ART BARROC

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL

L’art Barroc se situa en el context històric de la crisi del segle XVII(17) a Europa. Fou
una crisi econòmic-social degut a males collites successives que provocaren la fam i
grans mortalitats produïdes per epidèmies o pestes. També, va ser una crisi política i
religiosa encapçalada per les lluites entre catòlics i protestants i els monarques
absoluts que volien imposar-se al poder del Papa. En general, la burgesia va
prendre partit a favor dels reis i en contra dels nobles i eclesiàstics que defensen el
Papa. Per tant en aquest context de crisi , la societat va perdre l’optimisme, la
confiança en l’home, en la raó, la ciència i en el progrés de la humanitat que
caracteritzava el Renaixement, que és substituït per un pessimisme i una pèrdua de
confiança en l’home al no veure’s capaç de resoldre els seus problemes sense
l’ajuda de Déu.

L’Art Barroc neix d’una ment espiritual i es considera un art religiós, vinculat a Roma
i els Papes, que defensava les noves normes de la Contrareforma Catòlica contra el
protestantisme sorgida al Concili de Trento.

Amb un nou estil, l'Església va intentar difondre la fe catòlica sobre els protestants.

Volia despertar en el poble una devoció, un fervor religiós, que el reconfortés de les

seves angoixes i dubtes, i l'ajudés a vèncer la por a la mort, que era bastant habitual.

Per tant, és un art dramàtic extravagant, exagerat i teatralitzat, sobrecarregant en la

recerca de la fascinació i admiració.

Característiques generals:

L’art barroc que néixer a Roma, es va desenvolupar entre els països catòlics: Itàlia,
Espanya, França.

És un art dinàmic, que busca el moviment, la tensió a través de les línies corbes,
ondulades, i diagonals. Cal destacar també que no és un art harmònic, equilibrat o
proporcionat ni és un art racional com el del Renaixement, sinó desproporcionat,
monumental, gegantí, exagerat i que busca despertar sentiments, devoció,
patetisme (art passional).

Hi destaca per la teatralitat, l’il·lusionisme, els jocs de llum i penombres que creen
clarobscurs.

La decoració que presenta en les seves obres són recarregades i es crea com un el
mon luxós barrejant l’arquitectura, l’escultura i la pintura.

Parlant d’arquitectura hi destaca la monumentalitat dels edificis, l’ús de columnes

gegantines, frisos ondulats, façanes corbes i amb decoració recarregada.

San Carlo Alle Quattro Fontane

San Carlo Alle Quattro Fontane està ubicat a la intersecció de les antigues Strada
Pia i Strada Felice. A les cantonades de la confluència del carrers, s’hi van dipositar
quatre fonts que donen nom al lloc.
Fou construïda per Francesco Borromini, feta a partir de maó i estuc.
L’autor Borromini va estructurar la façana de l'església en 2 pisos. Cadascun es
divideix en tres carrers a partir d’una combinació de columnes petites i grans,
anomenades d’ordre gegant. Aquests dos pisos estan estan separats per un
entaulament amb el joc de formes còncaves i convexes que hi ha entre la part lateral
i la central.
Al pis inferior: al nínxol central, hi ha la imatge de sant Carles Borromeo sota a les
ales de dos querubins (àngels de alta jerarquía).
Al pis superior hi sobresurten un `petit templet i el medalló sostingut per àngels que
trenca l’entaulament. Tant amb el medalló com les columnes d’ordre gegant
potencien la sensació de verticalitat i, aleshores, de lleugeresa.
L’arquitectura és un espai central octagonal de costats ondulats, on a l’eix
longitudinal s’hi afegeixen dos elements semicirculars (vestíbul i capella major).
Parlant d’alçada, 16 columnes s’aixequen d'ordre compost que permeten habilitar
portes, nínxols i capelles als intercolumnis(espai que hi ha entre dues columnes),
sobre les quals un entaulament segueix les formes de la planta i sosté les quatre
voltes de quart d’esfera que cobreixen les capelles i el vestíbul. Entre aquestes
quatre voltes, s’hi articulen quatre petxines àmplies que defineixen una cúpula
ovalada, espectacular, decorada amb cassetons geomètrics (octagons, creus i
hexàgons) que es van fent més petits seguint les lleis de la perspectiva utilitzada ja
anteriorment en el Panteó de Roma. Aquest recurs augmenta la sensació d’espai
interior, l’amplitud del qual es veu reforçada encara més per la llum blanca que entra
per les lluernes del llanternó que corona la cúpula.
Gian Lorenzo Bernini: Plaça de Sant Pere del Vaticà
La Plaça de Sant Pere del
Vaticà, qui autor fou Gian
Lorenzo Bernini. És una
plaça on hi consta un
monument al centre fet a
partir de marbre travertí,
situada a la ciutat del
Vaticà.
La plaça s’estructura en
dos espais: un de
trapezoidal, anomenat
piazze nota, i un eliptic, conegut com piazza obliqua. En la segona, Bernini crea una
columna d’ordre dòric disposada en quatre fileres amb una major separació al centre
i presidides als extrems per dos frontons triangulars d’ordre clàssic.

