COMENTARI CANT LXVIII (A.

March)

1. Localització del text (autor, època, tipus de text i gènere)

Es tracta d’un text retòric, d’un poema d’Ausiàs March, pertanyent als Cants d’amor
i, en concret, al cicle que empra el senyal “Plena de seny”, grup de dènou poemes escrits
en l’època de joventut de l’autor, període en què el poeta preferia allunyar-se del contacte
físic i buscar un amor pur.
Quant a l’època, el poema s’inscriu en el s. XV, el segle d’Or de les lletres catalanes,
malgrat l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara en el Compromís de Casp
amb l’elecció de Ferran d’Antequera com a successor de Martí I l’Humà (1412) i la unió
d’Aragó i Castella amb el matrimoni de Ferran II i Isabel I el 1469. Aquest fet polític originà
una castellanització progressiva de la cort i la noblesa, però tot i això, València fou un
centre econòmic i cultural. L’esplendor cultural fou afavorit pel rei Alfons el Magnànim a
través del contacte dels nostres poetes amb els poetes humanistes italians a la cort de
Nàpols, i repercutí positivament en els autors valencians.
Ausiàs March és un poeta que s’allunya de l’Edat Mitjana i introdueix elements de
modernitat com són: presència de l’individu que expressa els conflictes emocionals
mitjançant un jo poètic vigorós i complex; voluntat de realisme que el fa allunyar-se de
l’idealisme dels trobadors i abandonament de la llengua occitana. El vertader Ausiàs en
primera persona d’una manera personal i íntima ens parlarà dels temes que li obsessionen
(amor, mort, ètica, relacions de l’home amb Déu). De la seua vasta producció poètica, 128
poesies, 79 tractaran de l’amor.

2. Anàlisi de la temàtica

2.1. Tema i estructura

Tema: La intencionalitat de recerca d’un amor pur i intel·lectual malgrat els
entrebancs de l’amor foll.
Estructura: Es podem delimitar dos grans blocs temàtics o argumentals i la tornada:
en el primer bloc (1a i 2a cobles) el jo líric es compara amb un xiquet i diu que mai farà com
ell i, a continuació, reflexiona sobre el futur de la criatura; en el 2n bloc (3a cobla) el poeta
parla d’ell mateix. A la tornada, hi ha una invocació a la dona.

2.2. Breu resum dels elements argumentals de les estrofes

► 1a cobla: El jo líric es val d’una comparació i ens diu que a ell no li passarà com al
petit vailet que es fa criat d’un senyor tan sols per interés i, encara que el tracta molt bé
alimentant-lo i i donant-li aixopluc, decideix abandonar-lo per un altre, pensant que així
millorarà la seua sort. Prompte es penedeix de l’error que ha comés en perdre un amo que
el valorava molt.

► 2a cobla: el poeta s’interroga sobre quin serà el futur del vailet que ha rebutjat un
estat insuperable i que està abocat a lamentar-ho per sempre i a enyorar el passat.
 ► 3a cobla: a partir del vers 17, el poeta parla d’ell mateix i ens anuncia que s’ha
fet servent fidel d’un amo molt poderós, un senyor de cor salvatge, que mai no ha estat
vassall de ningú ni ha fet homenatge a ningú tampoc: l’Amor. Per amor del seu amo, el
poeta accepta el sofriment: mentre altra gent gaudeix i és feliç, ell de bon grat pateix
privacions, sent-li fidel a la seua estimada que de moment li ofereix poques concessions,
però confiant en la promesa que no li faltarà un bon premi.

► Tornada: Comença amb la invocació de l’estimada que s’oculta sota el senyal

“Plena de seny”. El jo líric vol fer-li saber que el seu és un amor espiritual i que té coratge
per no caure en les temptacions de la carn i no deixar-se atrapar per l’amor foll.

3. Anàlisi de la forma: mètrica i rima

El poema es compon de 28 versos d’art major, decasíl·labs, de rima consonant

combinant els versos masculins i femenins.
Els versos estan formats per dos hemistiquis amb cesura perfecta i masculina
darrere de la 4a síl·laba, seguint per tant l’estructura 4+6.
Trobem llicències mètriques o poètiques als següents versos: elisions (vv. 1, 2, 13,
22, 23, 24, 26 i 28) i sinalefes (vv. 11, 16 i 17).
El poema conté 3 cobles octaves, formades cadascuna per dos quartets. Les cobles
estan capcaudades i tenen rima encreuada o creu-creuada, seguint el següent esquema
rítmic:

ABBACDDC CEECFGGF FHHFIJJI

Al final, hi ha una tornada de quatre versos que conté el senyal amb la rima IJJI

4. Recursos expressius o estilístics (figures retòriques):

4.1. Figures retòriques lexicosemàntiques

● Metàfores:
- (v. 17) temps de tempesta ---------- temps de patiments.
- (v. 18) focs, (v. 19) los propis jocs, (v. 23) lo cor salvatge ------ l’amor boig, la
passió.
- (v. 20) vaig sobre neu, descalç ab nua testa ----------vaig buscant amb
l’enteniment l’amor fi, però patint molt.
- (v. 25) lleigs desigs de mi tall ------ aparte desitjar el foll amor.
- (v. 26) herbes no es fan males en mon ribatge -----l’amor no es torna boig
en mi.

