05 Franq TEOR

Història. 2n batx.
5. Franquisme.
La dictadura del general Franco. 1939-1975.
1. Les característiques del règim franquista.
En general els historiadors han establert dues grans etapes en la història del règim franquista:
➢ 1939-1959, etapa de feixistització, política econòmica autàrquica i intervencionisme estatal.

També es va practicar una molt greu repressió.
➢ 1959-1975, etapa de liberalització econòmica.

El règim va disminuir les pràctiques repressives encara que va continuar la dictadura.
a. El sistema polític.
El règim franquista va ser una dictadura militar en la qual el general Franco va concentrar tots els
poders i els va mantenir en les seves mans des dels seus inicis durant la guerra civil fins a la seva mort el
1975.
La concentració de poders en mans de Franco. Franco havia sigut nomenat cap de l’estat i cap de
l’exèrcit en els primers mesos de la guerra civil (1 d’octubre de 1936). Des de la creació del partit únic (FET y
de las JONS, també conegut amb el nom de Movimiento Nacional) durant l’abril de 1937 també va ser el seu
principal i únic dirigent.
Quan va acabar la guerra es van mantenir aquests trets característics. Franco va ser el cap de l’estat,
el cap del govern, el Generalísimo de los tres Ejércitos i el cap del partit únic; també va adoptar el títol de
Caudillo talment com els altres dictadors feixistes havien adoptat el títols de Duce o Führer.
El nou sistema va néixer del rebuig frontal als principis democràtics de la República, però també
rebutjava els principis del liberalisme polític i econòmic i, per suposat, el socialisme democràtic, el
comunisme i l’anarquisme. Sorprenentment, el règim també denunciava l’existència d’una imaginada
“conjura judeo-maçònica” en un país on pràcticament no hi havia jueus i la maçoneria era absolutament
insignificant.
Altres elements que van definir el sistema van ser:
➢ Una voluntat totalitària. Inspirada en el feixisme, els dirigents estatals pretenien aconseguir el
control absolut de tots els àmbits de la vida social; partit únic, sindicat únic, organitzacions
d’enquadrament social, … Aquest fet va anar acompanyat d’una intensa propaganda de tipus polític
a través de tots els mitjans de comunicació per convèncer la població de les bondats del nou sistema.
➢ El nou estat va silenciar les més mínimes mostres de rebuig, crítica o dissidència en qualsevol àmbit
d’expressió: la ràdio, la premsa escrita, les obres literàries, el teatre, el cinema, … L’estat va aplicar
una censura fèrria sobre tots aquests mitjans.
➢ El nou estat va ser totalment unitari i centralista, sense cap consideració respecte a les llengües
catalana, basca i gallega i molt menys als partits nacionalistes que defensaven polítiques
autonòmiques.
➢ L’estat va aplicar una repressió de moltíssima intensitat sobre els vençuts.
1
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
b. Les conseqüències demogràfiques i econòmiques de la guerra.
Els morts durant la guerra.
Morts al front de guerra. Uns 60.000 morts del bàndol franquista, uns 90.000 del republicà.
Morts a la rereguarda. Uns 150.000 a la zona franquista i uns 50.000 a la zona republicana.
Morts pels bombardeigs. Uns 12.000 (dels quals uns 1.000 a la zona franquista).
Morts indirectes provocades per la guerra. Uns 90.000 morts arreu d’Espanya.
L’exili. En un primer moment van haver de marxar unes 450.000 persones, de les quals van marxar
de manera definitiva unes 170.000 persones.
L’esperança de vida va disminuir (per la falta d’aliments i la incidència de diverses malalties) uns
quatre anys i no es va recuperar fins al 1950. Espanya va perdre un gran volum de treballadors (pagesos,
obrers i empleats del sector serveis); entre els exiliats hi havia moltes persones força qualificades.
[ RIQUER, B. (2010, La dictadura de Franco, p. 2-9

i SÁNCHEZ PÉREZ, F. (2015) “La Guerra Civil”, p. 185-186 ]
c. Les famílies del règim franquista. (p. 321)
Els historiadors han utilitzat el concepte “famílies” per referir-se a les diverses tendències polítiques
que van integrar-se en el partit únic que va crear el general Franco. Aquestes tendències eren pràcticament
les mateixes que s’havien oposat al règim republicà i que vam estudiar en el tema 3 (La Segona República)
➢ Els falangistes.
➢ Els monàrquics alfonsins.
➢ Els carlins.
➢ Els catòlics.
I els militars ? No els podem considerar una família ideològica; hi havia militars afins a les diverses
famílies o que no es podien adscriure a cap d’aquestes, com el mateix Francisco Franco.
Els successius governs que va formar el general Franco durant tot el seu mandat van intentar
guardar els equilibris entre les diverses famílies del règim, tot i que el pes de cadascuna de les famílies va
anar variant al llarg del temps.
[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco, p. 24-28 ]
d. Els suports socials.
La dictadura franquista es va imposar després d’una terrible guerra civil que va servir per eliminar
físicament a moltes persones partidàries d’un sistema polític democràtic, però també es cert que va poder
comptar amb el suport fidel de moltíssimes persones de diversos grups socials que ens permeten entendre la
capacitat de supervivència del règim.
➢ L'Exèrcit. (p. 320)
L’Exèrcit espanyol de 1939 era força diferent al de 1936. Durant la guerra va ser depurat de tots
aquells elements que van discrepar de la rebel·lió i el cop d’estat i va incorporar joves d’ideologia
conservadora. Després de la guerra molts militars van ocupar importants càrrecs en les estructures estatals
(ministres, governadors civils, dirigents provincials del Movimiento Nacional i altres). L’any 1945 estava
format per uns 40.000 oficials (entre Terra, Mar i Aire), uns 300.000 soldats, uns 85.000 policies i guàrdies
civils i rebia un 40% del pressupost de l’Estat. El nou règim va imposar una concepció que entenia l’Exèrcit
com una entitat dipositària del patriotisme i moralment superior a les organitzacions civils; la seva
contribució a la salvació d’Espanya justificava el seu dret a dirigir el país i controlar el conjunt de la població.
2
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
➢ El partit únic. (p. 320)
El partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista
(FET y JONS), també conegut com Movimiento Nacional, tenia la finalitat d’aconseguir el suport polític de la
majoria de la població a través de diverses organitzacions d’enquadrament; havia de servir per controlar els
diferents àmbits locals i provincials de l’Administració (Ajuntaments i Diputacions provincials) i havia de
controlar els mitjans de propaganda i censura destinats a convèncer el conjunt de la població de les bondats
del nou règim. Les organitzacions sectorials del partit van ser: el Frente de Juventudes, la Sección Femenina,
el Sindicato Español Universitario i les Centrales Nacionales Sindicalistas.
El Frente de Juventudes es va encarregar de promoure activitats destinades al joves (esports,

campaments d’estiu) que sempre anaven acompanyades d’activitats d’adoctrinament (xerrades, cursets,
desfilades)
La Sección Femenina de Falange es va encarregar d’organitzar el Servei Social que havien de

