y / JOAN AMADES

EL PIRINEÜ
•ItóTR, MCIONS ! 1.1 \ > ..••--! ) ! : S .

Doble sèrie Je les il·lustracions Je

E. - C. fy'cart, t'n negre i sèpia.
I
J
 ROLAND

L cavaller Roland era un gegantàs que voltava pel

Pirineu matant moros a desdir. Tenia una força
hercúlia i els matava com mosques servint-se de
diferents enginys. D e la seva força enorme, en-
cara se'n conserven nombroses restes i vestigis
per diferents indrets de la gran serralada. En Roland
havia nascut en constel·lació, i això li donava una gràcia especial. N o
podia morir de nafra, i, per tant, lluitava amb la plena seguretat que
no fóra mai ferit ni lacerat. T a m b é tenia la gràcia de comunicar virtut a
totes les armes que prenia per seves, les quals adquirien una força
ofensiva gegant i immensa, com ell mateix.

En Roland no era pas d'aquí; va venir de terres de França àvid de

matar moros, quan va saber que la moraima havia arribat fins als Pirineus
i que intentava traspassar-los i pujar terres amunt fins arribar qui sap a
on. Quan arribà per combatre'ls es va deturar vora del castell d'Ultrera,

67
que s'aixecava a Sureda, i per efecte del seu enorme pes de gegant, va
arribar a enfonsaria roca viva. Encara avui hom pot veure, vora del cingle,
la marca del seu peuàs, coneguda per «La petja de Roland». T a m b é va
deixar marcada la seva petjada a les ribes del Nive i de Caves, prop de
M o n t o r e , i la gent l'anomena «El sabot de Roland».
En Roland cavalcava un cavall tan brau i tan valent com ell. N o
tenia sinó un ull al mig del front i tanta força amb el m o r r o c o m en
podia tenir el seu ardit cavaller amb el braç. Venint de Sureda, va detu-
rar-se a reposar als primers contraforts del Canigó, en terme d'Arles de
T e c . Mentre el cavaller descansava, el seu cavall va furgar amb el m o r r o
una enorme mola de roca viva, fins a fer-hi un clot al cim, talment
una naquera, que quan plou s'omple d'aigua. Era com una mena
d'abeurador, on moltes vegades anava a apaivagar la set, mentre el
seu amo corria d'ací i d'allà. Aquesta obra de gegant encara es conserva
avui i la gent l'anomena «L'abeurador del cavall de Roland».
En Roland quan entrà en terra catalana pel pont de Ceret, va
trobar que un moro, també alt i gegant, li barrava el pas si no pagava
un sou, que era el tribut de pontatge que tenia establert el rei sarraí
per tal de reunir cabals per a poder combatre els catalans. Ell, però, li
contestà que tenia pas franc per arreu on anava i més encara per terres
d'infidels, on no hi havia ni rei que el manés ni papa que l'excomuniqués,
i que, encara que hagués estat de llei pagar el pontatge, no el pagaria
aleshores, perquè justament venia a Catalunya per combatre'ls. El moro
s'entossudí a no deixar-li el pas lliure passés el que passés. En Roland
com més anava menys intent tenia de pagar, fins que es disputaren i
van treure's les espases i en Roland va matar el gegant moro.

En Roland se n'havia anat de la seva terra perquè s'havia esbatussat

amb el rei, que volia penjar un seu cosí. Quan hagué mort el m o r o , el
va despullar, li va posar el seu vestit i el va enviar a la cort del seu rei
fent veure que era ell. Els seus el van passejar per tot arreu estès damunt
d'una civera per tal que tothom el veiés i que creguessin que era en

68
Roland que havia mort a mans de moros. Per tal que la gent no cone-
gués que no era ell va desfigurar-lo ratllant-li tota la cara amb l'espasa.
En Roland va posar-se el vestit del moràs i se'n va anar amb els
moros, que en veure'l tan alt i, sobretot, tan decidit, aviat el van escollir
per capità, que era precisament el que ell volia. Va presentar-se al rei
moro i li va dir que ell coneixia molt bé tots els camins per a entrar a
França amb tota facilitat, poder-se apoderar del rei, fer-lo presoner i
afegir les terres de França als dominis dels moros. El rei va restar emba-
dalit davant la proposició i accedí a reunir un exèrcit ben poderós per
escometre l'empresa.
Davant d'un gran exèrcit de moros, en Roland, va presentar-se a
la ciutat del rei i li digué que, si no es volia retre, el faria agafar per la
seva gent. El rei tot va espantar-se, i era allò precisament el que volia en
Roland. La seva esposa i el seu cosí ja sabien que en Roland no era mort,
perquè els ho havia dit un bruixot molt entès, que també els va predir
que no trigaria gaire a presentar-se capitanejant un exèrcit poderós. Així
que van saber que els moros havien arribat fins allí, capitanejats per un
gegantàs, van comprendre que es tractava d'en Roland. El van anar a
trobar i van veure que no s'havien equivocat.

En Roland es va donar per satisfet d'haver donat un disgust tan

gran al rei i es disposà a destruir tot l'exèrcit moro, que amb ardits havia
comandat fins aleshores. Va mudar els seus vestits de moro pels que li
pertocaven i promogué una gran confusió entre els qui fins aleshores
havien estat els seus guerrers, de manera que es van dividir en set o vuit
partits que els uns es van abraonar contra els altres, fins que no en va
restar ni un de viu. Amb aquest graciós enginy en Roland va trobar la
manera d'anihilar la gran tropa mora sense que costés ni una sola gota
de sang als nostres.
I heus ací que, quan no va restar res del poderós exèrcit àrab,
en Roland en va armar un altre, també molt fort i poderós, que va venir
a casa nostra i va acabar d'exterminar els pocs moros que hi havien

69
restat i en quatre dies es féu amo de tota la terra. Des d'aleshores que
els àrabs no han gosat tornar en so de guerra, per por de trobar-se
amb el gran Roland.
No satisfet de la gran matança de moros assolida amb els seus
enginys, en Roland decidí tornar al Pirineu per tal de no deixar-hi ni
un sarraí. Per a combatre'ls emprava diversos elements: una espasa de
virtut, anomenada «randal»; un palet immens, que utilitzava a tall
de pala; un mall de ferro d'un pes enorme i una vara del mateix metall,
de més de tres metres de llargada.
Una vegada el rei moro i el seu estat major planejaven una batalla
arrecerats darrera una immensa roca a les muntanyes de Sule, prop
de Larraun, molt enllà del Pirineu. En Roland, que voltava per l'altra
vessant, en va heure esment. I, des d'aquell cantó de la roca, amb un
c o p d'espasa la va partir de dalt a baix, i tallà l'exèrcit enemic en dues
meitats. Aquell tall immens a la roca encara avui és conegut per «La
Bretxa d'en Roland». Un altre dia a Marbore, vora de Banyeres, portava
pressa per a passar des de França a la Península per tal de poder atrapar
un altre exèrcit moro. Per guanyar temps i no haver-se d'entretenir
travessant la muntanya, amb un cop d'espasa va fer un tall a la roca que
li serví com de porta i que des d'aleshores fou anomenat «El Portilló
de Roland».

Hom diu, també, que com a arma emprava una roca immensa mig
aplanada, a tall de pala, amb què aixafava les tropes enemigues. I no tan
sols els pobres que hi trobava sota quan la brandava, sinó que àdhuc
aplanava el cim de les muntanyes. Expliquen que abans del pas d'en
Roland pel Pirineu, tota la llarga carena eren pics encrespats i aguts
semblants a agulles i que els pocs baixants que hi havia eren així mateix
punxeguts i tallants. En Roland, a força de colpejar-los tot perseguint
sarraïns, va aplanar els pics i va formar comes i collades. Des d'aleshores
moltes muntanyes són romes del cim i entre elles s'estenen colls • planells
suaus, amorosits de forma pels grans cops que hi donà l'heroi. Aquesta

70
 JOAN AMADES

EL PIRINEU
TRADICIONS I LLEGENDES)
EL P I R I N E U
TRADICIONS I LLEGENDES
PER

JOAN AMADES

Xilografies de E . - C . R i c a r t
PRÒLEG
D es de sempre han estat les muntanyes fogars de tradició
i estoig de les valors racials seculars i àdhuc mil·lenà-
ries. Els vents innovadors escampant-se furiosament per les
planaries, en va han intentat fer taula rasa de tot. En arribar
a la muntanya s'han estavellat i esbarriant-se i minvant llurs
forces han hagut de recular.
Tot allò que respira agre de la terra i que tendeix a
deixar-se influir o a desaparèixer es fa fort a la muntanya;
s'amaga en les espessors dels seus boscos, es capbussa en les
aigües dels estanys o bé es sopluja en les cofurnes i cavernes
de fons impenetrable. Les muntanyes, com mare amorosa,
estenen llur mantell emparador damunt de tot allò tradicional
que vol perdurar.
Els braus Pirineus, que s'aixequen ferrenys i valents
amb llurs cims coberts per la neu com altes testes blanques,
palesen el gran seny que els dóna la vellesa amarada d'expe-

XIII
F O R M A C I Ó DELS PIRINEUS
 ONTEN que Déu va crear èl món
completament pla, i després volgué
fer-hi relleus. Amb un sac de rocs al
coll corregué per la terra i deixà anar
un roc ací, un altre allà i els rocs
creixien, creixien, fins a esdevenir
muntanyes. En passar pel Pirineu el
sac se li esquinçà i tots li caigueren a
terra. — Una altra tradició explica
que hi havia un rei anomenat Túbal, que manava gai-
rebé tota la terra. Tenia una filla bellíssima, anomenada
Pirene, de la qual es va enamorar el gegant Hèrcules.
La donzella es va morir i el gegant li volgué fer una gran
tomba, com pertocava a una princesa. Acumulà damunt
del seu cadàver muntanyes i més muntanyes, fins a for-
mar la gran carena, que hom coneix avui per Pirineus.
LES R O Q U E S I LES COVES

LES M A L E Ï D E S I ELS E N C A N T A T S

S molt corrent pel Pirineu la tradició segons la

qual els alterosos massissos i roques de la Mala-
deta són pastors i ramats encantats. Els pastors
que guardaven per aquells verals eren inhospi-
talaris. Volent Jesús corregir-los, se'ls presentà un
dia i els demanà alberg. T o t s el van rebutjar amb
reganys. El darrer que va trobar, però, li oferí
sopar i llit a la seva cabanya. L'endemà, en ésser dia, Jesús aconsellà al
benefactor que fugis terra enllà i que mai més no volgués recordar-se dels
seus companys. L'home obeí i amb la seva ramadà emprengué el camí.
Jesús maleí els mals pastors i d'aleshores que aquests, amb llurs ramats
abundosos, quedaren convertits en roques i cims.

5
 Els penyals de la vall de Sant Maurici són coneguts vulgarment
pels Encantats i la visió popular hi albira figures humanes. Són els cossos
gegants d'uns caçadors que el Dijous Sant, no volent guardar respecte
a la diada, van llançar-se al bosc enduts per la fal·lera de caçar i van
quedar encantats i esdevingueren muntanyes.

ULL DE T E R

N any fou tan eixut, que pel Pirineu gairebé no es

trobava gota d'aigua per a beure. Una nit un
vellet trucà a la cabanya d'un pastor per oferir-li
una olleta que en tenia i que havia anat a cercar
moltes hores lluny. En acomiadar-se, el vellet,
lliurà encara al pastor una boteta d'aquella aigua
i li digué que era inextingible i que, per més que
en begués, sempre rajaria. S'escaigué, però, que passant pel cim d'una
muntanya, al pastor li caigué la boteta, que rodolà rostos avall i féu
seguir un gran nombre de pedregam; en arribar a la vall restà enterrada
pels rocs i no fou possible trobar-la. Però entre el pedregar sortí un
gran doll, que és el que hom conta donà origen al riu T e r .
El vellet era Jesús, que agraït als pastors perquè van ésser els
primers a visitar-lo quan va néixer i a aconsolar la seva mare en aquell
trànsit, els ajuda sempre que es troben en treballs.
Afegeix la veu de la tradició que el T e r , després de lliscar manya-
gament per la plana, féu cap a la platja, vers l'Empordà, on trobà una
fondalada immensament gran, que va arribar a omplir a força d'abocar-hi
el seu corrent, fins a formar un gran mar, que per estar voltat de terra
rebé el nom de Mediterrània.

6
 EL ROC DEL FRARE

L cim de la carena que tanca l'horitzó que s'albira

pel camí de Prats de M o l l ó a la Presta, hi ha una
grossa roca que talment presenta la silueta d'un
frare amb caputxa agenollat en actitud de llegir
un llibre. Hom explica que el dit clergue per-
tanyia a la comunitat del destruït convent de
Santa Margarida d'Ares, i fou encantat en càstig
d'una passió amorosa que va sentir.
Heus ací com conten s'esdevingué el fet. Un dia trobà un pare
i una filla perduts entre la neu. Per salvar-los els acompanyà al con-
vent, i com que el pare, ja vellet i malalt, gairebé ni podia caminar
de fred, el frare es carregà la bonica noieta al coll. La seva bellesa,
però, era tanta que li despertà sentiments amorosos i, no podent resistir
la temptació, fugi del convent.
Era j a lluny d'aquells indrets quan una gran tempesta el va
sorprendre. Fou quan se li aparegué el diable, que volia emportar-se'l;
però l'àngel de la guarda desitjava salvar-lo. Entre tots dos s'entaulà
una gran lluita disputant-se el pobre pecador fins que Déu posà fi a
la baralla i castigà el frare convertint-lo en una roca i l'obligà a fer
penitència mentre el món fos món.
Encara hom creu avui que, si en dies de tempesta, es passa per
la vora d'aquelles roques, se sent com una veu profunda que va mur-
murant llargues lamentacions.

7
 LA ROCA DEL CORB

S troba en terme de Prats de Molló, a las envistes

del santuari del Coral. Es molt grossa i alterosa
i crida fortament l'atenció. Conten que quan la
invasió sarraïna, un príncep musulmà enamorat
d'una donzella se li aparegué en forma de c o r b
damunt d'aquesta roca; li manifestà el seu sen-
timent i li prometé que al cap de pocs dies l'aniria
a cercar. El príncep, es presentà i se l'emportà cap a la seva terra. Però
la donzella, desitjosa de tornar a .Catalunya, s'encomanà a la Mare de
Déu del Coral, que l'ajudà: trobà manera d'escapar-se i a peu tornà a la
seva terra. Mes, malauradament, els seus pares j a havien mort de pena.

LES BÈSTIES E N C A N T A D E S

^ L S afores del poble d'Ambeig hi ha un gran

claper de pedres de figura bigarrada, en les
quals el p o b l e c r e u veure cossos d ' a n i m a l s

f JV
estranys i espaventables. Conta la tradició que
una goja de l'estany de Lanós va enamorar-se
d'un garrit fadrí d'Ambeig i li va proposar
d'ésser la seva muller. Per això calia que es
fes encantat i se n'anés a viure amb ella al seu palau del fons de l'estany.
El fadrí s'hi avingué. La goja li digué que la seguís cap a l'estany, on
farien les noces, però que no fes cas del que sentís pel camí i que mai
no es girés enrera per veure què passava, puig que restaria encisat. Així

8
que emprengueren el camí, eixiren un gran eixam de bèsties rares de
moltes menes, que udolaven i grinyolaven terriblement. La basarda va
corprendre el minyó que no es pogué estar de mirar enrera. La goja
el va maleir, perquè en girar-se s'havia incapacitat per a ésser encantat
com ella i esdevenir el seu marit. Minyó i bèsties restaren convertits en
un roquissar.

LA ROCA DEL GALL

É la forma d'un gall i es troba en el bell camí de

Camprodon a Prats de Molló, a unes dues hores
de la partió amb França. Hom conta que les
bruixes celebraven reunions al seu damunt. Una
vegada, a un barretinaire d'Olot que tornava de
vendre a Prats, se li féu nit en aquest lloc i es
soplujà en una barraca propera. I vet ací que veié
arribar un vol d'ocellots negres, que seguidament es tornaren bruixes
i ballaren una dansa, dirigida per un nan situat al mig del rotllo.
Mentrestant la roca s'esbadellà i de dintre sortí el diable, que les bruixes
envoltaren fent rodona i els demanà comptes de llurs malifetes. Una
digué que havia embruixat la pubilla de ca n'Oliva de Perpinyà, la qual
només podria guarir si bevia aigua bullida amb pela del freixe que hi
havia vora la Font de can C o m p t e . EI barretinaire que ho escoltava es
sentí impulsat a procurar el guariment de la minyona i amb l'escusa de
vendre barretines, anà a Perpinyà. En passar per la font de can C o m p t e ,
tallà unes quantes peles del freixe proper. T o t seguit es presentà a casa
de la donzella i veient-la molt gentil oferí guarir-la si li donaven per
esposa. C o m que j a estaven desenganyats dels millors metges, els pares
s'hi van avenir. A les dues tasses del beuratge facilitat pel barretinaire, la
minyona estava del tot bona i ben aviat es van celebrar les noces.

9
2
 El fadrí tenia un germà molt dropo i volent veure si feia fortuna
descobrint un altre secret de les bruixes, una nit féu cap a la barraca on
s'havia soplujat el seu germà. Comparegueren les bruixes. La que havia
embruixat la pubilla, tota indignada, digué que algú devia escoltar llurs
converses, que calia cercar-lo i fer-li pagar cara la tafaneria. Van trobar
el minyó i arrossegant-lo, el menaren fins a la roca i el van matar i
enterrar dintre la pedra. Si al punt de mitjanit hom hi va i escolta bé,
sent dintre la Roca del Gall el clam de l'infeliç.

LA R O C A DE R A U R E L L A

AVIA estat el castell d'un rei moro que tenia

una filla molt gallarda. Conten que una vegada
mentre ell era a la guerra la hi robaren, l'encan-
taren i la portaren a la cova de Raurella. Quan
el rei tornà, oferí una olla plena d'or al fadrí que
es veiés amb c o r de desencantar-la. La donzella
era en forma de serpent a la cambra dels encan-
tats d'aquesta profunda cova i per a desencisar-la calia tirar-li a la b o c a
una flor al bell punt de mitjanit de Sant Joan. Un dels presoners
cristians que havia fet el rei en la guerra, anomenat Mari, es sentí prou
valent per a escometre l'empresa. Però en veure aquella serpassa s'es-
pantà i fugi. En aquell mateix instant se sentí un tro que féu retrunyir la
muntanya i convertí el castell del moro en una immensa roca. En la seva
part alta hi ha un pic erecte amb un forat al cim, dintre del qual la
llegenda diu que encara hi ha l'olla plena d'or oferta en premi per
al desencantament de la princesa.
Aquesta roca és en el terme de Sapeira.

10
 LA P O T A D A DEL M A L E S P E R I T

S troba en terme d'Olot, vora la gorja del mateix

nom. Conta la tradició que dos fadrins, un de
pobre i un altre de ric, pretenien una donzella,
la qual es decantava pel segon perquè tenia diners.
El pobre, veient-se desairat, demanà ajut al diable
i aquest li prometé riqueses i la simpatia de la
minyona si li lliurava l'ànima. El minyó s'hi avin-
gué i en Banyeta li donà una cabassada d'or, però l'obligà a signar un
contracte amb sang d'una esgarrinxada que li féu fer. Ben aviat el fadrí
es penedí del mal pas que havia donat i se'n confessà. El sacerdot li
aconsellà que es desdís del tracte, però el j o v e no sabia com desempa-
llegar-se'n. Per tal d'ajudar-lo decidí anar amb ell a la cita que li havia
donat el diable, al qual amonestà severament, però aquest, reforçat per
un estol dels seus, intentà endur-se'n el j o v e , que el capellà sostenia
per un costat. De tant estirar-lo, el cos del pobre minyó se féu en dos
bocins; però, finalment, el maligne hagué de fugir. En fer-ho, pres de
ràbia, deixà marcada damunt d'una pedra l'empremta del seu peu de b o c .

La gent vella de la vila d'Olot temien passar per aquest indret,

sobretot a hora fosca, per por que no els sortís l'àngel merlenc orat,
desesperat perquè havia perdut aquella ànima que j a tenia per seva i
no se'ls emportés a ells per rescabalar-se de la pèrdua. Si es veien
obligats de passar-hi, es senyaven i no paraven de resar, amb els rosaris
a les mans, per tal que la creueta fes fugir el Peus de b o c si rondava
per aquells verals. Contaven de més d'un que, sobretot en nits de
tempesta, havia vist passar el seu bufarut empès i confós amb la ventada.

11

«
 LA P E T J A D A D E L D I A B L E

É forma de ferradura i es troba al cim de Puig-sa-

Costa, a la Garrotxa. En passar per allí el diable
amb una grossa pedra al coll per acabar el pont
de Sarrià de T e r , sentí cantar un gall que anun-
ciava el dia, i, furiós, donant un fort c o p de peu,
llençà la pedrassa, que anà a caure al pla de can
Formiga de Santa Pau. La potada fou tan forta,
que la muntanya es va esllavissar i el pedregall anà a caure a Camprodon.
Hi ha una altra Potada del Diable en terme de Mieres, vora del
riu. El diable es proposava fer una grossa muralla per contenir l'aigua
del riu i inundar el poble de Sant Miquel de M o n t m a j o r . Treballava de
nit i Sant Martí de dia li desfeia la feina. A les tres o quatre nits de
treballar el diable, enfurit, abandonà l'empresa i de ràbia deixà marcades
les petjades en la pedra. Tenia un peu de gall i l'altre de b o c .
En la roca viva del congost de Susterris, en terme de Talarn, hi ha
quatre forats, anomenats també potades del diable. Un dia Sant Antoni
i el diable es barallaven i ambdós van rodolar cinglera avall. El diable,
amb les seves quatre potes de b o c , donà un fort c o p a la penya per
agafar-se, i les hi deixà marcades. El sant va descendir amb suavitat. En
commemoració d'aquest fet li fou dedicada una capella, construïda
a! lloc on descendí el sant. Aquest paratge es troba avui al fons de
l'embassament del torrent del Noguera Pallaresa, fet per aprofitaments
hidràulics.
Sota el castell de Sarroca de Bellera hi ha quatre forats a la roca,
que h o m qualifica també de potades del diable, marcades en deixar
anar la darrera pedra que mancava per a acabar el pontarró, conegut
per Pont del Diable, de sota el castell.

12
 LES C O V E S D'EN RIUBANYS

S troben entre Vilafranca i Cornellà del Conflent.

La llegenda conta que hi vivien unes encantades
que rentaven la seva roba al riu Cadir. T o t h o m
feia el que podia per beure'n una peça, car hom
^ creia que la seva possessió donava riquesa. Un
t- dia un pescador de Prades, els donà conversa
™ mentre que amb l'ham intentava prendre'ls una
cota, però elles se'n van adonar i li ventaren una pallissa. Una vegada
anà a la cova una dona en estat gràvid i les encantades la van atendre.
Embolicaren el nadó amb unes tovalles tenyides amb flors de ginesta
i el ficaren dintre una olla. Passats uns dies se'n tornà la dona cap a casa
seva i sense que les encantades se n'adonessin s'emportà el nin embolicat
amb les tovalles, per tal de guarir el seu pare, anomenat el Gamat, el
qual patia greu malaltia. Aquest seguidament les recollí i cobrint-les amb
un drap negre les guardà a l'armari. Passats tres dies, en caure les
batallades de les tres, es posà a tres passes del guarda-robes i digué
tres vegades les tres fórmules següents:

El dia voldries veure,

el dia no veuràs
el dia faré el que voldré.

La família posseïdora de les tovalles hagué la major riquesa i pros-

peritat. L'avi del nin es posà tan b o , que en lloc de Gamat l'anomenaren
el T o i x ó , i les collites li anaren molt bé mentre anaven malament a la
resta dels veïns, car les encantades els enviaven tota mena de dissorts en
trobar-se a faltar les tovalles.

1?
 LES C O V E S DE R I B E S

Ó N adossades a la muntanya, no gaire lluny del

riu. El comte Arnau s'hi posava i, seguint-les en
una gran llargada, feia cap al monestir de Sant
Joan de les Abadesses. Una bella llegenda conta
que quan la filla del rei Aimants hagué de fugir
del seu castell per escapar als requeriments amo-
rosos d'un cabdill enemic, arribà fins a la sortida
de la cova, on retuda pel cansament, es va adormir. Les encantades van
eixir del fons i feren al seu voltant un ball rodó, que la deixà encantada
com elles. En despertar-se tingué goig de seguir-Ies i amb elles se'n va
entrar fins al fons de la cova. T a n bella la van trobar, que l'escolliren
com a reina, i des d'aleshores sempre més ha presidit llurs àpats i folgues.
T a m b é diu una altra llegenda que hi havia encisada una princesa
mora en forma de serpent. Un dia un ribetà caigué pres dels alarbs i fou
menat a Moreria c o m a captiu. El rei moro, en saber que era de Ribes,
li digué que a la cova d'aquella població tenia una filla encantada, que
no es va poder emportar quan fugi de Catalunya; que si ell la volia anar
a alliberar, entraria en possessió d'un gran tresor. Li donà una carta blanca
amb l'encàrrec de tirar-la dintre la b o c a de la seva filla, que se li presen-
taria sota la forma d'un gros serpent. A l ' o b j e c t e havia de servir-se d'una
llarga canya per a poder-li endevinar millor la b o c a , puix que si el plec
no hi entrava, mai més no podria sortir d'allí. En canvi si ho aconseguia,
el serpent esdevindria la gentil donzella d'abans que es casaria amb ell,
i gaudiria a més d'un gran tresor que hi havia amagat a la cova i que ella
guardava. El minyó es lliurà a tal quimèrica empresa, però en veure
aquella grossíssima serp, tingué tanta basarda, que li caigué a terra la
lletra. En aquell mateix instant es sentí un terratrèmol mentre el serpent
xiulant perseguia l'agosarat que fugia tan corrents com podia.

14
 C O V A D E L L L U E R T DE C O L L DE C A N E S

S troba en terme de Ridaura. Era habitada per un

r^T—n t$ terrible lluert o llangardaix que desolava el país.
•3^» '' Tenia també el do de poder caminar, volar i
gP^ L nedar. S e g o n s unes versions, fou retut per sant
Éj Eudald, i, segons altres, per un cavaller que es vestí
amb tot de cristalls i en presentar-se-li al davant
el monstre es veié reflectit tantes vegades, que
tement que tenia al seu davant una gran quantitat d'animals ferotges com
ell, s'espantà i es deixà batre sense resistència. Aquest cavaller anomenat
D o l c e t era de Ripoll i havia pres part a la conquesta de Mallorca
amb el rei En Jaume. Morta la bèstia féu ofrena de la pell, tret el cap,
a sant Eudald, que hom conservà molts anys a Coll de Canes.

L A C O V A DE S A N T A N I O L

Q U E S T A cova està situada en un vessant del Basse-

goda. Damunt la seva entrada fou alçada l'ermita
de Sant Aniol de Cuja, el qual hi havia viscut i
fet penitència. Es tan llarga, que travessa tot el
Pirineu i tan extraordinàriament alta i ampla que
conten que hi han passat secretament grans exèr-
cits, que unes vegades han envaït Catalunya i altres
França. A mig aire antigament hi havia un gegantàs armat d'una grossa
maça que vigilava el pas. Si els qui passaven li eren agradosos i portaven
bon fi, els deixava passar; altrament, els ventava un fort c o p de maça.
V o r a del lloc on hi havia el gegant hom veu una gran estesa d'ossamentes
petrificades dels molts homes que havia occit.

15
 LA B A L M A D E L M A L F O R A T

O M assenyala aquest catau a la vall del Bac, vers

Sant Pau de Seguries. Havia estat refugi d'un
ferotge drac. U n dia un pastor anà fins al fons,
on trobà una porta de ferro. L'obrí i veié una
cambra plena de grans tresors; carregà un gros
sac d ' o r i sempre més fou riquíssim. En el transcurs
dels anys esdevingué cau de llops i guilles, que
delmaven les ramades, en tal extrem que els pastors de la contrada,
ignorant els tresors que contenia, decidiren tapar-la amb una grossa pedra,
damunt de la qual cresqué la molsa i avui ningú no sap on para.

EL G R A L L E R D E L C A S T E L L E T

EL terme de Sapeira conten que antigament

hi havia un pastor molt donat al j o c . Un dia
jugava sol al grinyol. Se li aparegué el diable
sota forma de cavaller, li proposà fer una par-
tida plegats i li digué que tenia una unça d'or
per a jugar; però el pastor, com que no tenia
res, es jugà l'ànima. L ' h o m e primer guanyà, però
després perdia i temé que en Banyeta li feia trampa; l'observà i veié que,
en efecte, l'enganyava. El pastor, enfurit, tractà d'apallissar-lo, però el
diable fugi i es dirigí cap al massís de roca on s'obre el graller, i quan
el pastor es creia poder-lo acorralar a la roca, aquesta s'obrí pel mig i
deixà l'esberla que encara avui es veu, per la qual van entrar ambdós.
Aquesta esberla és coneguda amb el nom de Graller del Castellet,
denominació que hom dóna per la Ribagorça als avencs naturals.

16
 EL G R A L L E R D ' E S P L U G A FREDA

T À situat en terme del poble d'aquest nom i en la

regió del Ribagorça. Conta la llegenda referint-se a
l'esmentat avenç, que una bruixa volia fer casar
un seu fill amb una pastora molt gentil, però
que ella n'estimava un altre. Veient-se desairada
i per tal de venjar-se, la bruixa prengué forma de
mosca i picà el bestiar que la noia guardava. Dos
moltons, enfurits per les picades, es van tustar i donaren una empenta
tan forta a la donzella que la van tirar baix del graller. Passats set anys,
la bruixa morí i per una font de les que s'originen per efecte de les
pluges, es veié sortir un braç de donzella. Avisat del cas es presentà el
promès de la pastora que reconegué, per l'anell que portava, la seva
estimada. Seguidament baixà al graller i va poder treure el cos de la
donzella. Pel seu voltant encara voleiava una grossa moscota, que hom
cregué que era la bruixa, que volia endur-se la noia a l'infern, cap a
on l'estirava; però el seu cos no havia pogut passar pel canal de la font,
d'on només pogué fer-ne eixir un braç.

17
3
ELS M E G A L I T S I ELS P O B L A T S

LA C O V A DEL M O R O

I ha un gran nombre de megalits com la Cova

del M o r o , que tenen el mateix nom i la mateixa
llegenda. Eren cases de gegants moros que vol­
taven pel món amb la casa al damunt. Portaven
una llosa plana damunt del cap, dues més sota els
braços i una altra al darrera. O n se'ls feia de nit
s'arronçaven i els quedava feta la casa, que els
soplujava. En despertar, no feien sinó alçar-se, agafaven una altra vegada
les pedres com si fossin senzilles palles i emprenien novament la ruta.
Aquesta visió en contrades properes al gran massís, ha donat lloc als
qualificatius de casa, balma, barraca o cova del moro o de l'alarb; també
el de caixa, que es troba aplicat a un monument del Canigó com
un record del seu origen funerari: segons la veu popular hi ha un
moro enterrat, i el mot caixa hi és aplicat amb el sentit de taüt.

19
 LA C A S A ENCANTADA

E ' N conta la mateixa llegenda que de l'anterior,

però amb la diferència que en lloc d'ésser un
:=» moro era una geganta o fada que, tot portant la
> S ^ seva càrrega, mai no deixava de filar en el seu
>

^ camí. Si en alguna casa li oferien acolliment, el

refusava amb les paraules «Casa mía, cama mía»,
per a indicar que portava al damunt casa i llit. En
el cim que parteix el terme de Sarroca i Pinyana es sentí defallida i s'ajupí.
Quedà muntada la seva casa i expirà; restà allí la seva morada, per a no
moure's més i on encara hi és, dalt d'un cim, entre els pobles esmentats.

EL T A R T E R D E L M A N E I R O N S

I T U A T en terme de la Guàrdia, de Taús, d'aquest

monument megalític obra dels maneirons, se n'ex-
plica la següent pintoresca història.
Hi havia un ric senyor que posseïa una cap-
seta de maneirons. Sempre la duia al damunt fins
per a dormir. Un dia que anava de viatge amb un
seu criat volgué beure aigua en una font. Per por
que no li caigués la capsa a l'aigua se la tragué de la butxaca i la deixà
damunt d'una pedra. N o es recordà d'agafar-la i el seu servent se n'apo-
derà. Quan estigué sol l'obrí i a l'instant en sortí una espessa volada
de maneirons, que li preguntaren amb gran insistència i cridòria: — Q u è
farem? què direm?— El servent els manà fer una casa, que passat un segon
ja estava llesta. I una altra vegada li fou demanada feina nova; els manà

20
rectificar el corrent d'un riu. I en un altre instant restà rectificat. Nova-
ment: — Q u è farem? què direm?— El nou propietari no sabia quina feina
manar-los, i els digué que reunissin en un munt tot el gros i feixuc
rocam de la muntanya fent-ne un tarter, i en un segon foren remogudes
i trasbalsades les grosses roques. Els maneirons estaven suats i regalant
aigua; però amb insistència demanaven més feina. Espantat llur nou amo,
i sense saber què fer-los fer, els manà que es posessin novament dintre
la capsa i restà en pau. Si no els hagués manat que s'amaguessin l'haurien
matat per no haver-los donat feina. Aquesta mateixa tradició és aplicada
a diversos dòlmens.
En alguns casos el poble dóna el nom genèric de tarter i claper als
monuments megalítics amb un gros túmul format per curull de pedres.
Moltes vegades la construcció d'aquests és atribuïda als maneirons, éssers
fantàstics de singulars propietats. Són excessivament menuts, tant que
dintre un canó d'agulles o dintre una capsa de tabac de polsar n'hi
caben uns quants milions. Llur afany és el de fer feina amb preferència
per a realitzar obres ben grosses i gairebé impossibles, com més difícils
millor. Diu que neixen de la llavor d'una herba meravellosa dita herba
maneironera. Qui pot aconseguir aquest vegetal i amb ell les llavors o
éssers que produeix, obté grans riqueses, puix que les empreses més
inversemblants són per a ells cosa fàcil.
La veu popular no està pas ben bé d'acord quant a la natu-
ralesa d'aquests éssers prodigiosos; hi ha qui els creu homenets posseïts
de la facultat de mantenir-se enlaire sense tenir ales. S'estenen en vols
immensos en bellugadissa borinor i arriben a tapar la claror del sol. Per
d'altres són així com una mena d'escarabatons voladors. Hi ha també
qui els considera d'espècie animal, imprecisa de forma, però sempre
infinitament petita.

21
 CIUTAT D'ARGENT

O M situa aquesta suposada població en un coll a

tramuntana de la Vall d'Andorra, entre els pics
de Font Argent i Fra Miquel. Es diu que era molt
populosa i que va quedar enfonsada per efecte
del diluvi universal i aixafada per l'Arca de N o è ,
que va embarrancar en aquell coll i no pogué
tirar més endavant; a causa d'això es dispersaren
els animals que duia, els quals tornaren a escampar-se per la terra. Es creu
que si hom cerca per aquells indrets, entre el boscatge i l'herbei dels
prats encara es troben runes de la gran ciutat i restes de la famosa Arca.
Segons la tradició, hi ha també en aquell paratge una grossa anella
de pedra on va amarrar N o è l'arca; Aníbal, el seu cavall quan va tras-
passar els Pirineus, i Carlemany, també el seu, quan vingué a treure
els moros de Catalunya; car tots aquests famosos personatges varen
allotjar-se a la ciutat que ens ocupa.

