Desenvolupament psicològic

de l’infant i l’adolescent

1. La psicologia
Què és la psicologia
Si mirem els orígens de la paraula “psicologia”, podem veure que etimològicament “logia”
significa ciència, saber, i “psico” significa ment, ànima, tot allò que no és matèria. Podem
dir, per tant, que la psicologia és la ciència de la ment. Definició que correspon també a la
que va fer William James: “La psicologia és la ciència de la vida mental” (William James, The
principes of Psichology, Nova York, 1950).
La ment és una cosa no tangible, no material, no localitzable en el temps ni en l’espai, on
s’engloben:
 La intel·ligència (processos de pensament, raonament, aprenentatge).
 L’afectivitat (emocions, sentiments).
 La motivació (necessitats, impulsos).

El cervell i el sistema nerviós són només la base d’operacions, la “màquina”. Com es pot
estudiar la ment? Com la podem conèixer si no és material ni localitzable?
L’ésser humà expressa la ment mitjançant la conducta, els pensaments i els actes. Això sí
que es pot veure i estudiar. Per tant, podem dir que la psicologia estudia la ment humana a
través de la conducta.
Per conducta s’entén tot allò que és fruit de la persona: gestos, pensaments i fantasies,
paraules, accions, formes de vestir, etc. I és resultat de la lluita constant d’adaptació entre
els medis interns i externs d’aquesta.

L’herència i l’ambient
En la història de la psicologia trobem una recerca contínua de respostes sobre les causes de
les diferències individuals i sobre els orígens de la psicologia de la persona. És tota
heretada? Depèn només de la interacció de la persona amb el medi que l’envolta? Quina
influència hi té l’herència i quina l’ambient?
Sovint la gent es pregunta: què és més important en la influència del nostre comportament,
la informació que heretem dels nostres pares i avantpassats a través de gens, o tot el que
rebem des del naixement al llarg de la vida (l’amor dels pares, la cultura, el nivell
socioeconòmic...)? Es tracta d’una pregunta fonamental a l’hora de comprendre l’ésser
humà i l’educació.
L’herència genètica és la totalitat de factors biològics transmesos a través dels gens, els
quals influeixen en l’estructura i funcionament del cos, obrint grans possibilitats o establint
certs límits en el desenvolupament.
L’ambient és la totalitat de condicions externes que envolta la persona. Aquestes
condicions influeixen com a estímuls o frens en la seva conducta i desenvolupament.
En aquest sentit, naixem amb certa “informació biològica” que s’activarà o no en funció
dels aspectes ambientals, ja que, segons les característiques de l’entorn, les condicions
hereditàries seran afavorides o no. És a dir, la persona rep certes predisposicions i/o
limitacions ja que hi ha una dotació genètica, però en el seu intercanvi amb l’ambient les
desenvoluparà o canviarà.
En la determinació del desenvolupament psicològic, hi ha un ampli acord entre els psicòlegs
evolutius respecte al fet senyalat fa molts anys, 1951, per Wallon (psicòleg francès): “el
medi més important per al desenvolupament psíquic és el medi humà, el medi social, i no
elmaterial.” Això significa que un infant pot viure en unes condicions físiques molt precàries
(habitatge miserable, alimentació pobra... ) i, tanmateix, compensar-ho amb una relació
familiar afectuosa i estable, que l’ajudi a construir una personalitat harmònica malgrat les
dificultats.
Vygotsky, psicòleg rus, va parlar de dues línies en el desenvolupament de les persones:
 La natural o biològica: estaria molt determinada per l’herència, però no solament
en les petites diferències individuals, sinó en el que podríem anomenar “herència
comuna a tota l’espècie humana” (moments de creixement, aspectes biològics,
instint, pautes bàsiques de conducta per assegurar la supervivència...).
 La cultural: és la que possibilitaria el desenvolupament de totes les activitats que
nosaltres considerem humanes, com pensar, raonar, tenir en compte els altres, etc.

Conclusions
 Primer: tant l’herència com l’ambient són dos aspectes dependents i determinants
per a la formació de la personalitat.
 Segon: per herència, la persona rep certes limitacions i predisposicions, però
dependrà de l’intercanvi amb l’ambient que les predisposicions es desenvolupin
més o menys.
 Tercer: la personalitat és educable, flexible, es pot modificar. Els educadors podem
presentar estímuls als infants i als joves que influiran en l’estructuració de la seva
personalitat.

