci
Fonoll, segons les meves dades, és clar.
FLORENCI: Si vostè ho diu... Per cert, vostè és...
VIOLETA: La mestressa de Flors i Capolls, per servir-te.
FLORENCI: Escolti, però com s’atreveix a insultar-me?
VIOLETA: I ara què t’agafa?
FLORENCI: Dona, vostè mateixa: només arribar i em diu
capoll...
VIOLETA: Deixa-ho córrer, vols? Anem a pams, tu, i fes-me
cas: et dius Florenci Fonoll i ets aquí perquè tens un
problema que jo et solucionaré.
FLORENCI: Ah sí?
VIOLETA: Com estàs de les teves coses?

44
FLORENCI: Millor, suposo...
VIOLETA: Suposes?
FLORENCI: On vol que posi què?
VIOLETA: Ja veig que l’amnèsia no te l’han curada,
encara... I del tema de...
FLORENCI: Perdoni, això és seu, oi?

FLORENCI acaba de treure de la butxaca de la gavardina una

peixera amb un peix de colors dins. Seguidament, VIOLETA
l’agafa de mala llet.

VIOLETA: I la cleptomania tampoc, és evident... Encara

jugues?
FLORENCI: No me’n recordo.
VIOLETA: Farem una prova: pòquer.

FLORENCI es treu una baralla de cartes i comença a

repartir-les.

VIOLETA: Escolta’m, Florenci: ja et prens les pastilles?

FLORENCI: Quines? Les blaves o les vermelles?
VIOLETA: Totes.
FLORENCI: Sí, però no recordo per què són cadascunes...
VIOLETA: Ja...
FLORENCI: Ja m’ha trobat nòvia, senyora?
VIOLETA: Encara no, Florenci, encara no... No ets un client
fàcil, saps?
FLORENCI: Si sé el què?
VIOLETA: Res, Florenci, res...
FLORENCI: Sí, dos cops al dia, quan em llevo i quan me’n
vaig a dormir.
VIOLETA: I ara de què em parles, xato?
FLORENCI: Que no m’ha preguntat si reso?

45
VIOLETA: Això mateix, Florenci, això mateix... Saps? Ara
m’ha vingut al cap que a la millor tenim una noia que et
pot interessar, vés per on...

Fosc.

46
ESCENA 4

Som a la banda dreta de l’escenari, a la terrassa del bar.

Ara el que és en penombra és el cantó esquerre, el de
l’agència. MARGARIDA està asseguda al voltant d’una taula.
Al seu costat té una cadira buida. Fa fila d’estar esperant
algú i mentrestant fa anar les boles d’un rosari immens de
color negre que subjecta amb ambdues mans. No para de resar
en veu baixa. Cada cinc segons, s’atura i fa un sant i
senya. Entra en escena CAMBRER.

CAMBRER (amb to distès): Et porto alguna cosa, reina?

MARGARIDA: Perdona, però l’única reina és la mare de Déu.
CAMBRER: Disculpa?
MARGARIDA: No vull res, gràcies. Estic esperant algú.

CAMBRER se’n va per on ha vingut. Apareix en escena

FLORENCI. Se’l veu perdut. Va mirant per tots costats.
S’atura, es grata la closca i continua caminant. De quan en
quan, treu coses de les butxaques de la gavardina: un os
rosegat, uns sostenidors gegants, una tassa de wàter.
MARGARIDA fa el gest de preguntar-li si és ell, però no
acaba de donar-hi el pas. Finalment, FLORENCI se’n va.
Torna al cap d’uns segons i va directament cap a ella.

FLORENCI: Disculpi, senyoreta: això és seu?

FLORENCI treu de la butxaca un flotador de platja.

MARGARIDA: Em temo que no he perdut res.

FLORENCI: Quina llàstima... Bé, continuaré buscant. Gràcies
igualment...

47
Tot just quan FLORENCI se’n va, MARGARIDA l’enxampa de la
gavardina.

MARGARIDA: Escolta, tu no ets el Florenci?

FLORENCI: Quin Florenci?
MARGARIDA: Florenci, Florenci Fonoll. El de l’agència.
FLORENCI: Agència?
MARGARIDA: Sí: de Flors i Capolls.
FLORENCI: Disculpi, però no consento que m’insulti! A més,
no hem estat ni presentats!

MARGARIDA li dóna la mà.

MARGARIDA: Margarida Matoll, per servir-te, a tu i a Nostre

Senyor que al cel sia.

FLORENCI li torna la salutació.

FLORENCI: La veritat és que no recordo, ben bé, qui sóc,

però em sona que em diuen Florenci. Puc seure?
MARGARIDA: És clar: t’estava esperant.
FLORENCI (asseient-se): Ah sí? Quina gràcia, no?
MARGARIDA: Si tu ho dius...

Torna a aparèixer CAMBRER.

CAMBRER: Què us poso?

FLORENCI: Em parla a mi?
CAMBRER (a públic): No, a la verge Maria...
MARGARIDA (atac): No parlis de la mare de Déu en va,
pecador!!
FLORENCI: Quin pescador?
CAMBRER: Si no voleu prendre res, haureu d’anar a petar la
xerrada al parc. Entesos?

48
FLORENCI: Entremesos? Jo no tinc gaire gana i tu, Magnòlia?
MARGARIDA: Margarida.
FLORENCI: De pizzes no sé pas si en duen tenir, saps? No hi
vinc gaire sovint per aquí. La veritat és que no podria
assegurar si hi he vingut algun cop. Per què tot és tan
estrany?
MARGARIDA: A mi posa’m una orxata triple amb un rajolí de
moscatell.
CAMBRER (al·lucinat): Moscatell? A l’orxata?
MARGARIDA (atac): Mira, nen: paga aquest sonat d’aquí al
costat, oi que m’entens? Tu porta el que t’he dit i escampa
la boira. Au!
FLORENCI: I ara per què parles com un gos?
MARGARIDA: Demana, Florenci. Que avui convides tu.
FLORENCI: Em sembla que t’equivoques, Orquídia...
MARGARIDA: No deus voler que pagui jo, la primera cita?
FLORENCI: Rita? En coneixia una, cosina de la meva àvia per
banda de mare, però em sembla que va morir quan la
guerra...
CAMBRER: Una gerra, entesos. Un segon de no-res...

CAMBRER fot el camp.

FLORENCI: I què t’expliques, Flora! Quant de temps sense

veure’ns, oi?
MARGARIDA: Home, com que ens acabem de conèixer...
FLORENCI: Sí? Quina casualitat, no?
MARGARIDA: Deus tenir algun encant amagat, veritat?
FLORENCI: Ara no t’entenc...
MARGARIDA: Deixa-ho córrer...
FLORENCI: Per cert, em podries contestar una pregunta, si
no t’és gaire molèstia?
MARGARIDA: Si és a la meva mà...
FLORENCI: Per què sóc aquí, amb tu, ara mateix?

49
MARGARIDA: Molt senzill: l’agència.
FLORENCI: Agència, agència... De què em sona aquesta
paraula? Ja n’hem parlat abans, potser?
MARGARIDA: Sí, abans.
FLORENCI: Però abans de què, exactament?
MARGARIDA: Abans que vingués el cambrer.
FLORENCI: Quin cambrer? Però com vols que hi hagi un
cambrer per aquí? Ni que això fos un bar! Quina gràcia...
Ets molt simpàtica, ho saps?
MARGARIDA: Mira, si t’he de ser sincera, m’havien dit
moltes coses en aquesta vida, però simpàtica, mai.
FLORENCI: Que t’has fet mal?
MARGARIDA: No, però tu segur que devies caure del bressol,
oi, de ben petitet?

Torna CAMBRER.

FLORENCI: Mira que bé! Un cambrer! Ara li podrem preguntar

si hi ha algun bar per aquí prop...
CAMBRER: L’orxata, amb moscatell, i la gerra. 6,30 euros.

MARGARIDA mira FLORENCI i li somriu. Aquest li torna el

somriure. De cop, es queda observant CAMBRER.

FLORENCI: Disculpa, que t’has perdut?

CAMBRER: Com dius?
FLORENCI: No, com et veig una mica indecís...
CAMBRER: Jo només m’espero per cobrar.
FLORENCI: No em dec haver ficat a la Caixa, oi?
MARGARIDA (a CAMBRER): No li facis cas: alguna cosa no li
acaba d’anar del tot bé dins seu. Ja pago jo, ja.

MARGARIDA obre una de les bosses d’escombraries i en treu

una bossa de plàstic transparent plena de monedes. En

50
compta sis i les dóna a CAMBRER. Aquest se’n va, ben
fastiguejat.

FLORENCI: Pobre home, oi?

MARGARIDA: De qui em parles ara?
FLORENCI: Del noi que acaba d’anar-se’n, el de la camisa
blanca. Drogoaddicte?
MARGARIDA: Més val que canviem de tema, Florenci, si no
encara prendràs mal. Has conegut altres noies de l’agència?
FLORENCI: Agència? De viatges?
MARGARIDA: Vejam si fas el favor de situar-te: Flors i
Capolls, agència matrimonial, senyora Violeta.
FLORENCI: És clar! Ara ho entenc! Tu has vingut de part de
l’agència!
MARGARIDA: T’ha costat, eh, Florenci?
FLORENCI: Em sembla que no en conec cap, de Florenci...

MARGARIDA aprofita per beure un glop llarg d’orxata.

FLORENCI l’imita. Seguidament fa una ganyota de fàstic.

FLORENCI: Ecs... Sembla cervesa...

MARGARIDA: Fa molt de temps que hi estàs apuntat?
FLORENCI: Nou o deu...
MARGARIDA: Setmanes?
FLORENCI: Anys. Em fan un bon descompte, saps?
MARGARIDA: No m’estranya, no...
FLORENCI: I tu per què t’hi has apuntat?
MARGARIDA (atac): A tu què et sembla? Doncs per trobar-hi
marit, tros de Judes!
FLORENCI: Que estrany... Jo, que hi estic apuntat per
trobar-hi dona...
MARGARIDA: Quantes n’has conegut?
FLORENCI: De noies? Un parell...
MARGARIDA: Només?

51
FLORENCI: Un parell de centenars.
MARGARIDA: Déu n’hi do! I cap no t’ha agradat el suficient?
FLORENCI: Suposo que busco una dona que no existeix.
MARGARIDA: Ets molt perfeccionista?
FLORENCI: Pianista? I ara, no toco gens el piano... De
jove, no creguis, vaig ser escolanet, però la cosa no
m’acabava de fer el pes, no sé si m’explico...
MARGARIDA: A la primera, Florenci.
FLORENCI: Aquest sí que el conec. Va estar apuntat a
l’agència farà cosa de tres o quatre anys. Un paio molt
eixerit. Llàstima de l’accident...
MARGARIDA: De quin accident em parles ara?
FLORENCI: Del d’en Terenci. No recordo el seu cognom...
MARGARIDA: I es pot saber com t’agraden les dones?
FLORENCI: No tinc cap mania en particular, però em tornen
boig les que són femenines.
MARGARIDA: Ja...
FLORENCI: I tu què? Com t’agraden els homes?
MARGARIDA: Amb tots els cargols al seu lloc.
FLORENCI: Que bons! A la llauna, sobretot.
MARGARIDA: Et ve de gust que anem a donar un tomb,
Florenci? Estic una mica marejada...
FLORENCI: Com tu vulguis,...
MARGARIDA: Margarida...
FLORENCI: I si et ve de gust, després podríem anar a fer
una volta. Què me’n dius?

Fosc.

52
 ESCENA 5

De nou, som a l’agència. AMAPOLA està oberta de cames

damunt la seva taula. De genolls hi té BOIX, el qual
clarament li està fent una cunnilicció. AMAPOLA no para de
gemegar. S’obre la porta del carrer i hi entra VIOLETA, amb
ulleres de sol i llegint el diari.

VIOLETA: Que arribaràs tard a la feina...

VIOLETA passa de llarg i es tanca al seu despatx.

AMAPOLA: Se n’ha d’anar, senyor Boix. La seva dona... La

feina...
BOIX: Primer acabarem el que hem començat, no creus?
AMAPOLA: Faci, faci, com si vol repetir...

Continuen en la mateixa postura. Surt VIOLETA del seu

despatx. Ja no porta les ulleres. Duu un paper a les mans.

VIOLETA: Quan ha arribat aquest fax?

AMAPOLA s’incorpora mentre estira els cabells de BOIX.

AMAPOLA: A primera hora... del matí... senyora...

VIOLETA: Està bé... No em passis trucades de moment.
AMAPOLA: Sí, senyora Violeta...
VIOLETA (a BOIX): No en mengis tant, que després et
repeteix...

VIOLETA torna al seu despatx. N’obre la finestra. Hi entra

molt de sol. Seguidament, es despulla, es queda en bikini,
es posa crema solar, estira l’hamaca que té penjada i s’hi
estira. A l’altre costat, AMAPOLA crida més que mai.

53
Aleshores, BOIX es lleva, es pentina, es treu un
escuradents dels pantalons (texans) i se’n va cap a la
porta.

BOIX: Fins després, vida...

Tanca la porta. AMAPOLA es refà i comença a endreçar la

paperassa de la seva taula. Respira intensament. Sona el
telèfon.

AMAPOLA (amb un fil de veu; es refà, però): Flors i

Capolls, bon dia? Senyor Boix... Com és que em truca per
telèfon? Que no havia d’anar a treballar? Com el senti la
seva dona... No, està tancada al seu despatx. Diria que per
l’olor a cremat deu estar prenent el sol. Sí, ho fa molt
sovint. Com diu? Ara mateix? Home, si li fa il·lusió...

AMAPOLA es treu la faldilla i comença a remenar la bossa

del sex-shop fins que en treu un plàtan. Comença a
masturbar-se amb ell. No deixa de parlar per telèfon, però.

AMAPOLA: Sí... Oh... Jo també el desitjo, senyor Boix...

Truquen al timbre. AMAPOLA no fa cas. Insisteixen.

VIOLETA (des del despatx): Truquen!!

AMAPOLA: He de penjar, senyor Boix. Truqui’m més tard, ho
farà?

AMAPOLA penja l’aparell, es posa la faldilla i, amb el

plàtan a la mà, obre la porta. Apareix en escena ROSA. És
molt prima, vesteix esportivament i camina molt de pressa.
Està molt neguitosa.

54
AMAPOLA: Bon dia, ets la Rosa Roser, oi?
ROSA: Afirmatiu. M’he d’esperar molta estona?
AMAPOLA: Per què?
ROSA: Per omplir la fitxa. És que tinc molta feina, saps?
AMAPOLA: No et preocupis: ara mateix aviso la directora. Si
vols esperar a la saleta...
ROSA: Quant és ara mateix?
AMAPOLA: Un segon de no-res...
ROSA: Poso el cronòmetre en marxa.

ROSA es remena el rellotge del canell i comença a comptar

amb els llavis i portant el compàs amb un peu. Sua. Per la
seva part, AMAPOLA se’n va cap al despatx de VIOLETA. Truca
a la porta.

VIOLETA (des de dins): Què vols ara, pesada...?

AMAPOLA (hi entra): Tinc una clienta, senyora.
VIOLETA: Doncs passa-me-la, no siguis toia, per l’amor de
Déu...
AMAPOLA: És la visita de les 11:00, la tinc a la saleta.
VIOLETA: La mare que et va...

D’una revolada, VIOLETA baixa de l’hamaca i es fot de

lloros. AMAPOLA fa una ganyota de dolor aliè. VIOLETA es
refà.

VIOLETA: Vinga, noia, fes-la passar, que no tinc tot el

matí!!
AMAPOLA: De seguida, senyora...
Mentre AMAPOLA va a buscar ROSA, VIOLETA es neteja la cara
i el cos amb una tovallola, plega l’hamaca i es vesteix.
Finalment, tanca la finestra del despatx i hi tira una mica
d’ambientador. Beu un glop llarg d’una petaca que té a la

55
calaixera. Quan AMAPOLA arriba a la saleta, ROSA està fent
flexions i parlant per un mòbil.

ROSA (per telèfon): No, he dit a les 15:15. A les 15:20 no

puc. Que no puc, carai! Tinc hora amb el psiquiatre. I a
les 15:30 amb el podòleg. O és al revés, ara no me’n
recordo... De fet, no sé qui em treu el mal de peus i quin
el de cap. Ara t’he de deixat, tinc feina. Adéu.

ROSA plega el mòbil i fa una darrera flexió. Quan acaba, fa

uns estiraments i deixa anar la cama com si practiqués
alguna art marcial.

ROSA: Ja?
AMAPOLA (al·lucinada): Si em vols seguir, sisplau...

A mig camí, ROSA l’avança i entra al despatx de VIOLETA

sense trucar. Li dóna la mà d’una sacsejada i s’asseu.

ROSA: Bon dia, sóc la Rosa Roser, tenia hora fa 36 segons i

tinc molta, molta pressa. És que tinc feina, sap?
VIOLETA (desconcertada): Bé, de fet és que...
ROSA: Al gra.
VIOLETA: Com t’agraden els nois?
ROSA: Alts, forts i amb una agenda que els desbordi. Alguna
pregunta més? De debò, o això s’anima o foto el camp...

De cop, ROSA s’adorm. Ronca que dona gust. Es desperta d’un

salt a sobre la taula en situació de combat. VIOLETA
s’amaga sota la taula.

ROSA: Qui és vostè i què faig aquí?!

VIOLETA (des de sota la taula): No em facis mal, filla...
Emporta’t tot el que vulguis... Si t’agrada la meva

56
secretària o el meu marit, o tots dos alhora, te’ls
embolico per a regal...
ROSA: Senyora Violeta? Que s’ha caigut de la cadira?
VIOLETA (reincorporant-se): Ja has tornat, filla?
ROSA: Dispensi, senyora, però jo no me n’he anat enlloc. En
canvi, vostè ha fet un gir estrany. Sospitós, si més no...
Bé, de què estàvem parlant abans de la seva fugida?
Espavili que tinc feina, molta feina, entesos?
VIOLETA: T’estava preguntant que com t’agraden els nois.
ROSA: Aquesta pregunta ja l’he contestada, i no suporto que
em facin la mateixa pregunta dues vegades. Estic començant
a emprenyar-me...
VIOLETA: Quan vols tenir la primera cita?
ROSA: A les 17:50 podria intentar fer-hi un forat. No és
segur, però.
VIOLETA: Si em deixes fer una trucada, t’ho confirmo ara
mateix.
ROSA: Disposa de 60 segons. Temps.

ROSA mira fixament el seu cronòmetre i compta amb els

llavis i el peu. VIOLETA s’afanya a remenar uns papers i
trucar amb el telèfon. És un sense fil i li cau de les mans
tres vegades fins que aconsegueix pitjar-hi els números.

VIOLETA: Narcís? Bon dia, sóc la senyora Violeta de

l’agència. Sí, de Flors i Capolls...
ROSA: Afanyi’s...
VIOLETA: T’agradaria conèixer una noia aquesta mateixa
tarda? Sí, ja sé que encara no has vingut a apuntar-t’hi,
però això ho pots fer abans o després, no hi ha cap
problema. És que la noia en qüestió té molta pressa, saps?
ROSA: I feina, molt feina. Tinc moltes responsabilitats,
entesos?

57
Seguidament, ROSA torna a adormir-se amb el cap sobre
l’escriptori.

VIOLETA: Rosa...? No, Narcís, continuo amb tu. És que he

tingut un encreuament de línies, però tu ni cas. Bé, et ve
de gust conèixer-la? Doncs és una noia molt maca. Sí, una
noia molt noia, m’explico? Sí, estic convençuda que
t’agradarà. I que tu li agradaràs, a ella, també. El teu
tipus? Home, jo et recomanaria que us coneguéssiu i després
véns i m’ho expliques, què me’n dius? Perfecte. Només et
demano una cosa, si em permets l’atreviment: ni se t’ocorri
fer-li perdre el temps. M’has comprès? Molt bé, doncs.
Apunta’t el seu mòbil i li truques per confirmar-ho. I
munta-t’ho bé si no te la trauran de les mans. Molta sort,
Narcís!

VIOLETA penja el telèfon. ROSA encara està dormint. VIOLETA

no sap què fer. Truca per l’intèrfon a AMAPOLA.

VIOLETA: Vine immediatament, però sense fer gaire soroll.

M’has entès?

Al cap d’uns segons hi arriba AMAPOLA amb cara d’inquietud.

VIOLETA: Passa, corre...

AMAPOLA passa i es mira, estranyada, la fila que fa ROSA.

AMAPOLA: Què li passa, a aquesta?!
VIOLETA: No cridis...
AMAPOLA: Per què?
VIOLETA: Perquè encara no he descobert si és millor que
estigui desperta o adormida.
AMAPOLA: I què se suposa que hem de fer?
VIOLETA: Suposo que esperar que es desperti...

58
Ambdues se la queden mirant. De cop, ROSA es desperta d’un
bot.

ROSA: Qui sou vosaltres dues i què voleu de mi?

VIOLETA: Rosa, maca, te’n recordes de la senyoreta Amapola,
la meva secretària?
AMAPOLA: Ajudant.
VIOLETA: Secretària.
AMAPOLA: Ajudant, per no dir adjunta.
VIOLETA: Adjunta? Adjunta a què? Al meu marit, golfa?
ROSA: A callar les dues!

VIOLETA i AMAPOLA s’abracen esporuguides.

ROSA: Vejam, com carai ha anat amb aquest noi?

VIOLETA: Et trucarà al mòbil per confirmar-te’n l’hora i el
lloc. Contenta?
ROSA: Això ja ho veurem quan el vegi de prop... No serà un
saldo, oi?

VIOLETA i AMAPOLA es miren amb complicitat i dubtoses a la

vegada.

VIOLETA I AMAPOLA: No...

ROSA: Així ho espero... Bé, fins a una altra. No fa falta
que m’acompanyi ningú a la sortida: tinc molta pressa.

ROSA se’n va cap a la porta, però a mig camí cau i s’adorm

a terra.

AMAPOLA: Però a aquesta què li passa?

VIOLETA: Calla! No has sentit un soroll?

59
Surten ambdues del despatx de VIOLETA esperitades. Corren a
socórrer ROSA.

AMAPOLA: Encara no m’ha explicat què li passa, a aquesta.

VIOLETA: No ho sé: a la seva fitxa no hi diu res. Tu que
n’ets l’especialista, què n’opines?
AMAPOLA: Especialista jo, de què?
VIOLETA: No m’ho facis dir que és molt lleig, reina...
AMAPOLA: Doncs què vol que li digui: a la millor té
espasmes.
VIOLETA: Espasmes?
AMAPOLA: Un client em va dir un cop, a l’altra feina, que
la gent que vol fer un munt de coses a la vegada pot patir
una malaltia anomenada Silenci Total.
VIOLETA: Silenci total. No ho havia sentit en la meva
vida... N’estàs segura o aquell dia anaves fumada?
AMAPOLA: No, diria que només havia esnifat un parell de
ratlles però fumar no recordo haver fumat res aquell dia, a
part de..., bé, això ara tant és, no... Ah, i és ben normal
que no n’hagi sentit a parlar perquè és una malaltia nova
de trinca, sap?
VIOLETA: I aquest client teu, qui era, si es pot saber?
AMAPOLA: No recordo el seu nom, però tenia una feina molt
important.
VIOLETA: Polític, jutge, bisbe?
AMAPOLA: Àrbitre de futbol, dels més dolents.
VIOLETA: Prou de xerrameques. M’ajudes?
AMAPOLA: A què?
VIOLETA: Tu agafa-la pels peus que jo l’estiraré dels
braços.
AMAPOLA: I on se suposa que l’hem de portar?
VIOLETA: A l’escala, és clar.
AMAPOLA: A l’escala?

60
VIOLETA: No voldràs que l’amaguem al lavabo i ens espanti
la clientela, oi?
AMAPOLA: No, és clar, vist així...

Les dues l’engrapen de braços i cames.

VIOLETA: A la una, a les dues i...

Agafen ROSA d’una revolada i la treuen a l’escala.

Fosc.

61
 ESCENA 6

Som a la terrassa del bar. A la taula hi ha ROSA, la qual

no para de mirar amb neguit el rellotge. Amb l’altra mà duu
una pesa lleugera amb la qual va fent estiraments. A més,
té obert damunt la taula un ordinador portàtil i tota la
taula està envoltada de bosses de botigues. Apareix
CAMBRER.

CAMBRER: Bona tarda, què et poso, maca?

ROSA deixa tot el que està fent i se’l queda mirant

fixament amb cara de mala llet.

ROSA: Primer, no sóc gens maca, com a molt un pèl

atractiva. És que em cuido molt, saps? Gimnàstica sueca,
steps, peses, piscina, taekwondo... Una mica de tot. Mai no
saps com et pot anar la vida, no creus? Bé, i en segon
lloc, per la teva tasca laboral dins la societat la teva
obligació, si més no moral, és parlar-me de vostè. Entesos?

CAMBRER no li fot ni cas.

CAMBRER: Ja hi tornaré més tard, excel·lència...

Quan CAMBRER se’n va, hi apareix NARCÍS. Vesteix com un

budista: cap rapat, túnica taronja, sandàlies i ulleres de
cul de got. Immediatament, s’adreça a ROSA.

NARCÍS: Que la pau t’arrebossi de cap a peus, germana. Per

alguna de les casualitats místiques del nou mil·lenni, el
teu nom no deu ser Rosa?

ROSA se’l queda mirant amb cara de fàstic.

