Índex

Anabolisme 2

Anabolisme autòtrof 2

Fotosíntesi 2
Estructures fotosintetizadores 3
Pigments fotosintètics 3
Com absorbeixen la llum? 3
Els fotosistemes 4
Aparell fotosintetitzador a la membrana tilacoïdal: 4
Fotosíntesi del carboni 5
Fase lluminosa acíclica 5
Fase lluminosa cíclica 6
Fase fosca 7
Síntesi de compostos de carboni 7
Fotosíntesi del nitrogen 8
Fotosíntesi del sofre 8
Fotorespiració 9
Ruta de Hatch-Slack 9
Factors que influeixen en la fotosíntesi 10

Quimiosíntesi 10
Tipus de bacteris quimiosintètics 11
Bacteris fixadors de N2 11

Anabolisme heteròtrof 12
Síntesi de glúcids 13
Gliconeogènesi 13
Comparació glicòlisi - gliconeogènesi 14
Glicogenogènesi i l’amilogènesi 15
Síntesi de lípids 15
Anabolisme
L'anabolisme és la fase constructiva del metabolisme →
obtenció de matèria.
Distingim 2 tipus:
❖ Autòtrof → converteixen molècules inorgàniques (H2O, CO2,
NO3-...) en molècules orgàniques senzilles (glucosa, glicerina,
aminoàcids…). Segons quina font d’energia s’utilitza pot ser:
➢ Fotosíntesi: si és l’energia lluminosa.
➢ Quimiosíntesi: si és l’energia despresa en reaccions d’oxidació de
compostos inorgànics.
❖ Heteròtrof → converteixen molècules orgàniques senzilles en
molècules orgàniques complexes (glicogen, proteïnes, midó…)

Anabolisme autòtrof
Els éssers autòtrofs no necessiten la matèria orgànica d'altres organismes per viure (són éssers que
fabriquen la seva matèria orgànica a partir de matèria inorgànica) i, per tant, poden colonitzar llocs
sense vida. A més, aquest possibiliten la vida dels organismes heteròtrofs (animals, fongs, protozous
i bacteris heteròtrofs.

Fotosíntesi
Els éssers autòtrofs converteixen l'energia lluminosa en energia química, emmagatzemant-la en
molècules orgàniques. La duen a terme les plantes, les algues, els cianobacteris1 i els bacteris
fotosintètics. Són necessaris els pigments fotosintètics → capaços de captar
-
l’energia lluminosa i utilitzar-la per activar e fins a arribar a transferir-
los a altres àtoms, i iniciar una reacció química. Es troben dins la membrana dels tilacoides dins dels
fotosistemes.

Per recuperar els e- perduts pels pigments fotosintètics hi ha dos tipus de mecanisme:
� Descomposició de l'aigua → fotosíntesi oxigènica. (plantes, algues i cianobacteris).
Descompondre una molècula d’aigua per poder agafar els seus electrons i reposar els del
pigment fotosintètic. Allibera O2 a l’atmosfera.

1 Formació d’enllaços amb el radical glicosil

 � Descomposició de l'H2S → fotosíntesi anoxigènica. (bacteris porpres i verds del sofre
que viuen en aigües sulfurades). Descompondre àcid sulfhídric per recuperar els electrons.
Allibera precipitats del S.

Estructures fotosintetizadores
En plantes i algues té lloc als cloroplasts (orgànul amb una membrana
externa i una externa i un líquid intern
anomenat estroma que conté uns sàculs
anomenats tilacoides) → A la membrana dels
tilacoides hi ha uns complexos proteics (fotosistemes) que
contenen pigments fotosintètics com la clorofil·la. Els cloroplasts
s’enriqueixen en clorofil·la quan s’estimulen per la llum. En una
cèl·lula n’hi ha entre 30-40.

Els cianobacteris no tenen cloroplasts però disposen de tilacoides al citoplasma. Els bacteris
anoxigènics no disposen de tilacoides ni de cloroplasts, tenen uns orgànuls fotosintètics
(clorosomes), que estan a la seva paret bacteriana i en comptes de clorofil·la fan servir un pigment
anomenat bacterioclorofil·la.