2. La psicologia evolutiva i l’educació en el lleure

La psicologia evolutiva és la branca de la psicologia que estudia el procés del
desenvolupament psicològic des del naixement fins a la maduresa, partint de la base que
l’infant no és infant només perquè sigui “petit”, sinó també perquè és un personatge que
viu les coses de manera diferent de com les viu l’adult.

Constants i pautes en el desenvolupament

Les pautes per les quals es regeix el procés de desenvolupament són les següents:
1. El desenvolupament és un procés que l’infant realitza de forma global i des d’ell
mateix. Això vol dir que cada infant té el seu propi ritme i que cal respectar-lo. El
desenvolupament és un procés dinàmic on cada infant a vegades avança molt en uns
aspectes i poc en d’ altres, o molt ràpidament durant un temps i en altres moments
sembla que s’estanqui.
2. El desenvolupament és continuat, els canvis succeeixen amb el pas de les hores, dies,
setmanes, mesos i anys. Una persona no és un adolescent avui i demà un adult, la
continuïtat significa que els canvis en el desenvolupament es van succeint al llarg de
 la vida. És a dir, l’experiència de la infància no determina estrictament la resta de la
vida, els canvis poden ocórrer en tots els moments de la vida.
3. El desenvolupament és acumulatiu i direccional, succeeix sobre el que s’ha après
abans. Les respostes en els infants o adults i la seva capacitat per aprendre depenen
de les experiències prèvies i, així, el desenvolupament avança cap a una major
complexitat. Aquests canvis porten cap endavant: un nadó primer agafa la pilota amb
la mà oberta; quan els nervis i la musculatura canviïn i es faci més hàbil, i adquireixi
més velocitat i coordinació, agafarà la pilota amb la mà tancada i en el precís moment
en què li llencin.
4. El desenvolupament és organitzat, les habilitats es van integrant lentament , d’una
manera ordenada i coherent, i el que s’aconsegueix mai no és un fet aïllat, ja que
qualsevol aspecte de desenvolupament, ja sigui físic, cognitiu o social, depèn de tota
la resta i qualsevol desenvolupament és resultat de la interacció. Tenim un exemple
molt clar en el llenguatge: l’adquisició d’aquest depèn de la maduració fisiològica
(coll, boca...), la neurològica (estructures del cervell), l’afectiva (que el motiva per
comunicar- se) i la cognitiva (que li permet anar relacionant sons amb objectes o
situacions cada vegada més complexos).
5. El desenvolupament de l’ésser humà està marcat per uns moments importants i
decisius que són com una mena de “despreniments” necessaris, per tal de créixer,
madurar i ser autònom. En les societats occidentals, aquests moments són:
 El naixement (pas de la vida intrauterina a la vida fisiològicament autònoma)
 El fet de caminar (possibilitat de desplaçament autònom)
 L’entrada a l’escola (possibilitat de viure i relacionar-se més enllà de la família)
 L’adolescència (pas de la dependència a l’autonomia)
6. El desenvolupament psicològic es fa seguint unes fases o etapes cadascuna de les
quals ha de ser viscuda plenament per tal de fomentar les següents. Cadascuna
d’aquestes fases s’incorpora a la construcció de la personalitat, no es queda
“enrere”, com una cosa passada. Fins i tot hi ha elements que hi romandran presents
tota la vida. Els estudis que ha fet la psicologia evolutiva han donat peu a identificar
uns estadis o moments en què es produeixen certes característiques, però hem de
tenir en compte que el desenvolupament de l’infant és progressiu i continu, sense
salts. Nosaltres, per estudiar- lo millor, el dividim en etapes o estadis per facilitar la
comprensió del procés. Per exemple, quan es diu que els infants aprenen a llegir i
escriure cap als sis anys, es vol dir en realitat que en els estudis estadístics la majoria
dels infants ho fan “al voltant” d’aquesta edat .
7. El desenvolupament psicològic es desplaça entre aspectes antagònics: va de la
concreció a l’abstracció, de l’egocentrisme a l’altruisme, de la dependència a
l’autonomia, de la subjectivitat a l’objectivitat.
8. El desenvolupament dóna lloc a dos processos fonamentals i paral·lels, aparentment
contradictoris però absolutament complementaris:
 Socialització: a poc a poc, l’infant descobreix l’entorn social i hi interacciona amb
la finalitat d’integrar-s’hi. Amb això volem dir que l’infant es relaciona i
interactua amb els pares i germans, amics, monitors... i així entra en la societat.
 Individualització: al mateix temps, l’infant es va fent una imatge d’ell mateix, es
va diferenciant progressivament dels altres i es va creant una identitat pròpia,
a partirde les relacions amb el seu entorn.
9. La maduresa marca el final del creixement i el desenvolupament, i es caracteritza pel
 fet que el jove assoleix una manera de funcionar i una estructura mental pròpia del
funcionament de l’adult normal.
Perquè l’infant pugui involucrar-se en una activitat, aquesta no ha de ser gaire més
complicada del que l’infant ja és capaç de fer. En relació amb aquest punt, Vygotsky ens
parla de desenvolupament real, desenvolupament potencial i zona de desenvolupament
proper:

ZONA DE
DESENVOLUPAMENT DESENVOLUPAMENT
DESENVOLUPAMENT
REAL POTENCIAL
PROPER

El desenvolupament real és allò que l’infant sap fer sol. És en el que normalment ens fixem,
el que mesuren els tests, els exàmens, el que miren els psicòlegs...
Però l’infant amb pistes i ajudes és capaç de fer coses o conductes més complicades. Quan
fem un taller qualsevol, el que fem és precisament això, aconseguir que l’infant faci una
cosa que abans no sabia fer (per exemple, un mòbil) a partir d’anar combinant accions
que ja coneixia i sabia fer (retallar paper, enganxar...). El límit on arriba amb ajuda és el
desenvolupament potencial.
Entre aquests dos límits, el que sap fer sol i el que pot acabar fent amb ajuda és on es troba
la zona de desenvolupament proper. Aquí és on nosaltres podem donar les ajudes perquè
l’infant vagi avançant.
Això ens fa veure que per al monitor és molt important tenir en compte el que ja tenen
adquirit els infants, les experiències i les idees prèvies, ja que això serà el punt de
partida per a l’acció educativa. Però els monitors hem d’anar una mica més enllà i oferir
accions o activitats que suposin un repte per als infants, suficientment complicat per
interessar-los però no massa per no abocar-los a la sensació de frustració i fracàs.
La zona de desenvolupament proper no és fixa, es va movent i nosaltres l’anem creant com
a monitors, com a constructors de bastides.
Hem d’aprendre a observar els infants per veure en quin nivell es troben en cada aspecte,
és a dir, des d’on hem de començar a treballar i quins objectius educatius podem plantejar.

3. Conceptes bàsics de psicologia per a l’educació en el lleure

Per comprendre el desenvolupament evolutiu de l’infant, tractarem primer d’aproximar-nos
al concepte de personalitat i al dels dos factors que la componen: la intel·ligència i la
sociabilitat.

La personalitat
Per personalitat s’entén el conjunt de pautes o maneres de fer d’un individu en un moment
donat de la seva vida, mitjançant les quals es caracteritza i diferencia dels altres.
La personalitat ve determinada primordialment per l’afectivitat, que és el seu component
motor, allò que mobilitza i dóna energia.
L’afectivitat és aquella capacitat natural de l’individu per experimentar afectes, sentiments,
ja siguin agradables (amor, joia, etc.) o desagradables (ira, tristesa, odi, etc.).
L’afecte té com a base la vida instintiva, pulsional, però és absolutament inseparable de la
intel·ligència, ja que totes dues neixen de la necessitat que té el subjecte d’adaptar-se a les
exigències de la realitat. L’afecte és com la representació viscuda de l’impuls inconscient, és
a dir, les forces instintives o pulsionals són a l’origen de l’afecte.