CIUTAT D'ENGOLASTERS

Q U E S T és el nom d'un estany situat damunt de

les Escaldes d'Andorra. Al fons de l'estany exis-
teix, segons la veu popular, una gran ciutat que
era anomenada amb el mateix nom. Els seus habi-
tants eren gent de mal c o r i impetuosa; no feien
caritat als pobres ni sentien pietat per ells. Un
dia es presentà un pobre mendicant que seguí
totes les cases demanant almoina. En totes fou mal rebut i desatès. A la
darrera una dona pastava, i en demanar-li un panellet de la pastada, de

22
primer antuvi, l'hi prometé, però després, en veure que sortia massa
bonic i gros l'hi negà. El mendicant, que no era altre que Jesús, deixà
el poble. Al moment se sentí un fort terratrèmol seguit d'un gros aiguat
que va inundar tota la vall on es trobava el poble i la convertí en un
estany, que prengué el nom de la ciutat.

C I U T A T DE GUILS

L fons de l'estany del mateix nom, hom creu que

roman la ciutat de Guils. V a ensorrar-se en el gran
cataclisme que es produí a la terra en ésser crucifi-
cat Jesús. I sembla que ressorgirà el dia que aquest
torni una altra vegada a la terra. Es diu que d'a-
questa ciutat era fill Pilat, i a aquesta circumstància
deu la seva ruïna. Quan, després de la crucifixió,
el cònsol romà hagué de fugir de Jesusalem, va anar vagant a peu fins
a arribar a la població nadiua, i en veure-la enfonsada es precipità a
l'estany, on encara es troba viu cercant casa seva inútilment. Ha de
voltar i vagar mentre el món sigui món. El migdia, i en dies de molta
calma en l'atmosfera, vora l'estany hom sent la fressa del seu caminar
i com pregunta si encara hi ha món. El Dijous Sant es veu representada
al fons de les aigües l'escena de la crucifixió amb les tres creus del
calvari. L'estany està maleït; per això si hom b e u de la seva aigua, fa
mal. Segons uns, no s'hi crien peixos; segons altres, sí; però en ésser
pescats si hom intenta condimentar-Jos, prenen vida i fugen.

23
 C I U T A T DE L A N Ó S

S troba també al fons de les aigües de l'estany del

mateix nom, al peu del Carlit. Està encantada; hi
viuen fades i éssers femenins d'una bellesa sense
parió i d'extraordinària gràcia, que sostenen terri­
bles lluites amb les bruixes i els diables de Balatx,
dels quals són grans enemigues. Fan tant bé com
poden i desbaraten les malifetes d'aquells. En nits
determinades, a més d'altres, les de Sant Joan i Nadal, es veu sortir del
fons de l'estany una gran claror, se senten belles cantúries i músiques
seguides de riallades, dring de copes i remor de plats, com si s'hi cele­
bressin grans festes i orgies. Es perillós en nits així de voltar per les vores
de l'estany, car hom corre el perill de quedar encantat i ésser xuclat i
absorbit per les aigües i anar a parar al fons a viure a la ciutat encan­
tada, sense poder-ne mai més sortir.

Les gojes de Lanós obeeixen una reina que és alhora senyora

i majora de l'estany i de la ciutat que, manyaga i tranquila, jau al seu
fons. Es la més gentil d'entre elles i hom la creu dotada de la facultat
de volar per ella mateixa. La fantasia popular se la imagina fendint
majestuosament els aires mentre cavalca un ésser imprecís tan graciós
com ella i que a voltes tira una carrossa d'or massís sembrada de perles
i d'altres mil miroies de les que embelleixen els fons dels llacs de
meravella.
La reina de Lanós surt cada dia a passejar per tots els seus
dominis, que comprenen els estanys alterosos del Cadí i del Canigó, i
des dels de Sant Maurici arriba fins a les estunes de Banyoles, poblades
per altres estols de gojes que també li reten vassallatge.

24
 M A L A T O S C A

IUTAT gran i populosa situada en un ample

paratge del terme de Sant Privat de Bas, conegut
avui per «bosc de tosca». L'indret es mostra c o b e r t
de lava i altres elements volcànics procedents del
braser volcànic olotí. El poble recorda encara, per
tradició, els nombrosos moviments sísmics que
fins a darreries del segle xv varen remoure tota
aquella part del Pireneu, i creu veure en les pedres recremades per l'acció
del foc volcànic, runes de construccions d'una ciutat imaginària des-
truïda pels terratrèmols. Se'n fa ressò la següent dita, corrent per tot
el país: Quan el «bosc de tosca» — era una gran ciutat, — Barcelona era
un prat.

N I B R Ó S

RA un llogarret situat entre Estaon i Bonastarre.

Hom explica que un ric senyor d'aquest poblet
tenia tres filles, i en casar-les els donà en dot tres
grans boscos en partides, anomenades Anàs, Estaon
i Bonastarre, amb l'encàrrec que fundessin tres
poblacions. Així ho feren, i avui encara existeixen
aquests tres poblets, però no el de Nibrós, que els
va donar origen, puix que un terrible terratrèmol el destruí, i el seu
terme passà a ésser agregat d'Estaon. La veu popular assenyala encara
uns enderrocs, que diu que havien estat les torres del castell del senyor
que féu fundar els tres pobles indicats.

25
 SANT VICENÇ

I U E N que aquest lloc havia existit entre els pobles

aranesos de Vilac i M o n t en una partida encara
coneguda avui per Sant V i c e n ç . Una terrible pesta
el va desolar fins al punt de no sobreviure sinó una
vella. Aquesta, veient-se sola i desvalguda, va pu­
j a r en un cim proper, des d'on va cridar ajuda bo
i oferint donar la població i terres als qui la vol­
guessin recollir, j a que ella era l'hereva de tot el poble. Els de Mont,
tement ésser empestats, la varen esquivar, i els de Vilac li varen donar
acolliment; així passà tot l'antic terme de Sant V i c e n ç a engruixir el de
Vilac. Encara es conserva una volta i alguns enderrocs al lloc on la
tradició situa aquest poble desaparegut.
CANIGÓ
 EL C A N I G Ó

E G O N S ens conten les Sagrades Escriptures, el

Creador, després d'haver fet el món, va dedicar
un dia a separar les aigües de la terra. La tradició
catalana afegeix que se li va fer fosc quan es
trobava al cim del « C a n i g ó » . I el Sublim Faedor
va reposar durant la nit i esperà que tornés la
claror per seguir la seva tasca creadora. Quan el
sol va estendre els seus raigs per damunt de l'obra divina, el Creador es
deixondí, va escampar la mirada pel seu voltant i restà meravellat de
tanta bellesa, i ple de goig, exclamà davant d'aquella magnificència:
« C a n i g ó » , que en la parla de Déu equival a una manifestació d'admiració
i de joia alhora. I els renéts del pare Adam, obra també del Senyor, que
molts milers d'anys més tard van anar a poblar aquesta magna muntanya,
cregueren que cap altre nom no li esqueia més bé que la mateixa paraula
divina, i la van anomenar com Déu: « C a n i g ó » .

31
 La llegenda afegeix que, com que va mancar temps al Creador
per a separar tota l'aigua de la terra, justament en arribar al Canigó, en
aquesta muntanya encara avui hi ha molts llacs i estanyols i la terra
i l'aigua estan barrejats.

Els estanys del Canigó han motivat infinitat de llegendes. Espi-

golant entre aquestes, a continuació anotem les més sobresortints.
Hom creu que al fons de l'estany Negre hi ha una gran ciutat
regida i governada pel diable, que la té com a c o r t del seu reialme, al
qual el senyor de Montmellà va vendre la seva filla. La minyona va estar
set anys al fons de l'estany i visqué en aquesta ciutat immensa, on els
carrerons i les cases es compten a milers. T o t s els edificis són de foc i
cremen constantment. No s'hi coneix dia ni nit, perquè la resplendor de
les flames manté sempre una mateixa claror. Al cap de set anys, es pogué
escapar i tornà al castell del seu pare, i per ella es té coneixement de
la ciutat del diable i se sap c o m era.

Una vegada que el senyor de Paracols hagué d'abandonar el seu

castell per escometre una empresa guerrera molt important, va amagar
els seus tresors immensos en un illot que hi havia damunt de les aigües
tranquil·les de l'estany. V a deixar el castell confiat a una seva néta molt
j o v e , que era l'única que sabia el secret de l'amagatall del tresor, i li va
fer jurar que no el revelaria a ningú. La noieta, així que es va trobar
sola, sentí una gran basarda, produïda per la solitud del castell, i molt
fervorosament va encomanar-se a la Mare de Déu i li demanà que no
l'abandonés si se li presentava algun perill.
L'endemà d'haver abandonat el castell el senyor de Paracols amb
tota la seva gent, van presentar-s'hi un escamot de soldats enviats del
c o m t e de Cerdanya que, en saber que el castell estava sol, es volgué
apoderar dels seus grans tresors. Els soldats van requerir la noieta perquè
els digués on hi havia el tresor del seu avi, i la van amenaçar de matar-la

32
si no ho deia. La ne'ta, esporuguida, per salvar la vida, revelà el secret
que havia promès guardar gelosament.
T o t seguit feren com una mena de barca i van anar fins a l'illot,
on van desenterrar la immensa riquesa. I la van embarcar per tal de
portar-la fins a la riba de l'estany i d'allí carregar-la en moltes dotzenes
de muls que j a havien portat amb aquest intent. El tresor pesava tant,
que l'aigua arribava fins a l'orla de la barca. Calia navegar amb molta
precaució per tal que la feble nau no s'enfonsés. Així que hagueren
abandonat l'illot, va volar per damunt de les aigües de l'estany un ocellàs
negre i de mal averany que arribà fins damunt mateix de l'illot i s'hi va
deixar caure rabent. En tocar l'ocell a terra va esclatar un tro tan fort
que féu retrunyir tota la muntanya, i les aigües de l'estany es van
remoure i provocaren l'enfonsament de la barca amb tots els seus
ocupants i les grans riqueses de Paracols.
Hom encara creu que el tresor j a u al fons de l'estany, però la gent
tem de cercar-lo per por de topar-se amb el diable, que es té per amo i
senyor de tot el que hi ha sota terra i sota de les aigües, i molt més quan
es tracta de metalls preciosos dels quals es considera rei absolut.

Al fons de l'estany de Balaig també hom creu que hi ha una ciutat

habitada per goges i dones d'aigua, que periòdicament surten a saltironar
amb un gran estol de bruixes i que a més fan ball rodó al so d'una música
que sona el diable, el qual mena la dansa i fa com de capdanser. H o m
també creu que és cau de bruixots i de diables, que celebren llurs orgies
al fons de les aigües, on fan així mateix llurs juntes i reunions. L'estany
és guardat per un drac ferotge i terrible que gaudeix del triple do de
caminar, nedar i volar. Si hom s'acosta a l'estany amb l'intent de penetrar
a la ciutat diabòlica, el drac en té esment a l'instant i s'aixeca per damunt
de les aigües bramulant terriblement i fent tremolar tota la muntanya.
Llança per la b o c a una bromera que enverina l'espai i fa l'aire irrespira-
ble. Si hom tira una pedra a les aigües, sobretot vers migdia, se n'aixeca

33
una nuvolada fosca i espessa que en un m o m e n t es converteix en una
tempestat de trons i de llamps esfereïdora. Hom diu també que, del qui
es banya en aquest estany, mai més no se'n sap res. S'hi crien unes truites
molt grosses, però és perillós pescar-ne, perquè són diables. Si hom
n'agafa, són manyagues mentre hom no tracta de coure-les, però si hom
les posa a la paella, en fugen tot flastomant.
Quan les aigües del diluvi 'universal van minvar, el cim de Balaig
fou el primer que sobresortí de l'aigua. Allí va collir la branqueta el
colomet enviat per N o è per veure si j a hi havia terra eixuta i cap allí el va
menar per tal que el gran patriarca, amb tota la seva família, així com la
parella de tots els animals que poblaven l'arca, poguessin reprendre llur
vida terrena i normal. En una grossa anella, que encara es conserva sota
la congesta, el patriarca va amarrar la seva magna arca. Per tant la
repoblació de la terra va començar pel Canigó, i d'allí van partir tots els
animals que poblen el planeta, que aviat s'escamparen per ací i per allí
fins a envair-ho tot.
H o m creu que l'arca de N o è es conserva encara intacta sota la
gran congesta que s'estén des del puig Barbet fins al cingle de Balaig.
Es manté intacta per tal de poder tornar a servir el dia que es repro-
dueixi el diluvi. Aleshores es podrà utilitzar de seguida, sense necessitat
de tornar-la a fer ni tan sols d'adobar-la.
Sota d'aquesta congesta hom c r e u també que s'estén una gran
ciutat anomenada N o è o Noet. La veu popular no dóna detalls de la seva
disposició ni explica el perquè de la seva existència sota el gran tou de
neu permanent. Els pastors de la rodalia conten que hom en té notícia
per un home molt vell que se'n va escapar fa molts anys i que, com
l'apòcrifa ciutat, s'anomenava N o è o Noet.

Diuen que al fons d'una vall ignorada i imprecisa del Canigó hi ha

enterrada sota boscam i fullaraca la campana del judici, tota d'or massís.
L'han sentida des de molts indrets del Pirineu, àdhuc molt allunyats del

34
Canigó. El seu t o c remembra la continuació del món. Si algun any no
se sent, serà indici que el món toca a la seva fi i que s'haurà acabat al
cap dels set anys. Des d'aleshores no bramarà cap més ase, ni infantarà
cap més dona, car la fi del món també serà marcada per aquests dos
senyals, que es produiran j a set anys abans del cataclisme. C o m que el
silenci d'aquesta campana anunciarà la proximitat del judici, d'ací que
hom l'anomeni la campana del judici. Deixa sentir la seva veu cada any
al bell punt de les dotze de la nit de Nadal.

Set gegantassos dels més braus i ardits que s'han c o n e g u t es van

fer el propòsit d'escalar el cel. Amb aquest intent van decidir amuntegar
muntanyes i més muntanyes i reunir totes les del món en una pila que
cregueren que fóra prou alta per arribar-hi. Per concretar la manera de
dur a terme llur magna empresa, i per tal de distribuir-se la feina, es van
reunir un dia al bell cim del Canigó, que els va semblar el punt més a
propòsit per a celebrar la junta. Perquè cap mortal no els anés a amoïnar
ni a distreure en llurs converses, van desencadenar tretze vents que
bufaven impetuosos en totes direccions i que feien impossible l'accés al
cim. Déu volgué castigar la gosadia dels gegantassos i els va convertir en
roques, que són les que formen un cim conegut encara avui pel Pic dels
S e t Homes; com el cau d'on bufaven els vents és anomenat Pic de
T r e t z e Vents.
Segons una altra tradició, els set gegants estaven al servei del
Roland i l'ajudaven a matar moros.

Al cim del Canigó havia estat punt de reunió de bruixes i de mals

esperits, que acudien des de terres molt llunyanes per celebrar llurs
aplecs. Segons dir dels vells pastors, cada dissabte es congregaven pels
voltants dels estanys les bruixes de les contrades veïnes i de tant en tant
es feien concentracions més àmplies a les quals acudien bruixes gairebé
de per tot arreu. Venien muntades damunt d'escombres, a la xarranca,

35
com si anessin a cavall. Per a poder-se enfilar pels aires empraven uns
untets, fets amb més de cent herbes estranyes collides per elles mateixes
a la muntanya. Els guardaven dins d'una xicra negra, posada segons
uns en un r e c o de la xemeneia o de la lleixa del faldar de la llar o, segons
altres, sota la llosana on s'encén el foc. Si no es conservaven en aquestes
condicions, els untets perdien efecte.
Les bruixes que venien de molt lluny, per tal d'ajudar-se si els
sobrevenia algun contratemps en el viatge, s'aplegaven en grans colles
que formaven llarges corrues, tot fent una gran cridòria i esporuguint la
gent d'arreu per on passaven. El diable era llur rei i el qui presidia' i
dirigia llurs reunions. A voltes prenia la forma d'un b o c vermell,
intensament pelut i amb unes enormes banyes molt recargolades. Es
posava enmig de la catèrvola assegut en situació prominent, per damunt
del conjunt i com si fos un rei en el tinell. Demanava comptes molt
rigorosos a totes les seves vassalles de llur conducta com a bruixes. Les
amonestava si no s'havien comportat prou bé i els donava consells i
instruccions per a llur carrera.
U n dels entreteniments predilectes en aquestes reunions era la
dansa. Les bruixes feien un ball rodó presidides pel b o c , que sonava
la música de manera discordant i grollera. Enmig de la gran rodona
s'erigia la immensa caldera dels untets, que desprenia molt fum i una
fortor asfixiant. U n dimoniot no parava de remenar-la i repartia després
untets entre totes les presents per tal que n'estiguessin ben proveïdes
per a llurs necessitats.
Una vegada un geperut es va perdre pels verals on campejaven les
bruixes i on tenien llurs juntes. Se li va fer fosc i no sabé trobar el camí.
Va arraulir-se a redós d'una roca, disposat a passar-hi la nit. Heus ací,
però, que tot d'una va sentir un gran brogit que el va despertar i va veure
arribar dones i més dones velles, escabellades i amb carotes secardines i
estranyotes, mig despullades, cavalcant totes damunt d'una escombra.
Va trobar-se, sense pensar-s'ho, en una de les reunions i pogué

36
contemplar amb tot detall la gran facècia. Les bruixes es van agafar
i van fer un ball rodó com de costum al so d'una cantarella que deia:

Dilluns, dimarts,
dimecres, tres.

I no paraven de girar i de voltar, sempre al so de la mateixa

c a n ç o n e t a . El geperut va creure que no en devien saber més, i, sense
m o u r e ' s del seu amagatall amb una veueta tota prima i infantil, va afegir
a la cantarella:
Dijous, divendres
i dissabte, sis.

Les bruixes se'n van adonar, i tingueren interès en saber qui era
el qui sabia un tros més de la cançó. Alhora volgueren inquirir qui havia

37
estat el mortal que les havia sorpreses en llurs intimitats. Van c e r c a r
d'ací i d'allà i, mig mort de por, trobaren el geperut arronçat com
un c u c prop de la roca. Volgueren premiar-li la lliçó que els havia
donat en ensenyar-los la part de cançó que no sabien i, per tal de fer-li
un do del qual estigue's ben content, decidiren treure-li el gep, que el
pobre portava de naixença.
Hi ha versions de la tradició que diuen que el geperut, encès
per la joia i l'entusiasme del cant i de la dansa, va sortir del seu
amagatall i, lleuger com un c o e t i content com unes castanyoles, es
situà al mig de la rodona de les bruixes i, tot saltant i ballant com
elles, es posà a cantar. La inesperada presència de l'intrús va caure en
gràcia a les bruixes, que volent deixar-li un record, li van treure el gep.
El geperut l'endemà va seguir la seva via me's content que unes
pasqües. Arribat al seu poble, va trobar un veí seu, també geperut, que
restà meravellat en veure'l esquenadret com tota l'altra gent. Li pre-
guntà com s'ho havia fet per deixar d'ésser esquenaplè. El geperut li va
explicar la seva aventura. El veí sentí desig de provar sort, però no sabé
què podria afegir a la cantarella. Entre ell i el seu company es van
adonar que la cançoneta no referia pas els set dies de la setmana i que
encara hi mancava el diumenge, que ell hi podria afegir.
El pobre geperut, tot animat, va emprendre el camí del Canigó
i va esperar la celebració de la junta de les bruixes, amagat vora de
la mateixa pedra que el seu veí. Elles van acudir com de costum i van fer
llur ball rodó al so de la cantarella, augmentada segons la indicació del
primer geperut.
Dilluns, dimarts, dimecres, tres;
dijous, divendres i dissabte, sis.

i el nostre home a l'instant va replicar:

i el diumenge, set.

38
 Així que les bruixes el van sentir, es posaren fetes una fúria i van
parar de ballar, tot dubtant, però, de si realment s'havia sentit algú o de
si els ho havia semblat només, i van seguir la c a n ç ó i el ball. I el geperut
tornà a afegir la seva part. Quan les bruixes es van adonar que realment
hi havia qui els recordava el setè dia de la setmana, es van enfellonir
i van tractar molt iradament de cercar el desvergonyit que, alhora que
les havia sorpreses en llurs danses, els volia esmenar la c a n ç ó . A rosse-
gons el van conduir fins al mig de la gran catèrvola i entre totes
decidiren donar-li quelcom que li fos un bon record de la seva gosadia.
T o t era cercar què li podrien donar que el fes ben dissortat, fins que
van recordar que tenien penjat dalt d'un arbre el gep que havien
tret del seu company. Al m o m e n t el despenjaren i, amb gran riota i
gatzara, el van plantar al pit del pobre geperut, que aleshores ho va
ésser dues vegades: del davant i del darrera.

U n sastre veí d'una bruixa va reparar que aquesta moltes nits

sortia per la xemeneia i a cavall d'una escombra se n'anava cel enllà,
aneu a saber on. L ' h o m e es féu el propòsit de seguir-la i una nit es
va enginyar per amagar-se a la cuina de la casa de la bruixa. Així que va
veure que se'n pujava per la xemeneia, se li va agafar a les cames i
va seguir amunt com ella, i sense saber com es va trobar a la xarranca
cavalcant una escombra. Quan ella se'n va adonar, el sastre tot es va
esborronar, però la bruixa no podia tornar enrera ni tirar-lo daltabaix. Es
limità a dir-li que sobretot no digués ni una paraula a ningú de tot
el que veiés, que no s'estranyés de res i que fes com feien tots els altres,
car, si no ho feia, a l'instant fóra reparat que ell no era de la colla i li
imposarien un càstig del qual, si en sortia viu, es recordaria tota la vida.
El sastre tot es va espantar i es va fer el propòsit de creure la bruixa.
Quan va arribar el m o m e n t d'haver d'acatar el diable, el sastre va
sentir una repugnància immensa i decidí no fer com el altres, passés el
que passés. Ben al contrari, es tragué una agulla que duia clavada a la

39
solapa del gec i va clavar una bona punxada al darrera del maligne.
Aquest va fer un gran b o t i exclamà: «Quines barbes més punxe-
gudes que té el remaleït! No vull pas que em besi més.»
D'aquella feta el diable estigué més de set anys que no .va poder
seure. V a interessar-se molt per saber qui havia estat aquell maleït que li
havia fet tant de mal en besar-lo. C o m que mai no ho pogué saber, va
castigar totes les bruixes que acudien a les juntes del Canigó, i des
d'aleshores que no n'hi han feta cap més.

El Canigó també era estada de encantades, dones d'aigua i

goges que campejaven pels cims fent gala de llur excepcional bellesa
i de la magnificència de llur riquesa i opulència. Vivien pels fons dels
estanyols, vora de les aigües plàcides i cristal·lines i pels cataus i balmes
de la muntanya. Tenien llur estada en palaus immensos, dels quals part de
nit vessaven clarors meravelloses que sobresortien de les aigües o dels
caus on vivien i il·luminaven tota la rodalia com si talment hagués estat
en ple migdia. Celebraven unes grans festes, harmonitzades per cantúries
i pel so d'instruments molt melodiosos que deixava embadalit tothom
qui els escoltava. Entremig dels cants se sentia el dring de les copes d'or,
que empraven per a beure uns vins i licors de boquet molt delicat, fets
amb raïms de vinyes que elles conreaven en indrets secrets de la mun-
tanya. Per tal que ningú no les anés a destorbar, durant llurs festes
voltaven tots els e n c o n t o m s de llurs palaus amb una malla de filferro tan
tènue i subtil, que era imperceptible a la vista. El qui caminava cap al
lloc on elles vivien, atret pel so harmoniós de les cantúries, es trobava
tot d'una deturat per una paret invisible de malla que li barrava el pas.
Les goges i encantades a voltes rentaven llur roba; molta gent
havia sentit ben bé els cops de picador. L'estenien al clar de lluna.
Era blanquíssima, com un glop de llet, i feia goig de mirar. El qui en
podia heure alguna peça tenia la sort i la riquesa assegurades per tota la
vida. Era, però, empresa difícil, puix que elles la guardaven amb gran

40
gelosia. Hi ha qui diu que també estenien pels voltants de la bugada
el mateix filat subtil amb què es guardaven llurs palaus mentre feien
alguna festa. Conten que una vegada un pastor, amb molt d'enginy, va
poder agafar una tovallola de les encantades. Però heus ací que, a
mesura que ell fugia, cames ajudeu-me, perquè les goges no l'atrapessin,
la tovallola s'anava estirant estirant sense desprendre's, però, del matoll
on l'havien estesa. La tovallola gemegava, planyívola i corprenedora,
com si hagués estat un infant, de tal manera que els seus planys foren
sentits per les encantades, les quals van sortir a l'instant i van estirar
la peça de roba per l'altre cap. Aquesta es trencà i va restituir-se a la
mida normal. El cap que estirava el pastoret se li va escapar de les mans;
amb l'embranzida que portava en córrer, no es va poder deturar i
s'estimbà cingle avall. Mai més no se'n va saber res, puix que no fou
trobat ni viu ni mort. Des d'aleshores tots els qui tresquen pel Canigó
encara han sentit més respecte que abans per les encantades i per llur
roba, i ningú no hauria estat gosat de tocar-ne ni un fil.

Les encantades eren diferents de l'altra gent. Només podien con-

viure entre elles i solament se sap el cas d'una que es va fer dona de sa
casa com el comú de les dones. N o tenim esment que tinguessin marits.
T a m p o c se'ls coneixien infants. T o t e s eren dones joves, molt afavorides
de gràcies i encisos, i tan captivadores, que hom havia d'anar molt amb
compte en veure-les per no córrer el risc de restar encantat com elles.
Es parla de molts que havien estat víctimes d'aquesta desventura, però
no se sap que haguessin emmaridat amb cap dels molts i molts que
restaven encantats només de veure-les.
Conten que una vegada l'hereu de la casa més rica i hisendada de
Vinçà va enamorar-se d'una dona d'aigua. Ella també va agradar-se d'ell,
i van convenir a casar-se. C o m que el minyó era l'hereu, ella va haver
d'anar a viure a casa del marit. La goja es va avenir a tot i no va posar
al seu espòs sinó una condició: que mai ni per res no la tractés de dona

41
 «

d'aigua. El matrimoni va viure molt feliç i van tenir tres fills. I mai ningú
no hauria dit que aquella dona havia estat, o era encara, una goja, puix
que en res era diferent de les altres dones.
Heus ací, però, que un any que hi havia una collita de blat molt
abundant i tan rica com mai no se n'havia vista cap de semblant, a
primers de maig el marit va haver d'anar a Perpinyà. Així que va ésser
fora, la muller va cridar els mossos i els va manar que a corre-cuita
seguessin el gran bladar que campejava pels immensos camps de llurs
heretats. Els servents restaren tots sorpresos, puix que el blat era verd,
que no se'n podia aprofitar ni un gra i tot s'hauria de llençar. La mes-
tressa féu ús de la seva autoritat i va repetir imperiosament el manament,
que tots els servents van complir esborronats.
Quan el marit va tornar i va trobar tot el blat segat, es desesperà i
s'indignà tant contra la seva dona, que, sense recordar-se del que li havia
promès quan es van casar, li va dir iradament: «Ja no hauries d'ésser
dona d'aigua!» Així que va haver dit aquestes paraules, la seva esposa va
desaparèixer pels aires i en un moment la va perdre de vista. Al cap de
poca estona es va presentar una nuvolada tan fosca i espessa, que en ple
dia semblava talment que fos de nit. Ben aviat va desencadenar-se una
tempestat i una pedregada terrible que no va deixar ni una sola espiga i
va arrasar totes les collites. Aleshores el pagès va comprendre que la
seva esposa havia obrat bé. C o m a dona d'aigua que era, coneixia les
coses de l'aigua, i va preveure la gran tempestat que s'acostava i l'estrall
que havia de fer. C o m a mesura de sàvia prudència i bon govern havia
considerat preferible segar les espigues per poder-ne aprofitar la palla,
encara que hagués de llençar el blat, abans de perdre-ho tot. El marit va
penedir-se molt d'haver ofès la seva muller.

Desitjós que la seva esposa tornés a la llar conjugal, el pagès

pujava al Canigó i cercava els paratges més freqüentats per les goges,
per tal de veure si la trobava o si en veia alguna altra que li'n pogués
donar raó. Mai no en va veure ni una per a remei. Heus ací que un dia

42
 \

va reparar que la seva mainada anaven molt ben pentinats i endreçats.

Els preguntà qui els endegava i van contestar que cada dia els anava a
veure llur mare i els rentava i vestia i els pentinava amb una pinteta
d'or. El pare els va dir que li demanessin, sobretot, que no se n'anés i
que restés a casa amb ells. La mainada prou ho van fer, però la mare no
se'ls va pas escoltar. Els vestia, els rentava, els pentinava; els feia un
petó i se'n tornava fins l'endemà. El pare els va aconsellar que mentre
els pentinés lí clavessin una agulla que unís les seves faldilles amb els
vestidets d'ells, per tal que no es pogués escapar en trobar-se lligada
amb els fills, i que aleshores el cridessin a ell. Els infants així ho van fer.
La mare, però, en sentir que la mainada cridaven el pare, va fugir
corrents, fent seguir els seus fillets. El marit no va saber res d'ells. I així
restà sense esposa i sense fills.

Les ferrenyes fraus del Canigó també eren poblades per simiots,
éssers estranys amb la testa coronada per banyasses molt llargues i recar-
golades, de barba llarga fins als genolls i gruixuda i de pèls aspres i
erectes. T o t s ells eren coberts de pèl i vivien pels arbres, per damunt
dels quals saltaven amb una gran agilitat. Conten que ells es tenien per
humans i per normals i que miraven la gent com a dimonis o éssers
estranys i esperits malignes. Mentre ells vivien al ras, enfilats pels
arbres més alterosos i cepats del b o s c , llur rei tenia per palau una mala
barracota rònega i miserable. U n a nit un vianant que es va perdre per
les fraus de la muntanya va trucar a la barraca i li va demanar posada
per aquella nit. El rei dels simiots el va acollir amb molta hospitalitat.
C o m que feia molt de fred, el vianant no parava de bufar-se els dits per
tal d'escalfar-se'ls. El simiot va restar tot sorprès del sistema, que va
considerar com un art de meravella. Per tal de regalar el seu hoste, el rei
li va fer escalfar una olla d'aigua ben calenta perquè pogués beure i
fer-se passar el fred. L'aigua gairebé bullia i era impossible beure'n una
gota sense fer-la refredar. I el desconegut, perquè es refredés, no parava

43
de bufar. El simiot restà tot sorprès de l'acció del seu hoste. N o es va
explicar que amb el b u f pogués escalfar allò que era fred i refredar allò
que cremava. Considerà el nou vingut com un bruixot o com un diable
i no li volgué donar més acolliment. El rei va fer saber el cas als seus
vassalls, entre els quals es va estendre l'opinió del cabdill.
M e n t r e els simiots vivien pels cims més enlairats del Canigó, llur
acció no era sentida per la terra plana. Malauradament, però, més
endavant, baixaren al pla, on van caure com una plaga terrible. Arbre
on s'enfilaven restava mort; fruit o conreu que tocaven esdevenia com
rostit i no feia res més de bo; tot el bestiar es moria. D e nits baixaven
per la xemeneia i es posaven per les cases, i sembraven l'angúnia, la
desolació i la mort.
M o l t aviat la pesta, la fam i la misèria van envair el país. La vida es
féu impossible pels homes i per les bèsties, fins que el rector d'Arlés de
T e c , que s'anomenava Arnús, va anar a Roma a cercar els cossos dels
sants Abdó i Senén, la presència dels quals esquivà tota aquella feram,
i la pau i la tranquil·litat retornaren a les llars atribolades. Des d'aleshores
que no s'ha vist cap més simiot ni se n'ha sentit parlar més.

La fundació del monestir de Sant Martí del Canigó s'explica de

dues maneres ben diferents. Quan els moros van envair la part baixa del
Rosselló i van cremar Elna, el c o m t e Jofre de Cerdanya, que era un dels
cavallers més influents i de més prestigi d'aquella rodalia, va aplegar un
gran contingent de guerrers i entaulà una fera lluita contra els invasors.
El seu nebot, fill d'una seva germana, anomenat Bernat de Cerdanya,
sense dir-ne res a l'oncle, va menar també forta batalla contra els moros,
que malauradament perdé. La derrota va segar la vida a molts [catalans
i posà en greu perill la sort i l'esdevenidor de la terra. Quan el comte
Jofre va saber-ho i s'adonà de la situació compromesa en què l'havia
posat la lleugeresa del j o v e cavaller, el va cercar per esbravar en ell la
seva fúria. Diuen que trobà el minyó dins de l'església d'un monestir

44
benedictí que aleshores s'aixecava a Costoges. El j o v e cavaller estava
abraçat a una imatge del Sant Crist en acte de penitència pel mal pas que
havia donat. Foll d'ira el comte, sense adonar-se del sagrat del lloc, ventà
c o p d'espasa al seu nebot, la sang del qual va esquitxar i tacar la imatge.
Hi ha versions de la llegenda que expliquen que Bernat de Cerdanya
era orfe de pare. El seu oncle va apoderar-se de tot el seu patrimoni

i en trobar-se oncle i nebot dins del temple aquest va tractar el c o m t e de

lladre. El cavaller, irat, envestí el nebot, que va abraçar-se a una imatge
de sant Martí, i, sense respectar el sagrat del temple ni de la imatge, li
ventà coltellada i el va matar. Per aquest sacrilegi l'església fou closa al
culte. Un monjo i el c o m t e van anar aleshores a Roma, el primer per
demanar instruccions quant a la regla a seguir i el comte per implorar el
perdó. El papa Sergi V va disposar que els monjos fessin beneir altra
vegada el temple i que no el tornessin a obrir al culte fins després.

45
Al comte, li imposà la penitència d'abandonar l'exercici de les armes, de
fundar un monestir dedicat a sant Martí, en desgreuge d'haver-lo ofès,
i de lliurar-se a la vida d'oració per sempre.
El cavaller tornà al Pirineu, va abandonar el seu castell, que segons
uns tenia a Angostrina o, segons altres, a Querforadat, i féu aixecar un
monestir al c o r del Canigó, on es retirà per expiar el seu crim sacríleg.
Es féu construir una cel·la al campanar, de quatre metres quadrats, molt
baixa de sostre i sense cap finestra ni obertura. Allí es passava el dia en
constant oració, fora de les hores que la comunitat oficiava a l'església.
Mai més no va sortir del monestir i ben poques vegades va arribar fins a
la claustra. La seva esposa es va retirar amb ell a fer vida monacal i no
el va deixar mai per res; va morir primer que el comte, i aleshores ell es
va fer monjo, amb la condició que mai no podria ésser abat. El monestir
fou ocupat per la mateixa comunitat benedictina del convent de C o s -
toges, on el comte va pecar.
Part defora del monestir i tocant a les parets de là construcció, hi
ha una fossa que marca justa la figura del cos humà, oberta dins de la
roca viva. Segons tradició, servia de dormidor del c o m t e , i ell mateix
la va buidar justa a la seva mida per tal de no poder-se moure ni manejar
per res mentre dormís, amb la intenció de fer més dura la penitència.
Hi ha versions de la llegenda que diuen que el crim fou fet, no a
Costoges, sinó a Angostrina, on encara es conserva una gran taca de
sang del cavaller Bernat de Cerdanya, damunt d'una roca, al voltant
de la qual s'aixecava el monestir, enderrocat i destruït fa anys.

