T5.

LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA I CATALUNYA

LES ARRELS CATALANES DEL COP D’ESTAT
A mitjans del 1923, la burgesia representada en part per la Lliga estava amenaçada. D’una
banda pel sindicalisme i al mateix temps també pel desbordament polític. Es veu derrotada a
certs barris en les eleccions municipals per la força nacionalista que li feia ombra, Acció
Catalana. La burgesia va veure llavors efectiu fer un cop s’estat amb una dictadura per acabar
amb Acció Catalana. Altres forces com l’exercit també volien la dictadura ja que es volia fer un
informe sobre el desastre d’Annual i es provaria que hi havia hagut incompetència i corrupció.
Hi havia una investigació en marxa, l’expedient Picasso, oberta per investigar el que havia
passat. El rei també veia que l’informe el podia esquitxar.
D’altra banda els terratinents espanyols, l’oligarquia també veia que l’antiga fórmula del
bipartidisme ja no funcionava, i és per tot això que sorgeix Primo de Rivera.
El cop d’Estat es produeix a Barcelona. Sectors de la burgesia havien sondejat a Primo de
Rivera que es van intensificar l’estiu de 1923. Primo de Rivera es va deixar estimar per l’alta
burgesia. Intel·lectualment no era molt llest i en les tertúlies sembla que oferia una visió
oberta de la causa diferencial catalana. Així es va establir una mena de compromís o entesa
entre Primo de Rivera i l’ala dretana de la Lliga. Puig i Cadafalch com a figura més forta. A canvi
de concesions descentralitzadores, que no es van concretar van dir que donarien suport al cop
d’estat. Igual que amb Polavieja el 1898 van veure que aconseguirien a través de sables el que
no s’havia aconseguit al Parlament. Del 12 al 13, 14-15 es va fer el Cop d’Estat, el rei no va
donar suport al govern i aquest va dimitir.
El 14 de setembre Puig i Cadafalch visitava la Capitania on estava Primo de Rivera i al sortir
deia paraules on es veia el compromís amb Primo de Rivera. El 15 de setembre el rei crida a
primo de Rivera i aquest marxa de Barcelona a Madrid entre vítores.
La Lliga aquella nit publica “estan apunt d’acabar-se les províncies”. És a dir, tothom creia amb
aquell Cop d’Estat. Cambó però no s’ho va creure. En aquella data s’ho va fer venir per estar
lluny, en un creuer a Anatolia.
El 16 de setembre de 1923 el rei li va atorgar el poder. El 18 de setembre surten els primers
acords publicats al diari oficial. El primer acord era: Real Decreto ley para la represión del
separatismo. Es va fer evident que els havia enganyat a tots.
Va fer prohibicions com posar banderes que no fossin l’espanyola. Es prohibia escriure o parlar
català en actes oficials. No va entendre el desaire dels burgesos catalans que després de ser
ridiculitzats li van tancar les portes. Des de principis de l’any 1924, les relacions de la dictadura
i el catalanisme es van trencar. Va dissoldre els governs de la Diputació i va posar al front de la
Mancomunitat a Alfons Sala Argemí, empresari tèxtil terrassenc, amic del rei i que pertanyia a
la Unión Monárquica Nacional. Va fer que s’acabés amb el catalanisme de la Mancomunitat.
Tot i el seu espanyolisme, el 25 de juliol de 1925 quan Primo de Rivera va intentar dissoldre la
Mancomunitat ell es va queixar. Al cap d’uns anys el rei el va fer comte d’Egara. La Unión
Monárquica Nacional es va transformar en la Unión Patriótica Española, partit únic.
Del 1923 al 1925 l’obra de la Mancomunitat es veu desvirtuada però tot i això l’acaben
desmantellant. El col·legi d’advocats també va trencar amb el règim així com l’església catalana
que també va patir repressió i es va sentir agredida.
Van destituir als mestres de la Mancomunitat. La manca d’entesa entre el règim i Catalunya va
anar més enllà.

1
La topada va ser amb altres grups o sectors que tot i semblar que es sentirien identificats amb
el régim no va ser així com va ser el cas del Col·legi d’Advocats perquè l’annuari havia de ser en
castellà.
En relació a la llengua no va aplicar una política de persecució com la de Franco. Es van donar
certes prohibicions que en qualsevol cas no la van fer perillar tot i que ofenien. Molta gent que
fins el 1923 llegia en castellà ara es passa al català com a acte de rebel·lió. Aquest fet va fer
créixer la venda de llibres en català.
La premsa, tot i que sota censura, va continuar i es van editar noves capçaleres.
Les forces polítiques catalanistes, com Acció Catalana i La Lliga van pensar que duraria poc ja
que era un règim incoherent i feble que cauria per si sol. Aquestes organitzacions van fer
gestos en l’àmbit cultural, es van moure per la Societat de Nacions per incloure Catalunya
entre les noves nacions a protegir, Jocs Florals s’organitzen a Toulousse, 1927 intel·lectuals
castellans fan exposició del llibre català per donar suport i que el règim no parlés en el seu
nom.
Altres organitzacions son més expeditives com els projectes de 1925-26 que pretenen matar al
rei i si poden a Primo de Rivera. S’anomenen Bandera Negra i pretenen posar un explosiu en
un tram de via del Garraf al pas del convoi del monarca. Al no tenir experiència armada no es
porta a terme. S’arresta als organitzadors en una fase incipient i son sotmesos a consell de
guerra “Complot del Garraf”.
Un altre intent d’acabar amb el règim el protagonitza Macià. Busca aliats a Paris on el 1925
troba a joves pròfugs de l’exercit. Va a Rússia on és introduït per Andreu Nin per buscar
finançament però no té exit. Imitant el finançament dels irlandesos del Sinn Fein, edita làmines
a mode de deute intern “Emprèstit Pau Claris” (en la mitologia primer president de la república
catalana). Aconsegueix un milió d’euros amb els que financia “El Complo de Prats de Molló”. A
Paris contacta amb el grup antifeixista “Legió garibaldí” volia entrar a Catalunya i a Olot
proclamar la República Catalana.
EL MOVIMENT OBRER SOTA LA DICTADURA
Hi va haver repressió contra la CNT i protecció vers la UGT. Va ser el sindicat del règim. Al tenir
el monopoli el creixement de la UGt va ser força important. A Catalunya la realitat sindical no
era igual, la CNT a Catalunya sortia d’una guerra social, el 1923 estava dessagnada i decapitada
fet que li va impossibilitar reaccionar davant del cop d’estat. L’octubre de 1923 “Solidaridad
obrera” el diari de la CNT es va auto clausurar. Els sindicats de Barcelona es van autoclausurar
també. A les comarques alguns sindicats van seguir funcionant dins de la incongruència del
règim, com en el cas de la CNT a Girona que va poder seguir funcionant.
Van tenir en clandestinitat dirigents moderats, van perdre molts afiliats. No van fer accions
violentes. Buenaventura Durruti o Escaso es van exiliar. La CNT clandestina seguia en grups
d’afinitat, l’estiu de 1927 a la platja del Sader de Valencia es va fundar la FAI (Federación
Anarquista Ibérica). La FAI no era una excisió de la CNT. Era una organització pensada per
funcionar dins de la CNT. Per vetllar que dins de la CNT no es convertís en un sindicat i prou.
Que no només s’ocupés de temes de treball. Havia de ser l’eina per fer la revolució, no volien
que sota el pes de la massa d’afiliats es convertís en un sindicat de només temes laborals.
La relació entre FAI i CNT es deia la “trabazón” enganxar dues peces. Volia dir un lligam
irrompible. La Fai tenia les idees molt clares. En aquests primers moments de la seva creació
no té cap efecte pràctic però a partir de la caiguda de la dictadura als anys 30 sí.
UGT A CATALUNYA

2
1923 = 5.800 afiliats
1930 = 25.000 afiliats
1931 = 16.000 afiliats afiliats
La feblesa de la UGT va fer que Sindicatos Libres creixés fins els 100.000. no volia dir que
aquests s’identifiquessin amb les seves idees ja que es van passar a la CNT tan aviat va caure la
dictadura. Els obrers de tradició cenetista canvien de carnet. Un obrer de cultura cenetista
sabia perfectament el que volia dir ser d’un o d’altre però els comprometia més ser de la CNT
amb cultura àcrata. El 1930, 100.000 obrers dels Lliures es van passar a la CNT sense retret. La
petita novetat en quan a l’obrerisme és l’aparició d’un comunisme autòcton, català. A Europa
el naixement dels partits comunistes es va fer als anys 20 per escissió dels socialistes. Crisis
terceristes = III Internacional. A Espanya aquesta crisi va ser peculiar, el PSOE va experimentar
dues excisions, primer uns van marxar del PSOE per ser bolxevics i al cap d’un any o dos van
marxar uns quants més. Un Partido Comunista Español i el
La Internacional els va unir. Partido Comunista de España.
El PSOE a Catalunya no tenia gaire seguiment, era un opuscle. Per tant l’escissió catalana no va
tenir importància, eren unes poques dotzenes de persones.
1924 va ingressar un nucli de comunistes catalans que provenia de la CNT, recordem que en
aquest sindicat no eren homogenis s’hi apuntava gent diversa amb intenció d’un dia fer la
revolució. El règim bolxevic els va enlluernar i una delegació va anar allà per veure com ho
feien. La CNT era antiestadista i no es va deixar seduir per un sistema on l’estat era l’amo de
tot. Això era del tot incompatible amb la cultura àcrata. Una petita minoria si que ho creia i ho
veia com l’únic model. Aquesta gent havia creat Comitès Sindicalistes Revolucionaris com
Andreu Nin (mestre) o Joaquim Mauri. Van animar als comitès i es van unir al Partido
Comunista i ho van fer sota el nom de Federació Comunista Catalano – Balear, que formalment
pertanyia al PCE però no tenien el mateix nucli.
1928 = Ateneu enciclopèdia popular, la versió dels menestrals. La Dictadura va fer que la gent
s’hi apuntés sobretot molts mestres. Va aparèixer un petit nucli que va crear el Partit
Comunista Català sense cap mena de relació amb el PCE. Jordi Arquer principal.
1930 = FCCB va trencar amb PCE i es va fusionar amb PCC i va néixer el Bloc Obrer i Camperol
(BOC) amb Joaquim Mauri, Andreu Nin i Jordi Arquer.
Andreu Nin havia estat a la URSS abans de la purga de Stalin. Al llarg de 1930 va tornar amb la
família a Barcelona. Nin no va ingressar al BOC però des de el punt de vista de discurs i
programa va ser original i pare del POUM al 1935.

