Guerra Civil espanyola

1. DEL COP D'ESTAT A LA GUERRA CIVIL

Els insurrectes contra la República havien previst un pronunciament militar que els permetés
apoderar-se dels òrgans de govern, decretar l'Estat de guerra i d'extingir els signes d'oposició. Havia
de ser una operació ràpida, però al cap d'una setmana l'evidència que el cop militar no havia
triomfat, i la divisió del país en dos bàndols, va originar una guerra civil.

1.1. L'aixecament militar

El pronunciament anomenat Alzamiento Nacional, es va iniciar el 17/7 a Melilla. El dia 18 va

arribar al Marroc el general Franco des de Canàries i va prendre el comandament de l'exèrcit
d'Àfrica, el més preparat i més ben armat de la República. El mateix dia 18 es van revoltar uns altres
caps militars:

❖ Mola a Pamplona
❖ Queipo de Llano a Sevilla
❖ Goded a Mallorca
❖ Cabanellas a Saragossa

Als militars s'hi van afegir sectors falangistes i carlins.

El govern de la República va trigar a reaccionar a la insurrecció. Malgrat els advertiments, ni Azaña

ni el cap de govern Casares Quiroga van prendre mesures el dia 17 i 18/7, i es va perdre temps vital
per a la defensa de la República. Casares Quiroga va dimitir i Azaña va nomenar José Giral cap de
govern. La primera mesura presa el 19/7 va consistir a autoritzar el lliurament d'armes als
anarquistes, republicans, socialistes, comunistes, etc. Van ser ells, juntament amb una part de
l'exèrcit lleial a la República i la Guàrdia d'Assalt, els qui van plantar cara, especialment a Madrid i a
Barcelona, als colpistes i van impedir l'èxit del pronunciament militar.

✅ Pronunciament triomfa a: Castella i Lleó, Navarra, Galícia, Balears, Canàries i algunes

ciutats Andaluses.
❌ Pronunciament fracassa a: Catalunya, València, Múrcia, franja cantàbrica, Castella-La
Manxa, Extremadura i gran part d'Andalusia. Fracassa sobretot a Madrid i a Barcelona.

1.2. La insurrecció a Catalunya

Encarregat de dirigir la insurrecció a Catalunya: general Goded. El dia 18/7 va dirigir el

pronunciament a Mallorca i Eivissa, que van quedar en mans dels insurrectes, i el 19 va desplaçar-se
a Barcelona. Hi van trobar una forta resistència de les forces de l'ordre lleials al govern i de les
organitzacions obreres. Durant tot el dia 18 les organitzacions d'esquerra havien demanat que els
donessin armes. Aquests grups, juntament amb la Guàrdia d'assalt i la Guàrdia Civil, es van
enfrontar, amb les unitats militars insurrectes. Goded en arribar a Barcelona va reorganitzar les
tropes, però era massa tard. Al vespre va ser assaltada la capitania general i el general es va rendir i va
ser detingut. El cop havia fracassat. La victòria es va celebrar com un gran triomf popular, ja que el
paper de les organitzacions d'esquerra havia estat decisiu.
1.3. La consolidació dels bàndols

Els insurrectes ocupaven una bona part del territori espanyol, el pronunciament no havia triomfat,
però tampoc no va ser extingit totalment pel govern i la situació va derivar cap a un enfrontament
civil armat, i va originar la formació de dos bàndols:

⛪ Insurrectes: formats per militars, conservadors, monàrquics de dretes, grups catòlics,

falangistes, tradicionalistes (carlins) i els que s'havien oposat a les reformes de la República.
Tenien com a suport i inspiració el feixisme i es definien com a “nacionals” (per la defensa
que feien de la unitat d'espanya) i catòlics.
� Lleials a la República: eren bàsicament les classes populars: obrers i empleats, petita
burgesia i pagesos sense terres. La majoria estaven afiliats o influïts per les organitzacions
socialistes, comunistes i anarcosindicalistes i eren anomenats rojos per la dreta. A més, hi
havia classes mitjanes republicanes i un grup abundant d'intel·lectuals i artistes. Tots
defensaven la legitimitat republicana i havien fet costat al Front Popular, però
representaven interessos molt diversos: desde sectors reformistes fins a grups revolucionaris.

