Ada Munté
COMENTARI DE TEXT: “VELES E VENTS HAN MOS DESIGS COMPLIR” (XLVI)
“Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!
Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.
Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.
Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.”
1
 Ada Munté

Ausiàs March (c. 1400-1459), cavaller valencià pertanyent al segle d’or de les lletres
catalanes, fou un dels primers poetes a substituir per la llengua vernacla l’occità i
l’occitano-català, koiné literària heretada de la tradició trobadoresca. L’esmentada esplendor
del segle XV tingué València com a centre cultural: d’allà eren tant Joan Roís de Corella com
Jaume Roig i Joanot Martorell, la germana de qui es casà amb March. Cent vint-i-vuit
poemes, organitzats per temàtica pòstumament —cants d’amor, cants de mort i cant
espiritual—, conformen l’obra de March. “Veles e vents” (XLVI) constitueix un cant d’amor.

En poques paraules, aquest poema pot descriure’s com una reflexió entorn de l’amor: el “jo”
líric en planteja les arbitrarietats i contradiccions, alhora que frisa per fer-se valer com a
amant. El vincle retòric establert entre inclemències navals i amoroses consta d’arrels
grecollatines (les Heroides d’Ovidi en són un exemple).

March és hereu de la lírica trobadoresca, tal com la seva rima i mètrica constaten
inequívocament. L’estructura externa de “Veles e vents” s’adhereix al model de la cansó
amorosa provençal: un enfilall de cobles —estrofa comunament formada per vuit versos d’art
major amb rima consonant— seguit d’una tornada en forma de quartet que reprodueix la rima
de l’última cobla. Les set cobles que conformen la composició són creu-creuades
(ABBA–CDDC) i capcaudades; això és, la rima dels darrers quatre versos d’una estrofa es
repeteix a l’inici de la següent. Els versos són decasíl·labs i una cesura en divideix les quatre
primeres síl·labes de les sis restants.

A nivell temàtic, s’escau fraccionar el poema en tres parts: una composta per les tres estrofes
inicials, una altra que comprèn de la quarta a la sisena cobles, i la conclusió, formada per
l’última cobla i la tornada. Una travessia naval al·legòrica defineix la primera part. A punt
d’emprendre el viatge de retorn a l’estimada, el “jo” poètic s’imagina un temporal apocalíptic
davant el qual ressaltaria la seva audàcia amorosa. El text cobra a continuació un caràcter més
conceptual, puix que l’amant discorre sobre l’amor, particularment en relació amb la mort. La
veu poètica sosté el sacrifici vital com a única via per provar l’amor, malgrat témer que la
seva hipotètica mort afeblís l’afecte de la dama. La part final sintetitza el sentit del poema:
l’anhel egòlatra d’alguna gran adversitat que permeti al “jo” demostrar un sentiment
devorador i superior, afegit a la naturalesa atzarosa de l’amor.

Tot seguit, s'analitzaran els recursos formals per mitjà dels quals s’expressa el sentit de la
composició. D’entrada, l’adnominatio homofònica produïda al segon vers entre “per la mar”
i “per l’amar” anticipa el caràcter simbòlic del viatge. Als versos setè i vuitè es troba una

2
 Ada Munté

altra figura fonètica: l’al·literació del so s en imitació dels vents. Els políptoton “vida [...]
viu” i “dol [...] dolor”, situats a la sisena cobla, també són una mostra de repetició sonora
—acompanyada, però, d’un joc conceptual. Així mateix, gràcies a l’encadenament de
monosíl·labs, la tornada gaudeix d’un dinamisme rítmic digne dels seus orígens trobadorescs.

