Internet, llibertat i societat: una perspectiva

analítica

Manuel Castells

Professor sènior de l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC

Com tota tecnologia, Internet és una creació cultural: reflecteix els principis i
valors dels seus inventors, que també en van ser els primers usuaris i
experimentadors. És més, en ser una tecnologia de comunicació interactiva amb
una forta capacitat de retroacció, els usos d'Internet es plasmen en el seu
desenvolupament com a xarxa i en el tipus d'aplicacions tecnològiques que van
sorgint. Els valors llibertaris dels qui van crear i desenvolupar Internet, o sigui, els
investigadors acadèmics informàtics, els hackers, les xarxes comunitàries
contraculturals i els emprenedors de la nova economia, van determinar una
arquitectura oberta i de difícil control. Al mateix temps, quan la societat es va
adonar de l'extraordinària capacitat que representa Internet, els valors encarnats
a la xarxa es van difondre en el conjunt de la vida social, particularment entre les
generacions joves. Internet i llibertat es van convertir en sinònims per a molta
gent arreu del món.

Davant d'aquesta transformació tecnològica i cultural, els detentors del poder de

controlar la informació al llarg de la història, és a dir, els estats i les esglésies,
van reaccionar amb preocupació, i els estats no democràtics, amb hostilitat, i van
tractar de restablir el control administratiu de l'expressió i la comunicació. Però
l'execució del projecte estatista sobre Internet topa amb obstacles considerables.
En els països democràtics, Internet es consolida com un instrument essencial
d'expressió, informació i comunicació horitzontal entre els ciutadans i rep la
protecció constitucional i judicial de les llibertats. A tots els països, menys a les
teocràcies, la importància econòmica i tecnològica d'Internet exclou que es pugui
ignorar o relegar-ne l'ampli ús a la societat. Encara més: la ideologia del progrés
per mitjà de la tecnologia fa de la promoció d'Internet un valor legitimador per a
governs que fonamenten la seva estratègia en el desenvolupament econòmic en
el marc de la globalització. D'aquí surt l'enrevessada filigrana política de la
llibertat i el control per part dels Estats.

Al seu torn, els internautes solen afirmar els seus drets individuals fora de
context, i se situen com una avantguarda tecnològicament alliberada d'una
societat informàticament illetrada. Encara més: els emprenedors arriben a
empresaris per mitjà de la comercialització accelerada d'Internet, procés en el
qual sovint traeixen els seus principis llibertaris; per exemple, amb el sacrifici de
la confidencialitat dels seus clients o la col·laboració tècnica i informativa amb els
dispositius de control i vigilància de l'Administració.

Els ciutadans, en general, tendeixen a fer un ús instrumental i poc ideològic

d'Internet: el fan servir per al que els és útil i consideren la llibertat a Internet un
tema fonamental quan fa temps que s'han acostumat al control polític i comercial
de la seva principal font d'informació: la televisió. Però aquesta actitud pot
canviar a mesura que es vagi instal·lant a la societat la primera generació que ara
creix amb Internet. A mesura que l'ús d'Internet generalitzi la informació i el
coneixement sobre la importància social decisiva del control sobre Internet, pot
ser que la batalla per la llibertat a la xarxa, incloent-hi la llibertat econòmica
d'accés a la xarxa, desbordi els confins de l'actual elit il·lustrada.

Internet: Una arquitectura de llibertat? Lliure comunicació i

control del poder
És controlable Internet? Aquest és un debat sempitern en el qual es barregen els somnis
personals, els graus de (des)coneixement tecnològic, la rutina del poder i la rapidesa del canvi
dels paràmetres de referència. Mirem d'aclarir-ho.

En principi, el disseny de la xarxa, a partir d'una estructura en estrats (layers), amb capacitat
distribuïda de comunicació per a cada node i transmissió per commutació de paquets (packet
switching), operada per protocols TCP/IP, segons els múltiples canals de comunicació
alternatius, proporciona una gran llibertat als fluxos d'informació que circulen per Internet
(www.isoc.org).

Des d'un punt de vista tècnic és certa la cèlebre afirmació de John Gilmore segons la qual els
fluxos a Internet interpreten la censura (o intercepció) com una errada tècnica i troben
automàticament una ruta diferent de transmissió del missatge. Com que és una xarxa global
amb poder de processament d'informació i comunicació multinodal, Internet no distingeix
fronteres i estableix comunicació sense restriccions entre tots els seus nodes. L'única censura
directa possible a Internet és no ser a la xarxa. I això és cada cop més costós per als governs,
les societats, les empreses i els individus. No es pot estar «una miqueta» a Internet. Hi ha, sí, la
possibilitat d'emetre missatges unidireccionals propagats a Internet, sense reciprocitat de
comunicació, en la mesura que els servidors d'un país (per exemple, l'Afganistan) estiguin
desconnectats de la xarxa interna. Però qualsevol connexió en xarxa d'ordinadors amb protocols
Internet permet la comunicació global amb qualsevol punt de la xarxa.

No obstant això, si la xarxa és global, l'accés és local, per mitjà d'un servidor. I és en aquest
punt de contacte entre cada ordinador i la xarxa global on es produeix el control més directe. Es
pot, i es fa a tots els països, negar l'accés al servidor, tancar el servidor o controlar qui comunica
què i a qui, per mitjà d'una vigilància electrònica dels missatges que circulen pel servidor. Però
els censors no ho tenen tan fàcil com sembla. Primer, perquè en alguns països hi ha una
protecció legal considerable de la llibertat d'expressió i comunicació a Internet. És el cas, en
particular, dels Estats Units, on el 1996 i el 2000 els tribunals, amb sentències corroborades pel
Suprem, van declarar inconstitucionals dos intents legislatius de l'Administració Clinton d'establir
la censura a Internet, amb el pretext de controlar la pornografia infantil. En una sentència
cèlebre, del 1996, el Tribunal Federal del Districte Est de Pennsilvània va reconèixer que Internet
és un caos, però va afirmar, textualment: «L'absència de regulació governativa dels continguts
d'Internet ha produït, inqüestionablement, una espècie de caos, però el que ha fet d'Internet un
èxit és el caos que representa. La força d'Internet és aquest caos. De la mateixa manera que la
força d'Internet és el caos, la força de la nostra llibertat depèn del caos i de la cacofonia de
l'expressió sense entrebancs que protegeix la Primera Esmena. Per aquestes raons, sense
dubtar-ho, considero que la Llei de decència en les comunicacions és prima facie
inconstitucional.» D'aquesta manera es va protegir una llibertat amenaçada per una
Administració que, malgrat les declaracions a favor d'Internet, sempre va desconfiar, com la
majoria dels governs, de la lliure expressió i autoorganització dels ciutadans (www.eff.org).

Així, doncs, en la mesura que la censura d'Internet és difícil als Estats Units i que, el 2001, la
majoria de fluxos globals d'Internet utilitzen una xarxa troncal (backbone) nord-americana (i
molts d'altres la podrien fer servir en cas de necessitat), la protecció que els EUA fan d'Internet
crea un espai institucional de llibertat per a la gran majoria de circuits de transmissió per
Internet.

Vull assenyalar, incidentalment, que això no admet la interpretació d'un cant als Estats Units
com a terra de llibertat: ho és en alguns aspectes i en altres, no. Però, pel que fa a la lliure
expressió a Internet, sí que representa, per la seva tradició de liberalisme constitucional, un
element decisiu en la capacitat de comunicació autònoma per mitjà d'Internet. Si no es poden
censurar les comunicacions als Estats Units, sempre hi ha maneres de connectar qualsevol node
a la xarxa, passant pels Estats Units, una vegada el missatge ha sortit del servidor. Els censors
tenen, malgrat tot, el recurs de desconnectar el servidor, de penalitzar els seus administradors o
d'identificar l'origen o el receptor d'un missatge no permès i reprimir-lo individualment. Això és
el que fan els xinesos, els malaisis, els singapuresos i molts d'altres, assíduament, i això és el
que pretén la legislació que es proposa en alguns països europeus, Espanya entre altres.

