Tema 3 El Coneixement

Seminari de
Filosofia
INS. La Pineda
El coneixement
Tema 3
INS La Pineda
Josep M Berrocal
El coneixement
ÍNDEX
Pàg
3. El coneixement 3
3.1 Introducció: llenguatge i pensament 3
3.2. Creure, saber i conèixer 5
3.2.1. Les formes de saber. 8
3.3. El coneixement: preguntes i respostes 9
3.3.1. Introducció 9
3.4. Origen del coneixement: possibilitats i límits 11
3.5. Veritat i certesa. El llenguatge del coneixement 14
3.5.2. Criteris per considerar alguna cosa com a vertadera 15
3.5.3. La certesa 15
3.5.4. Consideracions pel que fa a l’assoliment de la veritat 16
3.6. L’estructura lògica del coneixement. Argumentacions vàlides i fal·làcies 20
3.6.2. Els tres tipus de raonaments 22
3.6.3. Raonar i enraonar 25
3.6.4. El discurs argumentatiu: estructura i tipus 27
3.6.5. Els errors en l’argumentació o les fal·làcies 27
2
El coneixement
3. EL CONEIXEMENT.
3.1. INTRODUCCIÓ: LLENGUATGE I PENSAMENT.
Un concepte és una idea obtinguda d'un objecte, a través de la captació intel·lectual. (Aprehensió intel·lectual:
captació total de l'objecte a la nostra ment, no com addició de sensacions, sinó com un sol fet sencer).
Tots els objectes de la mateixa espècie responen al mateix concepte.
L'experiència i la memòria ajuden a formar conceptes.
Entenem per comprensió d'un concepte: conjunt de notes o trets que el defineixen.
Entenem per extensió d'un concepte: camp d'objectes que abasta.
• A més notes, menys extensió. Cognoscitiu: relatiu al coneixement.
• A menys notes, més extensió. Cognoscible: susceptible d’ésser conegut.
Tenim concepte: del que hem aprehès en la mesura en que reconeixem a la cosa uns trets essencials (no calen
tots) que responen a una idea general. Per identificar una característica comuna, essencial, hem d’abstreure-la de
la mescla confusa d’informació perceptiva que ens arriba. Un cop hem fet això, podem fer una generalització,
dient que totes les coses que posseeixen aquesta característica pertanyen a la mateixa classe. Per exemple, diem
que tots els animals que tenen espina dorsal són vertebrats.
Com a conseqüència de la capacitat de la ment per abstreure i generalitzar, l’home viu en un món de
generalitats, en comptes d’un món de particularitats. Abstraient i generalitzant, crea conceptes.
Elaboració d'un concepte:
1. Les sensacions -per separat- de l’objecte que volem conceptualitzar.

2. La unitat d’aquests en una imatge.
3. La seva aprehensió intel·lectual.
4. La seva conceptualització. Gnoseologia: ciència de les condicions, de
l’essència i dels límits del coneixement.
5. El posar, al final del procés, un nom a l’element format. Epistemología:fa referència al coneixement
vertader.
Divisió de conceptes:
• Compostos: més d'una nota. P.e., "home".

• Simples: (difícils de dir). P.e., "Ser", "Res".
• Abstracte: expressa una qualitat a part dels fets en que es dóna. P.e., "justícia".
• Concret: abasta un conjunt d'individus reals, fent referència a ells precisament pel costat de la seva realitat
efectiva. P.e., "català", elefant".
(Aquests quatre grups fan referència a la comprensió del concepte).
• Particulars: "el satèl·lit natural de la terra" = "Lluna".

• Generals: fan referència a tota una classe d'éssers o fets. P.e., "cavall", "bici".
a. Generals col·lectius: P.e., "duo", "constel·lació".
b. Distributius: P.e., "músic", "estel". Són l’element concret dels col·lectius.
3.1.1. Definició del terme “concepte”: "Els conceptes, per tant, apareixen a partir de la capacitat de prescindir de
determinades propietats de les coses. Es tenen en compte només un tipus de propietats comunes a diferents
objectes. Es construeixen així símbols de les coses d'una mateixa classe amb els quals es pot operar com si fos amb
les coses mateixes. Segons això, podem definir-los com una representació intel·lectual que significa les coses,
abstraient-ne els components sensorials i imaginatius". (José Luis PINILLOS. Principis de psicologia, 1975.)
Idea principal del text:
3
El coneixement
3.1.2. El llenguatge permet el desenvolupament de conceptes: "Al Al començament del mes vint-i-tres
vint l'infant ha
desenvolupat una mania d'anomenar coses, de comunicar als altres els noms d'aquestes o de cridar la nostra
atenció sobre les coses que està examinant. Mirarà, assenyalarà o posarà la seva mà sobre les coses; dirà el seu
nom i mirarà els seus companys. Una actitud com aquesta no seria comprensible si no fos perquè el nom ha de
realitzar una funció capital en el desenvolupament mental de l'infant. Si, quan està aprenent a parlar, l'infant tan
sols hagués d'aprendre un cert vocabulari, imprimir en la seva ment i en la seva memòria una gran massa de sons
artificials i arbitraris, estaríem davant d'un procés purament mecànic. Seria veritablement feixuc i esgotador, i
exigiria un esforç massa conscient que sens dubte provocaria resistències per part de l'infant, atès que se li estaria
demanant quelcom totalment desvinculat de les seves necessitats biològiques reals. La fam de noms que apareix a
certa edat en tots els infants normals i que ha estat descrita per tots els estudiosos de la psicologia infantil, prova
tot el contrari. Ens posa de manifest que ens trobem davant d'un problema ben diferent. Quan aprèn a anomenar
coses, no afegeix una llista de signes artificials al seu coneixement previ d'objectes empírics acabats; més aviat
aprèn a formar el concepte d'aquests objectes, a entendre's amb el món objectiu. D'aquesta manera l'infant es troba
en un terreny més ferm; les seves percepcions vagues, incertes i oscil·lants, i els seus tènues sentiments comencen a
adoptar una nova forma. Podem dir que cristal·litzen al voltant del nom com el seu centre fix, com un focus del
pensament". (CASSIRER, E. Antropologia filosòfica, 1944.)
3.1.3. La reciprocitat entre el llenguatge i el pensament:

pensament "Entre
Entre el pensamiento y el lenguaje, unidos siempre en un
todo indisoluble, se establece, además, una relación de influencia recíproca. El pensamiento abstracto posee un
carácter generalizador, en la medida en que es desarrollado con ayuda del lenguaje de los signos lingüísticos, que
impone al pensamiento su carácter abstracto y generalizador. Pero, por otra parte, el lenguaje de los signos
lingüísticos tiene un carácter semejante en la medida en que viene condicionado por los significados de los signos,
que resultan identificables con el pensamiento".
pensamiento (Adam SCHAFF. Ensayos sobre la filosofía del lenguaje, 1968.)
3.1.4. Un llenguatge és una concepció del món: "Que un llenguatge és en