CAIGUDA DE LA DICTADURA.- no te arrels catalanes sinó que es dona per la continua

improvització del règim. La precarietat va erosionar el règim. Va tenir la sort de coincidir amb
una època de bonança però no va poder superar la crisi del 1929. La cotització de la pesseta
anava a la baixa. Primo de Rivera va fer una mala gestió de la moneda perjudicant al comerç.
Va ser criticada pels poders fàctics, (cal pensar que la burgesia ja no tenia l’amenaça de la
CNT), els mateixos que l’havien posat en el poder però que ara es veien perjudicats.
Dins de l’exercit, el 1923 hi havia present el desatre marroquí però en aquests anys ja estava el
tema enterrat i el protectorat marroquí s’havia pacificat. Ab el Kim va considerar que els
espanyols no eren un problema i va atacar a França. Els interessos francesos eren molt grans,
es va fer una aliança hispano – francesa la tardor de 1925 i van atacar a Lucemas el 1926, Ab el
Kim es va unir a França i es va pacificar. L’exercit estava content. Primo de Rivera ja no era útil i
a més estava barallat amb alguns sectors de l’exercit. També el rei que el 1923 havia acceptat

3
la dictadura ara veia que la popularitat del dictador anava de baixa, va pensar que potser si
queia la monarquia es podia veure arrossegada. Així que es va distanciar. El 1930 el rei a finals
de gener es creu que li va dir a Primo de Rivera que calia que marxés, ell considerava que havia
de ser l’exercit qui li demanés marxar. Primo de Rivera va demanar als capitans generals i
aquests li van respondre que ells estaven al costat del rei sense fer costat al dictador.
“El rey lo habia borboneado” = fer intrigues i maniobres per fer-lo fora. Finalment el 30 de
gener es va produir la seva dimissió, va marxar a Paris on va morir uns mesos més tard de
causes naturals.

4
TEMA 6 LA TRANSICIÓ CAP A UN NOU EQUILIBRI SOCIOPOLÍTIC

Transició entre dictadura i República. La dictadura va acabar amb el que quedava dels pseudo
partits anteriors que l’any 1923 ja estaven força acabats Conservadors i Liberals.
El rei entrega el poder a un altre general que aquest era palatí (vinculat al rei ) Dámaso
Berenguer. Es va anomenar dicta blanca, els ministres del govern Berenguer eren monàrquics
sense vinculació a cap partit per no comprometre el futur. A diferencia dels partits dinàstics
desapareguts, la Lliga va veure que tenien les seves estructures intactes i va poder recuperar
visibilitat i posicions de poder de manera immediata. Es van destituir als que havien manat
durant la dictadura però no es volia fer eleccions. Així es va decidir recuperar els càrrecs
escollits abans de 1923. En la seva aplicació a Catalunya va tenir repercussions ja que a
l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació eren de la Lliga, és a dir que recuperava posicions de
representació. La Lliga volia ser decisiu a Madrid però sempre havia fracassat, ara però al no
haver partits dinàstics havia desaparegut l’escull. Es pensaven que podien ser decisius a
Madrid. Es construeix relat que ara es el moment per accedir al govern d’Espanya. La
monarquia està amb l’aigua al coll, aquesta és una de les raons per les quals la Lliga aposta
jugar la carta monàrquica . rei feble que haurà d’acceptar el suport de la Lliga condicionat a
donar autonomia a Catalunya. Una altra raó és l’instint conservador de la por a la revolució.
La Lliga no tenia esperit monàrquic, es definia com accidentalista, és a dir els era igual si
monarquia o República. A la Lliga no li feia por Monarquia o República, sinó que un canvi
pogués portar la revolució social, que una República jove no pogués controlar una revolució
social. Cambó va veure que la monarquia era qui més ho podia controlar, tenien por de la
revolució des de baix. Per la Lliga jugar la carta monàrquica tenia un cost alt. Un altre problema
era si es podia governar espanya sense deixar de ser un partit nacionalista català.
Alcalà Zamora li havia dit a Cambó “ su señoria no pot ser Bolibar de Catalunya i el Bismark a
espanya” aquesta qüestió ara torna a sorgir. La direcció de la Lliga ho assumeix, el 1930 a la
seu de la Lliga van penjar la bandera espanyola. La Lliga va fer discurs de regionalisme bien
entendido. També discurs monàrquic. Cambó va intentar fer un paper destacat per conservar
la monarquia. Se li va diagnosticar càncer a les cordes vocals i el va invalidar per fer discursos
que era molt important en aquella època. Al 1933 va ser diputat per la república i es va fer
instal·lar un micròfon. L’aposta monàrquica de la Lliga culminarà el febrer de 1931. El rei
considera que després de 12 mesos la població ha oblidat la dictadura. Cal fer un nou govern
que serà el darrer, govern de Aznar. A diferencia de l’anterior que no tenia color polític el d’ara
si que el té i fins i tot compta amb expresidents. Hi ha també l’home fort de la Lliga a la cartera
d’Hisenda.
El propòsit del govern es fer eleccions, el president del govern va posar un almirall de l’armada
Juan Bautista Aznar que no tenia idea de política.
El març de 1931 es presenta a Madrid un nou partit polític, Partido de Centro Constitucional
del que l’ànima i el motor és la Lliga. Promou partit espanyol. Recull a polítics d’altres partits.
Vol ser el partit d’un nou bipartidisme. Caldrà que sorgeixi un nou partit liberal i així tornar al
sistema dels dos partits. A Catalunya el pas de la dictadura havia fet créixer tant el sentiment
republicà com el nacionalista. Republicano nacionalista. De moment no s’havia pogut mesurar
a les urnes. A nivell organitzatiu l’espai nacionalista d’esquerres estava molt trossejat.

5
ESQUERRES DRETA Espai republicà

USC ESTAT
PRC ARC ACCIÓ PRR
PSOE GRUP DE (Partit CATALANA
CNT BOC (Unió
L’OPINIÓ
CATALÀ Republicà
(Acció (Partido
FCM Socialista de
(Macià) Català)
Republicana de (Escissió de la Republicano
Catalunya) Catalunya) Lliga 1922) Radical)Lerroux
Companys

Acció Catalana és una escissió de la Lliga del 1922 “La Publicidad” (diari).
El 1929 d’Acció catalana sorgeix una nova escissió cap a l’esquerra d’una minoria imitant a la
Lliga que no es volia posicionar i ells deien que sí que calia.
El Partit Republicà Català de no tenia cap estructura més que la figura de Companys. Com a
advocat que era va defensar i assessorar a sindicats sobretot a comarques i aquests el veien
com a un dels seus, però organitzativament no hi havia res.
Estat Català.- Macià estava exiliat, el 1930 va intentar tornar sense exit. El van posar en un
cotxe fins França i d’allà a Bélgica. Això el va fer famós, no va poder tornar fins febrer de 1931.
Grup de l’Opinió.- joves que el 1928 havien publicat amagant-se de la censura. Identitat
política de grup, laïcisme, federalistes. Van atansar-se al socialisme, no eren marxistes
(laboristes a l’anglesa).
Intentar sumar tot això en una única plataforma era molt difícil. Hi havia l’espai central que
potser sí que es podia unificar. L’any 1930 i 1931 es van fer moviments tàctics per donar
coherència al panorama dispers. El més actiu era el Grup d’Opinió. Hi havia el tema d’articular
les forces republicanes espanyoles amb les catalanes. Sabien que per fer caure la monarquia
calia el vot del republicanisme català però ells volien garanties que amb la República tindrien
més autonomia.
Agost de 1930 es va fer una trobada entre els representants republicans espanyols i catalans al
Casino de Donosti en l’anomenat Pacte de Sant Sebastià. Hi van anar Manuel Carrasco i
Formiguera per Acció Catalana, Jaume Aiguader per Estat Català i Macià Mallol per Acció
Republicana de Catalunya. Per Espanya Lerroux i Manuel Azaña, representants del PSOE.
Principals acords:
- reconeixement del dret de Catalunya a l’autonomia concretada en un estatut.
- en l’àmbit estatal treballar plegats per l’adveniment de la República.
Van acordar com incorporar CNT i UGT. El desembre de 1930 es va intentar una vaga general.
Es van dir diferents dates. Dos militars van ser afusellats. L’intent de fer caure a la monarquia
amb una vaga va ser un fracàs. Llavors en va intentar per les urnes. En aquell moment la
necessitat d’articular el moviment republicà es va fer més necessari.