62
ROSA: No em deus estar parlant a mi, succedani d’esperit
sant?
NARCÍS: Malauradament per a la meva ànima impura, no sóc
més que un soldat diví. El meu nom energètic és Shyk-Rajn,
però em pots dir Narcís, que és el terrenal. Em permets que
et faci companyia fins que l’apocalipsi ens arrasi per
sempre més?
ROSA: Seu, home, seu... Però t’adverteixo una cosa: com
t’enrotllis tant cada cop que obres aquesta boca tan
estúpida, et juro que et rebento la closca a clatellades.
M’has entès, Gandhi?
NARCÍS: A la primera, estimada germana kàrmica.
ROSA: Mira, com em tornis a dir germana o Carme, et prometo
que et clavo a la creu pels collonets. Oi que això sí que
ho has entès, avortament d’apòstol?
NARCÍS: La teva actitud no és digna d’un ésser immortal,
però accepto la teva decisió. I ara, puc seure?
ROSA: Si ets tan amable...

NARCÍS s’asseu. Breu silenci. Apareix de nou CAMBRER.

CAMBRER: Ja hi som tots?

ROSA: Tu calla i pren nota.
CAMBRER: Sí, senyora! Ara ho entenc...: això és una festa
de disfresses, el teu amic va de capellà de les muntanyes i
tu d’amargada de la vida, oi? (A públic): Que divertit!
ROSA: Com em tornis a dir amargada, et cuso la boca amb una
grapadora i després em dedico a buidar-te els ulls amb les
pinces d’arreglar-me les celles! Apunta la comanda i fot el
camp, ok?!
CAMBRER: D’això, què prendran l’encantadora senyora i sa
il·lustríssima?
NARCÍS: Demana pels dos, estimada Rosa.

63
ROSA: A aquest malalt de malària li portes un Redbull doble
i a mi un Martini blanc, triple i amb dues olives i mitja
farcides de pebrot. Ah, i en got llarg. M’has entès o et
dibuixo un croquis a escala?
CAMBRER: No es preocupi, que ara mateix consulto
l’enciclopèdia...

CAMBRER se’n va fent una reverència.

NARCÍS: Bé, estimada Rosa, què t’expliques?

ROSA: Mira, tinc molta feina endarrerida i no puc perdre
més temps aquí xerrant amb tu d’això i d’allò. O espaviles,
o me’n vaig a despatxar amb les meves 7 secretàries. Ho
tens clar ja, o encara t’ho hauré d’explicar un altre cop?
NARCÍS: No és la meva intenció importunar-te, Rosa...

En això que ROSA s’adorm fulminada.

NARCÍS (estranyat i poruc): Rosa...

Al cap d’un parell de segons hi insisteix.

NARCÍS: Rosa...

Finalment, es mig incorpora de la cadira i la sacseja, amb

molta suavitat, d’un braç.

NARCÍS: Rosa...

ROSA, de cop, s’aixeca de la cadira i li deixa anar una

cleca enmig de la cara a NARCÍS.
ROSA: Però tu t’has escapat del frenopàtic o què, imitació
barroera de Forrest Gump?
NARCÍS: Però si jo no...

64
ROSA li torna a fotre, aquest cop a l’altra galta.

ROSA: Fotre’m mà a mi? Però tu t’adones de la falta de

respecte envers el col·lectiu femení? No comprens el teu
pecat capital? Si podria ser la teva filla, sisplau!!
NARCÍS: Em sap tan de greu que m’hagis malinterpretat,
benvolguda Rosa...
ROSA: No hem començat bé, Narcís, o com pebrots et facis
dir quan vas drogat. Bé, perquè vegis que sóc una persona
com cal, et dono una segona oportunitat perquè corregeixis
el teu error. Estàs content?
NARCÍS: Quin remei, oi?

Apareix CAMBRER amb les begudes.

CAMBRER: Vejam, els de la festa de màscares: el

reconstituent per aquí i la copa nocturna per allà. Jo
mateix he triat les olives, princesa. Espero que la
combinació mereixi la seva aprovació. Si requereixen dels
meus serveis, no dubtin a cridar-me. (A públic): Seré aquí
mateix, a dues passes, a la frontera natural entre esclaus
i senyors.

CAMBRER se’n va amb dues reverències.

ROSA: Brindem?
NARCÍS: No m’atreveixo a festejar per què...
ROSA: Que et sembla perquè se t’arreglin els problemes del
cap?
NARCÍS: Dona, jo creia que...
ROSA: Sí o no?
NARCÍS: Sí, sí, només faltaria...
ROSA: Salut!!
NARCÍS: Alegria...

65
Ambdós beuen i brinden, ROSA amb violència i NARCÍS amb
molta cura.

ROSA: Bé, i ara parlem, que ja hem perdut massa temps, de

nosaltres.
NARCÍS: De nosaltres... junts, et refereixes?
ROSA: No, de tu, de mi, i de la santíssima trinitat al mig,
què et sembla?
NARCÍS: Dona, una mica d’hora per comentar aquestes
intimitats, no creus?
ROSA: D’hora? Però, vejam, tu a quantes agències
matrimonials hi has estat apuntat?
NARCÍS: No t’entenc... I no em peguis més, sisplau...
ROSA: Però tu no ets el paio amb el qual ha parlat abans la
meuca que dirigeix Flors i Capolls? Vejam, ets o no ets en
Narcís Noguera?
NARCÍS: Servidor de Déu, però encara no m’hi tenen fitxat.
ROSA: Aquest aspecte logístic és del tot banal. Però tens
intenció d’apuntar-te a l’agència, no?
NARCÍS: Fins ara, sí...
ROSA: Però és la teva primera experiència.
NARCÍS: Al mercat lliure de l’amor de parella, sí.
ROSA: Ja, m’ho temia...
NARCÍS: Pel que dedueixo de les teves inquietes paraules,
tu no.
ROSA: Ai, col·lega amb sotana, la meva vida no em deixa
temps per conèixer nois, no sé si m’entens.
NARCÍS: Me’n puc fer una idea aproximada, gràcies.
ROSA: He estat apuntada a totes les agències matrimonials
de la ciutat. A totes. I a cap hi he conegut un noi mig
decent. Una llàstima, no creus? Una dona com jo,
desaprofitada d’una manera tan trista...
NARCÍS: I has provat altres fórmules per trobar l’home
ideal?

66
ROSA: Totes, Narcís, totes: anuncis classificats, Internet,
festes salvatges... Però tot ha estat un fracàs: res de
res. Tu creus que sóc una dona complicada?
NARCÍS: No, i ara... Ets... ets... encantadora, una dona de
caràcter, però molt i molt dolça.
ROSA: Gràcies per la floreta. Sé que menteixes perquè et
tinc terriblement acollonit, però avui no et perforaré els
budells amb el puny americà. En definitiva, que ets verge?
NARCÍS: Bé, no exactament...
ROSA: Ara no em diràs que te’n vas de putes...
NARCÍS: Per tots els arcàngels i el bisbe d’Andorra!
ROSA: Perdona, no et volia ofendre...
NARCÍS: Diguem que he tingut moments de flaquesa...
ROSA: O sigui, que te la peles com tots els paios. No?
NARCÍS: Dit d’una manera poc elegant, però en síntesi ja és
això, ja.
ROSA: No te n’has d’avergonyir pas, Narcís. O és que et
creus que les dones no ho fem?
NARCÍS: No m’ho havia plantejat mai, la veritat.
ROSA: Doncs molt més del que els homes us penseu, mira bé
el que et dic.
NARCÍS: I tu creus que nosaltres ens hi avindríem?
ROSA: No hem començat gaire bé, però ho podríem provar.
NARCÍS: Tornem a brindar?
ROSA: Aquest cop sí: per nosaltres. Molta sort a la vida,
Narcís.
NARCÍS: Que Déu et beneeixi, estimada Rosa.

Brinden.
Fosc.

67
 ESCENA 7

Som a l’agència. A la taula d’AMAPOLA trobem AMAPOLA i BOIX

fent l’amor, en posició de grec però dempeus. Estan mig
vestits. Gemeguen exageradament. Sona el telèfon. Sona el
timbre. VIOLETA surt del seu despatx com un llamp. Se’ls
queda mirant.

VIOLETA: Molt maco, nois, molt maco! El negoci col·lapsat i

vosaltres aquí, festejant com criatures de parvulari!

AMAPOLA i BOIX criden a l’uníson, conforme ja han arribat

junts a l’orgasme.

VIOLETA: Senyoreta Amapola, faci el favor de contestar el

telèfon i d’obrir la porta! Pensi en la clientela, per
l’amor de Déu! I tu, cigala dèbil, apuja’t els pantalons,
que encara agafaràs fred!!
BOIX: Sí, amor meu, de seguida...
AMAPOLA (encara acabant-se de vestir; se li nota a la veu
que ha quedat molt satisfeta): Flors i Capolls, bona tarda?
No, ho sento, s’equivoca. Segur. Sí, sí. No, això no és la
seu de l’associació de gais i lesbianes de l’Eixample. No,
ja tenim massa feina amb els heterosexuals. Però mai no se
sap, oi? Que com sóc? Les meves mides? Bé, doncs sóc més
aviat...
VIOLETA: Vols penjar d’una vegada, putot amb diadema?
AMAPOLA: D’això, si un cas truca a la caserna de la guàrdia
civil, que tinc entès que n’està ple, d’acord? Apa, que
te’n donin. (Penja el telèfon). Ja vaig, ja vaig, oh,
quines presses, ni que m’estigués tocant la figa...
VIOLETA (a BOIX): I tu què?
BOIX: Però si no estic fent res...

68
VIOLETA: Per això mateix: au, escampa la boira, titola de
plom!
BOIX: Me’n vaig a fer el sopar...
VIOLETA: Això mateix: al bar, a jugar-te els 4 euros que
has guanyat aquest matí marcant el paquet. Però torna
aviat, que n’estic fins al Tampax de llençar el teu sopar!
BOIX: Sí, amor meu...

BOIX se’n va cap a la porta. S’espera, però, que l’obri

AMAPOLA. S’obre la porta i hi apareix NARCÍS, el qual ja no
vesteix com un budista sinó com un rabí jueu.

NARCÍS: Que la pau sigui amb tots vosaltres, fills de

Déu...
AMAPOLA: Ai, que tendres són els seminaristes...
BOIX: Encantat, si algun dia decideixo confessar-me buscaré
el seu número a la guia. Pel que pugui ser, l’acompanyo en
el sentiment.

BOIX se’n va. La porta es tanca. VIOLETA ja ha tornat al

seu despatx. Treu de la seva bossa de mà un flascó de
gotes, se’n posa als ulls, al nas, en treu el tap i en beu
un glop. Està amarg.

AMAPOLA: Passa, rei, passa... Tu deus ser en Narcís, oi,

carinyet?
NARCÍS: El meu nom terrenal és el que ben dius, apreciada
donzella, però prefereixo que m’anomenis pel meu nom
kàrmic, Shyk-Rajn.
AMAPOLA: Disculpa?
NARCÍS: Que dic que... Narcís, sí, Narcís Noguera.
AMAPOLA: Si em vols acompanyar? La directora desitja
formalitzar el contracte.

69
Comencen a enfilar el passadís.

AMAPOLA: Per cert, que ens has de contar com et va anar

ahir amb la Rosa... Tota una dona, oi?
NARCÍS: Oi.
AMAPOLA: I pel que veig, en vas sortir il·lès.
NARCÍS: No t’ho creguis pas, això: la meditació i el bany
maria poden fer autèntics miracles, estimada germana.

Ja han arribat al despatx de VIOLETA. AMAPOLA somriu i

truca a la porta.

AMAPOLA (darrere de la porta, encara): Senyora Violeta? Té

una visita.
VIOLETA: Endavant...

AMAPOLA obre la porta perquè hi pugui passar NARCÍS.

AMAPOLA: Senyora Violeta: em plau presentar-li el senyor

Noguera. El deixo amb bones mans. Fins ara...
VIOLETA: Gràcies, senyoreta Amapola. Narcís, encantada de
saludar-te en persona.

VIOLETA i NARCÍS es donen la mà. VIOLETA s’asseu.

VIOLETA: Seu, sisplau, que hem de parlar de moltes coses...

NARCÍS (asseient-s’hi): Sí, senyora...
VIOLETA: Què? Com et va anar amb la Rosa? Tota una dona,
eh?
NARCÍS: I dues, també. Bé, no era el que m’esperava, però
va ser, com dir-ho, per no ofendre ningú...: didàctic.
VIOLETA: No et va fer el pes? Doncs pensa que és una noia
molt eixerida. Poques en tenim com ella, ara mateix, en
estoc.

70
NARCÍS: No, si ja m’ho crec, que com ella no en deuen tenir
gaires, ja...
VIOLETA: Llavors? Tornareu a quedar?
NARCÍS: La veritat?
VIOLETA: Per favor, amb confiança... Com si fos el teu
confessor.
NARCÍS: Abans de tornar a quedar amb ella, me la tallo i
demano audiència al Papa per vejam si m’accepten com a
monja de clausura.
VIOLETA: Tan malament va anar?
NARCÍS: Pitjor, impossible. És que li he agafat por, sap?
VIOLETA: Ai, ara m’espantes a mi i tot...
NARCÍS: Em sap greu, mare...
VIOLETA: I ara per què em dius mare? No seràs un d’aquests
pobres desgraciats criats en un orfenat i que van buscant
la mamella materna pertot arreu?
NARCÍS: La meva única mare és la verge Maria, senyora. És
que vostè em recorda una santa, sap? El que passa és que no
recordo quina, en concret...
VIOLETA: Una santa? Jo? N’estàs segur?
NARCÍS: Com que el cel és blau, senyora. Mare.
VIOLETA: No et pots imaginar com me’n fas, de feliç. És el
més amable que ningú no m’ha dit mai, Narcís. Ets un
encant, de debò. Ja veuràs com et trobaré una noia que faci
per a tu. Confiaràs en mi?
NARCÍS: Per això hi he vingut.
VIOLETA: Perfecte, doncs.
NARCÍS: Però m’ha de prometre que la propera serà
completament diferent que la germana Rosa. M’ho jura?
VIOLETA: T’ho juro. Pel que vulguis.
NARCÍS: Per la bíblia.
VIOLETA: Per la bíblia, el nou testament, la càbala i
l’alcorà. Content?
NARCÍS: Resaré perquè així sigui, mare.

71
VIOLETA: Amén.
Fosc.

72
 ESCENES 8A, 8B, 8C I 8D

Agència. AMAPOLA, VIOLETA i BOIX estan ajaguts a terra.

Juguen al monopoli.

AMAPOLA: Un, dos i tres. Casa!

VIOLETA: Quina sort que tens! És increïble! Fa quatre dies
feies massatges a 6 euros la sessió, i ara ets la dona més
rica de Barcelona!
AMAPOLA: Un cop de sort, suposo...
BOIX: Tiro o què?
VIOLETA: Tira, tira... Però si ja tens la partida més que
perduda...
BOIX: Tu calla, que encara pots anar a la presó i arruïnar-
te de per vida!
VIOLETA: Envejós, que ets un envejós de merda!
BOIX: Jo? Vejam, per què t’hauria de tenir enveja? Eh,
digues?
VIOLETA: Perquè tinc el Passeig de Gràcia i la Rambla de
Catalunya i en canvi tu només has aconseguit un carrer de
mala mort al barri xino! Per cert, que tan bé coneixes...
AMAPOLA: Tranquil·litat, sisplau... Que en aquesta partida
encara pot passar de tot...

De sobte, sona el timbre. Tots tres es miren, s’aixequen

d’una revolada i comencen a guardar totes les fitxes a la
capsa. Comencen a córrer a l’inrevés: AMAPOLA es tanca en
el despatx de VIOLETA, BOIX s’asseu a la cadira d’AMAPOLA i
VIOLETA s’amaga rere un ram immens que hi ha a l’entrada.
En surt de seguida, però.

VIOLETA: Però vosaltres teniu algun problema genètic, o

què?

73
El timbre torna a sonar, dos cops. Ningú no es mou.
VIOLETA: Senyoreta Amapola, faci el refotut favor d’obrir
la porta ara mateix si no vol que li deixi la figa feta un
colador de tot a 60 cèntims!!

AMAPOLA surt ràpidament del despatx de VIOLETA. Quan és a

l’alçada de VIOLETA, li diu:

AMAPOLA: No n’hi ha per tant... Només ha estat un

descuit...
VIOLETA (a BOIX): I tu, gandul, que estàs més quiet que el
caganer del pessebre!
BOIX: Que no estic bé aquí?
VIOLETA: Què pretens? Enfonsar-me l’empresa?
BOIX: Ja me’n vaig...
VIOLETA: Això, això, al bar. A deixar-te el sou de la teva
pobra dona. No et fa vergonya, a la teva edat, que encara
et mantingui el teu cònjuge?
BOIX: El que has dit?
VIOLETA: Ai, és veritat: que el dia que a classe van obrir
la pàgina del diccionari per la lletra c, tu no hi vas
poder anar perquè estaves dormint la mona al reformatori de
pertorbats mentals. Vinga, guilla abans no t’espatlli
l’únic que tens de bo!
BOIX: El què? La meva intel·ligència superior?
VIOLETA: El teu rave, anormal! Que ets més curt que un
monosíl·lab!

Torna a sonar el timbre.

AMAPOLA: D’això, obro o no?

VIOLETA: Però encara estàs igual?
AMAPOLA: Dona, com no s’acaba de definir...

74
VIOLETA: Jo sí que et definiré la cara un dia d’aquests:
amb les tisores d’esbudellar el gall dindi, geisha de la
Barceloneta!

AMAPOLA obre la porta. És FLORENCI. BOIX aprofita per

sortir.

BOIX (a FLORENCI): A mi no em miri, que jo només sóc el

lampista...
FLORENCI: De què em sona la seva cara...
AMAPOLA: Florenci, xato, com et va la vida?
FLORENCI: Perdona, reina, però en Florenci, el lampista, se
n’acaba d’anar. Puc fer alguna cosa per tu, massissa?
AMAPOLA: En Florenci ets tu, maco.
FLORENCI: Jo? Però si jo no sóc lampista? Jo sóc, jo sóc,
jo sóc... I jo qui sóc?
VIOLETA: Quin mal de cap que m’acaba d’agafar...
FLORENCI: No m’estranya el més mínim, senyora: els
lampistes quan vénen a casa fan un soroll, oi? Oh, i et
deixen la casa feta un fàstic! Quina barra que tenen,
veritat?
VIOLETA: Florenci, per què no m’acompanyes al meu despatx?
Hi estarem més amples, creu-me...
FLORENCI: Al seu despatx? Per què? Però si jo no he fet res
dolent, senyora directora. Si ha sigut ella! (assenyala
AMAPOLA).
AMAPOLA: Jo? Però a mi per què m’hi fiquis, en la teva
paranoia!
FLORENCI: Quina noia? Si el que ha marxat era el lampista.
De debò, no entenc res de res...
VIOLETA: Doncs mira que nosaltres...
AMAPOLA: Au, Florenci, fes cas a la senyora Violeta i
acompanya-la al seu despatx: ja veuràs com et torna la
memòria de seguida...

75
FLORENCI: Ara me’n recordo! Si avui tenia hora a l’agència,
a Flors i Capolls!
VIOLETA: I on et penses que ets, cervell de papallona de
color merda d’oca?
FLORENCI: Coca? Hum, que bona! Que me’n podria tallar un
bocinet de llardons, si no es molta molèstia?
VIOLETA: Au, passa cap dins abans no m’agafi el rampell i
et fiqui una escombra per la ullera...
FLORENCI: Amb cullera? No, la veritat és que mai no he
menjat coca amb cullera. Però sempre hi ha una primera
vegada, oi. Per cert, això és d’algú de vostès?

FLORENCI treu de la gavardina una gàbia amb un lloro de

color blau.

VIOLETA: Paco! Què t’ha fet aquest monstre amb la memòria

oxidada?
AMAPOLA: Paco?
VIOLETA: Tu no n’has de fer res, tafanera de bordell! Paco,
vida, com et trobes...

VIOLETA estira la gàbia de les mans de FLORENCI i comença a

parlar amb el lloro.

FLORENCI: Ui, quin ocell més simpàtic! D’on deu haver

sortit? Què sap parlar? Lloro? Digues: Flo-ren-ci. Ja sé
que és un nom absurd per a un ésser humà, però és el primer
que m’ha passat pel cap.
VIOLETA: Senyoreta Amapola: em podria fer un favor?
AMAPOLA: El que vostè mani, senyora.
VIOLETA: Podries atendre, avui, en Florenci? És que estic
una mica trastornada amb això d’en Paco, saps?
AMAPOLA: Faltaria més, senyora Violeta. Faci, faci...
VIOLETA: Gràcies.

76
AMAPOLA: De res, a disposar...
VIOLETA se’n va cap al seu despatx tot parlant amb el
lloro. S’hi tanca.

AMAPOLA: Florenci, rei, vols venir amb mi? M’has d’explicar

moltes coses, oi?

AMAPOLA i FLORENCI van fins a la saleta, on s’acomoden.

AMAPOLA: Què, conta, com et va anar amb la Margarida?

FLORENCI: Parla amb mi, senyora?
AMAPOLA: Com et tornis a parla de vostè, amnèsic de
Guinness, t’arrenco els queixals del seny i després te’ls
envio a casa teva per correu urgent. Entesos?
FLORENCI: Margarida... No, si en el fons em sona aquest
nom... Oi que és una noia...?
AMAPOLA: No, Florenci: és una cacatua que estudia
informàtica avançada en una claveguera del Casc Antic. Com
vols que no sigui una noia, giligili?
FLORENCI: En Gil i Gil? Aquest no és aquell que deia: I tal
i tal? És que, amb confiança, no m’agrada gaire el bàsquet,
saps? Prefereixo l’esport aquest que juguen cinc contra
cinc i que consisteix a ficar la pilota a la cistella del
contrari. M’has entès, nena? És que et veig una mica com
atabalada...
AMAPOLA: Estàs segur que et prens les píndoles que et va
receptar el teu forense?
FLORENCI: A Galícia no hi he estat mai, ho sento. Puc
utilitzar el comodí del públic?
AMAPOLA: Mira, reiet: no sé si tallar-me les venes ara o
esperar-me a estimbar-te primer pel balcó avall.
FLORENCI: A cavall no munto des de fa tan de temps... Per
cert, t’agraden les pel·lícules de l’oest?

77
AMAPOLA: Em tornen boja, Florenci: sobretot quan el xèrif
es carrega l’imbècil de la pel·lícula. Per què serà que
tots se t’assemblen?
FLORENCI: I digue’m, hauré d’esperar molt perquè m’atengui
la secretària de la senyora Violeta?
AMAPOLA: I amb qui et penses que estàs parlant, cavernícola
ambulant? Que sóc la senyoreta Amapola, l’adjunta a
direcció de Flors i Capolls, la principal agència
matrimonial d’aquesta ciutat, galifardeu de fira!
FLORENCI: No tinc gana, gràcies. Però si vols et pots
emportar els fideus a casa meva i te’ls escalfes al
microones. Què me’n dius?
AMAPOLA: Respira, Florenci... Intenta concentrar-te... No
pensis en res... L’horitzó és un punt blanc... I tu el
segueixes... Així... Molt bé...

Mentrestant, FLORENCI sembla com hipnotitzat.

AMAPOLA: Continua així, Florenci... Res no t’amoïna... Tot

al teu voltant és pau... Harmonia... Felicitat...

De sobte, AMAPOLA s’aixeca i pica de mans a un centímetre

de la cara de FLORENCI. Seguidament, amb cara de
satisfacció, s’hi asseu.

AMAPOLA: I ara, animal descatalogat, series tan amable de

fer-me 5 cèntims de com et va anar amb la nostra estimada
sòcia Margarida Matoll, àlies la Mística?
FLORENCI: Terra Mítica?
AMAPOLA: Mira que te la foto...
FLORENCI: Ara me’n recordo...
AMAPOLA: Ja m’estranyava a mi...
FLORENCI: Bé, em va semblar una noia... com dir-ho...
diferent.

78
AMAPOLA: Per arribar a aquesta conclusió tu solet, no deus
haver memoritzat les obres completes d’en Freud?
FLORENCI: Floyd? El de l’escuma d’afaitar?
AMAPOLA: A tu sí que t’afaitaré les morenes com no
sintonitzis correctament l’orella, cervell de suro!
FLORENCI: És que em dona la impressió que no parlem el
mateix idioma, Maria del Clavell...
AMAPOLA: I ara per què em canvies el nom? Que no veus que
te l’estàs jugant?
FLORENCI: I permet-me que, abans que se m’oblidi,
t’acompanyi en el sentiment. El meu condol més sincer,
senyora vídua de Rodríguez...
AMAPOLA: A-ma-po-la. Tan difícil és, Florenci?
FLORENCI: Ui, no. El lampista fa estona que se n’ha anat.
Si un cas pregunti a la senyoreta Amapola, ella li podrà
dir si tornarà o no. I ara, si em permet...

FLORENCI s’aixeca com si n’anés.

AMAPOLA: Torna, Florenci. Encara no hem acabat.

FLORENCI, a la seva.

AMAPOLA: Torna aquí, rovellons!!

FLORENCI torna i s’hi asseu.

FLORENCI: Bona tarda. Em podria indicar en quina planta

està l’agència matrimonial Flors i Capolls?
AMAPOLA: Florenci, has acabat amb la poca paciència que em
quedava. Et dono una última oportunitat: t’he organitzat
una cita amb una altra noia. I creu-me: aquesta sí que et
convé. És del morro fort. De les meves. M’has entès,
Forrest?

79
FLORENCI: Perdoni, senyora: això no serà, per casualitat,
seu?

FLORENCI es treu de la butxaca de la gavardina un vestit de

ballar sevillanes. Immediatament, AMAPOLA l’hi agafa d’una
revolada.

AMAPOLA: No deus haver-ne memoritzat la talla?