Pigments fotosintètics
Són lípids units a proteïnes transmembrana del
tilacoide. Poden ser:
➢ Clorofil.la → clorofil.la α (absorbeix
llum de longitud d’ona λ 683) i clorofil.la β
(660nm).
➢ Carotenoides → són terpens i
absorbeixen a 440nm (carotens
i xantofil.les).
➢ Ficocianina i ficoeritrina → exclusives de cianobacteris i algues
vermelles.
➢ Bacterioclorofil·la → exclusiva de bacteris anxigènics.

La molècula de clorofil·la és amfipàtica; la cadena llarga

és un fitol (lípid, part hidròfoba), i la part més rodona és
un anell pirròlic (hidròfila). Al mig un ió metàl·lic, de
Mg.
Com absorbeixen la llum?
Els pigments fotosintètics tenen e- lliures que es mouen per l'anell pirròlic fent variar els seus
enllaços senzills i dobles (estat de ressonància). Aquests e - poden excitar-se (ascendir a nivells
superiors) fàcilment amb poca energia lluminosa i després relaxar-se alliberant energia (tornant a
l’orbital inicial). Segons la longitud d’ona de la llum incident, s’excita un pigment fotosintètic o un
altre.

Els fotosistemes
Un fotosistema conté:
❖ Complex antena → molècules de pigments
fotosintètics que capten energia
lluminosa i la transmeten en forma
d’energia d’excitació entre elles fins al pigment diana.
❖ Centre de reacció → pigment diana → quan aquest
rep l’energia captada pels pigments de l’antena, cedeix
l'energia en forma d’electrons (perd electrons) fins al
primer acceptor d'electrons, iniciant una reacció redox.

El pigment diana reposa els e- perduts a partir del primer donador d’electrons.

Distingim 2 fotosistemes:
� Fotosistema I (PSI) → clorofil.la P700.
(pot absorbir la llum de longitud d’ona de = o <
700nm). És incapaç de trencar la molècula d’H 2O per
aconseguir e- .
� Fotosistema II (PSII) → clorofil.la P680 (=
o < a 680nm). Al contrari que el
fotosistema I, aquest és capaç de
trencar la molècula d'aigua per
-
obtenir e i reposar els del pigment diana.

Aparell fotosintetitzador a la membrana tilacoïdal:

A continuació de cada fotosistema està seguit d’una cadena de molècules transportadores
d’electrons i proteïnes ATP-sintetases (sintetitzen ATP a partir de la diferència de potencial entre
un costat i l’altre, com en la respiració mitocondrial).
Fotosíntesi del carboni
Com que l’estructura de les plantes i de les algues bàsicament és de cel·lulosa i les seves reserves són
de midó, el procés més important és la fotosíntesi dels compostos de carboni.
Equació general de la fotosíntesi:
6 CO2 + 12 H2O + llum → C6H12O6 + 6 O2 + 6 H2O

Té lloc en dues fases:

� Fase lluminosa → captació de l'energia lluminosa (a la membrana
tilacoïdal)
⬧ Amb transport acíclic d'electrons.
⬧ Amb transport cíclic d'electrons.
� Fase fosca (la dels carbonis s’anomena cicle de Calvin) → síntesi de matèria
orgànica a partir de matèria inorgànica (aprofitant l’energia de la llum que
rebem de la fase lluminosa). Es diu fase fosca perquè no necessita recaptació de llum, es duu
a terme durant el dia a l’estroma.

*NADPH → coenzim semblant al NAD però que a més té un grup fosfat.

