TEMA 17

Els pronoms personals forts. Els pronoms febles. Funcions,

combinacions i variants geogràfiques
1. INTRODUCCIÓ
2. MARC LEGAL
3. ELS PRONOMS PERSONALS FORTS
3.1. Usos dels pronoms personals forts
4. ELS PRONOMS FEBLES
4.1. Funcions
4.2. Combinacions
4.3. Variants geogràfiques
4.3.1. Català septentrional o rossellonès
4.3.2. Català central
4.3.3. Català insular o balear
4.3.4. Alguerès
4.3.5. Català nord-occidental
4.3.6. Català meridional o valencià
5. CONCLUSIONS
6. BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFIA

1. INTRODUCCIÓ
Sintàcticament, els pronoms són aquells mots que poden actuar com a nucli d’un sintagma.
Tots els pronoms personals forts i alguns pronoms febles, entre altres, poden ser nuclis d’un
sintagma. Els pronoms personals forts són sintàcticament i fonològicament independents,
mentre que els pronoms febles troben suport en el verb i en depenen fonèticament.
La definició tradicional de pronom com a substitut d’un nom, però, presenta alguns problemes,
tal com ens diu Cuenca (1996), ja que normalment l’element substituït no és un nom, sinó un
sintagma nominal i, a més,també poden ser substituïdes per pronoms les clàusules i els
sintagmes preposicionals, entre altres motius.
El coneixement dels pronoms i les seves funcions i usos ajudarà l’alumnat de secundària i
batxillerat a comprendre oracions i textos amb una sintaxi més complexa, a poder analitzar
sintàcticament de manera correcta i, també, a utilitzar amb correcció els pronoms a l’hora
d’escriure els seus propis textos.
Les competències bàsiques establertes en l’àmbit lingüístic, que s’emmarquen dins diferents
dimensions, són les següents:

Dimensió comprensió lectora

• Competència 1: obtenir informació, interpretar i valorar el contingut de textos escrits de la
vida
quotidiana, dels mitjans de comunicació i acadèmics per comprendre’ls.
• Competència 2: reconèixer els gèneres de text, l’estructura i el seu format, i interpretar-ne
els trets lèxics
i morfosintàctics per comprendre’l.
• Competència 3: desenvolupar estratègies de cerca i gestió de la informació per adquirir
coneixement.
Dimensió expressió escrita
• Competència 4: planificar l’escrit d’acord amb la situació comunicativa (receptor, intenció) i a
partir de
la generació d’idees i la seva organització.
• Competència 5: escriure textos de tipologia diversa i en diferents formats i suports amb
adequació,coherència, cohesió i correcció lingüística.
• Competència 6: revisar i corregir el text per millorar-lo, i tenir cura de la seva presentació
formal.

Dimensió comunicació oral

• Competència 7: obtenir informació, interpretar i valorar textos orals de la vida quotidiana,
dels mitjans
de comunicació i acadèmics, incloent-hi els elements prosòdics i no verbals.
• Competència 8: produir textos orals de tipologia diversa amb adequació, coherència, cohesió
i
correcció lingüística, emprant-hi els elements prosòdics i no verbals pertinents.
• Competència 9: emprar estratègies d’interacció oral d’acord amb la situació comunicativa
per iniciar,
mantenir i acabar el discurs.
Dimensió literària
• Competència 10: llegir obres i conèixer els autors i les autores i els períodes més signifi catius
de la
literatura catalana, la castellana i la universal.
• Competència 11: expressar, oralment o per escrit, opinions raonades sobre obres literàries,
tot
identifi cant gèneres, i interpretant i valorant els recursos literaris dels textos.
• Competència 12: escriure textos literaris per expressar realitats, fi ccions i sentiments.

