Homer - L’ ODISSEA

CANT I

versos 1-10. Invocació a la Musa. Presentació de l’heroi.

Parla'm, Musa, d'aquell baró de multiforme enginy que, després de destruir la

sacra ciutat de Troia, va vagar errabund molt de temps, va veure els pobles i va
conèixer els costums de molts homes i va patir en el seu ànim gran nombre de
penalitats en la seva navegació pel mar, quan procurava salvar la seva vida i el
retorn dels seus companys a la pàtria. Però ni així va poder deslliurar-los, com
desitjava, i tots van morir per les seves pròpies bogeries. Insensats! Es van menjar
les vaques d'Hèlios, fill d'Hiperion, qui no va permetre que els arribés el dia de la
tornada. Oh deessa, filla de Zeus!, conta’ns aquestes coses, encara que només en
sigui una part.

versos 11-21. Introducció al relat. Temps després de la caiguda de Troia, Odisseu encara no
ha tornat a casa seva i ja porta set anys retingut per la nimfa Calipso.

Ja en aquell temps els que havien pogut escapar d'una mort horrorosa eren a les
seves llars, sans i estalvis dels perills de la guerra i del mar; i només Odisseu, que
tan gran necessitat sentia de retornar a la seva pàtria i veure la seva esposa, es
trobava retingut a la profunda gruta per Calipso, la nimfa venerable, la divina entre
les deïtats, que anhelava prendre'l per espòs. Amb el transcurs dels anys va
arribar per fi el moment en què els déus havien decretat que tornés a la seva
pàtria, encara que no per això s’havien d’acabar les seves penalitats, ni tan sols
després de reunir-se amb els seus. I tots els déus el compadien, excepte Posidó,
que es va mantenir constantment irritat contra el diví Odisseu fins que l'heroi no va
arribar a la seva terra.

versos 22-95. Els déus decideixen el retorn d’Odisseu. En absència de Posidó, els déus es
reuneixen en assemblea al palau de Zeus. Aquest comenta el cas d’Egist, que el jove Orestes
acaba de matar per a venjar el seu pare Agamèmnon, i afirma el déu que, encara que els
homes culpen els déus de les seves desgràcies, en són els responsables ells mateixos amb la
seva insensatesa. Atena lamenta l’injust destí del seu protegit Odisseu, confinat a Ogígia, l’illa
de Calipso, sense poder retornar a casa seva. Zeus comenta que no és ell sinó Posidó, acèrrim
enemic de l’heroi, qui impedeix el seu retorn. Atena proposa dues coses: enviar Hermes a
Ogígia perquè comuniqui a la nimfa la decisió dels déus que Odisseu, finalment, pugui tornar a
Ítaca, i, d’altra banda, ella mateixa anirà a aquesta illa per a ajudar Telèmac, el fill d’Odisseu.
D’aquesta manera, s’inicien les dues línies d’acció que es desenvoluparan paral·lelment fins al
cant XV, en què s’uniran els dos fils narratius, que per la tècnica narrativa de l’èpica es
presenten com a successius.

versos 96-444. Atena visita Telèmac. Sota l’aspecte d’un foraster, Mentes, rei dels tafis, Atena
es presenta a Ítaca, al palau d’Odisseu, on els pretendents de la reina Penèlope l’insten a
escollir un d’ells per espòs. Alhora van consumint els béns del palau als seus banquets.
Telèmac acull hospitalàriament Mentes (Atena) i li confia la seva dissort: el seu pare
desaparegut des de fa molt de temps, el palau invaït pels pretendents de la seva mare... La
deessa anima el jove i li aconsella que viatgi a Pilos i a Esparta a la recerca de notícies del seu
pare. Havent marxat Mentes-Atena, Telèmac sospita que ha parlat amb una divinitat. Amb nou
esperit, el jove s’enfronta a la insolència dels pretendents i convoca el poble a una assemblea
per al dia següent.

CANT II

1
versos 1-259. Assemblea a Ítaca. Telèmac, inspirat per Atena, convoca a consell els itaquesos
i denuncia davant de l’assemblea l’actitud dels pretendents. Antínous, el seu líder, en culpa
Penèlope i les seves estratagemes per a retardar el casament, ja que, malgrat haver anunciat
que escolliria un espòs quan acabés la mortalla per al seu sogre Laertes, la van sorprendre
desfent de nit el que havia teixit durant el dia. Haliterses, ancià endeví d’Ítaca, en veure volar un
parell d’àguiles enviades per Zeus, augura la propera tornada d’Odisseu i la seva venjança,
però Eurímac, un dels pretendents, es burla dels seus vaticinis. Telèmac demana un vaixell per
a viatjar a Esparta i Pilos a la recerca de notícies del seu pare. Mèntor, el seu preceptor, li dóna
suport i retreu al poble d’Ítaca la seva covardia per permetre la conducta dels pretendents, però
Leòcrit, un dels pretendents, dissol l’assemblea amb amenaces.

versos 260-434. Telèmac es retira a la vora de la mar i eleva una pregària a Atena. La deessa
es presenta sota l’aparença de Mèntor, infon ànims al jove i promet aconseguir-li una nau i
voluntaris per a acompanyar-lo. Quan torna al palau, Telèmac planta cara amb valor i dignitat a
les burles dels pretendents. Havent ordenat a Euriclea, la seva anciana dida, que prepari en
secret les provisions per al viatge, el jove marxa al capvespre d’amagades rumb a Pilos, amb
Mèntor (Atena) i la tripulació de voluntaris.

CANT III

versos 1-497. Telèmac visita Nèstor a Pilos. Telèmac i Atena-Mèntor arriben a Pilos i troben
Nèstor i els seus a la platja fent un gran sacrifici a Posidó. Els hostes són ben rebuts i convidats
al banquet. Després, Telèmac s’identifica i exposa el motiu del seu viatge. Nèstor li dóna detalls
sobre la tornada dels aqueus des de Troia però no sap res del seu pare. El rei li conta el retorn
d’Agamèmnon, el seu assassinat a mans d’Egist, amant de la seva esposa Clitemnestra, i la
posterior venjança d’Orestes, fill d’Agamèmnon. Per últim, Nèstor aconsella a Telèmac d’anar a
Esparta per a veure si Menelau sap alguna cosa ja que va ser l’últim cabdill grec en tornar.
Quan cau la nit, Atena-Mèntor s’acomiada i desapareix davant tots transformant-se en àguila.
Nèstor reconeix la deessa i li promet un sacrifici. L’endemà se celebra aquest sacrifici i, després
del banquet, Telèmac, acompanyat per Pisístrat, fill de Nèstor, marxa en carro veloçment cap a
Esparta.

CANT IV

versos 1-624. Telèmac visita Menelau a Esparta. Telèmac i Pisístrat arriben al capvespre a
Esparta i troben Menelau al seu palau celebrant el casament de la seva filla i el seu fill. Els
visitants són acollits hospitalàriament i convidats al banquet. Les llàgrimes de Telèmac quan
sent Menelau mencionar el nom del seu pare i la semblança del jove amb l’heroi perdut, delaten
la seva identitat als seus amfitrions. Helena i Menelau li conten les gestes del seu pare a Troia.
L’endemà de matí, Telèmac interroga Menelau sobre el destí del seu pare. Menelau li conta
que a Egipte, durant el seu llarg i dur viatge de tornada, es va trobar amb Proteu, el vell del
mar, un déu capaç de prendre qualsevol forma i coneixedor dels fets del passat, present i futur.
El déu l’informà de la mort del seu germà Agamèmnon i li digué que Odisseu no era mort sinò
que era retingut per la nimfa Calipso a l’illa d’Ogígia. En escoltar aquesta informació, Telèmac
rebutja l’oferiment d’hospitalitat de Menelau i li fa saber el seu desig de tornar de seguida a
Ítaca.

versos 625-847. Emboscada dels pretendents. Quan els pretendents a Ítaca s’assabenten del
viatge de Telèmac, decideixen preparar-li una emboscada per a matar-lo de tornada. L’angoixa
s’apodera de Penèlope quan l’herald Medont l’informa de tot, però més tard, un somni enviat
per Atena la tranquil·litza sobre el destí del seu fill. Els pretendents encarregats de la missió
ancoren la seva nau a l’illot d’Àsteris i hi esperen amagats l’arribada de Telèmac.

2
 CANT V

versos 1-148. En una nova assemblea dels déus, Atena insisteix a Zeus perquè Odisseu torni.
Zeus envia a Calipso, mitjançant Hermes el missatger l’ordre de deixar anar l’heroi, que ja reté
des de fa set anys. La nimfa, enamorada del seu presoner, s’entristeix per la decisió però
obeeix amb resignació.

versos 149-191. Odisseu i Calipso. Odisseu passa els dies a la platja sempre nostàlgic. La
nimfa se li apropa i li dóna permís per a marxar.

La venerable nimfa, escoltat el missatge de Zeus, anà a buscar el magnànim

Odisseu. El va trobar assegut a la platja, que allà s'era, sense que els seus ulls
s'assequessin del continu plor, i consumia la seva dolça vida sospirant per la
tornada, ja que la nimfa ja no li era grata. Obligat a pernoctar a la profunda cova,
dormint amb la nimfa que l'estimava sense que ell la volgués, passava el dia quiet
a les roques de la ribera del mar i, consumint el seu ànim amb llàgrimes, sospirs i
dolors, clavava els ulls en el mar estèril i vessava copiós plor. I, posant-se a prop
d'ell, li va parlar d'aquesta manera la divina entre les deesses:
“- Dissortat! No ploris més ni consumeixis la teva vida ja que de molt bon grau
deixaré que marxis. Vinga, talla fustes grans i, acoblant-les amb el bronze, forma
un espaiós rai i fixa-hi una coberta de taules, perquè et porti per l'obscur mar. Jo hi
posaré pa, aigua i el vermell vi, reconfortador de l'ànim, que et lliuraran de patir
gana; et donaré vestits i t'enviaré un vent favorable, perquè arribis sa i estalvi a la
teva terra pàtria, si ho volen els déus que habiten l'ample cel; els quals
m'avantatgen tant en traçar designis com en portar-los a terme.” (...)

versos 192-227. Quan torna a la cova, Calipso intenta de nou retenir l’heroi i li recorda la
immortalitat que pot oferir-li si es queda amb ella però no aconsegueix fer-lo canviar d’idea.

Quan així va haver parlat, la divina entre les deesses es va posar a caminar de
pressa i Odisseu va anar seguint les petjades de la deïtat. Van arribar a la
profunda cova la deessa i el baró. Aquest es va acomodar a la cadira d'on s'havia
aixecat Hermes, i la nimfa li va servir tota classe d'aliments, tant comestibles com
begudes, amb els quals es mantenen els homes mortals. Després es va asseure
ella davant del diví Odisseu, i li van servir les criades ambrosia i nèctar. Cada un
va allargar la mà cap a les viandes que tenia al davant i, només es van haver
sadollat de menjar i de beure, Calipso, la divina entre les deesses, va trencar el
silenci i va dir:
“- Laertíada del llinatge de Zeus! Odisseu fecund en ardits! Així, doncs, desitges
anar-te'n de seguida a casa teva i a la teva terra pàtria? Sigues, no obstant això,
feliç. Però si la teva intel·ligència conegués els mals que hauràs de patir fatalment
abans d'arribar a la teva pàtria, et quedaries amb mi, custodiant aquesta casa, i
series immortal, encara que estiguessis desitjós de veure la teva esposa, la solitud
de la qual pateixes tots els dies. Jo estic orgullosa de no ser-li inferior ni en cos ni
en bellesa, perquè no poden competir les mortals amb les deesses ni en una cosa
ni en l’altra.”
Li va respondre l'enginyós Odisseu:
“- No t'enutgis amb mi, venerable deïtat! Conec molt bé que la prudent Penèlope
t'és inferior en bellesa i en estatura, sent com és ella mortal i tu immortal i exempta
de la vellesa. Malgrat tot, desitjo i anhelo contínuament anar-me’n a casa meva i
veure lluir el dia de la meva tornada. I si algun dels déus volgués aniquilar-me en
el mar de color de vi, ho suportaré amb l'ànim que omple el meu pit i que tan
pacient és per als dolors. Ja que he patit molt tant al mar com a la guerra, que em
vingui aquest mal també a juntar-se als altres.”
Així va parlar. Es va pondre el sol i va arribar la foscor. Es van retirar llavors al
més profund de la profunda cova; i allà molt junts van gaudir de l’amor.

versos 228-277. L’endemà de matí Odisseu comença la construcció d’un rai amb les eines que
li proporciona Calipso i, cinc dies després, marxa d’Ogígia.

3
versos 278-327. La tempesta. Odisseu és a punt d’arribar a Esquèria, l’illa dels feacis, quan
Posidó, que s’ha adonat del que està passant, desencadena una tempesta i fa sotsobrar
l’embarcació.

Disset dies va navegar, travessant el mar, i al divuitè va poder veure les

ombroses muntanyes del país dels feacis, el lloc que li quedava més a prop, i se li
aparegué com un escut al mig de l'ombrívol mar.
El poderós Posidó, que sacseja la terra, tornava llavors del país dels etíops i va
veure Odisseu de lluny, des de les muntanyes de Sòlims, ja que se li va aparèixer
navegant pel mar. Es va encendre d’ira la deïtat i, sacsejant el cap, va parlar dintre
d’ell d’aquesta manera:
“- Oh déus! Sens dubte van canviar les deïtats els seus propòsits respecte a
Odisseu, mentre jo em trobava entre els etíops. Ja és al costat de la terra dels
feacis, on és fatal que es deslliuri del cúmul de desgràcies que li han ocorregut.
Crec, no obstant això, que no pocs mals encara hauran de caure sobre ell.”
Va parlar i, brandant el trident, va congregar els núvol, i va torbar el mar; va
provocar grans remolins de tota classe de vents; va cobrir de núvols la terra i el
mar, i la nit va caure del cel. Van bufar alhora l'Euros, el Notos, l'impetuós Zèfir i el
Bòreas que, nascut a l'èter, aixeca grans onades. Llavors van defallir els genolls i
el cor d'Odisseu; i l'heroi, gemegant, al seu magnànim esperit, així li parlava:
“- Ai de mi, dissortat! Què és el que, finalment, em succeirà? Temo que es facin
certes les prediccions de la deessa que m'assegurava que havia de passar grans
penalitats en el mar abans de tornar a la terra pàtria, ja que ara tot s'està
acomplint. Amb quins núvols ha tancat Zeus l'ample cel i ha contorbat el mar! I
creixen els remolins de tota classe de vents. Ara m'espera, de segur, una terrible
mort. Oh, una i mil vegades feliços els danaus que van morir a la vasta Troia,
lluitant per complaure els Atrides! Tant de bo hi hagués mort jo també, acomplint-
se el meu destí, el dia que molts Troians em llançaven llances de bronze al costat
del cadàver del fill de Peleu! Allà hauria obtingut honors fúnebres i els aqueus
enaltirien la meva glòria: però el fat disposa que jo sucumbeixi amb deplorable
mort.”
Mentre deia això, va venir una gran ona que des de dalt va caure horriblemente
sobre Odisseu i va fer que el rai sotsobrés. Va ser llançat l'heroi lluny d’ell, les
seves mans van soltar el timó, va arribar un terrible remolí de vents barrejats que
va trencar el pal per la meitat, i la vela i l'antena van caure molt lluny al mar.
Molt de temps va romandre Odisseu submergit i no va poder sortir a la superfície
immediatament per la gran força de les ones i perquè li pesaven els vestits que li
havia donat la divina Calipso. Va emergir, per fi, escopint de la boca l'aigua
amarga que li corria a rajos del cap. Encara que fatigat, no perdia de vista el rai
sinó que, movent-se amb vigor per entre les onades, el va agafar i s’hi va asseure
al mig per tal d’evitar la mort.

versos 328-493. Ajudat per la deessa marina Ino i per Atena, Odisseu, després de dos dies a la
deriva, aconsegueix arribar nedant a la desembocadura d’un riu a la costa d’ Esquèria, l’illa dels
feacis. Esgotat, l’heroi es queda profundament adormit entre els matolls.

