UNIÓ EUROPEA

1. La construcció de la UE

Després de la 2a Guerra Mundial, van sorgir diferents veus que reclamaven la construcció d’un espai comú
entre els països d’Europa que poses fi definitivament als enfrontaments històrics entre estats. Un dels
motius històrics de l’enfrontament entre França i Alemanya era el control del Sarre, una zona minera i
siderúrgica. 1957 el Sarre s’uneix a la RFA.

L’any 1950 Robert Schuman (Ministre d’Exteriors francès), a partir d’una idea de l’economista Jean
Monet, va presentar la primera proposta de crear un organisme supraestatal (el Plà Schuman), amb
capacitat de control, per damunt dels estats, de tota la producció de carbó i acer de França i de la RFA
(República Federal d’Alemanya). L’RDA va ser un estat creat el 1948 a partir de les zones d’Alemanya
ocupades per francesos, britànics i americans. L’any 1990 es va unificar amb la RDA.

L’any 1951 es crea la CECA (Comunitat Europea del Carbó i l’Acer) entre els països
del BENELUX (Bèlgica, Holanda i Luxemburg), Itàlia, França i la RFA. A banda de complir l’objectiu
d’evitar tensions entre França i Alemanya, l’acord va generar bons resultats econòmics. Tenia com a
objectiu aconseguir la lliure competència en el mercat del carbó i de l’acer, per tal d’aconseguir preus més
barats i assegurar-ne el subministrament.

Font: http://europa.eu/ [en línia]

Finalment el 1957 se signen els Tractats de Roma, que donaran lloc a la creació de dues organitzacions
fonamentals per a la construcció europea: la CEE (Comunitat Econòmica Europea) i la CEEA (Comunitat
Europea de l’Energia Atòmica). També s’anomena EURATOM.

Els tractats de Roma, estableixen com a objectiu prioritari la lliure circulació de persones,
mercaderies, serveis, i capital per tot el territori dels estats membres.

El 1991 es comença una ronda de negociacions per enfortir els nivells d’unitat i establir vincles polítics i
socials més enllà de les relacions econòmiques. Així naixerà la Unió Europea (Tractat de
Maastrich), el 1992. El nou tractat, que havia estat precedit per l’Acta Única Europea (1986), va
modificar profundament la dinàmica comunitària, preparant el procés cap a una unió monetària i
introduint elements d’unió política (ciutadania, polítiques comunes d’assumptes exteriors i interior).

Nova organització de la Unió Europea (T. de Maastrich):

 Àrea comunitària. Principis bàsics.

 Impuls de la ciutadania europea.

 Instauració de la unió monetària i econòmica, i per tant creació del Banc Central
Europeu i l’euro com a moneda de la UE.

 Impuls de la cohesió econòmica i social de tots els estats membres com a objectiu
prioritari.

 Estímul de la cooperació entre països.

 Ampliació del protagonisme del Parlament Europeu.

  Àrea de política exterior i seguretat comunes (PESC).

 Les decisions en política exterior tindran caràcter unitari, així com els temes de defensa i
seguretat.

 Defensa dels Drets Humans.

 Defensa de la democràcia.

 Àrea de justícia i afers interns.

 Cooperació judicial i policial de tots els països membres en temes de terrorisme,

narcotràfic, crim organitzat …

Font http://europa.eu/ [en línia]

L’últim tractat significatiu ha estat el Tractat de Lisboa (2007). Va entrar en vigor el desembre del 2009 i
tenia com a finalitat fer la UE més democràtica, eficient i amb major capacitat per a fer front als
problemes mundials del s. XXI, com per exemple el canvi climàtic. Cal dir, que el tractat havia estat
precedit el 2004 per un intent de ratificació d’una constitució europea que al final no va poder entrar en
vigor en tenir en contra diferents parlaments europeus.

Punts claus del Tractat de Lisboa:

 Es fixa el nombre de diputats del Parlament en 750 més el president.