● Comparació: (v. 1) No em pren així com al petit vailet...

 ● Personificació: (v. 23) e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge.

● Apòstrofe: (v. 25) Plena de seny.

● Interrogació retòrica: (v. 9-10) ¿Com se farà que visca sens dolor / tenint perdut lo
bé que posseïa? ; (v. 13-14) ¿què farà, puix altre bé no el resta, / sinó plorar lo bé del
temps perdut?

● Antítesi:
- (vv. 3 i 4) tenint-lo cald en lo temps de la glaça / e fresc d’estiu, com la calor
se met.
- (vv. 18 i 20) quan les més gents festegen prop los focs / ... / vaig sobre neu.
- (v. 21) servint senyor qui jamés fon vassall.

4.2. Figures retòriques morfosintàctiques

● Epítet: (v. 1) petit vailet.

● Enumeració: (v. 20) Vaig sobre neu, descalç, ab nua testa.

● Pleonasme: (v. 28) los pensaments no em devallen avall.

● Hipèrbatons:
- (v. 2) qui va cercant senyor qui festa el faça.
- (v. 11) Clar e molt bé ho veu, si no ha follia.
- (v. 13) ... puix altre bé no el resta.
- (v. 25) Plena de seny, lleigs desigs de mi tall.

● Anàfores i paral·lelismes:
- (vv. 4 i 6; vv. 19 i 23) e fresc d’estiu, com la calor se met, --- e concebent
de sa manera; e pusc haver ab ells los propris jocs --------------- e en tot lleig
fet hagué lo cor salvatge.
- (vv. 7 i 15) veent molt clar que té mala carrera ---- Veent molt clar per si
decebut.
- (v. 2) qui va cercant senyor qui festa el faça.
- (vv. 5, 7, 10, 15, 21) preant... / veent... / tenint... / veent... / servint...
- (vv. 26 i 27) herbes no es fan males en mon ribatge. / Sia entés com dins en
mon coratge.

4.3. Figures retòriques fonètiques

● Al·literació:
- (v.2) qui va cercant senyor qui festa el faça.
- (v. 17) Jo son aquell qui en lo temps de tempesta.
- (v. 18) quan les més gents festegen prop los focs.
- (v. 21) servint senyor qui jamés fon vassall.
4.4. Figura d’adequació pragmàtica (veus del discurs)
● Joisme:

► Pronoms personals forts: Jo (v. 17) / de mi (v. 25)

► P. personals febles: em pren (v.1) / no em fall (v. 24) / no em devallen (v. 28).
► Desinències verbals: Jo son aquell (v. 17) / pusc haver (v. 19) / vaig (v. 20) / tall
(v. 25).
► Possessius: mon ribatge (v. 26) / mon coratge (v. 27).

5. Conclusió

El poema LXVIII d’Ausiàs March pertany als Cants d’amor i, en concret, al cicle
“Plena de seny” escrit en la seua joventut, en què il·lustra una etapa de recerca de la “Fina
Amor” a pesar de la falta de comprensió de la dona que sempre desitja un amor carnal.
Ausiàs, el poeta per excel·lència del Segle d’Or de les lletres catalanes, conegut
sobretot com el gran poeta de l’amor de la nostra literatura, es mostrarà com un poeta
modern allunyat de l’estil dels trobadors, tot i que continuarà emprant el senyal a la
tornada (Plena de seny) i la cobla octava. A partir d’ara emprarà el català i se centrarà en
l’evolució del seu jo poètic canviant i complex.
La poesia d’Ausiàs, tenyida de força i passió, adoptarà un estil sincer, directe,
provocatiu i fixat en versos decasíl·labs amb cesura perfecta i masculina a la 4a síl·laba, uns
versos que des d’aquest moment van ser coneguts com a decasíl·labs ausiasmarquians. Els
sentiments de contradicció, fracàs, soledat i fugida que li genera la recerca de la “fina
Amor” el durà a esforçar-se en l’estructuració dels seus poemes, en aquests cas amb cobles
o estrofes capcaudades i rima encreuada en els quartets.
A més, tota la passió la comunica al lector amb l’ús de moltes figures retòriques
aprofitant les seues experiències personals i els elements quotidians (comparacions,
metàfores, antítesis, personificacions, apòstrofes, interrogacions retòriques, hipèrbatons,
paral·lelismes, al·literacions, etc. i, sobretot, una presència del jo líric amb un joisme molt
acusat posseït per l’afany didàctic i moralitzador).