CANT VI

versos 1-109. El poeta ens trasllada al palau d’Alcinous, rei dels feacis. I ens introdueix a la
cambra on dorm la seva filla Nausica. Atena inspira en somnis la jove princesa perquè vagi al
riu a rentar la roba. A l’alba, Nausica demana al seu pare un carro i mules i se’n va al riu amb
les seves criades. Un cop tenen la bugada feta, les noies s’entretenen jugant a la pilota.

versos 110-197. Trobada d’Odisseu i Nausica.

Quan ja eren a punt de tornar a la seva casa, junyint les mules i plegant els
bonics vestits, Atena, la deïtat d'ulls d'òliba, va disposar una altra cosa: que
Odisseu despertés del son i veiés aquella donzella d’ulls bonics, que l'havia de
portar a la ciutat dels feacis. La princesa va llançar la pilota a una de les esclaves i

4
va errar el tret, fent-la caure a un profund remolí, i totes van cridar molt fort. Es va
despertar llavors el diví Odisseu i, seient, regirava a la seva ment i al seu cor
aquests pensaments:
“- Ai de mi! Quins homes han d'habitar aquesta terra on he arribat? Seran
violents, salvatges i injustos, o bé hospitalaris i temorosos dels déus? Des d'aquí
he sentit uns crits femenins de joves nimfes que viuen als cims elevats de les
muntanyes, a les fonts dels rius i als prats coberts d'herbes. Em trobo, potser, a
prop d'homes de veu articulada? Au! Jo mateix provaré de sortir i intentaré veure-
ho.”
Així parlà i el diví Odisseu va sortir d'entre els arbusts i al bosc espès va arrencar
amb la seva fornida mà una branca frondosa amb què pogués cobrir-se les parts
pudoroses. Es va posar en camí de la mateixa manera que un lleó feréstec, confiat
en les seves forces, continua caminant malgrat la pluja o el vent, i els ulls li brillen
com foc, i es llança sobre els bous, les ovelles o els cérvols silvestres, ja que el
ventre el porta que vagi a una sòlida casa i intenti atacar el bestiar; així havia de
presentar-se Odisseu a les donzelles de boniques trenes, encara que estava nu, ja
que la necessitat l'obligava. I se'ls va aparèixer horrible, enlletgit per la sal del mar;
i totes van fugir, dispersant-se pels voltants. Però s’hi va quedar sola i immòbil la
filla d'Alcinous, perquè Atena va donar ànim al seu cor i va deslliurar del temor els
seus membres. Va quedar-s’hi, doncs, davant de l'heroi sense fugir; i Odisseu
meditava si convindria pregar a la donzella d’ulls bonics, abraçant-la pels genolls, o
suplicar-li, des de lluny i amb dolces paraules, que li mostrés la ciutat i li procurés
amb què vestir-se. Rumiant-s’ho bé, li va semblar que el millor seria pregar-la des
de lluny amb veu suau, no fos que la donzella s’irrités si li abraçava els genolls. I
llavors va pronunciar aquestes paraules dolces i astutes:
“- Jo t'imploro, oh senyora, siguis deessa o mortal! Si ets una de les deïtats que
posseeixen l'ample cel, et trobo molt semblant a Àrtemis, filla del gran Zeus, per la
teva bellesa, per la teva alçada i per teu aspecte; i si vas néixer dels homes que
viuen a la terra, feliços mil vegades el teu pare, la teva venerable mare i els teus
germans, ja que la seva ànima s'ha d'alegrar tothora intensament quan veuen la
seva filla entrar a les danses. I que sigui molt feliç al seu cor, més que qualsevol
altre, qui aconsegueixi, sobresortint per l'esplendidesa de les seves donacions
nupcials, portar-te a casa seva per esposa. Que mai no es va oferir als meus ulls
un mortal semblant, ni home ni dona, i m'he quedat atònit en contemplar-te. (...)
Et contemplo amb admiració, oh dona, i em tens absort i tinc por d’abraçar els
teus genolls, encara que estic desconcertat per una pena molt gran. Ahir vaig
poder sortir del mar de color de vi, després de vint dies de permanència en ell, on
em vaig veure a mercè de les ones i de violentes tempestes des que vaig
abandonar l'illa Ogígia; i alguna divinitat m'ha llançat aquí, perquè pateixi noves
desgràcies, ja que no crec que aquestes s'hagin acabat, sinó que els déus me
n'han de preparar moltes d'altres encara.
Però tu, oh senyora, compadeix-te de mi, ja que ets la primera persona a qui
m'apropo després de suportar tants mals i em són desconeguts els homes que
viuen a la ciutat i a aquesta regió. Mostra'm la població i dóna'm un drap per lligar-
me'l al voltant del cos, si quan has vingut n’has portat algun per embolicar la roba. I
que els déus et concedeixin tot allò que al teu cor anhelis: marit, família i feliç
concòrdia: ja que no hi ha cap cosa millor ni mes útil que el fet que governin la
seva casa el marit i la dona amb harmonia, la qual cosa produeix gran pena als
seus enemics i alegria als qui els estimen, i són ells els qui més aprecien els seus
avantatges.”
Va respondre Nausíca, la dels braços blancs com la neu:
“- Estranger! Ja que no em sembles ni vil ni insensat, sapigues que el mateix
Zeus Olímpic distribueix la felicitat als bons i als dolents, i si et va enviar aquestes
penes, has de sofrir-les pacientment; per ara que has arribat a la nostra ciutat i a la
nostra terra, no mancaràs de vestit ni de cap de les coses que per decòrum ha
d'obtenir un pobre suplicant. Et mostraré la ciutat i et diré el nom dels seus
habitants: els feacis posseeixen tant la ciutat com la comarca i jo sóc la filla del
magnànim Alcinous, qui té la força i el poder entre els feacis.”

5
versos 198-226. Nausica ordena a les seves que atenguin les necessitats de l’estranger.
Aquest es retira per a rentar-se i arreglar-se sense que el vegin.

versos 227-250. Un cop net i vestit, l’aspecte d’Odisseu desperta l’admiració de Nausica.

Mentrestant el diví Odisseu es rentava al riu traient del seu cos la sal del mar que
li cobria l'esquena i les amples espatlles, i es netejava el cap de l'escuma que hi
havia deixat el mar estèril. Després d’haver-se rentat, es va ungir amb l’oli greixós i
es va posar els vestits que la jove, encara donzella, li havia donat. Atena, filla de
Zeus, va fer que semblés més alt i més fort, i que del seu cap pengessin rínxols de
cabells semblants a flors de jacint. I de la mateixa manera que vessa l’or sobre la
plata l'orfebre expert, a qui Hefest i Pal·las Atena van ensenyar arts de tota
espècie, i fa peces magnífiques, així Atena va difondre la gràcia pel cap i per les
espatlles d'Odisseu. Aquest, apartant-se una mica, es va asseure a la vora del mar
i resplendia per la seva gràcia i bellesa. Es va admirar la donzella i va dir a les
esclaves de boniques trenes:
“- Escolteu el que us diré, esclaves de braços blancs: no sense la voluntat dels
déus que habiten a l'Olimp, ve aquest home als feacis semblants als déus. En un
primer moment, se'm va presentar amb un aspecte menyspreable, però ara
s'assembla als déus que posseeixen l'ample cel. Tant de bo a un baró així pogués
jo anomenar-me’l marit, vivint aquí! Tant de bo li vingués de gust quedar-se amb
nosaltres! Ara, oh esclaves, doneu per menjar i beure a l’estranger.”
Així va parlar. Elles la van escoltar i van obeir portant-li aliments i beguda. I el
sofert i diví Odisseu va beure i va menjar àvidament, ja que feia molt de temps que
estava en dejú.

versos 251-331. Nausica i les criades tornen a la ciutat seguides per Odisseu. Per evitar els
comentaris de la gent, la princesa deixa el foraster a l’entrada de la ciutat, a un bosc consagrat
a Atena, i li proposa d’anar més tard al palau i de presentar-se com a suplicant a la reina Àrete,
la seva mare.

CANT VII

versos 1-347. Odisseu es presenta al palau d’Alcinous. Atena sota l’aparença d’una jove
feàcia, guia Odisseu fins al palau. Cobert per una boira que la deessa ha enviat per a protegir-
lo, l’heroi recorre els carrers sense ser vist i pot admirar el port i els edificis. Després de creuar
el pati i els jardins del palau, entra a la gran sala on Alcinous està celebrant un banquet. Quan
es prosterna com a suplicant als peus de la reina Àrete, la boira es dissipa i es fa visible. El rei
l’acull hospitalàriament i el fa seure a taula. Atenent la seva súplica, el rei convoca per al dia
següent una assemblea per a parlar del retorn de l’estranger al seu país. Tots els convidats es
retiren i la reina li pregunta per la seva arribada i pels vestits que porta, ja que els ha reconegut.
Odisseu, sense donar-se a conèixer encara, conta les dificultats per arribar a Esquèria des de
l’illa de Calipso i la seva trobada amb Nausica. El rei admira la discreció d’Odisseu i li assegura
el retorn a casa seva. Finalment els reis i l’hoste van a dormir.

CANT VIII

versos 1-586. Els feacis obsequien Odisseu. L’endemà, a l’àgora, té lloc l’assemblea on
Alcínous informa els nobles feacis de la seva intenció de facilitar una nau a l’hoste perquè torni
a la seva pàtria. Després, es prepara la nau que ha de portar Odisseu a Ítaca i se celebra un
banquet en honor seu. Demòdoc, l’aede cec, canta fets de la guerra de Troia en què havia
intervingut Odisseu. En sentir-ho, aquest no pot contenir les llàgrimes. Quan acaba el banquet,
celebren competicions esportives en honor a l’hoste, Odisseu és desafiat i llança el disc més
lluny que ningú. Els feacis mostren la seva habilitat per a la dansa. Demòdoc, amb la seva
cítara, canta els amors adúlters d’Ares i Afrodita, sorpresos per Hefest. Finalment, Odisseu rep
d’Alcinous i d’altres feacis els obsequis d’hospitalitat. Quan les esclaves l’han rentat, Odisseu
s’acomiada de Nausica i reconeix que ella li ha salvat la vida. Hom celebra un altre banquet on

6
Demòdoc canta, perquè li ho demana Odisseu, l’episodi del cavall de fusta. Altre cop l’heroi no
pot contenir el plor i, en veure’l, Alcinous li demana que desvetlli ja la seva identitat i d’on ve.

CANT IX

versos 1-38. Odisseu es presenta finalment a Alcinous. L’orgull i la nostàlgia de la seva

pàtria s’entreveuen a les paraules de l’heroi.

Li va respondre l'enginyós Odisseu:

“- (...) Però l'ànim t’ha mogut a desitjar que t'expliqui les meves tristes dissorts,
que plori i gemegui encara més. Quina cosa relataré en primer terme, quina en
darrer lloc, sent tants els infortunis que m’han enviat els déus celestials? Per
començar, vull dir-vos el meu nom per a què el sapigueu, i per a què, després
d’haver-me alliberat del dia cruel, d'ara endavant sigui jo el vostre hoste, malgrat
viure a un palau que és molt lluny. Sóc Odisseu, fill de Laertes, ben conegut dels
homes per les meves astúcies de tota classe, i la meva glòria arriba fins al cel. Visc
a Ítaca, l’illa que es veu allà luny: en ella es troba la muntanya Nèritos, frondosa i
esplèndida, i al seu voltant hi ha moltes illes properes entre si, com ara Dulíquion,
Same i Zacint, plena de boscos. Ítaca no s'eleva gaire sobre el mar i és la més
remota cap a l'Occident -les restants, una mica apartades, queden a l'Orient i el
Migdia. És aspra, però s’hi crien bons joves, i jo no puc trobar cap altra cosa que
em sigui més dolça que la meva pàtria. Calipso, la divina entre les deïtats, em va
retenir allà, a profundes grutes, desitjant que fos el seu espòs; i, igualment,
l’enganyosa Circe em va acollir anteriorment al seu palau de Eea, volent també
prendre'm per marit; ni aquella ni aquesta no van aconseguir infondre convicció al
meu ànim. Cap cosa és més dolça que la pàtria i els pares, encara que es visqui a
un ric palau, però lluny, en país estrany, apartat d'aquells. Però t'explicaré el meu
viatge de retorn, ple de penalitats, que em va enviar Zeus des que vaig sortir de
Troia.”

AVENTURES D’ODISSEU. En aquest punt comença la narració que fa Odisseu en primera

persona de les peripècies viscudes al seu viatge de tornada de Troia. El relat ocupa els cants
IX, X, XI i XII.

versos 39-61. Els Cícons. Després de deixar Troia amb la seva flota, Odisseu, a la costa de
Tràcia, assola la ciutat dels Cícons, aliats de Troia. Malgrat les seves advertències, els seus
homes s’entretenen a la ciutat deixant temps així perquè els Cícons es reagrupin i tornin a
atacar amb l’ajut dels seus veïns. Durant la lluita al costat de les naus, moren molts aqueus i
només fugint poden evitar més morts.

versos 62-104. Els Lotòfags. Quan creuen el cap de Màlea, una tempesta els arrossega en
direcció sud durant nou dies i entren d’aquesta manera al regne del fantàstic. Al desè dia,
desembarquen al país dels Lotòfags, o menjadors de lotus, un aliment que provoca l’oblit total.
Odisseu ha d’emportar-se a la força els homes que, en provar-lo, s’havien oblidat de la tornada.

versos 105-180. Els Ciclops. Odisseu amb els seus homes arriba al país del Ciclops. A la nit
descansen a un illot proper ple de cabres. L’endemà del segon dia, Odisseu hi deixa els seus
homes i amb una nau marxa a explorar la nova terra.

versos 181-414. El Ciclop Polifem.

