TEMA 9

SOCIETAT I MOVIMENTS SOCIALS DEL S. XIX

1. LA CONFIGURACIÓ D’UNA SOCIETAT DE CLASSES

1.1. La fi de la societat estamental

Amb la configuració de l'Estat liberal en el segle XIX, les noves lleis van imposar la igualtat jurídica de
tots els ciutadans i, amb això, es posava fi als privilegis atorgats per naixement, per títols o per pertinença
al clero.

En el nou sistema liberal, el conjunt de la població constituia una sola categoría jurídica, la de ciutadans, i
tots els grups socials pagaven impostos, eren jutjats per les mateixes lleis i els mateixos tribunals i
gaudien, teòricament, dels mateixos drets polítics. El liberalisme censatari limitava el dret al sufragi i a la
participació política. A partir d'aleshores, les diferències socials es van establir segons la riquesa i no
segons la situació legal.

1.2. La situació de la noblesa i del clero

La supressió de les lleis especials que beneficiaven la noblesa va comportar la pèrdua de gran part dels
privilegis nobiliaris.

Des d'aquell moment, la petita noblesa, (els gentilhomes o hidalgos) va patir un procés de deteriorament
econòmic i social. Havent perdut el seu privilegi principal, el dret a l'exacció d'impostos ( les terres els
proporcionaven rendes molt minses) .

Però, l'alta noblesa i la mitjana van conservar, al llarg del segle XIX, la importància social, econòmica i
fins i tot política per damunt del que era habitual a d'altres països europeus.

Es van canviar les lleis però es va mantenir el poder d'aquells que van acceptar integrar-se en el nou
sistema i formar part de la nova classe dominant: la gran burgesia.

La situació va ser molt pareguda pel que fa a l'Església. Les lleis desamortitzadores, la supressió de
convents, l'eliminació del delme.. en van reduir el poder econòmic i van empobrir una part del baix clero.

1.3. La nova societat liberal: la societat de classe

En la societat liberal, els estaments van ser substituits per les classes socials. D'aquesta manera, a
l'Espanya del segle XIX es van constituir dos grans grups socials:

- Les classes dirigents, formades per l'antiga aristocràcia, les altes jerarquies del clero, de l'exèrcit
o de l'administració i per l'alta burgesia.
- Les classes populars, integrades per tots aquells que només posseïen allò que obtenien amb el
seu treball manual (obrers, artesans, Ilauradors i jornalers).

Entre aquests dos grups, s'hi va anar desenvolupant una classe mitjana sense tanta riquesa com la
classe dirigent, però que vivia en condicions molt millors que les classes populars.

1.4. Un nou tipus de conflicte social

Les diferències de riquesa i les dures condicions de vida i de treball de la classe obrera i dels camperols
pobres van donar lloc a nous moviments socials.
Els més desfavorits reclamaven millores salarials i laborals, i van començar a denunciar que el nou
sistema economic, el capitalisme.

La conflictivitat social de la nova societat industrial va diferir notablement de les formes de rebel·lia
característiques de l'Antic Règim. Eren conflictes de classe en els quals es contraposaven ideologies
noves (socialisme, anarquisme i democràcia) i formes noves d'organització (obrerisme i sindicalisme)
davant del liberalisme capitalista.

2. LA BURGESIA I CLASSES MITJANES

2.1.1. La nova elit privilegiada

L'èlit dirigent de la societat liberal espanyola del segle XIX es va estructurar a manera d'una simbiosi
entre l'antiga aristocràcia i els nous grups burgesos. La burgesia hi aportava la innovació, les noves
formes jurídiques i polítiques que articulaven l'Estat, el dret i la propietat; però, la noblesa posseia encara
patrimonis immensos.

Les dues tenien el poder economic i imposaven les formes socials i culturals.

2.1.2. L’alta burgesia

Juntament amb els grans propietaris agraris, procedents de la vella noblesa terratinent, el procés de
revolució liberal va anar conformant una alta burgesia vinculada als negocis: la compra de terres, les
operacions comercials, les inversions, el capital estranger i la banca.

Des de l'època de Mendizábal, un seguit de negociants molt actius, vinculats al liberalisme, van engrandir
les seues fortunes amb concessions estatals o amb operacions de crèdit.

També gran part d'aquesta gran burgesia espanyola incipient es va sentir més atreta per la inversió en
terres que per l'aventura industrial.

