mirmanda

34

Els no-llocs
de frontera Neus Arnal Dimas

La identitat, la història i la relació són tres elements que emmarquen la

fina distinció entre els llocs i els no-llocs. En les línies següents ens fixarem en
els no-llocs de frontera. Com es materialitzen avui en dia aquests espais, en un
principi, de transició? Prendrem tres elements d’anàlisi, la persona (identitat),
l’espai i el temps. Podríem determinar com es (re)produeix l’imaginari euro-
peu en el contacte amb l’alteritat en aquests espais? Iniciem aquest text amb el
que atorga tota investigació social: la trobada amb l’altre.

El contacte amb l’alteritat

Kapuściński (2006) deia: “de manera que al hombre siempre se le abrían tres
posibilidades ante el encuentro con el Otro: podía elegir la guerra, aislarse tras una
muralla o entablar un diálogo”. El periodista explicava la trobada amb l’altre a
través de la idea del mirall: l’altre és el meu propi reflex, la via amb la qual
puc conèixer-me a mi mateix (Kapuściński 2005). Per a ell, som el contacte que
NÚM. 12-13 2017-2018 • Pàg. 34-47

sorgeix amb, i a través de, l’altre. Podríem construir una identitat sense relaci-
onar-nos amb allò oposat, l’alteritat? Estudiar l’altre és estudiar-se un mateix,
utilitzar el propi patrimoni d’experiències per intentar conèixer les d’aquell,
una relació intrínsecament aporètica: voler ser subjecte i objecte d’estudi, tot
al mateix temps. No és aquesta una acció impossible? Seria com si un ull pre-
tengués mirar-se a si mateix.
 Potser, fruit d’aquest curtcircuit neix la necessitat de buscar diferències, i,

mirmanda
amb aquestes, ser capaços de desmarcar l’ego de l’alter. Reguillo (2002) ens in-
dica: “per pensar-se a si mateixes, les cultures europees requereixen de la pre- 35

sència d’un altre diferent i diferenciat”.1 En la mateixa línia, l’etnòleg Pouillon

(1998) escriu: “no classifiquem perquè hi hagi coses per classificar, sinó que al
classificar escollim (o inclús inventem) elements per a fer-ho”. Per a tots dos,
el fet de classificar o categoritzar indica un distanciament premeditat (potser
per necessari) de tal objecte/subjecte d’estudi. En aquest distanciament, s’es-
cullen (o es creen) diferències que justifiquen un “espai” que permet conèixer
l’objecte/subjecte des de “fora”, com l’ús de les cometes per part d’un escrip-
tor. Però, què fem al diferenciar? Com categoritzem?
Abans de diferenciar necessitem crear categories que justifiquin tal di-
ferència. La nostra herència lingüística indica que la paraula categoria, prové
del grec κατηγορία (katigoria) que neix del verb κατηγορώ (katigoro). Un verb
format per dos termes: κατα (kata), que significa ‘contra’, i άγορεύω (agorevo),
que significa ‘parlar públicament’, que, de fet, deriva de la paraula άγορά
(‘àgora’, ‘mercat’). D'aquesta manera, categoritzar significa, en origen, ‘par-
lar públicament en contra d’algú’, ‘acusar’, ‘atribuir, imputar alguna cosa a
algú’. En resum, categoritzar significa acusar algú en un espai públic.
Fixem-nos en l’ús de la paraula alien, d’arrel llatina i que significa ‘al-
tre’. El mot pren diferents significats en funció de l’espai on s’usa. La Reial
Acadèmia Espanyola no té entrada per al terme alien però sí que la disposa
per a extraterrestre, que significa, tant l’objecte com l’ésser, ‘que ve de fora la
terra’. Tot i així, alien com a alienígena, és utilitzat en freqüència de forma
verbal. En francès, en canvi, el mot significa ‘être venu d’ailleurs; extraterres-
tre’ i també ‘personne étrangère à un milieu; espèce animale ou végétale qui
apparaît dans un milieu qui n’est pas le sien’. D’aquesta manera, la definició
indica l’extraterrestre, la persona estrangera en un indret, i, finalment, aquella
espècie vegetal o animal que apareix en un ambient que no és el seu. Igual
que els hispanoparlants, la majoria de francòfons europeus utilitzen alien per
designar un alienígena, un extraterrestre. Finalment, el Cambridge Dictionary
indica dues definicions de la mateixa paraula. La primera: “a creature from a
planet other than earth” i la segona: “a person who lives in a country but is not a ci-
tizen”. Les dues definicions s’usen freqüentment per al mateix significat. Així,
Els no-llocs de frontera • Neus Arnal Dimas

