LES CLAUS DEL NOU SISTEMA POLITIC

1.1. Un nou règim polític

la monarquia com a garantia d'estabilitat

7: 2 17t::
1?:
1r:a:eJi :: :eJ:o5:: :re:1: =XFso
:eT:r1: t1 :f ::hiIT
:sc :u :b;tv;=

:3:==:::==ia1: =::= 1: ::1tti1l fae:?:jsne:::::

lanIT nei sdcl 1: ==v nel

Aquesta nova etapa s'havia de fonamentar en una Constitucio

moderada com a marc jurídic del sistema i en la creació d'un siste-
ma bipartidista en el qual dos partits, conservadors i liberals/ s'alter-
nessin pacíficament en el poder (torn dinàstic).

1.2. La Constitució del 1876

La Constitució del 1876 tenia un clar caràcter conservador i pre-
tenia una certa flexibilitat, amb l'objectiu que els dos partits del torn
poguessin governar de manera estable sense haver de canviar-la
cada cop que un nou partit arribava al poder, com havia passat
abans. Els principals elements de la Constitució del 1876 eren:

Una àmplia declaració de drets i llibertats (impremta/ expressió.

associació i reunió), tot i que es deixava la seva regulació posteri:
or a l'executiu' Els goyerns conservadors ho van aplicar de -manera
més restrictiva, i els liberals, en un sentit més ampli i permissiÚ-

m Tema 7
 [ l ::: ITj t : nl == r:: it ==7rs: = 11: ;i 1: cT: :: lau:vde: 8 901 amb un govern
B1

1.3. La fi dels conflictes bèl·lics

L'est,?bilit Tt de règir:1 ES va. veure afavorida pel final de les guer-

== ncda: E:::aTE:1: r1: : :cr:1 ;:1:R: ::: : =:

Ine=t i IU nA luyn 1 :a s t c:1 n

;;{f=1ía: : : fi:1: 1I1 1::re::: !?rbee

i1ui c: r le: EF
lpsÏvn;
ycTae10
llit
c 1
II I:

seguir derrotar els carlins a Catalunya/ al País Valencià i a Arigi:

El conflicte va continuar uns quants mesos més al País Basc i a

Navarra, on es va traslladar una part important de l'exèrcit governa_
mental. La campanya militar de finals del 1875 va aconseguir afeblir
la resistència navarresa i basca fins a \a rendició total l'any 1876. El
febrer d'aquell mateix any, el pretendent Carles va travessar la fron-
tera francesa en direcció a l'exili i la guerra es va donar per acabada
a tot el territori peninsular.

La conseqüència immediata de la derrota carlina va ser l'abolició

definitiva del règim foral. No obstant això, el 1878 es va estipular un
sistema de concerts econòmics que atorgava un cert grau d'autono-
mia fiscal a les províncies basques, en virtut de la qual aquestes pro-
víncies pagarien anualment a l'administració estatal una quantitat de-
terminada recaptada directament per les diputacions provincials.
El final de la guerra carlina va facilitar posar fi a la insurrecció cu-
bana (Guerra dels Deu Anys, 1868-1878). Com a resultat de l'actua-
ció militar i de la negociació amb els insurrectes, el 1878 es va fir-
mar eS Conveni de ZanjónJ en el qual s'incIoïa una àmplia amnistia,
l'abolició de l'esclavitud (aprovada el 1888) i la promesa de refor-
mes polítiques i administratives per les quals Cuba tindria represen
tants a les Corts espanyoles. L'endarreriment o l'incompliment
d'aquestes reformes va provocar l'inici d'un nou conf\icte el 1879
(Guerra Chiquita) i la posterior insurrecció del 1895.
:+y EL BIPARTIDISME I EL TORN PACIFIC

2-1- Un sistema bipartidista

temps d'Isabel II.