2. PER QUÈ LA GUERRA CIVIL VA ASSOLIR UNA DIMENSIÓ

INTERNACIONAL?
Des del primer moment, la Guerra civil Espanyola, va tenir una gran repercussió internacional.
L'esclat de la guerra a Espanya es va veure com una confrontació entre les forces democràtiques i,
en part, revolucionàries (socialistes i comunistes), i els règims feixistes en ascens (Alemanya i Itàlia).
Es va creure aleshores que a Espanya s'estava produint l'enfrontament armat que molts temien a
escala mundial.

☭ L'opinió democràtica progressista mundial va estar a favor de la República. També, els

partits obrers i l'URSS.
� Les forces conservadores de les democràcies (França, Regne Unit), i els governs feixistes
(Itàlia i Alemanya) veien en la insurrecció de Franco un fre a l'expansió del comunisme. El
catolicisme tradicional també va estar a favor dels rebels, igual que el papat.

Tant els insurrectes com el govern legítim de la república van recórrer a l'exterior per tal de trobar
suports:

➢ Els insurrectes van enviar a gent als països feixistes per obtenir ajuda militar.
➢ El govern de la República va demanar col·laboració militar i política, en primer lloc a
França, que també tenia un govern del Front Popular. Però els governants de les
democràcies (França, Regne Unit, EUA) van ser molt prudents per por que el conflicte es
pogués escampar per Europa.

El Regne Unit defensava una política de pacificació davant l'Alemanya nazi i va comunicar a
França que si intervenia a Espanya ajudant la República, la política internacional francesa no
tindria el suport britànic davant l'amenaça de Hitler. França es va doblegar a aquestes exigències i va
impulsar la creació d'un Comitè de No-intervenció al 8/36. La política de no-intervenció va
constituir una gran injustícia per a la República i una de les causes que fos derrotada, atès que
negava a l'Estat el dret a adquirir armes per defensar-se d'una insurrecció.

3. EL BÀNDOL REPUBLICÀ: GUERRA I REVOLUCIÓ

3.1. Un clima de revolució social

L'aixecament feixista va provocar una situació de crisi profunda en la societat catalana. S'hi va
produir una resposta popular contra tots aquells i tot allò que podia tenir relació amb els
insurrectes. L'Església, burgesia, propietaris, classes benestants, catòlics, etc. van ser objecte de
persecució durant les primeres setmanes: assassinats, crema d'esglésies... La violència va arribar a un
extrem. Hi van haver unes 8500 morts violentes.

❖ La conformació d'un poder popular

A finals de juliol de 1936, va sorgir una xarxa de poder popular al voltant dels sindicats i dels partits
d'esquerres. En l'àmbit municipal a molts pobles i ciutats comitès locals, formats per les
organitzacions d'esquerra, van substituir els ajuntaments.

També, com a nou poder revolucionari es va constituir, a iniciativa de la CNT-FAI, el Comitè de

Milícies Antifeixistes integrat per les forces oposades als insurrectes. Es va ocupar de la formació de
les columnes de milicians, de l'ordre públic, de l'organització de la indústria i el treball, etc.

A la resta del territori republicà es va produir una situació semblant, perquè també s'hi va enfonsar
el poder de l'Estat. El govern de la República va ordenar la dissolució de l'exèrcit tradicional i la
creació de batallons de voluntaris, en els quals havien d'integrar-se les milícies populars.

La situació però, es va agreujar des de l'agost a causa del progrés constant de les tropes feixistes, que
va posar en qüestió la dissolució de l'exèrcit republicà i la capacitat militar de les milícies.

❖ Col·lectivitzacions i economia de guerra

Un dels elements centrals del procés de revolució social va ser la col·lectivització d'una gran part de
la propietat industrial i agrària. Els treballadors, organitzats en comitès es van posar al capdavant de
les empreses perquè els empresaris havien estat detinguts o assassinats, o perquè es van apoderar del
control i de la direcció de les empreses i van comunicar als amos que des d'aleshores les explotarien
en règim d'autogestió.

Una sèrie de decrets del govern de la República de la Generalitat van donar cobertura legal a les
confiscacions d'indústries i terres.