el mot alien és utilitzat per les persones de parla anglesa tant per a designar un
1.  Reguillo, Rossana, Fear of an- extraterrestre com un no-ciutadà.
other: Communication, Power And
Representation In A Startled Contem- Des d’un punt de vista històric, Boia (1997) afirma: “cada cultura, cada
porary. <http://revistas.udem.edu.
co/index.php/anagramas/article/ època, cada generació, cada ideologia, s’expressa per la seva pròpia producció
view/1148/1116.Revistas.Udem. d’homes diferents”.2 Per a Augé, una manera de diferenciar el lloc del no-lloc
Edu.Co.> Medellín, 2002. Traducció
de l’autora. recau en la relació i la identitat dels individus que els practiquen. Determi-
2.  Boia, Lucian, Entre el ángel y la
bestia, Editorial Andrés Bello, San- nem, a partir d’ara, aquesta distinció.
tiago de Xile, 1997. Citat a: Reguillo
(2002). Traducció de l’autora.
 Els no-llocs
mirmanda

Segons Augé (2009), el lloc és un espai relacional, d’identitat i històric.

36
Per contra, un espai que no es pugui definir ni com a relacional, ni històric ni
d’entitat, definirà un no-lloc. L’autor, tot i remarcar la fina línia que separa els
llocs dels no-llocs, indica com, dins la modernitat (o supermodernitat, com ell
mateix l’anomena) els no-llocs es multipliquen. La metàstasis es (re)-produeix
en espais de circulació (aeroports, autopistes), espais de comunicació (panta-
lles, ones...) i, finalment, espais de consum (supermercats, estacions de ser-
vei...). Segons ell mateix, els no-llocs mostren tres característiques del moment
actual: l’acceleració de la història, l’empetitiment del planeta i la individualit-
zació dels destins.
Si bé Augé indica que la distinció entre els llocs i els no-llocs és relativa,
aquesta es basa, en un inici, en l’oposició entre el lloc i l’espai de Certau (1990).
Aquest distingeix entre el lloc i l’espai a partir del que s’hi genera. L’espai es
relacionaria amb el lloc, perquè seria un “lloc practicat”, un “encreuament
d’elements en moviment”. Augé exemplifica aquest moviment a partir dels
caminants que transformen l’espai a través del carrer geomètricament defi-
nit com a lloc per l’urbanisme. D’aquí deriven el lloc com a conjunt d’ele-
ments que coexisteixen en un cert ordre, i l’espai com l’animació d’aquests
llocs pel moviment d’un element mòbil. Però Augé ens indica que els no-llocs
no representen stricto sensu un espai en el sentit de Certau, sinó que el no-lloc
s’oposaria al lloc perquè seria un lloc “no practicat”. De fet, tots dos són més
aviat polaritats falses: el lloc no pot ésser mai completament esborrat i el no-
lloc no es pot acomplir mai totalment. Ambdós són antics gravats on es traça
sense pausa el joc de la identitat i la relació (Augé 2009).
Tal com s’indica en la introducció d’aquest text, fixarem l’atenció en tres
punts: l’espai, el temps i la identitat. Com veiem, l’espai és per a Augé un
element indissociable de l’anàlisi social. Per a l’antropòleg, els espais de la
modernitat són efímers i difícils de delimitar: l’espai aeri, l’espai publicitari,
l’espai verd o l’espai jurisdiccional europeu. Aquest últim adverteix de mane-
ra implícita la noció de frontera, però si extrapolem tal noció, del que es tracta
és d’un conjunt institucional i normatiu poc localitzable (Augé 2009).
Dins aquest espai format per un conjunt institucional i normatiu poc lo-
calitzable, i reprenent Reguillo i la seva anàlisi sobre l’establiment de diferèn-
cies, per a ella la diferència és sempre “una diferència situada”, és a dir, una
NÚM. 12-13 2017-2018 • Pàg. 34-47

diferència que només té sentit des del lloc on s’estableixen les fronteres que
l’emmarquen. Així, exposa: “pensar la diferència en aquests termes suposa
[...] que el lloc del pensament és estable i que poden ubicar-se, amb relativa
claredat, les fronteres que realment o metafòricament construeixen els marges
en què la identitat és capaç de situar la seva alteritat: pensem, per exemple,
en les fronteres nacionals com el «lloc» més paradigmàtic d’establiment de la
 diferència, ser «argentí», «uruguaià», és simultàniament afirmar una identitat

mirmanda
i desmarcar-se respecte a altres. I avui en dia, tot i el manteniment de les líni-
es divisòries entre nacions i malgrat també els brots neonacionalistes, [...] la 39