Ara bé, la repressió no és el mateix que la censura. El missatge es comunica, les conseqüències
arriben després. De manera que, més que bloquejar Internet, el que es pot fer i es fa és reprimir
els qui la utilitzen indegudament segons els criteris dels poders actuals. Per això tenen raó tant
els qui declaren Internet incontrolable com els qui la consideren l'instrument de control més
sofisticat, si no hi ha més remei sota la protecció dels poders constituïts. Tècnicament, Internet
és una arquitectura de llibertat. Socialment, els usuaris poden ser reprimits i vigilats per mitjà
d'Internet. Però, per a això, els censors han d'identificar els transgressors, la qual cosa implica la
definició de la transgressió i l'existència de tècniques de vigilància eficaces.

La definició de la transgressió depèn, naturalment, dels sistemes legals i polítics de cada

jurisdicció. I aquí comencen els problemes. El que és subversiu a Singapur no necessàriament ho
és a Espanya. I quan, l'any 2000, als Estats Units, un lloc web va organitzar la venda legal de
vots de persones absents que venien el seu vot al millor postor dels candidats polítics, de
manera que va motivar una persecució legal, el lloc web es va traslladar a Alemanya, on un
delicte electoral americà no estava sota la repressió policial. De manera que la geometria política
variable d'Internet permet operar des de diferents servidors cap a xarxes diferents. Com que no
hi ha una legislació global, però sí una xarxa global de comunicació, la capacitat de control
sistemàtica i preventiva es dilueix a la pràctica.

Sí que, en canvi, es pot procedir, des de cada centre de poder, a la identificació i subsegüent
repressió dels qui siguin transgressors de les normes dictades per aquest poder. Amb aquest
objectiu, ara es disposa de tecnologies de control que, la gran majoria, van ser creades pels
empresaris informàtics que fan negoci de qualsevol cosa sense que els importin gaire els
principis llibertaris que afirmen en la seva vida personal. Aquestes tecnologies són
fonamentalment de tres tipus: d'identificació, de vigilància i d'investigació (www.epic.org).

Les principals tecnologies d'identificació són les contrasenyes, les galetes (cookies) i els
procediments d'autenticitat. Les contrasenyes són els símbols convinguts que heu fet servir per
a entrar en aquesta xarxa. Les galetes són marcadors digitals que els llocs web equipats
d'aquesta manera insereixen automàticament en els discs durs dels ordinadors que s'hi
connecten. Tan bon punt una galeta entra en un ordinador, totes les comunicacions d'aquest
ordinador a la xarxa són automàticament registrades al lloc web originari de la galeta. Els
procediments d'autenticitat són firmes digitals que permeten als ordinadors verificar l'origen i
característiques de les comunicacions rebudes.

Generalment utilitzen tecnologia de xifratge. Treballen per nivells, de manera que els servidors
identifiquen usuaris individuals i les xarxes de connexió identifiquen els servidors.

Les tecnologies de vigilància permeten interceptar missatges, inserir marcadors gràcies als quals
es pot seguir la comunicació d'un ordinador o un missatge marcat per mitjà de la xarxa; també
consisteixen en l'escolta contínua de l'activitat de comunicació d'un ordinador o de la informació
emmagatzemada en aquest ordinador. El famós programa Carnivore de l'FBI permet analitzar
mitjançant paraules clau masses enormes d'informació de les comunicacions telefòniques o
Internet, i busca i reconstrueix totalment els missatges que semblen sospitosos (tot i que
algunes detencions sobre aquestes bases van ser bastant potineres; per exemple, quan es van
arrestar bones mares de família que comentaven electrònicament el perill del consum de
drogues a l'escola dels seus fills). Les tecnologies de vigilància permeten identificar el servidor
originari d'un determinat missatge. A partir d'això, per col·laboració o coacció, els qui mantenen
els servidors poden comunicar al detentor del poder l'adreça electrònica d'on ha provingut
qualsevol missatge.

Les tecnologies d'investigació s'organitzen sobre bases de dades obtingudes de

l'emmagatzemament de la informació resultant de les tecnologies de vigilància. A partir
d'aquestes bases de dades es poden construir perfils agregats d'usuaris o conjunts de
característiques personalitzades d'un usuari determinat. Per exemple, per mitjà del número de la
targeta de crèdit, associat a un número del carnet d'identitat i a la utilització d'un determinat
ordinador, es pot reconstruir fàcilment el conjunt de tots els moviments que fa una persona que
deixin registre electrònic. Com que això és una cosa que fem cada dia (telèfon, correu electrònic,
targetes de crèdit), sembla evident que ja no hi ha confidencialitat des del punt de vista de la
comunicació electrònica.

O sigui, la combinació de les tecnologies d'identificació, de vigilància i d'investigació configuren

un sistema en el qual qui tingui el poder legal o fàctic d'accés a aquesta base de dades pot saber
la part essencial del que cada persona fa a la xarxa i fora de la xarxa. Des d'aquest punt de
vista, la xarxa no es controla, però els seus usuaris estan, més que mai a la història, exposats a
un control potencial de tots els seus actes. Així, doncs, un poder polític, judicial, policíac o
comercial (defensors de drets de propietat) que vulgui actuar contra un internauta determinat
pot interceptar els missatges, detectar els moviments i, si estan en contradicció amb les seves
normes, pot procedir a la repressió de l'internauta, del prestador de serveis o de tots dos.

Òbviament, el control no prové tan sols del govern o de la policia.

Les empreses vigilen rutinàriament el correu electrònic dels seus empleats i les universitats, el
dels seus estudiants, perquè la protecció de la confidencialitat no s'estén al món laboral, sota el
control de l'organització corporativa.

Però ni Internet és una xarxa de llibertat, en un món en el qual la tecnologia pot servir per a
controlar les nostres vides per mitjà del seu registre electrònic, ni la tendència al control
omnipresent és irreversible. En societat, tot procés és fet de tendències i contratendències, i
l'oposició entre llibertat i control continua sense fi, amb nous mitjans tecnològics i noves formes
institucionals.

A les tecnologies de control i vigilància es contraposen tecnologies de llibertat. D'una banda, el

moviment per al programari de font oberta permet la difusió dels codis en els quals es basa el
processament informàtic a les xarxes. En conseqüència, a partir d'un cert nivell de coneixement
tècnic, freqüent entre els centres de suport als qui defensen la llibertat a la xarxa, es pot
intervenir en els sistemes de vigilància, es poden transformar els codis i es poden protegir els
programes propis. Naturalment, si s'accepta sense dir res el món de Microsoft, s'ha acabat
qualsevol possibilitat de confidencialitat i, per tant, de llibertat a la xarxa. Entre altres coses,
perquè cada programa Windows conté un identificador individual que acompanya a través de la
xarxa qualsevol document generat des d'aquest programa. Però la creixent capacitat dels
usuaris per a modificar els seus programes crea una situació més complexa, en la qual qui està
controlat pot passar a ser controlador dels sistemes que el vigilen.

L'altra tecnologia fonamental en la reconstrucció de la llibertat a la xarxa és el xifratge

(www.kriptopolis.com).

És cert que, com qualsevol tecnologia, la relació que estableix amb la llibertat és ambigua, tal
com assenyala Lessig (1999; 2000 en castellà), perquè, d'una banda, protegeix la
confidencialitat del missatge però, de l'altra, permet els procediments d'autenticació que
verifiquen la identitat del missatger.

Tot i així, essencialment, les tecnologies de xifratge permeten, quan funcionen, mantenir
l'anonimat del missatge i esborrar el rastre del camí seguit a la xarxa, i fan difícil, d'aquesta
manera, interceptar el missatge i identificar el missatger. Per això, la batalla sobre el xifratge és,
des del punt de vista tècnic, una batalla fonamental per la llibertat a Internet.

Però no tot és tecnologia en la defensa de la llibertat. En realitat, la cosa més important no és la

tecnologia sinó la capacitat dels ciutadans d'afirmar el seu dret a la lliure expressió i a la
confidencialitat de la comunicació. Si les lleis de control i vigilància a Internet i per mitjà
d'Internet són aprovades per una classe política que sap que el control de la informació ha estat
sempre, al llarg de la història, la base del poder, les barricades de la llibertat es construiran
tecnològicament. Però encara és més important que les institucions de la societat reconeguin i
protegeixin aquesta llibertat. Per això, mobilitzacions d'opinió com la d'Electronic Frontier
Foundation, als Estats Units, i de moltes altres xarxes a Europa i al món han estat elements
influents a l'hora de frenar les tendències repressives que hi ha en les burocràcies
governamentals i en els sectors ideològicament conservadors, espantats pel potencial alliberador
d'Internet. Al capdavall, és en la consciència dels ciutadans i en la seva capacitat d'influència
sobre les institucions de la societat, per mitjà dels mitjans de comunicació i de la mateixa
Internet, on hi ha el punt d'equilibri entre la xarxa en llibertat i la llibertat a la xarxa.

