Segle XIX.

El teatre naturalista
Teories del teatre naturalista
El triomf dels pressupòsits del naturalisme entorn de la dècada dels anys
vuitanta del segle XIX en l’àmbit de la novel·la té la seva incidència
específica en el teatre. La renovació propugnada troba els seus principals
avaladors en el novel·lista francès Émile Zola (1840-1902), artífex de la
definició teòrica, i en el seu compatriota, el director André Antoine (1858-
1943), responsable de la seva divulgació escènica des del Théâtre Libre.
Cal tenir en compte que el realisme, que deriva del drama burgès, havia
consagrat les comèdies de costums i els drames vinculats a l’actualitat social
(com Dame aux camélias, 1849, d’A. Dumas, fill). De fet, el théâtre de
boulevard és una bona mostra de l’estètica realista com a vehicle de temes
favorits del públic i situacions contemporànies. Al seu torn, el
naturalisme d’Émile Zola no deixa de ser un realisme reglamentat que
vol convertir-se en un antídot del melodrama i del vodevil característics
del théâtre de boulevard. Paral·lelament, els grans autors propers a les
posicions naturalistes, el noruec Henrik Ibsen (1828-1906), el suec
August Strindberg (1849-1912), el rus Anton Pàvlovitx Txèkhov (1860-
1904) i l’alemany Gerhart Hauptmann (1862-1946), generen
enfocaments dramatúrgics particulars a l’hora de plantejar-se la
reproducció de la realitat a escena.
El naturalisme en el teatre (1879), d’Émile Zola
El naturalisme propugnat per Zola és un mètode d’investigació del real que es basa
en l’observació i en l’experiència. La seva aplicació a la pràctica teatral es troba
en un procés molt embrionari respecte de la novel·la, en què triomfa la
fórmula naturalista. Zola aspira a una dramatúrgia nova que perllongui sobre
l’escena la revolució naturalista acomplerta en la novel·la. Un drama
naturalista que vagi en consonància amb el moviment del segle, que sigui la
fórmula de la societat moderna, que porti a escena la vida real. La proposta de
Zola parteix de l’aplicació en l’àmbit de la creació literària dels pressupòsits
científics de Claude Bernard (compendiats a Introducció a l’estudi de la
medicina experimental). El mètode experimental és una via científica que
condueix al coneixement de la vida física, passional i intel·lectual. No explica
el perquè de les coses, sinó el com.
• Segons Zola, l’escriptor naturalista esdevé:
1) observador i experimentador dels fets: a partir del dubte, analitza
l’“home natural” sotmès a les lleis fisicoquímiques i determinat per les
influències del medi ambient, l’herència i la seva relació amb la societat;

2) determinista: investiga experimentalment –sense sortir de les lleis de la

natura– les condicions dels fenòmens humans per tal de dominar-los; intenta
de conèixer el mecanisme de la naturalesa (el com) i de conquerir la veritat a
tot allò que és desconegut; la seva comesa és moral en el sentit que ensenya
allò que és útil i allò que és nociu amb la intenció d’establir una societat
millor.
Entre els arguments que Zola aporta per avalar el triomf necessari del
naturalisme a l’escena, podem destacar els aspectes següents:
• La influència immediata sobre el públic: el teatre és un poderós
instrument de propaganda; s’adreça a un públic ampli que exigeix
claredat i concisió; a diferència de la novel·la, analitza tan breument
com pot mitjançant les accions i les paraules i té l’atractiu d’oferir
“anàlisis en acció”.
• La presentació d’éssers humans de carn i ossos: el teatre ha de
manllevar els seus personatges de la realitat i analitzar-los
científicament (els ha de col·locar en el seu propi medi i investigar les
causes psíquiques i socials que els determinen); els personatges han
d’actuar segons la lògica dels fets i del seu temperament.
• La més gran flexibilitat i naturalitat del llenguatge escènic: el teatre ha
d’oferir un resum de la llengua parlada, un llenguatge impecable, viu i
original. Es rebutja, doncs, tota censura i tota submissió a la moral
social.
• L’exactitud i el poder commovedor de l’escenografia: el teatre no pot
dur a escena (ni en té necessitat) les llargues descripcions de la
novel·la, perquè l’escenografia té la capacitat de suplantar-les; els
mitjans que ofereix el teatre són diferents dels de la novel·la i el
dramaturg ha de saber utilitzar-los; el moviment naturalista exigeix a
l’escenografia (i també al vestuari) una exactitud cada vegada més
gran perquè exerceixi la funció d’explicar i determinar els fets i els
personatges.
• La subversió de les unitats de temps i de lloc: els dramaturgs no es
preocupen ni per la unitat de lloc, ni per la unitat de temps, perquè la
seva observació impediria d’abraçar una existència sencera, la
totalitat del real; l’important no són pas les convencions dramàtiques,
sinó la necessitat d’animar de vida l’escena.
HENRIK IBSEN (1828-1906)