Heus ací que el comte Tallaferro, senyor del Rosselló i la C e r -

danya, tenia un fill que era un brau minyó anomenat Gentil. Quan
arribà a l'edat per a poder guerrejar, fou nomenat cavaller pel seu oncle,
el c o m t e Guifré. La cerimònia va fer-se amb tota la pompa i la solemni-
tat que hom solia donar a aquests actes, tractant-se sobretot de persones
de tan alta nissaga. Van assistir-hi molts vassalls del comte, sobretot

46
pastors i pastoretes dels que paixien llurs ramades pels alterosos cims
del Canigó. Entre les pastoretes n'hi havia una d'una singular bellesa,
xamosa com cap d'altra, que va emportar-se les mirades del j o v e cavaller
Gentil, que ben aviat se'n va sentir agradat.
I fou el cas que, mentre tothom vessava de goig i d'alegria, enmig
de les músiques de la festa, van arribar uns camperols que, corrent i
adalerats, feren saber al c o m t e que els moros havien desembarcat a
la platja d'Arlés i que, aplegats en un exèrcit poderós, es preparaven per
entrar terra endins. Els dos germans Guifré i Tallaferro, encesos per
la ira i per l'afany de combatre els sarraïns i de defensar la terra de
la invasió dels musulmans, decidiren agafar les armes. Van demanar als
altres cavallers que eren presents a la festa, que fessin tocar els corns de
guerra per llurs pagesies i en p o c temps aplegaren una gran host que,
brava i valenta, va sortir a deturar els moros.
El j o v e Gentil, corprès per la mirada de la noia que l'havia
enamorat, no es va adonar de res del que passava, puix convidat per
ella se n'havia anat a trescar muntanya amunt, enmig de les prades i de
les boscúries. En vesprejar es van perdre per entre les fraus de la
muntanya del magne Canigó, i el fadrí, p o c avesat a rondar per aquells
roquissers, va sentir-se fadigat i s'adormí als braços de la bella pastora.
Quan va despertar-se es trobà en un món de meravella. La seva
bonica pastoreta s'havia transformat en una goja radiant de formosor
que a fi d'encisar-lo volgué presentar-se a la festa vestida humilment.
Ara anava vestida amb les gales que només poden portar les goges,
d'una riquesa i d'un esplendor enlluernadores. Era la gran goja Griselda,
reina i senyora de totes les encantades del Canigó.
T o t e s les goges feren cor, companyia i seguici a llur reina i van
omplir de gràcies i d'atencions a la j o v e parella. Griselda va conduir el
seu enamorat pels palaus immensos que posseïa sota les aigües dels
estanys i.el féu passar, per les sales amplíssimes, que vessaven claror i
irradiaven riquesa i on els esperaven milers d'altres goges amb arpes

47
i instruments harmoniosos que sonaven sense repòs per tal de fer més
agradosa al cavaller la visita per aquelles mansions, de les quals havia
d'ésser ben aviat senyor, si no refusava les esposalles amb la gran reina
Griselda. El j o v e Gentil restà encisat de tanta meravella i per moments se
sentia més enamorat.
En sortir del palau reial, van trobar la magna carrossa que els
esperava, tota d'or i d'argent, cosida de perles i de diamants i tirada per
set daines blanques com la llet. T o t un estol d'encantades les varen
cavalcar i van menar la carrossa a fer un bell viatge per totes les terres
que es dominen des del cim més alt del Canigó, per tots els vells comtats
de Catalunya i del Rosselló, per l'Ariège, per l'Aude, per Foix i la Bigorra.
La carrossa no tocava pas al sòl. Les daines que la tiraven eren tan
lleugeres, que de tant córrer la feien volar. Per arreu on passaven sortien
les encantades que hi vivien, seguides de llurs grans corts de vassalles,
i els saludaven, embadalides de tanta bellesa i magnificència.
Gentil, encisat d'amor, es disposà tot seguit a casar-se amb l'encan-
tada Griselda, sense recordar-se dels seus ni de que acabava d'ésser
anomenat cavaller; tampoc arribà a saber que els moros amb una gran
nau tractaven d'emparar-se del país.
Les encantades filles i vassalles de Griselda, al so de clarins i de
corns, van difondre la nova de les noces del cavaller amb la reina de les
aigües dolces del Canigó. T o t e s les altres goges es disposaren a honrar
la seva companya en rics presents: la goja de Lanós, la de Ribes, la de
Carançà, la d'Engolasters i totes les altres dels estanys de l'ample Pirineu.
L'una li féu present de l'anell; l'altra, del mantell, l'altra, de la corona
i de la flor de tarongina. T o t a la muntanya es va enriolar i es va vestir de
festa per tal de celebrar la magna cerimònia de les noces.
I heus ací que els moros, que eren molts i molt forts, van empènyer
les hosts del comte terra endins i Guifré i Tallafero anaven reculant, ben
refiats que en arribar a la vall del T e c trobarien el cavaller Gentil, que,
amb la host que hauria pogut aplegar dels pagesos rerassegats, els aniria

48
a ajudar, i entre tots podrien deturar l'empenta abassegadora dels
sarraïns, que, com una allau de fera impetuosa, anaven avançant. Les
esperances resultaren fallides, car per enlloc no va comparèixer ni el
novell cavaller ni la host que hauria pogut aplegar.
El comte Guifré, que s'havia adonat «dels ulls d'enamorament amb què
es miraven el seu nebot i la pastoreta que havia acudit a presenciar la ceri-
mònia del seu armament, es va témer el que havia passat. Furiós, va
enfilar-se fins a l'estany on va arribar al precís moment que la j o v e i
galant parella es disposava a unir-se en solemnes esposalles. Guifré,
foll d'ira en veure que Gentil s'havia deixat seduir per l'amor en moments
tan greus per a la llibertat de la terra, sense saber el que es feia es va
abalançar damunt del seu nebot i el va precipitar timba avall. Griselda,
tota esborronada, va manar a les seves vassalles que correguessin a
cercar-lo al fons de l'abisme. Un estol de garrides encantades van
complir adalerades la indicació de llur reina i portaren el cos del pobre
cavaller mort a causa de la caiguda.

Afectada per tan greu esdeveniment la reina Griselda va sentir-se

talment ferida, que cuidà morir. Enfellonida, va aixecar el vol, i fugi
seguida de totes les seves filles. Mai més no s'ha sabut res d'ella n'hi s'ha
vist cap més encantada per tot el Canigó.
Guifré va manar al petit grup de gent que li restava que toquessin
el corn ençà i enllà i que llancessin als quatre vents els sons més forts i
aguts que poguessin, cridant la gent per tal que s'apressessin per defen-
sar la terra de la fúria musulmana. D e pertot arreu van fer-hi cap
pagesos armats, disposats a lluitar contra la moraima. Va aplegar un fort
exèrcit i va córrer a cercar el seu germà per ajudar-lo.
Fou el cas que, mentre ell havia anat en cerca de Gentil, Talla-
ferro, amb la poca gent que li restava, havia reaccionat, prenent
avantatge als moros i els havia retuts amb tanta fúria, que, presos per la
por, van emprendre la reculada fins a Argelés, ben disposats a tornar a
embarcar. El comte, que els endevinava les intencions, va destacar

49
7
un escamot dels seus guerrers me's braus, els quals, coneixedors de les
tresqueres, van guanyar l'avantatge als sarraïns, i arribaren a la platja
primer que ells, on calaren foc a les galeres mores. Quan les desferres
de l'exèrcit àrab van arribar a la platja per tornar-se'n cap a llur terra, es
van trobar les naus enceses. El c o m t e Tallaferro, que amb la seva gent
els seguia de molt a prop, els va caure al damunt i no en va deixar cap.
La victòria no podia ésser més gran. Ni una sola mitja lluna trepitjava el
sòl de la pàtria profanada.
Passades les angúnies de la b r e g a , Tallaferro volgué abraçar
el seu fill. Ignorant que no havia pres part en la lluita, preguntà al seu
germà com s'havia portat en la masega i si havia fet bon h o n o r a
les armes que li havien estat confiades tot just en c o m e n ç a r la guerra.
Guifré, atordit, no sabia com explicar-li que ell, en un rapte d'ira,
l'havia precipitat cingle avall. T e m i a la indignació del seu germà i
també haver-li de declarar el que havia passat. N o pogué evitar, però,
la confessió de la veritat i ho féu amb el c o r ben estret de temença.
El c o m t e Tallaferro, amb els ulls plens de llàgrimes per la pèrdua del
fill, que tant estimava, abraçà el seu germà, car, malgrat tot, va pesar
més en ell el goig del deure acomplert i el triomf damunt la moraima,
que la pèrdua del fill.
El c o m t e Guifré volgué expiar per sempre el seu crim i en la frau
aleshores més agresta i emboscada del Canigó va fundar un monestir
dedicat a sant Martí, patró dels cavallers. Se'n va fer abat i sempre més
observà vida de penitència. La comtessa, esposa seva, va brodar amb
or i argent unes riques tovalles per a la mesa de l'altar, que s'han conser-
vat gairebé fins als nostres temps.

Segons una altra tradició, la dedicació del monestir a sant Martí

fou deguda al fet d'haver passat aquest sant una temporada per les fraus
del Canigó. Ací fou, segons veu popular, on va produir-se el miracle de
l'estiuet de sant Martí.

50
 El diable se sentia envejós de la gran virtut del sant, i desesperat
perquè conduïa tantes ànimes pel camí del bé volgué fer-lo perdre. Un
dia d'una gran glaçada, que el sant anava de camí, dalt de cavall, se li
va presentar el diable sota l'hàbit de captaire, mig nu i tremolant de
fred, que semblava talment que cuidés morir. Va allargar la mà al sant i
li demanà abrigall. Aquest es tragué la capa que portava i amb l'espasa
de soldat la va partir pel mig i en lliurà la meitat al captaire. El diable
esperava que, amb la gran gelor que feia i el poc abrigall amb què va
restar, el sant moriria. I no va ésser així. Déu, que vetllava pel sant, va
fer abonançar el temps; el fred i la gelor van minvar. Va sortir un sol
confortador, el glaç es va fondre i la temperatura es féu benigne i supor-
table. I, com a record etern, cada any pel mateix temps s'ha reproduït
el fenomen, que hom qualifica d'«estiuet de sant M a r t í » .

Una altra tradició compta l'origen de l'estiuet ben altrament. Sant

Martí anava de camí. Al peu del Canigó se li va fer de nit. Va trucar en
una casa de pagès i demanà posada per aquella nit. Acollit afablement,
tot sopant van fer conversa dels conreus i de les collites. Aquella bona
gent es dolien de les fredorades tan fortes i primerenques, que mataven
els esplets, perquè eren febles i no tenien prou resistència per a suportar
les gelades. La rigor del temps els feia perdre, en un moment, el fruit de
llurs suors i les esperances de tant de temps de treballar. EI sant es va c o m -
padir dels pobres pagesos puix va creure que tenien raó. En agraïment a la
bona acollida que li havien dispensat i a la posada generosa que li havien
ofert, amb la gràcia divina de què estava dotat va fer que cada any,
després de les primeres rigors tardorals, la temperatura pugés per tal que
els conreus poguessin revenir i prendre prou ufana per a poder resistir
les fredors hivernals.
Aquesta mateixa llegenda, hom també la localitza en una pagesia
dels afores de Barcelona, en terme de Sant Martí de Provençals, i,
segons la tradició, ella fou l'origen del nom de la població, car el veïnat

51
pagès, agraït al sant pel gran servei que els havia fet, li van dedicar
l'església i el van prendre per patró.

Conta una altra tradició que dos subjectes van fer un servei
excepcional i rellevant al sant. La veu popular no diu en què consistí.
Aquest, per premiar-los, els digué que demanessin allò que volguessin
i que a l'instant en podrien fruir i que aquell dels dos que no demanés res
obtindria el doble del que hagués demanat el seu company.
T a n t el sant com els seus afavorits van creure que els havia
concedit una gràcia excepcional, de la qual podrien obtenir profits i dons
sense mesura; però no fou pas així. M o l t aviat els dos agraciats es van
adonar que per ben explotar la gràcia era preferible esperar que demanés
el company, i així l'altre n'obtindria el doble. Es van passar anys i més
anys atiant-se l'un a l'altre perquè demanés. L'enveja els rosegava el c o r
i esdevingueren esclaus de l'avarícia. El caràcter se'ls va endurir i es van
tornar ferotges, sense altre afany que el d'acusar al company perquè
no demanava res amb tant com podia demanar.
Així es van fer vells. A la joventut florida i plena de vida va succeir
la vellesa xacrosa i abatuda, minada per l'enveja, quan tan rics i feliços
haurien pogut ésser. Després d'una llarga vida d'agror, en veure's gairebé
la mort al damunt, un dels dos agraciats es va decidir a fer ús del do.
Demanà perdre un ull. A l'instant restà borni i el seu company, com que
havia ••<* percebre el doble que ell, restà cec. Heus ací com van conver-
tir e.i un mal allò que els hauria pogut ésser un gran bé.
Hom diu que aquesta tradició va donar origen a la dita, corrent en
moltes llengües romàniques: «Treure's un ull perquè un altre resti c e c » .

Una altra tradició conta que el diable, envejós de la gran fama del
sant, el volia confondre, i un dia el va desafiar a veure qui dels dos faria
damunt de la volta del cel un arc més bonic i més atrevit. El sant, per
treure's el diable del davant, va admetre el repte. Féu un arc de vidre de

52
cara al sol, servint-se de vidre de set colors. L'obra, com a vinguda de mà
de sant, va resultar d'una gran magnificència i d'una bellesa sense parió.
El diable va emprar glaç; en veure que el sant li donava diferents colors,
el volgué imitar i el pintà. EI glaç no li prengué el color; va restar pàl·lid
i deslluït i, com que no tenia la consistència del vidre, aviat es va desfer,
mentre que el del sant restà brillant i esplendent, sota la volta del cel.

En record i c o m m e m o r a c i ó d'aquest triomf de sant Martí damunt

el diable, sempre més, quan una part del cel ha estat ennuvolada i a
l'altra ha lluït el sol, s'ha dibuixat damunt dels núvols el gran arc, dit de
sant Martí perquè ell el va crear. A voltes, quan el diable se n'adona,
mogut pel despit vol també imitar al sant creador de tal prodigi, i
erigeix el seu arc, però sempre és més petit que aquell, està per sota del
d'ell, és més pàl·lid i boirós de color i no es manté tanta estona radiant,
cau i es desrà més ràpidament.
 La presència de l'arc de sant Martí per damunt del Canigó és vista
amb bons ulls per la pagesia rossellonesa, que la interpreta com una
prova que el sant encara vetlla per ella com quan va fer amainar la
temperatura per afavorir els conreus. L ' a r c de sant Martí en aquella
direcció és anunci de pluja:

L'arc de sant Martí al Canigó,

pluja al Rosselló.

L'arc de sant Martí al Canigó,

any d'abundor.

Boires al Canigó,
pluja al Rosselló.

Conten també que el diable una vegada es volgué fer seves les
ànimes dels pagesos rossellonesos. V a menar un gran ramat de porcs de
l'infern, grassos i regalats com mai no se n'haguessin vistos de semblants,
i els va donar a tots els pagesos que li'n van demanar. A tots els va dir
que al cap d'un quan temps hi passaria per tal que li diguessin les nou
veritats; que, si les hi sabien dir, el porc restava ben seu; altrament, els
diria com ho havien de fer per pagar-l'hi, amb l'intent de demanar-los
l'ànima.
Passada una temporada, el diable va presentar-se a casa del pagès
més ric de la contrada per tal de saldar comptes. Sant Martí, que sabia
prou bé les intencions del diable, es va amagar darrera de la porta i anà
responent les nou preguntes que va fer en Banyeta al pagès. El sant i el
diable van sostenir el diàleg següent:

— T u , bon pagès, digue-me'n una.

— M é s brillant és el sol que la lluna.

54
 — T u , bon pagès, digue-me'n dos.
— L a casa on no hi ha pa
no pot criar gos.
— T u , bon pagès, digue-me'n tres.
—Bossa buida, no fa pes.
— T u , bon pagès, digue-me'n quatre.
— H o m ha de sega < abans de batre.
— T u , bon pagès, digue-me'n cinc.
—Bossa buida no fa dring.
— T u , bon pagès, digue-me'n sis.
— M é s val menjar pa d'ordi
que de panís.
— T u , bon pagès, digue-me'n set.
— E s més bon jugador el que guanya
que el que perd.
— T u , bon pagès, digue-me'n vuit.
— F a de mal anar a missa
amb el ventre buit.
— I tu, bon pagès, digue-me'n nou.
— B o n dia és el que plou
si no pedrega.

El diable va restar amb la cua entre cames, puix que tenia per ben
segur que, aquelles veritats, ningú més que ell no les sabia. V a endevinar
que sant Martí havia volgut protegir al pagès. Mirà per l'escletxa de la
porta, i, en veure el sant amagat darrera, exclamà tot fugint:

Ah, Martí!, ah, Martí!,

ja ho he comprès,
que eres tu aquí.

55
 Heus ací que un parell de lladregots, penedits de llurs grans mali-
fetes, van decidir d'anar a fer penitència a les asprors del Canigó. Però
la vida ascètica i solitària no era per a ells, i van deixar-se portar per la
temptació de tornar a la mala vida. Convingueren abandonar la
muntanya i, com que no tenien ni un maravedís, decidiren robar el
primer que trobarien. Així que es van posar en ruta muntanya avall, van
topar-se amb sant Martí i el van deturar al crit de: «Diners o la vida». El
sant els digué que no duia ni un miserable diner al damunt; però que, j a
que felicitat esperaven dels diners, els en donaria sense tenir-ne. Dit això,
va beneir uns pedruscalls d'allí a la vora i a l'instant van tornar-se brillants
i massissos crostons d'or, la vista dels quals va enlluernar els lladres.
Sant Martí va seguir la seva via. Els lladres, davant tanta riquesa
ni saberen quin partit prendre. Van convenir enterrar aquell immens
tresor en un paratge ben secret de la muntanya i, mentrestant, rumia-
rien con el podrien invertir. D e moment, però, van acordar fer un bon
àpat per tal de celebrar la gran fortuna. Decidiren que un dels dos anés
fins a Perpinyà per comprar bona cosa de menjar per poder ben xalar-se.
Però heus ací que foren rosegats pel c o r c de l'enveja. Haver-se de
partir aquella immensa fortuna els dolia, i l'un i l'altre es van fer el
propòsit de matar el company per tal de no haver-se de partir el tresor.
El que va anar a poblat va emmetzinar el menjar que duia, perquè, en
menjar-ne, l'altre morís com un c u c . El que s'havia esperat a la muntanya
es va amagar darrera d'una roca, i, així que va veure que arribava el
company, se li va tirar al damunt i el va cosir a coltellades, fins que el
va deixar estès i ben mort. Joiós pel goig de no haver-se de partir la
riquesa amb ningú, ho volgué celebrar menjant-se ell sol allò que el
company havia portat per a tots dos, i ben aviat va sentir l'efecte de les
metzines i morí enmig de terribles contorsions.
Les pedres tornades or restaren allí abandonades, ben a la vora
dels cadàvers dels dos malfactors. Uns quants dies més tard tornà a
passar per allí sant Martí i trobà els cossos dels dos lladres. El taumaturg

56
beneí novament el pedregall, que va tornar a prendre la seva forma
normal, i seguí la seva via tot pensant que només la sublimitat divina
podia superar les passions terrenes.
-
Vora de l'estanyol de la Portella hi ha un gran pedregall que
els pastors assenyalen com el que sant Martí va beneir i va convertir
en or, segons ens explica la llegenda.

La vall del Cadí havia estat cau de goges i d'encantades que

dominaven tot el Canigó i que s'escampaven per tota la rodalia. Habita-
ven sumptuosos palaus oberts en la roca viva, el guardià dels quals era
un drac monstruós i ferotge que així que s'acostava algú a la vall, sortia,
obrint una b o c a immensa, eriçades les escates com puntes de llança i
bramulant de manera esfereïdora. Ningú no havia gosat mai ni acostar-
se, de molt lluny, pels verals per on campejava.
Hom explica de les encantades que cada vegada que estenien
bugada, feien aixecar unes nuvolades negres i altes fins a tapar el sol,
de tal manera que en ple migdia semblava talment mitjanit. Aquelles
nuvolades es desfeien en tempestes terribles que ho inundaven tot i en
pedregades que arrasaven els conreus i feien la vida impossible per les
contrades veïnes del Rosselló, de la Cerdanya i de l'Empordà.
Un sant home d'Arles, anomenat Guillem, volgué fer vida de
penitència i va escollir el Canigó per retirar-se del món. Així que va
emprendre la pujada de la muntanya, es promogué un gran aldarull entre
les encantades que volien ésser soles i senyores en llurs dominis. I per tal
de dificultar l'accés a l'intrús determinaren desencadenar una gran
tempesta, la més forta que mai haguessin pogut congriar, estenent a
l'objecte tota llur roba al sol. Ben aviat les nuvolades més espesses van
envair tota la part baixa del Canigó, seguit d'un esfereïdor espetec de
trons i llamps. Malgrat tot, l'anacoreta, guiat per un àngel, no es desdi-
gué del seu propòsit i seguí el camí. Aleshores les encantades determi-
naren fer sortir el drac, ferotge i monstruós, bramulant tan terriblement

57
que el sant varó per un moment dubtà de tirar endavant. Però el seu
àngel protector li va lliurar una espasa de foc per a què pogués fer-li
front. I conten que n'hi féu tant que el drac, estemordit, reculà, i em-
paitat sens descans caigué al peu del cingle de Balaig.
El braó i el coratge del sant home i la pèrdua de llur gran defensor
van esverar les goges i encantades, fins al punt de fer-les-hi abandonar
els palaus encisats, on vivien amb totes llurs riqueses i tresors, i fugiren
a la desbandada, sense esma ni delit per a cercar un indret on refugiar-se
en conjunt i construir una altra ciutat. Una gran part d'elles es van
precipitar pels gorgs i encara viuen sota de les aigües, mentre que d'altres
es van escampar i disgregar. El terrible drac encara j e u amagat sota el
tou de la congesta del cingle de Balaig. Sempre que es produeix una
tempesta, reviu i bramula de ràbia pel domini perdut, de dolor pel mal
sofert i de fellonia en veure que la creu va triomfar damunt seu.

En certa ocasió sant Guillem intentà aixecar-se una ermita en

terme de Corçaví. Als corçavinencs, no els va caure en gràcia el veïnatge
de l'ermita, i per desfogar llur malhumor, de nit li destruïen i aterraven
tota la feina que el sant feia de dia. Essent així, l'ermità no volgué
establir-se en un paratge on els veïns no el veien amb bons ulls i empren-
gué el camí d'un altre indret. En anar-se'n es girà cap a la població
inhospitalària i la va anatematitzar amb aquests mots:

Corçavinencs,
pledejaires sereu
i tots els plets perdreu.

El penitent va anar a aixecar la seva ermita a Combret. Per efecte

,;
de i seva gran penitència el cel va afavorir-lo en aquesta obra. Les
pedres totes soles deixaven el sòl on havien romàs centenars d'anys i
caminaven per elles mateixes fins a arribar al planell on el devot volia

58
pujar l'ermita i per elles mateixes també es disposaven i arrengleraven
per formar les parets i les voltes de la construcció.
La capelleta fou així feta per gràcia del cel i es pot dir que ella tota
sola va aixecar-se. Per a completar l'obra mancava la campana. L'ermità
va anar a una de les moltes fargues que antigament treballaven per
aquella rodalia i va demanar als fargaires si li volien fer una campana
per l'amor de Déu. Li van contestar que no coneixien Déu ni sabien qui
era, que no es podien entretenir, i que, si volia una campana, ell mateix
se la fes. L'ermità anà aleshores al raig del metall fos, en va agafar uns
quants grapats amb les mans i va pastar una campana en forma de mitra.
Els fargaires, meravellats, comprengueren que se les havien amb un sant
i es van convertir.
Carregat amb la campana a coll, l'ermità va pasar per la vora d'una
era on hi havia uns batedors que batollaven el blat. Els va demanar que
li'n donessin sols una almosta per l'amor de Déu. En veure'l tan carregat
amb la campana, li van dir que si no anava prou carregat, agafés el blat
que pogués portar. L'ermità omplí de blat el buc de la campana, i n'hi
va cabre tant com cent vegades el que hi podia cabre. Els batedors van
restar sense ni un gra, i més n'hi hagués hagut, puix que la campana no
va resultar pas plena. I tots es van avergonyir d'haver fet befa de l'ermità.
C o m si portés una palla lleugera, l'ermità va fer cap a la seva
ermita, penjà la campana i va omplir l'ermita de blat, del qual en tingué
per a fer-ne pa per mentre va viure. A la campana, encara s'hi veuen les
ditades ben marcades, que recorden que fou feta amb les mans.
L'ermità Guillem mai no es va moure per res de la seva ermita, ni,
per tant, baixava a poblat. Vivia completament aïllat del món i es
passava anys sense veure persona nada. Visqué tota la vida de pa pastat
amb el blat recollit amb la campana. Les daines i els cabirols baixaven
afanyosos de la muntanya per oferir-li llur llet, que, j u n t amb el pa, va
ésser el seu únic aliment de sempre. Per la seva gran virtut fou elevat
a la catego.ia de sant i és conegut per sant Guillem de C o m b r e t .

59
pujar l'ermita i per elles mateixes també es disposaven i arrengleraven
per formar les parets i les voltes de la construcció.
La capelleta fou així feta per gràcia del cel i es pot dir que ella tota
sola va aixecar-se. Per a completar l'obra mancava la campana. L'ermità
va anar a una de les moltes fargues que antigament treballaven per
aquella rodalia i va demanar als fargaires si li volien fer una campana
per l'amor de Déu. Li van contestar que no coneixien Déu ni sabien qui
era, que no es podien entretenir, i que, si volia una campana, ell mateix
se la fes. L'ermità anà aleshores al raig del metall fos, en va agafar uns
quants grapats amb les mans i va pastar una campana en forma de mitra.
Els fargaires, meravellats, comprengueren que se les havien amb un sant
i es van convertir.
Carregat amb la campana a coll, l'ermità va pasar per la vora d'una
era on hi havia uns batedors que batollaven el blat. Els va demanar que
li'n donessin sols una almosta per l'amor de Déu. En veure'l tan carregat
amb la campana, li van dir que si no anava prou carregat, agafés el blat
que pogués portar. L'ermità omplí de blat el buc de la campana, i n'hi
va cabre tant com cent vegades el que hi podia cabre. Els batedors van
restar sense ni un gra, i més n'hi hagués hagut, puix que la campana no
va resultar pas plena. I tots es van avergonyir d'haver fet befa de l'ermità.
C o m si portés una palla lleugera, l'ermità va fer cap a la seva
ermita, penjà la campana i va omplir l'ermita de blat, del qual en tingué
per a fer-ne pa per mentre va viure. A la campana, encara s'hi veuen les
ditades ben marcades, que recorden que fou feta amb les mans.
L'ermità Guillem mai no es va moure per res de la seva ermita, ni,
per tant, baixava a poblat. Vivia completament aïllat del món i es
passava anys sense veure persona nada. Visqué tota la vida de pa pastat
amb el blat recollit amb la campana. Les daines i els cabirols baixaven
afanyosos de la muntanya per oferir-li llur llet, que, j u n t amb el pa, va
ésser el seu únic aliment de sempre. Per la seva gran virtut fou elevat
a la categoria de sant i és conegut per sant Guillem de C o m b r e t .

59
 El comte Otger, capitost de la reconquesta, va fer la seva gran
campanya contra els sarraïns amb una espasa que havia rebut de mans
del cavaller sant Jordi. El seu tremp era tal, que tallava el ferro com si
hagués estat aigua. El gran capitost, va morir en braços de l'avi de
sant Guillem, al qual va deixar la seva espasa i li encarregà que la
dongués a aquell cavaller que fos prou valent per a brandar-la contra
els moros, si mai per mai la pàtria tornava a estar en perill.
Aquesta espasa va passar en mans del sant home Guillem, que la
va guardar curosament.
Quan s'ha de produir un cataclisme, molt especialment una guerra,
la campana de l'ermita de sant Guillem de C o m b r e t toca sola i el
seu t o c pren una ressonància tan forta, que se sent a moltes i moltes
hores de distància. Llavors de la invasió dels sarraïns, va tocar amb
tanta força, que va sentir-se de tot el Pirineu.
En veure la terra en perill, l'ermità va cridar al comte Tallaferro
i li va lliurar l'espasa d ' O t g e r amb l'encàrrec de que la fes servir amb
ardidesa contra els sarraïns infidels. El cavaller va rebre l'espasa i jurà
al sant fer-se digne de l'herència sagrada que li confiava, i arribat el
moment es posà al davant dels braus guerrers catalans i va envestir
els moros amb tant de braó que aviat els féu fugir del terrer català.
El cavaller prengué el nom de la condició meravellosa de la seva
espasa, de tallar el ferro.

Hom diu que les goges que es van capbussar pels gorgs de la vora
de l'ermita de sant Guillem, quan fa temps que no han sentit el so
meravellós de la campana, treuen el cap de la fondalada per veure si
l'ermita j a s'ha enfonsat, car esperen que desaparegui per tornar a llurs
palaus encantats, recobrar les riqueses, encara subsistents, fer reviure
el drac amb el seu poder i tornar-lo a tenir per guardià de llur reialme.
Una part de les goges escapades del cim del Canigó es van deturar
pels voltants de Rià, al Rosselló, i van posar-se damunt d'unes grans

60
alzines mil·lenàries, potser les més grosses i ufanoses de tota la Catalunya
de França. Des d'allí s'escampaven per la rodalia i feien tant mal com
podien a la pobra gent: els esguerraven les collites, els desbarataven els
ramats i sembraven la pesta i la fam per fer-se passar la ràbia de llur
derrota per part de sant Guillem. Els pagesos les havien empaitades
moltes vegades, proveïts de tota mena d'armes i d'eines; però, en arribar
a les alzines, se'ls amagaven entre el fullatge, tan atapeït, que no era pas
possible d'albirar-ne ni una, i, desolats, se n'havien de tornar, enmig de
les rialles i de les befes de les goges.
Heus ací que un dia, una de les alzines, la més vella de totes, que
venia a ésser com la mare de les altres, va queixar-se d'haver de servir
d'encobridora de les malifetes de les goges, que no els portaven més que
antipaties i malvolences de la gent d'aquells verals, que sentia contra
elles el mateix odi que per les encantades.
L'actitud de l'alzina vella va irritar tant les goges, que decidiren
cercar un altre refugi i ugiren d'aquells paratges. Abans, però, volent
agrair-los l'hospitalitat que els havien donat durant tants anys, els van
preguntar quin do volien, puix que concedirien a totes allò que volgues-
sin, menys a l'alzina vella, que s'havia girat contra elles.
Les alzines cregueren arribada l'ocasió de millorar llur condició i
demanaren a c o r què vols. U n a va dir que li hauria agradat tenir les
fulles d'or perquè lluïssin força, a la claror del sol; una altra, que les
hauria volgudes de vidre, perquè fossin transparents, i una altra, que
estava molt amoïnada pel gust amargant de les seves fulles, va demanar
que els fes tenir la dolçor de la mel.
Les goges les van escoltar i els concediren la gràcia de tenir fulles
d'or, de vidre i ben dolces, a totes menys a l'alzina vella. Seguidament
van aixecar el vol i se'n van anar no se sap a on.
Les alzines van restar totes cofoies i tot era fer babarotes a la
pobra vella, que havia sentit escrúpol de compartir la dolenteria de les
goges. Però heus ací que, en girar-se una mica de vent, va fer somoure

61
les fulles de vidre, que en copejar-se les unes a les altres es van rompre i
caigueren a terra esbocinades, restant l'arbre mig despullat. Aviat van passar
per allí a la vora una colla de lladregots que es van arrecerar a l'alzinar.
Van adonar-se que les fulles de moltes alzines eren d'or, s'enfilaren tronc
amunt i les van robar totes. N o van trigar gaire a escaure's per allí uns
pastors que menaven uns grans ramats de cabres; una d'elles va trobar
una fulla a terra i se la va menjar. En assaborir-la li resultà tan dolça,
que de cap manera no se'n volgué anar, i tot era donar entenent que en
volia més. Els pastors van fer caure les poques fulles que restaven, que
eren les de mel, i en un tancar i obrir d'ulls les cabres no se'n van
deixar ni una.
I heus ací com l'enveja i el desagraïment envers llur mare van
costar ben cars a les alzines. L a vella encara perdura ufana al costat de
les seves filles, pelades i sense fulles, car, com que les van perdre fora de
saba, no rebrotaren, i d'altra banda les goges els concediren el do de tenir
les fulles que van voler, però no que els rebrotessin quan els caurien.
La vella alzina de Rià s'aixeca gallarda a l'entrada d'aquest poblet
i és coneguda per tota la gent de la rodalia, que en sap prou bé la història.
ROLAND

\
 ROLAND

L cavaller Roland era un gegantàs que voltava pel

Pirineu matant moros a desdir. Tenia una força
hercúlia i els matava com mosques servint-se de
diferents enginys. D e la seva força enorme, en-
cara se'n conserven nombroses restes i vestigis
per diferents indrets de la gran serralada. En Roland
havia nascut en constel·lació, i això li donava una gràcia especial. N o
podia morir de nafra, i, per tant, lluitava amb la plena seguretat que
no fóra mai ferit ni lacerat. T a m b é tenia la gràcia de comunicar virtut a
totes les armes que prenia per seves, les quals adquirien una força
ofensiva gegant i immensa, com ell mateix.

En Roland no era pas d'aquí; va venir de terres de França àvid de

matar moros, quan va saber que la moraima havia arribat fins als Pirineus
i que intentava traspassar-los i pujar terres amunt fins arribar qui sap a
on. Quan arribà per combatre'ls es va deturar vora del castell d'UItrera,

67
que s'aixecava a Sureda, i per efecte del seu enorme pes de gegant, va
arribar a enfonsar la roca viva. Encara avui hom pot veure, vora del cingle,
la marca del seu peuàs, coneguda per «La petja de Roland». T a m b é va
deixar marcada la seva petjada a les ribes del Nive i de Gaves, prop de
Montore, i la gent l'anomena «El sabot de Roland».
En Roland cavalcava un cavall tan brau i tan valent com ell. N o
tenia sinó un ull al mig del front i tanta força amb el m o r r o c o m en
podia tenir el seu ardit cavaller amb el braç. Venint de Sureda, va detu-
rar-se a reposar als primers contraforts del Canigó, en terme d'Arles de
T e c . Mentre el cavaller descansava, el seu cavall va furgar amb el morro
una enorme mola de roca viva, fins a fer-hi un clot al cim, talment
una naquera, que quan plou s'omple d'aigua. Era com una mena
d'abeurador, on moltes vegades anava a apaivagar la set, mentre el
seu amo corria d'ací i d'allà. Aquesta obra de gegant encara es conserva
avui i la gent l'anomena «L'abeurador del cavall de Roland».
En Roland quan entrà en terra catalana pel pont de Ceret, va
trobar que un moro, també alt i gegant, li barrava el pas si no pagava
un sou, que era el tribut de pontatge que tenia establert el rei sarraí
per tal de reunir cabals per a poder combatre els catalans. Ell, però, li
contestà que tenia pas franc per arreu on anava i més encara per terres
d'infidels, on no hi havia ni rei que el manés ni papa que l'excomuniqués,
i que, encara que hagués estat de llei pagar el pontatge, no el pagaria
aleshores, perquè justament venia a Catalunya per combatre'ls. El moro
s'entossudí a no deixar-li el pas lliure passés el que passés. En Roland
com més anava menys intent tenia de pagar, fins que es disputaren i
van treure's les espases i en Roland va matar el gegant moro.