La cultura de llibertat com a constitutiva d'Internet

Les tecnologies són produïdes per la seva història i per l'ús que se'n fa. Internet va ser
dissenyada com una tecnologia oberta, de lliure ús, amb la intenció deliberada d'afavorir la lliure
comunicació global. I, quan els individus i comunitats que busquen valors alternatius a la
societat es van apropiar aquesta tecnologia, aquesta mateixa tecnologia va ampliar encara més
el seu caràcter llibertari, de sistema de comunicació interactiu, obert, global i en temps triat
(www.isoc.org/internet-history/brief.html).

En principi aquesta afirmació podria sorprendre, ja que l'avantpassat més directe d'Internet,
Arpanet, va ser creat el 1969 (i presentat al món el 1972) a ARPA, l'oficina de projectes
avançats de recerca del Departament de Defensa del govern dels Estats Units. I, malgrat tot, no
solament el disseny dels seus creadors es va inspirar en principis d'obertura de la xarxa, sinó
que els principals nodes d'Arpanet es van localitzar a universitats, amb accés possible per part
de professors i estudiants de doctorat, amb eliminació de tota possibilitat de control militar
estricte. Ni tan sols és certa la història, explicada sovint, que Arpanet es va crear per a
salvaguardar les comunicacions nord-americanes d'un atac nuclear als seus centres de
comandament i coordinació. És veritat que hi va haver un projecte de Paul Baran, a la Rand
Corporation, proposat a la Força Aèria, per a construir un sistema de comunicació flexible i
descentralitzat basat en una nova tecnologia de transmissió, la commutació de paquets (packet
switching). Però, si bé aquesta tecnologia va ser essencial en el desenvolupament d'Internet, el
projecte de Baran va ser rebutjat pel Departament de Defensa i Internet no va trobar aplicacions
militars fins trenta anys més tard, quan les tropes d'elit dels Estats Units van es començar a
organitzar en xarxa aprofitant la facilitat de comunicació interactiva ubiqua.

La raó oficial per al desenvolupament d'Arpanet va ser facilitar la comunicació entre els diferents
grups universitaris d'informàtica finançats pel Departament de Defensa i, especialment,
permetre que compartissin temps d'ordinador en les potents màquines que hi havia només en
alguns centres. Però, de fet, molt ràpidament l'augment de capacitat i velocitat dels ordinadors
va fer que sobrés temps de computació, amb la qual cosa la utilitat directa d'Arpanet no era
evident. El que de veritat va passar va ser que un grup d'investigadors informàtics,
generosament finançat pel Departament de Defensa, va trobar un instrument perfecte per a dur
a terme la seva investigació en xarxa, i es va entusiasmar ràpidament amb la perspectiva de
desenvolupar un sistema de comunicació entre ordinadors, que es va concretar en els protocols
TCP/IP desenvolupats per Cerf i Kahn el 1973, i més endavant per Cerf, Kahn i Postel el 1978.

Des del principi, els dissenyadors d'Internet, tots procedents del món acadèmic, encara que
alguns van treballar en l'entorn del Departament de Defensa i consultores associades, van
buscar deliberadament la construcció d'una xarxa informàtica oberta i sense restriccions, amb
protocols comunicables i una estructura que permetés afegir nodes sense canviar la configuració
bàsica del sistema. Va ser una cultura de llibertat inspirada en els principis de la recerca
acadèmica i en la pràctica de compartir els resultats de la investigació amb els col·legues, de
manera que l'opinió de la comunitat informàtica acadèmica sobre la contribució de cadascú era
la recompensa més important de la feina feta.

Per què el Departament de Defensa els va deixar aquesta llibertat? En realitat, perquè qui va
supervisar el desenvolupament d'Internet va ser una agència de promoció de recerca, ARPA,
formada en bona part per científics i enginyers, que va seguir l'estratègia innovadora i atrevida
de buscar la supremacia tecnològica dels Estats Units (després de l'ensurt produït per l'Sputnik
soviètic) a partir de l'excel·lència de les seves universitats. Però qualsevol acadèmic que se senti
orgullós de ser-ho no accepta limitacions a la seva llibertat de recerca i comunicació de resultats.
Per tant, per a obtenir la millor investigació en informàtica i telecomunicacions (que ARPA va
veure de seguida com a tecnologies decisives), els fons van anar a parar als millors grups (MIT,
Stanford, Berkeley, Carnegie Mellon, UCLA, USC, SRI, BBN, UC Santa Barbara, Utah, etc.) sense
restriccions burocràtiques. De fet, l'estratègia va resultar ser la correcta, perquè no solament es
va desenvolupar Internet, sinó que, gràcies al salt gegantí de la recerca universitària en
tecnologies d'informació i comunicació, els Estats Units van obtenir una supremacia tecnològica
que també va arribar al terreny militar, que va posar a la defensiva durant els anys vuitanta la
Unió Soviètica i, en darrer terme, la va dur a la malaguanyada perestroika i a la posterior
desintegració, tal com hem demostrat en el nostre llibre (Castells i Kiselyova, 1995).

Un cop les tecnologies d'Internet es van haver desenvolupat de manera oberta per mitjà de les
universitats, van anar connectant amb altres mitjans socials i altres actituds culturals al llarg
dels anys setanta i vuitanta. D'una banda, els hackers van veure Internet com un mitjà
privilegiat de comunicació i innovació i van aplicar el seu enorme potencial de creativitat i
capacitat tecnològica a perfeccionar el programari d'Internet, fent servir el poder de la
col·laboració oberta en xarxa per a incrementar la seva capacitat tecnològica. De l'altra, els
moviments contraculturals i alternatius van prendre Internet com una forma d'organització de
comunitats virtuals i projectes culturals autònoms, a partir del desenvolupament dels PC, que va
posar en mans de la gent el poder de processament informàtic i de comunicació en xarxa
(Rheingold, 1993; 2000). Amb cada nova onada d'usuaris, va arribar una plètora de noves
aplicacions que els programadors autònoms van inventar a partir de la pràctica; per exemple, el
World Wide Web, que va programar Tim Berners-Lee, en el CERN, el 1990.

Cada nova aplicació es publicava a la xarxa, amb la qual cosa el coneixement col·lectiu es va
anar aprofundint i la capacitat tecnològica de la xarxa es va anar ampliant i es va anar fent més
fàcil d'utilitzar. D'aquesta manera, es va generalitzar l'ús d'Internet per cercles concèntrics a
partir dels hackers i els estudiants de les universitats més avançades, fins a arribar als més de
400 milions d'usuaris de l'actualitat (n'hi havia 16 milions el 1995, el primer any del World Wide
Web).

Una vegada Internet va tenir un desenvolupament tecnològic complet i una base d'usuaris prou
àmplia, una nova generació d'empresaris la va utilitzar com a negoci i com una nova manera de
fer negocis, i en va traslladar l'ús a tots els àmbits de l'economia i, per tant, de la societat. Si la
investigació acadèmica va inventar Internet, l'empresa va ser la que la va difondre a la societat,
tres dècades més tard. Però entre aquests dos processos hi va haver l'apropiació, transformació
i desenvolupament d'Internet per part de dues cultures de llibertat que van ser decisives en la
seva tecnologia i les seves aplicacions: la cultura hacker i les comunitats contraculturals, que
van plasmar la seva autonomia en la tecnologia, l'estructura i els usos de la xarxa.
Hackers, crackers, llibertat i seguretat
Els hackers i la seva cultura són una de les fonts essencials de la invenció i desenvolupament
continu d'Internet. Els hackers no són el que els mitjans de comunicació o els governs diuen que
són. Són, simplement, persones amb coneixements tècnics informàtics la passió de les quals és
inventar programes i desenvolupar formes noves de processament d'informació i comunicació
electrònica (Levy, 1984; Raymond, 1999). Per a ells el valor suprem és la innovació tecnològica
informàtica. I, per tant, necessiten llibertat també; llibertat d'accés als codis font, llibertat
d'accés a la xarxa, llibertat de comunicació amb altres hackers, esperit de col·laboració i de
generositat (posar a disposició de la comunitat de hackers tot el que se sap i, recíprocament,
rebre el mateix tractament de qualsevol col·lega). Alguns hackers són polítics i lluiten contra el
control dels governs i de les corporacions sobre la xarxa, però la majoria no ho són: el que és
important per a ells és la creació tecnològica. Es mobilitzen, fonamentalment, perquè no hi hagi
restriccions a aquesta creació. Els hackers no són comercials, però no tenen res contra la
comercialització dels seus coneixements, sempre que les xarxes de col·laboració de la creació
tecnològica continuïn essent obertes, cooperatives i basades en la reciprocitat.

