UNITAT 3.

- EL PERÍODE D'ENTREGUERRES
(1919-1939)

SEGONA PART: ELS SISTEMES POLÍTICS DEL PERÍODE

D'ENTREGUERRES. EL FEIXISME I EL NAZISME.

GUIÓ
1.- SISTEMES POLÍTICS 3.- EL FEIXISME ITALIÀ
1.1.- URSS 3.1.- EL CONTEXT HISTÒRIC
1.2.- LES DEMOCRÀCIES OCCIDENTALS 3.2.- LA PRESA DE PODER PER PART DE
A.- EUA MUSSOLINI
B.- Gran Bretanya 3.3.- LES CARACTERÍSTIQUES DEL RÈGIM
C.- França FEIXISTA DE MUSSOLINI
D.- Alemanya. La República de Weimar
E.- Itàlia fins a 1922

2.- EL FEIXISME 4.- EL NAZISME ALEMANY

2.1.- ELEMENTS DEFINIDORS DEL FEIXISME
A.- Líder carismàtic
B.- Partit únic
C.- Exaltació de l'estat i rebuig de l'individu
D.- Violència
E.- Societat no igualitària
F.- Nacionalisme radical i racisme
G.- Adoctrinament de les masses
H.- Repressió
4.1.- EL CONTEXT HISTÒRIC
4.2.- LA PRESA DEL PODER PER PART DE
HITLER
4.3.- MESURES PER A LA CONSOLIDACIÓ DEL
RÈGIM HITLERIÀ
4.4.- AUTARQUIA I REARMAMENT
4.5.- LA POLÍTICA RACIAL DE HITLER
A.- Les teories de la higiene racial
B.- Els eixos d'actuació
C.- La qüestió jueva

ACTIVITATS
1.- SISTEMES POLÍTICS DEL PERÍODE D'ENTREGUERRES

1.1.- URSS (Continguts tractats a la unitat didàctica de la Revolució Russa)

El 1922 es creà l'URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques) i el 1923 es

promulgà la Constitució soviètica, de la qual cal destacar els següents punts sobre
l'estructura i característiques de l'estat soviètic:
– Donava molta importància als soviets.
– Es rebutjava el sufragi lliure i el parlamentarisme. Per tant, es negava el dret
de vot de la població i qualsevol relació amb sistemes polítics de caràcter burgès.
– Es va atorgar gran importància al PCUS (Partit Comunista de la Unió Soviètica).
– El PCUS s'identificava amb l'estat (estat i PCUS era el mateix; les decisions del
PCUS eren les decisions de l'estat).
– El Secretari General del PCUS (màxima autoritat del Partit) era també el cap
de l'estat soviètic.
Degut a aquesta particular estructura de l'estat soviètic, la suposada dictadura del
proletariat, que havia d'exercir el poder una vegada triomfés la revolució, va ser
substituïda per la dictadura del PCUS. El poble no decidia, sinó que estava sotmès a
les directrius del Partit i del Secretari General.
La Constitució soviètica no era democràtica i qualsevol individu o col·lectiu
que s'oposés al sistema era durament reprimit. Això incloïa no solament els sectors
que rebutjaven obertament la revolució, sinó també aquells revolucionaris que criticaven
les mesures aplicades pel règim soviètic.

Amb d'Stalin al poder, a la Unió Soviètica es va establir un règim totalitari, ja que

es tractava d'una dictadura on Stalin excercia tot el poder i la seva figura havia de
ser venerada com a líder indiscutible de l'URSS. Es tractava, per tant, d'un règim
autoritari personalista.
En aquest règim, el PCUS es considerava l'òrgan essencial de l'estat
soviètic, mentre que el Secretari General del Partit es convertia també en cap
d'aquest estat.
Es tractava d'un sistema centralista sense principis democràtics, on la
població era controlada i sotmesa a l'autoritat d'Stalin. A quest control i sotmetiment
es feia mitjançant:
– La propaganda i el culte a la persona d'Stalin.
– L'adoctrinament, a través del control i la manipulació de l'educació, el cinema, la
ràdio, l'art, la literatura... Tots els mitjans eren adequats per transmetre el missatge
adoctrinador a la població. La intenció era educar-la per a què acceptés sense
opoció les directrius i principis ideològics propugnats per l'estat soviètic, encapçalat
per Stalin.
– La repressió dels individus o col·lectius oposats al règim i la depuració dels
professionals sospitosos de ser un perill ideològic per al sistema estalinista
(professors, periodistes, pensadors, artistes, científics, etc., eren apartats de la seva
feina si se sospitava que eren contraris al règim, de manera que no podien tornar a
exercir la seva professió).
– Aquells que representaven l'oposició o es consideraven un perill per a l'estat
soviètic eren empresonats, torturats o executats. En molt de casos eren
enviats a gulags, camps de treballs forçats on l'esperança de vida era reduïda.
 L'economia estalinista va eliminar la NEP i va ser planificada i fortament
intervinguda per l'estat. L'activitat agrària es va col·lectivitzar i la indústria es
va desenvolupar mitjançant plans quinquennals.

1.2.- LES DEMOCRÀCIES OCCIDENTALS

A.- EUA

Es distingeixen als Estats Units dues estapes durant el període d'entreguerres:

a.- L'era republicana (1920-1932).

Aquesta etapa es divideix en dos moments:
– Abans de 1929.
– Va ser un moment de prosperitat econòmica (els feliços anys vint) durant el
qual, els Estats Units es refermaren com a primera potència. Es va produir un
increment de la població i es va establir l'anomenada Llei seca. Aquesta llei
prohibia el consum de begudes alcohòliques, un negoci controlat per la màfia i
que donava enormes beneficis il·legals a aquesta organització delictiva.