realitzar totes les dones que volguessin accedir a moltes activitats professional, al permís de conduir o al
passaport. Des d’aquest Servei Social i des de l’assignatura Hogar que s’impartia a les escoles es va intentar
inculcar tot un conjunt d’idees i valors (la religiositat catòlica més tradicional, la desigualtat de drets entre els
homes i les dones, l’acceptació submisa de les funcions de muller i mare)
El Sindicato Español Universitario (SEU) va intentar exercir el control de les activitats culturals
(teatre, cinema, ..) i assistencials (menjadors, beques, …) en l’àmbit universitari, a la vegada que exercia
funcions repressives i parapolicials.
La Central Nacional Sindicalista (CNS) va ser utilitzada per imposar una nova concepció dels
sindicats inspirada en el model dels feixismes europeus. Es partia d’una concepció “vertical” del sindicat, en
els quals s’havien d’integrar obligatòriament els empresaris i treballadors de cada sector productiu sota la
direcció dels grans dirigents falangistes. Aquesta concepció era absolutament oposada als sindicats
“horitzontals” o “de classe” (com ho havien estat la UGT o la CNT) que reunien tan sols a treballadors. Els
falangistes que van dirigir aquets sindicats verticals tenien la pretensió de solucionar, amb aquest sistema,
els inevitables conflictes entre treballadors i empresaris; tan sols la repressió duríssima de la primera etapa
del franquisme va aconseguir silenciar (mai resoldre) els conflictes de classe.
Tot i les paraules grandiloqüents dels polítics falangistes que van dirigir aquestes organitzacions, la
realitat és que el govern franquista les va dotar de molt escassos recursos econòmics i per tant mai van servir
com una mostra dels suposats beneficis que el règim podia proporcionar a la població. Mancades de
recursos, es van convertir en institucions molt burocratitzades i destinades a reproduir una propaganda que
generava molt poc entusiasme.
Encara que l’organització del partit únic sempre va ser controlada de manera indiscutible pel general
Franco, durant els anys de la guerra i en els primers anys del franquisme es van produir alguns intents per
part dels camisas viejas de dur a terme polítiques de contingut clarament feixista, però la reacció de Franco
sempre va ser tendent a reduir les iniciatives del falangisme i imposar de manera taxativa les decisions del
govern per sobre de les propostes dels falangistes més “purs”; aquests en cap moment van tenir accés als
càrrecs de poder real ni van disposar de pressupost per aplicar les mesures de la sempre esperada revolución
pendiente.
Per altra banda la rivalitat entre els antics falangistes i els antics carlins requetés va continuar en els
primers temps del franquisme (incidents de Begoña, agost de 1942) fins que Franco va intervenir destituint
els principals dirigents de les dues tendències i imposant de manera fulminant la seva autoritat indiscutible.
3
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
➢ L’Església catòlica. (p. 320)
L’Església catòlica es considerava a ella mateixa una institució “màrtir”. Va justificar, beneir i
legitimar el cop d’estat militar i tota la repressió que el va acompanyar. A canvi va aconseguir que el nou
estat esdevingués un estat plenament confessional catòlic. Va aconseguir un considerable finançament de
les seves activitats, el control gairebé absolut del sistema educatiu i que les lleis del nou estat tornessin a
imposar el seu sistema moral (a tall d’exemple es van il·legalitzar el divorci i el matrimoni civil).
El Caudillo en una celebració religiosa el 1939. FONT: Autor desconegut [proves PAU ]
L'Església va recuperar la doctrina integrista catòlica que s’havia anat elaborant des de mitjans del
segle XIX i va poder imposar aquesta doctrina, el magisterio de la Iglesia. La intervenció de l’Església en la
política franquista va contribuir a la creació d’un aglomerat ideològic que ha estat anomenat
nacionalcatolicisme, que principalment defensava la col·laboració i l’entesa entre l’Estat i l’Església per tal
d’aconseguir un comú benefici.
FONT: Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, 1947 [proves PAU ]
4
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
Nota. Els suports de classe. (p. 321)
Les classes altes. Els grans propietaris de terres, els grans empresaris (de la banca, la indústria, la mineria) van
recolzar un règim que els permetia mantenir una hegemonia social que havia estat qüestionada durant la Segona
República.
Les classes mitjanes. Molts dels petits propietaris i professionals liberals qualificats van viure amb angoixa el
trasbals revolucionari dels principis de la guerra civil, però és molt arriscat generalitzar: També va haver grups
considerables d’aquestes classes mitjanes que rebutjant els canvis revolucionaris també estaven en contra de la nova
dictadura militar que va crear el general Franco.
En general les classes populars es poden considerar les perdedores de la guerra. La duríssima legislació laboral
que va imposar el franquisme les va perjudicar molt greument; la repressió constant va fer que molts dels treballadors
adoptessin una actitud de passivitat i allunyament respecte a la política.
Nota. El poder real durant el franquisme.
Ni els falangistes del moment fundacional de Falange ni les institucions locals (Ajuntaments) i
provincials (Diputacions) van tenir en cap moment del franquisme un poder real sobre el conjunt de la
població. El franquisme es va organitzar com un sistema polític que va concentrar aquest poder i la major
part dels recursos econòmics en les estructures del Govern central de l’Estat i en les decisions del propi
general Franco. El partit únic, les organitzacions d’enquadrament, les Diputacions i els Ajuntaments mai van
disposar de recursos per desenvolupar polítiques que tinguessin una repercussió efectiva sobre la població i
es van haver de limitar a realitzar un paper subsidiari, secundari i de mera transmissió de les decisions del
Govern central presidit per Franco.
e. La repressió. (p. 322-323)
La repressió que va exercir el règim franquista sobre els vençuts va ser força àmplia i perllongada en
el temps. Es va exercir de múltiples maneres, va pretendre identificar als adversaris polítics amb la
criminalitat i va penalitzar no tan sols les accions polítiques sinó fins i tot les pròpies idees polítiques.
D’entrada cal recordar que el bàndol franquista va executar unes 90.000 persones durant la guerra i unes
50.000 en els anys posteriors al final de la guerra.
Per altra banda, en els inicis de la Guerra Civil el bàndol rebel va anar promulgant diverses lleis que
prohibien els partits polítics i els sindicats, però la Ley de Responsabilidades Políticas (febrer de 1939)
permetia jutjar de manera retroactiva les activitats polítiques des de 1934. El règim va posar en marxa un
Tribunal Nacional i els seus corresponents tribunals regionals que van arribar a investigar unes 400.000
persones i van sancionar unes 200.000. Aquests procediments judicials no van tenir cap garantia legal; les
detencions no tenien cap límit temporal, molts dels detinguts no van tenir assistència legal i també van patir
vexacions i tortures.
Els casos considerats greus eren enviats a la justícia militar. Els consells de guerra estaven formats
per militars que podien no tenir cap formació jurídica i molt sovint tampoc es garantien les garanties
processals. Es podia jutjar a la vegada a diverses persones per diferents causes i les denúncies difícilment
eren verificades; es van produir molt poques absolucions i les condemnes eren des de més de 6 anys de
presó fins a la pena de mort.
Els soldats que van caure presoners durant la guerra van arribar a ser més de 500.000 i sabem que
van existir uns 194 camps de concentració; després de ser classificats podien ser declarats lliures, enviats a
batallons de treballadors forçats o enviats a presó.
L’any 1940 hi havia uns 270.000 persones a les presons, quan abans de començar la guerra hi havia
unes 13.000. Molts dels empresonats van ser enviats als Batallons de Treballadors que van ser dedicats a la
reconstrucció de carreteres, ponts, línies de ferrocarril, canals, embassaments i edificis públics diversos
(hospitals, esglésies, mercats, escoles, …) Algunes grans empreses constructores es van poder beneficiar del
treball d’aquests treballadors forçats.
5
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
I encara més, el règim va aplicar les depuracions com a mecanisme repressiu. Els funcionaris de les
administracions públiques van haver de demostrar la seva fidelitat al nou règim per continuar en els seus
llocs de treball; aquesta depuració va ser especialment dura en el cas del mestres (un de cada quatre mestres
va patir algun tipus de sanció), però també es va produir entre els professors d’institut i de la Universitat. La
depuració també es va aplicar als metges, als periodistes, als jutges, als diplomàtics, … Les depuracions
també es van aplicar en l’àmbit de les empreses privades tot i que aquestes empreses van intentar imposar
els seus propis criteris en la selecció de personal
El nou règim va aplicar importants confiscacions de béns a polítics i sindicalistes de manera
individual, però també es van confiscar les propietats de partits, sindicats, cooperatives obreres de producció
i de consum.
[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco , p. 144-158 ]
Finalment, el règim va aplicar una greu repressió sobre les diverses manifestacions de tipus
nacionalista que no fos espanyol. Els partits i sindicats nacionalistes van ser prohibits, les entitats
nacionalistes de diversa mena (premsa, excursionistes, corals, editorials, …) van ser prohibides o dissoltes;
els monuments identificables amb el nacionalisme van ser retirats, els noms dels carrers van ser canviats. Es
va prohibir fer factures, publicar anuncis o enviar correspondència en cap llengua de l’estat que no fos el
castellà.
La prohibició de publicar llibres en català es va estendre fins al 1947. L’ús del català va ser tolerat en
les celebracions religioses, encara que els governadors provincials es reservaven la vigilància sobre l’ús que
es pogués fer d’aquesta tolerància.
6
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
2. El règim franquista fins al 1959.
a. La relació amb les dictadures feixistes fins al 1945. (p. 326-327)
Quatre mesos després d’acabada la Guerra Civil (1 d’abril de 1939) es va iniciar la Segona Guerra
Mundial (1 de setembre de 1939). Mentre els exèrcits dels règims feixistes van aconseguir imposar-se i
dominar la major part del territori europeu, el règim franquista va fer una política d’aproximació i suport als
governs de Mussolini i Hitler. Així, inicialment es va fer una declaració de neutralitat (setembre de 1939) i
una posterior declaració de no-bel·ligerància (juny de 1940) que en realitat significava el suport econòmic i
diplomàtic als governs de Roma i Berlín.
En aquest context es va produir la famosa entrevista entre Franco i Hitler a Hendaia (23 d’octubre
de 1940). La documentació alemanya i italiana ha permès saber als historiadors que Franco va oferir
l’entrada d’Espanya en la guerra a canvi de rebre posteriorment bona part del Marroc i l’Algèria, que llavors
es trobaven sota control de França. Hitler va rebutjar aquesta proposta perquè va preferir mantenir bones
relacions amb el govern francès pro-feixista de Vichy i va considerar massa dificultós donar l’ajut militar que
l’Exèrcit espanyol podia arribar a necessitar. Cal recordar que els propis informes interns de l’Exèrcit
espanyol reconeixien les grans limitacions de les pròpies tropes, encara que també és cert que uns 30
generals franquistes van ser subornats pel govern britànic amb la finalitat d’aconseguir que influïssin sobre
Franco per evitar l’entrada d’Espanya en guerra al bàndol de les potències de l’Eix.
FONT: Agència EFE, Hendaia (França), 23 d’octubre de 1940. [proves PAU ]
Les entrevistes entre Franco i Mussolini a Bordighera (febrer de 1941) i entre Franco i Pétain a
Montpellier (febrer de 1941) van servir per comprovar el rebuig d’aquests polítics de les iniciatives
expansionistes del nou règim franquista.
El moment culminant d’aquesta política va ser la decisió d’enviar la División Azul, uns 45.000
soldats (no tots voluntaris), per donar suport a les tropes alemanyes que atacaven la Unió Soviètica. Aquests
soldats van patir un 56% de baixes entre morts, ferits i capturats. També cal esmentar els 10.500 treballadors
espanyols que van ser enviats a les fàbriques alemanyes per treballar i, a la vegada, reduir el deute contret
durant la Guerra Civil amb Alemanya.
7
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
Quan el curs de la guerra mundial va començar a canviar en favor dels aliats, aquests van pressionar
Franco per aconseguir que retirés el seu suport als règims feixistes. Les pressions de tipus econòmic dels
aliats (limitació de les vendes de carbó i petroli dels Estats Units) van obligar Franco a retirar la División
Azul (setembre de 1943) i a proclamar la tornada a la declaració de neutralitat (octubre de 1943), així com a
reduir les exportacions de wolframi. Per altra banda, Franco va nomenar un nou ministre d’Exteriors més
favorable als interessos dels aliats i va iniciar una política de progressiu abandonament de la gestualitat
feixista (salutació braç enlaire). El discurs oficial de to feixista va ser substituït per un discurs en el qual
dominava l’anticomunisme, els valors de l’ordre, l’autoritarisme, la jerarquia social i el catolicisme més
conservador.
b. El canvi d’orientació posterior a 1945. (p. 328)
➢ b 1 L’aïllament internacional d’Espanya.
La derrota de les potències feixistes durant l’estiu de 1945 va situar el règim franquista en una
posició força difícil. El seu suport als règims feixistes durant la guerra mundial el convertia en un règim molt
poc fiable als ulls dels règims parlamentaris (democràtics) que havien vençut (els Estats Units, la monarquia
parlamentària del Regne Unit i la República Francesa).
Per aquestes raons, Espanya, una dictadura militar amb moltíssims elements feixistes, no va poder
participar en la creació de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i va ser condemnada formalment per
aquesta organització (febrer de 1946) que també va proposar als estats democràtics la retirada dels
ambaixadors a Madrid.
L’Espanya franquista va ser exclosa del pla Marshall (iniciat el 1947) que van posar en marxa els
Estats Units amb la finalitat d’iniciar la reconstrucció econòmica d’Europa i també va ser exclosa de l’OTAN
(Organització del Tractat de l‘Atlàntic Nord), una aliança militar encapçalada pels Estats Units que agrupava
molts estats capitalistes occidentals en el seu enfrontament amb els estats comunistes de l’Europa oriental.
En aquest context es van incrementar les pressions dels grups monàrquics, amb un important
protagonisme de molts generals de l’Exèrcit, que pretenien promoure el retorn de la monarquia en la
persona de Joan de Borbó, fill d’Alfons XIII. Però la possibilitat de que el retorn a la monarquia pogués
derivar en un nou sistema democràtic va fer que molts monàrquics preferissin mantenir el suport al règim i
descartar uns canvis que podien posar en perill la posició de poder econòmic i social que ara tenien.
Per altra banda, les potències aliades haguessin preferit una monarquia conservadora amb alguns
elements democràtics però la decisió ferma de Franco de mantenir-se en el poder i el risc de desestabilització
i conflicte que podia generar un cop intern contra Franco van fer que aquestes potències es conformessin
amb el manteniment d’una dictadura que va intentar dissimular els seus trets més feixistes i va mostrar un
rostre més conservador i catòlic encara que autoritari.
Nota. El manifest de Lausana. 19 de març de 1945.

