TEMA 6. LA DEMANDA AGREGADA. CONSUM, ESTALVI I INVERSIÓ.

L’EFECTE
MULTIPLICADOR DE LA INVERSIÓ. L’OFERTA AGREGADA.

INTRODUCCIÓ

Un cop analitzades les principals relacions entre els agregats econòmics més
significatius des de la perspectiva de la Comptabilitat Nacional, podem iniciar l’estudi
del funcionament d’una economia. En qualsevol economia la producció, l’ocupació i
els preus poden experimentar grans oscil·lacions sota la influència tant de la política
econòmica com de les perturbacions externes. Des d’una perspectiva
macroeconòmica cal preguntar-se pel mecanisme econòmic pel qual el diner, els
impostos o les variacions dels preus dels factors es transmeten a la producció i als
preus dels productes. Així mateix, seria interessant saber quines mesures poden
prendre els governs per millorar els resultats de l’economia.

Per analitzar les forces que determinen l’activitat econòmica global és útil disposar
d’un instrument, el model de l’oferta i la demanda agregades. Aquest model
permetrà entendre com afecten les diferents forces a la Macroeconomia i veure com
poden contribuir les mesures dels governs a fer front a les perturbacions externes.

Tot el que es tractarà a continuació fa referència al model de l’oferta i la demanda

agregades. Primerament s’explica la demanda agregada partint del model IS/LM. A
continuació s’analitzen els components consum, estalvi i inversió de la demanda
agregada. Després es parlarà de l’efecte multiplicador de la inversió, i finalment es
s’analitzarà la funció d’oferta agregada, també a partir del model neoclàssic.

LA DEMANDA AGREGADA

L’activitat econòmica global ve definida per una sèrie de variables que determinen el
nivell de preus, el nivell de producció i el nivell d’ocupació. Aquestes variables es
poden agrupar en 2 grans categories: unes que afecten la demanda agregada (DA) i
unes altres que incideixen sobre l’oferta agregada (OA):

pág. 1
La demanda agregada és la quantitat total que els diferents sectors de l’economia
estan disposats a gastar en un determinat període. Des de la perspectiva de la
Comptabilitat Nacional, la DA d’una economia en un període donat, està
determinada per la despesa total en consum privat, la despesa pública, la inversió i
les exportacions netes, i depèn del nivell general de preus així com de la poítica
fiscal, la política monetària, l apolítica exterior i altres factors, tals com les
perturbacions externes.

Si recorrem a l’anàlisi gràfica la corba de DA recull la relació existent entre el nivell

general de preus de l’economia i el nivell de despesa agregada o demanda de tots
els béns i serveis de l’economia, mantenint-se constant constants els altre sfactors
que afecten la DA. Conforme augmenta el nivell de preus la despesa agregada serà
menor, ja que en elevar-se el nivell de preus, la quantitat de béns i serveis que
poden adquirir-se amb un stock determinat de diner i d’alltres actius financers
disminueix. A més, un nivell de preus creixent farà que els béns i serveis siguin
menys competitius en els mercats internacionals i, per tant, la demanda exterior
disminuïrà. Així doncs, la corba de DA té pendent negatiu.

CONSUM, ESTALVI I INVERSIÓ

Consum

El consum consisteix en la despesa que realitzen les economies domèstiques en

bénsi iserveis finals. Tal com hem vist, és un dels components de la DE o demanda
global del sistema econòmic.

Existeixen diferents teories que expliquen el comportament de la demanda de

consum. Per facilitar-ne l’exposició ens centrarem en la teoria keynesiana.

John Maynard Keynes desenvolupà una funció de consum en la que el principal

component és la renda disponible Yd, si bé tb hi té en compte la part del consum que
no està afectat pel nivell de renda, el consum autònom. La funció seria:

La relació existent entre el consum i la renda, permet introduir un concepte important

en l’estudi de la Macroeconomia: la “propensió marginal a consumir”, PMC, que ens
diu com varia el consum quan la renda augmenta o disminueix lleugerament. Keynes
va suposar que el c augmenta en ↑ la renda, però en una proporció menor a com ho
fa aquesta. Aquest comportament es deu a que conforme s’incrementa la renda els
individus en destinen una major porció a l’estalvi, (0<c<1).

