Literatura Italiana

Italo Svevo i La
coscienza di Zeno
 Noves formes narratives
Com ocorre a Pirandello, també l’obra de Svevo serà reconeguda només a partir dels anys vint, quan es donen a
conèixer també les obres de Giuseppe Antonio Borgese (la novel·la Rubè es publica l’any 1921) [Casadei, p. 107] i
Federigo Tozzi (entre 1919 i 1921 s’editen les tres novel·les de la ineptitud: Con gli occhi chiusi, Il podere, Tre
croci) [Casadei, pp. 58-59], i quan els interessos culturals italians comencen a obrir-se als contactes amb la
literatura europea que ja havia expressat la crisi dels valors tradicionals en formes noves.

Algunes d’aquestes formes noves i d’aquests nous estímuls són: el personatge de l’inepte (l’home “sense
qualitats” de la novel·la del segle XX: aspiració a la renúncia, a la passivitat, per la qual cosa el tema romàntic del
conflicte individu/societat canvia) i la «pèrdua del centre», és a dir, de referències i valors fixos (vegeu els
personatges «en cerca d’autor» de Pirandello, Zeno); la psicoanàlisi; les noves teories de la física (relativisme i
física quàntica); la concepció no lineal del temps en autors com el filòsof francès Henri Bergson (que parla de
durée [durada]: no és el temps tradicional fonamentat en un abans i un després, sinó en la contemporània
presència en la nostra consciència del passat i del present) que es reflecteix en la nova temporalitat de la novel·la
noucentista, amb l’ús, per exemple, de l’analepsi i un aparent desordre.

En aquestes obres, és freqüent la presència d’una narració en primera persona (com en Il fu Mattia Pascal de
Pirandello i en La coscienza di Zeno).
2
 Italo Svevo: vida i obres
1861: Aron Hector (després Ettore) Schmitz naix a Trieste en una família jueva.
1874-78: Estudia en un internat de Baviera.
1880: És contractat per la filial de Trieste del banc Union de Viena, on treballarà fins a l’any 1899;
freqüenta molt la Biblioteca Civica de Trieste, on llig, entre altres autors, Schopenhauer, Balzac, Stendhal,
Flaubert; l’any 1888 comença a escriure la seua primera novel·la i els primers relats.
1892: Publica Una vita amb el pseudònim d’Italo Svevo; la novel·la no té cap èxit.
1896: Es casa amb la cosina Livia Veneziani.
1898: Publica Senilità; també és un fracàs.
1899: Comença a treballar en l’empresa de pintures submarines del seu sogre: realitza llargs viatges de
negocis a França i Anglaterra; desenvolupa interessos científics (fonamental la lectura de les obres de
Darwin).
1905: Coneix James Joyce, que és el seu professor d’anglès.
1908-1910: Coneix les teories de Freud, que aprofundirà en els anys de la guerra, durant la inactivitat
econòmica de la seua empresa; també realitzarà una mena d’anàlisi a soles.
1923: Publica La coscienza di Zeno.
1928: Mor després d’un accident de tràfic, el 13 de setembre.
3
 Una vita (1892) i Senilità (1898)
Una vita és «el diagnòstic de la vida d’un home, llançada al mecanisme de la
societat circumstant» (Debenedetti). Malgrat que és encara forta la influència de la
novel·la naturalista, el protagonista Alfonso Nitti és un inepte, és a dir, un
personatge ja projectat cap al segle XX, per la dissociació profunda entre ell i la
societat, i la manca d’autenticitat d’aquesta relació, caracteritzada per continus
autoenganys i il·lusions.
Al seu torn, Emilio Brentani, el protagonista de Senilità, empra inconscientment
una sèrie d’autoenganys per mantenir-se en equilibri, de manera precària, entre la
seua inclinació a la ineptitud, a la condició metafòrica de senilitat (entesa com a
inèrcia, renúncia, resignació, resistència als sentiments i a les emocions) i el perillós
naixement d’una passió (la joventut) amb la vivaç Angiolina (projecció d’un amor de
Svevo, la relació amb Giuseppina Zergol). Potser Emilio voldria viure aquesta
aventura sentimental, però se sent incapaç de viure-la i se’n defensa mitjançant
autoenganys i autocensures. 4
 La coscienza di Zeno
Gènesi i publicació
Començada al voltant de febrer de 1919, als pocs mesos d’acabar la
guerra, i acabada abans de la fi de 1922. Es va publicar amb el
finançament del mateix autor per l’editor Cappelli de Rocca San
Casciano (Bolonya) i s’acabà d’imprimir a l’abril de 1923. L’editor va
convèncer l’autor a realitzar alguns talls i correccions que hui no podem
reconstruir, degut a la pèrdua del manuscrit original.