En Roland se n'havia anat de la seva terra perquè s'havia esbatussat

amb el rei, que volia penjar un seu cosí. Quan hagué mort el m o r o , el
va despullar, li va posar el seu vestit i el va enviar a la cort del seu rei
fent veure que era ell. Els seus el van passejar per tot arreu estès damunt
d'una civera per tal que tothom el veiés i que creguessin que era en

68
Roland que havia mort a mans de moros. Per tal que la gent no cone-
gués que no era ell va desfigurar-lo ratllant-li tota la cara amb l'espasa.
En Roland va posar-se el vestit del moràs i se'n va anar amb els
moros, que en veure'l tan alt i, sobretot, tan decidit, aviat el van escollir
per capità, que era precisament el que ell volia. Va presentar-se al rei
moro i li va dir que ell coneixia molt bé tots els camins per a entrar a
França amb tota facilitat, poder-se apoderar del rei, fer-lo presoner i
afegir les terres de França als dominis dels moros. El rei va restar emba-
dalit davant la proposició i accedí a reunir un exèrcit ben poderós per
escometre l'empresa.
Davant d'un gran exèrcit de moros, en Roland, va presentar-se a
la ciutat del rei i li digué que, si no es volia retre, el faria agafar per la
seva gent. El rei tot va espantar-se, i era allò precisament el que volia en
Roland. La seva esposa i el seu cosí j a sabien que en Roland no era mort,
perquè els ho havia dit un bruixot molt entès, que també els va predir
que no trigaria gaire a presentar-se capitanejant un exèrcit poderós. Així
que van saber que els moros havien arribat fins allí, capitanejats per un
gegantàs, van comprendre que es tractava d'en Roland. El van anar a
trobar i van veure que no s'havien equivocat.
En Roland es va donar per satisfet d'haver donat un disgust tan
gran al rei i es disposà a destruir tot l'exèrcit moro, que amb ardits havia
comandat fins aleshores. V a mudar els seus vestits de moro pels que li
pertocaven i promogué una gran confusió entre els qui fins aleshores
havien estat els seus guerrers, de manera que es van dividir en set o vuit
partits que els uns es van abraonar contra els altres, fins que no en va
restar ni un de viu. Amb aquest graciós enginy en Roland va trobar la
manera d'anihilar la gran tropa mora sense que costés ni una sola gota
de sang als nostres.
1 heus ací que, quan no va restar res del poderós exèrcit àrab,
en Roland en va armar un altre, també molt fort i poderós, que va venir
a casa nostra i va acabar d'exterminar els pocs moros que hi havien

69
restat i en quatre dies es féu amo de tota la terra. Des d'aleshores que
els àrabs no han gosat tornar en so de guerra, per por de trobar-se
amb el gran Roland.
No satisfet de la gran matança de moros assolida amb els seus
enginys, en Roland decidí tornar al Pirineu per tal de no deixar-hi ni
un sarraí. Per a combatre'ls emprava diversos elements: una espasa de
virtut, anomenada «randal»; un palet immens, que utilitzava a tall
de pala; un mall de ferro d'un pes enorme i una vara del mateix metall,
de més de tres metres de llargada.
Una vegada el rei moro i el seu estat major planejaven una batalla
arrecerats darrera una immensa roca a les muntanyes de Sule, prop
de Larraun, molt enllà del Pirineu. En Roland, que voltava per l'altra
vessant, en va heure esment. I, des d'aqúell cantó de la roca, amb un
c o p d'espasa la va partir de dalt a baix, i tallà l'exèrcit enemic en dues
meitats. Aquell tall immens a la roca encara avui és conegut per «La
Bretxa d'en Roland». U n altre dia a Marbore, vora de Banyeres, portava
pressa per a passar des de França a la Península per tal de poder atrapar
un altre exèrcit moro. Per guanyar temps i no haver-se d'entretenir
travessant; la muntanya, amb un cop d'espasa va fer un tall a la roca que
li serví com de porta i que des d'aleshores fou anomenat «El Portilló
de Roland».

Hom diu, també, que com a arma emprava una roca immensa mig
aplanada, a tall de pala, amb què aixafava les tropes enemigues. I no tan
sols els pobres que hi trobava sota quan la brandava, sinó que àdhuc
aplanava el cim de les muntanyes. Expliquen que abans del pas d'en
Roland pel Pirineu, tota la llarga carena eren pics encrespats i aguts
semblants a agulles i que els pocs baixants que hi havia eren així mateix
punxeguts i tallants. En Roland, a força de colpejar-los tot perseguint
sarraïns, va aplanar els pics i va formar comes i collades. Des d'aleshores
moltes muntanyes són romes del cim i entre elles s'estenen colls i planells
suaus, amorosits de forma pels grans cops que hi donà l'heroi. Aquesta

70
arma singular encara es pot veure a M o n t n e r , on es manté erecte un
megàlit conegut per «El Maestre de Roland», per «La Pedra Dreta»
i per «La Pedra Llarga».
T a m b é emprava un mall de ferro que pesava moltes tones i mane-
java com una palla; o bé el llançava com una senzilla bitlla. Amb les
seves traces procurava fer agrupar un bon nombre d'enemics, i quan n'hi

havia una gran forimor els engegava l'immens b l o c pel damunt i els dei-
xava tots aixafats. Una vegada que el perseguia tot un exèrcit de cavalle-
ria mora, molt aguerrida i brava, va esperar a tenir-los ben a la vora i els
va llençar el gran mall de ferro pel damunt. N o en va restar ni un de viu.
Així el seu cavall va poder córrer més de pressa, alleugerit d'aquell pes
tan enorme. «El Mall d'En Roland» tot de ferro massís, encara es pot
veure clavat a terra, vora d'Espot. Es un bloc de forma rectangular.
Diuen que està enfonsat set vegades més del que sobresurt del sòl.

71
 El gran exèrcit moro que va desembarcar a Argelés amb la intenció
d'envair el Rosselló anava comandat per un altre gegantàs anomenat
Ferragut. Quan Roland va tenir noves del desembarcament, va anar a
trobar el moràs i li va proposar de barallar-se ells dos, i aquell que fos
vençut en la brega personal es donaria per guanyat i cediria el camp al
contrari. Així estalviarien la gran mortaldat que representava la topada
dels dos exèrcits. El moro s'hi va avenir, i van convenir c o m e n ç a r la
lluita l'endemà mateix. Decidiren de barallar-se ben allunyats dels exèrcits
respectius, per tal que llur presència no pogués influir en el resultat de
la lluita. L'indret escollit per a la batussa fou la part alta de l'engorjat
de les goles del Freser, a l'alta muntanya ripollesa.

Els dos gegantassos lluitaren tot el dia desesperadament, donant-se

forts cops de puny i tota mena d'atacs a mà nua fins a arribar a entrada
de fosc sense que ni l'un ni l'altre mostressin cansament ni la ferida
més mínima. Finalment els va vèncer la gana i la son, i van convenir
sopar i dormir a la barraca. Així van estar set dies.
Roland era invulnerable a tota escomesa; només tenia fluixes les
plantes dels peus, i les hi tenia tant, que una petita punxada l'hauria
escolat en pocs segons i mort gairebé a l'acte. Per això portava unes
sabates amb set soles de ferro que el defensaven passés el que passés. C o m
a precaució, mai no es descalçava. Les sabates li duraven anys i més anys
i mai no se les treia dels peus des del primer dia que se les posava. Per
evitar que mentre dormís el poguessin descalçar, sempre ho feia dret.
En Ferragut, per la seva part, també era tot ell invulnerable, llevat
del baix ventre; el tenia tan tou, que només una arruga de la roba
l'hi hauria foradat, i en set segons s'hauria mort. Per salvar-se de tota
contingència es cuirassava amb una pedra molt plana i molt grossa que
es feia aguantar amb les calces. D'aquesta manera, estant tots dos immu-
nitzats contra tota envestida i portant ben guardades les úniques parts
vulnerables, la masega podia durar cent anys sense arribar a cap resultat
positiu.

72
 En Roland sospità que el seu company gaudia de la seva virtut i
que a ben segur tenia, com ell, algun indret del cos fluix, i es va fer el
propòsit d'observar-lo. De bell antuvi va notar que mai no se n'anava a
dormir primer que ell. I decidí de fer veure que j a ho feia per poder
observar-lo.
Així que el moro va creure que Roland dormia, amb tota cautela
es va despullar, agafà la pedra i la va anar a amagar fora de la barraca.
En Roland esperà que el moro dormís, i, quan va sentir que descansava
profundament, amb tota precaució, per no despertar-lo, va sortir de la
cabanya, s'apoderà de la pedra i, com si jugués al palet, la va llençar
muntanyes enllà. V a anar a caure vora de Sant Celoni i restà dreta,
clavada a terra, on encara avui es pot veure. La gent l'anomena «La
Pedra Llarga».
L'endemà els dos herois es van llevar com cada dia; el moro
primer que en Roland, amb l'intent de poder-se vestir sense que aquest
ho veiés i posar-se la cuirassa de pedra. C e r c a d'ací, cerca d'allà, no la
va trobar, però res no va dir; tot amoïnat i dissimulant, es va vestir com
si tal cosa. Quan tots dos es van donar per arranjats, feren una mica de
pa i beguda, com cada dia, i es van disposar altra vegada a la brega, en
Roland amb tot coratge i en Ferragut amb gran recança. I altra vegada
masegada ve i trompada va, fins que en Roland ventà un cop de cap
ben fort sota la panxa del seu contrari, que va restar mort a l'instant.
En Roland resultà, doncs, vencedor.
Així que els catalans van saber la gran victòria d'en Roland, tin-
gueren una immensa alegria i la joia i la tranquil·litat regnaren arreu. Els
moros, tot al contrari, ploraven com infants, i diu que tant van plorar,
que llurs llàgrimes arribaren a formar un riu, que encara avui es pot
veure per la part del Rosselló i que s'anomena T e c , paraulota mora que
vol dir derrota, amb referència a la d'en Ferragut i amb ell la de la
moraima, que no es pogué fer mestressa del Rosselló i hagué de tornar a
embarcar cap a Moreria.

73
10
 En Roland, per tal d'honorar el seu enemic com es mereixia, amb
unes quantes lloses o palets immensos va guarnir una caixa per a en
Ferragut, que fou coneguda per «La Fossa del G e g a n t » , dolmen immens
que va subsistir fins a la darreria del segle passat i que fou destruït per
uns pastors cercant-hi un tresor que hi suposaven amagat. Del dolmen
va prendre nom la immensa vall que s'estenia al seu peu, coneguda
encara avui així la part alta de les gorges del Freser.
Vençuts els moros què havien desembarcat perla banda del Pirineu,
en va pujar un altre exèrcit poderós que j a havia conquerit Barcelona
i volia seguir terra amunt fins a fer-se seva tota l'Europa. El nostre heroi,
per tant, hagué' de recomençar la brega.
Els moros portaven una marrana molt grossa i regalada que esti-
maven molt i que rodejaven de molts miraments i contemplacions.
En Roland n'estava agradat i es feia el càrrec de menjar-se-la un cop els
hagués morts a tots. Amb la seva enorme barra de ferro es passava tot
el dia matant sarraïns i no se n'anava a dormir sense haver-los liquidats a
tots. En posar-se a j ó c pensava que l'endemà j a no tindria feina, puix
que no havent restat ni un moro viu, es podria menjar la marrana amb
tota pau i tranquil·litat. Però heus ací que cada matí, quan es llevava,
trobava altra vegada una munió immensa de moros que j a l'esperaven
per fer-li la guerra.
En Roland no s'explicava d'on podien sortir en tanta quantitat.
I el que li cridava més fortament l'atenció era que els moros que trobava
avui feien tots la mateixa cara que els que havia mort ahir i tots sem-
blaven ésser els mateixos. T a m p o c no se sabia avenir que en anar a
dormir deixés tota aquella contornada de muntanyes plenes de moros
morts i que l'endemà no en trobés ni un.
En Roland es va fer el propòsit de saber què passava mentre ell
dormia i veure de quin cantó venien els moros, per anar-los a combatre.
I una nit que va fer l'adormit, ben aviat va veure com aquella marrana,
que els moros respectaven tant, es tornava una dona vella vella, cargolada

74
pel pes dels anys, que portava una xicreta amb uns untets i anava untant
una part del cos dels morts, que a l'instant ressuscitaven i tranquil·lament
es posaven a sopar i a conversar com si res, esperant l'endemà per tornar-li
a fer la guerra. Aquella vella era, doncs, una bruixa, que de dia es
tornava truja per passar inadvertida als ulls d'en Roland. El nostre heroi
va comprendre el que passava: cada dia matava els mateixos moros, que
morien de dia i ressuscitaven de nit. Així la guerra no acabaria mai. La
solució, doncs, era matar la truja.
Quan els moros veieren que en Roland ventava vergassada a la
marrana, tots es van desesperar. Cap d'ells no es va recordar de defensar-
se i tot era estirar-se les barbes. Ploraven tant, que van arribar a formar
un riu amb tantes llàgrimes, riu que s'anomena el Freser, en al·lusió a la
feresa i a la por que van agafar en veure que els mataven la marrana. Els
moros restaren sense ni esma per a atacar en Roland, que a cops de barra
els va anihilar a tots en una estona.
T a n t com desitjava menjar-se aquella bèstia, i, en saber que era
una mala bruixa, va sentir per ella un gran menyspreu i li va llançar una
maledicció, per efecte de la qual restà convertida en una roca, que
subsistí fins no fa pas gaires anys, tot conservant la forma de truja.
La gent l'anomenava «La Marrana», nom que dóna a la collada on
s'aixecava, coneguda encara avui per « C o l l de la Marrana». Fa una
quarantena d'anys que uns pastors, creguts que era una truja encantada
que guardava un tresor, esbocinaren la roca, i les restes es van escampar
per aquells verals, perduda j a la forma i fesomia de bèstia que la distingia.
Passada aquesta gran matança, els moros tornaren a sorgir. N'hi
havia més que mosques i en Roland decidí cercar colla perquè l'aju-
dessin. Buscant va trobar un gegantàs, en Rosegamuntanyes, que a
queixalades es menjava els pics de les muntanyes. Li va semblar que
faria per a formar part de la seva colla i li preguntà què feia. L'interrogat
li contestà que es feia passar la gana. En Roland va explicar-li el seu
propòsit i li oferí anar a la part de les moltes riqueses i terres que

75
prendrien als moros. En Rosegamuntanyes s'hi va avenir i j a van ésser dos.
Van emprendre el camí, i així que es disposaven a passar el Freser
s'adonaren que era eixut. Sorpresos pel cas, van enfilar-se gorja amunt.
Ben aviat van topar-se amb un gegantàs, en Xucla-rius, que xarrupant, es
bevia tota l'aigua del riu. El van cridar i, així que aixecà el cap, va tornar-se
a engegar el gran corrent i el riu reprengué el seu curs normal. En Roland
li preguntà també què feia, i el gegant li respongué que tenia una mica
de set i s'havia posat a beure. Li va semblar que faria per al seu intent.
Va parlar-li i li prometé que si els ajudava a matar moros anirien a la
part de tots els guanys que assolissin amb la lluita. En Xucla-rius s'hi va
avenir, i ja van ésser tres.
T o t fent via, van veure passar pel seu damunt una mola immensa;
als dos amics d'en Roland, els semblà que era com una muntanya que
botava. Però en Roland, més llest, va comprendre que era un home, i el
va cridar. Efectivament, era un gegantàs enorme. Li preguntà, com als
altres, què feia. El desconegut li digué que es passejava; però, com que
era tan camallarg, amb set passos anava des de la Xina a Moreria. En
Roland va creure que un tal personatge els podria ajudar molt, i el
convidà a matar moros i a afegir-se a la seva colla amb la condició que
anirien a la part del que prendrien als moros. Els tractes no li van
semblar pas malament i heus ací que j a van ésser quatre.
Quan els quatre personatges es disposaven a seguir via enllà, les
muntanyes totes van sotragar-se i trontollar, de tal manera que caigueren
a rodolons cap al fons de la vall, on van topar-se amb un gegantàs que
estava recolzat a la muntanya, i amb les mans esteses en tocava dues
d'altres i amb els peus en feia trontollar dues més. Quan els nostres
herois es van refer de la masega, en Roland es va encarar amb el causant
del terratrèmol i li preguntà com era que havia somogut tota la carena.
L'interrogat li contestà que s'havia endormiscat i que en despertar-se, com
tenia per costum, s'estirava una mica; però, com que era tan forçut,
havia fet somoure les muntanyes sense ni tan solament adonar-se'n.

76
En Roland el volgué afegir a la seva colla. Li va explicar els seus
propòsits i li va exposar els tractes, que van semblar bé al gegant, el
qual amb gust va agregar-se als altres. I j a van ésser cinc.
Fou el cas que, mentre tancaven tractes amb en Sotragamuntanyes,
va girar-se un vent tan fort i imponent, que altra vegada els va fer anar
a tots de rodolons costes avall i no van parar fins al fons de les torren-

teres, quan j a no podien passar més. En Roland va comprendre que

aquella venteguera tan furient no era de bon ésser, i va tractar d'esca-
tir-ne la causa. Van cercar i es van topar amb un altre gegant, encara
més alt i ferreny que tots els altres, que bufava des del cim d'una mun-
tanya. En Roland preguntà qui era i com era que bufava d'aquella
manera tan desesperada. El gegant li digué que ell era el rei de la
tramuntana, que bufava cada vegada que s'enfadava o que li passava
quelcom extraordinari. Roland cregué que aquell subjecte li convenia

77
per al seu fet, i el va llogar per matar moros, en les mateixes condicions
en què havia contractat els altres. I j a van ésser sis.
T o t fent via anaven pensant com s'ho farien per heure-se-les
millor amb la moraima, quan tot d'una van veure un homenàs alt com
una muntanya; estava ajagut a terra amb una orella damunt del sòl, i els
va signar que es deturessin i que no fessin fressa. AI cap d'una estona
es va aixecar i els va dir que escoltava el que deien uns lladregots
que planejaven un robatori a més de set mil llegües lluny d'allí. I els
explicà que era tan fi d'oïda que si posava l'orella a terra sentia créixer
les herbes i tot el que es deia i parlava a més de cent llegües al seu
voltant. T o t s van restar admirats d'aquell prodigi. En Roland cregué
de conveniència afegir-lo a la seva colla i j a van ésser set.

A en Roland, li va semblar que j a eren prou i que calia que fessin

un pla per tal de dur a bon terme llurs intents. Van saber que el rei
moro que tenia el seu castell al cim de Cabrera, entre Ceret i Maçanet,
havia tingut esment que en Roland formava colla per atacar-lo i que,
mig espantat, havia decidit d'armar un poderós exèrcit per fer cara als set
gegants. Per tal de poder-los aplegar de pressa cercava un home ben
lleuger que en p o c temps anés a visitar tots els reis moros dels dominis
agarens a l'objecte de demanar-los ajuda. Per trobar-lo havia fet fer
crides prometent la mà de la seva filla, que era molt gentil, al qui fos
més bon corredor. En Roland cregué que se'ls presentava una bona ocasió
per a introduir-se a la cort del rei moro i des d'allí desbaratar-li tots els
plans. Decidiren vestir-se tots de moros i que en Saltamuntanyes es pre-
sentés a córrer per tal de poder-se casar amb la princesa, ésser gendre
del rei i influir en l'endegament de la campanya.
I tal dit tal fet. E n Saltamuntanyes va guanyar per més de set
vegades tots els corredors i lleugers que es van presentar. I el rei sarraí
el va admetre per gendre. La princesa, però, el trobà lleig, vell i,
sobretot, massa gran per a ella, i no s'hi volia casar. El rei va exposar
el cas a en Saltamuntanyes i li proposà que escollís un altre premi.

78
Aquest li demanà que prengués al seu servei els seus sis germans, que
eren en Roland i els altres cinc gegants. El rei moro hi va caure de pla
i els va admetre al castell.
Per encàrrec del rei, en Saltamuntanyes va sortir a recórrer tota la
Moreria i els seus dominis. Però, en comptes de demanar als reis moros
una ajuda urgentíssima, els va dir que el rei de Cabrera els aconsellava
que fugissin, perquè venia una allau de gegants que tot ho aixafaven i
que si no eren llestos a fugir no en restaria ni un de viu. En sentir
això, tots els moros, cames ajudeu-me abandonaven castells i tresors
i s'escapaven com empesos pel diable.
Mentrestant, un espia va descobrir al rei que aquell lleuger que
havia tramès com a emissari era un de la colla d'en Roland, i que els
set germans, que havia admès dins al castell, eren els companys de la
colla, entre els quals hi havia fins i tot el propi Roland, que era el més
alt de tots. Se'ls presentava, doncs, una bona ocasió per a treure-se'ls del
davant. El rei digué a en Roland que, com que tenia el castell tan ple de
gent, que havien vingut de pertot arreu per assistir a les noces de la seva
filla amb el lleuger, no li restaven cambres per a allotjar-los i que per a
la primera nit haurien d'anar a dormir a l'olla del castell. Els digué que
prenguessin la bona voluntat, que es fessin càrrec del cas i que per a
l'endemà j a els faria aparellar la millor cambra.

L'olla dels castells antics era la cambra que servia de presó. Les
parets eren de pedra viva i tenien set pams de gruix. Solia estar situada
al fons d'una de les torres i disposada de manera que, en un moment
donat, es podia inundar. Quan hom volia fer perdre els presoners que hi
tancava, engegava la conducció de l'aigua, i així s'emplenava l'olla i es
negaven tots els que l'ocupaven. El rei moro es va fer l'intent d'inundar
l'olla i desfer-se així d'en Roland i els seus companys. Però heus ací que
en Fi d'Oïda va sentir les ordres que en aquest sentit donava el rei. En
Roland va encarregar a en Xucla-rius que es begués l'aigua que havia
d'inundar l'olla. I, com que el nostre h o m e es moria de set, li va venir

79
molt de gust complaure'l. Quan hagué xuclat tota l'aigua, en Rosega-
muntanyes, que estava desmaiat de gana, va començar a menjar-se les
parets de l'olla. Garranyim-garranyam, amb quatre mossegades va fer un
forat a l'olla pel qual amb tota tranquil·litat van poder sortir els sis
gegantassos.
En Roland va dir a en Sotragamuntanyes que trontollés una mica
la muntanya de Cabrera, al cim de la qual s'asseia el castell del rei moro.
El nostre heroi la va tocar una mica amb una mà i la va fer bellugar com
una palla. El castell va caure a tomballons cingles avall i només en van
restar quatre pedrotes, que encara avui es conserven.
La moraima del Rosselló i de totes les parts de França de seguida
van reclutar un poderós exèrcit per acudir en ajut del rei moro de
Cabrera. Justament aleshores arribava la gran tropa als Pirineus. En Roland,
impassible, els va deixar acostar. El nostre heroi va manar al gegant
bufador que fes uns quants bufets dels seus. A l'instant tots els exèrcits,
amb llurs cavalls i artificis de guerra, van rodolar cingles i costes avall fets
un garbuix i no en restà ni un de sencer.
L'empresa d'en Roland i dels seus sis servents restava enllestida.
Havien tret els moros de pertot arreu fora de llur terra. Els calia
aleshores partir-se el producte de la victòria, que eren totes les terres de
la França i de la Península, de les quals restaven reis i senyors. Van
aplegar-se en junta amb el lleuger, que just arribava al cim del Canigó,
i van c o m e n ç a r a parlar de què tocava als uns i de què tocava als altres.
I tots volien les terres de Catalunya, perquè les creien les més bones i més
riques, i cap d'ells no en volia d'altres, perquè trobava que totes eren
tarteres i roquissers. Començaren a discutir, i a cridar, i a enfadar-se, i a
perdre la gran avinença que havien tingut per combatre els moros. En
Roland perdé l'autoritat, i els crits que van fer, eren tan grans que es van
sentir des del cel, que va alarmar-se davant de tanta cridòria, fins al punt
que Nostre Senyor resolgué castigar tanta ambició i decidí tornar-los
pedres. Els convertí en una muntanya, coneguda encara avui pel «Pic

80
dels Set Homes», que és un dels tants que formen el massís del Canigó.
Són molts els que creuen que els gegants encantats del «Pic dels
Set Homes» són els companys d'en Roland, però que ell no hi era i que
lliure dels neguits que li ocasionaren els moros, seguí trescant per
aquelles muntanyes.
Finida la tasca que s'havia imposat, va sobrar al cabdill la gran
vara de ferro que fins aleshores havia brandat contra els àrabs, i cregué
que, puix que no la necessitava, se'n podia desfer. Des del Pont de Ceret
la va engegar enlaire tot dient:

Allí on la meva vara caurà

Maçanet de Cabrenys serà.

La vara va traspassar tota la gran mola de muntanyes, va topar

amb el castell de Cabrera, que va acabar d'aixafar. De retop va caure
enmig d'un planer, on va restar ben dreta, i, segons la predicció de l'heroi,
al seu voltant es va formar una població que s'anomena Maçanet de
Cabrenys. D'altres expliquen que la va llençar des del cim de la torre
del castell de Cabrenys i que en engegar-la va dir: «Ja està massa n e t » ,
volent significar que, puix la muntanya i el país j a estaven massa nets de
moros, la vara no li servia per a res, i per això la llençava. I, prenent peu
de les paraules del cabdill, la població que va néixer al voltant de la vara
va adoptar el nom de Maçanet.
La vara encara es pot veure enmig de la plaça de Maçanet. T é
uns tres metres d'alçada més que menys. Està palplantada dins de l'ull
d'una mola de molí. Part damunt hi ha una grossa anella, en la qual,
a les nits en què feien ballades, penjaven un fanal.
El nostre heroi es va quedar a viure per aquelles muntanyes i es
lliurava a diferents entreteniments. Era molt agradat de jugar al palet.
Prenia per fita els castells i les torres dels moros. Des d'una distància
de diverses hores prenia un castell per blanc i li engegava una roca

81
immensa, que en caure al damunt l'aixafava. Així va enrunar i destruir
tots els innombrables castells que poblaven els cims del Pirineu; els únics
que se'n van escapar foren les torres de la Maçana i la del M e d a l o c , al
Rosselló. T o t s els altres castells de què hom té record foren aixecats
després de mort Roland.
Diversos megàlits rossellonesos són qualificats de «Palets de
Roland». Hom explica que el gran heroi els llançava des d'una gran
distància i que en caure, per efecte de la fúria amb què eren disparats,
restaven drets i erectes, i era tant la part enfonsada com la que sortia
per damunt del sòl. Al fons de la vall del riu Ferrer, vora d'Arlés de T e c ,
es conserven uns palets d'aquests. T a m b é n'hi ha d'altres entre Cuviers
i Sant Pau de Fenollet i dos més a Montner, vora del clot de la Llosa.
Jugant al palet, un dia en va engegar un que va caure al Puigneulós
i va fer un gros esvoranc a la penya, del qual va néixer una font d'aigua
regalada tinguda com la més fresca i bona de tot el Pjrineu i qualificada,
per aquest motiu, la «Reina de les Fonts».
En Roland també s'entretenia a j u g a r a pedralta, i feia servir de
pedretes els dòlmens de què parlem, que llançava enlaire i entomava de
set en set, ara tots amb una mà, ara amb totes dues, segons les regles del
j o c . Però no sempre jugava amb monuments lítics; també utilitzava les
torres de moros, que antigament coronaven tots els pics de la gran carena
i que servien de vigia per a avisar quan s'acostaven alarbs, encenent
fogueres que aixecaven columnes de fum molt altes, albiradores a una
gran distància, les quals prevenien del perill la gent de la terra. C o m que
per a aixafar moros j a es bastava ell tot sol, en Roland va prendre les
torres per joguina. Les agafava com una palla, se les posava sota el braç
com si res i quan en tenia set s'hi posava a jugar.
A la Vall del T e c , prop d'Arlés i vora de l'abeurador del cavall
de l'heroi, de què j a hem parlat, hi ha un dels dòlmens més grans del
vessant franco-català conegut per «La Caixa de Roland». Està format
per lloses de les enormes emprades per aquest tipus de monuments dins

82
de la zona pirinenca. La veu popular diu que en Roland jugava a pedralta
amb aquelles moles lítiques.
Heus ací que un dia que en Roland es passejava va topar-se amb
un homenet que, assegut damunt d'una muntanya, a cops d'anques la
feia abaixar i l'aplanava del cim. D'altres diuen que ho feia amb la mà,
donant-li copets com si la volgués acaronar. En Roland restà tot parat
de veure'l. Li preguntà com se deia i quant guanyava. L'interrogat li
contestà que l'anomenaven en Rasamuntanyes i que s'entretenia en
aquella feina, per la qual cobrava cinc sous cada dia. En Roland li digué
que si es volia llogar li'n donaria sis, i en Rasamuntanyes s'hi va avenir.
L'endemà va topar-se amb un altre homenet que agafava un pi per
la branca més alta de la cima i amb una petita estirada l'arrencava de
soca i arrel amb tanta facilitat que semblava que jugués. En Roland va
restar tot admirat en veure'l. Li va preguntar com se deia i quant
guanyava. L'homenet li contestà que l'anomenaven l'Arrencapins i que
guanyava cinc sous cada dia. En Roland li'n va oferir sis i l'homenet s'hi
va avenir i es va llogar amb aquell nou amo.
Heus ací que l'endemà en Roland i l'Arrencapins se n'anaren a
treballar i van deixar en Rasamuntanyes a casa per tal que els preparés
el dinar. Quan l'olla j a bullia, es sentí una veu per la xemeneia que deia:
«Posa'm foc a la pipa! Mira que caic!», a la qual en Rasamuntanyes
contestà: « C a u si vols, però no m'amoïnis», i davant dels seus ulls,
astorats, caigué primer un braç, després l'altre, les cames, el ventre, el
pit i finalment el cap amb una grossa pipa a la b o c a . D e sobte tots
aquests membres s'ajuntaren formant un homenet que encaminant-se cap
al foc encengué la pipa i s'emportà tot el caliu. Protestà en Rasamun-
tanyes que li apagués el foc, i l'homenet, tot indignat, agafà un bastó
i li pegà fortament, fins a deixar-lo sense sentits. T o t seguit desaparegué
xemeneia amunt.

Quan tornaren en Roland i l'Arrencapins trobaren en Rasamun-

tanyes esmaperdut en un recó. T o t astorat els explicà el que li havia

83
succeït. Se li'n varen riure i en Roland encara el tractà de covard. Ell,
però, digué que no volia pas quedar-se més per fer la minestra, puix que
tenia por que no tornés l'homenet.
L'endemà acordaren que es quedés l'Arrencapins i li deixaren una
grossa barra de ferro perquè ventés fortes vergassades a l'home de la
pipa, si es presentava novament. L'Arrencapins no fou pas més afortunat
que el seu company i li succeí exactament com a ell.
En veure que insistia a presentar-se l'esmentat personatge, en
Roland determinà quedar-se ell i va enviar a treballar els seus companys.
Quan sentí la veu que deia: «Posa'm foc a la pipa! Mira que caic!», tot
decidit li va contestar: « J a pots caure, que aquí t'espero». Al moment
va caure un braç. En Roland sense pensar-s'hi gens el tirà dintre l'olla i
féu de manera que els altres membres que caiguessin també hi anessin a
parar. Quan tots s'ajuntaren, sorgí de l'olla, xop i regalant brou, l'home-
net de la pipa, però j a amb tan poc delit a causa de la mullena rebuda,
que en Roland fàcilment el vencé i empaitant-lo terres enllà el deixà
mig mort.

C o m que ningú no es va preocupar d'enterrar l'homenet de la

pipa, l'acció de la pluja i de les nevades el van convertir en roques, i
avui encara es pot veure tornat una muntanya que s'anomena «El T o r r e -
neules» a un costat de les gorges de Núria, nom que li donà en Roland
per riure's d'ell quan l'empaitava.
Conten que en Roland va enamorar-se follament d'una donzella
anomenada Angèlica, que li va robar el cor i s'emportà tot el seu afecte.
Segons la veu popular sostenien llurs idil·lis al castell de Cabrenys.
La donzella, però, no sentia afecte pel gran heroi i es decantava per un
moro molt gallard anomenat Mador. I heus ací que, sense que en Roland
se n'adonés, es va lliurar al moro i tots dos se'n van anar terres enllà
fins a la Provença. Quan en Roland ho va saber es va posar fet una
fúria i, com un foll, es va llençar a la persecució de la parella. Els
enamorats van heure esment de la passió de gelosia que atacava el gran

84
gegant, i tement la seva fúria resolgueren fugir cap a Moreria a corre-
cuita. C o m que no sabien el camí dret, van resoldre seguir per la costa
fins a arribar a l'Àfrica. Seguint aquesta ruta cregueren també que era
menys probable de topar-se amb en Roland, que, com a bon coneixedor
de la muntanya, a ben segur passaria per altres viaranys.
Quan en Roland va saber que havien fugit costa avall, decidí fer
el mateix camí i no parar fins a trobar-los. C o m que havia abandonat el
guerrejar i feia vida de sa casa, com portem dit, de les seves armes no li
restava sinó un coltell, que duia penjat al coll, amb el qual es proposava
esbocinar la parella, si l'havia. Pres per la ràbia amb la seva força gegan-
tina, per arreu on passava tot ho aixafava i trasbalsava. Arrencava arbres
mil·lenaris de soca i arrel, esbotzava torres i castells, somovia, trastor-
nat, roques i muntanyes i esbravava la seva ira amb tot el que trobava al
seu pas. Estava talment enfellonit, tant, que encara, recordant la seva
bravesa, quan volem remarcar la follia d'algú el comparem a en «Roland
el furiós».

Per tota la llargada de la costa del Llevant hom encara troba restes
dels estralls fets per en Roland. Al cap Norfeu hi ha unes grosses moles
de pedra conegudes per les «Roques d'en Roland» que el nostre heroi
va tallar de la penya viva amb un cop de coltell. En passar pel cap de la
petita badia de Cadaqués, amb un cop de peu furient donat al sòl, va
trencar un b o c í de terra, que rodolà mar endins i es convertí en l'illot
dit avui «Es C u c u r u c u c » . El mateix va fer en passar per l'Estartit; de les
porcions de terra que desprengué se'n van formar les illes Medes. Més
ençà, amb el seu formidable coltell, va fer un esgarriny a la penya viva i
en féu saltar uns pedregalls que caigueren a mar i que els pescadors
anomenen les illes Formigues, prop de Palamós. Vora de l'Ebre, amb una
puntada de peu va tirar a mar una pedra que li feia nosa coneguda per
l'illa de Buda, a la desembocadura d'aquell riu. En terres de València
va fer semblantment i donà origen a les illetes conegudes per les
Columbretes. I fins més enllà d'Alacant va ventar cop de coltell al cim

85
del Puig Campana i en féu saltar una rocassa, que en caure al mar es
convertí en una illa dita de Benidorm. Al cim de la muntanya encara
es coneix el tall, que la gent anomena «la coltellada de Roland».
En Roland, com j a sabem, no podia morir de nafra. I, segons diu
la tradició, en una brega a Roncesvalles, un cavaller se li abraonà al
damunt i el va estrènyer tan fort, que l'ofegà. Així va morir el gran
cabdill de la reconquesta al Pirineu català. Encara que expirà fora de
casa nostra, el seu cavall el va portar fins al Rosselló, on li aparià una
caixa de pedra vora el seu abeurador i l'hi va enterrar. Aquesta caixa
és el gran dolmen de la vall del T e c , a què j a ens hem referit, conegut
per «Caixa de Roland», amb les lloses del qual el gran gegant jugava a
la pedralta. Es opinió popular pel Rosselló que les despulles del gran
Roland jauen dins aquella enorme caixa de pedra.
I

EL C O M T E L'ARNAU
 EL C O M T E L'ARNAU

A tradició no ens presenta la gran figura del comte

l'Arnau prou definida. La veu popular sovint es
contradiu i ens en parla d'una manera inconcor-
dant. Unes vegades en fa un heroi i d'altres el
considera un monstre. Aquest c o n c e p t e està força
més estès que el primer. Explicarem allò que
n'hem sentit dir, encara que uns conceptes no
lliguin i àdhuc s'oposin a uns altres.

El comte l'Arnau era baró de Mataplana. La seva baronia compre-

nia una bona part del Ripollès, i era senyor dels castells de Mataplana,
on tenia la residència principal, del de Solans, del de les Dames o de
Blancafort i del de Castellar de N ' H u g .
Llavors de la invasió dels moros, els sarraïns van arribar fins al peu
del M o n t g r o n y , però no es van creure amb prou forces per a envair

»
91
aquell cim tan agrest. T o t seguit van imposar un tribut anyal a la pagesia,
que consistia en cent donzelles, cent cavalls blancs, cent vaques lleteres
i cent vedells, tribut que era pagat amb molta recança, tant perquè
resultava ominós com perquè representava la ruïna del país.
El c o m t e l'Arnau va convocar els seus vassalls al santuari de
M o n t g r o n y i els proposà armar-se per tal d'abatre els alarbs i alliberar-se
del tribut, tan vexatori. T o t s els reunits, davant de la imatge de la Mare
de De'u, van prometre ajudar el C o m t e i posar-se al seu costat. En canvi
una altra tradició diu que així que els moros van arribar al peu del
M o n t g r o n y la roca viva es va esberlar i engolí la imatge de la Mare
de Déu, per tal de salvar-la de la profanació musulmana, i que fou
descoberta més tard per una vaca, quan la terra fou reconquerida i el
perill de profanació hagué passat. Segons aquesta tradició la Mare de
Déu difícilment podia ésser testimoni de la conjura.

