Una vegada hi havia un fabricant de joguines que va fabricar un exèrcit de soldats de plom,

molt drets i elegants. Cadascun portava un fusell a l’espatlla, una jaqueta vermella,
pantalons blaus i un barret negre alt amb una insígnia daurada al davant. Com que no tenia
prou plom per a fer l’últim soldadet, el va haver de deixar sense una cama.

Ben aviat, els soldadets es trobaven a la vitrina d’una botiga de joguines. Un senyor els va
comprar per regalar-los al seu fill com a regal d’aniversari. Quan el nen va obrir la caixa, en
presència els seus germans, el soldadet sense cama li va cridar molt l’atenció.

El soldadet es va trobar de sobte davant d’un castell de cartó amb cignes nedant a la vora,
en un llac fet de miralls.

Davant de l’entrada hi havia una bonica ballarina de paper. Portava una faldilla rosada de tul i
una banda blava sobre la qual hi havia un petit vidret que brillava com un diamant. La
ballarina tenia els braços alçats i una cama aixecada cap enrere, de manera que aquesta
cama no es veia. Era molt bonica!

“És la noia ideal per a mi”, va pensar el soldadet de plom, convençut que a la ballarina li
faltava una cama com a ell.

Aquella nit, quan ja tots a casa se n’havien anat a dormir, els joguets van començar a
divertir-se. Un ninot molt trapella feia cabrioles mentre la resta de joguines ballaven i corrien
per tot arreu.

Els únics joguets que no es movien eren el soldadet de plom i la bonica ballarina de paper.
Immòbils, es miraven l’un a l’altre. De sobte, varen tocar les dotze de la nit. La tapa de la
capsa de sorpreses es va obrir i d’ella en va sortir un follet d’expressió malvada.

– Tu què mires, soldat? – va cridar. El soldadet va seguir amb la mirada fixa endavant.

– D’acord. Doncs ja veuràs el que et passarà demà – va anunciar el follet.

L’endemà, el nen va jugar una estona amb el seu soldadet de plom i després el va posar a la
vora de la finestra, que estava oberta. Potser fou el vent, o potser fou el follet dolent, la cosa
és que el soldadet de plom va caure al carrer.

El nen va córrer cap a la finestra, però des del tercer pis no podia veure res.

– Puc baixar a buscar el meu soldadet? – va preguntar el nen a la criada. Però ella s’hi va
negar doncs estava plovent a bots i barrals. La criada va tancar la finestra i el nen va haver
de resignar-se a perdre la seva joguina.
A fora, uns nens del carrer jugaven sota la pluja. Van ser ells els que van trobar el soldadet
de plom boca terrosa, amb el fusell clavat entre les llambordes.

– Fem-li un vaixell de paper! – va cridar un dels nens. Plovia tan fort que s’havia format com
un petit riu per les vores dels carrers. Els nois van fer un vaixell amb un diari vell, hi van posar
el soldadet i el van fer navegar.

El soldadet es mantenia rígid mentre el vaixell de paper es deixava endur pel corrent. Aviat
es va ficar en una claveguera i per allà va seguir navegant.

“On aniré a parar?” va pensar el soldadet. “El culpable de tot això és el follet dolent. És clar
que no m’importaria el que m’ha passat si estigués amb mi la bonica ballarina.”

En aquest moment, va aparèixer davant seu una rata enorme.

– Atura’t! – va cridar amb veu estrident –

Però el soldadet de plom no podia fer res per aturar-se. El vaixell de paper va seguir
navegant per la claveguera fins que va arribar al canal. Però ja estava tan mullat que no
podia seguir surant i va començar a naufragar.

Finalment, el vaixell de paper es va desfer completament i el soldadet de plom es va

enfonsar a l’aigua. Just abans d’arribar al fons, un peix gran se’l va empassar.

– Que fosc que està aquí a dins! – va dir el soldadet de plom – Molt més fosc que a la caixa
de joguines.

El peix, amb el soldadet a l’estómac, va nedar per tot el canal fins a arribar al mar. El soldadet
de plom trobava a faltar l’habitació dels nens, les joguines, el castell de cartó i sobretot la
seva bonica ballarina.

“Crec que no els tornaré a veure mai més”, va sospirar amb tristesa.

El soldadet de plom no tenia cap idea d’on es trobava. D’altra banda, la sort va voler que uns
pescadors passessin per allà i atrapessin el peix amb la seva xarxa.

El vaixell de pesca va tornar a la ciutat amb el seu carregament.

No va passar massa estona que el peix fresc ja era al mercat; allà on comprava la criada de
la casa del nen.

Després de mirar la selecció de peixos, es va decidir pel més gros: era el que tenia el
soldadet de plom a dins!
La criada va tornar a casa i li va donar el peix a la cuinera.

– Quin peix més bo! – va exclamar la cuinera quan el va veure.

De seguida, va agafar el ganivet i va començar a preparar el peix per a fer-lo al forn.

– Aquí hi ha alguna cosa dura – va murmurar. Després, plena de sorpresa, va treure el

soldadet de plom.

La criada el va reconèixer immediatament.

– És el soldadet que li va caure al nen per la finestra! – va exclamar.

El nen es va alegrar moltíssim quan va saber que el seu soldadet de plom havia aparegut. El
soldadet, per la seva banda, estava una mica atordit. Havia passat tant temps a la foscor!

Finalment, va adonar-se que estava altra vegada a casa.

A la taula va veure els mateixos joguets de sempre i també el castell amb el llac de miralls.
Davant hi havia la ballarina, recolzada en una única cama.

Hauria plorat d’emoció si hagués tingut llàgrimes, però es va limitar a mirar-la. Ella el mirava
també.

De sobte, el germà del nen va agafar el soldadet de plom dient:

– Aquest soldat no serveix per res. Només té una cama. A més, fa pudor de peix.

Tots van veure aterrits com el noi llençava el soldadet de plom al foc de la xemeneia. El
soldadet va caure de peu al bell mig de les flames. Els colors del seu uniforme desapareixien
a mesura que es desfeia. De sobte, una ràfega de vent va arrencar la ballarina de l’entrada
del castell i la va portar com un ocell de paper fins al foc, al costat del soldadet de plom. Una
flamarada la va consumir en un segon.

L’endemà, la criada va anar a netejar la xemeneia. En mig de les cendres va trobar un tros de
plom en forma de cor. Al costat, negre com el carbó, hi havia el brillantet de la ballarina.