La cultura hacker s'organitza en xarxes de col·laboració a Internet, tot i que de vegades hi ha

algunes trobades presencials. Diferents línies tecnològiques s'agrupen entorn de grups
cooperatius, en els quals s'estableix una jerarquia tecnològica segons quins siguin els creadors
de cada programa original, els mantenidors i els contribuïdors. La comunitat acostuma a
reconèixer l'autoritat dels primers innovadors, com és el cas de Linus Torvalds a la comunitat
Linux. Però només es reconeix l'autoritat de qui l'exerceix amb prudència i no la utilitza en
benefici propi.

El moviment hacker més polític (en termes de política de llibertat tecnològica) és el creat per
Richard Stallman, un programador de MIT, que va constituir als anys vuitanta la Free Software
Foundation per a defensar la llibertat d'accés als codis d'UNIX quan ATT va intentar imposar els
seus drets de propietat sobre UNIX, el sistema operatiu més avançat i més compatible del seu
temps, i sobre el qual s'ha fundat en gran part la comunicació dels ordinadors a la xarxa.
Stallman, que va aprendre el valor de la llibertat en el moviment de lliure expressió durant els
seus temps d'estudiant a Berkeley, va substituir el copy right pel copy left. És a dir, que
qualsevol programa publicat a la xarxa per la seva Fundació podia ser utilitzat i modificat amb
llicència de la seva Fundació amb una condició: difondre en codi obert les modificacions que s'hi
anessin fent. Sobre aquesta base, va desenvolupar un nou sistema operatiu, GNU, que sense ser
Unix, podia utilitzar-se com un UNIX. El 1991, un estudiant de 21 anys de la Universitat de
Hèlsinki, Linus Torvalds, va dissenyar el seu propi kernel de UNIX per al seu PC 386 sobre la
base de GNU. I, seguint les regles del joc, va publicar la font del seu codi a la xarxa, on va
demanar ajuda per a perfeccionar-lo. Centenars de programadors espontanis es van posar a
treballar i van desenvolupar d'aquesta manera el sistema operatiu Linux (que va rebre aquest
nom de l'administrador del sistema a la Universitat de Hèlsinki, ja que el nom que Torvalds hi
havia donat era el de Freix), considerat avui dia el més avançat del món, sobretot per a
ordinadors a Internet, i l'única alternativa actual als programes de Microsoft. Linux té actualment
més de 30 milions d'usuaris i és promocionat pels governs de França, el Brasil, l'Índia, Xile, la
Xina, entre altres, i per grans empreses com IBM; sempre en codi obert i sense drets de
propietat.

El filòsof finlandès Pekka Himanen (www.hackerethic.org) argumenta convincentment que la

cultura hacker és la matriu cultural de l'era de la informació, tal com l'ètica protestant va ser el
sistema de valors que va coadjuvar decisivament en el desenvolupament del capitalisme, segons
l'anàlisi clàssica de Max Weber. Naturalment, la majoria dels capitalistes no era protestant ni la
majoria dels actors de la societat de la informació és hacker. Però el que això vol dir és el
següent: una gran transformació tecnoeconòmica necessita un brou de cultiu en un sistema de
valors nou que motivi la gent a fer el que fa. En el cas del capitalisme, va ser l'ètica del treball i
de l'acumulació de capital a l'empresa com a forma de salvació personal (la qual cosa, per
descomptat, no va impedir, sinó que va justificar, l'explotació dels treballadors).

En l'era de la informació, la matriu de tot desenvolupament (tecnològic, econòmic, social) rau en

la innovació, en el valor suprem de la innovació que, potenciada per la revolució tecnològica
informacional, incrementa exponencialment la capacitat de generació de riquesa i d'acumulació
de poder. Però innovar no és un valor obvi. Ha d'anar associat a una satisfacció personal, del
tipus que sigui, lligada a l'acte de la innovació. Això és la cultura hacker, segons Himanen. El
plaer de crear per crear. I això mou el món, sobretot el món en el qual la creació cultural,
tecnològica, científica i també empresarial, en l'aspecte no crematístic, es converteix en força
productiva directa per la nova relació tecnològica entre coneixement i producció de béns i
serveis. Es podria argumentar que, segons aquesta definició, hi ha hackers pertot arreu i no
solament en la informàtica. I aquest és, en realitat, l'argument de Himanen: que tothom pot ser
hacker pel que fa i que qualsevol que es mogui per la passió de crear en la seva activitat està
motivat per una força superior a la dels guanys econòmics o la satisfacció dels seus instints. El
que passa és que la innovació tecnològica informàtica té el pinyó directe sobre la roda del canvi
en l'era de la informació; d'aquí ve que la cultura hacker es manifesti de manera particularment
espectacular en les tecnologies d'informació i a Internet.

En realitat, els hackers han estat fonamentals en el desenvolupament d'Internet. Van ser
hackers acadèmics els qui van dissenyar els protocols d'Internet. Un hacker, Ralph Tomlinson,
treballador de l'empresa BBN, va inventar el correu electrònic el 1970, per a l'ús dels primers
internautes, sense cap mena de comercialització. Hackers dels Bell Laboratories i de la
Universitat de Berkeley van desenvolupar UNIX. Hackers estudiants van inventar el mòdem. Les
xarxes de comunicació electrònica van inventar els taulers d'anuncis, els xats, les llistes
electròniques i totes les aplicacions que avui estructuren Internet. I Tim Berners-Lee i Roger
Cailliau van dissenyar el navegador/editor (browser/editor) World Wide Web, per la passió de
programar, d'amagat dels seus caps en el CERN de Ginebra, el 1990, i el van difondre a la xarxa
sense drets de propietat a partir del 1991. També el navegador que va popularitzar l'ús del
World Wide Web, el Mosaic, va ser dissenyat a la Universitat d'Illinois per dos hackers (Marc
Andreesen i Eric Bina) el 1992. I la tradició continua: en aquests moments, dos terços dels
servidors de web utilizen Apache, un programa servidor dissenyat i mantingut en programari
obert i sense drets de propietat per una xarxa cooperativa.

En una paraula, els hackers informàtics han creat la base tecnològica d'Internet, el mitjà de
comunicació que constitueix la infraestructura de la societat de la informació. I ho han fet per
plaer, o, si es vol, pel pur goig de crear i compartir la creació i la competició de la creació.
Certament, alguns d'ells també es van fer rics com a empresaris, però per mitjà d'aplicacions de
les seves innovacions, i no gràcies a l'apropiació de la innovació cooperativa en benefici propi
(encara que el cas d'Andreesen és menys clar, en aquest sentit). N'hi va haver d'altres que van
obtenir bons llocs de treball, però sense cedir en els seus principis de hackers. També hi va
haver qui es va fer famós, com Linus Torvalds, però la fama li va venir del reconeixement de la
comunitat de hackers, que implica el respecte a les seves regles de llibertat i cooperació. La
majoria van romandre anònims per al món, i fan i van fer una vida modesta. Però van obtenir,
gràcies a la seva pràctica d'innovació cooperativa, la recompensa més alta a la qual aspira un
hacker, el reconeixement com a tal per part de l'única autoritat que pot atorgar aquesta
distinció: la comunitat global de hackers, font essencial d'innovació en l'era de la informació.

Als marges de la comunitat hacker s'hi situen els crackers. Els crackers, temuts i criticats per la
majoria de hackers, pel desprestigi que els comporten davant l'opinió pública i les empreses, són
els qui utilitzen els seus coneixements tècnics per a pertorbar processos informàtics (Hafner i
Markoff, 1995).

