La literatura popular

Característiques de la literatura popular

Des de sempre ha existit una literatura popular al costat de la culta. Aquesta

literatura de tradició oral és normalment anònima, té una gran força expansiva i
no respecta fronteres polítiques ni lingüístiques; per això presenta múltiples
variants. Però, al mateix temps, és una literatura poc propensa a les
innovacions: tant la forma com els temes i els motius són estereotipats. A
causa de la manca d’originalitat i dels pocs canvis que presenta al llarg del
temps, té u na evolució més lenta que la literatura culta i és més difícil de datar:
es pot haver transmès des de molts segles abans.

Malgrat l’antiguitat d’algunes manifestacions, es tracta també d’una literatura

efímera, ja que moltes de les seves mostres s’han perdut per no haver estat
aplegades i fixades per escrit. La simple transcripció de textos i la recreació
literària per autors consagrats són dues formes de fixació escrita on es poden
trobar recollides aquestes mostres de literatura popular. Pel que fa a
l’estructura i a l’estil, en aquest tipus de literatura es busquen fórmules que
facilitin la comprensió oral i la memorització: les frases tendeixen a ser
coordinades o juxtaposades, les repeticions de versos, estrofes i passatges
sencers hi són molt freqüents, s’utilitzen paral·lelismes, expressions prefixades
– per començar i acabar una composició-, l’ús repetit d’alguns números, etc.

La disciplina que s’encarrega de recollir i estudiar les composicions que formen

o han de formar part de la literatura oral rep el nom de folklore.

La literatura popular catalana

Enfront del declivi de la literatura popular culta als segles XVI, XVII i XVIII, la
literatura popular catalana va guanyar importància perquè va mantenir una gran
vitalitat en tots els gèneres; la qual cosa posa en evidència la normalitat d’un ús
social del català aclaparadorament majoritari entre la població. Això és lògic si
es té en compte que el poble mai no va deixar de parlar la seva llengua i que la
castellanització afectà, sobretot, els ambients més propers a la Cort.

La poesia popular presentava, en aquests tres segles, una gran varietat

de gèneres: nadales (a l’entorn del naixement de Crist), corrandes
(danses o cançons curtes, normalment amb estrofes de quatre versos de
set síl·labes), goigs (poesia religiosa sota l’advocació d’un sant o una
parròquia), entre altres. També cal destacar els romanços, poemes
narratius de tradició oral, com ara El comte Arnau o Lo mariner. Sovint
transmesa oralment i cantada, la poesia popular manté unes certes
constants formals, com ara el vers d’art menor (de vuit síl·labes com a
màxim), la rima assonant o l’ús abundant de repeticions (anàfores,
paral·lelismes...), que n’accentuen la musicalitat i en faciliten la
memorització.

En prosa popular, cal destacar les rondalles i les llegendes, dos dels
gèneres més universals, que també es transmetien oralment. Són relats
ficticis i és habitual el seu caràcter fabulós, tot i que, en algun moment,
s’ha pogut considerar fets reals.

Pel que fa al teatre popular profà, en aquests tres segles es va continuar

la tradició de l’entremès medieval, anomenat sainet al Principat. Es
tracta de peces dramàtiques breus (sovint complements d’una obra més
llarga), que descrivien els costums de l’època, acompanyades de música
i cançons i que tenien sovint una intenció satírica. D’altra banda, també
es continuava desenvolupant amb un teatre religiós consolidat, a l’entorn
de celebracions litúrgiques com Nadal i Pasqua. L’Església promovia i se
servia d’aquestes peces teatrals per fer arribar a les classes humils els
seus ensenyaments doctrinals i moralitzadors.