El famós cap de la màfia Al Capone.

– Es va produir, a més, un retrocés del sindicalisme i la dona va aconseguir el

dret de vot.
– 1929-1932.
– El govern dels Estats Units estava en mans del president republicà Herbert
Hoover i va ser el moment que coincidí amb el el crac de 1929 i l'inici de la
Gran Depressió. Aquest president no va prendre cap mesura davant dels
primers indicis de crisi econòmica, perquè pensava que el sistema econòmic
capitalista nord-americà es recuperaria ràpidament d'un problema que ell
considerava temporal i d'escassa importància. Es va equivocar.
– Les característiques i principals fets d'aquesta crisi estan explicats a la primera
part de la unitat 3.

Herbert Hoover.
b.- L'era Roosevelt (1932-1939)

Davant la situació que s'estava vivint, va ser necessari que els nord-americans
adoptessin mesures orientades a aconseguir els següents objectius principals: disminuir
els efectes de la crisi i estimular la recuperació econòmica.

Roosevelt.

En 1932 és triat President dels Estats Units Franklin D. Roosevelt, que va proposar
el programa conegut com New Deal, que defensava la intervenció estatal en dos
àmbits:
– Econòmic. Es varen promoure els ajuts a les empreses privades amb
dificultats, alhora que es varen crear empreses públiques en aquells sectors
que no interessaven a la iniciativa privada. A més, es varen destruir els estocs
agrícoles acumulats i l'Estat va establir el control dels bancs, per obligar-los a
facilitar préstecs amb interessos baixos.
– Social. Es va desenvolupar un gran pla d'obres públiques, per lluitar contra
l'atur. A més, es va estimular l'augment dels salaris i es va rebaixar la durada
de la jornada laboral fins a les quaranta hores setmanals.

Els resultats del New Deal varen ser ambigus perquè, si bé hi va haver una
certa recuperació econòmica i social, l'èxit no va ser total, ja que, per poder aplicar totes
les mesures esmentades, era necessari invertir grans quantitats de diners i l'estat nord-
americà no comptava amb recursos suficients.

B.- Gran Bretanya

En finalitzar la Primera Guerra Mundial, Gran Bretanya va deixar de ser la

primera potència econòmica del món, degut a:
– La profunda crisi provocada per les despeses derivades de la participació en el
conflicte.
– La competència dels EUA.
– Els efectes de la Gran Depressió a partir de 1929.
 El règim polític britànic va continuar sent una monarquia parlamentària. A més,
per evitar el triomf de les idees revolucionàries d'influència soviètica,
considerades un perill per a l'estabilitat social i política del país, es va integrar
l'obrerisme en el sistema parlamentari. Això vol dir que les agrupacions que
representaven els interessos dels obreres varen participar en política. D'aquesta manera,
es varen evitar conflictes entre el govern i el moviment obrer, impedint l'expansió
ideològica del comunisme.

Finalment, s'ha d'esmentar la creació de la Commonwealth, organisme

internacional que agrupava estats sobirans sense cap relació de subordinació a la Corona
britànica, encara que units per una comuna fidelitat a la mateixa. Va ser el cas d'Austràlia
o Canadà, antigues colònies britàniques.

C.- França

Aquest país va presentar importants problemes econòmics, socials i polítics

al llarg de la dècada de 1920. La participació en la Primera Guerra Mundial va enfonsar els
francesos en una profunda crisi ecòmica, que va derivar en protestes socials i en una
forta crítica contra la gestió del govern. Aquesta situació va afavorir el triomf entre un
sector de la societat francesa d'idees polítiques extremistes d'influència feixista.

El 1934 es va crear un govern de Front Popular, que va suposar la unió de totes

les forces polítiques d'esquerra davant el temor de l'expansió del feixisme. D'aquesta
manera, a França es va desenvolupar un règim republicà d'esquerres.

D.- Alemanya. La República de Weimar

En acabar la Primera Guerra Mundial, el kàiser Guillem II va abdicar i Alemanya

va deixar de ser un règim monàrquic per convertir-se en una República parlamentària
amb Constitució. El seu President va ser Hindenburg.

Hindenburg, President de la República de Weimar.

La República de Weimar va ser un règim polític fràgil des del principi. La seva
debilitat va ser motivada per la impossibilitat de fer front a la profunda crisi derivada
de la participació en la Primera Guerra Mundial. Hem de recordar que, en acabar el
conflicte, Alemanya va ser considerada la principal culpable de la guerra i va ser sotmesa a
un Diktat. El Diktat va ser una mesura de càstig per la qual, entre altres coses, els
alemanys varen haver de pagar compensacions econòmiques als països vencedors. Com
Alemanya estava arruïnada, no va poder fer front a aquest pagament i es va veure
obligada a demanar préstecs econòmics als Estats Units. A partir de 1929, la
situació es va agreujar perquè, amb l'inici de la Gran Depressió, aquests préstecs es
varen interrompre i Alemanya es va enfonsar encara més en la crisi econòmica.

Tot això, va provocar un intens malestar social que es va traduir en la pèrdua de

confiança en el règim parlamentari de la República i en el suport a ideologies
polítiques més radicals i de caràcter totalitari. Entre aquestes ideologies cal
assenyalar:
– Els Espartaquistes, agrupació política de carácter marxista i revolucionari,
fortament influenciada pel comunisme soviètic.
– El Nazisme.