➢ L'11 d'agost del 1936 es va crear el Consell d'Economia de Catalunya, que va dissenyar un
pla socialista de reorganització de l'economia.
➢ A l'octubre es va promulgar el decret de col·lectivitzacions, que legalitzava el procés
col·lectivista.

Al final de la guerra hi havia unes 4500 empreses controlades pels comitès obrers i unes 2000
col·lectivitzades.
Per tal de mantenir l'activitat productiva, es van decretar una sèrie de mesures, com el control de la
banca, creació d'entitats de crèdit públic, etc.

3.2. El govern de Largo Caballero (1936-1937)

A Madrid, el 5 de setembre, el socialista Largo Caballero va formar un govern amb republicans i

socialistes; dos mesos després, s'hi van incorporar quatre ministres anarquistes (Joan García i
Oliver, Joan Peiró i Frederica Montseny). Largo Caballero pretenia:

➢ Crear una gran aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres, per guanyar la
guerra mitjançant la reorganització de l'Estat, la militarització de les milícies i la formació de
l'Exèrcit popular.

Caballero, però, va tenir problemes greus amb els comunistes i anarcosindicalistes.

Els anarcosindicalistes, malgrat que participaven en un govern d'unitat, no renunciaven a practicar

la seva pròpia política, insistien en les col·lectivitzacions i es resistien a integrar les seves milícies en
l'exèrcit. A Catalunya, Companys va continuar com a president de la Generalitat i es va formar, el
26 de setembre, un govern d'unitat presidit per Josep Tarradellas.

⬧ Es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes

⬧ Els comitès locals van ser substituïts pels ajuntaments
⬧ Es van centralitzar els serveis policials
⬧ Es va reconstruir l'aparell judicial per posar fi a la violència
⬧ Es van militaritzar les milícies, que estaven aturades al front d'Aragó.

La Generalitat va iniciar la intervenció en l'economia per tal de someter-la a les necessitats de la

guerra.

❖ Els fets de maig del 1937

Els problemes que van afeblir definitivament el govern de Caballero i que van obrir una nova etapa
en el govern i en l'organització del bàndol republicà van esclatar a Barcelona els primers dies de
maig del 1937 (Fets de Maig). El 3 de maig les tensions van esclatar violentament a Barcelona quan
les forces de la Generalitat van procedir a desallotjar els anarquistes que havien ocupat l'edifici de la
Telefònica, amb el propòsit de fer-se amb el control de les comunicacions.

Això va comportar l'enfrontament d'alguns militants de la CNT i del POUM amb els de ERC,
UGT i PSUC, que van donar suport a la Generalitat. Al conflicte es van produir més de 200 morts,
la derrota dels anarquistes més radicals i una crisi de govern molt profunda.

El conflicte, a més, va servir com a pretext al govern republicà per intervenir a Catalunya amb 5000
guàrdies d'assalt, amb l'objectiu de posar fi a la crisi.

Cada cop es feien més evidents les tensions entre el govern republicà i l'autonòmic per les
reticències del govern central sobre la capacitat de la Generalitat per governar, dirigir la guerra i
controlar els sectors polítics i sindicals més radicals.
3.3. El govern de Negrín. La resistència a ultrança

Els Fets de Maig van disminuir la influència de l'anarquisme i van enfortir les posicions comunistes,
sobretot per l'ajuda que la Unió Soviètica prestava a la República. Els comunistes espanyols van
exigir la dissolució del POUM i la detenció dels seus líders. Caballero es va negar i va dimitir.

Es va constituir un nou govern presidit pel socialista Juan Negrín. El govern va deixar d'incloure els
sindicats, CNT i UGT, i es va constituir només amb partits polítics, es va il·legalitzar el POUM i els
seus líders (Andreu Nin) van ser detinguts.

El govern de Negrín va romandre al poder fins a la fi del conflicte amb l'objectiu de guanyar la
guerra. Per això, es va:

⬨ Reforçar el poder central

⬨ Unificar la direcció bèl·lica
⬨ Integrar totes les milícies en l'Exèrcit Popular
⬨ Establir un control sobre la producció industrial i l'agrària

Al novembre el 1937 Negrín va traslladar el govern de València a Barcelona, on també s'hi havia
refugiat el govern basc des de la caiguda del nord d'Espanya.