Els dos partits dominants, coneguts també com a partits dinas-

tics o partits del torn, van ser:
B
E\ Partido Liberal-Conservador, o simplement Partit Conserva-
dor. Va ser creat i liderat, fins al seu assassinat el 18971 per Cano-
vas del Castillo i substituïa l'antic Partit Moderat
B
El Partido Liberal-Fusibnista, conegut com a Partit Liberal Va ser
fundat l'any 1880 per Sagasta i tenia un programa més progres-
sista' que inc\ola a\guns ideals del Sexenni Democràticl però
adaptats als límits del sistema dissenyat per Cánovas.
En tots dos casos no es tractava de partits de masses, amb seus,
agrupacions i afiliats. Eren partits de notables, és a dir, de líders po-
lítics amb les seves respectives clienteles, els seus òrgans de prem-
sa i els seus suports locals. La missió del líder era mantenir unides
les diferents faccions del partit.
Tots dos partits coincidien ideològicament en allò fonamental: la
defensa de la monarquia, de la Constitució i de la propietat privadaf
així com la consolidació d'un Estat unitari i centralistar malgrat que
algunes divergències feien distanciar els seus posicionaments.

2.2. El funcionament del torn dinàstïc

L'atternança regular en el poder entre els partits del torn quedava
garantida per una peculiar manera de formació de govern. -Mentr:
que en els sistemes democràtics el partit que guanya les elecciÚ;
forma govern, la Restauració invertia el procés: quan un govern- 1;
periment eva el de?gast de la seva gestió/ o senzillament iuaÁ ils-;;_
4(1HHH1 1e r s p 1c) i Ít i S
1(bF•qRFr 1C 1c)I 1n side raven necessari un relleu I ses ugg er i a al rei el
nomenament d'un nou govern. -'-' - -- ''' "
2 3. El desenvolupament del torn de partits
Al llarg del període que va .transcórrer entre el 1876 i el 1898/ el
tor:'va funcionar amb regularitat: de totes les eleccions que es Gan
='1;brarr Sis van ser guanyades pels conservadors/ i quatre, pels libe_
;all. Malgrat que l'alternança va passar moments difícilsf la primera
;isi del sistema va arribar com a conseqüència de l'impacte del des_
astre deI 1898, que va erosionar els polítics i els partits dinàstics,

La primera etapa de govern conservador es va estendre des del

1875 fins al 1881, quan Sagasta va formar un primer govern liberal
que va introduir el sufragi universal masculí per als comicis munici
pals (1882). La por a una desestabilització del sistema polític des-
prés de la mort del rei Alfons XII (1885) va impulsar un acord entre
conservadors i liberals, l'anomenat Pacte d'EI Pardo, que tenia com
a finalitatdonar suport a la regència de Maria Cristina d'Habsburg i
garantir la continuïtat de la monarquia i l'alternança en el poder da-
vant les fortes pressions de carlins i republicans.

Una nova etapa de govern liberal (1885-1890) va significar un

avanç important en el terreny de les llibertats individuals: es va re-
guIar i ampliar la llibertat de premsa, d'expressió i d'associació. Una
nova Llei d'associacions (1887) va permetre l'entrada en el joc polí-
tic de les forces opositores, i una Llei del jurat (1888) va establir la
celebració de judicis per jurats. També es va abolir l'esclavitud
(1888), es va redactar un nou Codi civil (1889) i es va aprovar el su-
fragi universal masculí (1890) a les eleccions generals per a homes
més grans de 25 anys.

En l'última dècada del segle es va mantenir el torn pacífic de par-

tits: l'any 1890, els conservadors van tornar al poder, el 1892 hi van
arribar els liberals, i el 1895 Cánovas va assumir la presidència del
govern fins al 1897, quan fou assassinat. Tanmateix, el personalisme
va deteriorar els partits, que depenien excessivament de la persona-
litat dels seus líders, cosa que va provocar dissidències internes i la
descomposició progressiva del sistema
2'4' EIs partits dinàstics a Catalunya
, ,.E1 nucli dels conservadors catalans s'agrupava a l'anomenada
Lliga de l'Ordre Social, que aplegava un conjunt de prohoms, com
pla el jurista Manuel Duran i Bas, el fabricant de teixits Josep Ferrer
1 Vidal' el banquer Manuel Girona i e1 periodista Joan Maòé i Fla-
quer' director del Diario de Barcelona. Situats a la franja més catòlica
1 conservadora del partit, van oposar-se a la tolerància de cultes
sanCIonada per la Constitució del 1876 i es van mostrar contraris al
reformisme proposat pels liberals (llibertat d'associació/ judicis amb
Jurat, sufragi universal...).

