La Deshumanització de l’Art Cultura i Fonaments del Disseny I

1.- Introducció ............................................................................................................ 3

1.1.- Preàmbul ........................................................................................................ 3
1.2.- La Deshumanització de l’Art ........................................................................... 4
2.- Conceptes Teòrics de l’Obra Orteguiana - Glossari .............................................. 9
2.1.- Conceptes Base ............................................................................................. 9
2.1.2.- Art Vell ...................................................................................................... 9
2.1.2.- Deshumanització .................................................................................... 10
2.1.3.- Art Nou ................................................................................................... 11
2.2.- Conceptes Auxiliars ...................................................................................... 12
2.2.1.- Mort de l’Estil .......................................................................................... 12
2.2.2.- Metàfora ................................................................................................. 12
2.2.3.- Intranscendència .................................................................................... 12
2.2.4.- Mundificar ............................................................................................... 13
2.2.5.- Iconoclàstia............................................................................................. 13
2.2.6.- Realitat i Irrealitat .................................................................................... 13
2.2.7.- Ultraisme ................................................................................................ 13
3.- Tancament .......................................................................................................... 14
3.1.- Conclusió ...................................................................................................... 14
3.2.- Crítica ........................................................................................................... 16
4.- Bibliografia .......................................................................................................... 18

2
La Deshumanització de l’Art Cultura i Fonaments del Disseny I

1.1.- Preàmbul
La destrucció de la vella imatge del món esdevé una realitat a principis del
convuls segle XX manifestant-se en totes les àrees de la cultura, la ciència i la societat
les quals varen aconseguir elevar la seva potencia al màxim exponent. El segle XX
significa un canvi de paradigma: el nou leitmotiv intra i interpersonal evadeix l’anterior
i la societat dona un nou sentit a la vida, a l’espai i al temps contribuint així al
naixement d’una nova qualitat d’intel·ligència, la «desconfiança racional d’allò
igualment racional». Aquest principi de vida i existència cultural va arrasar amb
qualsevol autoritat. La nova imatge del món ha desarmat encara més l’home,
col·locant-lo enfront d’una multitud infinita de factors irracionals que governen el món
– la nova forma d’identitat cultural ha portat un canvi radical i irreversible en la visió
artística actual del món.

Es manifesta indiscutiblement a les paradoxes de la historia de la ideologia

burgesa: les teories de la societat i cultura de masses1 i de l’espectacle2 foren creades
per aquells ideòlegs i ideòlogues els quals trobaven la problemàtica principal del segle
passat en el supòsit d’aquestes, cal, però, emmarcar l’espai en una societat alienada
i fascinada per un nou ritme vital més accelerat i violent que mai. No obstant, les idees
d’aquests pronosticadors foren no difícilment integrades en l’ideari col·lectiu burgés
coetani i van servir com un indici del present útil per al demà (utilitzades al seu favor
fent servir els seus supòsits principals).

Per la seva banda, evidenciem l’art al llarg del seu recorregut com una activitat
extremadament activa en les èpoques històriques prèvies i contemporànies a les
crisis, moments decisius quan les principals contradiccions socials, polítiques,
culturals i econòmiques queden exposades; en conseqüència, l’activitat de cerca de
l’esperit identitari col·lectiu augmenta dràsticament anticipant la tragèdia de
l’inevitable resolució de les diferents contradiccions tot intentant trobar una via
acceptable per enfrontar la dolorosa realitat. Fou Goya qui va retratar Els Desastres

1 La cultura de masses és un producte de la societat de consum en el món occidental. A principis del

segle xx la cultura, la vida privada, el pensament, etc. van començar a ser fabricats a escala massiva i
venuts en el mercat mitjançant procediments de mercat fomentats per la publicitat.
2 Teoria postmoderna ideada per Guy Debord que teoritza sobre com la societat post-industrial es troba

legitimada i sotmesa al control ideològic dels mass media i dels sectors econòmics dedicats a la
diversió, consum i distracció massius.

3
La Deshumanització de l’Art Cultura i Fonaments del Disseny I

de la Guerra (1810-1820) o Eugène Delacroix el 1830 l’esperit identitari revolucionari

francès del segle XIX amb La Llibertat Guiant al Poble.

1.2.- La Deshumanització de l’Art

L'assaig que José Ortega y Gasset autopublicava el 1925 a la Revista de
Occidente de caire científic i cultural – La Deshumanització de l'Art – feia la seva
aparició al context del desenvolupament de l'avantguarda artística espanyola,
coetània a l’europea i igualment influenciada per l’obra objecte d’anàlisi. La lectura
que el filòsof va fer de la problemàtica existent entre l'art nou en contraposició i
antonomàsia a l’art vell i la seva recepció polèmica per part del públic es mostra avui
dia com la comprensió més encertada, propera i transparent a l’època: La
Deshumanització de l’Art es converteix en el referent més influent per a la comprensió
de l’art, la societat, la cultura i la política del segle passat tant a nivell filosòfic com
sociològic. A l'anàlisi de Ortega y Gasset entren en joc alguns dels factors decisius en
la gestació de l'art del segle XX: l'abstracció, la ironia, el joc i la importància i la
problemàtica de la cultura de masses.