FLORENCI: Per què he de callar? Però si no he dit res?
Sempre amb amenaces, quina dona...
AMAPOLA: Florenci, apunta’t això que ara et diré.

AMAPOLA li dóna paper i llapis de la seva taula. FLORENCI

es prepara per escriure.

FLORENCI: Però no vagis molt de pressa, sisplau. És que em

falla una mica la memòria i a vegades confonc unes coses
amb unes altres, saps?
AMAPOLA: A mi m’ho diràs... Vinga, escriu, abans que et
clavi el llapis a la campaneta, gamarús!
FLORENCI: Ho sento, només català, espanyol i una mica
d’anglès, però molt poquet. L’únic que conec de Rússia és
l’ensalada i el vodka.
AMAPOLA: La noia que t’espavilarà de soca-rel es diu Rosa
Roser i el seu mòbil és el 680568383. Ja ha tingut un
desengany amb un noi d’aquí, de l’agència, o sigui que
tracta-la bé, val?
FLORENCI: A quines hores et va que et truqui?
AMAPOLA: A mi, no, a la Rosa!
FLORENCI: Ja et portaré un ram de roses el proper dia,
dona, no t’emprenyis... T’ho juro, paraula de Jeroni.
AMAPOLA: Et dius Florenci, subnormal!
FLORENCI: El lampista? Doncs ja no pot trigar, no...

80
AMAPOLA: Vinga, t’acompanyo fins a la sortida. O fots el
camp ara mateix o de la cara que et deixaré no et coneixerà
ni Sant Pere!
FLORENCI: La ronda Sant Pere? Sí, senyora, la següent a la
dreta. I després tot recte, no té pèrdua. Welcome to
Barcelona!
AMAPOLA: El que faltava, ara em parla en francès...

AMAPOLA s’aixeca i acompanya FLORENCI fins a la porta.

FLORENCI: Records a la tieta. Quina llàstima que no es

trobi gaire bé...
AMAPOLA: Au, a fer la mà!!

AMAPOLA tanca la porta d’un cop fort i sec. Torna a

asseure’s a la seva taula. Surt VIOLETA del seu despatx.
Sona el timbre. AMAPOLA fa el gest d’aixecar-se, però
VIOLETA se li avança.

VIOLETA: Ja obro jo, ja. Tu continua contant-te els pèls de

la figa...

VIOLETA obre la porta. És MARGARIDA.

MARGARIDA: Bon dia, germana...

VIOLETA: Però passa, Marga, no et quedis fora... I gràcies
per la floreta: la veritat és que podria ser la teva àvia,
això entre tu i jo, eh? Vine, anem al despatx que m’has
d’explicar, fil per randa, com et va anar amb en Florenci.
Quin home, eh?
MARGARIDA: Home, si vostè ho diu...
VIOLETA: Ja veig que la cosa no va anar gaire bé...
Acompanya’m al despatx, que si no aquesta bruixa (a
AMAPOLA) et vendrà la moto que sap tirar el tarot per

81
endevinar-te el futur, i aquesta l’únic que ha sabut fer en
sa vida ha sigut passar-se per la pedra tots aquells que
anaven de tort. Vine, reina, que parlarem de dona a dona.

AMAPOLA comença a riure ostensiblement.

VIOLETA: Tu a callar! Que si no fos perquè entretens el meu

marit, ja t’hauria fotut al carrer fa una pila de dies,
bandarra!

MARGARIDA i VIOLETA van cap al despatx i s’hi tanquen.

Cadascuna s’asseu al seu lloc.

VIOLETA: Explica, explica, que estic impacient!

MARGARIDA: Doncs la veritat és que no hi ha gaire per
contar...
VIOLETA: I això?
MARGARIDA: És que el noi que em vau presentar em va semblar
que està una mica, no sé com dir-ho per no ofendre ningú...
VIOLETA: Tranquil·la: encara que en deixis anar una de
gruixuda, segur que et quedes curta, reina.
MARGARIDA: Podria resumir-ho confessant que en Florenci no
és, precisament, el tipus d’home que estic buscant, mare.
VIOLETA: M’agradava més abans, quan em deies germana. És
que ara ja m’hi he acostumat, saps?
MARGARIDA: I no disposeu de cap noi més, ara mateix, en
estoc?
VIOLETA: Doncs justament l’altre dia se’n va apuntar un que
fa força patxoca per a tu. De debò: és ideal.
MARGARIDA: No voldria emportar-me una altra decepció. He
trigat molt de temps a donar aquest pas i no estic
disposada a patir més. (Atac): Si aquesta vegada no
l’encerta, mare, me’n torno a l’Àfrica!

82
VIOLETA: No, dona, que hi has d’anar a fer, a l’Àfrica! Que
no saps que els asiàtics són tots una colla de pederastes?
Has d’anar molt amb compte, quan viatgis. Fes com jo, creu-
me, que em documento contínuament i sempre sé on sóc i què
m’hi trobaré. Confia en mi: en Narcís Noguera és l’home de
la teva vida.
MARGARIDA: Bé, si tan segura està... Quan podré coneixe’l?
VIOLETA: Bé, ell de fet ha de venir d’aquí una estona. Què
et sembla si li comento que existeixes i et truco després
per confirmar-te que també hi està interessat?
MARGARIDA: Em semblaria canònic, romà i apostòlic, germana
Violeta. Que l’amor immortal de Déu t’esquitxi en el teu
camí a través de la penombra eterna.

Seguidament, MARGARIDA s’aixeca, dóna la volta a la taula i

s’abraça amb una sorpresa VIOLETA. MARGARIDA la mira amb
els ulls plorosos i li dóna dos petons. VIOLETA continua
sense saber què dir. MARGARIDA torna al seu lloc. Es fa el
sant i senya, dóna un parell de voltes al rosari i dóna un
petó a la creu.

VIOLETA: D’això, Margarida, segur que et trobes bé?

MARGARIDA: Millor que mai, mare, consellera, amiga i
visionària mística dels tres miracles.
VIOLETA: Mai no m’havien dit tantes coses seguides i, molt
menys, que totes fossin bones. Per què m’estaves posant en
un altar, oi?
MARGARIDA: Déu t’ha beneït amb el do de la gràcia conjugal.
Ell deu saber per què ho ha fet. Mare, ets una santa, Santa
Violeta del Jardí. Tard o d’hora milers de feligresos es
reuniran per adorar-te.
VIOLETA: Ets tan amable, Margarida, que no sé si renovar-te
el contracte de franc o canviar-me de sexe. Bé, aleshores

83
em dónes permís per parlar amb en Narcís, vejam si ho podem
arreglar?
MARGARIDA: Tens la meva benedicció absoluta, mare.
T’estimo.
VIOLETA: El proper dia que ens veiem, faré venir el meu
home, vejam si se li encomana alguna cosa de tu...
MARGARIDA: Bé, ara hauria d’anar-me’n.

MARGARIDA s’aixeca. VIOLETA l’acompanya fins a la sortida.

Pel passadís VIOLETA li comenta:

VIOLETA: Que has quedat amb algú altre, que no sigui de

l’agència?
MARGARIDA: Sí, amb Nostre Senyor: cal que li resi perquè em
beneeixi amb el company idoni perquè puguem emprendre el
camí plegats.
VIOLETA: Ah... Està bé... Doncs resa molt que segur que
tindràs sort aquesta vegada. Apa, que vagi tot molt bé...

VIOLETA tanca la porta i se’n va cap al despatx. A mig

camí, però, l’interromp AMAPOLA.

AMAPOLA: Què, com ha anat amb la beata?

VIOLETA: Com a missionera deu ser l’hòstia, però com a dona
moderna t’asseguro que si fos home preferia que
m’entomessin ben endins. Oi que m’entens?
AMAPOLA: A mi com m’agrada gairebé tot en l’art de
l’amor...
VIOLETA: En això sí que et dono tota la raó: imagina’t,
t’agrada fins i tot el meu marit! Bé, me’n vaig al meu
despatx a... a... a... no sé a què, però me n’hi vaig.
AMAPOLA: Que vagi de gust, senyora Violeta.

84
VIOLETA es tanca al seu despatx. Sona el timbre. AMAPOLA
obre la porta: és NARCÍS. Aquest cop vesteix com si fos un
franciscà.

AMAPOLA: Què t’ha passat? Que has perdut fins la camisa a

la ruleta? O a la millor és que t’han robat i t’han deixat
en calçotets?
NARCÍS: Estimada germana, en aquesta vida ningú no pot
perdre res, perquè hi venim sense cap cosa i en marxem
igualment buits. El robatori és una quimera, benvolguda
Amapola: ningú no et pot prendre allò que mai no ha
pertangut als mortals.
AMAPOLA: Déu n’hi do! Vas fort avui, eh? Vinga, passa que
hem de xerrar tu i jo una estona. Cap dins!

AMAPOLA i NARCÍS es dirigeixen cap a la saleta. AMAPOLA

s’hi asseu. NARCÍS roman dempeus.

AMAPOLA: Seu, tete, que tu ja no pots créixer més, em

temo...
NARCÍS: Agraït per la teva hospitalitat, germana.
AMAPOLA: I ara, Narcís, si tu ja ets com si fossis de la
casa de tota la vida... La senyora Violeta avui no es troba
gaire bé. (En pla confidència): Em sembla que té ressaca
d’antidepressius, saps? Com que només l’estima el Paco...
Bé, has vingut a parlar-me del tros de tia de la Rosa, oi?
NARCÍS: La germana Rosa, sí. La veritat és que el nostre
encontre va ser una mica, com dir-ho, molt poc celestial.
Entens el meu llenguatge clerical, germana?
AMAPOLA: Pel que sembla, la meva mama va fer un munt
d’hores extres quan era ballarina de cabaret al
Paral·lel... No fan més que sortir-me germans i germanes
cada cop que obro la porta del despatx! És per cagar-s’hi,
de debò que t’ho dic. Vinga, som-hi... On érem?

85
NARCÍS: Estàvem parlant, germana, de la meva trobada amb la
germana Rosa.
AMAPOLA: Això... Llavors, va anar bé o no? Perquè no m’he
enterat de res amb tot aquest rotllo que m’has fotut, tio!
Què passa, que per entendre’t has hagut de fer la comunió 3
ó 4 vegades, o què?
NARCÍS: Lamento si la meva formació divina és un obstacle
per a la nostra comunicació terrenal, germana. Tan sols
pretenia incidir en que em sap molt de greu, però que la
germana Rosa i un humil servidor de Déu no encaixem dins el
mateix mode de veure les coses de la vida, germana Amapola.
AMAPOLA: No fotis... Si sembla una tia molt maca, moderna,
sexi, una pija de les que tenen tot allò que mola...
NARCÍS: A més: fa tantes coses a la vegada que m’agafen
caguetes cada cop que me la miro, germana.
AMAPOLA: D’acord, el client sempre té raó. Però no cal que
pateixis, perquè t’hem trobat la dona de la teva vida,
Narcís, tete. Perdó, germà.
NARCÍS: Però no serà com la germana Rosa, oi?
AMAPOLA: Que no, és tot el contrari. Segur que sou ànimes
bessones. Mira, et seré del tot sincera: sou tan semblants,
que quan hi penso només us puc diferenciar per la bragueta.
I perdona’m per haver-te parlat d’aquesta manera, germà
Narcís.
NARCÍS: Me’n faig el càrrec, germana. Bé, m’abelleix
contactar amb la nova germana. Quin nom terrestre rep?
AMAPOLA: Per ser tu, Margarida. I el seu “llinatge”, com
diria un de la teva secta, Matoll. Tu tens l’última
paraula, germà cagadubtes...
NARCÍS: Me la quedo.
AMAPOLA: Així m’agrada, Narcís: amb un parell de... de...
rosaris!

86
AMAPOLA i NARCÍS se somriuen, s’aixequen i van cap a la
sortida.

AMAPOLA: Que la sort t’acompanyi, germà Narcís.

NARCÍS: Que Nostre Senyor i el seu exèrcit de serafins et
protegeixin fins al dia que l’hora et sigui negada.
AMAPOLA: Amén. Apa, vejam si te la lligues, machote! (Li
dóna un cop carinyós al cul): Sort!

Tot just quan AMAPOLA tanca la porta, torna a sonar el

timbre. Obre la porta. És ROSA. Hi entra.

AMAPOLA: Rosa, maca, com ha anat això?

ROSA: Ni Rosa ni històries: porta’m amb la teva mestressa
que tinc una feinada de tres parells de collons. Vinga, a
què esperes, estaquirot!

Les dues comencen a córrer pel passadís. ROSA entra al

despatx de VIOLETA sense trucar a la porta. S’hi asseu.

VIOLETA: Estàs còmoda, reina?

ROSA: He estat molt millor, t’ho puc ben assegurar. Què,
tens alguna cosa mig aprofitable per a mi o no?
VIOLETA: Que no va anar bé amb el germà, vull dir amb el
mascle ibèric d’en Narcís?
ROSA: Estàs de conya, oi?
VIOLETA: Dona, jo crec que encara que fos una mica tímid
podríeu haver-ho intentat... No sé... amb paciència, oi?
ROSA: Escolta’m, que aquest paio està més penjat que un
pernil florit. Ara no em vinguis amb missions santes,
perquè em descalço i t’ennuego amb l’alè dels meus peus,
que avui he tingut sessió doble de full-contact!

87
VIOLETA: Ja saps que amb mi no cal que et posis violenta,
vida... Sóc la teva amiga, només pretenc ajudar-te, fer-te
la vida una mica més fàcil. Fer-te feliç, en definitiva.
ROSA: Doncs si em vols fer feliç troba’m un tio que tingui
la titola al seu lloc i que no pensi que la vida és una
zona de trànsit, sinó el millor regal del qual un en pot
gaudir. Què? Et ve algú al cap? Encara que estigui una mica
tarat, m’és igual. Però no vull cap germà més, m’has
escoltat bé?
VIOLETA: Tinc l’home que necessites...

Fosc.

88
 ESCENA 9

Terrassa del bar. S’està esperant MARGARIDA, de genollons i

resant de cara a una verge monumental que ha posat al
costat de la taula. Resa en veu alta però amortida. A
vegades se li entenen coses, però d’altres no. Apareix
CAMBRER.

CAMBRER: Bona tarda...

MARGARIDA no li fum ni cas.

CAMBRER: D’això, perdona, maca, però has de demanar una

consumició si vols continuar muntant el xou.

MARGARIDA continua igual. CAMBRER se li apropa.

CAMBRER: Que hi ha algú? Hola?!

MARGARIDA, de cop, s’alça, li dóna un petó a la verge i

s’asseu a la cadira. Agafa el rosari.

MARGARIDA: Disculpa, germà de la safata.

CAMBRER: Ho sento, però em sembla que et confons: jo no
tinc cap germana, i molt menys que es digui Safata. Jo
l’únic que faig és anar amunt i avall d’aquest bar amb la
bandeja. I, parlant del negoci, què et poso? O t’has
equivocat de camí i et creus que això és la catedral del
districte?
MARGARIDA: No, germà, els que estem en pau amb el Diví mai
no ens equivoquem. I vols saber per què?
CAMBRER: Me la sua. Què vols que et porti, llunàtica?
MARGARIDA: Ja sabia que voldries rebre la resposta a totes
les preguntes...

89
CAMBRER: Que no, que jo només vull portar-te qualsevol cosa
que et vulguis prendre i preparar-me per anar-me’n a casa
meva. Entesos?
MARGARIDA: Déu no s’equivoca mai i, per tant, nosaltres,
els seus esclaus terrestres, tampoc. Confessa, germà, què
penses de la vida mortal ara?
CAMBRER: Que a vegades preferiria treballar a qualsevol
altre lloc, t’ho juro. Bé, et dono 5 minuts: si llavors
encara no m’has demanat res, cridaré l’encarregat perquè et
tregui d’una estrebada. A la millor t’agrada i tot...

CAMBRER se’n va balancejant el cap. Es creua amb NARCÍS, el

qual vesteix una disfressa de setmana santa a Sevilla, amb
cucurutxo i una espelma espectacular. CAMBRER al·lucina i
comença a córrer plorant. NARCÍS s’apropa a MARGARIDA.

NARCÍS (amb veu amortida per la màscara): Perdona que

destorbi la teva pau interior, germana, però hi ha alguna
possibilitat que els teus padrins et bategessin com amb el
preciós i lluminós nom de Margarida?
MARGARIDA: Bona tarda, estimat germà: l’has encertada, ja
que així ha volgut Déu que m’anomenin els mortals del
planeta Terra. Encara que prefereixo, sobretot a la
intimitat més mística, que em diguin Hadyraghramm, el meu
nom kàrmic, el qual significa...
NARCÍS: ...“La devota germana que resa a totes hores perquè
la seva ànima esquarterada necessita el contacte directe
amb el Totpoderós”. Domino l’arameu, estimada germana
kàrmica.

NARCÍS s’asseu i aprofita per desar l’espelma i el

cucurutxo al costat de la verge.

90
MARGARIDA: Per tots els Déus! (Es fa el sant i senya). És
el primer cop que em trobo, cara a cara, amb un germà
kàrmic de debò...
NARCÍS: Celebro de tot cor que estiguis impressionada,
perquè jo, estimada germana, també ho estic. Per cert, sóc
en Narcís, però el meu nom kàrmic és Shyk-Rajn, que vol dir
el que...
MARGARIDA: ...“El que vola al costat dels àngels perquè Déu
l’ha assenyalat com a líder immortal a través del desert”.
NARCÍS: Domines l’hindú? Estic impressionat...
MARGARIDA: No saps tu bé tot el que arribo a dominar...
NARCÍS: Doncs potser ha arribat el dia i l’hora de
coneixe’t molt més en profunditat, no ho perceps així,
“estimada germana”?
MARGARIDA: El dia, segur que sí, però l’hora, potser és un
pèl aviat, no creus, estimat Shyk-Rajn, l’hindú?
NARCÍS: M’has de perdonar el sobtat atreviment, però m’he
deixat conduir per l’atracció dels astres. No tornarà a
succeir, germana aramea.
MARGARIDA: Ara no en tinc ganes, gràcies. Bé, després
d’aquest pròleg cabalístic, què et sembla si enverinem els
nostres cossos eteris amb l’aroma de la civada fermentada,
benvolgut germà de les estrelles?
NARCÍS: I després ho acabem de remullar amb les espurnes
màgiques del raïm, estimada germana del més enllà?
MARGARIDA: Allà hi volia arribar... Vols saber una cosa?
NARCÍS: No cal, a mi també em passa el mateix. T’estimo, te
de roca...
MARGARIDA: I jo a tu, flor silvestre de l’harem...

Es miren amb autèntica passió. Arriba CAMBRER, però.

CAMBRER: Eh, els de la festa satànica, ja heu decidit què

voleu prendre abans que no tanquem per inventari?

91
MARGARIDA: Un canelobre, si ets tan amable.
CAMBRER: Un què? Això em sembla que no ho conec... Que és
un combinat exòtic?
NARCÍS: Tot un encert, estimadíssima Hadyraghramm. I que
les espelmes siguin ben gruixudes i ben calentes, oi?
MARGARIDA: Oi...
CAMBRER (a MARGARIDA): Escolta, i tu et deixes dir aquestes
bestieses per l’experiment bíblic aquest? Mira que si m’ho
demanes bé, li puc trencar la cara i tot... No em costaria
gens ni mica.
MARGARIDA (atac, a CAMBRER): Tu el que has de fer és callar
d’una puta vegada i portar-nos el que et demanen! (fi de
l’atac). Apunta: un canelobre, mitja dotzena d’espelmes...
NARCÍS (a MARGARIDA): Una dotzena sencera, amor meu.
Perdona que t’interrompi.
MARGARIDA: Com anava dient: el canelobre, de coure forjat
si pot ser, una dotzena d’espelmes del calibre més gruixut
que trobis i...?
NARCÍS: I un fuet, estimada muller de l’Olimp.
CAMBRER: De Vic?
MARGARIDA: Com dius, pobre terraqüi?
CAMBRER: Que si el fuet el voleu de Vic, o pot ser del
súper d’aquí al costat.
NARCÍS: Un fuet de cuiro, inculte celestial...
CAMBRER: No sé si en ens queden a aquestes hores... Em
sembla que estan tots estesos. És que en aquest antre,
després de la mitjanit, es munten unes festes que
fliparíeu, col·legues demoníacs!
MARGARIDA (atac): Això ho serà ta tia de la Seu d’Urgell!
NARCÍS: Vinga, fot el camp, ràpid! Que no t’adones que
estàs emmetzinant amb la teva vàcua presència la nostra
aura conjunta i eterna?
CAMBRER: De debò: no sé si comprar-me primer un diccionari
per entendre tot el que m’esteu arribant a dir, o,

92
directament, avisar una banda d’skins que hi vénen els
divendres al vespre perquè us expliquin la seva versió de
la vida eterna...
MARGARIDA (a NARCÍS): Per on t’abelleix començar?
NARCÍS: Què et semblaria, vida meva, per un 69, un francès
i un grec?
MARGARIDA: M’ho has tret de la boca...
NARCÍS: Ja t’agradaria, ja...

NARCÍS i MARGARIDA es miren cada cop amb més passió.

CAMBRER s’adona que molesta i se’n va.

CAMBRER (al públic): Quina sort que tenen, els que es

troben pel camí de la felicitat...

Fosc.

93
 ESCENA 10

Terrassa del bar. Asseguda a la taula hi ha ROSA. Té un

telèfon mòbil a cada orella i tecleja un ordinador
portàtil. Damunt la taula hi té un fotimer de diaris, tots
oberts per les pàgines d’economia. Crida.

ROSA (per telèfon): Però a tu et van parir en un safareig o

què? Que no veus les notícies? Ja es nota, no falta que
m’ho juris! I encara hi insisteixes? Com vols que
m’interessi invertir en terrenys al Líban? A molt bon preu?
Una autèntica ganga? Tu et penses que jo vaig baixar de la
palmera abans d’ahir, oi? Escolta’m, només t’ho tornaré a
dir una última vegada: vull comprar accions de fàbriques de
míssils, ok? Si sabré jo el que dóna interessos avui en
dia...

ROSA penja fastiguejada un dels mòbils. Encara parla, però,

amb l’altre.

ROSA: Tu, ramera dels encants, ja pots estar per mi. Que
no, que encara no ha vingut ningú, redéu! I ja fa 3 minuts
i 17 segons que m’espero. Insofrible! Fer-me esperar a mi,
on s’ha vist tanta descortesia? Mira, m’espero mig minut
més i si no ha vingut el Florenci dels pebrots, foto el
camp que tinc molta feina, d’acord?

De sobte, hi entra FLORENCI, despistat com de costum.

ROSA: Espera, que em sembla que ha aparegut el meu príncep

blau... Vinga, penja, que ja m’has fet perdre massa temps,
cul estret!

ROSA penja i s’adreça a FLORENCI, des de la taula.

94
ROSA: Tu, vine cap a aquí i convida’m a una ronda, que ja
m’has tingut oblidada en la misèria sentimental massa
temps, tros de carnassa masclista.
FLORENCI (dempeus i en la distància): Disculpi...?
ROSA: Sí, tu, el de la cara de restret crònic, espavila i
asseu-t’hi que t’he d’explicar la meva vida i tens per a
una estona...
FLORENCI: A Tona no hi estat mai, ho sento. Conec la zona,
però no sabria precisar-li, exactament, com anar-hi. En
canvi a Torelló es menja un fuet immillorable. Li agraden
els embotits, senyora?
ROSA: No et passis: senyor-eta...
FLORENCI: El País Basc, quin problema, eh? Però no pateixi:
qualsevol dia hi haurà un referèndum i tot tornarà a la
normalitat. Per cert, s’ha fixat si ha entrat a
l’establiment una noia, tota sola?
ROSA: A part de mi, il·luminat de Lourdes?
FLORENCI: Encantat, jo em dic..., bé no ho recordo amb
total exactitud, però sóc lampista. I dels bons, pel que
diuen.

Aleshores hi entra CAMBRER.

CAMBRER: Bona tarda, vol seure en una taula o prefereix la

barra?
FLORENCI: Escolti’m, i vostè per què em falta?
CAMBRER: Només intento ser amable, perdó...
FLORENCI: I em torna a insultar! On anirem a parar el
col·lectiu de lampistes! Doni’m ara mateix el seu número de
xassís, que el penso denunciar al comitè d’empresa!
CAMBRER: Em sembla que s’ha equivocat de porta: el
veterinari és el pis de dalt, mestre.

95
ROSA: Tu, el pingüí, surt del meu paisatge que aquest
mascle amb les neurones remogudes m’està intentant lligar.
Vinga, fora!
CAMBRER (a públic): Déu meu com està el pati últimament en
aquesta terrassa...

CAMBRER se’n va.

FLORENCI: Ai, el servei ja no és el que era, oi,

senyora...?
ROSA: Rosa Roser.
FLORENCI: No parla el meu idioma? Quin greu que em sap...
Però jo fa segles que no enraono en llatí. No sé si podré
arribar a fer-me entendre... Vejam...: Alea jacta est.
ROSA: Seu, Florenci, collons!!
FLORENCI: Ja vaig, dona, tampoc no cal que et posis així...
Si no haguessis fet el número de Quo Vadis...

FLORENCI s’asseu al costat de ROSA.

ROSA: Què vols prendre?

FLORENCI: Em pots ensenyar moltes coses, n’estic convençut.
Però ja que avui és la nostra primera cita, preferiria que
parléssim del nostre passat. Què me’n dius?
ROSA: T’acabo de preguntar que què vols...

ROSA s’adorm, amb el cap damunt l’ordinador.

FLORENCI: Ai, quina gràcia, ara juga a la Blancaneus...