El centre de negocis i la residència habitual d'aquesta alta burgesia va ser la capital, Madrid, tot i que
procedira d'orígens regionals diversos, especialment del nord (Astúries, Cantàbria, el País Basc) i
d'Andalusia.

2.2. La burgesia industrial

La burgesia industrial, bàsicament catalana i basca, estava arrelada als territoris respectius, ocupada en
la direcció de les seues indústries. Va ocupar un lloc secundari en l'organització de l'aparell estatal i
essencialment es va preocupar per aconseguir de l'Estat la necessària política proteccionista per a la seua
indústria incipient.

La insuficiència numèrica, la migradesa del seu poder econòmic en comparació amb les grans fortunes
terratinents i financeres i la localització perifèrica van dificultar que aquesta burgesia desenvolupara un
model de societat industrial .

2.3. Les classes mitjanes

Les classes mitjanes constituien una franja intermèdia entre els poderosos i els assalariats.
Aquest grup formava un conglomerat que agrupava mitjans propietaris de terres, comerciants, petits
fabricants, empleats de l'administració, membres de l'exèrcit, etc. També era important el sector dels
professionals liberals.
La seua riquesa, el seu poder i la seua influència eren molt menors que els de l'elit dirigent.
Pel que fa a ideologia, les classes mitjanes eren en gran part conservadores i defensaven l'ordre i la
propietat, sempre amb por que qualsevol canvi els igualara amb les classes populars.
2.4. Els nous hàbits socials

En la nova societat liberal, el pes dels diners definia la categoría social i l'ostentació pública de la riquesa
caracteritzava el gust de la nova burgesia, a diferència de la societat rural i aristocràtica, en la qual l'oci i
les festes se celebraven entre les pares de palaus i grans residències.

Aquests grups social van anar imposant hàbits nous: l'augment de l'educació secundària i primària,
l'expansió de la premsa, el costum de l'estiueig…

Durant el segle XIX, molts d'aquests canvis no van arribar a les zones rurals, on la població continuava
amb la vida i les tradicions de segles anteriors: la vida familiar, les festes religioses i les diversions
populars.

3. LES CLASSES POPULARS

3.1. Artesans i treballadors de serveis

Els privilegis gremials van desaparéixer en la dècada del 1830. Però, a gran part del país, tant a les zones
rurals com, sobretot, a les ciutats, hi perdurava un sector artesà fort, que elaborava la majoria dels
productes manufacturats, atés que la producció fabril continuava sent minoritària.

El creixement urbà i la nova estructura de l'Estat liberal van comportar la concentració a les ciutats d'una
sèrie de treballadors de serveis. Aquests treballadors constituien el límit entre les classes mitianes i les
classes populars.

Entre les classes més humils, hi predominaven les dones ocupades en el treball domèstic, seguides dels
mossos de comerç i dels petits venedors autònoms.

3.2. El proletariat industrial

El sorgiment de la indústria moderna va comportar una organització del treball diferent a la de l'antic
sistema gremial, que es va caracteritzar per la utilizació de mà d'obra assalariada.

Els patrons (la burgesia) eren els propietaris de les fàbriques, les màquines, les matèries primeres i els
productes que s'elaboraven, i per a treballar contractaven els obrers.

A mitjan segle XIX, el nombre d'obrers era encara molt reduit i la majoria treballaven en la indústria tèxtil
catalana. Més endavant, els obrers fabrils van aumentar a Astúries i al País Basc, a conseqüència del
creixement de la mineria i la indústria siderometal·lúrgica, i també en aquelles zones del territori espanyol
on es desenvolupaven activitats industrials, mineres o vinculades a la construcció.

3.3. El camperolat

La dissolució del règim senvorial i les desamortizacions no van alterar de manera substancial, com hem
vist, l'estructura de la propietat de la terra.

En tot cas, i malgrat que la reforma agrària liberal va permetre la compra de propietats per agricultors
benestants o per burgesos urbans, el fet és que la terra es va concentrar novament en poques mans i,
sobretot, en les dels qui no la treballaven.
Entre els llauradors, és difícil de fer la distinció entre el petit propietari amb una quantitat ínfima de terra,
l'arrendatari sotmés a la nova situació de Ilibertat de mercat, el criat que treballava en una explotació
agraria o el jornaler sense terres.

En general, els camperols continuaven sotmesos a un sistema en el qual el pes i la influència del ric, del
notable o del cacic eren enormes, a canvi d'una protecció mínima en forma de treball assalariat,
d'arrendament de terres o de gestions administratives.