certa manera una teoria o una visió de les coses es fa prou palès en tots els
refranys, en totes les dites i frases fetes que utilitzem ja com a "blocs
semàntics" i que varien sensiblement
ment d'una llengua a una altra, d'un país a
l'altre. Es tracta d'expressions que comporten ja una certa concepció del
món - més o menys pragmàtica o irònica, més o menys assenyada o
agosarada - de manera que podríem dir, sense exagerar massa, que n'hi ha
prou
rou amb aprendre'n la llengua per adquirir quelcom de l’espritl’ francès,
del'humour anglès o del seny català... D'aquí també que tota traducció no
pugui ser gaire més que una aproximació a l'original. És clar que podem
traduir al castellà "ploramiques", "primmirat",
"pr o "somiatruites" per
"quejica", "meticuloso" o "fantasioso", però de seguida veiem que en aquesta
"versió" d'una llengua a l'altra se'ns han vessat molts matisos pel camí. Avui
mateix, quan venia cap aquí, el taxista que em duia, indignat perquè el tràfic
era atapeït i anava molt lent, m'ha dit literalment: "esa colla de perezosos ya se afañan más ya, a la hora de plegar".
plegar
"Colla", "plegar" i "afanyar"... mots pels quals no hi ha una correspondència estricta en castellà. (...)
4
El coneixement
...en posar-nos a parlar, sia del que sia, reprenem tot l'arsenal i tot el llast d'experiència dels nostres avantpassats;
uns instruments que ells van deixar-nos i que nosaltres hem de reprendre, per tal de fer-los nostres i passar-los als
nostres fills.
Fixeu-vos que he dit arsenal i llast, és a dir, medi i alhora límit. I és que aquí (...) és el mateix allò que ens ajuda o
potència i allò que ens lliga o limita". (Xavier RUBERT DE VENTÓS. Per què filosofia?, 1983.)
3.2. CREURE, SABER, CONÈIXER.
A continuació passem a exposar, seguint a Jesús Mosterín, professor de filosofia de la Universitat de Barcelona,
el significat d’aquests tres verbs. Remarquem d’entrada que el verb que a nosaltres més ens interessa és el
“saber” i no el “conèixer”.
"Cada uno de los verbos "creer", "saber" y "conocer" se usa de diversas maneras y con significados distintos. Un
tipo de confusión conceptual frecuente en las discusiones gnoseológicas procede de la no distinción entre los
diversos significados de estos verbos, del malentendido consistente en confundir uno de sus significados con otro.
Pero incluso cuando uno de estos verbos se usa con un solo significado, la falta de claridad respecto a lo que
queremos decir cuando usamos ese verbo con ese significado puede constituir una fuente de confusiones.(…)
Usos de "creer"
(…) Hay un uso de "creer" que es el principal, en el sentido de que los demás usos son reducibles a él. Se trata del
"creer que", que usamos cuando decimos que x cree ϕ (donde x es un humán y ϕ una idea), como en las siguientes
oraciones:
(1) Colón creía que la Tierra era redonda. Creo que esta tarde va a llover. Creían que iban a ganar mucho dinero.
(…)
Variedades de "creer que"
Aunque la expresión "creer que" tiene la misma forma gramatical en todas las
oraciones en las que la usamos, lo que queremos decir con ella no es siempre
exactamente lo mismo. Usamos la expresión "creer que" con significados
interrelacionados, pero no del todo coincidentes. Tratemos de aislar esos
significados.
Si alguien cree que ϕ (donde ϕ es una idea), decimos que ϕ es una creencia suya.
Decir que ϕ es una creencia de x equivale a (significa lo mismo que) decir que x
G.W. Hegel: 1770-1831 cree que ϕ. Puesto que hay diversos significados de "creer que", habrá diversos
tipos de creencias. La tarea de aislar los diversos significados de "creer que" es la
misma que la de separar los distintos tipos de creencias.
(…) Llamamos a este tipo de creencias que tenemos (o que nos atribuyen), pero en las que no hemos pensado,
creencias implícitas o inconscientes.
(…)La creencia explícita o conscientede que ϕ, presupone la consideración de que ϕ. El que yo crea
explícitamente que la silla va a resistir mi peso presupone que haya pensado en ello, que haya considerado la idea
de que la silla va a resistir mi pes. (…)
A estas creencias que no se reconocen de inmediato, que no se hacen explícitas al ser objeto de pregunta, podemos
llamarlas creencias subconscientes. Alguien podría discutir el que haya creencias subconscientes, pero aquí no
5
El coneixement
vamos a entrar en esa discusión. Sólo nos interesa distinguir dos tipos de creencias inconscientes: las creencias
inconscientes que se explicitan conscientemente en cuanto uno se interroga por ellas y las creencias inconscientes
que no se reconocen conscientemente aunque uno se interrogue por ellas. A las primeras (que son la gran mayoría)
podríamos llamarlas -en contraposición a las segundas- creencias preconscientes; a las segundas -si es que las
hay- creenciassubconscientes.
(...)
Creencia consciente asertiva
Para evitar confusiones conceptuales, hemos analizado los diversos usos de "creer" y las diversas variedades de
"creer que". Pero en realidad lo único que aquí nos interesa es dilucidar el significado de la expresión "x cree que
ϕ", usada en el sentido consciente y asertivo de "creer que". De ahora en adelante, cuando usemos "creer que", a
secas, se debe entender que usamos esa expresión en sentido consciente (o explícito) y asertivo. Igualmente, cuando
hablemos de creencias, a secas, estaremos hablando de creencias conscientes asertivas.
(…) Así pues, parece que cuando decimos que x cree (conscientemente) que ϕ, queremos decir al menos tres cosas:
1) que x tiene una disposición a comportarse como si ϕ, 2) que x ha considerado alguna vez que ϕ y 3) que x ha
asentido o aceptado que ϕ. (…)”.
"Usos de "saber"
El verbo "saber, se usa de muchas maneras. Algunos de los usos de "saber" son reducibles a otros y, de alguna
manera, configuran entre ellos un mismo significado. Pero a veces ocurre que unos usos son irreducibles a otros,
manifestándose así significados distintos de la misma palabra. El uso más frecuente del verbo "saber" es el de
"saber que", que empleamos cuando decimos que x sabe que ϕ (donde x es un humán y ϕ, una idea), como en los
ejemplos siguientes:
(1) Ya sé que no soy tan alto como tú. ¿Sabes que Felipe ha muerto? No sabe que se le ha acabado el dinero. El
diputado sabe que su popularidad ha descendido en los últimos meses. Todos sabemos que la Tierra gira alrededor
del Sol.
Las oraciones de (1) ejemplifican el saber ideático, el saber que ϕ (donde ϕ es una idea cualquiera). Este "saber
que" es el uso del verbo "saber" que más nos interesa aquí y el que más tiene que ver con la ciencia. El "saber que"
corresponde al verbo latino scire, de donde se deriva scientia, ciencia. También corresponde al francés savoir que,
al inglés to know that y al alemán wissen (de donde deriva Wissenschaft, ciencia).(…)
Significado de "saber que"
(…) Si este análisis es correcto, cuando decimos que x sabe queϕ queremos decir al menos estas tres cosas: (1) x
cree que ϕ, (2) x está justificado en creer que ϕ, y (3) es verdad que ϕ. En efecto, si alguna de estas tres
condiciones no se cumple, no aceptamos que x sabe que ϕ. Y si las tres condiciones se cumplen, solemos aceptar
que x sabe que ϕ. Fulano dice: "Sé que dejé cerrada la puerta. Tengo la costumbre de cerrarla siempre que salgo y,
en este caso concreto, me acuerdo perfectamente de haberla cerrado". Vamos a su casa y comprobamos que la
puerta está cerrada. Y aceptamos que sabía que dejó la puerta cerrada. Estoy seguro de que esta noche no va a
llover. Nunca llueve por la noche en esta estación del año. No hay ni una nube en el cielo. El servicio
meteorológico anuncia sequía aguda. Digo: "Puedes dejar tendida la ropa. Sé que no va a llover esta noche". Y no
llueve. Comento: "Sabía que no iba a llover". Todo el mundo aceptará que, efectivamente, lo sabía.(…)
"Usos de "conocer"
El verbo "conocer" se usa en castellano mucho menos frecuentemente que el verbo "saber", y, en general en
contextos que nada tienen que ver con las ideas o la ciencia. En realidad, lo que suele llamarse teoría del
conocimiento más bien debería llamarse teoría del saber.(…)
Semánticamente, la mayor parte de las veces usamos el verbo "conocer" para indicar una cierta experiencia o
familiaridad del sujeto con el objeto al que se refiere la frase nominal. Es el uso de "conocer" que corresponde al
connaître francés, al know (something) inglés y al kennen alemán.
6
El coneixement
La frase nominal que sigue a "conocer" puede referirse a un humán, como en los siguientes ejemplos:
(1) La maestra conoce perfectamente a sus alumnos. Cuanto más lo conozco, menos me fío de él. ¡Que te conozco,
pillín! ¡Cómo no voy a conocer a Luisa, si llevo tres años viviendo con ella!
(…)
Un significado algo distinto, pero estrechamente relacionado con el anterior, se manifiesta en las siguientes
oraciones:
(5) Conocí a Manrique en enero de 1972. Me gustaría conocer a tu hermana. Esta cena te ofrece la oportunidad de
conocer al famoso escritor.
Aquí, "conocer" no significa poseer una familiaridad como resultado de contactos pasados, sino iniciar los
contactos. (…) Todos los usos de "conocer" de los que hemos hablado hasta ahora reflejan un significado de
"conocer" que no tiene directamente nada que ver con ninguno de los significados de "saber". De hecho, la
distinción entre saber y conocer es muy clara en castellano, como lo es en francés (entre savoir y connaître), en
alemán (entre wissen y kennen), etc. Sólo en inglés, debido a que esa lengua sólo dispone de un único verbo -to
know- para expresar un montón de significados distintos, que incluyen los de "saber" y "conocer", puede haber
alguna dificultad en distinguir entre lo que B. Russell llamó knowledge of truths, saber, y knowledge of things,
conocer. Y sólo los (malos) traductores del inglés son capaces de importar esa dificultad del inglés al castellano,
donde no existe.
Sin embargo, hay un uso secundario del verbo "conocer", que sí tiene que ver con algún tipo de saber. Se trata del
uso que se manifiesta en oraciones como éstas:
(6) Conozco tu número de teléfono. Parece que no conoces las reglas del juego. Todo astrónomo conoce la ley de
Hubble. ¿Conoces mi dirección?
Este uso de "conocer" no tiene nada que ver con los demás. Aquí "conocer" no indica ningún tipo de familiaridad,
contacto o experiencia de algo, sino posesión de información, saber. (…)
Hay un uso raro de "conocer", finalmente, fijado en la expresión "se conoce que"
que aparece en oraciones como:
(7) No ha venido, se conoce que está enfermo. Juan ha comprado un coche muy
caro, se conoce que tiene mucho dinero. Ya no me hablas, se conoce que estás
enfadado conmigo.
Aquí se usa la expresión "se conoce que" para expresar una cierta inferencia
probable del hecho aludido en segundo lugar a partir del descrito en primer lugar.
"Se conoce que" significa lo mismo que "se nota que" o "buena señal de que".
Juan ha comprado un coche muy caro, buena señal de que tiene mucho dinero. Se
nota que estás enfadado conmigo, puesto que no me hablas. M. Heidegger: 1889-1976
De ahora en adelante, usaremos el verbo "conocer" con su significado primario,
según el cual conocer algo o a alguien equivale a tener con ese algo o alguien una familiaridad obtenida a través
de la experiencia directa o el contacto". (Jesús MOSTERIN. Racionalidad y acción humana", 1987.)
EXERCICI
Digues quines són les característiques que ha de complir un enunciat perquè puguem parlar de creença i
les que ha de complir un enunciat perquè puguem parlar de saber.
7
El coneixement
Hi hauria un altre grau de coneixement, l’opinió.
L’opinió és un estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en té seguretat.
Des del punt de vista objectiu, no troba cap justificació que pugui comunicar als altres de manera que hagin
d’acceptar-la. Una justificació és objectivament vàlida quan ha d’acceptar-la qualsevol ésser racional que
l’examini.
Des del punt de vista subjectiu, no gosa afirmar que n’està convençut, per això s’acostuma a expressar dient
“opino que” i “no estic convençut que”.
3.2.1. Les formes de saber.
El saber és, doncs, una aprehensió de la realitat per mitjà de la qual la realitat queda fixada en un subjecte,
expressada, transmesa a altres subjectes, sistematitzada i incorporada a una tradició.
Els sabers poden classificar-se de diferents maneres segons ens centrem en l’objecte del saber, en l’estructura
interna, en les formes d’experiència que els generen, etc. Simplificant les coses, podem distingir les següents
formes de saber, de copsar la realitat, d’entendre-la:
Saber ordinari o comú. Es funda en l’experiència de la vida quotidiana. Per exemple, quan un
artesà que treballa el metall sap que el ferro és més dur que el plom té, sens dubte, un coneixement,
encara que no sàpiga explicar per què els fets són d’aquesta manera. Aquest saber no té pretensió de
ser sistemàtic i acostuma a estar mesclat amb tot tipus de prejudicis.
Saber científic. Aquest sí busca la sistematització i l’explicació del per què els fets són d’aquesta
manera. Dit això, no hi ha diferència amb el saber filosòfic. Allò que el va diferenciar va ser
l’experiència entesa com a experimentació i l’aplicació de les matemàtiques a l’estudi de la realitat.
Aquests dos elements configuren la metodologia científica, que és una forma d’aprehendre la
realitat interessada a formular hipòtesis, lleis, que es poden acceptar o rebutjar empíricament.
Saber tècnic. Consisteix en saber com fer certes activitats. I, igual que la ciència, persegueix el
control i el domini del món
Saber artístic. Està més vinculat amb la narració que amb l’explicació. La literatura, el cine, la
poesia, les arts plàstiques... narren, cadascuna a la seva manera, l’experiència de la vida. Són formes
de conèixer la realitat. A més, totes les arts requereixen un saber fer per produir aquests objectes
artístics tan especials.
Saber religiós. Es tracta del saber sobre allò sagrat o allò diví. Exemples d’aquest saber són bona
part de les creences religioses i manifestacions místiques, fruit d’una vivència interna i compartida
de la vida de la fe, que es coneix amb el nom d’experiència religiosa.
Saber filosòfic. Preguntar-se pel saber filosòfic és, d’entrada, formular una pregunta filosòfica. Cada
sistema filosòfic pot valdre com una resposta. I
totes poden considerar-se com el conjunt de
perspectives des de les quals els pensadors han
mirat d’aprehendre la realitat i han desenvolupat
aquest saber. L’experiència filosòfica s’adquireix
pensant. Filosofar és pensar, però no de qualsevol
manera, sinó utilitzant la raó per argumentar de
manera crítica i rigorosa, amb la finalitat
d’entendre l’estructura fonamental de la
realitat i de la pròpia raó.
8
El coneixement
3.3. EL CONEIXEMENT: PREGUNTES I RESPOSTES.
3.3.1. Introducció
Objecte: tot allò que és susceptible d’ésser conegut.
I. Kant (1724-1804; Königsberg) va escriure: També es pot definir com allò que és posat al
davant; per tant, ha de ser transcendent al subjecte.
"Crítica de la Raó Pura"----------Què puc conèixer?
"Crítica de la Raó Pràctica”------Què he de fer?
"Crítica del Judici”-----------------Què puc esperar?
Al darrera, "què és l'home?". Per tant, l'home és el punt final de tot el nostre anàlisi.
El problema del coneixement.

Comprendre, saber què és l'home, és la tasca fonamental de totes les disciplines que volen conèixer. Cada una
d'elles intenta respondre adequant-se al seu marc conceptual i estructural; és a dir, seguint les seves regles, els seus
mètodes,... Aquestes disciplines són: la ciència, la filosofia, la religió.
Un problema se'ns planteja: si el que volem és conèixer què és l'home i, per arribar-hi ens cal respondre primer a la
qüestió "què puc conèixer?", aleshores ens serà necessari establir què és això del coneixement i fins on arriba el seu
abast, i quin és el seu origen.
Què és conèixer?
• Conèixer és el que té lloc quan un subjecte aprehèn un objecte.
• El conèixer implica una intencionalitat: tot coneixement és coneixement d'un objecte. Conèixer és un acte
intencional en el sentit de sortir a fora, de dirigir-se a un objecte.
• El conèixer és també una activitat, no una pura receptivitat: el subjecte construeix l'objecte.
Factors que determinen el coneixement.