Com la cultura regula els nostres impulsos

Es podria dir que la vida d’un individu, la seva personalitat, és el resultat d’un procés
dinàmic i constant on intervenen les capacitats perceptiva i reflexiva, a la recerca de
l’equilibri entre les forces instintives, pulsionals, i les pressions de l’exterior, de la cultura i la
societat on viu.
Les pulsions i els impulsos són forces instintives, càrregues energètiques que ens empenyen
a actuar imperiosament a la recerca de satisfacció, com ara la gana, el desig, l’instint de
conservació, l’agressivitat, etc.
La cultura, el món extern, la societat, imposen a l’individu (per poder viure en societat) les
pautes i les normes dins les quals és permès de satisfer les necessitats instintives.
Quan no es pot satisfer la necessitat, quan l’impuls no aconsegueix la seva fita, quan no es
pot obtenir el que es desitja, és a dir, quan hi ha privació o frustració, es presenta el
sofriment en forma de malestar, tensió, angoixa.
L’individu compta amb una sèrie de mecanismes, de tècniques, de mitjans, etc., per cercar
l’equilibri i fer front al sofriment, o, dit altrament, per defensar-se davant la possibilitat o el
fet de sentir malestar.

El desenvolupament de la personalitat
El desenvolupament de la personalitat és un procés continu i dinàmic en el qual l’infant
cerca l’equilibri, abans esmentat, entre les forces pulsionals i les pressions de la cultura, i va
modulant la utilització dels diferents mecanismes de defensa.
Aquest procés no és fàcil ni lineal; en un moment donat pot anar en una direcció, i després,
o bé en una situació de crisi, canviar-la per tornar a situacions més favorables a la primera
direcció.
Aquest procés de desenvolupament de la personalitat pot ser més o menys saludable
d’acord amb les possibilitats del propi individu, per una banda, i amb les condicions de
l’ambient (relacions afectives, etc.) que envolten l’infant, per l’altra, les quals hauran de ser
prou bones per afavorir i permetre la maduració.
El desenvolupament o maduració de la personalitat evoluciona cap a la independència i
producció creadores de l’individu, des de la dependència quasi absoluta del nadó i passant,
a poc a poc i de forma ordenada, per moments de dependència relativa.

La intel·ligència
Segons Piaget, la intel·ligència no és una facultat ni una acumulació de capacitats, sinó un
mecanisme d’interacció amb el medi. La intel·ligència és una funció més de l’organisme
en el procés d’adaptació al medi, i s’explica pels mecanismes d’assimilació i acomodació. El
procés d’aprenentatge passa sempre per aquests mecanismes i per l’equilibri entre
aquests,sigui quina sigui l’edat.
La intel·ligència és un procés actiu i dinàmic, sempre a punt de funcionar si posem l’individu
en situació. La intel·ligència és sinònim de coneixement. No importa quantes coses
s’aprenen, sinó com s’aprenen, com es coneixen.
Conèixer és analitzar les propietats d’un objecte o d’una situació per l’acció real o de
pensament.

El desenvolupament de la intel·ligència
El procés de desenvolupament de la intel·ligència es delimita per estadis successius i
progressius.
Els mecanismes d’interacció amb el medi, de coneixement de la realitat, s’organitzen i es
tornen més complexos a mesura que avança l’edat de l’infant. Els estadis es defineixen per
l’adquisició d’una constant (manera de fer característica), a partir de la qual l’infant pot
conèixer el medi i manipular-lo.
Per a un desenvolupament normal de la intel·ligència és necessari:
 La maduració biològica (sistema nerviós i glàndules endocrines)
 La interacció amb el medi (l’exercici i l’experiència en l’acció realitzada sobre els
objectes)
 La seguretat afectiva
Els estadis de desenvolupament de la intel·ligència són:
 L’estadi del pensament sensoriomotriu (del naixement fins als dos anys,
aproximadament)
 L’estadi del pensament simbòlic (dels dos als cinc anys, aproximadament)
 L’estadi del pensament logicoconcret (dels sis als dotze anys, aproximadament)
 L’estadi del pensament logicoabstracte (dels dotze anys, aproximadament, a l’edat
adulta)

La sociabilitat
La sociabilitat és la disposició de l’ésser humà a viure en societat, voltat d’altres éssers
humans, cadascun amb les seves necessitats i capacitats, que de vegades seran
complementàries, i d’altres, no.
Viure en societat no vol dir tan sols viure un al costat de l’altre, sinó establir relacions que
poden passar pel respecte i la cooperació o bé per l’importunisme, l’opressió i l’agressió.
La sociabilitat és fruit de la necessitat d’adaptació de l’ésser humà al medi (físic i social).
L’adaptació social o sociabilitat no és un estat, sinó un procés continu d’intercanvi i suposa,
per tant, un aprenentatge, un procés d’evolució paral·lel al desenvolupament de la
personalitat i de la intel·ligència.
4. Quadres de síntesi del desenvolupament físic i psicològic