3.4. El problema jornaler

Amb el procés de reforma agrària liberal es va formar un grup extens de llauradors sense terra o amb
parcelles menudes que, en no tenir l'eixida de la indústria, van romandre al camp com a jornalers amb uns
salaris molt baixos.
La fam de terres va continuar i, mancats a més de les terres comunals, els jornalers patien condicions de
vida encara més dures.

3.5. Les condicions de vida dels treballadors

Els salaris de la majoria del obrers, ja foren treballadors de les fàbriques, les mines, el alts forns o
qualsevol altra indústria, amb prou faenes donaven per a menjar.

Tothom treballava sis dies a la semana amb unes jornades laborals molt llargues. Es cobrava per dia
treballat i no hi havia cap protecció en cas d'atur, de malaltia o accident o en la vellesa.

El habitatges obrers eren menuts, miserables, estaven situats en barris on vivien amuntegats. No tenien
servei d'enllumenat, ni aigua corrent, ni clavegueram…Les malalties infeccioses, com ara la tuberculosi i el
còlera, es propagaven ràpidament i afectaven una població molt vulnerable per la mala alimentació que
tenien i el treball esgotador que duien a terme. No existia assistència mèdica gratuita.

4. ELS ORIGENS DEL MOVIMENT OBRER

4.1. El món obrer

En augmentar el nombre de treballadors de les fàbriques, va sorgir una nova classe social: el proletariat
industrial i urbà. Aquests treballadors, poc qualificats laboralment, feien una feina mecànica, repetitiva i
sotmesa a la disciplina laboral de la fàbrica.
Les condicions de vida i de treball durant les primeres dècades de la industrializació eren molt precaries.
La jornada laboral a la fâbrica era de 12 a 14 hores diàries. A més, als tallers no hi havia cap condició
higiènica, cosa que provocà la proliferació de malalties.

4.2.Les primeres associacions obreres

La primera reacció dels obrers va ser oposar-se al maquinisme, perquè el consideraven responsable de
l'atur i dels salaris baixos. La seua protesta es va dirigir a la destrucció de les màquines i a l'incendi
d'establiments industrials (ludisme).
Paral·lelament, uns sectors importants de treballadors van començar a adonar-se que formaven una
classe social diferent, amb uns problemes comuns i uns objectius propis (consciència de classe).
Per defensar els seus interessos, es crearen organitzacions de treballadors i al final del segle XVIII van
naixer a la Gran Bretanya les primeres Societats de Socors Mutus.
4.3. El sindicalisme

Els governs van reaccionar en contra de la formació de societats d'obrers, la majoria de les quals van ser
declarades il·legals. Quan, el 1825, es van derogar a la Gran Bretanya les lleis
que prohibien aquestes asociacions, es fundaren els primers sindicats (Trade Unions) que agrupaven a
obrers d'un mateix ofici.
L'objectiu dels sindicats era millorar les condicions de treball dels obrers.

4.4.El socialisme utòpic

En la primera meitat del segle XIX els primer teòrics (Fourier, Etienne Cabet, Robert Owen) del socialisme
van aprofundir en la condemna a la injustícia de la societat industrial i en la crítica a un model de
desenvolupament econòmic que provocava la misèria. Van propugnar la dignitat de l'individu i la solidaritat
col·lectiva com a principis morals i van elaborar projectes de societats ideals que pretenien la igualtat
social.

4.5. Marxisme i socialisme

El 1848 Karl Marx i Friedrich Engels van publicar el Manifest Comunista; va ser la primera formulació del
socialisme científic, un corrent que tindria un impacte profund no només en l'obrerisme, sinó també en la
cultura mundial.
La teoria marxista, que va fonamentar aquest manifest, es va bastir sobre tres bases:

- Un anàlisi del passat entés com una lluita de classes

- Una crítica del onesent que incloia l'analisi del funcionament del sistema capitalista.
- La necessitat de superar aquest present s'associa amb un projecte de futur, la societat comunista

A partir de l'últim terç del segle XIX els marxistes van proposar crear partits obrers socialistes. Tenien com
a objectiu dur a terme la revolució proletária. Els diputats socialistes al Parlament impulsarien una
legislació més favorable als treballadors (sufragi universal, impost progressiu sobre la renda, jornada
laboral de vuit hores...). En 1879 es va fundar el PSOE en Espanya.