El govern de Negrín va proposar una política de resistència de la República fins a la fi, tot i que mai
no va deixar de cercar un acord amb l'enemic que salvaguardés la República i la democràcia. El seu
programa dels Trezte Punts preveia la permanència de la República. El bàndol franquista no va
acceptar entrar en negociacions.

Negrín, amb gairebé l'única ajuda dels comunistes, insistia en la necessitat de resistir amb
l'esperança que l'inici del previsible conflicte a Europa entre les potències democràtiques i les
feixistes alleugerís la presència alemanya i italiana a Espanya.

5. LA ZONA INSURRECTA: LA CONSTRUCCIÓ D'UN ESTAT

TOTALITARI
5.1. Militarització i comandament únic

La zona dominada pels insurrectes, s'anomenava zona nacional.

El 24 de juliol es va crear a Burgos la Junta de Defensa Nacional integrada per militars (Mola,
Franco, Queipo de Llano...) i presidida pel general més antic, Miguel Caballenas. La missió era
governar el territori ocupat i les primeres mesures que van prendre va ser la prohibició de l'activitat
de tots els partits polítics, la suspensió de la Constitució i la paralització de la reforma agrària.

Per a la direcció de la guerra va anar guanyant partidaris el general Francisco Franco. El seu lideratge
en l'exèrcit es va imposar després d'aconseguir que Hitler i Mussolini el reconeguessin com a únic
interlocutor vàlid per negociar el seu suport a la insurrecció. Finalment, el dia 30 de setembre, els
militars el van elegir cap de l'Alzamiento. L'1 d'octubre del 1936 es va publicar el decret que el
nomenava cap del govern de l'Estat i generalísimo dels exèrcits espanyols. La Junta de Defensa
Nacional va desaparèixer i es va establir una Junta Tècnica del Estado, amb seu a Valladolid i
Burgos. El quarter general del generalísimo es va traslladar a Salamanca.

5.2. La creació de partit únic

A partir d'octubre de 1936, a diferència de la zona republicana, existia un comandament únic i

incontestat, però no una uniformitat política. Els insurrectes havien prohibit tots els partits polítics
que formaven part del Front Popular i tots els sindicats de classe; només eren legals la Falange
Española i de las JONS, i la Comunión Tradicionalista (carlins).

Franco, inspirant-se en el model d'Estat feixista italià i alemany, de partit únic i amb un cap amb
poders plens, l'abril del 1937 va fer conèixer el decret d'unificació que establia la creació d'un partit
únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que comportava la unificació de falangistes i
carlins, i en el qual s'havien d'integrar totes les altres forces “nacionals”.

Franco esdevenia cap nacional d'aquest partit únic i concentrava així a les seves mans un altre
poder. El nou partit va adoptar l'uniforme amb la camisa blava falangista i la boina vermella dels
carlins, i la salutació feixista.

5.3. El govern de Burgos

El procés d'institucionalització del nou Estat franquista es va iniciar el gener del 1938 amb la
formació del primer govern de Franco. El nou Estat s'inspirava en el feixisme i defensava un model
social basat en el conservadorisme i en el catolicisme. Tenia una ideologia nacional catòlica.

Es va abolir la legislació republicana, es van suprimir les llibertats religiosa, política i sindical i es va
imposar censura en la premsa. També es van suprimir els estatuts d'autonomia i es va restablir la
pena de mort. La zona nacional havia esdevingut un Estat totalitar.

6. VIURE EN GUERRA
Durant tota la guerra la població civil que vivia a la rereguarda va ser probablement el col·lectiu
més vulnerable.

◈ Fam i falta de recursos

La guerra va aïllar varis territoris tallant-ne les connexions habituals i en conseqüència l'escassetat
de productes es va generalitzar. Faltaven aliments (a causa de la destrucció de les conreus, com el
cereals) però sobretot productes bàsics per la supervivència (medicaments, productes d'higiene o
energia), molt més greus a les zones republicanes. La majoria de famílies varen haver de recórrer en
algun moment a l'anomenat mercat negre o mercat de l'estraperlo (es va popularitzar en el període
de postguerra).