Edat Personalitat Intel·ligència Sociabilitat

0 Primera infància Estadi del pensament Etapa de preparació
1 sensoriomotriu per a la sociabilitat
2
3 Estadi del pensament
4 simbòlic
5
6 Segona infància Estadi del pensament Etapa d’iniciació a la
7 Logic concret sociabilitat
8
9 Etapa de consolidació
10 de la sociabilitat
11 Preadolescència Etapa de recerca de la
12 identitat en la relació
13 Estadi del pensament amb els altres
14 Adolescència logicoabstracte Etapa de sociabilitat
15 en l’adolescència
16
17
18
Edat: 0 a 1 anys

TALLA-PES
 Pes en néixer: aprox. 3,200 kg
 Alçada en néixer: aprox. 50 cm
 Perímetre cranial: aprox. 35 cm
 Durant aquest any creix uns 25-30 cm de talla i triplica el pes del naixement.
 L’alimentació rebuda durant totes les etapes serà decisiva per al creixement
pondoestatural.

ESQUELET I MÚSCULS
 Augment del greix en general.
 Augment del perímetre cranial.

CANVIS FISIOLÒGICS GENERALS

 Quan neix: fa de 30 a 40 respiracions pe minut i de 120 a 140 batecs cardíacs,
tambéper minut.
 Al cap d’un any tindrà 8 dents incisives de dentició temporal.
 Vacunació obligatòria: 3 dosis (als 3, 5 i 7 mesos); contra: diftèria, tètan,
catarro ipòlio.

EVOLUCIÓ DE LA PERSONALITAT
 Infant molt immadur, fràgil, passiu, totalment dependent de l’adult.
 Percepció: es desenvolupen i perfeccionen els cinc sentits. Són els principals
canalsde relació, amb una sensibilitat especial a la zona oral.
 Motricitat: nadó (0-3 mesos): moviments reflexos i incoordinats; 4 mesos:
aguanta el cap, major coordinació moviments; 5-6 mesos: seu, gateja o
s’arrossega, agafa i deixa anar objectes.
 Llenguatge: balbuceig (sons no significatius): gu, gu, gr, gr, gr, ta, ta, ta ...

INTEL·LIGÈNCIA
 Pensament sensoriomotriu.
 No diferencia el seu cos de l’entorn.
 No diferencia les parts del seu cos.
 Coneix la realitat mitjançant les sensacions perceptives (gust, tacte, olfacte,
vista ioïda) i la manipulació i el moviment dels objectes.

SOCIABILITAT
 Comença a diferenciar les persones conegudes de les estranyes. Plora davant
la separació i somriu davant el retrobament.
Edat: 1 a 3 anys

TALLA-PES
 Alçada: creix uns 12 cm per any.
 Pes: quadruplica el pes del naixement.

ESQUELET I MÚSCULS
 Augment de la curvatura lumbar i del volum abdominal (tenen força “panxa”).
 Estabilització de l’esquelet, amb una disminució global del greix.

CANVIS FISIOLÒGICS GENERALS

 Dentició temporal completa cap als 2 anys d’edat, amb les 20 peces
corresponents,que ja no es modificarà fins als 6 anys.
 Comencen a aparèixer les malalties infectivocontagioses pròpies de la infància:
xarampió, rubèola, varicel·la, otitis, etc.
 Vacunació obligatòria: 1 dosi de record als 18 mesos contra la diftèria, el tètan,
el catarro i la pòlio, i la vacunació contra la rubèola, el xarampió i les galteres
als 15 mesos.

