BASES DE LA PSICOFARMACOLOGIA

TEMA 1: INTRODUCCIÓ A LA FARMACOLOGIA

Psiquiatria ciència que estudia DEP, ANX, TB, patologies més concretes. Neurologia branca que tracta accidents
vasculars cerebrals, parkinson, deterioraments cognitius, epil·lèpsies… A nivell de psicologia el psicòleg clínic
treballarà més amb el psiquiatra, i el neuropsicòleg amb el neuròleg.

Aquest tema parlem de tots els fàrmacs en general!!!

1.1. FARMACOCINÈTICA (com l’organisme tracta un fàrmac)

Part de la farmacologia que estudia 3 processos:

- Absorció: procés pel qual un fàrmac arriba a la sang (que és el mitjà de transport per arribar a l’encèfal).

- Distribució: hi ha fàrmacs que passaran la barrera hematoencefàlica (psicofàrmacs), n’hi ha que no serà
necessari que travessin barreres neuronals.

- Biotransformació: és la metabolització del fàrmac i l’excreció, com s’elimina; en general son per via hepàtica
(budell i femta) o via renal (sang i el ronyó ho filtra per l’orina) :persones amb problemes renals i hepàtics
s’ha de vigilar els nivells del fàrmac pels efectes secundaris que poden causar) dels fàrmacs i els seus
metabòlits (aquests productes resultants : poden ser actius o no, tenir una vida més llarga o curta, ser eficaç
o no).

1.1.1. Vies d’administració (oral, intramuscular, endovenosa, cutània, inhalatòria, altres (rectals, supositoris,
antitèrmics…)

1.1.2. Distribució del fàrmac Pot estar o bé lliure o bé unit a les proteïnes:

- Lliure: capacitat de dissoldre’s lliure en la sang o unir-se a les proteïnes plasmàtiques. → Només és
actiu el fàrmac lliure que actua sobre el substrat (cèl·lula en concret: si és un psicofàrmac serà les neurones,
si és per les angines serà les amígdales)

- Unit a les proteïnes: El fàrmac que està unit a les proteïnes actua com a reserva, que s’allibera
progressivament a mesura que el lliure desapareix.

1.1.3. Volum de distribució: és una mesura del volum del cos en el que es pot dissoldre, depèn de diverses
característiques del subjecte: pes, talla, edat, sexe.

1.1.4. Percentatge de fixació a proteïnes: percentatge que es fixa a proteïnes plasmàtiques per al seu transport.

1.1.5. Biodisponibilitat: Percentatge del fàrmac administrat que arriba a la circulació sistèmica i està disponible
per actuar en el seu lloc d’acció. No s’aprofita tot el fàrmac, i la vida mitjana de cadascun també és variable. La
distribució en l’encèfal depèn de la capacitat del fc per travessar la Barrera hematoencefàlica (BHC).

L’efecte final del fàrmac dependrà de la seva afinitat per unir-se als receptors específics del SNC. →Cada
neurotransmissor té els seus receptors, es busquen fàrmacs especialment específics a aquells receptors per reduir
els efectes secundaris. Com més específic menys efectes secundaris (relació inversa).
1.1.6. Biotransformació:

- Procés de metabolització i excreció d’un fàrmac, bàsicament hepàtic, que descompon el fàrmac en
metabòlits, excretats per la bilis a la femta, o, pel ronyó a l’orina (circulació sanguínia - ronyó - orina).

- Els metabòlits poden ser farmacològicament actius o no, i, poden tenir vides més llargues que el preparat
original.

- Cal vigilar funció hepàtica i renal. Ex: liti (estabilitzador de l’estat d’ànim pel tr bipolar; s’elimina quasi
exclusivament pel ronyó .( )Molts fàrmacs també s’eliminen en petita proporció per altres líquids
orgànics: suor, saliva, llet materna,...ULL: Donada la importància del fetge i ronyó en la biotransformació
del fc, en casos alteració funció hepàtica/renal, repercutirà en la biotransformació del fc, pel que es tindrà
que ajustar les dosis.

1.1.7.(Temps pic nivell màxim (T.Max): temps que tarda un fc per assolir el nivell plasmàtic màxim des de el
moment de la seva administració.

1.1.8. Temps de vida mitja d’eliminació (t1/2): temps que tarda en reduir-se a la meitat la concentració en plasma
d’un fàrmac. Habitualment s’utilitza com Vida Mitja. És un dels més utilitzats per descriure la farmaconcinètica d’un
fàrmac, doncs dona idea del temps durant el qual es pot esperar que es mantinguin els seus efectes.

És a dir, és el temps que es calcula que tarda en reduir-se a la meitat aquella concentració. En base això es diu
cada quan hem de prendre cada fàrmac (calcula el temps que pot durar els efectes d’aquell fàrmac i l’has de tornar
a prendre, per exemple, cada 8 hores, si t’ho prens cada 6 augmentaràs la probabilitat d’efectes secundaris, i no
et farà més efecte perquè tindràs tots els receptors “plens”).