Fase lluminosa acíclica

Gràcies a la llum captada pels pigments fotosintètics hi té lloc els següents 3 processos:
1. Fotòlisi de l'aigua: H2O → ½ O 2 + 2 H+ + 2 e - → Els fotons arriben al
PSII, provocant l’excitació del pigment diana, que perd tants
e- com fotons ha absorbit. Els e- passen al primer acceptor d’e- i quan surten del PSII passen
a la PQ. Per reposar aquests e- a la clorofil·la P680, es produeix la hidròlisi d’H 2O. Els 2 H+
s’acumulen a l’interior del tilacoide.
2. Fotofosforilació de l'ADP: ADP + Pi → ATP → La PQ quan rep els 2 e -
s’activa i capta 2 protons de l’estroma. Després quan transfereix els e - al complex de
 citocroms b-f introdueix els 2 protons al tilacoide. Aquests més els procedents de la fotòlisi,
creen una diferència de potencial electroquímic a tots dos costats de la membrana. A
l’interior pH= 5, a l’estroma pH = 8 (és més bàsic perquè té - [H+]). Això és resolt amb la
sortida de protons per mitjà dels enzims ATP-sintetases (l’ATP sintetitzat s’acumularà a
l’estroma).
3. Fotoreducció del NADP+ : NADP+ + 2 H+ + 2 e- → NADPH + H+ → Quan
incideixen 2 fotons en el PSI, la clorofil·la P700 perd 2 e - ,
que passen al primer acceptor d’electrons i posteriorment a la Fd. Els e - perduts per la
clorofil·la són reposats per la PC, que els rep del complex citocrom b-f esmentat abans. La
Fd passa els 2 e- a l’enzim NADP-reductasa, que s’activa, capta 2 protons de l’estroma i,
juntament amb 2 e- els transfereix a un ió NADP + de l’estroma, que es redueix a NADPH
+ H+.

Balanç energètic:
● L'ATP-sintetasa forma per cada 3 H+, 1 ATP.
● Per cada molècula d'aigua trencada, s'introdueixen 4 H + al tilacoide, per tant, es formen
1.33 molècules d'ATP. A més s’ha reduït un NADP+ → NADPH+ H+

*Es necessiten 4 fotons perquè per cada NADP + que es redueix es necessiten 2 protons (fotòlisi d’1 H 2O), aquesta reacció dona lloc a
2 e- , com que cada un d’ells necessita l’impacte de dos fotons, l’un del PSI i l’altre del PSII, en total es necessiten 4 fotons.

PQ: Plastoquinona PC: Plastocianina Fd:

ferredoxina

Fase lluminosa cíclica

Només hi intervé el PSI:
 ❖ No hi ha fotòlisi de l'aigua (perquè no intervé el PSII) → no
desprèn O2 ni es redueix el NADP+.
❖ La seva funció és suplir el dèficit d'ATP necessària per la fase fosca (1.5 ATP per cada
NADPH + H+).
Procés: quan els fotons incideixen sobre el PSI, la clorofil·la P700 allibera els e - que arriben a la Fd,
la qual els passarà a un citocrom b i aquest a la PQ que capta 2 protons i el cedeix al citocrom f i
introdueix els 2 protons a l’interior del tilacoide. Aquests quan surten a través de l’ATP-sintetases,
provoquen la síntesi d’ATP. La PC retorna els e- a la clorofil·la P700.

Fase fosca
S'utilitza l'ATP i el NADPH de la
fase lluminosa per sintetitzar
matèria orgànica a partir
d’inorgànica.
Com a font de carboni s’utilitza el
diòxid de carboni (CO2); com a font
de nitrogen es fan servir els nitrats
(NO3-); i com a font de sofre
s’utilitzen els sulfats (SO42-).