EVOLUCIÓ DE LA PERSONALITAT
 Quan té un any comença a deambular, la qual cosa li dóna més autonomia i
possibilitats d’exploració de l’espai i dels objectes.
 S’inicia en el llenguatge: a l’any, amb paraules significatives; als dos anys, amb
les primeres frases; utilització del llenguatge com a sistema de comunicació. El
llenguatge representa un nou canal de comunicació i de relació, encara que
rudimentari tant en fonètica com en construcció lògica.
 Diferencia el seu cos de l’entorn.
 Desitja fer coses ell sol, fins i tot per sobre de les seves capacitats; això
comportafrustracions i turbulència afectiva.
 Confon el món real i el món de la fantasia.
 Fa el control d’esfínters (se li treuen els bolquers i fa les seves necessitats al
vàter).
 Inicia el joc simbòlic i l’expressió gràfica (dibuix, gargots).

INTEL·LIGÈNCIA
 Pensament sensoriomotriu fins als 2 anys i inici del pensament simbòlic.
 Coneixement funcional i dinàmic de l’objecte.

SOCIABILITAT
 És egocèntric i subjectiu: els interessos estan relacionats amb ell mateix.
 L’altre existeix només en funció d’ell mateix.
 Comencen les relacions, però són poc racionals.
Edat: 3 a 6 anys

TALLA-PES
 Alçada: creix de 5 a 6 cm per any.
 Pes: augmenta de 2 a 2,5 kg per any.

ESQUELET I MÚSCULS
 Disminució de la curvatura lumbar i del volum abdominal i estilització de la
figura.
 Disminució del greix de la planta dels peus per l’augment dels músculs, amb
l’aparició de l’arc plantar.
 Gran vigor físic.
CANVIS FISIOLÒGICS GENERALS
 Continua tenint facilitat per les malalties infectivocontagioses.
 Vacunació obligatòria: 1 dosi de record; contra: diftèria, tètan i polio, entre
els 4 i 6anys.

EVOLUCIÓ DE LA PERSONALITAT
 Curiositat per les diferències anatòmiques entre els sexes i coneixement del
propicos.
 Fase d’oposició sistemàtica (edat del “no”) per diferenciar-se dels altres.
 Depèn encara molt de l’adult. Moment important per treballar els hàbits
d’autonomia personal (higiene, ordre, etc.).
 No pot modular les reaccions afectives, que són imperioses en aquests
moments(temps de turbulència afectiva).
 Confusió món real-món de la fantasia.

INTEL·LIGÈNCIA
 Pensament simbòlic: comença a ser capaç d’una representació mental,
simbòlica, de la realitat; pot substituir l’objecte real per la seva representació
simbòlica (joc, dibuix, llenguatge).
 Pensament egocèntric i subjectiu, confon món màgic-fantasia i món real.

SOCIABILITAT
 Etapa de preparació per a la sociabilitat: fa els primers contactes amb els
altres infants iguals que ell, contactes que desperten desconcert, incertesa i
ambivalència; s’expressa mitjançant comportaments agressius (manual, oral,
cooperació grollera, exhibicionisme, desig d’importunar).
 L’infant es mou per dues necessitats:
 Desig d’establir contacte amb els altres.
 Desig de diferenciar-se i autoafermar-se.
 Va adquirint consciència d’ell mateix, de les seves possibilitats i de les seves
limitacions per l’oposició i l’enfrontament a la realitat.
 Joc paral·lel i associatiu.
Edat: 6 a 10 anys

TALLA-PES
 Alçada: creix de 5 a 6 cm per any.
 Pes: augmenta de 2 a 2,5 kg per any.

ESQUELET I MÚSCULS
 Gran augment de l’esquelet, sobretot a partir de les extremitats inferiors.
 Augment lleuger del greix del cos.
 Fins aquesta edat no existeixen gaires diferències entre els dos sexes pel que fa
al’estructura òssia i muscular.

CANVIS FISIOLÒGICS GENERALS

 Dentició: apareix el primer molar definitiu cap als 6 anys, i a partir d’aquí canvia
4 peces de llet per any, iniciant primer el canvi amb els incisius i després amb
els premolars i els ullals.
 Pateix fàcilment malalties respiratòries altes per l’augment del teixit limfàtic
productor de defenses sanguínies (amígdales, vegetacions).