4.6.L'anarquisme

L'anarquisme aplega un conjunt de pensadors (Proudhon, Bakunin, Kropotkin) que tenien en comú tres
principis bâsics: l'exaltació de la libertat individual i de la solidaritat social; la crítica de la propietat privada i
la defensa de formes de propietat col lectivista; i el rebuig de l'autoritat, principalment de l'Estat.
Defensaven l'acció revolucionaria del camperolat i del proletariat per destruir l'Estat i crear una societat
iqualitària.
Els anarquistes s'oposaven a tenir qualsevol participació en la vida política i a l'organització dels
treballadors en partits politics. En 1910 es va crear la CNT a Espanya.

4.7L'internacionalisme

Marxistes i anarquistes defensaven la necessitat d'unir els esforços de la classe obrera d'arreu del món per
lluitar contra el capitalisme. Per iniciativa de Marx, el 1864 es creà l'Associació Internacional de
Treballadors (I Internacional), a la qual es van adherir marxistes, anarquistes i sindicalistes. Però les grans
discrepâncies ideològiques entre marxistes i anarquistes la van fer inviable i va desaparèixer el 1876.
Alguns dirigents socialistes van fundar, el 1891, la Internacional Socialista (II Internacional). Aquesta, a
diferència de la primera, era exclusivament socialista i tenia com a objectiu coordinar programes i accions.
Però va suposar l'aparició de diferències doctrinals entre els diferents corrents marxistes.
La Primera Guerra Mundial i el triomf dels bolxevics a Rússia va trencar definitivament l'unitat del
moviment socialista i es va formalizar l'escissió comunista.
 5. L’AIT A ESPANYA. L’ARRIBADA DE LES SEUES IDEES

5.1. L’arribada de les noves idees a Espanya

La revolució de setembre del 1868 va permetre que arribaren a Espanya les idees socialistes i
anarquistes i que es formaren els primers nuclis vinculats a la Primera Internacional. El setembre del 1868
va arribar a Espanya un enviat de l'AlT, FaneIli, que va viatjar a Madrid i a Barcelona per a crear-hi els
primers nuclis d'afiliats a la Internacional. Hi van prendre part dirigents sindicals com ara Anselmo Lorenzo
i Ramon Farga Pellicer.

Fanelli era membre de l'Alianca Internacional de la Democràcia Socialista i va difondre els ideals
anarquistes com si foren els de l'AIT. Aquest fet va ajudar a l'expansió i l'arrelament de les idees
anarquistes entre el proletariat català i el camperolat andalús, i de l'apoliticisme.

El primer congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AlT es va celebrar a Barcelona, l'any
1870. S'hi van adoptar acords clarament concordants amb la línia anarquista de l'obrerisme: la vaga com a
arma fonamental del proletariat, així com l'apoliticisme i la realizació de la revolució social per la via de
l'acció directa.

5.2. Crisi i escissió

La difusió de les teories marxistes a Espanya va arribar de la mà de Paul Lafargue, gendre de Marx, que
va impulsar el grup d'internacionalistes madrilenys favorables a les posicions marxistes. Aquest grup,
integrat per Francisco Mora, José Mesa i Pablo Iglesias, va desenvolupar a través del diari La
Emancipación una àmplia campanya a favor de la necessitat de la conquista del poder polític per la classe
obrera.

Les discrepancies entre el dos corrents internacionalistes van culminar l'any 1872 amb l'expulsió del grup
madrileny de la FRE i amb la fundació de la Nueva Federación Madrileña, de caràcter netament marxista.

L'internacionalisme va tenir el moment àlgid durant la Primera República, quan diferents grups
d'anarquistes van adoptar una posició insurreccional amb l'esperanca de provocar la revolució i
l'esfondrament de l'Estat. Després del fracàs d'aquestes revoltes, la Internacional va comencar a perdre
forca.

5.3. Evolució del socialisme i anarquisme al darrer del segle XIX

La Nueva Federación Madrileña, de caràcter marxista, es va transformar l'any 1879 en l’Agrupación

Socialista Madrileña, fundada per Pablo Iglesias, nucli originari del Partido Socialista Obrero Español
(PSOE). L'any 1888, els socialistes van impulsar la creació d'un sindicat socialista, la Unió General de
Treballadors.

El PSOE es definia com un partit marxista, d'orientació netament obrerista i partidari de la revolució social.

D'altra banda, els corrents anarquistes es van mantenir a la FRE il·legalitzada, que l'any 1881 va caviar de
nom i passà a ser la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) per tal d'adaptar-se a la
nova legalitat, que prohibia les organitzacions de caràcter internacional.