• Casa de nines és una de les obres centrals de la dramatúrgia. Casa de

nines és una peça teatral que Henrik Ibsen va escriure entre Roma i
Amalfi l'any 1879, va ser publicat al desembre del mateix any i
estrenat el gener de 1880 a Christiania, actual Oslo. Casa de nines és
un drama contemporani en què l’individualisme dels personatges
s’enfronta a la moral i als costums establerts. La protagonista de
l’obra, Nora, una dona bella, individualista i molt mimada, reconeix la
falsedat de tot allò que l’envolta.
Et dukkehjem
• Ibsen plantea en esta obra, con el matrimonio Helmer, la relación entre
sexos. Según sus propias palabras:

• “Existen dos códigos de moral, dos conciencias diferentes, una del

hombre y otra de la mujer. Y a la mujer se la juzga según el código de los
hombres. [...] Una mujer no puede ser auténticamente ella en la sociedad
actual, una sociedad exclusivamente masculina, con leyes exclusivamente
masculinas, con jueces y fiscales que la juzgan desde el punto de vista
masculino”.

• (Notas para la tragedia actual. Ibsen.)

August Strindberg (1842-1912)
El pròleg a La senyoreta Júlia (1888), d’August Strindberg, també
justifica teòricament el naturalisme en el teatre, però des d’una òptica
diferent. La pretensió de Strindberg és modernitzar la forma del drama
d’acord amb les exigències que els temps moderns han de plantejar a
l’art del teatre. Amb aquesta idea de modernitat com a fita, el drama
naturalista proposat per Strindberg pren una fesomia singular: la
temàtica es fonamenta en un problema contemporani (una mostra
instructiva de l’espectacle brutal, cínic i despietat de la vida); la
motivació de les accions ofereix al públic diversos i complexos punts de
mira (sobre el suïcidi de Júlia, per exemple); el conflicte i els
personatges es defineixen segons el valor de la multiplicitat; l’argument
s’interessa pel procés psicològic de l’acció; el llenguatge s’apropa a la
realitat. En l’àmbit de la representació, Strindberg proposa un conjunt
de canvis, aplicats modèlicament a La senyoreta Júlia, que afecten
sobretot les esferes següents:
• 1) La durada: s’opta per suprimir experimentalment la divisió en actes
per a evitar que es pertorbi la capacitat d’il·lusió i concentrar la
representació de La senyoreta Júlia en una hora i mitja. A fi de
proporcionar un descans al públic i als actors, sense permetre
tanmateix que els espectadors abandonin la il·lusió, s’utilitza el
monòleg, la pantomima i el ballet. Aquests recursos dramàtics fan
possible una certa improvisació que reforça i allibera el treball creatiu
dels intèrprets (les acotacions de la peça són molt aclaridores en
aquest sentit).
2) L’escenografia: s’inspira en la pintura impressionista (estil asimètric,
retallat, concís) per reforçar la il·lusió. La cuina del Comte on té lloc
l’acció de La senyoreta Júlia es reprodueix de manera incompleta per a
donar via lliure a la imaginació. L’espai escènic es limita a un sol decorat
amb la intenció deliberada d’integrar els personatges en un ambient al
màxim de real possible i, també, posar terme al luxe escenogràfic. Es
rebutgen les teles pintades i es vindica un utillatge que ha d’intentar de
reproduir l’ambient en què es mouen els personatges.
3) La interpretació: Strindberg aposta per la supressió de les bateries de
llums que il·luminen des de baix, perquè els intèrprets puguin enriquir
la capacitat mímica del rostre (especialment amb els ulls). Els actors
han d’actuar per al públic (sense connivències) i han de representar el
seu paper en el lloc que exigeix l’acció (no pas a prop del coverol de
l’apuntador). Per a Strindberg, l’ideal seria que l’escenari esdevingués
una habitació sense quarta paret i amb mobles que es trobessin
d’esquena al públic.
4) La il·luminació: un llum potent que il·lumini des d’ambdós costats
d’un escenari petit pot reflectir les reaccions subtils dels personatges
del drama psicològic que propugna Strindberg. Els intèrprets han
d’evitar també el maquillatge.

