EL MEU ÀNGEL DE LA GUARDA

Els meus porus produïen rius de suor, i no feia calor. No se'm movien ni les mans ni la boca, i
les meves paraules no sortien ni a tiros. Estava immòbil davant de vint-i-pico de persones
que havien vingut a escoltar el meu TDR amb la intenció d'escoltar algo digne de ser
escoltat, però sembla que només van poder veure a una nena que va aixafar la seva
presentació per no enrecordar-se d'una sola frase. I la veritat, així hauria sigut si una
misteriosa dona d'entre el públic no hagués exclamat aquella famosa frase com si res. Allà,
va ser quan va començar una experiència atípica que va canviar per sempre la meva visió.

Em vaig quedar glaçada. Cap persona es sabia el guió, jo era l'única! El meu cap va donar
voltes com un molinet de vent un dia de tramuntana, però havia d'acabar la presentació, i
així vaig fer. Quan van acabar de comentar la meva feina i després de fer un sospir
d'alliberament, vaig dirigir-me a la meva salvadora per fer-li un petit interrogatori. La dona
deuria tenir uns cinquanta anys d’edat, tenia uns cabells blanquinosos per l'edat i un
somriure molt acollidor. Semblava una professora del centre, però mai l'havia vist per als
passadissos, això sí, em resultava una mica familiar... Quan em va veure em va tocar
l'hombro suaument i em va felicitar. Jo, però, buscava respostes. L'hi vaig preguntar com
havia sabut la frase que no em sortia, i ella em va respondre algo una mica absurd: deia que
només ho havia deduit. Quina bogeria, com podria haver deduit una frase que només sabia
jo? Aquella dona semblava molt intrigant i em volava la curiositat, així que a final de clases i
sense pensar-ho dos vegades la vaig convidar a fer un tallat.
Els núvols grisos ofegaven el cel sense por, jo i la suposada professora del centre estavem
fent-la petar en un bar de la cantonada. Hi havia un ambient ideal i conversàvem extraient
fins l'última cèl·lula de cada tema que sortia, em vaig adonar de que jo i ella compartíem
molts de gustos i opinions, això em va fer sentir còmode. Malauradament, l'amable soroll de
les gotes acariciant les finestres s'anava tornant més brusc i sabíem que havíem de
començar a tirar cap a casa perquè no anés a més. La dona educadament es va oferir a
portar-me en cotxe, naturalment vaig acceptar. De camí al transport, una gota d'aigua em va
entrar a l'ull fent que hagués de fregar-me'l i treure la vista del camí per uns segons, hauria
d'haver deixat de caminar. El terra xop que semblava una pista de gel em va fer patinar i per
un miracle vaig caure sobre la meva acompanyant, que em va agafar just a temps. Quins
reflexos i quina agilitat! Era com si sapigués el moment exacte en el qual relliscaria, cada
vegada aquella noia se'm feia més sorprenent. En el cotxe vam seguir xerrant i xerrant fins a
arribar al meu destí, plovia tant que jo no veia clar que ella pogués tornar a casa segura i
amablement la vaig convidar a entrar fins que acabés el diluvi. Quan vam entrar la seva
expressió em va encuriosir, mirava la meva llar com si fos el mateix National Gallery, els seus
ulls rebosaven comoditat. Vaig pensar que l'hi agradava casa meva, així que per animar
l'ambient encara més vaig posar per la ràdio la meva cançó preferida, que per el canvi
d'emoció que es va produir al seu rostre vaig deduir que a ella també l'hi agradava! Juntes la
vam cantar a veu alta com en una festa major, saltàvem i ballàvem al so de la música. Volia
que aquell moment màgic no s'acabés mai!
Al cap d'uns instants la pluja va arribar a la recta final i la meva nova amiga adulta se'n havia
d'anar per feina. En el moment d'acompanyarla a la porta vaig notar que no treia la mirada
de mi i que estava una mica nerviosa, com si hagués de pasar algo. Però no vaig donar-li
importància. Només pensava en quan tornaria a venir. Ens vam acomiadar i vaig tancar la
porta delicadament, em va venir a la ment la idea de que en tot el dia ens havíem explicat de
tot, però en cap moment ens havíem dit els noms. Era una persona genial i semblava que em
conegués com si m'hagués parit, així que tinguent en compte què m'havia salvat en dos
ocasions, vaig tinguer l'honor d'auto denominar-la: El meu àngel de la guarda.

Que agradable seria si s'hagués acabat així, veritat? Però els girs inesperats a la vida
apareixen en qualsevol moment. Vaig veure un abric sobre el sofà que òbviament era d'ella,
així que abans de que puges al cotxe vaig córrer com flaish per donar-li a temps. Un cotxe
inesperat va aparèixer corrent a mil per hora quan estava travessant la carretera, i va haver
de parar per una figura humana que es va estampar contra el vidre. No era la meva.
El meu àngel, com si ja sabés l'escena, va aparèixer en el moment oportú per tirar-me a un
costat i que ella rebés el cop. Ja abatuda entre llàgrimes la vaig apartar de la carretera i vaig
trucar al cent dotze sense casi poder veure els números per borrositat, no parava de
preguntar-me el com i el perquè de tot mentre ella s'anava desangrant. Però quan vaig
fixar-me al detall en el seu rostre i les seves marques de naixement, em vaig percatar d'una
cosa. Eren les meves. Ella era jo trenta-tres anys al futur. Vaig comprendre que havia vingut
aquí per salvarme, i que probablement jo més endavant hauria de fer el mateix.
 - Tu ets jo, veritat? Has vingut per salvarme de l'atropellament, però no ho entenc. A
tu ja et van salvar en el seu moment, per què havies de fer-ho?
- Si, sóc tu. Tenía que seguir aquest bucle que et té atrapada, que ens té atrapades.
Però tu pots trencar-lo.
- Però he de salvar el meu jo, com tu!
- No, jo ja t'he salvat. Viu el present i deixa morir el passat.

Aquestes van ser les seves últimes paraules abans de que es tornés totalment hieràtica entre
els meus braços pintats de vermell. Tot i que encara carregava tot el que havia passat, en
l'últim que havia dit no hi estava gaire d'acord. El passat no es deixa morir, es manté viu per
ajudar-te a viure el present. I jo estic viva.

Rainyday