Apareix CAMBRER.

CAMBRER: Què li passa ara a la seva xicota?

FLORENCI: Xipriota no sé si ho és, però parla llatí. Tu en
saps?

96
CAMBRER: Home, una mica d’italià, per lligar a l’estiu,
saps, però poca cosa més, la veritat...
FLORENCI: Sí, és veritat: a la millor és una refugiada
romanesa, pobra, que s’escapa dels talibans. Per cert, si
veus el cambrer li podries dir que vingués? Segur que la
gitana aquesta, quan torni de la seva borratxera, voldrà
continuar amorrant-s’hi. Em pots fer aquest favor,
Florenci?
CAMBRER: Com m’has dit?
FLORENCI: Bacardí? Sí, suposo que tant li deu ser una cosa
com una altra. Quina llàstima, tan jove i alcoholitzada de
per vida...

ROSA es desperta. Quan veu els dos homes mirant-la,

reacciona i li dóna una hòstia a FLORENCI; li ha agradat i
a partir d’ara tots els cops que li foti li agradaran, cada
cop més.

ROSA: I vosaltres dos, què? No estareu pensant en practicar

sexe en grup, oi? Perquè em podríeu avisat abans: hi hauria
portat la meva besàvia, que la pobra s’emociona menopausa
avall quan compra hortalisses al mercat...
FLORENCI: És un pecat beure alcohol, sí, senyora, ja ho
sabem, però també ens fem càrrec que en la seva situació,
tan radical, s’hagi pogut tornar molt vulnerable. ¿Entiende
lo que le estoy diciendo? (A CAMBRER:) Digues-ho en italià,
vejam si aconsegueixo que m’entengui la gitana, tu...
ROSA (pessiga el FLORENCI): La què, m’has dit?
FLORENCI: És molt trist, també ho sé: per això hi hem
vingut, el meu col·lega i jo, senyora: som de la protectora
d’animals. Tranquil·la: trobarem el seu hàmster. Oi,
Florenci?
CAMBRER s’ho mira com si la cosa no anés amb ell.

97
ROSA (li fot un cop al clatell al FLORENCI): Si en Florenci
ets tu, carallot!
FLORENCI: Un cullerot, ja has sentit la senyora. Que li ve
de gust una tasseta de gaspatxo, potser? Ben fresquet, oi?
ROSA (a CAMBRER): Em pots fer un favor, xato?
CAMBRER: Puc matar-lo gratis, senyora.
ROSA: De moment, no caldrà. Si canvio d’opinió ja et fumaré
un crit, no ens esveréssim... No, el que et vull demanar és
que si d’aquí un quart d’hora aquest idiota integral que
tinc aquí al costat (FLORENCI somriu) encara no se m’ha
declarat, em deixaries el ganivet de tallar el pernil.
CAMBRER: No es voldrà suïcidar perquè Rainman no li fot ni
cas, oi? No paga la pena, senyora, cregui’m: conec un munt
d’homes que menjarien als seus peus, senyora.
ROSA: Ah, sí? I on els puc trobar, si es pot saber?
CAMBRER: Desgraciadament, o estan complint cadena perpètua
o tenen una habitació, llogada de per vida i sense vistes,
a Sant Boi.
ROSA: Au, porta’ns una dotzena de cerveses i refresca’t la
cara, que se t’ha pujat la salsa rosa al cap!

CAMBRER se’n va.

FLORENCI: I el seu marit, on va ara? Què s’han discutit?

ROSA: Florenci, carinyet, centra’t (li prem la mandíbula):
em dónes molt de morbo, però si no et concentres un segon i
em dius una cosa amb un mínim de coherència, t’hauré de fer
un tractament terapèutic que no t’agradarà gens ni mica.
Has rebut l’amenaça, rei?
FLORENCI: Ho sento, per aquí no passo! Els catalans som
antimonàrquics! Visca la República! Per la santa memòria de
Martí l’Humà, l’últim rei del casal de Barcelona!! (Canta:)
¡A las barricadas, a las barricadas!

98
ROSA: Florenci, que jo sóc dels teus, que sempre porto
calces vermelles. Si et portes bé i deixes de dir
animalades durant 5 minuts de no-res, te les puc ensenyar i
tot. Content?
FLORENCI: I’m sorry, my english is very bad. ¿Hablas
español?
ROSA: De debò, no sé si plorar o acceptar que puguis ser
tan estret de mires...
FLORENCI: T’estic mirant a tu, morenassa...
ROSA: Hòstia, això s’anima!
FLORENCI: Una rima? En llatí? Ara mateix, la veritat, no en
recordo cap... Do you speak english, darling?
ROSA: I torna-hi amb l’anglès! Que sóc de la Bisbal, cap
d’escaiola! (cop d’artells al cap)
FLORENCI: Hola! Ja veig que parles, també, el meu idioma,
quina alegria que em dónes. Que potser treballes
d’hostessa?
ROSA: Jo? (L’agafa de la roba): Que m’has vist fila de
vestir uniforme?
FLORENCI: Català, espanyol, llatí, romanès i anglès. I ara
em demana si vol que en redacti un informe. T’han dit
alguna vegada que tens un cervell privilegiat?
ROSA: El privilegiat ets tu, Florenci: parlar amb tu tanta
estona i que encara no m’hagi passat pel cap assassinar-te.
Això sí que és increïble.

CAMBRER entra amb la safata plena de cerveses.

CAMBRER: Provisions...
FLORENCI: Mira que bé, un mèdium! Vols que ens tirin les
cartes, vida?
ROSA: Vida? Però si encara no saps qui sóc ni què pinto
aquí i ara?

99
FLORENCI: Deu ser molt cara la gitana aquesta, tens raó. (A
CAMBRER): Señorita, no queremos nada, gracias.

CAMBRER es queda clavat, mirant-se ara l’un, ara l’altre.

Finalment, es queda mirant fixament ROSA, com demanant-li
una explicació a tot plegat.

ROSA (a CAMBRER): A mi no em miris, jo és la primera vegada

que el veig...
FLORENCI: No és lleig, pobre noi... A més, fixa-t’hi:
sempre que me’l trobo demanant pel carrer duu la mateixa
roba. No et fa llàstima, amor meu?
ROSA: Amor meu?
CAMBRER: Que no veus que porto uniforme, sonat? Que sóc el
cambrer, carai!
FLORENCI: Quina cançó més maca... Deu ser típica de la seva
terra, oi? Has estat algun cop a Romania, Rosa Rosae?
ROSA: Roser.
FLORENCI: Sí, jo també penso el mateix: potser hi podríem
anar a la nostra lluna de mel, eh?

ROSA torna a adormir-se.

CAMBRER (al públic): Ui, ui, ui... Això comença a pintar

molt malament...
FLORENCI: No ens ve de gust res calent, gràcies. I a més,
no cal que et preocupis: si necessitem res, cridarem el
cambrer. Gràcies de totes formes. Torna més tard, si vols.
Potser llavors tindrem alguna moneda solta. ¿Me has
entendido, chaval?
CAMBRER (al públic): Mira que m’ho deia la meva mare: no
treballis al ram de l’hostaleria: un empatx de contacte
humà et pot provocar una distorsió del panorama social

100
actual i pots arribar a pensar que tot el món està perquè
els tanquin i n’amaguin la clau.
FLORENCI: I amor.
CAMBRER: Perdó?
FLORENCI: Pau i amor. Jo també t’ho desitjo, company. Peace
and love, brother.
CAMBRER (al públic): Em sembla que vaig a demanar la
liquidació...

Fa el gest d’anar-se’n, però a mig camí FLORENCI l’atura.

FLORENCI: Disculpa, refugiat polític: això pot ser teu?

FLORENCI es treu de la butxaca un paquet que fa tic-tac i

l’hi entrega.

CAMBRER (llegeix): «A qui el vulgui...». No és meu, però em

sembla que ja sé de qui és: és que hi vénen molts
missatgers a fer la partida, saps?
FLORENCI: Partida? Has dit partida?

FLORENCI es treu de la màniga un visera de crupier i una

ruleta. Hi tira la boleta.

FLORENCI (amb veu greu): Hagan juego, señores...

CAMBRER: Se te’n va l’olla per instint, o és una mena
d’al·lèrgia?
FLORENCI: ¡No va más!

ROSA es desperta. CAMBRER se n’adona.

CAMBRER (al públic): Ara sí que me’n torno a la cuina...

CAMBRER, finalment, se’n va.

101
FLORENCI: Ja es troba millor, senyora?
ROSA: I ara per què em tornes a parlar de vostè?
FLORENCI: Un cafè? Dona, si encara tenim totes les cerveses
a la taula... Vinga, brindem i celebrem que la borratxera
no t’ha afectat massa!
ROSA: Jo, borratxa?
FLORENCI: I una amanida amb remolatxa, sí, dona, el que tu
vulguis, ja ho saps, carinyo. Però primer brindem, vols?

FLORENCI agafa una cervesa amb la mà alçada.

ROSA: Serà el millor, Florenci, serà el millor...

ROSA l’imita. Brinden.

FLORENCI: Salut, gitana meva...

ROSA: Per molts anys, desmemoriat meu...

Tornen a brindar. Es queden mirant. Tot seguit, salten

damunt la taula, s’abracen i es besen.
Fosc.

102
 ESCENA 11

S’han fusionat els dos escenaris en un d’únic: una sala de

festes. Tot està adornat com si d’una revetlla es tractés:
serpentines, globus i d’altres adornaments típics d’un bon
sarau. També hi ha un seguit de taules amb plats de menjar
i begudes per a l’ocasió. La música està molt alta: salsa.
Hi són tots, barrejats entre si: VIOLETA, AMAPOLA, BOIX,
FLORENCI, ROSER, NARCÍS i MARGARIDA. Només hi falta
CAMBRER. Vesteixen modelets de festa, excepte MARGARIDA i
NARCÍS, els quals vesteixen de nuvis hippies. La música
comença a abaixar-se fins que es difumina del tot.

VIOLETA: No hi falta ningú, oi?

AMAPOLA: Ja els he comptat abans: no, hi han vingut tots.
BOIX: No hi havia de venir un altre noi?
FLORENCI (a BOIX): ¿A dónde dice que va, abuelo?
BOIX (a VIOLETA): Treu-me el dislèxic aquest de sobre meu,
que no vull perdre els estreps una nit tan especial com
aquesta...
VIOLETA (a BOIX): Això ho has d’arreglar amb la teva futura
dona, rei: ja no és cosa meva.

VIOLETA li dóna l’esquena i comença a enraonar amb ROSER.

AMAPOLA (a BOIX): Deixa-me’l a mi, que ja hi tinc pràctica,

amor meu... Florenci, xato, aquesta nit no ens toquis la
pera, val?
FLORENCI: Que algú porti la sal, sisplau!
AMAPOLA (a BOIX): No li facis cas, vida: se li’n va una
mica el cap, però és molt bona persona. A més, ha trobat la
persona perfecta i la resta ha de venir per si sol, no
creus, carinyo?
BOIX: I tant, conillet meu...

103
BOIX i AMAPOLA s’abracen i es besen.

FLORENCI (a NARCÍS i MARGARIDA): Vosaltres sou els de

l’orquestra?
NARCÍS (a MARGARIDA): Aquest és aquell pobre d’esperit del
qual me’n vas parlar, àngel meu?
MARGARIDA: El mateix, estel meu.
FLORENCI: Ai, quina gràcia, Ester! I jo que em pensava que
et deies Margarida... No ens coneixem tu i jo?
MARGARIDA (atac): No, segur que no!
FLORENCI: Oi que sí? Ja m’ho semblava, ja... En alguna
manifestació, potser?
MARGARIDA (atac): Que no, Florenci, que no ens coneixem de
res! (Fi atac). Vinga, dedica’t a festejar la teva nòvia,
que la tens molt oblidada, pobreta...
NARCÍS (a MARGARIDA): Qui és la pobra desgraciada?
MARGARIDA (assenyalant amb atac inclòs): Aquella...
NARCÍS: Dissortada criatura de Déu...
FLORENCI (a NARCÍS): Ja se’n va, mossèn? Però si el nuvi
encara hi ha d’arribar...
NARCÍS: Els nuvis som tots, Florenci. Que no te’n recordes?
FLORENCI: Sí que me’n recordo, i tant! En Florenci, quin
paio més trempat! Suposo que m’estàs parlant del lampista,
oi?
NARCÍS (a MARGARIDA): De què parla ara?
MARGARIDA: Respira, medita uns segons i relaxa’t. L’hi
passa de seguida.
FLORENCI: Així que en Florenci, el lampista, és el nuvi?
Quina casualitat! Sabeu? Em fa una il·lusió tremenda! I
vosaltres, que en sou els padrins potser?
MARGARIDA: Mira, Florenci, et demanen...
S’hi apropa ROSER.

104
ROSER: No estaràs emprenyant ningú, oi, Flori?
FLORENCI: De margarina no sé si n’han comprat, però de
mantega sí que n’he vist. Per cert, no t’han dit mai que
t’assembles, però molt, a algú?
ROSER: I ara em surts amb aquestes? A qui, si es pot saber?
FLORENCI: A la meva promesa. És que sou clavades, tu!
ROSER: És que jo sóc la teva nòvia, burro!
FLORENCI: En Curro tenia un compromís familiar ineludible i
no hi podrà venir, em sap greu. Però no pateixi, senyora,
que el que sí que hi vindrà, segur, és en Crisantem Cardo.
ROSER: Què t’empatolles ara?

Se sent un timbre. Ningú no es mou.

VIOLETA: Que hi esperem algú més?

AMAPOLA: Que jo sàpiga, no.
BOIX: Vaig a obrir.

BOIX se’n va cap a la porta, però l’atura ROSER.

ROSER: Ja hi vaig jo, que vostè trigarà molt...

Finalment, ROSER obre la porta. És CAMBRER. Duu un immens

ram virolat. Vesteix molt elegant i va engominat.

CAMBRER: Bona nit, molesto?

FLORENCI: Modesto, passa, home, passa... Estàvem esperant
en Crisantem, però segur que tu també ets de bona pasta,
oi?
ROSER: Vinga, espavila, que tenim molta pressa i molta,
moltíssima feina, encara.

105
CAMBRER hi entra. Just quan ROSER tanca la porta, cau
rodona a terra. CAMBRER fa el gest de socórrer-la, però hi
arriba primer FLORENCI.

FLORENCI (a CAMBRER): No pateixis, li passa sovint: és una

mena de tic. Tornarà de seguida.

FLORENCI es queda atenent ROSER. CAMBRER continua cap dins.

Tots se’l miren, ben estranyats. Quan arriba a l’alçada de
VIOLETA, li entrega el ram.

CAMBRER: Això és per a tu, princesa meva.

VIOLETA: No t’hauries d’haver molestat, Crisantem...

VIOLETA agafa el ram i l’olora.

VIOLETA: Ets un sol, amor meu.

CAMBRER: I tu la meva lluna.

Seguidament, es miren, s’abracen i es besen.

BOIX (a AMAPOLA): Tu en sabies alguna cosa?

AMAPOLA: Primera notícia, reiet... Estic com tu de
sorpresa.
FLORENCI (a AMAPOLA): De compresa ara li’n demanaré una a
la meva futura dona. Quan es desperti, és clar... Mira, ja
torna! És com un miracle, oi?
BOIX: El que és un autèntic miracle és que t’estimi,
Florenci, que sembla que tinguis la closca plena
d’encenalls.
FLORENCI: Una miqueta que després repeteixen. Oi, vida? (a
ROSER, encara des del terra).
ROSER: Sí, carinyo, tot el que la teva ambigua ment vulgui.
Aixeca’m, Florenci, que no vull perdre’m el final de festa.

106
ROSER i FLORENCI tornen de bracet amb el grup. El centre
d’atenció torna a ser CAMBRER.

NARCÍS: Bé, Crisantem, que no penses explicar-nos per què

hi has vingut carregat amb aquest ram tan eixerit?
MARGARIDA: Això, que parli el nostre germà bàrman!
CAMBRER: Ara mateix ho anava a fer, gràcies per recordar-
m’ho... Violeta, amor meu, ja sé que ens coneixem des de fa
molt poc, però, saps, no vull perdre la que segurament és
la meva última oportunitat de ser feliç en aquesta monòtona
vida.
AMAPOLA: Però digues-ho ja, home!
BOIX: Vinga, Crisantem, que si se’t refreda ja veuràs com
costa tornar-la a encendre. Tu dic jo que la conec com si
l’hagués parit.
FLORENCI: Quin partit? Que hi ha lliga avui?
ROSER: Calla, Florenci, ara no.
VIOLETA: Però voleu deixar-lo parlar, pobret meu!
CAMBRER: Violeta, jo, jo, jo...
FLORENCI: Disculpi, senyor, però em sembla que això és seu.
Li juro que no l’hi he robat. És que m’agafa com una rampa,
sap?
FLORENCI li dóna un petit paquet embolicat de regal amb un
llaç.

CAMBRER: Gràcies, Florenci.

FLORENCI: Ja no crec que vingui el lampista, em sembla que
li ha sortit una urgència...
CAMBRER: Violeta, fes-me el favor d’obrir això i dir-me què
et sembla. Però, sobretot, et suplico que t’ho pensis dues
vegades abans de contestar-me.

107
VIOLETA no diu res i desembolica el regal. Dins hi troba
una caixeta la qual obre. En treu un anell. S’emociona.

VIOLETA: És...
CAMBRER: Què?!
VIOLETA: És que no tinc paraules per...
CAMBRER: Digues-ne la primera que et passi pel cap.
ROSER: Però deixa-la respirar, animal!
FLORENCI (a ROSER): On t’has fet mal, amor meu?
MARGARIDA: Vinga, Violeta, ànim!
NARCÍS: Endavant! Amb el cor a la mà!
FLORENCI: Per què parla en àrab el de l’orquestra?
VIOLETA: Estic tan emocionada que no sé què dir...
BOIX: Vinga, dona, que un com aquest no el tornaràs a
trobar...
AMAPOLA: Tu pots, Violeta.
VIOLETA: Crisantem, només puc dir-te el que sento en
aquests moments d’una sola manera.
CAMBRER: Quina?
VIOLETA: Aquesta...

VIOLETA s’hi apropa, l’abraça i es besen. Tots els presents

comencen a aplaudir. De cop, s’apuja la música i tots
comencen a ballar. Tots excepte CAMBRER i VIOLETA, els
quals queden aïllats de l’escenari.

CAMBRER: Saps, amor meu? Jo ja sabia al principi d’aquesta

increïble història que acabaria així.
VIOLETA: Doncs devies ser l’únic, rei.
CAMBRER: És que tu no saps a què em dedico després de
plegar del bar.
VIOLETA: No, encara no m’ho has explicat. Ara no
m’espantaràs, oi?
CAMBRER: No crec.

108
VIOLETA: M’ho dius o no, Crisantem meu?
CAMBRER: Sóc dramaturg.
VIOLETA: Perdona, vida, però és que sóc una mica imprecisa
amb les paraules massa cultes, saps?
CAMBRER: Escric obres de teatre.
VIOLETA: Ah, sí? Que interessant, oi?
CAMBRER: Moltíssim, no t’ho pots ni arribar a imaginar,
floreta meva.
VIOLETA: I te n’han arribat a estrenar alguna?

CAMBRER mira el públic i contesta a VIOLETA.

CAMBRER: Aquesta és la primera...

Fosc.
Teló.

109
 EL DILEMA
DE LA MÀSCARA
Als patriotes que lluiten, dia a dia, per assolir
la sobirania de la seva nació.

PERSONATGES

 EL CAP : 50 ANYS
 EL POLICIA: 25 ANYS
 LA RADICAL: 20 ANYS
 LA POLÍTIC : 40 ANYS

 PRESENTADORS NOTICIARI: 30 ANYS

110
L’escenari és en penombra. Només està mig il·luminada la
part de dalt, el menjador. Silenci total. De sobte, els
crits de LA RADICAL la qual empeny EL POLICIA, d’uniforme
policial (vermell, blau i blanc), amb una vena negra que li
tapa els ulls i lligat de mans, alhora que l’apunta amb una
pistola al clatell. S’acaba d’il·luminar la part de dalt de
l’escenari: és un menjador auster; l’únic que hi destaca és
una televisió al mig, apagada.

LA RADICAL (amb mala llet): Passa endavant, desgraciat!

EL POLICIA camina dues passes cap endavant, però a la

tercera ensopega i cau de genolls. Immediatament, LA
RADICAL li fum una puntada de peu al costat.

LA RADICAL: Vols tirar cap dins, escòria? Com vols que t’ho
digui?

EL POLICIA s’està de genolls, encara, però sembla mig

recuperat de l’atac de LA RADICAL. Darrera d’ells dos, hi
apareix EL CAP, el qual encara duu el passamuntanyes posat
i una pistola visible mig amagada entre els pantalons.

EL CAP (a LA RADICAL): Deixa de pegar-li, fes el favor.

LA RADICAL: Però sí és que...
EL CAP: Sisplau, no t’ho prenguis tan a pit, d’acord? Ni
que en fos el primer que segrestem...
LA RADICAL: No, és clar, això ja ho sé: però no em negaràs
que aquest cop és diferent.
EL CAP: D’això es tracta, sinó no ho hauríem fet. Ja saps
que en pensa la direcció a hores d’ara.
LA RADICAL: Colla de calçasses...
EL CAP: Les coses han canviat.
LA RADICAL: A pitjor.

111
EL CAP: Amb la violència no s’arriba enlloc, ja ho hauries
de saber.
LA RADICAL: A no? I això que és, si es pot saber, una
entrevista de treball? (assenyalant EL POLICIA, el qual
continua en la mateixa posició esperant esdeveniments).
EL CAP: Ja ho discutirem després, vols?
LA RADICAL: Després de què, si es pot saber? (desafiant)
EL CAP: Després d’acomodar el nostre hoste...
LA RADICAL: Ja el baixo jo.
EL CAP: No: no vull que rebi cap mal que ens faci avortar
l’operació, moltes gràcies...

LA RADICAL s’emprenya visiblement, li dóna l’esquena, busca

una cigarreta dins una calaixera del menjador, l’encén i
fuma en un racó mentre enretira la cortina i mira cap
enfora. Mentrestant, EL CAP es dirigeix cap a EL POLICIA,
l’aixeca i l’acompanya cap a la dreta de l’escenari.
Comença a il·luminar-se la part inferior de l’escenari.
Intuïm una escala de cargol que comunica les dues estances.
Els dos homes la baixen. En tot moment EL CAP duu agafat
d’un braç EL POLICIA. Arriben a una porta tancada que EL
CAP obre amb clau. Aleshores és la part de dalt de
l’escenari, el menjador, que s’enfosqueix: l’única llum és
la de la cigarreta que fuma LA RADICAL. EL CAP empeny la
porta perquè hi pugui entrar EL POLICIA. Quan EL CAP
acciona un interruptor, tota l’estança s’il·lumina. Som en
un zulo: un matalàs i un orinal, no hi ha res més.
Seguidament, EL CAP obliga EL POLICIA a estirar-se damunt
el matalàs. El deixa sense dir-li res. Se’n va i tanca amb
clau. L’escala comunicant s’enfosqueix. EL POLICIA comença
a plorar, en silenci. Mentrestant s’ha il·luminat del tot
el menjador. EL CAP es treu el passamuntanyes, encén el
televisor i s’asseu en una cadira al voltant de la taula.
LA RADICAL es palplanta davant seu. Entre els dos veiem

112
l’aparell televisor, el qual es disposa a oferir el
noticiari de la nit.

LA RADICAL: Quan vindrà?

EL CAP (consulta el seu rellotge): Ja no pot trigar
gaire...
LA RADICAL: Te’n refies?
EL CAP: D’ella? És clar, per què no ho hauria de fer?

EL CAP es treu la pistola de l’interior dels pantalons i la

desa damunt la taula.

LA RADICAL: No m’agraden els polítics, ja ho saps. No m’han

agradat mai. Són dèbils, company. Entorpeixen la progressió
de la causa.
EL CAP: Sempre tan negativa...
LA RADICAL: Però eficaç.
EL CAP: Però massa violenta. La majoria de les vegades no
cal.
LA RADICAL: A totes les guerres reben innocents. Sense
excepció.
EL CAP: Ets massa jove per parlar de guerres.
LA RADICAL: Ah, sí? Doncs no ho dec ser per executar
traïdors a la pàtria, oi? Quants me n’he hagut de carregar
perquè els capitostos com qui tu ja saps no s’embrutin les
mans de sang i l’endemà surtin a la tele posant-se la
medalla per a la pau i el diàleg? Eh, digues?
EL CAP: No dic que no tinguis bona part de raó, però molts
cops se te’n va l’olla,. T’aprecio, i molt.

Breu silenci, durant el qual aprofita LA RADICAL per desar

la seva pistola damunt la taula, al costat de la de EL CAP.
LA RADICAL se sent abatuda i s’asseu al costat de EL CAP.

113
De cop, torna la penombra al menjador i s’apuja el volum
del televisor. EL PRESENTADOR comença a parlar.

PRESENTADOR: Bona nit, aquest vespre a quarts de nou han

segrestat a punta de pistola al centre de la capital un
caporal de la policia autonòmica, el qual es disposava a
tornar al seu domicili particular quan ha estat interceptat
per un cotxe robat i amb matrícula falsa. Dues persones,
presumiblement un home i una dona, s’han endut per la força
el mencionat agent de la llei quan aquest...

La veu de EL PRESENTADOR es difumina i torna la llum a

l’escenari.

LA RADICAL: I ara què se suposa que hem de fer?

