TEMA 1: LES VIOLÈNCIES SOCIOAFECTIVES A TRAVÉS DELS DIFERENTS MODELS

SOCIALS DE GÈNERE ACTUALS

MODELS HEGEMÒNICS DE MASCULINITAT I FEMINITAT

El model de masculinitat hegemònica:

- La masculinitat hegemònica va ser definida per Raewyn Connell, el 1995, com la que
legitima el patriarcat, garanteix la posició dominant dels homes i la subordinació de
les dones. Pel que seria la màxima expressió del masclisme.
- Està orientat a la realització a l’àmbit públic, l’agressivitat, la competència i la
demostració de força i d’independència, amb una necessitat d’afirmar
constantment la pròpia masculinitat. El seu model de sexualitat posa al centre la
satisfacció del propi desig, l’acció i l’impuls incontenible.
- La masculinitat hegemònica es defineix com la pràctica que legitima la posició
dominant dels homes poderosos en la societat i justifica la subordinació de la dona i
d'aquells homes no estereotipats o transgressors. És la forma més acceptada a la
societat d’expressar el gènere masculí.

Visionat vídeo: Men in Movement: la masculinidad hegemónica y la posibilidad de cambio

en las relaciones de género.

Alguns dels mandats en aquest model són:

1) No expressar afectes i privilegiar allò racional i l'acció: S'espera que un home “de
veritat” no plori, no senti por, sigui controlat, no es desbordi en emocions ja que això es
considera “cosa de dones”. Cal recordar que cada vegada que un nen rep l'advertiment: “els
homes no ploren”, se l'està estimulant perquè suprimeixi i negui les seves emocions. Aquest
mandat es completa amb el de no ser covard. Com a efecte d'aquest mandat, la
masculinitat hegemònica legitima formes violentes de resolució de conflictes.

2) No expressar dependència ni feblesa: En la representació hegemònica, els homes

sempre han de sostenir una imatge de seguretat, fortalesa i autonomia. Ser passiu és viscut
com a insult, ja que es creu una cosa típicament femenina per la seva associació amb la
docilitat. Per contra, s'espera que dones i nenes incorporin patrons apresos de
dependència, inseguretat i debilitat. Al llarg del cicle de vida, això es va accentuant i el que
en la infància apareix com a incipient, es consolida a la vida adulta.
3) Tenir molt desig sexual, dirigir-lo exclusivament a les dones i mostrar altres proves
dels seus actes (hiper) heterosexuals: Ser home es demostra a través d'una constant
exhibició de desig (hetero) sexual.

4) Tenir un bon rendiment sexual a través d'un erotisme quantitatiu i un exercici

exitista, cosificant misòginament les dones: Un veritable home té bones ereccions, un
penis gran, no rebutja cap oferta sexual i està sempre llest. Les dones es contemplen com a
objectes simbòlics d'intercanvi.

5) Viure el propi cos des d'un registre desafectivitzat: Amb l'objectiu d'eliminar tot rastre
de sensibilitat que sigui novament associat a allò femení, el cos ha de ser negat com a
entitat afectiva, encara a costa de les lesions que es puguin provocar.

6) Ser homofòbic i misogin: Res de l'univers homosexual i femení no forma part de la

veritable masculinitat. El mandat és rebutjar, ridiculitzar i menysprear tot home que
manifesta un desig en aquest sentit. Aquest mandat homofòbic és el que estableix
restriccions per al contacte corporal ampli entre homes.

7) Ser proveïdor: L'estereotip masculí indica que sigui l'home qui subministra els recursos
per sostenir quan està en parella amb una dona. És ell qui ha de mantenir la família, pagar
els comptes. Enfront de situacions de crisi econòmica, on els homes no poden complir
aquest rol assignat, molts senten amenaçat el seu lloc. Aquest mandat té com a contrapart
l’assignació de l’esfera de les activitats reproductives a les dones.

8) Conrear l'honor: És interessant veure que la paraula “virilitat” ve de “virtut”. La virtut
implica un lloc valorat en les relacions de poder, cosa que constitueix l'honor. Un “home
sense honor” no seria un “home de veritat”, i això ho veiem quan un altre home s'apropia de
les seves “possessions” (com per exemple “les seves” dones), la qual cosa s'expressa quan
escoltem dir “és un banyut”.

9) Privilegiar l'acció per sobre la paraula: Parlar “massa” és una cosa que es creu pròpia
de dones, i per tant una mica desvaloritzada socialment en el context androcèntric. Per això
un autèntic home actua molt i parla poc.

10) Quelcom mai del tot aconseguit: Les constants preocupacions parentals sobre la
correcta assumpció de masculinitat en el fill mascle, així com els acudits quotidians, donen
compte que allò masculí és una cosa que ha de ser vigilada, mesurada i sobretot sempre
provada. No ser marieta, covard, feble, banyut, impotent, etc.
11) Basada en negacions i prohibicions: No hi ha, per tant, una definició positiva del que
és constituir-se en home a partir de les prerrogatives masculines. “Ser” home és “no ser”
infantil com un nen, subaltern com una dona, ni homosexual (Badinter 1992).

