MERCÈ RODOREDA I La plaça del Diamant.

POSSIBLES PREGUNTES PAU/Selectivitat

Totes les preguntes es desenvoluparan entre 80-100 paraules.

SOBRE EL CONTINGUT I LA FORMA

• Quins referents o elements de la realitat trobem en aquest fragment (personatges,
llocs, esdeveniments, objectes...)? Relaciona'ls amb el marc espaciotemporal de l'obra i
explica el concepte de «temps interioritzat».
• Situa o ubica el contingut d'aquest fragment en l'argument de l'obra. No oblides
esmentar els fets principals ocorreguts immediatament abans i els que ocorreran
immediatament després, així com de remarcar-ne la importància.
• Quins personatges de l'obra apareixen en el fragment? Descriu-los i indica la seua
importància en l'obra.
• Com evoluciona el personatge o personatges que apareixen en el fragment al llarg de
l'obra?
• Quina temàtica es veu reflectida en aquest fragment? Quines altres temàtiques són
característiques d'aquesta obra?
• Descriu les característiques de la veu narrativa en La plaça del Diamant. Relaciona-les
amb les que pugues trobar en aquest fragment.
• Identifica el símbol (o símbols) que apareix en aquest fragment i explica'l. Esmenta i
explica almenys altres dos símbols presents a l'obra.
• En quin corrent literari situaries La plaça del Diamant? Explica les característiques
d'aquest corrent i argumenta amb almenys dos exemples trets del text.

PREGUNTES RELATIVES A LA CONTEXTUALITZACIÓ

• En quin context històric i cultural se situa La plaça del Diamant?
• Situa aquesta obra en la trajectòria de l'autora i digues algunes característiques de
l'etapa en què s'inclou.
• Quins tipus de novel·la es conreava en el moment en què fou escrita La plaça del
Diamant? Esmenta, almenys, tres autors significatius del període.
• Esmenta almenys tres autors o autores significatius que destaquen en el context en què
va ser escrita La plaça del Diamant. Has d'incloure-hi el nom d'algun títol important i
alguna característica bàsica dels autors o autores esmentats.
• Quins altres models o corrents literaris trobem en el context en què fou escrita La
plaça del Diamant? Explica les diferències bàsiques en relació a l'obra que estem
estudiant i esmenta algun autor o autora significatius.
• Com evoluciona el gènere amb posterioritat al context d'escriptura d'aquesta obra? No
oblides esmentar algun autor o autora significatius i alguna obra.
• Quines altres autores destaquen en el context de La plaça del Diamant i posteriorment?
Esmenta i ubica temporalment altres quatre narradores que destaquen en el període
que va des de la postguerra a l'actualitat.
• Cerca altres autores vinculades als altres gèneres literaris (poesia, teatre, assaig). Has
d'esmentar almenys dues autores per cadascun dels gèneres: ubica-les temporalment i
esmenta alguna obra i algun tret bàsic característic de la seua producció.
 MERCÈ RODOREDA I La plaça del Diamant.

1. Defineix què és la novel·la psicològica.

La novel·la psicològica del segle XX, a partir de les aportacions de la psicologia i la

psicoanàlisi, explora la realitat interior i el món psíquic dels personatges (caràcter, processos
cognitius, desigs, etc.), en oposició a la novel·la realista, centrada sobretot en la
representació del món exterior i la conducta.
En l’estructura d’una novel·la psicològica com La plaça del Diamant, la vida de cada
personatge es desenvolupa en paral·lel a la descripció de l’ambient de la societat. La seua
protagonista principal és una dona lluitadora que amb el suport de la gent supera els
entrebancs socials propis de la seua època. En la seua transformació contínua, Natàlia deixa
de ser una persona oprimida, ignorant i innocent per a esdevindre una dona alliberada que
troba en Antoni el suport que necessita per prosseguir amb la seua família. En aquest procés
es mostra l’evolució i els problemes de les relacions entre dones i homes en el marc d’una
institució masclista.
CONTEXT
2.1 En quin context històric i cultural se situa l'escriptura d'aquesta obra?
Context històric i context literari: La narrativa des de1939 fins a l'actualitat.