Els moros de seguida de veure's atacats van reaccionar amb tant

de braó, que els nostres es veieren obligats a fugir cap a Monegals, vila
important que diuen que hi hagué al cim del Montgrony, que era
aleshores la capital d'aquella centrada i de la qual avui només resten
uns quants enderrocs. El cemte l'Arnau va fugir i, corrent com el vent,
arribà fi'ns a la Cova del M o l t ó , que encara s'obre en la cinglera dreta
del Freser, ben a la vora del riu, en terme de Campdevànol. Els moros
el van perseguir, però no es sentiren lleugers per a pujar aquell cingle
tan espadat i van idear un enginy. Amuntegaren el brancatge de molts
arbres i en feren com una mena d'escala. Així pogueren assolir la cova.
El C o m t e , però, des de la boca, armat de la seva espasa, els anava
ventant espasades tal c e m se li anaven presentant. En va matar tants,
que encara fins no fa pas gaire temps hom trobava per aquells verals
ossos dels molts sarraïns caiguts. Finalment van comprendre que si.
persistien en llur afany no en quedaria ni un, i decidiren deixar-lo estar.

Mentre els sarraïns tractaven d'abatre el C o m t e , els seus pagesos

havien reaccionat del contratemps sofert. A tocs de corn feren córrer la

92
nova del que havia passat. T o t s novament van aplegar-se, plens de coratge
i armats fins a les dents, i desferen els guardians del castell on residia el
rei moro i el van matar. Aquesta batalla va produir-se al paratge anome-
nat els Closos i que, segons veu popular, en altre temps se n'havia dit
els Enclosos, fent referència a l'exèrcit moro que, de retorn de batre el
Comte, fou enclòs pels de G o m b r è n , que els esperaven. Hom ha trobat
per aquells verals ossos humans i, sobretot, mitges llunes de ferro de
les que havien portat els sarraïns en llurs turbants com a ensenya del
mahometisme.
Per tota aquella rodalia va córrer la veu de la gran victòria asso-
lida pels pagesos del C o m t e contra els sarraïns, i foren molts els qui van
sumar-se al moviment de redempció i de rebel·lió i les emprengueren
contra els moros, que d'aquella envestida hagueren de recular fins a
Alpens. Al M o n t g r o n y (ou, doncs, segons la tradició, on s'inicià la
reconquesta de la terra del poder agarè, i el comte l'Arnau en fou el
cabdill i el propulsor.
C o n t a també la tradició que el C o m t e va foragitar els moros de
tota la contrada, llevat d'un escamot de molt valents que, menat per un
reietó, s'havien fet forts al castell de Lillet. T o t s els intents fets per
desencastellar-los havien resultat inútils. Un dia que feia una boira molt
espessa, el C o m t e aplegà ràpidament tota la seva gent i a corre-cuita
van construir el monestir de monjos de la Pobla. L'endemà, quan la
boira s'esvaí, els moros es trobaren amb aquell cenobi com sorgit de
sota terra, tot radiant de creus i de signes del Crist, l'acció dels quals no
van poder resistir, i abandonaren el castell.

Altres tradicions conten que el cabdill Quintilià, fugint de la

invasió agarena, va refugiar-se al Montgrony, que era pràcticament inac-
cessible. Allí es sentí segur i tractà d'organitzar unes forces per tal
d'emprendre la reconquesta. C o m que no coneixia el país ni sabia on
podia acudir ni de qui es podia refiar, va demanar ajut al comte l'Arnau,
que gaudia d'un gran prestigi, per efecte del qual van aplegar un fort

93
exèrcit que va acampar a C o m a Armada, paratge que abans era conegut
amb un altre nom i que passà a anomenar-se així des d'aleshores.
Una altra tradició sobre l'esmentada reconquesta conta, encara,
que el qui féu cap al M o n t g r o n y fou el comte O t g e r i que hi plantà la
seva tenda. Per tal d'aplegar un exèrcit poderós per poder afrontar els
moros, féu sonar el seu corn de guerra als quatre vents; però ni un sol
home no acudí a la seva crida, i O t g e r , que anava ben sol, sense altre
company que un gos molt fidel i intel·ligent, quedà força desolat. La
bèstia va comprendre l'estat d'ànim del seu amo davant el fracàs i per
ajudar-lo va córrer cap al castell de Mataplana, on donà a entendre que
passava quelcom d'extraordinari. T a n t i tant va porfidiejar que el comte
l'Arnau va manar a un servent que seguís el gos per tal de veure què
volia. La bèstia va menar-lo fins a la tenda del seu amo i O t g e r li exposà
el seu pla perquè en fes coneixedor el seu senyor. Quan el c o m t e
l'Arnau n'hagué esment li prometé ajudar-lo en tot i per tot. Usant del
seu prestigi cridà els cavallers més aguerrits i n'aplegà fins a nou, que
s'aparellaren per combatre els moros. Els nou cavallers juraren fidelitat a
llur paraula davant de la imatge de la Mare de Déu, que prengueren per
testimoni. T o t s es van treure les espases i les estengueren alhora damunt
de l'altar, disposats ells en rodona al voltant de la mesa. I van complir el
jurament, puix que no pararen de lluitar fins que assoliren plenament llur
propòsit.

O t g e r va reconèixer que devia l'èxit de la seva empresa a l'esforç

i a la intel·ligència del seu gos, i el volgué honorar com es mereixia.
El premià amb un magnífic collar, i per eterna memòria va posar el gos
al seu escut en actitud de córrer.

L'origen dels títols nobiliaris i dominis del comte l'Arnau també

es presenten molt obscurs. Amb tot n'hem recollit la següent jversió.
El C o m t e , que era de la branca dels Pinós, en certa ocasió va fer armes
contra el comte de Barcelona, i aquest, que resultà vencedor, el castigà

94
i desposseí de tots els seus béns. A més el va exiliar set hores lluny
del que havien estat els seus dominis, vers el costat de tramuntana; i
després de donar-li una pell de bou, li concedí tanta terra com amb
ella pogués cobrir.
El C o m t e va situar-se just al límit de l'heretat que deixava i,
caminant set hores justes, féu cap a G o m b r è n . U n a volta allí tallà la
pell de bou en tires ben estretes, les ajuntà i va fer una cinta molt llarga,
amb la qual rodejà tota una porció de terra que li va permetre d'aixecar
un castell amb una gran era al davant i encara construir més enllà una
capelleta dedicada a Sant Joan de Mata, que, segons sembla, era parent
seu. El castell prengué el nom de Mataplana, puix que aquest era el
llinatge del comte l'Arnau. D'aquesta manera esdevingué baró de
Mataplana i els seus dominis s'estengueren per una bona part del
Ripollès, prop de Montgrony.

La besàvia del c o m t e l'Arnau, Blanca d'Hug, senyora del castell

de les Dames, o de Blancafort, era molt bona i liberal, fins al punt que
va eximir els seus vassalls de tots els tributs i drets abusius de què ales-
hores gaudien els senyors feudals i els donà àmplies franquícies en tot
sentit. El comte l'Arnau, mancat de tot haver i sense altre patrimoni que
la pell de bou, escollí per a assentar-hi la seva residència les terres de la
seva àvia, amb l'intent de reclamar dels seus súbdits els drets que la dama
els havia fet francs i de convertir-se en senyor del vell patrimoni. V a
exigir als seus vassalls el pagament de tots els tributs endarrerits, amb els
rèdits i interessos. T o t ho volgué cobrar fins al darrer diner. Aquest abús
li congrià l'antipatia de tots ells. No tingué pas interès a fer-se agradós
als seus súbdits, ans al contrari, els tractava amb tot rigor, àdhuc dins els
costums feudals d'aquells temps, tan vexatius. V a fer-se malvoler tant
que rodejà la seva figura d'una aurèola d'odi i de por que encara
perdura. La seva idea promou esgarrifança, i entre la gent senzilla
dels voltants de G o m b r è n encara trobaríem qui sent basarda només en
sentir pronunciar el seu nom.

95
 Conten que el comte l'Arnau era amic del dimoni, i, sobretot,
enemic de Déu. En certa ocasió, tenia molta pressa perquè les obres de
construcció del castell s'acabessin aviat, i tot era atiar els treballadors
perquè s'afanyessin. Quan l'obra j a era molt avançada, el mestre que la
dirigia un dia va dir: «Demà s'acabarà la torre, si Déu vol». El C o m t e ,
en sentir-lo, contestà: «Tant si vol com si no vol.» — I, per més que tots
s'hi van afanyar, la torre no s'acabà i mai no quedaren enllestides les
obres del castell, malgrat tots els esforços. Finalment s'enrunà sense
estar encara acabat.

Una variant de la llegenda explica que un dia el C o m t e , en una

tertúlia de cavallers, va dir que ell tenia tant poder com el sol, que des
d'una muntanya veia l'altra. Els companys feren un gest mig despectiu
que li ferí l'amor propi. En arribar al seu castell, cridà el mestre d'obres
més bo d'entre els seus vassalls i li manà que aixequés una torre tan alta,
que des de casa seva, per damunt de la muntanya del M o n t g r o n y ,
pogués veure tota Ja plana de la Cerdanya. El mestre li digué que
l'empresa era impossible, però ell, irat, li exigí que la dugués a terme.
L'enginy del mestre i les suades dels pobres vassalls feien possible aquella
bogeria. I, quan j a gairebé la torre era enllestida, va passar el que portem
dit, i al moment que el C o m t e digué el darrer mot, l'obra es va enfonsar.

Per proveir d'aigua el castell volia conduir la de les fonts del

Llobregat, que aleshores arribaven fins a l'Espluga. T a m b é hi volia
menar les de Meials, de Vilagran i de Vila-xica, les quals féu arribar fins
al pla de la Pera. Al b o i millor de les obres, un dels treballadors va dir:
«Aviat acabarem la feina, si Déu vol.» — El C o m t e , furiós, el reprengué,
irat de manera semblant a com havia contestat el mestre d'obres que
aixecava la torre, i a l'instant les aigües es van deturar justament al punt
on es trobaven. Les fonts del Llobregat van recular fins a Castellar de
N ' H u g , on encara ragen. A Serra-seca hom pot veure un gros solc fet a
cops d'escoda damunt de la roca viva, que recorda el conducte per on
havia de passar l'aigua.

96
 EI C o m t e , per altra banda, també era amic de la Mare de Déu i
dels sants. Una vaca de la seva vacada va trobar la imatge de la M a r e
de Déu del Montgrony. Així que bo va saber, va manar al vaquer que la
portés al castell, on li faria aixecar una capella com una catedral. Sense
saber com, però, la imatge fugi del castell i se'n tornà a la lleixa on
encara avui es pot veure. El C o m t e manà al servei del castell que hi fos

tornada la imatge. Així fou fet, però altra vegada en fugi. El cas va
repetir-se set vegades, fins que comprengué que la Mare de Déu no
desitjava aquell altar que ell li volia erigir i decidí fer-li aixecar una
ermita allí mateix. El C o m t e pagà totes les obres, amb el manament
exprés que ningú més no donés ni un diner ni fes res que les afavorís
ni ajudés.
L'accés al santuari de M o n t g r o n y era molt difícil, per no dir
impossible, a través del greny natural obert en la roca viva. C o m que es
m

97
pot dir que ningú no hi podia pujar, el C o m t e cridà la seva gent i els
manà que a cops d'escoda fessin com uns graons que formessin escala.
Els vassalls, que treballaven molt i amb p o c profit, en sentien desgrat.
Per estimular-los els prometé que per cada cabàs de pedra que arrenca-
rien els en donaria un de blat. La feina, però, tampoc no s'hi veia, malgrat
el temps que hi esmerçaven. El C o m t e cregué que la gent treballava de
mala gana, i els prometé un mesuro d'or per cada cabassada de terra.
El més vell dels vassalls que hi treballava va dir al C o m t e que els calia
picar tant, que no treien sinó pols, puix que havien d'esmicolar la pedra.
Ell contestà que pagaria la pols com si fos pedra. I la bona gent van fer
l'escala. El C o m t e en va tenir un gran goig, però no es recordà més
del pagament promès. Un dels seus súbdits li'n féu memòria, i ell replicà:

Paraula donada—mai més recordada,

i
C o m p t e demanat—ja està pagat.

1 no els donà ni un miserable maravedís. D'altres versions de la

llegenda diuen que en comptes d'una mesura d'or per cabàs de pedra
els pagà amb tres diners diaris, quantitat ínfima per a una feina tan dura.
Hom també diu que pagà amb blat barrejat amb terra i pedres i també
que, en mesurar-lo, en comptes de donar la mesura a caramull, segons
llei i costum d'aleshores, la feia massa rasa. Hi ha versions de la cançó
en les quals quan la seva esposa li pregunta per què pena, el C o m t e
respon:
Per soldades mal pagades.

Altres versions diuen:

Per mesures mal rasades.

H o m diu que per haver aixecat l'església del M o n t g r o n y s'hi féu

posar el retrat com a record del seu altruisme. Per tal es tenia un quadro

98
que hi hagué fins a la primeria del present segle, penjat a les parets del
santuari. Portava una espasa a la mà i semblava estar voltat de flames
vermelles. La gent deia que l'espasa era la raseta que l'havia fet con-
demnar i que per això estava tot voltat de flames. La figura, però, repre-
sentava una imatge de sant Pau, que, com a militar, portava espasa i anava
cobert amb una capa vermella que als ulls populars semblava les flames
de l'infern. El bisbe de V i c féu retirar aquest quadro, que fins ara es
podia veure al museu episcopal d'aquella ciutat.

El C o m t e era molt donat a la cacera i es passava la major part del

temps lliurat a aquesta expansió. 1 fou el cas que una vegada que caçava
per Montbador se li féu de nit, i, com que tenia molta gana, cercà un
lloc on poder menjar i reposar. Enmig de la fosca i allí lluny, lluny,
va veure un llumet. Guiat per la claroreta, féu cap a un gran palau que
s'aixecava perdut enmig de l'espessa boscúria. Hi entrà sense cap recel
i va trobar-se davant d'una gran taula molt ben parada i plena de menjars
saborosos. Sense pensar-s'hi, es va asseure i es posà a menjar a set
queixós. Les viandes i els bons vins anaven i venien tots sols, i per ells
mateixos es posaven a l'abast de la seva mà. Menjà a compliment en
quantitat i qualitat.
Quan estigué satisfet, atiat per la curiositat, entrà palau endins
i féu cap a una cambra molt sumptuosa, ricament moblada, enmig de
la qual hi havia un llit magnífic amb set matalassos. C o m que es sentia
cansat, s'hi va ajeure i s'adormí ben aviat. Quan es despertà va trobar-se
que jeia al costat seu una gentil dama, de gràcia i de bellesa sense parió.
El C o m t e , sorprès i admirat davant la inesperada presència de la dama,
agafà una de les candeles que cremaven en sengles canelobres i la hi
acostà. Involuntàriament va caure una gota de cera al pit de la donzella,
que es deixondí i va explicar al C o m t e que era una dama encantada
i que, per efecte d'aquella gota de cera que li havia tocat al pit, restaria
encantada set anys més. Li demanà que al cap d'aquell temps tornés,

99
que amb la seva presència la desencantaria, es casaria amb ella i fóra
senyor d'uns grans tresors que hi havia en el palau, dels quals ella era la
guardadora.
El comte l'Arnau esperà aquells set anys amb inquietud, per tal
de poder e'sser el marit d'aquella dama i senyor dels tresors i del palau.
Fou, però, el cas que no pogué tornar-hi el mateix dia que complia el
terme. Hi va arribar l'endemà i trobà la dama casada i que els tresors
també j a eren d'un altre que havia estat puntual a desencantar-la. Això
el contrarià sensiblement i li va fer perdre la jovialitat i la bonhomia
que fins aleshores l'havien distingit i que el feien simpàtic a tothom.
Des d'aleshores nasqué en ell una aspror que va congriar entorn seu
un llarg rosari d'odis i malvolences. Així com fins aleshores havia servit
Déu en tot el que podia, i també fet aixecar moltes capelles i esglésies,
des d'aquell moment va sentir-se desafecte a les coses sagrades i féu
amistat amb el diable, amb el qual van fer molta lliga.

El comte l'Arnau posseïa una atracció estranya i excepcional. Era

de fesomia molt ferrenya, però tenia el do de la persuasió i una bellesa
tota especial i diabòlica que el feia atraient a les dones, que se sentien
captivades per la seva paraula i per la seva vista. Coneixien prou bé els
seus costums llicenciosos i perversos i també sabien el preu que els
havia de costar la seva amistat, però una estranya simpatia les decantava
cap a ell i sentien goig de parlar-hi. Els homes, però, li tenien un odi
implacable i eren a centenars els marits, els germans i els pares que,
rosegats per la set de venjança, sentien avidesa de fer-li pagar a bon
preu llur deshonra; però cap no s'atrevia a encarar-s'hi, puix que tots el
temien tant com l'odiaven.
Havia entrat per totes les llars dels seus dominis, i dels de força
més enllà encara, i no havia desdenyat d'ésser hoste de la cabanya del
carboner o del llenyataire, de la mateixa manera que havia visitat la casa
del pagès que menava terres.

100
 L'agror de caràcter el conduí a un grau exagerat de gasiveria.
El senyor del castell de Milany va tenir un infant i li fou padrí el c o m t e
l'Arnau. El baró de Mataplana li féu present d'un vestit per al bateig.
Fou el cas que, al cap de pocs dies de batejat, l'infant es morí. I el
C o m t e reclamà al senyor de Milany el vestit del seu fillol, car, com que
havia mort, j a no l'havia de menester. El C o m t e aleshores encisà el
vestit amb un malefici que produïa la mort de tots els infants als quals
el posaven.
El C o m t e sentia molt de goig que dins dels seus dominis nasquessin
força noies. Sentia, en canvi, desgrat que nasquessin nois, que el dia
de demà es podien convertir en els seus enemics. Un dia féu saber als
seus vassalls que volia ésser padrí dels nois que nasquessin dins de la
baronia. A tots els feia present del ric vestit encisat, i al cap de pocs
dies morien. El C o m t e reclamava el vestit i el donava al fillol següent,
que moria com els altres. Així durant uns quants anys aconseguí que no
sobrevisqués cap noi dins del territori de la baronia, fins que s'adonà que
privant-se d'enemics per mitjà d'aquest sistema també es privava de
braços que conreessin les terres.

El C o m t e pagava tots els tributs que havia de satisfer al rei o

a d'altres cavallers sempre amb bestiar: cavalls, vedells, moltons, por-
cells, etc. Abans de lliurar-los en pagament els feia menjar un gra
encisat, que feia que les bèsties, així que es trobaven soltes, empren-
guessin el camí de llur corral o quadra i que fessin cap altra vegada
a la baronia. Per lluny que fossin i per dificultats que hi hagués pel
camí, més tard o més d'hora, segons els dies que durava el viatge, els
animals retornaven al seu corral. Així el C o m t e satisfeia religiosament
els seus deutes i pagava puntualment tots els tributs, sense minvar el
seu patrimoni.
Diuen que el comte l'Arnau no volia que dins dels seus dominis
hi hagués altre animal gros que el seu cavall. Cap dels seus vassalls

101
no podia ésser gosat de tenir cap egua, ni bou, ni àdhuc cap ase. Una
vegada un ruc perdut entrà en el terme de la seva jurisdicció. Un pagès
que el va veure va córrer a esquivar-lo per por de la fúria del senyor.
El C o m t e , en saber-ho, com que ell no ho havia vist, dubtà de si el
vassall tractava de fer fugir l'ase o d'amoixar-lo i apoderar-se'n. Davant
el dubte, va creure convenient castigar-lo, i el féu penjar del merlet més
alt del castell, per tal que el càstig servís d'exemple a tots els vassalls.
C o m que no hi podia haver animals de força ni de tir dins dels
dominis comtals, totes les feines del conreu de 'a terra i tot el tragí
s'havia de fer a força de braç i de sang humana. En llaurar, els pagesos
havien de fer l'ofici dels bous, i en batre, el de les egües. T o t el que
s'havia de traginar i transportar havia d'ésser dut a coll.
El comte l'Arnau se sentia amo i senyor de tots els conreus que
es feien dins dels seus dominis i de tots els fruits que es collien. E! blat
s'havia d'anar a batre a una gran era, i ell en persona vigilava la feina.
T o t s els súbdits, homes, dones i infants, hi havien d'acudir i de treballar
a la desesperada, donant voltes per l'era a tall de bou o d'egua i sota la
fúria del seu fuet. Repartia el blat al seu albir. Als pocs vassalls que
tenia de bon ull, els en donava en abundor, i als altres, només una
miqueta que no els arribava ni per a un parell de mesos. I ai que algú
dels qui en tenien de sobrer en donés ni un senabre als qui patien fam,
que el C o m t e els feia sentir tot el pes del seu domini.

El comte l'Arnau va sentir-se malalt d'una malura estranya que

cap metge no li entenia. Féu acudir al castell els metges més bons i els
saludadors i adobadors que gaudien de més fama. Per tal que el guarissin
els paixia i els tractava a cos de rei. En veure que no li endevinaven
el mal, s'enfellonia i els feia penjar. Van arribar a penjar-ne unes quantes
dotzenes dels merlets de les muralles del seu castell.
Per fi, acudí al consell d'un bruixot molt anomenat que li ponderà
la virtut d'una aigua que rajava vora d'una masia que es trobava damunt

102
del camí vell d'Olot a Perpinyà, vora d'aquesta vila. El C o m t e visità la
font, va beure'n aigua i a l'instant recobrà la salut. La font encara avui
és coneguda per «Font del C o m t e » , i el mateix nom va prendre el mas
que s'aixeca allí a la vora. Al C o m t e , li agradà tant aquella aigua, que la
volgué conduir fins al seu castell, i es proposà que la font ragés al pati,
per tal de poder-ne beure tanta com en volgués sense gens d'esforç.
Cridà els seus vassalls mestres de cases i els va dir que s'enginyessin
per construir una mina que per sota de la muntanya portés l'aigua des
de Perpinyà fins al seu castell. T o t s li van dir que foradar tanta roca era
impossible i que potser l'obra fóra intentable fent un rec descobert en
lloc d'una mina subterrània. El C o m t e volia que fos precisament una
mina i no un rec, per por que durant el curs algú no li prengués l'aigua.
Irat perquè contradeien la seva voluntat, el C o m t e féu penjar també els
mestres de cases i decidí emprendre personalment la direcció de l'obra.
Féu acudir tots els seus vassalls i els féu treballar de nit i de dia amb tota
activitat. I diuen que hi van maldar set anys i que no van aconseguir fer
més que unes quantes canes de mina, tot i que la fúria del C o m t e no
parava de fustigar-los i atiar-los a la feina. A la fi el C o m t e va reconèixer
que els mestres de cases tenien raó i desistí del seu propòsit.

El comte l'Arnau exercia damunt les dones dels seus vassalls un

domini senyorial molt més abusiu del que permetien els usos i costums
del seu temps. T o t s els seus súbdits, el dia que es casaven, en eixir de la
cerimònia es veien obligats a portar la muller al castell i posar-la
a la disposició del senyor. Era corrent que l'endemà el senyor la deixés
tornar amb el seu marit. M o l t sovint, però, el comte l'Arnau les feia
romandre al castell dies, setmanes i àdhuc mesos.
Sempre que al castell hi havia un convit, el C o m t e feia acudir les
donzelles més gentils i més boniques i, mentre ell i els seus companyons
de boira menjaven, les pobres fadrines s'havien de passejar despullades
pel voltant de la taula ajupides i recollir les cireres que els entaulats els

103
tiraven. El temps de les cireres era de vexació i de martiri per a les
pobres donzelles vassalles del C o m t e . I hom diu que, un cop mort, per
tal d'esborrar el mal record de l'abús senyorial, durant molts anys no hi
hagué cap cirerer ni va entrar cap cirera dins dels dominis de Mataplana.
El C o m t e va enamorar la graciosa dama Blanca de Pradell. Després
d'haver-la seduïda, quan ella el requerí per casar-se, ell li digué que j a ho
era i que tenia una llarga fillada. La dama, indignada, li tirà en cara la
seva vilesa i el tractà de baix i d'innoble. Les seves paraules feriren l'amor
propi del C o m t e , que, foll de ràbia, l'estimbà daltabaix d'un dels cingles
del Montgrony, que la llegenda qualifica encara de «Salt de la Dama».
En dies de calma, a migdia, hom encara sent el clam planyívol de la dama,
que puja del fons de l'abisme.

El comte l'Arnau era amic de totes les encantades de la contrada,

que l'ajudaven i el protegien en tot i per tot amb llur poder sobrena-
tural. L'encantada de les coves de Ribes li va donar una espasa merave-
llosa que tenia el do de ferir sempre que era treta de la beina. Si el C o m t e
la desembeinava, feria algú o altre sense ni tocar-lo ni tan sols veure'l.
La gent en parlava amb temença tot dient:

L'espasa del comte Arnau

fereix sempre que la trau.

El senyor de Ribes tenia una filla molt agraciada. El cavaller del

castell de Queralbs n'estava enamorat, però el pare de la donzella no hi
venia bé. El de Queralbs acudí a demanar ajut del comte l'Arnau. Aquest
demanà la protecció de l'encantada del Prestill per poder protegir el seu
amic, que concedí a la donzella el do de poder volar sense ales i sortir
des del castell del seu pare i anar al del seu estimat, trescant pels aires,
sense tocar per a res a terra. Així pogué burlar la Igran vigilància a què
estava sotmesa.

104
 Una altra llegenda explica ben altrament la intervenció del c o m t e
l'Arnau en els amors de la donzella del senyor de Ribes amb el j o v e
cavaller de Queralbs.
El de Ribes veia amb mals ulls el festeig dels joves enamorats i un
dia, irat, digué al galant que no li donaria la mà de la seva filla ni que es
valgués del comte l'Arnau. I el donzell li replicà que el mateix C o m t e en

persona aniria a demanar-la-hi. Aquella nit mateix al bell punt de les dotze
per tots aquells verals es va sentir la fressa del galopar desenfrenat d'un
cavall, tot voltat de flamarades, que volava i saltava d'un cim de muntanya
a l'altre. En arribar al peu del castell el genet es tragué una daga i clavà
un escrit al peu de la finestra de la torre major i se'n tornà mig volant
i mig saltant com havia vingut.
L'endemà les guardes del castell trobaren aquell escrit i el portaren
al senyor, que quan el llegí restà més mort que viu. Era del c o m t e

105
l'Arnau, que li deia que del seu nom mai ningú no n'havia fet burla, i j a
que ell no el considerava com mereixia, el reptava per la nit vinent.
El senyor de Ribes en llegir-lo restà fred d'esglai i tant com ell la seva
filla. Passada una estona el cavaller reaccionà; cregué que una ànima no
podia reptar-lo i pensà que devia ésser un ardit del galant. Cridà la seva
gent i els manà que la nit vinent muntessin una vigilància ben estreta
tot al voltant del castell i que engeguessin al moment contra qui es pre­
sentés, fos qui fos.
T o t e s les guardes així que fosquejà es van estendre per les torres i
per les muralles emmerletades del castell. I vers mitjanit sentiren la fressa
estranya del cavall infernal que mig volava mig galopava saltant de cim
a cim com un esperitat tot voltat de flamarades i llençant tot un rastre de
foc. L'esglai s'apoderà de tots, que no van tenir esma d'engegar-li cap
ballesta, alhora que exclamaren:
—El c o m t e l'Arnau!, el comte l'Arnau!
La filla del senyor, que des del mirador ho va veure, caigué des­
maiada als braços del seu pare i quan es deixondí sentí com el cavaller
la besava i li deia:
—Seràs l'esposa del j o v e cavaller de Queralbs.
I l'endemà mateix van començar els preparatius de les noces.
Des d'aleshores mai més ningú no s'atreveix a jurar pel C o m t e ni
a treure'l en testimoniatge per por que no es presenti.

L'encantada del Prestill lliurà al C o m t e una quantitat de diners

dintre d'una bossa, a la qual tenien la propietat de tornar sempre. El
C o m t e se'ls podia gastar tantes vegades com volgués, puix que al
moment j a els tornava a tenir dins. Aquests diners meravellosos li donaven
una riquesa sense fi, que li permetia d'afrontar les empreses més difícils,
car mai no s'havia de deturar davant el cost.
La mateixa encantada també donà al C o m t e una pedreta bonica
que, passada per la cara, li feia adquirir atracció de tota dona que se'l

106
mirés. Quan volia provocar l'admiració d'una dona, no li calia sinó
passar-se per la cara la pedreta.
El senyor de Mataplana comptava, doncs, amb tres dons de
meravella que posaven tot el món sota els seus peus: l'espasa de virtut,
els diners inexhauribles i el talismà de l'atracció. 1, aquestes gràcies, les
devia al favor de les encantades, i no pas a l'amistat del diable.

Per a la follia del comte l'Arnau no hi havia res sagrat. Un dia

que anava de cacera, pels voltants del monestir de Sant Joan de les
Abadesses se li féu tard i entrà al convent a demanar sopluig. El rebé
la mare abadessa, que era d'una bellesa sense parió, i el C o m t e se
n'enamorà. Des d'aleshores cada nit l'anava a veure. Passava per una
mina que, segons uns, s'obria entre G o m b r è n i Campdevànol, i, segons
altres, tenia l'entrada a la claustra del monestir de Ripoll. Hom creu que
encara es conserva tapada amb una grossa llosa, de manera que sembla
una tomba. Per a recórrer aquesta mina calien set hores, i era tan alta, que
el cavaller hi podia passar muntat en el seu cavall de foc, que volava
com el llamp. Aquest cavall, l'hi enviava el diable per tal que pogués
cometre el seu pecat de sacrilegi i tenir així més segura la seva ànima.
A la sortida de la mina hi havia una grossa anella, on lligava el cavall
mentre ell romania al convent.

Quant a la sortida de la mina, segons uns era als afores de l'edifici,

i, segons altres, dins mateix de la claustra, on diuen que no fa pas
gaires anys que encara es conservava l'anellassa. El C o m t e havia de
tornar a Mataplana abans del cant del gall, puix que al punt de l'alba el
cavall se li hauria fos i hauria restat impossibilitat de seguir la seva via.
Hom diu també que la mare abadessa, espaordida davant la follia
del Comte, va tenir un sobresalt tan gran, que es morí, i ell, fora de si,
se l'emportà dalt-del seu cavall muntanyes enllà.
Les monges, per deturar el Comte, van tancar amb set panys i set
claus totes les portes i totes les finestres; però, ell, com que comptava

107
amb l'ajut del diable, passava rabent a través de les portes tancades
igual com si no ho haguessin estat.
Hi ha versions de la llegenda segons les quals el C o m t e s'enamorà
d'una gentil pageseta que de totes maneres volia fer la seva esposa.
Esborronada la noia en saber-ho, abans de caure entre les urpes del
senyor es féu monja per tal d'estar guardada. Advertida que el C o m t e
la volia raptar del convent, va fingir-se morta. Però ni així no se'n salvà,
perquè el C o m t e una nit va saltar les tàpies del convent i l'anà a robar.
El C o m t e se sentia tan follament enamorat d'aquella donzella, que jurà
que fóra seva viva o morta. Per això, com a cavaller que era, volgué
complir la paraula, i, en veure que no l'havia poguda assolir viva, se
l'emportà quan cregué que era morta. Després de cometre el sacrilegi,
se'n va anar a confessar. El sacerdot s'esfereí davant d'una profanació
tan execrable i li digué que no el podia pas absoldre. El C o m t e , en to
solemnial, li digué:

« Q u i no vol absoldre el senyor no pot absoldre els servents».

Ventà un cop d'espasa al sacerdot i el deixà mort dins mateix del con-
fessionari. Per aquesta nova profanació i sacrilegi restà condemnat a no
poder oir mai més missa ni tan sols entrar dins de cap església. Hi ha
qui diu que aquesta damnació li pervingué d'un dia que mentre passava
el rosari al castell de Mataplana, els gats movien fressa i avalot i els tirà
els rosaris al damunt per tal d'esquivar-los. A l'instant va sentir-se una
veu que baixava del cel, que deia:

Qui tira els rosaris al gat

del cel resta condemnat.

I, des d'aleshores, així que tractava d'acostar-se a una església, una

força irresistible el n'apartava.
Una altra versió diu, encara, que el C o m t e va enamorar-se d'una
monja que no era pas l'abadessa. Per tal d'esquivar les intencions del

108
C o m t e , la monja féu com si s'hagués mort. Li van guarnir un túmul
enmig de l'església, com se solia fer quan moria una monja. En presen-
tar-se el cavaller per raptar-la, la va creure morta i se n'anà. Hi ha qui
diu que el C o m t e es va agenollar als peus del túmul i resà unes oracions
per a l'ànima de la qui estimava. Ella no es va poder contenir un sospir
que la delatà. El C o m t e veié aleshores que no era morta i se l'emportà.
Hi ha, encara, una altra versió de la tradició que suposa el comte
l'Arnau prior del convent de Ripoll i posseïdor d'una virtut i d'una
castedat que el menaven pel camí de la santedat. El diable en va tenir
enveja i el volgué perdre. Va encendre en ell el foc de la luxúria i el
temptà fins a fer-lo pecar. Amb el pretext de la conveniència de poder-
se comunicar tothora per camins ignorats de la gent, per tal de poder-se
defensar en casos de guerra, el C o m t e havia fet construir una mina que
conduïa fins al convent de Sant Joan, i cada nit anava a visitar les
monges, que, rosegades també per les temptacions del diable, havien
caigut en abandó de la regla i dels preceptes que els imposava.

Una altra versió de la llegenda diu que el convent que visitava el

C o m t e no era el de Sant Joan, sinó el de Sant Amanç, que es trobava
al cim d'una muntanya del terme d'aquesta població, que encara avui
s'anomena de Sant Amanç i que, segons la tradició, no va estar coronat
per un convent, sinó per un castell que era del c o m t e l'Arnau i que
també era anomenat com el convent. Aquella muntanya estava molt
emboscada i oferia un lloc molt a propòsit per a la cacera. Molts caçadors,
quan els sorprenia la fosca pel bosc, davant la dificultat de baixar a
poblat, acudien a. demanar posada al convent. I hom diu que les
monges els acollien de manera molt lliure i llicenciosa. D'aquestes
monges es va dictar una c a n ç ó , encara popular, que hi fa referència.
Hom diu també d'aquest convent que el C o m t e , muntat en el seu brau
corser, cada nit pujava a visitar les monges i com en el de Sant Joan
lligava el cavall part defora del convent en una grossa anella clavada en
una pedra. Fa uns quants anys que uns pagesos van baixar des d'aquell

109
cim una pedra en la qual hi havia clavada una anella de ferro que
segons veu popular era la de què es servia el C o m t e . Aquesta pedra va
restar molt de temps vora del santuari del Montgrony, i la gent la mirava
amb admiració.
El Cel volgué castigar les monges per llur vida llicenciosa; féu
desencadenar una tempesta i un llamp va caure damunt del convent,
l'incendià i el convertí en un munt de pedregall que s'ha conservat fins
ara. Hi ha certs moments, sobretot els dies quiets i vers migdia, que, si
hom escolta amb tota atenció, de les pregoneses insondables hom sent
el gemec profund i llastimós de les monges, que es dolen del sofriment a
què els va conduir llur pecat.
Versions menys esteses de la tradició conten el mateix de les
monges del convent de Vidabona, i la veu popular diu que justament el
nom singular d'aquest convent prové de la vida regalada i fastuosa que
es donaven les monges, oblidant-se de l'austeritat de la regla. D'altres
versions més escasses encara, també fan el C o m t e amic de la comunitat
de monges penitents de Santa Magdalena de Solallong, les quals hom
també explica que visitava cada nit.