frontera nacional com espai «d’estabilitat» per marcar i desmarcar la identitat

és summament precari” (Reguillo 2002). Des de la seva visió, doncs, dins
aquests espais delimitats jurídicament, la nació deixaria de ser allò que em-
marca i desmarca, en el nostre temps, una identitat estable.
Per a Augé, els no-llocs designen dues realitats complementàries però
diferents. Primer, els espais constituïts en relació amb certs fins (transport,
comerç, oci). En segon lloc, la relació que els individus mantenen amb aquests
espais. Per a l’autor, és una relació basada en la contractualitat solitària. Dins
els no-llocs, es mediatitzen tot un conjunt de relacions que no apunten sinó
directament a aquest fi: crear una identitat compartida dels usuaris, de la cli-
entela, dels passatgers o els conductors de l’autopista (Augé 2009). Perquè,
dins aquestes infraestructures, tot està indicat, tothom segueix els mateixos
patrons. Es forja la contradicció: la que té a veure amb els individus (clients,
passatgers, usuaris, oients) no identificats, no socialitzats ni localitzats (nom,
professió, lloc de naixement, domicili) més que amb l’entrada o amb la sortida
d’aquests espais. I en aquests no-llocs, tal com ho expressa, el món es promet a
la individualitat solitària, a allò provisional i efímer, al paisatge... (Augé 2009).
D’aquesta manera, i a partir de l’anàlisi de l’espai d’Augé, podem en-
dinsar-nos, no tan sols a la finalitat de la construcció de l’espai, que ja hem vist
que és efímer, homogeni i, a vegades, aterritorial, sinó també a com es genera
la relació identitària d’un col·lectiu en qüestió dins seu mateix. Un element
característic del no-lloc és la pèrdua de la identitat en nom d’una homogene-
ïtzació dels usuaris d’aquest espai.
Immersos en espais que es desdibuixen i identitats que s’homogeneït-
zen al seguir uns mateixos patrons de conducta, què succeeix, llavors, amb
el factor temps? Perquè, tal com indica, els no-llocs es recorren i es mesuren
en unitats de temps. Però en aquests espais, els literaris, les rutes i els horaris
es troben en constant actualització, es viuen en present. En paraules seves:
“és com si l’espai estigués atrapat pel temps, com si no hi hagués una altra
història més que les notícies del dia o de la vigília, com si cada història indivi-
dual esgotés els seus motius, les seves paraules i les seves imatges en l’estoc
Els no-llocs de frontera • Neus Arnal Dimas

inesgotable d’una inacabable història del present”.3 L’instant s’amplifica. As-

setjats d’imatges, la tecnologia treballa sobre l’oblit, genera absències que no
3.  Augé, Marc Los no lugares: espa-
cios de anonimato. Antropología sobre són fisiològiques, sinó culturals (Virilio 1998). La pantalla forma part de la
Modernidad Ed. Gedisa, Barcelona,
2009. Traducció de l’autora. política de la desaparició, on “cultures tecnològiques dominants ens eliminen
4.  Virilio, Paul. “Un Urbanis-
ta y Pensador Francés Preocu- de nosaltres mateixos i dels altres, una pèrdua de sentit que no és tan sols una
pado por la Ficción del Movi-
miento.” El País. <https://elpais.
migdiada de la consciència, sinó un declivi de l’existència”.4 En aquest sentit,
com/diario/1988/04/07/cultu- Castells (1996) proposa el concepte timeless time i ens convida a reflexionar
ra/576367210_850215.html>. Barce-
lona, 1988. sobre les societats en xarxa. Aquestes promouen una pèrdua dels temps bio-
 lògic i social cap a un temps homogeni i globalitzat. Les nostres experiències
mirmanda

temporals, afirma, es desdibuixen en el ciberespai atemporal. Publicitat, oci,

40 imatge, llibertat i desplaçament, tots ells espais del no-lloc, on els subjectes,
els temps i els espais s’homogeneïtzen.
Com hem vist, per a Augé l’existència dels no-llocs és un fet indissociable
d’una acceleració de la història i l’empetitiment del planeta. Afirma, per això,
que “ja no hi ha anàlisi social que pugui prescindir dels individus, ni anàlisi
dels individus que pugui ignorar els espais per on transiten” (Augé 2009). Per
a Lefevre (1974), el capitalisme no solament es projecta en les empreses i el
mercat, també sobre l’espai i la indústria de l’oci. Les forces productives no es
poden definir tan sols amb la producció de béns en un espai determinat. L’ad-
quisició de la indústria de l’oci per part del capitalisme ha permès colonitzar
aquells espais que quedaven vacants: els espais naturals. A través d’aquesta
indústria l’espai es produeix (Lefevre 1974). Com diu l’autor: “és l’espai i per
l’espai on es produeix la reproducció de les relacions de producció capitalista.
L’espai esdevé cada cop més un espai instrumental”.5