EIs conservadors catalans van enfrontar-se amb Cánovas a causa

de la política centralista i uniformista del règim, mentre defensaven
la vigència del dret civil català i la conveniència de proteccionisme
econòmic. També crïticaren el caciquisme, l'ús de diputats imposats
(aquells que no eren del districte i eren imposats pel ministeri de la
Governació) i la corrupció electoral del sistema.

Els liberals catalans s'articulaven al voltant d'antics progres-

sistes i van arribar a incloure alguns demòcrates. Els seus líders
eren Víctor Balaguer i Francesc Rius i Taulet, que com a alcalde
de Barcelona va impulsar l'Exposició Universal de Barcelona del
1888. Van disposar del diari La Vanguardia com a portaveu i de-
fensaven un reformisme que augmentés les llibertats individuals/
restés influència a l'Església i ampliés les bases socials del siste_
ma (sufragi universal). També es van mostrar partidaris de fer re_
formes a Cuba i de dotar la colònia amb una certa autonomia que
aturés les revoltes.

La influència electoral d'ambdós partits provenia del fet de tenir

el suport dels governadors civils que controlaven les eleccions. Amb
el pas del temps, es van distanciar dels set.--'tors socials més dinà.
mics de les classes mitjanes, que van apostar clarament pels nous
partits catalanistes (vegeu tema 8). Els dinàsti<.'''s van guanyar totes
les eleccions a Catalunya fins a finals de segle/ però va ser-preeisd_
ment a les ciutats catalanes (Barcelona1 Sabadellf Figueres/ Iteida.'.)
on el Torndïnàstic es va trencar per primera vegad; i els ;iirtít; i:
l'oposicIÓ van guanyar les eleccions I'any 1901
 LES FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL SISTEMA

La Restauració va marginar de l'activitat política amplis sectors

socials i polítics: republicans, carlins, socialistes i nacionalistes. Els
mecanismes de funcionament del torn van impedir a aquesta oposi-
ciÓ obtenir un nombre suficient de diputats per formar govern o
constituir una minoria parlamentària influent.

3.1. El republicanisme
El republicanisme va patir la repressió dels primers anys de la
Restauració i va haver de fer front al desencís de part dels seus se-
guidors. Malgrat les seves divisions internes, els partits republicans
compartien quatre punts bàsics: la república com a forma d'Estat,
les reformes per afavorir els grups socials més necessitats (inter-
venció de l'Estat, foment del cooperativisme, concessió de crèdits
barats), la fe en el progrés científic i educatiu i la laïcitat (separació V

de l'Església i l'Estat). Caricatura qu€

la República, n
La tendència més moderada era el Partido Republicano Posibilis- frigi (diari satír
ta, dirigit per Emilio Castelar, que va acabar integrant-se al Partit Li-
beral de Sagasta. El Partido Republicano Progresista/ liderat per
Ruiz-Zorrilla, era l'únic que confiava en una insurrecció de l'exèrcit
per arribar al poder.
DOC.2 EL R
D'una escissió de l'anterior va néixer el Partido Republicano Cen_
tralista, el principal líder del qual era Nicolás Salmerón. El grup re_ (...) Volen
publicà més nombrós i que tenia més força era el Partit Republicà de l'Estat
altres a Es
:r:Tarta i : :
l 11Tr= 1 Ta:Tan;E 1PXrTt: aXlitTru
1: :: : :: ::S==T
1 i i 1 =ty:r:::i:eusT satisfacció
bUques.
: 1as:tI iTncs; t : TaTi 5 aP l?! :T=i Ti: : : rV:t : =1el1 1::tt: 1: m ir al Ir que va crear un
b1 (...) Volerr
 A partir del congrés del 1883 i de l'ascens de Josep M velles i RJ1
bot a la direcció del partit, el federalisme va rebre un impuls.i e,s v:
dotar d'un nou program;, que unia la defensa d'un Estat feqer?I
amb un fort reformisme socia1. Aquest federalisme tenia una forta
influència a ciutats com ara Barcelona, Sabadell, Figueresf Vilafran-
ca..1 però també va aconseguir penetrar en zones pageses d'ïnfluèn-
cia rabassaire.