5
 Recepció
A l’inici, també aquesta novel·la va ser acollida amb una indiferència quasi total.
Fou essencial la intervenció de James Joyce, que va invitar Svevo a enviar un
exemplar a alguns crítics i escriptors estrangers, com Valéry Larbaud, Benjamin
Crémieux, Thomas S. Eliot, Ford Madox Ford. Larbaud envià una carta d’elogi a
Svevo, comprometent-se en la difusió de la novel·la a França: després del fascicle
de la revista «Le Navire d’argent» (febrer de 1926) dedicat a Svevo, la traducció
francesa de l’obra va ser publicada l’any 1927.
Mentrestant, de manera independent, va tenir lloc també a Itàlia el “descobriment”
de Svevo (l’anomenat caso Svevo), gràcies a la curiositat i la intel·ligència del jove
Eugenio Montale, que va publicar un Homenatge a Italo Svevo en l’últim fascicle de
la revista «L’esame». També el gran crític Giacomo Debenedetti escriurà sobre
l’autor de Trieste. Molt propers a Svevo van ser els escriptors de la revista
«Solaria», que li dedicaran un fascicle sencer després de la seu mort.
6
 Estructura de la novel·la
Huit capítols: el primer és un prefaci del psicoanalista S., on declara que publica les
memòries de Zeno Cosini per a venjar-se del fet que ha interromput la teràpia; el
segon és un breu preàmbul de Zeno a les seues memòries; els capítols 3-7 són les
memòries, que en la novel·la apareixen com escrites entre 1913 i 1914, abans de la
teràpia (es refereixen a esdeveniments de la vida de Zeno dels anys 1870-1914); el
capítol 8 és un diari que Zeno escriu després de la teràpia (amb data de maig 1915-
març 1916), on es parla de fets ocorreguts entre 1857 i 1916, i on també s’exposen
les raons de la seua interrupció.
Les memòries procedeixen per temes i no cronològicament: és possible que en la
mateixa pàgina el jo narrador evoque períodes i estats de consciència d’èpoques
molt diferents. El capítol 3 tracta del fum; el cap. 4 de la mort del seu pare; el cap. 5
conta la història del casament de Zeno amb Augusta; el cap. 6 narra els llargs anys
de matrimoni, la relació amb la seua dona i amb la seua amant Carla; el cap. 7
conta la història de l’associació comercial amb Guido Speier, marit d’Ada (germana
d’Augusta) i rival “sa” de Zeno, alhora estimat i odiat per aquest.
7
 La historia-“marc”
Hi ha doncs una història-“marc”, la d’una contrastada relació entre un
psicoanalista i el seu pacient: Zeno Cosini se sent malalt i acudeix al
metge que li aconsella, abans d’iniciar l’anàlisi, que escriga les seues
memòries amb una finalitat terapèutica. Després de sis mesos de
teràpia, Zeno interromp l’escriptura, abans perquè se sent més malalt
encara, després perquè creu que ja s’ha “curat”, però no gràcies a la
teràpia, sinó a causa de la guerra i d’alguns negocis afortunats que li
donen una sensació de força i vitalitat; però també hi ha un altre motiu:
està convençut que la seua malaltia forma part de la condició humana
mateixa.