ESQUERRA COMUNISTA
EC BOC PCC PCP

POUM
ESQUERRA SOCIALISTA
FSC del PSOE USC

6
ESQUERRA pb
PNC ERC

CENTRE
ACR UDC PRR

DRETA PARLAMENTARIA
LLC APC

DRETA ANTIPARLAMENTARIA
Carlina Alfonsina Feixista

TEMA 8. LA CATALUNYA AUTÒNOMA: PROBLEMES I

REALITZACIONS
A les eleccions al Parlament de 1932 el primer president escollit serà Macià (mirar bibliografia)
que mor el dia de Nadal de 1933. Al morir sent president la normativa deia que seria president
el president del Parlament. Es fan eleccions i es tria Companys que tenia una trajectòria
diferent de Macià. No tenia la personalitat de Macià però aquest era un polític atípic, en canvi
Companys era l’arquetip de polític, Companys era de família benestant, de terratinents de
l’Urgell (El Terròs). La mare era baronessa, “de Jover”, tot i que ni ell ni els seus germans van
fer valer el títol i no el van reivindicar. Va ser enviat a Barcelona a estudiar dret, però des d’un
inici li va interessar més la política i es va apuntar a l’Associació Escolar Republicana. Per origen
hauria d’haver escollit la Lliga però va preferir posicions més d’esquerres. Va passar per
nombroses militàncies de partits. Va entrar a Unió republicana i de Solidaritat Catalana. Al
1910 es va apuntar a la Unió Federal Nacionalista Republicana. Al 1912 es va apuntar a un
partit d’àmbit espanyol Partido Reformista (que li va ser molt recriminat) la seva militància va
ser de tres anys del 1914 al 1917. També va passar per altres partits. Al 1917 va passar al Partit
Republicà Català que va fer coalició amb Lerrouxistes i Companys va ser nomenat regidor (que
també li va ser criticat). Va tenir experiència en càrrec públic que fins llavors no tenia. El 1920
Francesc Layret és assassinat i decideixen presentar Companys en absència ja que estava
detingut a la presó de la Mola (Menorca) i es va haver d’alliberar per ocupar el càrrec. Va ser
diputat per Sabadell 1921 1923, era una ciutat peculiar perquè tot i ser molt industrial tenia al
seu voltant molts pobles agrícoles amb rabassaires que Companys com Layret havia defensat
als sindicalistes doncs feia d’advocat laboralista. Quan el 1932 van unir-se els rabassaires fa
redactar els estatuts i va fer de director de la seva revista la Terra, on apareix en la capçalera.
Era una pràctica habitual doncs protegien el diari amb la immunitat del diputat.
Companys va ser empresonat fins a vegades ja que va participar en complots i conspiracions
durant la dictadura.
El 1931 quan es fa l’acte de fundació d’ERC la policia el buscava i per això no va poder dir
discurs que va haver de ser llegit. Era un referent tot i ser el número 2 d’ERC. Macià li va
demanar que es fes càrrec del Govern Civil de Barcelona fins les eleccions de diputats. Va ser
escollit cap de grup per fer la Constitució i l’estatut doncs era una figura rellevant en el mon
parlamentari. Polític tot terreny, alcalde, Governador, fa Estatut. Sent diputat Macià el crida el
1933 per crisis de govern a Madrid i li demana que sigui ministre a Madrid. Li donen la cartera

7
de Ministre de la Marina. Va estar tres mesos al ministeri, torna a Barcelona i a la mort de
Macià és escollit president de Catalunya tot i que gent del partit va considerar que no era prou
catalanista. El moment històric en que Companys agafa la presidència és diferent de quan va
pujar Macià. hi havia hagut eleccions al novembre de 1933 a Espanya i havia guanyat la dreta- i
son clarament hostils a l’autonomia de Catalunya. Continua sent l’unica autonomia a Espanya,
s’ha trencat el feeling entre una majoria d’esquerres a Madrid i a Catalunya.
Companys forma govern de coalició. ERC té majoria parlamentaria però vol donar imatge de
govern de concentració nacional. Incorpora al govern a Acció Catalana i a l’Unió Socialista de
Catalunya i el grup d’opinió amb Tarradelles que havien fet fora i el nou partit era PNRE (Partit
Nacionalista Republicà de Catalunya). Designa a Senescà conceller de Justícia.
ECONOMIA I SOCIETAT
L’inici de la gran depressió de l’any 1929 va enxampar de ple a la República iniciada el 1931
amb una crisi a tot occident, la crisi mundial també va afectar Catalunya. La crisi va començar a
Wall Street i es va expandir. Tot i que tan Catalunya com Espanya eren molt a l’extraradi del
sistema capitalista mundial les afectacions van ser a les exportacions agrícoles que van caure a
la meitat. Productes que no eren de supervivència com l’oliva, l’oli o el vi i els fruits secs, no
eren com els cereals que eren de primera mà. Els països rics més afectats per la crisi van deixar
de comprar aquests productes. El camp català es va veure molt perjudicat i d’aquí el seu
malestar. Tot i ser un país amb una industrialització molt avançada, va ser un conflicte social
agrari el que va fer trontollar el sistema, el conflicte rabassaire. Des de el s. XV 1460 – 1470
amb el conflicte remença no hi havia hagut altres conflictes camperols. Precisament quan
l’agricultura semblava ser residual esclata el conflicte rabassaire. La crisi al camp va ser pitjor al
país valencià per la caiguda de l’exportació de cítrics.
A nivell estatal l’altre sector afectat va ser la mineria i siderúrgia. A Catalunya no n’hi havia i no
va patir, Catalunya era productora de bens de consum, indústria lleugera que treballava pel
consum a l’Estat espanyol.
Les collites a Castella els anys 1931 i 1932 van ser molt bones i va créixer el poder adquisitiu
dels pagesos per comprar tèxtil català. Els sectors afectats a Catalunya van ser la construcció,
metal·lúrgia i el financer que es va emportar per endavant al Banc de Catalunya.
Les respostes governamentals a la crisi van ser inexistents. Els governs republicans van creure
que no hi havia diners per fer res, no es podien endeutar. No havien arribat les tesis de
J.M.Keynes que diu que en una situació de crisi severa una administració pública té el deure
d’endeutar-se per fer inversions i que quan repunti l’economia ja s’absorbirà. No es va fer res
des dels governs. A Catalunya no hi havia diners. No es volien endeutar y no fan obres
públiques que serveixen per absorbir la mà d’obra no qualificada.
L’impacte va ser negatiu doncs va incrementar la conflictivitat laboral. El nombre de vagues no
va parar de créixer en el període 1929 – 1933 a Barcelona afecta a un 20% de treballadors. La
crisi va endurir l’actitud dels patrons i les vagues es van fer més contundents amb molts
treballadors amenaçats per la misèria. La CNT en aquesta conjuntura es va afeblir ja que ells
tenen èxit quan no hi ha crisi, en èpoques de recessió els treballadors estan espantats i els
sindicats es desgasten. Va créixer l’atur que va ser molt desigual en funció del sector. Igual que
la crisi l’atur va afectar a la construcció però no al tèxtil. Fins a la República no s’havia fet mai
estadística d’ocupació:
1932 a Barcelona l’atur és d’un 10% i a la resta de Catalunya es pensa que és més baixa.
1936 a Catalunya l’atur és del 5,6%.

8
No existeix cap mena de subsidi d’atur com tampoc una Seguretat Social pública, tot són
Mútues privades, els treballadors no tenen sanitat gratuïta. Com no hi havia economia
submergida, és a dir el 5,6% era real.
REPERCUSIONS POLÍTIQUES
Els sectors populars que van veure que la República arribava de la mà d’una crisi econòmica es
van veure decebuts. En l’imaginari popular la república era representada com una dona jove-
madura vestida amb una túnica antiga amb els braços forts. Al costat tenia un lleó dormit,
Espanya rendida als peus de la república i a l’altra banda una cornucòpia símbol de
l’abundància. És a dir s’associava la República a l’abundancia i això va fer incrementar el
decensís amb la república. Això va fer el projecte populista d’ERC. ERC proposava crear un
model de societat en el que els de les classes treballadores poguessin accedir a les mateixes
cose que els rics. Barris populars de qualitat, habitatges per obrers com la Casa Bloch. Es diu
que macià va dir que cada família tindria una caseta i un hortet. No està documentat però era
l’oferiment a les classes treballadores, habitatges, accés a la cultura i medicina. ERC va
prometre allò que temps després molts governs van fer que era l’estat del benestar, aquesta
era la idea de fons. Havien fins i tot escrit que el nostre model es un país com Dinamarca.
EVOLUCIÓ INTERNA DE LA CNT
Al 1931 és un sindicat hegemònic, no tenia els afiliats de temps abans però tenia la meitat de
tot l’estat. Quan arriba la República l’entitat està dividida entre moderats i radicals, entre
sindicalistes i anarquistes. N’hi havi que deien que només havien de fer la Revolució.
Als anys 30 l’anarquisme radical està organitzat i té un nom. Al 1927 sota la dictadura esta en
la clsndestinitat, uns 40 individus en reuneixena la platja de Valencia al Sader per constituir la
FAI (federación anarquista ibèrica). No és una escissió de la CNT, vol ser un nucli d’influencia
dins la CNT, sense la CNT no te cap sentit. És un grup de pressió inetrn que sorgeix amb el
propòsit d’evitar que el sindicat es desvii de l’objectiu revolucionari i que només es preocupi
de temes banals. Volen tenior el control del màxim d’organs i anar creant ambient i forçar
l’oportunitat revolucionaria. En l’argot la relació entre CNT i FAI es deia “la trabazon”. Manera
eufemística de dir que ho volien controlar.
Al 1930 es van detectar les primeres pugnes entre sectors de la FAI i els més moderats que
controlava la CNT. Com Angel Pestanya o Peiró. El gran tema de debat intern era quina mena
de relacions han de tenir amb els republicans que volen fer caure la monarquia. Els moderats
volen ajudar però els radicals de la FAI diuen que no que Monarquia o República son “mismos
perros con distinto collar”. La lluita de veritat començarà amb la caiguda de la monarquia. La
primavera de 1931 els moderats no veuen clar fer la revolució, el que toca es enfortir els
sindicats, la cultura sindical mantenint l’entesa amb els governants republicans.
Això semblava raonable a Catalunya on tots, dirigents de CNT i de ERC havien compartit cel·les
de presó fet que crea un vincle especial. En canvi el sector FAI, Escaso, Garcia Olivares o
Durruti creien que la CNT havia de procurar fer la revolució social abans que la república es
consolidés. Amb una minoria de treballadors ja n’hi ha prou, teoria nihilista.
Al llarg de l’estiu del 1931 els radicals van desplaçant als moderats dels càrrecs interns, van
guanyant lloc dins de l’estructura. A l’agost de 1931 el sector desplaçat publica un document,
Manifest dels 30 on feien una crida a la militància explicant el que havia passat i on es veu que
conceben la revolució com una pel·lícula de gàngsters. Aquesta manifest fa que se’ls anomeni
trentistes. No aconsegueix canviar la situació, la seva hegemonia del sector FAI arrossega a la
CNT a revoltes amb fracàs i es trenca la relació entre les dos. Els CNTistes decideixen fer
sindicat a banda i el 1933 fan els sindicats d’oposició. Eren hegemònics a Sabadell, Valls, és a
dir a ciutats industrials. Van arribar a tenir més de 400.000 afiliats. La CNT més controlada per