Ortega y Gasset no va reduir l’obra a un assaig objectiu, imparcial i tancat

diferenciant-la així d’altres pròpies com ara bé La Rebel·lió de les Masses (1929), sinó
que el seu text es caracteritza per ser totalment obert, subjectiu i indubtablement
evolutiu i canviant.

El líder intel·lectual de la Generació del 14 i figura decisiva del magisteri de la

del 27 va viure en període d’entre guerres i va desenvolupar l’obra en el mateix, per
tant i indiscutiblement el pensament convergent en l’època, concretament el de la
Primera Guerra Mundial, influeix profundament el pensament de l’autor. Les seves
aportacions valuoses amb eix al no-valor estètic de l'art arriben a través de l'oposició
del d’entre guerres en front l’art modern del segle XIX, tot posant en dubte la qualitat
i vàlua d’aquest últim deixant de banda la càrrega tècnica i històrica i aïllant
exclusivament el valor conceptual i intel·lectual de l’obra en qüestió.

Ortega i Gasset proposa percebre l’art nou com un art intel·lectual: un art
d’artistes per a artistes, com una ruptura entre els binomis artista – art, art – societat
i societat – artista. D’aquesta manera doncs, l’autor justifica la impopularitat de l’art

4
La Deshumanització de l’Art Cultura i Fonaments del Disseny I

jove – d’avantguarda3 – en vers el seu predecessor i il·lustra la comprensió del primer

com un exercici que requereix un poder psicològic superior: per arribar a comprendre
(perquè el judici subjectiu de l’obra ja no és necessari ni transcendent) el filòsof
determina que els intel·lectuals o artistes han d’aprendre a auto-reconèixer-se a si
mateixos tot trobant un espai d'identitat i subjectivitat, necessàriament introspectiu.

En els primers treballs de caire sociològic del filòsof – La Deshumanització de

l'Art (1925) i La Rebel·lió de les Masses (1929), respectivament – aquest argumenta
que la cultura i civilització coetània a la publicació de l’obra s'oposen activa i
sistemàticament a la democràcia: l'Edat Moderna és única en el seu rebuig al
concepte de societat d'elit. En compte de rebre de forma quasi obedient valors,
models i metes de l'aristocràcia, el superhome Nietzscheà4 (subjecte principal i més
influent en l’obra orteguiana) aspira al conformisme, la tolerància i la bona conducta
com a principis socials rectors.

L’obra objecte d’anàlisi enfoca l’art jove com a elitista i antidemocràtic, de fet,
el descriu com allò anti-popular, com l’anti-art (seguint, un cop més, els conceptes de
Nietzsche, «l’anti-filòsof»). Ortega y Gasset evidencia com l'art d’avantguarda, nou o
jove és un art elitista i antidemocràtic per naturalesa, tot sostenint que l'objectiu
d’artistes nous tan complexes com Mallarmé, Stravinsky, Picasso, Joyce o Pirandello
és excloure deliberadament a les masses de la vida cultural, que ha de ser
necessàriament una activitat elitista.

L'autor esmenta tan aviat l’assaig comença, que en algun punt de transició del
segle dinou al vint l'artista es cansa, esgotat per les exigències classicistes de la
societat decideix atendre les seves pròpies necessitats i impulsos. Influenciats pels
corrents freudians, nietzscheans, la primera guerra mundial i les crisis de salut i
econòmiques mundials decideixen destruir tot allò que l'art havia construït al llarg de
la seva íntegra historia com un acte de reivindicatiu i contracultural: l'art llavors
adaptaria una nova forma i obriria nous horitzons d’enteniment i comprensió. Es
deixaria de capturar fidelment el que els ulls veuen, l'artista en un intent de trencar els
lligams que mantenien l'art empresonat a les normes classicistes decideix reformar-

3 Ortega y Gasset referencia les avantguardes desenvolupades exclusivament després de la Primera

Guerra Mundial.
4 Friedrich Wilhelm Nietzsche i Sigmund Freud representen les referencies i influencies filosòfiques

més presents i properes a Ortega y Gasset, la seva influencia és notable al llarg de tota la seva vida y
obra.

5
La Deshumanització de l’Art Cultura i Fonaments del Disseny I

lo, desconstruir-lo, treure-li tot allò humà, tot el que es percep tal com el coneix l'ésser
humà és indiscutiblement humanitzat, en el moment en que desapareix la forma
convencional comença la deshumanització.