Síntesi de compostos de carboni

Té lloc dins l'estroma i s'anomena cicle de Calvin:
❖ Fixació del CO2. El CO2 atmosfèric entra en l’estroma del cloroplast i allà s’uneix a la
pentosa ribulosa-1,5-difosfat, gràcies a l’acció de l’enzim Rubisco, i dóna lloc a un compost
inestable de sis carbonis, que es dissocia en dues molècules d’àcid 3-fosfoglicèric (APG). Es
tracta de molècules amb tres àtoms de carboni, per la qual cosa les plantes que segueixen
aquseta via metabòlica s’anomenen plantes del C3.
❖ Reducció del CO2 fixat. Per mitjà del consum de l’ATP i del NADPH que s’han obtingut
en la fase lluminosa, l’APG es
redueix a gliceraldehid-3-fosfat
(G3P). Aquest pot seguir per
tres vies.
1. Regeneració de la ribulosa-1-5-
difosfat. Dins del cloroplast.
2. Síntesi de midó, àcids grassos i
aminoàcids. Dins del cloroplast.
3. Síntesi de glucosa i fructosa. Fora
del cloroplast, en el citosol. És
 semblant a la glicolisis però a l’inrevès. Després totes dues s’ajunten i formen sacarosa, que
surt de la cèl·lula i passa a constituir la saba elaborada de les plantes.
Balanç de la fotosíntesi (per la síntesi de la glucosa)
Per fixar 1 CO2 en el cicle de Calvin són necessàris 3 ATP i 2 NADPH. Per fer la síntesi d’una
glucosa és necessita x6.

Fotosíntesi del nitrogen

Les plantes necessiten a part de glucoses, compostos amb nitrogen o sofre (els quals agafen per el
sòl, ja que hi està dissol, i el ió nitrat l’absorbeixen amb l’aigua per les arrels). A la part lluminosa de
la fotosíntesi s’ha aconseguit ATP i coenzims reduïts, aquests també es poden fer servir, no només
per obtenir glucoses, sinó que també per obtenir compostos nitrogenats.
1. NO3- → NO2- (enzim: nitrat reductasa) → despesa d'un NADPH
(citosol)
2. NO2- → NH3 (enzim: nitrit reductasa) → gràcies als e - de la
ferredoxina. (cloroplast)
3. El NH3 (l’amoníac és tòxic, el vol transformar ràpid)→ α-
cetoglutàric → àcid glutàmic, un aminoàcid (enzim: glutamat
sintetasa) → consum d'ATP (provinent de la fase lluminosa).
Fotosíntesi del sofre
A partir de la fase lluminosa obtenim NADPH i ATP que es poden fer servir per reduir compostos
inorgànics del sofre i obtenir molècules orgàniques que tinguin sofre, principalment aminoàcids.
La planta només pot agafar el sofre en forma d’ió sulfat, el qual es troba dissolt en el sòl.
1. SO42- (ió sulfat) → SO32- (ió sulfit) : consum d'un NADPH i ATP (provinents de la
fase lluminosa)
2. SO32- → H2S (àcid sulfhídric): gràcies als electrons de la ferredoxina (d’aquesta forma es pot
reduir aquest compost).
3. L'H2S es combina amb acetilserina i forma cisteïna (aminoàcid). Així ja obtenim el sofre,
formant part de la matèria orgànica de la planta.