9
la FAI es concentra a Barcelona i Hospitalet. Rep el recolzament dels obrers immigrats dels
anys 20. Es va fer una interpretació abusiva entre FAI i murcians. És abusiu perquè sembla
voler dir que el radicalisme es produeixi per venir de Múrcia.
Les relacions entre el govern d’ERC que manaven des de 1931 i la CNT eren cordials. Macià va
cridar a Angel Pestanya i li va proposar ser Conseller de Treball però aquest va refusar
l’oferiment. A les eleccions del 12 d’abril i les de juny/juliol una quantitat molt gran d’obrers de
la CNT van votar ERC com per exemple al Poble Nou de Barcelona. Doncs eren els que havien
ajudat als obrers. La victòria d’ERC no s’explica si no es té això en compte. Conscients d’això,
dins d’esquerra hi va haver un sector que va voler consolidar aquest fet. Jubany va plantejar
que els obrers que no tenien idees polítiques fer de la ERC el partit de la CNT. Volia imitar la
relació que hi havia a Anglaterra entre el partit laborista anglès i la Trade Unions. Idea d’una
socialdemocràcia catalana, ERC com a portaveu i defensor de la CNT als Parlaments. Això va
fracassar per dos raons:
1. D’acord amb l’Estatut la Generalitat no tenia competències amb política social. Això va ser
el PSOE que ho havia fet perquè no hi hagués unió sindical. No podia legislar en política
social, havia d’acatar el que es feia a Madrid per part de la UGT que defensava la mediació
de l’Estat en els conflictes laborals. Hi havia Comitès paritaris o Jurats mixtes per debatre
els problemes a les empreses. El jutge era del govern. La CNT era contraria a això, ells
parlaven “d’acció directa” vol dir que en la lluita entre patrons i obrers l’Estat no havia
d’intervenir, ja que ells no creien en l’Estat.
2. La pròpia evolució interna de la CNT no ho feia possible amb la direcció de la FAI. Es va
imposant la FAI i van cap a la Revolució. El primer episodi es produeix al gener de 1932
amb l’aixecament anarquista de l’Alt Llobregat. Son municipis de la conca alta del
Llobregat com Súria, pobles miners de potassa o lignit, la classe obrera era molt dura
degut a les condicions, eran d’origen inmigrant. Els dirigents de la FAI de Barcelona es
traslladen allà i al gener de 1932 surten de les cases i ocupen ajuntaments, casernes i
pengen banderes anarquistes en els ajuntaments, fins que la noticia arriba al govern que
envia la Guardia Civil i militars que aconsegueixen acabar amb els insurrectes.
A Terrassa hi ha també un conat, al gener de 1933 hi ha conats a tot l’Estat. En una aldea de
Huelva, Casas Viejas fan revolta rural. En 24-48 hores, l’exèrcit acaba amb ells a través de la
Guàrdia d¡Asalto republicana. En mata a 5 o 6.
1933 segones eleccions, la CNT fa campanya on diu que no es voti i que en front a les urnes
revolució social. No es repeteix la gran victoria d’ERC, els dirigents de la FAI consideren que
s’ha de fer la revolució i el desembre de 1933 hi ha una intentona insurreccional a tota
espanya que va fracassar. Davant els esclats de violència la República va actuar igual que la
monarquia i va utilitzar la força, a molts dels detinguts se’ls deportava al Marroc o a Guinea.
Això va tenir un doble efecte, per un costat va obrir un fossar entre ERC i la FAI. La prensa
catalana republicana denunciava la violència de la FAI i deia que darrere hi havia l’extrema
dreta per desestabilitzar a la República, no s’ha trobat però cap document que ho afirmi, deien
que li feien el joc a l’extrema dreta. Era un factor desestabilitzador de la democràcia i
l’economia. Sabien que portaria a repressió que consideraven que els aniria bé. Sense tenir-ho
elaborat volien provocar el cicle acció – reacció, és una teoria que molts moviments marxistes
han volgut posar en pràctica i que diu que si tu provoques a l’Estat i la repressió és excessiva
reben aquells que no han participat de ple i fa que aquests es radicalitzin. Es crea una fàbrica
de revolucionaris amb la repressió de les forces de l’Estat.

10
LA QÜESTIÓ RABASSAIRE
Un rabassaire és un pagès que no es propietari de la terra, te una finca de terra llogada
dedicada a la viticultura amb un tipus de contracte anomenat emfiteùtic o de rabassa morta.
Contracte de rabassa es llogava terra en la que no hi havia vinya. El pagès havia de plantar
vinya i el contracte estava en vigor mentre sobrevisquessin la meitat dels ceps plantats en inici.
Mort de la meitat + 1.
Rabassa = cep. Aquests contractes es van generalitzar abans de la fil·loxera que es va produir
entre 1880 – 1900. Va matar el 100% dels ceps, en el sector es va arribar a l’acord que la
mortaldat no contaria en el contracte. Els pagesos podien tornar a plantar. La vinya es va
reconstruir plantant ceps bords d¡Amèrica que no produïen v¡raïm però eren inmunes a la
fil·loxera, un cop arrelats feien un injert d’una vinya europea. Els pagesos van apendre
tècniques desconegudes fins llavors. Quan una part de la vinya es va recuperar i els pagesos
van apendre la tècnica d’injertar, els ceps no morien mai així que l’arrendament esdevenia
indefinit, les terers passaven de generació en generació fet que va provocar que es sentís la
terra com a seva. Sensació de propietat moral que va fer tenir l’anhel de tenir-la com a
propietat. Això es va juntar en una època de crisi i va empènyer als rabassaires a adquirir les
terres. El preu de 100 litres de vi va passar de 61 a 16 pesetes. La caiguda dels preus va ser
molt gran. S’ha calculat que de salari els quedava la meitat que a un obrer.
El 1922 la Unió de Rabassaires té com a assessor legal a l’advocat Lluis Companys, així que serà
sempre una entitat lligada al partit, aprtit molt estés en les comarques vinícoles. A partir de
1931 els rabassaires reclamen una llei que els permiti accedir a la propietat. ERC a finals de
1933 va entrar un projecte de llei de contractes de conrreu. Era una llei moderada, reformista.
Tenia una reivindicació conservadora. La llei deia que el pagès que hagués treballat la terra
durant 18 anys tenia dret a comprar la finca, amb obligació de vendre a un preu reglamentat a
poder pagar a terminis fins a 15 anys. 70.000 families es podien beneficiar. Van haver de
reglamentar el preu ja que els amos no la volien vendre la terra. La Generalitat nomenarà un
comitè i establirà el preu. La llei va ser rebutjada pels propietaris. Ja desde el segle XIX aquests
propietaris s’agrupaven en la IACSI Institut Agrícola Català de Sant Ignasi, era la patronal
agrària de Catalunya. Es van mobilitzar per acabar amb la llei, volien que Madrid fes recurs
contra la llei. A Madrid hi havia govern de dretes o conservador amb el president Ricardo
Samper que va acceptar presentar recurs d’inconstitucionaliotat.
Així que els rabassaires es van convertir en un fenòmen de potencial desestabilitzador de la
política del moment. El govern era un govern de concentració republicana nacionalista que va
intentar donar solució moderada, pragmàtica perquè els rabassaires poguessin ser propietaris.
Aquesta era una llei moderada, gens ni mica revolucionaria doncs es tractava de fer
propietaris. La patronal agrària catalana IACSI la va rebutjar de forma frontal i va exigir a la
Lliga que fes alguna cosa perquè la llei no entrés en vigor. La Lliga només podia pressionar a
Madrid que era més de dretes. Podia presentar recurs d’inconstitucionalitat.

TEMA 9. DEL SIS D’OCTUBRE A LA REBEL·LIÓ MILITAR

LA CRISI DE 1934
Hi ha crisi de gener a octubre de 1934.
CAUSA EXTERNA.- el pacte polític per l’autonomia era coyuntural. Van votar la constitució
republicana a Espanya i a canvi ells van votar l’Estatut. En els dos governs hi havia una majoria
progressista d’esquerres i això feia que hi hagués sintonia. Això funcionava bé si a Catalunya hi

11
havia ERC i a la República d¡Espanya un govern socialista azañista. No hi havia però garantia
que aquesta situació es mantingués. A Espanya les dretes no havien participat al pacte de
1932. A les corts constituients de la República les dretes eren minoria. La caiguda de la
monarquia va agafar a les dretes per sorpresa. Estaven desorganitzats ila seva representació
era molt baixa en comparació a la realitat sociopolítica. Això ajuda a entendre que la
Constitució de 1931 fos tan progressista. El mon conservador no estava representat. La dreta
es va anar organitzant ja que les reformes feien trontollar la seva idea d’Espanya. A les
eleccions de novembre de 1933les dretes ja estaven organitzades sota la CEDA, molt present a
les Castelles. Les esquerres es van presentar dispersos i va guanyar el centre dreta. En els seus
estatuts no acatava la República ja que els electors eren monàrquics. El feeling entre el govern
català i l’espanyol d’esquerres es va acabar. L’autonomia catalana era percebuda com a
separatista. Amb la formació dels primers governs de centredreta a Madrid, a Barcelona es va
tenir recel.
CAUSA INTERNA.- la Lliga estava en estat de xoc. Pels carrers es cridava visca Macià, mori
Cambó. Al 1930 – 1931 la Lliga es retracta com a monàrquica i es quan aquesta fa aigües. A
més trionfen els de ERC que per ells eren uns descamisats. 1931 – 1933la Lliga es recupera del
desastre de les eleccions. Decideixen refundar-se amb un altre nom. Així desapareix la Lliga i
neix un nou partit anomenat Lliga Catalana, treuen regionalista del nom. La nova lliga te un
nou missatge, en dos anys no han fet cap mena d’oposició però avisen que a partir d’ara en
faran. La primera ocasió serà a les eleccions municipals a Catalunya el gener de 1934. Les
esquerres fan coalició i guanyen les eleccions. Això a la Lliga li senta molt malament i denuncia
sense fonament un frau electoral. Retira als seus parlamentaris del Parlament com a quiexa.
Vol forçar que es desmantelli el Parlament per fer noves eleccions.
Una altra causa interna és l’agreujament del tema rabassaire que afcetava a 150.000 pagesos.
RERAFONS INTERNACIONAL.- A Europa s’estava produint l’ascens del feixisme i dels règims
dictatorial. Hitler és nomenat canceller del Reich. Molta gent considera que duraran poc però
el 1934 ja es veia la naturalesa del nacisme. Per tota Europa central i oriental proliferaven els
feixismes. Austria, Bulgaria, Estonia, Letonia tenia sistemes dictatorials. Molt més inquietant va
ser el que va passar a frança el 1934. El moviment de les lligues, era semblant al feixisme a
frança on un vespre van intentar assaltar el Parlament. El règim republicà havia estat a punt de
caure en mans d’uns quants feixistes. No té repercussió directa a Catalunya però és un factor
d’inquietut. En les esquerres es veu que si això ha passat a França més democràtica, que
passaria a Espanya on no hi havia democràcia.
El gener de 1933 Companys fa govern de coalició, el 14 de gener de 1934 també guanyen amb
aquesta coalició com a partit. La Lliga reacciona molt malament a les eleccions de 1934.
Quan s’ha de votar la llei de contractes de conreu al Parlament la Lliga no hi és doncs ha retirat
als parlamentaris i no la voten. Durant el primer trimestre es debat la llei i s’aprova el 12
d’abril de 1934. Així els pagesos amb contracte d’enfiteusi que portin més de 18 anys
trebvallant la terra tindran dreta a comprar-la i fer el pagament durant 15 anys. Els
terratinents fan una oposició ferotge i exigeixen que la Lloga faci alguna cosa, l’únic que poden
fer es demanar a Madrid que la declari antiinconstitucional.el govern Samper ho accepta i el 24
d’abril s’envia al tribunal de Garanties, aquest podei jutjar a persones. A Catalunya es fa la
lectura que les dretes espanyoles amb les dretes catalanes estan boicotejant el govern.
El 8 de juny ja hi havia sentancia que donava la raó al recurs i l’anul·lava dient que era
antiinconstitucional. Deien que l’Estatut no podia legislar assumptes socials però la Generalitat
deia que era un dret civil català. Però era un tribunal molt polititzat i no admet que el
Parlament legisli en aquesta materia.