La deshumanització de l’art i de tota la vida espiritual d’una societat dominada

per les relacions burgeses s’ha dut a terme gradual i progressivament durant molt de
temps dins de l’univers artístic fins a la nostra contemporaneïtat en dues direccions
estratègiques i que disten entre sí: en la línia de l’esteticisme – d’elit – en oposició de
la línia anticultural dissenyada per a les masses: pseudo-art primitiu estandarditzat.

Per la seva banda, una de les il·lustracions més vívides d'aquesta tesi és el fet
artístic de finals del segle XIX i principis del XX, que va registrar el naixement d'un
fenomen estètic tan peculiar com el Modernisme. Sense excepció, tots els tipus i
gèneres dins de la disciplina han experimentat la major influència d’aquest estil, que
durant diverses dècades va esclafar objectivament els estereotips estètics mil·lenaris.
Tal fenomen va fer evidenciar al filòsof espanyol el poder infal·lible de la
deshumanització de l’art i la ruptura amb la tradició, l’essència única i verdadera d’una
evolució real, tangible i no performàtica de l’art i la cultura.

La idea de dividir a la humanitat no en classes socials i econòmiques, sinó en

dos tipus de persones l'elit o aristocràcia espiritual enfront les masses havia quedat
plasmada en l’obra de Ortega y Gasset. L’estructura social, doncs, ha de ser
substituïda idealment per una sociocultural, realitzada basant-se en un criteri cultural
i estètic motivat per la intel·lectualitat individual davant l’actitud personal cap a l’art
jove.

L'art jove s'entén a partir de l’oposició quasi embafosa d’aquest enfront a l’art
vell. Les obres de Velázquez, per la seva part, son la perfecta exemplificació del valor
performàtic del segon: les obres del barroc mostren l'evident, el clar, l'obvi; un
escenari que no es corromp, fidel al que la mirada veu. No obstant això, no va més
enllà d’allò que podem arribar a percebre a nivell conscient i cognitiu, l’espectador
veurà la càrrega històrica i l’espectacular qualitat tècnica però on quedarà la càrrega
intel·lectual activa i participativa dins l’obra per part d’aquest? L’única resposta que
l’espectador passiu podrà donar després del recorregut de l’obra serà: m’agrada o no
m’agrada. L’art vell, en efecte, no pretenia ser introspectiu ni mostrar el món interior
de l’artista, sinó que la motivació es trobava en el món exterior, la brutícia, quelcom

6
La Deshumanització de l’Art Cultura i Fonaments del Disseny I

que es veu de fora cap a dins, un desig per a satisfer el plaer visual sense mera
especulació; d’aquesta manera, tot indica que l’artista vell treballa per un món passiu
que no exigeix més enllà de l’apreciació estètica de l’objecte.

«El pintor tradicional que hace un retrato pretende haberse

apoderada de la realidad de la persona cuando en verdad y a lo
sumo, ha dejado en el lienzo una esquemática selección,
caprichosamente decidida por su mente, de la infinitud que integra
la persona real.» (pàg. 54; ll. 17-21)

És aquí on apareix la deshumanització de l’art, on l’autor posa a l'art contra

l'espasa i la paret creant divergències intel·lectuals en la manera en què l'espectador
passiu i innocent aprecia les obres d'art. SI anteriorment el gust per l'art tenia dos
possibles respostes: m'agrada o no m'agrada, al moment en que deshumanitzem l’art,
n’hi segueixen havent dues però que disten de les anteriors: l’entenc o no l’entenc.

«El cuadro, renunciando a emular la realidad, se convertiría en lo

que realmente es: un cuadro – una irrealidad.» (pàg. 54; ll. 22-23)

Si l'art nou no és intel·ligible per a tothom, es vol dir que els seus consumidors
no són els genèricament humans. No és un art per a homes i dones en general, sinó
per a una classe molt particular d'homes i dones, que no es troben per sobre de la
resta en absolut, però que són diferents. L'art nou és un art artístic, percebut només
per qui tingui sensibilitat artística i realitzi un procés d’anàlisi definitivament
intel·lectual. L’art jove no és només inhumà, sinó que consisteix activament a trencar
el seu aspecte humà, a deshumanitzar. Tocant fibres de l'inconscient, l'art comença a
corrompre conceptes, idees i estats de consciència a la societat, passant de satisfer
el plaer visual a incomodar, molestar, frustrar i estar carregat de crítica i polèmica, en
alguns casos sense cap mena de fonament lògic, només motivada per la manca
d’enteniment cap a l'obra creada.

Cal remarcar i insistir en les paraules de Ortega y Gasset: quan aquest al·ludeix
a la deshumanització de l’art, no es tracta de pintar una cosa que disti radicalment
d'un home, sinó de pintar un home que s'assembli el mínim possible a un home,
aconseguir construir alguna cosa que no es copia del que és “natural”, però que tingui
una mínima autenticitat. Aquí és on apareix en concepte d'estilitzar. Estilitzar és

7
La Deshumanització de l’Art Cultura i Fonaments del Disseny I

deformar allò real, des-realitzar. L'estilització implica necessàriament

deshumanització. No hi ha cap altra manera de deshumanitzar que estilitzar. L'art nou
intenta evitar el que és personal, perquè no hi ha res més humà que allò que és humà;
per contra, però, el realisme convida l'artista a no tenir estil.