Fotorespiració
És un procés que té lloc en ambients càlids i secs, i els estomes (aquells orificis que tenen a les fulles,
que permeten l’intercanvi gasós) es tanquen per no perdre aigua (perquè si estiguessin oberts, la
planta perdria H2O en forma de vapor). Això comporta a una elevada [O 2] produït a la
fotosíntesi dins la planta → problema amb l'enzim rubisco (l’enzim del cicle calvin,
que agafava el CO2 i era l’encarregat de convertir-lo en diverses molècules que acabaven donant
lloc a la glucosa).
L'enzim rubisco (quan hi ha molta [O 2]) comença a captar O2 enlloc de CO2 → deixa de
funcionar el cicle de Calvin i es redueix la capacitat
fotosintètica (es pot reduir fins a un 50%).
Per evitar aquest problema les plantes C4, plantes de clima tropical, utilitzen la ruta de Hatch-
Slack.
Ruta de Hatch-Slack
Els cloroplasts de les cèl·lules del mesòfil capten el CO 2 gràcies a l'enzim PEP-carboxilasa (no
afectat per les altes concentracions d’O 2, com li passa a l’enzim rubisco)→ el
fixa al fosfoenolpiruvat (PEP, compost de tres carbonis) formant l'àcid
oxalacètic (4 carbonis, per això es parla de plantes C4) → dona lloc a
àcid màlic. Aquest, a través dels plasmodesmes, passa als cloroplasts de les cèl·lules internes. En
aquests cloroplasts s’allibera el CO2 que s’incorpora al cicle de Calvin de les cèl·lules interiors.
Aquest és un avantatge que tenen davant les plantes C3.
Factors que influeixen en la fotosíntesi
⛅ Temperatura → augmenta el rendiment de la fotosíntesi fins que
es desnaturalitzen els enzims. Això és degut a que les
molècules es mouen més ràpid a la fase fosca i es troben els
enzims amb els substrats i aleshores les reaccions van més
ràpid. → A T+ Rubisco té més afinitat per l’O2.
� Concentració de CO2 → augmenta el rendiment. Quan més CO2 al voltant de la planta
més en podrà absorbir, fins a un valor perquè tots els enzims rubiscos estaràn ocupats de
CO2.
� Disponibilitat d'aigua → Si hi ha poca aigua al sòl i a l’aire →
poc rendiment perquè succeeix el procés de la fotorespiració,
llavors es tanquen els estomes que provoca menys [CO 2] que
s’absorbeix i més [O2], i per tant és tanca la fotosíntesi. Si hi ha alt rendiment d’H 2O això
no succeeix i augmenta el rendiment.
� Intensitat de la llum → augmenta el rendiment, perquè arriben més
fotons als fotosistemes fins que es dona la fotooxidació dels
pigments fotosintètics (deixen de funcionar). Segons l’espècie la intensitat de la llum ajuda
fins a cert interval, perquè hi ha plantes fotòfiles (+llum) o també les de penombra
(acostumades a l’ombra, -intensitat).
� Concentració d'O2 → quan més [O2] a l’aire, menys rendiment hi ha, a causa dels
processos de fotorespiració.
Quimiosíntesi
Bacteris quimioautòtrofs (ni els animals ni les plantes)→ oxiden
substàncies inorgàniques (NH3 o H2S) procedents de la descomposició de matèria
orgànica del sòl o en aigües residuals, etc., per obtenir energia. Produeixen:
❖ ATP per a la síntesi de molècules orgàniques.
❖ Substàncies minerals que poden absorbir les plantes (NO 3- o SO42-) → tanquen els
cicles biogeoquímics.
Distingim 2 fases:
1. Reaccions d'oxidació de substàncies inorgàniques → obtenció d'ATP.
S’oxida la substància inorgànica, per tant se li treuen e -,
aquests redueixen NADH i aquests van a cadenes respiratòries on fan la fosforilació
oxidativa (ATP-sintetasa a través d’un flux de protons sintetiza ATP). Això succeeix a la
membrana del bacteri i la paret bacteriana, allà tenen les seves cadenes respiratòries.
2. Síntesi de molècules orgàniques → s’agafen molècules inorgàniques
(CO2, N2, NO3-, SO42-, etc.) amb l’energia obtinguda es poden reduir i formar compostos
orgànics. Això es fa gràcies a les mateixes vies que en la fotosíntesi: fase fosca.

Tipus de bacteris quimiosintètics

➥ Bacteris incolors del sofre → oxiden S o compostos de S. Per exemple,
oxiden l’H2S i el converteixen a SO42-, a més obtenen energia per fer les pròpies
molècules orgàniques. Són aerobis obligats i agafen aquest H 2S de la matèria orgànica que
hi ha a les aigües residuals.
➥ Bacteris del nitrogen → oxiden el NH3. Són importants perquè tanquen els cicles
biogeoquímics, oxiden l’amoníac (agafat de cadàvers animals, defecacions i de restes
vegetals.) fins a nitrats que poden ser assimilats per les plantes.
○ Bacteris nitrosificants: NH3→ NO2-
○ Bacteris nitrificants: NO2- → NO3-
➥ Bacteris del ferro: Fe2+ → Fe3+ (FeCO3 → Fe(OH)2). Oxiden compostos ferrosos a
fèrrics. A cauda d’això transformen els dipòsits minerals de carbonats de ferro en jaciments
d’òxids de ferro.
➥ Bacteris de l’hidrogen → oxiden l’H2 a H2O. Són quimiosintétics, en concret
quimioautòtrof facultatiu)