1.1.9. Aclariment (Clerance): mesura de la quantitat de fc eliminat en cada unitat de temps. Segons quins fàrmacs
s’han d’ajustar la dosi.

1.2. FARMACODINÀMIA (estudia els efectes del fàrmac en l’organisme).

Estudia el mecanisme d’acció dels fàrmacs i els seus efectes biològics (com actua aquest fàrmac sobre les nostres
cèl·lules). És a dir, és l’estudi dels llocs on actua i els canvis que provoca ( bloqueja amígdala i l’adrenalina → treurà
l’ansietat, per exemple), a nivell cel.lular i subcel.lular, així com els mecanismes responsables dels efectes
terapèutics i dels efectes secundaris/adversos.

En general és en la interacció del fàrmac amb els receptors (neurona, cèl·lules de l’amígdala, cèl·lules bronquials…).

3 tipus de psicofàrmacs:

- Agonista (sinèrgia efecte fisiològic): fa el mateix efecte que el NT (neurotransmissor), s’uneix al receptor, i
que pot ser complet o parcial.

- Antagonista: s’uneix al receptor però no l’activa: no té efecte per si mateix, el bloqueja. No té activitat
intrínseca per si mateix, bloqueja o impedeix l’acció de l’agonista (que en aquest cas és el NT).

- Agonista invers: fan l'efecte contrari a l’agonista, i els seus efectes són revertits (anul·lats) per l’administració
d’antagonistes (el que fa la mateixa funció que el NT). N’hi ha pocs.
La durada efectes de un psicofàrmac, dependrà del que duri la seva actuació sobre els receptors (més que dels
nivells plasmàtics). Ex: IMAO s’elimina en unes hores de la sang, però la inhibició de la MAO es
perllonguen fins que se sintetitza de nou l’enzim, uns 14 dies. Si avui jo plego de prendre’m un IMAO,
l’efecte durarà 15 dies (fins que no es torni a sintetitzar un nou enzim), per tant, si demà em donen un altre
antidepressiu, m’he d’esperar perquè no hi hagi l’efecte residual de l’IMAO sumat al del nou.

- La simptomatologia clínica millora més quan està amb el receptor i no pas amb la concentració plasmàtica!

1.2.1. Índex terapèutic (seguretat/toxicitat). Quocient dosi tòxica mitja (dosi que provoca efectes tòxics al 50%
dels subjectes), i la dosi eficaç mitja (dosi que és eficaç en el 50% subjectes). Ex liti, molt baix, ambdues estan molt
pròximes. (liti poc marge, molt pròximes entre la dosi eficaç i dosi tòxica (pude la palma i s’ha de vigilar))

1.2.2. Corba dosi-resposta: concentració fàrmacs en front els efectes.

1.2.3. Potència d’un fàrmac: dosi relativa necessària per assolir un efecte determinat. Ex: haloperidol (5mg) →
neurolèptic antipsicòtic equivalen (mateixa resposta) a → clorpromacina (100 mg), similar eficàcia clínica (resposta
clínica màxima assolible per l’administració del fc). Per tant, no es poden comparar els fàrmacs, per molt que formin
part de la mateixa família o grup (haloperidol i clorpromacina els dos són antipsicòtics i tenen potències diferents).

1.2.4. Efectes secundaris: sovint son el resultat directe dels seus efectes farmacodinàmics principals. El fàrmac
té un efecte terapèutic, que és el que busquem (tregui febre, simptomatologia neurovegetativa…), però va inherent
(implícit) que causi altres efectes. El que interessa és que sigui molt específic als receptors, com menys específic
més efectes secundaris. Al·lèrgies no entren (això és un factor idiosincràtic, de cadascú).

1.2.4.1. Efectes adversos: són un tipus d’efectes secundaris, no tenen a veure amb els efectes
beneficiosos. Ex: antipsicòtics efectes secundaris signes extrapiramidals (bloqueig dopamina). Efectes
adversos: augment de pes. Betabloquejants: per baixar la pressió, treu ansietat (simptomatologia perifèrica
(taquicàrdia, respirar ràpid…) → no és advers. Els efectes adversos son els que poden “molestar”.

1.2.5. Tolerància : a mateixa dosi menys efecte. Cal augmentar la dosi per produir el mateix efecte.

1.2.6. Dependència física: necessitat continuar administrant fàrmac per prevenir aparició sdme. abstinència.

Dependència NO només associada a aspectes físics. Ex. cocaïna molt addictiva però no provoca signes abstinència
físics. (no se’n fia gaire perquè li va dir el psiquiatra)

1.3. VARIACIONS DE LES RESPOSTES ALS FÀRMACS:

1.3.1. FACTORS EXTRÍNSECS: Temperatura ambient (vacunes s’han de guardar refrigerades, xarops
pediàtrics…). Etofarmacologia.

