Dona i ocell

Títol → Dona i ocell

Autor → Joan Miró
Cronologia → 1983
Tipologia → Escultura exempta
Material → Formigó i ceràmica
Mides → 22 m x 5, 29 m
Estil → Surrealista
Tema → Al·legòric
Localització → Parc del gronxador, BCN
Context històric →

ANÀLISI FORMAL
Dona i ocel és una escultura exempta de dimensions colossals que consta de tres elements
sobreposats. En primer lloc, hi ha una enorme estructura vertical buida i de formes
arrodonides amb una evident aparença fàl·lica que s’aixeca sobre un estany artificial i que
presenta en el fust una marcada incisió negra, que en forma de vulva encarna la
representació de i feminitat en l’escultura. A sobre, i en perpendicular a l’escultura vertical,
hi ha un tub cilíndric lleugerament desviat respecte de l’eix central que el sosté. Finalment,
una mitja lluna corona l’escultura i la completa. La seva composició és asimètrica i oberta
que presenta una marcada verticalitat desenvolupant-se el seu cos principal entorn d’un eix
central que li confereix un gran equilibri i estabilitat. Els dos elements que coronen l’obra
trenquen amb aquesta verticalitat i equilibri. A més, està feta per ser vista des de diferents
punts de vista, cosa que incrementa la seva expressivitat.
L’opacitat i la grisor del formigó amb què és feta l’obra té el contrapès d’una rica
ornamentació ceràmica de trencadís amb tessel·les de colors primaris i secundaris (groc,
vermell, blau i verd). La lluentor pròpia de la ceràmica, així com els color brillants emprats,
ajuden a reflectir la llum solar que intensifica la notorietat del conjunt. El contrast de la
textura del color contribueix a incrementar l’expressivitat i la vitalitat de l'obra.
D’altra banda, tot i tractar-se d’una estructura de formigó voluminosa i de gran pes, Miró hi
aporta una lleugeresa i una sensació de moviment sorprenents. Aquesta sensació
l’aconsegueix gràcies al joc gravitatori que suggereixen els elements que la coronen. A més,
el fet d’estar situada sobre un estany artificial en un parc, genera una visió reflectida que
potencia la integració en l’espai.
Aquesta obra és una de les més originals de l’art contemporani, i dona una gran aportació al
Surrealisme sent una de les més importants. Com a autors referents per a Miró, trobem a
Masson i Kandinsky, però sense dubte, s'inspira en obres de l’autor Arp.

INTERPRETACIÓ
Malgrat que el títol suggereix una lectura figurativa, l’obra és un exemple molt clar de
l’univers iconogràfic desenvolupat per Joan Miró al llarg de la seva trajectòria. L’artista
estableix una connexió entre el món masculí, representat mitjançant la forma fàl·lica de
l’escultura, i l’univers femení, articulat a partir de l’enorme incisió negre vertical que
suggereix el referent del sexe femení.
L’escultura esdevé així un tot hermafrodític, al capdamunt del qual hi situa un cilindre que,
segons la interpretació d’alguns crítics, podria suggerir la forma d’un nadó totalment
enfaixat. Aquesta imatge de vida és coronada per un ocell, representat amb la forma de
lluna. Amb això, Miró integra en l’escultura un element poètic que connecta la realitat
humana amb el món dels astres.
Dona i ocell forma part d’una trilogia d’obres que Miró va regalar a la ciutat de Barcelona.
L’objectiu era poder dona la benvinguda als visitants de la ciutat que hi arriben per via aèria,
marítima i terra amb diferents obres. Així que podríem dir que l’obra, a part del significat
iconogràfic, té una funció urbana vinculada a la projecció de la ciutat com a destinació
turística.