El comte l'Arnau tenia al seu servei, i com a criats, dos gats

negres molt grossos que, sobretot quan sopava, li feien llum amb dues
candeles de cera negra que com més cremaven més creixien. Una nit,
quan el Comte tornava de les seves malifetes, trobà un dels gats, que
es deia Arnau, que l'esperava dalt de la roca del Gall, vora del gorg dels
Banyuts. El gat cridà el C o m t e i li va dir que el seguís. El cavaller
desembeinà l'espasa i envestí el gat, amb el qual va sostenir una gran
batussa i el matà. En arribar al castell va explicar a l'altre gat el que li
havia passat. El gat es va posar fet una fúria. Li va dir que li havia
mort el seu germà, que era l'únic que s'estimava en aquest món. Se li
tirà al coll, l'agafà fortament amb les seves urpes i se'l va emportar cap
a l'infern.

110
 Hi ha qui diu que aquest cas no passà al castell de Mataplana, sinó
dins del pou avenç de Sant O u , que s'obre per damunt del Montgrony.
Aquest pou és tan profund, que mai no se n'ha pogut assolir el fons.
Una vegada una pastoreta que filava per aquells verals volgué saber si
era gaire profund i va c o m e n ç a r a engegar fil pou avall. Ja n'hi havia
amollat tretze fusades i encara no notava senyals que arribés al cap­

davall. T o t d'una, va sentir una veuota tota ronca, estranya i rogallosa

que des del fons de tot deia:

Tira fil, tira fil; fins que el món

bé en pots tirar s'acabarà.

La pastoreta va fugir tota esporuguida. Aquest pou, el va fer

buidar el comte l'Arnau. A mig aire del canó hi havia una cambra que
li servia de catau i era on tenia per servents els dos gats.

111

Generalitat d e Catalunya
Departament cte Cultura
C e n t f p rie Documentació i R e c e r c a
d e la C u l t u r a T r a a i c i o n a i i P o p u i a r
 Una variant de la tradició diu que els servents del C o m t e no eren
dos gats, sinó dos bocs, que li feien compayia c o m a amics i emissaris
del diable i que el vigilaven contínuament per tal que no fes cap
obra bona i sobretot perquè no adorés Déu. El b o c germà del que el
Comte havia mort precipità el cavaller al gorg dels Banyuts, d'on
hom creu que encara surt en tornar a la terra per emprendre la seva
carrera infernal de cada nit. Diuen que aquest gorg és una de les portes
de l'infern. Els pastors temen passar amb la ramadà per aquells verals
perquè creuen que del fons del gorg surt a voltes un b o c o un marrà
negre que es barreja entre el bestiar, damunt el qual té molta atracció, i
que quan se l'ha fet seu es llança al gorg i tot el ramat el segueix.
Aquell b o c o marrà, que sempre és negre, no és altre que el diable, que
així ha fet perdre molts ramats i molt bestiar.

Hom creu que el pou de Sant O u comunica amb les Coves de

Ribes i que també dóna a la claustra del convent de Sant Joan, per on
passava el brau cavaller. Hi ha un conducte que mena cap a l'infern, i
per ell el C o m t e comunicava amb el diable. Dins de la cambra on li
guardaven els gats, el C o m t e feia les seves maquinacions sinistres i dia-
bòliques.
Hi ha qui explica la fi del C o m t e ben altrament. Part damunt del
pou de Sant O u hi havia un gran castell on el C o m t e practicava els mals
usos. Hi ha qui diu que era en el castell de Blancafort o de les Dames.
Una de les malaurades que van caure sota la fèrula del C o m t e fou una
germana de Sant Ou. El Comte, contra tota llei i raó, la volgué fer la
seva esposa. La pobra dama hi va consentir molt a contracor, però con-
fiada en la bona fe i en les paraules manyagues del C o m t e . Un cop fou
la seva muller, el C o m t e la tractà amb tota la duresa, el rigor i el
desafecte que li eren propis. La dama patia en silenci, esperant que
el seu marit s'esmenaria. El C o m t e , però, ben al contrari, com més
anava amb més duresa la tractava. La pobra dama, desesperada en veure
que no podia aconseguir l'entendriment del seu marit, acudí al seu

112
germà en demanda d'ajut. Sant O u anà al castell per tal de reconvenir
el seu cunyat. El C o m t e havia donat ordre que no el deixessin entrar
i que el fessin marxar a empentes si calia. Els servents van complir el
manament de llur senyor.
Les paraules dolces i convincents del sant no pogueren fer obrar
els servents de manera contrària a les ordres que havien rebut. El sant
anatemitzà el C o m t e i el castell fatídic on s'havien vessat tantes llàgrimes
de dolor i on s'havien ofegat tants gemecs d'oprobi i vergonya. Així que
hagué pronunciat el darrer mot, tot el castell plegat va precipitar-se al
fons de l'infern, engolit pel pou de Sant Ou. Per entre el terrorífic
cataclisme s'aixecà una ombra blanca que se'n pujà cap al cel. Era
l'ànima de la pobra muller del C o m t e .

Hom creu que el Comte fou emmenat à l'infern de viu en viu i

que encara no és mort avui. L'ombra que molts han sentit i àdhuc han
vist passar, no és pas la seva ànima, com creuen la majoria, sinó ell
mateix en persona, que encara volta furiós flastomant i maleint a desdir
tal com feia un miler d'anys enrera.
Quant a la fi del comte l'Arnau, s'explica encara d'altres maneres.
Hom diu que eren tantes les seves malifetes, que superaven les del
diable, i que aquest, temorós que no arribés a suplantar-lo. se l'emportà
cap a l'infern. Diuen també que va emportar-se'l el mal esperit. I encara
hi ha qui creu que, adolorit el Cel per tanta maldat, envià un àngel a la
terra perquè el fes desaparèixer. La tradició no diu pas com, però sí
que no se l'emportà pas al cel.
L'ànima del comte l'Arnau fou condemnada a vagar eternament
per tot el que foren els seus dominis. Totes les nits, cap al tard surt de
l'infern cavalcant el cavall de foc, carregat amb la monja que va ésser la
seva estimada i rabent com el llamp, volta i més volta d'ací i d'allà,
esperitat i enfellonit, sense repòs ni descans. Va seguit d'un estol de
gossos que clapeixen i lladren sinistrament quan passa sempre a altes

113
hores de la nit, voltat de flames i traient foc pels ulls, per la b o c a i per
les orelles, igual que el seu cavall, que no se sap ben bé si corre o si
vola, però que amb cada potada estén un raig de foc com una flamant
reguera. Per la b o c a llança bromerades enceses que omplen d'una claror
sinistra tot l'espai per on passa. Es molta la gent que l'ha sentit passar i
que s'ha estremit dins del llit en sentir cruixir les portes i les finestres,
per efecte del vent impetuós que aixeca quan passa rabent com el llamp.
Per alliberar-se de la seva acció, la gent sota els llençols fa el senyal de
la creu i diu un parenostre.
Una versió de la llegenda creu que el cavall és negre i que en
córrer renilla contínuament de manera sinistra, però que els renecs i
les blasfèmies del C o m t e ofeguen els seus renills. El C o m t e surt sol de
l'infern i corre en esbojarrada carrera sense saber ni què fa ni on va.
Els gossos el segueixen adalerats, clapint i udolant ferament. A llur pas
se'ls afegeixen tants llops com el senten, augmentant així la cridòria i
els bramuls. El C o m t e fa cap a un engorjat del Freser, prop de Camp-
devànol, on troba la seva estimada, que l'espera, i la puja dalt del seu
cavall. T o t s dos segueixen la cursa esbojarrada. D e sobte s'aixeca un
cérvol blanc que gossos i llops empaiten adalerats amb afany sinistre.
El cérvol, camallarg i més lleuger que els seus perseguidors, aconsegueix
escapar-se. Cans i llops, enfellonits per la pèrdua de la presa, s'abraonen
damunt del C o m t e i de la seva estimada i els devoren i esmicolen a
queixalades. I aleshores el vent es detura i paren els lladrucs dels cans,
els renills del cavall de foc i les flastomies del cavaller esbocinat, i no
se'l torna a sentir fins l'endemà, que reviu i surt novament de l'infern,
seguit de tota la feram que li fa companyia, per a repetir el mateix del
dia abans i de tants i tants dies, mesos, anys i segles com fa que dura.

Hi ha qui creu que la carrera infernal fineix al Montgrony, on fa

cap el C o m t e , empès per la cursa desenfrenada, i, sense saber què es
fa, s'estimba cingles avall i aleshores para el vent. En arribarà l'abisme, el
cavall dóna una potada forta a la roca i deixa l'empremta de la seva pota,

114
indret que encara avui la gent assenyala i qualifica de «Petjada del comte
l'Arnau».
El C o m t e i la seva companya moren, per tant, estimbats i no
esquarterats, segons relata l'anterior versió.
Hi ha qui diu que el c o m t e l'Arnau volta contínuament, sense
deturar-se ni de nit ni de dia, sinó que de dia ronda per altres indrets
molt allunyats i desconeguts i que per això hom no el sent. Només
té dues hores de repòs diàries, en premi de les moltes esglésies que féu
aixecar i construir. Terra que conqueria, hi feia aixecar a l'instant una
església, que sempre dedicava a sant Pere. Totes les del Ripollès i de les
contrades veïnes on el C o m t e tenia influència i que estan posades sota
l'advocació del sant apòstol foren aixecades per ell.
Hom creu que el comte l'Arnau també volta per sota terra. Allí
volta i més volta, també sense poder parar mai. Per testimoniar que encara
corre, cada nit dóna un cop ben fort a la roca del massís del Mont-
grony, cop que molta gent ha sentit ben bé. Hi ha qui diu que és un cop
de pota del seu cavall, i qualifica el soroll de «Potada del comte l'Arnau».
Transitar cap al tard pels paratges per on sol voltar el C o m t e és
molt perillós, puix que hom hi pot topar, i els qui tenen aquesta desven-
tura resten encisats com ell i participen de la seva damnació, i portats
per un impuls que els dóna el dimoni, el segueixen sense voler i
s'afegeixen a la llarga corrua de pobres damnats que han caigut en la
desventura d'haver-lo vist i que, com ell, han de voltar i més voltar
mentre el món serà món. Hi ha qui diu que la gran fressa que se sent
quan passa no és pas el clapit dels gossos, com diuen molts, sinó el
bategar dels molts milers i milers de pobres desventurats que, damnats
com ell, li fan de seguici. No se sap de ningú de la gent d'ara que l'hagi
vist, però es diu de diversos vells, més valents i coratjosos que el j o v e n t
d'avui, que en sentir-lo passar havien mirat per les escletxes dels
porticons i havien ben vist com era, i n'havien pogut donar raó a l'altra
gent, i per això se sap el que se'n sap.

115
 El c o m t e l'Arnau, en morir, des de l'infern sentia gelosia per la
seva muller i per les seves filles. Cada nit, cavalcant el seu cavall de
foc, es presentava a la seva esposa per vigilar-la, que no s'hagués tornat
a casar; li preguntava per les seves filles i per la marxa del castell i li
demanava que li donés una de les noies perquè li fes companyia, encara
que fos la més xica de totes. Cada nit sostenien una llarga conversa
que sempre era la mateixa, de la qual es féu una cançó que diu així:

M.69:J

La com- te-saes tàas-se - gu-da, viu-de-tai-

gual. la com - te- saes-tàas se • gu- da. al seu pa-

I L J .. h h\1 0 bS> N N <- a K . i

JLÉ '/ al-
pre-sen- iaa la ca»n-bra,val- gí 'm Deu
lau. Se li
I ., % h r.
—d—t 0 * •
val, se li pre-sen taala cambra lo com-teAr-nau.

La comtessa està asseguda,—viudeta igual!,

la comtessa està asseguda—al seu palau.
Se li presenta a la cambra,—valga'm Déu val!,
se li presenta a l a cambra—lo comte Arnau,
tot cobert de roges flames,—ai, quin espant!,
tot c o b e r t de roges flames,—valga'm D é u val!
— T o t a sola feu la vetlla,—muller lleial?
T o t a sola feu la vetlla,—viudeta igual?
— N o la faig j o tota sola,—comte l'Arnau;
no la faig j o tota sola,—valga'm Déu val!
— Q u i teniu per companyia,—muller lleial?
Qui teniu per companyia,—viudeta igual?
— D é u i la V e r g e M a r i a , - c o m t e l'Arnau;
Déu i la Verge Maria,—valga'm Déu val!

116
— A on teniu les vostres filles,—muller lleial?
A on teniu les vostres filles,—viudeta igual?
—A la cambra són que broden,—comte l'Arnau;
a la cambra són que broden—seda i estam.
— M e les deixaríeu veure,—muller lleial?
M e les deixaríeu veure,—viudeta igual?
—Massa les espantaríeu,—comte l'Arnau,
massa les espantaríeu,—valga'm Déu val!
—Deixeu-me'n endur una filla,—muller lleial,
que amb mi passarà les penes—que estic passant.
—Així com les heu guanyades,—valga'm Déu val!,
tot sol com pugueu passau-les,—comte l'Arnau.
—Solament la més xiqueta,—muller lleial;
solament la més xiqueta,—viudeta igual.
Tant m'estimo la més xica, —comte l'Arnau,
tant m'estimo la mes xica,—com la més gran.
Per què no caseu les filles,—muller lleial?
Por què no caseu les filles,—viudeta igual?
—Perquè no tinc dot per dar-les,—comte l'Arnau,
perquè no tinc dot per dar-les,—valga'm Déu val!
—Al capdavall de l'escala,—muller lleial,
al capdavall de l'escala—n'hi ha l'arjant.
— S ó n monedes mal guanyades,—valga'm Déu val!
Són monedes mal guanyades, —comte l'Arnau.
—A on teniu los vostres fills,—muller lleial?
A on teniu los vostres fills,—viudeta igual?
—A la cambra són, que juguen,—valga'm Déu val!
A la cambra són que j u g u e n , — c o m t e l'Arnau.
— A on teniu vostres criades,—muller lleial?
A on teniu vostres criades,—viudeta igual?
— A la cuina són, que renten,—comte l'Arnau;
a la cuina són, que renten—plata i aram.
— M e les deixaríeu veure,—muller lleial?
M e les deixaríeu veure,—viudeta igual?
—Massa les espantaríeu,—comte l'Arnau;
massa les espantaríeu,—valga'm Déu val!

17
— A on teniu los vostres mossos,—muller lleial?
A on teniu los vostres mossos,—viudeta igual?
— A la pallissa, que dormen,—comte l'Arnau;
a la pallissa, que dormen,—valga'm Déu val!
—Pagueu-los bé la soldada,—muller lleial;
ja veieu les meves penes,—viudeta igual!
—Així que l'hauran guanyada,—comte l'Arnau;
així que l'hauran guanyada,—valga'm Déu val!
—Per on heu entrat vós ara,—comte l'Arnau?
Per on heu entrat vós ara,—valga'm Déu val?
— P e r la finestra enreixada,—muller lleial;
per la finestra enreixada,—viudeta igual!
— A i , que me l'haureu cremada,—comte l'Arnau!
Ai, que me l'haureu cremada,—valga'm Déu val!
—Ni tan sols us l'he tocada,—muller lleial;
ni tan sols us l'he tocada,—viudeta igual!
— Q u è és això que us surt del cap,—comte l'Arnau?
Q u è és això que us surt del cap?—Valga'm Déu val!
— M a l e s coses que he pensades,—muller lleial;
males coses que he pensades,—viudeta igual.|
— Q u è és això que us ix pels ulls,—comte l'Arnau?
Q u è és això que us ix pels ulls?—Valga'm Déu val!
— S ó n les males llambregades,—muller lleial;
són les males llambregades,—viudeta igual!
— Q u è és això que us ix pels nassos—comte l'Arnau?
Q u è és això que us ix pels nassos?—Valga'm Déu val
— S ó n les coses que he olorades,—muller lleial;
són les coses que he olorades,—viudeta igual!
— Q u è és lo que us ix per la b o c a , — c o m t e l'Arnau?
Q u è és lo que us ix per la boca?—Valga'm Déu val!
— S ó n les males paraulades,—muller lleial;
són les males paraulades,—viudeta igual!
— Q u è vos ix per les orelles,—comte l'Arnau?
Q u è vos ix per les orelles?—Valga'm Déu val!
—Males coses que he escoltades,—muller lleial;
males coses que he escoltades,—viudeta igual!

118
— Q u è és això que us ix pels braços,—comte l'Arnau?
Q u è és això que us ix pels braços?—Valga'm Déu val!
— S ó n les males abraçades,—muller lleial;
són les males abraçades,—viudeta igual!
— Q u è és lo que us ix per les mans,—comte l'Arnau?
Q u è és lo que us ix per les mans?—Valga'm Déu val!
— M a l e s coses que he tocades,—muller lleial;
males coses que he tocades,—viudeta igual!

plus! tes E
— Q u è és això que us ix pels peus,—comte l'Arnau?
Q u è és això que us ix pels peus?—Valga'm Déu val!
—Els mals passos que donava,—muller lleial;
els mals passos que donava,—viudeta igual.
— Q u è és aquest soroll que s e n t o , — c o m t e l'Arnau?
Q u è és aquest soroll que sento,—que em dóna espant?
— E s el cavall que m'espera,—muller lleial;
és el cavall que m'espera,—viudeta igual!

119
 —Baixeu-li grana i civada,—comte l'Arnau;
baixeu-li grana i civada,—valga'm Déu val!
— N o menja gra ni civada,—muller lleial,
sinó ànimes damnades,—si n'hi donau.
— A on vos han donat posada,—comte l'Arnau?
A on vos han donat posada?—Valga'm Déu val!
— A l'infern me l'han donada,—muller lleial;
a l'infern me l'han donada,—viudeta igual!
— P e r què allí us-e l'han donada,—comte l'Arnau?
Per què allí us-e l'han donada,—valga'm Déu val!
— P e r soldades mal pagades,—muller lleial,
i donzelles deshonrades,—viudeta igual!
— C a d a dia us faig, l'oferta, —comte l'Arnau;
cada dia us faig l'oferta,—valga'm Déu val!
— V o s dic no em feu pas l'oferta,—muller lleial;
vos dic no em feu pas l'oferta,—viudeta igual;
que com més me feu l'oferta,—muller lleial,
que com més me feu l'oferta,—més pena em dau.
Feu-ne tancar aquella mina,—muller lleial;
feu-ne tancar aquella mina,—viudeta igual,
que dóna al convent de monges,—muller lleial;
que dóna al convent de monges—de Sant Joan.
Quina hora és que el gall ja canta,—muller lleial?
Quina hora és que el gall ja canta,—viudeta igual?
— L e s dotze hores són tocades,— comte l'Arnau;
les dotze hores són tocades,—valga'm Déu val!
—Ara per la despedida,—muller lleial,
ara per la despedida,—dem-nos les mans.
—Massa me les cremaríeu,—comte l'Arnau;
massa me les cremaríeu,—valga'm Déu val!

Cada vegada que la dama pronunciava el seu nom, el C o m t e , tot

ell fet una flamarada, se li anava per tirar al damunt per cremar-la i per
portar-se'n la seva ànima cap a l'infern perquè li fes companyia; però,
així que ella anomenava Déu i la V e r g e Maria, el C o m t e reculava, ferit
pel mal que li feia només de sentir els sants noms.

120
 Hom diu que la Mare de Déu de M o n t g r o n y , prenent vida, visità
la pobra vídua del mal C o m t e , i, compadint-la, li aconsellà que quan
se li presentés pronunciés el nom del seu Fill i que confiés en la seva
protecció, que mai no la deixaria. Per això, quan el C o m t e li pregunta
qui té per companyia, la muller li diu: « D é u i la V e r g e Maria».
Segons la creença, als qui moren en pecat mortal, no se'ls poden
dedicar oracions ni se'ls pot fer bé des de la terra i que les misses i els
sufragis els fan més aviat mal. Per això el C o m t e demanava a la seva
muller que no li fes fer l'oferta, perquè encara li donava més pena. L'oferta
se solia fer durant tot un any seguit, després de la mort. Consistia en
un pa posat dins d'un cistelló de forma especial i en cinc candeles que
hom feia cremar durant la missa.
La muller del C o m t e va vendre tot el seu patrimoni als Pinós
i destinà el producte a almoines per als pobres. Fins no fa pas gaire temps
que a la claustra del monestir de Ripoll feien una caritat a la bona
memòria del C o m t e . Els qui la rebien no podien donar-ne gràcies ni
pronunciar per a res el nom de Déu en rebre-la.-
Al comte l'Arnau, com a amic del diable i e n e m i c de Déu, fins
li sabia greu que la gent ois missa; però, mancat de poder durant el
dia igual que els éssers diabòlics, no podia evitar que la gent complís
amb el precepte. La nit de Nadal, però, que podia fer ús de la seva
força, fruïa deturant els qui anaven a les matines i a la missa del gall.
Aquella nit voltava per tot el territori que havia format els seus dominis
i, cavalcant el seu cavall de foc, empaitava i volia encendre i agafar els
qui trobava. Durant molts anys, la pobra gent que vivia en masies
i en despoblat no pogueren anar a la missa del gall per por que el c o m t e
l'Arnau no els atrapés. Un capellà del M o n t g r o n y , però, un any el
conjurà, i des d'aleshores que no se l'ha tornat a veure la nit de Nadal.
Va ésser tanta la joia que van sentir els vassalls del C o m t e en
sentir-se alliberats del seu j o u despòtic, que, portats per l'entusiasme,
feren una dansa amb la qual van voler simbolitzar primer el domini del

121
)6
finat senyor, i, després, l'esclat de joia de veure's lliures. En aquesta
dansa el capdanser, que vol representar el C o m t e , surt a ballar primer
amb la batllessa, la campessa o mestressa del camp on es fa la dansa,
i les quatre pavordesses i, com un senyal de domini damunt totes
les dones vassalles, balla sol amb totes elles alhora i de tant en tant les
ruixa com en senyal de senyoria i de pertinença. Quan hi ha ballat prou,
cedeix les seves companyes a d'altres balladors, que j a les esperen i als
quals toca ballar-hi per dret propi. El capdanser, però, no abandona el
ball i de tant en tant segueix ruixant les balladores amb aigua d'olor, que
porta eh una almorratxa. Ell va a cercar la balladora escollida, li fa donar
uns tombs de dansa i després la cedeix al ballador que ha manifestat
desig de ballar-hi. En acabar la dansa hom balla una corranda. Dividits
en grups de quatre, a la darrera nota els balladors aixequen enlaire les
balladores en senyal de joia perquè han pogut alliberar llurs companyes
del j o u despòtic del senyor i del mal ús que en feia.

Aquesta dansa, que encara es balla avui a Campdevànol, és anome-

nada « L a gala», és a dir, la festa o la joia per l'assoliment de la llibertat.
M«K>:«i

r?C Lr i [/ r
*

1 ^ P P i P t P1
m
il. is J) n i - r p r | ^
;
1- « • " P — fc' v=—l

l p cTE flpf, i f, f = =
V / \s
!

Corr»nda
1 ^ — E

M . 108. J
p
=£=
—i—K—i—K—rr"—d—TT— — K - -r 1 —1—1—! f-r-*
~ 4 — J — J - i — ï —J) J J • — * Ji J J) J J * 1 > ' -

, 1' fe
ll IM. * J *=Ï=\ y\=i~

122
 4jt S'ha dit molt que el comte l'Arnau fou un personatge històric
membre de la família dels Mataplana i senyor d'aquesta baronia, que
dominava una part del Ripollès i que era senyora dels castells d'aquest
nom i dels de Solans, de Sant Amanç, de Castellar i de Blancafort. Es
suposa de la primera meitat del segle xiv, puix que hom troba un testa-
ment seu atorgat el 15 de juliol de 1 3 5 3 . El mestre Milà i Fontanals el
creu fundador d'una pagesia ripollesa existent el segle xv, anomenada
«Pemal» o «Pernau»; aquesta masia fou fundada per un tal Pere Arnau,
pagès. Així, doncs, segons l'opinió del mestre Milà, aquests dos perso-
natges devien ésser-ne un de sol.
Aquest Arnau, de personalitat imprecisa, sembla que fou nét de
Blanca d'Urgió, senyora del castell de les Dames o de Blancafort, que
el 1 2 7 8 va fer renúncia dels seus drets senyorials a favor dels seus
vassalls. V a tenir fortes qüestions amb l'abat del monestir de Ripoll sobre
els límits jurisdiccionals del monestir i la baronia.
Fa de mal escatir si es tracta d'un personatge veritablement his-
tòric o si la seva figura és simplement llegendària. Sigui com sigui
considerada des d'un punt de vista tradicional, la llegenda és universal i
cau dins el cicle d'aquelles que ens descriuen ànimes més o menys
sacrílegues condemnades a vagar eternament en càstig dels pecats
comesos. El comte l'Arnau té molts punts de contacte amb l'heroi
del nord de la França conegut per Hellequin o Hernequin, nom que
s'escriu de maneres diferents. Hom creu equivalent al nostre Arnau
el terme d'Arnold i el fa referir a un comte de Borgonya així anomenat,
personatge que uns consideren històric mentre que d'altres el creuen
eminentment llegendari. Visqué el segle XIII, i hom el suposa nét i enemic
del comte Arnold, el gran de Borgonya i marquès de Flandes que va
florir entre els anys 9 1 8 i 9 6 5 . L'heroi de qui parlem va combatre contra
els agarens i gentils que envaïen el seu país, com el nostre C o m t e , i
morí en la brega j u n t amb la seva esposa, anomenada Berta, i un seu fill.
L'heroi, en sentir-se ferit, es refugià a l'abadia de Samer i pogué arribar
fins al peu de l'altar, on va caure mort. La gent de la regió el consideren
com l'heroi de la reconquesta del país, i de nits, semblantment al nostre
Comte, el veuen volar pels aires seguit de l'estol dels seus guerrers i de
la seva esposa Berta. Es reprodueix la lluita amb els moros, i hom sent la
fressa de la brega i l'embat de la batalla, que a vojtes es converteix

123
en una cacera boja i desenfrenada dirigida pel comte Arnold. La cacera
de l'anomenada reina Berta e's tradicional per diferents contrades nòrdi-
ques. I hom considera el personatge Hernequin o Hellequin com a
origen de l'arlequí de la farsa. Evidentment el comte Arnold de la
Borgonya, mig històric i mig llegendari, té molts punts de contacte amb
el nostre c o m t e l'Arnau, de gran força llegendària i sense una veritable
base històrica fins ara coneguda.
En l'esmentada llegenda del comte l'Arnau destaquen tres aspectes:
el de l'heroi de la reconquesta, que també reuneix Hernequin, que li
dóna rang de personatge de gesta i que el fa entrar dins una jerarquia
d'herois comuna a tots els llegendaris. Un altre aspecte és el del senyor
feudal despòtic amb els seus vassalls i de costums llicenciosos i llibertins,
aspectes que el situen en un altre cicle universal de rondalles. I un
tercer és el del sacríleg sense escrúpols ni remordiments, enemic del cel
i amic del diable, condemnat a vagar eternament en càstig de les seves
profanacions.
C o m a ànima damnada, la llegenda del C o m t e es confon amb el
Mal Caçador, amb la relació del qual s'entronca a ben segur pel detall
d'haver de vagar eternament. Hi ha qui sent passar el C o m t e seguit
d'una llurigada de gossos que clapeixen i lladren i que el segueixen
rabents en el seu foll trescar. H o m el creu caçador aferrissat, malgrat
que la tradició gairebé ni fa esment que sentís la passió de la cacera.
La tradició de la cacera infernal és ben universal, i el seu malaurat
heroi és conegut amb noms molt diferents, segons els pobles: Ribaud,
Galerie, Hollifernes, Geletnien, Treschutz; el gran rei Artús, heroi de
la taula rodona; Hoper, Bodet i el j a referit Hellequin, que el Dant
converteix en Alicgino i fa figurar entre els damnats de la Divina
Comèdia.
Entre els herois de la cacera infernal també hi ha dones. J a ens
hem referit a la reina Berta. Per les contrades nòrdiques coneixen una
dama, Holda, i els pobles germànics veuen voltar pel cel Frau Gauden,
seguida de vint-i-quatre filles tornades gossos. Conten que la dama
Gauden tenia una passió boja per la cacera, i, com ella, les seves filles.
Portades per llur afany, un dia la mare va dir que tant de bo hagués
pogut caçar sempre, i les noies manifestaren el mateix desig. I el Cel
satisféu llur voluntat: condemnà la mare a caçar eternament seguida de

124
les filles, tornades gossos, que mai no la deixen. La nit de Sant Silvestre,
si troben una casa oberta, hi entren i deixen un gosset dins dels fogons
o vora la llar. Una camperola descobrí la manera de saber si els gossets
eren o no de bon ésser. Posà cervesa en una closca d'ou. El gosset,
sorprès, va dir que, tot i ésser molt i molt vell, mai no havia vist una
cosa semblant. I, dit això, s'enfilà per la xemeneia i fugi. Va obrar tal
com «el fill del diable» de la nostra rondalla així anomenada.
El rei Artús, el cavaller de la taula rodona, està condemnat a caçar
eternament pels boscos d'Anglaterra i de la Bretanya, especialment per
les contrades més immediates a Finisterra. Va seguit d'un gran estol de
servents que contínuament sonen el corn i atien els gossos i els cavalls a
la carrera desenfrenada, però només pot caçar una miserable mosca cada
set anys.
Els veïns de Francfort creuen que les ruïnes del proper castell de
Fudenstein són habitades per un caçador que només surt moments abans
d'esclatar una guerra, de la qual ve a ésser l'anunci o averany. Porta un
llarg seguici de carruatges que, en rodar il·lusòriament per l'espai, pro-
dueixen una gran fressa que estemordeix la gent, anguniosa del que
passarà.
A casa nostra mateix, a més del mal caçador hi ha diferents perso-
natges condemnats a caçar eternament com a expiació de diversos
sacrilegis. El cavaller Ferran, molt conegut per la Cerdanya, que aban-
donà la missa per perseguir una llebre blanca i l'escolà li digué: «Detu-
reu-vos i adoreu Déu.» — Ell contestà: «Ni que m'ho demanés Déu
del cel no em deturo». — El caçador negre, que va fuetejar el sacerdot
perquè li volia fer escoltar el sermó i ell preferia anar a caçar. El caçador
del Montseny, que el dia de la festa major de Santa Fe, per tal de poder
tornar més aviat a la cacera, ni es va agenollar. Els caçadors del rei, que
van passar-se més d'una mesada sense caçar res i cap al tard de la vigília
de Corpus van veure una llebre blanca, grossa com un isard, i, afanyosos
de caçar-la perquè el rei estigués content, no van anar a dormir ni
respectaren la santedat de la festa, i tot l'endemà van caçar, i cada vegada
que es solemnitzava el Sagrament engegaven un tret que retrunyia per
tot l'espai. El caçador del M o n t n e g r e , que volta per les Gavarres; entre-
mig de la fressa pròpia dels altres caçadors infernals, quan passa se sent
el g e m e c de la pobra dona que raptà de les balles de la plaça de Dosrius.

125
La vigília dels Reis hom també sent passar el rei Herodes caçant també a
la desesperada i seguit d'un estol d'ànimes en pena.
La tradició dels amors sacrílegs amb una monja del convent de
Sant Joan de les Abadesses i del de Sant Amanç, és ben popular per tot
el domini de la llegenda. La personalització en la princesa Adelaisa és
a ben segur d'origen erudit i no ha arribat pas al poble. Aquesta dama
era filla del c o m t e de Barcelona Sunyer i de la seva esposa Riquilda i
germana de Borrell II i de Miró I. Fou casada 'amb el comte d'Urgell
Sigifred. Restà vídua i va prendre hàbits el 15 d'agost del 9 5 0 , per pròpia
vocació de monja. Fou abadessa durant quatre anys i va renunciar l'aba-
diat perquè la seva humilitat la decantava més a creure que no pas a
manar. Després de la desfeta de Barcelona pels moros i de la destrucció
del cenobi benedictí de Sant Pere de les Puelles, del qual la tradició ens
conta una llegenda molt bella, el comte Borrell, germà d'Adelaisa, li va
manar que prengués l'abadiat del convent de Barcelona en substitució de
l'abadessa Matruit, que els moros havien fet presonera i conduït a
Mallorca. Això fou l'any 9 8 6 . Adelaisa va viure, per tant, quatre segles
abans del comte Arnau pseudo-històric que hom suposa heroi de la
llegenda.
El comte Bernat de Tallaferro, comte i senyor de Besalú, era germà
de l'abadessa de Sant J o a n , i, per enveges territorials sobre els dominis
del convent, va acusar la comunitat de dissoluta i llicenciosa. El Papa
Benet VIII va cridar la mare abadessa a Roma; però no hi va comparèixer,
i la comunitat fou condemnada per rebel·lió mitjançant la publicació
d'una butlla dissolent la comunitat de monges de Sant Joan.
Quant a la muller del suposat comte l'Arnau, Elvira Apillars, va
fer renúncia de tots els seus béns a favor de l'Església l'any 1357, davant
del bisbe de V i c , Pau Gorguera.
La llegenda està estesa per tot el Ripollès, pel Lluçanès, per part
del Berguedà i arriba amb més o menys intensitat fins a bona part de la
Plana de V i c . Es troba des de la Pobla de Lillet fins a Sant Quirze i des
de Camprodon a la mateixa ciutat de V i c . La cançó té un domini molt
més ampli. Ens contava el mestre Felip Pedrell, que era tortosí, que la
seva mare l'emprava com a cançó de bressol. Una doneta de Prades,
que fa uns quants anys que la cantava, l'anomenava «La Jaia Arnava»,
amb referència a la muller del C o m t e , i ensenyava la casa on vivien els

126
protagonistes, que es trobava tres o quatre cases més enllà de la seva.
T a m b é se'n troben variants a Mallorca.
La dansa de Campdevànol pertany al grup de danses en el curs de
les quals hom ruixa les balladores amb aigua aromàtica, rega el sòl o
espargeix aigua o qualsevol altre líquid per un o altre sistema. Aquestes
danses, considerades etnogràficament, sembla que són restes de ceri-
mònies primitives de tipus màgic i caràcter agrícola encaminades a
provocar la pluja, la qual hom tractava d'imitar ruixant inicialment el sòl
i més tard les dansaires, gest que volia imitar l'acte de la pluja, la qual
hom tractava d'obtenir per efecte de màgia simpàtica. La figura final de la
corranda es troba per diferents pobles pirinencs, sobretot per Navarra.
L'aixecament de les balladores sembla respondre també a un simbolisme
màgic pel qual hom tractava d'imitar i obtenir el creixement dels vege-
tals. T a m b é semblen incloure aquest sentit els castells dels Xiquets de
Valls, dels quals també hi ha restes per les contrades pirinenques, i, així
mateix, les altres figures de dansa en què uns ballaires pugen o s'enfilen
damunt dels altres.
E L S M O N E S T I R S

SANTA MARIA DE R I P O L L

1UEN que el monestir de Ripoll ha estat aixecat

tres vegades. Del primer, no se sap quan, com
ni per qui. Quan els sarraïns van envair la terra,
arribaren fins a Ripoll i calaren foc al monestir,
que era tan grandiós, que va cremar set setma-
nes seguides. D'aquella foguera, se n'aixecà una
columna de fum tan alta i espessa, que es veia
des de mitja França. Per les terres d'enllà del Pirineu, va córrer la veu
que els moros havien arribat fins al peu de la carena i que tot ho saque-
javen i cremaven, de què era testimoni aquella immensa columna de
foc que s'aixecava cap al cel com un t o c d'alarma per als pobles
cristians. La nova va arribar ben aviat fins a l'emperador Carlemany,

129
«7
que decidí armar ràpidament un exèrcit i sortir al pas de la moraima per
tal de deturar-la i contenir-la.
Carlemany vingué a Catalunya i va batre els moros fins a derro-
tar-los a Girona, i els féu recular cap a la Moreria. Abans de tornar-se'n
a la seva terra volgué visitar les runes del monestir de Ripoll, que, com
una talaia, havia donat amb la seva immensa fumera el crit d'alarma del
perill que amenaçava el cristianisme. D e la gran desfeta del monestir,
només se'n van salvar set monjos, que vivien mig amagats i com podien
entre el pedregall de les' runes. En veure el magne Emperador se li
van acostar. El més vell i venerable li va explicar que havien pogut
salvar la imatge de Santa Maria; la tenien amagada dins d'una cova
posada al cim d'una pila de pedres que li feien com d'altar i cada dia li
retien culte. Per viure feien de pagesos i conreaven la terra en la mesura
de llurs forces. Carlemany volgué venerar la imatge i va animar els
monjos, que fins aleshores havien estat molt desolats. T a m b é els donà
diners perquè poguessin construir com una pagesia per a soplujar-se,
mentre esperaven poder aixecar un altre monestir tan ric i sumptuós
com el primer, on venerar amb tota dignitat la imatge de Maria, i els va
encarregar que posessin a contribució tot llur esforç per aconseguir la
seva voluntat.

