LLENGUA CATALANA I LITERATURA 1 BATXILLERAT

CONTINGUT

1- LES VARIETATS DE LA LLENGUA

1.1- Comunicació
1.2- Concepte de varietat
1.3- La llengua catalana i la seva varietat geogràfica o dialectal
1.4- Varietat funcional o registre: formals (estàndard i especialitzats) i informals
(col·loquial, vulgar i argot)

2- FONÈTICA

2.1- Vocalisme
2.2- Consonantisme

3- MORFOLOGIA

3.1- Substantiu: el gènere

3.2- Adjectiu: la flexió
3.3- Verbs: les irregularitats i qüestions ortogràfiques
3.4- Determinant: remarques
3.5- Adverbi: remarques
3.6- Preposició: remarques

4- SINTAXI

4.1- Remarques sintàctiques dels verbs

4.2- Funcions sintàctiques
4.3- Combinacions binàries de pronoms febles

5- TIPOLOGIES TEXTUALS

5.1- El text: adequació, coherència, cohesió, correcció

5.2- Tipologies textuals: explicativa, argumentativa, narrativa, descriptiva, instructiva,
predictiva

6- TEXT PERIODÍSTIC

6.1- Elements pragmàtics

6.2- Textos periodístics: informatius i d’opinió.
1- LES VARIETATS DE LA LLENGUA

1.1- Comunicació

Lectures:

- Salvador Cardús: Us diré bon dia

1.2- Concepte de varietat

- Llenguatge: capacitat humana per comunicar-se (verbal i no verbal).

- Llengua, o codi lingüístic, és un sistema organitzat de signes que permet

als parlants d’una comunitat lingüística produir i interpretar missatges.
- Llengua: el conjunt de totes les seves varietats.

- Aprenentatge no espontani. - Aprenentatge espontani.

S’aprèn a l’escola. S’aprèn en el context comunicatiu
habitual proper.

- Normes ortogràfiques - Normes comunicatives

Diccionari normatiu
Normes comunicatives

- Llengua estàndard - No és indispensable la llengua

estàndard

- La llengua estàndard és una varietat codificada i normativitzada, que és

coneguda per la majoria dels parlants d’una llengua; és una varietat que
permet superar les diferències dialectals entre els parlants i, per tant,
facilita la intercomunicació dels integrants d’una comunitat lingüística.

- Ús planificat de la llengua - Ús no planificat de la llengua

- S’usa en situacions formals - S’usa en situacions informals

- Registres estàndard - Registres col·loquial, vulgar

i especialitzats i especialitzat (argot)
 Lectures:

- Vicenç Pagès Jordà: Tom sawyer & Huckleberry Finn:

https://www.vicencpagesjorda.net/cat/noms_propis/sawyer_finn.html

- Jordi Solé i Camardons: La comunicació humana

- Umberto Eco: Comunicació no verbal

- Sebastià Serrano: Signes, llengua i cultura

1.3- La llengua catalana i la seva varietat geogràfica o dialectal

Les persones aprenen de manera natural la llengua de la comunitat de què

formen part, però cada individu adapta la seva parla a les característiques de
l’època històrica en què viu, la zona geogràfica d’on prové i el nivell cultural
que té.

La variació lingüística fa referència als canvis que experimenta una llengua

segons l’època, el lloc del domini lingüístic on es parla i el grup social que la fa
servir.

El català és una llengua romànica formada a partir del llatí vulgar que parlaven
els soldats i els colons de l’imperi romà que es van establir a la zona nord-
oriental de la península ibèrica. El domini lingüístic del català actual és el
resultat de l’evolució interna experimentada per la llengua en un territori que
va des de Salses -al nord- fins a Guardamar -al sud- i des de Fraga -a l’oest- fins
a Maó -a l’est-; i a l’Alguer, a Sardenya.
 Milà i Fontanals, l’any 1861, va establir dos grans dialectes per al català:
l’oriental i l’occidental, basant-se en la pronúncia diferent de les vocals àtones
a/e i o/u; als dialectes orientals, a/e àtones es neutralitzen en [Ә], i la o/u
àtones es redueixen a [u]; en canvi, als dialectes occidentals aquestes vocals ni
es neutralitzen ni es redueixen, pronunciant-se clarament diferenciades.

Hi ha dos moments històrics importants quant al domini lingüístic del català: el

primer, el moment del naixement del català com a llengua diferenciada del llatí
(segle VIII dC); el segon, l’expansió d’aquesta llengua, quan ja s’havia consolidat
com a llengua romànica. Els dialectes constitutius (nord-occidental, rossellonès
i part del central) fan referència al primer moment històric; els dialectes
consecutius (part del central, valencià, balear i alguerès), al segon moment
històric.

Lectures:

- La llengua catalana:
https://llengua.gencat.cat/ca/el-catala/origens-i-historia/
1.4- Varietat funcional o registre: formals (estàndard i especialitzats) i informals
(col·loquial, vulgar i argot)

El concepte de registre lingüística (o varietat funcional) fa referència a l’ús que

fem de la llengua segons la situació de comunicació en què ens trobem: formal
o informal.

Registre formal: Registre informal:

situació comunicativa formal situació comunicativa informal

Textos en què preval l’elaboració, Textos en què preval la subjectivitat,

l’organització i la planificació prèvies. l’espontaneïtat i la manca
d’elaboració i planificació prèvies.

Solen vehicular-se a través del canal Solen vehicular-se a través del canal
escrit i segueixen la correcció oral i no segueixen moltes vegades la
gramatical. norma gramatical.

S’usen en àmbits més aviat S’usen en àmbits quotidians i

específics. d’interacció social.