Els no-llocs de frontera

L’existència d’un moviment, o un desplaçament, sembla intrínsec a la
definició dels llocs i els no-llocs. Per a Aristòtil, temps i espai estaven directa-
ment relacionats. Encara que avui en dia l’estudi del temps i l’espai sigui molt
diferent de les afirmacions del filòsof hel·lè, els seus arguments ens ajudaran
a construir aquesta anàlisi. Quan Aristòtil es demana què és el temps, acaba
argumentant que el temps és el número del moviment segons allò que ha estat
abans i allò que ha estat després (Vidal 2005). És a dir, per mesurar l’instant
es necessita l’existència d’un “pre-” i un “post-”. Construeix una analogia en-
tre ambdós elements al reduir-los a la seva mínima expressió. Per a Aristòtil,
l’instant seria del temps, allò que el punt és de l’espai. Ambdues reduccions
son efímeres, l’instant no dura, i el punt no té extensió. Tampoc no podem
afirmar que el temps es compongui d’instants i l’espai es compongui, tan sols,
de punts. Per tant, l’analogia entre els dos conceptes, tot i que compleix la seva
funció de similitud, i pel fet que un instant no dura ni tampoc un punt té ex-
tensió, estructura una noció límit en què s’anul·len les característiques pròpies
de tots dos. Per aquest motiu, i tal com indica Vidal (2005), instant i punt són,
alhora, unió i separació.
NÚM. 12-13 2017-2018 • Pàg. 34-47

De vegades Augé ens parla dels camps de refugiats, o bé les construcci-

ons de barraques provisionals, com a exemples també dels no-llocs de la mo-
dernitat. Entenem, com hem vist, que l’anàlisi de la (re)producció de l’espai
representa un eixamplament ontològic. En aquesta aproximació, però, i se- 5.  Lefevre, Henri, “La producción
del Espacio”, Papers. Revista de Soci-
gons Augé, no podem tan sols fixar-nos en la urbanització, l’arquitectura o la ologia, UAB-Redi, Barcelona, 1974.
fisonomia de l’espai, sinó que també cal veure la relació que en ells i amb ells <https://papers.uab.cat/article/
download/v3-lefebvre/pdf-es>
generen els individus. Què succeeix, dins els no-llocs on l’espai està dissenyat [Consulta: el 09/2018]
per impedir un moviment, una comunicació i una llibertat? Què representa

mirmanda
per a la individualitat? I el temps? Se seguiria, en aquests espais, tendint a
l’homogeneïtzació? 41

Com dèiem, la distinció del lloc i del no-lloc no es pot establir de manera
estricta. És clar que un cert moviment sempre succeeix dins un espai, sigui
una autopista, un aeroport o un camp de refugiats, o un cie. El que cal desco-
brir és, doncs, en primer lloc, com i quin és el medi, l’arquitectura d’aquests
espais, i, en segon lloc, com es generen dins seu aquestes animacions dels
elements mòbils.
L’antiga Presó Provincial de Las Palmas a Canàries, que constitueix un
dels espais paradigmàtics de la repressió i les tortures del franquisme i els pri-
mers anys de la Transició, és, avui en dia, el cie Barranco Seco. En la frontera
francesa, i tal com indica Pujol (2009), l’antic camp de concentració de Ribes-
altes, construït el 1938, que “s’ha mantingut com a lloc d’internament fins
fa poc, el propòsit ha estat el de preservar una part de les instal·lacions i eri-
gir un centre d’interpretació que tracti els diferents col·lectius que al llarg de
la història recent hi van ser reclosos: republicans catalans i espanyols, jueus,
harkis (durant el procés d’independència d’Algèria), immigrants sense papers
(fins a dates ben recents)”. Per tant, trobem, en ambdós casos i amb la finalitat
de la construcció de l’espai, la (re)creació d’espais de reclusió en moments
històrics diferents. Com ens indica Augé, els no-llocs es recorren i es mesuren
en unitats de temps. L’instant s’amplifica. Si l’existència de l’instant, segons
Aristòtil, demana l’existència d’un pre-temps (instant abans) i un post-temps
(instant després), però el temps no es pot analitzar sense un moviment, què
succeeix llavors amb aquelles persones que romanen en un mateix espai “de
transició”?
Què succeeix llavors amb la identitat? Tot desplaçament —sigui forçat o
voluntari— d’una persona altera tant la seva identitat com els seus elements
espaciotemporals. És una relació òbvia, ja que està basada en el mutualisme.
En una autopista, un aeroport o un camp de refugiats, l’individu respon a les
mateixes imatges, els mateixos codis, el mateix camí, el mateix ordre. Però en
alguns no-llocs de la modernitat, hom s’identifica amb una targeta de crèdit,
un boarding pass, fet que li atorga un moviment, un trasllat. En d’altres, però,
identificar una identitat —basada en la nacionalitat— o la falta de documents
Els no-llocs de frontera • Neus Arnal Dimas