 El Consell Europeu (presidència de dos anys i mig no renovables) prendrà les decisions per
majoria qualificada (doble majoria), qualsevol decisió ha de tenir el suport de com a mínim el
55% dels estats membres, que han de representar a un mínim del 65% de la població de la UE.
Vincula directament l’elecció del President de la Comissió als resultats de les eleccions europees

 La Comissió Europea: cada Estat membre té un comissari (en els tractats anteriors el seu
nombre havia de ser inferior al nombre d’Estats). Introdueix una relació directa entre la
presidència de la comissió i els resultats de les eleccions al Parlament Europeu.

 Es reforcen la importància de les regions dins de la Unió Europea, reconeixent la diversitat

cultural i lingüística. Es reforça i amplia la Carta de Niça (2000) de drets fonamentals de la UE.

2. Institucions de la UE

La UE és un bon exemple d’organització supranacional amb un complex sistema institucional, amb el seu
propi parlament i el seu propi sistema judicial. Amb el temps ha creat un espai polític, financer, econòmic i
social comú en el qual es garanteix la lliure circulació de mercaderies, serveis, persones i informació,
gràcies a l’aplicació d’una legislació i uns mecanismes financers propis i una política coordinada entre tots
els estats membres.

Institucions de la UE a partir del Tractat de Lisboa (2007)

Font: Geografia. Batxillerat. Ed. Vicens Vives. 2014

Font: modificació pròpia a partir de “Le Figaro”, El País.

* Actualment la presidència del Consell de la Unió Europea recau en Charles Michel (França)

Ene-Jun Francia
2022 T11
Jul-Dic República Checa

Aquesta presidència s’assumeix per torns de sis mesos, en el que s’anomena tríades, és a dir, grups de
tres estats membres (Tractat de Lisboa).

* El Parlament Europeu el presideix actualment Roberta Metsola (3 fins 2024).

 Parlament Europeu: format per 751 eurodiputats. Representa als ciutadans i les ciutadanes europees.
L’elecció es fa per sufragi universal i s’organitza per partits polítics. Té el poder legislatiu, és a dir pot
fer i reformar lleis, aprovar pressupostos. Organitza comissions per treballar i debatre temes concrets.
Controla el Consell de la UE i a la Comissió Europea.
 Consell Europeu [no confondre amb el Consell de la UE, ni amb el Consell d’Europa – aquest últim no
és un organisme de la UE]: representa els estats membres. Constituït pels 28 caps d’Estat o de
govern dels països membres i pel president de la Comissió Europea. Els ministres d’afers exteriors i un
membre de la Comissió els hi donen assistència. S’encarrega de definir les orientacions polítiques i les
prioritats generals de la UE. No té competències legislatives.
 Consell de la Unió Europea: abans s’anomenava Consell de Ministres. Representa als governs dels
estats membres. Format per un ministre de cada estat membre que varia segons el tema tractat. La
presidència canvia cada sis mesos.
 Aprova la legislació de la UE conjuntament amb el Parlament (codecisió) a proposta de la
Comissió Europea.
 Coordina les diverses polítiques econòmiques dels països de la UE.
 Signa acords entre la UE i altres països.
 Aprova el pressupost anual (juntament amb el Parlament).
 Desenvolupa la política exterior i de defensa.
 Coordina la cooperació entre els tribunals i les policies dels països membres.
 Comissió europea: formada per 28 comissaris, un per cada país membre i presidida actualment
per Ursula von der Leyen. Poder executiu. Representa i defensa els interessos del conjunt de la UE i
supervisa i aplica les polítiques comunitàries:
 Proposa noves legislacions al Parlament i al Consell
 Gestiona el pressupost de la UE i assigna fons per desenvolupar polítiques concretes.
 Fa complir la legislació de la UE, juntament amb el Tribunal de Justícia.
 Representa a la UE en l’escena internacional, negociant acords amb altres països.
 Tribunal de Justícia: format per un jutge de cada país membre, renovat cada cinc anys. Garanteix el
compliment de la legislació comunitària. Atén als ciutadans i les institucions que hi recorren.
 Tribunal de Comptes: format per un membre de cada país de la UE (renovació cada sis anys).
Controla el correcte finançament de les activitats, l’execució correcta del pressupost i fa auditories.
 Comitè Econòmic i Social: és un òrgan consultiu. Representa a la societat civil (sindicats, empresaris i
consumidors). Format per 353 membres que representen als grups d’interès econòmic i social de tota
Europa.
 Comitè de les Regions: és un òrgan consultiu. Representa a les autoritats regionals i locals. Format
per 353 membres que representen als països de la unió.
 Banc Europeu d’inversions: és un òrgan financer. Fa préstecs a llarg termini per a projectes d’inversió
de capital (no dóna subvencions).
 Fons europeu d’inversions: és un òrgan financer. Ajuda a les petites empreses.
 Banc Central Europeu: és un òrgan financer. Responsable de la política monetària europea. Té la seu
a Frankfurt (Alemanya), gestiona l’euro, la moneda única de la UE, i preserva l’estabilitat dels preus
de l’Eurozona. És també responsable de fixar les grans línies econòmiques i executar la
política econòmica i monetària de la UE.
 Defensora del poble: actua com a intermediari entre el ciutadà i les institucions comunitàries. Pot
rebre denúncies de ciutadans de qualsevol país membre o de residents (amb domicili legal).

