PETRARCA

Entre els segles XIII i XIV, la Toscana va veure nàixer les anomenades “tres corones” de la
literatura italiana: Dante Alighieri, Francesco Petrarca i Giovanni Boccaccio. Mentre que
Dante marca el final de la literatura medieval i Boccaccio ja és un exponent del pensament
renaixentista, Petrarca és el que millor representa un pont entre el món que s'acabava i el
que estava naixent.

Francesco Petrarca, nascut a Arezzo (1304) i mort a Arquà (a prop de Pàdua) l’any 1374,
poeta i humanista, és un dels intel·lectuals europeus més importants i influents (…)

La seua infància va transcórrer a Avignon, França, on el seu pare va estar exiliat per algun

temps de Florència pels mateixos motius que Dante: la seva pertinença als güelfs blancs,
una facció política que defensava la independència de la ciutat del poder papal. Va passar
la seua infància en anar i venir per la Toscana a la recerca d'una ciutat segura on la seva
família pogués assentar-se. En una d'aquelles ocasions, quan es trobava a Pisa el 1311,
va conèixer per primera i segurament única vegada Dante Alighieri, vell amic del seu pare.
Després d'interrompre estudis de Lleis a Montpeller i Bolonya, es va dedicar a l'estudi de
la literatura des de l'any 1326. Com el seu pare, ell també va acabar treballant per a
l'Església i fins i tot va prendre els sagraments, no pas per convicció sinó pels avantatges
que comportava.

La seua obra presenta dues característiques diferents: d'una banda, va deixar plasmada
la seva devoció pel Papat i els serveis eclesiàstics a l'obra Secretum. De l'altra, va
idealitzar l'amor en un conjunt de versos dedicats majoritàriament a la figura d'una bella
dona, possiblement anomenada Laura de Noves.
Va ser coronat com a poeta al Capitoli de Roma l'any de 1342. Va aconseguir el títol de
poeta llorejat, reservat a aquells a qui s'encarregaven obres literàries per encàrrec de
l'Estat.
El 1350 va conèixer Giovanni Boccaccio, amb qui va tenir una gran relació epistolar fins a
la seua mort.
Al contrari que Dante, que va escriure en llengua vulgar, Petrarca es va decantar pel llatí a
la majoria de les seues obres. L'elecció era deliberada, ja que el llatí representava per ell
els antics valors romans, mentre que la llengua vulgar era el reflex de la seva pròpia
època, que jutjava corrupta i decadent.

El Cançoner, compost en llengua vulgar i la inspiració del qual són els propis sentiments
de l'autor, els seus dubtes, angoixes i sobretot el seu amor per la seva musa Laura; una
dona que s'ha volgut identificar amb Laura de Noves, una noble a qui hauria conegut a
Avinyó, i que va ser per a ell el que Beatrice havia estat per a Dante. Petrarca va
començar a compondre el Cançoner poc abans de la seua primera visita a Roma i va
continuar fent-ho al llarg de gairebé quaranta anys, sense voler donar-li un final, ja que es
tracta d'una compilació de poemes. Poc s'havia d'imaginar que aquest passatemps literari
esdevindria una de les obres fundacionals de la literatura italiana.

CARACTERÍSTIQUES DEL PETRARQUISME

-El tema poètic central és l'amor, la gelosia, la solitud i el patiment.

- Mostra culte per la bellesa.
- Protagonisme d’una natura bucòlica
- La dona bella i pura
- Introspecció psicològica: anàlisis de les passions i estats d’ànim.

-Influït per “l'amor cortès” medieval, que es caracteritzava per la idealització de la dama i
el desamor.
-Influència també dels poetes clàssics llatins. Són freqüents les referències erudites, els
mites amorosos, etc.
-Des del punt de vista formal, utilitza comparacions, metàfores, antítesi i altres recursos
per expressar els diferents estats d’amor.
-Pel que fa a la mètrica, el vers més utilitzat és l'endecasíl·lab i la seva composició
principal és el sonet, encara que els poetes petrarquistes cantaven també a l'amor en
cançons, èglogues, odes i madrigals.
Bellesa Petrarquista

Trets físics que caracteritzen la dona en l'ideal petrarquista:

El cabell: preferiblement ros (la imatge predilecta és “l'or”, «sol»), encara que pot
aparèixer una dona amb els cabells negres.
La cara: es compara a “l'ivori” o «marbre», amb la llisor i la blancor; també amb la llet
o la neu. El rostre és blanc i les galtes rosades (es comparen amb roses i assutzenes i
lliris)
El front: la pell és blanca, el front també. Apareixen imatges que suggereixen llisor o
transparència, com l'ivori o el marbre. El front a més és ample.
Els ulls: blaus, comparats amb safirs. Els ulls són el centre d'atenció de l'amant.
El coll: les imatges són l’ivori, el “cristall” o el marbre “blanc i llis”. És una part molt
seductora de la dona.
Les celles: Comparades amb el banús ( fusta de color fosc).
La boca: els llavis són identificats amb “robís”( rojos) i les dents amb “perles”( blanques)
Les mans: blanques com la neu i amb imatges de pedres lapidàries nobles
Els peus: són identificats amb “arrels”.
El pit : és llis, s'aprecia la duresa al tacte, la blancor i la transparència. Es comparen amb
el marbre, l'ivori o els diamants.

(Dama de l’unicorn de Rafael Sanzio)

Entre els trets psicològics destaquen:

La castedat: és un aspecte molt valorat en la dona, essent aquesta castedat una gran
virtut que captiva l'estimat.
La innocència : es prefereix i es mostra una dona innocent o ingènua; si bé l'estimat és
captivat a la poesia per una dona pura i seductora. En aquest ideal de dona casta també
podríem parlar de la "donna angelicata", on la dona és un àngel per la seva bondat.
Dona cruel: després de la bellesa també hi pot haver una dona cruel.