◈ Col·lectivització i indústries de guerra

En les zones republicanes molts empresaris varen marxar ja que van ser considerats possibles
traïdors (facciosos) ja que eren de classe alta i sovint compartien interessos amb el bàndol nacional.
En altres casos se'ls va obligar a marxar o varen ser assassinats. Davant aquesta situació els obrers es
van mobilitzar i van col·lectivitzar les empreses, és a dir, en van prendre el control i les van orientar
cap als seus interessos. Això va provocar que tot sovint les empreses es re-convertissin en indústries
de guerra. Per exemple, una empresa de matalassos podria deixar de fabricar per a la població civil i
centrar els seus esforços en fabricar màrfegues per al front, o una empresa de metalls podia re-
convertir-se en una empresa d'armament. Aquesta situació va repercutir en la població civil perquè
va provocar mancances de productes bàsics.

◈ Bombardeigs
Per tal de forçar el desgast del bàndol republicà es van utilitzar els bombardejos (aeris o terrestres)
sistemàtics per atemorir la població i aturar les activitats econòmiques bàsiques a la rereguarda. Els
avions sobrevolaven les principals ciutats i bombardejaven a diari hospitals, escoles,
infraestructures, etc. Quan els serveis de vigilància detectaven l'arribada d'avions feien sonar unes
sirenes i la gent corria a protegir-se on pogués (soterranis, metro...). En veure que la guerra
s'allargava es van construir refugis antiaeris que podien albergar centenars de persones.

Alguns dels bombardeigs més coneguts són:

Guernica 1937: Probablement un dels atacs més mortífers contra la població civil.
L'aviació Condor de Hitler va utilitzar la ciutat basca com a camp de proves per als nous
avions i armament.
Barcelona 1938: Entre el 16 i el 18 de Març la ciutat de Barcelona va ser bombardejada dia i
nit per l'aviació italiana que utilitzava l'illa de Mallorca com a base. El bombardeig era
indiscriminat sobre la població civil i va tenir gran ressò entre les potències democràtiques
europees que varen protestar públicament.

◈ Repressió
La repressió de civils sospitosos de col·laborar o haver col·laborat amb el bàndol contrari es va
desfermar als dos territoris: detencions il·legals, tortures, afusellaments, morts als vorals de les
carreteres, passejades nocturnes de les quals no tornava mai ningú “paseos”... Això passava a tots dos
bàndols, van patir-ho moltes persones per les seves idees polítiques o religió. Al bàndol republicà
aquesta repressió va ser espontània i descontrolada, protagonitzada per grups radicals. En el bàndol
nacional va ser una pràctica sistematitzada que l'exèrcit aplicava en ocupar un territori, és a dir, el
terror i la repressió formaven part d’una política institucional del nou règim totalitari.

◈ Dones a la rereguarda
El paper de la dona va variar molt en funció del bàndol en què es trobava.
Mentre que en el bàndol nacional pràcticament no varen participar en la guerra (feien feines de la
llar o d’assistència social, i excepcionalment algunes com a infermeres), en el bàndol republicà s’hi
va viure un ambient de més llibertat i igualtat. Les dones varen ser més actives i, fins i tot, varen
substituir els homes en fàbriques, hospitals, oficiones, premsa, o formar milícies de combatents
reconegudes. Tot i això al cap de poc temps moltes varen ser expulsades del front (acusades de tenir
pocs coneixements, ser massa propenses a la pau o de "despistar" els soldats).

7. L’EVOLUCIÓ DEL CONFLICTE BÈL·LIC

7.1. La batalla de Madrid

El juliol del 1936 les tropes d'Àfrica, els legionaris i regulars liderats per Yagüe, travessen l'estret i
busquen l'enllaç amb els sublevats del nord, després d’eliminar la resistència de Badajoz.
Setembre: Franco (nomenat després de la mort de Sanjurjo) ocupa Toledo, posar fi al setge
de l’alcàsser.
Octubre: els insurrectes es troben a les portes de Madrid, però la República uneix tots els
esforços amb el lema “No pasarán”.
Novembre: el govern es trasllada a València i arriben les Brigades Internacionals i la
Columna Llibertat, una columna anarcosindicalista liderada per Durruti.