2.1 PIGS

Es tracta d’un acrònim utilitzat a la dècada dels 90 per referir-se a les economies del sud de la Unió
Europea, Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya.
La UE i els seus centres de poder. Font: https://elordenmundial.com/ [en línia]
En el mapa anterior podeu observar com es distribueixen els centres de poder a la UE. Arran de la crisi
econòmica (2008), el sud d’Europa ha anat diluint el seu paper geopolític, de manera que la política
exterior de països com Itàlia, Grècia i especialment Espanya, s’ha vist reduïda a la presentació de resultats
davant la Troika comunitària (Comissió Europea; Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional).
Aquesta rendició de comptes, versió moderna del vassallatge medieval, ha destruït qualsevol mesura
política o econòmica que qüestioni les directrius preses en el triangle Brussel·les-Frankfurt-Berlín. La
conseqüència d’aquest vassallatge ha estat i és la naturalització d’una relació centre-perifèria, amb una
forta concentració del poder decisori i per tant fent impossible una balança geopolítica en el si de la UE.

3.La unificació monetària: l’euro

Font: http://europa.eu/[en línia]

Ja hem comentat que des de l’inici de la creació de la CEE (1957), els països membres van voler formar un
mercat comú on intercanviar amb facilitat els seus productes. Quan el Tractat de Maastrich (1992) dóna
pas a la UE, aquesta es marca com a objectiu la formació definitiva d’una unió econòmica i
monetària (UEM), aconseguida amb la creació del Banc Central Europeu (1999).
Font: http://europa.eu/%5Ben línia]
Bona part del camí ja s’havia fet amb l’eliminació dels drets duaners i les barreres a la lliure circulació de
mercaderies, persones, serveis i capitals. Sens dubte la implantació d’una moneda única significava el pas
més determinant per a la unificació econòmica i financera.
Per tal de realitzar la transició cap a l’euro es van establir uns criteris de convergència:
 Taxa d’inflació: no podia superar en 1,5 punts (%) la mitjana de les taxes dels tres països de la
UE amb inflació més baixa.
 Tipus d’interès a llarg termini: no podien superar en més de dos punts (%) la mitjana de les
taxes dels tres països de la UE amb inflació més baixa.
 Dèficit pressupostari (dèficit públic): no podia superar el 3% del PIB.
 Deute Públic: no podia excedir el 60% del PIB.
 Tipus de canvi: calia haver estat sense tensions importants i dins dels marges de fluctuació del
sistema monetari europeu, almenys durant 2 anys abans de l’examen d‘entrada a la tercera etapa
de la UEM.
La UEM es va desenvolupar en tres fases:
 Fase 1: de l’1 de juliol de 1990 al 31 de desembre de 1993: lliure circulació de capitals entre els
Estats membres, reforç de la coordinació de les polítiques econòmiques i intensificació de la
cooperació entre els bancs centrals.
 Fase 2: de l’1 de gener de 1994 al 31 de desembre de 1998: convergència de les polítiques
econòmiques i monetàries dels Estats membres, amb l’objectiu de garantir l’estabilitat de preus i
unes finances públiques sanejades Es creen l’Institut Monetari Europeu (IME) i posteriorment el
Banc Central Europeu (BCE).
 Fase 3: des de l’1 de gener de 1999: fixació irrevocable dels tipus de canvi i introducció de la
moneda única en els mercats de canvi i en els pagaments electrònics.
Finalment l’1 de gener de 2002 es va posar en circulació la nova moneda. Dinamarca, Regne Unit i Suècia
van optar per no entrar a la zona euro (països que no tenen l’euro com a moneda. La seva política
financera és regulada pel Banc Central Europeu).
Font: Geografia. Batxillerat. Ed. Vicens Vives. 2014