EVOLUCIÓ DE LA PERSONALITAT
 Les transformacions físiques li permeten fer esforços més grans i més
prolongats, però no reconeix encara la necessitat de descans i té dificultats a
l’hora de mantenirl’atenció.
 Deixa de ser egocèntric, de veure’s ell mateix com el centre del món. Pot ser
mésobjectiu.
 A partir dels 9 anys ja és capaç d’autonomia i determinació. És molt sensible a
lessuggestions i crítiques del grup, més que a les de la família.
 Cerca l’autocontrol i l’autodomini de les necessitats i dels impulsos. Té
capacitatd’espera.
 Diferencia el món de la fantasia del món real, pel qual demostra una gran
curiositat.
 Fa els aprenentatges bàsics: lectoescriptura i operacions matemàtiques.
INTEL·LIGÈNCIA
 Pensament logicoconcret.
 Descentrament del pensament. Major objectivitat. Etapa de realisme i
racionalitat (¿Com?, ¿Per què?), interès per explorar. Intensa curiositat i set de
coneixements. Cerca raons lògiques per explicar-se la realitat.
 Adquireix la reversibilitat i conservació de les nocions que li permeten operar
mentalment amb lògica. Encara no pot, però, fer abstraccions, i el seu
pensamentestà centrat en l’objecte concret.
Lateralitat i esquema corporal establerts. Coneixements espacials i temporals
propers i concrets, no històrics ni allunyats de la seva experiència.

SOCIABILITAT
  Inicis i consolidació de la sociabilitat.
 El desig d’afermar la seva personalitat porta tensions al grup. És una forma de
mesurar-se i valorar-se ell mateix i els altres. Afermament d’interessos i
aptituds.
 Comença a poder compartir, dialogar i treballar en grup per a un mateix fi,
perònecessita encara la intervenció de l’adult per assentar-ne les bases.
 Joc de cooperació i respecte a les regles establertes.

Edat:

11 a 13 anys (inici de la preadolescència en les noies)

12 a 14 anys (inici de la preadolescència en els nois)

TALLA-PES
 Alçada: creix de 8 a 10 cm per any (sobretot a càrrec de les extremitats
inferiors).
 Pes: continua augmentant igual que abans. Tendència, segons
constitucions, a iniciarun excés de pes.
 En aquesta etapa l’aportació nutritiva és més alta que en les anteriors, a
causa delfort creixement.
ESQUELET I MÚSCULS
 L’etapa que estem valorant i la següent, l’adolescència, no tenen,
físicament, uns límits clars, ja que els canvis són conseqüència de
l’augment de les hormones sexuals; s’inicia en la pubertat i continua en
l’adolescència.
 Major capacitat que abans del múscul cardíac en tots dos sexes.
 Augment del teixit muscular i del perímetre escapular, en els nois, i del
teixit adipós idel perímetre dels malucs, en les noies.
CANVIS FISIOLÒGICS GENERALS
 Disminució de la freqüència cardíaca a 60-80 batecs per minut, i de la
respiratòria a 18-20 respiracions, també per minut. Això permetrà una
més gran facilitat per desenvolupar activitats físiques més fortes.
 Dentició: aparició del segon molar definitiu als 12 anys.
 La concentració d’eritròcits a la sang és més alta en els nois que en les
noies.
EVOLUCIÓ DE LA PERSONALITAT
 Els grans canvis físics generen estranyesa i inseguretat.
 Descobriment del propi jo per via reflexiva. Interès per la seva intimitat.
Interiorització i autoanàlisi.
 Conflictes amb els adults, oposició, rebel·lió i negativisme com a mitjans
d’autoafermament.
 Variabilitat, ambivalència i contradicció en la seva conducta.
 Curiositat pels processos fisiològics de la fecundació i la generació.
 INTEL·LIGÈNCIA
 Inici del pensament logicoabstracte.
 Capaç de deslligar-se de l’objecte real i operar amb la seva representació
conceptual(abstracció i generalització).
 Pot fer deduccions, previsions i formular hipòtesis. Diferencia l’essencial de
l’accessori.
 Suspèn l’acció per sospesar les seves idees.
 Interès i preocupació per les ideologies i l’esdevenidor (joc dialèctic).

SOCIABILITAT
 Recerca de la pròpia identitat en les relacions amb els altres. Es tanca en ell
mateix,poca obertura als altres.
 Relacions d’amistat més profundes i personals. Grups més reduïts i homogenis
(edat, sexe), però més sòlids i consistents.

Edat: 14 a 17 anys (adolescència)

TALLA-PES

 Alçada: creix mig cm per any (gràcies al tronc).

