Alejandro Páez Jiménez - 172840

Llenguatge i Gèneres d’Opinió

De Catalunya al món, despullant els nostres problemes.

CRÍTICA GENERALISTA D’ALCARRÀS (2022) DE CARLA SIMÓN

M’atreviria a dir que és la pel·lícula de l’any, però amb la velocitat amb què les tendències
venen i van, seria arriscat. La notícia de la que tothom en parla avui, demà queda relegada a
un segon pla per una de nova de més morbosa, tendenciosa o interessant. Per tant, si més
no, ho deixaré en què és la pel·lícula de la primera meitat d’aquest 2022, tot i que no hi ha
previsions que la desbanqui cap altre.
Al menys serà recordada, passi el que passi, a casa nostra, per una senzilla qüestió que ja he
desvetllat presentant-la; és «de casa nostra». I aquest esperit identitari —positiu, des del meu
punt de vista, per a la cultura i la tradició— de tota obra o acció que reflexa i transcendeix
més enllà de les nostres fronteres i que parla bé de nosaltres ens encanta. Alcarràs (2022)
és l’autenticitat de la cultura popular. És un reflex de l’arrelament al nostre territori, en
disputa entre el capital i qui l’habita.

Té molt de mèrit el fet que no siguin actors professionals, perquè realment no es nota gens.
Són personatges autèntics i tendres. I la trama reflecteix una realitat (i una problemàtica)
inèdita fins ara —al menys, per a mi— del nostre territori. La pagesia i els petits terratinents
tenen un conflicte viu contra les grans empreses acumuladores de terreny. L’obra, tot i que és
de final trist, et captiva les dues hores amb l’esperança de trobar un desenllaç més dolç.
Però no el hi ha. T’ensenya la importància del camp català per a tothom i que, en un temps
no gaire llunyà, per culpa de l’especulació, les subvencions mal repartides i el
menysteniment de les institucions (començant per la Generalitat) cap a la pagesia i el món
agrícola, li depara un final de derrota, gens bo.

I, en aquesta línia, el fet que sigui una pel·lícula tota feta en una variant dialectal és un plus
que la millora, perquè la fa més real (obviant la polèmica del subtitulat…). Genera més
empatia cap als personatges i la temàtica.

L’amic amb qui la vaig anar a veure em contradiu moltes de les afirmacions que crec i em
respon, amb simplesa i poca profunditat que, res més lluny de la realitat, Alcarràs és una
obra que parla de l’estiu d’uns nens en un poble. Diu que és una pel·lícula que a la gent de la
ciutat li encantarà, perquè la moda ruralista del ciutadà urbà per evadir-se del
cosmopolitalisme fred i distant té molt bona acollida, però per la gent que fa vida en el món
rural no hi trobarà res de nou ni li’n remourà res. Em sembla, en certa manera, una visió
interessant.

En una cosa, però, coincidim els dos; és d’una bellesa extraordinària i excepcional, a la qual
no hi estem acostumats. En qualsevol dels casos, val la pena anar-la a veure. Per molts
motius; perquè és la moda, perquè ha saltat a la fama pel seu Os d’Or, perquè emmagatzema
una lliçó i un missatge emotius, i, sobretot, perquè és de casa. És una pel·lícula que s’ha
d’anar a veure perquè ja és història del nostre cinema

Extensió: 2.913 caràcters

Alejandro Páez Jiménez - 172840
Llenguatge i Gèneres d’Opinió

La naturalitat genera empatia si es fa bé.

CRÍTICA ESPECIALITZADA D’ALCARRÀS (2022) DE CARLA SIMÓN

La pel·lícula que ens presenta Carla Simón i el seu equip és un bon panegíric d’una
Catalunya rural. Hi ha diversos signes de cultura popular, com ara el català col·loquial, beure
en porró, fer correfocs o menjar cargols. És una pel·lícula molt natural, que reflecteix la
pagesia catalana, cosa que la converteix en un molt bon producte cultural. Té un gran interès
etnogràfic al darrera.