Posteriorment adoptaran l’euro: Estònia (2011), Letònia (2014) i Lituània (2015).

Altres països com Andorra, Mònaco i San Marino també utilitzen l’euro com a moneda oficial i molts altres
el tenen com a moneda informal o oficial.
Per acabar cal fer menció a la posició de l’euro en l’escena internacional, i als avantatges i inconvenients
de l’euro pels estats de la UE. Pel que fa a l’escena internacional cal destacar la rivalitat entre l’euro i el
dòlar per aconseguir el paper de moneda de referència internacional. És indubtable la fortalesa de l’euro
enfront del dòlar des de fa alguns anys, cosa que ha permès que des del 2006 sigui la moneda més usada
en els pagaments en efectiu. Per altra banda i per raons polítiques diferents països (Cuba, Corea del Nord,
etc.) han adoptat l’euro en detriment del dòlar en els seus intercanvis comercials. En el marc europeu,
comentar que la creació de la zona euro ha significat l’eliminació d’obstacles a les transaccions
econòmiques i comercials dels països que l’integren, comportant la pèrdua de sobirania monetària i que
sigui el Banc Europeu qui dicti la política monetària, cosa que impedeix que els estats puguin devaluar
la moneda en èpoques de crisi econòmica per afavorir les exportacions.
4. Les successives ampliacions a la UE
A partir de l’aplicació dels Tractats de Roma (1958) es va posar en marxa la CEE amb sis estats membres,
actualment en formen part 27 estats europeus.
 Països de l’UE 2017. Font: https://www.saberespractico.com [en línia] [Consulta: 04/04/2017]

 En el mapa cal excloure el Regne Unit que va abandonar la UE el gener del 2020.

Membres actuals de la UE:

 1958: BENELUX (Bèlgica, Holanda, Luxemburg) França, RFA, Itàlia.
 1973: Regne Unit (va abandonar la UE 31 de gener del 2020), Irlanda, Dinamarca.
 1981: Grècia.
 1986: Espanya, Portugal.
 1990: RDA (República Democràtica d’Alemanya).
 1995: Àustria, Suècia, Finlàndia.
 2004: Polònia, Hongria, República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Malta i
Xipre (part grega de l’illa)
 2007: Bulgària, Romania.
 2013: Croàcia
Països candidats:
 Albània
 Antiga República Iugoslava de Macedònia
 Montenegro
 Sèrbia
 Turquia
Candidats potencials:
 Bòsnia i Hercegovina
 Kosovo
Condicions d’accés: segons els criteris establerts pel Tractat de Copenhaguen (1993)
 Criteri polític: es demana l’estabilitat institucional suficient per garantir: la democràcia, l’estat de
dret, els respecte als drets humans i el respecte i la protecció de les minories.
 Criteri econòmic: es demana una economia de mercat forta i viable per tal de fer front a la
competitivitat existent dins de la UE.
 Cabal comunitari: es demana l’acceptació i assumpció de la legislació i els objectius polítics i
econòmics europeus existents i en vigor en el moment de l’adhesió.

5. L’Europa de les regions i la Política Regional de la UE

La UE ha deixat clar des de la seva fundació la voluntat i necessitat de disposar d’una estructura de
poder superior a la dels estats. Al mateix temps, els diferents territoris que constitueixen els estats
europeus han anat expressant la seva intenció de tenir una major participació en la presa de
decisions.
Per tal de poder donar resposta a les legítimes aspiracions dels territoris, la UE ha anat desenvolupant
una certa regionalització del poder, implementant el principi de subsidiarietat. Va ser l’any
1993, quan arran del Tractat de la Unió Europea, aquest principi va passar a formar part de la
dinàmica quotidiana de la legislació europea, i es va crear el Comitè de les Regions (CDR).