5) L’espai teatral: cal prescindir de l’orquestra, amb els seus llumets i els
rostres dels músics de cara al públic; elevar el pati de butaques de
manera que la mirada de l’espectador estigui en un nivell més alt que
els genolls dels actors; eliminar les llotges de platea (particularment els
proscenis) i disposar d’un escenari i un saló petits.
Links Strindberg
• https://www.youtube.com/watch?v=isJsP0xs-IY

• https://www.youtube.com/watch?v=SGgHWtRy8hk

• Https://www.youtube.com/watch?v=cpT5L9JT4tg

• Links teaser pel·lícula

https://www.youtube.com/watch?v=0e59tQYYEhM
Anton Pàvlovitx Txèkhov (1860-1904)
• Anton Txèkhov va néixer el 1860 a Taganrog (Rússia), a la costa del mar
d'Azov, i va morir a Badenweiler (Alemanya) el 1904. El 1867 comença els
estudis de nivell preparatori en una escola parroquial grega i l'any següent
ingressa al Liceu Clàssic de la seva ciutat. A més d'aquests estudis, fa amb
els seus germans un curs bàsic per aprenents de sastre i sabater.
Interessat pel teatre, el 1874 representa amb els seus germans L'inspector,
de Gogol. El 1876 la família es trasllada a Moscou i Anton es queda sol a
l'antiga casa familiar. El 1878 comença a escriure l'obra Platònov. El 1879,
un cop acabats els estudis, se'n va a Moscou i ingressa a la Facultat de
Medicina. El 1883 acaba la carrera i l'any següent comença a treballar com
a metge i inicia un estudi sobre la història de la medicina russa. Escriu
diversos contes, que publica entre 1886 i 1887. Aquest darrer any
escriu Ivànov, i tot seguit dóna a conèixer les seves obres més
conegudes: El casament (1889), L'oncle
Vània (1890), L'aniversari (1891), La gavina (1895-1896), Les tres
germanes (1900) i El jardí dels cirerers (1902).
•
“Tot sovint se’m critica que només escrigui sobre fets mediocres, i que no
representi herois positius. Duem un vida provinciana, les nostres ciutats
empobreixen i el nostre poble està exhaust. Tots, mentre som joves, cantem
com pardals sobre munts de fem; als quaranta anys ja som vells i
comencem a pensar en la mort. Quina mena d’herois som? Només vull
explicar a la gent, amb total honradesa: mireu com n’és d’avorrida i
d’apagada la vostra vida. Que les persones ho entenguin, això és el que més
importa; si així ho fan, segurament inventaran una vida diferent i millor.
L’home millorarà quan ho hagi entès.”

Anton P. Txèkhov
Links Txèkhov
Les Antonietes
• https://www.youtube.com/watch?v=1izriTKk2YI
• Diari dels assajos
• http://lesantonietes.blogspot.com/2013/10/vania.html
• Connexió Stanislavski i Txèkhov
• http://www.youtube.com/watch?v=yPSOXr_qU_I&sns=em
• Teatro dramático Nacional
https://www.youtube.com/watch?v=ib2gN9yhv7A
Teatro Jovellanos de Gijón
https://www.youtube.com/watch?v=LprT20bVszo
Peli https://www.filmin.es/pelicula/vania-en-la-calle-42
Nikolai Gogol (Rusia, 1809-1852)
• L’inspector, 1836

Reportatge del programa La Mandrágora de TVE.

https://www.youtube.com/watch?v=_xp1PK-AbrA

• Teaser de TNC (2009)

• https://www.youtube.com/watch?v=ORA6zmDKRz8