El conjunt del republicanisme es va caracteritzar pel seu retral-

ment electoral i pels intents insurreccionals, com el que va prota-
gonltzar el general Villacampa a Madrid el 1886.

Durant els anys següents, els republicans van abandonar la via

consplradora' van formar coalicions per obtenir alguns diputats a
les Corts i van crear una important xarxa de casinos, ateneus, diaris/
tertulies-„ per introduir-se en la societat civil.

Les reformes liberals, en especial l'establiment de1 sufragi univer-

sa1 masculí l'any 1890' van facilitar l'elaboració de candidatures re-
publicanes conjuntes' com la Unión Republicana, que unia republi
cans..federals' republicans unitaris i progressistes, i en la qua1 els
possibilïstes van quedar al marge.

A 1es eleccions del 1893 van aconseguir alguns petits èxits eIec-
torals a les grans ciutats i per primer cop hi va haver a les Corts una
mlnoria republicana important. Tot i això, les divisions internes i el
frau electoral van fer que el nombre de diputats republicans al Con-
grés sempre fos molt reduït.

3.2. El carlisme
El carlismer que havia estat derrotat de nou el 1876, va trigar a re-
organitzar-se i, a partir d'aquell momentf només va tenir una certa
força a les províncies forals (Àlaba, Guipúscoa' Navarra i Biscaia).
A més, l'aparició del nacionalisme basc i del nacionalisme català va
reduir encara més les bases socials del carlisme.

L'aliança entre l'Església i el règim de la Restauració va deixar el

carlisme sense una part dels seus suports tradicionals. Bona part
del clero es va anar allunyant del carlisme i es va mostrar partidari
de la integració dels catòlics en el sistema canovista, com demostra
la incorporació del grup Unión Católica, dirigit per Alejandro Pidal,
al Partit Conservador.

L'any 1886, Vázquez de Mella va liderar un intent de modernitza-

ció del Partit Carlí, que va quedar reflectida en l'Acta de Loredan. La
seva proposta mantenia el caràcter catòlic i tradicionalista, així com
el compromís amb la recuperació dels furs, però acceptava el nou
ordre liberal-capitalista.

A l'altre extrem, el carlisme va patir l'escissió del sector integris-

ta o tradicionalista liderat per Ramón Nocedal, Aquest corrent tenia
a Catalunya personalitats de relleu, el clergue sabadellenc Fèlix Sar-
dà i Salvany.

IIPII Tema 7
+++W

La jerarquia eclesiàstica catalana, encapçalada pel bisbe Josep

Morgadesr va fer pressió sobre el clergat perquè abandonés eI car-
;isme. Així/ molts capellans, tot i mantenir la visió tradicionalista en
qüestions doctrinals, van renunciar a donar suport al carlisme insur-
rlcional i van acceptar la col'laboració amb el sistema liberal.
A partir del 1890, el carlisme va ser reconstituït amb l'aspiració
de convertir-lo en un partit de masses i organitzat en assemblees
locals, que rebien el nom de cercles carlins i que es van difondre per
tot Espanya. Amb el nom de Comunió Tradicionalista, el carlisme
va esdevenir un grup actiu d'oposició al sistema de la Restauració.
L'any 1896 va aconseguir deu diputats a tota Espanya.

3.3. El socialisme
L'arribada dels liberals al poder l'any 1881 va comportar una
certa permissivitat governamental, que es va complementar amb
la llei d'associacionisme, que Iegalitzava les associacions obreres.
Aquest nou context va afavorir les activitats del PSOE, que estava
liderat per Pablo Iglesias i era partidari de participar en l'activitat
política .

L'any 1886 es va començar a publicar E/ Socialista , l'òrgan d'ex-

pressió oficial del partit, que durant dècades va ser el vincle d'unió i
relació entre les agrupacions socialistes. El 1888 es va fundar a Bar-
celona el primer sindicat socialista, la Unión General de Trabajado-
res (UGT). Tanmateixf el creixement del socialisme espanyol va ser
molt lent: entre el 1888 i el 1899 el PSOE va passar de tenir 16 a 78
agrupacionsf i la UGT va augmentar el nombre d'afiliats de 3500 a
15 000.