E.- Itàlia fins a 1922

Després de la Primera Guerra Mundial es va establir a Itàlia una monarquia

parlamentària. El rei d'Itàlia va ser des d'aleshores Víctor Manuel III. Des del principi,
aquest règim es va mostrar com a un sistema polític dèbil, incapaç de fer front a la
profunda crisi econòmica derivada de la participació en el conflicte.
Tot això va provocar malestar social, afavorint l'ascens d'idees polítiques
antidemocràtiques, radicals i totalitàries, com el feixisme, que va acabar triomfant.

2.- EL FEIXISME

2.2.- ELEMENTS DEFINIDORS DEL FEIXISME

Benito Mussolini Adolf Hitler Francisco Franco

A.- Líder carismàtic

– Actua com a dictador.

– Concentra tot el poder a les seves mans.
– Rebutja els principis parlamentaris i constitucionals.
– Té gran influència sobre les masses, les quals són manipulades i
adoctrinades.
 – Principals líders feixistes:
– A Itàlia, el dictador va ser Benito Mussolini, conegut com el Duce.
– A Alemanya, el dictador va ser Adolf Hitler, conegut com el Führer.
– A Espanya, el dictador va ser Francisco Franco, conegut com el Caudillo.

B.- Partit únic

– En un país amb règim feixista no hi ha sobirania nacional ni sufragi. Per tant,

ni el poble pot votar ni pot prendre decisions de cap tipus.
– La sobirania recau en la figura del dictador qui, a més, prohibeix els partits
polítics i persegueix els sectors ideològics contraris al règim o dissidents.
– Solament existeix un únic partit, associat al poder del dictador.
– A Itàlia va ser el Partit Nacional Feixista (PNF).
– A Alemanya va ser el Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany o Partit Nazi.
– A Espanya va ser Falange Española Tradicionalista y de las JONS (Juntas
de Ofensiva Nacional Sindicalista).

C.- Exaltació de l'estat i rebuig de l'individu

En un país amb règim feixista -com succeeix en qualsevol estat totalitari, al marge
de la seva ideologia de base-, els èxits individuals no compten i no hi ha ni drets ni
llibertats. Solament hi ha obligacions dirigides a aconseguir el bé comú de la
nació i el refermament del prestigi i poder de l'estat.

D.- Violència

– Es tracta de règims fonamentats en la idea de la imposició del més fort sobre els
dèbils.
– S'empra un llenguatge militarista i s'exalta la masculinitat com a essència del
règim.
– Aquest tipus de discurs violent defensa la repressió i eliminació dels enemics
interiors i exteriors.

E.- Societat no igualitària

– En aquest tipus de règim predomina una minoria elitista, corrompuda, que dona
suport al dictador i que rep importants privilegis econòmics, polítics i socials.
– La resta de sectors socials es troben sotmesos al poder dictatorial i a aqueixa
minoria elitista.

F.- Nacionalisme radical i racisme

– S'exalta la identitat nacional i les seves virtuds.

– L'estat feixista es considera superior a la resta de pobles i nacions. Segons
aquesta idea, la seva superioritat li dona dret a envair i sotmetre altres
territoris, considerats inferiors.
– Aquesta concepció de superioritat també es troba vinculada a un argument
racista que anteposa una ètnia o raça superior sobre la resta de races o ètnies,
considerades inferiors i que han de ser sotmeses i/o exterminades.
G.- Adoctrinament de les masses

– El règim empra la propaganda aplicada a qualsevol àmbit per adoctrinar i

manipular la població: educació, art, cinema, literatura, ràdio, premsa, etc.
– L'adoctrinament comença amb els infants per convertir-los en individus sense
criteri ni capacitat de decisió, que accepten els preceptes del règim sense esperit
crític ni oposició.

H.- Repressió

– Es persegueixen, empresonen, torturen i eliminen els sectors oposats al

règim (dissidents).
– S'estableix la depuració d'aquells professionals sospitosos de ser un perill per al
règim. El professionals depurats ja no poden exercir mai més la seva feina. En
moltes ocasions són eliminats.
– Es creen camps de concentració on són deportats els dissidents (individus o
col·lectius) considerats un perill per al sistema.

3.- EL FEIXISME ITALIÀ

3.1.- EL CONTEXT HISTÒRIC (aquesta informació també apareix al subapartat 1.2, E)

Després de la Primera Guerra Mundial es va establir a Itàlia una monarquia

parlamentària. El rei d'Itàlia va ser des d'aleshores Víctor Manuel III. Des del principi,
aquest règim es va mostrar com a un sistema polític dèbil, incapaç de fer front a la
profunda crisi econòmica derivada de la participació en el conflicte.
Tot això va provocar malestar social, afavorint l'ascens d'idees polítiques
antidemocràtiques, radicals i totalitàries, com el feixisme, que va acabar triomfant.

Víctor Manuel III.

3.2.- LA PRESA DE PODER PER PART DE MUSSOLINI

Afiliat al Partit Socialista Italià, Mussolini va ser expulsat el 1914 d'aquesta

organització per sostenir postures nacionalistes contràries a l'internacionalisme dels
principals líders socialistes.
 En acabar la Primera Guerra Mundial, Mussolini es va aprofitar del sentiment
d'insatisfacció que es va apoderar de la societat italiana, fent una crida a la lluita contra
els partits d'esquerres, als quals va assenyalar com a culpables de la profunda crisi
que es vivia a Itàlia. El 1919 va crear els fasci di combattimento, grups armats
d'agitació que actuaven gairebé amb total impunitat contra militants d'esquerra i que van
ser el punt de partida del futur Partit Nacional Feixista, fundat pel mateix Mussolini el
novembre de 1921.