Havent parlat així, vaig pujar a la nau i vaig ordenar als companys que em
seguissin i deslliguessin les amarres. Ells es van embarcar a l'instant i, seient per
ordre als bancs, van començar a batre amb els rems l'escumós mar. Vam arribar
després a una terra, que era pròxima, vam veure-hi en un dels extrems i gairebé
tocant al mar una enorme cova a la qual donaven ombra alguns llorers, on
reposaven moltes ovelles i cabres, i al seu voltant hi havia una tanca feta amb
pedres profundament enfonsades a la terra, grans pins i alzines d'elevada copa. Hi

7
vivia un ésser gegantí, solitari, que pasturava els seus ramats lluny dels altres
homes, sense tracte amb ningú, i, apartat de tots, ocupava el seu ànim en
pensaments sense pietat. Era un monstre horrible i no s'assemblava als homes
que s’alimenten de pa, sinó a un cim boscós que entre altes muntanyes es mostra
aïllat, destacant sobre les altres.
Llavors vaig ordenar als meus fidels companys que es quedessin a guardar la
nau; vaig escollir els dotze millors i junts comencem a caminar, amb una bóta
plena de vi negre i dolç que m'havia donat Maró, fill d'Evantes i sacerdot d'Apolo,
el déu tutelar d'Ismar. (...) D'aquest vi, en portava una gran bóta completament
plena i, a més, viandes en un sarró; en efecte, ja des del primer moment es va
figurar el meu ànim generós que se'ns presentaria un home dotat d'extraordinària
força, salvatge, i ignorant de la justícia i de les lleis.
Aviat arribem a la gruta; però no l’hi vam trobar, perquè estava pasturant les
grasses ovelles. Entrem i ens vam posar a contemplar amb admiració i una per
una totes les coses. Hi havia canyissos carregats de formatges; els estables eren
plens de bens i cabrits, tancats per separat els majors, els mitjans i els més joves.
El sèrum degotava de tots els vasos, pots i gibrells, que utilitzava per munyir. Els
companys van començar a suplicar-me que agaféssim alguns formatges i
marxéssim, i que després treiéssim ràpidament dels estables els cabrits i els bens,
els conduíssim a la nau i solquéssim de nou el salabrós mar. Jo, però, no em vaig
deixar persuadir - hagués estat molt millor seguir el seu consell- perquè volia veure
aquell ésser i comprovar si m'oferiria els dons de l'hospitalitat. Però la seva
vinguda no havia de ser-los grata als meus companys.
Vam encendre foc i vam oferir un sacrifici als déus. Vam prendre alguns
formatges, vam menjar, i el vam esperar, asseguts a la gruta, fins que va tornar
amb el bestiar. Portava una gran càrrega de llenya seca per preparar el seu àpat i
la va descarregar dins de la cova amb tal terrabastall que nosaltres, plens de
temor, ens refugiem precipitadament al seu racó més profund. Després van
introduir a l'espaiós antre totes les grasses ovelles que havia de munyir, deixant
fora, dins d’un recinte d'altes parets, animals mascles. Després va tancar la porta
amb una pedra gran i pesada que va portar a pols i que no haguessin pogut moure
del terra vint-i-dos sòlids carros de quatre rodes. Tan immens era el penyal que va
col·locar a l'entrada! Es va asseure de seguida, va munyir les ovelles i les
beladores cabres, tot com ha de fer-se, i va posar a sota de cadascuna d’elles la
seva cria. De seguida, fent quallar la meitat de la blanca llet, la va posar en
canastrells de vímet, i va abocar la resta a uns vasos per beure-se-la i, així, li
serviria de sopar. Acabades amb rapidesa aquestes feines, va encendre foc, i en
veure'ns, ens va fer aquestes preguntes:
“- Forasters! Qui sou? D'on heu arribat navegant per humits camins? Veniu per
algun negoci o viatgeu pel mar, a la ventura, com els pirates que divaguen,
exposant la seva vida i portant mal als homes d'estranyes terres?”
Així va parlar. Ens trencava el cor la por que ens va produir la seva veu greu i el
seu aspecte monstruós. Però tot i això, li vaig respondre d'aquesta manera:
“- Som aqueus a qui van extraviar, en sortir de Troia, vents de tota classe, que
ens porten pel gran abisme del mar. Estem desitjosos de tornar a la nostra pàtria i
hem arribat aquí per una altra ruta, per altres camins, perquè d’aquesta manera ho
ha hagut d'ordenar Zeus. Ens preem de ser guerrers d'Agamèmnon, fill d’Atreu, la
glòria del qual és immensa sota del cel - tan gran ciutat ha destruït i a tants homes
ha portat la mort!-, i venim a abraçar els teus genolls per si volguessis presentar-
nos els dons de l'hospitalitat o fer-nos algun altre regal, com és costum entre els
hostes. Respecta, doncs, els déus, baró excel·lent, ja que nosaltres som ara els
teus suplicants car Zeus hospitalari és el protector de suplicants i hostes, ell que
empara els estrangers respectuosos.”
Així li vaig parlar; i em va respondre de seguida amb ànim cruel:
“- Oh foraster! Ets un ximplet o véns de llunyanes terres perquè m'exhortes a
témer els déus i guardar-me de la seva còlera. Els ciclops no ens preocupem ni de
Zeus, que porta l'ègida, ni dels benaurats déus, perquè, fins i tot, els superem en
força; i jo no et perdonaria ni a tu ni als teus companys per temor a l'enemistat de
Zeus, si no em vingués de gana. Però digues-me a quin lloc, en arribar, vas deixar

8
la ben construïda embarcació: si va ser, potser, al lloc més apartat de la platja o a
una zona propera, a fi que jo ho sàpiga.”
Així va parlar per provar-me. Però la seva intenció, a mi que sé tantes coses, no
em va passar inadvertida, i, de nou, li vaig parlar amb enganyoses paraules:
“- Posidó, que sacseja la terra, va trencar la meva nau dirigint-la cap a un
promontori i estavellant-la contra les roques als confins de la vostra terra, el vent
que bufava del mar se la va emportar i vaig poder salvar-me, juntament amb
aquests, d'una mort terrible.”
Això li vaig dir. El ciclop, amb cruels intencions, no em va respondre sinò que,
aixecant-se de sobte, va allargar la mà cap als meus companys, en va agafar dos
i, com si fossin uns cadells, els va llançar a terra amb tanta violència que l'encèfal
va fluir pel terra i va mullar el pis. Seguidament, va esquarterar els seus membres,
es va preparar un sopar i es va posar a menjar-los com un lleó salvatge, no
deixant-ne ni els intestins, ni la carn, ni els ossos plens de medula. Nosaltres
contemplàvem aquell horrible espectacle amb llàgrimes als ulls, alçant les mans a
Zeus: tanta desesperació s'havia apoderat del nostre ànim! El ciclop, quan va
haver omplert el seu enorme ventre, devorant carn humana i bevent llet, es va
ajeure a la gruta estirant-se al mig de les ovelles.
Llavors vaig decidir al meu magnànim cor el propòsit d'apropar-me a ell i, traient
l'aguda espasa que penjava de la meva cuixa, volia ferir-lo al pit per la part on les
entranyes envolten el fetge, havent-lo palpat-lo prèviament. Tanmateix, una altra
consideració em va contenir. Hauríem, en efecte, mort allà d'una mort espantosa,
perquè no podíem apartar amb les nostres mans la pesada roca que el Ciclop
havia col·locat a l'alta entrada. I així, sospirant profundament, vam esperar que
aparegués la divina Aurora.
Quan es va descobrir la filla del matí, Eos de dits rosacis, el Ciclop va encendre
foc i va munyir les ovelles i les beladores cabres, tot com ha de fer-se, i va posar a
sota de cadascuna d’elles la seva cria. Enllestides amb promptitud aquestes
feines, va allargar la mà a dos altres dels meus, i amb ells es va preparar el dinar.
En acabat de menjar, va treure de la cova els animals, movent amb facilitat
l'enorme pedra de la porta; però immediàtament la va tornar a col·locar, com si
posés la seva tapa a un buirac. Mentre el Ciclop encaminava amb gran estrèpit els
seus grassos ramats cap a la muntanya, jo em vaig quedar meditant mals, per si
d'alguna manera pogués venjar-me i Atena m'atorgués la victòria.
Finalment, em va semblar que la millor solució seria la següent. Al terra de
l'estable s’hi veia una gran clava d'olivera verda, que el Ciclop havia tallat per
emportar-se-la quan s'assequés. Nosaltres, en contemplar-la, la comparàvem amb
el pal d'un vaixell de transport negre i ample que té vint rems i travessa el dilatat
abisme del mar: tan llarga i tan gruixuda se'ns va presentar a la vista. Em vaig
apropar a ella i vaig tallar-hi una estaca com d'una braça, la vaig donar als meus
companys i vaig manar-los que la polissin. Quan la van deixar llisa, vaig esmolar
un dels seus caps, la vaig endurir, passant-la pel foc ardent i la vaig amagar
acuradament sota els abundants fems escampats per la gruta. Vaig ordenar llavors
que s'elegissin a sorts els que, amb mi havien d’aixecar l'estaca i clavar-la a l'ull
del Ciclop quan la dolça son el vencés. Va caure la sort als quatre que jo mateix
hauria escollit en tal ocasió, i m'hi vaig unir sent-ne el cinquè.
A la tarda va tornar el Ciclop amb el ramat de bonic velló que venia de pasturar, i
va fer entrar a l'espaiosa gruta totes els grassos animals, sense deixar-ne cap fora
de l’estable, bé perquè sospitava alguna cosa, bé perquè algun déu li ho havia
ordenat. Va tancar la porta amb la roca que va portar a pols, es va asseure, va
munyir les ovelles i les beladores cabres, tot com ha de fer-se, i va posar a sota de
cadascuna d’elles la seva cria. Enllestides amb promptitud aquestes tasques, va
agafar dos més dels meus amics i amb ells es va prepara el sopar. Llavors em vaig
apropar al Ciclop, i tenint a la mà una copa de negre vi, li vaig parlar d'aquesta
manera:
“- Pren, Ciclop, ja que has menjat carn humana, beu vi, perquè sàpigues quina
beguda guardàvem al nostre vaixell. Te la portava per oferir una libació en cas que
et compadissis de mi i m'enviessis a casa, però tu t'enfurismes de manera
intolerable. Cruel! Com vindrà d’ara endavant cap dels molts homes que
existeixen, si no et comportes com cal?”

9
 Així li vaig parlar. Va prendre el vi i se'l va beure. I li va agradar tant el dolç licor
que me’n va demanar més:
“- Dóna'm amb abundància més vi i fes-me saber immediatament el teu nom
perquè t'ofereixi un present d’hospitalitat amb el qual gaudeixis. També la fèrtil
terra produeix per als Ciclops vi dels gruixuts carrassos, que creixen amb la pluja
enviada per Zeus. Però això és efluvi d’ambrosia i de nèctar!”
Així va parlar, i vaig tornar a servir-li el negre vi: tres vegades li’n vaig servir i tres
vegades en va beure incautament. I quan els vapors del vi van embolicar la ment
del Ciclop, li vaig dir amb suaus paraules:
“- Ciclop! Preguntes quin és el meu nom il·lustre i te’l diré però dóna'm el present
d'hospitalitat que m'has promès. El meu nom és “Ningú”; i “Ningú” em diuen la
meva mare, el meu pare i tots els meus companys.”
Així li vaig parlar; i de seguida em va respondre amb ànim cruel:
“- A Ningú me'l menjaré l'últim, després dels seus companys, i tots els altres
abans que a ell: aquest serà el present d'hospitalitat que t'ofereixo.”
Va parlar, es va tirar cap enrere i va caure d'esquena. Així estirat, va doblar el fort
clatell i el va vèncer la son que tot ho venç: li sortia de la gola el vi amb trossos de
carn humana, i es feia rots per estar carregat de vi. Llavors vaig posar l'estaca sota
l'abundant caliu per a escalfar-la, i vaig animar amb les meves paraules tots els
companys: no fos que algun d’ells, presa de la por, es fes enrere. Quan l'estaca
d'olivera, tot i ser verda, estava a punt de cremar i brillava intensament, vaig anar i
la vaig treure del foc; em van envoltar els meus companys, i una deïtat ens va
infondre gran audàcia. Ells, prenent l'estaca d'olivera, la van clavar per l'aguda
punta a l'ull del Ciclop; i jo, apretant-la des de dalt, la feia girar per la part superior.
De la mateixa manera que quan un home trepa amb la barrina el pal d'un vaixell,
d'altres el mouen per sota amb una corretja, que agafen per ambdues extremitats, i
el pal dóna voltes contínuament, així nosaltres, agafant l'estaca de punta de foc, la
fèiem girar a l'ull del Ciclop i la sang brollava al voltant de l'ardent pal. L'ardorós
vapor li va socarrar parpelles i celles, quan la pupil·la s’estava cremant i les seves
arrels crepitaven per l'acció del foc. Així com el ferrer, per a trempar el metall, que
és com es dóna resistència al ferro, submergeix en aigua freda una gran destral o
una aixa i fa que grinyoli molt, de la mateixa manera grinyolava l'ull del Ciclop al
voltant de l'estaca d'olivera. Va proferir el Ciclop un crit fort i horrorós, va retrunyir
la roca, i nosaltres, acovardits, vam fugir ràpidament; llavors, ell es va arrencar
l'estaca, tota tacada de sang, la va llançar furiós lluny ben lluny d’ell i es va posar a
cridar amb forts brams els Ciclops que habitaven al seu voltant, dins de coves, als
ventosos promontoris. En haver-ne sentit els crits, van acudir-ne molts per totes
bandes, i aturant-se al costat de la cova, li van preguntar què l'angoixava:
“- Per què crides tan enutjat, oh Polifem, d’aquesta manera en la divina nit i ens
despertes a tots? Potser algun home s'emporta les teves ovelles en contra teva?
O, tal vegada, et maten amb enganys o amb violència?”
Els va respondre des de la cova el robust Polifem:
“- Oh, amics! "Ningú" no em mata ni amb enganys, ni amb violència.”
I ells li van contestar amb aquestes paraules alades:
“- Com que ningú no et fa patir, com que estàs sol i no és possible evitar la
malaltia que envia el gran Zeus, prega, però, el teu pare, el sobirà Posidó.”
Tot just van acabar de parlar, se'n van anar tots; i jo vaig riure al meu cor de com
el meu nom i el meu excel·lent artifici els havia enganyat. El Ciclop, gemegant pels
grans dolors que patia, va caminar a les palpentes, va treure el penyal de la porta i
es va asseure a l'entrada, estenent els braços per si aconseguia atrapar a algú que
sortís amb les ovelles; tan ximple esperava que jo fos!

versos 415-566. La fugida. Furiós per la seva ceguesa, Polifem aparta l’enorme pedra i es
col·loca a l’entrada de la cova per a evitar la sortida d’Odisseu i dels seus homes. Aquests,
però, aconsegueixen sortir amagats sota la llana del ventre dels moltons i, així, poden arribar a
la nau. El ciclop respon a les provocadores paraules d’Odisseu llançant una roca que quasi
destrueix el vaixell. Des de més lluny, Odisseu, vanagloriant-se del seu triomf, proclama la seva
vertadera identitat a Polifem. Aquest suplica al seu pare Posidó que el vengi fent que Odisseu
pateixi tota mena de dificultats al seu viatge de tornada. Els grecs esquiven una altra roca que

10
ha llançat el ciclop fins que arriben a l’illot on s’havien quedat les altres naus. Després de
celebrar la retrobada, l’endemà salpen de nou.