Joan de Borbó, comte de Barcelona, fill d’Alfons XIII i pretendent de la Corona espanyola, va publicar el manifest de Lausana. Aquest
document feia una denúncia de la dictadura franquista i proposava restaurar una monarquia que recuperés el sistema democràtic,
reconegués els drets i llibertats individuals i la diversitat regional, apliqués una amnistia política i trobés mecanismes per superar les
desigualtats socials. Aquesta proposta pretenia aproximar-se a les polítiques dels estats occidentals vencedors de la guerra mundial
però va ser fortament rebutjada pels monàrquics de l’interior que no estaven disposats de cap manera a facilitar un retorn al sistema
democràtic.
[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco, p. 103 ]
8
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
➢ b 2 La reincorporació a les relacions internacionals. (p. 328-329)
A partir de 1948 es va aconseguir trencar aquest aïllament. Entre el final de la guerra mundial (1945)
i 1948 es va generar un nou context internacional, la guerra freda, caracteritzat per l’enfrontament polític i
ideològic entre els estats que havien derrotat les potències feixistes. Per una banda es trobaven els estats
occidentals (Estats Units, França, Regne Unit, Bèlgica, Països Baixos, …) que defensaven el model econòmic
capitalista i el sistema polític parlamentari (en forma de república o de monarquia). Per altra banda la Unió
Soviètica i els estats d’Europa oriental (Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Romania, …) proposaven el model
econòmic i polític comunista, en el qual la propietat dels mitjans de producció estava en mans de l’estat i el
sistema polític era una dictadura del partit comunista.
La dictadura del general Franco va aprofitar per presentar-se com un estat autoritari però
absolutament compromès amb la lluita contra el comunisme internacional. Pels Estats Units, l’estat que
liderava el bloc capitalista de manera indiscutible, l’aliança amb l’Espanya franquista podia servir per
aconseguir el control efectiu de bases militars que podien ser utilitzades en el cas d’un possible conflicte amb
el bloc soviètic.
Per aquesta raó els Estats Units i el Regne Unit van afavorir la progressiva reincorporació d’Espanya
als organismes internacionals. Encara que no es va rebre cap ajuda econòmica dins del Pla Marshall com la
que van rebre altres estats occidentals, alguns bancs nord-americans van concedir els primers crèdits durant
el 1948 i 1949.
Però la clau de volta d’aquesta política van ser els acords amb la Santa Seu (el Concordat de 1953) i
els acords amb els Estats Units (setembre de 1953) que ara explicarem. El Concordat amb la Santa Seu (agost
de 1953) partia del reconeixement oficial del règim per part del Vaticà; a canvi l’Estat Espanyol reiterava el
reconeixement de la confessionalitat de l’estat i establia una situació de privilegi per a l’Església catòlica.
L’estat garantia el sosteniment econòmic de l’Església, el manteniment de la presència de l’Església en el
conjunt del sistema educatiu i la intervenció dels eclesiàstics en la censura de la producció cultural. Tot i les
grans concessions que va fer el règim, també va aconseguir la legitimació de prestigi que necessitava i va
recuperar el dret de presentació dels bisbes que li permetia controlar el nomenament de les autoritats
eclesiàstiques.
Nota. Qui nomenava els bisbes espanyols? El dret de presentació i la reserva del nomenament dels bisbes auxiliars.
Els Acords de Madrid entre Espanya i els Estats Units (setembre de 1953). Els Estats Units van
aconseguir el dret a l’ús de les bases aèries de navals de Morón (Sevilla), Torrejón (Madrid) i Saragossa i la
base aeronaval de Rota (Cadis); a canvi Espanya va rebre material de guerra no massa modern i una petita
ajuda econòmica de gairebé 1.500 milions de dòlars en els deu anys següents (el 45% d’aquests diners van ser
préstecs i el 35% donacions). Les clàusules secretes del tractat establien que les bases es podien utilitzar sense
fer cap consulta al govern espanyol, que es podien introduir armes nuclears a Espanya i que el personal dels
Estats Units gaudiria d’una jurisdicció especial i diferenciada.
En aquest context de lenta però progressiva incorporació a les relacions internacionals el govern
espanyol va aconseguir anar signant acords d’entrada en diverses institucions internacionals; entrada a la
FAO (1950), OMS (1951), UNESCO (1952). Els acords amb els Estats Units van ser determinants per
aconseguir l’entrada d’Espanya a l’ONU com observadora (gener de 1955) i posteriorment membre de ple
dret (desembre de 1955). Més endavant es va produir l’ingrés a l’OIT (1956) i al FMI (1958).
9
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
c. Les principals lleis i institucions. (p. 329)
El règim franquista va intentar des d’un bon principi dotar-se d’un sistema legal que garantís el
funcionament de les institucions. Ja durant la guerra civil es va promulgar el Fuero del Trabajo (març de
1938); aquesta llei, que s’inspirava en la Carta del Lavoro dels feixistes italians, imposava la creació d’un
sindicat únic que agrupava empresaris i treballadors sota la direcció inqüestionable de l’estat i prohibia les
vagues i qualsevol tipus de reivindicació obrera. En concret, la vaga era considerada un delicte de lesa patria.
[ MORADIELLOS, E. (2003) La España de Franco, p. 47 ]
La Ley Constitutiva de las Cortes (juliol de 1942) creava unes noves Cortes basades en un sistema
corporatiu format per tres terços de representació: el terç sindical, el terç de les entitats i el terç de
l’Administració local. Una part dels procuradors ho era en funció del seu càrrec (ministres, rectors
d’universitat, consellers nacionals del Movimiento); altres ho eren per designació directa de Franco (bisbes,
militars, grans empresaris, …) i uns altres eren elegits per sufragi indirecte als municipis, als sindicats i
col·legis professionals. Cal tenir en compte que els gairebé tots els càrrecs també havien estat prèviament
nomenats pel propi Franco, de manera que aquestes Cortes, que tenien funcions “consultives” i en cap cas
podien legislar, no tenien cap altra funció real que la de donar un recolzament “decoratiu” a les decisions del
dictador. Quan aquesta llei va ser reformada el 1966 s’hi van incorporar els procuradors del terç familiar, dos
per cada província elegits pels caps de família i per les dones casades.
[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco, p. 96 i MORADIELLOS, E. (2003), La España de Franco, p. 78-79 i 152 ]
El Fuero de los Españoles (juliol de 1945) va ser un recull formal de drets i llibertats que incloïa la
participació política, la llibertat d’expressió, etc. Però l’exercici d’aquests drets restava condicionat a la
protecció dels principis fonamentals de l’Estat i el govern els podia suspendre sempre que considerés
convenient.
La Ley de Referéndum Nacional (octubre de 1945) establia la possibilitat de convocar referèndums
sobre aquells aspectes que el cap de l’estat considerés convenient.
[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco, p. 113-115 i MORADIELLOS, E. (2003), La España de Franco, p. 104- 106 ]
La Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado (març de 1947) afirmava la condició de Regne de l’Estat
Espanyol, atorgava a Franco la condició de cap de l’estat de manera vitalícia i l’autoritzava a nomenar un
successor amb el títol de rei o de regent del Regne. La convocatòria d’un referèndum nacional per aprovar la
Ley de Sucesión durant el mes de juliol de 1947 va anar acompanyada de múltiples mesures de propaganda,
pressió i manipulació dels vots; el règim franquista va presentar l’aprovació en les urnes com una mostra del
suport de la població al règim. Els sectors monàrquics van comprovar els límits de la seva influència sobre el
dictador i la voluntat de permanència indefinida en el poder del general Franco.
Alguns anys després va ser aprovada la Ley de Principios Fundamentales del Movimiento
Nacional (maig de 1958). Aquesta llei va intentar actualitzar els elements més característics i diluir els trets
feixistes del règim. Aquest era definit com una monarquía tradicional, católica, social y representativa; reiterava
la confessionalitat catòlica de l’estat; i la “representació orgànica” a través de la família, el municipi i el
sindicat.
[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco, p. 423 i MORADIELLOS, E. (2003) La España de Franco, p. 134 ]
d. L’oposició a l’interior: maquis, conflictes obrers, les universitats. (p. 338-339)
La duresa de la repressió que va exercir el règim franquista des del mateix inici de la Guerra Civil
serveix per entendre les grandíssimes dificultats que va suposar la reorganització del moviment obrer i
l’inici de les primeres formes de protesta. Cal recordar que l’únic sindicat permès era el sindicat vertical,
controlat per falangistes, i que les vagues estaven absolutament prohibides i reprimides amb penes molt
altes de presó.
10
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
Per altra banda van seguir funcionant grups molt dispersos de les organitzacions comunistes i
anarquistes clandestines, repetidament detinguts, empresonats i condemnats amb molt dures sentències de
presó. Aquests grups van anar perdent incidència i suport en el conjunt de la població.
[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco , p. 213, 234-245]
També en els primers anys de la dictadura franquista va ser relativament rellevant l’activitat dels
maquis. Els maquis van ser grups de militants que van continuar la lluita en forma de guerrilla,
principalment en àrees de muntanya, però també en zones urbanes en alguns casos. Van existir grups de
maquis a Andalusia, Extremadura, Galícia, Astúries, la regió del Llevant o la zona dels Pirineus on, l’any
1944, alguns guerrillers van intentar envair la vall d’Aran, que van poder mantenir sota el seu control durant
10 dies. Cal insistir que es va tractar de grups força reduïts que en cap cas van poder qüestionar el poder del
règim, tot i que sí van mostrar els límits del control total que el mateix règim franquista pretenia afirmar.
Cap a finals dels anys quaranta van anar desapareixent, però durant la dècada dels cinquanta encara
quedaven alguns molt petits nuclis resistents.
De totes maneres, les miserables condicions de treball i els mínims salaris que va establir el règim
van provocar l’aparició d’algunes protestes; algunes vagues molt limitades al País Basc i a Catalunya des de
mitjans dels anys 40. Podem destacar la vaga general del tèxtil a la ciutat de Manresa de gener de 1946, en
demanda de la millora de salaris i de les condicions laborals i que es va estendre a altres localitat catalanes; o
la vaga de tramvies a Barcelona els primers dies de març de 1951 (els ciutadans van protestar per
l’increment del preu del bitllet deixant d’usar aquest transport de manera massiva) i que va continuar amb
una vaga general a l’àrea metropolitana de Barcelona el 12 de març de 1951 que va arribar a ser seguida per
uns 300.000 treballadors. Altres vagues es van produir en els següents dos mesos a diverses ciutats
espanyoles (Madrid, Jerez, ria de Bilbao).
En els anys següents es van succeir diverses vagues parcials a la mineria asturiana (1954-1955) i en
les grans empreses del metall i del tèxtil a Barcelona (1956); també entre 1957-58 es van produir vagues a
Barcelona, Biscaia, Astúries i Madrid. En molts d’aquests conflictes van anar perdent protagonisme els
sindicats anteriors a la guerra civil (CNT i UGT) i van anar guanyant pes noves organitzacions que centraven
el seu esforç en les reivindicacions més immediates (salaris i condicions de treball) deixant de banda els
plantejaments més ideològics (socialisme, anarquisme).
[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco, p. 243-245, 355-358 i 404-411 ]
Un segon front va ser la protesta universitària; des de 1956 es van anar produint diversos incidents,
principalment a les universitat de Barcelona i Madrid, a partir del rebuig del sindicat d’estudiants del règim
(el Sindicato Español Universitario). Es van redactar els primers manifestos crítics amb el règim i es van
organitzar manifestacions; el règim va respondre detenint els promotors, ordenant a la policia entrar per
assalt a la Universitat, tancant la Universitat durant uns mesos i sancionant molts alumnes (multes,
detencions, empresonaments).
e. L’oposició a l’exterior: els exiliats. (p. 336-337)
Els polítics de les diverses formacions derrotades que van marxar a l’exili van intentar mantenir el
funcionament de les seves organitzacions, tot i que la llarga durada de la dictadura va provocar que aquests
nuclis organitzats de l’exterior anessin perdent la seva capacitat d’influència al llarg dels anys.
Els aspectes més destacables van ser la fragmentació de les diverses forces polítiques i la dificultat
per arribar a fer una anàlisi de la derrota, així com la impossibilitat d’establir acords que permetessin crear
un front polític comú contra el règim; anarquistes, comunistes, socialistes, republicans d’esquerres i
nacionalistes catalans i bascos van mantenir entre ells profunds desacords, van patir molts enfrontaments
interns i van trigar molts anys a establir pactes.
Acabada la II Guerra Mundial, el nou context internacional de guerra freda va esvair les esperances
que aquests grups polítics havien tingut en una intervenció dels aliats sobre Espanya que fes possible el
retorn de la república o, almenys, d’un règim amb unes mínimes garanties democràtiques.
[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco, p. 199-212 i 215-223 ]

11
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
Nota. Un exili qualificat.