12
El 12 de juny el Parlament es reuneix i decideix tornar a aprovar la llei canviant la data. Era un
gest de desafiament. El mateix dia a Madrid els diputats d’esquerres catalanes amb els vascos
marxaven de l’hemiscicle. S’entrava en confrontació directa Madrid – Barcelona. Davant de
l’agressió contra l’autonomia hi ha dues lectures dins de les esquerres catalanes, els més
radicals dins d’ERC (entrisme), separatistes dins ERC que no ho era, van entrar a les joventuts.
Tenien dirigents i bandera pròpia, la seva lectura era el capítol que tocava en l’antagonisme
Catalunya – espanya. Ells parlaven que calia preparar-se per promulgar la independència. Fan
agitació separatista. Però la majoria farà una altra lectura que era un exemple de la
confrontació dretes – esquerres. Atac coordinat de les dretes perquè és a Catalunya l¡unic lloc
on mana l’esquerra. És el baluard de la República. Aquesta lectura també la fan les esquerres
espanyoles. Macià ho tenia difícil ja que en el govern hi havia gent que pensava de les dues
maneres. Agost de 1934 Companys dona una mica de corda als independentistes i confirma
llocs com el de Conseller de Governació.
Miquel Badia “Capità Collons”, i d’altra banda intenta diàleg per desbloquejar. L’entesa es
boicotejada per part dels terratinents catalans. Consideren que la Lliga els està traïnt així que
alguns deixen la Lliga i es fan de la CEDA de Gil Robles. Es posa en contra amb la generalitat i a
l’estiu fan un anuncia crucial, durant deu mesos han estat donant suport a Lerroux però ara si
no te representació en el govern amb ministres no el recolzarà. L’1 d’octubre es reobren les
Corts i es formalitza la retirada de suport a Samper així que presenta la dimissió. El 4 d’octubre
es parla de nou govern presidit per Lerroux i ministres d’ell però entren ministres de la CEDA.
Aquest partit es identificat amb el feixisme per part dels partits d’esquerres. Aquestes
esquerres veuen que es un cop d’estat a la República desde dins, diuen que es un cop evolutiu.
Desvirtuaran la democràcia. Les esquerres espanyoles, PSOE envia instruccions per fer vaga
general. En alguns territoris com Biscaia es fa moviment insurreccional que arriba a Asturies.
La vaga la convoca la UGT però la segueix la CNT i els Comunistes. Fan unió obrera. UHP (Unión
de Hermanos Proletarios), que no es una organització, és un crit. Controlen el seu territori i
van a Oviedo amb dinamita. Hi haurà 2000 morts, han d’enviar a l’exercit d’Africa per acabar
amb la sublevació. Hi ha greus enfrontaments. Sis partits d’esquerres també espanyols fan un
comunicat solemne dient que trenquen amb les institucions. Companys te el dilema de que cal
fer. Al seu voltant hi ha dues respostes, els minoritaris separatistes diuen que cal fer
independència. En canvi el sector majoritari pensa que cal fer desde Barcelona un remake del
que havia passat el 14 d’abril de 1931. Efecte desencadenant a partir d’un discurs. Vol activar
els valors de la República, s’imposa el seu criteri. Farà el discurs el 6 d’octubre.
LA CRISI DE 1934
Hi ha intents discrets de Companys de negociar amb Madrid, amb el govern de Samper.
La CEDA fa saber que l’1 d’octubre retirarà el seu suport al govern ja que en vol formar part. El
4 d’octubre s’anuncia que es formarà nou govern presidit per Lerroux en el que hi haurà
ministres de la CEDA, partit filofeixista que en els estatuts no donava suport a la republica ja
que era el partit de part de la societat contrària. La vaga general convocada davant el nou
panorama de dretes es converteix en insurreccional a Asturies i a Biscaia. A Catalunya el
govern de Companys té una part que és obertament independentista i altres que no ho són.
N’hi ha que pensen que no es més que una lluita entre les dretes i les esquerres. Companys
considera que cal tornar a fer el pronunciament de la República i que si les mases li donen
suport com van fer el 14 d’abril de 1931 juntament amb la vaga general del PSOE, es farà
pressió perquè Alcalà Zomara faci noves eleccions. A Barcelona hi ha un tercer actor i són els
petits partits socialistes o comunistes. Espai trossejat an la plataforma Alianza Obrera.
Comparats amb la CNT eren molt petits.

13
Van fer vaga general que va ser insòlita ja que la policia a les ordres de la Generalitat semblava
estar a favor però la CNT estava en contra per no perdre l’hegemonia i animava als
treballadors a anar a treballar. Companys veia que ajudaria en el seu objectiu tot i que tenia
poc recorregut.
Els dies 5 i 6 van ser de reflexior sobre el que calia fer, sobre la taula hi havia la llei de
contractes agrícoles. El sector independentista volia declarar la independència, al llarg del dia 6
s’anuncia un important missatge del president Companys. En aquest critica a la CEDA i explica
que les esquerres s’han llançat al carrer i diu que la Generalitat farà costatr a les esquerres
espanyoles. El discurs es una declaració espanyolista, no hi ha cap rastre d’independentisme.
Convida a que es refugiïn a Catalunya. Declara l’estat Català de la República Federal
espanyolaa, és dir ni república socialista ni república catalana. Era el que s’havia defensat el
1931 a l’Estatut de Núria. No té res de separatista. Però trangreeix la Constitució ja que la
república no era federal. Com a anècdota el ministre de la governació penja una estelada al
balcó i Companys li fa treure. No volia que es pensés que es declarava la independència.
Tampoc era una insurrecció ja que no volia confrontació. El màxim comandament a Catalunya,
General Batet, general en cap de la 4ª divisió orgànica era català i demòcrata convençut. Al
1936 es va posar en contra de Franco i el van afusellar.
Companys imaginava que passaria com a l’abril del 1931, però aquest cop la seva intuïció no va
funcionar i va succeir tot el contrari del que esperava.
El 6 d’octubre de 1934 la gent no va respondre com esperava, la gent va marxar cap a casa
després del discurs, no es van sentir interpel·lats i no es van mobilitzar cosa que va provocar el
gfracàs.
El general Batet va informar a Madrir que li va indicar que imposés l’estat de guerra i
desplegués a l’exercit, aquest al veure que el poble no ho impedia, no hi havia gent
manifestant-se va treure l’exercit al carrer. Aquest es va trobar dos focus de resistència, a la
seu del CADCI on dos líders independentistes van ser morts per l’exercit, la resta va aconseguir
fugir.
Al Palau de la Generalitat, els mossos van disparar i matar algun militar, va haver un intercanvi
de trets però a les 6 del matí, en veure que no hi havia suport del poble el president
Comapanys i tot el govern es rendeix. Els escamots de l’Estat Català van ser del tot inoperants.
El conseller de Gobernació va aconseguir fugir a França, la resta de consellers van ser detinguts
i portats a Capitania. Van ser arrestats molts parlamentaris, alcaldes, etc fins a 3.000 persones
que van desbordar la presó model per la qual cosa van habilitar dos vaixells a Barcelona i
Tarragona que van fer de presó. El transatlàntic Uruguai va allotjar al govern detingut. Fora de
la ciutat de Barcelona, l’Aliança Obrera va encapcelar algunes revoltes com a Granollers,
Badalona o Lleida, sent un tats del que passaria anys més tard.
En 48 hores els focus de resistència van ser sufocats per l’exercit o la Guardia Civil. A Madrid el
7 d’octubre es feia una manifestació espontània amb el lema “En favor de la unidad de
España”.

CONSEQUENCIES DELS FETS DEL 6 D’OCTUBRE DE 1934

- els dies posteriors es van detenir a milers de persones entre elles Pompeu Fabra que
no tenia res a veure. Al desembre de 1934 encara hi havia 3.400 detinguts.
- La llei de contractes de conreu va ser anul·lada, molts propietaris van aprofitar per
rescindir contractes i fer fora de les terres a milers de famílies que van ser desnonades.