Dimensió actitudinal i plurilingüe

• Actitud 1: adquirir l’hàbit de la lectura com un mitjà per accedir a la informació i al
coneixement, i per
al gaudi personal; i valorar l’escriptura com un mitjà per estructurar el pensament i comunicar-
se amb
els altres.
• Actitud 2: implicar-se activament i reflexiva en interaccions orals amb una actitud dialogant i
d’escolta.
• Actitud 3: manifestar una actitud de respecte i valoració positiva de la diversitat lingüística
de l’entorn
pròxim i d’arreu.
En el tema que ens ocupa, hi tenen implicació totes les dimensions: en concret, però, està
relacionat amb la competència 2 de la dimensió comprensió lectora, les competències 5 i 6 de
la dimensió expressió escrita, totes les competències (7, 8 i 9) de la dimensió comunicació oral,
i les competències 11 i 12 de la dimensió literària.
En aquest tema ens centrarem, en primer lloc, en les formes dels pronoms personals forts i els
seus usos. A continuació, estudiarem els pronoms febles, les funcions sintàctiques que
desenvolupen, les seves possibles combinacions i, per acabar, com canvien segons la variant
geogràfica que els utilitza.

2. MARC LEGAL

El marc legal que s’ha de tenir en compte en aquest tema és, en primer lloc, la llei d’educació
(LOMCE): • Llei orgànica 8/2013, de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa .
Segons la LOMCE al seu article 22, la finalitat dels quatre cursos de l’Educació secundària
obligatòria és que els alumnes adquireixin els elements bàsics de la cultura, desenvolupar
hàbits d’estudi i treball,
preparar-los per al món laboral, per a la incorporació a estudis superiors i per a l’exercici dels
seus drets i obligacions a la vida.
En canvi, la finalitat del batxillerat, que podem trobar en els articles 32-38 d’aquesta mateixa
llei, és donar a l’alumnat formació, maduresa intel·lectual i humana, coneixements i habilitats
que els permetin desenvolupar funcions socials i incorporar-se a la vida activa amb
responsabilitat i competència, i capacitar-los per a l’accés a estudis superiors.
En segon lloc, trobem la LEC (Llei d’Educació de Catalunya):• Llei 12/2009, del 10 de juliol,
d’educació .Podem trobar la informació referent a l’Educació secundària obligatòria i al
batxillerat als articles 59 i 61 d’aquesta llei, respectivament.
A més, segons aquesta llei:
“La societat catalana aspira a proporcionar la millor educació a les noves generacions i, més
enllà, a continuar donant oportunitats educatives a tothom durant tota la seva vida. Aquesta
aspiració es correspon amb la voluntat col·lectiva de fer de Catalunya un país pròsper,
benestant i cohesionat, on tothom que hi viu pugui portar a terme lliurement el seu projecte
vital.
L’educació és un dret de totes les persones, reconegut en el nostre ordenament jurídic i en
l’ordenament internacional. L’exercici d’aquest dret s’ha de garantir al llarg de tota la vida i
atenent totes les facetes del desenvolupament personal i professional.
Alhora, l’educació és una realitat fonamental de tota comunitat nacional, ja que esdevé el
factor principal en la generació de capital humà, contribueix al creixement del capital social i és
un element de cohesió social i cultural per mitjà de la igualtat d’oportunitats.
L’educació és, doncs, la porta obligada a la realització personal i al progrés col·lectiu; és la
palanca que fa possible la superació dels condicionants personals, socials, econòmics i culturals
en origen; és la clau de les oportunitats per a superar les desigualtats i per a descobrir i
aprofitar tots els talents de la societat.
Una de les més altes funcions dels poders públics democràtics és, doncs, garantir d’una
manera efectiva el dret a l’educació per a tothom, tot removent els obstacles de tota mena
que el dificultin.”
Pel que fa a l’ús del català, la Llei 12/2009 explica al seu article 11 que el català, com a llengua
pròpia de Catalunya, serà la llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu..A
continuació, enumerarem la normativa legal que regula l’etapa educativa de l’Educació
secundària obligatòria i el Batxillerat:
• Reial decret 1105/2014, de 26 de desembre, pel qual s’estableix el currículum bàsic de
l’educació secundària obligatòria i del batxillerat.
En aquest decret es diu sobre les llengües cooficials, en aquest cas el català, que:
“Els alumnes i les alumnes han de cursar la matèria llengua cooficial i literatura en el bloc
d’assignatures de lliure configuració autonòmica en les comunitats autònomes que tinguin
llengua cooficial,per bé que poden estar exempts de cursar o de ser avaluats d’aquesta
matèria en les condicions que estableixi la normativa autonòmica corresponent. La matèria
llengua cooficial i literatura rep un tractament anàleg al de la matèria llengua castellana i
literatura”.
En aquesta llei, a més d’en el Decret 187/2015, de 25 d’agost, pel qual s’estableix l’ordenació
dels ensenyaments de l’educació secundària obligatòria i el Decret 142/2008, de 15 de juliol,
pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments de batxillerat, podem trobar el currículum
per a aquests ensenyaments, que es basa en un currículum competencial per tal de millorar la
qualitat educativa,tal com s’ha indicat en la introducció d’aquest tema.