Membres dels fasci di combattimento.

Els feixistes van alçar la veu contra la democràcia i la lluita de classes, que
segons la seva opinió debilitaven i dividien la nació. Oposats frontalment al liberalisme i
al marxisme, van propugnar la solidaritat nacional i l'acció col·lectiva al voltant de
la figura d'un líder carismàtic, i es van presentar com a defensors dels valors de la
pàtria, la llei i l'ordre, enfrontant-se violentament a l'esquerra italiana.

Mussolini va aconseguir guanyar-se el favor dels grans propietaris. El Partit

Nacional Feixista es va presentar a les eleccions de 1921 i Mussolini va sortir elegit
diputat, però va fracassar en l'intent d'aconseguir el govern (va quedar molt lluny
d'aquest objectiu, perquè va obtenir escassos vots).

Degut al fracàs en les eleccions, Mussolini va encapçalar la Marxa Sobre Roma el

28 d'octubre de 1922. En una acció coordinada, quaranta mil feixistes van confluir
sobre la capital des de diferents punts d'Itàlia. Pressionat pels esdeveniments, el rei
Victor Manuel III va haver de signar el nomenament de Benito Mussolini com a
primer ministre.

La Marxa sobre Roma, 1922.

 Mussolini, que des de feia algun temps havia renunciat al seu ferotge
republicanisme, reconeixent el paper de la monarquia, va formar un govern de coalició el
30 d'octubre, el mateix dia en què els camises negres, com eren anomenats els feixistes
pel color del seu uniforme, feien la seva entrada triomfal a Roma. Emparant-se en una
calculada imatge de moderació, Mussolini va aconseguir el suport parlamentari.

3.3.- LES CARACTERÍSTIQUES DEL RÈGIM FEIXISTA DE MUSSOLINI

– Supressió de la democràcia.
– Concentració del poder en mans del Duce.
– Establiment del partit únic (Partit Nacional Feixista) i prohibició de la resta
d'agrupacions polítiques, incidint en la persecució dels socialistes i comunistes.
– Se suprimieren els sindicats obrers i s'establí el sindicalisme vertical. Aquest
tipus de sindicalisme suposava l'existència de sindicats que agrupaven en una
mateixa corporació obrers i patrons. D'aquesta manera les reivindicacions obreres
eren controlades i limitades sempre afavorint els interessos dels empresaris.
– Relacions amb el Vaticà. L'Església va legitimar el règim feixista italià.
– Política exterior expansionista amb la intenció de crear un imperi colonial,
envaint els territoris africans de Líbia i Etiòpia.
– Promulgació de lleis racials que prohibien, entre altres coses, els matrimonis
mixtos (entre persones de diferents races, ètnies o religions).
– Intervencionisme econòmic. Control de l'economia per part de l'estat amb
privilegis per als grans terratinents i empresaris que havien donat suport a
Mussolini.
– Control de la societat mitjançant la propaganda, l'adoctrinament, la repressió i la
depuració.

4.- EL NAZISME ALEMANY

4.1.- EL CONTEXT HISTÒRIC (aquesta informació també apareix al subapartat 1.2, D)

En acabar la Primera Guerra Mundial, el kàiser Guillem II va abdicar i Alemanya

va deixar de ser un règim monàrquic per convertir-se en una República parlamentària
amb Constitució. El seu President va ser Hindenburg.

La República de Weimar va ser un règim polític fràgil des del principi. La seva
debilitat va ser motivada per la impossibilitat de fer front a la profunda crisi derivada
de la participació en la Primera Guerra Mundial. Hem de recordar que, en acabar el
conflicte, Alemanya va ser considerada la principal culpable de la guerra i va ser sotmesa a
un Diktat. El Diktat va ser una mesura de càstig per la qual, entre altres coses, els
alemanys varen haver de pagar compensacions econòmiques als països vencedors. Com
Alemanya estava arruïnada, no va poder fer front a aquest pagament i es va veure
obligada a demanar préstecs econòmics als Estats Units. A partir de 1929, la
situació es va agreujar perquè, amb l'inici de la Gran Depressió, aquests préstecs es
varen interrompre i Alemanya es va enfonsar encara més en la crisi econòmica.

Tot això, va provocar un intens malestar social que es va traduir en la pèrdua de

confiança en el règim parlamentari de la República i en el suport a ideologies
polítiques més radicals i de caràcter totalitari. Entre aquestes ideologies cal
assenyalar:
 – Els Espartaquistes, agrupació política de carácter marxista i revolucionari,
fortament influenciada pel comunisme sociètic.
– El Nazisme.

4.2.- LA PRESA DEL PODER PER PART DE HITLER

En acabar la Primera Guerra Mundial, conflicte en què va participar, Adolf Hitler

(1889-1945) es va unir a el Partit Obrer Alemany, rebatejat com a Partit
Nacionalsocialista Obrer Alemany (Partit Nazi). El 1921, Hitler va ser elegit com al
seu president (Führer) amb poder total.
A través d'aquest partit, va difondre la seva doctrina d'odi racial i menyspreu
per la democràcia en els nombrosos mítings que va organitzar. Paral·lelament, les
organitzacions paramilitars del partit terroritzaven els seus enemics polítics. D'aquesta
manera, no va trigar a convertir-se en una figura clau de la política gràcies a la
col·laboració d'oficials d'alta graduació i de rics empresaris.

Imatge del jove soldat Adolf Hitler (l'home amb bigot que està assegut a la esquerra).