Un altre concepte que introdueix és el de la “propensió mitja a consumir”, PMiC,

definida per a cada nivell de renda com la relació entre el consum total i la renda
total (o la proporció de renda gastada en consum).

Estudis posteriors han demostrat que els individus basen la seva despesa en
consum no només en la renda corrent sinó tb en les seves tendències a ll/t. Entre les

pág. 2
anàlisis que ho expliquen trobem la “Teoria de la renda permanent” i la “Hipòtesi del
cicle vital”.

Un altre component determinant de la quantitat de consum és la “riquesa”.

Estalvi

Donat que per definició la renda disponible es consumeix o s’estalvia, l’anàlisi que es
fa de l’estalvi és paral·lel al del consum. Així l’estalvi serà tb una variable dependent
de la Yd, per tant:

aleshores,

on s és la “propensió marginal a estalviar” i mesura la relació que hi ha entre les

variacions de l’estalvi com a conseqüència dels canvis produïts en el nivell de renda.

Nota:

Analíticament la

Així mateix i a partir de la funció d’S:

D’igual manera que en el cas del consum, la “propensió mitja a l’estalvi” PMiS es
defineix com el resultat de dividir l’estalvi total per la renda total, per un nivell de
renda qualsevol:

Inversió

La inversió es defineix com l’acte de produir béns que no són pel consum immediat.
Es du a terme per les economies domèstiques i per les empreses. Això permet
classificar-la en 3 categories: inversió en vivenda (econ.dom.), inversió en capital fixe
i en existències (empreses). En qualsevol cas, ens centrarem en la iversió dita a
terme per les empreses.

pág. 3
Al contrari del que passa amb el consum, la inversió és extraordinàriament variable,
cosa que la fa ser sovint l’element desencadenant dels cicles econòmics.

En analitzar el consum hem assenyalat que el determinant clau n’era la renda. Quan
s’estudia la demanda d’inversió no resulta tan senzill determinar-ne els factors
explicatius. Si ens centrem en la inversió duta a terme per les empreses es pot
afirmar que entre els factors que incideixen en la demanda d’inversió, els més
rellevants són: el tipus d’interès, els ingressos i les expectatives.

– Pel que respecta al TdI cal dir que la demanda de capital físic depèn del cost del
diner. Quan el TdI es redueix resulta més fàcil finançar els projectes d’inversió i,
en conseqüència s’incrementa la demanda d’inversió.

– La demanda d’inversió depèn tb dels ingressos que estan estretament lligats al

nivell general de l’activitat econòmica, concretament en el PNB. Així l’evidència
empírica suggereix que les fluctuacions de l’output incideixen en l’evolució de la
inversió al llarg del cicle econòmic.

– El nivell d’inversió està molt condicionat per les expectatives empresarials. La

demanda d’inversió és una aposta pel futur per la qual cosa estarà seriosament
condicionada per les expectatives de la marxa esperada de l’economia.

Dels factors que incideixen sobre la inversió el més rellevant és el tipus d’interès.
Podem suposar que la demanda d’inversió està relacionada inversament amb el
tipus d’interès, en el sentit que en reduir-se el TdI s’incrementa la demanda
d’inversió.

La funció d’inversió pot formular-se com segueix:

on és la inversió autònoma, la que no depèn de la renda Y i que suposa la

necessitat de reposar el capital que s’ha anat depreciant amb el temps; és la
inversió induïda, on seria la “propensió marginal a invertir i Y la renda, i l arelació
positiva ve de que una major producció necessita d’un augment en la inversió; el
darrer component, , recull els efectes del tipus d’interès, essent b el grau de
resposta de la a variacions en el preu del diner, i la relació és negativa tal com ja
s’ha comentat.