Hi ha molts tipus diferents de crackers, però no tinc en consideració els qui penetren a
ordinadors o xarxes de manera il·legal per robar: aquests són lladres refinats, una vella tradició
criminal. Molts crackers pertanyen a la categoria de script kiddies, és a dir, bromistes de mal
gust, molts d'ells adolescents, que penetren sense autorització en sistemes o creen i difonen
virus informàtics per sentir el seu poder, per mesurar les forces amb els altres, per desafiar el
món dels adults i per donar-se importància amb els seus amics o amb els seus referents a la
xarxa. La majoria tenen coneixements tècnics limitats i no creen cap innovació, per la qual cosa
són, en realitat, marginals al món hacker. D'altres crackers, més sofisticats, penetren en
sistemes informàtics per desafiar personalment els poders establerts; per exemple, Microsoft o
les grans empreses. I alguns utilitzen la seva capacitat tecnològica com una forma de protesta
social o política, com una expressió de la seva crítica a l'ordre establert. Aquests són els qui
s'introdueixen en sistemes militars, administracions públiques, bancs o empreses per retreure'ls
alguna mala acció. Entre els atacs de crackers amb motivació política s'han de situar els
practicats per moviments polítics o per serveis d'intel·ligència dels governs, com ara la guerra
informàtica desenvolupada entre els crackers islàmics i israelians o entre els protxetxens i els
serveis russos.

En suma, en la mesura que els sistemes informàtics i les comunicacions per Internet s'han
convertit en el sistema nerviós de les nostres societats, la interferència amb la seva operació a
partir d'una capacitat tècnica d'actuació a la xarxa és una arma cada vegada més poderosa, que
pot ser utilitzada per actors diferents i amb finalitats diverses. Aquestes són les accions dels
crackers, que han de ser absolutament distingits dels hackers, a la constel·lació dels quals
pertanyen, però amb els quals no es confonen.

La vulnerabilitat dels sistemes informàtics planteja una contradicció creixent entre seguretat i
llibertat a la xarxa. D'una banda, és obvi que el funcionament de la societat i les seves
institucions i la confidencialitat de les persones no es pot deixar a l'atzar de qualsevol acció
individual o de la intromissió de qui té el poder burocràtic o econòmic de dur-la a terme. De
l'altra, tal com passa a la societat en general, amb el pretext de protegir la informació a la xarxa
es renova el vell reflex de control sobre la lliure comunicació.

El debat sobre seguretat i llibertat s'estructura entorn de dos pols: per un costat, la regulació
politicojurídica de la xarxa; per l'altre, l'autoprotecció tecnològica dels sistemes individuals.
Naturalment, hi ha fórmules intermèdies, però, en general, aquestes fórmules mixtes tendeixen
a gravitar cap la regulació institucional de la comunicació electrònica. Els qui defensen la
capacitat d'autoregulació de la xarxa argumenten que hi ha tecnologies de protecció que són poc
vulnerables, sobretot quan es combinen els tallafocs (fire walls o filtres d'accés) dels sistemes
informàtics amb les tecnologies de xifratge, que fan molt difícil interceptar els codis d'accés i el
contingut de la comunicació. És així com estan protegits els ordinadors del Pentàgon, dels bancs
suïssos o de Scotland Yard. La major part de les institucions de poder i de les grans empreses
tenen sistemes de seguretat a prova de qualsevol intent de penetració que no compti amb
capacitat tecnològica i informàtica similar. És cert que hi ha una cursa inacabable entre sistemes
d'atac informàtic i de protecció d'aquests atacs, però per això mateix el cor d'aquests sistemes
és poc vulnerable per al comú dels crackers.

Ara bé, com que els sistemes informàtics estan connectats en xarxa, la seguretat d'una xarxa
depèn en darrer terme de la seguretat de la seva baula més dèbil, de manera que la capacitat de
penetració per un node secundari pot permetre un atac als centres més protegits. Això va ser el
que va passar l'any 2000, quan els crackers es van introduir en el sistema de Microsoft i van
obtenir codis confidencials a partir de la penetració en el sistema personal d'un col·laborador de
Microsoft que tenia accés a la xarxa central de l'empresa. És manifestament impossible protegir
el conjunt de la xarxa amb sistemes de tallafocs i xifratge automàtic. Per això, només la difusió
de la capacitat de xifratge i d'autoprotecció dels sistemes individuals podria augmentar la
seguretat de tot el sistema. En altres paraules, un sistema informàtic amb capacitat de
computació distribuïda a tota la xarxa necessita una protecció igualment distribuïda i adaptada
per cada usuari al seu propi sistema. Però això equival a posar en mans dels usuaris el poder de
xifratge i autoprotecció informàtica, cosa que rebutgen els poders polítics amb el pretext de la
possible utilització d'aquesta capacitat per part dels criminals (en realitat, les grans
organitzacions criminals tenen la mateixa capacitat tecnològica i de xifratge que els grans
bancs). En darrer terme, la negativa administracions a permetre la capacitat de xifratge i de
difusió de tecnologia de seguretat entre els ciutadans comporta la creixent vulnerabilitat de la
xarxa en conjunt, excepte alguns sistemes absolutament aïllats i, en última instància,
desconnectats de la xarxa.

D'aquí ve que governs i empreses busquin la seguretat mitjançant la regulació i la capacitat

repressiva de les institucions més que no pas amb l'autoprotecció tecnològica dels ciutadans. És
així com es reprodueix al món d'Internet la vella tensió entre seguretat i llibertat.
L'experiència espanyola de regulació d'Internet
Els governs de la majoria dels països han acollit Internet amb una actitud esquizofrènica. D'una
banda, com una icona de modernitat i instrument de desenvolupament econòmic. De l'altra, amb
una profunda desconfiança vers l'ús que els ciutadans poden fer d'aquesta potencialitat de lliure
comunicació horitzontal. D'aquí vénen els intents continus de regulació, legislació i instauració de
mecanismes de control, sempre a l'empara de la protecció necessària dels infants, els principis
democràtics i els consumidors.

Als Estats Units, l'Administració Clinton va intentar dues vegades, el 1996 i el 2000, establir la
censura d'Internet per via legislativa, i va perdre la batalla tots dos cops, tant davant l'opinió
pública com davant els tribunals. A Europa, uns quants governs i la Comissió Europea han pres
diverses iniciatives reguladores. Fidel a la seva trajectòria històrica, el govern francès ha estat
particularment gelós de la sobirania nacional en matèria de control de la informació. L'alarma va
sonar a França, el 1995, quan les memòries del metge de Mitterrand, la publicació de les quals
havia estat prohibida per l'autoritat judicial, es van difondre a la xarxa. El ministre d'Informació
va declarar que aquest gest era un atemptat intolerable contra l'autoritat de l'estat i va iniciar un
esforç de llarg abast per crear mecanismes de control de la informació a Internet, atès que el
somni francès d'un Minitel republicà i tricolor, controlat des del centre, es va esvanir davant la
realitat de les xarxes globals autoevolutives.

La Comissió Europea va dictar unes quantes directives reguladores que havien de ser
incorporades a les legislacions nacionals; una de les quals, la directiva 2000/31/CE, va establir
criteris per a regular el comerç electrònic buscant «la integració jurídica comunitària amb la
intenció d'establir un autèntic espai sense fronteres interiors en l'àmbit dels serveis de la
societat de la informació». La vaguetat del concepte de «serveis de la societat de la informació»
va deixar oberta la porta a tota classe d'interpretacions, plasmades en textos legislatius i
ordenances administratives.