El novembre de 1923, en un moment de caos polític i econòmic, Hitler va

encapçalar el conegut com Putsch de Munic, una rebel·lió contra la República de
Weimar mitjançant la qual va intentar autoproclamar-se canceller d'un nou règim
autoritari. Aquesta acció va seguir l'exemple de la Marxa sobre Roma protagonitzada per
Mussolini. No obstant això, Hitler va fracassar per falta de suport militar i social i va ser
sentenciat a cinc anys de presó per haver liderat l'intent de cop d'Estat. Finalment va
complir tan sols vuit mesos de condemna, període durant el qual va redactar el llibre
Mein Kampf (La meva lluita) on recollia els fonaments essencials del seu pensament
polític. El desembre de 1924 va ser alliberat gràcies a una amnistia general.
 Imatge de Hitler durant el Putsch de Munic.

Amb l'agreujament de la crisi provocada per la Gran Depressió a partir de 1929,

molts alemanys van acceptar la teoria amb què Hitler explicava que tot el que estava
succeint a Alemanya era resultat d'una conspiració entre jueus i comunistes. Així, va
aconseguir atreure el vot de milions de ciutadans als quals va prometre reconstruir
una Alemanya forta, creant més llocs de treball i recuperant la glòria nacional.

La representació del Partit Nazi al Reichstag (Parlament Alemany) va passar

de 12 diputats el 1928 a 107 en 1930. El partit va continuar creixent durant els dos anys
següents aprofitant la situació creada per l'augment de la desocupació, la por al
comunisme i la manca de decisió dels seus rivals polítics.

El 1932 hi va haver noves eleccions en les quals els partits demòcrates de la

República de Weimar varen perdre milions de vots, mentre que les forces polítiques
d'influència comunista revolucionàira i el Partit Nazi varen obtenir un important suport per
part dels seus votants.

Tot i els bons resultats a les eleccions, Hitler no va aconseguir la majoria

absoluta esperada. Davant d'aquesta situació, i per por a què el comunisme
revolucionari acabés imposant-se, l'alta burgesia empresarial alemanya -entre els
membres de la qual hi havia paradoxalment grans empresaris jueus- va pressionar
l'ancià Hindenburg (President de la República de Weimar) per a què atorgués el govern a
Hitler. Finalment, Hindemburg va cedir i el 1933 Hitler va ser nomenat canceller
d'Alemanya.

En aquest punt, hem de fer un breu incís explicatiu, per a no confondre coses.

Alemanya era una república parlamentària amb:

– Un President de la República (cap de l'estat o President del Reich), càrrec en mans de
Hindenburg.
– Un canceller (President del Govern, per entendre-nos), càrrec ocupat per Hitler.

Quan Hindenburg va morir el 1934, Hitler va aprofitar la situació i va concentrar tot el poder a
les seves mans, com s'explica al paràgraf que ve a continuació.
 Quan Adolf Hitler va ser nomenat canceller, els grans empresaris esperaven poder
controlar-lo amb facilitat. Però, des del moment en què va accedir a la direcció de govern,
i aprofitant la mort de Hindenburg, Hitler no va trigar a autoproclamar-se dictador de la
nació, acumulant la presidència del Reich (estat alemany) i de la cancelleria amb el títol de
Reichsführer.

4.3.- MESURES PER A LA CONSOLIDACIÓ DEL RÈGIM HITLERIÀ (a partir de 1933)

– Hitler va restringir des del principi els drets de la premsa i va autoritzar la

policia a prohibir reunions i manifestacions. Tractava per tots els mitjans
possibles evitar qualsevol evidència d'opisicó al seu govern a través de la censura i
el control de la població, prohibint la llibertat d'expressió i suspenent els
principis constitucionals.
– El 27 de febrer de 1933 es va produir l'incendi del Reichtag, seu del Parlament
alemany. Hitler aprofità aquest fet per donar la culpa al comunisme revolucionari,
il·legalitzant els seus partits i perseguint els seus membres.

Incendi del Reichtag.

– Milers de ciutadans contraris al Partit Nazi van ser enviats a camps de

concentració i es va eliminar qualsevol indici d'oposició. Alguns d'aquests camps
també rebien el nom de camps de reeducació, perquè pretenien “reeducar”
(adoctrinar) els dissidents polítics oposats per a què acceptessin l'ideari nazi.
Veritablement, molts d'aquests dissidents moriren als camps, víctimes dels treballs
forçats, les malalties, la fam, la tortura o, fins i tot, les execucions.
– La seva majoria parlamentària va permetre Hitler aprovar una llei que transferia
al Partit Nazi el control de la burocràcia i del sistema judicial.
– Va reemplaçar els sindicats obrers per un Front del Treball dirigit també pels
nazis. Es tractava d'una forma de sindicalisme vertical que seguia el model
feixista de Mussolini.
– Va prohibir tots els partits polítics excepte el Partit Nazi.
– Les autoritats nazis van prendre el control de l'economia, els mitjans de
comunicació i totes les activitats culturals.
– L'ocupació d'un lloc de treball depenia de la lleialtat a la ideologia nazi.
Això vol dir que, si un professional era sospitós de ser contrari, era depurat i apartat
de la seva feina (ja no la podia exercir mai més). En molt de casos, aquesta
depuració anava acompanyada de la deportació a un camp de concentració i/o
reeducació.
– Hitler comptava amb la seva policia secreta, la Gestapo, i amb les presons i camps
 de concentració per intimidar els seus oponents, encara que la majoria dels
alemanys li donaren suport amb entusiasme.
– La Nit dels Coltells Llargs. Va ser una purga que va tenir lloc entre el 30 de juny
i l'1 de juliol de 1934, quan el règim nazi va dur a terme una sèrie d'assassinats
polítics. Varen morir no solament líders polític d'altres ideologies sinó també
membres destacats del propi Partit Nazi, que s'havien mostrat crítics amb les
accions de Hitler.