Si l'home és el punt final del coneixement, paradoxalment també és el punt inicial, doncs qui té la capacitat de
conèixer és l'home. Aquest, en el procés del coneixement no es troba sol, aïllat del món, sinó que està determinat per
tota una sèrie de factors. Aquests factors, aleshores, també determinaran el coneixement que l'home pugui assolir.
Quins són aquests factors:

a) Biològics: l'home té una estructura cerebral concreta que el permet pensar. I un cos amb el què sentim.
Algú defensa la idea d'un innatisme.
b) Lingüístics: coneixem i pensem mitjançant paraules. Sense el llenguatge, el pensament no arriba a
desenvolupar-se.
c) Socials: tot individu que vol conèixer es troba situat en un marc social concret i determinat, amb unes
estructures ja creades, i, alhora, troba en aquesta estructura uns models de pensament i conducta
preformats, i amb els quals treballa i coneix.
d) Individuals: segons Ortega y Gasset: "Jo soc jo i les meves circumstàncies". La "visió" que jo tingui, el
meu coneixement, és meu i no de cap altre home: relativisme.
e) Necessitats i interessos: l'activitat cognoscitiva és selectiva, requereix atenció, i aquesta està vinculada a
l'interès. Segons Habermas: hi ha interessos cognoscitius: pràctic (ens permet actuar), tècnic (dominar) i
emancipador (alliberar-nos), que es manifesten en les diverses ciències.
f) Irracionals:
• Pascal: cor. Transcendent: que està més enllà, que
• Bergson: intuïció. traspassa uns límits.
• Scheler: sentiment. Trancendental: bàsic, fonamental.
g) Ideològics.
3.3.2. L’home desitja, per naturalesa, saber: "Tots els humans desitgen, per naturalesa, saber. Un senyal d'això és
la nostra estimació dels sentits; ja que a més de per la seva utilitat els estimem per ells mateixos, i, més que cap
altre, el sentit de la vista. No tan sols de cara a l'acció, sinó fins i tot quan no anem a actuar, generalment preferim
la vista a tots els altres sentits. La raó d'això és que de tots els sentits la vista ens ajuda millor a conèixer les coses, i
ens mostra moltes distincions.
9
El coneixement
Els animals neixen per naturalesa amb la capacitat de sensació, i a partir d'aquesta alguns desenvolupen memòria,
mentre que d'altres no. I a causa d'això, els primers són més intel·ligents i capaços d'aprendre que els que no són
capaços de recordar. Els que no poden sentir sorolls (com ara les abelles i d'altres classes d'animals semblants)
són intel·ligents, però no poden aprendre. Tan sols són capaços d'aprendre aquells que tenen aquest sentit a més de
la memòria.
Altres animals viuen per impressions i records, i tenen poca experiència. En canvi el gènere dels humans viu també
per l'art i el raonament. A partir de la memòria els ve l'experiència als humans, perquè els molts records de la
mateixa acció produeix l'efecte d'una sola experiència. L'experiència sembla molt semblant a la ciència i a l'art,
però en realitat és a través de l'experiència que els humans adquireixen l'art i la ciència". (ARISTÒTIL. Metafísica
I, 980a-981a)
3.3.3. Què coneixem quan coneixem?: "Es poden conèixer, amb diversos graus d'adequació, les realitats de què es
parli, però conèixer-les equival a la vegada a organitzar-les, classificar-les, explicar-les, interpretar-les,
relacionar-les, etc.. Les formes d'organització, explicació, etc., no es troben "en les realitats mateixes", com si
fossin propietats seves. Pot haver-hi, en tot cas, diverses formes d'organització -classificació, explicació,
interpretació, etc. Però si les realitats no tinguessin tal o quals propietats o no es trobessin disposades en tals o
quals estructures i dins de tals o quals trames de relacions, no podrien ni tan sols organitzar-se i, per tant,
conèixer-se. Conèixer és conèixer quelcom, bé o malament, més o menys completament i més o menys
adequadament. El coneixement té el seu fonament en la cosa coneguda, o cognoscible.
En la mesura en què un ser orgànic, des dels més simples als més complexos, s'adapta al món i reacciona davant
d'ell, "coneix" el món". (Josep FERRATER MORA. De la matèria a la raó, 1979.)
3.3.4. Conèixer implica comprendre: "El problema de la comprensión humana es doble: El hombre conoce y
también es consciente de que conoce. Adquirimos, poseemos y usamos nuestro conocimiento; pero, al mismo
tiempo, somos conscientes de nuestras actividades como conocedores. En consecuencia, la comprensión humana se
ha desarrollado históricamente por dos caminos complementarios: ha crecido, pero a la par se ha profundizado,
haciéndose al mismo tiempo más vasta y más reflexiva. Al mirar hacia "fuera de nosotros mismos" y dominar los
problemas que nos plantea el mundo en que vivimos, hemos ampliado nuestra comprensión; al mirar "hacia
adentro" y considerar cómo llegamos a dominar esos problemas, la hemos profundizado. Y a lo largo de la historia
del pensamiento, esas actividades gemelas han marchado constantemente a la par.(...)
¿Qué clase de cosas conocemos? ¿Qué tipos de certeza puede tener nuestro conocimiento? ¿Cómo adquirimos ese
conocimiento, o en términos de qué conceptos se lo estructura? ¿Y qué papel desempeñan en este proceso los
elementos de juicio de nuestros sentidos?
¿En qué medida derivan nuestros conceptos -aun los más básicos- de la experiencia sensorial? ¿Deben nuestras
pretensiones de conocimiento estar respaldadas, en todo aspecto particular, por la experiencia sensorial? ¿O más
bien nuestros conceptos y categorías predeterminan nuestra capacidad de percibir y reconocer? ¿Ven el mundo de
manera diferente las personas con diferentes conceptos o lenguas?
10
El coneixement
De uno u otro modo, ¿cómo podemos comparar los méritos de conceptos rivales? ¿Y cómo, a su vez, pueden
justificarse y evaluarse nuestras pretensiones de conocimiento, moral o matemático, científico o práctico?"
(TOULMIN, S. La comprensión humana, 1977, Pág.17-23.)
3.3.5 El coneixement com oposat a l'instint: "La voluntad, el deseo de vivir, es tan fuerte en el animal como en el
hombre. En el hombre es mayor la comprensión. A más comprender, corresponde menos desear. Esto es lógico, y
además se comprueba en la realidad. La apetencia por conocer se despierta en los individuos que aparecen al final
de una evolución, cuando el instinto de vivir languidece. El hombre, cuya necesidad es conocer, es como una
mariposa que rompe la crisálida para morir. El individuo sano, vivo, fuerte, no ve las cosas como son, porque no le
conviene. Está dentro de una alucinación. Don Quijote, a quien Cervantes quiso dar un sentido negativo, es un
símbolo de la afirmación de la vida. Don Quijote vive más que todas las personas cuerdas que le rodean, vive más y
con más intensidad que los otros. El individuo o el pueblo que quiere vivir se envuelven en nubes como los antiguos
dioses cuando se aparecían a los mortales. El instinto vital necesita de la ficción para afirmarse. La ciencia
entonces, el instinto de crítica, el instinto de averiguación, debe encontrar una verdad: la cantidad de mentira que
se necesita para la vida". (Pío BAROJA. El árbol de la ciencia.)
3.4. ORIGEN DEL CONEIXEMENT: POSSIBILITAT I LÍMITS.
3.4.1. Introducció
Origen del coneixement.
Quin és l'origen del nostre coneixement? D'on procedeixen les nostres

representacions mentals, ja siguin sensibles -objectes percebuts a través dels
sentits- o intel·lectuals -objectes no perceptibles: justícia, bé-?
a) Empirisme:
• Hume, Berkeley, Locke.
• Totes les nostres idees tenen el seu origen a l'experiència. Percepció: aprehensió de la
• Al veure una cosa ----- impressió ----- idea. realitat mitjançant els sentits.
• Les idees innates no existeixen.
b) Racionalisme:
• Descartes –“Penso, aleshores existeixo”-, Spinoza, Leibniz.
• Per Descartes hi ha tres tipus d’idees: 1) adventícies, em venen de fora; 2) factícies, les construeixo jo;
i 3) innates, es troben a la ment al moment de néixer i , per tant, no procedeixen de l'experiència.
• Els sentits ens poden enganyar.
• Un coneixement serà vertader si procedeix de la raó (entesa, de moment, com a facultat). La raó porta
en sí mateixa els gèrmens del coneixement.
c) Platonisme:
• Conèixer és recordar: rememoració.
11
El coneixement
d) Apriorisme:
• Kant.
• Tot coneixement comença (no vol dir origen, principi, sinó fonament) a l'experiència, però no tot el
coneixement prové de l'experiència. Això que no prové és l'apriori del coneixement, les categories de
l'enteniment. No són, aquestes categories, idees innates, sinó calaixos, estructures buides que hem
d'omplir amb les dades de l'experiència. Exemple de l'ordinador: introdueixo dades (el que prové de
l'experiència) en una màquina amb un programa donat (categories) i surt un resultat (objecte conegut).
Idea particular: idea que fa referència a un sol Idea general: idea extreta de totes les idees
aspecto d’un sol objecte. particulars que fan referència a un mateix objecte.
Límits del coneixement.
a) Empirisme:
• Només coneixem el que podem percebre.
• Així, no hi ha idees generals, només podem conèixer idees particulars. En tot cas, només hi ha
paraules generals = nominalisme (Ockham). Jo puc conèixer a en "Joan", però no a l’home".
b) Racionalisme:
• Si fem servir bé la raó, ho podem conèixer tot. (¿També el no-res?).
• Hi ha idees generals, les quals són la veritable essència de les coses. Existeix la idea "home" i no
només com una paraula.
c) Intel·lectualisme:
• Aristòtil; Sòcrates.
• Primera premissa: a partir dels coneixements empírics podem descobrir -a través de l'abstracció-
l'essència comuna als individus de la mateixa espècie.
• Segona premissa: a través del raonament podem descobrir les causes d'allò que coneixem.
• Conclusió: es parteix de l'experiència i, a través dels raonaments, podem conèixer-ho tot.
• No hi ha idees innates.
3.4.2. Un enfoc racionalista: "Així, puix que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi ha
res que sigui tal com ens ho fan imaginar; i puix que hi ha homes que s'equivoquen en raonar, fins de les matèries
més simples de la geometria, i hi fan paralogismes, vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me com
qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per demostratives; i en fi,
considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden venir també quan dormim, sense que n’hi
hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre de fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el
meu esperit no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir que,
mentre volia pensar que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant
que aquesta veritat "jo penso, doncs jo sóc", era tan ferma i segura que les suposicions més extravagants dels
escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer
principi de la filosofia que cercava". (René DESCARTES. Discurs del mètode, quarta part, 1637.)
12
El coneixement
3.4.3. Un enfoc empirista: "Tothom admetrà de bon grat que hi ha una considerable diferència entre les
percepcions de la ment, quan un home sent el mal d'una calor excessiva o el benestar d'una temperatura moderada,
i quan després torna a recordar aquesta sensació o l'anticipa per mitjà de la seva imaginació. Aquestes facultats
poden imitar o copiar les percepcions dels sentits, però mai poden arribar a assolir del tot la força i la vivor de
l'experiència o sentiment original. El màxim que en podem dir, fins i tot quan operen amb el més gran vigor, és que
representen llur objecte d'una forma tan viva que quasi podríem dir que el sentim o el veiem; tanmateix, tret que la
malaltia o la follia desgavellin la ment, mai no poden atènyer un tal grau de vigor que facin aquestes percepcions
completament indistingibles. Tots els colors de la poesia, per molt que siguin esplèndids, no poden pas pintar
objectes naturals de tal manera que facin que la descripció sigui presa per un paisatge real. El pensament més viu
encara és inferior a la sensació més esmorteïda. (...) Per això, podem ara dividir totes les percepcions de la ment en
dos tipus o classes, distingibles per llurs diferents graus de força i vivor. Hom anomena comunament pensaments o
idees a la menys forta i viva. L'altra espècie necessita un nom en el nostre idioma, i en molts d'altres; suposo
perquè no cal per a res -sinó per als propòsits filosòfics- classificar-los sota un terme o un vocable generals.
Deixem-nos, doncs, una mica de llibertat, i qualifiquem-los d'impressions, emprant aquesta paraula en un sentit un
xic diferent a l'usual. Amb el terme impressió, llavors, entenc totes les nostres percepcions més vives, quan
escoltem, o veiem, o sentim, o estimem, o odiem, o desitgem, o ens delim. I hom distingeix les idees de les
impressions, en què aquelles són percepcions menys vives entre les que som conscients, quan reflexionem sobre
alguna de les sensacions o moviments esmentats més amunt. (...)
En poques paraules, tots els materials provenen o de les sensacions exteriors o de les interiors: llur mescla i
combinació pertanyen a la ment i al desig. O, per tal d'expressar-me en llenguatge filosòfic, totes les nostres idees o
percepcions més febles són còpies de les nostres impressions o percepcions més vives". (David HUME.
Investigació sobre l'enteniment humà, Secció II, n.11-13, 1758.)
3.4.4. Un enfoc criticista: "No hay duda alguna de que todo nuestro conocimiento comienza con la experiencia.
Pues ¿cómo podría ser despertada a actuar la facultad de conocer sino mediante objetos que afectan a nuestros
sentidos y que ora producen por sí mismos representaciones, ora ponen en movimiento la capacidad del
entendimiento para comparar estas representaciones, para enlazarlas o separarlas y para elaborar de este modo la
materia bruta de las impresiones sensibles con vistas a un conocimiento de los objetos denominado experiencia?
(...)
Pero, aunque todo nuestro conocimiento empiece con la experiencia, no por eso procede todo él de la experiencia.
En efecto, podría ocurrir que nuestro mismo conocimiento empírico fuera una composición de lo que recibimos
mediante las impresiones y de lo que nuestra propia facultad de conocer produce (simplemente motivada por las
impresiones) a partir de sí misma. (...)
Tal conocimiento se llama a priori y se distingue del empírico, que tiene fuentes a posteriori, es decir, en la
experiencia". (Immanuel KANT. Crítica de la razón pura, Introducció, I, 1787.)
3.4.5. Ingredients objectius i subjectius del coneixement:"Tots hem pogut comprovar algun cop que és el que ja
buscàvem allò que ens ha impedit de trobar; de la mateixa manera que era el que ja sabíem el que no ens deixava
veure; o el que escoltàvem el que no ens permetia d'oir. Com hem comprovat també tot sovint que és el raonament
que ja hem endegat el que fa d'obstacle per trobar la solució, o que és encara el que ja sabem fer el que ens
13
El coneixement
impedeix d'aprendre o de millorar. Aquí podríem, doncs, invertir la dita popular i dir que "allò que és bo és enemic
d'allò que és millor", ja que és la nostra competència relativa el que ens impedeix sovint assolir una eficàcia
superior. (...)
Comencem, doncs, per veure què vol dir això que és el que busquem o el que
Consciència: “cum + scientia” = anb esperem que tot sovint no ens deixa veure. A qualsevol dels que m'escolteu us
coneixement. Coneixement immediat i
directe que cadascú té de la seva pròpia haurà passat de buscar sobre una taula desordenada unes tisores o unes
vida, existencia, condició, operacions ulleres i no veure-les tot i passar-hi un i altre cop els ulls per sobre. Per què
mentals, actes,…
no les vèieu? Si reflexioneu un cop les haureu trobades, us adonareu que no
les vèieu, tot i que eren allí, perquè buscàveu unes tisores o unes ulleres
"obertes", i, pel fet de ser tancades, no corresponia l'esquema que dúieu al cap amb la sensació que us arribava als
ulls. Com que teníeu ja una imatge del que cercàveu, heu passat la vista sobre els objectes, però no els heu "vist". I
no els heu "vist" perquè ja els "vèieu" dins de vosaltres; perquè en teníeu ja una idea tan precisa que, en no casar
exactament amb l'estímul visual, literalment us ha "passat per l'ull".
De vegades aquesta expectativa arriba a ser tan poderosa que ella mateixa transforma i fa a la seva mida l'objecte
conegut. De segur que més d'una vegada us haureu trobat amb una persona de la qual abans us havien dit: aquest
noi és un homosexual, o un trepa, o un típic madrileny, o el que sigui. Al cap d'un temps de tractar-la haureu
descobert sens dubte que es tracta d'una personalitat complexa i matisada com totes, i no simplement un adjectiu.
Però si penseu llavors en la primera impressió que en tinguéreu,
segurament recordareu que estava molt dominada o configurada per la
imatge que us n'havien donat, i que va ser precisament contra aquesta
imatge que l'arribàreu a conèixer.
El que imaginem d'una cosa, doncs, el que d'antuvi sabem d'una persona, és
sovint allò que interfereix en el seu coneixement efectiu. O potser
simplement sigui el que "diuen", allò que sentim a dir, el que configura i
deforma la visió del que tenim davant dels ulls". (Xavier RUBERT DE
VENTÓS. Per què filosofia?, 1983)
3.5. VERITAT I CERTESA. EL LLENGUATGE I EL