Segons Bernini, la plaça simbolitzava els braços materns de l’Església “que abracen
els catòlics per reforçar la seva fe, els heretges per a reunir-los amb l’Església i els
ateus per il·luminar-los amb la veritable fe”. Altres teòrics han volgut relacionar la
forma de pany de les dues places amb les claus, símbol de Sant Pere. Les imatges
que coronen la columnata i la façana de la basílica simbolitzen el triomf de
l’Església.
Alexandre VII (setè) va ser qui li va suggerir a Bernini la construcció d’una plaça
amb la finalitat de resoldre la poca alçada de la façana i per tal d’acollir el màxim
nombre de fidels.
El passadís central del bosc de columnes servia de protecció per a dies de pluja en
les celebracions de processons, en especial el dia de Corpus.
Parlant d’escultura s’hi remarquen les figures naturalistes, exagerades i dinàmiques.
S'utilitza la captació de moments fugaços, la teatralitat, els rostres patètics,
dramàtics i desencaixats, amb gestos aparatosos i molt expressius. A més, destaca
el joc de la il·luminació amb clarobscurs, els contrastos entre volums i els buits que
presenten.

Apol·lo i Dafne

Apol·lo i Dafne és una escultura, del barroc, exempta de marbre esculpida per Gian
Lorenzo Bernini entre el 1622 i el 1627. Aquest va ser l’escultor més destacat del
Barroc. Mostrava un sorprenent domini tècnic.
S’aixeca sobre una base rocallosa, a la qual es representa els cossos juvenils
d’Apol·lo i Dafne. En termes generals, es mostra la sorpresa de Dafne al ser tocada
pel seu estimat mentres es donava a terme la seva metamorfosi en llorer.
Es representen amb una composició dinàmica i helicoidal (en forma d’hèlice), que es
veu en la curvatura del cos de Dafne a la transformació.
Es destaca l'habilitat de l’artista per transformar un bloc de marbre fred i estàtic en
aquesta extraordinària escena de tensió i moviment. Aconsegueix que els
espectadors s’anadonin de l’història al observar les extremitats de la nimfa,
convertint-se en vegetació.
Es pot notar l’expressivitat dels rostres i les diferents textures tot i que utilitzava el
mateix material aspre. Això es mostra en les roques i el llorer en creixement, per
mostrar la sensualitat de l’anatomia suau i polida dels amants. Treballava també el
dramatisme de la llum amb moltes zones de clarobscurs (per mitjà d’incisions molt
meditades com el clot dels ulls).

L’escena representada es tracta de, com explica Ovidi a les Metamorfosis, quan
Eros va disparar a Apol·lo una fletxa d’amor amb la punta d’or i a Dafne amb la de
rebuig amb punta de plom. Això degut a la burla de la seva perícia amb l’arc. Apol·lo
va quedar enamorat de la nimfa i la va perseguir. Aquesta va demanar ajuda al seu
pare, el riu Peneu, i aquest la va transformar en llorer. El Déu va teixir una corona
amb les seves fulles i la va portar sempre amb ell per coronar poetes i militars
victoriosos.
L’obra es considera el paradigma de l’escultura barroca i supera qualsevol altre obra
d’aquell temps. Bernini va adoptar el punt de vista únic i va recuperar els temes
mitològics per tal de crear major dinamisme. A més, assenyala l’itinerari que seguirà
l’escultura occidental fin al Neoclassicisme.

