FER UNA EXPOSICIÓ SOBRE UNA EXPOSICIÓ QUE NO ES POT FER

La pandèmia ens impedeix inaugurar, fins que no estigui disponible la vacuna tampoc podrem saber
quines activitats públiques seran possibles així que hem decidit fer una exposició sobre l'exposició
que volíem fer, obsoleta abans d'inaugurar-se. Si la situació futura ens permetés realitzar alguna de
les activitats previstes us preguem de participar-hi com si fóssiu fantasmes del futur que veniu a
representar-nos una obra, repetida innombrables vegades, on reciteu fragments, gairebé
incomprensibles, del psicodrama: “L'Antropobscè o el cul del darrer Snark”.

Hem descobert que l'argument de l'obra, després de descartar altres conjectures més inversemblants
com envellir i morir, mostra probablement els darrers dies de la humanitat o bé l'odissea impossible
d'una tripulació fantasmagòrica per caçar una criatura indescriptible.
 A SOTA DE LA VORERA ESTÀ EL MUSEU

Quan vàrem entrar dins de l'espai expositiu el terra tremolava sota els nostres peus, estava fet de
panots sense enganxar que demostraven la continuïtat del carrer a l'interior del Museu. Vam
començar a aixecar el fals terra i a sota apareixien rajoles blanques, l'aparent permeabilitat de
l'aparador amb els vianants se sostenia sobre una simulació que deixàvem al descobert. El problema
va venir quan, en un acte reflex de pura simetria, vam aixecar un panot de l'acera i a sota també va
aparèixer el terra blanc del Museu, anéssim on anéssim, a sota no trobàvem el tricicle quaternari
vermellós amb el calitx que aprofiten els murs de pedra seca sinó Museu i més Museu. Aixequeu les
llambordes, el quitrà, el ciment de les places, a sota hi ha el Museu!

Si sempre estem a l'interior de l'aparador repetint la història de la nostra extinció en quina realitat
es troba el Museu i quins són els visitants que engeguen el mecanisme de la nostra actuació?
 MOURE'S AMB LES CAMES DE L'ALTRE

Hi ha grups de gent que creuen que el virus de la pandèmia no existeix però devem ser nosaltres els
què no existim, els virus ens van colonitzar als darrers segles de l'Antropobscé. En realitat estem
formats per gegantines colònies de microorganismes que neguen la seva existència per tal de
creure's definitivament humans, així arriben a l'estadi de la substitució absoluta, aquell en el que el
paràsit es creu que és l'ésser que està parasitant. Els humans no vam desaparèixer del tot, quan es
vam trobar sense cos vam continuar la nostra existència com a fantasmes però amb els pas dels
anys hem aprés a reocupar, momentàniament, els nostres cossos perduts, la manera de fer-ho és
aconseguint que la mega-colònia que porta el nostre nom interpreti que s'ha equivocat d'hoste i
intenti colonitzar el fantasma. Fins que no s'adoni de l'error detectant la falta de substància corporal,
tindrem temps de retornar al nostre cos. Per tal d'allargar l'engany ens haurem de moure
contínuament, saltant i ballant com uns posseïts de forma que el fantasma ara colonitzat, que ens
estarà imitant, no pugui seguir-nos. Quan ens entri el cansament i els nostres moviments es vagin
acordant amb els del fantasma els virus podran recolonitzar-nos i el fantasma haurà d'assajar
pacientment durant desenes d'anys nous moviments que el seu antic cos no pugui reconèixer.

La dansa és moure's amb les cames de l'altre.

 L'HE VIST

L'Snark pot aparèixer en qualsevol moment però només el veurà una sola persona. L'efecte
d'aquesta visió serà un estat d'eufòria intensíssima en la que l'afortunat descobridor patirà una
dissociació i no sabrà dir com és ni en quina direcció ha marxat. Probablement, mentre li duri
aquest estadi, similar a l'orgasme, posarà cara d'Snark i així podem rastrejar quines característiques
de la seva expressió corresponen a l'ésser inconcebible què ha vist. Mireu detingudament aquest
rostre, acaba de veure l'Snark, quina part és la pròpia? Quina reflecteix l'inconcebible criatura?