Mercè Rodoreda va viure en pròpia pell alguns dels fets que van commoure Europa al segle
XX: la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. A més, l'exili la va posar en
contacte amb algunes de les principals tendències literàries i autors del període. Des
d'aquesta perspectiva, podem considerar-la una escriptora plenament europea, si bé mai no
va deixar de tenir contactes amb la cultura catalana. Recordem que era autodidacta.
Les seues primeres obres s'inclouen en la tendència de la novel·la psicològica, corrent que
s'estava desenvolupant a Europa de manera paral·lela i que, dins les lletres catalanes,
representava l'avantguarda literària. A partir de l'exili, però, és més difícil incloure la seua
obra en un corrent literari determinat, especialment en la literatura catalana, en la qual,
durant la postguerra, es preferia un tipus de realisme de tipus vuitcentista o compromés
amb el moment que s'estava vivint. Rodoreda va compartir les preocupacions dels
intel·lectuals i escriptors europeus de l'època i va llegir i conèixer tant els autors més
importants del primer terç del segle XX (Virgína Woolf, James Joyce, Marcel Proust, Kafka,
Artaud, Katherine Mansfield...) com els representants de les tendències més modernes i
contemporànies. Així, trobem punts de contacte amb escriptors existencialistes (com ara
Camús i Sartre) i d'altres autors que barregen la realitat i la fantasia (Buzzati, Borges...).
Entre els autors favorits de l'àmbit català destaca Llorenç Villalonga, l'autor de Bearn o la
casa de les nines, que és també un cas atípic en la cultura catalana de
l'època.
En relació al context literari en català, es pot dir que la novel·la va reaparèixer lentament
després del col·lapse que va suposar la Guerra Civil i la implantació del règim franquista. És
una època marcada per l'exili dels intel·lectuals, la censura, les dificultats de publicació i la
 MERCÈ RODOREDA I La plaça del Diamant.

prohibició de l'ús del català en l'àmbit públic. Durant la dècada dels cinquanta van començar
a publicar els autors formats i coneguts abans de la guerra (Mercè Rodoreda, Josep Pla,
Llorenç Villalonga, entre d'altres) i va aparèixer la primera generació d'escriptors que no
havien començat la seua carrera abans de la guerra (Jordi Sarsanedas, Maria Aurèlia
Capmany, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho, entre d'altres). A causa de les circumstàncies
polítiques de la postguerra, bona part de la narrativa tendeix a rebutjar el tractament
directe de la realitat i a explicar-la a partir de la simbologia o el mite (Mites, Sarsanedas) o
bé es
decanten per una literatura de caire imaginatiu i fantàstic (Històries naturals, Perucho;
Cròniques de la veritat oculta, Calders). Es continua conreant la novel·la psicològica, corrent
que hem vist que es desenvolupa en el primer terç del segle XX (Joan Sales, Mercè
Rodoreda, Llorenç Villalonga, Maria Aurèlia Capmany) i el realisme vuitcentista (Enric Valor)
però apareix un tipus de literatura realista més compromesa amb el moment present
(Manuel de Pedrolo, Josep Maria Espinàs). Durant la dècada dels seixanta es va consolidar
l'hegemonia de la novel·la i l'aparició de col·leccions com «El Balancí» o «La cua de palla»
(antologia de novel·la negra dirigida per Manuel de Pedrolo) va permetre al públic d'accedir
a formes de narrativa europea diferents.
A finals dels seixanta i inicis dels setanta, irromp una nova generació d'escriptors: aquells
crescuts després de la guerra. Aquests autors van causar
un gran impacte ja que introdueixen temàtiques i tècniques noves. En destaquem Terenci
Moix i Baltasar Porcel. A València, va predominar la poesia durant el període i hem d'esperar
a la dècada dels setanta per a l'aparició d'una generació de narradors joves coneguts com
«la generació dels setanta» i la incorporació a la narrativa d'escriptors que pertanyien a
promocions literàries anteriors: Joan Francesc Mira, Carmelina Sánchez-Cutillas, Josep
Palacios i Enric Valor. Tot plegat, trobem que entre finals dels seixanta i la dècada dels
setanta, hi ha una activitat cultural i editorial efervescent i un ambient literari on
coincideixen diferents generacions d'escriptors. Els anys vuitanta són claus per al
desenvolupament de la literatura catalana en general i de la narrativa en català en
particular. D'una banda, encetem un període de certa normalitat i suport institucional del
català. D'altra banda, tenim la desaparició d'autors que han estat cabdals en el
desenvolupament de la literatura durant l'etapa anterior (entre ells Mercè Rodoreda). A
més, es reivindiquen autors que havien romàs marginats com Calders, Pedrolo o Perucho i
apareixen nous narradors que van marcar una nova etapa en la literatura catalana. El punt
d'inflexió és la irrupció en el panorama literari de Uf, va dir ell de Quim Monzó. Monzó
connecta amb autors catalans com Pere Calders i d'altres americans com Cortázar. Una altra
línia narrativa que es desenvolupa a partir dels vuitanta es caracteritza per l'ambientació
rural de les històries i l'exploració dels mecanismes de la memòria col·lectiva (Jesús
Moncada, Camí de Sirga i Pedra de tartera, Maria Barbal). Hi pren força la narrativa històrica
(Jaume Cabré, Senyoria; Josep Lozano, Crim de germania) i la narrativa de gènere (novel·la
negra i policíaca, ciència ficció i novel·la eròtica). En destaquem l'obra del valencià Ferran
Torrent.
 MERCÈ RODOREDA I La plaça del Diamant.