CANT X

versos 1-80. Els vents d’Èol. Odisseu arriba a l’illa d’Èol, déu dels vents, qui l’acull
hospitalàriament durant un mes i li dóna els vents contraris al seu camí tancats en un sac de
pell. Les naus gregues, empeses durant deu dies per un vent favorable, ja són a prop d’Ítaca;
tanmateix, els homes d’Odisseu, creient que el sac conté un gran tresor, mentre l’heroi dorm,
l’obren moguts per la curiositat i la cobdícia. Es desencadena llavors una terrible tempesta que
els porta de nou a l’illa d’Èol qui, intuint una intervenció divina en les seves desgràcies, es nega
a rebre’ls.

versos 81-134. Els Lestrigons. Després de sis dies i sis nits, les dotze naus de la flota
d’Odisseu arriben al país dels gegantescs Lestrigons, un poble antropòfag. El seu rei devora al
seu palau un dels emissaris d’Odisseu i, com que un altre aconsegueix fugir, convoca a crits
tots els seus súbdits en contra dels estrangers. Els gegants, llançant enormes roques,
destrueixen la flota grega, que era al port, i en maten la tripulació. Tan sols Odisseu, que no
havia atracat la seva nau al port, aconsegueix salvar-se amb els seus homes.

versos 135-243. Circe. Odisseu arriba amb la seva única nau a l’illa d’Eea, on viu la deessa
Circe, filla d’Oceà. Havent descansat durant dos dies, Odisseu caça un cérvol enorme amb què
pot alimentar els seus homes. Al tercer dia, de matí, s’organitzen per a explorar l’illa: hi van
Euríloc i vint-i-dos homes més.

Vaig formar amb els meus companys de boniques gamberes dues seccions, a les
quals vaig donar sengles capitans: jo em vaig posar al capdavant d'una i Euríloc,
semblant a un déu, manava l'altra. Llancem unes pedretes a un elm de bronze i la
sort va fer que sortís la del magnànim Euríloc. Així doncs, va marxar amb vint-i-dos
companys que ploraven, i ens van deixar a nosaltres, que també sanglotàvem.
Dins d'una vall i en lloc vistós van descobrir el palau de Circe, construït amb
pedra polida. Al seu voltant hi havia llops salvatges i lleons, que Circe havia
encantat, donant-los funestes drogues; però aquests animals no van atacar els
meus homes, sinó que, aixecant-se, van anar a afalagar-los amb les seves cues
molt llargues. Així com els gossos afalaguen el seu amo sempre que torna del
tiberi, perquè els porta una cosa que satisfà la seva gana, d'aquesta manera els
llops d'ungles fortes i els lleons van anar a afalagar els meus companys que es
van espantar de veure monstres tan terribles. Havent arribat a la mansió de la
deessa de boniques trenes, es van aturar al vestíbul i van sentir Circe que, amb
veu nítida, cantava a l'interior, mentre teixia una tela gran, divina i tan fina, elegant
i esplèndida, com ho són les feines de les deesses.
I Polites, cabdill d'homes, que era per a mi el més car i respectable dels
companys, va començar a parlar-los d'aquesta manera:
“- Oh amics meus! A l'interior està cantant bellament alguna deessa o dona que
teixeix una gran tela, i fa ressonar tot el paviment. Cridem-la com més aviat millor.”
Això els va dir; i ells la van cridar ben fort. Circe es va alçar de seguida, va obrir la
magnífica porta, els va cridar i la van seguir tots imprudentment, a excepció
d’Euríloc, que es va quedar fora per temor a algun mal.
Quan els va tenir dintre, els va fer seure en cadires i butaques, va preparar una
poció amb formatge, farina i mel fresca amb vi de Pramni, i va llançar-hi dins unes
drogues pernicioses perquè els meus oblidessin completament la terra pàtria. Els
la va donar, en van beure, i, de sobte, els va tocar amb una vareta i els va tancar
en corts. I tenien el cap, la veu, el pèl i el cos com els porcs, però les seves ments
van quedar com les tenien abans. Així van ser tancats i tots ploraven. Circe els va
llançar, per menjar, fages, glans i baies de corneller, que és el que mengen els
porcs, que es rebolquen per terra.

versos 244-309. Euríloc torna espantat a la nau i conta el que els ha passat. Odisseu es posa
en marxa tot sol cap al palau de Circe, ja que L’aterrit Euríloc es nega a acompanyar-lo. Abans

11
d’arribar-hi, se li apareix el déu Hermes i li proporciona un antídot (l’herba “moli”) contra
l’encantament de la fetillera i l’aconsella com actuar.

versos 310-347. Odisseu al palau de Circe.

Arribat al palau de la deessa de boniques trenes, em vaig aturar al llindar i vaig

començar a cridar. La deïtat va sentir la meva veu i, alçant-se al punt, va obrir la
magnífica porta i em va cridar, i jo, amb el cor angoixat, vaig anar darrere d'ella.
Quan em va haver fet passar, em va fer seure a una cadira de claus d’argent,
bonica, esculpida, amb un escambell per als peus; i a copa d'or em va preparar la
mixtura perquè begués, posant-hi la mateixa droga i maquinant en la seva ment
coses perverses. Només donar-me-la i haver-ne begut, sense que aconseguís
encantar-me, em va tocar amb la vara mentre em deia aquestes paraules:
“- Ves ara a la cort i rebolca't amb els teus companys!”
Així va parlar. Vaig desembeinar l'aguda espasa que portava a prop de la cuixa i
em vaig llançar contra Circe, com si volgués matar-la. Ella va esclatar en crits
aguts, es va llançar al terra, em va abraçar els genolls i, entre plors, em va dirigir
aquestes alades paraules:
“- Qui ets i de quin país procedeixes? On es troben la teva ciutat i els teus pares?
Em meravella que hagis begut aquestes drogues sense quedar encantat. En
efecte, ningú no ha pogut resistir-les quan les ha pres i ja li han traspassat el cercle
de les dents. Un ànim indomable encoratja el teu pit. Ets, sens dubte, aquell
Odisseu de multiforme enginy, de qui em parlava sempre l'Argifontes que porta la
vara d’or, assegurant-me que vindries quan tornessis de Troia amb una nau negra
i amb vela. Però vinga! Embeina l'espasa i anem al llit perquè, units pel llit i l'amor,
creixi entre nosaltres la confiança.”
Així es va expressar; i li vaig replicar dient:
“- Oh, Circe! Com em demanes que et sigui benèvol, després que en aquest
mateix palau has convertit els meus companys en porcs i ara em retens a mi. Tu
planeges enganys i m'ordenes que entri a la teva habitació, pugi al teu llit a fi de
privar-me del valor i de la força, i em quedi desarmat? Jo no vull pujar al llit, si no
t'atreveixes, oh deessa, a jurar solemnement que no maquinaràs contra mi cap
altre mal perniciós.”
Així li vaig dir. Ho va jurar de seguida, segons li manava. I només va haver prestat
jurament, vaig pujar al magnífic llit de Circe.

versos 348-374. Les criades de Circe renten Odisseu i li ofereixen aliments.

versos 375-399. Odisseu intercedeix davant de Circe pels seus homes.

Quan Circe va notar que jo continuava quiet, sense allargar la mà a les menges, i
desconcertat per una gran pena, va venir al meu costat i em va parlar amb
aquestes alades paraules:
“- Per què, Odisseu, et mantens així, com un mut, i, sense tocar el menjar ni la
beguda, consumeixes el teu ànim? Sospites que hi pugui haver algun engany i,
tanmateix, has de rebutjar qualsevol temor, ja que ja et vaig prestar solemne
jurament.”
Així es va expressar, i li vaig respondre dient:
“- Oh, Circe! Quin home, que fos raonable, gosaria provar el menjar i la beguda
abans de deslliurar els companys i veure’ls amb els seus propis ulls? Si em
convides a beure i a menjar, allibera els meus fidels amics perquè amb els meus
ulls pugui veure'ls.”
Així vaig parla. Circe va sortir del palau amb la vara a la mà, va obrir les portes de
la cort i va treure els meus companys que tenien l’aspecte de porcs de nou anys.
S’hi van col·locar al davant i ella va caminar entre ells, untant-los amb una nova
droga: a l'acte els van caure dels membres el pèl que abans els havia fet créixer la
perniciosa droga subministrada per la venerable Circe, i els meus amics van tornar
a ser homes, però més joves encara, molt més bonics i més alts. Em van
reconèixer i un per un em van estrènyer la mà. Tots comencaren a plorar

12
 emocionats i tot el palau va resonar de forma imponent i fins i tot la deessa es va
commoure.

versos 400-574. Els grecs passen la resta de l’any a Eea gaudint de l’hospitalitat de
Circe. Amb l’arribada de la primavera, però, tenen ganes de marxar-ne. Circe revela a
Odisseu que, primer que tot, han de viatjar fins a l’Hades, el regne dels morts, per a
consultar Tirèsias, l’endeví. La deessa li explica com poden arribar a aquest tètric
paratge. Poc temps abans de marxar, Elpènor, un dels homes d’Odisseu, mor
accidentalment. Els homes es queden corglaçats quan Odisseu els comunica la següent
escala del viatge.

CANT XI

versos 1-50. La mansió d’Hades. Seguint les indicacions de Circe i després de navegar tot un
dia, Odisseu i els seus homes arriben als límits del món, on es troba l’entrada al tenebrós
Hades. Allí realitzen els ritus i sacrificis prescrits i, en un forat, vessen la sang fresca que les
ànimes dels morts es posen a beure, manera per la qual poden parlar i reviure
momentàniament.

Després d'haver pregat amb vots i súpliques la població dels difunts, vaig prendre
els animals, els vaig degollar a sobre del clot, hi vaig abocar la negra sang i,
immediatament, es van congregar sortint de l'Erebos, les ànimes dels morts: joves
esposes, nois, ancians que en altres temps havien patit molts mals, tendres
donzelles amb l'ànim angoixat per penes recents, i molts barons que havien mort a
la guerra, ferits per llances de bronze, i mostraven armadures ensangonades:
s'agitaven totes amb una remor molt gran al voltant del clot, unes d'una banda i
d’altres per l’altra. El pàl·lid terror va fer presa en mi. Al punt vaig exhortar els
companys i els vaig ordenar que escorxessin les víctimes, prenent-les del terra on
jeien degollades pel cruel bronze, i les cremessin immediatament, fent vots al
poderós Hades i a la venerable Persèfone. Jo, desembeinant l'aguda espasa que
cap a la cuixa portava em vaig asseure i no vaig permetre que els caps buits dels
morts s'apropessin a la sang abans que hagués interrogat Tirèsias.

versos 51-89. Odisseu parla en primer lloc amb l’ànima d’Elpènor, el seu company mort
recentment, i li promet un funeral digne en tornar a passar per l’illa d’Eea.

versos 90-151. Vaticinis de Tirèsias. L’ànima de Tirèsias, l’endeví, apareix i prediu a Odisseu
les pròximes aventures. L’adverteix, especialment, del perill que suposarà que els seus homes
no respectin les vaques d’Hèlios, el Sol, a l’illa de Trinàcia. També li vaticina el perill dels
pretendents, la manera d’aplacar la ira de Posidó i la seva llunyana mort, sent un ancià.

Va venir després l'ànima de Tirèsias, el tebà, que empunyant un ceptre d’or. Em

va reconèixer, i em va parlar d'aquesta manera:
“- Fill de Laertes, del llinatge de Zeus! Odisseu, fecund en ardits! Per què, oh
infeliç, has deixat la llum del sol i véns a veure els morts i aquesta desagradable
regió? Aparta't del clot i retira l'aguda espasa, perquè, després de beure la sang, et
pugui revelar la veritat del que vulguis.”
Això va dir. Em vaig apartar i vaig posar l'espasa a la beina guarnida amb claus
d’argent. L'eximi endeví va beure la negra sang i de seguida em va parlar amb
aquestes paraules:
“- Cerques la dolça tornada, preclar Odissseu, i un déu te la farà difícil; ja que no
crec que passis desapercebut al que sacseja la terra, ell que et guarda rancúnia al
seu cor, perquè es va irritar quan li vas deixar cec el fill. Però fins i tot arribaríeu a
la pàtria després de patir més penalitats, si volguessis contenir el teu ànim i el dels
teus companys quan ancoris la ben construïda embarcació a l'illa Trinàcia, havent
escapat del violaci mar, i trobeu pasturant les vaques i les grasses ovelles d'Hèlios,
que tot ho veu i tot ho sent. Si les deixessis indemnes, preocupant-te tan sols de
preparar el teu retorn, fins i tot arribaríeu a Ìtaca, després de suportar moltes
fatigues; però, si els causessis cap mal, des d'ara t'anuncio la perdició de la nau i

13
 la dels teus amics. I encara que tu te’n lliures, arribaràs tard i malament, havent
perdut tot els companys, en una nau aliena, i trobaràs al teu palau una altra plaga:
uns homes superbs, que es mengen els teus béns i pretenen la teva divina
esposa, a la qual ofereixen regals de casament. Tu, quan hi arribis, venjaràs els
seus excessos. (...)”

versos 152-224. Diàleg amb Anticlea. Odisseu es troba al món dels morts amb la seva mare i
aquesta l’informa sobre la causa de la seva mort i la situació que es viu a Ítaca.

