UN PROJECTE MÉS VIU QUE MAI

Sembla que era ahir però aviat, el pròxim 9 de desembre, es compliran 25 anys de la
inauguració del parc de mini trens de l’antiga estació de Castell d’Aro, una festa que va
comptar amb la presència de veïns, autoritats i una nombrosa representació dels
diferents clubs catalans amb les seves màquines. El projecte va ser fruit de la idea i
il·lusió d’un grup d’afeccionats locals als trens encapçalats per Joaquim Hornos.
El moviment per recuperar el traçat i el patrimoni de la via del tren havia començat a
partir de la celebració del centenari del tren de via estreta de Sant Feliu a Girona, amb
la constitució d’un consorci participat per tots els pobles de la línia per tal d’organitzar
els actes de commemoració. Però la flama encesa per aquest aniversari va fer més
palesa la necessitat de recuperar l’espai de la via fèrria que des de l’última piulada de
la locomotora sortosament encara restava intacte i així, pocs anys més tard, el 1996,
es constituïa el Consorci amb la finalitat de convertir l’antic traçat ferroviari en una via
transitable per a bicicletes i vianants amb els resultats que avui dia podem contemplar i
gaudir.
És dins aquesta operació que cal emmarcar el projecte de rehabilitació i reforma de
l’antiga estació de Castell d’Aro. Un projecte que es va arrodonir gràcies a la proposta
d’aquest grup de ciutadans amants del tren liderats per Joaquim Hornos que, de fet, no
és que fos un fanàtic del tema ferroviari sinó més aviat “un entusiasta de crear coses,
portar a terme idees, fer funcionar mecànicament tot el que li cau a les mans”, tal com
el descrivíem en alguna de les diverses cròniques que vam publicar sobre el tema a la
revista El Carrilet. En Quim en aquells anys formava part de la redacció de la revista
com a fotògraf i parlava sovint de la seva relació amb la gent del parc de mini trens de
Cornellà de Llobregat i la idea de portar un circuit semblant al municipi. Sempre he
valorat les persones pel seu esforç en la consecució d’un projecte, sense
parafernàlies ni publicitats perquè d’això ja hi ha temps un cop aconseguit l’objectiu. I
en Quim és una d’aquestes persones que treballen intensament a l’ombra sense
gaires escarafalls i així ens vam trobar que, com aquell que no vol, un bon dia ens va
presentar aquell projecte il·lusionant que va defensar aferrissadament arreu, va saber
implicar l’Ajuntament i va aconseguir el suport i els col·laboradors necessaris per dur-lo
a terme constituint l’Associació El Trenet de la Vall d’Aro, que té cura del projecte. I no
solament això sinó que l’entitat ha continuat aportant elements que doten de valor
afegit al parc, com la reproducció a escala de l’antic pont (irremeiablement perdut) del
tren sobre el Ridaura instal·lat sobre un estany que dóna una gran vitalitat al parc.
També ha portat a terme una activa tasca de recerca de material provinent de l’antic
tren que recentment va culminar amb la iniciativa de l’adquisició de la locomotora
número 5 avui exposada al parc, la mateixa que va fer l’últim viatge de Sant Feliu a
Girona el 10 d’abril de 1969, i dos xassissos de vagó amb la finalitat d’emprendre un
nou projecte de rehabilitació, aquest d’una certa envergadura pel que comporta de
recuperació del patrimoni ferroviari i de la memòria històrica de la Vall d’Aro i que
mantindrà entretinguts els membres de l’associació durant un llarg període.
Un quart de segle més tard d’aquella diada inaugural, el parc i el circuit és una realitat
activa en la qual ciutadans petits i grans continuen gaudint setmanalment dels viatges
en aquestes petites màquines que, amb els seus xiulets, segur que fan venir a la
memòria a més d’un veí l’agitació de l’arribada del vell tren i les corredisses en direcció
a l’estació, potser carregats amb productes del camp o bestiar que havien de vendre a
mercat de Sant Feliu o Girona; en tot cas rememorant un passat recent en una plaça
tan activa com bonica.

Pere Barreda