4.4.- AUTARQUIA I REARMAMENT

Hitler va establir com a un dels objectius clau del seu govern desenvolupar
Alemanya partint dels recursos propis de la nació (autarquia). Per aconseguir això,
va decidir que els alemanys havien de deixar de pagar el Diktat imposat després de la
seva derrota a la Primera Guerra Mundial i, a més, va afavorir la indústria com a
principal motor de l'economia alemanya, sobretot la indústria armamentística.

L'avanç industrial va acabar amb la desocupació i els treballadors es van veure

atrets per un ambiciós programa d'oci que, juntament amb els èxits assolits en
política exterior, van impressionar la nació. D'aquesta manera, Hitler va aconseguir
modelar el poble alemany fins convertir-lo en l'eina flexible que necessitava per
establir el domini d'Alemanya sobre Europa i altres parts de món.

El rearmament d'Alemanya es va iniciar el 1935, en contra de l'acordat en el

Tractat de Versalles de 1919, i va marcar el punt de partida de l'ambiciós pla
d'expansió territorial que Hitler tenia en ment per convertir Alemanya en la més gran
potència del planeta.

Breu incís explicatiu: recordau que el Tractat de Versalles (1919) es va signar en acabar la
Primera Guerra Mundial i perjudicava Alemanya amb la imposisció del Diktat, ja que va ser
considerada la principal culpable del conflicte. El Diktat incloïa, entre altres aspectes, el pagament
de compensacions econòmiques als països vencedors, la pèrdua del control de les seves regions
més industrialitzades -en mans d'empreses estrangeres-, el desarmament i la reducció de les
forces militars a la seva mínima expressió, per evitar que Alemanya pogués intentar iniciar un nou
conflicte. A partir de 1933, Hitler va decidir actuar al marge del que s'establia al Tractat.

4.5.- LA POLÍTICA RACIAL DE HITLER

A.- Les teories de la higiene racial

Teories de la higiene racial: cercant la puresa de la raça ària.

 Hitler va ridiculitzar el concepte d'igualtat entre els éssers humans i va reivindicar la
superioritat racial dels alemanys. Per tant, Hitler i els seus seguidors es consideraven
membres d'una raça superior -la raça ària- i creien tenir dret a dominar totes les
nacions sotmeses al seu poder.
Com Hitler considerava la nació alemanya habitada per una raça superior, elaborà i
desenvolupà el concepte de Lebensraum (espai vital), segons el qual els alemanys tenien
tot el dret a conquerir altres territoris.

El rearmament d'Alemanya i la idea de Lebensraum explicarien per què Hitler tenia un ambiciós
pla d'expansió territorial, que es va iniciar amb l'Anschluss o annexió d'Àustria el 1938 (Hitler era
austríac). A continuació, va reivindicar la regió txeca dels Sudets -on vivia població d'origen alemany- i,
després d'enganyar la diplomàcia occidental prometent que no envairia la resta del Txecoslovàquia
(Conferència de Munic, 1938), la va ocupar, la va dividir en dos i la va sotmetre a un protectorat.
Finalment, el 1939, va envair part de Polònia i aquest fet va ser l'espurna que va provocar l'esclat de
la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

Per altra banda, es varen definir les anomenades teories de la higiene racial,
que pretenien demostrar, mitjançant mètodes sense fonaments científics, que la raça
ària pura presentava unes característiques concretes que la convertien en una raça
superior a la resta. De la mateixa manera, seguint aquesta metodologia paracientífica, es
va intentar demostrar que els jueus pertanyien a una raça inferior i que, fins i tot, no
se'ls podia considerar humans.

B.- Els eixos d'actuació

La política racial de Hitler va establir una sèrie d'objectius o eixos d'actuació:

– A partir de 1934 es va dur a terme una campanya d'esterilització de persones

gitanes. Posteriorment, també varen ser víctimes de l'extermini nazi.

Població gitana víctima de l'extermini nazi. El seu distintiu era un triangle marró.

– Els socialistes, comunistes i dissidents polítics varen ser enviats a camps de

concentració i/o reeducació. Molts varen morir abans de 1939.
 Presoner polític (triangle vermell) en un camp de concetració nazi. També varen ser presoners polítics
molts espanyols republicans que varen lliutar a la Segona Guerra Mundial contra els nazis.
Es distingien dels altres pel triangle blau.

– A partir de 1937 els homosexuals varen ser enviats a camps de concetració i

moltes persones d'aquest col·lectiu varen ser exterminades.

Als camps de concentració i extermini nazi, els homosexuals es diferenciaven de la resta de presoners pel
triangle rosa.

– Des de 1938 es varen experimentar maneres diferents d'exterminar persones que

no complien els requisits de puresa de la raça ària. Es calcula que, per aquest
motiu, unes 200.000 persones discapacitades, amb malalties cròniques i/o
en situació de dependència varen ser assassinades.
 Les persones discapacitades també
varen ser víctimes de la política racial
hitleriana. El seu distintiu era un
triangle negre. Les dones lesbianes
duien el mateix distintiu. En ambdós
casos, se'ls considerava individus
associals.