14
 Les comarques on es van fer més desnonaments van ser on al 1936 més violència hi va
haver.
- Es van clausurar diaris d’esquerres i altres eren sota una forta censura.
- Es van detenir els alcaldes d’ajuntaments d’esquerres.
- Els caps dels mossos d’esquadra van ser detinguts i com a militars que eren sotmesos a
consell de guerra i condemnats a mort. Que va ser commutada.
- El govern va estar detingut fins maig juny de 1935 i traslladat a Madrid on van ser
jutjats al tribunal de garanties estatutàries. Se’ls va condemnar a 30 anys de presó, el
màxim establert en el codi republicà. En total eren 7 inculpats que van ser traslladats a
dos penals, al del Puerto de Santa Maria (Cadis) i a Cartagena.
- Institucionalment, un militar va ocupar el lloc de Companys i el govern central va
desmuntar el que preveia l’estatut de 1932. A Espanya la dreta més dura volia desfer
l’estatut però el govern de Lerroux no estava d’acord. Van fer una llei que suspenia per
temps indefinit l’estatut. Aquesta llei alhora redissenyava el govern català. Era una
Generalitat governativa on el governador general de Catalunya era president i
president del parlament. Al 1935, Joan Pich i Pon va ser nomenat governador general
de Catalunya, que era president de la Generalitat i alcalde de Barcelona.
Joan Pich i Pon era lerrouxista, lampista d’origen humil que va aconseguir fer una gran fortuna
i que tot i ser analfabet va anar ocupant llocs de poder fins a tenir dos diaris i viure en un dels
edificis de la plaça Catalunya al costat de la burgesia barcelonina. Va ser escollit alcalde de
barcelona així com president de diferents cambres de comerç i industria. Es va fer recull a la
premsa de les errades que la seva condició d’analfaber li feia cometre “piciponiades”.
Pich va formar el consell de la Generalitat amb les forces de dretes com la Lliga o l’Acció
Popular Catalana. La Lliga va quedar desprestigiada per haver format part d’aquest govern.
L’octubre de 1935 va esclatar a Madrid un escàndol de composició política “l’afer de
l’estraperlo” la paraula porvé de dos inventors “Strauss i Perl” d’una ruleta de joc manipulable
que permetia controlar o modificar els resultats. El joc a Espanya estva prohibit però amb la
connivència d’alguns membres del partit radical la ruleta es va introduir. Descobert el doble
escàndol per Prieto que va facilitar la informació als diaris Lerroux es va veure obligat a dimitir i
convocar eleccions per al febrer de 1936.
A Catalunya Pich i Pon també va dimitir.
Final de l’estatut, regim especial tutelat des de Madrid.
COMPORTAMENT POLÍTIC GRUPS REPRESALIATS
El que havia fet Companys era il·legal, era normal una actuació repressiva però aquesta va anar
més enllà i va tenir algunes expressions d’ensanyament que van influir en el que va passar
després.
Després del 6 d’octubre tot i que la Generalitat s’havia rendit, el govern va enviar a Catalunya a
la legió que estava a l’Africa. Eren 200 soldats que van ser instal·lats al Parlament en una acció
del tot deliberada per demostrar la seva força i humiliar als representants del poble de
Catalunya. Les fotografies dels legionaris al Parlament van indignar a la opinió pública catalana.
La repressió va ser del tot indiscriminada amb la detenció d’unes 4.000 persones. Va quedar
clar que hi havia voluntat de fer escarment més enllà del càstig pels actes.

15
L’octubre de 1935 ja havia estat condemnat Companys i la resta del govern a una pena de 30
anys, els van ingressar al penal del Puerto de Santa Marí i es van publicar fotografies que els
mostraven amb el cap rapat i vestits amb roba de pres, era el primer cop que es feia una cosa
així amb presos polítics. Aquest tracte donat a Companys va aconseguir que la seva figura
pública passés d’irresponsable pels fets d’octubre a màrtir incidint segurament ens els
resultats de les eleccions del gener de 1936.
Les forces d’esquerres van ser represaliades. Hi havia partits que no estaven d’acord amb el
que volia i va fer Companys, però com van ser víctimes de la mateixa repressió es van unir.
D’altra banda hi havia Aliança Obrera, no tenia la capacitat d’organització dels boltxevics tot i
que volien fer com ells. Van iniciar una dinàmica d’unificació entre comunistes i socialistes.
Com a factor extern hem de tenir en compte que Lenin al 1919 va crear la Internacional. Era un
partit mundial dels comunistes i als països es feien seccions però la seu era a Moscou.
A finals dels anys 20 i principis dels 30 i davant de l’ascens del feixisme havien fet política de
classe contra classe. La doctrina interna era no ajuntar-se amb socialistes ja que consideraven
que només ells eren els antifeixistes, de fet se’ls deia social feixistes. Aquest fet va ser
catastròfic a Alemanya i va fer que no hi hagués resistència davant Hitler. En el sí de la
Internacional comunista això deuria provocar una reflexió ja que l’estiu del 1935 en el 5é
congrés es va fer un gir i es va donar la consigna que els comunistes farien front popular
antifeixista aglutinant a comunistes, socialistes i aquells partits burgesos antifeixistes i
demòcrates. Els comunistes a Catalunya eren pocs però la consigna va ser atractiva pel conjunt
de les esquerres. Fronts populars anti feixistes. La idea d’unitat va fer possible la creació del
Front Popular a Espanya el 1936. Al 1935 els dos grups més heterodoxos que no seguien
consignes de Moscou el BOC (J. Maurin) i EC d’Andreu Nin es van unir en el POUM (Partit
Obrer d’unificació marxista).
Els altres van continuar converses per poder fer acords. Fins al novembre de 1937 no hi havia
eleccions però va esclatar la crisi al 1935 entre la CEDA y el partido radical de Lerroux per l’afer
de l’estraperlo. El clima ja feia preveure que hi hauria eleccions anticipades i això va fer que les
esquerres parlessin de fer una gran coalició per poder sortir del forat.
A Catalunya a finals de 1935 es va constituir la coalició = Front d’esquerres de Catalunya. El
canvi de nom es devia a una realitat i era que els pes dels partits obrers era petita. La CNT era
la força majoritària entre la classe treballadora però les seves idees llibertaries no preveien
formar part de cap govern.
FORCES FRONT D’ESQUERRES DE CATALUNYA
ERC
ACCIÓ CATALANA REPUBLICANA
PNRE
USC
ELS COMUNISTES CATALANS
UNIÓ DE RABASSAIRES
En paral·lel a Espanya es va anomenar Frente Popular aquí era el PSOE, IR, PCE i altres de
l’esquerra representants de la petita burgesia.
El programa no era revolucionari tot i que la dreta ho va dir com a excusa. Els programes eren
reformistes i tenien com intenció enllaçar amb la política anterior al bienni negre però d’una

16
forma més decidida. Volien posar en marxa tot allò que les dretes havien paralitzat, es a dir
reprendre les polítiques reformistes aturades per la dreta.
PROGRAMA ELECTORAL
- Amplia amnistia
- Restabliment de l’autonomia
- Restabliment de la llei de contractes de conreu
- Manteniment dels avenços socials de la República
Es van convocar eleccions pel 16 de febrer de 1936. Van ser unes eleccions del tot polaritzades
entre el front d’esquerres i un front de dretes que es va unir de manera artificial davant la
força que tenia el front d’esquerres. A Catalunya es va anomenar Front Català d’Ordre integrat
per La Lliga, Partido Radical, CEDA, Monàrquics alfonsins i carlins, és adir forces que anaven del
centre dreta cap a l’extrema dreta i a Espanya Frente Antirrevolucionario. Com veiem Lerroux
va acabar a les mateixes llistes que Cambó, la coalició però no va tenir cohesió. Va ser una
campanya del tot polaritzada amb només dues opcions. A la resta de l’Estat sí que hi havia
províncies amb candidatures de centre. La campanya electoral a Catalunya va ser pacífica, la
Lliga va fer consigna contra els irresponsables pels fets de 1934 però a l’opinió pública catalana
li havia pesat més la repressió posterior.
Les eleccions van ser un exit de participació amb un 68%, les esquerres van aconseguir el
58,9% dels vots i la dreta el 41%, la llei electoral republicana premiava a la llista més votada
amb més representants així que van tenir 41 dels 54 diputats (21 = ERC, 5 = ARC, 4 = USC, 3 =
Partit Republicà d’Esquerra, 2 = PNRE, 2 = Unió Rabassaires, 4 = diversos partits comunistes).
Una cosa semblant passa a les dretes, de 13 diputats 12 son de la Lliga i 1 és un carlí. Les llistes
eren obertes i la Lliga fa fora als que no els convé. La lectura dels resultats va ser que els dos
grans partits seguien sent ERC i la Lliga. A Espanya la diferencia no va ser tan clara tot i que en
escons sí. El pes de les esquerres obreres va ser molt gran, PSOE 88 diputats, PCE 15 diputats a
la dreta queda la CEDA ja que els de Lerroux haurien desaparegut.
Al febrer de 1936 es va convenir que calia fer un govern de seguida. Els esdeveniments es van
precipitar, Alcalà Zamora va confiar fer govern a Manuel Azaña. El 21 de febrer es decretava
l’amnistia a totes les persones inclús a Companys, aquest va dir que no tornava a Barcelona
fins que no fos restituït president de la Generalitat. El 23 de febrer el Tribunal de Garanties va
permetre l’obertura del Parlament. El 29 de febrer Companys va ser president i rebut per la
multitut. A la plaça de Sant Jaume va dir la famosa frase “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir,
tornarem a vèncer”. Companys ratifica als consellers excepte al de Governació que havia fugit.
Entre març i juliol de 1936 Catalunya torna a funcionar com abans de 1934 amb certa
normalitat i tranquil·litat en contrast amb l’ambient que hi havia a Madrid amb violència
organitzada per grups de dretes. No van acceptar els resultats. Calia legitimar l’estat de caos
que ells provocaven. Calia doncs un cop d’estat per posar ordre. L’extrema dreta va fer caos
per fer discurs legitimador dels caos. Falange va ser protagonista amb les seves milícies =
esquadres. Van fer atemptats contra gent de les esquerres. Sabien que provocarien a les
joventuts socialistes, etc. Comparativament Barcelona estava tranquil·la. La premsa deia que
Catalunya era el oasi de la República. No era ben bé un oasi, van matar als germans Badia
“Capità Collons”. Van ser els pistolers de la FAI com a revenja per la repressió quan era de la
Generalitat abans del 6 d’octubre.
Companys va fer rectificació del que havia passat el 6 d’octubre, el sector independentista va
abandonar el partit. Van crear nou partit separatista = Estat Català.