EL CAP: Esperar. Demà serà un altre dia.
LA RADICAL: I ella?
EL CAP: Algun contratemps li deu haver sorgit, no pateixis.
LA RADICAL: D’acord. Vols que...
EL CAP: Ja ho faré jo. Ves-te’n a dormir: demà serà un dia
molt dur. Bona nit...
LA RADICAL: Bona nit...

LA RADICAL surt d’escena i es queda sol EL CAP, mirant

fixament el televisor. Seguidament, dóna un cop a la taula
i també surt d’escena.
Fosc.

És de bon mati, gairebé de matinada. No hi ha ningú al

menjador. Tan sols veiem la figura de EL POLICIA en la
mateixa posició que l’hem vist abans. El primer en
aparèixer al menjador és EL CAP, descalç i vestit només amb
els pantalons del pijama. Badalla, s’asseu en una cadira i
encén una cigarreta. La gaudeix amb tota la tranquil·litat

114
del món. Tot seguit hi apareix LA RADICAL, la qual vesteix
un barnús fosc i duu una tassa fumejant a la mà; també
camina descalça. S’asseu al seu costat. No es miren, només
esperen que un dels dos prengui la iniciativa.

LA RADICAL: Hauríem de...

EL CAP: Ara hi anava. Tu queda’t aquí, per si truca.
LA RADICAL: Molt bé.

EL CAP es posa el passamuntanyes, agafa la pistola de la

taula i baixa l’escala i, a mesura que hi avança,
s’il·lumina el zulo. De cop, EL POLICIA es regira. Té por.

EL CAP: Tranquil. Ara estic per tu...

EL POLICIA sembla que es tranquil·litza, de moment.

EL CAP (palplantat davant seu): Suposo que tens ganes de

fer les teves coses. Si et portes bé, et deslligo. Però ho
hauràs de fer davant meu.

EL POLICIA ho afirma amb el cap.

EL CAP: Pots parlar, si vols. Ningú no t’ho ha prohibit.

EL POLICIA no diu res i espera que EL CAP faci el que li ha

promès. Aquest es posa la pistola als pantalons, treu un
clauer de la butxaca i li obre les manilles. EL POLICIA,
alleugerit, comença a abaixar-se els pantalons. EL CAP li
apropa l’orinal i es dóna mitja volta. Mentre EL POLICIA
orina, EL CAP li parla, amb aparent normalitat.

115
EL CAP: Ja sé que has hagut de passar una mala nit, però la
direcció ens prohibeix donar facilitats d’entrada.
M’agradaria que fessis l’esforç d’entendre-ho.

EL POLICIA encara no diu ni fava; només orina.

EL CAP: Ara et baixarem l’esmorzar. A la nit et podràs

rentar una mica, si et ve de gust.

EL POLICIA: Gràcies...

EL CAP es gira.

EL CAP: Ja has acabat?

EL POLICIA: Sí...

EL CAP li pren l’orinal i el deixa en un racó.

EL CAP: Molt bé, ara sigues bon minyó i deixa’m que et

torni a col·locar les manilles.
EL POLICIA: No em podríeu...
EL CAP: Ho sento, fins que no m’ho ordenin, no puc fer-ho.
Em sap molt de greu, però jo compleixo ordres, com tu.

EL POLICIA, resignat, li mostra els canells.

EL CAP: Així m’agrada, sense problemes. Millor per a tots.

Se sent el clic de les manilles.

EL CAP: T’ajudo a tombar-te.

EL POLICIA: Prefereixo quedar-me dempeus, si puc.
EL CAP: Tu mateix... D’aquí una estoneta et portem una mica
de menjar. Fins ara.

116
EL POLICIA es queda caminant de punta a punta del zulo,
nerviós. EL CAP tanca la porta i puja l’escala. Torna a
fondre’s la llum del zulo i a il·luminar-se, amb la llum
del dia, el menjador. La taula està plena de menjar i, al
mig, hi ha una safata amb un plat amb dolços. Quan arriba a
dalt, EL CAP es treu el passamuntanyes i desa la pistola.
Pregunta sense interlocutor aparent.

EL CAP: Això és per a ell? (es refereix a la safata).

LA RADICAL (sense sortir a escena): Sí... En tindrà prou,
no?
EL CAP: I si no, que en demani més: no el matarem de gana
pas.
LA RADICAL (tornant a escena; ja va vestida de carrer): No,
de gana segur que no...

S’asseuen al voltant de la taula i esmorzen.

LA RADICAL: Posem la tele?

EL CAP: Molt d’hora, no?

De sobte, sona el telèfon. Ambdós es fiten, però es EL CAP

qui s’aixeca per agafar-lo. Contesta de peu.

EL CAP: Sí? Ja era hora... (es mira LA RADICAL, la qual li

torna la mirada malhumorada). Que no teniu rellotge? Doncs
llavors? Que no m’emprenyi? Saps a quina hora vau quedar de
trucar-nos? Escolta, no m’expliquis la teva vida, que tots
tenim els nostres problemes. Ni equip ni hòsties, us heu
passat. Què...? No, digues...: ara ja està fet. D’acord, te
les accepto. A quina hora dius? Sisplau, no trigueu.
Necessitem sortir perquè ens toqui l’aire. Fins ara. No, de
moment no necessitem re, gràcies.

117
EL CAP penja i torna a asseure-s’hi.

LA RADICAL: Què diu aquesta inútil amb corbata?

EL CAP: El de sempre: excuses burocràtiques de polític
perdedor.
LA RADICAL: Ja t’ho deia jo...

Silenci breu.

EL CAP: Em passes un altre pastisset?

LA RADICAL li atansa la safata. Somriuen per compromís.

Se’ls nota tensos.

EL CAP: Quan acabis, li baixes l’esmorzar al nostre

convidat, val?
LA RADICAL: Només faltaria.

EL CAP s’aixeca i se’n va.

LA RADICAL: Te’n vas?

EL CAP: Vaig a dutxar-me. Per què?
LA RADICAL: Res, curiositat...

EL CAP surt d’escena i LA RADICAL es disposa a baixar al

zulo. Tot seguit, es posa el passamuntanyes i agafa la
pistola i la safata. Baixa l’escala. Canvi de llum.

LA RADICAL (a EL POLICIA): Afanya’t que no tinc tot el dia

per a tu...

EL POLICIA s’incorpora, estava estirat, i s’asseu damunt el

matalàs.

118
LA RADICAL: Magdalena, croissant o galetes?
EL POLICIA: Tant és...
LA RADICAL: No m’ho facis repetir un altre cop.
EL POLICIA: Magdalenes, si no es gaire molèstia.

LA RADICAL li n’atansa dues. EL POLICIA se les menja amb

fruïció. LA RADICAL se’l mira amb una barreja de fàstic i
llàstima.

EL POLICIA: Podria beure una mica d’aigua, sisplau?

LA RADICAL: T’he portat llet i suc.
EL POLICIA: Millor suc.
LA RADICAL: Vols una altra pasta?
EL POLICIA: De moment, no, gràcies.

LA RADICAL li atansa un got de plàstic amb suc de taronja.

Se’l beu d’un sol glop.

LA RADICAL: En vols més?

EL POLICIA: Gràcies.

LA RADICAL li torna a omplir el got del tetrabric que duu a

la safata. L’hi torna a donar i EL POLICIA en torna a
beure; aquest cop triga una mica més.

LA RADICAL: Ara et baixaré una garrafa d’aigua i un got

net.
EL POLICIA: Gràcies.
LA RADICAL: No cal que ens donis les gràcies cada cop. No
som pas monstres, nosaltres; per tant, el mínim que podem
fer és alimentar-te tres vegades al dia.

EL POLICIA calla i LA RADICAL aprofita per pujar al

menjador. Canvi de llum. Quan arriba, es treu el

119
passamuntanyes i desa la safata damunt de la taula. Apareix
EL CAP, vestit de carrer i amb el cabell visiblement moll.
S’està cordant la camisa.

EL CAP: Com està?

LA RADICAL: Força bé, diria jo.
EL CAP: Ha menjat?
LA RADICAL: Magdalenes amb suc de taronja.
EL CAP: Bé. Recorda’m que a l’hora de dinar li preguntem si
pren algun medicament. Jo diria que no...
LA RADICAL: Ja ens ho hauria comentat, no creus?
EL CAP: A vegades l’acolloniment els fa perdre fins la
memòria.

LA RADICAL no li contesta i se’n va cap a la cuina. De cop,

truquen al timbre. LA RADICAL corre al llindar. EL CAP la
mira i la tranquil·litza amb la mà alçada. En silenci,
agafa la pistola de la taula i mira per l’espiell. Es gira
i anuncia la visita.

EL CAP: És ella.

LA RADICAL es tranquil·litza i se’n torna cap a la cuina.

Apareix en escena LA POLÍTIC. Vesteix americana i duu una
cartera d’executiu.

LA POLÍTIC (en veu baixa): Bon dia.

EL CAP: Bon dia? Però tu saps quina hora és?
LA POLÍTIC: Abaixa la veu, per l’amor de Déu...
EL CAP: Què et passa? Que tens por que et reconegui?
Aquesta sí que és bona...
LA POLÍTIC: D’això, algun problema, companys?
EL CAP: Companys? I aquesta amabilitat?
LA POLÍTIC: Que no pertanyem al mateix bàndol?

120
EL CAP: Home, si vols dir-ho així...

Se sent LA RADICAL com crida:

LA RADICAL: Hipòcrites!
LA POLÍTIC (a EL CAP): Què ha dit aquesta?
EL CAP: Ni cas. Escolta, què diuen els de dalt?

LA POLÍTIC es treu la jaqueta i s’asseu en una butaca.

LA POLÍTIC: De moment, seguim el pla establert.

EL CAP: Doncs de moment ja l’heu cagada, perquè heu fet
salat.
LA POLÍTIC: Ja t’he explicat abans que hem sofert un
contratemps logístic.
EL CAP: Quin, si es pot saber?
LA RADICAL: Colla d’inútils!
LA POLÍTIC: Què ha dit ara?
EL CAP: Ni te l’escoltis. Què m’estaves dient?
LA POLÍTIC: Algú de dins l’ha cagada.
EL CAP (sorprès): Què?
LA POLÍTIC: Encara no se sap qui ha estat, però, per un
moment, semblava que l’operació s’havia de cancel·lar.
EL CAP: Tan greu ha estat?
LA POLÍTIC: Pitjor.
EL CAP: Però s’ha arreglat o no?
LA POLÍTIC: Hem rebut un parell de trucades de França. Tot
solucionat, almenys de moment.
EL CAP: Està bé... I el relleu?
LA POLÍTIC: D’això venia a parlar-vos...

LA RADICAL apareix en escena amb un drap entre les mans.

LA POLÍTIC (a LA RADICAL): Bon dia.

121
LA RADICAL: Hola.
LA RADICAL i EL CAP s’asseuen ben a prop de LA POLÍTIC:
l’escolten expectants.

LA POLÍTIC: No en tindreu cap, de moment.

EL CAP: La mare que...
LA RADICAL: Sou una colla de malparits...

LA RADICAL s’aixeca i se’n va cap a la cuina. Comença a

trencar plats i gots. EL CAP es posa les mans al cap i
comença a fer-se un massatge frenètic a la templa. LA
POLÍTIC empassa saliva i continua la seva oratòria.

LA POLÍTIC: Tampoc no cal que us poseu així. En un parell

de setmanes suposo que tot estarà arreglat. Estem esperant
notícies d’una gent del nord, no és segur que puguin venir-
hi, però és possible que...
EL CAP (interrompent-lo): Calla d’una puta vegada, que em
fas venir mal de cap i tot!
LA RADICAL: Cabrons, són un grapat de cabrons!!
LA POLÍTIC: Escolta, aquesta s’està passant de la ratlla...
EL CAP: I t’estranya? És una putada, i de les grosses. Però
a qui se li ocorre? Qui ha estat la ment privilegiada? Mira
que són inútils...
LA POLÍTIC: L’ordre és directa d’ella.
EL CAP: D’ella?
LA POLÍTIC: Sí, no estava autoritzat a dir-t’ho, però...
EL CAP: De debò que cada dia està pitjor...
LA POLÍTIC: Això no ho discutirem pas, però jo no puc fer-
hi res més. Bastant he fet venint en persona i dient-vos el
que us he dit.
EL CAP: Què et creus? Que no t’ho agraïm?

LA RADICAL torna a escena, molt més calmada.

122
LA POLÍTIC: Si en el fons teniu raó, però...
EL CAP: No t’ho prenguis com una cosa personal. Però se’ns
va prometre una cosa i ara n’és una altra totalment
diferent. Entens la nostra postura?
LA POLÍTIC: És clar, home, és clar. Quants anys fa que tu i
jo ens coneixem, digues? Quinze, vint?
EL CAP: Potser més i tot.
LA POLÍTIC: Mai no t’he fallat. Ella és molt jove, encara,
però...
LA RADICAL (tallant-lo): Què vols dir amb això?
LA POLÍTIC: És un tema entre ella i jo. I t’agrairíem que
fumessis el camp, moltes gràcies.

LA RADICAL busca la complicitat amb la mirada de EL CAP,

però aquest està del tot d’acord amb LA POLÍTIC. Emprenyada
com una mona, LA RADICAL obre la porta i tanca d’un cop
sec. Quan LA POLÍTIC ha comprovat que ja ha marxat LA
RADICAL, reprèn la conversa.

LA POLÍTIC: Per fi... Aquesta qui la va fitxar?

EL CAP: Un que ja no hi és.
LA POLÍTIC: Trànsfuga?
EL CAP: Assassinat.
LA POLÍTIC: Hòstia! Pels nostres?
EL CAP: Per la bòfia.
LA POLÍTIC: Fills de puta...
EL CAP: Terrorisme d’estat. Està de moda pertot arreu.
Després diuen que nosaltres som els antidemocràtics.
LA POLÍTIC: Doncs el que d’aguantar jo al Parlament, ni
t’ho explico...
EL CAP: M’ho puc imaginar, t’ho asseguro.
LA POLÍTIC: D’això, canviant de tema...
EL CAP: Està bé, no cal que patiu. No li falta de res.
LA POLÍTIC: Ha menjat?

123
EL CAP: Sí. De moment no ens ha donat cap problema.
LA POLÍTIC: Perfecte. Jo ja hauria d’anar tirant...

LA POLÍTIC s’aixeca i agafa l’americana per posar-se-la.

LA POLÍTIC: Et trucaré a última hora de la nit. Així no he

de donar explicacions a ningú.
EL CAP: Tu mateix. I mira si pots fer alguna cosa amb això
del relleu. No crec que ens ho puguem combinar més d’un
mes, tirant llarg.
LA POLÍTIC: Si les coses van com han d’anar, en quinze dies
tres setmanes tot aquest assumpte s’ha de donar per tancat.
EL CAP: Tant de bo, noia; tant de bo...
LA POLÍTIC: Per cert, ella no ho sap, oi?
EL CAP: No, i per mi no se n’assabentarà.
LA POLÍTIC: Sóc un nínxol, ja saps que pots comptar amb mi.

Es donen dos petons i es fiten. Seguidament, s’abracen amb

cordialitat. LA POLÍTIC se’n va i EL CAP tanca la porta.
Surt d’escena. Al cap d’uns segons torna del carrer LA
RADICAL; encara està emprenyada i porta un parell de diaris
sota el braç. Busca desesperadament EL CAP.

LA RADICAL: Hola?

No contesta ningú.

LA RADICAL: Hola?
A la segona, EL CAP apareix en escena per l’altra banda on
sigui LA RADICAL.

EL CAP: Què?
LA RADICAL: Ja se n’ha anat aquest imbècil?
EL CAP: Sí, i no és cap imbècil. Que et quedi molt clar.

124
LA RADICAL: No, no poc, ara em diràs que és un heroi de
guerra...
EL CAP: Doncs més aviat sí.

LA RADICAL triga a reaccionar. No acaba d’entendre el

comentari.

EL CAP: La camarada n’havia fet de grosses, fa un munt

d’anys, quan tu encara no havies nascut i jo era un pipioli
que no havia disparat una pistola en sa vida.
LA RADICAL: No en sabia res, em pensava que...
EL CAP: No es pot saber tot en aquesta vida. No es pas
culpa teva. Senzillament, ningú no t’ho havia comentat. A
més, no té més importància, creu-me.

Breu silenci.

LA RADICAL: I com ha acabat al Parlament? Que no controlen

el passat dels diputats?
EL CAP: Ai, filla: si ho fessin, estarien tots els seients
buits, t’ho prometo. Tots tenim un passat, absolutament
tots. I el que digui el contrari, menteix. Ella, ara, és
una persona nova, regenerada, moderna, el que no vol dir
que no recordi qui havia estat abans. Només t’asseguro una
cosa: era i és del morro fort. Els té quadrats i no li
tremolaria el pols si hagués de prémer el gallet un altre
cop. És dels que se n’enyora.
LA RADICAL: No ho sembla.
EL CAP: No, però és tal i com t’ho dic.
LA RADICAL: M’has convençut. Potser, si l’hagués conegut
llavors, m’hauria caigut una mica millor.
EL CAP: Pots posar-hi la mà al foc.

Breu silenci.

125
LA RADICAL: I què te n’ha comentat, de l’operació? Algun
problema d’última hora?
EL CAP: Sí, però pel que sembla ja està resolt o a punt de
solucionar-se.
LA RADICAL: Però no tindrem relleu.
EL CAP: D’entrada, no.
LA RADICAL: Ja... I tu què en penses?
EL CAP: Que ens ho hem de prendre amb calma. Tenim una vida
molt valuosa a les nostres mans. No la podem cagar.
LA RADICAL: Encenc la tele?
EL CAP: És molt d’hora, no t’obsessionis tampoc. Has portat
els diaris?
LA RADICAL: Quin vols?
EL CAP: Tant és: tots diuen mentides...

Fosc.

Som al zulo. EL CAP dóna de menjar a EL POLICIA, el qual

vesteix un xandall. Amb una cullera de plàstic li va donant
sopa.
EL CAP: En vols més?
LA POLÍTIC: Un parell de cullerades.

EL CAP les hi dona. Seguidament, li eixuga els llavis i li

dóna una mica d’aigua.

EL CAP: Carn o peix?

EL POLICIA: Peix, si pot ser.
EL CAP: Només faltaria: no és cap hotel, però tampoc no és
la presó.
EL POLICIA: I tu com ho saps?
EL CAP: I tu?
EL POLICIA: Jo què?

126
EL CAP: Tu com saps quina diferència hi ha entre una presó
i un hotel? Que has estat mai engarjolat?
EL POLICIA: No, evidentment que no.
EL CAP: Llavors? No em diràs que eres un torturador de
merda?
EL POLICIA: No he treballat mai en un centre penitenciari.
I, per cert, a les presons no s’hi ha torturat mai.
EL CAP: Perquè tu ho diguis, xato!
EL POLICIA: Per què n’estàs tan segur?
EL CAP (ferit): Perquè jo sí que sé quina és la diferència
entre el menú d’un hotel i el ranxo de la presó.

Breu silenci.

EL POLICIA: Quant de temps hi vas ser?

EL CAP: Poc més de tres anys.
EL POLICIA: Violència als carrers?
EL CAP: I tinença il·lícita d’explosius i armes de foc.
EL POLICIA: Vas començar jove.
EL CAP: O comences de jove, o ja no ha fas en la vida.
EL POLICIA: No hi estic d’acord.
EL CAP: Ah no?
EL POLICIA: No. Jo també vaig començar com tu, pel camí
erroni, però vaig saber rectificar a temps.
EL CAP: Camí erroni? De què carai em parles tu ara?
EL POLICIA: Què creus, que jo no estimo el meu país?
EL CAP: Home, no pretendràs vendre’m que tu i jo som al
mateix sac.
EL POLICIA: L’un en una punta i l’altra a l’altra, però sí,
al mateix sac. Som les dues cares d’una mateixa medalla.
T’agradi o no.
EL CAP: Això cal que m’ho demostris. Amb ets i uts.
EL POLICIA: És ben senzill: tu no estimes aquest país per
la seva gent, per la seva llengua, pel seu paisatge?

127
EL CAP: Lògicament.
EL POLICIA: Doncs jo també.
EL CAP: Sí, però jo me l’estimo, principalment, per les
tremendes ganes que té de tornar a ser el que era i que mai
havia d’haver deixat de ser. Lliure i ric, sense enemics
que el vulguin esfondrar dia rere dia.
EL POLICIA: Estàs molt equivocat: ningú no li vol cap mal.
Vosaltres sou l’únic perill. Controlat, però l’autèntic
perill al cap i a la fi.
EL CAP: Perill... Està clar que parles sota una influència
equivocada. Ja em faig el càrrec que el fet que siguis aquí
dins et provoca una visió totalment subjectiva dels fets.
És ben normal, malgrat les circumstàncies.
EL POLICIA: Circumstàncies? Fa una pila de dies que em
teniu com un gos, brut, sense deixar-me ni veure la llum
del sol, sense poder ni rentar-me ni fer les meves
necessitats més primàries amb un mínim d’intimitat, apartat
de la meva família, del que més estimo, de la meva dona, de
les meves filles...

EL POLICIA, sobtadament, es posa a plorar. Breu silenci.

EL CAP: Ja tornaré d’aquí una estona amb el tall i les

postres...

EL CAP se’n va i es fon per l’escala. EL POLICIA continua

plorant amb el cap sobre el coixí i picant amb un puny el
matalàs. Canvi de llum. Quan EL CAP arriba al menjador,
després de treure’s el passamuntanyes i desar la pistola,
s’asseu en una butaca i encén el televisor. Estan parlant
del segrest. Fosc, només s’il·lumina el televisor.

PRESENTADORA: Avui ja es compleixen deu dies del segrest

del policia autonòmic. De moment, la banda terrorista i el

128
govern central continuen lluny d’apropar-se. A més, els
darrers actes de violència al carrer estan minant la
possible conversa entre dirigents d’ambdós cantons.
Precisament el portaveu del govern central ha pronunciat
unes paraules aquest matí a la població de...

EL CAP no permet que continuï parlant la PRESENTADORA i

tanca l’aparell amb el comandament a distància.
Seguidament, s’aixeca i surt per la porta del carrer. Quan
es tanca la porta, apareix en escena LA RADICAL que fa cara
de no entendre res.
Fosc.

Són al menjador EL CAP, LA RADICAL i LA POLÍTIC, asseguts

al voltant de la taula del menjador: estan sopant.

LA POLÍTIC: Com està el nostre noi?

EL CAP: Em dóna la impressió que ho té bastant coll avall.
LA POLÍTIC: Fa bona cara?
LA RADICAL: Per què ho preguntes?
LA POLÍTIC: Estic parlant amb ell.
EL CAP: És clar. Per què no hauria de fer-la?
LA POLÍTIC: Només era un comentari, sense cap malícia.
LA RADICAL: A la millor el teu «camarada» es pensa que el
maltractem, que li peguem.
LA POLÍTIC: Que el maltractes. M’han arribat notícies se
te’n va la mà força sovint.
LA RADICAL: Escolta, però tu de què vas?
EL CAP: No t’esveris.
LA RADICAL: I una merda! Aquest desgraciat està dient
pestes de mi i tu ets incapaç de defendre’m! A la merda
tot! A la merda els dos!!

129
Després de dir això, LA RADICAL s’aixeca d’una revolada,
bolca la cadira i surt d’escena. LA POLÍTIC ni s’ha immutat
per la situació i continua menjant com si res no hagués
succeït. En canvi, EL CAP el mira disgustat.

LA POLÍTIC: Aquest jovent...

EL CAP: Cada cop que vulguis parlar amb mi, no cal que li
busquis les pessigolles, entesos?
LA POLÍTIC: Sí, papa... Que te n’has enamorat, potser?
EL CAP: Ves-te’n a la merda, vols?
LA POLÍTIC: Noi, que susceptible estàs últimament, ets
incapaç d’aguantar una brometa...
EL CAP: Ja saps que no m’agrada, gens, barrejar el plaer
amb la feina. I menys els assumptes de la bragueta. Una
vegada i mai més, t’ho juro.

Brevíssim silenci.

LA POLÍTIC: Ja no me’n recordava, perdona’m. Fa tants

anys...
EL CAP: Sí, fa massa anys de tot plegat.
LA POLÍTIC: Què se n’ha fet?
EL CAP: D’ella?
LA POLÍTIC: No és aquella que van trobar a la frontera...?
EL CAP: Amb dos trets al clatell. La mateixa.
LA POLÍTIC: Mala història.
EL CAP: Una de tantes, una de tantes...
Silenci tens.
EL CAP serveix més vi per als dos. A mitja copa, LA POLÍTIC
l’atura.

LA POLÍTIC: Tinc un bon tros amb cotxe encara.

EL CAP: Te’n vas a la capital?

130
LA POLÍTIC: Sí, demà tenim reunió d’emergència de la
Comissió.
EL CAP: Veuràs el President?
LA POLÍTIC: No ho crec: ens atendrà el llepa del
vicepresident.
EL CAP: Deixa’l córrer aquest també... Ja té clar quin
partit ha de votar les properes eleccions?
LA POLÍTIC: Mai no ho ha sabut. Saps què et dic? Em dóna la
impressió que és el primer polític que vota un altre partit
que no és el seu.
EL CAP: Molt fort, no?
LA POLÍTIC: És tan subnormal, pobret meu, que el crec capaç
d’això i de coses encara més surrealistes.

Ambdós riuen còmplices.

EL CAP: Se’n sap alguna cosa?