La comprensió filosòfica de l'art pot estar realitzada i teoritzada des de diferents

punts de vista: estètic en l’obra d’Immanuel Kant, metafísic en la de Georg Wilhelm
Friedrich Hegel, critico-política com fa Adorn, ontològic en la heideggeriana, etcètera.
No obstant, fou Baumgarten (1714-1762) qui va introduir el 1735 el tòpic d’aquest
estudi – l’estètica – al seu text Meditationes Philosophicae de Nonnullis Ad Poema
Pertinentibus com a objecte d’anàlisi i reflexió, tot teoritzant sobre aquest mateix
tòpic. Malgrat l’índole estètica que se li atorga indubtable i intangiblement a Ortega i
Gasset donat la influencia que ha tingut en el corrent del pensament estètic espanyol
i global, la comprensió de l’art per part de la seva obra és de naturalesa cultural: fet
que representa que la interpretació filosòfica no es realitza des del supòsit estètic, és
a dir, des de la hipòtesi que l'artístic ha de ser entès a partir de les vivències estètiques
del subjecte i les qualitats estètiques i formals de l'objecte, sinó que es realitza des de
la comprensió de l'art com a fenomen cultural, sociològic.

D’aquesta manera, doncs, La Deshumanització de l’Art dista totalment d’un

assaig artístic i es converteix en el fonament filosòfic de l’art nou sorgit a principis del
segle passat. Fonament filosòfic basat en la defensa dels estats sentimentals,
subjectius i introspectius del artista com a entitat creadora per a un públic només
intel·lectual: un art per a artistes. Precisament, a aquesta reducció de l'art als estats
sentimentals subjectius representa a més, al seu parer, un dels fenòmens
fonamentals que caracteritzen i sentencien l'Edat Moderna (que no contemporània).
L’art jove és per Ortega i Gasset molt més que joves creadors, sinó que una activitat
intel·lectual que determina el modus vivendi de la societat del moment.

8
La Deshumanització de l’Art Cultura i Fonaments del Disseny I

És imprescindible per entendre l’obra orteguiana entendre necessàriament els

conceptes base i fonamentals que s'esmenten, es referencien i es repeteixen al llarg
d’aquesta. Si bé a la respectiva introducció i preàmbul d’aquest estudi els hem
mencionat tots i cada un d’ells és necessari entendre i desxifrar el que signifiquen en
el context de la Deshumanització de l’Art.

Cal diferenciar-ne tres com a els eixos transcendents i principals del text
objecte d’anàlisi els quals és relacionen i es donen significat entre sí: art vell,
deshumanitzar i art nou. El primer és el pas previ a l’últim i el següent és el mitjà per
arribar-hi; es tracta d’un procés evolutiu de caire, com ja hem mencionat amb
anterioritat, intel·lectual.

2.1.- Conceptes Base

2.1.2.- Art Vell
Per entendre de què tracta l’art vell en el context de l’obra orteguiana podem
recurrir a l’exemplificació del propi autor al contraposar la irrupció del romanticisme –
un exemple d’art vell (com a fenomen sociològic) – amb la que va crear el sorgiment
de l’art nou; considerant aquestes com a perfectament contràries. El romanticisme va
ser acollit per les classes populars d’una forma extremadament veloç i senzilla, cosa
que no era d'estranyar per a l’art vell, per altra banda, l’art nou té i tindrà sempre les
masses en contra seva, com menciona Gasset: «l’art nou no és només impopular,
sinó que és anti-popular». Per tant, el romanticisme seria vist per la societat com a un
art llegible, comprensible i digerible; mentre que l'art nou seria quelcom estètic
intraduïble, intel·ligible.

Per al madrileny, l’art vell es defineix com a un art fidel al que la mirada veu,
un art que busca mostrar la realitat tal i com és (tot i fer-ho des de les idees, i per tant
idealitzant la realitat). Aquest art no va més enllà de la càrrega històrica o l’estètica de
les obres, deixant totalment de banda el pensament actiu i la interacció de
l’espectador, convertint a aquest en un espectador totalment passiu, que crearà una
resposta binaria automàtica i sense cap mena de profunditat psicològica - m’agrada

9
La Deshumanització de l’Art Cultura i Fonaments del Disseny I

o no m’agrada – davant d’una obra, doncs aquesta es troba totalment allunyada del
pensament actiu i introspectiu, bàsicament buscant el plaer visual de l’espectador.

L’art vell és necessàriament «democràtic», comprensible per a tothom. Ortega

y Gasset posa com a exemple les obres de Velázquez, mencionant específicament la
seva obra Les Menines (1656), on trobem tant càrrega històrica com càrrega tècnica
i estètica; però manca de càrrega introspectiva i de participació activa per
l’espectador, sent així un clar exemple d’art vell.