Amb la intenció de traduir la directiva europea a una llei espanyola, el Ministeri de Ciència i
Tecnologia del govern espanyol va elaborar un Avantprojecte de llei de serveis de la societat de
la informació, la primera publicació del qual va tenir lloc el 16 de març de 2000. El projecte va
ser difós per Internet per a discutir-lo. Hi va haver una polèmica tan gran entre la comunitat
internauta, tant espanyola com mundial, que encara continua discutint-se en aquests moments.
La tercera redacció de l'Avantprojecte, elaborada el 30 d'abril de 2001, està en tràmit
parlamentari l'octubre de 2001, havent suscitat ja un intens debat durant la seva discussió al
Senat el setembre d'aquest mateix any (www.internautas.org/propuestalssi.htm). El projecte ha
estat molt criticat per sectors influents dels internautes espanyols, agrupats en aquest cas al
voltant de la campanya contra l'LSSI llançada per la revista digital Kriptopolis, especialitzada en
temes de seguretat i llibertat a la xarxa, amb una postura militant en la defensa dels drets civils
dels usuaris d'Internet. Kriptopolis ha dut la seva oposició fins al punt de decidir el trasllat
provisional del seu lloc web a un servidor a Nova Jersey, en previsió dels efectes de censura que
podria significar l'aprovació a Espanya d'aquest projecte de llei. L'Associació d'Internautes ha
estat menys radical en la seva postura, però també sol·licita una modificació de l'articulat que,
mantenint la regulació de serveis comercials a la xarxa per a protegir els usuaris, impedeixi
l'arbitrarietat administrativa en la decisió sobre el que es pot fer i el que no es pot fer a la xarxa.
Sense poder entrar en detalls del debat jurídic, tenint en compte l'objectiu analític general
d'aquesta lliçó, remarcaré que les crítiques, amb el suport dels partits polítics de l'oposició
(http://www.psc.es/ambit/ntic/ documents/default.asp?apt=665, www.ic-v.org/lssi/index.htm),
se centren en dos punts essencials:

D'una banda, la falta de protecció judicial en la decisió de sancionar un prestador de serveis per
algun acte relatiu a la difusió d'informació a la xarxa. L'article 11 de l'Avantprojecte estableix
que: «Tots els prestadors de serveis de la societat de la informació establerts a Espanya han de
complir les obligacions següents en relació amb els continguts: ... c). Suspendre la transmissió,
l'allotjament de dades, l'accés a les xarxes de telecomunicacions o la prestació de qualsevol altre
servei de la societat de la informació, en execució de resolucions dictades per una autoritat
judicial o administrativa.» La paraula essencial, naturalment, és administrativa, perquè això obre
la via que un funcionari, sense iniciativa judicial, pugui intervenir en la lliure expressió a
Internet, en contradicció directa amb l'article 20 de la Constitució espanyola.

El segon punt controvertit de l'Avantprojecte d'LSSI és la definició d'un ens inventat per la
Comissió Europea, «els serveis de la societat de la informació». En principi, a l'Avantprojecte
s'estableix que, a l'efecte de la llei, els serveis regulats són els que «representen una activitat
econòmica i comercial» i no són regulats, en canvi, les «pàgines web, serveis d'FTP, intercanvi
de fitxers, servidors de correu, notícies, butlletins informatius o qualsevol altre servei considerat
personal, encara que aquestes pàgines tinguin assignat domini propi, siguin fetes individualment
o entre diverses persones, i que no tenen l'objectiu final de ser una activitat econòmica i
comercial». Aquesta delimitació és el que permet al ministeri argumentar que respecta
plenament la llibertat d'expressió i que l'únic que es regula és l'activitat comercial a la xarxa. Tot
i així, és difícil fer una distinció clara entre el que té i el que no té implicacions d'activitat
econòmica a la xarxa, perquè oferir informació en línia, o instruments de cerca o accés i
recopilació de dades que ofereixin publicitat directa o indirecta pot ser considerat una activitat
comercial. Per exemple, tenir cibertires (banners) publicitàries en un portal implica una activitat
econòmica per part del prestador de serveis. I les pàgines personals que, per finançar-se,
ofereixen enllaços a portals amb contingut comercial o publicitari també podrien caure en una
certa interpretació del que és i el que no és comercial.

Així, aquesta mateixa lliçó inaugural, en oferir enllaços electrònics amb llocs i portals que poden
estar associats a cibertires publicitàries (que difícilment es poden evitar quan es fa referència a
una àmplia gamma de fonts d'informació a la xarxa), podria passar per la guillotina del censor
administratiu a qui no agradessin certes afirmacions o que, simplement, no les entengués i
decidís prohibir per si de cas, com solia passar a l'Espanya franquista. Encara més: tenint en
compte la importància de les sancions previstes a la normativa, amb multes de fins a 600.000
euros per als prestadors de serveis, l'actitud lògica de la majoria d'ells podria ser l'autocensura
en cas de dubte, de manera que la capacitat d'expressió a Internet, a partir dels servidors
basats en Espanya, quedaria limitada de manera molt forta (però no passaria igual, tal com
indica el cas de Kriptopolis, a les empreses o organitzacions amb capacitat d'allotjar-se en un
servidor estranger i, més concretament, nord-americà, ja que és als Estats Units on Internet
gaudeix de més protecció judicial).

En aquests moments, el debat social i parlamentari continua a la societat, a les institucions i a la

xarxa, i és probable que hi hagi noves modificacions i aclariments a la llei definitiva. Però
l'experiència és rica en ensenyances, de les quals en vull ressaltar tres:

La primera és el considerable nerviosisme de les administracions, animat des de les

burocràtiques institucions europees, sobre la possible pèrdua de control de les activitats a la
xarxa, nerviosisme afavorit pel desconeixement i la falta de familiaritat amb el mitjà Internet.
Tal com assenyala l'advocat de Kriptopolis, Sánchez Almeida, ja hi ha prou normatives per a
protegir els drets dels ciutadans i penalitzar les conductes delictives, dins i fora de la xarxa. N'hi
ha prou aplicant-les. El problema pot ser tècnic, la dificultat d'aplicar aquestes sancions a la
xarxa, la qual cosa requereix una modernització de les institucions judicials i policíaques. Però
davant la dificultat d'aquesta modernització s'intenta resoldre el problema descentralitzant la
censura prèvia a l'estructura de prestadors de serveis i fent-los responsables de les excepcionals
infraccions que puguin representar alguns continguts. És com fer responsables els propietaris de
les impremtes de les conseqüències que es poguessin derivar de la publicació de certs articles a
la premsa o els operadors de telecomunicacions, de les converses telefòniques entre mafiosos
que planegen un robatori.

La meva segona observació fa referència a la postura ideològica defensiva dels reguladors

d'Internet. Es multipliquen les fórmules de precaució per a afirmar la importància d'Internet i de
la seva lliure expressió, en línia amb la ideologia liberal que predomina a la majoria dels governs
europeus, sigui quina sigui la seva tendència política. Però els vells reflexos estatistes es
combinen amb aquesta ideologia, i això porta a formulacions ambigües i polítiques vacil·lants, i
la seva plasmació legislativa contribueix a la confusió.

En tercer lloc, és notable la capacitat de reacció de la comunitat internauta a qualsevol intent de

coartar la seva llibertat. No tindran la vida fàcil els qui encara pensin que les institucions de
l'estat poden continuar operant com abans del desenvolupament d'Internet.

Ara bé, la defensa de la llibertat a Internet tendeix a ser selectiva. Es reacciona contra l'estat,
però es descuida la defensa de la llibertat dels usuaris, dels ciutadans i dels treballadors, en un
món en el qual els abusos de poder i la desigualtat no han desaparegut davant la màgia de la
xarxa. D'una banda, molts prestadors de serveis imposen condicions econòmiques lleonines per
a accedir a la xarxa, envaeixen la confidencialitat dels seus usuaris i organitzen enllaços a la
xarxa segons els seus interessos comercials; per exemple, jerarquitzant els llocs web als
buscadors. De l'altra, els drets sindicals d'expressió a la xarxa són ignorats a moltes empreses,
tal com denuncia, entre altres, la campanya sobre aquest tema duta a terme l'any 2001 per
Comissions Obreres de Catalunya. En suma, la llibertat a Internet, com en la societat, és
indivisible. La defensa de la lliure expressió i comunicació a la xarxa hauria d'arribar a tothom,
als consumidors, als treballadors, a les organitzacions cíviques. I en aquesta llibertat sembla
normal incloure-hi les condicions materials d'aquesta mateixa llibertat, començant per les tarifes
de connexió i la difusió dels mitjans informàtics de comunicació entre el conjunt de la població.
La llibertat sense igualtat es converteix en privilegi i debilita els fonaments de la seva defensa
per part de tot el conjunt de la societat.
Xifratge
Les organitzacions de poder, al llarg de la història, han fet del secret de les seves comunicacions
un principi fonamental de la seva activitat. Aquest secret es va intentar protegir per mitjà del
xifratge, és a dir, la codificació del llenguatge amb una clau secreta només coneguda per
l'organització emissora del missatge i pel destinatari del missatge determinat per aquesta
organització. L'anecdotari històric és ple d'exemples de batalles, i fins i tot de guerres
suposadament perdudes o guanyades gràcies a la intercepció i desxiframent de missatges
decisius entre els centres de poder. L'origen de la informàtica contemporània durant la Segona
Guerra Mundial sembla que està relacionat amb els esforços de matemàtics extraordinaris, com
ara l'anglès Turing, per desenvolupar algoritmes capaços de desxifrar els codis de l'enemic.