Parlant de pintura hi predomina el color sobre el dibuix, les perspectives aèries,

llums simbòliques, clarobscurs, composicions obertes, horror vacui (por al buit), la
teatralitat i el patetisme. Els gèneres més importants són els religiosos i mitològics.
Les tres Gràcies
Les Tres Gràcies és una pintura creada per Peter Paulus Rubens utilitzant la tècnica
d’oli sobre fusta. Rubens crear aquesta obra inspirat en els models de l’antiguitat
clàssica, seguint una composició tradicional, i situant les tres Gràcies formant un
cercle compacte, de manera que una de les tres quedi situada d'esquena a
l’espectador.
Damunt els caps es troba una frondosa garlanda de flors i un putti (angelet que
aboca aigua amb corn de l'abundància). Al fons, un paisatge idíl·lic i minuciós
(característic de la pintura flamenca) accentua encara més la bellesa del conjunt.
Parlant ara de l’estructura interna, el pintor flamenc dóna una importància especial a
la relació que tenen les figures, perquè a part d’estar connectades físicament pels
braços i pel tènue vel que les encercla, també estan unides a través de la mirada,
detall que reforça la unitat del grup.
El quadre presenta un gran dinamisme que aconsegueix projectar l’escena, gràcies
principalment a la interacció que mostren els personatges, al moviment corporal de
les figures, identificat en el peu endarrerit a punt per començar la dansa, i per al
predomini de la línia corba i sinuosa en les siluetes. Aquest últim aspecte, al pintor
es d’ajuda per talde reforçar la sensualitat de l’escena, completant-la perfectament
amb el tènue focus de la llum que envolta les figures, amb un joc harmoniós de
clarobscurs que aconsegueix,a més de remarcar la blancor els cossos.
Amb les diferents tonalitats pàl·lides i sense estridències que s’utilitzen, es
fonamenta el cromatisme. Aquest s’utilitza a les figures i en el fons amb ocres i
verds.
Segons la mitologia grecoromana, el quadre representava la personificació de la
bellesa en la rossa, el desig en la del centre i la satisfacció per part de la morena.
L’autor volia mostrar un exemple d’ideal de bellesa femenina de l’època. Altres
cítrics diuen que els rostres tenen faccions d’Isabel Brant (la morena) i Hélène
Fourment (la rossa), esposes de Rubens.
Las Meninas
El quadre de las Meninas va ser creat l’any 1656 per Diego Velázquez, un dels
grans genis de la pintura des dels 18 anys.
La pintura mostra diverses figures a la part baixa de la composició, aconseguint un
ampli camp visual.

La infanta Margarida es troba com a punt convergent de les diagonals compositives

que els segueix altres personatges situats a diferents punts com al mirall i la porta
del fons. Són elements que proporcionen més profunditat escènica. El mirall
reflecteix coses fora de l’espai pròpiament pictòric, i la porta amplia l’espai visual.
Destaca la modernitat en el tall d’algunes figures i objectes al marge de la tela, això
aporta una gran dosi d’espontaneïtat a l’escena molt utilitzat a la darreria del segle
19 per la influència de la fotografia.
Velázquez utilitza una pinzellada llarga i fluÏda junt amb una altra de curta i precisa.
Aquesta tècnica li ajuda a perfilar els detalls en els vestits de les infantes i mostrar
un gran realisme amb textures diferents com la de la fusta, o la del pelatge del gos.
La captació de la llum en efectes generals i detalls de Velázquez també és
important. A la pintura es veuen dos focus lumínics, un és artificial que irradia sobre
les figures del primer pla, l’altre entra a la habitació a través de la porta del fons. El
que resta de la composició es troba en penombra. També mostra la dominació que
té l’autor de la técnica de la perspectiva aèria plasmant l’atmosfera entre els cossos
per esfumar els contorns. Aquestes dues últimes tècniques reforcen la profunditat
escènica.
Per últim, parlem de la paleta tant cromàtica que utilitza. Hi destaquen sobretot els
matisos de blanc i negre i els detalls amb vermell dels vestits, això aconsegueix un
bon contrast.