“Aletheia”: “negació de l’oblit”; descobriment de la
CONEIXEMENT. forma del que és vertaderament, però que es troba
ocult pel vel de l’aparença, de la il·lusió.
3.5.1. Introducció.
Si anem coneixent, hauríem de poder tenir la certesa que allò que coneixem és veritat. I aquí ens trobem amb el
problema: què és la veritat? Com podem identificar alguna cosa com a vertadera?
Etimologia del concepte “veritat”.
• Considerarem la veritat com idèntica a la realitat=allò que és sempre.

• A Aristòtil serà l'enteniment qui ha de "revelar" el que són les coses. Dirà: "Dir del que és què és i del que
no és què no és és la veritat".
• A partir de l'escolàstica (segle XIV) la veritat és la conformitat de la cosa amb la ment; "adequatio rei et
intellectus": adequació de la ment amb la cosa.
Aquesta definició comporta: a) que la representació mental no sigui una còpia, és suficient amb una
relació de correspondència. P.e., al dir "el cel és blau" no cal que el blau que jo veig i atribueixo al cel
sigui tal com jo el percebo; només cal que hi hagi al cel alguna cosa que correspongui a "blau"; i b) com
estar segur de l'adequació (doncs una cosa és la realitat tal com ella és i una altra cosa com jo la conec)?
Degut a a) i b) hem d'establir algun criteri per considerar un coneixement com a vertader.
14
El coneixement
3.5.1.1. Què és la veritat?: "Atès que les creences errònies són afirmades sovint amb la mateixa energia que les
vertaderes, resulta un problema difícil el de saber com distingir-les de les creences vertaderes. ¿Com sabrem, en un
cas determinat, que la nostra creença no és errònia? És un problema de la major dificultat, al qual no es possible
respondre de forma completament satisfactòria. Però hi ha una qüestió prèvia una mica menys difícil, que és la
següent: ¿Què entenem per vertader i fals? (...).
La veritat i la falsedat són propietats de les creences i de les afirmacions; per tant, un món de pura matèria, ja que
no contindria creences ni afirmacions, no contindria tampoc veritat ni falsedat. (...)
La veritat consisteix en una certa forma de correspondència entre la creença i el fet. (...).(Bertrand RUSSELL. Els
problemes de la filosofia, 1970).
3.5.2. Criteris per considerar alguna cosa com a vertadera.
a. Coherència:
• És veritable aquell enunciat que no està en contradicció amb el conjunt
d'enunciats del sistema, ja acceptats com a fiables (cas de la física).
• Aquell que deriva directament de principis donats.
b. Evidència:
• Acostumem a considerar evident allò que confirma els nostres interessos o
els nostres prejudicis.
• Tindrem una evidència quan estiguem en possessió d'un saber cert,
indubtable i no sotmès a revisions. Així, l’evidència té un aspecte subjectiu.
c. Consens Universal:
• Aristòtil; estoics; Habermas.
• En el sentit que hi ha nocions comunes a tots els homes, nocions de les què
diem que són vertaderes. Així, la veritat és objectiva: és veritat o fals per a tothom.
d. L'èxit de l'acció:
• Pierce; James; Utilitaristes; Pragmatistes.
• Aquest criteri està posat per explicar l'actitud d'una sèrie de pensadors que
veuen la veritat d'una cosa en la seva funció pràctica, en la seva utilitat.
• Adequar-se amb la realitat vol dir controlar la realitat el màxim possible.
• Marx: saber si una cosa és o no veritat s'ha de provar a la praxis.
• Unamuno: "la vida és el criteri de veritat".
En ocasions, amb el e. La tradició:
nostre pensament no • Es pren com a vertader allò que al llarg del temps s’ha acceptat com a cert i
tenim prou per copsar gaudeix d’un suport popular o institucional.
la veritat. f. La correspondència entre el pensament i la realitat:
• El que pensem serà cert si quan ho comprovem coincideix amb la realitat

empírica.
• El criteri consisteix a establir l’adequació o la correspondència entre el que
es diu i el que és.
• La comprovació experimental és una forma de buscar aquesta adequació.
3.5.3. La certesa.
La proposició "tot triangle té tres angles" és una proposició evident doncs apareix de manera clara i distinta a la
nostra ment. Això fa que la ment afirmi amb tota seguretat aquesta proposició; seguretat que rep el nom de certesa.
15
El coneixement
La proposició "tot triangle té tres angles":