identificatius —o no vàlids per al país que rep— emmarca la persona a ro-

mandre dins un espai tancat on s’instrumentalitza el temps, per tant allarga
el temps del moviment. Per als uns, llavors, s’expandiria el temps en una con-
tracció de l’espai, mentre que, per a uns altres, es contrauria el temps en una
expansió de l’espai. En ambdós casos, però, la identitat és singular, sense rela-
ció i abocada, tal com indica Augé, a la solitud i a la similitud. En els no-llocs
fronterers, tot i això, l’alter romandria estancat en l’instant, sense cap temps
abans ni després, sense cap pre-temps ni post-temps. Un instant en un punt.
 Aristòtil també deia que el temps no és un element substancial, és a
mirmanda

dir, un factor independent de l’ànima. Per a ell, el temps és la determinació

42 d’aquells elements que comporten un moviment. O, de fet, “la potència que
té l’ànima per numerar i la potència que el moviment té perquè el numerin”
(Vidal 2005). Per tant, sense una ànima capaç de mesurar el temps, aquest
no existiria. La manca de representant jurídic i una traducció de qualitat, la
manca d’accés per part d’observadors externs a aquests espais de reclusió, la
falta de garanties socials, viscudes dins un camp de refugiats, un cie, un ceti
o bé en les mateixes tanques de Ceuta y Melilla, en mesures i distribucions di-
ferents, representen aquesta manca d’ànima, incapaç de numerar ni el temps,
ni el moviment: persones anònimes dins un espai i un temps anònims.
Aquesta negació de l’alteritat és allò que aquests no-llocs de frontera
pretenen i aconsegueixen transmetre. Algunes antigues presons on hi havia
presos republicans durant el franquisme i la transició són utilitzades com a
centres d’internament d’estrangers. L’arquitectura, és a dir, l’objecte material,
el disseny, igual que la relació generada entre els individus, els elements mò-
bils, roman. El Duty free de l’aeroport és per a segons qui el Duty free generat
dins el cie: un espai “lliure d’impostos”, “lliure de deure”.

Trans-
El prefix trans- té més d’un significat, raó per la qual ofereix un gran
marge d’interpretació. De fet, a vegades és difícil delimitar a quin fa referèn-
cia, ja que ens pot indicar tres espais diferents: “de l’altre costat de”, “a través
de” i “més enllà de”. Intentem exemplificar-ho. Imaginem que una dona vol
creuar d’un punt a a un punt c i on la variable b és un riu. Amb els prefixos
pre- i post- seria fàcil. Si la dona es troba a a, seria el punt pre-riu, si és a b, dins
el riu, i si és a c, en el punt post-riu. Però quines implicacions tindria utilitzar
el prefix trans-? Pot romandre a “l’altre costat del riu” (c), “a través del riu” (b)
i “més enllà” (una altra vegada a c) del riu, i tot, al mateix temps? Si fos possi-
ble, aquest subjecte romandria, lingüísticament, en diversos espais al mateix
temps.
Prenguem la paraula trans-nacional. L’element principal és “nacional”,
transnacional, llavors, voldrà dir “més enllà” d’allò nacional?, “de l’altre cos-
tat” d’allò nacional? o “a través” d’allò nacional? És difícil respondre o ha-
ver de triar tan sols una opció. Potser l’única manera de representar-ho seria
NÚM. 12-13 2017-2018 • Pàg. 34-47

a través de la potència matemàtica: a∞. D’acord amb la qual, i reprenent el

transnacionalisme, nacionalisme seria a, i el prefix trans-, la potencialitat de
representacions que no afectessin els seus components inicials.
Els prefixos pre- i post-, d’aquesta manera, relegarien els temps i els es-
pais de transició. El prefix trans-, en canvi, utilitzaria els límits de l’espai (des
de, a través de, i més enllà de) i el temps (ja que no podem estar en tres llocs
en el mateix instant) i els resignificaria.
 Il·legals