– Es va perseguir i exterminar població d'origen eslau (Europa de l'Est), perquè es

considerava un perill per al règim hitlerià en ser associada al comunisme
d'influència soviètica.
– La població jueva va ser objectiu prioritari d'aquesta política racial.

C.- La qüestió jueva

– El 1933, enginyers, doctors, advocats, mestres, i comerciants jueus varen

ser privats de privilegis i allunyats de posicions de nivell superior
reservades per als alemanys «aris». A partir de llavors, els jueus es varen
veure obligats a treballar en els llocs de menor categoria, per sota dels alemanys.
– Hitler despullà els jueus de la nacionalitat alemanya (1935-1936). Això
significava que no tenien els drets civils bàsics, com el de votar. També se'ls va
prohibir ingressar en la Wehrmacht (forces armades). Aquest mateix any, la
propaganda anti-jueva va aparèixer en botigues i restaurants alemanys.
– El 1935 es varen promulgar les Lleis de Nuremberg de Puresa Racial, que
impedien, entre altres coses, el matrimoni entre jueus i no jueus.
– El 1936, els jueus varen ser apartats de totes les professions liberals, amb
la intenció de què no poguessin exercir cap influència en educació, política o
formació universitària. Aquesta mesura va ser un clar exemple de depuració
professional.
– Els jueus varen ser penalitzats econòmicament per la seva condició racial.
– El 1938 es va establir que els governs ja no podien adjudicar contractes a
les empreses jueves.
– Per altra banda, els metges «aris» només podien tractar pacients «aris».
Paral·lelament, es va prohibir als jueus exercir com a metges.
– El 9 de novembre de 1938, les SS varen organitzar la Nit dels vidres trencats
(Kristallnacht). Més de 7000 botigues i magatzems de jueus varen ser
destrossats. Unes 1574 sinagogues -temples de culte jueu- varen ser
incendiades, així com molts cementiris jueus. Milers de jueus van ser
detinguts i enviats als camps de concentració recentment creats. Es calcula
que uns 200 jueus varen ser colpejats fins a la mort. Degut a aquesta
violència indiscriminada, fins i tot alguns alemanys que no eren jueus varen ser
assassinats simplement perquè algú va pensar que «semblaven jueus».
 Botiga jueva destruïda durant la Nit dels vidres trencats.

– Després de la Nit dels vidres trencats, Hitler va ordenar que recaigués una
multa sobre els jueus, els quals varen haver de pagar una indemnització
milionària per danys i perjudicis. També varen haver de reparar tots els
danys ocasionats pels nazis.
– La persecució nazi dels jueus va desembocar en l'Holocaust entre 1939 i 1945.
Milions de jueus varen ser deportats a camps de concentració i extermini, llocs
convertits en autèntiques factories de la mort. A partir de 1942 es va posar en
marxa l'anomenada Solució Final, que tenia com a objectiu l'eliminació ràpida i
sistemàtica del major nombre possible de jueus. Els deportats no solament moriren
de fam, de malalties contagioses o a causa de tortures, sinó que varen ser
assassinats massivament a les cambres de gas. Després els cadàvers eren cremats
en forns que funcionaven de manera ininterrompuda... Entre els camps
d'extermini més importants cal assenyalar: Auschwitz-Birkenau, Belzec,
Chelmno, Majdanek, Sobibor i Treblinka.

Imatges de l'Holocaust.
 ACTIVITATS
1.- Posa una X en informació correcta.

L'URSS va ser instituïda el 1923.

URSS significa Unió de Repúbliques Socialdemòcrates Soviètiques.
L'òrgan més important de la política soviètica eren el PCUS.
El Secretari del Soviet Suprem era també el cap de l'Estat.
L'estalinisme, com qualsevol règim totalitari, es fonamentava en el culte al líder.
Stalin va consolidar la seva autoritat mitjançant la propaganda, l'adoctrinament i la repressió.
L'economia soviètica era planificada i intervinguda per l'Estat.
L'economia soviètica es fonamentava en els plans plans quadriennals.
L'agricultura soviètica era col.lectivitzada a través dels sovkhozos i els kolkhozos.
Els plans quadriennals afavorien essencialment la indústria.
Durant l'era Roosevelt (1930-1938), es va posar en marxa als EUA el New Deal.
Durant l'era republicana, es va aplicar als EUA la llei seca contra el comerç d'alcohol i contra els
interessos de la màfia.
A l'era Roosevelt, la dona nord-americana va aconseguir el dret de vot.
Després de la Primera Guerra Mundial, Gran Bretanya va deixar de ser la primera potència mundial,
substituïda pels EUA, situació que es va agreujar per efecte de la Gran Depressió.
La Commonwealth és un òrgan internacional integrat per Gran Bretanya i els estats units per una
comuna fidelitat a la Corona britànica.
El 1934 es va fundar a França el Front Popular Ultraconservador per fer front a l'ascens del
comunisme revolucionari d'influència soviètica.
Entre 1919 i 1933 es va establir a Alemanya la Monarquia de Weimar, un sistema polític parlamentari
amb Constitució.

2.- Explica els següents elements definidors dels règims feixistes: líder
carismàtic, partit únic, exaltació de l'Estat i rebuig de l'individu.

3.- Posa una X en la informació correcta.

