UD 3

La Taula Periòdica
-Per a què serveix la taula periòdica?

-Qui la va proposar?

-Com va sorgir la idea de posar

els elements en una taula?

-Com s’ordenen els elements?

-Les propietats dels elements estan

relacionades amb la seva posició a la
taula periòdica?
Els Elements:
El primer a parlar d’elements en el sentit actual, va
ser Boyle (S XVII), tot i que Lavoisier (S XVIII)
també va fer la seva aportació a la definició.

Tal i com van establir aquests dos científics, un

Element químic és una substància pura que no pot
descomposar-se en altres substàncies més simples
per mitjà de mètodes químics.
Els Elements:
Tot i que diversos materials es coneixien i s’utilitzaven desde
l'antiguitat, es considera que el primer element descobert per
mètodes científics és el Fòsfor (P) que va ser sintetitzat per
Hennig Brandt l’any 1669.

La Taula Periòdica sorgeix de la necessitat d’ordenar i/o

classificar els elements químics, i és el resultat de diversos
intents i temptatives per part de diversos científics.
Classificar, classificar i classificar:

A mesura que s’anaven descobrint nous elements, s’anaven

comparant amb els ja coneguts i es va començar a veure que hi
havia semblances entre alguns d’ells.

Aquestes semblances, porten a diversos científics a proposar

l’agrupació dels elements, en grups basats en la semblança
entre les seves propietats.
Classificar, classificar i classificar:
Altre cop Lavoisier (aprox 1770): Metalls - No metalls
Metalls: llueixen, durs i sòlids a temperatura ambient i són
bons conductors del calor i l’electricitat.
No metalls: No llueixen, poden ser líquids, gasos o sòlids
fràgils, i són mals conductors del calor i l’electricitat.

Berzelius (1814): Classifica els elements segons la seva

Electronegativitat.

Proust (1815): Proposa una classificació a partir de l’Hidrogen.

Classificar, classificar i classificar:
Les tríades de Döbereiner (1820): Veu similituds en les propietats
de diversos elements i els agrupa de tres en tres.
Clor, brom i iode
Sofre, seleni i teluri
Liti, sodi i potassi

Les octaves de Newlands (1860):

Amplia els grups a 8 elements, i fa servir l’analogia de les 8
notes musicals d’una octava.
Classificar, classificar i classificar:

Les semblances entre les propietats químiques i físiques de

diferents elements, i el fet que es puguin agrupar els elements en
grups de propietats i comportaments químics similars, dona cada
vegada més força a la hipòtesis que d’alguna manera es poden
agrupar els elements en una taula de grups relacionats entre ells i
que les seves propietats es van repetint de manera periòdica.
Mendeléiev (1869): Proposa una
ordenació dels elements basada en la
massa atòmica i en les propietats
químiques dels elements.
Mendeléiev (1870): un any més tard modifica la seva proposta
deixant espais buits que preveu que seran ocupats per elements que
encara no han estat descoberts.

Tot i les correccions, la proposta de Mendeléiev segueix tenint problemes

en la classificació dels elements i alguns requereixen inversions d’ordre i
canvis de lloc.
Meyer (1870): Proposa una taula periòdica basada també en la
massa atòmica però ell es fixa sobretot en les propietats físiques
dels elements alhora d’establir relacions.

La proposta de Meyer tampoc té millor sort, i també presenta anomalies i

problemes en la classificació dels elements i alguns requereixen inversions
d’ordre i canvis de lloc.
La Taula periòdica moderna:
 La Taula periòdica moderna:
Henry Moseley, el 1914, resol les anomalies de la Taula Periòdica de
Mendeléiev i de Mayer, canviant el criteri d’ordenació dels elements
i fent servir el número atòmic (Z), enlloc de la massa atòmica (A).

La nova versió de la Llei Periòdica dels elements passa a ser doncs:

les propietats dels elements varien de forma periòdica amb el
seu número atòmic.