a. Apareix com evident Certesa: estat de l’esperit o de la ment que
b. Podem afirmar-ho amb certesa. està en possessió de la veritat, amb
exclusió de l’error i del dubte.
3.5.3.1. La Certesa: "La certeza no es algo que tengan las ideas; es algo que tengo yo, cuando estoy absolutamente
seguro de ellas. Hay un uso de "cierto" equivalente a "verdad" y aplicable a ideas. Así usamos el adjetivo "cierto"
cuando decimos que es cierto que j (donde j es una idea), como en "es cierto que las abejas producen miel" o en "la
noticia resultó ser cierta". Pero en este uso el adjetivo "cierto" significa algo (objetivo) distinto e incluso opuesto a
lo que significa el sustantivo "certeza", que se refiere a un sentimiento (subjetivo) que nosotros podemos tener o no
tener.
Si considero una idea, puedo sentir diversos grados de confianza en ella. Si la confianza es muy grande, total,
hablamos de certeza.
La certeza -a diferencia de la necesidad o la verdad, que son propiedades que una idea puede tener o de las que
puede carecer- no es algo que la idea tenga o no por sí misma, sino algo que yo tengo o siento respecto a ella".
(Jesús MOSTERÍN. Racionalidad y acción humana, 1978, Pág. 132).
3.5.4. Consideracions pel que fa a l'assoliment de la veritat.
A. Relativisme:
• Posició clàssica dels sofistes: pensadors del segle V aC.a la Grècia clàssica, que es caracteritzaven per
ensenyar la manera d’aconseguir l’èxit a la polis, amb l’eina de la retòrica.
• Protàgoras: "L'home és la mesura (en el sentit que és ell qui posa els límits) de totes les coses"; no té sentit
parlar de què són les coses, sinó del que semblen a cadascú. Per tant, la veritat amb majúscula no existeix.
• Gorgias: Retòrica: art de convèncer als altres
1. Res és. mitjançant la paraula.
2. Si alguna cosa és, no la podem conèixer.
3. Si alguna cosa la podem conèixer, no la podem comunicar.
• El plantejament de Gorgias s'anomena "nihilisme": negació absoluta de tot.
• Així, amb el relativisme es dóna un rebuig de tota veritat absoluta. S’estableix una separació entre el
llenguatge i la realitat, una cosa és el què es diu i una altra ben diferent el que és. De tal manera que la
validesa d'un judici depèn de les condicions o circumstàncies en què és enunciat.
3.5.4.1. El relativisme: "Protàgoras:Jo sostinc que la veritat és tal com ja he escrit: cadascun de nosaltres és
"mesura de les coses que són i de les que no". Cert, de mil maneres un hom es diferencia d'un altre, i és per això
que unes coses són i apareixen d'una manera a un i d'una manera a un altre. Lluny de mi que jo negui la saviesa o
l'home savi. Ara bé, denomino savi aquell que, canviant algú de nosaltres a qui certes coses apareixen i són
dolentes, aconsegueixi que aquestes mateixes coses apareguin i siguin bones.
(...)
Els experts i bons retòrics fan que a les ciutats semblin justes les coses útils en comptes de les que no tenen valor.
Puix que allò que sembla just i beneficiós a cada ciutat, així és per a ella mentre així ho estimi.
(...)
Anàlogament, el sofista, que té la capacitat de formar els deixebles en aquest sentit, és un expert i és mereixedor de
molt diner per part dels qui han rebut la seva instrucció. I és així que n'hi ha que són més experts que d'altres, sense
que ningú no tingui opinions falses". (PLATÓ. Teetet)
16
El coneixement
3.5.4.2. La resposta al relativisme: "[Segons el criteri de Protàgoras] si totes les coses de les que es té una opinió,
si totes les coses que semblen, són vertaderes, cal que totes les coses siguin alhora vertaderes i falses, atès que la
majoria dels humans mantenen opinions contràries entre sí i creuen que els que no opinen igual que ells mateixos
s'equivoquen. De manera que resulta inevitable que una mateixa cosa sigui i no sigui. I, si és així, cal que totes les
coses sobre les que es té una opinió, siguin vertaderes. En efecte, els que menteixen o s'erren i els que diuen la
veritat tenen opinions contràries. Per tant, si les coses que existeixen són com hem dit, tots diuen la veritat."
(ARISTÒTIL Metafísica IV, 5).
B. Escepticisme:
• Pirrò d'Élide; Montaige; Hume.
• És impossible obtenir coneixements fiables.
• Afirma que no és possible arribar a cap veritat. Això ens porta a la paradoxa que també serà fals el que
acabem de dir. Així, l'escepticisme absolut no és possible.
• Hem de dir que no hi ha cap criteri vàlid per afirmar si una cosa és o no vertadera, cosa que ens porta al
silenci absolut. Tal com deia Pirrò, hem de practicar l'"epojé", o abstenció de tot judici.
3.5.4.2. L'escepticisme: "Hi ha una classe d'escepticisme, anterior a tot estudi i filosofia, que inculquen Descartes i
altres, com a primer pal en les rodes de l'error i el judici precipitat. Recomana un dubte universal, no solament de
totes les nostres antigues opinions i principis, sinó també de les nostres mateixes facultats, la veracitat de les quals,
diuen, hem de garantir mitjançant un seguit de raonaments deduïts d'algun principi originari que no pot ésser ni
fals ni enganyador. No existeix, però, un tal principi originari amb una prerrogativa sobre els altres, els quals són
evidents per ells mateixos i convincents; i si existís, no podríem anar més enllà sinó amb l'ajut d'aquestes mateixes
facultats, que hom suposa que no són ja de gaire confiança. El dubte cartesià, doncs, si alguna criatura humana el
pot assolir (i, evidentment, no pot pas), seria de totes passades incurable, i cap argument no podria dur-nos mai a
un estat de seguretat i convicció sobre qualsevol tema. (...)
Hi ha una altra classe d'escepticisme, consegüent a la ciència i a la investigació, quan hom suposa que els homes
han descobert o la condició enterament enganyosa de llurs facultats mentals, o llur manca de competència per a
assolir alguna resolució clara en aquells interessants temes que habitualment conrea. Fins i tot una certa classe de
filòsofs discuteix els nostres propis sentits, i sotmet al mateix dubte les màximes de la vida corrent, i els principis
més profunds o les conclusions de la metafísica i la teologia. (...)
Sembla evident que un instint o predisposició naturals porten els homes a confiar en llurs sentits, i que, sense cap
raonament o, àdhuc, gairebé abans de l'ús de raó, sempre creiem en un univers extern que no depèn de la nostra
percepció, sinó que existiria, baldament nosaltres i tota criatura sensible estiguéssim absents o haguéssim estat
exterminats. (...)
El gran subvertidor del pirronisme o dels principis excessius de l'escepticisme és
l'acció, les ocupacions i els quefers de la vida corrent. Aquests principis poden
prosperar i triomfar a les escoles, on en realitat, és ben difícil, si no impossible, de
refutar-los. Però, tan bon punt ells deixen el recer i a causa de la presència dels
objectes reals que atien les nostres passions i sentiments, s'acaren amb els més
poderosos principis de la nostra natura, s'esvaneixen com el fum i deixen l'escèptic
més decidit en la mateixa condició que els altres mortals. (...)
Hi ha, evidentment, un escepticisme més mitigat o filosofia acadèmica que pot ésser
alhora durador i útil i que, en part, pot ésser resultat d'aquest pirronisme o
T. Hobbes: 1588-1679 escepticisme excessiu, quan el seny i la reflexió corregeixen, en alguna mesura, els
seus dubtes poc precisos. (...) En general, hi ha un grau de dubte, prudència i modèstia
que, en totes les classes d'investigació i decisió, sempre ha d'acompanyar a un bon raonador. (...)
17
El coneixement
Una altra espècie d'escepticisme mitigat (...) és la limitació de les nostres investigacions als temes més ben adaptats
a la poca capacitat de l'enteniment humà. La imaginació de l'home és naturalment sublim, es complau amb tot allò
que és remot i extraordinari, i corre, sense control, cap a les parts més distants de l'espai i el temps, per tal d'evitar
els objectes que el costum ha convertit en massa coneguts. Un judici correcte observa el mètode contrari, i en evitar
les investigacions més allunyades i altes, les confina dins la vida corrent i dins els temes que les baixen a la
pràctica i l'experiència diàries, bo i deixant els temes sublims per a ornament de poetes i oradors o per a les arts
dels clergues i els polítics. (...)
Si convençuts d'aquests principis donem un cop d'ull a les biblioteques, ¿quins estralls caldrà que fem? Si agafem,
per exemple, algun volum de teologia o de metafísica escolàstica, preguntem-nos: ¿és que conté algun raonament
abstracte sobre la quantitat o el nombre? No. ¿És que conté algun raonament empíric sobre els fets i l'existència?
No. Confieu-lo llavors a les flames, car no pot contenir més que sofisteria i il·lusió.”. (David HUME. Investigació
sobre l’enteniment humà, 1758, pàg. 189-205).
C. Dogmatisme (recorda la definició de dogma que donàvem a l’inici del nostre curs):
• Contrari a l'escepticisme.
• Consideren que allò que ells afirmen o creuen és la veritat i no necessiten de fer cap prova.
3.5.4.3. El Doctrinarisme: "Així com els idearis científics són sistemes col·lectius
de creences, així també les doctrines són sistemes col·lectius de creences. La
diferència entre uns i altres es troba precisament en què els primers -els idearis
científics- es troben sotmesos a una constant revisió d'acord al mètode racional,
mentre que les segones -les doctrines- es troben al contrari sotmeses a un esforç
constant de conservació d'acord amb una estratègia que tendeix a la perpetuació
de les creences que les formen. (...)
Una doctrina és un conjunt de dogmes. (...)
Una doctrina està formulada amb l'ajut de conceptes poc precisos i freqüentment amb una intensa càrrega
emocional, els quals es consideren com a definitius i insubstituïbles. (...)
El doctrinari pretén mantenir la doctrina intacta i immutable, tracta d'ignorar o amagar els fets que s'oposen a ella
i de dissimular les seves possibles insuficiències internes. El doctrinari té una actitud apologètica respecte la seva
pròpia doctrina. (...)
El doctrinari formula profecies a terme indefinit, l'incompliment de les quals en un termini limitat de temps no posa
en perill la inalterabilitat de la doctrina. (...)
Tot això no vol dir que les doctrines (siguin aquestes religioses, metafísiques, polítiques, nacionals, etc.) no canviïn
al llarg del temps. Però aquest canvi es produeix a contracor dels doctrinaris, no es troba sotmès a cap estratègia
racional i sovint consisteix en una interpretació progressivament més laxa i imprecisa dels conceptes de la
doctrina, amb la finalitat de resoldre les seves contradiccions internes o el seu conflicte amb els fets a base d'una
hermenèutica progressivament relaxada i arbitrària". (Jesús MOSTERÍN. El concepte de racionalitat).
18
El coneixement
D. Criticisme:
• Kant.
• Podem assolir la veritat, però no conèixer les coses sense més, sense fer cap reflexió i crítica (en el sentit
d'examinar) d'allò que coneix, és a dir, de la raó. Hem d'analitzar les possibilitats i els límits de la raó.
• Es pot conèixer el fenomen.
• No podem conèixer el noumen: Déu (ideal de la raó pura), immortalitat de l’ànima (paral·logismes) i el
món (antinòmies).
E. Pragmatisme:
• Identifica el que és cert amb el que és útil.
F. Perspectivisme:
• José Ortega y Gasset.
• Es pot arribar al coneixement de la realitat, però conjugant diferents perspectives, atès que cada un de
nosaltres i cada generació històrica té la seva pròpia visió de la realitat.
AL·LEGORIA PER LLEGIR I PENSAR.
Cervantes es serveix de la força captivadora de les paradoxes. En la seva obra Don Quijote de la Mancha, capítol LI de
la segona part, narra la presentació a Sancho Panza, quan era governador de l'ínsula Barataria, de la paradoxa del
penjat.
Una paradoxa és un enunciat o una argumentació que porta a dues conclusions mútuament excloents o contradictòries.
Així, és paradoxal l'enunciat "Aquesta oració és falsa". Les paradoxes són enunciats o argumentacions que meravellen
per la seva capacitat de sorprendre, d'anar contra l'opinió general o contra el resultat previsible (paradoxa, del grec
"para" contrari i "doxa" opinió).
- Señor, un caudaloso río dividía dos términos de un mismo. Señorío, y esté vuestra merced atento, porque el caso es
de importancia y algo dificultoso... Digo, pues, que sobre este río estaba una puente, y al cabo de ella, una horca y
una como casa de audiencia, en la cual de ordinario había cuatro jueces que juzgaban la ley que puso el dueño del
río, de la puente y del señorío, que era en esta forma: "Si alguno pasare por esta puente de una parte a otra, ha de
jurar primero adónde y a qué va; y si jurare verdad, déjenle pasar: y si dijere mentira, muera por ello ahorcado en la
horca que allí se muestra, sin remisión alguna". Sabida esta ley y la rigurosa condición de ella, pasaban muchos, y
luego en lo que juraban se echaba de ver que decían verdad, y los jueces los dejaban pasar libremente. Sucedió, pues,
que tomando juramento a un hombre, juró y dijo que para el juramento que hacía, que iba a morir en aquella horca
que allí estaba, y no a otra cosa. Repararon los jueces en el juramento, y dijeron: "Si a este hombre le dejamos pasar
libremente, mintió en su juramento, y, conforme a la ley debe morir; y si le ahorcamos, él juró que iba a morir en
aquella horca, y, habiendo jurado verdad, por la misma ley debe ser libre". Pídese a vuesa merced, señor gobernador,
qué harán los jueces de tal hombre; que aun hasta ahora están dudosos y suspensos, y, habiendo tenido noticia del
agudo y elevado entendimiento de vuestra merced, me enviaron a mí a que suplicase a vuestra merced de su parte
diese su parecer en tan intricado y dudoso caso.
Si l'enunciat Aquesta oració és falsa és vertader, aleshores l'oració és falsa. Si aquest enunciat és fals, aleshores l'oració
és vertadera. En el cas de la paradoxa del penjat, passa el mateix. Un home afirma vinc perquè em pengin, si es
compleix, és a dir, es penja, no s'ha de penjar; si no es compleix, és a dir, no es penja, aleshores s'ha de penjar.
Hi ha paradoxes matemàtiques, lògiques, semàntiques,... Aquesta és semàntica, com l'antiga paradoxa del mentider (El
cretenc Epimènides afirmava que "Tots els cretencs al parlar menteixen").
19
El coneixement
3.6. L'ESTRUCTURA LÒGICA DEL CONEIXEMENT. ARGUMENTACIONS VÀLIDES I

FAL·LÀCIES.
Lògica: ciència formal que tracta dels fonaments del
3.6.1. Introducció:Ús apofàntic del llenguatge. pensar argumentatiu. La lògica no ens ensenya a
pensar, però sí a construir pensaments correctes.
"Ante una pregunta no tiene sentido plantearse el problema de si es