En relació al període en què va publicar La plaça del Diamant Mercè Rodoreda (1962), les
principals tendències de la novel·la en català entre la postguerra i els anys seixanta es poden
resumir en l'esquema següent:
• Novel·la testimonial: J. Amat Piniella, V. Riera Llorca, Tísner.
• Novel·la existencialista: Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany.
• Novel·la catòlica: Joan Sales, Blai Bonet, M. Adlert.
• Novel·la psicològica: Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga.
• Recreació del Realisme Vuitcentista: Enric Valor, S. Juan Arbó.
• Novel·la del Realisme Compromés: Josep Maria Espinàs, J. Carbó,E. Torres, C. G. Maluquer,
M. Beneyto.
• Novel·la de la realitat del somni (fantasia): Pere Calders, Joan Perucho.
• Novel·la de gènere: Manuel de Pedrolo, Rafael Tasis.

2.2 Situa aquesta obra en la trajectòria de l'autora (etapes, blocs) i digues

algunes característiques de l'etapa o bloc, o diferències respecte a altres etapes.

Rodoreda escriu aquesta novel·la (La plaça del Diamant, 1962) en la seua etapa de
maduresa, més de dos dècades després que la seua trajectòria clarament ascendent es vera
truncada pel triomf franquista, l'exili i la Segona Guerra Mundial. Aquests esdeveniments es
reflectiren en les seues obres posteriors, les quals varen ser les que inauguraren la seua
etapa de maduresa, tant des d'un punt de vista tècnic (domini estructural i estilístic), com
des d'un punt de vista temàtic. Les obres d'aquest període es varen centrar en heroïnes que,
des de la maduresa, recorden el seu passat i manifesten la inexorable certesa d'haver
perdut la joventut. A més a més fa servir l'estructura de final obert que dóna certa
esperança de felicitat en la vida dels personatges principals (no com en el tercer període, on
els finals es tornen tancats. En aquest darrer període tant els protagonistes masculins com
femenins arriben a la vellesa i moren, cloent així la seua trajectòria vital. D'altra banda, s'ha
de destacar també que el temps ha fet oblidar o superar algunes de les frustracions de
l'autora i això comença a insinuar-se en les seues narracions, on les relacions entre els
homes i les dones ja no són tan antagòniques com en l'etapa dels Anys d'aprenentatge.

2.3 Quines característiques generals presenta el gènere narratiu en el context d'escriptura

de l'obra?

El panorama novel·lístic dels anys cinquanta va ser molt diversificat. En primer lloc,
mencionarem el realisme psicològic, amb algunes variants com la de l'anomenada novel·la
catòlica (B. Bonet, J. Sales) i la de la novel·la poètica on destaquen les obres més
simbòliques de Rodoreda. Un altre corrent el forma la narrativa existencialista o de reflexió
moral (M. Pedrolo o J. Sales) i, per últim, també cal destacar el realisme testimonial dels
escriptors exiliats (Artís-Gener). Quant a les veus narratives, trobem opcions diverses: des
 MERCÈ RODOREDA I La plaça del Diamant.

de la intimitat dels personatges (monòleg, interior, relat autobiogràfic, narrador omniscient)

a l'objectivisme del narrador extern.

2.4 Quins altres autors o autores destaquen en el context d'escriptura de l’obra (dins del
gènere)? Aporta algunes dades sobre l’escriptura (títols destacats i/o característiques
bàsiques).