Nota. Refugiats a França, exiliats a Mèxic, deportats als camps nazis, [ RIQUER (2010), p. 200-213 ]
Nota. Exili i repressió. Judici i execució de Lluís Companys. [ RIQUER (2010), p. 209 ]
f. El control social de la dictadura. (p. 334-335)
El règim franquista va aplicar múltiples mesures i normatives destinades a imposar la seva visió de
la societat. Es va donar una absoluta prioritat a les pràctiques religioses públiques de l’Església catòlica
(processons, pelegrinatges, misses de campanya, restauració d’esglésies), va tornar a ser obligatori el
casament i l’enterrament eclesiàstic, el bateig i la primera comunió van tornar a ser pràcticament obligatoris,
l’avortament va ser il·legalitzat.
El govern va crear una xarxa de premsa diària i una d’emissores de ràdio de titularitat pública
destinades a convèncer el conjunt de la població de les bondats de règim L'Església catòlica va aconseguir
participar en la pràctica de la censura que les autoritats polítiques van practicar sobre tots els mitjans de
comunicació (premsa escrita, ràdio) ja fossin públics o privats, sobre els espectacles (teatre, cinema, música) i
sobre els esdeveniments esportius, especialment el futbol. També es van promocionar els toros.
La pràctica de la censura va ser particularment rellevant en la publicació de llibres. Es van expurgar i
depurar biblioteques i llibreries; es va prohibir la publicació i venda de llibres marxistes i anarquistes, però
també dels autors de la Il·lustració i de qualsevol llibre o document crític amb l‘Església catòlica.
També és molt representativa de l’orientació del règim franquista la seva política educativa. Per
començar el percentatge del pressupost estatal que es va dedicar a l’educació no va passar del 4% fins a
mitjans dels anys cinquanta. Aquesta manca d’inversió explica que molts infants de les classes treballadores
no poguessin ser escolaritzats. L’estat va fomentar l’aparició d’escoles privades, especialment en
l’ensenyament secundari; la major part d’aquests centres estaven en mans de diversos ordes religiosos.
També va permetre que els continguts escolars estiguessin sota el control de l’Església i de Falange; la religió
era obligatòria, el personal de Falange impartia una assignatura nomenada Formación del Espíritu Nacional i
els militars impartien Educació Física.
Algunes dades. Entre 1946 i 1960 el Ministeri d’Educació no va construir cap nou Institut públic d’Ensenyament
secundari.
També és important recordar que el règim franquista va imposar tot un conjunt de normes que
responien a la concepció més tradicional i conservadora del paper de les dones en la societat.
Es van abolir molts dels drets de les dones (civils, polítics, laborals i educatius) que havien estat
reconeguts per la legislació de la Segona República. Es va retornar a les lleis (Codi Civil de 1889) i llei
d’Enjudiciament Criminal que establien la inferioritat legal i judicial de les dones. Les dones necessitaven el
permís dels pares o dels marits per poder ser contractades; les lleis prohibien l’accés de les dones a molt
diversos cossos de la funció pública, les dones no podien ser advocats de l’estat, ni agents de canvi i borsa,
ni jutges, ni magistrats, ni fiscals, ni diplomàtics, ni notaris, ni inspectors de treball, …
Els canvis econòmics i socials dels anys cinquanta van fer necessari l’accés de moltes dones al treball
assalariat i durant els anys seixanta es van produir canvis importants en l’accés a l’educació secundària i
universitària que explicarem en els apartats següents.
12
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
3. La política econòmica fins al 1959: el projecte d’autarquia.
a. Les polítiques autàrquiques. (p. 330)
Els objectius.
La política d’autarquia partia de la desconfiança envers les idees del liberalisme econòmic; el
general Franco i l’equip de gestió que el va envoltar consideraven que els polítics liberals del XIX, permetent
la lliure iniciativa dels empresaris, no havien aconseguit el desenvolupament industrial d’Espanya, de
manera que el nou estat havia de dirigir i controlar el conjunt de l’economia; aquesta direcció autoritària
(dictatorial) faria possible el desenvolupament agrari, industrial i financer de l’estat d’una manera més
efectiva que les lliures forces del mercat. Els nous dirigents pretenien aconseguir la independència
econòmica de l’estat i poder prescindir de qualsevol dependència econòmica exterior.
“La España liberada tiene riqueza, medios, trabajo, orden y entusiasmo para vivir así años, lustros, siglos” Francisco
Franco, 1937. [ BARCIELA (2002) p. 355 ] “Tenemos todo lo que nos hace falta para vivir y nuestra producción es lo
suficientemente abundante para asegurar nuestra propia subsistencia. No tenemos necesidad de importar nada.”
Francisco Franco, agost de 1938.
Les principals mesures que van desenvolupar la política autàrquica van ser:
➢ El control del comerç exterior. (p. 330)
L’estat franquista va imposar el control absolut de tots els intercanvis econòmics amb l’exterior
amb la finalitat d’evitar que les importacions superessin les exportacions. Però durant els anys quaranta
Espanya va poder exportar molts pocs productes que permetessin finançar els productes que Espanya
necessitava comprar a l’exterior. L’economia espanyola, que s’havia especialitzat en els darrers cinquanta
anys en l’exportació de productes agrícoles, no va ser capaç de recuperar el nivell productiu anterior a la
guerra per la manca de fertilitzants i de maquinària agrícola; així, les exportacions agrícoles es van reduir i el
govern no va disposar de prou divises per comprar les matèries primeres (llana, cotó), els combustibles
(petroli) o la maquinària que l’economia espanyola necessitava.
Els historiadors econòmics insisteixen molt en recordar que tampoc va afavorir el tipus de canvi de
la pesseta (la moneda espanyola en aquell moment), amb una valoració oficial molt superior al seu valor real
en els mercats internacionals; la pesseta forta implicava que els productes espanyols que s’intentaven
exportar eren molt cars en relació als productes d’altres estats.
A més, com l’ideal autàrquic del règim no podia consentir l’arribada d’inversions estrangeres (es
van fer lleis que les prohibien o dificultaven molt), aquest camí de possible progrés també va quedar tancat. I
encara cal afegir que després d’acabada la guerra el govern va donar prioritat a la compra de material de
guerra a Alemanya i al pagament dels deutes contrets amb Alemanya i Itàlia.
També les quotes i llicències per importar matèries primeres i maquinària van ser una altra
important font de corrupció. L’estat havia imposat un rígid control dels permisos d’importació que pretenia
reduir la sortida de capitals; aquest control va derivar en molts casos en l’arbitrarietat, de manera que aquells
empresaris que tenien bons contactes als organismes estatals van poder disposar més fàcilment d’aquestes
llicències.
➢ El foment de la industria nacional. (p. 330)
Els governs del primer franquisme van considerar que havia de ser l’estat qui conduís el
desenvolupament econòmic; aquest fet explica la creació l’any 1941 de l’INI (Instituto Nacional de
Industria).
L’actuació de l’INI es va produir en dos sentits. En primer lloc, es va dedicar a crear noves empreses,
públiques o estatals, que havien de servir per garantir a l’estat la disponibilitat de material militar com
vehicles industrials (ENASA el 1946), construcció naval (Empresa Nacional Bazán), producció d’acer
(ENSIDESA el 1949), material de transports (CASA o La Maquinista) producció d’alumini (ENDASA) o de
fonts d’energia (ENDESA el 1942, ENHER el 1946). Altres empreses amb participació econòmica de l’INI van
ser IBERIA (1943) o SEAT (1950).
13
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
Per altra banda, es van nacionalitzar empreses privades fins aquell moment, però considerades
estratègiques i pel règim com les empreses ferroviàries (creant RENFE el 1942) o Telefónica (1945).
Però, per aconseguir que les empreses de l’INI tinguessin èxit van haver de ser afavorides per l’estat
(permisos especials, ajuts i subvencions) i es va posar fre a la competència d’altres empreses privades,
també va ser necessari aplicar alts aranzels per evitar l’entrada de productes estrangers més competitius.
Durant molts anys van necessitar la constant injecció de capitals públics i en molts casos van aconseguir ser
empreses rendibles gràcies a disposar del monopoli imposat per l’estat en els seus sectors respectius.
I encara més, com que es rebutjava la presència de tecnologia provinent de l’exterior, aquestes
indústries van mantenir-se en una situació endarrerida respecte a les indústries europees.
➢ La regulació estatal de preus. (p. 330)
La concepció militar de la gestió econòmica que tenien els governants de la primera etapa del
franquisme entenia que l’estat podia “disciplinar els preus”. Així, el govern franquista va imposar un preu
fix a una bona part dels productes que considerava bàsics com molts productes agrícoles i també a l’energia
elèctrica.
Però l’efecte d’aquesta regulació va ser exactament el contrari. Per exemple, els productors de blat
van optar per reduir la producció d’aquests productes (perquè no aconseguirien cap benefici) i van desviar
part de la producció al mercat negre (sense control del govern, il·legal) on podien cobrar uns preus molt més
elevats. I com que una gran part de la producció era desviada al mercat negre l’estat va haver d’imposar el
racionament de molts dels productes bàsics (pa, sabó, tabac, carn, …), racionament que va perdurar fins al
1952.
Aquest mercat negre va ser conegut popularment amb el nom d’estraperlo. Però, és important tenir
en compte que aquest mercat negre, que era conegut i tolerat per les autoritats del règim, va servir per fer la
fortuna dels grans propietaris de terres que desviaven o amagaven part de la seva producció amb la
complicitat, sostinguda amb els suborns i la corrupció, de les autoritats i de les forces d’ordre que havien de
perseguir aquests delictes.
[CARRERAS, A. i X. TAFUNELL (2018) Entre el Imperio y la globalización, p. 219-240
i RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco, p. 247-296 ]
b. El fracàs de l’autarquia. (p. 330)
Pràcticament tots els historiadors que han treballat sobre aquesta etapa històrica han coincidit en
considerar un rotund fracàs la política autàrquica que va desenvolupar el règim entre 1939 i 1959.
A tall d’exemple podem esmentar la creació de l’empresa ENCASO que havia de produir carburants
que poguessin substituir el petroli a partir dels jaciments de pissarres bituminoses de Puertollano, un
projecte realitzable amb tecnologia alemanya (que s’havia de pagar) però que suposava unes despeses tan
altes que feien que el producte alternatiu obtingut tingués un preu vàries vegades superior al del petroli als
mercats internacionals; així, pel que fa al petroli, el camí autàrquic esdevenia inviable econòmicament.
El control del comerç exterior no va servir per aconseguir els productes necessaris pel
desenvolupament i l’economia espanyola va incrementar el seu endarreriment respecte a l’europea. Les
grans inversions que l’estat va aplicar sobre les indústries de l’INI no van servir per crear una indústria prou
competitiva i la regulació estatal de preus va generar un immens mercat negre que va servir per reduir
moltíssim la capacitat de consum real de la majoria de les famílies espanyols i tan sols va beneficiar els grups
socials benestants.
Encara que en els primers anys de la dècada del cinquanta es van poder veure alguns signes de
millora en la producció agrària, el conjunt de l’economia espanyola va estar a punt d’arribar al seu col·lapse
a finals de la dècada dels cinquanta i els assessors econòmics del general Franco el van haver de convèncer
que l’únic camí per evitar la fallida més absoluta era introduir un veritable canvi en el model econòmic
espanyol. Aquest canvi va ser el Pla d’Estabilitat (1957-1959) que va preparar el camí de les mesures de
liberalització de la dècada dels seixanta.
14
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
c. Les condicions de vida de la població. (p. 331)
Gairebé tots els indicadors econòmics ens indiquen que la població espanyola dels anys quaranta va
patir unes molt dures condicions de vida.
Per començar, cal recordar que els preus oficials dels productes no serveixen de gaire als historiadors
si tenim en compte que moltes persones havien de comprar bona part dels seus aliments al mercat negre.
Però s’ha pogut calcular que l’any 1945 la renda per càpita dels espanyols era un terç de la renda de 1935, i
que el nivell de vida de l’any 1935 no es va poder recuperar fins al 1955.
La legislació del nou règim va imposar un absolut control estatal de les relacions laborals (tipus de
contracte, categories professionals, salaris base, jornada laboral, règim disciplinari de les empreses. La
jornada laboral es va ampliar a 48 hores setmanals, tot i que sabem que en molts casos es treballava entre
unes 60 i 70 hores setmanals i durant sis dies per setmana. La duresa dels salaris va ser tal que moltes
empreses van anar creant, amb autorització del govern, diversos tipus de complements que incrementessin
les quantitats inicialment establertes per l’estat. Cap al 1945 els salaris reals dels treballadors de diverses
grans ciutats espanyoles no arribaven al 50% dels salaris reals anteriors a la guerra civil.
Taula 1. Evolució de la renda nacional espanyola per habitant i any (en pessetes)
1935 8.520
1940 5.789
1941 5.723
1942 6.070
1943 6.329
1944 6.448
1945 5.401
FONT: DD. AA. (1973), Capitalismo español: de la autarquía a la estabilización, 1939-1959, Vol. I, Madrid, EDICUSA, p. 51 [proves PAU ]
El racionament dels productes bàsics va afectar molts tipus d’aliments: el pa, la farina, l’arròs, l’oli,
el sucre, les patates, els llegums, els ous, el bacallà, … Es va incrementar moltíssim la incidència de diverses
malalties que es poden relacionar amb la subalimentació i amb la pobresa (la tuberculosi, la sarna, el tifus).
Segons Borja de Riquer, els mateixos informes oficials dels governs civils, de Falange o de la Central
Nacional Sindicalista parlaven de la desnutrició dels treballadors. Un document dels representats falangistes
de Málaga afirmava el 1949 “pasamos hambre y vemos a nuestros hijos languidecer por la falta de
alimentación adecuada para su crecimiento y desarrollo.” Els treballadors van veure greument reduïdes les
quantitats d’aliments rics en proteïnes (llet, carn, peix, ous) o rics en vitamines (les fruites).
Tampoc existia un sistema públic de Sanitat, de manera que les famílies que s’ho podien pagar
havien de recórrer a les mútues privades per cobrir els accidents laborals o la maternitat.
La construcció d’habitatges també es va aturar en els primers anys del franquisme. A les grans
ciutats es va incrementar les persones que vivien en habitacions rellogades, en barraques i fins i tot en coves.
15
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
Ja havíem explicat anteriorment que la despesa educativa dels primers vint anys del franquisme es
situava sobre un 4% del pressupost estatal; segons Riquer aquesta despesa era inferior a la que realitzaven
Portugal o Grècia o Egipte; i unes 10 vegades menor de la que en aquell moment realitzava Suècia. L’any
1940 hi havia 500.000 alumnes menys d’ensenyament primari que l’any 1935. La taxa d’escolarització va
baixar del 69% al 53,7%; la taxa d’escolarització de les nenes va baixar del 66,4% al 45,5%. Fins al 1951 no es
va arribar al nivell d’escolarització general anterior a la guerra, el 66%.
A principis de 1950, seguint el text de Riquer, l’escola pública arribava a un 44’4% de la població
escolaritzable, l’escola privada a un 22% i un 34% dels nens i nenes no estaven escolaritzats.
L’any 1950 l’índex d’analfabetisme era d’un 14,24%, un dels més alts d’Europa, però si els dels
homes era d’un 9,8% en les dones era d’un 18,3%. També es produïen notables diferències regionals; mentre
a les regions del nord l’analfabetisme era pràcticament inexistent a les regions del sud (Andalusia,
Extremadura, Múrcia, Canàries, Castella-La Manxa) patien un índex que podia superar el 30%.
Gràfic 1. PIB d’Espanya, entre 1934 i 1951.
Font: MALUQUER, J. (2014) La economia española en perspectiva histórica, p. 211
Gràfic 2. Índex del salari real mitjà agrari d’Espanya, entre 1935 i 1952.
Font: MARTÍNEZ ALIER (1968)