Els set monjos, animats per les paraules de l'Emperador i ajudats

amb els diners que els va donar, es disposaren a complir la seva volun-
tat. Van fer primer una casa per a viure-hi i guardar-hi les eines de
conrear la terra, per tal de poder-se assegurar el sant pa de cada dia.
I, mentrestant, van construir un nou monestir. I, sobretot, cercaren gent
j o v e que els seguís per tal d'augmentar la comunitat i deixar successors
que poguessin continuar l'obra que ells havien començat i portar a bon
terme el desig de Carlemany. Fou, però, el cas que, quan j a tenien
gairebé enllestida la nova obra, els moros van tornar a envair casa
nostra, i en arribar a Ripoll tornaren a calar foc al monestir, que restà
de nou completament arruïnat i destruït.

130
 Van passar molts anys, durant els quals els moros en van fer de les
seves a tort i a dret. La gent de religió havia de viure amagada. Les
imatges foren enterrades en coves per tal de salvar-les de la profanació.
S'escaigué, però, que per aquells temps el comte Jofre el Pilós va
donar una gran batalla als moros pels voltants de Ripoll i els derrotà
completament. Va establir el seu campament vora del lloc on més tard
s'aixecà la població. I conten que de nit va tenir un somni. Veié el
gran Carlemany agenollat davant d'una imatge de Santa Maria, posada
damunt d'un pilot de pedres. Quan l'Emperador hagué fet les seves
oracions, va aixecar-se i començà a parlar al C o m t e . Li digué que era
voluntat seva que aquella imatge fos venerada, com j a ho havia encarre-
gat a uns monjos que ho havien complert; que volia que se li bastís un
gran monestir, el qual fos confiat a l'ordre dels fills de sant Benet; que
cerqués sense parar, que trobaria el que li deia, i que oferís a la Mare
de Déu i al monestir la joia que més estimés de les que aleshores portava.

El c o m t e Jofre va despertar-se fortament impressionat pel somni

que acabava de tenir, i, per més que va rumiar, no va capir l'abast dels
termes «que cerqués, i trobaria, i oferís al nou monestir allò que més
estimava del que portava al damunt». C o m que junt amb el seu exèrcit
portava el bisbe Gutmar, a ell va acudir a veure si amb la seva clara
visió podia interpretar el significat de les paraules de l'Emperador. El
Bisbe tampoc no va pas entendre què volien dir. El Comte, aleshores,
resolgué interpretar les paraules al peu de la lletra i cercà, esperançat.
Jofre abandonà la seva tenda i es dirigí a la multitud de soldadesca
i al poble. Ben aviat va topar amb un monjo que predicava davant
d'una gran munió de gent, convidant-la a venerar una imatge de Maria
que justament aquella nit havia estat descoberta dins d'una cova tapiada,
tota amagada per arbres i bosquim.
T o t s els presents, i amb ells el C o m t e , van seguir el monjo per
venerar la imatge; reconegué tot seguit que era la mateixa que ell havia
vist en somnis, davant de la qual estava agenollat Carlemany.

131
 Aleshores el C o m t e va comprendre clarament les paraules de
Carlemany. A l'instant cridà els mestres de cases més acreditats d'entre
els seus vassalls i els va encarregar que planegessin la construcció d'un
monestir amb la sumptuositat i majestuositat que requeria la devoció
centenària, que la gent amagadament sentia per la imatge de Santa
Maria, i la categoria del gran Carlemany, que li havia confiat l'execució
de l'obra. Va cercar uns monjos benedictins perquè curessin de fer
portar endavant la construcció del monestir, el qual els va concedir
com a estada. Mancava complir el darrer encàrrec de l'Emperador: donar
al monestir la millor joia de les que aleshores portava. Per atendre
aquest manament va nomenar abat de la comunitat de Ripoll el seu fill
Rudolf, que fins aleshores havia guerrejat al seu costat i que també
havia pres part en la batalla que va alliberar el Ripollès de les urpes
sarraïnes.

P o c abans de morir el comte Jofre va escollir el monestir de

Ripoll per ésser-hi sepultat i el convertí en el primer panteó reial dels
magnats i comtes-reis de Catalunya. Ell i els seus foren els primers
d'ésser-hi soterrats.
Fins ara, cada any, la nit dels Morts, el comte Jofre s'aixecava de
la seva tomba i muntant un cavall blanc que j a l'esperava als claustres
del monestir, ràpid com el vent, donava una volta per tot el que havia
estat l'antic domini de la Marca Hispànica, és a dir, de les terres c o n -
querides per ell, per tal de veure si encara es mantenien unides i netes
de sarraïns i d'infidels. En veure que era així, tornava al monestir, el
cavall es fonia i ell s'ajeia altra vegada a la seva tomba a esperar l'any
vinent, per repetir la mateixa correguda. Si algun any hagués vist que
la unitat de la terra perillava o que els moros tractaven de tornar-la
a envair, hauria cridat tota aquella gent que havia lluitat al seu costat i
els molts que per ella havien donat la vida. T o t s , atents a la seva veu,
s'haurien aixecat altra vegada de llurs tombes, haurien tornat a prendre
les armes i, comandats pel C o m t e , novament haurien emprès la brega.

132
 SANT PERE DE R O D A

A tradició explica de diverses maneres l'origen del

monestir de Sant Pere de Roda. T r e s sants homes
molt influents i rellevants dins de l'ordre dels
monjos benets volgueren estendre llur comunitat
per terres d'enllà de la mar llatina i decidiren
emprendre un viatge, a la ventura, amb el propòsit
d'establir-se allí on l'atzar els conduís. Van em-
barcar-se en una barca sense timó, vela, ni rem i es feren a la mar a
m e r c è de les ones. Van sortir de les costes d'Itàlia i navegaren sense
govern durant set dies i set nits, fins que la barca, per ella mateixa, anà
a parar a la platja de Roses. Allí van desembarcar i enfilaren muntanya
amunt. En arribar a l'indret més alt del massís muntanyenc des d'on es
veia el mar, van deturar-se i decidiren establir-s'hi. Van assolir el cim el
dia mateix de Sant Pere, i d'ací que escollissin aquest sant apòstol com
a titular i patró del monestir.

Segons una altra llegenda, la ciutat santa de Roma va córrer greu

perill d'ésser envaïda per infidels. La Santa Seu, temorosa que fossin
profanades les relíquies dels sants més venerats i estimats pel món
cristià, cregué convenient de.portar-les a contrades ben allunyades de
Roma, que oferissin la seguretat que no podia garantir la Ciutat Santa.
D'entre els elements religiosos més ardits i coratjosos es van formar
nombrosos grups de tres individus que es comprometeren a conduir
relíquies a terres i paratges segurs. Van disposar-se moltes dotzenes de
naus que van baixar T í b e r avall fins a la mar, formant com una llarga
processó. Les relíquies també foren conduïdes processionalment fins a
les barques amb tota solemnitat i reverència. Un cop arribades les

133
barques a la mar, cadascuna va emprendre un camí diferent, per bé que
totes es dirigissin cap a tramuntana.
Una nau que conduïa la testa i el braç dret de sant Pere, després de
set dies i set nits de navegar, va arribar fins a la badia de Roses. Els tres
ocupants, amb llurs relíquies, van desembarcar. Amb l'afany de cercar
un lloc ben amagat per dipositar-les, van decidir emprendre la pujada
del massís de muntanyes que s'aixeca vora de la badia. M o l t vers el cim
de la muntanya més alta van trobar una cova que els va semblar prou
amagada i pregona per a poder ben servir d'amagatall al preuat tresor
que portaven. Allí les deixaren, i després aixecaren una paret davant de
l'entrada per tal que no poguessin ésser trobades amb facilitat.
Els tres emissaris se'n van tornar cap a Roma. Passat un temps, i
quan el suposat perill hagué passat, el Papa manà als volenterosos que
havien anat a amagar les relíquies que tornessin a cercar-les i que les
portessin a Roma. Els tres enviats van tornar a recollir-les, però de cap
manera no van poder trobar la cova. Per tota la rodalia havia crescut
un veritable bosc, tan espès i infranquejable, que els fou del tot impos-
sible poder-la descobrir. Van interpretar el cas com un miracle i com un
desig del Cel que les relíquies restessin en aquell lloc, car l'aparició d'un
bosc tan tupit en un espai tan breu de temps no podia ésser sinó un
veritable miracle.
Els emissaris van tornar novament a Roma i exposaren el cas
al Papa, que va creure que, efectivament, era un avís del C e l que les
relíquies havien de restar on foren amagades. Els tres enviats retornaren
a les costes catalanes, i, ajudats per molta gent de la terra, van treballar
ardidament per desemboscar el terreny fins a trobar la cova. Per tal
d'honorar les relíquies com mereixien i de retre'ls el culte degut, davant
de la roca van aixecar una capelleta que més tard es convertí en ermita
i que va arribar a ésser el gran monestir de Sant Pere de Roda.

134

J
 U n a altra tradició explica que un noble cavaller anomenat Pau,
fill d'una de les famílies més distingides de Narbona, no sentia la vocació
del matrimoni i desitjava consagrar-se a Déu. Els seus pares, però, de
totes passades el varen voler casar, i ell, submís i obedient, no volgué
contrariar la voluntat paterna i fou casat amb una de les dames de més
alta nissaga de la ciutat. El cavaller sentia tanta aversió per la vida
conjugal, que al cap de poca estona d'enllestides les noces digué a la
seva esposa que una obligació ineludible l'obligava a sortir un moment
i que no trigaria a tornar. El j o v e Pau se'n va anar. Va sortir de la
ciutat amb l'intent de cercar un lloc per a retirar-se a fer vida d'austeritat
i de penitència. La gran fama del monestir de Sant Pere s'havia estès per
totes les contrades del migdia de França i el cavaller el va escollir per
recloure-s'hi.

La vida dels monjos de Sant Pere, però, li va semblar poc sòbria i

massa folgada en esguard de la penitència que ell desitjava fer, i decidí
recloure's en una cova immediata al monestir, a redós del qual se sentia
bé i confortat, i així li fóra fàcil de poder c o n c ó r r e r a les funcions
religioses. El penitent va viure-hi quaranta anys, sense menjar altres
aliments que les herbetes que ell mateix es collia ni beure més que
aigua. Anava vestit de pells. N o es freqüentava amb ningú i durant
aquest període de temps no va descloure els llavis per parlar. Va morir
en olor de santedat i hom el coneix amb el títol de sant Pau de Nar-
bona. La parèmia l'ha pres com a tipus de comparança per als casats
que no frueixen de la vida conjugal, i en diu:

C o m sant Pau de Narbona,

que és casat i no té dona.

135
 Una variant de la llegenda dóna el cas com a passat molt abans de
la fundació del monestir. Diu també que sant Sergi tenia una imatge
de la Mare de Déu, que venerava posada damunt d'una runa de pedres
que li feien com d'altar. En morir l'anacoreta, la cova restà abandonada
i àdhuc ignorada de la gent, que ni va arribar a saber que hi hagués
viscut un sant ni que per aquells verals hi hagués hagut mai persona
nada. Quan els vinguts de Roma portadors de les-relíquies cercaven un
paratge segur per deixar-les, van trobar la cova del sant amb la imatge
i la runa de pedres i van creure que enlloc millor que allí no les podien
deixar, puix que la cova j a havia estat santificada per la presència del
sant anacoreta.

La cova encara avui és coneguda per Cova de Sant Sergi. Hom

diu que és tan pregona, que una vegada un pastoret j o v e j o v e hi va
entrar, i quan en va sortir era tan vell, que j a tenia la barba blanca i
caminava arrossegant els peus. No va reconèixer ningú del seu poble ni
ningú el va reconèixer a ell, puix que havia passat més d'una gene-
ració. Diuen que en tot el temps que el pastoret restà dins de la cova
no va parar mai de caminar i no va passar mai dues vegades per un
mateix lloc.

Encara una altra tradició diu que, temps era temps, voltava per la
nostra mar un pirata terrible que tot ho assolava, conegut per en « C o r
de Pedra». Un dia va desembarcar a Roses, va saquejar i cremar tant
com va poder i s'emportà captius un reguitzell de gent, entre ells un
noiet d'uns set anys. T o t s els presoners lligats i carregats de cadenes
ploraven i es desesperaven davant de la seva desventura i del trist esde-
venidor que se'ls esperava. L'infant, que deixaren deslligat, no plorava,
ans al contrari, anava consolant els seus pobres companys uns darrera els
altres. La conducta d'aquell infant va cridar l'atenció del pirata, que li
va preguntar com era que no plorava com els altres i que no jugava
com ho fan els infants de la seva edat. El noiet li respongué que D é u

136
Nostre Senyor des del cel li havia confiat la missió de portar una mica
de consol als seus companys que patien el j o u del captiveri. Les paraules
de l'infant van fer mig riure i mig irritar el pirata, però no se les va
poder treure del cap i tornà a parlar amb el minyonet, que li raonà amb
un to tan greu i tan elevat que el va commoure.
Van passar dies i, al pirata, en comptes d'esborrar-se-li les paraules
de l'infant, com més anava més li revivien, fins al punt que va sentir
la necessitat de parlar-hi sovint i acabà per veure en ell un il·luminat per
un Déu que ell no coneixia i la llum del qual va sentir desig de rebre.
Un dia preguntà a l'infant:
— C o m te dius?
—Pere.
— D o n c s Pere em diré j o també i abraçaré la teva religió i seguiré
la llum del teu Déu.
1 el pirata va convertir-se. Abandonà la vida aventurera de la
mar i de la pirateria. Va reunir al seu entorn tota la gent que volgué
seguir-lo i els catalans que havia arrencat de llurs llars i havia fet
esclaus. I volgué anar a viure vora d'allí on havia trobat aquell angelet
de Déu, que li havia fet veure la llum del cristianisme. El pirata Pere
amb la seva gent va establir-se en la muntanya ferotge de Verdera,
on van fundar un monestir del qual fou primer abat, i el segon, l'infant
que va il·luminar-lo.
Ambdós van excel·lir en virtuts i en gràcies divinals, que van
merèixer el do de la santedat. Són coneguts, en el santoral tradicional
popular i no escrit, sota els títols de sant Pere i de sant Peret de Roda.

137
•8
 S A N T M I Q U E L DE C U I X A

=T^L llegendari d'aquest monestir està estretament

~- Higat amb les tradicions de sant Romuald, un dels
j_ ^ . m sants més rellevants que van florir en temps
medievals. Fou monjo del convent de Sant Miquel
de Cuixa. Feia vida d'ermità en una cova propera
a Venècia i fou el qui despertà el sentiment reli-
giós en el c o r del duc Pere d ' O r z e o l o . Quan
aquest magnat, convertit per l'abat Gueri, decidí fer-se monjo del
monestir de Sant Miquel, l'ermità Romuald va acompanyar-lo j u n t amb
altres cavallers i magnats de la c o r t veneciana. M o r t el duc i elevat a la
categoria de sant, Romuald va abandonar el convent i tornà a terres
d'Itàlia. M e n t r e feia vida de penitència i d'oració veié, en una revelació,
que el seu pare Sergi, que havia professat en un convent, volia abando-
nar la vida religiosa per donar-se altra vegada al món. El monjo volà,
sense ales, vers el punt on hi havia el seu pare i el c o n v e n c é de seguir la
vida monàstica, i per tal de complaure'l fundà l'ordre de la camàndula,
de la qual el seu pare fou el primer monjo.

S e g o n s una altra tradició, sant Romuald era cavaller i es va trobar

en el cas d'haver-se de desafiar amb un altre. Quan s'adonà que l'havia de
ferir, va creuar-se de braços i s'abandonà a la mercè del seu contrari,
que davant d'aquest gest no el va atacar. El sant, horroritzat del cas en
què s'havia trobat i a fi que mai més no s'hi hagués de tornar a trobar,
abandonà la carrera de les armes i va abraçar la religió.
Romuald va fer-se monjo, vingué a Catalunya, es presentà al rei
i va demanar-li que li concedís terreny per a aixecar un monestir i terres
perquè, conreant-les, poguessin viure els monjos de la comunitat. El rei
va prometre cedir-li tot el terreny dintre del qual se sentiria el so d'una

138
campana que ell pogués portar al damunt. El sant va agafar una cam-
paneta de les emprades per a dir missa, se'n pujà dalt d'una muntanya
i des d'allí la féu sonar. Va fer un so tan fort i tan potent, que va sentir-se
de més de deu hores a la rodona. EI rei va complir la paraula i li cedí
en domini totes les terres des d'on s'havia sentit la campana.
El sant va fundar el monestir de Sant Miquel de Cuixa al
Vallespir. Quan restà llesta l'obra, es va trobar que no Jtenia campana,
i aquella mateixa amb què havia fet el miracle en repetí un altre: va
créixer i més créixer fins a fer-se tan grossa com les campanes més grans
que mai s'hagin vist. I va servir per a cridar els fidels de moltes llegües
al voltant.
Un dia que sant Romuald estava fent oració vora d'una font va
veure com un àngel baixava del cel per parlar-li i li recomanava que
fundés una nova ordre. El sant va obeir el manament celestial. Recordà
unes paraules i uns consells que havia sentit a Camànduli i en ells
s'inspirà per a la seva ordre, la qual va batejar amb el nom de «caman-
dulenca». Els nous monjos van portar un hàbit molt guarnit de
passamaneria, especialment d'un tipus de borles que van prendre el nom
de «camàndiles» o «camàndules». Eren anomenats frares de la «camàn-
dula». La regla de l'ordre novella resultava molt primmirada, protocol·lària
i meticulosa, fins al punt que hom va associar els conceptes de camàn-
dula i protocol·lisme i creà la forma verbal «estar carregat de camàndules»,
aplicada als meticulosos i primmirats.

La gent del Pirineu sentia una devoció i una admiració tan fortes
per sant Romuald, que temia que un bell dia no se n'anés del monestir.
Decidiren matar-lo per tal de tenir així la seguretat de posseir les seves
relíquies, que consideraven portadores de bé i de favor diví. La conjura
va arribar a oïda del sant, que determinà fugir una nit i d'amagat, a fi
d'evitar que l'assassinessin per excés d'estimació.

139
 S A N T U A R I DE N Ú R I A

O N T A la tradició que, la imatge de la Mare de

D é u de Núria, la va fer sant Gil, que era pastor
i ermità i que la venerava en una capelleta que
ell mateix li va aixecar a la vall de Núria. Quan
van venir els moros, per salvar-la de la profa-
nació la soterrà. Passats uns cents anys, un home
de Palestina va somniar que un àngel li manava
que vingués a Catalunya, que cerqués una vall del Pirineu enmig de la
qual hi havia una gran pedra blanca i a la vora naixien dos riuets. T a m b é
li digué que en aquella vall hi havia un gran tresor enterrat, el qual li va
encarregar que cerqués, ajudat de la gent de la terra, i que en l'indret
on s'assentava aquella pedra blanca aixequés una capella a la Mare
de D é u . Aquell home, que es deia Amadeu, es posà en camí i, pregun-
tant preguntant i després d'un pelegrinatge molt llarg, va arribar fins a la
vall de Núria, on trobà la pedra blanca i els dos riuets. C o m que anava
vestit de manera molt diferent de la gent de la terra, els pastors i els
veïns d'aquells verals van acudir per veure'l i ell els contà el que havia
somniat. T o t s es van posar a cavar i a cercar el tresor amagat de què
l'àngel li havia parlat i junts alçaren la capella a la Mare de Déu.

En p o c temps la van tenir gairebé llesta, però no la podien acabar

de cobrir, i mentrestant hi posaren com una teulada de roba. Heus ací,
però, que dos veïns de Queralbs van agradar-se d'aquella vela tan bonica;
la robaren i, per tant, deixaren la capella sense teulat. Aquella mateixa nit
es desencadenà una tempestat terrible i un llamp va matar els dos lladres.
Els altres veïns de Queralbs, en desgreuge del delicte comès pels seus
companys, van encarregar-se ells sols d'acabar de cobrir la teulada de la
capella.

140
 Per més que cavaven i regiraven tota la vall, no trobaven el tresor
de què havia parlat l'àngel, i gairebé j a es cansaven de cercar, quan heus
ací que els pastors van reparar que en desencadenar-se una tempesta tot
el bestiar de la vall es concentrava en un punt i que després d'allí sortia
un marrà molt gros amb una gran esquella, que menava a cada ramat
tot el bestiar, sense que hi manqués ni es canviés ni un sol cap. Això va
semblar cosa de meravella, i els pastors van decidir cavar i cercar justa-
ment a l'indret d'on sortia aquell marrà misteriós. N o feia pas gaire que
hi cavaven quan van trobar com una volta d'una mena de cambra, dintre
de la qual hi havia la imatge de la Mare de Déu tota voltada de llum
i de perfum, una creu, una campana i una olla, que eren tots els estris
que constituïen el patrimoni del pastor sant Gil. Van portar la imatge
a la capella que j a li havien aixecat. Però heus ací que el pastor que va
trobar-la era de Queralbs, i va voler portar la imatge a l'església del seu
poble. Però quan la van anar a treure de la capella, en arribar al marxa-
peu, va tornar-se tan pesant, que no hi va haver ningú capaç de poder-la
dur, i van creure que la Mare de Déu els volia dir que no desitjava
moure's de la capelleta.

Els veïns de Queralbs es creuen tenir uns drets damunt la Mare de

Déu de Núria, perquè ells van acabar la capella, que no es podia acabar,
i a més perquè la imatge va ésser trobada en terme del seu poble i per
un d'ells. T a m b é es creuen tenir-hi uns drets els pastors, perquè la imatge
és feta i obrada per sant Gil, el seu sant patró i pastor com ells, perquè
ells foren els qui més decididament van treballar per construir la capella
i cercar la imatge i perquè un pastor va ésser el qui la va trobar.
La imatge és feta de fusta de c o r de noguer, com ja ho diu el seu
nom, puix que «núria», en la manera vella de parlar d'aquells temps,
vol dir noguer. La corranda també ho explica:

La Mare de Déu de Núria, les nouetes eren bones,

feta de c o r de noguer; la Mare de Déu també.

141
 Davant de la imatge crema una llàntia que no pot restar apagada.
Si alguna vegada s'apaga, per efecte del vent o per alguna altra circums-
tància, cal encendre-la de seguida, car altrament passaria un gran
cataclisme. Hi ha qui creu que el món s'acabaria. Per això hi ha un
escolanet i un sagristà especialment encarregats de procurar que aquella
llàntia no s'apagui mai.

La campana i l'olla de l'anacoreta i pastor sant Gil, que foren

trobades amb la imatge de la Mare de Déu, han cobrat gràcia miraclera
sobretot per concedir el do de la maternitat a les dones estèrils. Està
molt estesa la devoció de posar el cap dins de l'olla i mentrestant fer
sonar la campana amb la corda que penja al seu costat i hom obté tants
fills com campanades dóna. Les dones que desitgen ésser mares tiren una
almoina dins de l'olla en posar-hi el cap. La tradició ens ha conservat el
record de diversos fets miraculosos, la relació dels quals ompliria moltes
planes i dels què en referim un per mostra.
Els senyors del castell d'Hóstoles portaven molts anys de matri-
moni i no havien tingut cap fill. Van pensar d'oferir una rica joia a la
Mare de Déu, si els concedia fruit de benedicció.
La dama pujà fervorosament al santuari, posà el cap a l'olla i hi tirà
un valuós joiell. Un lladregot que es trobava allí a la vora ho va veure i
es feu intent de robar-lo. Per aconseguir-ho posà també el cap a l'olla
i agafà la joia amb la b o c a , però quan volgué treure la testa no pogué
perquè li havia crescut tant que n'omplia tota la cavitat. Deixà anar la
joia i aleshores pogué treure el cap. Els senyors d'Hóstoles, indignats,
el van castigar i el tancaren a la presó de llur castell.

Expliquen que un dia tornant del santuari un sacerdot de complir

una prometença, a l'entrada de la vall i al peu del començament de la
gorja, va trobar una dona degollada amb un infantó de poques setmanes
que plorava al seu costat. Semblava ésser una captaire. Ningú no va

142
poder-ne donar raó i foren debades totes les indagacions fetes per desco-
brir l'autor del crim i per identificar la víctima. El sacerdot es va fer
càrrec de l'infant, el va educar, el féu home i l'encaminà a seguir la
carrera eclesiàstica. Quan hagué de cantar missa, va escollir l'església
del santuari de Núria. En pujar-hi, al punt mateix on molts anys ell
havia estat acollit pel seu protector, hi va veure un home vell, vestit amb
molta pobresa, que plorava amargament. El desconegut explicà que feia
tants anys que allí, portat per la gelosia, havia degollat la seva muller
i deixat al seu costat un infantó de poc temps. Per por de la justícia fugi
per aquelles muntanyes. Durant tots aquells anys havia passejat errant
els seus remordiments pel món, sentint un horror terrible a tornar a
Núria, avergonyit del seu delicte, fins que se li aparegué la Mare de Déu
i li digué que hi tornés, que allí trobaria remei per al seu mal i salut
per al seu desconhort. El fill es va donar a conèixer al seu pare. En record
del fet, i com una ofrena a la Mare de Déu, en l'indret on fou comès el
crim van aixecar una creu coneguda per Creu «d'En Riba», que deu
ésser el nom del pare i el fill que la van oferir.
Antigament, la gent que visitaven la Mare de Déu de Núria, en
passar per la creu, resaven una oració per a l'animeta de la pobra captaire
que va ésser sacrificada en aquell lloc.

A l · l e g o r i a de l'incendi
del M o n e s t i r d e R i p o l l .
 E L S C A S T E L L S

CASTELL DE CABRERA

^ ^ ^ • ^ — AIREBÉ no en resta més que el record. Es troba

al cim d'una elevada serralada, al terme de
Maçanet de Cabrenys, davant de C e r e t . Amb
referència a aquest castell s'explica la següent
llegenda. Hi havia dos moros germans que eren
molt pobrets i tenien gran afany de riqueses i
poder. Per tenir-ne més van dirigir-se al diable
demanant-li ajuda. Aquest accedí amb la condició que en morir un dels
dos germans l'altre també havia de morir. Els sarraïns s'hi avingueren.
El diable els assenyalà la muntanya de Cabrera, en el cim de la qual
trobarien enterrat un fabulós tresor i podrien alçar un castell, i s'oferí a
ajudar-los.

145
 Els moros van trobar el tresor al lloc indicat i allí mateix alçaren
el castell treballant amb gran afany. Quan gairebé el tenien acabat,
l'enveja es va apoderar d'un dels dos, el qual pensà que, si matava el
seu germà, castell i tresor quedarien per a ell, i així ho féu: deixà fluixa
una de les bastides per on havia de passar el seu germà i, en fer-ho
aquest, la bastida es va ensorrar i quedà mort. El mal germà posà el
tresor dintre d'una gran caixa i abandonà el castell. Així que l'hagué
tancada el diable s'hi ficà dintre sense que el moro ho advertís;
féu un foradet al fons de la caixa i anà llençant per la muntanya les
monedes d'or mentre el moro fugia a cavall.
Per la muntanya de Cabrera es troben unes pedretes de forma
aplanada i més o menys rodones, que el poble coneix per «diners del
diable», i que en altres indrets reben els noms de «dinerets de sant Pau»,
«ulls de santa Llúcia» o «pedretes de la Mare de D é u » . Els veïns dels
voltants de Cabrera creuen que són les monedes d'or del famós tresor
del moro tornades pedres pel diable burleta. Es molt possible que es
tracti d'un tipus de fòssils mnomolites.

El castell de Cabrera, del qual avui no queda gairebé res, fou

destruït pel gran cavaller Roland, nebot de Carlemany, que amb ell
lluitava per treure els moros de terres cristianes. El tal cavaller, que era
un alt gegantàs, portava una grossa barra de ferro com a arma contra
els sarraïns, amb la qual els empaitava i en matava cent a cada c o p
que els donava. Quan j a havia netejat de moros tot el Pirineu, creient
finida la seva feina i no sabent què fer de la vara, la va tirar enlaire
des del pont de Ceret. La feixuga barra va caure damunt del castell de
Cabrera i l'aixafà.

146
 CASTELL DE BESORA

L seu senyor era dur i abusiu amb els seus vassalls i

els exigia estretament tots els mals usos, especial-
ment el que li donava dret damunt de les mullers
dels seus subordinats. Per evitar aquesta vexació
les noies fadrines van jurar no casar-se, i, en testi-
moni de llur decisió, firmaren un document, el
qual ha estat guardat molts anys a la Clareda i,
segons veu popular, en fa pocs que ha passat a un arxiu de Barcelona.

La fermesa de les fadrines de Besora féu que els minyons es

creguessin en el cas de prendre mesures, puix que no podien casar-se
amb cap noia de la població. Per parlar de l'assumpte es reuniren en
un camp situat darrera de can Prat i van acordar, per voler de tots,
matar el senyor de Besora. C o m que era un gran amant de la cacera,
el van convidar un dia a fer una partida, i ell de seguida ho acceptà.
Al cap de poca estona de començada va alçar-se una llebre i tots
es van reunir per tirar-li, però els fadrins, en lloc d'engegar contra la
presa, ho feren contra el senyor, que caigué mort al moment.
La justícia va intervenir en el fet, i tots els fadrins, molt ben
avinguts, en ésser interrogats van contestar el mateix. Entre ells i el
jutge es canvià el diàleg següent:
— Q u i l'ha mort? — N o ho sabem.
—Qui li ha tirat? — T o t Besora plegat.
— P e r què? —Perquè hi era de massa.
La justícia no pogué castigar ningú. Del lloc on va caure mort el
senyor de Besora, que fins aleshores s'havia anomenat simplement
el collet, va dir-se'n el «collet de hi era de massa». Del camp on es van
reunir els fadrins per acordar la mort del senyor, passà a dir-se'n «del

147
mal consell». En aquest camp hi ha una porció de terreny que no lleva
i on cap planta no arrela: és precisament el lloc ocupat pel j o v e n t en
prendre l'acord.

CASTELL DE FINESTRES

L costat d'aquest castell hi ha el monestir de la

Mare de D é u de Finestres. Un dels seus primers
abats, dit Arnau de Finestres, trobà p o c estreta
l'orde monacal i decidí fer una penitència més
rigorosa. S e n'anà al b o s c proper al monestir, es
cavà un sot a terra com una fossa, que li servia
de casa, i restà allí durant quaranta anys només
menjant herbes i resant tot el dia.
U n a vegada la dama del castell, que era bellíssima, va internar-se
pel b o s c i, com que era tan espès, no en va saber sortir; fins se li féu de
nit en la boscúria. La dama cridava demanant ajuda i la seva veu arribà
a orelles del penitent. Sortí del seu sot i, com que estava acostumat a la
tènue claror de la celístia, aviat la trobà i la conduí cap al camí que
podia menar-la al castell. Amb aquella fosca, però, no encertava a cami-
nar, i Arnau l'hagué de portar de bracet. La seva proximitat apassionà
fortament el frare, que, deixant-se portar per la temptació, caigué
en pecat.
L'anacoreta tant s'esborronà del que havia fet que passà tota la
nit desesperant-se. La dama no gosà tornar al castell i l'endemà se li
presentà de nou i l'increpà pel seu procedir. Arnau, confós i volent-
se'n alliberar, la va tirar daltabaix del cingle. Esgarrifat pel nou crim,
es tapà la cara amb horror i, en destapar-se-la, es trobà al davant una
preciosa dama coberta amb un mantell blau ple d'estels. Arnau hi
r e c o n e g u é la Mare de D é u de Finestres.

148
 El frare cavà una fossa al fons del cingle, on enterrà la seva
víctima, i cada nit li anava a resar. Deixà el seu sot per viure a la cova
del cingle, per estar més a la vora de la sepultura de la donzella, prop
de la qual cada dia feia oració. Al cap de poc temps fou devorat pels
llops. Molts anys després fou trobat el seu esquelet amb una llarga
cabellera fins a la cintura i una poblada barba que li arribava als genolls.
En un dels capitells del monestir de Finestres hi ha una escultura
on es veu representat el penitent.

La cova que es troba més avall del castell, on passà la darrera part
de la vida el penitent, es creu que és profundíssima i que arriba fins a
baix, ben a la vora del Fluvià segons uns i fins al mar segons altres. .
En ocasió d'estar el castell assetjat pels moros, que el volien retre
per fam, els cristians, passant per una mina de la cova, anaren a pescar
truites al Fluvià i a proveir-se de tot el que els mancava pels pobles de
la rodalia. Per demostrar al cabdill moro que la rendició del castell per
fam era impossible, un dia el convidaren a sopar i li serviren peix fresc.
El moro restà meravellat i va alçar el setge comprenent que els caste­
llans tenien recursos que ell no coneixia.
Aquesta llegenda s'aplica i atribueix gairebé a tots els castells.

Una altra tradició diu que el senyor de Finestres tenia grans

ramats guardats per una pastora. U n dia aquesta caigué al cingle i no es
féu mal, car la Mare de Déu de Finestres la va salvar. U n s dies després
es presentà a la pastora un senyor i li digué que si es tirava cingle avall
li regalaria un vestit de seda, un collaret de perles i unes arracades d'or.
La pastora s'hi tirà i quedà morta: la Mare de Déu no havia repetit
el miracle.
Si es mira baix del cingle encara es veu la figura de la pastora
esdevinguda un ronyó de pedres.