Destacà l’escriptor mallorquí Llorenç Vilallonga, novel·lista i dramaturg que va escriure les
novel·les Mort de dama, d’un marcat caràcter esperpèntic i Bearn o la casa de les nines;
totes dues dins el corrent del realisme psicològic, com és La plaça del Diamant. Una altra
escriptora rellevant d’aquella època va ser Maria Aurèlia Capmany, una escriptora
polifacètica que s'inclinà per una narrativa existencialista. Entre les seues obres, destaquen
Un lloc entre els morts (premi Sant Jordi 1968) o El gust de la pols.
Per últim, cal mencionar Joan Sales, que a més de ser escriptor, era editor de Rodoreda i
Vilallonga. La seua obra més destacada és Incerta glòria, guanyadora del premi Joanot
Martorell a 1955, que tracta de l’amor de joventut durant la Guerra Civil.

2.5 Quins altres models o corrents del mateix gènere trobem en el context de
l'obra? Explica les seues diferències respecte al model o corrent en què s'inscriu
l'obra.

La Plaça del Diamant se situa en un context històric molt definit, ja que es produeix poc
abans de la proclamació de la Segona República, passant per la Guerra civil i la postguerra.
En aquesta època trobem la Narrativa contemporània. Les obres d'aquest període, per tant,
tracten temes referents als problemes i la situació social que deriven dels anys posterior a la
guerra; on els autors es veuen obligats a interrompre la seva activitat i a exiliar-se per
poder-hi continuar (com és el cas de Mercé Rodoreda, escriptora del llibre que estem
comentant). Als anys 50 la situació comença a millorar amb la creació de premis literaris. El
ressorgiment de la narrativa, la comunicació entre els autors i el coneixement d'ells pel
públic donaren prestigi polític a la literatura catalana, i finalment, als anys 60, es va produir
la consolidació editorial amb la publicació d'obres en llengua pròpia. Ara, per parlar més
detalladament sobre els altres models del mateix context i les diferències amb el corrent en
què s'inscriu l'obra, cal tenir clars els tipus de novel·la que sorgiren: testimonial,
existencialista, catòlica, psicològica, de gènere, de la realitat del somni, del realisme
compromés i del realisme vuitcentista.
La Plaça del Diamant, per ser una obra altament influenciada pel behaviorisme americà i la
introspecció, correspon a una novel·la psicològica, que dista d'una testimonial per no tenir
la intenció de mostrar historiogràficament un fet amb el seu testimoni corresponent. No és
tampoc existencialista perquè en cap moment es planteja respondre a qüestions com el
principi de l'existència (cosa de la qual s'encarrega aquest corrent), i es diferencia de la
novel·la catòlica per no ser, la Plaça del Diamant, un escrit amb espiritualitat religiosa
 MERCÈ RODOREDA I La plaça del Diamant.

caracteritzat per la figura de Déu i la creença. Tampoc no forma part del corrent que tracta
la realitat del somni, pel fet que no analitza el significat dels somnis dintre de la
inconsciència del son, ni pot ser categoritzada, tampoc, entre les novel·les de realisme
compromés o de realisme vuitcentista, ja que l'autora mostra la visió de la protagonista, els
seus pensaments i la seua vida, no narra comprometent-se amb una realitat.
En conclusió, aquesta obra pertany, completament, al corrent de novel·la psicològica, per
fer reflexionar al lector amb les situacions que es mostren des del relat de les experiències
personals viscudes per la protagonista i contades en un llarg monòleg interior.

2.6 Com evoluciona el gènere narratiu amb posterioritat al context d'escriptura

d'aquesta obra? Quines característiques presenta?

Els novel·listes de la dècada dels 70 que donen a conèixer les seues obres són gent nascuda
a la postguerra, crescuda i escolaritzada amb els canvis sociopolítics dels anys 50 i 60. En la
dècada dels 70 entren en crisi models novel·lístics com el realisme històric. S’imposa una
renovació de la narrativa, l’anomenada “novel·la del canvi”, caracteritzada per la
manipulació del codi textuals i per la utilització de temes transgressors. Tots els escriptors
d’aquesta època comparteixen un sèrie de característiques en la temàtica, com la crítica
política i l’exigència de llibertat, la reivindicació de la dissidència (llibertat sexual,
homosexualitat), la ruptura amb els valors tradicionals (joves marginals, rebotats contra
l’opressió familiar..), i desig de modernitat i universalitat. La dècada dels 70 va suposar l’inici
de l’impuls narratiu en llengua catalana. La dècada dels 80, va comportar una gran evolució
per dos factors: d’una banda, la nostra societat havia adoptat determinats models de
producció i consum de fenòmens culturals i d’altra banda, la literatura comença a gaudir de
suport institucional, com a conseqüència de l’aprovació dels Estatuts d’Autonomia, de la
promulgació de les lleis de normalització lingüística i de l’accés de la llengua catalana al
sistema educatiu. Com a conseqüència d’alguns factors, els autors van coneixent-se i
s’influeixen mútuament; es diversifiquen els gèneres narratius: novel·la històrica, novel·la
negra i policíaca, novel·la eròtica, etc. Les línies que adopta la narrativa catalana, a partir
d’aquesta diversificació de gèneres és molt variada. D’una banda, trobem una novel·lística
plena de connotacions simbòliques i al·legòriques. I d’altra banda trobem una narrativa
caracteritzada per l’exploració dels mecanismes col·lectius de la memòria i per l’ambientació
rural de les històries. La dificultat de catalogar una narrativa tan recent, el fet que alguns
dels autors encara estan evolucionant en la seua producció i el fet d’haver nombrosos
novel·listes, ens fa difícil ser més exhaustius a l’hora de definir les característiques d’aquesta
etapa.