L’exemplificació de l'art vell arriba al seu clímax quan Ortega y Gasset planteja
la controvèrsia de les figures de cera: «La figura de cera és melodrama pur» 5. Davant
d'elles el subjecte amb una sensibilitat determinada experimenta sentiments
contraposats: d'una banda en veure-les com a figures inerts reconeix la seva
versemblança amb allò real; de l'altra, quan contempla aquestes escultures com si
d’éssers humans es tractés, la seva ment rebutja l'apreciació i anota els trets que fan
a aquestes escultures simples imitacions dels humans. La massa està satisfeta amb
les figures de cera, al igual que amb l'art “realista", humà, figuratiu i reiteratiu del que
fuig el nou artista.

2.1.2.- Deshumanització
El concepte de deshumanitzar és el que genera la transició d’un art vell a un
art nou, que segons l’assaig de José Ortega y Gasset, dit concepte es basa en
eliminar les qualitats humanes de l’obra artística. El filòsof ens parla de com els
artistes joves (és a dir, el motor productor d’aquest art nou o jove), eviten tota
ingerència del que necessàriament és humà a l’art, deixant de banda qualsevol
referencia mundana, ja que això és “allò més humà del humà”.

La deshumanització i la antipatia cap a les formes vives prové del rebuig a la

interpretació tradicional de la realitat. Aquesta deshumanització de l’art té com a
objectiu convertir a l’espectador (totalment passiu i indiferent davant de l’art vell) en
un espectador interactiu que participi activament en l’obra, que no només observi l’art
sinó que sigui capaç de tenir pensament crític davant de l’obra en qüestió més enllà
de “m’agrada” o “no m’agrada”. És en aquest punt és quan l’art passa d’obtenir una
de les respostes citades anteriorment a «l’entenc» o «no l’entenc». Aquesta

5 Pàg. 45 (l. 13 i 14).

10
La Deshumanització de l’Art Cultura i Fonaments del Disseny I

deshumanització de l’art genera cert rebuig per part de la gran part de la societat que
«no entén» l’art nou, ja que aquesta fa de l’art quelcom exclusiu, és a dir, només
comprensible per aquelles persones amb certa sensibilitat artística, és a dir, un art
d’artistes per a artistes.

Necessàriament, doncs, l’art és tracta d’una activitat elitista ja que exclou a tot
aquell que sigui incapaç d’entendre les obres. A La Deshumanització de l’Art, l’autor
ens parla d’art confessió i contaminació; parlant de com l’objectiu de l’art, dit d’altra
forma, l’objectiu per a gaudir d’aquest és «plorar, angoixar-nos o fondre’ns en una
voluptuositat espasmòdica», en les pròpies paraules de Ortega y Gasset.

2.1.3.- Art Nou

Podríem comparar el sorgiment del concepte d’art nou al sorgiment cadascun
dels moviments artístics al llarg de la història: sorgeixen com a revolució, rebel·lia,
declinant completament el moviment anterior, creant quelcom totalment nou i fresc,
que s’allunya completament dels estils precedents, buscant noves referències i
influències donades intrínsecament del context sociocultural i econòmic del col·lectiu
tant artístic com popular.

En el cas de l’art nou, aquest busca “deshumanitzar” l’art, allunyant-lo de

qualsevol tipus de representacions figuratives i/o realistes: tot i potser seguir
representant humans o paisatges que ja havien sigut representats al llarg de la
història, buscaven representar-los de forma que semblessin el que eren lo mínim
possible, és a dir, tot i representar a un home, intencionadament buscaven
representar-lo de la forma més allunyada possible de l’home en qüestió.

Ja mencionat amb anterioritat, aquest art jove no està dirigit a tots els públics,
sinó que te un públic molt més específic que l’art vell, és un art d’artistes per a artistes,
aquells que tenen la capacitat per a entendre les obres d’art d’aquesta nova corrent
artística. Ortega y Gasset al·ludeix a l’art i literatura de les avantguardes posteriors a
la Primera Guerra Mundial com a l’art nou, de manera que coneixent-les podem veure
que aquest art no és inhumà ni molt menys quan tenim en compte tot el que aquestes
representen en els seus diferents estils i representacions.

Aquesta nova concepció de l’art busca intencionadament deshumanitzar les

seves obres, allunyant-les de la imatge de l’art vell o tradicional. Els artistes joves
busquen i necessiten crear un art sense transcendència, com reflexiona Ortega y

11
La Deshumanització de l’Art Cultura i Fonaments del Disseny I

Gasset: «[...] no es que a l’artista li interessi poc la seva obra i ofici, sinó que li
interessa precisament perquè no tenen una importància greu i en la mesura que
manquen d’ella.» (pàg. 65, ll. 7-10).