Registres formals Registres informals

Registre estàndard Registre col·loquial

Registre vulgar

Registres especialitzats: Registre especialitzat: argot

cientificotècnic i literari
Registre estàndard:

- Finalitat: ser accessible per a tots els parlants.

- Ús de la llengua: es troba en un nivell intermedi entre els registres més

formalitzats i els informals.

- Mitjans de comunicació generalistes, l’escola i tota mena de relacions que

demanin un grau de formalitat mitjà.

Registre tecnicocientífic:

- Finalitat: ser precís.

- Ús de la llengua: denotació, claredat, precisió conceptual.

- Textos que tenen com a finalitat la transmissió de coneixement especialitzat

(mitjans de comunicació especialitzats...), receptes de cuina, instruccions de
muntatge...

Registre literari:

- Finalitat: obrir camps de significació, crear ambigüitats.

- Ús de la llengua: connotació, figures retòriques.

- Textos que a través del llenguatge pretenen crear una determinada emoció:
els gèneres literaris, la publicitat...

Registre col·loquial:

- Finalitat: comunicació quotidiana àgil i ràpida.

- Ús de la llengua: relaxació de la sintaxi, díctics, riquesa entonativa, frases

curtes i inacabades, improvisació, frases fetes...

- Interacció informal entre persones i relacions quotidianes.

Registre vulgar:

- Presenta les característiques del registre col·loquial, però amb l’ús de

vulgarismes (paraules i expressions malsonants).

Argot:

- Presenta les característiques del registre col·loquial, però amb una voluntat
comunicativa críptica (argot de professions i argot de grups marginals).
Lectures:

- Política i llenguatge corporal: Donald Trump

https://twitter.com/POTUS45/status/830141366059536384?ref_src=twsrc
%5Etfw%7Ctwcamp%5Etweetembed%7Ctwterm%5E83014136605953638
4%7Ctwgr%5E%7Ctwcon%5Es1_c10&ref_url=https%3A%2F%2Fcnnespano
l.cnn.com%2F2017%2F02%2F11%2Fel-incomodo-saludo-de-mano-de-19-
segundos-entre-donald-trump-y-shinzo-abe%2F

- Patrycia Centeno: Política i moda: la imatge del poder

https://www.politicaymoda.com/blog/

- Jesús Tuson: Sobre la tolerància

- Jesús Tuson: Contra tabú, eufemisme

 2- FONÈTICA

2.1- Vocalisme

Vocalisme tònic Vocalisme àton

[á]
[é] [ə]
[έ]
[í] [i]
[ɔ´]
[ó] [u]
[ú]

Documents:

- Obertura i tancament E i O

- Diftongs
2.2- Consonantisme
 - Correspondència entre sons consonàntics i grafies

Sons bilabials
<p> pop
[p]
<b> tub
<b> bosc
[b]
<v> vaixell
<b> sabata
[β]
<v> savi
<m> tema
[m]
<n> tanmateix
Sons labiodentals
[f] <f> fada
[v] <f> afganès
<m> triomf
[ɱ]
<n> infinit
Sons dentals
<t> tros
[t]
<d> sud
[d] <d> dent
[δ] <d> seda
Sons alveolars
<s> sol
<ss> pressió
[s]
<c> cistell
<ç> força
<s> posar
[z]
<z> quinze
[ts] <ts> potser
[dz] <tz> tretze
[l] <l> literatura
[ɾ] <r> pera
<r> rosa
[r]
<rr> carro
[n] <n> nena
Sons palatals
<x> xocolata, panxa, guix
[ʃ]
<ix> greix
<j> boja, joc, jugar
[ʒ]
<g> gent, pàgina
 <tx> cotxe
[tʃ] <ig> raig
<g> mig
<tj> platja
[ʤ] <tg> metge
<dj> adjectiu
[ʎ] <ll> lluna
[ɲ] <ny> llenya
Sons velars
<c> casa
[k] <qu> sequera
<g> psicòleg
<g> gat, got, guant
[g]
<gu> guerra, guitarra
<g> figa, segon, agut
[γ]
<gu> figues, seguir
[ŋ] <n> sang, encara
Dígrafs que no se separen
ny pi-nya
ll co-llir
gu pi-gues
qu mà-qui-na
ig ba-teig
Dígrafs i lletres dobles que se separen
rr guer-ra ix cai-xa tx cot-xe tm set-ma-na l·l col-le-gi
ss pas-si-ó tj plat-ja tl at-le-ta tn èt-ni-a mm im-mò-bil
sc as-cen-sor tg met-ge tll es-pat-lla tz tret-ze nn in-nat
3- MORFOLOGIA

3.1- Substantiu: el gènere

Interferències de gènere
Noms masculins Noms femenins
una allau
els afores
una amargor
un anell
una anàlisi
els antípodes
una àncora
un avantatge
una aroma
el bacteri
una au
el compte
la cercavila
el costum
la calor
el corrent
la claror
el deute
una crep
el dot
la dent
el dubte
una esplendor
un escafandre
la frescor
els espinacs
la gènesi
un estratagema
una nespra
el front
una olor
el full
les postres
el llegum
la psicoanàlisi
el lleixiu
la remor
un orde (comunitat)
la resplendor
un orgue
la resta
el pebre
la sida
el pendent
la síncope
el senyal
la síndrome
el tèrmit (insecte)
la suor
el titella
les alicates
Noms que canvien de significat segons el gènere
Masculí Femení
el canal = 'via d'aigua' la canal = 'conducte', 'canonada'
el canalla = 'malvat' la canalla = 'mainada'
el pudor = 'modèstia' la pudor = 'mala olor'
el còlera = 'epidèmia' la còlera = 'ràbia'
el cremallera = 'ferrocarril' la cremallera = 'per cordar'
un editorial = 'article periodístic' una editorial = 'empresa'
el fi = 'finalitat' la fi = 'final'
el guia / la guia = 'professional' la guia = 'document, llibre'
el llum = 'aparell que fa llum' la llum = 'fenomen físic'
el paleta = 'professional' la paleta = 'eina'
el planeta = 'astre' la planeta = 'destí'
el pols = 'batec del cor' la pols = 'partícules de terra'
el salut = 'salutació' la salut = 'estat de l'organisme'
el son = 'descans' la son = 'ganes de dormir'
el terra = 'sòl' la terra = 'planeta'
el vall = 'fossa excavada' la vall = 'depressió entre muntanyes'
3.2- Adjectiu: la flexió