El socialisme estava més arrelat a Madrid, Astúries i el País Basc,

però tenia pocs adeptes a Catalunya, on només hi havia onze agru-
pacions socialistes, tot i ser el territori amb més població obrera
d'Espanya. La forca de1 republicanisme federal entre les classes po-
Pulars i l'arribada de l'internacionalisme de caràcter anarquista van
Ocupar a Catalunya l'espai polític i sindical que en altres indrets
d'Espanya tenia el socialisme. Hi havia agrupacions socialistes im-
Portants a Barcelona' Reus i Mataró, on va ser elegit el primer regi-
dor Socialista català.
 ERA DEMOCRÀTIC EL SISTEMA DE LA RESÏAURACIÓ?
: Comprendre com el règim pacífic de la Restauració falsejava la
: voluntat popular a través del caciquisrne, el frau electoral i una
8 alternança de partits artificial.
El règim de la Restauració se sustentava en un sistema
ejectoral caracteritzat pel caciquisme, la corrupció electoral
j l'abstenció generalitzada, que f,,ilit,„, I, m..ip,I.,ió d,
les eleccions en benefici dels partits del torn.
El caciquisme es fonamentava en la influència sobre la
societat de determinades persones (cacics) que, servint-se
del seu poder i autoritat, inqu-I-en en el comportament dels
electors. Va tenir la seva principal fortalesa en el món rural/
tot i que també va actuar en el món urbà.
El procés de preparació de les eleccions començava amb
l'encasellat el Ministeri de la Governació emplenava les
caselles corresponents als districtes electorals amb els noms
dels candidats que el govern tenia previst que sortissin ele-
gits. Posteriorment, el governador civil de cada província
buscava l'acord amb els cacics per aconseguir ajustar els
resultats electorals a les instruccions rebudes del Ministeri de
la Governació.
Per aconseguir els resultats previstos en les eleccions es
recorria sistemàticament al frau electoral, és a dir, a un coR:
iunt de trampes que adulteraven els resultats electorals i qui
es coneix com a tupinada. D'aquesta manera, es manipula,
ven el cens –incloent-hi persones mortes o impedint a les vi_
ves votar– i les actes electorals, es compraven vots, s'incIoï©
vots falsos a les urnes i s'amenaçava 1lelectorat amb coacci_
ons de tota mena.
Aquest sistema va garantir el torn dinàstic durant el dar.
rer quart del segle XIX. En totes les eleccions al Co
dels Diputats, la suma de diputats conserva-
dors i liberals sempre va ser com a mínim
el 80% del total i el partit del torn al qual
corresponia governar va obtenir sem-
pre entre el 60% i el 65% del total de
diputats electes.
„,„';,.'„„*„„-„,„.' @
 LA CRISI D'ULTRAMAR (CUBA I FILIPINES

5'1' L'Imperi colonial espanyol

Des de 1824, Espanya només tenia les colònies de Cuba i Puerto
Rico' al Carib, i les Filipines i algunes altres petites illes al Pacífic

Cuba era la principal possessió, amb importants interessos I ne-

gocis espanyols i amb un gran flux d'emigracïó espanyola. La vida
econòmica de l'illa es basava en una agricultura de plantacio' que
conreava essencialment canya de sucre, cafè i tabac per a l'exporta-
clo Aquesta activitat constituïa una notable font d'ingressos per a
l'Estat i per a algunes empreses espanyoles.

La política aranzelària que imposaven els governs espanyols con-

vertia les illes en uns mercats captius. Obligades a comprar a ele-
vats preus els productes espanyols, fonamentalment el blat castellà
1 els teixits catalans, la legislació espanyola els dificultava l'exporta

clo cap a Europa o els Estats Units.

El cas de les Filipines va ser diferent perquè aquí la població es-

panyola era escassa i els interessos econòmics espanyols es basa-
ven en la producció de tabac i a ser una porta d'intercanvis amb el
contlnent asiàtic. L'illa estava controlada per un contingent de
l'exèrcit i tenia una gran presència d'ordes religiosos.