3. ELS PRONOMS PERSONALS FORTS

Els pronoms personals, tal com ens diu la Gramàtica de la llengua catalana, fan referència a les
persones del discurs. Així, podem entendre que substitueixen un nom o sintagma nominal que
ja ha aparegut anteriorment en el text (recordem els problemes de la definició tradicional de
pronom que hem indicat a la introducció).
Hem de tenir en compte, però, que els pronoms de primera i segona persona són díctics i, per
tant, no substitueixen un nom o sintagma nominal que ja ha aparegut en el text, sinó que
designen els participants (emissor o receptor) en l’acte de parla.
Els pronoms personals forts es poden classificar segons la persona (primera, segona i tercera),
el nombre(singular i plural) i el gènere (masculí i femení), i això es veu amb la concordança
amb les formes verbals,els pronoms personals febles i els possessius, que són els elements que
varien en persona i nombre. A més,els pronoms personals forts són invariables, menys la
tercera persona (que considerem que varia a partir
d’ell segons el gènere i el nombre per crear la resta (ella, ells, elles)).
Els pronoms personals forts són, segons la classificació de la Gramàtica de la llengua catalana:
jo, tu ell,ella, nosaltres, vosaltres, ells, elles; mi, si; nos, vós, vostè, vostès. Carme Vilà els
classifica en la taula següent segons la classificació gramatical i la pragmàtica:

Ara veurem alguns casos representatius de pronoms forts que ens planteja Vilà:
• Jo/mi: jo fa, sobretot, les funcions de subjecte i atribut, i mi la resta de funcions sintàctiques.
Mi s’utilitza després de les preposicions a, amb, de, en, per, contra, entre, sense, envers i les
compostes amb a (per a, cap a...) o de (abans de), però en coordinacions s’utilitza jo (sense ell i
jo).
• Si/mi: si no pot fer funció de subjecte, igual que mi (*Ho va fer si mateixa/Ho va fer ella
mateixa). El cas de si és diferent del de mi perquè el seu ús no és obligatori en les altres
funcions sintàctiques que no siguin la de subjecte, a no ser que sigui coreferent amb aquest. En
aquest cas, normalment la construcció serà del tipus “Em ve a veure a mi”, però en alguns
parlants arcaïtzants dins el central i en altres dialectes podem trobar la construcció “Em ve a
veure a jo”. Pel que fa a construccions amb si, trobem exemples com “La Maria s’ho va dir a si
mateixa”, que també pot ser “La maria s’ho va dir a ella mateixa”
. • Nós: s’anomena de plural majestàtic i quasi no s’utilitza, a excepció de quan s’anomenen
reis, papes i dignitats paregudes. Així, es tracta d’una primera persona del singular real que
parla en primera persona del plural, però en comptes de nosaltres utilitza nós i manté la
concordança amb verbs i determinants i no la gramatical amb adjectius i aposicions, és a dir,
continua fent-los singulars. Veiem l’exemple que ens posa Vilà: “Una reina que parlés utilitzant
el plural majestàtic diria: Nós estem molt compromesa amb l’ecologia i, per tant, hem decidit
acceptar de presidir aquest congrés conjuntament amb el nostre espòs, el rei. Sense utilitzar el
plural majestàtic, el fragment de discurs anterior seria: Jo estic molt compromesa amb
l’ecologia i, per tant, he decidit acceptar de presidir aquest congrés conjuntament amb el meu
espòs, el rei.”
• En castellà, els pronoms personals forts de tercera persona es poden fer servir per referir-se
a substantius no animats, com per exemple “Me gustaría ver Vietnam, pero nunca he estado
de visita en él”. En català, enlloc d’aquestes construccions utilitzem pronoms febles o,
directament, no hi posem el pronom fort: “M’agradaria veure Vietnam, però mai hi he estat de
visita”. En castellà, també trobem el pronom neutre ello, que no existeix en català i, per tant,
també fem les construccions amb pronoms febles: “[...] cal que te n’adonis/es preciso que te
des cuenta de ello”.
2.1. Usos dels pronoms personals forts.