El CDR, és un òrgan consultiu organitzat en sis comissions (cohesió territorial; medi ambient, canvi
climàtic i energia; polítiques econòmiques i socials; educació, joventut, cultura i investigació; recursos
naturals; ciutadania, governança i assumptes exteriors i institucionals) i format per
representants (353) dels 28 països membres de la UE. Aquest organisme permet participar en la
legislació comunitària a les regions i les ciutats, i els seus representants poden expressar la seva
opinió sobre la legislació que repercuteix directament sobre les seves ciutats i regions.

Per tal de millorar el funcionament i organització territorial, la UE ha implementat el concepte

de regió europea, un territori amb dinàmiques demogràfiques i econòmiques comunes i amb uns
trets geogràfics determinats. Aquesta delimitació operativa té un caràcter administratiu i
estadístic.

Donat que els diferents estats s’organitzen territorialment de formes molt diferents (länders alemanys,
departaments francesos, comunitats autònomes espanyoles, regions italianes, províncies belgues …),
algunes d’elles autèntiques nacionalitats amb segles d’història, Catalunya, Galícia, Bretanya, el país de
Gal·les, Baviera, Escòcia, la UE va dissenyar (EUROSTAT, oficina europea estadística) el 1988
la Nomenclatura d’Unitats Territorials Estadístiques o NUTS.

Jerarquia de les NUTS:

 NUTS1 (entre 7 i 3 milions d’habitants): són les anomenades regions comunitàries

europees (RCE). Són les més grans i acostumen a correspondre a les principals àrees de
planificació econòmica. Actualment representades pels 28 països membres.

 NUTS2 (entre 800.000 i 3 milions d’habitants): es coneixen com a unitats administratives de

base (UAB). És la més utilitzada, ja que permet analitzar el territori i prendre decisions en
l’execució de la política regional.

 NUTS3 (entre 150.000 i 800.000 habitants): es basen en demarcacions territorials ja existents.

Mapa NUTS1 Font http://es.wikipedia.org/ [en línia]

Mapa NUTS2 Font http://es.wikipedia.org/ [en línia]

Mapa NUTS3 Font http://es.wikipedia.org/ [en línia]

A Espanya el nivell de NUTS ha quedat de la següent manera:

NUTS1:

 Zona nord-oest: Galícia, Astúries, Cantàbria.

 Zona nord-est: País Basc, Navarra, La Rioja, Aragó.

 Comunitat de Madrid.

 Centre: Castella i Lleó, Castella-La Manxa, Extremadura.

 Est: Catalunya, València, Balears.

 Sud: Andalusia, Múrcia, Ceuta, Melilla.

 Canàries.

El nivell de NUTS2 correspon a les comunitats autònomes.

El nivell de NUTS3 correspon a les províncies.

A més a més d’aquesta divisió la UE ha definit dues estructures especials de regions:

 Regions ultra perifèriques: aquelles que estan molt allunyades d’Europa però pertanyen a
estats europeus: França: (Guaiana francesa; Martinica i l’illa de Reunión); illes Canàries
(Espanya) i Madeira i Açores de Portugal.

 Regions transfrontereres o euroregions: aquelles que depenen de diferents estats de la UE

i que fan frontera entre elles.

Font http://cepmctgc.blogspot.com.es/ [en línea]

Tot i que la UE és una de les zones més riques del món, no totes les regions de cada país tenen la
mateixa quantitat de població, d’ingressos, infraestructures i equipaments de benestar. Les
desigualtats i per tant les comparacions, encara són més evidents entre països.

Per intentar reduir els desequilibris regionals es va crear la política regional europea, amb
l’objectiu d’impulsar el creixement econòmic de les regions i ciutats de la UE i millorar la qualitat de
vida a través d’inversions estratègiques. A banda, les ajudes i inversions representen un mecanisme
de solidaritat actiu que s’orienta cap a les regions menys desenvolupades. Els fons es destinen a
aquelles zones de la UE que tenen una renda inferior al 75% de la mitjana europea.