mirmanda
L’any 2014, el ministre de l’Interior del govern del Partit Popular d’Es-
43
panya, Jorge Fernández Díaz, es preguntava que si un immigrant travessa la
primera tanca en territori espanyol i s’entén que es troba dins Espanya, per
què es va col·locar una segona i una tercera tanca? I prosseguia: “tinguin sentit
d’Estat i després emetin una opinió”. Però, i si traspasséssim el “sentit d’Es-
tat” i veiéssim més enllà dels marges que ens delimiten? Potser, un sistema de
dominació i explotació, tant de la naturalesa com de l’individu a escala global,
no pot tenir solucions nacionals.
En la història de la creació de l’Estat, De Lucas (2013) adverteix de la
falsedat de la identificació de la comunitat nacional dels estats moderns amb
la comunitat cultural de cadascun. És a dir, la confusió del demos amb l’etnos.
Segons ell, aquest fet va imposar la negació del pluralisme cultural que ja exis-
tia a l’interior del territori. D’aquesta manera, s’assimilaven o s’eliminaven
aquelles poblacions amb peculiaritats lingüístiques o culturals diferents: les
minories. Per a Ferrajoli (2014), hi ha una ambivalència entre els drets fona-
mentals i la seva realització dins els límits estatals a través de la ciutadania.
Tot i que els primers (exceptuant els drets polítics), van ser proclamats com
a universals, des de la Declaració de 1789 aquesta “universalitat” ha acabat
essent subjugada dins els marges estatals. Des que van ser proclamats univer-
sals, la distinció entre l’home i el ciutadà no generava cap problema. Potser
perquè no s’esperava que persones del “tercer món” arribessin a Europa, i
en aquesta arribada, haver de prendre aquests drets, literalment. Tot i això, i
d’acord amb el jurista, les migracions han donat llum a aquesta antinòmia i,
en realitat, “en els dos últims segles ha succeït l’oposat, és a dir, la invasió i
la colonització de la resta del món per part dels europeus”.6 Marshall (1998)
estipula que la ciutadania era un nexe, però avui en dia la ciutadania ha deixat
de ser el fonament de la igualtat. El terme ha estat fracturat en diversos estatus
per tal de legitimar una ciutadania no plena per a certs habitants: amb permís
de residència, permís de residència i treball, amb protecció subsidiària o inter-
nacional, amb estatut de refugiat, en procés de determinació d’estat (i Estat),
indocumentats, en situació administrativa irregular, sense papers, il·legals,
etc. Així, la ciutadania funcionaria com a privilegi per a alguns i font d’exclu- Els no-llocs de frontera • Neus Arnal Dimas

sió o discriminació per als altres (Ferrajoli 2014). Per a Ph. Cole (2016) ens
trobem actualment en la disjuntiva entre la lògica liberal per als ciutadans, i la
lògica colonial per als no ciutadans que hi habiten. I per a Standing (2014) el
ciutadà es converteix, segons aquesta mateixa lògica liberal, en un denizen, un
ciutadà a qui se li “encongirien”, i se li “ensorrarien”, els drets civils, culturals,
socials, polítics i econòmics.

6.  Ferrajoli, Luigi, La democracia a

través de los derechos, Trotta, Madrid,
2014.
 Resiliència transnacional
mirmanda

La resiliència és la capacitat que té un sistema, subjecte a algun tipus

44
“d’estrès” o canvi profund (no necessàriament negatiu), per regenerar-se a si
mateix sense alterar substancialment la seva forma i funcions en una anomena-
da “conservació creativa”. Un fet que no s’allunya gaire del significat del prefix
trans-, referit a la potencialitat d’opcions que no alteren els seus components
inicials. Per als estudiosos de la resiliència, el repte és estudiar les retroalimen-
tacions dels elements que formen un sistema. Aquestes retroalimentacions en-
tre elements tendeixen a dues dinàmiques: en primer lloc, aquelles que causen
vulnerabilitat al sistema; en segon lloc, aquelles que enforteixen la resiliència
del sistema. Prenent com a perspectiva d’anàlisi la resiliència, el canvi constant
s’oposa a l’equilibri, i la relació dinàmica, a l’articulació estàtica.
La preocupació per la influència de les persones migrades dins un estat
nació determinat dificulta aproximar-se al paper transformador d’aquests es-
tats en la reestructuració dels llocs. (Solé, Parella & Cavalcani 2008). Una
mirada transnacional dota l’individu de capacitat d’estructuració i ajuda a
veure més enllà del simple ciutadà o de l’immigrant. Busca, indaga, entén la
possessió d’un poder capaç de modificar dinàmiques comunitàries en espais
diferents al llarg del temps i, fins i tot, romandre, d’alguna manera, al mateix
temps, en dos espais diferents. La globalització i el desenvolupament de les
tecnologies de la informació i de la comunicació, igual que la proliferació dels
no-llocs, ofereix la possibilitat que el procés migratori no representi una rup-
tura total, encara que en gran mesura sí que sigui gradual, amb el país de nai-
xença. Segons Faist (2000), allò transnacional constitueix un espai social que
transforma tant fenòmens de gran abast dins un món contemporani com pro-
cessos microsocials que involucren el migrant i la seva comunitat. El transna-
cionalisme neix a partir d’un nucli inicial, format per xarxes migratòries com-
plexes, que creix entrellaçant contactes més enllà de les fronteres. D’aquesta
manera, el procés de transformació implica el reconeixement i la repercussió
en més d’un espai i d’un temps determinats. De fet, l’espai pren un caràc-
ter d’anàlisi més social i menys territorial, ja que suposa un espai imaginari
format per un sistema de relacions no definides geogràficament, “on es dona
lloc a una forma de vida amb els seus propis paràmetres cognitius, afectius
i culturals”.7 Les relacions intersubjectives es relacionen amb una gran vari-
etat de lligams en els àmbits social, polític i econòmic. En aquesta relació es
NÚM. 12-13 2017-2018 • Pàg. 34-47