Va parlar així i l'ànima del sobirà Tirèsias va retornar a la casa d'Hades tot just va
haver proferit els oracles. Jo em vaig estar quiet fins que va venir la meva mare i
va beure la negrosa sang. De sobte, em va reconèixer i em va dir entre sanglots
aquestes alades paraules:
“- Fill meu! Com has baixat en vida a aquestes fosques tenebres? Difícil és que
els vivents puguin contemplar aquests llocs, separats com estan per grans rius, per
impetuosos corrents i, principalment, per l'Oceà, que no es pot travessar a peu
sinó en una nau ben construïda. Véns potser de Troia, després de vagar molt
temps amb la nau i els amics? Encara no has pogut arribar a Ítaca ni has vist la
teva dona al palau?”
Així va dir; i jo li vaig respondre d'aquesta sort:
“- Mare estimada! La necessitat m’ha portat a la casa d'Hades, a consultar l'ànima
de Tirèsias, el tebà; però encara no m’he apropat a Acaia, ni he trepitjat la meva
terra, ja que vaig sempre errant i patint desgràcies des que vaig seguir el diví
Agamèmnon fins a Ílion, la de bonics cavalls, per a lluitar els Troians. Però, vinga,
parla i respon-me sincerament: Quin fat de l'aterridora mort va acabar amb tu? Va
ser una llarga malaltia, o Àrtemis, que es complau a tirar fletxes, qui et va matar
amb els seus suaus tirs? Parla'm del meu pare i del fill que vaig deixar, i explica'm
si la meva dignitat reial la conserven ells o la té algun altre baró, perquè es figuren
que ja no he de tornar. Revela'm també la voluntat i el pensament de la meva
legitima esposa: si viu amb el meu fill i tot ho guarda i ho manté, o ja s’ha casat
amb el millor dels aqueus.”
Així li vaig parlar; i em va respondre de seguida la meva venerable mare:
“- Ella continua al teu palau amb l'ànim afligit i passa els dies i les nits trista,
sense parar de plorar. Ningú no té encara la teva autoritat reial: Telèmac conrea en
pau les teves heretats i assisteix a dignes banquets, com ho ha de fer el baró que
administra justícia, ja que tots el conviden. El teu pare es queda al camp, sense
baixar a la ciutat, (...) Allí augmenta les seves penes anhelant la teva tornada, a
més de sofrir les molèsties de la senectut a què ha arribat. Així vaig morir jo, també
complint el meu destí: ni aquella que amb precisa vista es complau a llançar
sagetes, em va ferir amb els seus suaus trets al palau, ni em va acometre cap
malaltia d’aquelles que s'emporten el vigor dels membres consumint-me
odiosament. La solitud que de tu sentia i la memòria de les teves atencions i de la
teva tendresa, preclar Odisseu, em van privar de la dolça vida.”
Així es va expressar. Vaig voler llavors dur a terme la intenció que tenia formada
en el meu esperit, d'abraçar l'ànima de la meva difunta mare. Tres vegades em
vaig apropar a ella, ja que l'ànim m'incitava a abraçar-la; tres vegades se'm va
anar volant d'entre les mans com una ombra o un somni. Llavors vaig sentir al meu
cor un agut dolor que anava en augment, i vaig dir a la meva mare aquestes
alades paraules:
“- Mare ! Per què fuges quan m'apropo, ansiós per agafar-te, ja que a la mateixa
casa d'Hades ens llancem en braços l'un de l'altre i ens sadollem de trist plor, a tu?
No serà que m’ha enviat aquesta vana imatge la il·lustre Persèfone, perquè
augmentin els meus laments i sospirs?”
Això li vaig dir; i, de seguida, em va contestar la meva venerable mare:
“- Pobre fill meu, el més desgraciat de tots els homes! No t'enganya Persèfone,
filla de Zeus, sinó que aquesta és la condició dels mortals quan moren: els nervis
ja no mantenen units la carn i els ossos, ja que els consumeix la viva força de les
ardents flames tan aviat com la vida desempara la blanca ossada; i l'ànima
s’escapa volant, com un somni. No obstant, procura tornar el més aviat possible a

14
 la llum i recorda bé totes aquestes coses perquè després les expliquis a la teva
esposa.”

versos 225-466. Apareixen després les ànimes de tot un seguit d’heroïnes de la llegenda antiga
(Tiro, Antíope, Alcmena, Epicasta, Cloris, Leda...) i cadascuna recorda breument la seva
història. Arribat a aquest punt, Odisseu interromp la seva narració ja que és tard. El rei Alcinous
li prega que es quedi amb ells fins al dia següent i que continuï la seva narració. Odisseu
accepta i continua descrivint el seu encontre amb altres herois de la guerra de Troia. L’ànima
d’Agamèmnon li descriu la seva mort a mans d’Egist i Clitemnestra i es lamenta de la perfídia
de les dones, exceptuant-ne Penèlope.

versos 467-540. Diàleg amb l’ànima d’Aquil·les.

Mentre nosaltres estàvem afligits, dient-nos raons tan tristes i vessant copioses
llàgrimes, van venir les ànimes d'Aquil·les fill de Peleu, de Patrocle, de
l'irreprotxable Antíloc i d'Àiax, que havia sigut el més excel·lent de tots els dánaus
en cos i bellesa, després de l'eximi Pelida. Em va reconèixer l'ànima de l'Eàcida, el
dels peus lleugers, i lamentant-se em va dir aquestes alades paraules:
“- Fill de Laertes, del llinatge de Zeus! Odisseu fecund en virtuts! Temerari! Quina
altre projecte més gran que els anteriors regires al teu pit? Com t'atreveixes a
baixar a la mansió d'Hades, on resideixen els morts, que són privats de sentit i són
imatges dels homes que ja van morir?”
Així es va expressar i li vaig respondre dient:
“- Oh Aquil·les, fill de Peleu, el més valent dels aqueus! He vingut per l'oracle de
Tirèsias, per tal de veure si em donava algun consell per arribar a l'escarpada
Ítaca. Encara no m’he apropat a Acaia, ni he trepitjat la meva terra, sinó que
contínuament pateixo infortunis. Però tu, oh Aquil·les, ets el més feliç de tots els
homes que ja han nascut i dels qui han de néixer, ja que abans, quan eres viu, els
argius t'honoràvem com a una deïtat, i ara, sent aquí, governes poderosament els
difunts. Pel tant, oh Aquil·les, no has d'entristir-te per estar mort.”
Així li vaig dir, i em va contestar de seguida:
“- No intentis consolar-me de la mort, insigne Odisseu: preferiria ser llaurador i
servir a un altre, o un home indigent que tingués pocs recursos per mantenir-se, a
regnar sobre tots els morts. Però, au, parla'm del meu il·lustre fill: digues-me si va
anar a la guerra per ser el primer en les batalles, o es va quedar a casa. Conta'm
també si tens notícies de l'eximi Peleo i si conserva la dignitat reial entre els
nombrosos mirmidons, o bé el menyspreen a l'Hèl·lade i a Ptia perquè la senectut
ja ha debilitat els seus peus i les seves mans. Tant de bo pogués ajudar-lo, a la
llum del sol, sent jo tal com era a la vasta Troia, quan matava guerrers molt forts,
combatent pels argius. Si; sent tal, tornés, encara que fos per poc temps, a la casa
del meu pare, donaria una terrible prova del meu valor i de les meves invictes
mans a tots aquells que el tractessin malament o intentessin treure-li la dignitat
reial.”
Així va parlar; i li vaig contestar dient:
“- Res certament he sabut de l'irreprotxable Peleu; però del teu fill Neoptòlem et
diré tota la veritat, com em demanes, ja que jo mateix el vaig portar en una nau
còncava i ben proporcionada, des d'Esciros al campament dels aqueus de
boniques gamberes. Quan teníem consell als voltants de la ciutat de Troya,
parlava sempre abans que ningú i sense errar; i, normalment, tan sols el diví
Nèstor i jo l'avantatjàvem. Quan lluitàvem amb les armes de bronze a la plana dels
Troians, mai no es quedava entre el gruix dels guerrers ni en la multitud, sinó que
es llançava sol ràpidament, amb més valor que ningú, i matava gran nombre
d'homes en el terrible combat. Jo no podria dir ni comptar quants guerrers va
donar mort, lluitant pels argius (...) Encara no he aconseguit veure un home més
gallard, tret del diví Mèmnon. I quan els argius més valents ens vam introduir dintre
del cavall que va fabricar Epeu i tot se'm va confiar -tant obrir la portella com
tancar-la-, els cabdills i prínceps dels dánaos s'eixugaven les llàgrimes i els
tremolaven els membres; però mai no vaig veure amb aquests ulls que li canviés el
color ni que s'eixugués cap llàgrim de les galtes, sinó que em suplicava amb

15
 insistència que el deixés sortir del cavall, i acariciava el puny de l'espasa i la
pesada llança de bronze, desitjant mals als teucres.
I quan vam devastar l'excelsa ciutat de Príam i va rebre la seva part de botí i
grans trofeus, es va embarcar sa i estalvi, sense que l’haguessin ferit amb l'agut
bronze ni de prop ni de lluny, com sol ocórrer a les batalles ja que Ares s'enfurisma
contra tots sense fer cap distinció.”
Així vaig parlar i l'ànima de l'Eàcida, el de peus lleugers, se'n va anar a bon pas
per la prada d'asfòdels, joiosa que l’haguessin informat de com era d’insigne el seu
fill.

versos 541-640. A continuació, Odisseu veu l’ànima fugissera d’Àiax, l’heroi orgullós que es va
suïcidar per la humiliació que li va suposar el triomf d’Odisseu sobre ell. Odisseu s’hi dirigeix
amb ànim reconciliador però l’heroi, ressentit, manté un silenci obstinat. A dintre de l’Hades,
Odisseu pot contemplar Minos i Orió, i també els suplicis que pateixen Tici, Tàntal i Sísif.
Finalment, es troba amb Hèracles. La gran quantitat d’ànimes i la seva cridòria fan que,
finalment, Odisseu s’espanti i decideixi tornar a la nau i reprendre el viatge.

CANT XII

versos 1-152. Tornada a Eea. Odisseu i els seus homes tornen a Eea, l’illa de Circe, i hi
compleixen la promesa feta a l’ànima d’Elpènor, de donar una digna sepultura al seu cadàver.
Circe, havent-se assabentat del retorn d’Odisseu, va cap a la platja per a informar l’heroi del
perills que els esperen. A l’alba del dia següent, Odisseu i els seus homes tornen a salpar.

versos 153-200. El cant de les Sirenes. La nau s’aproxima a l’illa de les Sirenes, uns éssers
que amb el seu cant seductor atrauen els mariners a la mort. Odisseu comunica als seus
homes els consells de Circe sobre aquest perill.

Llavors vaig alçar la veu als meus companys, amb el cor trist, i els vaig parlar
d'aquesta manera:
“- Oh amics! No convé que siguin únicament un o dos els coneguin els vaticinis
que m’ha revelat Circe, la divina entre les deesses; i us els comunicaré a tots
perquè, coneixent-los, o morim o ens salvem, lliurant-nos de la mort i de la Moira.
Ens ordena, en primer lloc, d’evitar la veu de les divines Sirenes i el florit prat on
viuen. M’ha dit que tan sols les he de sentir jo. Per tant, lligueu-me ben fort, dret i a
la base del màstil -perquè m’hi estigui sense moure'm-, i que les sogues hi estiguin
ben fixes. I si us prego o mano que em deixeu anar, apreteu-me amb cordes
encara.”
Mentre parlava, explicant aquestes coses als meus companys, la nau, ben
construïda va arribar aviat a l'illa de les Sirenes, ja que l'empenyia un favorable
vent. A partir d'aquell moment es va aturar el vent i va sobrevenir una calma
assossegada, ja que algun déu havia adormit les ones. Es van aixecar els meus
companys, van baixar les veles i les van recollir sobre la còncava nau; i havent-se
assegut novament als bancs emblanquien l'aigua, agitant-la amb els rems d'avet
polit.
Mentrestant, vaig prendre un gran bloc de cera i el vaig partir amb l'agut bronze
en trossets i em vaig posar a estrènyer-los amb les meves robustes mans. Aviat es
va reblanir la cera, perquè va cedir a la meva gran pressió i als raigs del sobirà
Hèlios Hiperiònida, i vaig anar tapant amb ella les oïdes de tots els meus
companys. Ells em van lligar a la nau, de peus i mans, dret a la base del màstill; hi
van lligar les cordes i, asseient-se als bancs, de nou començaren a batre amb els
rems l'escumós mar.
Vam fer avançar la nau molt ràpidament. i, en trobar-nos tan a prop de la costa
que s’hi podien sentir les nostres veus, no se'ls va passar per alt a les Sirenes que
la nostra lleugera embarcació navegava a poca distància i van entonar un cant
melodiós:
“- Famós Odisseu, glòria insigne dels aqueus! Apropa't i atura la teva nau perquè
puguis escoltar la nostra veu. Ningú no ha fet passar el seu negre vaixell sense
escoltar la suau veu que flueix de la nostra boca sinó que tots se'n van després de

16
 recrear-se amb ella, sent més savis que abans. Coneixem totes les penalitats que
van patir en la vasta Troia els argius i teucres, per la voluntat dels déus, i sabem
també tot allò que esdevé a la fèrtil terra.”
Això van dir amb la seva bonica veu. El meu cor es va sentir amb ganes
d’escoltar-les, i vaig moure les celles, demanant als companys que em
deslliguessin; però tots es van inclinar i es van posar a remar. I, aixecant-se llavors
Perimedes i Euríloc, em van lligar amb més nusos, que em subjectaven amb més
força. Quan vam deixar enrere les Sirenes i ja no en sentíem ni la veu ni el cant,
els meus fidels companys es van treure la cera amb què els havia tapat les oïdes i
em van treure les lligadures.

versos 201-259. Escil·la i Caribdis. Com ja havia advertit Circe, el següent perill que han
d’afrontar Odisseu i els seus homes és el pas per l’estret que formen dues roques, Escil·la i
Caribdis. Mentre els navegants intenten evitar Caribdis, que absorbeix l’aigua i l’expulsa per
produir terribles remolins, l’altra roca monstruosa, Escil·la, devora amb els seus sis caps sis
dels tripulants de cada nau que hi passa. Odisseu avisa els seus homes del perill que els
espera però no fa referència a la terrible Escil·la, no fos que per por deixessin els rems.