Els elements en la Taula Periòdica es classifiquen en:

Grups (columnes)
Períodes (files)
La Taula Periòdica s’estructura en:
7 Files que s’anomenen PERÍODES
18 columnes que s’anomenen GRUPS

PERÍODES GRUPS
Taula periòdica i caràcter metàl·lic:
Taula periòdica i configuració electrònica:
 Blocs d’elements:
Elements representatius del Bloc s:
Grup 1: Metalls Alcalins.
Grup 2: Metalls Alcalinoterris.
Són metalls molt reactius, que donen compostos iònics estables. Tenen temperatures de fusió i
ebullició més baixes que la majoria de metalls.

Elements de transició del Bloc d:

Tots són metalls amb propietats semblants però diferenciades. Menys reactius que els metalls
alcalins i alcalinoterris. Sovint els seus compostos presenten colors intensos.

Elements de transició interna del Bloc f:

Tots són metalls amb propietats molt semblants.
Lantànids: La sèrie que comença amb el Lantà. Z = 58-71
Actínids: La sèrie que comença amb l’Actini. Z = 90-103. Obtinguts artificialment,
excepte el Tori, el Protoactini i l’Urani.
Blocs d’elements:
Elements representatius del Bloc p:
Elements dels grups compresos entre el grup 13 i el 18. Dins d’aquest grup hi ha metalls poc
reactius, semimetalls, no-metalls i gasos nobles.
Els metalls: Situats a la part inferior esquerra del bloc, formant un triangle. Són
metalls poc reactius i tenen algunes característiques comunes amb els no metalls.
No-metalls: Situats a la dreta i a dalt del bloc p. Solen ser aïllants o
semiconductors. Poden formar enllaços iònics amb metalls, o bé enllaços covalents
amb altres no-metalls. Els seus òxids són àcids.
Semi-metalls: Situats entre els metalls i els no-metalls, les seves propietats i
característiques també són intermitges. Per norma general, i en la majoría dels casos,
tendeixen a reaccionar químicament amb els no-metalls.
Gasos nobles: Elements del grup 18. Són molt poc reactius. Només s’han obtinguts
alguns compostos (òxids i fluorurs) del Xenó i del Criptó.
Grups principals:
Hidrogen: H
Grup 1: Metalls Alcalins. Li Na K Rb Cs Fr
Grup 2: Metalls Alcalinoterris. Be Mg Ca Sr Ba Ra
Grup 13: Grup del Bor. B Al Ga In Tl
Grup 14: Grup del Carboni. C Si Ge Sn Pb
Grup 15: Grup del Nitrogen. N P As Sb Bi
Grup 16: Calcògens. O S Se Te Po
Grup 17: Halògens. F Cl Br I At
Grup 18: Gasos Nobles. He Ne Ar Xn Rn
Propietats periòdiques:
En ordenar els elements pel seu número atòmic i comparar les seves
propietats (radi atòmic, energia de ionització, punt de fusió, comportament
enfront un altre element i característiques dels compostos formats, etc....)
amb l’element precedent o posterior, s’observa habitualment una tendència
clara i definida al llarg d’un grup o període.

Podem fer servir dades conegudes per estimar o preveure propietats d’altres
elements o compostos.

Veurem dos casos de propietats periòdiques dels elements que es corresponen

amb la posició d’aquests en la taula periòdica.

El caràcter metàl·lic

El Radi atòmic
Caràcter metàl·lic:
Els metalls: Es troben a l’esquerra de la taula periòdica. Són molt bons conductors de
l’electricitat i bons conductors de la calor, i la seva conductivitat elèctrica disminueix
lleugerament en augmentar la temperatura. Són maleables, dúctils i brillants, i generalment
sòlids, amb temperatures de fusió i densitats elevades.