Masculí singular Femení singular Masculí plural Femení plural

Ferri Fèrria Ferris Fèrries

Forà Forana Forans Foranes

Ardu Àrdua Ardus Àrdues

Roí Roïna Roïns Roïnes

Contemporani Contemporània Contemporanis Contemporànies

Atroç Atroç Atroços Atroces

-al, -el, il Actual, fidel, civil

-ant, -ent Elegant, exigent

-ar Regular

-a Persa

Invariables en singular Acabats en: -e Alegre

i plural
-ble Amable

-me Uniforme

-ne Solemne

-aire Xerraire
 3.3- Verbs: les irregularitats i qüestions ortogràfiques

Els verbs irregulars són aquells que no segueixen el model de la flexió regular, és a dir, que
presenten variacions al lexema i al morfema.

Es consideren verbs irregulars els que no segueixen plenament els verbs considerats models:

- cantar (primera conjugació, verbs acabats en -ar),

- batre i témer (segona conjugació, verbs acabats en -er o -re),
- dormir i servir (tercera conjugació, verbs acabats en -ir).

Tots els verbs de la primera conjugació (verbs acabats en -ar) són regulars excepte anar i estar.

A la segona conjugació (verbs acabats en -er o -re), molts verbs són irregulars.

A la tercera conjugació (verbs acabats en -ir), la majoria dels verbs són regulars.

3.3.1- Verbs irregulars de la 1a conjugació

- Cal aprendre els temps verbals simples (en aquest tema, no cal aprendre els compostos)
dels verbs ANAR i ESTAR (podeu consultar https://www.diccionari.cat/).

- Als verbs acabats en -iar / -uar, moltes formes verbals del present de subjuntiu i
l’imperatiu porten dièresi.

Exemples: canviar, suar

CANVIAR CANVIAR SUAR SUAR

Present subjuntiu Imperatiu Present subjuntiu Imperatiu

Canviï Suï
Canviïs Canvia Suïs Sua
Canviï Canviï Suï Suï
Canviem Canviem Suem Suem
Canvieu Canvieu Sueu Sueu
Canviïn Canviïn Suïn Suïn
3.3.2- Verbs de la 3a conjugació

3.3.2.1- Verbs purs i incoatius

A la 3a conjugació, els verbs (tant si són regulars com irregulars) es classifiquen en dos
grups: purs o incoatius.

La manera més fàcil de veure-ho és conjugar la 1a persona del present d’indicatiu.

Els verbs purs es conjuguen com el verb “dormir” (jo dormo).

Així, són purs verbs com “sentir” (jo sento), “collir” (jo cullo), “cosir” (jo cuso)...

Els verbs incoatius es conjuguen com el verb “servir” (jo serveixo, ell serveix).
És a dir, entre el lexema (serv-) i la desinència verbal (-o) s’afegeix el que s’anomena un
increment (-eix-):

serv+eix+o (en canvi, a “dormo” no hi ha cap increment: dorm+o).

Així, són incoatius verbs com “fregir” (jo fregeixo), “llegir” (jo llegeixo), “patir” (jo
pateixo)...

Sovint conjuguem equivocadament com a incoatius verbs que són purs; aquests són els
més importants:

Recollir (recullo, no pas recolleixo)

Escollir (escullo, no pas escolleixo)
Descosir (descuso, no pas descoseixo)
Consentir (consento, no pas consenteixo)
Pressentir (pressento, no pas pressenteixo)
Ressentir (ressento, no pas ressenteixo)
Escopir (escupo, no pas escopeixo)
Ajupir (ajupo, no pas ajupeixo)

3.3.2.2- Collir, cosir, escopir, sortir, tossir

La vocal “o” del lexema d’aquests cinc verbs (i els seus derivats, per exemple: “recollir”,
“descosir”, “recosir”), quan és àtona, s’escriu o.

Exemples: sortim, sortiu, collia, tossiria, cosiré...

3.3.2.3- Dièresi

Molts verbs de la 3a porten dièresi (cal parar-hi atenció).

Exemples: agraïm, agraïes, agraïren, agraït...

3.3.3- Verbs irregulars de la 2a conjugació

3.3.3.1- Irregularitat de la velarització de l’arrel

Aquesta és la irregularitat més complexa.

La principal irregularitat morfològica és la velarització de l’arrel: a l’arrel del verb, s’hi

afegeix una consonant “-gu-“ o “-qu-“ (aquestes consonants s’anomenen velars, d’aquí
que es parli de velarització de l’arrel).

Aquesta irregularitat es produeix quan la 1a persona del present d’indicatiu acaba en

la lletra “-c” (“bec, estic, vinc, visc, dic, moc, trec...”); en català, hi ha molts verbs amb
aquesta característica.

Aquesta velarització (la introducció d’una “-gu-“ o “-qu-“ a l’arrel) es troba en uns
determinats temps verbals:

passat simple,
present de subjuntiu,
imperfet de subjuntiu,
imperatiu.