Entenem, llavors que l’art nou és l’art vell transmutat mitjançant el procés
de deshumanització i que els tres conceptes enumerats son el fil i pilar fonamental
de l’obra orteguiana, intangibles i omnipresents al contingut general i secundari del
text.

2.2.- Conceptes Auxiliars

2.2.1.- Mort de l’Estil
El concepte de la mort de l’estil es refereix en quan l’art confessional (per tant,
transcendent i amb un valor més enllà de l’estètic) es converteix necessàriament en
art “contaminat”: per a que aquest art ens agradi (tenint en compte les respostes que
obtenia l’art vell estaven relacionades amb el m’agrada o no m’agrada) ens ha de
compugnar: hem de sentir emocions negatives, positives, hem de plorar, cridar,
somriure, i un llarg etcètera d’emocions i reaccions que volen governar la qualitat
objectiva d’una peça de caire artístic.

2.2.2.- Metàfora
Ortega y Gasset parla de la metàfora com a la eina més potent a l'hora de
matar l’estil, entenent aquesta com a l’instrument per a evitar realitats, és a dir, una
eina que ens facilita marcar diferències entre la realitat i la irrealitat: la metàfora ens
permet treure quelcom disfressant-lo amb un altre, per tant, modificant la realitat i
fugint de la objectiva: «La poesia és avui l’àlgebra superior de les metàfores» (pàg.
48, l.3).

2.2.3.- Intranscendència
Els artistes joves busquen intencionadament la intranscendència de les seves
obres: no només tendeix a deshumanitzar l’art i evitar les formes vives, sinó que a
més a més considera l’art com a un joc, fent ús de la ironia.

El filòsof relaciona als artistes de la nova onada amb els millors dels poetes:
«quan poetitzen, es proposen simplement ser poetes, ja que el poeta comença on
l’home acaba».

12
La Deshumanització de l’Art Cultura i Fonaments del Disseny I

2.2.4.- Mundificar
Ortega y Gasset dona a conèixer el concepte de «mundificar» parlant de com,
a l’hora de pensar en la realitat confonem aquest pensament amb la pròpia realitat
mateixa, és a dir, “donem vida» a la nostra idea de realitat, quan aquesta idea, segons
les paraules del propi autor, és totalment irreal.

Mundificar significa pensar en la nostra idea de realitat com aquesta en sí,

donant-li plasticitat i objectivant-la. L’autor parla de com els pintors tradicionals tenen
la intenció de representar la realitat als seus quadres, el que vol dir que representen
la seva idea de realitat, sense adonar-se que aquesta no és real. Per altra banda,
quan els artistes renuncien a representar la realitat tal com és, l’obra es converteix en
el que realment és: una irrealitat.

2.2.5.- Iconoclàstia
En rebutjar qualsevol patetisme, l'art nou es definia per tant per la seva
iconoclàstia, és a dir, aquest nou art manifesta una ruptura envers la tradició mimètica,
alliberant a l'artista, el qual podia dedicar-se lliurement a la seva voluntat d'estil i a
l'exploració de les formes.

2.2.6.- Realitat i Irrealitat

La realitat és per a Ortega y Gasset quelcom que, en el moment en el que
pensem en ella, deixa de ser realitat, ja que es converteix en una simple idea. L’autor
explica que, a l’intentar realitzar les idees, les deshumanitzem i des-realitzem, ja que,
al ser idees, són irrealitat.

2.2.7.- Ultraisme
El concepte d’ultraisme dona forma a la nova sensibilitat per i de l’art nou, que
ha evolucionat juntament amb l’art. Aquesta nova sensibilitat es basa en sentiments
simplement estètics, que no van més enllà de la comprensió i l’encant artístics.
L’ultraisme posa en segon pla els sentiments i passions que disten dels estètics.

13
La Deshumanització de l’Art Cultura i Fonaments del Disseny I

3.1.- Conclusió
Ortega y Gasset marca amb La Deshumanització de l’Art un punt d’inflexió en
la comprensió de l’art, societat i cultura de l’Edat Moderna. El text objecte d’anàlisi
ens obri els ulls per entendre noves formes d’interpretar tot allò que creiem conèixer i
jutjar imparcialment, i no, no només el missatge del text s’entén en el context de l’art
jove, sinó que mitjançant una adequació intel·lectual podem veure el fons de la tesi
del filòsof i extrapolar-la a altres plans de la nostra vida.

La Deshumanització de l’Art és un assaig lúcid escrit en una època

d'autèntiques convulsions estètiques en què Ortega y Gasset es presenta com el
primer a prendre consciència de l'imperatiu de la modernitat. Un text curt i concís però
amb una densitat conceptual i intel·lectual desbordant i infinita, és, indiscutiblement,
una activitat intel·lectual.