Citat per MALUQUER, J. (2014) La economia española en perspectiva histórica, p. 227
16
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
4. La política econòmica des de 1959: liberalització i desarrollisme.
a. La introducció de les polítiques de liberalització. (p. 348-349)
A finals de la dècada dels cinquanta es va fer evident que el model econòmic autàrquic era
absolutament inviable; quan els principals dirigents del franquisme van prendre consciència d’aquest fet es
va iniciar un canvi en el plantejament global de la política econòmica que permetés millorar la situació
econòmica i, a la vegada, mantenir les principals estructures polítiques del règim.
L'adopció de les mesures de liberalització va suposar un important debat entre els dirigents
franquistes. Mentre els polítics d’origen falangista i el propi general Franco desconfiaven del canvi
d’orientació del règim que l’allunyava dels seus principis ideològics (el nacionalisme econòmic, el dirigisme
estatal), els polítics “tecnòcrates” plantejaven la necessitat d’introduir uns canvis liberalitzadors (lliure
entrada de capitals estrangers, final de les mesures intervencionistes) que havien de servir per iniciar el
creixement i aconseguir “salvar” i mantenir el règim franquista.
Els polítics tecnòcrates, que podem considerar una nova “família” política del règim, havien anat
apareixent des de mitjans de la dècada dels cinquanta. En general eren professionals qualificats (advocats,
economistes) que havien rebut una formació acadèmica de bon nivell i que en molts casos tenien relació amb
l’Opus Dei, un institut religiós catòlic molt conservador. Encara que partidaris de la modernització
econòmica i de la liberalització, mai van qüestionar les estructures polítiques de la dictadura. Per aquesta raó
alguns historiadors han utilitzat el concepte “desarrollismo” per descriure unes idees econòmiques en la línia
del desenvolupament capitalista però que acceptaven un sistema polític dictatorial i sense cap consideració
pel respecte dels drets humans.
Quan l’evolució econòmica del règim va mostrar els límits de la política autàrquica, el general
Franco no va tenir altre remei que nomenar ministres dels nous governs els polítics tecnòcrates. Els assessors
econòmics del govern van elaborar, amb la col·laboració d’algunes organitzacions internacionals, un Pla
d’Estabilització (1959) que pretenia introduir un conjunt de canvis de tipus liberalitzador en la política
econòmica que fessin possible iniciar el creixement econòmic. En la pràctica el Pla va servir per aconseguir
estabilitzar els preus, posar límits al crèdit bancari, permetre les inversions de capital estranger i autoritzar
les importacions de productes del mercat internacional.
[MALUQUER, J. (2014) La economia española en perspectiva histórica, p. 258-261 ]
b. Els canvis en l’agricultura, la indústria i el sector serveis. (p. 350-351)
Els historiadors econòmics han considerat que l’apertura de l’economia espanyola a les
importacions de matèries primeres, maquinària (béns d’equip) i material de transport va ser un dels
factors desencadenants del gran creixement econòmic dels anys seixanta perquè van permetre incrementar
la producció dels sectors primari i secundari.
Les principals innovacions de tipus tècnic en l’agricultura durant la dècada dels seixanta van haver
de ser importades d‘Europa occidental o dels Estats Units, però van fer possible incrementar la producció i la
productivitat agrícola:
➢ L’increment en l’ús de fertilitzants,

➢ L’increment en l’ús de maquinària agrícola, principalment tractors,
➢ L’ús creixent de llavors seleccionades,
El govern també va impulsar les obres de regadiu que van fer possible l’ús intensiu de terres abans
no productives i va aplicar mesures de racionalització econòmica com les normatives de concentració
parcel·lària que pretenien crear explotacions agràries d’un tamany més gran que aconseguís fer rendible l’ús
de les innovacions tècniques abans explicades.
17
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
Els consumidors de les ciutats, que començaven a veure l’increment dels seus salaris, van demandar
productes amb més contingut de proteïnes (ous, llet, carn, …) i aquest fet va potenciar les explotacions de
ramaderia intensiva moderna (les granges de vaques, pollastres, porcs); també es va produir un important
increment de la demanda de productes d’horta i fruites que va donar un impuls a les explotacions agrícoles
de l’àrea mediterrània. Per altra banda, la introducció de les tècniques modernes va ser un impuls a l’èxode
rural, l’expulsió de moltíssims treballadors del camp, principalment jornalers i propietaris de minifundis que
resultaven inviables econòmicament. Aquests treballadors del camp, uns 2 milions de persones, van marxar
a ocupar les feines que el creixement de la indústria estava començant a generar en algunes regions
d’Espanya o en alguns estats de l’Europa occidental.
També van ser molt importants les transformacions que es van produir en la indústria. I també en
aquest cas van ser determinants les innovacions tècniques importades dels estats occidentals. Es va produir
un gran creixement de la indústria de béns d’equip: les indústries químiques de base que van impulsar les
químiques de consum (farmacèutica, detergents, plàstics) i tots els processos de transformació del petroli; les
indústries siderúrgiques, les indústries mecàniques i de transformats metàl·lics, les indústries del transport
(camions, automòbils) i les seves indústries auxiliars, la del ciment i la construcció naval. Les indústries de
béns de consum (alimentària, electrodomèstics, tèxtil i confecció, calçat) també van créixer, tot i que a un
ritme una mica inferior a les indústries de béns d’equip.
[CARRERAS, A. i X. TAFUNELL (2018) Entre el Imperio y la globalización p. 277-284

i MALUQUER, J. (2014) La economia española en perspectiva histórica, p. 336-341 i 343-348 ]
La motorització de moltes de les feines agrícoles i el desenvolupament industrial van provocar un

gran increment de la demanda d’energia. Però es va anar reduint l’ús del carbó i es va incrementar
moltíssim l’ús del petroli per generar electricitat a partir de l’ús d’un dels derivats del petroli, el fuel-oil, a
les centrals tèrmiques. A finals dels seixanta es va introduir l’ús del gas natural (també importat) i es van
construir les primeres centrals nuclears (també amb tecnologia importada). L’ús del petroli com a carburant
dels diversos sistemes de transports va fer que s’incrementés moltíssim la dependència energètica externa
d’Espanya.
[MALUQUER, J. (2014) La economia española en perspectiva histórica, p.341-343]
El creixement industrial es va produir en les regions espanyoles amb tradició industrial (Catalunya i
el País Basc) tot i que el govern va intentar promoure noves zones de desenvolupament a partir d’una
política de planificació. Els Planes de Desarrollo (1964-1967, 1968-1971, 1972-1975) van estimular la instal·lació
d’empreses industrials en diverses ciutats sense tradició manufacturera (Valladolid, Vitòria, Cadis, Huelva).
Pel que fa al sector terciari cal destacar el seu creixement continuat, també relacionat amb la gran
importància del procés d’urbanització que tot seguit explicarem. Es va produir un increment del comerç i
dels sistemes de transport, de les empreses d’assegurances; també es va consolidar un sistema bancari
dominat per set grans bancs que havien pogut recollir l’estalvi de les dues dècades anteriors i el van utilitzar
per estendre la seva influència sobre el sector industrial.
Taula 2. Evolució de la població activa espanyola entre el 1940 i el 1975.
Agricultura Indústria Serveis

Any
% % %
1940 50’5 22’1 27’4
1950 47’6 26’5 25’9
1960 39’7 33’0 27’3
1975 21’7 38’0 40’3
FONT: Anuarios Estadísticos de España (1940-1975) de l’Instituto Nacional de Estadística. [proves PAU ]
18
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
c. Els canvis demogràfics: urbanització, migracions interiors i exteriors. (p. 354-355)
La dimensió dels canvis que es van viure entre 1960 i 1975 encara és més visible quan s’analitzen els
canvis demogràfics. La molt lenta millora de les condicions de vida des de la dècada dels cinquanta va
permetre reduir la mortalitat; el manteniment fins als anys seixanta d’una taxa de natalitat relativament alta
i el lent increment de l’esperança de vida van provocar un creixement constant de la població.
Però encara cal considerar més rellevant l’inici de les grans migracions interiors i exteriors que es
van produir. Per una banda es va produir una emigració interior massiva, que s’havia iniciat durant els anys
cinquanta, des de les zones rurals fins a les zones urbanes. Aquest èxode rural, provocat per la cerca de
noves oportunitats laborals, va afectar a uns 2 milions de persones. Com es pot apreciar al mapa 1 van
emigrar des de les zones rurals d’Andalusia, Castella i Lleó, Castella- la Manxa, Múrcia, Extremadura i
Galícia fins a les regions amb una tradició de desenvolupament industrial (Catalunya, País Basc) i cap a
zones de nou desenvolupament industrial i de serveis (Madrid) o les ciutats de la costa mediterrània o
cantàbrica.
i MALUQUER, J. (2014) La economia española en perspectiva histórica, p. 307-310 ]
Els historiadors econòmics han considerat que aquesta gran migració de treballadors rurals també
serveix per explicar per quines raons els grans propietaris rurals van haver de seguir el camí de la
modernització i de la mecanització de les feines del camp que hem explicat més amunt.
Mapa 1. Les migracions interiors a Espanya, 1960-1975.
Font: DD. AA. (2016), Història, Barcelona, Vicens Vives, p. 354.
Per altra banda també es va produir una gran migració exterior. Els estats europeus occidentals van
passar per una conjuntura econòmica en la qual van necessitar molta mà d’obra poc qualificada en la
indústria i en la construcció. Entre un milió i mig i dos milions de persones van marxar d’Espanya entre
principis dels seixanta i mitjans dels setanta.
19
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
Les regions d’origen des de les quals s’havien produït les migracions interiors, aquesta migració es
va dirigir principalment cap a França, Alemanya, Bèlgica i Països Baixos, i en menor mesura també cap a
Suïssa i Gran Bretanya; aproximadament una quarta part d’aquesta migració es va dirigir cap a alguns estats
d’Amèrica Llatina, principalment Argentina i Mèxic. I encara podem afegir les migracions de tipus
estacional per realitzar feines agrícoles com la verema que suposava el desplaçament temporal de jornalers
espanyols també cap a França o Països Baixos.

i MALUQUER, J. (2014) La economia española en perspectiva histórica, p. 327-329]
Taula 3. Evolució de les migracions interiors a Espanya entre el 1961 i el 1970.
Percentatge d’emigració o immigració