Observeu aquests exemples dels verbs “Aprendre, Beure, Conèixer, Desaparèixer,

Moure, Resoldre”:

en cap d’aquestes arrels hi ha cap “-gu-“; però, com que la 1a persona del singular del
present d’indicatiu acaba en “-c”, al passat simple, al present de subjuntiu i imperfet de
subjuntiu, s’hi incorpora una “-gu-“.

Present indicatiu Passat simple Present subjuntiu Imperfet subjuntiu

jo aprenc aprenguí Aprengui Aprengués

jo bec begueres Beguis Beguessis
jo conec conegué Conegui Conegués
jo desaparec desapareguérem Desapareguem Desapareguéssim
jo moc moguéreu Mogueu Moguéssiu
jo resolc resolgueren Resolguin Resolguessin
 3.3.3.2- Irregularitat de la velarització de l’arrel a l’imperatiu

Aquesta és la irregularitat més difícil de controlar.

A l’imperatiu, si la 2a persona del singular NO duu una consonant velaritzada (-gu-), la

2a persona del plural TAMPOC no la durà.

Observeu aquest exemple dels verbs “dir, beure, conèixer” (“dic, bec, conec”).

Fixeu-vos en la diferència entre l’imperatiu de “dir” i els de “beure, conèixer”:

a la 2a persona del singular de l’imperatiu de “dir”, s’hi incorpora una “-gu-“ (“digues”);
en canvi, a “beure i conèixer” no (“beu, coneix”), i, per tant, tampoc no s’incorpora a la
2a del plural (“beveu, coneixeu”)

Tu Digues Beu Coneix

Ell / Ella Digui Begui Conegui
Nosaltres Diguem Beguem Coneguem
Vosaltres Digueu Beveu Coneixeu
Ells Diguin Beguin Coneguin
 3.3.3.3- Poder, Voler

Els verbs “poder” i “voler” fan tot el present de subjuntiu i l’imperatiu amb “u” (tant si
l’arrel és tònica com si és àtona).
Fixeu-vos que hem de parar atenció sobretot quan la “u” és àtona (en vermell, al
requadre), ja que podem dubtar si escriure “o” o “u”.

Present subjuntiu Imperatiu Present subjuntiu Imperatiu

Pugui Vulgui
Puguis Pugues Vulguis Vulgues
Pugui Pugui Vulgui Vulgui
Puguem Puguem Vulguem Vulguem
Pugueu Pugueu Vulgueu Vulgueu
Puguin Puguin Vulguin Vulguin

A la resta de temps verbals, quan la primera vocal del lexema és àtona (en vermell a
l’exemple del requadre), escriurem “o”. Exemple:

Present indicatiu Imperfet subjuntiu Present indicatiu Imperfet subjuntiu

Puc Pogués Vull Volgués
Pots Poguessis Vols Volguessis
Pot Pogués Vol Volgués
Podem Poguéssim Volem Volguéssim
Podeu Poguéssiu Voleu Volguéssiu
Poden Poguessin Volen Volguessin
 3.3.3.4- Treure, Jeure, Néixer

La primera vocal del lexema, quan està en posició àtona, s’escriurà “a”.

Exemple (en vermell quan la vocal és àtona):

Present indicatiu Imperfet indicatiu Futur simple

Trec Naixia Jauré
Treus Naixies Jauràs
Treu Naixia Jaurà
Traiem Naixíem Jaurem
Traieu Naixíeu Jaureu
Treuen Naixien Jauran
3.4- Determinants: remarques

• Articles: la senyora, uns homes.

• Demostratius: aquest matí, aquelles paraules.
• Possessius: el meu barri, ma mare.
• Numerals: tres ampolles, el cinquè carrer.
• Quantitatius: molts exercicis, unes quantes preguntes.
• Indefinits: algun dubte, cada dia.
• Interrogatius: quins nois?, quantes vegades?
• Exclamatius: quina gana!, quants problemes!

3.4.1- Article

A la majoria del domini lingüístic català, els antropònims van precedits d’article:

el Pere = en Pere
la Clara = na Clara
l'Enric = n'Enric
l'Alba = n'Alba
la Isabel = na Isabel

L'article personal es contrau quan, en masculí, es troba amb la partícula ca (='a casa de'):

ca + en = can (Can Rull, Ca n'Oriach)

ca + el = cal (Cal Ganxo, ca l'Enric)

3.4.2- Demostratiu

Indiquen la proximitat o llunyania respecte de l'emissor del missatge.

En alguns dialectes -en valencià, per exemple- existeix una posició intermèdia com en castellà,
és a dir, la posició que indica proximitat al receptor del missatge: aqueix, aqueixa, aqueixos,
aqueixes o eixe, eixa, eixos, eixes.

3.4.3- Possessiu

Indiquen possessió, pertinença o relació d'algú o d'alguna cosa respecte del nom que
determinen. En català tenim dos paradigmes de possessius, els tònics i els àtons.

Els àtons només s'utilitzen per a les relacions de parentiu i en algunes locucions i frases fetes: ma
mare, mon oncle, cada terra fa sa guerra, sa majestat...
Els possessius tònics:

- Si coincideixen amb algun altre determinant, solen anar darrere el nom: aquell cotxe
meu.

- Quan l’expressió s’introdueix amb preposició, cal situar-lo darrere: a casa meva, a càrrec
teu, prop meu, davant vostre...

- Els possessius llur / llurs només es poden fer servir quan el nombre de posseïdors és
plural i són equivalents a les formes el seu, la seva, els seus i les seves:

Els alumnes i llur professor, però no *l'alumne i llur professor o *el professor i llurs
alumnes.

- En català cal evitar al màxim l'ús del possessiu i, per tant, cal prescindir-ne quan la
relació de pertinença sigui òbvia:

Va perdre el mòbil i no pas *va perdre el seu mòbil.