LA POLÍTIC: Paciència. Només puc dir-te això. T’hi hauràs
de conformar, de moment.
EL CAP: Aquest cop m’està costant més que mai... (abatut).
LA POLÍTIC: Ens fem vells, company!
EL CAP: No és només això.
LA POLÍTIC: Què vols dir, exactament?
EL CAP: Quan això s’acabi, alguna cosa s’haurà mogut.
N’estic segur.
LA POLÍTIC: Cada dia es mouen coses. L’univers s’està
movent contínuament. És l’essència de la vida.
EL CAP: Saps, perfectament, a què em refereixo.
LA POLÍTIC: Què et penses, que jo no hi dono mil voltes? Et
penses que sóc feliç amb aquesta vida tan arriscada que
porto? Que és agradable tenir dues cares, una família a la
qual has de mentir per la seva protecció, un mirall que no
et torna la teva imatge als matins perquè no sap, ben bé,
com ets? S’ha de tenir un parell de pebrots per fer el que

131
jo faig. Tots no som iguals, que ho tinguis molt clar:
alguns hem de patir el doble perquè els altres pugueu tirar
endavant sense trobar-vos gaires esculls pel camí.

Silenci.

LA POLÍTIC: No pretenc anar de màrtir a la vida. Som amics

de tota la vida, no he volgut ofendre’t.
EL CAP: No ho has fet, no pateixis.
LA POLÍTIC: Llavors? Et veig molt fotut...
EL CAP: M’has fet recordar moltes coses que em pensava que
mai més em vindrien al cap. Ara m’adono que encara tinc
molta merda per treure’m del damunt.
LA POLÍTIC: Ho estàs fent molt bé. La cúpula està molt
orgullosa de tu; per això van escollir-te.
EL CAP: A mi i a ella.
LA POLÍTIC: Ella és un cas a banda, creu-me...
EL CAP: Ara no t’entenc.
LA POLÍTIC: És la candidata ideal a carregar-se el marró si
les coses s’espatllen.
EL CAP: No sereu tan cabrons de col·locar-li el mort, oi?
LA POLÍTIC: Depèn de com vagin les coses, ja t’ho he dit.
EL CAP: No tenen per què tòrcer-se.
LA POLÍTIC: No, però tampoc no ho hem de descartar.
EL CAP: No, és clar... Sempre la podem cagar.
LA POLÍTIC: Jo no he dit això, només he dit que...
EL CAP: Que sí, que ja t’he entès a la primera, carai...

Breu silenci.

LA POLÍTIC: Bé, em sembla que ja t’he escalfat el cap

massa. Me’n vaig.

132
LA POLÍTIC s’aixeca, es posa l’americana i agafa la
cartera. Ja d’esquenes diu:

LA POLÍTIC: Gràcies pel sopar.

EL CAP: De re.
LA POLÍTIC (des del llindar): I no t’ho prenguis a la
valenta, em sents?
EL CAP: Ho intentaré. Que tinguis bon viatge.
LA POLÍTIC: Gràcies. I acomiada’t de part meva de la
cuinera. Felicita-la de la meva part.
EL CAP: Ho faré. Adéu.

Es tanca la porta. Torna a escena LA RADICAL amb una

safata.
LA RADICAL: Vaig a donar-li el sopar.
EL CAP: Molt bé. Que no et poses el passamuntanyes?
LA RADICAL: Per què? Estic farta de fer comèdia.
EL CAP: Almenys agafa la pistola, no?
LA RADICAL: Que no s’escaparà, home... Si està més mort que
viu...

LA RADICAL baixa l’escala. Veiem com es queda sol clavat

enmig de l’escenari EL CAP. Li cau el cel al damunt.
Ja som al zulo. EL POLICIA està repenjat a la paret. Sembla
que no es troba bé.

LA RADICAL: Et porto el sopar, desperta.

EL POLICIA es remou i s’incorpora. Seguidament, LA RADICAL

s’hi apropa, li posa un tovalló damunt el pit i li dóna la
primera cullerada. És puré.

LA RADICAL: Espero que t’agradi.

133
EL POLICIA no contesta.

LA RADICAL: Que no tens gana avui?

EL POLICIA: Tu en tindries en la meva situació? (amb
ironia).
LA RADICAL: No puc opinar sobre això: jo no sóc cap enemic
de la pàtria.
EL POLICIA: Enemic? Què collons t’empesques?
LA RADICAL: Ho hauries de saber, tan grandet com ets: totes
les forces d’ocupació sou l’espina d’aquesta nació.
EL POLICIA: No sóc cap soldat, només un funcionari.
LA RADICAL: Però jo «sí» que sóc una soldat, jo sí que
estic en lluita les vint-i-quatre hores del dia, jo sí que
he de dormir amb una pistola sota el coixí perquè no em
rebentin el cap els teus amics de la secreta.
EL POLICIA: Mai no s’ha pogut provar que hagin fet una cosa
semblant.
LA RADICAL: Vols que et passi una llista per fax, eh? Cents
de patriotes han mort a mans de botxins feixistes com tu!
EL POLICIA: Jo no he matat mai ningú, almenys a sang freda.
LA RADICAL: I això que té a veure? Tu només els
representes, ja sabem que no ets responsable directe de cap
assassinat. Et coneixem millor del que et penses. Si no, no
t’hauríem escollit.
EL POLICIA: I per què ho vau fer, si és que tinc dret a
saber-ho?
LA RADICAL: Perquè sabíem que no ens donaries cap mena de
problema. Si no fos per l’uniforme que portes, se’t podria
considerar una persona normal, una bona persona fins i
tot.
EL POLICIA: Així que un uniforme ho espatlla tot, oi?
LA RADICAL: Representes la policia opressora. No ho entens
encara?

134
EL POLICIA: Què vols que entengui? Que ja fa gairebé un mes
que no surto d’aquest cau, que no puc abraçar la meva dona,
que no puc donar un petó a les meves filles? Tot aquest
malson vols que entengui? Per l’amor de Déu...
LA RADICAL: Em sembla que t’estem tractant bé, dins les
circumstàncies...

Silenci.

LA RADICAL: En vols més?

EL POLICIA: No.
LA RADICAL: Postres?
EL POLICIA: Sí.

LA RADICAL obre un iogurt blanc.

LA RADICAL: Hi vols sucre?

EL POLICIA: Una mica.

LA RADICAL hi tira un sobre de sucre. El remena i l’hi

dóna.

EL POLICIA: Gràcies.
LA RADICAL: No es mereixen.

Breu silenci.

EL POLICIA: Puc preguntar una cosa?

LA RADICAL: És clar, no t’hem tallat la llengua, que jo
sàpiga...
EL POLICIA: Com van les negociacions?
LA RADICAL: Quines?
EL POLICIA: Les del meu alliberament.

135
LA RADICAL: Està complicat. No puc dir-te’n gaire cosa, no
m’agradaria haver-te de mentir.
EL POLICIA: No ho facis, prefereixo saber-ne la veritat.
LA RADICAL: Mira, et seré sincera: les notícies de fora
m’arriben filtrades. Només sé que estan en un punt mort.
Tant de bo pogués donar-te una bona notícia.
EL POLICIA: Em matareu?

Breu silenci gèlid.

EL POLICIA: Em matareu?
LA RADICAL: Ja t’he escoltat a la primera. Només en cas
extrem, si les nostres peticions no són escoltades.
EL POLICIA: És a dir, que sóc una moneda de canvi.
LA RADICAL: Sí.
EL POLICIA: A canvi de què?
LA RADICAL: El de sempre.
EL POLICIA: Apropament de presos?
LA RADICAL: I el referèndum.
EL POLICIA: Per la sobirania?
LA RADICAL: Per la independència, sí.
EL POLICIA: Sí que sóc important, llavors.
LA RADICAL: Ets l’home de moda. Tot el país està pendent de
tu.
EL POLICIA: Quin honor...
LA RADICAL: Ja veuràs com tot sortirà bé...
EL POLICIA: No, sé que no sortiré viu d’aquí.
LA RADICAL: No és la nostra intenció assassinar-te: això no
és cap joc de sonats.
EL POLICIA: No, és pitjor: sou antics demòcrates que jugueu
amb la vida dels innocents. I ningú no us ha donat la
potestat per imitar Déu. Només ell pot decidir qui es
mereix continuar respirant.

136
LA RADICAL: No em vinguis amb collonades religioses ara,
vols? Aquesta no és cap guerra santa, només cultural.
EL POLICIA: Cultural? Parles d’una guerra cultural quan
gairebé cada setmana mateu algú, simplement, perquè no
pensa com vosaltres? Això és justícia terrenal, eh, digues?
LA RADICAL: T’han rentat el cervell a l’acadèmia de
policia, no hi ha re a fer. Bona nit.

LA RADICAL fa el gest de llevar-se i recollir la safata,

però EL POLICIA l’atura amb la veu.

EL POLICIA: Espera’t, sisplau...

LA RADICAL: Què vols ara? Tinc molta feina...
EL POLICIA: Abans de morir, tindré dret a un darrer desig?
LA RADICAL: No et moriràs, perquè nosaltres no et pensem
matar.
EL POLICIA: Contesta la meva pregunta, per favor.
LA RADICAL: Això no és cosa meva, ho hauré de parlar amb el
cap.
EL POLICIA: Ho faràs?
LA RADICAL: Sí...
EL POLICIA: Quan?
LA RADICAL: Ara, quan pugi. Content?

EL POLICIA no contesta i LA RADICAL se’n va. Quan arriba al

menjador es troba EL CAP endormiscat al sofà.

LA RADICAL: Que no et trobes bé?

EL CAP (es desperta de cop): Ui, perdona... M’he quedat
fregit...
LA RADICAL: No cal que ho juris, no...
EL CAP: Ara t’ajudo... (fa el gest d’incorporar-se, com un
ànec).

137
LA RADICAL: Tranquil, ja rento jo els plats. Tu, descansa,
que també en tens dret.
EL CAP (ja dempeus): És que dormo fatal...
LA RADICAL: T’entenc.
EL CAP: Necessito una bona notícia per espavilar-me de cop.
LA RADICAL: Ja som dos, company.
EL CAP: Tu també t’enyores?
LA RADICAL: Sí, encara que no ho sembli, tinc sentiments
com tothom.
EL CAP: Jo no ho he dubtat mai.
LA RADICAL: Tu, potser no, però el teu germà d’armes...
EL CAP: En LA POLÍTIC és un amargat, no li fumis ni cas.
T’enveja, això és tot.
LA RADICAL: Per què, si no sóc ningú ni he fet res per ser
recordada?
EL CAP: Perquè ets íntegra i no has de mentir tot el dia,
com ell.
LA RADICAL: És una bon polític: el poble n’està molt,
d’ella. Em consta.
EL CAP: Això és indiscutible, però també té ganes, com
tots, que tot s’acabi i tornem a la normalitat.
LA RADICAL: I quant de temps se suposa que falta per al
Gran Dia?
EL CAP: Tot depèn de com finalitzi això nostre.
LA RADICAL: Em sap molt de greu per ell.
EL CAP: Per ell? No em diràs ara que li has agafat estima?
LA RADICAL: Que està prohibit o què?
EL CAP: Dona, no creuràs que forma part del decàleg del
perfecte segrestador. Més aviat no, oi?
LA RADICAL: No, suposo que no.
EL CAP: Això té un nom, molt concret.
LA RADICAL: Síndrome d’Estocolm. Però a l’inrevés.
EL CAP: No t’ho creguis: jo també ho he patit.
LA RADICAL: Moltes vegades?

138
EL CAP: Sempre.
LA RADICAL: I com se supera?
EL CAP (somriu): No se supera, es viu amb aquesta pudor
tota la vida.
LA RADICAL: A la millor és l’últim cop.
EL CAP: Que Déu t’escolti.
LA RADICAL: Fa molts anys que vaig deixar de creure en Déu.
EL CAP: Quants?
LA RADICAL: Des que em vaig apuntar voluntària als comandos
de suport.
EL CAP: Jo encara no he perdut l’esperança de que
existeixi.
LA RADICAL: Enhorabona. Si algun dia te’l trobes, parla-li
de mi.
EL CAP: Pots comptar-hi.
LA RADICAL: Bona nit.
EL CAP: Que descansis.
LA RADICAL: Tu també.
LA RADICAL s’hi apropa i li dóna un petó a la galta. Es
fiten.
Fosc.

EL CAP i LA RADICAL estan asseguts davant del televisor.

L’aparell, com sempre, il·lumina l’estança.

PRESENTADOR: Tal i com era de preveure segons es desprèn

del darrer comunicat de la banda terrorista, el caporal
continua segrestat i no serà alliberat fins que el govern
central autoritzi la nova ubicació dels presos polítics als
centres penitenciaris de les rodalies de la capital. Així
doncs, de moment, no...

S’abaixa el volum del televisor i torna la llum al

menjador. Els dos continuen asseguts.

139
LA RADICAL: I ara què?
EL CAP: Deixa’m fer una trucada.
LA RADICAL: Puc quedar-m’hi?
EL CAP: Tu mateixa: ja saps que no tinc secrets per a tu.

EL CAP agafa un mòbil i truca. Contesten de seguida.

EL CAP: Sóc jo. Sí, ja ho sé, però tenim dret a amoïnar-

nos, no creus? Sí que n’hi ha per tant, acabo de veure les
notícies. Quant fa que ens vau prometre el relleu? Més, més
de dos mesos. I tant que en fa més. Estem farts de les
vostres mentides, hòstia! Estem esgotats, necessitem fotre
el camp d’aquí, em sents? No, no em tornis a dir que em
tranquil·litzi: els que em poseu nerviós sou vosaltres,
cullera! Ni que les ordres vinguin de dalt ni punyetes, ens
heu deixat penjats i punt! No m’emprenyo, estic emprenyat,
i molt. I la companya que està amb mi, encara més. Quan? Ja
no sé què creure’m... Així ho espero.

EL CAP penja l’aparell.

Brevíssim silenci.

LA RADICAL: Què?
EL CAP: El de sempre, paciència.
LA RADICAL: N’estic fins a la figa, de tenir paciència! No
ens podem quedar de braços creuats. Tots tenim família que
es pregunta què collons ens ha pogut passar, no et refot!
EL CAP: Hauries d’haver fet com jo.
LA RADICAL: El què? Divorciar-te?
EL CAP: Oblidar-te de la vida familiar, pensar únicament
com un soldat.

LA RADICAL no contesta, es queda pensant.

140
EL CAP: En aquesta feina no pots tenir ningú que t’esperi
quan arribis a casa. Ni amics, ni tan sols coneguts. Som
criatures solitàries. Si no ho fóssim, estaríem perduts, a
la mercè dels feixistes que es deleixen per aconseguir la
nostra pell. Per exposar els nostres caps davant de
l’electoral que somia amb una democràcia pura. Pobres
il·lusos...
LA RADICAL: Ja no és una qüestió de persones estimades,
sinó de principis. Quan vaig buscar-vos, ho vaig fer perquè
creia, a cegues, en la vostra ideologia. Ningú no m’ha
obligat a allistar-m’hi. Ningú. Només el meu amor per la
pàtria. I la seva immediata i innegociable llibertat.
EL CAP: Em recordes tant a mi, a la mateixa edat...
LA RADICAL: Sempre t’he admirat: ets una llegenda per als
joves.
EL CAP: Exageracions de pati de col·legi. Sóc un simple
soldat de la causa. Un al qual les coses mai no li han anat
prou bé com per retirar-se de la lluita armada. Suposo que
no sabria viure sense problemes, amb total tranquil·litat.
Com un civil qualsevol.
LA RADICAL: Com ella.
EL CAP: Deixa-la tranquil·la, ella també ho pateix, encara
que no ho sembli.

Breu silenci.

LA RADICAL: Li toca menjar.

EL CAP: Ja hi vaig jo avui.
LA RADICAL: N’estàs segur?
EL CAP: M’anirà bé, per trencar la rutina.
LA RADICAL: Com vulguis.

EL CAP surt d’escena, en direcció a la cuina. LA RADICAL

s’asseu en una butaca i fulleja una revista. Torna a escena

141
EL CAP amb una safata amb alguna cosa fumejant. Ho desa a
taula, es posa el passamuntanyes, es col·loca la pistola
als pantalons i baixa al zulo. Canvi de llum.

EL CAP: Hola...
EL POLICIA: Hola...
EL CAP: Tens gana?
EL POLICIA: Per tenir alguna cosa.
EL CAP: Vinga, que avui té bona pinta.

EL CAP comença a donar-li el menjar amb aspecte de ser

rutinari.

EL POLICIA: Què se sent?

EL CAP: Perdona...?
EL POLICIA: Quan un té la vida d’una altra persona a les
seves mans.
EL CAP: Forma part del guió, és la meva feina. Jo vaig
escollir-la, no ella a mi.
EL POLICIA: I també has escollit assassinar-me?
EL CAP: Si mors, no serà un assassinat.
EL POLICIA: Prefereixes que l’anomeni execució? Et sents
millor així?
EL CAP: Molt millor: tu i jo som soldats, però defenem
causes totalment oposades. No és culpa nostra, sinó dels
que ens manen.
EL POLICIA: No t’ho creus ni tu, això.
EL CAP: Demostra-m’ho, que tens raó.
EL POLICIA: Si sortissis al món exterior, ho entendries. La
vida et somriuria i t’adonaries que el que feu només porta
a un lloc: a la destrucció total d’aquest país.
EL CAP: Els traïdors a la pàtria com tu sou els que esteu
malmetent aquesta nació. No t’equivoquis, els dolents de la
pel·lícula sou vosaltres.

142
EL POLICIA: Encara no has après la lliçó?
EL CAP: Quina d’elles, estimat mestre?
EL POLICIA: La del seny.
EL CAP: No hi ha nit que no recordi la cara de plaer del
policia, un feixista renegat com tu, que va matar el meu
germà gran d’un tret a la cara, davant de la meva mare.
Aquell dia vaig perdre el poc seny que em quedava.
EL POLICIA: M’estàs parlant d’un cas aïllat. De sonats n’hi
ha hagut sempre. Són errors de la mare natura. També
s’equivoca.
EL CAP: Tens tota la raó en això. Per sort, encara té dies
encertats i dóna a llum a patriotes, capaços de donar la
seva vida per salvar aquest país dels opressors que
l’ofeguen, cada dia una mica més.
EL POLICIA: És la voluntat del poble: els feixistes sou
vosaltres, que no accepteu l’opinió majoritària de la gent.
EL CAP: Gent? Quina gent? Els milions d’immigrants que han
emmetzinat els nostres carrers? No em facis riure, vols?
EL POLICIA: Doncs defèn la teva postura a les urnes, i no
com un vulgar pistoler tercermundista.
EL CAP: Què et penses, que sóc un covard perquè duc una
pistola al damunt? Doncs vas molt equivocat. Si pogués, et
ben asseguro que me’n desfaria ràpidament.
EL POLICIA: A vegades sembles bona persona i tot, no entenc
com t’hi has emmerdat tant.
EL CAP: El destí.
EL POLICIA: El destí l’escull cadascú, a mesura que viu la
vida.
EL CAP: Jo no he tingut la sort de poder viure la vida, com
tu. Jo he hagut de treballar la ment per entendre què
significa la paraula vida i tot el que comporta. I mai no
m’ha satisfet la vida que ens ha tocat viure.
EL POLICIA: Un vegada més, estic d’acord amb tu. Ja estic.

143
EL CAP s’hi apropa i li eixuga la boca.

EL POLICIA: Tinc ganes de...

EL CAP: Ara t’ajudo...

Canvi de llum. Som al menjador. Sona el timbre de la porta.

LA RADICAL s’aixeca, nerviosa. Agafa la pistola i mira per
l’espiell. Es fica la pistola darrere dels pantalons,
s’arregla els cabells i obre la porta. Hi entra LA POLÍTIC.
Fa cara de preocupada i vesteix d’esport. No sembla el
mateix.

LA POLÍTIC: Bona nit. Que no hi és?

LA RADICAL: Està donant de sopar al nostre convidat. Si et
puc ajudar en re?
LA POLÍTIC: Perfecte... No, bé, sí, la veritat és que he de
parlar amb ell. Però puc esperar-me que pugi. Avui no tinc
cap pressa.
LA RADICAL: Ja ho veig, no t’havia reconegut de primeres.
LA POLÍTIC: Ja ens ho diuen, ja, els que anem tot el dia
disfressats de pingüí...

Breu silenci. Es nota que LA POLÍTIC no està a gust amb la

situació i que LA RADICAL està més sociable de l’habitual.

LA RADICAL: Per què no seus?

LA POLÍTIC: No, gràcies. Vinc conduint de bastant lluny.
LA RADICAL: Com prefereixis.

LA RADICAL s’asseu en una de les cadires del voltant de la

taula. Contempla com LA POLÍTIC camina amunt i avall del
menjador.

LA POLÍTIC: Saps si en té per molt?

144
LA RADICAL: Has vingut per donar l’ordre, oi?

LA POLÍTIC es fa el boig, com si no l’hagués entès.

LA POLÍTIC: No sé que...
LA RADICAL: Has vingut a dir-li que el mati.
LA POLÍTIC: Les negociacions s’han trencat.
LA RADICAL: És definitiu?
LA POLÍTIC: Molt em temo que sí.
LA RADICAL: Ja...

Els dos s’eviten la mirada. Apareix en escena EL CAP, sense

passamuntanyes i amb la safata en una mà i l’orinal a
l’altre.

LA POLÍTIC: Bona nit. Què fots amb la cara descoberta?

EL CAP: Tant és, no creus? Què fas aquí?
LA POLÍTIC: He vingut per...
EL CAP: Ara m’ho expliques, vaig a netejar això...

LA POLÍTIC està cada cop més nerviós. LA RADICAL no li treu

l’ull de sobre. Torna EL CAP amb les mans lliures.

EL CAP: Tu diràs? Espero que portis bones notícies, perquè

de dolentes ens en sobren per tots costats, company...
LA POLÍTIC: Mira, he vingut perquè, finalment, no...
LA RADICAL: Ha vingut per dir-te que el matis.

Silenci. EL CAP mira LA RADICAL, aquesta torna la mirada a

LA POLÍTIC i aquest mira el terra. Tensió.

EL CAP: Vejam una cosa...

145
LA RADICAL s’aixeca de la cadira, per tal de donar suport
al seu company.

LA POLÍTIC: Ho sento, em pensava que...

EL CAP: Vam quedar, des d’un bon principi, que nosaltres en
tindríem cura, que en cap moment, si les coses se n’anaven
en orris, no premerien el gallet. Sí o no?
LA POLÍTIC: Sí, però...
EL CAP: Sí o no, collons!!
LA POLÍTIC: Sí, però no hi tinc res a veure, hòstia, amb el
canvi de plans, vejam si se’t fica a la closca!

EL CAP calla i s’asseu. LA POLÍTIC l’imita. LA RADICAL

continua dempeus.

LA POLÍTIC (molt a prop seu): Tot ha sortit al revés.

EL CAP: No cedeixen?
LA POLÍTIC: Gens ni mica, al contrari.
EL CAP: Fills de la gran puta...
LA POLÍTIC: Mira, no guanyarem res emprenyant-nos més. Quan
abans acabi, abans tornarem a la normalitat. A la lluita
diària.
EL CAP: Però per què no han enviat el paio de França per
enllestir la feina?
LA POLÍTIC: T’ho estic intentant explicar: tot ha sortit
malament. S’han tallat totes les comunicacions. Tornem a
estar aïllats.
EL CAP: No m’esperava que jo fos l’escollit.
LA POLÍTIC: La cúpula creu que...
EL CAP: La cúpula no té ni idea del que passa pel meu cap.
LA RADICAL (a EL CAP): Vols que ho faci jo?
EL CAP: Què? (com si no l’hagués sentit).
LA RADICAL: Que si vols que el mati jo.

146
EL CAP: No, gràcies, però això no t’ha d’afectar més del
necessari. Ja hi estàs prou involucrada, creu-me.
LA POLÍTIC (a EL CAP): Què penses fer?
EL CAP: Dóna’m cinc minuts.
LA POLÍTIC: Necessito una resposta per...
EL CAP: Cinc minuts et dic. Entesos?

Fosc.
Zulo. Només s’hi veu EL CAP i EL POLICIA. EL CAP torna a
portar el passamuntanyes i un telèfon a la mà.

EL CAP: Aixeca’t, sisplau.

EL POLICIA s’incorpora.

EL CAP: Et ve de gust alguna cosa?

EL POLICIA: Ja ha arribat l’hora?
EL CAP: T’he portat un telèfon. He suposat que era el que
voldries.
EL POLICIA: Com ho has encertat?

EL CAP no contesta.

EL CAP (pitjant-hi un número): Ja el marco...

EL POLICIA: Fa tant de temps que ja ni a penes el
recordo...

Breu silenci expectant.

EL CAP li posa l’aparell a l’orella.

EL POLICIA: Nena, sóc jo... Com estàs? No, no m’han deixat

lliure, no... No, escolta, no truquis a ningú, vols? Com
estan les nenes? Sí, segur? I tu? Com estàs? Jo també, amor
meu, jo també et trobo tant a faltar... T’estimo, t’estimo

147
tant, vida meva... Sí, jo també tinc moltes ganes de
veure’t però... T’estimo, amor meu, t’estimo. Un petó a les
nostres filles, ho faràs? T’estimo, nena, t’estimo...

EL CAP talla la conversa.

EL CAP: Ho sento.
EL POLICIA: Tranquil, ja sé que podrien localitzar-te.
Encara recordo com es fa la meva feina.

EL CAP s’hi apropa i li treu la bena. EL POLICIA fa el gest

com si li molestés molt la llum.

EL POLICIA: Gràcies...
EL CAP: A disposar...

EL CAP es treu la pistola de darrere els pantalons. EL

POLICIA ni es dóna per al·ludit.

EL POLICIA: Com se suposa que m’he de col·locar?

D’esquenes?
EL CAP: Em faries un favor.

EL POLICIA es gira i es posa de genolls amb el cap cot.