12) Una paternitat distant: la masculinitat hegemònica imposa un exercici de paternitat que
ha de ser vigilant dels límits i per tant, es tracta d'una paternitat distant, en què no està
habilitada l'expressió de certes emocions, sobretot si són de tendresa.

Aquests mandats continuen perpetuant-se a través de les pràctiques de criança i

socialització.

S'entén per masculinitats alternatives, subversives o subalternes, a totes aquelles

manifestacions que encara considerant-se masculines, són vistes com a versions
secundàries, inferiors, avariades, inautèntiques o diferents de la masculinitat hegemònica.

Aquestes inclouen expressions masculines que s'expressen de manera sensible i afectuosa,

no competitiva, no heterosexual o de maneres que desconfirmen el prejudici masculí d'un
arrasador i sempre present desig sexual.

També abasta les masculinitats no violentes, vistes com a feminitzades i/o infantilitzades,
habitant cossos de dones, així com també aquelles masculinitats desplegades per homes
transgènere.

Aquestes masculinitats solen ser vistes com devaluades en la mesura que el model ideal
encara ho representa allò que tradicionalment s'entén per “masculinitat”.

La masculinitat alternativa (radicalment contrària al model hegemònic) es definiria com

aquella nascuda als anys setanta a països del nord d'Europa i que prové del moviment pro
feminista, que clarament és la pròpia d'homes actius en la lluita contra la violència de
gènere (juntament amb les dones), que rebutgen persones amb valors no igualitaris o que
són violentes. Són homes que busquen relacions igualitàries basades en el desig i l'amor i
reneguen dels principis de la masculinitat hegemònica.

El model de feminitat hegemònica:

En contraposició, el model de feminitat hegemònica s’orienta cap a la realització a l’àmbit

domèstic, a la cura, la dependència, amb un missatge constant d’indefensió, debilitat i de
necessitat de protecció.
El seu model de sexualitat se centra en la satisfacció del desig de l’altre, la passivitat i la
centralitat de l’amor romàntic. L’amor romàntic s’entén com l’amor, heterosexual, ideal i
idealitzat, que posa al centre l’entrega a l’altra persona, el patiment, la possessió i el
sacrifici.

Aquesta promiscuïtat sexual instruïda precoçment construeix la idea: un desig sexual

irrefrenable i indiscriminat en els homes masculins. Aspecte aquest, que moltes vegades
naturalitza la violència sexual sobretot cap a les dones.

Alhora, el consum de pornografia i de persones en situació de prostitució solen ser dos

elements naturalitzats en l'exercici de la sexualitat des de la perspectiva de la masculinitat
hegemònica.

La producció de “videos casolans” que circulen per xarxes com whatsapp, fins i tot amb
nens o nenes com a víctimes d'abús, així com la disponibilitat a web de múltiple oferta de
pornografia, donen compte d'una pràctica que encara està vigent en relació a la construcció
de la sexualitat de la masculinitat hegemònica. Aquestes pràctiques naturalitzades
constitueixen una expressió clara de violència i explotació sexual emmarcades en la
violència de gènere.

La construcció de la masculinitat hegemònica ha donat més valor a la idea que els

veritables homes fan activitats que impliquen destresa, esforç o risc físic. Les masculinitats
subalternes, definides com a tals en tant que guions masculins considerats com versions
inferiors, secundàries, avariades, o diferents de la masculinitat hegemònica, solen a més
rebre com a resposta l'assetjament des d'etapes primerenques de la socialització.

Els homes masculins, actuen a través de l'assetjament, crida als seus parells a no desafiar
la masculinitat hegemònica. Això produeix en moltes experiències personals vulneració en
àmbits quotidians com ara el barri, l'escola, el club social, impregnant la manera com es
vivència la socialització.

El model de masculinitat hegemònica vulnera els homes amb masculinitats subalternes,

alhora que exerceix violència sobre les dones “masculinitzades”.

Durant l’adolèscència formes de violència cap als homes masculins subalterns es

despleguen també en espais socioeducatius. Així, per exemple, en grups d'adolescents i
joves circulen acudits o expressions que ridiculitzen expressions de gènere diferents de les
hegemòniques, o directament no s'intervé en interaccions entre barons o entre dones, o
entre barons i dones que es consideren “pròpies” dels mandats de gènere.
Idees com la de fortalesa i el no patiment, col·loquen als homes grans en un període vital
d’especial vulneració de drets, propiciat per la pròpia construcció de la masculinitat
hegemònica que no els permet concebre's febles. També sol produir-se en els homes grans
una forta desatenció dels símptomes de malalties o patologies, en tant que homes que
construeixen subjectivitat en base a allò infal·lible i no planifiquen les vulnerabilitats que
tindran durant aquesta etapa de la vida.