Per Ortega y Gasset, abans de res, la intenció prima de La Deshumanització

de l’Art és intentar comprendre sense ira ni entusiasme els propòsits artístics
compartits per les diverses tendències del nou art, la nova Kunstwollen6 o voluntat
artística col·lectiva. No obstant això, conscient que a l’Espanya coetània no hi ha una
avantguarda a la manera d'altres països europeus, com Alemanya (amb el Die Brücke
i el Die Blaue Reiter) o França (amb el Fauvisme), proposa, tanmateix, a la manera
d'aquelles, el primat de la teoria i dels programes sobre les mateixes obres, les
intencions sobre les realitzacions. Concep així la consideració de l'avantguarda no
només com a renovació formal, sinó com a projecte insatisfet.

El filòsof madrileny assumeix – no explícitament – dues hipòtesis compartides

pels nous impulsors de l'art jove: per una banda, la ideologia de la ruptura radical, la
ruptura amb tot el passat de l'art, i, per l’altra, la concepció evolutiva (més aviat lineal)
de la història de l'art modern. Advocant per la legitimació del que és nou en unes
condicions històriques i culturals en absolut favorables, no s'equivoca en els seus
pronòstics respecte a la seva actualitat, però, evidentment és impossible que pogués
albirar el destí postmodern, post-avantguardista o post-històric de l’art.

6 Kunstwollen és un concepte que en alemany significa literalment "voluntat d'art". Va ser creat per
l'historiador de l'art austríac Alois Riegl, que ho entén com una força de l'esperit humà que fa néixer
afinitats formals a totes les seves manifestacions culturals dins d'una mateixa època.

14
La Deshumanització de l’Art Cultura i Fonaments del Disseny I

El text presenta abundants figures artístiques que promouen la reflexió sobre

allò modern en unes coordenades, inequívocament, d’influència kantianes i
romàntiques. Resulten subtils els seus pensaments sobre el poder d'acomodació a
allò virtual, a la ficció de l'art, a la performativitat de l’art, sobre la diferenciació de
l'experiència artística respecte a la quotidiana. Entre moltes altres aportacions, la
introducció a la crítica i el debat teòric sobre la contraposició entre l'art de minories i
l'art de masses, intuïció pionera que formarà les bases de la cultura de masses i de
l’espectacle, serà un dels punts de partida en les posteriors consideracions
postmodernes. També cal tenir en compte una segona aportació importantíssima que
sol passar més desapercebuda: abans que Walter Benjamin7, d’entre altres, Ortega y
Gasset reflexiona per primer cop en una estètica de l'espectador i no de la peça
artística en sí, cap a una “estètica de la recepció” – el públic és la causa i efecte de la
deshumanització artística.

La deshumanització de l’art com a concepte teòric-pràctic suposava

l’eliminació progressiva dels elements o continguts humans dins de qualsevol peça
artística. Ortega y Gasset considera arribar a la deshumanització com un «triomf
sobre allò humà»: s’abandona la referencialitat, la representació que entenia la
massa, la majoria, i s’evoluciona cap a l'estilització formal, cap a la purificació, cap a
l’essència més pura de l'art.

Però com explica el madrileny la possibilitat de desvinculació de l'artista del

món que habita, d’allò que ell anomena la realitat «viscuda»; i, com explica la
impensable capacitat de traduir després tal fet a les seves creacions?

Els creadors de l'art nou doten les seves obres d'una estètica deshumanitzada
en distanciar-se radicalment de la realitat viscuda, dels homes i la seva existència
quotidiana (els objectes, espais, éssers orgànics i inorgànics, etc.): és aquest
distanciament a la mirada el que els permet fer el salt des de la realitat viscuda cap a
la realitat contemplada; és en aquest àmbit abstracte, fictici en el sentit d'oposat al
real, des d'on l'artista – a la manera del psicòleg respecte del pacient – accedeix al
territori de l'art pur. Com que està completament desvinculat de l'àmbit d’allò tangible,

7Walter Benjamin fou un assagista, crític literari, traductor i filòsof alemany, d'origen jueu, col·laborador
de l'Escola de Frankfurt que va escriure, principalment, sobre la crisi de l'estètica i de l'experiència de
principis del segle XX.

15
La Deshumanització de l’Art Cultura i Fonaments del Disseny I

l'artista realitza art per l'art, «art artístic», «iconoclàsia». Les coses ja no són coses,
els cossos deixen de ser cossos: ja no queden imatges mundanes.

«No parece excesivo afirmar que las artes plásticas del nuevo estilo
han revelado un verdadero asco hacia las formas vivas o de los
seres vivientes.» (pàg. 56; ll. 1-3)

3.2.- Crítica
No obstant, creiem que anomenar aquest fet deshumanització en sí el
converteix més si no en un oxímoron retòric, doncs, no és necessàriament tot allò que
és dins nostre en l'inconscient l'essència més natural i humana del propi ésser humà?