2.7 Quins autors o autores destaquen en la narrativa amb posterioritat al context

d'escriptura d'aquesta obra (mínim 2)? Quines semblances, novetats o diferències
presenta l'escriptura d'aquests altres autors o autores respecte a l'autora del fragment?
 MERCÈ RODOREDA I La plaça del Diamant.

Llorenç Villalonga i Maria Aurèlia Capmany destaquen després de la publicació de La Plaça

del Diamant i cadascú té una tendència realista diferent. Villalonga utilitza el realisme mític
on el personatge principal explica les seues vivències passades, reprodueix fragments d’unes
memòries i els llocs, els personatges i els ambients són mítics. Així passa a la novel·la Bearn
o la sala de les nines. Malgrat que la novel·la de Rodoreda és psicològica, també presenta
aquests trets i podem dir que influeix en l’obra de Villalonga. Capmany, en canvi, fa ús del
realisme de base existencialista, influït per l’existencialisme francés, on l’home és víctima de
situacions absurdes i no troba sentit al món que l’envolta. Denuncia també la situació de la
postguerra i de la dona, present a l’obra de Mercè Rodoreda. Servisca com a exemple les
novel·les Feliçment, jo sóc una dona, i Quim/Quima, dels anys 69 i 71 respectivament.

2.8 És destacada la presència d'autores en el context d'escriptura de La plaça del

Diamant? I amb posterioritat? Esmenta i ubica temporalment altres autores (novel·listes,
poetes, autores de teatre o assagistes) que destaquen en el període que va de la
postguerra a l'actualitat [mínim 4 autores i dos gèneres]

L'any de publicació de la novel·la és el 1962, i està emmarcada en el context històric de la

Barcelona de la Segona República Espanyola (1931-39), la Guerra Civil (1936-39) i la
Postguerra. En aquest marge és on transcorren els esdeveniments de la novel·la.
Aquestes són algunes de les autores d'eixa època que varen escriure en valencià:
Maria Ibars i Ibars (Dènia, 1892-València, 1965),
POEMES com Un Mar de Paraules
NARRATIVA com Flor de Nisperer o L'últim Serv
Va ser una mestra i escriptora valenciana, va escriure poemes i narracions en castellà i
valencià. En la dècada de 1930 va estar relacionada amb "LO RAT PENAT" i participava en
activitats d'aquesta institució.
Matilde Llòria(Almansa, 1912-València, 2002)
POEMES com Altíssim negre
NARRATIVA com Espill d'un temps
S'introduí ràpidament en els cercles literaris gallecs, tot aprenent-ne la llengua. Aquest
aprenentatge va fer que l'autora s'encuriosira també pel català com a llengua literària. Així,
a partir dels anys 50 inicià una carrera literària, no sols en castellà, sinó també en gallec i en
català.
Maria Beneyto i Cuñat (Valencia, 1925-2011),
POEMES com Altra veu (1952) i Ratlles a l'aire (1956)
NARRATIVA com Cançó oblidada
Va tindre una formació autodidàctica, com serà el cas d'un gran nombre d'escriptors de la
seua generació; a més a més, comença a relacionar-se amb els grups literaris de la ciutat de
València.
Maria Mulet (Albalat de la Ribera, 1930-1982).
 MERCÈ RODOREDA I La plaça del Diamant.