Segons la Gramàtica essencial de la llengua catalana, un pronom fort és un “Pronom personal

amb accent de mot que pot ocupar qualsevol de les posicions sintàctiques d’un sintagma
nominal”. Així, les principals funcions que poden fer els pronoms personals forts són les
següents:

4. ELS PRONOMS FEBLES

Segons la Gramàtica essencial de la llengua catalana, un pronom feble és un “Pronom sense

accent de mot que s’anteposa o es posposa al verb i forma amb aquest una unitat accentual”.
Vilà ens diu que “Els pronoms febles canvien de forma segons si van abans o després del verb, i
segons si aquesta forma verbal comença en consonant (o semivocal) o en vocal, o acaba en
consonant (o semivocal) o en vocal”. Els pronoms febles es troben, generalment, davant les
formes verbals, menys en el cas de l’infinitiu, el gerundi i imperatiu, casos en els quals els
torbem al darrera. Recordem que els participis no poden portar en cap cas un pronom feble. A
més, en els casos de les formes verbals perifràstiques o de les perífrasis verbals, els pronoms
febles poden anar tant al davant com al darrera d’aquestes (T’hauries d’aturar/Hauries
d’aturar-te).
Segons la Gramàtica de la llengua catalana, els pronoms febles són els següents: em, et, el, la,
ens, us, els, les; li, els; es; ho, en, hi. Aquesta forma és la que presenten quan van davant d’una
forma verbal, però poden adoptar altres formes segons la situació que ocupen. Per tal de
conèixer les seves diferents formes, veurem la taula de formes gràfiques dels pronoms febles
que es troba a la Gramàtica de la llengua catalana. Abans, però, analitzarem quan es donen les
diferents formes pronominals:
• Plenes: darrere verbs acabats en sons vocàlics o semi vocàlics
• Reduïdes: darrere verbs acabats en vocal
• Reforçades: davant de verbs que comencen en consonant.
• Elidides: davant de verbs començats en so vocàlic.
4.1. Funcions

La Gramàtica essencial de la llengua catalana ens presenta un quadre amb les diferents
funcions dels pronoms personals febles. Així, els de primera i segona persona (em, ens, et i us)
poden ser d’acusatiu o de datiu i poden funcionar com a reflexius. Els de tercera persona
poden ser d’acusatiu (el, la, els i les) o de datiu (li i els). Els pronoms febles plurals ens, us i es
són recíprocs.
4.2. Combinacions

Els pronoms es poden combinar entre ells quan sigui necessari, sempre dins d’un ordre fi xat i
sense dependre de la posició anteposada o posposada respecte al verb i de la forma concreta
que adoptin. Normalment, ens trobem combinacions de dos pronoms, ja que és molt fàcil que
coincideixen un complement directe i un d’indirecte o un locatiu o predicatiu (Porta-me-la). La
combinació de tres pronoms és molt menys freqüent, tot i que també pot donar-se, per
exemple quan coincideixen un complement directe, un d’indirecte i un locatiu (Poseu-me-n’hi
tres). L’ordre dels pronoms és el següent:

4.3. Variants geogràfiques

En aquest apartat seguirem l’obra de Montserrat Alegre Dialectologia catalana, en la qual

destaca els trets principals dels dialectes del català. Tot i que especifica també les
característiques dels subdialectes, nosaltres només ens centrarem en els trets principals
relacionats amb els pronoms febles dels dialectes principals.
4.3.1. Català septentrional o rossellonès

En català septentrional o rossellonès, les formes reforçades es posen davant l’infi nitiu, el
gerundi i l’imperatiu (te casar – casar-te, l’estimant – estimant-lo).