 Pes: no augmenta. Cal controlar-lo

ESQUELET I MÚSCULS

 Possibilitat d’aparèixer vicis posturals o desviacions de columna.

 Els nois tenen una gran massa muscular que, juntament amb la pràctica de
l’esport,els proporcionarà un cos harmoniós.
 Les noies, que ja tenen tendència a acumular greix, si no practiquen cap esport
és més probable que tinguin problemes de columna i d’excés de pes. És
convenient promoure l’exercici.

CANVIS FISIOLÒGICS GENERALS

 Caràcters sexuals que vénen determinats per les hormones sexuals.

 A les noies s’inicien als 12 anys aprox., a causa de l’increment d’estrògens i la
progesterona: augment de les glàndules mamàries, pèl pubià, pèl axil·lar;
aparició dela menarquia (primera menstruació).
 Als nois s’inicien als 14 anys aprox., a causa de l’increment de la testosterona:
augment dels testicles, penis, bossa escrotal, pèl pubià, axil·lar i facial; to de
veu
greu; pol·lucions nocturnes.
 Dentició: aparició del tercer molar definitiu, el del seny, als 17 anys,
sempre quesurti.

EVOLUCIÓ DE LA PERSONALITAT

Moments de canvi, despreniments: d’un cos, d’unes relacions i d’una manera

de viure pròpia dels infants per passar a fer-ho d’una manera pròpia dels
adults. Això implica ungran esforç i genera inseguretat i angoixa.
Construcció de la pròpia identitat posant-t’ho tot en qüestió (introspecció,
autoanàlisi,crítica constant de tot).
 Autoafermament, recerca de models d’identificació. Lluita per
l’autonomia i laindependència.
 Inici de presa de decisions per la seva vida futura.
 Gran intensitat afectiva, labilitat, ambivalència i contradiccions.
 Viu amb intensitat el món de la fantasia i la imaginació.

INTEL·LIGÈNCIA

 Consolidació del pensament logicoabstracte iniciat a la preadolescència.

SOCIABILITAT

 El grup d’iguals és necessari en la recerca de refugi i sentit per viure.

 El grup d’iguals es configura com un element de rebel·lió i disgregació de
la família i la societat i, alhora, com un element integrador per a
l’adolescent.
 Dinàmica de grups intensa, rica i conflictiva.
 El grup d’adolescents en una situació regida per adults és difícil, però
possible si s’arriben a fer aliances mitjançant el diàleg, el respecte i la
confiança mutus, i si l’educador encerta d’actuar sovint com a
intermediari.
Conclusions: les idees clau sobre psicologia evolutiva
1. Els educadors necessitem conèixer com és l’infant abans de poder planificar la
nostra intervenció de manera adequada a les necessitats i a les possibilitats
d’aquest.
2. Per conèixer com és un infant, els educadors necessitem, d’una banda, els
coneixements teòrics que dóna la psicologia, coneixements que ens serviran de
marc dereferència, i, d’altra banda, l’observació de la conducta de l’infant.
3. La psicologia d’una persona és tot el que fa referència a l’afectivitat, el pensament,
la motivació (és a dir, la “vida mental”), i s’expressa per mitjà de la conducta.
4. En la manera de ser de la persona intervenen tant els factors hereditaris com els
factors ambientals.
5. L’evolució psicològica és un procés continu i progressiu des del naixement fins que
s’és adult, i és fruit de l’intercanvi entre l’individu i el medi d’acord amb l’adaptació
(equilibri).
6. L’evolució psicològica és direccional: va de la indiferenciació, la dependència,
l’egocentrisme i el pensament sensoriomotor, a la diferenciació, l’autonomia, la
sociabilitat i el pensament logicoabstracte.
7. L’evolució psicològica passa per tots els estadis, l’un darrere l’altre, sense salts. La
manera d’assolir-los estarà condicionada pels anteriors i condicionarà, al seu torn,
els posteriors.
8. Els estudis estadístics ens donen uns resultats mitjançant els quals podem fer
correspondre cada estadi evolutiu amb unes edats determinades, però la realitat
concreta no és mai exactament fidel al que l’estadística reflecteix: poden haver-hi
variacions, però, si no ultrapassen certs límits, les variacions no seran significatives.