Bacteris fixadors de N2
Tenen un paper important al ecosistema, perquè tanquen el cicle biogeoquímic del N i el fan
aprofitable per altres éssers vius. Hi ha un grup de bacteris i cianobacteris capaços de fixar el N 2
atmosfèric i convertir-lo a amoníac, gràcies al complex enzimàtic nitrogenasa. Amb els e - que porta
la ferredoxina redueixen el n2 atmo a amoníac, són els únics capaços d’agafar aquest N 2 i introduir-
lo al sòl perquè el puguin aprofitar plantes i posteriorment animals. Altres organismes autòtrofs
(aquests solament són capaços d’agafar els nitrats dissolts i convertir-lo en matèria orgànica) o
heteròtrofs (aquests han d’agafar el nitrogen d’aliments orgànics) no ho poden fer.

Cicle biogeoquímic del nitrogen

Anabolisme heteròtrof
Formació de molècules orgàniques complexes a partir de molècules
orgàniques simples (precursores) → té lloc en 2 fases i és
necessari gastar energia (molècules precursores → monòmers→
polímers):
1. Fase de biosíntesi de monòmers (glucosa/àcid gras/aminoàcid) a partir de molècules
precursores (piruvat/acetil-CoA/àcid oxalacètic ).
2. Fase de biosíntesi de polímers (glicogen/triacilglicèrid/proteïnes) a partir de monòmers.

Les molècules precursores provenen de:

� Digestió d’aliments (heteròtrofs)
� Fotosíntesi i quimiosíntesi (autòtrofs)
� Catabolisme de substàncies de reserva (autòtrofs i heteròtrofs)

Característiques:
- El fan tots els éssers vius, autòtrofs i heteròtrofs.
- És un procés de reducció → necessita energia, a partit de la
desfosforilació de l’ATP (provinent del catabolisme o fotosíntesi/
quimiosíntesi).
- Són reaccions endergòniques → emmagatzemen energia als enllaços de
les molècules formades.

En vegetals es produeixen sobretot glúcids (cel·lulosa i midó). Tenen estructura feta bàsicament feta
d’això. En animals vertebrats la majoria d’energia s’utilitza per a la producció de proteïnes, això és
degut al fet que tant els músculs com els ossos, que conformen l’estructura de l’organisme, tenen
un percentatge elevat de proteïnes que constament s’ha de renovar; mentre que els glúcids i lípids
tenen una funció energètica.

Moltes vegades, les vies anabòliques heteròtrofes són semblants a les vies catabòliques en sentit
invers, però no exactament iguals. Això és degut al fet que no tots els enzims poden catalitzar una
reacció en els dos sentits. En aquests casos, es necessita un altre enzim, o uns altres enzims, per fer el
pas invers. La necessitat de diferents enzims, i fins i tot diferents passos intermedis, constitueixen
un gran avantatge, ja que això permet que la cèl·lula pugui determinar el sentit de les reaccions i
evitar així un caos metabòlic.

On té lloc?
↳ Síntesi de glucosa, glicogen i midó → citoplasma
↳ Síntesi d'àcids nucleics → nucli, mitocondris i cloroplasts
↳ Síntesi de proteïnes → ribosomes i RER
 ↳ Síntesi de fosfolípids i colesterol → RE (especialment al
llis)
↳ Glicosilació2 de lípids i proteïnes → s’inicia al RE i continua a
l’AG
L’anabolisme heteròtrof es pot dividir en anabolisme de glúcids, de lípids, de proteïnes i d’àcids
nucleics. Aquestes diferents vies estan interrelacionades. Gràcies a això, a partir d’un tipus de
biomolècules se’n pot sintetitzar un tipus o un altre. (Ex: herbíbors mengen herba (glúcids) però
produeixen carn i llet (proteïnes i lípids).

Síntesi de glúcids
Té lloc en dos fases:
1. Gliconeogènesi → síntesi de glucosa a partir de piruvat.
2. Glicogenogènesi i amilogènesi (les plantes tenen reserves de midó, no
de glicogen) → síntesi de polímers de glucosa.