8
 Funcions i estructures narratives
El doctor S. és l’editor i el destinatari intern de les memòries i del diari de Zeno;
aquest assumeix la funció de narrador intern, desdoblant-se en jo-narrador (el
Zeno vell que escriu) i jo-narrat (el Zeno en les diverses fases de la seua vida). A
més del temps de la narració, molt complex, podem distingir entre un temps de
l’escriptura (1913-14 i 1915-16) i un temps de la història (el període 1857-1916).
A més, hi ha una dialèctica contínua de punts de vista, de temps i espais, sovint
coexistents en la mateixa pàgina: «Eppoi il tempo, per me, non è quella cosa
impensabile che non s’arresta mai. Da me, solo da me, ritorna» [«I a més el temps,
per a mi, no és aquella cosa impensable que no s'atura mai. A mi, només a mi,
retorna»]. Aquesta estructura correspon a la dissolució del personatge unitari
(Zeno es fragmenta en una sèrie d’identitats no tan sols successives, sinó
constantment confrontades entre elles) i de la linealitat temporal típics de la
novel·la huitcentista (els “Zenos” vells i més o menys joves conviuen en el present
de la memòria del narrador, que sovint dubta sobre la successió i l’exactitud dels
esdeveniments i dels estats de consciència del passat). D’altra banda, també Zeno
narrador va evolucionant en els diversos temps de l’escriptura (abans i després de
la teràpia). La dissociació de les funcions narratives representa la dissociació de
l’home del segle XX: La coscienza di Zeno n’és una de les primeres manifestacions
literàries. 9
 El personatge de Zeno i el motiu de la
malaltia (I)
Zeno és sense dubte un personatge que té molts trets autobiogràfics, encara que
Svevo mateix deia que la presència de l’autobiografia en aquesta novel·la és menor
que en les anteriors. Zeno és insegur, se sent inepte, incapaç de viure (el gran motiu
noucentista del malestar que caracteritza la relació entre personatge i realitat) i
inferior a les persones que coneix, que en general considera “sanes”.
De fet, tota la història de Zeno gira al voltant del motiu de la malaltia i de la seua
fenomenologia. Un dels aspectes més significatius de la “malaltia” de Zeno és el fet
que ell n’és conscient, però al mateix temps sent un desig profund (més o menys
conscient) de no voler curar-se, fins i tot de recrear-s’hi, limitant-se a fantasiejar
sobre un futur de salut que hauria de començar després de moments i fets
significatius de la seua vida (les diverses últimes cigarretes, el matrimoni, l’influx
del seu sogre Giovanni Malfenti, etc.). Zeno està afectat per una malaltia
psicològica que també és psicosomàtica (per exemple, la seua coixera és, al cap i a
la fi, una manifestació de la seua inadaptació).
10
 El personatge de Zeno i el motiu de la
malaltia (II)
Zeno és un personatge polièdric i contradictori que travessa subjectivament la seua
pròpia vida, els diversos “jos” que ell va ser, recorrent sovint a autoenganys i
autocensures de la seua consciència; hi ha una constant dissociació entre
comportaments i intencions. Això es complica encara més a causa del fet que les
seues accions són vistes i contades mitjançant els ulls del protagonista mateix.
A diferència d’Alfonso Nitti (protagonista d’Una vita) i d’Emilio Brentani
(protagonista de Senilità), l’ineptitud de Zeno no és tràgica. En el fons, malgrat tot,
Zeno acaba guanyant: tem el fum, però no pateix danys a la salut; es casa amb una
dona que no desitja, Augusta, però aquesta es revelarà una muller perfecta; és un
inepte també en els negocis, però treu profits del comerç i, a la fi, trobarà
justament en els negocis la solució dels seus problemes psicològics. Zeno mateix
diu que és com algú que sempre encerta el blanc que no toca. Hi ha un component
còmic en el personatge, que B. Crémieux va acostar a Chaplin (va parlar d’un
«Charlot triestí burgès») i Casadei compara amb Woody Allen. Fonamental és el
paper que juga l’atzar, també tractat de manera irònica o fins i tot còmica.
11
 Zeno i els altres personatges
Del nucli temàtic de la malaltia depenen també les relacions de Zeno amb
els altres personatges:
- el seu pare i el seu sogre (dues figures “paternes”: una és potser la causa
de la seua malaltia, l’altra representa per a Zeno una esperança de curació);
- la seua dona Augusta i la cunyada Ada, de la qual al començament decideix
enamorar-se (ambdues són imatges d’una “salut” a la qual Zeno voldria
aspirar);
- l’amant Carla (que li permet sentir el gust de la redempció cada vegada que
torna a la seua casa o quan imagina l’abandó);
- el soci de negocis Guido, rival sa, com s’ha dit (toca perfectament el violí,
es casa amb Ada, no coixeja).