Els no-metalls: Es troben a la dreta de la taula periòdica. No són conductors de l’electricitat i

són mals conductors de la calor. Poden ser sòlids, líquids o gasosos i tenen densitats i
temperatures de fusió baixes.
El Carboni és un cas especial d’aquest grup, perquè té dues formes al·lotròpiques conductores
(grafit i grafè) i una que no és conductora (diamant).

Els semi-metalls: Són els elements que es troben a la frontera entre els metalls i els
no-metalls. La seva conductivitat és baixa però s’incrementa amb la temperatura i la presència
d’impureses (són semi-conductors), i són sòlids amb densitats i temperatures de fusió
elevades.
Metalls, no metalls i semi-metalls:

Aquesta classificació, ja hem vist que la va fer Lavoisier a finals del

S. XVIII, però ara podem veure com es pot relacionar clarament el
caràcter metàl·lic amb la posició dels elements en la taula periòdica .
Propietats periòdiques: Radi atòmic.
Propietats periòdiques: Electronegativitat.
L'electronegativitat és la tendència que tenen els àtoms d'un element a
atreure cap a si els electrons quan es combina amb altre element. Aquesta és,
per lo tant, una propietat dels àtoms enllaçats.

El caràcter metàl.lic i l'electronegativitat estan inversament ja que, com més

augmenta el caràcter metàl.lic dels elements menys electronegativitat es
posseeix.

L'escala de Pauling és al que ens mostra els valors d'electronegativitat dels

diversos elements. Al fluor se li assigna el valor més alt de 4 i al cesi, que és
l'element menys electromagnètic, se li assigna el valor de 0'7.

Els valors d'electronegativitat més alts es trobaran en el grup dels halògens

mentre que els més baixos (valors nuls, de fet) a la columna de gasos nobles.
Propietats periòdiques: Electronegativitat.
Propietats periòdiques: Electronegativitat.

Un element és OXIDANT quan té tendència a captar electrons i, per tant, a

esdevenir ió negatiu.
Un element és més oxidant com més gran és la seva afinitat electrònica o com
més electronegatiu és.

Un element és REDUCTOR quan té tendència a perdre electrons i, per tant, a

esdevenir ió positiu.
Un element és més reductor com més petita és la seva energia d’ionització
Les partícules subatòmiques fonamentals:

Coneixem com a partícules atòmiques fonamentals, les partícules que formen

el nucli (protons i neutrons) i les que formen l’escorça atòmica (electrons).

Malgrat que ara sabem que el que anomenem partícules subatòmiques

fonamentals estan en realitat formades per altres partícules més petites, les
estudiem perquè són les que ens permeten entendre l’estructura i la
configuració electrònica dels àtoms.
Les partícules subatòmiques fonamentals:

Els electrons es van descobrir degut a l’experiment de Thomson, quan es va

veure que els rajos que sortien del càtode eren els mateixos independentment
del metall de que estigués composat el càtode.

Segons les conclusions de Thomson, en tots els àtoms hi havia d’aver unes
partícules de massa molt petita i de càrrega elèctrica negativa, que podien ser
arrencades dels àtoms mitjançant electricitat.

Les seves característiques eren les següents:

massa = 1/1836 uma = 9,11·10-31 Kg càrrega = - 1,60 ·10-19 C

Les partícules subatòmiques fonamentals:

Els protons es van descobrir degut a l’experiment de Rutherfor, en veure que

els nuclis dels àtoms de les làmines metàl·liques que es feien servir en els seus
experiments, tenien una càrrega positiva que era sempre múltiple enter de la
unitat fonamental de càrrega.

Això va portar a Rutherford a suggerir la existència d’una partícula que havia

de tenir les següents característiques:

massa = 1 uma = 1,673·10-27 Kg càrrega = 1,60 ·10-19 C

Les partícules subatòmiques fonamentals:
Els neutrons els va descobrir James Chadwick en adonar-se que la massa dels
àtoms d’Heli que es feien servir en els experiments de radioactivitat, no
tenien una massa el doble que la de l’hidrogen com era d’esperar.
El que s’observava en realitat era que els àtoms d’Heli tenien 4 vegades la
massa dels àtoms d’hidrogen, i buscant una explicació a aquest fet es va
proposar l’existència d’unes partícules de càrrega neutra que tenien la
mateixa massa que els protons.