En segon lloc, el poema (talment com el propi amor) és ric en antítesis: la tercera cobla
contraposa el pànic dels pelegrins al coratge fidel del “jo” líric, respostes a una tempesta
hiperbòlica que enalteixen l’amant per contrast. Al vers quaranta, l’antítesi “tement, fiant”
transmet la incertesa de la veu poètica quant als sentiments de la dama, i un parell de versos
avall, la vida i la mort protagonitzen altres ruminacions. La necessitat del “jo” de demostrar
la magnitud d’allò que afirma sentir s’articula al vers cinquanta-sisè mitjançant l’antítesi
entre “dits” i “fets”. Una darrera contraposició rebla a la tornada l’eminència de l’emoció
enfront de la raó (“Amor, de vós, jo en sent més que no en sé [...] e de vós sap lo qui sens vós
està”).

D’altra banda, hi ha recursos, com ara l’epítet “humils precs” o bé l’apòstrofe i interrogació
retòrica a Déu del trenta-setè vers, la funció dels quals és comunicar el torbament de l’amant
davant els misteris de la passió. De fet, al primer vers la veu poètica ja es presenta afectada:
la perífrasi verbal d’exigència dirigida als vents “han [...] complir” deixa entreveure’n cert
abrandament.

La interpel·lació inicial als vents, el favor dels quals la veu poètica requereix, suposa la
primera de tres prosopopeies d’intensitat creixent que condueixen el poema a una conclusió
culminant. Del vers quaranta-sisè al final de la mateixa cobla, el “jo” líric espera que la
fortuna personificada el posi a prova. Un apòstrofe a l’Amor encapçala la tornada, estrofa que
compendia les seves misterioses contradiccions.

El poema conclou amb una comparació: el “jo” líric, dirigint-se encara a l’Amor, l’equipara a
un joc d’atzar. La imatge és ben dissemblant al paisatge violent que una altra comparació
il·lustra prèviament (“bullirà el mar com la cassola en forn”), i no obstant això ambdues
comparteixen aquella quotidianitat tan marquiana.

Així doncs, un cop enllestida l’anàlisi de “Veles e vents”, convé sintetitzar-ne certes
observacions. D’entrada, Ausiàs March constitueix un cas excepcional, car es tracta d’un
poeta no només canònic sinó també fundacional. La composició comentada, d’altra banda,
alhora recull i transcendeix el llegat trobadoresc, de què conserva tant la mètrica com una

3
 Ada Munté

intensa fascinació intel·lectual envers l’amor. Una al·legoria naval serveix a March com a
punt de partida per valorar la passió amorosa en termes més abstractes.

Altrament, trobo interessant la tensió entre els desitjos contradictoris de la veu poètica. Al
llarg de tota la cobla inicial, sembla evident que aquells “desigs” solemnement indicats al
primer vers impliquen el retorn a l’estimada. Tanmateix, les estrofes posteriors revelen un
anhel més poderós: el d’esdevenir màrtir d’amor, sacrifici que negaria tal retrobament. El mot
“desigs” em sembla ambigu; què demana als vents la veu poètica, que li aplanin la travessia o
bé que es conjurin en una tempesta perfecta? El “jo” poètic és tan ambivalent com l’oceà o
l’Amor que interpel·la.

Així, malgrat (i també atesa) la insistència del “jo” poètic quant a la dimensió dels propis
sentiments, val a dir que la grandor que més em fascina no és sinó la del seu ego. És
absolutament desmesurat: la veu poètica es proclama “aquell pus extrem amador” i
ridiculitza els pelegrins; encara més, la primera referència al “tu” receptor —la dama a qui
tant afirma estimar— no arriba fins ben entrat el poema (al vers vint-i-u), i el “jo” ràpidament
menysté el seu amor.

Per acabar, cal agrair l’actual popularitat de “Veles e vents” a Raimon, cantautor pertanyent a
la Nova Cançó que musicà el poema. Fou a través de la seva versió que m’hi vaig
familiaritzar; vaig conèixer la melodia i aquella harmonia serena en la infantesa, molt abans
de sospitar la fita literària que hi batega o els seus segles d’antiguitat. Em considero per tant
una mostra de l’èxit de Raimon i els companys de la Nova Cançó que es lliuraren a la
reivindicació politicocultural catalanista.