4.3.2. Català central

Aquest dialecte es caracteritza per utilitzar les formes reforçades davant del verb (em penso,
us recorden). En les combinacions d’acusatiu (el, la, els, les) i de datiu (li), el datiu es canvia per
hi i es manté en segona posició (Deixa el document al director – deixa-l’hi)

4.3.3. Català insular o balear

En balear, davant el verb s’utilitzen les formes plenes me, te, se, mos, vos, se (mos n’anam, vos
ha esperat). En les oracions imperatives i en tercera persona el pronom personal es col·loca
davant el verb (m’esperi – esperi’m, se posin sa jaqueta – posin-se la jaqueta). La combinació
de dos pronoms febles (CD+CI) manté l’ordre lògic de la frase, típica del català medieval (el te
duré – te’l duré, la te donaré – te la donaré), tot i que comença a perdre terreny en favor de la
construcció CI-CD, típica de la resta de dialectes

4.3.4. Alguerès
En alguerès s’utilitzen les formes plenes ma, ta, sa, mos, vos, los davant el verb (Maria ta celca
– Maria et busca). En les combinacions de pronoms, quan hi apareix el pronom se, aquest
sempre ocupa la segona posició (te se compra – se’t compra).

4.3.5. Català nord-occidental

En aquest dialecte, els pronoms personals apareixen en la seva forma plena davant del verb
(me, te, se, nos(mos), vos(us) i lo/los). 4.3.6. Català meridional o valencià En valencià, perduren
les formes plenes me, te, se... davant el verb (mos entenem). Les combinacions de pronoms
febles de CI+CD s’acosten al català medieval (li la donaré – la hi donaré, li’l donaré – l’hi
donaré, els el donaré – els hi donaré, li ho explicaré – l’hi explicaré). Les combinacions de
pronoms s’acosten a la llengua antiga (li ho donaré, li’n faré). Les formes plenes dels pronoms
personals es mantenen: me, te, se, ne, lo, los, mos, vos.

5. CONCLUSIONS

Els pronoms, sobretot els pronoms febles i les seves combinacions, són el punt dèbil de la
majoria d’estudiants de català durant el batxillerat. La dificultat dels estudiants a l’hora
d’aprendre els pronoms febles rau en la diferència entre la llengua parlada i la normativa i en
què és necessari conèixer molt bé la sintaxi per tal d’aplicar bé la normativa dels pronoms
febles. És per això que és necessària una bona base de sintaxi per tal d’entendre i aplicar
correctament aquests pronoms, sobretot a l’hora de combinar-los. També creiem necessària
una explicació exhaustiva d’aquesta diferència entre llengua parlada i normativa, per tal que
els alumnes entenguin que es tracta de dues realitats diferents, però que és necessari el
coneixement de la normativa per tal d’escriure i parlar de manera correcta en els contextos
corresponents. Un exercici interessant seria fer investigar els alumnes quin ús oral es fa dels
pronoms febles a la seva àrea geogràfica, de manera que després poguessin comparar-lo amb
la normativa i descobrissin per ells mateixos les diferències existents, alhora que se’ls
motivaria a estudiar-ne la normativa.

6. BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFIA I LEGISLACIÓ

Bibliografia
ALEGRE, M. (1991). Dialectologia catalana. Barcelona: Editorial Teide
Institut d’Estudis Catalans (2016). Gramàtica de la llengua catalana.
MARTÍ I CASTELL, J.; MORÁN, J.; ALEGRE, M.; MELIÀ, M.; QUEROL, E. (1985). Coneguem els
SOLÀ, J. (1997). Sintaxi. Normativa: estat de la qüestió. Barcelona: Empúries.

Webgrafia Competències bàsiques de l’àmbit lingüístic. Llengua i literatura (catalana i

castellana). Identificació i desplegament a l’educació secundària obligatòria (2015). Generalitat
de Catalunya. Departament d’ensenyament.