Els empresaris hauran de tenir en compte molts factors per dur a terme un projecte
d’inversió: han de considerar quin serà el rendiment esperat de la seva inversió
productiva i han de tenir en compte l’evolució de les taxes d’interès mitjanes del
mercat. La rendibilitat del projecte depèn de 3 factors: els costos inicials o
desemborsament D, els costos corrents i els ingressos corrents (o ingressos nets
futurs esperats=ingressos corrents – costos corrents, IN1, IN2, IN3, ...).

El rendiment el definirem com aquella taxa de descompte que iguala el valor actual
dels ingressos nets futurs esperats amb el cost inicial del projecte d’inversió. Per
calcular aquesta taxa farem:

pág. 4
La taxa r expressa la rendibilitat sobre la inversió inicial que obtenim en cada
període. Aquesta taxa de rendibilitat s’ha de comparar amb les taxes d’interès que
es poden obtenir alternativament al rendiment de la inversió productiva, si invertim la
quantitat de diner que representen els costos inicials dins els mercats financers. El
projecte d’inversió només e sportarà a terme si l arendibilitat del projecte és superior
a le staxes d’interès.

Vegem doncs, que si el TdI del mercat és elevat, només uns pocs projectes seran
viables i en conseqüència el volum d’inversió serà reduït, mentres que si el tipus
d’interès baixa més projectes podran dur-se a terme i la demanda d’inversió serà
més elevada.

L’EFECTE MULTIPLICADOR DE LA INVERSIÓ

Anem a analitzar els efectes sobre la producció d’equilibri en el mercat de béns i

serveis d’una variació de la despesa exògena de la inversió.

Suposem que les empreses davant d’unes expectatives de venda favorables

decideixen incrementar la inversió. Com es veurà, l’augment de la demanda
d’inversió farà que s’incrementi la producció. El problema està en determinar en
quant augmentarà. Quan s’incrementa la demanda de béns, les empreses
augmenten la producció i l’ocupació, cosa que du a que les economies domèstiques
disposin d’una major renda que els permetrà alhora incrementar la demanda de
consum. En resposta a aquest increment de la demanda, les empreses tornaran a
augmentar la producció, de forma que es posi en marxa un procés que determina
que l’augment de la producció sigui superior a l’increment inicial de la demanda. Per
analitzar la quantitat d’aquest increment, així com el final del procés, s’estudia el que
en economia es coneix com el “multiplicador de la inversió”.

Suposem, per senzillesa, que una empresa decideix incrementar la seva planta
productiva i a tal fi realitza una inversió d’1 milió d’euros. El milió d’euros es dedicarà
a pagar als treballadors de la construcció i als propietaris de la companyia en forma
de salaris i beneficis que augmentaran en total els seus ingressos en 1 milió d’euros.
Però ni els cosntructors ni els propietaris mantindran tot el diner que se’ls aboni en el
banc, sinó que en gastaran una part. Si es comporten com a consumidors típics, la
seva despesa serà el resultat de multiplicar el 1 milió d’euros per la seva PMC
(propensió marginal al consum). Si suposem que la PMC=0,8 es gastaran 800.000
euros en nous béns i serveis de consum. Però el procés no e spara aquí, ja que els
qui ofereixin aquests béns i serveis rebran nous ingressos per valor de 800.000
euros, dels quals tb en gastaran el 80% (ja que PMC=0,8). Això suposa 640.000
euros (80% de 800.000) de despesa addicional en B i S de consum, la qual cosa fa
que el 1 milió d’euros inicial ja hagi generat una despesa de 2,4 milions d’euros. I
així successivament. El procés acabarà precisament quan la renda s’hagi
incrementat en la quantitat de 5 milions d’euros, és a dir la quantitat resultant de
multiplicar 1 milió d’euros gastat inicialment pel multiplicador. Així la despesa
d’inversió original d’1 milió d’euros posa en marxa una cadena de depesa de
consum secundari que si bé és interminable, és decreixent i acaba generant una
quantitat finita de despesa.

pág. 5
Per determinar-ho algebraïcament tenim que la variació de la producció com a
conseqüència de l’augment inicial de la despesa en inversió resulta ser igual a:

Variació de la producció o renda = Variació de la inversió

Així, el multiplicador simple és igual a , que equival a la inversa o

recíproca de la propensió marginal a estalviar:

També podem expressar el multiplicador com el quocient entre la variació de la

renda o producte d’equilibri i la variació de la inversió que motiva l’alteració de la
renda:

així veiem que el multiplicador ens indica quantes vegades ha augmentat la renda en
relació amb l’augment de la inversió.