EL POLICIA: Així?
EL CAP: Perfecte...

Silenci.

EL POLICIA: M’agradaria veure’t la cara abans que ho

fessis.
EL CAP: Com vulguis...

148
EL CAP es treu el passamuntanyes. Es fiten un segon. EL CAP
està plorant i EL POLICIA comença a fer-ho.

EL POLICIA: Gràcies per la trucada.

EL CAP: De res. Era el mínim que podia fer per tu.
EL POLICIA: Qui cuidarà d’elles?
EL CAP: Ens en sortirem.
EL POLICIA: Espero que serveixi per alguna cosa important.
EL CAP: Tant de bo sigui així...

Ambdós tanquen els ulls a la vegada. EL CAP prem el gallet

i el cos de EL POLICIA cau contra el terra. Fosc. Crit
brutal de LA RADICAL des del menjador:

LA RADICAL: No!!!!!

Teló.

149
 LA SOGRA
Adaptació del conte homònim del mateix autor, multipremiat
i multipublicat a diversos reculls de relats, tant propis
com compartits amb altres autors, en diversos idiomes.

PERSONATGES

 ESTEVE (60 ANYS)

 SRA. GERTRUDIS (90)
 NEUS (55)
 COMPANY (60)
 SR. LLACH (50)
 SECRETÀRIA 1 (40)
 COMERCIAL (45)
 SECRETÀRIA 2 (25)
 CAPELLÀ (70)
 COSINA (60)
 DONA (40)
 HOME (45)
 PRESENTADOR TELENOTÍCIES (35)
 NARRADOR (30)

150
L’escenari és doble: a l’esquerra (tres quarts de tot
l’espai) hi ha un mobiliari escàs i pràctic que segons
l’escena desenvoluparà unes funcions o unes altres. A la
dreta, (una quarta part de l’espai) hi ha un tamboret en el
qual s’asseurà el NARRADOR.
Llum dreta, fosc esquerra.

NARRADOR: Benvinguts, senyores i senyors... Aquesta és la

història d’un pobre home, l’Esteve Sistachs, de professió
pencaire a tres torns en una metal·lúrgica. És feliç, a la
seva manera, i el seu únic maldecap diari és desempallegar-
se de la pressió psicològica de la seva sogra, la senyora
Gertrudis, una àvia centenària que rondina damunt d’una
cadira de rodes. Ah, també viu amb la seva dona, la Neus,
la filla de la senyora Gertrudis. Bé, la Neus és...
diferent. En definitiva: és una toia mancada de
personalitat, de valor i d’unes cordes bucals suficientment
gruixudes per aturar els atacs constants de la seva mare
contra el seu marit. La situació cada dia que la vida
empeny és una mica més insostenible...

Fosc dreta, llum esquerra.

Menjador fàbrica:
ESTEVE i COMPANY estan esmorzant un entrepà.

COMPANY: Has sentit això del comitè?

ESTEVE: No, ja saps que no m’assabento mai d’aquests
temes...
COMPANY: Doncs et convindria, que són per al bé de tots...
ESTEVE: A mi pel que em queda...
COMPANY: Molt maco, home, molt maco... Aquí tots lluitant
pels drets dels treballadors i tu passant de tot, com si
penquessis sol...

151
ESTEVE: No, esclar que no, però a mi això dels sindicats em
fa una mica de... respecte: em recorda massa el franquisme,
tu.
COMPANY: El franquisme? Però si tu eres dels que t’amagaves
dins dels contenidors d’escombraries quan venien els
grisos!
ESTEVE: Per una vegada que em vaig cagar viu...
COMPANY: Una? Però si se t’ha quedat la ferum enganxada als
ossos...
ESTEVE (ensumant-se): Tio, que això és cosa de la meva
sogra, que em puteja a base de bé!
COMPANY: Que no et renta la roba de la fàbrica?
ESTEVE: Pitjor: me la barreja amb la seva.
COMPANY: Però si diuen que les iaies són d’allò més
netes...
ESTEVE: Això serà la teva, xato. La meva estimada sogra es
pensava que la rentadora era per netejar els animals de
companyia i una vegada va ofegar-nos-hi el gat.
COMPANY: Persa?
ESTEVE: Iranià.
COMPANY: Ui, que malament estic de política...

Brevíssim silenci.

ESTEVE: Així que no et queixis de pudor, que jo l’he

d’aguantar tot el dia. I el cap de setmana, sessió triple.
COMPANY: I no has pensat mai en...?
ESTEVE: En què?

Sona la sirena.

COMPANY: En... a treballar!

ESTEVE: Però què és el que em volies dir?

152
COMPANY: Demà t’ho explico, anem que no vull perdre el
plus...

El COMPANY se’n va i l’ESTEVE es queda enmig de l’escenari.

Mira el públic, s’ensuma les aixelles.

ESTEVE (al públic): Essència de bruixa, a mi me la porta

ben fluixa!

Fosc esquerra, llum dreta.

NARRADOR: A cinquanta-un anys, el director mai no l’havia

cridat al despatx. La secretària del senyor Llach va anar a
buscar-lo a la cadena de producció, a las sala de màquines.
L’Esteve Sistachs era collador de cargols i afluixador de
femelles; ja feia trenta-dos anys que hi desenvolupava
aquella tasca...

NARRADOR torça la mirada cap a la seva dreta.

Llum esquerra, fosc dreta.

Oficina fàbrica ESTEVE: L’ESTEVE s’està esperant assegut en

una cadira de cortesia. Vesteix la típica granota blava
d’operari d’una fàbrica. Se’l nota bastant neguitós i,
sobretot, desacostumat a aquest tipus de visites.
Al seu costat hi ha la SECRETÀRIA 1, asseguda davant d’un
escriptori prou gran i modern. Està teclejant dades. Al cap
d’uns segons, sona el seu telèfon interior. La SECRETÀRIA 1
l’agafa i contesta.

SECRETÀRIA 1: Sí, senyor? De seguida... (Penja. Aixecant-se

i a l’ESTEVE): Si vol fer el favor d’acompanyar-me...

153
L’ESTEVE s’aixeca i va cap a ella. Junts es dirigeixen cap
a la porta del costat.
En LLACH està remenant papers al seu escriptori. La
SECRETÀRIA 1 tusta a la porta. Hi entren la SECRETÀRIA 1 i
l’ESTEVE. La SECRETÀRIA 1 se’n va tot seguit. L’ESTEVE es
queda palplantat davant d’en LLACH. Aquest continua
treballant com si no res.
Al cap d’uns segons, LLACH aixeca el cap.

LLACH (assenyalant-li una de les cadires de cortesia): Bon

dia, Sistachs. Seieu, feu-me el favor...
ESTEVE (gairebé xiuxiuejant):
Gràcies, senyor...
LLACH (somriure ample): Veureu. He manat que vinguéssiu
perquè, com ja deveu saber, els membres del Consell estem
per una política agressiva de renovació dins la plantilla.
Pretenem donar-li un altre aire, modernitzar l’empresa ara
que tot just hem creuat la mítica frontera del dos mil.
ESTEVE (cap cot): Sí, senyor...
LLACH: Per tant, per aquesta regla de tres, hem pensat que
vós podríeu ser-ne un dels beneficiats.
ESTEVE (ulls de peix): Com...?
LLACH (somriure de nicotina): En aquest cas concretament,
abandonareu el vostre lloc de treball de forma immediata:
demà, per ser més exactes...

Breu silenci de mirades.

Fosc esquerre, llum dreta.

NARRADOR: L’Esteve ho barrinava tot plegat. Una promoció,

m’estan oferint una promoció, el que sempre he somiat,
concloïa, il·lusionadíssim, davant l’expectativa laboral
que li proposava el senyor Llach, en persona. Un ascens,
encarregat, responsabilitats. Tard o d’hora havien de

154
recordar-se del seu número de fitxa, de la seva constància,
de la seva eficàcia fora de dubtes...

El NARRADOR torça la mirada cap a la seva dreta.

Fosc dreta, llum esquerra.

ESTEVE Gràcies, senyor Llach. No el defraudaré.

LLACH (sorprès): Disculpi, què ha dit?
ESTEVE (posant-se dempeus i oferint-li la mà): He dit que
Gràcies, senyor.
LLACH (al·lucinat i emprenyat): Us acabo de despatxar. Que
us he de dir les coses dues vegades, tros d’inútil?

L’ESTEVE és a punt de trencar a plorar.

Fosc esquerra, llum dreta.

NARRADOR: Per uns segons, l’Esteve va perdre el món de

vista. Al carrer? Acomiadat? Si tan sols en tenia
cinquanta-un... Li’n quedaven deu, per a la jubilació. Què
faria, ara, en aquella nova situació? Com l’hi explicaria,
a la Neus? Com suportaria el xàfec de retrets de la sogra?
¿Com havia de trobar una nova feina si s’havia passat tota
la vida collant cargols i desfermant femelles? Com tiraria
endavant la seva família si només era un vulgar oficial de
segona?

Brevíssim silenci. El NARRADOR aprofita per beure aigua.

NARRADOR: Quan l’Esteve va arribar a casa, va actuar com si
res; un monòton dia de la seva sedentària vida. Després de
dinar, la becaina. Més tard, els toros, el passeig i la
partida de petanca amb la colla. Una tarda qualsevol; com
sempre. Al vespre, va sopar amb la dona i la senyora
Gertrudis. Aprofitant el lot reglamentari d’espots, la
sogra el recriminà, entre pèsol i pèsol...

155
El NARRADOR torça la mirada cap a la seva dreta.
Fosc dreta, llum esquerra.
Menjador:
Estan sopant escudella l’ESTEVE, la SOGRA —seu en una
cadira de rodes— i la NEUS.

SOGRA (fitant de reüll l’ESTEVE): Tu n’amagues alguna,

Estevet.
ESTEVE: Ja li he dit una pila de vegades que faci el favor
de no dir-me Estevet... Doncs ho sento, no n’amago cap.
Contenta?
SOGRA: Te’n passa una de grossa, oi, fill?
NEUS: Deixeu-lo estar, Mare. Que no veu que ve cansat de
treballar?
SOGRA: Ja vaig dir-te que no t’hi casessis, que no et
convenia aquest gamarús. Que sap més la sogra per vella que
per...
ESTEVE: ...Que per bruixa!
NEUS: Esteve, per Déu...
ESTEVE: N’estic fins aquí dalt, de ta mare, em sents?! Fins
aquí! Els tinc ben plens!!
SOGRA: Crida, crida... Que ens enterraràs a tots, gandul!
Ja ets ben igualet que el borratxo de ton pare, que a
l’infern sia...
ESTEVE: Miri, senyora Gertrudis...: Li recordo que això és
casa meva i que si no li agrada, la porta és ben ampla!

Acte seguit, la NEUS s’aixeca de taula plorant, obre una de

les portes del costat del menjador i s’hi tanca.

ESTEVE: Veu el que ha aconseguit?!

SOGRA: Ha sigut per culpa teva, desgraciat. Me la vols
matar, l’única filla que he portat al món i me la vols

156
matar davant dels nassos... Podries fer-nos un favor: ves-
te’n i no tornis mai, estimat “fill”...
ESTEVE (recollint taula): La que se n’anirà per la finestra
és vostè, com no calli d’una refotuda vegada!!
SOGRA: Encara no he acabat de sopar!
ESTEVE: Doncs es fot! A dormir, que ja és hora!
SOGRA: Assassí! Em vols matar de gana! Torturador!
Segrestador! Mal fill!!
ESTEVE: I torna-hi... Que no sóc el seu fill, cullera!
SOGRA: Per sort, Estevet; per sort... T’asseguro que si
fossis el meu fill, t’hauria escanyat només sortir-me de la
figa!
ESTEVE: A dormir, he dit!!
SOGRA (maniobrant la cadira): Ja hi vaig, home, ja hi
vaig... Si m’ho demanessis amb una mica d’amabilitat...

La SOGRA se’n va cap a l’altra porta, l’obre i s’hi tanca.

L’ESTEVE, seguidament, se’n va fins a l’altra porta. Frega
els nusos amb un bri de musicalitat. Cap resposta. Hi
insisteix.

NEUS (des de dins i sanglotant): Què vols...?

ESTEVE: Puc entrar, nena...?
NEUS: No...
ESTEVE: Per què...?
NEUS: Tinc ganes de dormir. Ja en parlarem demà...
ESTEVE: Dona, vine al llit, vols...?
NEUS: No...
ESTEVE: Ara em castigues? Escolta, que la culpa ha sigut de
ta mare, ho saps perfectament...
NEUS: Deixa-la estar, vols?
ESTEVE: Ho sento...

Breu silenci.

157
NEUS: Què et passa, Esteve?
ESTEVE: Res. Millor que t’ho expliqui demà...
NEUS: Bona nit, doncs...
ESTEVE: Bona nit, reina. T’has pres les pastilles?
NEUS: Sí...
ESTEVE: Totes?
NEUS: Que sí...
ESTEVE: Te’n prendràs un parell per dormir?
NEUS: Sí, les que faci falta... No et preocupis més, vols?
ESTEVE: Bona nit, amor meu...

L’ESTEVE està força amoïnat i tristoi.

Fosc esquerra, llum dreta.

NARRADOR: La conversa bilateral amb la porta havia finit.

L’Esteve se n’aniria a dormir, també. Un dia força estrany.
Primer, el comiat. I després, la megadiscussió familiar. La
sogra, la maleïda sogra dels pebrots! No entenia com no
l’havia empès pel balcó, amb cadira de rodes i tot. Vint-i-
nou anys de casats i aquella vella decrèpita encara els
amargava la vida conjugal. I, en breu, en compliria
noranta, la mòmia. Algun dia hauria d’obrir pas als joves;
com havia hagut de fer ell a la fàbrica. (Brevíssim
silenci, que el NARRADOR aprofita per beure aigua).
L’endemà, l’Esteve va despertar-se, com cada dia, a un
quart de sis. Massa anys esclavitzat a la campana del
despertador. També, com de costum, la senyora Gertrudis
roncava com una lleona acabada d’operar de carnots. Aniria
a veure la Neus, vejam com havia passat la nit, tota sola.
La porta era tancada per dins. Que dormi, va pensar
l’Esteve. Tot seguit, va afaitar-se, va prendre’s un cafè
amb llet per esmorzar i va sortir a comprar-se el diari
(Algú de primera fila li atansa un diari. El NARRADOR
l’agafa i el fulleja mentre va parlant). Va ser el primer

158
client del quiosc. En un banc del parc de davant de casa,
va asseure’s i va llegir els successos, l’editorial, els
esports, la cartellera i les cartes del lector; fins i tot,
va empassar-se el zodíac, els números de la sort i les
necrològiques (Desa el diari). Seguidament, l’Esteve va
consultar el seu rellotge de butxaca (el NARRADOR l’imita):
les nou. La Neus es devia haver llevat; i la sogra també...
Després de buidar la bústia, va pujar els dos pisos que el
separaven de la seva inestimable família. En obrir, cap veu
no li va desitjar un bon dia. Només els grinyols provinents
de la cadira oxidada, com ella, de la sogra impregnaven de
vida la llar...

El NARRADOR torça la vista cap a la seva dreta.

Fosc dreta, llum esquerra.
L’ESTEVE acaba d’obrir la porta. La SOGRA està transitant-
hi; la cadira grinyola a cada cop de roda.

ESTEVE: La seva filla ja s’ha llevat?

SOGRA: No ho sé... Comprova-ho tu mateix, no se’t cauran
els anells...

L’ESTEVE la mira amb cara de fàstic mentre la SOGRA surt

d’escena. Seguidament, l’ESTEVE tusta a la porta de
l’habitació on s’havia reclòs la NEUS.

ESTEVE:
Neus? Nena, obre...

Silenci.
L’ESTEVE, sense esperar-se ni un segon més, rebenta la
porta en mil estelles, emprant la seva espatlla com ariet.
Se sent grinyolar la cadira. L’ESTEVE aixeca la persiana.
La NEUS encara és al llit, vestida i amb un flascó buit de

159
píndoles en una mà. A la tauleta de nit, una ampolla amb un
dit d’Aigua del Carme. S’hi marca un rictus de santa a la
cara.
Mentre l’ESTEVE es queda palplantat com una estàtua, hi
entra la SOGRA. Es mira l’escena i comença a xisclar com
una boja.
Fosc esquerra, llum dreta.

NARRADOR: La senyora Gertrudis perdia el seny per moments.

L’Esteve no tenia cap dret a retreure-l’hi. D’alguna manera
se’n sentia culpable, perquè la Neus estava molt delicada i
hauria d’haver-ne tingut molta més cura. Condemnada de per
vida al viacrucis de píndoles, xarops i fórmules d’herbes
miraculoses. Vés amb compte, que un dia t’equivocaràs de
pastilla i... No pots prendre alcohol, que t’ho ha dit la
naturòpata... (Brevíssim silenci). El malson de l’Esteve
era que la seva dona morís abans que la senyora Gertrudis.
Aquella harpia motoritzada semblava eterna, com la
malastruga; com la seva feina a la fàbrica. (Brevíssim
silenci. El NARRADOR aprofita per beure aigua). Així doncs,
l’Esteve i la senyora Gertrudis van pactar una treva fins
després de l’enterrament. No es van dirigir la paraula. No
van consolar-se. Tampoc no van plorar plegats. Per cert, va
ser un sepeli d’allò més íntim: ells dos i una cosina
monja, que la feien de missionera a Bagdad. L’Esteve va
acceptar, després d’un llarg estira i arronsa, que
l’enterressin al nínxol familiar que, més tard o més
d’hora, acolliria la mortalla de la sogra. A mitja tarda,
emperò, van arribar a casa...

El NARRADOR torça la mirada cap a la seva dreta.

Fosc dreta, llum esquerra.

160
Cementiri:
Són davant del nínxol l’ESTEVE, la SOGRA, la COSINA i el
fèretre. El CAPELLÀ espera, impacient.

CAPELLÀ: Ja s’hi han posat d’acord? (Mira el rellotge):

D’aquí un quart tinc un altre enterrament... I els morts
tenen tot el temps del món, saben?, però els que paguen la
funció són els vius i aquests sí que no estan per gaires
orgues...

L’ESTEVE i la SOGRA es miren amb cara d’odi majúscul. La

COSINA intenta posar-hi pau.

COSINA: Estimats cosí i tia, jo crec que...

ESTEVE: Tu no creus re, que feia dos segles que no ens
ensenyaves el rosari. Au, calla, que això és cosa de
família...
SOGRA: Això, calla, que aquí la que mano sóc jo, i no
aquest assassí de filles perfectes, impol·lutes i santes...
ESTEVE: Perfecta? Però si era filla seva! Com vol que no
tingués una tara? Pobra Neus, si almenys fos adoptada...
SOGRA: Saps, tros de desgraciat a l’atur, tens raó en una
cosa: No era perfecta, perquè si ho hagués estat no
s’hauria casat amb un mig home com tu, amb un os a
l’esquena, sense veu ni criteri, que tota la vida s’ha
arrossegat en una fàbrica de tercera com un vulgar oficial
de segona... Quina pena, la meva nena, haver mort humil i
mal follada...
ESTEVE: Escolti’m, com s’atreveix? Vostè què sap si sa
filla i jo no...
SOGRA: Quants néts m’heu donat, poca-solta?
ESTEVE: Això no té re a veure, han estat problemes aliens a
la nostra intimitat...
SOGRA: Ah, sí, com quins, si es pot saber?

161
ESTEVE: Doncs com els grinyols de la seva cadira tota la
puta nit, que així no hi ha qui es concentri, redéu!
CAPELLÀ: Jo estic d’acord amb el xicot, si em permeten el
comentari, perquè quan era solter, seminarista i vivia mig
en pecat tenia uns veïns que s’acabaven de casar, però
resulta que vivien amb el pare d’ella, un exmilitar, un que
va anar a Filipines, imagini’s vostè, i resulta que el
pobre duia una cama i un braç de guinyol, fets amb
ferralla, un artefacte sense preu que el veí de tota la
vida que tenien, els pares de la noia, l’exmilitar i la
seva dona, ja va morir fa anys, va ser per culpa de...
SOGRA (al CAPELLÀ): I parlant de morir: Em sembla que al
fèretre de la meva filla poden caber dos cossos, una mica
estrets, però si primer se n’estoven una mica els ossos...
CAPELLÀ: D’això... que en pau descansi (Fa el senyal de la
creu).
COSINA: Amén. (Al CAPELLÀ): Sisplau, per anar a l’Aeroport?
CAPELLÀ: L’acompanyo, si em permet, germana...
COSINA: I això?
CAPELLÀ: He agafat una mica de... por: ja no tinc tan clar
això de la vida eterna...

La COSINA i el CAPELLÀ se’n van de bracet.

L’ESTEVE i la SOGRA es queden dempeus, fitant-se amb odi.
El fèretre al mig.

SOGRA: Et desafio, fill de bagassa afeccionada...

ESTEVE: L’accepto, guardiola amb ulls de poll florits...

Fosc.

162
Menjador:
Algú obre el pany. Hi entren l’ESTEVE i la SOGRA, de dol
rigorós. Aquesta entra de pet a la seva habitació. Plor de
fons.
L’ESTEVE s’asseu al sofà i comença a fullejar el diari de
l’altre dia.
Al cap d’uns segons, els seus ulls semblen que hi han
trobat alguna cosa espectacular. Immediatament, agafa el
telèfon i hi comença a marcar un número que llegeix del
diari.
Fosc esquerra, llum dreta.

NARRADOR: L’Esteve va entretenir-se llegint el diari, com

acabem de veure. Amb l’enrenou de l’enterrament encara no
l’havia pogut llegir. Plana rere plana, fins als
classificats. Calia que trobés feina, ben aviat. Si no,
cometria una bogeria, com la seva Neus. Amb el llapis a
l’orella, va repassar tots els anuncis. Treballaria del que
fos per tal de començar de zero: una nova vida, sense la
seva dona i, si podia ser, sense la sogra. De moment, no hi
havia cap vacant per a ell. No es donava per vençut, ni de
bon tros (Brevíssim silenci). L’Esteve va continuar
llegint, mig d’esma, i els seus ulls van divagar una
estoneta en l’apartat de Compravenda. Per què no, va
rumiar? Els va mirar amb deteniment. Cotxes, equips de
música, ordinadors, bicicletes de muntanya, llaüts. Tothom
venia, esclar. Però la gràcia estava a comprar a bon preu i
que no et donessin gat per llebre. Avorrit, va xafardejar
les Compres. Potser, va pensar l’Esteve, podia desprendre’s
de l’herència de la Neus, quatre andròmines mal endreçades
embolicades amb un pam de teranyines, i guanyar el primer
cèntim d’euro. Perquè la indemnització corresponent a la
jubilació anticipada no duraria gaire i l’atur era
infrahumà. S’hi negava, què carai!, a sobreviure com un

163
indigent la resta dels seus dies. I, a més, havia de
comptar amb la senyora Gertrudis. Una càrrega que
malmetria, sens dubte, la seva precària economia (Brevíssim
silenci que aprofita el NARRADOR per beure aigua). Se li
tancaven les parpelles a l’Esteve, quan va adonar-se de
l’anunci. Emmarcat en vermell, a la secció de Compres,
textualment s’hi llegia: Compro sogres. El cor,
saltimbanqui desbocat, se li precipitava per la gola. Hi
havia algú que es dedicava a comprar sogres, àvies
impertinents, amb cadira de rodes o no, iaies a punt de
momificar-se, fetilleres que es rentaven la cara amb
formol; com la senyora Gertrudis, la cunyada psicòpata
d’Ironside. Va adormir-se abraçat a aquella plana del
diari. A quarts de vuit, va trucar al número de la
ressenya. Una noia, de veu agradabilíssima que verbalitzava
amb accent indefinit, li va facilitar dia i hora per a una
entrevista. Aquella mateixa tarda hi podia anar, si volia.
I tant, que hi aniria, es va dir, entusiasmat, l’Esteve. No
cal que porti la mercaderia: amb una fotografia mida carnet
n’hi ha més que prou...

El NARRADOR torça la mirada cap a la seva dreta.

Dreta fosc, llum esquerra.

Habitació NEUS: L’ESTEVE ho està remenant tot.

Hi entra la SOGRA i se’l queda mirant:

SOGRA: Això, roba-li el poc que havia estalviat amb el teu

sou de merda... Ara que està ben morta, ja podràs, ja
podràs així, ja...
ESTEVE (sense girar-se): Mira que si li trec el fre de la
cadira...
SOGRA (anant-se’n): Ui, m’acabo de recordar que m’esperen
per fer una partida d’esquaix...

164
L’ESTEVE somriu i continua remenant-hi fins que troba el
que busca. És una fotografia en blanc i negre, però no
podem apreciar de qui. La guarda a la butxaca de la camisa
i surt de l’habitació. ESTEVE surt de casa.
La SOGRA corre a espiar-lo pel balcó.

SOGRA (en veu alta): Segur que vas a veure una donota...

Fosc esquerre, llum dreta.

NARRADOR: Un cop al carrer, l’Esteve s’imaginava la sogra

al balcó, que l’escodrinyava, que el criticava, que
l’odiava, que li llançava capellans, perquè estava
convençuda que se n’anava a veure una donota... Va aturar
el primer taxi en direcció a la Gran Via (Brevíssim
silenci). L’oficina era als afores, en un polígon de la
Zona Franca. Va haver d’abonar gairebé quinze euros, més la
propina de rigor, del trajecte. No li va donar importància.
Cap ni una. Només pensava en el guany de la transacció
comercial. Mira, va pensar l’Esteve, potser en trauré 1000
euros...

El NARRADOR torça la mirada cap a la seva dreta.