7.2. Les batalles del Jarama i Guadalajara

Els insurrectes van iniciar dues maniobres per aïllar Madrid i tallar les comunicacions amb
València.
- Febrer 1937 batalla del Jarama: els insurrectes van travessar el riu però van ser detinguts pels
republicans i no van aconseguir aïllar la ciutat
- Març 1937 batalla de Guadalajara: les tropes feixistes italianes aliades de Franco van ser
derrotades davant de l’Exèrcit Popular = Primera gran victòria republicana

7.3. La batalla del nord

La lluita es va traslladar al nord, a la franja cantàbrica amb el general Mola. El més d'abril es
produïa el primer bombardeig aeri del món sobre la població civil, el de Guernica. La república va
atacar Brunete i Belchite, però la franja del nord va quedar sota el control nacional.

7.4. La factura del territori republicà

Desembre 1937 es creen les Brigades Mixtes a l’exèrcit republicà i al seu capdavant hi havia el
general Rojo. Es pretenia consolidar l’organització castrense i que l’exèrcit fos eficaç per la guerra.
L’exèrcit es va proveir de comandaments professionals i s’hi van integrar els quadres procedents de
les milícies (Juan Modesto....)
L’exèrcit republicà, amb la intenció de prendre iniciatives, va realitzar ofensives.
Hivern 1937-1938 batalla de Terol que va portar a l’ocupació republicana de la ciutat fins al febrer.
Al febrer de 1938 l’exèrcit de Franco va començar la campanya d’Aragó a Terol i va arribar al
Mediterrani al mes d’abril.
El territori republicà va quedar dividit en 2 zones, una era Catalunya. Franco va decidir continuar
l’atac cap al sud i lliurar combats a Castelló i València (capital de la República).

7.5. La batalla de l’Ebre. L’ocupació de Catalunya

La batalla de l'Ebre va començar el 25 de juliol amb l'atac republicà, Franco va contraatacar i, a

principis de novembre, l'exèrcit republicà va haver de replegar-se. Finalment, els insurrectes
travessen el riu i el dia 16 es va considerar acabada la batalla, que deixava l'exèrcit republicà
greument delmat. Tarragona va ser ocupada el 15 de gener i Barcelona el 26 sense resistència. La
caiguda de Girona el 4 de febrer va significar la fugida cap a França de milers de refugiats.

7.6. La fi de la guerra

Febrer 1939 la República només disposava de la zona del centre (Madrid i regió mediterrània del
nord de València fins a Almeria). Negrín volia continuar la guerra, NO hi va haver cap batalla
important. El Regne Unit i França reconeixen el govern de Franco i al març Azaña presenta la
dimissió com a president de la República.
Principis març 1939 insurrecció a Madrid contra el govern de la República dirigida pel coronel
Casado. Creia que la influència dels comunistes en la República era la causa de l’allargament de la
guerra i seria possible acabar-la negociant amb Franco. Juntament amb Julián Besteiro (socialista) i
amb el suport de l’UGT, va crear una Junta de Defensa. Objectiu: negociar amb Franco una pau
honorable basada en la generositat del “caudillo”. Però Franco no va acceptar cap condició per a la
rendició i va obligar al lliurament de les armes.
28 març les tropes franquistes entren a Madrid sense trobar resistència. Els dies posteriors
ocupen la zona Mediterrània. Es va ocupar Albacete, Alacant i València.
1 d’abril Franco signa a Burgos el darrer “parte de guerra” amb el qual declara la fi de la
guerra i la seva victòria.

7.7. Les conseqüències del conflicte

La guerra va deixar un nombre de víctimes enorme i milers de persones van perdre la vida.
Cap a la fi de la guerra es van concentrar a Catalunya població de tot Espanya; del 27 de gener al 3
de febrer mig milió van passar a França, altres milers van marxar amb vaixells al nord d'Àfrica. Es va
arruïnar el país per la destrucció de les comunicacions, d'infraestructures i habitatges. Va suposar la
destrucció de la convivència i la democràcia, i l'entrada a una dictadura militar d'inspiració feixista
que es prolongar durant 40 anys.