149
 CASTELL DE CABRENS O DE SERRALLONGA

| 0 en resten més que runes que encara es poden

| veure prop del llogarret rossellonès de Serrallonga,
encimbellades en un esquerpat turó que es troba
I prop de Costoges, sobre la ruta de Prats de M o l l ó
a Arles. Havia pertangut als senyors de Serra-
llonga. La muntanya on és emplaçat, abans havia
estat domini de bruixes i dimonis; el senyor de
Serrallonga amb el seu braó els va esquivar i va dedicar la seva capella
a sant Miquel, per estar així més segur contra les males arts. Mentre hi
hagué la imatge d'aquest sant a la capella, els mals esperits no pogueren
campar per allí; però una nit, quan el castell j a era abandonat pels seus
senyors, el diable envià una tempesta i amb ella un llamp terrible caigué
a la capella i la destruí. Els veïns, tement per la imatge, l'anaren a
treure, i des d'aleshores que el castell és altra vegada cau de les bruixes
del Canigó, que hi van a fer llurs àpats i consells, presidides pel diable.
El senyor de Serrallonga era molt dur i sever amb els seus vassalls,
els quals tractava amb gran rigor i tancava en les terribles presons del
castell. N'hi havia de cinc menes: la presó estreta i fosca on no entrava
aire ni llum, que era la millor; una altra, formada per un pou d'aigua
profundíssim en què contínuament queia aigua damunt del cap dels
pobres castigats, els quals havien de bombar-la sense parar mai, car
s'haurien ofegat. La tercera presó tenia per sostre una espessa capa de
plom que, amb la xardor del sol i l'escalfor que llançaven els mateixos
presos, s'anava fonent i queia ardent i gotejant damunt de la testa dels
pobres encarcerats. Una quarta en forma de nínxol, en la paret, en q u è
els castigats eren aparedats; tan sols treien el cap per dalt, per on els
donaven menjar; dintre d'aquell estret clos, on no es podien bellugar

150
per res, havien de fer llurs necessitats, els excrements es corrompien i els
anaven consumint. La darrera consistia en un pou molt profund on mai
no entrava la claror, tot ple de serps, llangardaixos, escorçons i altres
animals nocius que es cargolaven pel cos del pobre que hi era tancat
i el rosegaven fins a matar-lo.
Aquestes presons eren qualificades d'inferns per indicar el sofri-
ment que s'hi patia; la darrera era tinguda com la més terrible i
pitjor i era coneguda pel «quint infern», m o t que ha passat a prendre
un caràcter proverbial per significar una cosa terrible i indesitjable. Els
pobres que hi morien eren llançats després cingles avall carregats de
cadenes. Els pastors i la gent del veïnat encara creuen veure ossos
d'infortunats estimbats en certes pedres i relleus del terreny.

C A S T E L L DE R O C A B E R T I

R O P de la partió de la Catalunya Ibèrica i la fran-

cesa, al terme de la Jonquera, es troben les seves
runes al cim d'una alta muntanya. La tradició
el compta com un dels més antics de Catalunya.
En una de les moltes invasions que ha sofert el
nostre terrer, aquest castell fou conquerit pels
invasors, i els seus vells senyors quedaren pos-
tergats i reduïts p o c més que a l'ínfima classe d'esclaus. Se'n féu amo
un nou senyor amb sa muller.

Un dels fills de l'antic senyor de la fortalesa, que, per haver-hi

viscut els seus pares, coneixia que els seus voltants eren llocs abundants
en cacera, hi anava tot sovint a caçar. Un dia de tempesta l'obligà,
contra el seu gust, a demanar sopluig al castell i hagué de passar-hi
la nit. La castellana, que havia quedat vídua amb dos fillets, el va veure
i sentí gran simpatia per ell. Malgrat haver estat la raça de la dama i

151
directament el seu marit la causa de la ruïna i pobresa del j o v e caçador
i de la seva família, aquest també es sentí atret pels seus encisos i no
rebutjà pas la conversa com sembla natural.
El minyó, que sovintejava les caceres pels voltants del castell, no
defugi tampoc d'anar-hi sovint, com abans havia fet, i arribà fins a
entaular una certa amistat amb la castellana. Aquesta, presa de forta
passió amorosa, un dia demanà al j o v e caçador que acceptés ésser el
seu marit. El minyó es sentí ferit per un gest de repugnància recordant
les poderoses circumstàncies que impedien el seu enllaç, i digué a la
dama que entre ambdós hi havia un abisme que els separava. La dama
no capí el sentit de les paraules del minyó i cregué que l'abisme a què
aquest feia referència eren els seus fillets. Portada per un rapte de
passió, anà fins al llit on dormien els infants i els degollà. Joiosa perquè
havia fet desaparèixer d'entremig l'obstacle que impedia el seu enllaç
amb el j o v e , li digué que l'abisme era salvat, i el portà fins al llit,
on, enmig d'un bassal de sang, jeien els cossos dels infants. El minyó,
horroritzat, li explicà aleshores quin era l'abisme que els separava.

En sentir les paraules aclaridores, la dama del castell, embogida,

esclatà en una forta riallada i caigué a terra morta. El j o v e caçador fugi
espantat de l'horrible crim que havia presenciat.
Moltes nits, sobretot les de vent i tempesta, es veu voltar per les
runes del castell una dona tota escabellada amb els cabells a lloure,
vestida amb llarga roba blanca, que amb una llanterna volta i revolta
desesperadament cercant i recercant arreu. La gent del país creu que és
l'ànima de la mala mare, que cerca els cossos o les ànimes dels dos
fillets.

152
 CASTELL DE FOLC

A M B É és conegut per Castell de Graves. S'alçava

al cim d'un elevat pic, entre els pobles rossellone-
sos de Molig i Vinçà. Escassament queda un
pobre pedregar del que havia estat un fort i pode-
rós castell. El seu senyor tenia una filla, alta i
cepada, que s'estimava més els durs exercicis
masculins que les delicades feines de la dona. D e
petita el seu company de j o c era un noiet fill de la seva dida, anomenat
Marc, impetuós de caràcter i molt decidit. A força de jugar junts es van
enamorar; però ell era el vassall i ella la senyora. Un dia, sense voler, ell
va trencar una tassa i ella li remarcà que si el seu pare ho sabia podia
castigar-lo durament. EI j o v e M a r c sentí al seu damunt tot el pes de
l'humiliant vassallatge i decidí redimir-se'n alçant-se contra el poder dels
nobles i senyors. La seva estimada li aplaudí el gest.
Feia temps que entre la pagesia del país hi havia malestar i eren
molts els qui renegaven i flastomaven contra la puixança de la noblesa
i contra els tributs i drets que aquesta exercia damunt dels seus vassalls.
S'havien format bandes que actuaven secretament i es reunien de nit en
llocs allunyats de poblat. Realitzaven atacs i cremes en propietats senyo-
rials; però en arribar l'alba tot s'havia esfumat i cada u tornava al seu
lloc sense que ningú sabés qui eren els qui formaven la banda. Els seus
súbdits s'anomenaven «blancs», perquè c o m a distintiu portaven una
llarga camisa blanca posada al damunt de la resta del vestit. M a r c es va
ajuntar a una d'aquestes colles i, com que era el més brau i decidit de
tots, aviat el van erigir en capità de totes les bandes.
C o m a lloc preferit per a llurs juntes escolliren l'ombra d'un gros
castanyer. El cabdill prengué el nom de M a r c del Castanyer. Aquest

153
JO
seguia les seves relacions amb la filla del castellà de Folc, i, decidits a
casar-se molt aviat, van convenir que M a r c la rapte's. Havia de fer-se una
gran festa al poble d'Auleta, on havien d'anar ella i sa mare. A mitges
balles es presentà una banda de blancs que va voltar el poble mentre
Marc entrava a la plaça i s'enduia dalt de cavall la minyona, que s'havia
desmaiat. Es van casar i, passat un quant temps, M a r c va arribar a ésser
senyor del castell. Aleshores va cridar tota la seva gent i constituïren al
seu voltant un petit Estat, lliure de tribut i vassallatge, al qual va donar
el nom de «Llocfranc», i als seus habitants, el de «homes de la deslliu-
rança». Arribaren a conquerir diversos castells i territoris que t o t seguit
ajuntaren al nou Estat.

El comte de Barcelona i el duc de Tolosa, que eren els dos mag-

nats en terres dels quals M a r c tenia establert el seu Estat, el respectaven
i celebravan la seva ardidesa i el seu braó. Un dia el de Tolosa el va
cridar al seu palau per regraciar-li el servei d'haver alliberat de bandits i
saltejadors les seves terres properes a Llocfranc, i li dedicà grans festes
i honors. Mentre M a r c era a Tolosa, va produir-se entre els seus una
escissió per qüestions religioses, car els uns eren catòlics i els altres
albigesos. El Papa els va excomunicar i tots els rectors de les poblacions
properes van predicar en contra seu com a sectari. Quan va tornar al
castell els seus j a s'havien dividit i entre ells augmentava la discòrdia que
no va poder evitar el valent M a r c . D e resultes de la lluita perdé el castell
i amb aquest quedà enrunada la nació creada al seu voltant.

Prop del lloc on hi hagué el castell i la lliure república nascuda al

seu voltant, avui hi ha una ermita on es fa un aplec una vegada a l'any.
Els veïns del llogarret de Molig hi fan ballades al so de la cançó de dansa
típica per al ball al Rosselló, coneguda per la «Bepa»,de la qual es troben
nombroses variants per tot Catalunya. Segons el veïns de Molig, el seu
argument al·ludeix al rapte fet per M a r c de la seva estimada. La versió
rossellonesa de la cançó diu així:

154
 A on és la Bepa, la puja a cavall;
la Bepa galant? pels carrers d'Auleta
N'és a la ribera Bepa va plorant.
a rentar un davantal. — D e què en plores, Bepa?
Mentre que rentava de què en plores tant?
passa el seu galant. —Ploro pels meus pares,
— Q u è en fas aquí, Bepa? que se'm moriran.
Q u è en fas aquí tant? — S i es moren, que es morin,
—Rento unes faldilles, j a els enterraran!,
també un davantal, les tombes són noves,
per anar bonica les estrenaran,
la nit de Nadal.— un solemne ofici
L'agafa i l'emprèn, els en cantaran.

Segons la tradició, al cim del Bassegoda també hi havia hagut un

poble habitat per gent que s'havia deslliurat del j o u de la noblesa. N o li
coneixem nom propi. Bé podria ésser que es referís al mateix «Llocfranc».
Més tard, i seguint j a la tradició de l'existència en aquell cim d'un poble
d'homes lliures, hi van establir un campament els revolucionaris
francesos que van haver de fugir quan el retorn de l'Imperi. Per la seva
situació aïllada, aquest poble interí prengué el nom de «Bensols», que
més tard, per corrupció i possible incomprensió del sentit, es convertí en
«Mussols», que fou aplicat com a qualificatiu a l'ermita allí propera, que
encara avui és coneguda per Sant Joan dels Mussols.

155
 C A S T E L L DE M I L A N Y

IU la tradició que el senyor d'aquest castell, que

s'aixecava entre Besora i Montesquiu, visqué mil
anys i que el veritable nom hauria d'ésser «d'en
Milanys». Un dels seus familiars, anomenat Pla de
Falgars, volgué protegir l'església de Vallfogona,
que es trobava al peu de la muntanya on s'alçava
el castell, i tragué una grossíssima campana de la
capella que hi havia al recinte fortificat. T o t i pesar molts quintars, se
la va emportar a coll cap a la parròquia. Perquè li balancejava arrencà un
gros faig, que féu servir de soscoll, recolzant-lo damunt de l'espatlla
que duia descarregada, per poder evitar el balanç de la campana.
T o t baixant va passar per una era; els batedors irònicament li van
dir que semblava que anava un xic carregat. Mossèn Falgars els contestà
que, si bé hi anava un xic, encara podria portar una mica de blat, si li'n
volien donar, per ajudar les obres de l'església. Els batedors li oferiren
el que pogués portar. N'omplí el buc de la campana, en el qual en van
cabre set quarteres.
En agraïment a haver reconstruït el temple, el nostre heroi hi fou
enterrat, al peu de la porta d'entrada. Damunt de la tomba es llegeix:

Si a l'església de Vallfogona vas,

tant quan entraràs
com quan sortiràs,
trepitjaràs la tomba
de mossèn Falgars.

156
 T O R R E DELS CADELLS O DEL CADELL

S troba situada en terme de Bellver de Cerdanya.

Havia estat dels senyors d'Arança. En ocasió
d'estar gràvida la dama i que el senyor era de
cacera, trucà a la porta una captaire que estava
en el mateix estat i li demanà almoina. La dama
de la torre, no tan sols no li féu caritat, ans li
reprotxà que essent pobra i havent d'anar a
captar posés fills al món. La captaire, presa d'ira, la va maleir i li desitjà
que en lloc d'un ésser humà infantes nou gossos. La dama es sentí al
m o m e n t presa de forts dolors i tingué nou fills, tots nois, petits, que
quasi no s'afiguraven. Presa de remordiment i no sabent com contar al
seu marit el cas, manà a un servent que anés a llançar-los al riu. Aquest
no tingué c o r per a fer el qui li manaven, posà els nou infantons dintre
una cistella i en lloc de llençar-los els portà a casa seva i encarregà a la
seva esposa que els pugés tan bé com sabés.
Quan el marit tornà de la cacera la seva esposa li féu veure que
havia tingut un infant mort i que l'havia enterrat.
La muller del servent tingué cura dels nou noiets, que es van fer
grans, i sempre els va vestir tots completament iguals, de manera que amb
certa facilitat es confonien els uns amb els altres. Quan j a els nois tenien
més de deu anys, un dia el cavaller d'Arança anà a passejar i els va veure.
Quedà admirat d'aquells nou infants tan bonics. Acabà per dir-los que
tindria un gran goig de poder-los ésser pare. La muller del servent li
contestà aleshores que pare els era, i li contà el cas. El cavaller restà
sorprès; però, com que en la fesomia dels infants descobrí un deix que li
recordava la seva, no dubtà de la veritat de les paraules de la dona.
Volgué emportar-se'ls de la casa i tenir-los com a fills seus. Encarregà
mentrestant a la dona que els tingués uns quants dies més.

157
 Arribat a casa seva, amb un pretext envià la seva esposa uns quants
dies fora de la torre, hi féu portar els nou fills i volgué vestir-los rica-
ment i tal com pertocava als fills d'un cavaller. Quan la seva muller tornà
el trobà a taula dinant i voltat dels nou fills que ella havia fet llençar
i que creia desapareguts. T i n g u é un disgust tan gran en veure d e s c o b e r t
el seu crim, que va caure morta.
Es diu que els nou minyons un cop grans esdevingueren tots cava-
llers i coneguts arreu pels «cadells». Foren els qui varen portar la famosa
brega coneguda per «nyerros» i «cadells». La noblesa que hi intervenia
prengué aquest qualificatiu del mal nom amb què ells eren coneguts.

CASTELL DE LLÍVIA

li; E S seves runes es poden veure encara coronant

aquesta població i, segons la llegenda, havia pertan-
gut al rei W a m b a . En certa ocasió que necessitava
un governador d'una part del seu reialme nomenà
un tal Paolus per a complir el mandat. Aquest,
ambiciós, volent-se independitzar, s'erigí ell mateix
en rei i féu armes contra W a m b a . El castell de
Llívia, amb totes les forces concentrades, es va passar a favor de Paolus.
W a m b a no es veié en c o r d'afrontar una batalla amb un n o m b r e
d'adversaris tan crescut i va decidir vèncer el castell per la fam. Però
aquest tenia una mina desconeguda del rei, que arribava fins al S e g r e ,
per on els soldats assetjats podien sortir a pescar i avituallar-se.
S'esdevingué que la filla del rei W a m b a , que estava enamorada del
fill del cabdill Paolus, li féu saber la decisió del seu pare de retre la
fortalesa per la fam. El minyó, per demostrar al pare de la seva
estimada la inutilitat del setge, féu al rei un present de truites acabades

158
de pescar. Per efecte del present W a m b a es donà per vençut, féu alçar
el setge i permeté el matrimoni de la seva filla amb el fill del cabdill.

Quan la invasió portada a cap pels sarraïns, aquests no eren tots

moros: hi havia gran part de berebers. Arribà un moment en què els
berebers sentiren aversió pel fanatisme exagerat dels moros i fins en
certes ocasions feien el j o c als cristians.
Els berebers prengueren com a cabdill Munuza, que havia estat
un dels més braus servidors del rei moro de Granada Abderraman i
es feren forts a Llívia, des d'on desafiaven la fúria del rei moro. Munuza
va enamorar-se bojament de la cristiana Lampègia, filla d'Eudis, duc
d'Aquitània, que vivia a Tolosa, on s'havien refugiat gran nombre de
cristians. Eudis prometé la mà de la seva filla a Munuza amb la condició
que es convertís al cristianisme i ajudés els cristians a la reconquesta.
Munuza fou batejat i casat secretament en una església de Besançon
i tornà a Llívia, on es lliurà a les dolçors de la lluna de mel.

Quan Abderraman conegué la traïdoria de Munuza, foll d'ira,

li envià un fort cos d'exèrcit dirigit per Gedhiben-Zeyam, amb ordre
d'apoderar-se del castell i portar-li el cap de Munuza, costés el que
costés. Els moros van atacar el castell de Llívia amb fúria irresistible
i sorprengueren Munuza mal preparat, car les dolçors de l'amor li
havien fet oblidar les rigors de la guerra, i hagué de retre el castell.
Munuza tingué temps de fugir amb Lampègia. Quan Gedhi s'adonà que
el cabdill se li havia escapat, donà ordres rigoroses a la seva tropa de
cercar-lo i prometé un fort premi a qui el trobés.
L'enamorada parella fou trobada a la Molina, al terme d'Alp,
prop d'una font dita, segons uns, d'en Planes i, segons altres, de la
Reina, en record d'haver-hi trobat els enamorats. A Munuza, li van
tallar el cap, mentre que Lampègia, la bellesa de la qual va deixar
sorpresos els soldats, fou respectada i portada j u n t amb la testa del
marit a presència del capità de les forces. Gedhi també quedà meravellat

159
de la bellesa de Lampègia i decidí fer-ne present al seu senyor. La féu
muntar en un cavall, a la cua del qual fou lligada i penjada la testa de
Munuza per causar major dolor a Lampègia. En emprendre la retirada
la comitiva va trobar-se a Ribes de Freser amb el rei Abderraman, que
acudia en ajuda de Gedhi. V a rebre el present de Lampègia amb gran
goig i la va afegir al seu harem.
Quan el duc d'Aquitània, pare de Lampègia, sabé el que havia
passat, fou pres de gran indignació i armà un gros exèrcit format pels
cristians fugitius de Catalunya i per molts berebers que sentien un fort
odi contra els moros.

C A S T E L L DE S A L E S

O M el situa entre Besalú i Tortellà i és creença

que hi ha grans tresors amagats. U n a vegada van
anar-hi uns desconeguts i, després de llogar gent,
van fer una gran cavada al fons de la cisterna i
encarregaren, sobretot, que cap dels presents no
renegués per res ni llancés cap mala paraula.
Mentre la gent treballava ells llegien grossos
llibres i remugaven paraules estranyes. Un dels masovers del castell, que
hi estava empleat, en tocar una pedra amb el picot va engegar, sense
pensar, un renec, i els desconeguts es van desesperar i digueren que amb
aquella expressió ho havia tirat tot a perdre i que j a no trobarien res.
T a m b é es conta que el senyor rector d'una parròquia veïna va compa-
rèixer allí amb els asperges i que, en fer-los servir, els desconeguts es
van fondre com si haguessin estat de neu.
Una altra vegada uns altres desconeguts van anar pel mateix. Feren
cavar a baix a la quadra. Anaven proveïts de molts queviures. A mitja
feina els treballadors begueren un vi molt dolç i bo que portaven aquella

160
gent. La bullida del vi els va fer adormir a tots i quan es van despertar,
qui sap quant després d'haver-se adormit, no trobaren cap dels descone-
guts. Es creu que es van carregar d'or i que fugi ren.
Un dels cavallers que havia estat amo d'el castell hi anava tot
sovint. En recórrer-lo feia un soroll estrany, sobretot dalt de la teulada.
D e vegades semblava que arrenqués teules; d'altres, que mesurés blat
remenant sacs plens i sotraguejant les mesures, i d'altres, com si trotés
amb el cavall. Mai ningú no l'ha vist, però són molts els qui l'han sentit.
Era conegut pel «Cavaller», o per «la Por». N o s'explica quin pot ésser
el motiu de la presència d'aquest personatge.

CASTELL D'HOSTOLES

ÜpT - N un dels cims del vessant esquerre de la Vall de

~' ^E^'- Pallerols, entre els pobles de Les Planes i Santa
Pau, s'alça el castell d'Hostoles. El seu senyor va
anar-se'n a terres llunyanes, on restà molts anys,
i en tornar vingué casat i amb una filla. Aquesta
sempre estava malalta, i el senyor va obligar els
amos i masovers de les cases de pagès del seu
terme que anessin a vetllar-la, per torn, a les nits. Un dia que tocava
anar-hi als de la casa dita les Planes, la mestressa va manar al mosso que
hi pugés, però aquest s'hi va negar en rodó i li digué que primer perdria
la feina abans que anar al castell a vetllar la noia. Un carboner que hi
havia a la casa va preguntar quina feina calia fer al castell, i la mestressa
contestà que, senzillament, vetllar una malalta. Creient que això no era
pas molt, es comprometé a anar-hi si li donaven quatre duros, una capa
i uns esclops. La mestressa acceptà el tracte i el carboner hi féu via.
La noia no parà en tota la nit d'amoïnar al carboner: es feia girar i
tombar, pujar i baixar del llit, tapar i descotxar. L ' h o m e , ja cansat, li pregà

161
que s'adormís. La noia li digué que mai en sa vida no havia dormit. El
carboner afegí que devia ésser filla del diable, car només el diable i els
seus fills tenen la facultat de viure sense dormir. La noia s'esparverà,
cridà sa mare i li preguntà si ho era, de filla del diable. Sa mare respon-
gué que sí. Aleshores el c a r b o n e r es va senyar i el moment se sentí un
terratrèmol terrible. Era que el castell es desplomava amb gran estrèpit.
Quan l'home es refeu es va trobar entre bardisses i un munt de runes
com les que encara avui es poden veure.

C A S T E L L DE P A R A C O L L S

ES seves ruïnes es troben prop del llogarret rosse-

llonès de Molig. En aquest llogarret van compa-
rèixer un dia dues dones mig mores, mare i filla,
parentes del rei moro de Granada; la mare era
com una bruixa i va endevinar l'avenir en diverses
coses molt importants, motiu pel qual fou mirada
amb cert recel per la gent del poble. La seva filla
era bellíssima. Un dia que estava prop d'una font, va passar el senyor de
Paracolls, que se'n va enamorar i ben aviat s'hi casà. Tingueren un fill,
que van batejar amb el nom de Ramon. Passats dos anys, la moreta va
morir i la seva mare es quedà amb el nin Ramon, del qual tingué cura.
Després desaparegué de Molig, i mai més la van tornar a veure.

Després de molt temps i lliure altra vegada, Guillem de Paracolls

va tornar-se a casar. Al moment, però, que el capellà anava a beneir la
nova unió, va presentar-se a l'altar la seva sogra vestida com una bruixa
i, traient dels plecs del davantal l'infant, que hi duia amagat, el presentà
al cavaller dient-li: «Mira. Ací tens el que és teu; ell és l'únic hereu de
Paracolls i ell serà el teu hereu. Q u e caigui damunt teu i els teus descen-
dents la maledicció». I, prenent altra vegada el nin, va desaparèixer.

162
 Les noces van seguir endavant, però mancades de l'alegria que
haurien tingut. Guillem de Paracolls va tenir dos fills, un noi i una noia,
però no vivia feliç; sempre sentia una inquietud que no el deixava estar
tranquil, car temia que la maledicció es compliria.
Van passar anys i un dia una colla de malfactors posaren setge al
castell per robar-lo. Voltant per la muralla Guillem va sentir com un dels
seus soldats estava en tractes amb els enemics. Immediatament el féu
prendre i manà tancar-lo en una fosca presó. Personalment volgué fer-li
explicar quins tractes tenia amb els assetjadors; però tot fou inútil, car el
soldat no digué ni un mot. Llavors l'amenaçà torturar-lo i en fer-lo
despullar veié amb gran sorpresa que era una dona.
El fals soldat resultava ésser la pròpia sogra, que, per tal d'espiar-lo
i poder-se venjar millor, estava al seu servei i s'havia venut a uns malfac-
tors, els quals, explicà, seguint les seves instruccions, prendrien el castell
d'un moment a l'altre. T a m b é digué que el seu fill no el sobreviuria
perquè ella el dia abans, fent la guàrdia, l'havia emmetzinat amb un verí
terrible que el faria morir cargolat com un cuc. Finalment digué que
l'únic hereu del patrimoni i nom de Paracolls seria el seu fill Ramon,
que portava sang reial a les seves venes.
Guillem, furiós i indignat, no volgué escoltar més; va posar la bruixa
dintre un barril amb bocins de vidre i ple de claus amb llurs puntes de
part de dins i el féu rodolar muralla avall corrent pel cingle. Anà a parar
a un gorg dit encara avui « g o r g de la Mossa».
Malauradament, però, la maledicció de la mala sogra s'acomplia. El
segon fill, al cap de poques hores, moria enmig dels més terribles sofriments.
Una fletxa ferí el cor de Guillem, que va finar a l'acte. El castell, mancat
de direcció, no trigà a caure a mans dels malfactors, que el van saquejar
i incendiar. Sols es van salvar la mare i filla, però restaren pobres i
esmaperdudes. Ramon de Paracolls, primer fill del senyor, desolat enmig
de tanta desgràcia, es féu frare del monestir de Sant Martí del Canigó
i allí va acabar els seus dies.

163
 C A S T E L L DEL C O L L

E R T A N Y I A al baró del Coll i era situat a la parrò-

quia de Sant Andreu del Coll, prop de la Vall de
Bianya. L'hereu de la baronia, Berenguer del Coll,
havia marxat feia anys cap a guerrejar contra els
moros i caigut presoner. Aquests demanaven per
ell un fort rescat, que el baró cregué de fàcil
o b t e n c i ó i demanà al seu germà que el redimís;
però aquest, que s'havia apoderat del seu patrimoni i fet creure als
vassalls que l'hereu era mort, no tenia pas ganes de rescatar-lo.
El fals baró era molt dur amb els seus vassalls i abusava de tots els
seus drets. La mala conducta que portava els tenia indignats, fins al punt
que, aquest, tement una rebel·lió, s'havia proposat ésser menys exigent i
cruel i deslliurar sobretot els seus vassalls del dret de cuixa, promesa que
féu a uns nuvis súbdits seus que estaven a punt de casar-se.
Un dia, però, es presentà el germà gran, el veritable baró Beren-
guer del Coll, que havia estat alliberat pels frares mercedaris, acompanyat
del seu criat. El fals baró, sorprès per la inesperada presència del seu
germà, que havia fet creure a tothom que era mort, digué que ell mai
no li havia estat germà i que era un impostor que li volia usurpar el seu
dret. Atià contra ell la seva gent d'armes i els vassalls fidels, que es van
abraonar contra els dos arribats i tallaren el cap de l'un mentre l'altre es
va escapar. El fals baró havia demanat que li fos portada la testa de
l'usurpador. I, en efecte, li fou presentada tota escabellada, masegada, i
sagnant en tal manera, que no c o n e g u é que era la del criat; Berenguer
del Coll s'havia salvat de la brega.

Després d'aquest fet, entre els soldats i vassalls del baró regnava
malestar i fins uns certs dubtes sobre si ell era o no el veritable baró.

164
Els nuvis a qui el senyor havia promès que alliberava del dret de cuixa
es van casar i, com una cortesia, sortint de noces van anar a saludar-lo.
Però aquest, oblidant-se del que havia promès, féu donar ordre que es
quedés al castell la minyona i que ell se'n tornés. Aquesta actitud del
suposat baró desplagué en gran manera al poble, que s'indignà encara
més. Berenguer, que vivia amagat, sabé el cas i es prestà a ajudar el nuvi
i alliberar la seva muller. Es disfressà d'ermità, se n'anà al castell i digué
que era suplent del de Sant Miquel del Mont, que anava a demanar
almoina i a veure si li podrien donar recapte. Els contà algunes rondalles
gracioses de les que sempre tenen els ermitans per contar i es guanyà
la simpatia de la gent del castell, que àdhuc el convidaren a passar allí la
nit, on estaria millor que a l'ermita. Ell, mentrestant, coneixedor com era
de la disposició del castell, escondrinyà on es trobava la núvia i on
dormia el baró i d'altres detalls que l'interessaven. U n c o p sabé el què
volia va anar a trobar-se amb el nuvi i els seus i els informà de l'existèn-
cia d'una mina que tenia la sortida al peu de la muralla, ben amagada
pel boscam. Els digué on donava i com s'ho podien fer per arribar amb
facilitat a la cambra del baró i a la del costat, on hi havia la núvia, que
encara no havia vist el mal cavaller. Amb les indicacions de Berenguer,
el nuvi pujà al castell i lligà fortament el baró, que, sorprès i esmaperdut,
no oferí cap resistència. Arribà fins on hi havia la seva muller, la qual
s'emportà. T a m b é s'apoderà de les claus d'ambdues cambres i de l'espasa
i el gambeto del baró.

Un cop salvada la minyona, fugiren amb els seus, a corre-cuita, j

emprengueren el camí de Ripoll per posar-se sota la jurisdicció de l'abat
d'aquell monestir.
Quan el baró es refeu cridà els servents, armà tota la seva gent
i sortí en cerca dels fugitius. Si bé aquests portaven molt avantatge, en
canvi ells anaven a cavall i els perseguits a peu. El poble estava alarmat i
la simpatia era tota per als nuvis. En passar per vora del cementiri, un
minyó volgué ajudar en el que pogués els fugitius. S'embolicà amb

165
un llençol a tall de fantasma i, posant-se un corn a la b o c a per estrafer
la veu, sortí a la colla i fingint-se l'ànima en pena del suposat germà
decapitat, tractà al baró d'assassí. Els braus guerrers es van espantar en
veure la fantasma i no volgueren seguir endavant per aquell camí. Van
emprendre'n un altre, però calia fer una gran marrada, i això afavoria els
perseguits.
Quan aquests j a eren gairebé fora dels dominis senyorials, en
passar per Vallfogona, els sortí al pas el famós lluert o llangardaix
gegant, que, ensenyant-los les urpes, amenaçava menjar-se'ls. El nuvi
l'envestí mentre la núvia i els altres seguien llur via, i armat de l'espasa
que havia pres al baró, després de fera lluita, el va matar. Però la brega
el retingué una estona, la suficient perquè l'atrapessin els seus persegui-
dors en el precís moment que acabava de matar el terrible drac. La
núvia i els altres parents es van salvar. Entre els armats s'originà una
gran discrepància, puix que mentre els uns el tractaven de traïdor,
d'altres el veien com un heroi que havia aconseguit matar el terrible
lluert.
El nuvi fou tancat a les fosques presons del castell i després
d'alguns dies condemnat a ésser penjat. La conducta del baró acabà
d'exasperar els vassalls, que aleshores es posaren de part del j o v e . El
dia que havien de matar-lo va produir-se un gran avalot, i, dirigit per
Berenguer, el poble es llançà al castell per la mina secreta i assassinà
el fals baró. T o t h o m , soldats i vassalls, van reconèixer Berenguer com
a senyor. C o m que no tenia fills, féu donació de tots els seus béns
i dominis al j o v e nuvi que amb tant de braó havia mort el lluert de
Vallfogona, estrall de la contrada. A l'església d'aquesta població
ripollesa encara es pot veure la pell de la gran fera morta pel brau
minyó.

166
 CASTELL ROSSELLÓ

ÉS enllà de Perpinyà, prop del poble del mateix

nom, es troba aquest castell, encimbellat en una
alterosa muntanya. Havia estat també del senyor
d'igual nom. La seva muller, Saurimonda, era de
bellesa incomparable. El cavaller Ramon era molt
gelós; en tots els nobles i senyors que freqüenta-
ven la seva residència i parlaven amb la seva esposa
o tan sols se la miraven, j a hi veia un rival.
Rondava el castell un galant trobador, Guillem de Cabestany > que
va sentir per Saurimonda una certa atracció; li dedicava exquisits i
delicats versos, que, escrits en discreta lletra, feia arribar a les seves
mans per mitjà d'un pom de flors. Les paraules tendres i delicades del
trobador feren néixer al c o r de la dama simpatia per ell, car estava
avorrida de la gelosia del seu marit. El trobador ho comprengué i, encès
d'amor, dedicà a Saurimonda les trobes més ardents. Per dissimular el
seu afecte ideà una dama imaginària, a la qual dedicava les seves trobes:
l'anomenava Licoris.
Ramon de Castell Rosselló sospità els amors del trobador i un dia
el tancà en una cambra i el subjectà a un estret interrogatori. Però el
trobador fou prou hàbil per a evadir el cas: digué que, en efecte, estava
pres de forta passió amorosa per una donzella anomenada Agnès.
Les paraules del trobador no convenceren el cavaller, el qual no
parà de furgar fins que arribà a trobar amagat en una arquimesa de la
seva esposa el bitllet amorós que el de Cabestany li havia enviat amb
les flors. Davant d'aquella prova la gelosia de Ramon va arribar al seu
major grau. Féu prendre el trobador pels seus criats i ell mateix el
travessà amb la seva espasa i li tragué el cor, el qual cuinà amb el major

167
zel i gràcia que sabé' i el féu servir a la seva esposa. M e n t r e aquesta va
menjar-se'l, amb cert recel, puix que sospitava o pressentia quelcom
estrany, el cavaller estigué present per veure quin efecte li faria. Un c o p
se l'hagué acabat, Ramon preguntà, amb ira, si li havia agradat el c o r
del trobador, i ella li respongué que sí, que l'havia trobat dolç com cap
altra cosa del món i que, per la b o c a on havia passat el c o r del seu
amant, res més no podia passar-hi. Dit això, va llançar-se per la finestra
des d'on escoltava les trobes del seu galant.

El rei Anfós II d'Aragó féu penjar Ramon de Castell Rosselló per

bàrbar. Els familiars del trobador Guillem de Cabestany, que vivien
a Salou, van recollir el cadàver de llur parent i li feren construir una
tomba monumental, a la qual posaren aquesta inscripció: «Més morts
causen les baixes passions que l'espasa i les epidèmies.»
Hi ha una variant de la llegenda que diu que al peu del castell hi
havia un llac a les aigües del qual el cavaller féu tirar el cos del poeta.
En tirar-se Saurimonda finestra avall anà a parar al mateix llac, on es va
trobar amb Guillem, i llurs cossos es van unir per sempre.
TAULA
 Pàgs.

Pròleg . ™ XIII

FORMACIÓ DELS PIRINEUS 3

LES ROQUES I LES COVES

Les Maleïdes i Els Encantats 5

Ull de Ter 6
El Roc del Frare 7
La Roca del Corb 8
Les bèsties encantades 8
La roca del Gall 9
La roca de Raurella i o
La potada del Mal Esperit 11
La petjada del diable 12
Les coves d'en Riubanys 13
Les coves de Ribes 14
Cova del Lluert de Coll de Canes 15
La cova de Sant Aniol 15
La balma del Mal Forat 16
El graller del Castellet 16
El graller d'Espluga Freda 17
 ELS M E G A L I T S I ELS P O B L A T S
Pàgs.

La cova del moro 19

La casa encantada 20
El tarter dels maneirons 20
Ciutat d'Argent 22
Ciutat d'EngoIastcrs 22
Ciutat de Guils 23
Ciutat de Lanós 24
Malatosca 25
Nibrós 25
Sant Vicenç 26

EL CANIGÓ 3i
ROLAND 67
EL COMTE L'ARNAU 91

E L S M O N E S T I R S

Santa Maria de Ripoll 129

.S"íi/íf Pere de Roda 133
Sant Miquel de Cuixa 138
Santuari de Núria 140
 JUSTIFICACIÓ DEL TIRATGE

De la present edició se n'han imprès els següents exemplars:

Dos
en pergamí, marcats A i B , que contenen, a part, una
doble sèrie dels gravats tirats damunt paper de tina,
una d'elles signada per l'artista.

Cinquanta
numerats de l'I al 50, en paper de tina, que contenen, a
part, una doble sèrie dels gravats, una d'elles signada per
l'artista.

Cent cinquanta
numerats del 51 al 2C0, en paper de tina, que contenen,
a part, una sèrie dels gravats.

Doscetits cinquanta
numerats del 201 al 450, en paper de tina, fabricat espe-
cialment.

Quinze
numerats del 451 al 465, destinats • als col·laboradors.

EXEMPLAR
 AQUEST LLIBRE DE JOAN AMADES

ACOLORIDES PER MANUEL BARRAGAN,

S'HA ESTAMPAT EN ELS OBRADORS
D E LA I M P R E M T A A L T É S , S. L . ,

A C U R A DE
PERE P U J O L CASADEMONT.

BARCELONA, D E S E M B R E 1949.