El quadre Les menines representa l'ambient familiar, casolà i íntim de la reialesa, el

centre del qual és el retrat de la Infanta Margarita envoltada de la seva petita cort
composta per: les seves dames d’honor (Maria Agustina de Sarmiento) a l’esquerra i
(Isabel de Velasco) a la dreta, els nans (Mari Bárbola i Nicolasito Pertusato), la
serventa (Marcela de Ulloa) i el guardadamas (Diego Ruiz de Azcona) situats al
segon pla a la dreta i l’aposentador de palau (José Nieto Velázquez) a l’obertura de
la porta. Reflectits al mirall es troben els bustos del rei Felip quart i la seva esposa, i
a l’esquerra l’autoretrat del pintor. A part, es veuen dues escenes mitològiques
penjades a la paret.
Aquesta obra va convertir-se en inspiració d’artistes progressistes que valoraven la
modernitat de la tècnica. També va ser reinterpretada per Picasso i altres artistes.
La mort de la Verge

L’obra de la mort de la Verge (la mort de la mare de Déu) fou realitzada per
Michelangelo Merisi de Caravaggio (un dels pintors italians més importants
del Barroc, exponent més important del naturalisme) entre 1605 i 1606 en
l'època de la maduresa. Les figures gairebé tenen mida real. El centre
d’atenció del quadre és la figura de la Verge.

És estructurada en tres franges horitzontals:

- Superior : cortina vermella que ofereix teatralitat.
- Central : els apòstols i el cos de la verge.
- Inferior : Maria Magdalena
Es fa ús d’una línia diagonal en el focus de llum i en la disposició del llit
(els apòstols també estan disposats en escala).

Per a la realització d’aquest quadre utilitzar, Caravaggio la tècnica d'oli

sobre tela, la qual explica la mort de Maria (tema que no tracta la Bíblia i
per allò va ser molt polèmic i fortament rebutjat per l’església).

En l’obra s’identifica un realisme a partir del naturalisme presentant els

personatges com a gent vulgar, utilitzant com a model a persones del carrer
(apòstols vells). L’autor fa ús del tenebrisme, un estil pictòric que es basa en
una aplicació radical del clarobscur: focus de llum entrant per l’esquerra que
il·lumina el punt d’atenció, què és la verge, i deixa el fons totalment negre,
aportant així volum a l’obra.

El quadre mostra un ambient humil, utilitzant colors foscos exceptuant el

vermell de la Verge i el teló (motiu usual en els quadres fúnebres). La mare
de Déu és representada com a una dona del poble, l’únic que evidencia la
santedat és l’halo (conjunt de fenòmens òptics que consisteix en cercles al
voltant del Sol o la Lluna i que es deuen a la reflexió de la llum quan passa a
través dels cristalls del gel, en suspensió a l'atmosfera que creen arcs i punts
blancs o de color al cel). No es representa, doncs, una Verge ascendida en
cos i ànima al cel, sinó una Verge mortal.

La Verge Maria, en el quadre, es mostra morta al llit. A la dreta hi ha Maria

Magdalena en una cadira plorant. Darrere el cos de la Verge s’hi troben els
onze apòstols descalços, estristits amagant-se les cares i mirant la Verge
(uns en primer pla i altres al fons). També hi apareix un home gran a
l’esquerra, aquest és el Sant Pere. Al capçal del llit es veu a Joan
Evangelista.
 Dos objectes en l’obra marquen els límits especials del quadre: una cassola
d’aram (coure batut) per netejar el cos i la cortina (al fons) .Els contorns
delimitats i precisos són fet a partir de pinzellades ben escampades.

Així doncs, la mort de la Verge és tractada de manera realista. El raig de llum

simbolitza la presència del seu fill. Caravaggio va utilitzar com a model de la
Verge el cadàver d’una prostituta ofegada al riu Tíber (per allò la figura és
representa amb un to blavós i amb el ventre i els peus inflats). El color
vermell estava associat a la humilitat. El verd de Sant Joan representa la
reflexió davant la mort.

L'última etapa del barroc s'anomena rococó, que es va desenvolupar

principalment a França a principis del segle XIX - XVIII (18-19), en el període de

transició entre el barroc i l’art neoclàssic. Es caracteritzat per la decoració

interior i les pintures aristocràtiques i simbòliques.

Aquesta s'havia de situar dins de la situació política europea al nord d'Europa.