POEMES com Veus de xiquets (poemes infantils)

NARRATIVA com Amor, la mateixa paraula
Maria Mulet va ser una de les poques escriptores que, ja durant els últims anys del
franquisme, va introduir la literatura infantil i juvenil en valencià en les escoles de la
Comunitat Valenciana.
M. Aurèlia Campany, (1918-1991) una escriptora important també de l'època, que va néixer
a Barcelona, i va escriure novel·les com ara Quim/Quima i va escriure molts gèneres com ara
assaig, teatre, còmics, literatura infantil entre altres.

3. Veu narrativa.

La plaça del Diamant pot definir-se com un MONÒLEG AUTOREPORTAT o monòleg

autobiogràfic amb focalització interna fixa, és a dir, un relat en primera persona en què un
locutor narra en solitari la seua vida en ordre cronològic. Desconeixem el moment i el lloc
des d'on es narra (sabem que els fets pertanyen a una etapa anterior de la vida de la
narradora) però la narradora manifesta la voluntat explícita de narrar la seua vida i per tant
necessita d'un narratari còmplice. La focalització interna fixa implica que tot es conta
"filtrat" pel personatge de Colometa, que realitza el seu relat amb l'expressivitat pròpia de la
protagonista (tret molt característic del monòleg autobiogràfic), fet que acosta l'estil als
autèntics monòlegs interiors, i, encara que predomina l'estil indirecte sovint té l'aparença de
l'estil directe. Així doncs, l'efecte que es produeix en els lectors és el de tenir Colometa en
persona contant-nos la seua història. Tot plegat, dóna una sensació de realisme que ens pot
portar a considerar-la una crònica realista del seu temps. Tanmateix, La plaça del Diamant
s'inclou en el corrent literari de la narrativa psicològica, és a dir, un tipus de narració que se
centra en el món psíquic del personatge i en la descripció de la seua vida interior. Els fets
històrics són importants en relació a l'impacte i importància en la vida de la protagonista i
per això podem parlar d'un temps interioritzat. Així doncs, La plaça del Diamant presenta
una visió subjectivada de la realitat enfront de la visió objectiva pròpia de la narrativa
realista. La novel·la realista té alguns punts en comú amb la novel·la psicològica però són
dos estils i dos gèneres diferents (encara que poden creuar-se i comparteixen algunes
tècniques narratives).
Natàlia no s'expressa amb una llengua concreta, Rodoreda crea un artifici coherent amb el
caràcter del personatge i versemblant per al lector. Tanmateix, la imitació de la llengua
popular no arriba a la inclusió de vulgarismes ni barbarismes i la llengua de Natàlia no
s'allunya mai de la correcció gramatical. Rodoreda aconsegueix el to col·loquial amb el
predomini de les oracions juxtaposades i coordinades i una tendència a l'ús del polisíndeton
i a la repetició del pronom relatiu que. A banda, hi trobem frases i expressions fetes,
la preferència per paraules conegudes i populars i la inclusió de l'estil directe i l'estil
indirecte (a voltes lliure). Amb aquests recursos, aconsegueix un llenguatge molt expressiu
(en ocasions còmic) i al mateix temps poètic, amb l'ús de metàfores, símbols i altres
 MERCÈ RODOREDA I La plaça del Diamant.

recursos propis de la poesia. Un tret molt característic de la narradora és l'elisió d'aquelles

parts de la història que no vol contar (autocensura) i l'al·lusió indirecta a determinats fets a
través, generalment, dels símbols. Així, darrere l'aparença senzilla del discurs de Natàlia
trobem una gran densitat (hi ha al darrere tot allò que s'omet o s'al·ludeix indirectament).
Per finalitzar, cal recordar que la narradora conta els fets d'una època passada i superada de
la seua vida. Així doncs, la Natàlia narradora no sempre està en consonància amb Colometa i
se'n distancia. Altres vegades hi convergeixen. L'experiència li ha aportat elements que
desconeixia llavors. Per tant, trobem el desdoblament entre narradora i personatge i
l'autorelat (resum dels pensaments i sentiments).

