Meri era una xiqueta molt riallera, li agradava molt viure en el seu món de meravella i fantasia, i

jugar a ser una Sailor Moon en les seues amiguetes. A pesar de jugar amb elles, Meri sempre tenia
alguna cosa en el seu pensament que li feia sentir diferent. No sols diferent a les seues amiguetes,
sinó també diferent a tots els demés. Meri era capaç de pensar en si mateixa i d'estudiar el
comportament de la gent que la rodejava, arribant a conèixer millor als altres i al mateix temps,
conèixer-se millor a ella mateixa. Aquest fet era el principal culpable de la fantasia de Meri, una
fantasia amb personalitat pròpia, i amb la que tenia xarrades com si d'una tercera persona es
tractara. El fet de que li agradara ser diferent, ser més única que les demés xiquetes, amb el temps
havia fet de Meri una xiqueta especial, tenia gustos diferents a la resta, i era capaç de contagiar la
seva felicitat exuberant, mitjançant el seu somriure, a totes les persones del seu voltant.

Un dia, Meri estava d'acampada per un bosc amb alguns amics de tota la vida, i altres que no ho
eren des de feia tant, però que ho serien per sempre, quan de sobte, li va entrar una miqueta de por
per un sorollet que va escoltar darrere d'uns matolls, així que va anar corrent a la zona d'acampada
per a avisar a un dels seus amics per a que anara a mirar. El seu amic i ella van a anar junts, fins que
van aplegar davant del matollet on Meri havia escoltat el soroll. L'amic de Meri va apartar el matoll,
i va contemplar sense cap sorpresa com allí no hi havia res, però quan va mirar a Meri, es va adonar
de que ella estava mirant fixament la part de darrere del matoll que havia deixat al descobert el seu
amic. Aquest, la va cridar repetidament, però Meri no li prestava atenció, seguia totalment
bocabadada mirant el tros de terra desèrtic. A pesar de tot, el seu amic simplement va somriure,
doncs la coneixia ben bé, i sabia que precisament en eixe instant, Meri no observava el mateix món
que ell, ja que ella estava en altre món, el seu. Meri no acceptava que no hi haguera res darrere
d'aquell matoll, per això precisament en eixe instant, ella estava baixant les escales de cristall que
sucumbien a la terra, i així baixava i baixava, rodejada d'una tènue llum de lluna, que místicament
mostrava la plenitud de la seua bellesa. Meri, sense pors, ni malsons dins la seua fantasia, baixava
per aquelles escales observant l'arena i la roca tallada, mentre una sala gran, repleta de llums de mil
colors, començava a obrir-se davant d'ella...

Mentre baixava, començà a sentir música, una música que mai abans havia escoltat, amb sons
cristal·lins, i melodies que contagiaven la felicitat. Meri va començar a tafanejar, mirava des d'un
costat de la immensa sala, amagada sota les ombres dels grandíssims pilars de marbre. Una festa
increïble estava tenint lloc a la sala. Gent molt estranya ballava i reia. Sis homenets amb una
vestimenta pròpia dels bufons dels contes, amb barret amb cascavells, pegaven bots en mig de la
sala, una velleta feia piruetes sobre uns trapezis col·locats al sostre, altíssims, els pardalets tots ells
blaus com el cel, volaven amb un ritme que semblava un ball en tota regla i les plantes que
rodejaven aquella habitació marcaven el compàs de les cançons amb les seues fulles. Quan Meri
se'n va adonar, ella mateixa marcava el ritme amb el peu, pegant colpets al pis, aleshores tota la gent
de la sala es va girar cap a ella, la música es va parar i la cara dels homenets, de la velleta i fins i tot
dels pardals, van adoptar una expressió de sorpresa. Meri es va espantar una miqueta, notava com si
tots eixos personatges li furgaren en els seus pensaments mentre la miraven des de lluny, però de
sobte, la música va continuar de la mateixa forma que abans, els homenets seguiren en els seus bots,
la velleta volava prop dels pardals i les plantes continuaven el compàs. Com no podia ser menys,
Meri seguia marcant el ritme amb el seu peu, i poc a poc va començar a avançar cap al mig de la
sala. La felicitat la invadia, quasi es podia notar un fil d'aquesta felicitat que esfumada per l'aire
volava per tots els racons. Tots somreien, bevien, ballaven, botaven, volaven i es contagiaven de
satisfacció. Mentre Meri, totalment immersa en el ball, al centre dels sis homenets, ho passava
genial, se li va apropar un home de mitjana edat, amb monyo canós, ulls verds, bastonet i barret de
copa, va apropar la mà a la cara de Meri, i li va preguntar:

 -Com et diuen?

 De sobte, allí estava el seu amic, davant dels matolls, mirant-la fixament als ulls, intentant agafar
un poc de tota aquella fantasia que vivia a l'interior d'ella, per poder escriure unes línies al seu
“Diari dels Somnis Inconclosos”. Mentre Meri havia estat imaginant, ell ja s'havia guardat una
mirada perduda de quan baixava per les escales de cristall, un gest d'estranyesa de quan tafanejava
des dels pilars de la sala, un somriure que li valdria per a mil poesies de quan ella va començar a
ballar, i el só dels seus llavis mentre pronunciava “Maria”. Ella es va despertar, i va dir:

-Txe! No em mires així!

I eixe sigué el conte de Meri, la xiqueta que imaginava vaixells, sols de veure una fulla que sura a
l'aigua d'una sèquia.