Començàrem a passar l'estret plorant, ja que, a un costat, hi havia Escil·la i, a

l'altre, la divina Caribdis, que engolia d'una manera espantosa la salabrosa aigua
del mar. Quan la vomitava, se sentia un soroll sord, com el d’una caldera que és
sobre un gran foc, i l'escuma queia sobre els cims d'ambdós esculls. Quan tornava
a engolir la salabrosa aigua del mar, el seu interior es veia remogut i la roca del
voltant ressonava amb espantosos sorolls i el seu fons apareixia ple de sorra
fosca. El pàl·lid temor dominà dels meus, i mentre contemplàvem Caribdis,
temorosos de la mort, Escil·la em va arrabassar de la còncava embarcació els sis
companys que més sobresortien pels seus braços i per la seva força. Quan vaig
dirigir els ulls cap a la ràpida nau i als amics, ja vaig veure, per l'aire i a sobre meu,
els peus i les mans dels qui eren arrabassats i em cridaven amb el cor afligit,
pronunciant el meu nom per darrera vegada. Com el pescador, en llançar des d'un
promontori l'esquer als peixos amb la llarga canya, llança al mar la banya d'un toro
salvatge i de seguida que agafa un peix el treu bategant, d'aquesta manera, els
meus companys, bategants també, eren portats a les roques i allà, a l'entrada de la
cova, els devorava Escil·la mentre cridaven i m'estenien els braços en aquella
lluita horrible. De tot el que vaig patir peregrinant pel mar, va ser aquest espectacle
el més llastimós que van veure els meus ulls.

versos 260-373. Les vaques del Sol (Hèlios). Quan arriben per fi a l’illa de Trinàcia, on
pasturen les vaques del Sol, Odisseu adverteix els seus companys del perill que hi podrien
trobar i els proposa continuar la ruta. Els homes protesten, especialment Euríloc, i Odisseu
consenteix a parar, encara que abans fa que tots jurin que respectaran les vaques del déu.
Malauradament, els vents contraris els retenen un mes a l’illa i comencen a passar fam.
Convençuts per Euríloc que val més morir de qualsevol altra cosa que de fam, els homes,
aprofitant una absència d’Odisseu, sacrifiquen i mengen unes vaques del déu. Quan Odisseu
torna, el sacrilegi ja s’ha consumat i l’heroi, impotent, es lamenta.

versos 374-419. Hèlios, havent-se assabentat del sacrilegi comès, exigeix venjança als déus.

Lampètia, la de l'ample pèplum, va anar en qualitat de missatgera veloç a dir a

Hèlios, fill d'Hiperión, que havíem donat mort a les seves vaques.
Immediatament Hèlios, amb el cor irat, va parlar d'aquesta guisa als immortals:
“- Pare Zeus, déus benaventurats i sempiterns! Castigueu els companys
d'Odisseu Laertíada, ja que, per supèrbia, han matat les meves vaques; i jo, quan
pujava al cel estelat i quan en tornava novament a la terra, m’alegrava de veure-
les. I si no se'm dona una digna compensació per elles, baixairé a la casa d'Hades
i il·luminaré els morts.”
I Zeus, que amuntega els núvols, li va respondre dient:
“- Oh Hèlios! Continua il·luminant els immortals i els homes mortals que viuen a la
fèrtil terra; ja que jo llançaré l'ardent raig contra la seva ràpida nau, i la faré trossos
en el mar color de vi.”

17
 Això m'ho va referir Calipso, la de bonica cabellera, i afirmava que ho havia sentit
contar a Hermes, el missatger.
Després que vaig haver arribat a la nau i al mar, vaig reprendre els meus
companys -apropant-me a uns i a altres-, però no vam poder trobar-hi cap remei,
perquè ja les vaques estaven mortes. Ben aviat els déus els van mostrar diversos
prodigis: les pells serpentejaven, les carns rostides i les crues mugien als rostidors,
i hom sentia veus com de vaques. Durant sis dies els meus fidels companys van
celebrar tiberis, per als quals agafaven les millors vaques d'Hèlios, però quan el
Crònida Zeus ens va portar el setè dia, va cessar la violència del vent que causava
la tempesta i ens vam embarcar, encarant la nau al l’ample mar després d'hissar el
pal i de desplegar les blanques veles.
Quan vam deixar enrere aquella illa i ja no es veia cap terra, sinó només cel i
mar, Zeus va col·locar com a sostre de la còncava nau un núvol negre sota el qual
es va enfosquir el mar. La nau no va poder avançar gaire, ja que de seguida va
bufar l'estrident Zèfir i va produir una gran tempesta: un remolí va trencar els dos
cables del màstil, que es va desplomar cap a enrere, i tots els aparells van anar a
parar a la sentina. El pal, en caure a la popa, va colpejar el cap del pilot aixafant-li
tots els ossos; aquest va caure de la coberta, com salta un bus, i la seva ànima
generosa es va separar dels ossos.
Zeus va deixar anar un tro i, alhora, va llançar un raig a la nostra nau; aquesta es
va estremir, en ser colpejada pel raig de Zeus, omplint-se d’olor de sofre i els meus
homes van caure a l'aigua. Els portava l'onatge al voltant del negre vaixell com a
cornelles, i un déu els va privar de la tornada a la pàtria.

versos 420-453. Així doncs, tots moren excepte Odisseu, qui agafat a una biga del vaixell,
aconsegueix tornar a escapar de Caribdis i, després de nou dies i nou nits, arriba a l’illa de
Calipso, d’on havia marxat al cant V. En aquest punt, l’heroi acaba el seu relat que havia
començat al cant IX.

CANT XIII

versos 1-286. Comiat dels feacis i arribada a Ítaca. Quan acaba el relat, tothom se’n va a
dormir. L’endemà els hospitalaris feacis carreguen la nau amb tots els regals i tornen al palau
on preparen un banquet, durant el qual Odisseu es mostra impacient per marxar. A la tarda,
van a la vora de la mar, preparen un llit a la coberta per a Odisseu i salpen. El viatge dura tota
la nit i, mentre que Odisseu dorm, arriben a Ítaca. Els tripulants feacis deixen Odisseu, que
continua dormint, amb tots els regals i emprenen el camí de tornada. Posidó, enutjat perquè
han ajudat Odisseu, transforma la nau que ja és a punt d’arribar a la ciutat en una roca que
amaga la vista de la ciutat.
En despertar-se, Odisseu no reconeix la seva pàtria. Atena se li apareix sota l’aparença d’un
jove pastor i l’informa d’on es troba. Odisseu es fa passar per un habitant de Creta fugitiu.

versos 287-328. Diàleg entre Atena i Odisseu. La deessa, que es diverteix amb les argúcies
de l’heroi, pren l’aspecte d’una dona bonica i li revela la seva identitat.

Així va parlar. Va somriure Atena, la deïtat d'ulls d'òliba, el va acariciar amb la mà

i, transfigurant-se en una dona bonica, alta i experta en esplèndides tasques, li va
dir aquestes alades paraules:
“- Astut i fal·laç hauria de ser qui t'avantatgés en qualsevol classe d'enganys,
encara que fos un déu el que et sortís a l'encontre. Mentider i incansable en
l’engany! Fins i tot a la teva pàtria no havies de renunciar als fraus i a les paraules
enganyoses, que sempre són del teu gust? Vinga, que no es parli més d'això, que
tots som hàbils en astúcies: si tu destaques entre els homes pels teus consells i les
teves paraules, jo sóc celebrada entre totes les deïtats per la meva prudència i les
meves astúcies. Tanmateix no has reconegut en mi Palas Atena, filla de Zeus, jo
que sempre t'assisteixo i protegeixo en les teves penes i vaig fer que fossis
agradable a tots els feacis. Vinc per aconsellar-te que amaguis totes les riqueses
que et van donar els il·lustres feacis per la meva voluntat i inspiració quan vas
arribar a la seva pàtria, i a revelar-te totes les penalitats que encara has de

18
 suportar fatalment a la teva casa ben construïda: suporta-les, ja que és precís, i no
diguis a cap dels homes ni de les dones que ja has arribat després de tant de
vagar. Pateix en silenci les nombroses penalitats i aguanta les mostres de
violència que et faran els homes.”
Li va respondre l'enginyós Odisseu:
“- Difícil és, oh deessa, que un mortal, en trobar-se amb tu, aconsegueixi
reconèixer-te, encara que sigui molt savi, perquè pots prendre la figura que et plau.
Sé ben bé que em vas ser propícia mentre els aqueus lluitàvem a Troia; però
després que vam destruir l'excelsa ciutat de Príam, vam marxar en les naus i un
déu va dispersar els aqueus, mai no t’havia tornat a veure, oh filla de Zeus, ni he
notat que pugessis al meu vaixell per estalviar-me cap adversitat. Al contrari, vaig
anar errant constantment, tenint al meu pit el cor travessat pel dolor, fins que els
déus em van deslliurar de l'infortuni; i tu, quan era al ric poble dels feacis, em vas
confortar amb les teves paraules i em vas conduir a la ciutat. Ara com que no crec
haver arribat encara a Ítaca, sinó que es l’illa que es veu a la llunyania, i em
sembla que sóc a una altra terra i que et burles de mi per a enganyar-me- pel teu
pare et suplico que em digues si, en veritat, he arribat a la meva terra estimada.”

versos 329-440. Atena presenta a Odisseu proves que el convencen que és a Ítaca i l’ajuda a
amagar els regals en una cova. Tots dos deliberen sobre el càstig als pretendents. Atena li
aconsella d’anar a casa d’Eumeu, el seu fidel porquer. Atena transforma l’heroi en un vell
captaire brut i ple de parracs perquè no pugui ser reconegut; ella, per la seva banda, marxa a
Esparta a cercar Telèmac.

CANT XIV

versos 1-533. Odisseu a la cabanya del porquer Eumeu. Seguint els consells de la deessa
Atena, Odisseu es presenta a la cabanya del porquer Eumeu qui, respectant les regles
d’hospitalitat, el convida a menjar. Durant la conversa, Eumeu li descriu la situació que es viu al
palau degut als insolents pretendents i recorda amb nostàlgia el seu amo, a qui considera mort.
El captaire-Odisseu conta sobre si mateix una llarga història inventada, on es fa passar per un
cretenc, veterà de la guerra de Troia, que ha tingut una vida agitada. Li assegura tenir notícies
recents que Odisseu és viu i és a punt de retornar a la seva pàtria. El porquer no se’l creu ja
que desconfia de tots els forasters que han arribat amb falses notícies sobre la imminència del
retorn d’Odisseu amb la intenció d’aconseguir beneficis. Malgrat tot, convida el captaire a sopar
i a dormir a la seva cabana i, com a darrera mostra d’hospitalitat, li ofereix un mantell per a
passar la nit al costat del foc, mentre ell dorm a la intempèrie.

CANT XV

versos 1-557. Telèmac torna a Ítaca. Mentrestant Atena inspira en somnis Telèmac, que és
encara a Esparta, perquè torni a Ítaca i el prevé respecte a l’emboscada dels pretendents. El
matí de l’endemà, el jove s’acomiada de Menelau i Hèlena, de qui rep regals d’hospitalitat, i
emprén el viatge. A Pilos, Telèmac s’acomiada de Pisístrat, el seu acompanyant, i embarca
havent acollit a la seva nau Teoclimen, un endeví que fuig d’Argos per haver comès un
assassinat.
A Ítaca, mentrestant, el porquer desaconsella a Odisseu d’anar a pidolar a la ciutat i el convida
a quedar-se amb ell. Mitjançant Eumeu, Odisseu rep notícies del seu pare i de la mort de la
seva mare. El porquer li conta també la història de la seva vida: era el fill d’un rei i va ser
segrestat i, posteriorment, venut a Laertes.
L’endemà de matí, Telèmac, que, fent cas d’Atena, ha navegat de nit allunyat de la costa per a
evitar l’emboscada, desembarca a Ítaca. Per consell de la deessa, Telèmac envia els seus
homes a la ciutat i els demana que hi instal·lin Teoclimen. Ell es dirigeix a la cabana del
porquer Eumeu.

19
 CANT XVI

versos 1-176. Trobada d’Odisseu i Telèmac. Eumeu celebra amb alegria la tornada de
Telèmac. El jove príncep s’interessa pel captaire, el tracta amb amabilitat i es lamenta de la
situació que es viu al palau. Tot seguit, ordena al porquer que vagi a la ciutat i que,
secretament, comuniqui a la seva mare el seu retorn. Quan pare i fill es queden sols, Atena fa
que Odisseu surti de la cabana i li retorna el seu aspecte perquè pugui identificar-se davant del
seu fill.

versos 177-219. Odisseu es dóna a conèixer a Telèmac.

Fet això, la deessa se'n va anar i Odisseu va tornar a la cabana. Amb gran
sorpresa l’hi va veure el seu fill estimat, el qual es va torbar, va dirigir els ulls cap a
un altre lloc, per si de cas aquella persona fos alguna deïtat, i li va dir aquestes
alades paraules:
“- Oh, foraster! Sembles un altre en comparació a abans: en efecte, s'han canviat
les teves vestidures i el teu cos no s'assembla al que tenies. Sense cap dubte, has
de ser un dels déus que posseeixen l'ample cel. Així doncs, et demano que ens
siguis propici, perquè t'oferim sacrificis agradables i presents d’or de fina factura.
Apiada't de nosaltres!”
Li va contestar el pacient i diví Odisseu:
“- No sóc cap déu, Per què em confons amb els immortals? Sóc el teu pare, per
qui gemegues i pateixes tants dolors i suportes la violència dels homes.”
En dir això, va besar el seu fill i va deixar que les llàgrimes, que fins llavors havia
retingut, li caiguessin per les galtes al terra. No obstant això, Telèmac, com que
encara no estava convençut que aquell fos el seu pare, li va respondre novament
amb aquestes paraules:
“- Tu no ets el meu pare Odisseu, sinó un déu que m'enganya perquè després em
lamenti i sospiri encara més. Un mortal no faria coses semblants amb el seu
enginy, si no fos que se li hagués apropat un déu i el transformés fàcilment i al seu
antull en jove o vell. Fa poc eres ancià i estaves vestit miserablement; ara, però,
t'assembles als déus que habiten l'ample cel.”
L'enginyós Odisseu li va respondre:
“- Telèmac! No convé que t'admiris tan extraordinàriament, ni que et sorprenguis
de tenir el teu pare aquí: ja no vindrà cap altre Odisseu perquè aquest sóc jo, tal
com ara em veus, que, havent patit i vagat molt, ha tornat el vintè any a la seva
terra pàtria. El que has presenciat és obra d'Atena, que impera en les batalles. Ella
em va transformar al seu gust perquè pot fer-ho; i unes vegades em canvia en un
captaire i altres en un jove que cobreix el seu cos amb boniques vestidures. És
molt fàcil per a les deïtats que resideixen en l'ample cel de donar glòria a un mortal
o arruinar-lo.”
Dites aquestes paraules es va asseure. Telèmac va abraçar el seu bon pare,
entre sanglots i llàgrimes. A tots dos els va venir el desig del plor i ho van fer
sorollosament, gemegant més que les aus -àguiles o voltors de corbes ungles-
quan els homes de camp els treuen els pollets que encara no volaven; de manera
semblant, van vessar tantes llàgrimes que movien a compassió.

versos 220-481. Odisseu i Telèmac reflexionen sobre com venjar-se dels pretendents i el pare
demana al fill que mantingui el seu retorn en secret: ni tan sols Penèlope, la mare i esposa, ha
d’estar-ne assabentada. Mentrestant, la nau de Telèmac atraca a la ciutat i l’herald del vaixell i
Eumeu, que arriben alhora, informen la reina del retorn del seu fill. Els pretendents, en saber
que l’emboscada ha fracassat i havent tornat a Ítaca, es reuneixen a l’àgora i debaten una nova
manera de matar Telèmac. Quan tornen al palau, Penèlope discuteix amb Antínous, cap de la
conspiració. Eurímac intenta tranquil·litzar la reina amb paraules hipòcrites i poc convincents.
Eumeu torna a la seva cabana on l’esperen Telèmac i Odisseu, de nou transformat en captaire.
Quan acaba el dia, tothom se’n va a dormir.