L’instrument per dur a terme aquesta política regional són els Fonts Estructurals i els Fons de
Cohesió. Tots els fons són cofinançats entre la UE i els territoris que els reben, el tant per cent
d’aquest cofinançament es decideix en cada convocatòria.

Les diferents ajudes se centren en quatre àmbits preferents:

 Investigació i innovació: per tal d’aconseguit un desenvolupament sostenible.

 Tecnologies de la informació i de la comunicació: per augmentar la competitivitat de la UE

en l’economia mundial.

 Competitivitat de les PIME: tenint en compte que el 99% de les empreses de la UE són
petites i mitjanes.

 Transició cap a economies amb baixes emissions de carboni.

Font: Política regional. UE [en línia]

Fons estructurals:

 FEDER (Fons Europeu de Desenvolupament Regional): creat el 1975, concedeix ajuts econòmics
per a la construcció d’infraestructures i la realització d’inversions productives que generin
ocupació i donin guanys a les empreses.

 FS (Fons Social Europeu): creat el 1958, es destina al finançament d’activitats de formació que
facilitin la inserció laboral dels treballadors aturats i dels sectors socials més desfavorits.

 FEADER: (Fons Europeu Agrícola per al Desenvolupament Rural): destinat a l’àmbit rural finança
l’adaptació dels agricultors a noves formes agrícoles i al desenvolupament de nous sectors
econòmics en zones rurals.

 FEMP (Fons Europeu Marítim i de Pesca): garanteix l’aplicació de la Política Pesquera Comuna.

Fons de Cohesió: creat el 1994 i destinat a estats amb un PIB inferior al 90% de la mitjana
comunitària (si un país supera el 3% del PIB de dèficit públic, no rep cap subvenció). Finança
projectes d’infraestructures relacionats amb el medi ambient i els transports. Actualment els països
amb renda inferior susceptibles de rebre aquests tipus de fons són: Bulgària, República Txeca,
Hongria, Letònia, Lituània, Malta, Polònia, Portugal, Romania, Eslovènia i Eslovàquia.
Font: http://europa.eu/[en línia]

En el període 2007-2013 la política regional va assignar 348.000 milions d’euros (35% del
pressupost comunitari) a finançar projectes als diferents territoris de la UE amb dos objectius:

 Convergència: promocionar el creixement i l’ocupació per tal d’accelerar la convergència de les

regions i els estats menys desenvolupats.

 Competitivitat regional i ocupació. Promocionar la innovació i l’esperit empresarial, la

protecció el medi ambient i el desenvolupament dels mercats laborals de les regions no incloses
en l’objectiu anterior.

 Cooperació territorial europea, reforçant la cooperació transfronterera, interregional i

interestatal.

Pel període 2014-2020 s’han assignat 351.800 milions d’euros d’un total de 1.082 bilions. Els
objectius proposats són:

 Finançament d’infraestructures estratègiques de comunicació i transport.

 Afavorir la transició cap a una economia més respectuosa amb el medi ambient.

 Ajudar a les PIMES a ser més innovadores i competitives.

 Crear oportunitats de treball noves i duradores.

 Reforçar i modernitzar els sistemes educatius.

 Construir una societat més integradora.

Font: La política de cohesió de la UE després de 2013.

Canvis de la política regional en el període 2014-2020:

Un exemple de les accions a dur a terme el tenim en el FEDER, que pretén fer front als reptes
econòmics, ambientals i socials, amb un particular enfocament cap al desenvolupament urbà
sostenible. La Comissió Europea espera que més del 50% de la inversió d’aquest fons entre 2014 i
2020 es destini a zones urbanes.

Com a conseqüència de la crisi econòmica (2007) la UE ha reformulat la seva política regional, de

manera que el nivell d’ajuda i la contribució nacional (taxa de cofinançament) s’adapta al nivell de
desenvolupament econòmic de cada regió:
  Regions menys desenvolupades (PIB inferior al 75% de la mitjana de la UE). S’emporten el
68,7% dels fons de la política de cohesió, amb un cofinançament d’entre el 80% i el 85% de la
inversió.