Fosc esquerra, llum dreta.
Oficina multinacional: Trobem l’ESTEVE, tot mudat, i la
SECRETÀRIA 2, que sembla un putot. Aquesta el convida a
asseure’s en una cadira de disseny.

SECRETÀRIA 2 (somriure d’ortodòncia): De seguida

l’atendran...

La SECRETÀRIA 2 surt d’escena i l’ESTEVE comença a

tafanejar l’espai. Mira cap endavant, posa ulls de peix i

165
s’aixeca. Ara és a la paret contrària. Hi ha penjats una
sèrie de cartells publicitaris. Els llegim amb ell.

VEN-TE LA SOGRA, NO VEUS QUE SOBRA?

DIGUES NO A LA MARE POLÍTICA. FORA LA NEOLÍTICA!
DE MARE NOMÉS N’HI HA UNA. NO N’ACCEPTIS IMITACIONS

Després de llegir l’últim rètol, treu la fotografia de la

SOGRA i somriu.
Despatx comercial del costat:
El COMERCIAL té uns trenta-i-pocs, però amb el cabell
emblanquit. Està atenent una parella de mitjana edat.

COMERCIAL (parla un accent estrany): Així que volen desfer-

se de les seves respectives sogres, és així?
HOME: Sí, senyor...
DONA: Això mateix.
COMERCIAL: Bé, per tal d’omplir la fitxa de compravenda
necessito saber-ne el motiu. Si són tan amables...

La DONA mira l’HOME i aquest no sap per on començar.

HOME: Bé, la qüestió és que les dues juntes, la meva mare i
la meva sogra, no s’acaben d’avenir.
DONA: Això mateix
COMERCIAL: Quina mala sort... I no han provat de dur-les a
una residència, vejam si amb la companyia d’altres àvies...
DONA: No van durar ni una sola nit: les van fotre fora.
COMERCIAL: Què em diu ara?
HOME: El que sent: ens van trucar a les tantes, eh, carinyo
(la DONA afirma amb el cap), la policia i ens van dir que
féssim el favor d’anar a recollir-les a comissaria.
COMERCIAL: A comissaria? Sí que la van fer grossa...
DONA: S’havien cruspit, a mitges exactes, el comandament a
distància del televisor.

166
HOME: Sense beure ni gota de líquid, escolti...
COMERCIAL: I per què se’l van menjar? No ho puc entendre...
HOME: Volien tenir el control absolut del zàping.
DONA: I com que a casa ja no es posen mai d’acord...
COMERCIAL: M’ho puc imaginar...

Brevíssim silenci.

COMERCIAL: Bé, en aquest cas faré una excepció i els pagaré

un import conjunt a l’alça per una parella de sogres en
perfecte estat de salut, amb només una minúscula tara de
caràcter audiovisual.

La parella es miren somrients i s’agafen de les mans.

COMERCIAL (signant el xec): I quina sentida, oi?

DONA: El què?
COMERCIAL: Dona, això del comandament...
HOME: Ah, no pateixi: durant uns dies vam escoltar les
notícies en estèreo...
DONA: Així no hi havia tantes baralles...
COMERCIAL: Esclar...

El COMERCIAL els entrega el xec. La parella l’agafa.

COMERCIAL (aixecant-se i donant-los la mà, la parella

l’imita):
Ha estat un autèntic plaer fer aquest negoci.
DONA: El plaer és nostre, l’hi podem assegurar...
HOME: Així quan quedem?
COMERCIAL: Ja els trucaran el nostre servei de recollides.
Bona tarda.

La parella surt del despatx.

167
El COMERCIAL s’asseu i no pot parar de riure.
Sala d’espera: La parella passa davant de l’ESTEVE.

HOME: Bona tarda...

ESTEVE: Bones tardes...

La parella surt d’escena.

Al cap d’uns segons, torna la SECRETÀRIA 2.

SECRETÀRIA 2 (a l’ESTEVE): Vol acompanyar-me, sisplau?

L’ESTEVE s’aixeca i van junts fins a la porta del costat.

SECRETÀRIA 2 pica i fa entrar l’ESTEVE. SECRETÀRIA 2 surt
d’escena.
Despatx comercial: Dempeus i aguantant-se la corbata, el
COMERCIAL convida l’ESTEVE a asseure’s en una de les
butaques postvanguardistes que envolten l’escriptori. Abans
de seure el saluda, amb un sacseig efusiu, amb la mà. Tot
seguit, li ofereix una cigarreta.

ESTEVE: No, gràcies.

COMERCIAL: Bé, anem per feina, doncs...

Brevíssim silenci de rigor. Tot expectació.

168
COMERCIAL: Veurà, ens dediquem a la compravenda de sogres,
com vostè ja sap. Ens distingim pel preu, més que just, que
paguem: el més alt del mercat. Que troba algú que li pagui
més, nosaltres li pugem l’oferta un deu per cent. Què me’n
diu?
ESTEVE: I què en fan, d’elles?
COMERCIAL: Les tornem a vendre, naturalment. En això
consisteix el nostre negoci. Comprem barat i venem car. Com
qualsevol altra firma comercial.
ESTEVE (estranyat): Vejam, com algú podia voler la sogra
d’un altre? No fotem, això és de frenopàtic...
COMERCIAL (pacient): No s’estranyi tant, senyor Sistachs.
Li puc ben jurar que és la cosa més normal del món.
ESTEVE: Vol dir...? No puc imaginar-me pas ningú que vulgui
la meva sogra, l’hi asseguro. I a sobre, pagant... No
m’entra a la closca, de debò.
COMERCIAL: Això és perquè vostè no coneix el mercat. La
inflació. El PIB. La conjuntura. L’Euro. Segur que no sap
quants clients tenim...
ESTEVE: No sabria dir-l’hi...
COMERCIAL: Mil.
ESTEVE: A l’any?
COMERCIAL: Al dia, benvolgut senyor Sistachs!

Brevíssim silenci.

ESTEVE: Però, escolti’m, vejam una cosa... Vol dir que hi

ha tanta gent que busca una sogra?
COMERCIAL: I tant, on va a parar... A més, també ha de
tenir en compte que exportem i importem. No coneixem límits
ni fronteres: totes les races, totes les cultures, totes
les religions; en definitiva: sogres de tot el mapamundi.

Brevíssim silenci.

169
ESTEVE: I qui podria estar interessat en la meva sogra.
COMERCIAL: Quants anys té la senyora?
ESTEVE (poruc): Vuitanta-nou...
COMERCIAL: Ui, aquestes van buscadíssimes. Me les treuen de
les mans, escolti. Sàpiga que hi ha moltes persones al món,
moltes més de les que es pugui arribar a imaginar, que han
perdut, per desgràcies de la vida, la mare i cerquen, a la
desesperada, una substituta, una segona mare; una sogra, en
una paraula.
ESTEVE: Què em diu, ara?
COMERCIAL: A grapats. No m’hi durarà ni un dia, miri el que
li dic... Per cert, ens ha dut alguna fotografia recent?
ESTEVE: Sí, una. Tingui...

La hi atansa l’ESTEVE.

COMERCIAL (mirant-se-la): Encara fa el seu goig, oi?

ESTEVE: Home, si vostè ho diu...
COMERCIAL: I, digui’m, senyor Sistachs... És molt
rondinaire?
ESTEVE: Una mica... A vegades... s’emprenya... Però res, li
passa de seguida, sap...?
COMERCIAL: Perfecte! Immillorable! Estupendo! El felicito,
de debò, senyor Sistachs. Farem un bon negoci vostè i jo...
ESTEVE: Sí...?
COMERCIAL: Miri, aquest matí mateix ens ha arribat, per
correu electrònic, una comanda. Un iraquià, afincat a
Munic, està com boig per adquirir una sogra occidental,
blanca, d’entre setanta-cinc i cent anys i que xerri pel
descosits. Se n’adona? La seva és la idònia. No en parlem
més... Quant en vol?

El COMERCIAL comença a escriure un xec.

170
ESTEVE: Veurà, és que hi ha un altre problema...
COMERCIAL (aturant-ne la signatura): Quin? No voldrà fer-se
enrere, ara?
ESTEVE: No, no és això, no.... És que la meva sogra està...
com dir-ho... incapacitada. Depèn d’una cadira de rodes,
sap?
COMERCIAL: Cap problema, home, cap ni un!
ESTEVE: Com diu?
COMERCIAL: Doncs que l’iranià aquest que li dic resulta que
és metge. Ja em dirà vostè on hi ha el problema... Però
tornem als negocis: quant, sisplau?
ESTEVE: No sé què dir-li... la veritat...
COMERCIAL: Miri, li seré franc, senyor Sistachs... Vostè em
cau bé, si em permet que li digui. Tenia previst oferir-li
un preu estàndard, però en aquest cas faré una excepció i
pujaré un vint-i-cinc per cent: 15000.
ESTEVE: Perdoni, ha dit...?
COMERCIAL: 16000. Ni un euro més...

Es queden mirant. El COMERCIAL espera amb la ploma a punt.

Fosc esquerra, llum dreta.

NARRADOR: Un càlcul rere un altre. L’Esteve anava de bòlit.

Amb aquells diners els que tragués de la venda del pis,
podria anar-se’n a viure a la muntanya; o muntar un negoci,
un estanc, per exemple; o tornar-se a casar amb una noieta
que el mimés tothora. Podria fer el que li rotés...

El NARRADOR gira el cap a la seva dreta.

Fosc dreta, llum esquerra.

171
COMERCIAL: Què? Què me’n diu, mestre?
ESTEVE: Quan diu que l’he de portar?
COMERCIAL: Vostè no es preocupi per això. L’anirem a buscar
nosaltres. No cal que pateixi gens ni mica. Doni’m
l’adreça, si és tan amable...

El COMERCIAL signa el xec.

Fosc.
La SECRETÀRIA 2 està obrint la porta. Entra un
transportista amb una àvia al damunt, agafada com si fos un
paquet. La SECRETÀRIA 2 li signa l’albarà, el transportista
deixa l’àvia al terra de qualsevol manera i se’n va.
La SECRETÀRIA 2 aixeca l’àvia i l’espolsa.

ÀVIA (amoïnada i perduda): On soc...?

SECRETÀRIA 2: A la seva nova llar, no es preocupi. Si vol
fer-me el favor d’acompanyar-me... Li he de fer les proves.
ÀVIA (més preocupada encara): Proves? De què, si a la meva
edat ja me les fan totes a la Seguretat Social?
SECRETÀRIA 2: Les nostres són... una mica diferents. Vol
fer el favor d’acompanyar-me, sisplau? Que no tinc cap gana
de treure la pistola del calaix...
ÀVIA: Una pistola, diu? I per què la vols, nena, una
pistola? Què tens por que et violin? Perquè amb la fila que
fas de pendó, filla, no s’ho creu ni el meu cosí d’Alella,
que té tots dos ulls de vidre, saps?
SECRETÀRIA 2 (nerviosa): Miri, senyora, o m’acompanya ara o
crido els del magatzem que pugin i la baixin a la seva
manera, d’acord?
ÀVIA: Un magatzem? Un magatzem de què?
SECRETÀRIA 2: Ja veig que a casa seva no li han explicat la
pel·lícula...
ÀVIA: És que se’m va caure l’aparell de la sordesa dins del
got de la dentadura i feia espurnes i tot.

172
SECRETÀRIA 2: Ja deia jo que hi havia d’haver una
irregularitat o altra en vostè...
ÀVIA: Però és que ara se’m belluguen les dents i quan vull
riure xiulo. Oi que és simpàtic?
SECRETÀRIA 2: Molt, no s’ho pot arribar a imaginar, tinc el
tanga completament xop de tant riure, escolti. Però anem
per feina, vol, que si no encara sortirà el director i la
tindrem muntada. Anem?
ÀVIA: Amb una condició...
SECRETÀRIA 2 (pacient): Quina...?
ÀVIA: No em penso perdre El cor de la ciutat per res del
món, entesos?

Fosc.
Terrassa bar:
L’ESTEVE i el COMPANY estan prenent un got de vi.

COMPANY: Així que fots el camp. No hi ha volta de full...

ESTEVE: No, m’ho he pensat molt detingudament i és el
millor per a mi. No puc continuar en aquella casa, se’m
mengen els records de viu en viu. I tots són dolents,
pèssims.
COMPANY: Ai, noi, entre la sogra i la dona, ben arreglat
que t’han deixat...
ESTEVE: Que consti que sempre he dit que la Neus era una
santa, molt bleda i dèbil de closca, però una bellíssima
persona...
COMPANY: I tant, i tant, si jo no dic pas el contrari...
Però la seva mare, amb cadira de rodes i tot...
ESTEVE: La puta cadira de rodes... Escolta, tu no sabràs de
ningú que me la vulgui comprar. Està com nova... Té un
parell d’esgarrapades de rovell, però...
COMPANY: De quin any és? El meu cosí de Sant Boi té un
company de cel·la que les col·lecciona.

173
ESTEVE (astorat): Cadires de rodes? Estàs de conya?
COMPANY: Noi, ho va proposar als de Planeta Agostini,
perquè en traguessin una cada quinze dies als quioscos, i
el van denunciar a la Interpol.
ESTEVE: Interpol? No entenc res de res...
COMPANY: No ho vas veure a les notícies? Però si va venir
el James Bond i tot a investigar-ho...
ESTEVE: Sí, home, i el Garzón disfressat de Harry Potter,
no et fot...
COMPANY: Aquests dos no són els fitxatges de Nadal de
l’Espanyol?
ESTEVE: Per desgràcia, no. Però bona falta ens farien, t’ho
prometo...

Brevíssim silenci.
Beuen un altre vegada.

COMPANY (alçant el gos i amb la veu traïdorenca): Salut,

Esteve, t’ho mereixes!
ESTEVE (imitant-lo): El mateix et dic, company!

Brinden i es queden mirant un moment. Desen els gots.

COMPANY: I què en faràs, de ta sogra?

ESTEVE: Bé, de moment me la guardaran al Zoològic.
COMPANY: Al zoo? La teva sogra? En una gàbia?
ESTEVE: Com que s’ha mort el Floquet de Neu, pobret, doncs
res, que necessitaven un ésser pelut, malhumorat i una mica
atrotinat de tot arreu.

174
COMPANY:
La teva sogra, no falla.

Fosc.

Menjador:
L’ESTEVE camina amunt i avall, molt nerviós. S’atura de
cop, rumia, i continua caminant amunt i avall.
Fosc esquerra, llum dreta.

NARRADOR: Mentre caminava amunt i avall pel passadís de

casa seva, a l’Esteve li semblava que les parets li
escopissin l’estucat a cada passa. Ho passaria força
malament, n’era conscient. S’havia avesat a compartir les
penes amb aquelles dues velles. Enyorava les dissertacions,
els insults, els cops de porta. Se n’aniria l’endemà
(Brevíssim silenci). Després d’enllestir la maleta, quatre
draps esgrogueïts, un vestit carrincló i dues corbates de
dol, l’Esteve va sopar una arròs bullit amb dues pastilles
d’Avecrem, una truita a la francesa, de dos ous, per si fi
s’ho podia permetre, i una poma Golden trinxada amb el
ratllador. Tot seguit, va estirar-se al sofà, abans de tres
places ara tan sols d’una, i va fer zàping fins que va
lliurar-se a un son pintat de carabassa en què la banda
sonora era el seu clàssic ronc del vespre. Al cap d’una
horeta llarga, sobresaltat, va aixecar-se d’un bot, va
caure de genollons i va escoltar, entre acollonit i purgat,
el succés d’ultimíssima hora que narrava el presentador del
Telenotícies Nit...

El NARRADOR gira la vista cap a la seva dreta.

Fosc dreta, llum esquerra.
L’ESTEVE està assegut al sofà, sopant i veient la
televisió. Veu de fons fluixa. De cop, li cau el plat a

175
terra, agafa el comandament i puja el volum gairebé al
màxim. Màxima atenció.

PRESENTADOR TELENOTICIES: Bona nit, aquest vespre, membres

del cos especial dels Mossos encarregat dels delictes
sexuals han desactivat una xarxa de prostitució de la
tercera edat. La banda, que actuava a diferents ciutats del
Principat, com Barcelona, Badalona, L’Hospitalet i
Puigcerdà, estava liderada pel súbdit belga, amb passaport
iugoslau, René Scifo-Ceulemans, conegut amb el sobrenom de
Monsieur Bordell, detingut fa escassament dues hores, en
companyia de la seva col·laboradora habitual, la qual es
feia passar per la seva secretària. El setge policial,
encetat l’estiu passat, ha conclòs satisfactòriament
aquesta nit en un polígon de la Zona Franca, on els
mafiosos del sexe havien instal·lat la seva base
d’operacions. Malgrat tot...

L’ESTEVE està bocabadat. Fa cara de no entendre res. Tota

la pantalla l’ocupa una fotografia del COMERCIAL.
Fosc esquerra, llum dreta.

NARRADOR: Però què estava dient aquest desgraciat de pa

sucat amb oli? No, no podia ser, de cap de les maneres,
home! Ja ho entenia, era una pel·lícula de terror,
d’aquestes que fan de matinada... L’Esteve va pitjar els
botons del comandament a distància. El 3. El canal era el
correcte. A la pantalla, a dalt a la dreta, s’apreciava,
clarament i sense dubte possible, una fotografia del cap de
la banda, el tal René. Era ell, l’home de pèl blanquinós
que li havia signat, hores abans, un taló per valor de
setze mil euros. Se n’havia refiat com un nadó del mugró de
la seva mare. I li havia sortit fatal: pitjor, impossible.
La seva Neus no l’hi perdonaria mai, ni estant morta

176
(Brevíssim silenci). Aquella nit, emperò, l’Esteve no va
poder aclucar l’ull. Fins i tot, va estar temptat de provar
les pastilles de la Neus, però en va desistir de primeres.
Encara pensava viure molts anys. Disposava de tot el temps
del món per recuperar les hores de son. A més, potser havia
fet un favor a la seva sogra: almenys ara devia gaudir, una
miqueta més, dels plaers de l’engonal...

El NARRADOR gira el cap a la seva dreta.

Fosc dreta, llum esquerra.
A les fosques, l’ESTEVE camina amb pijama mig adormit amb
un got ple d’aigua en una mà. A mig camí es troba
l’ESPECTRE DE LA NEUS: està pàl·lida, blavosa i transparent
i dansa descalça, despentinada i sense maquillar.

ESTEVE: Neus...?

ESPECTRE DE LA NEUS continua a la seva.

ESTEVE: Neus...?
ESPECTRE DE LA NEUS: Ja t’he sentit a la primera,
Estevet...
ESTEVE: Però segur que ets la Neus?
ESPECTRE DE LA NEUS: Que sí... Que no veus que m’estava
fent la misteriosa, galifardeu meu?

Brevíssim silenci.
L’ESPECTRE DE LA NEUS continua dansant.
L’ESTEVE no sap ni què dir ni què fer.

177
ESTEVE (acollonit): Ho sento, vida. Perdona’m, pel que més
vulguis... Ja saps que no li volia cap mal a ta mare. T’ho
juro, pels fills que mai no hem tingut...
ESPECTRE DE LA NEUS (autoritària): Calla, tros de ruc!
ESTEVE: Però, per què m’insultes ara? Si t’estic intentant
explicar que...
ESPECTRE DE LA NEUS (autoritària): Calla que ets més burro
que fet per encàrrec!
ESTEVE: Però, Neus...
ESPECTRE DE LA NEUS: Que callis aquesta boca de perdedor,
pixafreda embalsamada!

ESTEVE: Fins aquí podríem arribar! Protesto!

ESPECTRE DE LA NEUS: Que tu protestes? I jo què, eh? Mira
que tafanejar els meus secrets de pubilla amb la meva mare
al davant... Ai, Estevet, tens menys llums que un mosquit
en vaga de fam, fill meu...
ESTEVE: Exigeixo que em confessis on has après aquestes
grolleries de peixatera, Neus...
ESPECTRE DE LA NEUS: Que callis, et dic!
ESTEVE: Però, dona...
ESPECTRE DE LA NEUS: Ni dona ni hòsties en escabetx!
ESTEVE: Em faràs plorar i tot...
ESPECTRE DE LA NEUS: Ase, més que ase!
ESTEVE: Però, nena, què et passa, què...
ESPECTRE DE LA NEUS: I dir aquestes mentides a la meva
mare, a la seva edat, que segur que s’ho va creure i tot,
la pobra...
ESTEVE: Què em critiques ara? És que no en pesco ni una...
ESPECTRE DE LA NEUS: Allò que li vas dir de la cadira de
rodes, penques industrial!
ESTEVE (com si no sabés de què li estan parlant): De la
cadira?

178
ESPECTRE DE LA NEUS: Que sí, que li vas dir que tu i jo no
cardàvem perquè ma mare no parava d’emprenyar fent
grinyolar la puta cadira amunt i avall. Mira que n’arribes
a ser, de mentider, Estevet...
ESTEVE: Però, però, però...
ESPECTRE DE LA NEUS:
Nen, que t’has ratllat?
ESTEVE: Però sí era el que em deies sempre: Avui no,
Esteve, que la meva mare ens pot sentir...
NEUS: Perquè em donava morbo, idiota, morbo! Saps el que
significa aquesta paraula o m’he de treure les calces
perquè ho entenguis?
ESTEVE: No, per Déu, que no vull endur-me’n una decepció,
després de tants anys...
ESPECTRE DE LA NEUS: Masclista de merda... Si sabessis com
em tracten els àngels... Ai, això sí que és vida, vull dir,
mort...
ESTEVE (enfonsat): Així que em poses les banyes, eh?
ESPECTRE DE LA NEUS: Home, vull dir Esteve, aquest terme no
és gaire científic que diguem. Perquè, esclar, sé infidel
quan una és morta, oi, no acaba de lligar prou bé, que
diguem...
ESTEVE: No, esclar, vist així...
ESPECTRE DE LA NEUS: I això dels ulls de poll florits, que
lleig, Estevet, que lleig...
ESTEVE: Però si pudien tant que tots els peixos de colors
que vam tenir se suïcidaven quan et veien fregir sardines
per Setmana Santa...
ESPECTRE DE LA NEUS: Ella que es passava, cerimoniosament,
la pedra Pómez cada 29 de febrer... De santa, tenia peus de
santa...
ESTEVE: Sí, però de les antigues...

Mirada matadora de L’ESPECTRE DE LA NEUS.

179
ESTEVE: Que sí, que calli, ja ho sé, ja...

Brevíssim silenci.

ESTEVE: I així, Neus, si és que encara et diuen així allà

on siguis tan i tan satisfeta, per què has vingut
exactament, a banda d’humiliar-me? Perquè jo no recordo
haver fet res malament, apart de vendre’m ta mare, que
tampoc no n’hi ha per tant...
ESPECTRE DE LA NEUS: Que què has fet, preguntes, bandarra?
ESTEVE:
Sí, si pot ser...
ESPECTRE DE LA NEUS: Per dir-te que ets burro, nen, però
burro de tirar! Si t’haguessis fet una mica el ronsa,
n’hauries tret, com a mínim, 20000, borinot de pessebre!!

Fosc esquerra, llum dreta.

NARRADOR: Bé, com acabem de veure, les coses al més enllà

poden resultar ser molt i molt diferents a com ens pensem.
Tan de bo tots nosaltres millorem allà dalt o allà baix,
segons on et toqui, no us sembla? (Brevíssim silenci).
Però segur que tots vosaltres us estareu preguntant com va
acabar aquesta història després que l’Espectre de la Neus
atonyinés anímicament el pobre Esteve, el qual ja tenia
coll avall això de fúmer el camp d’aquelles quatre parets,
farcides de records planyívols, de retrets de l’alçada
d’un campanar, de mostres i més mostres d’odi familiar.
Doncs el nostre heroi, si és que el podem anomenar així,
finalment se’n va anar al poble, va comprar una caseta en
runes, la va arreglar de mica en mica i ves per on que va
conèixer una noia separada, trenta anys més jove que ell,
i són més feliços que tots nosaltres plegats, us ho puc
ben assegurar. La noia li diu Esteban Taxista, perquè és

180
immigrant i encara no domina l’idioma, però ho farà perquè
té seny, és educada i sobretot és agraïda amb la terra que
l’ha acollida. I ell, pobre, li diu com pot, encara que
cada dia li acaba canviant el nom: és d’aquells amb tantes
consonants que no saps si estàs parlant amb un ésser humà
o és que pateixes una nova malaltia bucal i t’han
desaparegut les vocals de la teva memòria lingüística. Ah,
se m’oblidava: la noia és negra, mesura gairebé un metre
noranta, té quatre fills i s’ha quedat embarassada de
trigèmins, suposadament del bo de l’Esteve. I ja tenen nom
i tot les criatures: Neus, Gertrudis i Estevet. Sempre
havia somiat tenir un fill que es digués Estevet...

Teló.

Al cap d’uns segons s’obre el teló.

Apareix COMERCIAL, emmanillat, i s’adreça al públic, que
ja enfila el passadís cap a la sortida.

COMERCIAL: Perdonin, que hi ha ningú interessat a vendre’s

la sogra? No s’espantin, represento una multinacional
pionera al món en aquest tipus de transaccions i per una
comissió mínima els puc col·locar la mare política a
l’altra punta del planeta amb totes les despeses pagades.
Bé, ja no els robo més temps que ja veig que tenen pressa,
segur que juga la selecció catalana... Si algú està
interessat, a la sortida una senyoreta, la meva
secretària, els facilitarà la meva targeta comercial i, si
ho desitgen, poden contactar amb mi al carrer Entença,
concretament a la Tercera Galeria, cel·la 69. Gràcies per
la seva atenció i sort, molta sort a casa de la sogra...

Teló definitiu.

181