3.4.4- Numerals

Escrivim guionet (D-U-C): entre les desenes i les unitats (trenta-u), entre les unitats i les
centenes (dos-cents).

El femení de dos és dues (dues noies).

L’abreviatura dels numerals ordinals es fa de la manera següent:

- En singular, s’hi posa només l’última lletra: 1r, 1a, 2n, 2a, 3r, 3a, 4t, 4a, 5è, 5a...

- En plural, s’hi posen les dues últimes: 1rs, 1es, 2ns, 2es, 3rs, 3es, 4ts, 4es, 5ns, 5es...

3.4.5- Quantitatius

Indiquen quantitat d’una manera imprecisa.

Variables Invariables

Poc, poca, pocs, poques Força

Molt, molta, molts, moltes Massa
Tant, tanta, tants, tantes Més
Quant, quanta, quants, quantes Menys
Bastant, bastants Prou
Gaire, gaires
Gaire s’utilitza en oracions negatives, interrogatives, condicionals i darrere “sense”; en altres
casos utilitzem “molt”:

No hi ha gaire menjar = *No hi ha molt de menjar

Has vist gaires alumnes? = *Has vist molts alumnes?
Si trobes gaires bolets, avisa’m = *Si trobes molts bolets, avisa’m
Ho ha fet sense gaire esma = *Ho ha fet sense molta esma

3.4.6- Indefinits

Determinen el nom amb un mínim de precisió.

Variables Invariables

Tot, tota, tots, totes Cada

Algun, alguna, alguns, algunes Cap
Ambdós, ambdues, tots dos, totes dues Sengles
Cada un, cada una, cadascun, cadascuna
Mateix, mateixa, mateixos, mateixes
Qualsevol, qualsevulla, qualssevol, qualssevulla
Altre, altra, altres
Tal, tals

- “Mateix” és un determinant, mai un pronom:

La mateixa cançó de cada dia.

*Treballa en un magatzem i és l’encarregat del mateix = Treballa en un magatzem i n’és
l’encarregat.

- Per emfatitzar el nom, cal utlitzar el determinant “mateix”, no pas “propi / pròpia”:

*El propi director va venir a dinar = El mateix director va venir a dinar

- “Tot” esdevé invariable davant de topònim que no vagi precedit d’article:

*He viatjat per tota Europa = He viatjat per tot Europa

3.5- Adverbi: remarques

- Fa exercici corrent cada dia.

- Fa els deures corrents.

- Parla amistosament però contundent. = Parla amistosament però contundentment.

- Dissabte entrenem. / El dissabte entrenem.

- Alhora / A l’hora
- Aleshores / A les hores
- Quan / Quant
- Enlloc / En lloc
- Pertot / Per tot

- En Pau jugava i, mentrestant, la Laia llegia (adverbi, modifica el verb) / Mentre estens
la roba, faré el sopar (conjunció, relaciona oracions)

- De tant en tant; Tot seguit = *Acte seguit

- Són (a) dalt. (situació)

- Són (a) baix. (situació)
- El carrer s’enfila amunt. (direcció)
- Has de tirar avall. (direcció)

- A les nits treballa molt.

- A les nits no treballa gaire.
- Treballa gaire a les nits?
- Si plou gaire, ens quedarem a casa.
- Avui no ha vingut gaire gent. / *Avui no ha vingut massa gent.
- He menjat massa. / No he menjat gaire.

- Gens (adverbi) / Res (pronom)

- Gairebé són les deu. / No l’he trobat gaire bé.

- *Inclús = Fins i tot

- Potser / Pot ser
- *Igual venen avui. = Potser venen avui.

3.6- Preposició: remarques

- a, de, per, + Infinitiu (*en, *amb + Infinitiu)

- S’exercita en el maneig del diccionari = *S’exercita en manejar el diccionari. = S’exercita
a manejar el diccionari.
- L’amenaçà amb una expulsió = *L’amenaça amb expulsar-lo. = L’amenaçà d’expulsar-lo.
- Al sortir de casa, va començar a ploure. = En sortir de casa, va començar a ploure.

- L’amenaçà amb l’expulsió. = *L’amenaça amb que l’expulsaria. = L’amenaçà que

l’expulsaria. = L’amenaçà amb el fet que l’expulsaria.
- diferent de
- por de
- olor de

- Parts del dia: “a” (al matí, a la tarda, al vespre...)

- Estacions de l’any: “a” (a la primavera...)
- Festes: “per” (per Nadal...)

- Anirem a la platja. = Anirem cap a la platja.

- Pujaré a les golfes. = Pujaré fins a les golfes.

- Com a = en qualitat de, en concepte de (Li parlo com a soci del club)
- Quant a (*En quant a) aquest assumpte, ja en parlarem.

- Ha pujat l’atur a causa de (*degut a) la crisi.

- El mal humor és degut a la intensitat del treball.
4- SINTAXI

4.1- Remarques sintàctiques dels verbs

4.1.1- Les formes no personals del verb

- Simultanieïtat del gerundi: Corre escoltant música.

- Anterioritat del gerundi: Havent descansat anirem a fer un volt.
- *Posterioritat del gerundi: El guàrdia l’aturà i li feu (*fent-li) pagar una multa.

4.1.2- Ús sintàctic d’alguns verbs

- Verbs transitius que s’usen incorrectament com a intransitus:

afectar, apassionar, concernir, emprenyar, horroritzar, impressionar, incomododar,

interessar, molestar, preocupar, sorprendre.

*Li afecta molt tot això. = L’afecta molt tot això.

*Li impressiona tot això. = L’impressiona tot això.