verdadera o falsa (...). Otro tanto cabe decir de una exclamación o de una súplica, por ejemplo. Las preguntas, las
órdenes o las súplicas no tienen valor de verdad. Sí lo tienen, en cambio, y necesariamente, las afirmaciones que
hacemos acerca del mundo.
Al uso del lenguaje cuando lo empleamos para hacer oraciones verdaderas o falsas lo llamamos, desde Aristóteles,
uso apofántico (de ’αποϕασις, declaración, enunciación). “Todo discurso (λογος)” -dice Aristóteles-“es
significativo (...) Pero no todo discurso es apofántico, sino sólo aquel en el que se da el ser verdadero o falso. No se
da esto en todos, pues, por ejemplo, un ruego no es ni verdadero ni falso”". (Alfredo DEAÑO. Introducción a la
lógica formal).
3.6.1.1. Elements bàsics de la teoria lògica: "La teoria lògica contemporània és massa àmplia i tècnica per poder
resumir-la aquí. Però sí que podem repassar almenys una part d'aquesta teoria, a saber, aquella que defineix les
condicions que fan que el pensament sigui lògic. En els paràgrafs següents, tinc intenció de considerar els requisits
(alguns) que el pensament ha de satisfer per a poder ser lògic o raonable...
1. La condició de claredat pot formular-se de la manera següent: és necessari que precisem sempre amb tota
claredat de què parlem o què és el que pensem. Tot i que aquesta exigència pot semblar trivial, molt sovint en la
pràctica no sempre es té en compte. Les transgressions més greus i freqüents d'aquesta regla ocorren quan
pronunciem un enunciat que aparentment afirma una cosa, mentre que, de fet, no afirma res que pugui ser vertader
o fals. Aquests auto-enganys tenen el seu origen, la major part de les vegades, en l'estructura del nostre llenguatge
quotidià, que resulta molt adequat per a obtenir el consens en la majoria d'assumptes necessaris de la vida
quotidiana, però que, quan es fa servir amb objectius teòrics per formular el coneixement i comunicar-lo, molt
sovint resulta no solament inadequat sinó també greument equivocat.
Una breu reflexió ens permetrà veure que hem de distingir bé entre dues de les principals funcions que exercim
amb el llenguatge. Certes expressions del nostre llenguatge afirmen alguna cosa i són, en conseqüència, vertaderes
o falses. Diem que aquestes expressions exerceixen una funció cognitiva i tenen sentit cognitiu. Per altra banda,
altres expressions del llenguatge només manifesten emocions, fantasies, imatges o desigs de qui parla i també, en
les degudes condicions, evoquen emocions, desigs o resolucions en qui escolta. Aquestes expressions manifesten
una funció expressiva del llenguatge, i encara és possible subdividir-les en expressions amb funció imaginativa i
emotiva i funció volitiva. Una mateixa expressió pot exercir aquestes funcions expressives d'una manera
simultània; i sovint passa que un enunciat amb sentit cognitiu també exerceix o conté una o més d'aquelles funcions
expressives. Té, doncs, una importància primària observar que no totes les expressions del nostre llenguatge
posseeixen sentit cognitiu, de manera que ens veiem obligats a distingir entre aquells enunciats que tenen aquesta
funció i aquells la funció dels quals és simplement expressiva.
Aquesta distinció s'oblida amb facilitat pel fet que enunciats que només tenen la funció expressiva de vegades
adopten la forma gramatical pròpia dels enunciats que poden ser vertaders o falsos. Per aquesta raó ens veiem
induïts a creure, molt equivocadament, que aquests enunciats tenen sentit cognitiu. Quan un poeta líric parla de la
melancòlica arbreda o de l'acollidora llum de la Lluna, les seves expressions gramaticals adopten la forma
d'enunciats fàctics. Tanmateix, tothom sap que un poema no ha de ser considerat com una descripció real d'una
arbreda ni de les característiques de la Lluna; tàcitament es dóna per suposat que un poema líric exterioritza
simplement un estat d'ànim, igual com ho pot fer la música...
20
El coneixement
Les conseqüències d'aquesta confusió ara assenyalada són bastant més greus quan ocorren al llarg de discussions
sobre el comportament individual o social. Si dic a algú: “Vine!”, és evident que les meves paraules exerceixen una
funció volitiva i expressen el desig que tinc d'evocar una resposta determinada en la conducta de l'oient. La meva
expressió no és una afirmació, i qualsevol debat sobre la seva veritat o falsedat és evidentment irrellevant. Si
calgués iniciar una discussió teòrica sobre l'enunciat, el debat tindria sentit només si tractés de qüestions tals com
si la persona a qui parlo m'obeirà o no, o quina serà la conseqüència de la seva decisió.
Tot i que la cosa és clara en aquest cas tan senzill, la situació no es capta amb tanta facilitat quan els enunciats que
expressen una ordre posseeixen la forma gramatical d'una afirmació. Exemples freqüents d'això els veiem en la
política, amb conseqüències pràctiques de molta importància. Per
exemple, suposem que, en un determinat país, es pronuncia el credo
següent: “Només hi ha una raça d'homes superiors, a saber, els
hotentots, i només aquesta raça és digna de governar les altres races. Els
que no hi pertanyen són homes inferiors; per això no mereixen tenir drets
civils mentre visquin al nostre país”. Aquesta declaració certament té
l'aparença d'una afirmació. Els que no hi estan d'acord, perquè prenen la
seva forma gramatical en un sentit literal, poden considerar-la com una
genuïna afirmació i proposar, com a conseqüència, una doctrina
directament oposada. Però, de fet, la declaració no té cap sentit cognitiu i
exerceix merament la funció volitiva. Podem adonar-nos de l'autèntica
naturalesa de la doctrina (o, millor, de la pseudo-doctrina) posant la
declaració en la forma imperativa que li pertoca, posant d'aquesta
manera en clar la seva exclusiva funció volitiva. Llavors la llegiríem de la
manera següent: “Membres de la raça dels hotentots! ¡Uniu-vos i lluiteu
per dominar sobre les altres races!. I vosaltres, els qui no sou d'aquesta raça noble, ¡sotmeteu-vos al nostre jou o
marxeu de la nostra terra!”. Ara resulta clar que un credo polític és un imperatiu, respecte del qual no és pertinent
suscitar qüestions de veritat o falsedat. Evidentment, és clar que és possible suscitar qüestions cognitives pertinents
en relació a l'imperatiu expressat. Però es tractarà de qüestions com, per exemple, si l'imperatiu s'ha de dur a la
pràctica, fins a quin punt s'hi ha de dur, i quines poden ser les conseqüències d'obeir-lo o no. (...) Tanmateix, és de
gran importància pràctica, per a entendre la força efectiva de les arengues semblants a la que hem citat, tenir en
compte que adopten la forma d'enganyoses pseudo-afirmacions. Això cal explicar-ho pel fet que moltes persones
responen amb més dificultat a un imperatiu que se'ls dirigeix sense embuts, que no pas a afirmacions disfressades
d'aquesta mena, és a dir, a pseudo-afirmacions, en especial quan van acompanyades d'intenses provocacions
emotives.
2. La condició de la consistència, és a dir, que les nostres idees concordin les unes amb les altres, és la segona
exigència que manifesta el pensament lògic. A la lògica no li competeix decidir si un judici que fem, de contingut
fàctic, és vertader o bé fals; però la lògica té competència per determinar si les nostres afirmacions o suposicions
són consistents entre elles mateixes. També podem dir que és una feina de la lògica fer evident quines són les
conseqüències d'un determinat supòsit, sense que tinguem en compte la seva veritat o falsedat. Perquè la lògica
entesa com a estudi de les conseqüències vàlides s'identifica amb la lògica entesa com a investigació de les
condicions de consistència, i entendre que un enunciat és conseqüència d'un altre és també entendre que l'enunciat
contradictori del primer és incompatible amb el segon. Si, per exemple, parteixo de la base que el ferro no flota en
l'aigua i que la clau de casa és de ferro, la suposició que la clau de casa flotarà en l'aigua és incompatible amb les
meves suposicions de partença. Per evitar contradir les meves premisses haig de suposar que la meva clau
s'enfonsarà. La lògica per ella mateixa no afirma la veritat d'aquesta última suposició; simplement fa explícit allò
que es troba implícitament contingut en les dues premisses prèviament assumides.
Ha de quedar clar, doncs, que les exigències de la lògica són molt més dèbils que les de les ciències empíriques.
Aquestes ens exigeixen que acceptem certes afirmacions i que en rebutgem d'altres, mentre que la lògica no ens
prescriu quines afirmacions sobre fets hem d'acceptar o rebutjar; simplement ens demana que no acceptem i alhora
rebutgem una mateixa afirmació. Aquesta exigència ens la presenta com si diguéssim a nom nostre, recordant-nos
les nostres pròpies finalitats i posant de relleu que, de vegades, acceptar una determinada afirmació contravé certa
resolució presa amb anterioritat...
Aquestes observacions es faran més clares dins el context d'un exemple més concret. Per poder fer un pont,
l'enginyer ha de tenir presents determinades lleis de la naturalesa, formulades en part com a lleis generals de la
mecànica i en part com a lleis específiques dels materials que fa servir. Amb l'ajuda d'aquestes lleis és capaç de
21
El coneixement
calcular si un pont amb una determinada estructura pot suportar un determinat pes. Ara bé, aquestes lleis les
coneix l'enginyer per tot el que sap de ciències empíriques, en particular de física. D'altra banda, les matemàtiques
i la lògica el capaciten per a deduir la resistència del pont a partir de les lleis físiques i de les dades inicials que fan
referència als detalls de l'estructura. L'instrument lògico-matemàtic és així essencial per a tota activitat racional
planificada. I això val no solament a l'hora de construir màquines sinó també a l'hora d'organitzar associacions i
activitats humanes, com per exemple, en el camp de l'economia, per planificar tant les empreses individuals com les
socials a gran escala. Sense aquest instrument, és molt clar que la civilització tal com la coneixem avui dia seria
impossible...". (CARNAP, R. The Nature of Argument, 1980).
EXERCICI: Digues quines són les dues condicions que s’expressen al text i explica en què consisteixen.
3.6.2. Els tres tipus de raonaments.

Proposició o Enunciat: qualsevol tros del llenguatge
del què podem dir si és vertader o fals.
3.6.2.1. El raonament deductiu (de la lògica).
• Consisteix en passar d’allò que és general a allò que és particular.

• És un raonament que permet passar d'unes premisses (proposicions donades) a una conclusió.
• La conclusió és la seva conseqüència lògica.
• Si les premisses són vertaderes, la conclusió ha de ser, necessàriament, vertadera.
• P.e.: Pr.1: Tots els homes són mortals.

Pr.2: Sòcrates és un home.
C: Sòcrates és mortal.
GENERAL
PARTICULAR
3.6.2.2. El raonament inductiu (de la vida quotidiana).
• Consisteix en anar del particular al general.
• Fases:
a) Observació dels fets.
b) Generalitzar les observacions.
c) Deduir conseqüències de les lleis obtingudes.
• Problemes:
a) Els fets no acostumen a estar sols, sinó barrejats.
I. Kant: 1724-1804
b) La generalització no es justifica lògicament.
PARTICULAR
GENERAL
22
El coneixement
• Crítica:
Karl Popper (1902-1994) ha criticat el raonament inductiu i ha afirmat que els enunciats observacionals
depenen de la teoria des de la qual es realitza l’observació i que, des del punt de vista de la lògica formal, no
hi ha cap justificació per passar d’enunciats particulars a enunciats universals. La proposta falsacionista
salva el problema de la inducció perquè no s’obtenen conclusions universals a partir d’enunciats singulars,
sinó que de la falsedat d’enunciats singulars es conclou deductivament la falsedat d’enunciats universals.
Per exemple, si tenim l’enunciat “En el lloc x i en el moment t es va observar un ocell que no era negre”,
aleshores d’això se segueix lògicament que l’enunciat “Tots els ocells són negres” és fals.
El falsacionista mai no dirà que algunes teories són certes apel·lant a l’observació i l’experimentació. En
canvi, sí que dirà que pot demostrar que algunes teories són falses. D’aquesta manera, el coneixement
científic és objectiu, però es considera probable i no cert. Així, la ciència és un procés d’aproximació
progressiva a la veritat, i no un saber verificat, tal com mantenen els inductivistes.
3.6.2.3. El raonament hipotètic-deductiu (de les ciències empíriques).
1. Es parteix d'un fet que o bé contradiu una teoria o aquesta no el pot explicar.
2. S'intenta solucionar el problema inventant una hipòtesi.
3. Es fan deduccions de les conseqüències de la hipòtesi.
4. Es contrasta la hipòtesi (amb tesis ja acceptades) i les seves conseqüències (amb dades empíriques).
5. Si 4) té èxit, aleshores es confirma la hipòtesi i passa a ser teoria.
6. Si 4) no té èxit, aleshores es formula una nova hipòtesi.
3.6.2.3.1. El mètode experimental o hipotètic-deductiu: un cas pràctic i real: "Ignaz Semmelweiss, un físic
d'origen hongarès, realitzà aquests treballs entre el 1844 i el 1848 a l'Hospital General de Viena. Com a Membre
de l'equip mèdic de la Primera Divisió de Maternitat de l'hospital, Semmelweiss se sentia angoixat en veure que
una gran proporció de les dones que havien tingut una criatura en aquella divisió agafaven una sèria i sovint fatal
malaltia coneguda com a febre puerperal o febre de post-part. Al 1844, fins a 260, d'un total de 3157 mares de la
Divisió Primera -un 8.2%- van morir d'aquesta malaltia; al 1845, l'índex de morts era del 6.8%, i al 1846, de
l'11.4%. Aquestes xifres eren en extrem alarmants, perquè al costat, a la Segona Divisió de Maternitat del mateix
hospital, en la que hi havia instal.lades gairebé tantes dones com a la Primera, el percentatge de morts per febre
puerperal era molt més baix: 2.3, 2.0, i 2.7 en els mateixos anys. (...)
Semmelweiss començà per examinar diverses explicacions del fenomen freqüents en l'època; en rebutjà algunes que
es mostraven incompatibles amb fets ben establerts; a d'altres les sotmeté a contrastació.
Una opinió altament acceptada atribuïa les ones de febre puerperal a "influències epidèmiques" que es descrivien
vagament com a "canvis atmosfèrico-còsmico-tel.lúrics", que s'estenien per districtes sencers i produïen la febre
puerperal a dones que havien donat a llum. Però, ¿com -argumentava Semmelweiss- podien aquestes influències
haver infestat durant anys la Divisió Primera i haver respectat la segona? I com podia fer-se compatible aquesta
concepció amb el fet que mentre la febre assolava l'hospital, a penes es produïa cap cas a la ciutat de Viena i els
voltants? Una epidèmia de veritat, com el còlera, no seria tan selectiva. Finalment, Semmelwiss assenyala que
algunes dones internades en la Divisió Primera que vivien lluny de l'hospital havien estat sorpreses pels dolors de
part tot anant a l'hospital i havien tingut la criatura al carrer; no obstant, malgrat aquestes condicions
desfavorables, el percentatge de morts per febre puerperal entre aquests casos de part al carrer era més baix que el
de la Divisió Primera.
Segons una altra opinió, una causa de mortalitat a la Divisió Primera era l'acumulació de les pacients. Però
Semmelweis assenyala que de fet l'acumulació era superior a la Divisió Segona, en part com a conseqüència dels
esforços desesperats de les pacients per evitar que les ingressessin a la tristament cèlebre Divisió Primera.
Semmelweis descartà igualment conjectures similars fent notar que no hi havia diferències entre les dues divisions
pel que fa a la dieta i al tracte general de les pacients.
Al 1846, una comissió designada per investigar el tema atribuí la freqüència de la malaltia a la Divisió Primera a
les lesions produïdes pels reconeixements poc atents a què sotmetien a les pacients els estudiants de medicina, tots
els quals realitzaven les seves pràctiques d'obstetrícia en aquesta divisió. Semmelweis assenyala, per refutar
aquesta opinió, que a) les lesions produïdes naturalment en el procés del part són molt més importants que les que
pogués produir un examen fet amb poca cura; i b) les llevadores que rebien els seus ensenyaments a la Divisió
Segona reconeixien les seves pacients de forma molt similar, sense produir els mateixos efectes; c) quan, com a
23
El coneixement
conseqüència de l'informe de la comissió, es reduí a la meitat el nombre d'estudiants i es restringí al mínim el