Ortega y Gasset il·lustra al llarg de la seva vida i obra aquest art nou com a
deshumanitzat, però si extrapolem el concepte a una perspectiva contemporània, no
veiem enlloc la vigència d’aquest. Entès el marge temporal entre l’obra de l’autor i la
nostra pròpia actualitat entenem com els avenços psicològics i biològics i la nova
percepció cultural i artística de la societat capitalista han desmaterialitzat la tesi
primerament irrefutable del filòsof madrileny: limitat i absorbit per la idea social de l'art
passat, incorruptible al que era aleshores, no se li permet donar una nova
humanització a l'art i decideix catalogar-lo com a deshumanitzat; quelcom que no és
humà. Va ser un salt abismal, una transició d'allò evident a allò no evident, d’allò
conegut a allò desconegut, del que entenem al que no entendrem mai – però
necessàriament contaminant del que va ser l’art fins aleshores.

L’època no havia arribat a les nocions mentals i psicològiques de les que

disposem en aquest moment, es sabia ben poc de la ment – les corrents freudianes
eren les influents i encara vigents – de l'inconscient i de les conductes psicosocials
de l'ésser humà.

Gasset va quedar fascinat per aquest art jove que va néixer veient en tot allò
que la seva pròpia essència li impedia, va veure la naturalesa de l'ésser humà, un
remolí introspectiu que arrasa amb la realitat lògica i objectiva que donem per
suposada i creiem conèixer íntegrament. Hi va haver fins i tot en certa mesura una
resistència de la seva part a reconèixer que aquest nou art era mínimament humà.
L'artista no va deshumanitzar l'art, el que va fer va ser deconstruir l'objecte,

16
La Deshumanització de l’Art Cultura i Fonaments del Disseny I

desmaterialitzar-lo, modelar-lo, adaptar-lo i construir-lo a l'inconscient per plasmar-lo

a la peça artística de l’anomenat art nou.

No té sentit entendre la deshumanització de l’art com a mera deshumanització

al estar l’art fet, evidentment, per un esser humà. Més aviat hauria de ser la híper-
humanització de l’art.

Veiem necessari esmentar, a la vegada, que no podem confondre en el context

de l’obra orteguiana la deshumanització amb el deshumanisme, el qual concepte fa
referencia a l’oposició del moviment humanista-renaixentista i els seus principis. De
la mateixa manera, cal puntualitzar igualment que l'art actual del 2021 ha fet un salt
quàntic i la perspectiva és totalment diferent de la percebuda el 1925. Amb aquesta
anotació podem marcar una línia entre el passat i el present. Divergents que denoten
una visió del món totalment diferent a la encara impensable Segona Guerra Mundial,
Freda o de Vietnam, on no existia la internet, no s'havia arribat a la lluna ni s’havia
viscut la COVID-19.

17
La Deshumanització de l’Art Cultura i Fonaments del Disseny I

Ortega y Gasset, J. (1925). La Deshumanización del Arte e Ideas sobre la

novela (y otros ensayos). Espanya. Editorial Alianza.

Schmuck, L. (2016). La eternidad del instante. La obra de Velázquez vista por

Ortega y Gasset. Recuperat el dia 21 de novembre de 2021.

· https://emono.unibas.ch/catalog/download/18/12/76-1

Domingo Moratalla, T. (2019). Ortega y Gasset: cuando la metáfora da que pensar.

Recuperat el dia 21 de novembre de 2021.

· https://proyectoscio.ucv.es/articulos-filosoficos/ortega-y-gasset-metafora/

Fourmont Giustiniani, E. (2013). Ortega y las artes. Una estética raciovitalista.

Recuperat el dia 21 de novembre de 2021.

· https://hal-amu.archives-ouvertes.fr/hal-01475050/document

Font Saravia, J. (2004). La metáfora en Ortega y Gasset. Recuperat el dia 24 de

novembre de 2021.

· http://repositorio.filo.uba.ar/bitstream/handle/filodigital/1067/uba_ffyl_t_2004_
se_font.pdf?sequence=1&isAllowed=y

Villanueva Paravicino, F. (2017). El Arte Nuevo, según José Ortega y Gasset.

Recuperat el dia 24 de novembre de 2021.

· https://anthropologyandpractice.com/ciencias-sociales/el-arte-nuevo-segun-
jose-ortega-y-gasset/

Murcia Serrano, I. (2012). De la originalidad de Velàzquez. Las interpretaciones

de Ortega, Zambrano y Gaya. Recuperat el 24 de novembre de 2021.

· https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=4231873

Ciudadano 014-Q. (2015). Análisis de “La deshumanización del arte” de Ortega y

Gasset. Recuperat el 25 de novembre de 2021.

· https://www.lasangredelleonverde.com/analisis-de-la-deshumanizacion-del-
arte-de-ortega-y-gasset/

18
La Deshumanització de l’Art Cultura i Fonaments del Disseny I

Sánchez Clemente, J. (2007). “La Deshumanización del Arte” de Ortega y Gasset

como un posible gusto de nuestro tiempo. Recuperat el 25 de novembre de 2021.

· https://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/32/68/34sanchezclemente.pdf

19