A escala política, aquests territoris rebien un tractament colonial

1 no tenien cap dret a enviar representants a les Corts espanyoles ni
a tenlr institucions de govern o a intervenir en l'elaboració de les
lleis que afectaven les illes.

5.2. El problema cubà

Al Conveni de Zanjón deI 1878 es van pactar mesures destinades

a facilitar la gradual autonomia cubanaf l'abolició de l'esclavitud i la
presència de diputats cubans al Parlament espanyol. A l'illa el sec_
tor més intransigent, oposat a les reformes i integrat en bona part
per espanyols i pels grans latifundistes sucrersr va formar el Parlido
Unión Constitucional, mentre que els grups més progressistes.

[ir::: 3aJ:;=1::iol Js partidaris de J'autonomia' van fundar el Partido

La Tajoria dels polítics espanyols eren contraris a concedir l'au_

t:nom-l7:. Cuba El mateix Sagasta, durant els governs liberals que
5,3, L'esclat de la guerra
L,incompliment dels compr?misos deI Con- DOC.3 LA GUI
r

Cat1anos
àicte cubà' Cocorojicoro
Paso Reül i
La insurrecciÓ s'inicià a la localitat de Baire

,:::M DEL RÍO

Illa de /
Joventu

ii1,igents militars'

Els intents d'Espanya per posar fi al conflicte 4/

van combinar el diàleg, en el cas del general
Martínez Campos, i una forta repressiÓr en el © I C_L

cas del general Weyler. Amb l'objectiu d'aïllar

\# batalla
els rebels, Weyler va obligar els camperols a
concentrar-se en uns pobles determinats i va A !oucb\:vdaec lgde
castigar els rebels presoners. La població civil ------- límit de provír
també en va patir les conseqüències, concreta-
d:n#bf capital de pra\
des en fam i epidèmies.

Espanya va enviar gairebé 200000 soldats a l'illa, molts dels quals

van emmalaltir o morir a causa de les malalties tropicals i la manca
de serveis sanitaris. Tot i l'elevat contingent, les tropes espanyoles no

van poder derrotar militarment els insurrectes cubans, molt més

adaptats a la lluita en zones tropicals i a la guerra de guerrilles.

A Espanyaf l'assassinat de Cánovas del Castillo, l'estiu de 1897,

va donar lloc a un imprevist canvi de govern. Sagasta, el nou presi-
dentI va iniciar una estratègia de conciliació: va destituir el general
Weyler i va decretar l'autonomia de Cuba, el sufragi universal mas-
culí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l'autonomia
aranzeiària. Amb tot' les mesures van arribar massa tard per con-
vèncer els partidaris de la independència.

5.4. La insurrecció filipina

El malestar
provenia del descontentament de la població amb els
mètodes de l'administració espanyola i l'excessiu poder dels ordes
religiosos, L'independentisme va originar la formació de la Liga Fill-
Pina' fundada per José Rizal el 18921 que exigia l'expulsió dels espa-
nyols i la confiscació dels seus latifundis.

La insurrecció es va iniciar el 1896 i es va estendre per la provln-

cia de Manila. El capità general Camilo García Polavieja va dur pt 9rT
me una política repressiva i va condemnar a mort Rizal a final,s_de1
1896 El nou govern liberal de 1897 va nomenar capità gener p1 Fer-
nando Primo de Rivera, que va promoure una negociació indirecta
amb els principals caps de la insurreccióf cosa que va donar com a
resultat una pacificació temporal de l'arxipèlag