Les guerres religioses entre catòlics, protestants i calvinistes van acabar al

segle XVII (17) amb la partició dels Països Baixos. L'Holanda calvinista va

aconseguir la independència, mentre que la catòlica Flandes va romandre sota

el Felip II, la corona espanyola.

Les característiques de la pintura flamenca serien, doncs, típiques dels països

catòlics: dramàtica, exuberant, intens de color, contundent i dinàmic de forma.

Els Països Baixos, en canvi, s'havien convertit majoritàriament en calvinistes, la

versió més puritana del protestantisme, que prohibia el culte públic a les

imatges religioses i, per tant, no tenia temes mitològics. Aquesta prohibició va

portar els artistes a buscar altres temes: paisatges, retrats, natures mortes i

escenes de vestuari, que van trobar un gran èxit entre la burgesia emergent. Els
Països Baixos deuen la seva riquesa a les seves tradicions empresarials, i els

seus productes de luxe que es venen a tot Europa. Gràcies a la seva

independència política, va poder continuar el seu creixement econòmic,

enriquint així la burgesia. Flandes, en canvi, va continuar desenvolupant una

economia agrícola en mans de nobles catòlics vinculats a la corona espanyola.

El Gronxador

El gronxador és una obra de JEan Honoré Fragonard d’estil rococó i feta amb la
tècnica d’oli sobre tela. Es conforma de 3 personatges que formen un triangle
amb un notable joc de mirades: del vella a la dama, de la dama al galant i al
contrari.

És un joc de complicitats amorós on hi participen també els putti (angelets

escultòrics).

Els amants es troben il·luminats per la llum d’entre els arbres i acaben en la
dama. El vell esta a la penombra.

Les diagonals del gronxador ajuden a l’estructura compositiva. El peu nu de la

dama suggereix una actitud provocativa, i l'escenari del jardí més les
insinuacions, resalten el joc de complicitats.

S’utilitza una pinzellada ràpida i pastosa però precisa, i uns colors pastel
característics de França on dominen el verd, groc, i el rosa del vestit trencant la
monotonia tonal.

El significat de l’obra es resumeix en veure una bella dama llençant una sabata
mentre és gronxada per un home d’elevada edat. Entre la vegetació es troba un
jove, potser un amant, acceptant la seducció de la dama.
Aquesta obra mostra perfectament l’esperit del període Rococó reflectint els
conceptes d’amor, naturalesa, intimisme, sofisticació i galanteria. També la
frivolitat de la vida cortesana i alta noblesa de la França del s.XVIII. Això
després de que l’autor va poder renèixer amb l’arribada de l’Impressionisme
francès que tractava les pinzellades cremoses, ràpides i espontànies, afegint
colors suaus i alegres.

Fontana de Trevi

La fontana de Trevi es tracta d’una obra arquitectònica tot i que s’observa que
es divideix en dos: en el palau i en la font tot i que estan connectades,
realitzada per Lorenzo Bernini, Nicolas Salvi, Pietro Bracci, Filippo della Valle i
els creadors del relleu per Agripa i Trivia.

Fent un anàlisi de la part arquitectònica, l’obra es caracteritza per tenir una

planta centralitzada. Està feta a partir de pedra (marmol). Els elements
sustentats que presenta són: el mur de sillería, columnas circulars, i altres
columnes adossades al mur, que utilitzen l’ordre corinti.

Els elements sostinguts són: la coberta sostinguda, la semicúpula i s’utilitza

nombrosos vanus.

Presenta una llum natural. No és una obra policromada. Mostra volum, amb
proporcions i harmonía que creen un equilibri en l’edifici. Hi ha elements
decoratius com relleus, medalles escultures, … La funció que té és
commemorativa.

Ara, bé, fent un anàlisi escultòric,l’obra presenta una escultura de bult rodó. La
seva temàtica és és mitològica i commemorativa. Està feta a partir de pedra
(marmol). Mostra un gest expressiu i bon tractament anatòmic i molt idealitzat.
Presenta una composició oberta. Està en moviment tot i que té equilibri i amb
gran dinamisme s’aconsegueix a través de la postura del contrapposto.
Presenta un efecte del clarobscurs per incidència de la llum natural i el
tractament sobre material. A més de l’escultura de Neptuno apareixen quatre
figures als seu voltant que representen les quatre estacions. També apareixen
figures de cavalls.