Província
sobre la població total provincial
Almeria - 12
Badajoz - 28
Balears 16,6
Barcelona 22,6
Biscaia 19,7
Cadis - 11,4
Ciudad Real - 24,3
Còrdova - 23
Cuenca - 29,2
Girona 11
Granada - 20,4
Jaén - 24,9
Madrid 26,3
Saragossa 5,9
Tarragona 12
Zamora - 22,2
FONT: Instituto Nacional de Estadística (INE). Las migraciones interiores en España 1961-1970, Madrid, 1974. [proves PAU ]
20
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
d. La inversió estrangera, el turisme, les remeses dels emigrants. (p. 352-353)
Ja hem explicat la importància que va tenir l’apertura de l’economia espanyola a les importacions de
matèries primeres, maquinària (béns d’equip) i material de transport en la millora general de l’economia
espanyola Però també cal que tinguem present la importància d’un segon factor: l’apertura a les inversions
estrangeres, els ingressos generats pel turisme i les remeses de diners que els emigrants espanyols enviaven
a les seves famílies. Descriurem breument aquests tres aspectes.
Les inversions de capital estranger, conegudes com Inversió Estrangera Directa (IED), van ser un
aspecte determinant del procés de creixement econòmic. El règim franquista va haver d’acceptar la necessitat
de permetre l’arribada d’uns capitals sense els quals era impensable la modernització tecnològica i de la
gestió empresarial. Es van haver de redactar lleis que garantissin la lliure entrada de capitals, el tracte fiscal
en igualtat de condicions i la lliure transferència dels beneficis a les seus de les empreses inversores.
Aquestes inversions es van dirigir principalment al sector industrial, però també a la construcció i al
turisme. Les principals inversores van ser empreses dels Estats Units, suïsses, alemanyes, britàniques,
franceses, … La seva aportació principal va ser la introducció de tecnologies modernes i molt competitives
que van generar un avenç dels diversos sectors econòmics. Entre els exemples més rellevants es troba el
sector de l’automòbil (Renault a Valladolid, Citroën a Vigo, Ford a València, General Motors a Saragossa);
però es van produir importants inversions en el sector químic, el sector alimentari, les arts gràfiques, les
farmacèutiques, …
[MALUQUER, J. (2014) La economia española en perspectiva histórica, p.329-331 ]
L’arribada del turisme de masses a Espanya es va produir en el context del gran creixement
econòmic dels estats occidentals durant els anys seixanta. L’increment de les setmanes de vacances pagades
dels treballadors d’aquets estats, la proximitat geogràfica, l’oferta d’un turisme de sol i platja que no exigia
despeses molt altes i la creixent inversió en infraestructures turístiques que van fer els empresaris espanyols
van ser els factors que van impulsar el sector turístic espanyol. Aquesta va ser una altra de les fonts
d’entrada de moneda estrangera (divises) que a la vegada va permetre equilibrar la balança de pagaments
d’Espanya amb l’exterior.
I en tercer lloc, unes línies més amunt hem explicat les migracions exteriors dels anys seixanta. Els
treballadors emigrants, normalment poc qualificats, van aconseguir uns salaris superiors a la mitjana dels
salaris espanyols i, com passa en molts fenòmens migratoris, van enviar part dels diners obtinguts a les seves
famílies, encara residents a Espanya. Això van ser les remeses dels emigrants. Aquestes remeses van ajudar
a millorar la capacitat de consum de moltes famílies espanyoles que van poder incrementar el consum de
productes espanyols, de manera que el mercat interior de les empreses espanyoles també va ser ampliat de
manera indirecta.
e. Les limitacions i els desequilibris de l’economia espanyola. (p. 351)
Pràcticament tots els indicadors econòmics ens demostren que l’economia espanyola va conèixer un
creixement inqüestionable. Es va produir un creixement de la població, va millorar l’esperança de vida, es va
incrementar la producció agrícola, ramadera i industrial, es va desenvolupar el sector serveis. Però, a la
vegada, aquest creixement tenia unes greus limitacions que es van fer evidents quan va esclatar la crisi
econòmica internacional de 1973.
En primer lloc, aquest creixement va mostrar una gran dependència tecnològica de l’evolució de les
economies d’altres estats. Les empreses espanyoles havien de comprar a l’exterior una gran part de les
tecnologies (patents, maquinària) que proporcionaven les grans empreses
En segon lloc cal esmentar la greu dependència energètica de les empreses espanyoles. Calia
importar tot el petroli i el gas, la tecnologia nuclear també era estrangera; quan es va produir la puja sobtada
dels preus del petroli pràcticament tots els sectors econòmics espanyols es van veure greument afectats.
21
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
En tercer lloc podem parlar dels grans desequilibris territorials. Els processos de migració interna
van provocar la concentració de la població en les ciutats i en les regions més industrialitzades i, per contra,
la despoblació de moltes zones rurals i de diverses regions que no van poder desenvolupar activitats
econòmiques dinàmiques i generadores de riquesa.
En quart lloc, la fiscalitat va continuar sense ser progressiva (les classes benestants pràcticament no
pagaven impostos) i no generava prou recursos a l’estat. Per tant, l’estat no podia de cap manera
proporcionar a la població uns serveis socials (sanitat pública, escola pública, sistema de pensions)
comparables als serveis socials dels estats d’Europa occidental.
Com podrem veure en el proper tema, l’apertura econòmica que havia iniciat el franquisme durant
els seixanta havia pogut mantenir algunes pràctiques proteccionistes que, protegint la producció espanyola
de la competència estrangera, van impedir la creació d’empreses competitives. I finalment, algunes fonts
d’accés a les divises estrangeres que proporcionaven part de la riquesa, com l’arribada del turisme o les
remeses dels emigrants, reforçaven encara més la dependència de factors externs difícilment controlables.
[ MALUQUER, J. (2014) La economia española en perspectiva histórica, p.350-351 ]
f. La modernització social: urbanització, escolarització, gènere, consum. (p. 358-359)
Durant la dècada dels seixanta i fins la mort del dictador es van produir de manera paral·lela
diversos canvis socials molt relacionats amb els canvis econòmics que hem acabat de descriure.
Els processos d’urbanització.
Les principals ciutats espanyoles van viure un gran creixement, provocat principalment per
l’arribada d’un allau de població rural que pretenia aconseguir feina en les noves instal·lacions industrials,
en la construcció o en el sector serveis. El creixement urbà que es va produir va ser molt desordenat i mancat
de planificació; els immigrants es van haver d’instal·lar en habitatges precaris, en habitacions rellogades, en
grans barriades de barraques o de vegades en coves. Quan l’estat va començar a promoure la construcció
d’habitatges es van edificar molts “polígons” de molt mala qualitat, sense infraestructures bàsiques
(enllumenat, clavegueram, asfaltat dels carrers) ni serveis bàsics (transports, escoles, dispensaris, …)
Les riuades del 1962 (Sant Adrià de Besòs) FONT: ABC, (26 setembre 1962) [proves PAU ]
22
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
Els avenços en l’escolarització.
Tot i que una llei de 1964 va ampliar l’escolarització obligatòria fins als 14 anys, i que des de mitjans
dels seixanta es va produir una reducció de la taxa d’analfabetisme es mantenia la situació d’endarreriment
respecte a la resta d’estats d’Europa occidental; per exemple, mentre Espanya gastava un 2% del pressupost
estatal en educació, la mitjana dels estats de l’OCDE realitzava una despesa del 5%. Espanya seguia tenint
una alta taxa d’abandonament dels estudis i es mantenien important diferències entre nois i noies respecte a
la continuïtat dels estudis després del 16 anys.
La situació de les dones.
També durant aquesta dècada es va produir un creixent accés de les dones a les feines assalariades.
Les dones de les classes treballadores sempre havien treballat, però en aquest moment van poder començar
accedir a feines pagades amb salaris.
Una llei de 22 de juliol de 1961 va acabar amb moltes de les restriccions que des del 1939 s’havien
imposat al treball femení (l’obligació d’abandonar el lloc de treball en el moment de casar-se, la prohibició de
determinades professions), tot i que es mantenia la licencia marital per determinades activitats econòmiques.
També un nombre creixent de dones va començar a accedir als estudis universitaris, va disminuir la
nupcialitat, es va retardar l’edat de casament i es va incrementar moltíssim l’ús dels sistemes anticonceptius,
entre els quals la píndola anticonceptiva -descoberta feia molts pocs anys- va tenir un gran èxit.
[ RIQUER B. (2010) La dictadura de Franco, p. 642-643 i 661]
La societat de consum.
En general, durant els anys seixanta els treballadors espanyols va incrementar de manera notable el
seu poder adquisitiu. Cal destacar que el punt de partida era baixíssim i que en moltes ocasions les millores
salarials estaven condicionades a les jornades laborals més llargues que als estats occidentals; també era
freqüent que els treballadors tinguessin dues ocupacions (el pluriempleo). I cal afegir que l’increment de la
renda per càpita va anar acompanyat d’una desigual distribució d’aquesta renda en favor de les classes altes,
de manera que també els nivells de desigualtat social eren més greus a Espanya que a la resta d’estats
occidentals.
Malgrat les desigualtats moltes famílies van poder accedir al consum d’una dieta més diversificada
(verdures, fruites), més rica en proteïnes (carn, peix, llet ous); també van poder comprar electrodomèstics
com rentadores, frigorífics i televisors. Molts habitatges van començar a disposar de calefacció, de banyera o
dutxa, de telèfon, i moltes famílies van poder comprar els primers automòbils.
[ RIQUER B. (2010) La dictadura de Franco, p. 651-653 i 656-658]
23
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
5. L’evolució del règim franquista i de les forces d’oposició.
a. El règim franquista durant els anys seixanta. (p. 360-361)
El règim franquista va desenvolupar el seu sistema institucional a partir de les Leyes Fundamentales
(Fuero del Trabajo, Ley Constitutiva de las Cortes, Fuero de los Españoles, Ley de Referéndum Nacional i
Ley de Sucesión) que van ser elaborades entre 1938 i 1947 i van ser completades amb la Ley de Principios del
Movimiento Nacional de 1958 que ja hem explicat en el segon punt del tema.
A finals dels anys cinquanta el règim va viure una creixent tensió interna provocada per la lluita pel
poder entre dos grans sectors polítics. Els sectors falangistes pretenien aconseguir que el partit únic, el
Movimiento Nacional, es convertís en el nucli essencial de poder, pogués imposar-se sobre altres institucions
i es mantingués la política autàrquica d’inspiració feixista tot i les dificultats evidents. En canvi, els sectors
tecnòcrates rebutjaven la concentració de poder en mans del partit únic i plantejaven la necessitat de fer un
tomb a la política econòmica que acabés amb l’autarquia i iniciés un camí de liberalització.
El fracàs evident de les polítiques autàrquiques va fer possible que des de 1959 s’imposés en els nous
governs el sector tecnòcrata, que va poder comptar amb la protecció de Luis Carrero Blanco, el més fidel
col·laborador de Franco. Però cal tenir en compte que les reformes liberalitzadores que hem explicat en el
quart punt del tema mai van pretendre anar més enllà d’una millora de l’eficiència de les administracions
públiques i una legislació que permetés el lliure desenvolupament de les empreses privades. En cap cas es va
pretendre ni la introducció d’un sistema de llibertats públiques ni una reforma política que aproximés el
règim als sistemes parlamentaris dels estats europeus occidentals.
Una mostra clara del manteniment de la repressió per part del règim van ser les lleis que es van
aprovar en aquesta etapa. La llei de 1963 que va crear el Tribunal de Orden Público traslladava molts delictes
de la jurisdicció militar a la jurisdicció civil però de cap manera es va reduir la repressió sobre qualsevol
tipus de dissidència política. La Ley de Prensa e Imprenta (1966) pretenia donar uns petits marges a la
llibertat d’expressió però, en la pràctica, establia una àmplia gamma de sancions, multes i altres
penalitzacions que feia impossible afirmar que existís a Espanya la llibertat d’expressió.
Proclamació de Joan Carles de Borbó a les Corts com a successor de Franco amb el títol de rei.
(Madrid, 22 de juliol de 1969) FONT: Agencia EFE. [proves PAU ]
24
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
La Ley Orgánica del Estado (1967) va servir per confirmar les principals institucions del règim,
mantenint la caracterització d’Espanya com a regne. La Ley de Representación Familiar (1967) va permetre
que s’incorporessin a les Corts els 108 representants del tercio familiar que van ser elegits en unes eleccions
absolutament controlades on tan sols podien votar els cabeza de familia i les dones casades. Finalment el 1969
es va promulgar la Ley de Sucesión, per la qual Franco nomenava com a successor a titulo de Rey Joan Carles
de Borbó, fill del legítim hereu de la Corona, Joan de Borbó.
[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco, p. 483, 493, 500, 505-512 ]
Pera altra banda, ens cal considerar l’evolució que es va produir dins l’Església catòlica. Cal
esmentar que el procés de modernització econòmic dels anys seixanta va anar acompanyat d’un apreciable
procés de laïcització de la societat espanyola. Es va produir una reducció de les vocacions sacerdotals i
moltes persones van deixar de tenir com a referència les pautes morals de l’Església catòlica.
Però a l’interior de l’Església també es van produir importants canvis. Molts sacerdots joves van
acollir a les esglésies activitats (reunions, protestes) i organitzacions crítiques amb el règim (sindicats
obrers); també moltes persones vinculades als moviments catòlics (HOAC i JOC) van participar en
mobilitzacions i protestes contra el règim; i fins i tot entre els bisbes van aparèixer algunes (però no moltes)
figures partidàries d’abandonar les posicions triomfants hereves de la guerra civil com Vicente Enrique y
Tarancón, arquebisbe de Madrid, o Aureli Maria Escarré, abat de Montserrat. Aquests canvis es van produir
mentre a Roma s’havia celebrat el Concili Vaticà II (1962-1965), en el qual l’Església catòlica havia fet una
aposta per la llibertat religiosa, l’afirmació dels drets i llibertats de les persones i la defensa dels governs
representatius. Els dirigents del règim mai no van poder entendre aquesta evolució i es van enfrontar en
diverses ocasions a les autoritats eclesials partidàries de la modernització política.
[ RIQUER B. (2010) La dictadura de Franco, p. 527-537 ]
b. Els grups d’oposició política, el nacionalisme basc i la creació d’ETA. (p. 362)
Els canvis econòmics i socials que estava vivint Espanya van anar acompanyats d’una creixent
contestació contra el règim franquista. A mitjans dels seixanta pràcticament havia desaparegut el maquis (la
guerrilla armada) i les veus dels polítics a l’exili tenien una força decreixent, però en diversos llocs del país
van aparèixer i es van consolidar diferents grups i organitzacions d’oposició. En primer lloc cal parlar dels
grups moderats. Estaven formats per monàrquics partidaris d’un retorn al sistema democràtic, catòlics
convertits a la democràcia cristiana, antics liberals i fins i tot alguns falangistes dissidents i desencantats amb
l’evolució personalista del règim. Alguns d’aquests polítics van arribar a participar en un Congrés del
Moviment Europeu que es va celebrar a Munic el 1962 on van denunciar el caràcter dictatorial del règim
franquista.
El Partido Comunista de España (PCE) tenia els seus dirigents principals (Santiago Carrillo, Dolores
Ibárruri) a l’exili, però a l’interior va mantenir l’activitat de petits grups de militants organitzats que van
participar en múltiples mobilitzacions reivindicatives (vagues, manifestacions, premsa, pamflets, ...); encara
que es tractava de grups força reduïts el propi règim va contribuir a magnificar les seves accions quan
atribuïa de manera obsessiva qualsevol reivindicació o protesta a la presència dels comunistes. En canvi, el
Partido Socialista Obrero Español (PSOE) va tenir una presència molt menor en les diverses accions de
protesta contra el règim.
[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco, p. 581-583 i 589-590]
Al País Basc cal esmentar 1959, fundació d’ETA (Euskadi ta Askatasuna, Euskadi i llibertat). En els
seus orígens ETA es va debatre entre una tendència de tipus socialista i obrerista i una tendència
nacionalista que proposava l’enfrontament armat per aconseguir la independència del País Basc. A finals
dels anys seixanta els grups socialistes van anar abandonat l’organització, que va quedar en mans dels
nacionalistes i va iniciar la lluita armada enfrontant-se, en aquests primers anys, a les forces d’ordre públic
del règim franquista. Quan el 1970 el govern va voler jutjar en un consell de guerra 16 militants d’ETA es va
produir un gran moviment de rebuig dins i fora d’Espanya que va servir als nacionalistes bascos per
difondre la repressió del govern i va enfonsar encara més l’escassa consideració internacional del règim
franquista.
[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco, p. 599-600 i 698-700]
25
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
c. El nou moviment obrer, les protestes estudiantils i ciutadanes. (p. 363)
La conflictivitat laboral
El creixement econòmic i les petites millores en el nivell de vida de la població, lluny de reduir la
conflictivitat social, van esperonar les demandes d’increments salarials i de millores en les condicions de
treball arreu d’Espanya. Com hem explicat en apartats anteriors les reivindicacions es van centrar en
demandes molt concretes (salaris, horaris, llibertat sindical) i van evitar els aspectes de tipus ideològic
(l’enfrontament amb les institucions del règim); en moltes ocasions es va intentar aprofitar l’organització i les
eleccions sindicals del propi règim per triar representants alternatius que fessin arribar les reivindicacions
reals dels treballadors. En general el govern va continuar considerant il·legals les vagues i tractant qualsevol
tipus de reivindicació laboral com un problema d’ordre públic que s’havia de resoldre amb multes,
procediments judicials i empresonaments
El naixement de Comissions Obreres (CCOO)