- Verbs intransitius que s’usen incorrectament com a transitius:

telefonar, trucar, importar

*El telefonaràs demà? = Li telefonaràs demà?

*L’importa tot el que dius. = Li importa tot el que dius.

- *Donar un petó, llàstima, classe... = Fer un petó, llàstima, classe...

- Verbs no pronominals que s’usen incorrectament com a pronominals:

baixar, caure, callar, marxar, pujar, saber.

*Calleu-vos! = Calleu!
*Se sap la lliçó. = Sap la lliçó.

- Verbs pronominals que s’usen incorrectament com a no pronominals:

aprimar-se, engreixar-se, entrenar-se, passar-s’ho bé / malament.

*Avui ha entrenat bé. = Avui s’ha entrenat bé.

- Formes incorrectes

Correcte Incorrecte

Dorm al sofà / S’ha adormit al sofà *Es dorm al sofà

Seu a la butaca / S’asseu a la butaca *Es seu a la butaca
Sembla un capcigrany / S’assembla a mi *Es sembla a mi

Atemorir *atemoritzar
Aterrar *aterrissar
Col·lidir *col·lisionar
Compondre *composar
Culpar *culpabilitzar
Decebre *decepcionar
Extradir *extraditar
Garantir *garantitzar
Oferir *ofertar
Reflectir *reflexar
Trair *traicionar

- Doblets verbals

Aclarir Clarificar
Creuar Encreuar
Doblar Doblegar
Nomenar Anomenar
Posar / Ficar Pondre
Renyir Renyar
Senyalar Assenyalar
4.2- Funcions sintàctiques

- SUBJECTE

El subjecte és un sintagma obligatori de l’oració que concorda amb persona i nombre

amb el verb.

Ens interessa molt la vostra proposta = Ens interessen molt les vostres propostes
Ha arribat un vaixell = N’ha arribat un

- COMPLEMENT DIRECTE (CD)

El complement directe és un SN exigit com a complement d’un verb transitiu; si el verb

transitiu és d’acció, pot fer de subjecte de l’oració passiva corresponent.

El Dr Ferran va descobrir aquesta vacuna. = La vacuna va ser descoberta pel Dr Ferran.

(Complement agent: pel Dr Ferran)

El CD es pot substituir per pronoms febles característics:

o El, la, els, les – Té la paella = La té

o En – Té una paella nova = En té una de nova
o Ho – Té això = Ho té

El CD no duu preposició.

- COMPLEMENT DE RÈGIM VERBAL (CRV)

El complement de règim és un SPrep exigit com a complement per un verb que regeix
(necessita) una preposició.

Avui parla de l’Anna. = Avui en parla.

Confia en l’Anna. = Hi confia.

- COMPLEMENT INDIRECTE (CI)

El complement indirecte és un SPrep (“a + SN”) que indica el destinatari de l’acció.

Regalaré un ram de roses a l’Anna = Li regalaré un ram de roses

Compraré aquestes roses a les floristes = Els compraré aquestes roses

- COMPLEMENT DEL NOM (CN)

El complement del nom és un sintagma que complementa un nom que, generalment,

no exigeix complements.

L’ordinador Lenovo nou de l’Albert s’ha espatllat.

La pregunta és difícil, però en sé la resposta.
- COMPLEMENT DE L’ADJECTIU (C ADJ)

El complement de l’adjectiu és un sintagma que complementa un adjectiu.

És amable amb tothom.

És l’home més ric de tot el poble. = N’és l’home més ric.

- COMPLEMENT DE L’ADVERBI (C ADV)

El complement de l’adverbi és un sintagma que complementa un adverbi.

Està malament del terrat.

- ATRIBUT (ATR)

L’atribut és un sintagma exigit per un verb copulatiu (“ser, estar, semblar”) que és
complement alhora del subjecte (amb el qual concorda) i del verb.

o Ho – És de Tarragona = Ho és
o El, La, Els, Les – Són els nuvis = Els són

- PREDICATIU (PRED)

El predicatiu és un sintagma d’un verb NO copulatiu que és complement alhora del

subjecte o del complement directe (amb els quals concorda).

Ella va néixer cansada = Ella hi va néixer

Porta la cara bruta = Hi porta la cara
El prenen per boig = L’hi prenen
Es diu Jaume = Se’n diu (“dir-se, fer-se, nomenar, elegir”)

- COMPLEMENT CIRCUMSTANCIAL (CC)

El complement circumstancial és un sintagma NO exigit pel verb que complementa el

grup verbal (indicant-ne la manera, el lloc, el temps, la quantitat, la causa, la finalitat,
l’instrument, la companyia).

Puja les escales de dues en dues = Hi puja les escales (CCM)

Treu el cotxe del garatge = Treu-ne el cotxe
Posa el cotxe al garatge = Posa-hi el cotxe
4.3- Combinacions binàries de pronoms febles

4.3.1- Pronoms febles

- CD: el, la, els, les / en / ho

- CI: li / els
- Predicatiu: hi, en
- CRV: hi / en
- CC: hi / en
- Atribut: ho / el, la, els, les
- Subjecte: en
- CN: en
- CAdj: en

- Li: CI singular

- El, La, Els, Les: CD determinat, Atribut determinat

- Els: CI plural, CD determinat, Atribut determinat

- Ho: CD neutre, Atribut neutre

- Hi: CRV / CC (sense preposició “de”), Predicatiu

- En: CRV / CC / CN / CAdj (amb preposició “de”), Predicatiu (“fer-se, dir-se,

nomenar, elegir”), Subjecte (darrere del verb i indeterminat), CD indeterminat

4.3.2- Ordre dels pronoms febles

- CI + CD
- CI + Predicatiu, CRV, CC
- CD + Predicatiu, CRV, CC

4.3.3- CI + Predicatiu, CRV, CC

- Li + hi / en → Li hi, Li’n
- Els + hi / en → Els hi, Els en

Parla d’aquest tema als alumnes: Els en parla / Parla’ls-en

Parla d’aquest tema a l’alumne: Li’n parla / Parla-li’n

4.3.4- CD + Predicatiu, CRV, CC

- El, La, Els, Les + hi / en → L’hi, La hi, Els hi, Les hi / L’en, La’n, Els en, Les en
- En + hi → N’hi