20
 CANT XVII

versos 1-165. Telèmac visita la seva mare. L’endemà Telèmac es dirigeix a la ciutat per a
veure la seva mare. Eumeu es queda amb Odisseu per tal d’acompanyar-lo més tard al palau
per a poder pidolar entre els pretendents. La reina rep amb alegria el seu fill. El jove surt a
cercar Teoclimen i torna amb ell al palau. Un cop ha comentat a Penèlope les notícies sobre
Odisseu rebudes durant el viatge, l’endeví vaticina a la reina que el seu espòs ja és a Ítaca i
que prepara la venjança contra els pretendents.

versos 166-606. Odisseu pidola entre els pretendents. El captaire-Odisseu es dirigeix amb
Eumeu a la ciutat. Només arribar-hi, es troben amb el cabrer Melanti, un criat deslleial còmplice
dels pretendents, que insulta i maltracta l’heroi. A la porta del palau, Odisseu es troba amb el
seu vell gos Argo, que mor després de reconèixer el seu amo. Eumeu és el primer en entrar al
palau i Odisseu ho fa una mica més tard. Aquest va pidolant menjar entre els pretendents i
suporta burles i maltractaments. Antínous li llança un tamboret que li colpeja l’esquena.
Penèlope envia Eumeu a pel captaire ja que vol interrogar-lo respecte al seu marit. El captaire-
Odisseu li respon, mitjançant Eumeu, que parlarà amb ella més tard, a la posta de sol, quan ja
hagin marxat tots. Els pretendents continuen amb els banquets i les diversions.

CANT XVIII

versos 1-428. Combat amb Iros. Insults i agressions de pretendents i criats. Entre les
burles del pretendents, Odisseu lluita en un combat de pugilat amb un altre captaire, Iros, que
l’havia insultat. L’ancià captaire-Odisseu el pot vèncer fàcilment i rep felicitacions burletes dels
pretendents. Afínom, l’únic d’ells que té bons sentiments, es mostra amable amb Odisseu i
aquest l’aconsella debades que marxi per tal d’evitar la mort. Penèlope, incitada per Atena, es
presenta a la sala embellida per la deessa. Després de renyar Telèmac per haver permès que
el captaire fos maltractat, suggereix astutament als pretendents que podria acceptar un nou
matrimoni i així aconsegueix d’ells valuosos regals que pal·lien les despeses del palau. Quan
arriba la nit, Odisseu es queda per fer llum als insolents convidats. La deslleial esclava Melanto,
que n’és la còmplice, l’insulta. El captaire respon a les burles d’Eurímac, que, enfurismat, li
llança un tamboret que és esquivat per Odisseu i que va a parar a una gerra de servir el vi. A
causa de l’enrenou que es genera, Telèmac finalment aconsegueix convèncer els pretendents
perquè, un cop feta la libació, marxin a dormir cadascú a casa seva.

CANT XIX

versos 1-122. Entrevista de Penèlope amb el captaire-Odisseu. Odisseu i Telèmac es

queden sols i, il·luminats per Atena, treuen totes les armes de la sala. Telèmac se’n va a dormir
i Odisseu s’hi queda. Hi arriben Penèlope i les seves criades. La reina renya la insolent Melanto
per tornar a insultar el foraster i comença a parlar amb ell.

versos 123-162. Penèlope es lamenta de la seva dissort al captaire-Odisseu.

Li va respondre de seguida la discreta Penèlope:

“- Foraster! La bellesa i la gràcia del meu cos les van destruir els immortals quan
els argius van marxar cap a Ílion i se'n va anar amb ells el meu espòs Odisseu. Si
aquest tornés i tingués cura de la meva vida, major i més bonica seria la meva
glòria, ja que estic angoixada per tants mals que m’ha enviat alguna divinitat.
Quants homes poderosos a les illes, a Dulíquion, a Same i la Zacint plena de
boscos, i quants que viuen en la pròpia Ítaca, que es ben visible, em pretenen
contra la meva voluntat i arruïnen la casa. Per això no m’ocupo dels hostes, ni dels
suplicants, ni dels heralds, que són servidors del poble; sinó que, enyorant-me
d'Odisseu, se'm consumeix l'ànima. Ells m’apressen que em casi, i jo ordeixo
enganys. Primerament, un déu em va suggerir que em posés a teixir al palau una
gran tela subtil i interminable, i llavors els vaig parlar d'aquesta manera:
"Joves pretendents meus! Ja que ha mort el diví Odisseu, espereu un temps
per casar-me, que acabi aquesta tela, - no fos que perdi inútilment els fils- per a

21
 poder tenir un sudari per a l'heroi Laertes quan el sorprengui la Moira fatal de
l'aterridora mort. No sigui que s’indigni alguna de les dones del poble si veu que
enterrem sense mortalla un home que ha posseït tants béns! "
Això els vaig dir i el seu ànim generós es va deixar persuadir. Des d'aquell instant
em passava el dia teixint la gran tela, i a la nit, de seguida que m'il·luminava amb
les torxes, desfeia allò que havia teixit. D'aquesta manera vaig aconseguir ocultar
l'engany i que les meves paraules fossin cregudes pels aqueus durant tres anys;
però quan va arribar el quart any i van tornar a succeir-se les estacions, després
de transcórrer els mesos i de passar molts dies, llavors, a causa de les gosses de
les meves esclaves, que no tenen cura de res, em van sorprendre i reprendre amb
les seves paraules. Així va ser com, a desgrat meu, m’he vist en la necessitat
d'acabar la tela. Ara ni m'és possible evitar els casaments, ni trobo cap altre
consell que em sigui d’ajut. Els meus pares m’insten a acceptar el casament i el
meu fill sent gran pena en notar com són devorats els nostres béns, perquè és un
home apte per regir la casa i Zeus li dóna glòria. Però, deixem tot això i digues-me
el teu llinatge i d'on ets, per què segur que no seran els teus progenitors l'alzina o
el penyal d’aquella vella faula.”

versos 162-604. El foraster respon contant la seva història fictícia. Penèlope s’emociona i plora
en sentir els records del captaire sobre el seu espòs. Aquest li assegura que Odisseu tornarà
molt aviat però no convenç la reina. Aquesta ordena a les seves esclaves que preparin un
bany, vestits i un llit per a l’hoste, però ell només accepta que li renti els peus l’esclava més
anciana, la seva dida Euriclea. La dida quan li renta la cama, el reconeix per una cicatriu,
resultat d’una ferida feta per un porc senglar al mont Parnàs. Odisseu li demana que no digui
qui és. Penèlope conta a l’ancià un somni que ha tingut: una àguila (Odisseu) venia i matava
les oques (els pretendents) que menjaven a casa seva. Finalment la reina li anuncia que, com
que la situació s’està tornant insuportable, escollirà l’endemà mateix un nou espòs mitjançant
una prova de tir amb l’arc d’Odisseu, arma que manté al palau. El foraster hi està d’acord i
l’anima perquè no se’n desdigui, ja que està convençut que Odisseu arribarà abans. Acabada la
conversa, tots dos es retiren a dormir.

CANT XX

versos 1-394. Darrer banquet dels pretendents. Odisseu es queda al vestíbul del palau però
no pot dormir, indignat amb les esclaves que mantenen relacions amb els pretendents i
preocupat pels esdeveniments futurs. Atena es presenta i tranquil·litza l’heroi. Aquest,
tanmateix, escolta el plany de Penèlope que, desesperada, demana la mort als déus. L’heroi
invoca un senyal favorable de Zeus que li és concedit per mig d’un tro i una maledicció als
pretendents proferida per una de les criades.
L’endemà de matí, Euriclea i les criades fan els preparatius per al banquet especial per la
festivitat d’Apol·lo. Arriben portant els animals per al sacrifici el porquer Eumeu, Melanti, el
cabrer deslleial, que insulta de nou Odisseu, i Fileci, el bover, el bon cor i la fidelitat del qual pot
comprovar Odisseu. Els pretendent observen un auguri desfavorable –una àguila per l’esquerra
amb un colom entre les urpes- , i així decideixen aturar el pla per a matar Telèmac. Durant el
banquet tornen a ofendre el captaire: Ctesip li llança una pota de bou, que Odisseu pot
esquivar. Telèmac, indignat, amenaça els pretendents però ells l’insten perquè convenci la seva
mare que accepti un d’ells com a espòs. Diversos prodigis anuncien la venjança: de sobte, per
obra d’Atena, una rialla enfollida, barrejada amb plors, s’apodera dels pretendents i els aliments
comencen a sagnar. Teoclimen, profèticament, els prediu la mort imminent. Els pretendents no
li fan cas i el fan fora de la sala. El banquet continua en presència de Penèlope que roman
callada.

CANT XXI

versos 1-62. La competició de l’arc. Inspirada per Atena, Penèlope puja a pel valuós arc,
regal d’Ifit a Odisseu, i que l’heroi havia deixat al palau; desprès, el porta a la sala.

22
versos 63-79. Penèlope anuncia la competició que decidirà qui serà el seu espòs.

Quan la divina entre les dones va tornar on eren els pretendents, es va aturar
davant de la columna que sostenia el sostre sòlidament construït, amb les galtes
cobertes per un vel brillant i acompanyada per una donzella de confiança a cada
costat. Llavors va parlar als pretendents, dirigint-los aquestes paraules:
“- Escolteu-me, il·lustres pretendents, vosaltres que heu vingut a aquesta casa
per a menjar i beure sense parar durant la prolongada absència del meu espòs,
sense poder trobar capa altra excusa que la intenció de casar-vos amb mi i tenir-
me per esposa. Au, pretendents, us espera aquesta prova: posaré aquí el gran arc
del diví Odisseu, i aquell que més fàcilment el manegi, el tensi i faci passar una
fletxa per l'ull de les dotze destrals, serà amb qui jo aniré, deixant aquesta casa a
la qual vaig venir en casar-me, una casa que és tan bonica, que està tan proveïda,
i que crec que recordaré fins i tot en somnis.”

versos 80-403. Fins i tot Telèmac participa a la prova amb la intenció que, si guanya, la seva
mare es quedi al palau. El jove col·loca les destrals alineades i prova de muntar l’arc, però,
després de tres intents frustrats, a un senyal d’Odisseu, desisteix de fer-ho. Comença la
competició l’endeví Leodes que s’esforça inútilment a tensar l’arc. Antínous ordena a Melanti
d’escalfar una bola de sèu per a poder suavitzar l’arc, però, ni tan sols així, cap dels
pretendents pot muntar-lo. Mentrestant, fora de palau, Odisseu es dóna a conèixer als lleials
Eumeu i Fileci i obté el seu ajut incondicional per a la venjança. Eurímac també intenta
vanament la prova i Antínous proposa d’ajornar la competició fins al dia següent. Odisseu,
llavors, recolzat per Penèlope i Telèmac, aconsegueix que li ho deixin intentar. Eumeu ordena a
Euriclea que les dones surtin i Fileci tanca les portes. Odisseu pren l’arc i l’examina. Els
pretendents l’observen expectants: un d’ells té por en veure que Odisseu sembla tenir
experiència en l’ús de l’arc; un altre confia en el seu fracàs.

versos 404-434. Odisseu supera amb facilitat la prova de l’arc.

D’aquesta manera parlaven els pretendents. L'enginyós Odisseu, però va

estudiar i examinar el gran arc per tot arreu. De la mateixa manera que un home
expert en la cítara i el cant estén amb facilitat sobre la clavilla nova la corda
formada pel retorçat intestí d'una ovella havent-la lligada per tots dos costats, així,
sense cap esforç, va armar Odisseu el gran arc. Seguidament va provar la corda,
agafant-la amb la mà dreta i es va sentir un so bonic, molt semblant a la veu d'una
oreneta. Van torbar-se llavors moltíssim els pretendents i a tots se'ls va canviar el
color. Zeus va llançar un gran tro com a senyal i es va alegrar el pacient i diví
Odisseu que el fill de l'astut Cronos li enviés aquell presagi. Va prendre l'heroi una
veloç fletxa que era sobre la taula, perquè les altres es trobaven dins del buirac,
encara que molt aviat havien de sentir-ne seva força els aqueus. I posant-la a l'arc,
va estirar alhora la corda i la sageta, allà mateix, assegut a la cadira; va apuntar al
blanc, va disparar la fletxa i no va errar cap dels ulls, des del primer forat fins a
l'últim: la fletxa, pesada pel bronze, les va travessar totes i va sortir fora. Després
d’això va dir a Telèmac:
“- Telèmac! No t’ha decebut l'hoste que és al teu palau: ni he errat el tir ni m’ha
costat gaire armar l'arc; les meves forces són senceres encara plenes, no com
m’ho retreien els pretendents, menyspreant-me. Ara, però, ja és hora de preparar
el sopar als aqueus, mentre hi ha llum, perquè després gaudeixin d'una altra
manera, amb el cant i la cítara, que són els complements d’un banquet.”
Va parlar, i va fer amb les celles una senyal. I Telèmac, l’estimat fill del diví
Odisseu, es va posar l'aguda espasa, va agafar la seva llança i armat del lluent
bronze, es va posar dret al costat de la cadira, a la vora del seu pare.

23
 CANT XXII

versos 1-107. La venjança.