..... Abans del triomf de Mussolini, a Itàlia es va establir un sistema parlamentari que va
fer front amb èxit a la crisi econòmica i a la conflictivitat obrera, desenvolupades després
de la Primera Guerra Mundial.
..... L'any 1918, Mussolini va crear els Fasci di Combattimento.
..... Els Fasci di Combattimento eren grups armats d'agitació i realitzaven accions violentes
contra els sectors d'esquerra.
..... L'any 1921, Mussolini va fundar el Partit Nacional Feixista (PNF).
..... El PNF tenia un caràcter nacionalista, militarista i parlamentari.
..... L'any 1922, Mussolini i els seus seguidors feixistes varen protagonitzar la Marxa sobre
Roma.
..... Mitjançant la Marxa sobre Roma, Mussolini va pressionar la República italiana per a
què li atorgués el govern.
..... Mussolini va crear un sindicat vertical integrat per empresaris i un altre format per
treballadors. D'aquesta manera, podia sotmetre la classe obrera als seus interessos.
..... Mussolini va ser anomenat Duce i va trencar relacions amb el Vaticà.
..... Mussolini va establir lleis racials.
….. El règim feixista de Mussolini va ntentar crear un imperi colonial ocupant territoris
africans.
..... Durant el règim feixista es va establir a Itàlia una política econòmica intervencionista.
..... Una vegada Hitler va aconseguir el govern l'any 1933, va establir l'autarquia i el
rearmament d'Alemanya.
..... L'autarquia consistia en aconseguir desenvolupar Alemanya deixant de pagar el Diktat
i amb l'ajuda econòmica prestada pels Estats Units.
..... A través del rearmament, Hitler es va oposar a un dels principis establerts pel Tractat
de Versalles, en finalitzar la Primera Guerra Mundial.
..... La indústria armamentística va ser un dels motors que impulsaren l'economia
d'Alemanya, afavorint el final de la seva crisi i la consolidació del poder de Hitler.

4.- Explica els motius que provocaren el desprestigi de la República de Weimar

a Alemanya.
5.- Compara la presa del poder per part de Mussolini i de Hitler.
6.- Què era el Mein Kampf?
7.- Quin paper va jugar l'alta burgesia alemanya en el triomf de Hitler en les
eleccions de 1932?
8.- Respon les següents qüestions sobre la política aplicada per Hitler.

A.- Per què es considera l'incendi del Reichstag un fet essencial per a la política de Hitler?
B.- Què eren els “camps de reeducació”?
C.- Què va suposar la política de depuració aplicada per Hitler?
D.- Quin paper jugava la Gestapo?
E.- Què va succeir la Nit dels Coltells Llargs?
F.- En què consistia el lebensraum?

9.- Defineix autarquia.

10.- Respon les següents preguntes sobre la política racial aplicada per Hitler.

A.- Quins arguments es defensaven a les anomenades teories d'higiene racial?

B.- A partir d'aquestes teories, enumera els eixos d'actuació principals de la política racial
de Hitler?
C.- En relació amb la qüestió jueva, explica que varen ser les lleis de Nuremberg, la Nit
dels vidres trencats i la solució final.

11.- Llegeix el següent text i fes un resum explicant les idees principals que
se'n poden extreure.

No es debido a la vileza. Vive en nosotros una instancia más profunda, más digna, que en muchas
circunstancias nos aconseja callar sobre el Lager (campo de concentración), o cuando menos atenuar, censurar las
imágenes, aún muy vivas en nuestra memoria.
Es vergüenza. Somos hombres, pertenecemos a la misma familia humana a la que pertenecían nuestros
verdugos. Ante la enormidad de su culpa, también nosotros nos sentimos ciudadanos de Sodoma y Gomorra; no
logramos sentirnos ajenos a la acusación que un juez extraterreno, basándose en nuestro propio testimonio, elevaría
contra la humanidad entera.
Somos hijos de aquella Europa donde está Auschwitz: hemos vivido en el siglo en el que se ha torcido la
ciencia y que ha alumbrado las leyes raciales y las cámaras de gas. ¿Quién puede estar seguro de que es inmune a la
infección? (…)
Entendemos que son pocas las personas a las que el nombre de Auschwitz les sonará a nuevo. En este campo
fueron matriculados alrededor de cuatrocientos mil prisioneros, de los que apenas unos pocos miles sobrevivieron; casi
cuatro millones de otros inocentes fueron engullidos por las fábricas de exterminio que los nazis construyeron en
Birkenau, a dos kilómetros de Auschwitz. No se trataba de enemigos políticos; en su práctica totalidad eran familias
completas de judíos, con niños, ancianos y mujeres, trasladados desde los guetos o directamente desde sus casas, a
menudo avisados con pocas horas de antelación, con la orden de llevar consigo, en seguida, «todo lo necesario para un
largo viaje», y con el consejo oficioso de no olvidarse del oro, el dinero y los objetos de valor de que dispusieran. Todo
lo que llevaban encima (todo: incluso el calzado, la ropa interior, las gafas) se les quitaba cuando el convoy entraba en
el campo. De cada transporte, una décima parte, de media, era derivada a los campos de trabajos forzados; nueve
décimas partes (entre las que se comprendían todos los niños, los ancianos y la mayor parte de las mujeres) eran
inmediatamente suprimidos con un gas tóxico originalmente destinado a desratizar bodegas. Sus cuerpos se quemaban
en instalaciones colosales, construidas para este propósito por la honorable Topf e Hijos de Erfurt, a la que se habían
encargado unos hornos preparados para incinerar a veinticuatro mil personas al día. Tras la liberación, se encontraron en
Auschwitz siete toneladas de pelo de mujer.
Éstos son los hechos; funestos, inmundos y sustancialmente incomprensibles. ¿Por qué, cómo llegaron a
producirse? ¿Se repetirán?

Primo Levi. Vivir para contarla. Escribir tras Auschwitz. Diario Público, 2011.