Posa el cotxe al garatge: L’hi posa / Posa-l’hi

Treu el cotxe del garatge: L’en treu / Treu-l’en

Posa sucre al cafè: N’hi posa / Posa-n’hi

4.3.5- CI + CD

- Li + El, La, Els, Les → L’hi, La hi, Els hi, Les hi

- Els + El, La, Els, Les → Els el, Els la, Els els, Els les
- Li + En → Li’n
- Els + En → Els en
- Li + Ho → Li ho
- Els + Ho → Els ho

Compra els llibres a la Laia: Els hi compra / Compra’ls-hi

Compra els llibres als alumnes: Els els compra / Compra’ls-els

Compra llibres a la Laia: Li’n compra / Compra-li’n

Compra llibres als alumnes: Els en compra / Compra’ls-en

Compra això a la Laia: Li ho compra / Compra-li-ho

Compra això als alumnes: Els ho compra / Compra’ls-ho

Lectures:

- Jesús Tusón: La comunitat profunda de les llengües

5- TIPOLOGIES TEXTUALS

5.1- El text: adequació, coherència, cohesió, correcció

5.2- Tipologies textuals: explicativa, argumentativa, narrativa, descriptiva, instructiva,
predictiva

Lectures:

- Jordi Planella: Els monstres: un suposat estat de desordre

- Francesc Torralba: Avís als homes: sigueu tendres!

- George Steiner: Sobre el temps

- Salvador Cardús: Opinionitis

- Daniel Cassany: Comprendre la ideologia

- Josep Calbó: Projeccions futures sobre el clima a Catalunya

- Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura: La violència de gènere

 6- TEXT PERIODÍSTIC

6.1- Elements pragmàtics

El periodisme té com a finalitat informar i opinar sobre els esdeveniments que susciten l'interès
públic.

Els gèneres periodístics són les manifestacions formals de la informació, segons una classificació
que té en compte l'estructura i el contingut.

Els gèneres periodístics poden ser: informatius (tracten temes d'actualitat) i interpretatius o
d'opinió (comenten i valoren els temes d'actualitat).

Document:

- Elements pragmàtics del text periodístic

6.2- Textos periodístics: informatius i d’opinió.

6.2.1- Els gèneres informatius

- La notícia

La notícia és un text narratiu que ens informa d'un fet o d'un esdeveniment d'actualitat.

La notícia s'estructura a l'entorn de sis preguntes bàsiques: qui protagonitza?, què ha

passat?, quan ?, on ?, per què ha ocorregut? i com s'ha esdevingut?.

Les notícies presenten una estructura fixa que contenen les següents parts:

• El títol : expressa l'essència de la notícia.

• L' entrada : (lead) és el primer paràgraf, escrit en negreta i proporciona les dades bàsiques
de la notícia: el qui i el què.

• El cos de la notícia: respon a la resta de preguntes i desenvolupa els fets complementaris

en diversos paràgrafs. Inclou els detalls i les declaracions dels protagonistes dels
esdeveniments. Si la notícia és àmplia, s'acostumen a posar titolets en negreta cada tres
paràgrafs. El suport gràfic es fa a base de fotografies, que porten un peu.

Les classes de notícies més habituals són les següents:

• D' última hora: abasten fets que s'acaben de produir, de qualsevol àrea i indret.
• De prevenció: pretenen sensibilitzar sobre els problemes que afecten la societat.
• De sumari: informen de les lleis o la política que afecten la ciutadania.
• Complementàries: amplien la informació principal.
 • Cronològiques: segueixen la cronologia vital del protagonista i són complementàries.
• De continuïtat: segueixen i informen d'un fet que es dilata en el temps.
• De creació: acostumen a sortir als dominicals. Són de tema lliure.
• Espacials: informen sobre fets que es produeixen a diversos llocs.

- La crònica

La crònica és un relat periodístic que informa sobre uns fets esdevinguts en un espai de
temps concret.

Originàriament aquest gènere pertanyia a la historiografia. Actualment el cronista narra els

esdeveniments recents dels quals és testimoni i hi afegeix alguns elements d'interpretació i
de valoració personals.

La crònica sol ser complementària d'altres notícies sobre esdeveniments que es produeixen
de manera imprevista o previsible..

L'estil de la crònica és més lliure que el de la notícia i el cronista usa l'argot propi de cada
àmbit.

El cos de la crònica pot seguir els fets de manera cronològica o pot oferir-ne una introducció
descriptiva, una anècdota, una declaració, un testimoni, etc.. També tenen el suport gràfic
de fotografies.

- El reportatge

El reportatge és un article periodístic d'extensió variable que tracta de forma exhaustiva

temes que no sempre són de plena actualitat però que desperten l'interès del públic lector.

El reportatge respon a dues situacions comunicatives diferents: d'una banda, amplia un fet
d'actualitat, narrat des de l'òptica del protagonista; de l'altra, desenvolupa un tema concret
que capta l'atenció del públic i que els mitjans de comunicació tracten d'investigar i ampliar.

El reportatge duu un títol, una entrada, el cos de la informació i el suport gràfic. El cos de la
informació és extens i inclou les dades, les causes, les conseqüències o les vivències del
reporter. Acostuma a haver-hi entrevistes, declaracions, testimoniatges, citacions, etc.
S'acompanyen de fotografies, mapes, gràfics...