Donat que 0<PMC<1 podem afirmar que és major que la unitat de

manera que un augment de la inversió genera un augment més que proporcional de
la renda.

L’OFERTA AGREGADA

L’oferta agregada és la quantitat total que escullen proveir les empreses i les
famílies, donat el patró de salaris i preus de l’economia. Les empreses decideixen la
quantitat de producte que volen col·locar en el mercat per maximitzar els seus
guanys, prenent en consideració el preu del producte, els costos dels inputs, l’stock
de capital i la tecnologia de producció disponible.

pág. 6
Les famílies també adopten una decisió d’oferta, és a dir, quant de treball oferir en
base al nivell del salari real.

A la pràctica, les decisions òptimes d’oferta poden resultar molt complicades però
per facilitar l’anàlisi ens centrarem en el cas en que les decisions d’oferta es basen
totalment en els salaris i preus corrents.

El concepte d’oferta també es complica pel fet que hi ha molts tipus de béns a
l’economia però tb suposarem, per simplificar, que l’economia genera un únic
producte.

Amb aquestes hipòtesis simplificadores podem passar a la corba d’oferta agregada

per l’economia, que descriu la relació entre el producte agergat i el nivell de preus.

Per a l’anàlisi de l’oferta agregada es pot representar el sector de producció per mitjà
de les funcions de producció i demanda i oferta de treball.

– Comencem per la funció de producció que podem expressar amb l’equació:

el producte és una funció del capital (K) i del treball (L) uitlitzats en la producció i
del grau d’avenç de la tecnologia .

La funció de producció té 2 característiques importants (en el c/t):

1. un augment en la quantitat de qualsevol factor fa que el producte

augmenti:
PMgL i PMgK són ≥0

2. la productivitat marginal de cada factor declina en la mesura que s’usa

més d’aquest factor mantenint fixa la quantitat de l’altre factor.

Podem veure com aquestes 2 característiques afecten a la forma gràfica de

la funció de producció:

– La demanda de treball pot descriure’s com a funció del salari real (en una relació
negativa) i dels nivells de capital i tecnologia (en relacions positives):

pág. 7
 ja que si suposem que l’empresa ven el seu producte a preu P, contracta treball
al salari nominal w, cada increment addicional de treball augmenta els costos
laborals en w·ΔL. La unitat extra de treball genera ΔQ en producte addicional i
per tant un ingrés addicional de P·ΔQ. Així es contractarà treball mentres el cost
extra sigui menor o igual al valor addicional del producte:

Així l’empresa contractarà treball fins que el seu PMg sigui igual al salari real,
w/P. I si representem la quantitat de treball que l’empresa contrcatarà per a cada
ivell de salari real obtenim la corba de demanda de treball L0 que de fet és la
corba de PMgL:

D’aquest fet ve que si ↑K o hi ha un avenç tecnològic hi haurà un desplaçament

cap amunt i a la dreta de la corba LD.

Amb això podem reescriure la funció de producció per trobar l’expressió de

l’oferta de producció:

– El pas següent per determinar l’oferta agregada és derivar l’oferta de treball LS.
L’oferta de treball expressada per

té pendent positiu: un major salari real provoca un increment en la quantitat de

treball que els treballadors volen oferir. Malgrat això, no sempre majors salaris
duen a major oferta laboral, però per continuar suposarem que sí.

Així ja tenim expressades la funció d’oferta agregada, la demanda de treball i l’oferta

de treball. Considerant les 3 equacions podem resumir els resultats en una corba
d’oferta agregada que descriu la relació entre l’oferta de béns finals i el nivell de
preus.

pág. 8
La forma d’aquesta corba és tema de controvèrsies pq depèn de les hipòtesis que
s’hagin fet sobre el mercat laboral. Aixó podem veure l’enfocament clàssic i el
keynesià.