reconeixement de les dones per part d'ells, la mortalitat, després d'un breu descens, arribà als percentatges més
elevats.
Es tingueren en compte diverses explicacions psicològiques. Una d'elles feia notar que la Divisió Primera estava
organitzada de manera que un capellà que portava l'extremunció a una moribunda havia de passar per cinc sales
abans d'arribar a la infermeria: se suposava que l'aparició del capellà precedit per un escolà que feia sonar una
campaneta, produïa un efecte terrorífic i debilitant en les pacients de les sales i les feia més propenses a contraure
la febre puerperal. A la Divisió Segona tot això no passava, perquè el capellà tenia accés directe a l'infermeria.
Semmelweis decidí sotmetre a prova aquesta suposició. Va convèncer el capellà que fes una altra ruta i suprimís el
toc de campaneta a fi d'aconseguir que arribés a l'habitació de la malalta en silenci i sense ser observat. Però la
mortalitat no va baixar a la Divisió Primera.
A Semmelweis se li acudí una altra idea: les dones, a la Divisió Primera,
jeien d'esquena; a la Segona, de costat. Tot i que aquesta circumstància li
semblava irrellevant, decidí provar si la diferència de posició resultava
significativa. Així doncs, va fer que les dones internades a la Secció
Primera jaguessin de costat, però, una vegada més, la mortalitat va
continuar. Finalment, al 1847, la casualitat donà a Semmelweis la clau
per a la solució del problema. Un col·lega seu, Kolletschka, va rebre una
ferida profunda en un dit, produïda pel bisturí d'un estudiant amb el que
estava realitzant una autòpsia, i morí després d'una agonia en què mostrà
els mateixos símptomes que Semmelweis havia observat en les víctimes de
la febre puerperal. Tot i que en aquella època encara no s'havia
descobert el paper dels microorganismes en aquest tipus d'infeccions, No es pot avançar en ciència sense fer
Semmelweis comprengué que la "matèria cadavèrica" que el bisturí de suposicions
l'estudiant havia introduït en el corrent sanguini de Kolletschka havia
estat la causa de la fatal malaltia del seu col·lega, i les semblances entre el desenvolupament de la malaltia de
Kolletschka i el de les dones de la seva clínica portà Semmelweis a la conclusió que les seves pacients havien mort
per un enverinament de la sang del mateix tipus: ell, els seus col·legues i els estudiants de medicina havien estat els
portadors de la matèria infecciosa, perquè ell i el seu equip acostumaven a arribar a les sales immediatament
després de realitzar disseccions a la sala d'autòpsies, i feien els reconeixements de les parteres després d'haver-se
rentat les mans tan sols de forma superficial, de manera que sovint conservaven una característica pudor de brut.
Una vegada més, Semmelweis sotmeté a prova aquesta possibilitat. Argumentava que si la suposició era correcta,
aleshores es podria prevenir la febre puerperal destruint químicament el material infecciós adherit a les mans.
Dictà, per tant, una ordre per la que s'exigia que tots els estudiants de medicina es rentessin les mans amb una
solució de calç clorurada abans de reconèixer cap pacient. La mortalitat puerperal començà a decréixer, i l'any
1848 baixà fins l'1.27% a la Divisió Primera, enfront del 1.33% de la Segona.
Recolzant la seva idea o hipòtesi Semmelweis assenyala també que amb ella s'explica el fet que la mortalitat a la
Divisió Segona fos molt més baixa. Allí, les pacients eren ateses per comadrones, en la preparació de les quals no
estaven incloses les pràctiques d'anatomia mitjançant dissecció de cadàvers.
(...) Experiències clíniques posteriors van fer que Semmelweis ampliés aviat la seva hipòtesi. En una ocasió, ell i els
seus col·laboradors, després d'haver-se desinfectat amb cura les mans, examinaren primer una partera amb un
càncer cervical ulcerat; posteriorment examinaren dotze dones més de la mateixa sala, després d'un rentat rutinari,
sense desinfectar-se novament. Onze de les dotze pacients moriren de febre puerperal. Semmelweis arribà a la
conclusió que la febre puerperal podia ser produïda no tan sols per "matèria cadavèrica", sinó també per "matèria
pútrida procedent d'organismes vius". (HEMPEL, C.G. Filosofia de la Ciència Natural, 1966, pàg.16-20).
EXERCICI.
Assenyala esquemàticament les hipòtesis que es van plantejant al llarg del procés d’investigació.
24
El coneixement
3.6.2.4. El problema de l'escaquer mutilat
"Tenim un escaquer, del qual hem extret dues caselles en extrems oposats, de manera que només n'hi queden 62.
Ara prenem 31 fitxes de dòmino, d'una mida tal que cada fitxa recobreixi exactament dues caselles de
l'escaquer. La qüestió és la següent: és possible disposar les 31 fitxes de dòmino de tal manera que recobreixin
exactament les 62 fitxes de l'escaquer?
Hi ha dues maneres d'abordar el problema:
1.- L'abordatge científic. El científic intentarà resoldre el problema experimentant, i després de fer, posem pel
cas, una dotzena de provatures, descobrirà que totes les disposicions fallen. Finalment, el científic creurà que
amb això n'hi ha prou per dir que el tauler no pot ser recobert.
Tanmateix, així, el científic no podrà estar mai segur que això sigui del tot veritat, perquè podria existir una
disposició que no hagués estat provada i que podria donar el resultat buscat. Hi ha milions de disposicions
diferents, i només és possible d'explorar-ne una fracció. La conclusió segons la qual és impossible de trobar la
disposició buscada, és una teoria basada en l'experiència; i el científic haurà de viure sabent que la seva teoria
un dia podria ser capgirada.
2. L'abordatge matemàtic. El matemàtic intenta de respondre la qüestió
desenvolupant un argument lògic amb el qual pugui arribar a una conclusió
indubtablement correcta i que romangui impossible de desafiar per sempre més.
Una argumentació que respon a aquestes exigències és la següent:
Els cantons de l'escaquer que han estat extrets són tots dos blancs. Per tant, ara
hi ha 32 caselles negres i 30 caselles blanques.
Cada fitxa de dòmino recobreix dues caselles veïnes, i les caselles veïnes
sempre són de colors diferents; és a dir, una és blanca i una altra negra.
Per tant -i tant se val com estiguin disposades- les primeres 30 fitxes de dòmino
disposades en l'escaquer recobriran 30 caselles blanques i 30 caselles negres.
En conseqüència, això sempre us deixarà amb una fitxa de dòmino a les mans i dues caselles negres per cobrir.
Però recordeu que totes les fitxes de dòmino recobreixen dues caselles veïnes, i les caselles veïnes són sempre
de colors diferents. D'altra banda, les dues caselles que romanen són del mateix color; per tant, no poden ser
cobertes per la fitxa de dòmino que us queda. En conseqüència, és impossible recobrir l'escaquer." (Simon
Singh, L'enigma de Fermat.)
1
(NOTA: Hi ha un concepte que està relacionat amb la deducció, però que té un altre component. El de la
intuïció)
3.6.3. Raonar i enraonar.
Ens fixarem especialment en una de les funcions del llenguatge: la funció denotativa. Una expressió lingüística
té aquesta funció en la mesura en què informa, en la mesura en què afirma o nega alguna cosa. No semblen tenir
aquesta funció, almenys de forma predominant, expressions com ara :
- Qui ho ha fet?
- Per què hi has anat tan aviat?
- Com has dit que et deies?
En canvi, sí que semblen tenir-la les següents expressions lingüístiques:
- M’he entrebancat en pujar l’escala.
- Pensà que l’autobús ja devia haver marxat.
- Tinc singlot.
1
Segons Antonio Damasio, metge portuguès, la intuïció és una manera de raonar que no segueix les fases habituals del procés
conscient. Si algú em fa una pregunta i no respon d’una manera raonada, passaré per tota una sèrie de fases lògiques en la
producció del pensament. Una cosa em portarà a una altra, i així successivament. La intuïció passa de la pregunta a la resposta
sense seguir el camí habitual del raciocini. És l’experiència del "eureka, ho he aconseguit", sense saber ben bé com ha estat. És
molt interessant perquè la intuïció és la manifestació d’una ajuda emocional al sistema del raonament. En la intuïció, el que
succeeix és que el raciocini està funcionant, però no d’una forma conscient, i l’emoció l’està ajudant en aquest recorregut. Ara bé,
si una persona és intuïtiva, és perquè ha educat la seva intuïció.
25
El coneixement
Fixa’t ara en les següents expressions:

- M’he entrebancat en pujar l’escala perquè encara era fosc i no m’hi veia gaire.
- En no veure ningú a la parada pensà que l’autobús ja devia haver marxat
- Sempre que bec aigua de Vichy tinc singlot.
També semblen tenir una funció predominantment denotativa, com en els casos anteriors. Hi ha però, un
element nou, que cal destacar: en aquestes tres expressions lingüístiques hi apareixen, més o menys clares,
raons, arguments, respostes a un per què?
- Per què m’he entrebancat en pujar l’escala?
- perquè encara era fosc i no m’hi veia gaire.
- Per què pensà que l’autobús ja devia haver marxat?

- perquè no va veure ningú a la parada
- Per què tinc singlot?

- perquè he begut aigua de Vichy
Són exemples molt senzills que ens haurien de permetre diferenciar, dins de la funció denotativa del llenguatge
el discurs merament informatiu i el discurs argumentatiu.
EXERCICI.
Llegeix amb atenció el text que segueix i prova d’indicar quins fragments són merament informatius i quins altres
són argumentatius.
“Holmes llevaba algunas horas sentado y en silencio, con su larga y enjuta espalda encorvada sobre un recipiente
químico en el que estaba elaborando un producto maloliente en grado extremo. Tenía la cabeza caída sobre el pecho, y
desde el sitio en que yo me encontraba ofrecía el aspecto de un pajarraco raro y trasijado, de apagado plumaje gris y
copete negro.
-De modo, Watson -dijo de pronto- que usted no me aconseja invertir dinero en valores de Sudáfrica.
Pegué un respingo de asombro. A pesar de estar habituado a las sorprendentes facultades de Holmes, aquella súbita
intromisión en lo más íntimo de mis pensamientos me resultó por completo inexplicable.
-¿Cómo diablos sabe usted que yo pienso así? -le pregunté.
Holmes hizo dar media vuelta al banquillo en que estaba sentado, sosteniendo en la mano un tubo de ensayo humeante,
y dejó ver en sus ojos hundidos un destello de regocijo.
- Veamos, Watson, reconozca que esto le ha dejado patidifuso -me dijo.
- Así es.
- Debería hacerle firmar un documento en que constase el hecho.
-¿Por qué?
- Porque antes de cinco minutos me dirá que la cosa es de una simplicidad absurda.
- Estoy seguro de que no diré semejante cosa.
- Fíjese, mi querido Watson -y Holmes colocó su tubo de ensayo en el colgadero, y empezó a aleccionarme con los
aires de un profesor que está hablando a sus alumnos-; fíjese, digo, en que no resulta muy difícil construir una serie de
inferencias, cada una de las cuales se apoya en la que la precede siendo por sí misma sencilla. Si, después de haber
hecho eso, aparta uno todas las inferencias centrales y ofrece al auditorio únicamente el punto de arranque y la
conclusión, puede producir efectos sumamente sorprendentes, aunque es posible que sean demasiado llamativos.
Ahora bien: no es difícil mediante el examen del surco que separa el dedo índice del pulgar de su mano izquierda,
sacar la conclusión segura de que usted no se propone invertir su pequeño capital en valores en los campos mineros
auríferos.
-No veo la ligazón entre una cosa y otra.
- Es muy probable que no la vea, pero yo puedo hacerle ver rápidamente la ligazón íntima que existe. He aquí los
eslabones que faltan en la cadena sencillísima. Primero: la noche pasada, y cuando usted regresó del club, había entre
el índice de su mano izquierda y el pulgar restos de tiza. Segundo: usted se da tiza en ese sitio cuando juega al billar,
con objeto de afianzar allí el taco. Tercero: usted no juega al billar si no es con Thurston. Cuarto: Hará cuatro
semanas que me dijo usted que Thurston tenía una opción sobre determinados valores sudafricanos que expiraba al
cumplirse un mes, y que deseaba que usted entrase con él en el negocio. Quinto: usted guarda bajo llave en mi mesa de
despacho su libro de cheques, y no me ha pedido la llave. Sexto: por consiguiente, no se propone invertir su dinero en
ese negocio.
- Qué cosa más absurdamente sencilla! -exclamé yo.
- Sencillísima! -dijo él un poco picado-. Una vez que se los explican a usted, todos los problemas le resultan
infantiles”. (A. CONAN DOYLE. La aventura de los bailarines, a La reaparición de Sherlock Holmes).
26
El coneixement
Resumint: al text de Conan Doyle que acabes de treballar, Holmes conversa amb Watson. I en conversar no es
limita a emetre sons, sinó que afirma coses que Watson pot entendre. Si no, no parlaríem de llenguatge ni de
comunicació. I, el que és més important pel que fa al tema que estem tractant és que no tan sols afirma coses que
Watson pot entendre, sinó que les fonamenta, les argumenta, en dóna raons. És per això que direm que el que
Holmes construeix és un raonament o inferència, o també, un argument.
A allò que Holmes pretén fonamentar ho anomenarem conclusió. A cadascuna de les parts de l'argument en què
Holmes fonamenta aquesta conclusió l'anomenarem premissa. Les premisses i la seva conclusió constituiran un
argument oraonament.
3.6.4. El discurs argumentatiu: estructura i tipus.
Del que fins ara hem dit podem concloure’n que tot discurs argumentatiu tindrà aquesta estructura:
Premissa 1
-
-
-
Premissa n
Conclusió
Tècnicament direm que la conclusió s’infereix(s’extrau) a partir de les premisses.
Exemples d’arguments o inferències:

1.- Si no hi ha control de natalitat, la població creix il·limitadament; però si la població creix il·limitadament
augmentarà l'índex de pobresa. Per tant, si no hi ha control de natalitat augmentarà l'índex de pobresa.
2.- En escalfar una barra de coure, s’ha dilatat. En escalfar una barra de ferro, també s’ha dilatat. Amb una
barra d’estany ha succeït el mateix. Quan he sotmès a un augment de temperatura una barra de zinc, també ha
incrementat la seva longitud, i el mateix ha succeït quan ho he provat amb una barra de plata i una d’or. Per
tant, tots els metalls es dilaten quan augmenta la temperatura.
3.6.5. Els errors en l’argumentació o les fal·làcies.
Una fal·làcia és una estratègia argumentativa que no segueix alguna o algunes regles
de la lògica que fan possible els diàlegs argumentatius.
N’hi ha de dos tipus: no formals –són raonaments en els quals el que aporten les
premisses no és adequat per justificar la conclusió a la que es vol arribar-; i les
formals –són raonaments no vàlids però que sovint s’accepten per la seva semblança
amb arguments vàlids.
• Exemples de fal·làcies no formals més freqüents:
a. Argument ad ignorantiam: es diu que un enunciat és fals perquè encara ningú ha

provat la seva validesa, o a l’inrevés, es diu que un enunciat és vertader perquè encara
ningú ha provat la seva falsedat. P.e., si ningú no ha pogut provar que Déu no existeix
és que existeix. El pensament molt
recargolat no sempre
Es nega (afirma) p; no tenim proves que p és vertader (fals). Per tant, p és fals
és el més correcte.
(vertader)
b. Argument circular: es tracta de fer una declaració i defensar-la presentant bases que signifiquen el mateix
que l’asserció original. Per exemple, si algú diu que la causa que el vidre es trenqui és que el vidre és fràgil,
està fent servir la paraula fràgil per designar el mateix fenomen que vol explicar; però nombrar un fenomen no
és donar raó de la seva causa.
27
El coneixement
A és demostració de B; B és demostració d’A.
c. Argument ad hominem: es pretén refutar l’opinió aliena atacant a la persona que la manté. P.e.:”Em sembla
que vostè em pot donar ben poques lliçons de democràcia”.
A afirma p; A no és digne de crèdit. Per tant, no p.
d. Argument ad verecundiam: es tracta de defensar una opinió sense presentar les proves pertinents, fent
referència únicament a una autoritat que la defensa o l’ha defensada. P.e.: “El Sol gira al voltant de la Terra
perquè ho diu la Bíblia al llibre de Josué, 10, 12-14”.
A afirma p; A és un expert. Per tant, p
e. Argument ad baculum (al bastó): presenten algun tipus d’amenaces com a raons per fer que els oients
acceptin una determinada opinió, o consell, o prescripció. P.e: “Has de fer els deures perquè, si no, no podràs
sortir”.
A afirma p; A és una persona amb poder sobre B. Per tant, p
f. Argument ad populum: es recorre a provocar l’entusiasme o altres sentiments de les persones amb l’objectiu
de que atorguin el seu consentiment al que sosté qui parla sense aportar cap prova. P.e.: “Si vols ser una
persona respectada, important, admirada, compra aquest cotxe, posa’t el perfum X o pren aquesta beguda”.
A afirma p; A presenta un context emocional favorable. Per tant, p
g. Argument ex populo: es tracta de defensar un determinat punt de vista justificant que tot el món hi està
d’acord amb l’opinió sostinguda. P.e.: “El divendres tothom arriba a casa a les sis del matí; doncs jo
també”. A afirma p; tothom afirma p. Per tant, p.
h. Fal·làcia post hoc (falsa causa): Es dóna p. Tot seguit es dóna q. Per tant, p és la causa de q. P.e.: “El càncer
de pulmó es presenta (freqüentment) en persones que fumen; per tant, fumar dóna càncer”.
• Exemples de fal·làcies formals més freqüents:
a. Afirmació del conseqüent: Si p aleshores q; q; per tant p

Té semblança amb el Modus Ponens: Si p aleshores q; p; per tant q
b. Negació de l’antecedent: Si p aleshores q; no p; per tant no q

Té semblança amb el Modus Tollens: Si p aleshores q; no q; per tant no p
c. Sil·logisme disjuntiu falaç: p o q; p; per tant, no q
28
El coneixement
AL·LEGORIA PER LLEGIR I PENSAR.
Bertrand Russell (1872-1970) és un dels pensadors més fecunds i universals del segle XX: matemàtic, lògic, autor
polifacètic, premi Nobel de Literatura i influent filòsof.
Seguint les passes del seu predecessor David Hume, qüestiona el valor epistemològic del mètode inductiu. Els
procediments o mètodes deductius atorguen garanties a les conclusions obtingudes, és a dir, el que és vàlid per a tots,
també ho és per una part. Però els procediments o argumentacions inductives extreuen conclusions universals a partir de
dades o observacions particulars, és a dir, del vàlid per una part, més o menys representativa, es salta al vàlid pel tot.
És obvi que si se'ns pregunta per què creiem que el sol sortirà demà contestarem naturalment: "Perquè ha sortit
invariablement tots els dies". Tenim la ferma creença que sortirà en el futur perquè ha sortit en el passat. Si se'ns
interroga sobre el motiu pel qual creiem que continuarà sortint com fins a aquí, apel·larem a les lleis del moviment. [...]
L'experiència ens ha mostrat que, fins aquí, la freqüent repetició d'una sèrie uniforme o d'una coexistència ha estat la
causa que ens fa esperar la mateixa sèrie o coexistència en la pròxima ocasió. Un aliment que té una determinada
aparença té, generalment, un determinat sabor i resulta un rude cop per la nostra esperança quan l'aspecte habitual es
troba associat amb un sabor inusitat. [...]
Un cavall que ha corregut amb freqüència al llarg d'un camí es resisteix a caminar en una altra direcció. Els animals
domèstics esperen el seu aliment quan veuen la persona que habitualment l'hi dóna. Sabem que totes aquestes
expectatives, més aviat grolleres, d'uniformitat, estan subjectes a error. L'home que donava de menjar tots els dies al
pollastre, a la fi li torça el coll, demostrant amb això que haguessin estat útils al pollastre opinions més afinades sobre la
uniformitat de la naturalesa.
Però, malgrat els errors d'aquestes expectatives, no hi ha dubte de la seva existència. El sol fet que alguna cosa hagi
ocorregut un cert nombre de vegades produeix en els animals i en els homes l'esperança que s'esdevindrà de nou. Així, el
nostre instint ens proporciona certament la creença que el sol sortirà demà, però és possible que no ens trobem en millor
posició que el pollastre, al qual, sense que ho esperés, li han retorçat el coll. Per tant, hem de distingir el fet que les
uniformitats passades siguin causa en nosaltres d'esperances per al futur, del problema de saber si hi ha algun fonament
raonable per conferir un valor a aquestes esperances des del moment en què es suscita el problema de la seva
validesa.(RUSSELL. Els problemes de la filosofia)
En la nostra vida quotidiana tots fem ús de la inducció; els animals, també. La inducció ens dóna seguretat psicològica;
però no seguretat lògica. La inducció sol fonamentar-se en la uniformitat o regularitat de la natura: la natura no és
capriciosa comportant-se ara d'una manera ara d'una altra.
29

Tema 3 El Coneixement

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Tema 3 El Coneixement

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Seminari de

• A menys notes, més extensió. Cognoscible: susceptible d’ésser conegut.

Elaboració d'un concepte:

1. Les sensacions -per separat- de l’objecte que volem conceptualitzar.

• Compostos: més d'una nota. P.e., "home".

(Aquests quatre grups fan referència a la comprensió del concepte).

• Particulars: "el satèl·lit natural de la terra" = "Lluna".

Idea principal del text:

Idea principal del text:

3.1.3. La reciprocitat entre el llenguatge i el pensament:

Idea principal del text:

3.1.4. Un llenguatge és una concepció del món: "Que un llenguatge és en

Idea principal del text:

3.2. CREURE, SABER, CONÈIXER.

Variedades de "creer que"

Creencia consciente asertiva

Significado de "saber que"

Hi hauria un altre grau de coneixement, l’opinió.

3.2.1. Les formes de saber.

3.3. EL CONEIXEMENT: PREGUNTES I RESPOSTES.

El problema del coneixement.

Factors que determinen el coneixement.

Quins són aquests factors:

Idea principal del text:

Idea principal del text:

Idea principal del text:

Idea principal del text:

3.4. ORIGEN DEL CONEIXEMENT: POSSIBILITAT I LÍMITS.

Origen del coneixement.

Quin és l'origen del nostre coneixement? D'on procedeixen les nostres

Límits del coneixement.

Idea principal del text:

Idea principal del text:

Idea principal del text:

Idea principal del text:

3.5. VERITAT I CERTESA. EL LLENGUATGE I EL

Etimologia del concepte “veritat”.

• Considerarem la veritat com idèntica a la realitat=allò que és sempre.

Idea principal del text:

3.5.2. Criteris per considerar alguna cosa com a vertadera.

• El que pensem serà cert si quan ho comprovem coincideix amb la realitat

La proposició "tot triangle té tres angles":

Idea principal del text:

3.5.4. Consideracions pel que fa a l'assoliment de la veritat.

Idea principal del text:

Idea principal del text:

Idea principal del text:

Idea principal del text:

AL·LEGORIA PER LLEGIR I PENSAR.

3.6. L'ESTRUCTURA LÒGICA DEL CONEIXEMENT. ARGUMENTACIONS VÀLIDES I

"Ante una pregunta no tiene sentido plantearse el problema de si es

Idea principal del text:

3.6.2. Els tres tipus de raonaments.

• Consisteix en passar d’allò que és general a allò que és particular.

• P.e.: Pr.1: Tots els homes són mortals.

3.6.2.2. El raonament inductiu (de la vida quotidiana).

• Consisteix en anar del particular al general.

3.6.2.3. El raonament hipotètic-deductiu (de les ciències empíriques).

conseqüència de l'informe de la comissió, es reduí a la meitat el nombre d'estudiants i es restringí al mínim el

3.6.2.4. El problema de l'escaquer mutilat

3.6.3. Raonar i enraonar.

Fixa’t ara en les següents expressions:

- Per què pensà que l’autobús ja devia haver marxat?