 Regions en transició (PIB entre el 75 i el 90% de la mitjana de la UE). Reben un 11,6% dels
fons, amb una taxa de cofinançament d’entre el 60% i el 80%.

 Regions més desenvolupades (PIB superior al 90% de la mitjana de la UE, entre elles
Catalunya). Se’ls atorga el 15,8% dels recursos i una taxa de cofinançament del 50%.

Programes especials destinats a resoldre problemes específics que la Comissió Europea considera
d’interès general per a tota la Unió:

 INTERREG: cooperació transfronterera, transnacional i interregional. Es destina fonamentalment

a les regions situades a la perifèria de la Unió.

 LEADER: destinat al desenvolupament sostenible de les zones rurals. Promou la reconversió

agrària i el desenvolupament rural.

 EQUAL: destinat a combatre la discriminació laboral.

 URBAN: destinat a regenerar els barris urbans en crisi o deprimits.

Unificació social i política exterior a la UE

L’any 1992, quan es crea la UE gràcies al Tractat de Maastricht, es creen les bases de la ciutadania
europea, fet que permet que els habitants de la UE puguin circular i residir a qualsevol lloc del seu territori
sense restriccions.

Països membres de l’Espai Schengen. Font: Geografia Batxillerat. Vicens Vives. 2016.
Però no serà fins a l’any 1995 amb l’acord Schengen (veure llistat de països), que es va posar fi als
controls fronterers interns dels estats que el van signar.
Actualment és possible creuar sense limitacions les fronteres internes de 28 països europeus (tots els de la
UE, excepte Irlanda, el Regne Unit, Croàcia i, parcialment Xipre, més Islàndia, Noruega, Suïssa i
Liechtenstein, que participen solament en part de l’acord i mantenen els controls de les seves fronteres).

Malgrat tot, s’han potenciat les fronteres externes de l’espai Schengen a fi d’obstaculitzar l’entrada
d’immigrants il·legals.

Paral·lelament la UE vol crear una política exterior i de seguretat comuna (PESC) liderada per un
representant de la UE en els fòrums internacionals, en els quals pugui expressar d’una manera unificada la
defensa de les opinions i dels interessos europeus.

Unió europea: àmbits social i cultural.

La UE s’ha tornat més heterogènia en els darrers temps arran de les noves incorporacions, a partir de
les quals assistim a un major grau de diferències socials entre els estats membres.

Les polítiques comunitàries treballen bàsicament en benefici dels ciutadans en els següents àmbits:

 Educació: on es proporcionen oportunitats per millorar el desenvolupament personal. El

programa més ben conegut és l’ERASMUS, que permet que centenars de milers d’estudiants
puguin ampliar els seus estudis a diferents universitats de la UE. Cal també destacar el
controvertit Pla Bolonya, en el camp de les reformes educatives.

 Sanitat: la UE garanteix als seus ciutadans l’assistència sanitària en qualsevol país de membre
(targeta sanitària europea).

 Treball i política social: dins del marc de l’Espai Schengen qualsevol ciutadà europeu té dret a
treballar a qualsevol país de la UE amb igualtat d’oportunitats, sense cap nivell de discriminació
(nacionalitat, gènere, …)

En l’àmbit cultural, la gran diversitat de llengües, creació literària, tradicions, costums, producció
cinematogràfica, arts escèniques i plàstiques, radiodifusió, etc., forma part del patrimoni cultural de la
UE, i per tant els esforços se centren a fomentar-la i fer-la accessible a tothom.

La indústria cultural (cinema, mitjans audiovisuals, producció editorial, creació musical, artística, …)
dóna feina a més de 7 milions de persones. Moltes d’aquestes indústries reben ajuts per tal d’aprofitar
les oportunitats del mercat únic i les tecnologies digitals.

La política cultural de la UE queda concretada en:

 Promoció de la cultura europea.

 Mobilitat dels professionals a escala internacional.

 Desenvolupament del multilingüisme.

 Mobilitat dels joves.

 Generalització de l’educació cultural i artística.

 Accés de tots els ciutadans a la cultura.

 Protecció dels drets d’autor.

 Preservació i conservació del patrimoni cultural.