Aquestes partícules es van anomenar neutrons (per la seva càrrega elèctrica

neutra) i tenen les següents característiques:

massa = 1 uma = 1,673·10-27 Kg càrrega = 0 C

La Radioactivitat:
La radioactivitat és un fenomen que fa que alguns nuclis dels àtoms emetin
radiació de forma espontània. Les substàncies que es comporten d’aquesta
manera les anomenem radioactives.

Va ser descoberta per Henri Becquerel, quan estava fent unes investigacions
amb unes sals d’urani i va observar que l’exposició d’unes pel·lícules
fotogràfiques a les sals d’urani, havia provocat que aquestes es cremessin.

Més tard, Marie Curie i Pierre Curie es van dedicar a l’estudi d’aquest
fenomen i van descobrir dos elements més radiactius que l’urani als que van
anomenar poloni i radi. Com podeu veure en la taula periòdica, es tracta
d’elements amb una massa atòmica molt elevada i un nucli format per una
quantitat elevada de protons i neutrons.
La Radioactivitat:
La radioactivitat és un fenomen que fa que alguns nuclis dels àtoms emetin
radiació de forma espontània. Les substàncies que es comporten d’aquesta
manera les anomenem radioactives.

Va ser descoberta per Henri Becquerel, quan estava fent unes investigacions
amb unes sals d’urani i va observar que l’exposició d’unes pel·lícules
fotogràfiques a les sals d’urani, havia provocat que aquestes es cremessin.
La Radioactivitat:
Es coneixen tres tipus de radiació: els rajos alfa , els rajos beta i els rajos
gamma, que tenen les següents característiques:

Rajos alfa: formats per nuclis d’Heli (2 protons i 2 neutrons). Tenen

elevada velocitat però són poc penetrants i s’aturen amb una fulla de paper.

Rajos beta: 𝜷 formats per electrons molt ràpids. Poden travessar la mà

d’una persona però es poden aturar amb una làmina d’alumini.

Rajos gamma: 𝞬 formats per fotons molt ràpid i molt penetrants, tenen
energia superior a la dels rajos X i poden generar lesions i càncer. S’aturen en
blocs de formigó o làmines de plom.
La Radioactivitat:
Els Isòtops:

El descobriment de la radioactivitat i l’estudi dels elements radioactius, va

posar de manifest l’existència d’elements amb les mateixes propietats
químiques però amb masses atòmiques diferents.

El 1910 Frederick Soddy suggereix que un element pot presentar àtoms amb
diferents masses atòmiques i va anomenar els diferents àtoms d’aquest
element amb el nom d’Isòtops, en referència a que es trobaven en el mateix
lloc de la taula periòdica, malgrat tenir masses atòmiques diferents.

El 1912 Thomson millora el seu experiment i arriba a observar l’existència d’

àtoms de Neó amb masses de 20 i 22 u.m.a..
Els Isòtops:

Finalment, el 1919, el físic Francis W. Aston, inventa l’espectròmetre de

masses.

Aquest aparell permet separar, mitjançant un camp magnètic, les partícules

en funció de la seva massa, permetent així poder fer un recompte del numero
total de d’àtoms amb una determinada massa atòmica.

A partir de les dades obtingudes amb un espectròmetre de masses, podem

determinar els isòtops presents de cada element, i també la seva abundància
en la mostra, podent calcular d’aquesta manera la seva massa atòmica relativa.
Els Isòtops:

Espectre de masses del Clor: Podem veure dos

pics, un a 35 i l’altre a 37, relatius als dos
isòtops del clor.

En l’eix de les ordenades podem llegir

l’abundància relativa de cada una de les dues
espècies.