*digestió= glicogenòlisi

Gliconeogènesi
Necessària en cas de:
� Dejuni prolongat (2n dia de no menjar res, s’acaben molt ràpid) →
algunes cèl·lules s’alimenten gairebé exclusivament de
glucosa (ex: glòbuls vermells, cèl·lules del cervell, dels
embrions i de la medul·la renal).
� Esforç muscular intens → eliminar àcid làctic acumulat (aquest es
recicla i es pot tornar a transformar a glucosa).
� Digestió de remugants → bacteris simbionts converteixen cel·lulosa
en àcid làctic.

Precursors:
❖ Aminoàcids → desaminació →
piruvat/oxalacetat (metabòlits
gliconeogènesi)

2 No ho poden fer els animals perquè no tenen els enzims (anomenats enzims del cicle de l’àcid glioxílic) que transformen l’acetil-
CoA en àcid oxalacètic (metabòlit de la gliconeogènesi i que intercomunica totes dues vies metabòliques).
 ❖ Àcid làctic → es transforma en glucosa en les cèl.lules del fetge
i l'escorça renal (cicle de Cori).
❖ Àcids grassos (algues i plantes3) → en els glioxisomes (peroxisoma)
tenen uns enzims que els permet transforma l'acetil CoA en
àcid oxalacètic. Permet generar primeres fulles i arrels a
partir dels olis de les llavors. Per això els animals no poden
sintetizar glúcids a partir dels lípids de la dieta.
Comparació glicòlisi - gliconeogènesi

Les fletxes vermelles són els tres passos (irreversibles) que es diferencia la gliconeogènesi de la
glicòlisi. Atès que no són el mateix procés a la inversa. Són en els següents:
- La conversió d’àcid pirúvic en àcid fosfoenolpirúvic. L’enzim
que en la glicòlisi passa d'àcid fosfoenolpirúvic a àcid
pirúvic no treballa en sentit invers, i tampoc hi ha cap
altre que faci aquest pas → segueix una ruta diferent [àcid
pirúvic → àcid oxalacètic (mitocondri)→ àcid màlic (per

3 Grup de procariotes fotosintètics que fan la fotosíntesi amb despreniment d’oxigen, com les plantes.
 travessar la M.I. del mitocondri)→ àcid oxalacètic → àcid
fosfoenolpirúvic].
- La conversió de la fructosa-1,6-difosfat en fructosa-6-fosfat. Es duu a terme al citosol.
- La conversió de la glucosa-6-fosfat en glucosa. Es duu a terme al RE i després la glucosa i el
fosfat surten al citosol.
Glicogenogènesi i l’amilogènesi
Síntesi de glicogen o midó a partir de glucosa.
❖ Procés: Unió de glucoses amb enllaços O-
glicosídics α (1→4) i ramificacions α (1→6).
❖ La glicogenogènesi té lloc al fetge i els músculs. El
fetge té dobles funció: sintetizar glicogen i
alliberar glucosa està regulada per tres hormones.
L’adrenalina i el glucagó, augmenten la sortida
de glucosa a la sang, i la insulina, que incrementa
l’entrada de glucosa a la cèl·lula.
❖ L'amilogènesi té lloc als plasts vegetals.

*Dato curioso: El glicogen muscular és una reserva de glucosa per les

cèl·lules musculars. Si el múscul treballa en anaerobiosi, produeix
àcid làctic que quan cristal·litza, origina cruiximent (agujetas).

Síntesi de lípids
Té lloc en 3 fases:
1. Obtenció d'àcids grassos → provenen de la dieta o de la biosíntesi a partir
d'acetilCoA al citoplasma (no al mitocondri com la β -oxidació). Si ho fessim al mateix lloc
entraria en caos metabòlic
2. Obtenció de glicerina → ha d'estar en forma de glicerol-3-fosfat
(glicòlisi o hidròlisi de triacilglicèrids).
3. Síntesi de triacilglicèrids/greixos → reacció d'esterificació.
Esquema Catabolisme i Anabolisme heteròtrof