Hi ha diverses classes de reportatge. Els més importants són el d'esdeveniments, que

presenta les dades en relació amb el seu interès, i el d' acció, que presenta el reporter com
a protagonista de manera que el lector rep la informació com si l'estigués vivint i segueix un
ordre temporal. Aquest tipus de reportatge acostuma a incloure-hi aspectes d'interès humà
de caire sentimental o dramàtic.
- L'entrevista

L'entrevista és un diàleg extens i a fons que manté el periodista amb un personatge

prestigiós o d'actualitat. L'objectiu és aconseguir el màxim d'informació sobre la persona o
el tema en què ell està qualificat.

Les entrevistes poden ser de dos tipus:

• L' entrevista de personalitat : té l'objectiu de revelar el món interior d'una persona

rellevant; se centra en els aspectes més representatius del seu tarannà i de la seva obra o
activitat professional. Va precedida de dades biogràfiques. Les preguntes poden anar
barrejades amb dades i comentaris. No es transcriu el diàleg al peu de la lletra i el text pot
reproduir les variants lingüístiques de l'entrevistat.

• L' entrevista d'opinió : se centra en les manifestacions i comentaris que una persona
qualificada fa sobre una matèria determinada. L'eix de l'entrevista no és tant la personalitat
de l'entrevistat com el tema. Va precedida de la presentació de l'entrevistat. El text ha de
ser formal i no ha de reflectir les varietats lingüístiques.

6.2.2- Els gèneres d'opinió

La funció dels gèneres d'opinió és crear un parer, favorable o desfavorable, sobre un fet recent
per tal d'influir positivament en la consciència de la ciutadania.

Els comentaristes són testimonis directes d'aquests esdeveniments i els interpreten, els
relacionen, en busquen referents i n'emeten judicis.

Els periodistes no interpreten un fet informatiu de manera arbitrària; són professionals que
segueixen unes normes deontològiques; però darrera d'una opinió hi ha una determinada
d'interpretar el món, és a dir, una ideologia. Sempre s'ha de distingir la dada objectiva del
comentari personal.

- L'editorial

L'editorial és l'article d'opinió o de fons que, sota l'òptica de la direcció del periòdic,
reflecteix les grans orientacions del diari i fa palesa la seva ideologia; mai no va signat.

L'estructura de l'editorial és la següent:

• La introducció: anuncia el tema, el relaciona i el contrasta amb els fets de l'actualitat.

• El desenvolupament: exposa la tesi i els arguments
• La cloenda: evidencia la interpretació de l'editorialista. Hi apareixen judicis, opinions i
contrastos.
 Entre les diverses classes d'editorials, cal destacar-ne les següents: el didàctic (pretén
instruir el lector), l'interpretatiu (presenta conclusions que no són definitives) i l'objectiu
(exposa només dades comprovables).

- L'article d'opinió

Els articles d'opinió exposen anàlisis, crítiques i valoracions sobre fets i temes actuals
d'interès general. Hi ha articles d'opinió de col·laboradors habituals del mitjà de
comunicació i altres de col·laboradors més o menys esporàdics, entesos en els fets o
situacions que comenten.

L'estructura d'un article és molt diversa. S'acostuma a seguir la tipologia textual expositiva
o argumentativa. Els raonaments són divulgatius. El títol pot suggerir el to de l'article:
humor, informació crítica, etc.

Hi ha quatre tipus d'article d'opinió:

• El comentari : és un article concís que té un espai propi en el diari o revista.

El redacta un periodista habitual del mitjà i els temes són molt variats. De vegades, el
comentari pot aparèixer de manera simultània amb una notícia informativa sobre el mateix
tema.

• La columna : és un article que ocupa una o dues columnes impreses del mitjà informatiu.

El columnista treballa habitualment al diari en el qual té reservat un espai una o dues

vegades per setmana. Acostuma a ser un personatge de prestigi, que gaudeix de la confiança
de la direcció i és afí a la línia editorial i a la seva ideologia. És el gènere periodístic més
personal i l'estil pot ser molt variat. La tribuna lliure tracta qualsevol tema i el columnista
pot fer-hi les conjectures que trobi oportunes per crear un estat d'opinió.

• La col·laboració : és l'article d'opinió més extens. La direcció l'encomana a col·laboradors

versats en alguna matèria.

• L' acudit : és l'expressió d'una opinió en què l'especialista mira l'actualitat des d'un punt
de vista crític i incisiu.

- Les cartes a la direcció

Les cartes a la direcció exposen crítiques, denúncies, comentaris, felicitacions, etc, sobre fets
o qüestions d'actualitat. No han de superar les vint línies i han d'anar signades. S'hi respecta
el registre lingüístic i, si s'escau, s'hi fan les esmenes ortogràfiques adients.
- La crítica

La crítica és una modalitat del gènere d'opinió que consisteix en una ressenya informativa i
avaluadora d'una obra.

L'encapçala una fitxa, que conté les dades més rellevants tant de l'obra com de l'autor o
autora.

El tipus de crítica que publiquen els mitjans informatius són: de literatura, arts plàstiques,
música, espectacles i temes diversos (moda, gastronomia).

Document:

- Exemples de textos periodístics

Lectures:

- Georgina Ferri: Bombolles informatives

- Ferran Sáez: Periodisme i democràcia

- Ferran Sáez: Flocs de postveritat

- Ferran Sáez: Realitats superposades (confusament)

- Ferran Sáez: Fake news: no és tan fàcil

- Àlex Gutiérrez: Publicar mentides als articles d’opinió

- Xavier Bosch: Periodisme / Propaganda