La desaparició progressiva de la militància de la CNT (morts, exiliats, durament reprimits) i les
greus dificultats de la UGT per mantenir-se activa van fer que des de finals dels anys cinquanta es va anar
forjant noves formes de coordinació i organització fonamentades en comissions negociadores que els
treballadors escollien quan es produïa un conflicte; aquestes comissions eren més viables i patien menys
persecució que qualsevol organització clandestina que estès vinculada a algun moviment polític. Des de 1962
es van anar creant comissions obreres d’àmbit provincial i durant l’octubre de 1966 es va produir la primera
reunió de la coordinadora estatal de les Comissions Obreres (CCOO). La repressió que va desplegar el
règim (detencions de dirigents, procediments judicials, ...) no va aconseguir aturar les dinàmiques
d’organització i reivindicació del moviment obrer.
Altres sindicats.
De manera paral·lela al desplegament de les Comissions Obreres (CCOO) altres organitzacions
sindicals van desenvolupar importants moviments de protesta. Entre les diverses organitzacions podem
destacar la Unión General de Trabajadores (UGT), que va tenir una bona implantació a Astúries i Biscaia, la
Unión Sindical Obrera (USO), fundada per treballadors vinculats a organitzacions catòliques i la
Solidaridad de Trabajadores Vascos (STV) que va tenir una important base de militants arreu del País Basc.
[ RIQUER B. (2010) La dictadura de Franco, p. 552-560]
El moviment estudiantil i veïnal.
El moviment estudiantil que s’havia iniciat en la dècada dels cinquanta va continuar. Durant els
anys seixanta les activitats d’oposició a la dictadura es van centrar en el rebuig frontal contra l’organització
sindical universitària dels falangistes (el Sindicato Español de Estudiantes) i la creació de les primeres
organitzacions lliures; el 1966 es va crear el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de
Barcelona. L’assemblea convocada per debatre va reunir uns 500 estudiants al convent dels caputxins de
Barcelona (la Caputxinada), la policia va posar setge al convent durant dos dies i finalment va entrar i el va
desallotjar; es van practicar detencions i més de 50 professors de la Universitat van ser expulsats.
Però durant els anys següents el moviment estudiantil es va estendre per moltes universitats
espanyoles mentre el règim continuava en una escalada repressiva que va arribar a la mort encara mai
aclarida de l’estudiant Enrique Ruano en una comissaria de Madrid.
I finalment, però no menys important, els greus problemes de planificació urbanística en un context
de rapidíssim creixement urbà van generar l’aparició d’un important moviment veïnal a les principals àrees
urbanes de les grans ciutats espanyoles. Les associacions de veïns van centrar les seves reivindicacions en la
demanda dels serveis més bàsics: asfaltat i il·luminació dels carrers, xarxa de clavegueram, semàfors.
Aquestes barriades tampoc disposaven de sistemes de transport públic, ni d’equipaments bàsics com escoles,
centres d’atenció primària, ...
Encara que una llei de 1964 feia que aquestes associacions fossin legals, va ser molt difícil que fossin
escoltades per unes autoritats municipals que no havien estat elegides pels ciutadans sinó que havien estat
nomenades per les autoritats governamentals.
26
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
6. La dictadura franquista a Catalunya.
a. La repressió a Catalunya. (p. 324-325)
La política del règim franquista a Catalunya va tenir algunes característiques específiques. Els
principis ideològics dels militars rebels contra la República estaven absolutament en contra de qualsevol
consideració específica de la realitat social i cultural catalana, i molt menys, dels plantejaments dels partits
polítics catalanistes, fossin aquests de dretes (com la Lliga Catalana) o d’esquerres (com Esquerra
Republicana). No cal ni esmentar el que pensaven dels partits socialistes o comunistes o del sindicat
anarcosindicalista.
Ja hem explicat en el primer punt del tema l’ampli abast de la repressió. Els morts a la rereguarda, es
a dir, assassinats immediatament després de l’entrada dels militars a les ciutats i poblacions catalanes; els
fugitius que van haver de patir els camps de “refugiats” al sud de França; els que van haver de continuar
vivint a l’exili perquè si tornaven a Catalunya podien ser afusellats o empresonats (a Catalunya l’exili
definitiu segurament va afectar unes 60.000 persones).
Acabada la guerra van continuar les execucions, normalment emparades en una legislació destinada
a legalitzar la repressió, la Ley de Responsabilidades Políticas de 1939; els consells de guerra mancats de
garanties jurídiques (a Catalunya s’ha calculat que van afectar unes 78.000 persones), els camps de
concentració destinats als presoners i als condemnats, els batallons de treballadors forçats a treballar durant
la seva condemna. També les depuracions dels funcionaris de tota mena i en l’àmbit de les empreses
privades, les confiscacions de béns de les persones condemnades i de les organitzacions polítiques, sindicals
i altres tipus d’associacions (es van confiscar tota mena de propietats, des de diaris fins a cooperatives
agrícoles).
Aquesta greu repressió que va aplicar el nou règim al conjunt de la societat espanyola va anar
acompanyada a Catalunya d’alguns elements específics. Des del primer moment que les tropes franquistes
van entrar a Catalunya (abril de 1938) es va decretar l’abolició de l’Estatut d’autonomia de 1932. Lluís
Companys, president de la Generalitat, va ser detingut il·legalment a França, conduït a Espanya, jutjat en
consell de guerra i afusellat al castell de Montjuic l’octubre de 1940.
El nou règim va prohibir qualsevol ús públic de la llengua catalana en qualsevol àmbit: escola,
universitat, administracions públiques de qualsevol mena (ajuntaments, judicis, policia), premsa, llibres,
ràdio, teatre, rètols de les botigues, ... Es van esporgar biblioteques públiques i biblioteques privades. Es van
prohibir també les activitats de moltes associacions que havien tingut relació amb el desenvolupament del
catalanisme: corals, escoltes, ateneus populars, excursionistes, ... Des de 1946 es van suavitzar molt
lleugerament algunes d’aquestes prohibicions, per exemple es van poder publicar alguns (pocs) llibres en
català, sempre que fossin obres destinades a un públic molt reduït.
Però ens cal tenir present que també va haver sectors de la societat que van recolzar el règim
franquista. Principalment els grups burgesos (propietaris de terres, de fàbriques), però també una part de les
classes mitjanes que de cap manera podien acceptar el trasbals revolucionari produït durant la guerra civil:
els atacs a la propietat per part dels comitès revolucionaris i els atacs contra l’Església (les cremes de
convents, les actituds anticlericals).
Nota. La Falange a Catalunya. La política de càrrecs del franquisme. La “falsa ruta” de Valls i Taberner.
b. La resistència i les activitats d’oposició dels anys quaranta i cinquanta. (p. 338-339)
La greu repressió que va aplicar el franquisme durant els primers vint anys del règim ens ha de
servir per entendre les limitacions que van patir tots aquells que van intentar iniciar algunes activitats de
resistència contra el règim.
La resistència cultural es va haver de limitar a uns petits nuclis d’intel·lectuals que feien algunes
classes en uns Estudis Universitaris Catalans clandestins que volien ser una alternativa a la Universitat
ocupada pels falangistes. Des de 1946 es va poder publicar la revista Ariel, però va ser prohibida el 1951.
Entre les primeres activitats legals podem esmentar la creació, el 1951, dels premis literaris en llengua
catalana de la Nit de Santa Llúcia o la posada en marxa de la Coral Sant Jordi.
27
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
Nota. Altres esdeveniments culturals.