1.3.2- FACTORS INTRÍNSECS (inherents al fàrmac):

- Via administració (tòpica, …)

- Estructura química de la substància (poden influir al metabolisme o als dobles enllaços del fàrmac: levògira,
dextrògira).
- Farmacocinètica (estudi destí fàrmac i dels seus metabòlits en l’organisme després d’administrar).
- Interaccions medicamentoses (antagonisme (si dones 1 fàrmac que anul·la l’altre) i sinèrgia (agonistes: si
dones 2 fàrmacs que baixen pressió baixarà en picat)).
 1.3.3-FACTORS INHERENTS AL SUBJECTE

- Edat: activitat enzimàtica respecte fàrmacs, poc desenvolupada lactant, més desenvolupada durant
adultesa, vellesa torna a disminuir.
- Genètica: acetiladors lents/ràpids (genèticament hi ha gent que fan el metabolisme del fàrmac més lent o
ràpid)
- Espècie animal (no es lo mismo treballar amb ratolinets)
- Sexe
- R. biol./circadiaris:

Cronotoxicologia (model animal).

Cronofarmacologia: efecte de un fàrmac varia en funció del moment dia
administració/fcs actuen sota determinats bioritmes.
- Efecte Placebo/Nocebo(penjat documental i adreces):

Placebo: substàncies inactives terapèuticament utilitzades en recerca en comparació amb d’altres productes
actius. S'està estudiant neurobiologia possible eficàcia com per ex. el dolor.

Nocebo: s'està estudiant la neurobiologia de, si és el que podria ser, algunes de les reaccions adverses (trast.
Inespecífics).

1.3.4. Actualització neurotransmissió

Senyals ràpides/lentes, segon missatger (producte creat pel contacte entre primer missatger amb el seu receptor,
el que donarà el resultat d’eficàcia clínica serà el 2n), cotransmissió (una neurona pot tenir més
d’un neurotransmisor, interessa fàrmac màxim específic al neurotransmissor) , plasticitat, receptors,
agonistes (fan la mateixa funció que el NT) /antagonistes (bloquegen i no deixen actuar) /agonista invers,
Neuromoduladors:
● Catecolamines (Dopamina, NA,A), Indolamines (Serotonina), ACh,
● Histamina, Aminoàcids, Neuropèptids,...
 TEMA 2: CLASSIFICACIÓ

Aspectes previs

Abans de prescriure cal detallada hª clínica, comprensió del cas, valorar si és d’urgència, valorar els beneficis,
efectes secundaris, temps, altre patologia simultània,

2.1. Monoteràpia/Combinacions.

2.1.1. Més controlable utilitzar un sol fàrmac, a dosi adequades. Combinar com a norma no té sentit, no s’assoleix
major eficàcia i SÍ augmenten efectes secundaris.

2.1.2 A vegades, amb un sol fàrmac es milloren varis símptomes. Ex: ansiolític (ansietat, de retruc li afectarà al son).

2.1.3 A vegades és útil combinació: exemple, estat depressiu amb ansietat associada; antidepressiu + ansiolític. La
millora d’ansietat s’assoleix abans, no influeix en la resposta antidepressiva. Quan es manifesta acció
antidepressiva retirar gradualment ansiolític i així disminueix el risc dependència (benzos donen molta
tolerància i dependència).

2.1.4 Combinar varis fàrmacs exigeix més coneixements de les possibles interaccions, però de vegades és
necessari.

Manteniment/Retirada

Obtinguts resultats terapèutics desitjats, quan temps mantenir el tractament? Depèn de molts factors:
diagnòstic, fàrmacs utilitzats, efectes secundaris, haver passat el temps de manteniment previst, ... -🡪 procedir amb
cautela a plantejar la retirada psicofàrmacs. Amb prudència i quan sigui necessari i possible. Un cop comences has
de mantenir-ho (sobretot amb els antidepressius).

1. Ansiolítics i hipnòtics (família benzos) períodes curts (8-10 dies). Retirada gradual. Supressió brusca
(sobretot a dosis altes) afavoreix aparició símptomes abstinència. Si s’ha utilitzat ansiolítics d’acció curta🡪
canvi 1r a acció llarga per retirar-lo de forma gradual, amb aquests disminueix risc dependència.
2. Antidepres. evitar retirades prematures que afavoreixen recurrència trastorn depressiu. Un cop obtinguda
milloria clínica, mantenir tractament un temps (6 m? depèn (>4m)). Important explicar al pacient, encara
que estigui asimptomàtic. 🡪 fer retirada gradual.
3. Liti, o, altres estabilitzadors de l’ànim, en t. bipolar, mantenir un període temps mínim després remissió
simptomatologia.
4. Esquizofrènia, neurolèptics, mantenir durant un temps (4 - 5 mesos) després desaparició simptomatologia
psicòtica activa.
5. Un cop retirat el fàrmac. Preveure consultes de control en cada cas.

CLASSIFICACIÓ:
2- Ansiolítics (BZD) 5- Estabilitzadors de l’humor (liti)
3- Antidepressius 6- Altres psicofàrmacs
4- Antipsicòtics (neurolèptics)