12
 El tema de la malaltia i el final de la novel·la
Molt important és el final de la novel·la, amb el descobriment de la relativitat del
concepte de malaltia i salut i l’acceptació de la malaltia per part del narrador com a
producte d’una situació històrica o fins i tot com quelcom específic de la natura
humana («la vita attuale è inquinata alle radici» [«la vida actual està contaminada
des de les arrels»]): Zeno trau d’aquesta convicció la seguretat que abans li
mancava i també una desmitificació de la salut dels altres, una salut «che non
analizza se stessa e neppure si guarda allo specchio» [«que no analitza si mateixa,
ni es mira en l’espill»], i que, en conseqüència, li sembla un grau inferior de
consciència.
El final anuncia una «catàstrofe inaudita», després de la qual potser tornarà la
salut per a tots: «Ci sarà un’esplosione enorme che nessuno udrà e la terra
ritornata alla forma di nebulosa errerà nei cieli priva di parassiti e di malattie» [«Hi
haurà una explosió enorme que ningú sentirà i la terra, tornada a la forma de
nebulosa, errarà en els cels sense paràsits ni malalties»].
Geno Pampaloni: «L’unica età dell’oro possibile sulla terra è quella dell’uomo che
accetta la sua precarietà e il condizionamento prepotente della vita… Tolleranza,
autocoscienza e ironia sono le vie possibili, a portata di mano [a l’abast], della
salvezza [salvació]». 13
 Estil i llengua
Els crítics han debatut molt sobre la llengua de Svevo (Debenedetti la
definia «fortunosa e avventizia [accidental i incerta]»). Certament,
l’italià va ser una llengua adquirida amb esforç per l’escriptor, quasi
«una traducció de la llengua de Trieste» (Montale), ja que en ca Svevo
es parlava el dialecte. Hi ha sobretot imperfeccions sintàctiques més
que lèxiques, quasi com si es tractara d’errades que el lector ha
d’esmenar (Contini). Segons Montale, l’estil de Svevo és «faticoso e
profondo, invischiato e liberissimo [fatigós i profund, enviscat
(apegalós) i molt lliure]».

14
 Les “continuacions” i el tema de la vellesa
En els últims anys de la seua vida, Italo Svevo elabora alguns materials
fragmentaris sobre Zeno Cosini, que haurien format la quarta novel·la
de l’escriptor, mai acabada a causa de la seua mort. Els títols d’aquestes
“continuazioni” [continuacions] són: Un contratto, Le confessioni di un
vegliardo (amb data d’abril de 1928), Umbertino, Il mio zio, Il vecchione.
En aquests escrits està molt present el tema de la vellesa.
L’estructura d’aquesta novel·la no realitzada hauria estat,
probablement, molt més fragmentària que la de La coscienza di Zeno.
Com escriu Ferroni, en aquesta obra inacabada es mira cap a una
literatura «mínima», que té la funció de supervivència.

15
 Bibliografia
• Debenedetti, Giacomo (1929). Svevo e Schmitz, «Il Convegno», X (1929), n.
1-2, pp. 15-54 [https://www.fondazionemondadori.it/rivista/giacomo-
debenedetti-svevo-e-schmitz/]
• Ferroni, Giulio (2007). Letteratura italiana contemporanea. 1900-1945.
Milano: Mondadori.
• Guglielmino, Salvatore (1998). Guida al Novecento. Milano: Principato.
• Guglielmino, Salvatore, & Grosser, Hermann (1987-1993). Il sistema
letterario: guida alla storia letteraria e all’analisi testuale. Il Novecento.
Milano: Principato.
• Svevo, Italo (1976). La coscienza di Zeno. Prefazione di Eugenio Montale.
Milano: Dall’Oglio.
• Svevo, Italo (1985). La consciència de Zeno. Traducció de Carme Arenas i
Elisabetta Sarmati. Barcelona: Edicions de la Magrana.
16