Publicació clandestina del llibre Elegies de Bierville, de Carles Riba, el 1943. Des de 1948, creació del grup de creació artística Dau al Set.
La resistència política va haver de partir de la il·legalització per part del règim de tots els partits i
sindicats tret del Movimiento Nacional, de manera que l’actuació dels moviments d’oposició durant els anys
quaranta va ser molt limitada. Entre 1939 i 1944 va ser pràcticament inexistent, tot i que es van produir
algunes accions guerrilleres a càrrec del maquis, però sense cap viabilitat política. Aquestes iniciatives van
culminar en l’intent fracassat d’invasió des de la vall d’Aran.
Des de 1944 es van crear alguns partits en la clandestinitat, esperonats per un possible triomf dels
aliats que fes possible el retorn a un sistema democràtic; el Front Nacional de Catalunya i el Moviment
Socialista de Catalunya van ser uns partits absolutament minoritaris i mancats de cap tipus de suport
popular.
Durant els anys cinquanta es van realitzar diverses temptatives de reconstruir el PSUC (el partit dels
comunistes catalans) i d’ampliar la incidència dels grups socialistes, però van ser molt freqüents les
detencions dels grups dirigents practicades per la policia, de manera que la seva incidència social va
continuar sent molt reduïda. Pel que fa als opositors més moderats, a mitjans dels anys 50 es va formar el
grup CC (Crist Catalunya o Cristians Catalans) liderat per Jordi Pujol i més centrat en debatre el tipus de
compromís polític i social que podia correspondre als cristians catalanistes.
La resistència des de l’exili. L’afusellament de Lluís Companys l’octubre de 1940 va fer que els
parlamentaris catalans a l’exili escollissin Josep Irla com a nou president Generalitat. Josep Irla, que va
arribar a formar govern a l’exili, va dimitir el 1954 i en el seu lloc va ser elegit Josep Tarradellas en una sessió
amb molt pocs parlamentaris catalans que es va celebrar a Mèxic.
Els polítics exiliats van intentar realitzar activitats de reivindicació. Van crear el Consell Nacional de
Catalunya, operatiu entre 1940-45 i van fer una intervenció davant l’UNESCO el 1952 denunciant el caràcter
repressiu de la dictadura envers la cultura catalana. En l’àmbit cultural es van crear diverses revistes com
Quadens de l’Exili (1943-47), La Nostra Revista (1946-54), o Pont Blau (1952-1963), i es van seguir celebrant uns
Jocs Florals a l’exili
c. L’antifranquisme durant els anys seixanta. (p. 365-366)
Els importants canvis econòmics i socials dels anys seixanta van anar acompanyats d’una renovació
important en els moviments d’oposició a Catalunya, que van tenir una dimensió molt més cívica i cultural
que no pas política, tot i que l’element polític també hi va ser present.
Per una banda es van anar organitzat campanyes reivindicatives en diversos àmbits que van
aconseguir un considerable ressò en grups socials que no estaven plenament polititzats però que recolzaven
el sentit de les reivindicacions. L’any 1959 es va realitzar una campanya de boicot contra Luis de Galinsoga,
director de La Vanguardia que havia afirmat todos los catalanes son una mierda; el descens en les vendes va
aconseguir que el propietari del diari demanés a Franco el relleu de Galinsoga (cal recordar que els directors
dels principals diaris estatals també eren nomenats per Franco). Els fets del Palau, al maig de 1960, es van
produir quan els espectadors d’un concert al Palau de la Música que comptava amb la presència de quatre
ministres de Franco van cantar plegats el Cant de la Senyera; es van practicar detencions, tortures i Jordi
Pujol (un dels principals organitzadors) va ser condemnat en un consell de guerra per rebelión militar por
equiparación. La campanya “volem bisbes catalans”, durant 1966, reivindicava el nomenament de bisbes
d’origen català per les seus episcopals catalanes. El 1969 es va organitzar la campanya per introduir el català
a l’escola.
Per altra banda, es van formular diverses iniciatives polítiques en el sentit de crear organitzacions
que apleguessin els diversos partits i sensibilitats polítiques en noves entitats de tipus unitari. El 1966 es va
crear la Taula Rodona, primera plataforma pluripartidista antifranquista, que pretenia recolzar els
estudiants penalitzats per la Caputxinada i els treballadors de Comissions Obreres detinguts o acomiadats.
El 1969 es va crear la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, una altra entitat que
aplegava diversos partits polítics en un front comú de reivindicacions contra la dictadura.
28
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
Finalment el 1971 va ser l’any de la creació de l’Assemblea de Catalunya. El seu programa, que va
esdevenir molt popular (llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia), demanava la recuperació de les llibertats
públiques, l’aplicació de l’amnistia pels delictes polítics i la recuperació de l’Estatut d’autonomia de 1932,
així com la coordinació del moviment democràtic amb altres moviments semblants de la resta d’Espanya.
L’Assemblea de Catalunya es va convertir en una organització molt popular, recolzada per totes les forces
polítiques catalanes, per una àmplia gamma d’associacions professionals i culturals i per molt diversos
moviments socials (sindicats, associacions de veïns, ...) A la vegada va aconseguir realitzar una molt gran
ampliació de la base social del catalanisme.
També des de l’àmbit cultural es van produir importants aportacions. Es van crear noves editorials
nascudes per publicar llibres en català que va fer possible un increment gradual de llibres publicats en
català (tot i que al censura seguia existint), es va iniciar la publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana;
també es va crear la Institució Pedagògica Rosa Sensat (1965), dedicada a la formació permanent de mestres.
Des de la meitat dels seixanta els músics de la Nova Cançó –Raimon, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach i altres-
van escriure i publicar unes cançons que es van fer molt populars, però que també van ser regularment
perseguides per la censura. L’any 1968 es va organitzar per primera vegada la Universitat Catalana d’Estiu a
Prada de Conflent, poble dels Pirineus francesos i, per tant, fora del possible control de la dictadura.
d. L’antifranquisme dels anys setanta. (p. 365-366)
La creació de l’Assemblea de Catalunya i altres organitzacions anteriors que intentaven aplegar els
diversos partits existents sota un programa comú no ens ha de fer oblidar la importància de les diferents
postures polítiques presents en els darrers anys del franquisme. Teniu un resum en aquest quadre extret del
vostre llibre de text:
Els partits polítics catalans durant el franquisme (esquema simplificat)
FONT: DD. AA. (2016), Història. 2n Batxillerat, Barcelona, Vicens Vives, p. 365.
29
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
Entre els comunistes el partit més important era el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC),
tot i que existien diversos petits partits també comunistes que divergien en les tàctiques i estratègies
polítiques. Però el PSUC va aconseguir un gran prestigi per la presència dels seus militants en moltes i molt
diverses accions reivindicatives (als barris, a la Universitat, en el món laboral) i per la seva voluntat
clarament definida de donar prioritat als acords amb altres forces polítiques i a la reivindicació d’un sistema
polític parlamentari i democràtic; aquesta opció deixava en segona lloc la creació d’un estat comunista. A
finals dels seixanta tenia un considerable suport social.
Els diversos grups que es reclamaven socialistes (Moviment Socialista de Catalunya i Reagrupament
Socialista de Catalunya) van realitzar un procés d’unificació que els va portar a confluir en el Partit Socialista
de Catalunya; aquest partit no va trigar gaire a vincular-se al PSOE
En l’àmbit independentista es mantenia viu, però amb una militància i una implantació molt
reduïdes Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). També eren partits molt minoritaris el Front Nacional
de Catalunya (FNC) i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) comunistes que pretenien una
acció política en l’àmbit dels Països Catalans
Els grups que havien format l’associació CC (Cristians Catalans o Crist Catalunya) van acabar
formant un nou partit que inicialment es proclamava socialdemòcrata però que ràpidament va derivar a
l’espai de centre-dreta catalanista Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).
Els partits que tendim a considerar de dretes van ser molts i de vides molt efímeres. Concòrdia
Catalana (amb José Antonio Samaranch), la Lliga de Catalunya, el Centre Català (Joaquim Molins, Carles
Ferrer Salat); però també algun partit amb arrels en els anys trenta com Unió Democràtica de Catalunya
(UDC). Molts d’aquests polítics acabarien militant al nou partit de Jordi Pujol i la Unió Democràtica de
Catalunya va formar una coalició electoral amb el mateix Pujol (Convergència i Unió) que va acabar per
ocupar l’espai polític de la dreta.
Finalment cal fer recordar que continuava existint la Generalitat a l’exili. Josep Tarradellas s’havia
instal·lat al poblet de Saint Martin le Beau (França) i va intentar, pràcticament sense mitjans econòmics,
donar continuïtat a una institució absolutament buida de poder real i de suport polític.
[ CULLA, J. B. (1989) “Del Pla d’Estabilització a la fi del franquisme, 1959-1975” p. 418-424 ]
30
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
7. La crisi final del franquisme.
a. Els darrers governs. (p. 366)
Els darrers governs del franquisme, sota el ferm control de Luis Carrero Blanco, van mantenir
l’immobilisme i les pràctiques repressives contra qualsevol iniciativa que plantegés la més mínima
possibilitat de reforma del règim en un sentit democràtic. La pugna entre els sectors immobilistes i
aperturistes es va anar decantant cap als grups que pretenien retenir tots els àmbits de poder.
Ni l’assassinat de Carrero per un comando d’ETA durant el desembre de 1973 va servir per
introduir cap canvi. Franco va nomenar Carlos Arias Navarro com a president del govern, però les seves
proclames inicials plantejant la necessitat de trobar mecanismes de participació, el espíritu del 12 de febrero,
ràpidament es van demostrar absolutament buides de contingut; inclús alguns ministres que veien la
necessitat i la urgència dels canvis van dimitir per mostrar la seva disconformitat amb el camí d’involució
del règim.
b. Mobilitzacions populars, accions terroristes, oposició política. (p. 366)
Les mobilitzacions populars i reivindicatives tampoc es van aturar. Conflictes laborals,

manifestacions, moviments veïnals, constants incidents a les universitats, ... i la constant resposta del govern
en forma de actuacions violentes de les forces d’ordre públic, detencions, procediments judicials, multes,
penes de presó.
“Antonio Ruiz Villalba, obrero de la SEAT, asesinado en SEAT por la policiía franquista el 18 de octubre de 1971
por defender la dignidad y la libertad de la classe obrera”
FONT: Acte d’homenatge “Recordant Ruiz Villalba: El 40è aniversari de l’ocupació de SEAT”
Museu de l’Hospitalet (18 d’octubre de 2011) [proves PAU ]
31
Història. 2n batx.
5. Franquisme.
També es va produir un increment de les accions terroristes d’ETA i d’altres partits d’esquerres molt
minoritaris, el FRAP i el GRAPO. També en aquest cas es va intensificar la repressió; el 1974 va ser executat
Salvador Puig Antich, militant anarquista, i el setembre de 1975 van ser executats 5 membres d’ETA i el
FRAP.
Al mateix temps els partits i organitzacions polítiques que es mantenien en la clandestinitat van
començar a crear entitats unitàries, que pretenien mostrar la seva voluntat de posar-se d’acord per establir
un nou sistema polític que es fonamentés en la llibertat de participació política i en el parlamentarisme.
Durant 1974 es va formar la Junta Democrática, que aplegava el PCE, Comissions Obreres i alguns partits
d’esquerres i el 1975 es va formar la Plataforma de Convergencia Democrática per part dels PSOE i altres
grups de centre i de dreta. Aquestes dues organitzacions van acabar per confluir durant el mes de març de
1976 en una única organització que va rebre el nom popular de “Platajunta”.
c. El conflicte del Sàhara i la mort de Franco. (p. 367)
El govern espanyol havia hagut de concedir la independència als territoris africans que mantenia
sota el seu control. Quan França va concedir la independència al Marroc l’any 1956 el govern espanyol es va
veure obligat a fer el mateix amb les dues zones (nord i sud) del protectorat que exercia en virtut del tractats
de 1912.
L’any 1968, forçat per les directrius de l’ONU en favor de la descolonització d’Àfrica i sense cap
possibilitat de mantenir el control militar efectiu de la colònia, va concedir la independència de Guinea
Equatorial. L’any 1969 es va acabar de cedir al Marroc l’últim territori, Ifni.
Quan va ser evident que el general Franco no havia de trigar en morir, el govern del Marroc dirigit
pel rei Hassan II va decidir impulsar una campanya civil (la Marxa Verda) d’ocupació del territori del Sàhara
Occidental que el Marroc havia reclamat durant diversos anys.
Uns anys abans el govern espanyol s’havia compromès a celebrar un referèndum
d’autodeterminació proposat per l’Organització de les Nacions Unides, referèndum que també exigia el
Front Polisario, una organització política formada pels saharauis que reclamava la seva independència.
Davant la possibilitat d’haver d’iniciar una guerra colonial en un moment de màxima feblesa del
règim el govern d’Arias Navarro va signar la cessió dels territoris del Sàhara al Marroc i a Mauritània, tot i
que va ser el Marroc l’estat que va realitzar la seva ocupació efectiva. Els grups saharauis van haver de fugir
a Algèria.
El general Franco va morir el dia 20 de novembre de 1975.
32

05 Franq TEOR

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

05 Franq TEOR

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Història. 2n batx.

La dictadura del general Franco. 1939-1975.

1. Les característiques del règim franquista.

➢ 1939-1959, etapa de feixistització, política econòmica autàrquica i intervencionisme estatal.

➢ 1959-1975, etapa de liberalització econòmica.

Altres elements que van definir el sistema van ser:

➢ L’estat va aplicar una repressió de moltíssima intensitat sobre els vençuts.

b. Les conseqüències demogràfiques i econòmiques de la guerra.

Els morts durant la guerra.

[ RIQUER, B. (2010, La dictadura de Franco, p. 2-9

c. Les famílies del règim franquista. (p. 321)

d. Els suports socials.

➢ L'Exèrcit. (p. 320)

[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco, p. 23-30 ]

➢ El partit únic. (p. 320)

El Frente de Juventudes es va encarregar de promoure activitats destinades al joves (esports,

La Sección Femenina de Falange es va encarregar d’organitzar el Servei Social que havien de

[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco, p. 33-58 ]

➢ L’Església catòlica. (p. 320)

FONT: Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, 1947 [proves PAU ]

Nota. Els suports de classe. (p. 321)

Nota. El poder real durant el franquisme.

e. La repressió. (p. 322-323)

2. El règim franquista fins al 1959.

a. La relació amb les dictadures feixistes fins al 1945. (p. 326-327)

FONT: Agència EFE, Hendaia (França), 23 d’octubre de 1940. [proves PAU ]

b. El canvi d’orientació posterior a 1945. (p. 328)

➢ b 1 L’aïllament internacional d’Espanya.

Nota. El manifest de Lausana. 19 de març de 1945.

➢ b 2 La reincorporació a les relacions internacionals. (p. 328-329)

[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco, p. 360 ]

c. Les principals lleis i institucions. (p. 329)

[ MORADIELLOS, E. (2003) La España de Franco, p. 47 ]

d. L’oposició a l’interior: maquis, conflictes obrers, les universitats. (p. 338-339)

e. L’oposició a l’exterior: els exiliats. (p. 336-337)

[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco, p. 199-212 i 215-223 ]

Nota. Un exili qualificat.

f. El control social de la dictadura. (p. 334-335)

3. La política econòmica fins al 1959: el projecte d’autarquia.

a. Les polítiques autàrquiques. (p. 330)

➢ El control del comerç exterior. (p. 330)

➢ El foment de la industria nacional. (p. 330)

➢ La regulació estatal de preus. (p. 330)

b. El fracàs de l’autarquia. (p. 330)

c. Les condicions de vida de la població. (p. 331)

[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco, p. 276-279 ]

[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco, p. 279-289 ]

[ RIQUER, B. (2010) La dictadura de Franco, p. 318-323 ]

Gràfic 1. PIB d’Espanya, entre 1934 i 1951.

Font: MALUQUER, J. (2014) La economia española en perspectiva histórica, p. 211

Font: MARTÍNEZ ALIER (1968)

4. La política econòmica des de 1959: liberalització i desarrollisme.

a. La introducció de les polítiques de liberalització. (p. 348-349)

b. Els canvis en l’agricultura, la indústria i el sector serveis. (p. 350-351)

➢ L’increment en l’ús de fertilitzants,

[CARRERAS, A. i X. TAFUNELL (2018) Entre el Imperio y la globalización p. 277-284

La motorització de moltes de les feines agrícoles i el desenvolupament industrial van provocar un

Taula 2. Evolució de la població activa espanyola entre el 1940 i el 1975.

Agricultura Indústria Serveis

1940 50’5 22’1 27’4

1950 47’6 26’5 25’9

1960 39’7 33’0 27’3

1975 21’7 38’0 40’3