Per tant, en certa manera, no és estrany que en l'era de la informació, basada en la comunicació
de tot tipus de missatges, el poder (i, per tant, la llibertat) tingui una relació cada cop més
estreta amb la capacitat de xifrar i de desxifrar. Heus aquí que allò que era una arcana
tecnologia matemàtica relegada als dispositius secrets dels serveis d'intel·ligència dels estats
s'hagi convertit, en l'espai de dues dècades, en la tecnologia clau per al desenvolupament del
comerç electrònic, per a la protecció de la confidencialitat, per a l'exercici de la llibertat a la
xarxa i, també, paradoxalment, per a noves formes de control a la xarxa. El xifratge és el
principal camp de batalla tecnologicosocial per a la preservació de la llibertat a Internet.

Intentaré explicar el sentit d'aquesta afirmació. I ho faré utilitzant una breu referència històrica
al desenvolupament del xifratge en la societat en les últimes dues dècades, fent una referència
especial als Estats Units. Com documenta Steven Levy (2001) en el seu apassionant llibre sobre
el tema, la tecnologia de xifratge estava monopolitzada en tots els països pels serveis
d'intel·ligència, que tenien a la seva disposició una legió de matemàtics de primer ordre i, tan
bon punt van aparèixer els ordinadors, les màquines millors i més potents al seu servei. Amb
l'ajuda d'aquestes màquines, els matemàtics construïen claus difícil de penetrar i, alhora,
processaven a gran velocitat una enorme combinatòria per a trobar els punts dèbils (patrons
repetitius que poguessin revelar la clau secreta) dels missatges xifrats d'altres organitzacions.

Als Estats Units, la supersecreta National Security Agency (amb poders molt més extensos que
els de l'FBI o la CIA) va ser i és la que disposa de la capacitat tecnològica de xifratge més gran
del planeta. Es va atribuir tanta importància a aquesta tecnologia, que es va classificar en la
rúbrica d'armament que no es podia exportar fora dels Estats Units sense un permís especial del
Departament de Defensa. De manera que enviar una fórmula matemàtica a un col·lega fora dels
Estats Units es va convertir en un delicte penat per la llei. Encara més: la NSA va tenir bona
cura de cooptar, contractar o amenaçar els matemàtics que es van endinsar en aquest complex
camp d'investigació. Però n'hi va haver que van resistir la pressió i es van atrevir a desenvolupar
fórmules autònomes de xifratge. Aquest va ser el cas del llegendari Whitfield Diffie, un
matemàtic sense carrera acadèmica obsessionat pel xifratge des de jove, que, en col·laboració
amb un professor de Stanford, Marty Hellman, i amb l'ajuda d'un estudiant de Berkeley, Ralph
Merkel, va descobrir, a mitjan dècada dels setanta, noves formes de xifratge i, malgrat les
pressions del govern, les va publicar. La seva genialitat va consistir en l'anomenat principi de la
doble clau o clau pública. Fins aleshores, tota clau es basava en un algoritme que permetia xifrar
un missatge d'una manera difícil de reconèixer i, al mateix temps, reconstruir-lo en el sentit
original basant-se en el coneixement d'aquest algoritme. Aquest mètode tradicional demanava
una centralització total del sistema de claus úniques i, per tant, era vulnerable a qui penetrés en
aquesta base de dades. El que s'adaptava al secret militar d'una organització separada de la
societat no era practicable en una societat en què tot es basava en comunicació electrònica i en
què els individus, les empreses i les institucions necessitaven una protecció quotidiana dels seus
missatges per a garantir-ne la confidencialitat i l'autonomia. Això demanava una
descentralització i individualització del sistema de xifratge. Per mitjà del principi de la doble clau
cada persona o organització té dues claus de xifratge (o sigui, codis informàtics que permeten
transformar el text d'un missatge en un sistema digital que altera el sentit lingüístic i el pot
tornar a reconstruir).

Una de les claus és pública en el sentit que és assignada a l'originari/destinatari d'un missatge i
que se sap, per mitjà d'una llista, quina clau correspon a qui. Però, sense el coneixement de la
clau privada, és molt difícil, gairebé impossible, desxifrar el missatge. Aquesta altra clau és
específica de cada individu o organització; només qui la detenta la pot utilitzar, però només
serveix en relació amb la seva clau pública, en la qual rep el missatge. Gràcies a aquest
enginyós sistema matemàtic, es garanteix alhora la generalitat del xifratge i la individualitat del
seu desxiframent.

Igual que en altres temes de la història d'Internet, el poder de xifratge descentralitzat va tenir
dos usos. D'una banda, va ser comercialitzat. De l'altra, va servir d'instrument de construcció
d'autonomia de xarxes de comunicació. La comercialització, en l'origen, va ser a càrrec de tres
matemàtics del MIT o associats a MIT, Rivest, Shamir i Adleman, que van perfeccionar el
sistema de xifratge Diffie-Hellman i, amb l'ajuda d'homes de negocis més experts que ells, van
patentar i desenvolupar la tecnologia de xifratge RSA, que va servir de base per a bona part de
les tecnologies de protecció de les comunicacions electròniques que es fan servir avui dia.

En efecte, a partir del sistema de doble clau, no solament es pot preservar el secret del missatge
sinó també establir l'autenticitat del seu originari. De manera que el xifratge és la base de les
firmes digitals que permeten el desenvolupament del comerç electrònic en condicions de relativa
seguretat. En efecte, si la gent pogués xifrar els seus missatges en comptes d'enviar un
missatge per correu electrònic amb el seu número de targeta de crèdit obert a tothom, no
haurien de témer perquè l'interceptessin i en fessin un mal ús. Això és, en realitat, el que fan les
grans empreses amb capacitat de xifratge per transferir fons i comunicar-se missatges
confidencials. Però la tecnologia d'autenticació i firma digital es va difonent sota el control de les
empreses i institucions, sense transmetre la capacitat autònoma de xifratge als usuaris. Això és
així, d'una banda, perquè la comercialització de la tecnologia va crear un sistema de patents que
la fan costosa pel que fa al seu ús comercial.

Però, més important encara, les administracions de gairebé tots els països han fixat enormes
restriccions a la difusió de la tecnologia de xifratge pel que representa de possible autonomia per
als individus i organitzacions contestatàries respecte als governs i a les grans empreses. D'aquí
ve que es desenvolupés una segona tendència, de matriu llibertària, per a proporcionar als
ciutadans la tecnologia de xifratge. Un personatge fonamental en aquest sentit va ser Phil
Zimmerman, un altre matemàtic rebel que, el 1991, en resposta als intents del Senat dels Estats
Units de prohibir el xifratge en el marc de la legislació antiterrorista, va difondre per Internet el
seu sistema PGP (Pretty Good Privacy). El PGP també és basat en principis similars als inventats
per Diffie i Hellman, però, en comptes de crear un directori de claus públiques, es basa en una
xarxa autònoma d'autenticació en la qual cada persona autentica amb la seva firma digital una
persona que coneix i així successivament, de manera que, coneixent bé una persona de la
cadena, n'hi ha prou per a saber que la identitat del posseïdor d'una determinada clau pública és
fidedigna. Zimmerman va patir persecució judicial per aquest gest, ja que, naturalment, la
publicació a Internet va suposar que molta gent a tot el món registrés les fórmules al seu
ordinador, la qual cosa, des del punt de vista jurídic, equivalia a exportar armament sense
llicència, encara que Zimmerman no es beneficiés de l'operació. També l'empresa
comercialitzadora de l'RSA el va amenaçar judicialment per utilitzar coneixements que havien
patentat els investigadors del MIT (però no Diffie i Hellman, els primers innovadors de la
tecnologia). Zimmerman pertanyia a una xarxa informal de criptògrafs que es reunien
anualment en un moviment contracultural (autoanomenats cypherpunks) i que van augmentar
en nombre i influència amb l'arribada d'Internet. Un dels participants més respectats en aquest
moviment tecnollibertari és John Gilmore, un dels pioners de Sun Microsystems, que, el 1990, va
crear, juntament amb Mitch Kapor i John Perry Barlow, l'Electronic Frontier Foundation, una de
les principals organitzacions de defensa de les llibertats en el món digital. És significatiu el
discurs que va pronunciar John Gilmore el 1991 sobre el xifratge, en una reunió sobre
«ordinadors, llibertat i confidencialitat»:

«Què us sembla si creéssim una societat en la qual la informació mai no pogués ser registrada?
En la qual es pogués pagar o llogar un vídeo sense deixar un número de targeta de crèdit o de
compte bancari? En la qual es pogués certificar que es té el permís de conduir sense donar el
nom? En la qual es pogués enviar o rebre un missatge sense revelar la localització física, com
una casella postal electrònica? Aquesta és la mena de societat que vull construir. Vull garantir,
amb física i matemàtiques, no pas amb lleis, coses com l'autèntica confidencialitat de les
comunicacions personals [...] l'autèntica confidencialitat dels expedients personals [...],
l'autèntica llibertat de comerç [...], l'autèntica confidencialitat financera [...] i l'autèntic control
de la identificació.» (citat per Levy, 2001; pàgina 208).

Aquesta utopia de la llibertat sense institucions, mitjançant el poder de la tecnologia en mans

dels individus, és l'arrel dels projectes llibertaris en la societat de la informació. És una poderosa
visió que va inspirar projectes empresarials i socials durant la dècada següent. Per exemple, un
dels personatges més innovadors del món de la criptografia, David Chaum, va desenvolupar els
diners digitals sense rastre personal i va fundar a Holanda una empresa, Digicash, per
comercialitzar el seu invent. L'empresa va fracassar per falta de suports en el món empresarial,
que sempre va desconfiar del seu caràcter visionari.

Però del món dels cypherpunks, que és com es van autoanomenar els anarcocriptògrafs, en van
sortir tecnologies de protecció de la confidencialitat amb els dissenys d'anonimat a la xarxa per
mitjà dels remailers, és a dir, programes que retransmeten automàticament els missatges per
un circuit de servidors fins a esborrar els orígens de la procedència dels missatges
(www.anonymizer.com). El dissenyador més avançat d'aquests remailers als anys noranta va
ser, el 1993, l'informàtic finlandès Julf Helsingius, que va desenvolupar sistemes de remail des
de la seva casa de Hèlsinki per permetre la lliure comunicació d'alcohòlics en rehabilitació sense
risc de ser identificats. Va crear Penet, un sistema que opera en una màquina UNIX amb un 386,
i sense cap tipus de publicitat va començar a rebre milers de missatges de tot el món que,
transitant pel seu sistema, n'esborraven el rastre. La ingenuïtat de hacker de Helsingius el va
obligar a tancar el seu servidor quan una querella criminal contra ell, presentada des de Los
Angeles, va portar la policia finlandesa fins a casa seva. Com que es negava a exercir la censura
i a denunciar els orígens de les rutes que arribaven al seu servidor, es va estimar més tancar
Penet. Malgrat tot, la idea d'anonimitzadors es va continuar desenvolupant, i ara hi ha
nombroses empreses (la més coneguda de les quals és la canadenca Zero Knowledge) que
permeten a qualsevol utilitzar Internet sense deixar rastre (www.silentsurf.com).

Si aquesta possibilitat es generalitzés, la llibertat de les persones per a comunicar-se, expressar-

se i organitzar-se seria total. Per això hi ha diverses iniciatives dels governs de tot el món per a
controlar la capacitat de xifratge i per a limitar-ne l'ús.

Tot i així, els termes del debat no són tan clars, perquè la tecnologia de xifratge serveix a la
vegada per a protegir la confidencialitat, garantint, per tant, la llibertat de comunicació, i per a
autenticar l'originari d'un missatge, permetent, en conseqüència, individualitzar els missatges
(www.qsilver.queensu.ca/sociology). Encara més: en els moviments contestataris al voltant
d'Internet, com ara la xarxa Freenet, es va produir, l'any 2000, una evolució des de la defensa
del dret a xifrar (per a protegir la confidencialitat del ciutadà) fins al dret a desxifrar (per a
permetre l'accés dels ciutadans a la informació detentada per governs i empreses). Ara bé, sigui
com sigui, la pràctica de tots dos drets passa per la capacitat autònoma de la gent de fer servir
les tecnologies de xifratge. Això, d'una banda, significa el lliure desenvolupament de tecnologies
de xifratge en comunicació horitzontal del tipus PGP, és a dir, amb doble clau i autenticació per
mitjà de xarxes de confiança interpersonal. De l'altra, requereix la capacitat de lliure difusió de
la informació de tecnologies de xifratge a la xarxa. Tant l'administració dels Estats Units com el
G8 i el Consell d'Europa (a més dels sospitosos habituals de la censura, és a dir, la Xina,
Singapur, Malàisia, els països islamico-fonamentalistes, etc.) s'han pronunciat a favor del control
burocràtic de la tecnologia de xifratge i desenvolupen legislació i mesures administratives per a
aconseguir-lo.

En realitat, malgrat el que pensin els tecnollibertaris, cap tecnologia no assegura la llibertat.
Però, de la mateixa manera que el control dels mitjans d'impressió va ser, al llarg de la història,
el fonament de la restricció o expansió de la llibertat de premsa, a la nostra època la difusió o el
control de la tecnologia de xifratge s'ha convertit en un criteri definidor per a saber en quina
mesura els governs confien en els seus ciutadans i respecten els seus drets.
Quina relació hi ha, aleshores, entre Internet i llibertat? La història i la cultura d'Internet la van
constituir com una tecnologia de llibertat. Però la llibertat no és una pàgina en blanc sobre la
qual es projecten els nostres somnis. És el teixit aspre on es manifesten els poders que
estructuren la societat. A l'efecte Gilmore s'hi contraposa l'efecte Microsoft. Segons el primer, Internet
interpreta qualsevol censura com un obstacle tècnic i tendeix a passar-hi pel costat. Segons el segon,
Microsoft interpreta qualsevol procés de comunicació com una oportunitat de negoci i tendeix a
monopolitzar-lo. A les aspiracions de llibertat s'hi contraposen els instints bàsics de les burocràcies polítiques,
tinguin la ideologia que tinguin. I a l'alliberament de la humanitat per la tecnologia de la informació s'hi
contraposa la realitat present d'una humanitat majoritàriament desinformada i marginada de la tecnologia.

Internet, al nostre temps, necessita llibertat per a desplegar el seu extraordinari potencial de comunicació i de
creativitat. I la llibertat d'expressió i de comunicació ha trobat en Internet el suport material adequat. Però tant
Internet com la llibertat només poden viure a les ments i als cors d'una societat lliure, lliure per a tothom, que
modeli les seves institucions polítiques a imatge i semblança de la seva pràctica de llibertat.
Referències bibliogràfiques

CASTELLS, M.; KISELYOVA, E. (1995). The collapse of the Soviet Union: the View from
the Information Society. Berkeley: University of California, International & Area Studies
Book Series.

HAFFNER, K.; MARKOFF, J. (1995). Cyberpunks: outlaws and hackers in the computer
frontier. New York: Touchstone Books.

HIMANEN, P. (2001). The hacker ethic and the spirit of the Information Age. Pròleg de
Linus Torvalds. Nova York: Random House (en castellà, Destino, 2002).

LESSIG, L. (1999). Code and other laws of cyberspace. Nova York: Basic Books (en
castellà, Taurus, 2001).

LEVY, S. (1984). Hackers. Heroes of the computer revolution. New York: Penguin.

LEVY, S. (2001). Crypto. How the code rebels beat the government - saving privacy in
the digital age. Nova York: Viking.

RAYMOND, E. (1999). The cathedral and the bazaar. Musings on Linux and Open Source
by an accidental revolutionary. Sebastopol, California: O' Reilly (en castellà, Alianza
Editorial, 2002).

RHEINGOLD, H. (1993/2000). The virtual community. Homesteading in the electronic

frontier. Cambridge, Massachussets: MIT Press.