LA GUERRA CONTRA ELS ESTATS UNITS I LA PÈRDUA DE LES ULTIMES
2 Maine1 ancorat a la badia de l'H 9v 7Ta. La negativa d'Esw.
F Comprendre les causes que van conduir a la intervenció dels
SJ
LU
FB
rn Estats Units en el conflicte cubà, a la derrota militar espanyola
0 i a la pèrdua de les últimes colònies de l'Imperi espanyol.
La política espanyola havia intentat evitar un enfronta-
ment amb els Estats Units. Per la seva banda, l'opinió públi-
ca i la majoria dels polítics estatunidencs eren favorables a
la intervenció militar a Cuba.
La insurrecció cubana va ser l'oportunitat per mostrar el
suport dels Estats Units obert als independentistes cubans. El
1897, el nou president McKinley, que enviava armes als re-
beis per via marítima, es va mostrar decidit a intervenir di-
rectament en el conflicte,
Els Estats Units van fer servir com a pretext lïexplosió i en-
fonsament, a principis del 1898, del seu vaixell de guerra
•
''-òN,*F
11
nya a renunciar a l'illa i a acatar l'ultimàtum esbhnidenc';
p;ovocar l'enfrontament entre els dos països. Com a exk:
sió del conflicte, aquell mateix any es va reprendre la insur
recció a les Filipines.
A Espanya es ,,,a subestimar el potencial militar dels Estats
Units/ que van destruir fàcilment la flota espanyola en dos
breus combats navals/ Santiago de Cuba i Cavite (Filipines)
Aquest desastre no va deixar al govern espanyol cap més
alternativa que demanar la pau.
El Tractat de París es va signar el 10 de desembre i Espa-
nya va cedir Cuba/ Puerto Rico i les Filipines als Estats Units.
Les últimes colònies al Pacífic es van vendre a Alemanya, d
1899, a causa de la impossibilitat de mantenir-ies i fer efec-
tiva la seva ocupació. Amb això es perdien les últimes restes
de 1lantic Imperi colonial espanyol a Amèrica i Àsia.
 1 LES CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI DEL 1898

= Tot i que la guerra va comportar notables pèrdues materi_

B
bJ
Comprendre l'impacte moral que va tenir la derrota del 1898
n als a la colònia, no fou així a la metròpoli, on va tenir fins i
sobre la societat espanyola i les conseqüències econòmiques,
e
De

socials i culturals que se'n van derivar.
La derrota en la guerra amb els Estats Units va resultar
humiliant per a tota la societat espanyola i va comportar
una commoció moral col-lectiva. L'impacte es coneix com el
"desastre del 98'ï i va despertar les consciències dels seus
contemWranis mostrant el panorama dlun imperi definitiva-
ment derrotat i d'un país en crisi.
El desastre va originar un profund pessimisme, que es va
plasmar en un grup de literats i pensadors, coneguts com la
Generación del 98 (Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Ángel
Ganivet, Ramón del Valle-lnclán, Antonio Machado...). Tots
ells van intentar analitzar el "problema d'Espanya" en un
sentit crític i van argumentar que, després de la pèrdua de
les últimes restes de l'Imperi espanyol, havia arribat l'hora
d'una regeneració moral, social i cultural del país.
tot algun efecte beneficiós a mitjà termini. Tanmateix/ els
efectes econòmics van ser greus a llarg termini perquè van
significar la pèrdua dels ingressos procedents de les colòni-
es, com també d'uns mercats preferents. D'altra banda/ la
tornada a Espanya de capitals cubans va ser l'origen de
nous bancs i va permetre la recuperació econòmica d'Espa-
nya en iniciar-se el segle XX.
El desastre del 98 també va posar en una situació molt
delicada el sistema de la Restauració i els dos partits polítics
del torn. La crisi va estimular també el creixement dels movï-
ments nacionalistes, sobretot a Catalunya i al País Basc, on
es va denunciar la incapacitat dels partits dinàstic..s.
La necessitat de renovació i regeneració del sistema polí-
tic i de la societat espanyola va ser àmpliament defensada
pel corrent regeneracionista, que va denunciar els defectes
del sistema de la Restauració
 CATALUNYA I LA GUÉRRA DÉ CUBA

8'1- Els interessos catalans a Cuba

Al llarg del segle XIX, les relacions dels catalans amb les colònies
que restaven després de la pèrdua de tot el continent americà es
van intensificar notablement, sobretot amb l'illa de Cuba, que es va
convertir en un gran centre d'atracció demogràfica i econòmica