Enfocament clàssic

La versió més simple d’aquest enfocament suposa que per a qualsevol nivell de
preus el salari nominal és totalment flexible i per tant s’justa per mantenir l’equilibri
entre l’oferta i la demanda de treball. Així el treball està sempre plenament ocupat.

L’equilibri en el mercat laboral es dóna en el punt de tall de la demanda i l’oferta

laborals. Aquest punt d’intersecció determina el nivell d’equilibri del treball (que
anomenem Lf, full, plena ocupació), el salari real s’equilibri que és (w/P)f i donat Lf, la
funció de producció determina el nivell de plena ocupació del producte, que
designem per Qf.

Com que els salaris són perfectament flexibles, davant de qualsevol variació de
preus el salari nominal restablirà l’equilibri en aquests mateixos nivells, de manera
que si res no perturba la demanda o l’oferta de treball, el nivell de producció és
manté inalterable. Per a qualsevol nivell de preus l’oferta agregada de l’economia és
la mateixa Qf. En conseqüència, la corba d’oferta agregada és una línea rectat
vertical dibuixada al nivell de producte de plena ocupació. Formalment, el cas
clàssic, pot reduir-se a només 2 equacions, la funció d’oferta agregada i una equació
de salari:

pág. 9
Enfocament keynesià

Aquest model es basa en la idea que els salaris i preus nominals no s’ajusten prou
ràpid per mantenir l’equilibri del mercat laboral.

La idea bàsica del model keynesià més senzill és que amb w fixe, el nivell del salari
real w/P variarà inversament amb el nivell de preus. Amb aquestes condicions les
equacions formals per a la corba d’oferta agregada són:

A mesura que puja el nivell de preus (P), cau el salari real i d’acord amb la funció de
demanda de treball augmenta el nivell desitjat de l’input
laboral, mentres que segons l’equació d’oferta agregada tb augmenta el nivell
desitjat d’oferta de producte. Com a resultat la corba d’oferta agregada té pendent
positiu.

pág. 10
L’equilibri conjunt entre l’oferta i la demanda agregades

El marc oferta agregada / demanda agregada és un instrument útil per determinar

l’equilibri del producte i el nivell de preus.

Hem vist que la corba de demanda agregada té pendent negatiu, és a dir, a mesura
que puja el P, la QD cau. La corba d’oferta té pendent positiu sota le scondicions
keynesianes bàsiques o és vertical sota condicions clàssiques.

L’equilibri del mercat del producte està donat per la intersecció de la corba de DA i la
corba d’OA. En altre sparaules, l’economia operarà als nivells de producció i preus
donats per l’equilirbi d el’oferta i la demanda agregades. Aquest equilibri tb
determinarà el nivell d’ocupació a l’economia.

BIBLIOGRAFIA

Lipsey, Richard: Introducción a la Economía Positiva. Ed. Vicens Vives, 12a edició,
1991.

Samuelson, Paul A.: Economía. Ed. Mc Graw-Hill, 13a edició, 1991.

Wonnacott, Paul i Wonnacott, Ronald: Economía. Ed. Mc Graw-Hill, 3a edició, 1987.

Comas, Josep: Macroeconomia: teoria i problemes. Eumo Editorial, 1997.

Mochón, Francisco: Macroeconomía. Mc Graw-Hill, 5a edició, 1991.

Tugores Ques, Joan: Introducció a l’economia. Ediuoc, 1996.

Mochón, Francisco: Principios de Economía. Mc Graw-Hill, 1995.

Mochón, Francisco: Economía - Bachillerato. Mc Graw-Hill, 1996.

Fischer, Stanley i Dornbusch Rudiger i Schmalensee, Richard: Economía. Mc

Graw-Hill, 2a edició, 1992.

Sachs, Jeffrey i Larraín, Felipe: Macroeconomía en la economía global. Ed. Prentice

Hall, 1994.

pág. 11