17
Tornaven a ERC els de l’opinió això va reequilibrar ERC més equilibrat. Companys fa política
prudent, restablir orientació reformista.
La Lliga canvia d’opinió, els diputats tornen al Parlament i es deslliguen de l’extrema dreta.
Faran una oposició leial amb posicions centristes. A Catalunya l’extrema dreta del caos de
Madrid aquí és insignificant. Després de la guerra civil alguns falangistes catalans parlen que
abans de la guerra eren 300, no podien fer res.
Un altre element el maig del 36, CNT fa un congrés a Saragossa, hi ha una rectificació on la FAI
perd pes i els trentistes tornen. Lerrum. Al cap de dos mesos esclata la revolució. A Catalunya
la burgesia no va jugar la carta del cop militar com a espanya.
A Espanya el banquer de la dictadura va ser el banquer March.
A Catalunya sense témer pel cop d’estat, l’anti republicanisme venia de part d’uns quants
militars = UME unión militar espanyola. Eren joves i identificats per la policia que els vigilava de
prop. Dies abans del cop del 18 de juliol van fer registre a casa d’un d’ells i van trobar papers
que deien com es faria la presa de Barcelona. Van fer còpies i Companys va anar a informar a
Madrid. Casares no va fer cas. A Barcelona es van prendre precaucions ja que els documents
no deien la data, es va decidir doncs vigilar dia i nit totes les casernes.

TEMA 10. GUERRA CIVIL A CATALUNYA

El divendres 17 de juliol el ejército de Africa protagonitza un cop d’estat que farà variar la
Història de Catalunya. Aquest exercit era de mercenaris de la legión, composta per tropes
marroquines amb oficials espanyols. Que s’incorporés aquest exercit va ser clau per Franco.
Aquest va fer la seva carrera a Africa i era l’únic que el podia fer aixecar, com ell estava a
Canaries es va traslladar fins al nord d’Africa i des d’allà el dissabte 18 de juliol es la data oficial
del alzamiento doncs va ser quan algunes guarnicions de la península es van començar a
moure.
A Catalunya però això no va ser així fins el 19 de juliol. Aquí els golpistes eren pocs, oficials
mitjans i de baix rang. Com no hi havia generals implicats es va decidir que fos el general de les
Balears l’encarregat de fer el cop d’estat primer a les Balears i després a Catalunya.
A Barcelona es va planificar malament, com tot cop d’Estat el primordial es fer-se amb els
edificis de centre del poder i aquest normalment estan a la capital, en aquest cas Madrid i
Barcelona no deixava de ser un centre secundari. Aquí els militars es van pensar que seria com
va passar el 6 d’octubre en que no hi va haver resistència però no va ser així. No van tenir en
compte que el clima polític no era el mateix, les eleccions havien donat força a les esquerres i a
més la policia a les ordres de la Generalitat havia descobert el complot i tenia les casernes
vigilades i monitoritzava els moviments de l’exercit.
Companys havia posat a Escofet (un dels mossos condemnats a mort pels fets del 6 d’octubre)
al cap de la policia, juntament amb Vicens Guarner que era també un indiscutible lleial a la
República. Havien fet plans per evitar que les columnes arribessin a les institucions del centre
de Barcelona.
Per portar a terme el pla es comptava amb les forces d’ordre públic sota el mandat de la
Generalitat. Aquest eren la Guardia d’Assalto, la Guardia Civil i els mossos d’esquadra. Els
primers combats amb els colpistes van ser amb la guardia d’Asalto, hi havia una incògnita per
saber si l’actuació de la Guardia Civil seria cap a la república o com era conservadora donaria

18
suport als colpistes. Companys va anar a Via Laietana per veure el desenvolupament dels
esdeveniments. El Coronel Escobar, comandant dels tercios de la Guardia Civil va passar per
davant de Via Laietana i es va veure llavors que es posava de costat de Companys.
Aquest fet va ser cabdal perquè cap a mig dia els soldats comencessin a rendir-se davant de la
resistència de la Guardia Civil i Guardia d’asalto. Els militars no eren més de 2000, i tot i que
quedaven alguns focus de resistència va quedar clar que el cop a Barcelona havia fracassat.
Quan el general Goded va arribar de les Balears va ser detingut i se li va obligar a fer discurs en
el que deia que el cop no havia triomfat i que els militars havien de retornar a les casernes. A la
resta de Catalunya el panorama era similar, els militars van sortir sense tenir oposició però
quan van sentir el discurs es van replegar.
Fins la tarda del 19 de juliol no es pot parlar del poble en armes, ja que aquest es va anar
produint a mida que els militars es van rendir. Els obrers es van aprofitar de la situació i van
agafar les armes llargues dels soldats rendits. Passades vint i quatre hores de la rendició, una
multitud va entrar a les casernes buides de Sant Andreu i va agafar les 30.000 armes que es
calcula que hi havia. Així a partir del 21 de juliol els carrers es van omplir d’obrers armats.
Quan es va donar el poble en armes el cop ja havia acabat, ja havia estat sufocat. La lleialtat de
les forces d’ordre públic va ser clau perquè el cop d’estat fracassés a Catalunya. Dies després la
sublimació estava vençuda però hi havia 30.000 fusells en mans de treballadors front a 4000
policies i Guàrdies Civils. Això és el que farà possible la revolució, el somni de varies
generacions de llibertaris. Amb el cop, les dretes van provocar la revolució. La república va fer
un decret en el que es dissolia l’exèrcit, això va ser un problema ja que la part de l’exercit que
no s’havia sollevat va desaparèixer. D’altra banda no es va intentar desarmar als treballadors.
Es va consolidar el monopoli de la força en mans dels que no tenien el govern aconseguit de
forma democràtica.
Setmanes després dels fets del 19 de juliol, la Generalitat seguia però el seu govern no era
efectiu doncs les forces d’ordre es limitaven a uns milers que no podien combatre contra els
treballadors. El 21 de juliol es va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya,
organisme que assumia el poder real i en el qual eren representats els partits del front popular
i les organitzacions sindicals amb majoria de la CNT-FAI. El pes de cada organització depenia
del nombre de fusells de que es disposés.
El Comitè de Milícies va actuar durant tres mesos com un autèntic govern dirigint la formació
de columnes, l’odre públic, la industria, el treball i fins i tot la vigilància de fronteres. Només
així es va poder conservar un cert poder per part de la Generalitat i intentar algunes accions
d’organització i control. Finalment la CNT va acceptar entrar a formar part del govern de la
Generalitat i es va dissoldre el Comitè el 27 de setembre de 1936. Es va canviar el nom de
Govern de la Generalitat per Consell de la Generalitat. La dualitat de poders continua.
CREACIÓ DEL PSUC :
PC de Catalunya PCP FC del PSOE USC

També BOC + IC = POUM Novembre de 1935

Aquests partits estan en converses per unificar-se en un de sol quan hi ha el Cop d’estat, els
esdeveniments fan que el 24 de juliol de 1936 es fusionin en el PSUC i tinguin com a diari el
Treball. Com no hi havia hagut cap congrés, el nou partit es va declarar un partit comunista i
adherit a la II Internacional. Això era nou doncs no hi havia tradició marxista o comunista a
Catalunya.. la classe obrera s’identificava amb la CNT i el Psuc trobarà suport entre els sectors
que no estaven d’acord amb els postulats de la CNT. La petita burgesia, els rabassaires, els

19
botiguers, els professionals liberals i tota la gent que no estava d’acord amb la col·lectivització
propugnada per la CNT. Van ser la nova clientela social amb uns 60.000 afiliats al 1937. La UGT
es va convertir en el sindicat del PSUC. O eres de la CNT (1.000.000) o de la UGT (400.000) més
d’ordre. Un altre factor que va empènyer el PSUC a ser la força contra la CNT van ser els
interessos de Stalin.
EUROPA AL 1936
Hitler a Alemanya ja havia desenvolupat la seva campanya per fer revertir els resultats de la I
Guerra Mundial. Planejava l’expansió cap a l’est a expenses de la Unió Soviètica. Volia fer una
gran colònia com era la Indià per Anglaterra. Considerava als eslaus com a inferiors. Stalin
sabia que si havia una guerra ells rebrien el primer cop, la seva política va ser fer pactes amb
Anglaterra i França que si atacaven a un els altres anirien en la seva ajuda i atacarien doncs
creien que Hitler no podria contra dos fronts. Així i davant l’amenaça dels nazis la URSS va
canviar el seu discurs i ja no volia exportar el socialisme el que volien era ser aliats.
En aquest escenari esclata la revolució a Barcelona, això és del tot dolent per Stalin i es va
convertir en una obsessió acabar amb una revolució del tot inoportuna per a ell. La consigna
que arriba als comunistes es que cal afeblir a la CNT com a demanda de la URSS i dels nous
afiliats del PSUC. Esdevindrà baladí per dissoldre les milícies i fer exercit, restablir la política i
presentar una guerra que no sigui entre feixisme o revolució sinó entre democràcia i feixisme.
El Partit comunista i socialista es fusiona tot i que els socialistes son majoritaris i que el partit
sortint va ser el minoritari, els comunistes. Per això el PSUC va ser acceptat per la Internacional
tot i ser d’una nacionalitat, amb el PSUC faran una única excepció. Això ens dona idea del valor
donat pels soviètics al PSUC.
Catalunya va quedar lluny dels fronts, però tot i això la realitat quotidiana estarà marcada per:
EL CLIMA DE VIOLENCIA
ELS BOMBARDEJOS DE L’AVIACIÓ
LA GANA
1.VIOLENCIA REVOLUCIONARIA. Van fer terror contra els seus contraris. Era una revolució
espontània feta per una organització sense una direcció.
Es va fer violència ideològica contra les dretes i els feixistes però també contra seguidors de
partits com la Lliga, o contra l’església catòlica. Dins de la lògica de la violència, la faceta més
virulenta va ser l’esclat antireligiós amb la crema d’Esglésies catòliques, es va fer una
destrucció sistemàtica dels edificis religiosos, inclús la toponímia dels pobles es va canviar per
treure les connotacions catòliques que poguessin tenir. També es va produir l’assassinat de
persones “los ensotanados” es parla de 2000 assassinats de religiosos, altres amb l’ajuda de la
Generalitat van poder fugir fora del país. Altres es van amagar o es van barrejar entre la
població.
Cal tenir en compte que entre els revolucionaris es van barrejar delinqüents comuns que es
van aprofitar de la situació. En total es calcula que entre el juliol de 1936 i maig de 1937 més
de 8000 persones van ser assassinades. Aquestes morts eren del tot aleatòries o es podia
tractar de revenges. No va ser en cap cas una violència organitzada. Son el que s’anomena
“incontrolats”. En general aquesta violència revolucionaria anirà de baixa a partir de maig del
1937.
2.Bombardejos: es van començar a produir durant el primer trimestre de l’any 1937. Van ser
aeris i en algun cas naval. El primer bombardeig va ser naval per part d’un creuer italià al servei