D'una banda, milers de catalans, sobretot de localitats costane-

res (Vilanova, Sitges, Arenys, Mataró, Palamós, Begur, Roses..)' es
van traslladar a aquesta illa amb la intenció d'obrir negocis i fer for-
tuna. Uns quants ho van aconseguir i quan van tornar invertlren
força diners en propietats i empreses. Se'ls coneix com els "indians
i moltes de les cases que van construir a la seva tornada s'identifi-
caven per una palmera en record de l'ambient del Carib

D'altra banda, les relacions econòmiques es van incrementar

amb l'opció proteccionista de l'economia espanyola/ que va conver-
tir el mercat colonial en una zona privilegiada per als productes es-
panyols. L'Aranzel Cánovas i la derogació del tractat de comerç amb
els Estats Units (1894) van beneficiar notablement les exportaclons
catalanes, i l'illa de Cuba es va convertir en un mercat privileglat per
a la indústria tèxtil

8.2. Les diferents actituds davant la guerra

En esclatar el conflicte a Cuba, la majoria de les classes benes-
tants i les principals entitats econòmiques catalanes, sobretot el Fo-
ment del Treball Nacional/ volien defensar el darrer mercat colonial
a1 seu abast i van donar un clar suport a la política de guerra del go-
vern espanyol.
Les t...lasses popularsr que patien les conseqüències de l'injust
servei militar/ van mostrar un clar sentiment d'oposició a la guerra
que es va traduir en actituds pacifistes i antimilitaristes i, sobretot,
in el rebuig de les "quintes", en forma de protestes passives i l'in-
crement de pròfugs. Els federals van ser els únics republicans que
es van oposar frontalment a la guerra i que es van pronunciar a fa-
vor del dret dels cubans a decidir el seu destí. Així, Pi i Margall va
ser una de les poques veus crítiques amb la guerra i amb l'ambient
de patriotisme exagerat amb què es volia amagar els nombrosos in-
teressos que hi havia darrere el conflicte

Dins del catalanisme, inicialment van predominar els partidaris

de la política bèllica del govern espanyol1 tot i que a la seva premsa
(La Renaixensa i La Veu de Catalunya) es publicaven articles com_
prensius amb la causa dels patriotes cubans i es denunciaven els

:TTi 1 d:1o1:7i fa1:::=

===1
la7ntesI i11:eTnP :a s = n: fu J; hl=3:
rrd i= nIjaÓ

de,1? grups fatTlanistes van assenyalar que ja era massa tard i que

Wa bma7
8.3. Les conseqüències del 98
A Catalunya1 el desastre va tenir conseqüències immediates. En
p1 {:rr,,y ,,”'òmic, les exportaci.o,ns ca\alanes a. I” ”tïg”' ”lò-
eli::'van experimentar una reducció considerable i, a més/ s'havia de
::r front a l'elevat endeutament públic provocat per l'alt cost de la
=erra. De tota manera, la repatriació de capitals realitzada pels "in-
:ians" va moderar els efectes econòmics del 98
La repercussió política més immediata fou l'enfrontament amb el
primer govern de la postguerra, el conservador, presidit per Silvela,
arran de l'increment d'impostos per pagar els deutes de la guerra
(reforma de Vi\laverde). La reacció dels gremis de comerciants de
Barcelona fou negar-se a pagar i van protagonitzar l'anomenat Tan-
cament de Caixes de 1899. La resposta repressiva no va fer més que
incrementar la irritació contra el govern i els partits dinàstics.

Davant d'aquesta situació, sectors importants de la burgesia van

comencar a prendre consciència de la incapacitat dels partits dïnàs-
tics de la Restauració per desenvolupar una política renovadora i
van orientar el seu suport cap a noves formacions catalanistes, que
reivindicaven l'autonomia i prornetien una política modernitzadora
de l'Estat espanyol
Del tancament de caixes se'n derivà una entesa política entre les
entitats econòmiques, culturals i ciutadanes de Barcelona que s'ha-
vien mobilitzat contra el govern i els grups polítics catalanistes a fi
de crear una candidatura política per desbancar als partits dinàstics
a les eleccions de 1901. A Barcelona, i progressivament a tot Catalu-
nya, la crisi de 1898 va comportar la fi del torn pacífic i la irrupció
de noves forces a l'escena política-