4. Personatges.

Natàlia/Colometa és el personatge millor caracteritzat i ric de la novel·la. A penes en tenim

descripcions, i les que hi trobem fan més referència al seu caràcter que al seu físic. La
narradora, una Natàlia que ja ha superat la seua etapa com a Colometa, ens diu com es veu
a ella mateixa en aquella època. És una dona pertanyent a les classes populars de Barcelona
(les classes menestrals) i bastant convencional quant als costums i normes de l'època. És
òrfena de mare, treballa com a dependenta en una pastisseria, es casa amb Quimet, amb
qui té dos fills, Antoni i Rita, perd el marit en la guerra i passa una sèrie de calamitats que la
porten a un intent de suïcidi. Refà la seua vida sentimental junt amb Antoni, amb qui troba
l'equilibri i la pau espiritual i material que li permeten tancar amb el seu passat i reconciliar-
se amb la seua vida. És de caràcter dòcil i submís, i arriba a l'anul·lació com a persona amb el
seu primer marit, que la maltracta.
Natàlia es pot considerar un dels grans personatges femenins de la història de la literatura
universal del segle XX. És inevitable, doncs, relacionar- la amb altres personatges femenins
universals com ara Emma Bovary (Madame Bovary, Gustave Flaubert), Anna Karènina (Anna
Karènina, Lev Tolstoi) i fins i tot Ana Ozores (La Regenta, Clarín) o Laura (Laura a la ciutat
dels sants, Miquel Llor). Algunes crítiques han incidit en aquestes semblances i en el seu
caràcter beneit i pueril (tot confonent el seu origen humil i l'aparent senzillesa expressiva de
la narradora amb la simplicitat i la beneiteria).
La resta de personatges, excepte Quimet, són retratats ràpidament i de vegades en forma
caricaturesca. D'altres ni són descrits i sols interessen per la relació amb la protagonista. En
destaquem, per la seua importància en l'evolució del personatge protagonista, Quimet
(primer marit de Natàlia) i Antoni (segon marit de Natàlia).
Quimet és un ebenista, dominador, manipulador i egocèntric. S'alinea al bàndol republicà i
mor en la guerra. És l'únic personatge de la novel·la que és descrit de manera detallada i
realista, fins i tot amb elements sensuals. Amb el seu caràcter dominador anul·la Natàlia fins
al punt de fer-li perdre la identitat, cosa que se simbolitza amb el canvi del seu nom pel de
Colometa.
 MERCÈ RODOREDA I La plaça del Diamant.

Antoni és un adroguer que salva Natàlia del suïcidi i li ofereix una vida d'equilibri i respecte.
És un mutilat de guerra de caràcter afable i respectuós que mostra a Natàlia un model de
relació home-dona basat en l'amor, la paciència i la valoració de l'altre. Segons el valorem,
pot representar la comoditat d'un matrimoni de conveniència o bé un amor de maduresa
oposat a la passió arrauxada de Quimet que tant dolor va provocar a Colometa.

Altres personatges que paga la pena d'esmentar són la senyora Enriqueta (únic suport
emocional de Natàlia en molts moments de l'obra ja que aquesta, com remarca en més
d'una ocasió, és òrfena de mare i té un pare casat en segones noces que se'n desentén) i
Antoni i Rita (fills de Natàlia amb Quimet i que representen la càrrega i l'angoixa maternal
en relació a una maternitat imposada). Finalment mencionem sols de passada Pere (primer
promés de Natàlia), Cintet (amic i company de Quimet), Julieta (amiga de la protagonista) i
Mateu i Griselda (matrimoni que representa l'anul·lació d'un membre de la parella, en
aquest cas l'home, amb el qual Natàlia se sent identificada i que es convertirà en el seu únic
amic en tota l'obra).
Un fet que paga la pena de remarcar és que alguns personatges representen una tipologia
de víctimes de la guerra: les del front, les dels bombardeigs a la reraguarda i les de la
represàlia dels vencedors (Quimet, el pare de Natàlia i Mateu). En el mateix sentit podem
dir que Antoni és un mutilat de guerra i Natàlia i els fills, vídua i orfes del bàndol vençut.
5. Espai.

Podem distingir entre un Barcelona (macroespai) i diferents microespais (Passeig de Gràcia,

Montjuïc, Parc Güell, el cinema Smart, l'església els Josepets...). Entre els microespais en
destaquem pel valor simbòlic i la importància en la història, com no, la plaça del Diamant.
Els espais tenen importància segons la importància en la vida de Natàlia. Així doncs, la plaça
del Diamant (que obre i tanca la història de Colometa) representa el principi i la fi d'una
trajectòria vital que ha suposat la pèrdua de la identitat i la recuperació d'aquesta per part
de la protagonista. Altres espais: Cinema Smart (a la cantonada del qual ven castanyes la
senyora Enriqueta), el Parc Güell (cita entre Natàlia i Quimet, cap. II), Montjuïc (on van a
passejar i fer gana Natàlia i Quimet abans del dinar del casament, cap. VI), els Josepets
(església on van a beneir els rams diumenge de rams, cap. V)...