20
de Franco. En total, els bombardejos del 37 al 38 van fer uns 5.000 morts entre la població civil
per part d’avions italians amb bases a Mallorca ja que la força aèria de Franco era italiana o la
Condor nazi. Tot i que pot semblar poca mortaldat si comparem les xifres amb les que es van
donar a la II Guerra Mundial, per exemple a Dresden es calcula entre 20.000 i 100.000 morts
en un sol dia, els bombardejos de la Guerra Civil van causar un gran impacte en l’opinió pública
occidental ja que era el primer cop que la població civil es convertia en objectiu en una guerra.
Del 1918 al 1936 l’aviació va fer un gran pas però no s’havia provat enlloc. Es va fer una
defensa activa amb els canon anti bombarders i una defensa passiva de la població amb la
construcció de refugis antiaeris o la utilització de les instal·lacions del metro com a lloc de
protecció. Tambés es feia apagar les llums per evitar que els pilots es puguessin orientar en la
nit. Tot i que les autoritats van haver d’improvitzar ja que era el primer cop que passava van
rebre vivites d’observadors anglesos per veure com s’ho feia la ciutat doncs ja es preveia que
Londres podria patir també bombardejos com finalment va ser.
Winston Churchil va arribar a lloar el coratge del poble de Barcelona que va posar com a model
a seguir davant delsbombardejos naxis d’Anglaterra.
3.Gana o penúries alimentaries. Va afectar sobretot a les ciutats. A la primavera del 1937 es va
instaurar el racionament i va proliferar el mercatr negre. La gent de ciutat intentava
intercanviar productes amb els pagesos. En un primer moment la gent no va pensar en l’exili
doncs era el primer cop que la població civil es convertia en objectiu en una guerra. A
Catalunya van arribar aproximadament un milió de refugiats desplaçats d’altres zones de la
república que representava un 25% de la població catalana que era d’uns tres milions de
persones.
CONSEQUENCIES GUERRA: Les estructures de poder de la República van col·lapsar, i la
Generalitat va haver d’agafar competències que no li pertocaven. Aquestes competències eren
ara en mans o de la Generalitat o de la CNT-FAI. Un exemple son les relacions internacionals
que no es contemplaven en l’estatut però al queda durant mesos aïllada de la resta de la
república sobretot de la zona nord on hi havia una minsa indústria bèl·lica que a Catalunya era
del tot inexistent va haver d’una banda de demanar ajudar fora i de l’altra organitzar una
petita indústria de guerra amb la transformació d’altres fàbriques.
A mida que el govern republicà es va anar recomposant va passar a Valencia i d’allà a
Barcelona. Es va passar a una certa estabilització. Les fàbriques van passar a tenir lletres com a
nom fins al gener del 39. Catalunya va adquirir els primers mesos un estat de semi
independència que va fer que inclús alguns ajuntaments creessin la seva pròpia moneda.
Aquestes noves competències les feien o els partits o els sindicats. Com el ejercito popular de
la República, del govern dirigit per Negrin. Fins i tot durant els anys de guerra els socialistes de
Madrid van tenir la por del separatisme català i per això van portar el govern a Barcelona.

ORGANITZACIÓ POLÍTICA I SOCIAL DURANT LA GUERRA

La revolució de 1936 no va ser en cap cas organitzada sinó com a causa / efecte del cop
d’estat.
Els obrers després de la primera setmana van tornar a les fàbriques i es van trobar que a les
més grans els directius havien fugit. Aquest va ser el motiu pel qual es van col·lectivitzar,
mesos més tard a l’octubre, Tarradellas va posar ordre.
La col·lectivització va afectar a empreses de transport públic, teatres, restaurants, o al camp.
Hi va haver gran abast de la col·lectivització tot i que no va ser homogeni. No hi havia
organització centralitzada per part de l’estat. Les empreses petites, que l’amo estava allà no es
van col·lectivitzar, tot i que en aquest cas les decisions sí que les prenien els obrers CNT-AIT.

21
Les empreses gran es gestionaven a través d’assemblees, assessorats pels tècnics de l’empresa
que al ser personal en nómina no havien fugit. Es van produir excessos i de vegades més que
col·lectivitzacions eren robatoris. També hi va haver conflictes entre pagesos propietaris i els
revolucionaris de les ciutats.
Barcelona es va convertir en un lloc de visita de joves europeus amb idees avançades que
volien veure amb els seus ulls com era el que una ciutat fos dirigida pels obrers.
La Generalitat va intentar organitzar les col·lectivitzacions. Es va establir un sistema
d’autogestió de cada empresa sota el consell de garanties de Catalunya. S’havia acabat amb el
mercat així que calia regularitzar el que s’havia de produir. No va tenir res a veure amb el
model de la Unió Soviètica. Aquí no es va instaurar ja que manava la CNT que no creia en el
poder de l’estat. Només a la Iugoslàvia de Tito es va arribar a fer una cosa semblant. La
diferencia es que allà hi havia un únic partit.
PUNTS FEBLES DEL SISTEMA INSTAURAT
- Feblesa del sector financer català
- Modèstia del sector agrícola que havia d’importar cereal de Castella ara controlat pels
feixistes i fora no podien comprar doncs necessitaven les divises per comprar
armament.
- Falta de mà d’obra jove que va ofegar el sistema ja que eren cridats a files i havien
d’anar al front. La força de treball va quedar mermada per la mobilització militar.
- La indústria catalana exportava a Castella i ara no era viables. Tota l’organització va
saltar pels aires.
Quan les tropes van creuar el Segre van tallar el subministrament de les centrals elèctriques i
els darrers anys es van passar penúries.
La pesseta republicana va perdre el 300% del valor col·lapsant el model revolucionari.

DUALITAT DE PODERS
Generalitat i CNT, no hi havia unitat de criteris. Dos plantejaments sobre com afrontar la
situació.
- Per uns la prioritat era aprofundir en la revolució ja que només si els obrers que havien
d’anar al front podien somiar en que al tornar les coses no serien com havien estat fins
al 1936, és a dir que el capitalisme no tornaria, podrien guanyar la guerra. Aquesta
idea era defensada per CNT-FAI, POUM
- La tesi contraposada era que l’objectiu era guanyar la guerra i en això la revolució era
un obstacle ja que perturvava la producció, espantava a la petita burgesia que era
reticent al col·lectivisme i a la violència. A més la persistència de la revolució fa que
Anglaterra i França si veuen entre feixisme o revolució no els donin suport, en canvi si
ho veuen entre democràcia contra feixisme sí. Aquesta era la postura defensada per
ERC i els comunistes del PCC.
la tensió entre aquests dos plantejaments es va fer evident al desembre de 1936 quan els
comunistes van pressionar i van fer sortir a Andreu Nin del govern ja que era vist com per
aquests com a trotskista.
CNT-FAI contra PSUC que tenia darrere a la Unió Soviètica, del 3 al 6 de maig de 1937 esclata al
carrer un enfrontament armat entre PSUC i CNT-FAI.

22
L’enfrontament s’inicia a l’edifici de la Telefònica al centre de Barcelona, era un edifici clau i
estava controlat per la CNT-FAI cosa no ben vista per les forces del PSUC. Hi van haver entre
200-300 morts. Va ser molt perillós perquè es corria el perill que els llibertaris abandonessin el
front per defensar als seua companys de Barcelona.
Finalment va guanya l’estat, a partir d’aquest punt el president del govern de la República
Negrín, va enviar a Barcelona a 5000 guàrdies d’asalto amb tanquetes. La perdedora va ser la
Generalitat que va veure com perdia competències com les d’ordre públic entre altres.
El cap de turc de tot plegat va ser el POUM, que al ser el peix petit, ja que no podien anar
contra la CNT-FAI, va ser il·legalitat adduint que els enfrontaments havien estat provocats per
agents feixistes infiltrats. Al seu dirigent Andreu Nin el van fer desaparèixer. Van fer com la
gran purga que més tard es va fer a la Unió Soviètica. Es veu l’extremisme extrem dels
comunistes envers un partit. Militants del POUM van passar a la clandestinitat.
Amb el pas dels mesos, la CNT va anant perdent força i el PSUC es va convertir en la força
hegemònica, sobretot per la força que tenien en tenir el suport dels soviètics. En aquest
escenari l’economia va ser desmantellada, les col·lectivitzacions es van gestionar per l’estat.
L’autonomia catalana, que es va expandir a l’inici de la guerra, a l’octubre del 37 va veure com
el govern de Negrin es traslladava a Barcelona per esclafar la Generalitat. Es van instal·lar
desenes de funcionaris que van treure competències de la Generalitat.
AVANÇ DE LA GUERRA
Les tropes franquistes el 1938 arriben a Lleida, Franco fa decret on deroga l’autonomia
catalana. Els franquistes aconsegueixen arribar al Mediterrani i els republicans fan la gran
ofensiva de l’Ebre. L’exercit de Franco fa una guerra per dessagnar a l’exercit republicà que es
veurà obligar a cridar a files a joves de 16 i 17 anys l’anomenada lleva del biberó, als que no
donava temps de formar mínimament en com utilitzar un fusell. En total hi va haver 70.000
baixes republicanes i l’exercit de Franco va anar empenyent les tropes republicanes cap a l’exili
francès durant l’ofensiva de finals del 1938. El 26 de febrer les tropes franquistes entraven a
Barcelona. Es calcula que 500.000 persones van fugir a França.
Cal diferenciar dos tipus d’exili, els que van marxar per sempre uns 60.000 2% de la població
catalana del moment i els que al veure el tracte rebut per França van decidir tornar.
Més que a nivell quantitatiu el problema va ser la pèrdua qualitativa dels que van marxar per
no tornar ja que va ser la pràctica totalitat de la classe política i intel·lectual.

23