Tracta una història molt personal d’una família que et captiva, sobretot, pel desmenjat
naturalisme; el sistema de la Carla Simon a l'hora d’escollir l’elenc d’actors. Gent que viu allà,
que no són actors professionals. Aconsegueix que pensis que més que una pel·lícula, estas
veient un documental improvisat. El mèrit que tenen pel·lícules com Alcarràs és la capacitat
de fer que un treball difícil sembli absolutament fàcil. Cinema realista, transparent en
imatges i trama, que sembla que no hi hagi intervenció de la direcció, quan realment hi ha un
examen meticulós i holístic del més mínim detall. Els espectadors, poc acostumats a aquest
tipus de cinema, no se n’adonen d’això.

Aquesta metodologia és equivalent en el muntatge, la fotografia, etc. Hi ha detalls de

muntatge i escriptura cinematogràfica sublims en què la mà de la directora està
invisibilitzada per ella mateixa. Sembla que no passi res, quan realment hi passa tot.
Atmosfera cinematogràfica molt reeixida. Carla Simón gestiona amb destresa els punts de
vista de tots els personatges. Màgia en pantalla.

De trama fictícia, et fa plantejar, com a seguidor i fan de la interpretació, fins a quin punt,
realment, cal que els actors (bé sigui al cinema o al teatre) siguin ‘de professió’. La Carla
aconsegueix un resultat excel·lent i inèdit fins avui. Quan veus una pel·lícula com les que
estem habituats (americanes o espanyoles), els actors tenen un sistema d’interpretació ja
integrat que perd una naturalitat que a Alcarràs es conserva. Es nota que els diàlegs no
estan escrits, que estan improvisats, i que es va desenvolupant en funció de les primícies
inicials de la directora i prou. A més, és una pel·lícula coral, és a dir, no té protagonistes. És
un conjunt de personatges, d’una família gran, amb els que la càmera hi va passejant i va
canviant de punts de vista. I això és extremadament complexe, la qual cosa li suma més
mèrit. El joc amb la quitxalla és d’una qualitat excelsa perquè és natural.

Denúncia directament les polítiques de la Generalitat respecte a la submissió del poder

públic a les empreses que fan negoci amb les energies renovables. Van deixant que terreny
fèrtil sigui comprat per a instal·lar-hi plaques fotovoltaiques perquè les terres no tenen prou
rendiment. O en donen molt menys del que les companyies elèctriques ofereixen. El
Alejandro Páez Jiménez - 172840
Llenguatge i Gèneres d’Opinió

resultat? La progressiva mort de l’agricultura, com es veu al film, en comptes de posar les
fonts d’energia ben a prop de les grans concentracions urbanes, que és on es necessita més
producció d’electricitat.

Per això el ‘dolent’ de la pel·lícula se suposa que és un terratinent explotador (Pinyol), amb
barret de cowboy, que fa fora la família Soler de les terres on cultiven fruita. Els vol expulsar,
rescindint del contracte de cessió, aprofitant que era de paraula. I, a més, hi vol posar un
parc de plaques solars (cal ser valent per insinuar vestigis de maldat amb flaires
ecologistes!). És un treball simbòlic molt de l’estil rodorerià.

Tot plegat genera una tensió constant que t’impedeix despistar-te. El guió ferri, pensadíssim,
com dèiem, a partir d’un univers simbòlic coherent. Té la gran virtut de transcórrer
obsessionada amb la contenció emocional i que en cap moment l’espectador no fugi del
camí acotat per on ens porta la directora.

En definitiva, un estil únic a l’hora de fer art, amb una reflexió maca, sobre la vida en família,
el patriarcat, les propietats i els terratinents de tota mena. El fet que el poderós trepitji al
petit -al pur estil Liberty Valance-, de com els prenen unes terres i el valor inter-generacional
per transmetre aquest llegat. Cinema d’autor de qualitat, al qual no hi estem gaire
acostumats, raó per la qual no podem desaprofitar l'avinentesa per anar a gaudir-lo a la
nostra sala de cinema habitual.

Extensió: 4.280 caràcters