modifica l’ordre simbòlic, cultural i identitari en diferents graus i nivells. Es

tracta, doncs, d’una topografia social, un camp de relacions estès més enllà
dels límits geogràfics o estatals.
L’espai físic (situat) també es modificaria a través de les pràctiques
transnacionals. Cases de canvi, locutoris, nous comerços, remeses, etc. De fet,
Schiller (1992), qui estudia el transnacionalisme en l’estudi de les migracions,
7.  Bobes, Cecilia, Debates sobre trans-
indica que està en estreta relació amb el capitalisme, font que (re)configura nacionalismo, Flacso, Mèxic, 2012.
 l’organització del poder i la identitat. De fet, creu que les migracions trans-
mirmanda

nacionals estan “necessàriament connectades a les condicions canviants del

46 capitalisme global i han de ser analitzades dins el context de les relacions
globals entre capital i treball”.8 La perspectiva transnacional preforma les ca-
tegories hegemòniques de la identitat, que no tenen en compte que aquesta és
fluida, múltiple, canviant i contextualitzada (Schiller 1992).

Conclusions
Ferrajoli (2014) ens indica que actualment es desmantellen els fonaments
de la democràcia política i de l’estat de dret a causa, majoritàriament, de l’aug-
ment del poder polític i econòmic financer supranacional o transnacional. Per
al jurista, aquests poders escapen del poder polític nacional i dels ordena-
ments estatals. D’aquesta manera, es trenca el nexe entre la democràcia i el
poble, i entre el poder i el dret. La representació política i la primacia de la llei
produïda per institucions representatives nacionals trontolla.
L’obertura que comporta democratitzar l’espai públic implica que el ma-
teix espai es transformi. Places, col·legis, hospitals, etc., escenifiquen l’inevi-
table contacte amb l’altre. Aquests llocs permeten a l’altre (l’alien?) sentir-se
l’estrany, al mateix temps que determinen, dins el lloc mateix, l’alteritat. Tal
com afirma Reguillo (2009), permeten emmarcar, al mateix temps que desmar-
car, una identitat respecte de l’altre. En aquesta proliferació dels no-llocs de
la modernitat, l’emergència de nous altres i noves categories per pensar-los
i anomenar-los és imperant i, per aquest motiu, l’espai públic és el labora-
tori d’experimentació de la democràcia i la identitat. Reguillo (2009) indica:
“aquest espai públic expandit, és a dir, global, trastoca la idea del «salvatge»
(tant interior com exterior) a l’introduir i fer circular «noves» representaci-
ons sobre l’alteritat. El cas paradigmàtic: el del terrorisme. En l’espai públic
expandit, l’altre (terrorista) adquireix un nou rostre, un llinatge, una estètica,
una corporeïtat que amenaça l’estabilitat del nou món global. [...] Aquest gran
altre reorienta i expandeix el sentit d’una normalitat davant l’alteritat mons-
truosa que no pot ser continguda dins els límits nacionals”.9 L’espai públic, és
llavors, un laboratori sociològic on la potència i el risc comparteixen escenari
(Reguillo 2002).
Potser s’oblida que la democràcia, de la mateixa manera que la identitat,
existeixen in fieri és a dir, en procés de fer-se o fent-se. D’aquesta manera, obvi- 8.  Citat a Solé, Carlota; Parella,
NÚM. 12-13 2017-2018 • Pàg. 34-47