Llavors l'enginyós Odisseu es va despullar dels seus parracs, va saltar al gran

llindar amb l'arc i el carcaix replet de veloces fletxes i, abocant-les davant als seus
peus va parlar d'aquesta manera als pretendents:
“- Aquesta competició fatigosa està acabada, ara apuntaré cap a un altre blanc on
mai no ha disparat cap baró, i he de veure si l'encerto perquè pugui Apolo
concedir-me glòria.”
Va parlar, i va dirigir l'amarga sageta cap a Antínous. Aquest alçava una bella
copa d'or, de doble nansa, i la tenia ja a les mans per beure el vi, sense que el
pensament de la mort ocupés el seu ànim: qui pensava que entre tants convidats,
només home, per valent que fos, havia de portar-li tan mala mort i negre fat?
Així doncs, Odisseu, encertant-li al coll, el va ferir amb la fletxa i la punta va sortir
pel tendre clatell. En rebre la ferida, Antínous es va desplomar cap a enrere, li va
caure la copa de les mans i va brollar dels seus nassos un espès raig de sang
humana. De sobte va empènyer la taula amb el peu, va tirar les menges pel terra i
el pa i la carn rostida es van escampar. En veure'l caigut, els pretendents van
proferir un gran tumult dins del palau, van deixar les cadires i, movent-se per la
sala, van recórrer amb els ulls les parets ben llaurades; però no hi havia ni tan sols
un escut ni una forta llança que poguessin agafar. I van increpar Odisseu amb
irades veus:
“- Oh, foraster! Fas malament en disparar l'arc contra els homes. Però ja no
participaràs en altres competicions: ara t'espera una terrible mort. Has tret la vida
al baró que era el més assenyalat dels joves d'Ítaca, i, per això, et menjaran aquí
mateix els voltors!”
Així parlaven, pensant-se que havia mort aquell home involuntàriament. No
pensaven aquests necis que la mort també penjava a sobre d’ells. L'enginyós
Odisseu dirigint-los una salvatge mirada, els va dir:
“- Ah, gossos! No pensàveu que tornaria del poble troià a la meva casa i
m'arruïnàveu la casa, forçàveu les dones esclaves i, malgrat que estigués jo viu,
preteníeu la meva esposa. I tot això ho féieu sense témer els déus que habiten el
vast cel, ni esperar cap venjança de part dels homes. Ja penja la ruïna sobre tots
vosaltres.”
Així es va expressar. Tots es van sentir posseïts del pàl·lid temor i buscaven per
on fugir per poder deslliurar-se d'una mort espantosa. I Eurímac va ser l'únic que li
va contestar dient:
“- Si ets realment Odisseu, el d’Ítaca, que has tornat, tens raó en parlar d'aquesta
manera de tot el que solien fer els aqueus, ja que s'han comès moltes iniquitats al
palau i en el camp. Però ja jeu a terra qui va ser el culpable de totes aquestes
coses, Antínous. Ell va promoure aquestes accions, no perquè en tingués
necessitat o desitgés casar-se, sinó perquè havia concebut altres designis que el
Crònida no va dur a terme: per regnar sobre el poble de la ben construïda Ítaca,
matant el teu fill amb paranys. Ja ho ha pagat amb la seva vida, com era just; ara,
per la teva part, perdona els teus conciutadans, i nosaltres, per aplacar-te
públicament, et rescabalarem de tot allò que s'ha menjat i begut al palau, estimant-
ho en el valor de vint bous per cap, i et donarem bronze i or fins que el teu cor se
satisfaci. Fins que no passi això, no se't pot tirar en cara que estiguis irritat.”
Mirant-lo amb salvatge mirada, li va contestar l'enginyós Odisseu:
“- Eurímac! Encara que em donéssiu tot el vostre patrimoni, afegint-hi a més els
altres béns que poguéssiu tenir de diverses procedències, doncs, ni tan sols així,
s'aturarien les meves mans de matar fins que els pretendents hàgiu pagat tots els
excessos. Ara teniu l'ocasió de lluitar contra mi o de fugir, si és que algú pot evitar
la mort i les Moires; però no crec que ningú es pugui lliurar d'una mort desastrosa.”
Així va parlar; i tots van sentir defallir els seus genolls i el seu cor. Però Eurímac
va parlar una altra vegada per dir-los:
“- Amics meus! No contindrà aquest home les seves mans indòmites: havent pres
l'arc polit i el buirac, dispararà des del llis llindar fins que ens mati a tots. Pensem,
doncs en combatre. Traieu les espases, disposeu les taules com a protecció contra

24
 les fletxes, que causen ràpida mort, i ataquem-lo alhora per si aconseguim apartar-
lo del llindar i de la porta i anar-nos-en per la ciutat, on es produiria un gran
enrenou. I potser així dispararia l'arc per la vegada darrera.”
Dient això, va desembeinar l'espasa de bronze, aguda i de doble tall, i va
arremetre contra ell, cridant d'una manera horrible. Però al mateix temps el diví
Odisseu li va tirar una sageta i, encertant-lo al pit al costat del mugró, li va clavar al
fetge la veloç fletxa. Va caure al terra l'espasa que empunyava Eurímac i,
trontollant i donant voltes, es va desplomar sobre la taula i va fer caure les menges
i la copa de doble nansa; després, angoixat al seu esperit, va colpejar amb el front
el terra i els peus van donar un cop a una cadira. Finalment, un núvol fosc es va
estendre al davant dels seus ulls.
Amfínomos també es va abalançar damunt del gloriós Odisseu, amb l'espasa
desembeinada, per veure si hi havia algun forma d’apartar-lo de la porta. Telèmac,
però, s’hi va avançar i va disparar-li la llança de bronze, que se li va enfonsar a
l'esquena, entre les espatlles, i li va travessar el pit. I aquell va caure
estrepitòsament i es va precipitar de cara al terra.
Es va retirar Telèmac ràpidament, deixant la llarga pica clavada a Anfínomos
perquè temia que, que, mentre l’arrenquès, el ferís algun dels aqueus amb la punta
o amb el tall de l'espasa. Va marxar corrent, va arribar on es trobava el seu pare i,
posant-se a prop d'ell li va dir aquestes alades paraules:
“- Oh, pare! Et portaré un escut, dues llances, i un casc de bronze que s'ajusti a
les teves temples; i, de camí, em posaré també les armes i en donaré d'altres al
porquer i al bover; perquè és millor que estiguem armats.”
Li va respondre l'enginyós Odisseu:
“- Porta-ho ràpidament mentre encara tinc sagetes per rebutjar-los: no sigui que,
per estar sol, em facin fora de la porta.”

versos 108-380. Telèmac va a per les armes. Eumeu I Fileci sorprenen Melanti que intentava
per segon cop de portar armes als pretendents i el deixen lligat a una cambra del palau. Atena
es presenta sota l’aparença de Mèntor i, encara que no intervé directament a la lluita, anima
Odisseu i desvia els trets contra ell. Tots els pretendents moren a mans d’Odisseu, Telèmac,
Eumeu i Fileci. L’heroi, atenent la petició del seu fill, només perdona la vida a l’herald Medont i
a l’aede Femi.

versos 381-501. Acabada la venjança, Odisseu fa que les dotze criades deslleials treguin els
cadàvers, netegin la sala i després les fa penjar. També és castigat el cabrer Melanti, que és
esbocinat davant del vestibul del casal. Odisseu purifica amb sofre i foc la sala i envia Euriclea
a cercar Penèlope, mentre les criades fidels el saluden plenes de joia.

CANT XXIII

versos 1-163. Retrobament d’Odisseu i Penèlope. Euriclea desperta Penèlope i l’informa del
retorn del seu espòs i de la mort dels pretendents. Ella no s’ho creu i continua dubtant mentre
seu davant d’Odisseu. Telèmac s’impacienta per la desconfiança de la seva mare, però l’heroi
la disculpa. Per tal d’evitar una venjança immediata per part de les famílies dels morts, Odisseu
intenta que la notícia de la matança no es propagui: ordena organitzar una dansa perquè la
gent del poble cregui que al palau ja s’està celebrant el casament de Penèlope. L’heroi es retira
per a banyar-se i Atena l’embelleix.

versos 164-240. Odisseu torna a reunir-se amb Penèlope i li retreu la seva continua
desconfiança. Després de sotmetre’l a una prova definitiva, finalment, reconeix el seu marit.

L'heroi va sortir del bany amb el cos semblant al dels immortals, va tornar a
asseure's a la cadira que abans havia ocupat davant la seva esposa, i li va dir
aquestes paraules:
“- Pobre de tu! Els que viuen en olímpics palaus t’han donat un cor més dur que a
les altres dèbils dones. Cap d’elles no es quedaria així, amb ànim obstinat,
allunyada del seu marit, quan aquest, després de passar tants mals, torna el vintè

25
any a la seva pàtria. Però vinga, dida, i prepara'm el llit perquè pugui, encara que
sol, ajeure'm, perquè aquesta té al seu pit un cor de ferro.”
Li va contestar la divina Penèlope:
“- Dissortat! Ni em vanaglorio, ni et menyspreo, ni estic massa sorpresa. En
efecte, recordo molt bé com eres quan vas marxar d'Ítaca a la nau de llargs rems.
Vine, Euriclea, i posa-li el fort llit a l'exterior de la sòlida habitació que va construir
ell mateix: treu-li d'allà el fort llit i prepara’l amb pells, mantes i vànoves
esplèndides.”
Va parlar d’aquesta manera per provar el seu marit; però Odisseu, irritat, li va dir
a l'honesta esposa:
“- Oh dona! En veritat que em produeix gran pena el que has dit. Qui m'ha
traslladat el llit? Difícil li seria fins i tot al més hàbil, si no vingués un déu a canviar-
lo fàcilment de lloc. Cap dels mortals que avui viuen, ni fins i tot els més joves, no
el mouria amb facilitat, ja que té una gran particularitat aquest llit llaurat que vaig
fer jo mateix i ningú més. Havia crescut dins del pati una olivera de fulles
allargades, robusta i florent, que tenia la grossària d'una columna. Al voltant seu
vaig construir les parets de la meva cambra, amb moltes pedres, la vaig cobrir amb
excel·lent sostre i la vaig tancar amb portes sòlides fermament ajustades. Després
vaig tallar el brancatge d'aquella olivera de fulles allargades; vaig polir amb el
bronze el seu tronc des de l'arrel, fent-ho amb destresa i habilitat, el vaig redreçar i
anivellar per convertir-lo en els peus del llit i el vaig perforar tot amb una barrina.
Començant per aquest peu, vaig anar fent i polint el llit fins a acabar-lo, el vaig
adornar amb or, plata i ivori, i vaig tensar al seu interior unes vistoses corretges de
pell de bou, tenyides de porpra. Aquesta és la particularitat que et recordo; però
ignoro, oh dona, si el meu llit segueix intacte o ja l’ha mogut algú, havent tallat el
peu d'olivera.”
Així li va parlar; i Penèlope va sentir defallir els seus genolls i el seu cor, en
reconèixer els senyals que Odisseu donava amb tal certesa. Immediàtament va
córrer cap a ell, mentre vessava llàgrimes, li va envoltar el coll amb els braços, li va
besar el cap i li va dir:
“- No t'enutgis amb mi, Odisseu, ja que ets en tot el més sensat dels homes i els
déus ens van enviar la desgràcia i no van voler que gaudíssim junts de la nostra
joventut, ni que junts arribéssim al llindar de la vellesa. Però no t'enfadis amb mi, ni
t'emprenyis si no et vaig abraçar, de seguida que vas aparéixer davant meu! El
meu ànim aquí dins del pit, temia horroritzat que vingués algun home a enganyar-
me amb les seves paraules, ja que són molts els que tramen perverses astúcies.
L'argiva Hel·lena, filla de Zeus, no s'hagués unit mai en l’amor ni al llit amb un
estrany, si hagués sabut que els bel·licosos aqueus l’havien de retornar novament
a casa seva i a la seva pàtria terra. Alguna deïtat la va haver d'incitar a dur a terme
aquella vergonyosa acció: ella, abans, mai no havia pensat cometre la deplorable
falta que va ser l'origen de les nostres penes. Ara, com que acabes de contar-me
els senyals evidents del nostre llit, que no ha vist cap altre mortal sinó tan sols tu i
jo, i una esclava, Atoris, que m'havia estat donada pel meu pare en venir aquí i que
vigilava la porta de la nostra sòlida estança, has aconseguit convénçer el meu
ànim, malgrat tenir-lo jo tan inflexible.”
Parlant d'aquesta manera, Odisseu va tenir encara més ganes de sanglotar i
plorava abraçat a la seva esposa dolça i honesta. Així com la terra es mostra grata
als que vénen nedant després que Posidó els hagi enfonsat l'embarcació ben
construïda, fent-la una joguina del vent i de les grans onades i aquells, que van
aconseguir arribar nedant de l'escumós mar a terra ferma, amb el cos ple de sal,
trepitgen la sorra molt alegres perquè es veuen lliures d'aquell infortuni; doncs de
la mateixa manera li era agradable a Penèlope la vista de l'espòs i no li treia del
coll els braços blancs com la neu.
Eos, la dels dits rosats els hauria trobat plorant, si Atena, la deïtat d'ulls d'òliba,
no hagués ordenat altra cosa: va allargar la nit, quan ja estava finalitzant, i va
retenir Eos, la del tron d’or, a l'Oceà, no permetent-li junyir els cavalls de peus
lleugers que porten la llum als homes, Lampos i Faetont, que són els corsers que
condueixen el seu carro.

26
versos 241-372. Finalment, els esposos es retiren a la seva cambra i allí es conten les seves
aventures i patiments. Odisseu té temps per a relatar totes les seves aventures perquè Atena
allarga la nit. L’endemà de matí, Odisseu, acompanyat de Telèmac, Eumeu i Fileci, va a visitar
el seu pare Laertes.

CANT XXIV

versos 1-204. Els pretendents a l’Hades. Les ànimes dels pretendents, guiades per Hermes,
baixen a l’Hades. Allí troben les ànimes d’Agamèmnon i Aquil·les que conten les seves
respectives morts. Un dels pretendents, Amfimedont, a qui ho ha preguntat Agamèmnon,
l’informa de la matança. El rei lloa la fidelitat de Penèlope i critica la traició de la seva pròpia
esposa Clitemnestra.

versos 205-548. A la finca de Laertes. La revolta i el pacte final. Mentrestant, a Ítaca,

Odisseu i els seus companys arriben a la finca de Laertes, on viu aquest des de la mort de la
seva esposa. L’heroi troba el seu pare treballant al camp i fingeix ser un foraster, un antic hoste
del seu fill; tanmateix, commogut pel dolor de l’ancià, es dóna a conèixer i, amb l’alegria de la
retrobada, celebren un banquet, durant el qual arriba una tropa del poble, encapçalada per
Eupites, pare d’Antínous, que ha pres les armes per venjar els pretendents. Odisseu i els seus
amics s’enfronten als rebels: Laertes, rejovenit per Atena, fereix amb la llança Eupites i
Telèmac i Odisseu es llancen contra la resta. Finalment Atena posa fi al combat fent que els
atacants fugin i contenint Odisseu perquè no els persegueixi. La deessa restableix la concòrdia
i una pau duradora entre la nissaga d’Odisseu i el poble d’Ítaca.

27