Es tracta d'un marc espacial realista: la Barcelona de poc abans de la proclamació de la

República fins als primers anys de la postguerra.

6. Temps.

Hem de distingir entre el temps de la història i el marc històric en què s'inclou aquesta. En
tots dos casos parlem d'un temps interioritzat, per tant, els fets concrets (tant de la vida de
Natàlia com del marc històric) tenen importància segons la importància en la vida de la
 MERCÈ RODOREDA I La plaça del Diamant.

narradora protagonista. Això provoca que, des del punt de vista de l'organització dels
esdeveniments, no estiguen descrits o al·ludits de forma equilibrada i no es corresponen
necessàriament a la distribució simètrica dels capítols. Al principi de la història, es narren els
fets amb més detall i una certa exactitud, però a poc a poc la cronologia es va tornant
imprecisa, els dies i anys passen amb rapidesa i sovint el lector no té referents clars que li
permeten de mesurar el pas del temps.
El temps de la història ocupa poc més de vint anys de la vida de la protagonista, des de 1928
fins als inicis des anys cinquanta, és a dir, anys previs a la proclamació de la II República,
proclamació de la II República, esclat de la Guerra Civil, guerra i postguerra. La història de la
protagonista i el marc històric es desenvolupen paral·lelament. El temps de la història es
distribueix de la següent manera:
• del cap. I al XI: un any (de festa major a festa major)
• cap. II: nou mesos (embaràs del fill)
• cap. XIV: proclamació de la República (14 d'abril de 1931)
• cap. XV: embaràs de la filla (any i mig des del naixement del fill)
• cap. XXV: esclat de la Guerra Civil (18 de juliol de 1936)
• cap. XXXIII: final de la guerra; ocupació de Barcelona (26 de gener de 1939)
• XXXIII fins al final: postguerra fins a principis dels anys cinquanta

Natàlia no ens dóna indicacions temporals i espacials per tal d'emmarcar la seua història: els
llocs i els fets formen part essencial de la seua història, són la seua història. El context
històric s'hi veu reflectit fins i tot en la narració dels moments més íntims de Natàlia.

7. Temàtica.

La plaça del Diamant es desenvolupa a partir del paral·lelisme entre l'evolució personal de la
protagonista i la història col·lectiva de la societat en què viu (República, Guerra civil i
postguerra). Tots dos eixos temàtics es relacionen i es creuen, generant nous significats i
valors, però sovint són indestriables. Per tant, l’eix temàtic general de l’obra es pot enunciar
com la narració i recreació d’un context històric a través dels ulls d’una dona o bé com
l’evolució psicològica d’una dona enmig d’un context històric convuls, tot depén d’on
vulguem focalitzar (en el marc històric o en l'evolució psicològica).
La major part dels temes de l’obra són constants o freqüents en la
narrativa rodorediana. Podem distingir un bloc temàtic més centrat en Natàlia i en la
condició femenina i un altre que toca temes relacionats amb el context històric, però no
oblideu que tots dos blocs evolucionen de manera paral·lela i s'interrelacionen.
TEMES RELACIONATS AMB LA CONDICIÓ DE LA DONA:
• denúncia de la condició de la dona;
• fracàs de la vida adulta femenina;
• problemàtica de les relacions home-dona en el marc d’una
institució conjugal masclista;
 MERCÈ RODOREDA I La plaça del Diamant.

• crítica a l’amor passional i romàntic que condueix a l’anul·lació i

maltracte de la dona;
• pèrdua i recuperació de la identitat femenina;
• possibilitat d’unes relacions amoroses basades en el respecte i
l’amor.
2. TEMES RELACIONATS AMB EL CONTEXT HISTÒRIC:
• efectes assoladors de la guerra en la vida de les persones;
• frustració i fracàs de les expectatives vitals com a conseqüència de
la guerra;
• esperança en la recuperació d’una societat assolada i commoguda
per la guerra i la postguerra.
3. TEMES TÍPICS DE LA NARRATIVA DE RODOREDA:
• la soledat;
• el pas del temps;
• l’amor.

Si ens centrem en el personatge de Natàlia, l'eix temàtic gira al voltant de la pèrdua i

recuperació de la identitat de la protagonista. Si ens centrem en el context, sobre la desfeta
i inici de recuperació de tota una societat. Segons interpretem el final podem pensar que
Natàlia es conforma amb una vida convencional i còmoda o que finalment troba una mena
de felicitat i equilibri en un amor madur i tranquil on és respectada i estimada.