em que la nostra pròpia naturalesa és transitòria. La febre homogeneïtzadora Sònia, i Cavalcanti, Leonardo, Nue-
vos retos del transnacionalismo en el
d’identitats, si bé amb diferències abismals, arriba tant als camps de refugi- estudio de las migraciones, Ministerio
de Trabajo y Asuntos Sociales, Sub-
ats com als espais de Duty free. L’estancament del moment present, l’instant, dirección General de Informacion
Administrativa y Publicaciones, Ma-
l’ara, s’emmarca, tant aquells permanentment connectats com aquells que drid, 2008.
9.  Stolke, Verena, “¿Es el sexo para
“esperen” una resolució administrativa. el género lo que la raza para la etni-
Segovia (2014) ens diu que “la Unió Europea està abdicant quan hauria cidad... Y la naturaleza para la
sociedad?”, Política y Cultura, núm. 14
de ser, justament, el dic de contenció enfront de totes les tendències de deva- (2000), pp. 25-60.
 luació del contingut substancial [de la declaració] dels drets humans [...]. Una

mirmanda
cosa que hem aconseguit articular, no podem fer marxa enrere de manera tan
absolutament degradada”.10 I continua dient que el dret i les males praxis del 47

dret orienten la ciutadania cap allò que es critica: la xenofòbia, el racisme, la

discriminació, la segregació, etc. I en aquesta demanda no posa l’èmfasi en
les necessitats, sinó en els interessos de les persones. Per tant, aquestes males
praxis el que reforçarien seria la vulnerabilitat del sistema i no, com veiem en
línies anteriors, la seva capacitat de resiliència.
Potser hem oblidat, tal com indica Maldonado (2002), que “si no donem
a l’altre, no hi haurà subjectivitat pròpiament parlant, i que si no rebem de
l’altre, no hi haurà racionalitat ni conceptes. La subjectivitat, la raó i l’ésser
mateix, deuen la seva existència a un moment trans-ontològic. Allò trans-on-
tològic no és, doncs, simplement, una realitat paral·lela a l’ontològica, sinó
que li serveix de fonament”.11
Reguillo (2002) exposa: “els segles d’història acumulada semblen haver
estat insuficients per superar la por a l’altre, i la pregunta que això atorga és
si avui estem simplement enfront de la reedició de vells temors, que arriben
a una dimensió planetària, només gràcies a l’expansió i l’acceleració tecnolò-
gica i al triomf de la globalització neoliberal com a relat inevitable. Dit d’una
altra manera, la pregunta és si les espases han estat substituïdes per aeronaus
mortals, els cavalls de Troia per visats apòcrifs, la ciutat per compostos de
laboratori, i la batalla cos a cos, per la maquinària d’una guerra encoberta, i,
en el fons, la disputa és una versió que manté, en substància, la permanència
de la suposada homogeneïtat comunitària davant l’amenaça de l’heretge, el
dissident, el boig, l’estranger, l’anòmal, l’altre diferent. Canvia la tecnologia i
roman el conflicte humà?” (Reguillo 2002).
Si l’historiador Lucian Boia té raó i podem treure conclusions d’una cul-
tura a través de com (re)produeix l’alteritat, m’atreviria a afirmar, i d’acord
amb Segòvia, que vivim en una societat que nega la paraula i que, per tant,
no sap escoltar. Augé ens diu que “no és l’alteritat la que posa la identitat en
crisi. La identitat està en crisi quan un grup o una nació rebutja el joc social de
la trobada amb l’altre” (Augé 2009).
A través de la generació de categories per part del subjecte situat, es bus-
quen diferències que permetin distanciar-se de l’altre, i així aquest altre es
Els no-llocs de frontera • Neus Arnal Dimas

converteix en objecte. Aquest distanciament en la trobada de l’altre potser és

10.  Segovia, Luis, Expulsiones en necessari, el problema recau, però, tal com indica Lévinas, en l’ètica d’aquesta
caliente: inmoral e ilegal, vídeo Solidari-
dadtv: <https://www.youtube.com/ trobada. Per a ell, ja estaríem, d’entrada, tocats per l’altre. No som el contacte
watch?v=kIMorDw-DOg Madrid,
2014>. que neix amb l’altre i gràcies a ell? Podríem potser, a través del diàleg, escoltar
11.  Maldonado-Torres, Nelson.
“Sobre la colonialidad del ser: contri- les veus de l’altre costat i ser capaços d’anar més enllà d’aquest projecte fallit de
buciones al desarrollo de un concep-
to”, Decolonial Translation. <http://
modernitat? I, allunyant-nos de les dualitats, en lloc de veure l’altre com un
www.decolonialtranslation.com/es- no-jo, veure’l com a un altre jo, un alter ego. És cert que això potser trasbalsa,
panol/maldonado-colonialidad-del-
ser.pdf>. Carolina del Nord, 2003. però trans-forma.