Capı́tol 8

Model d’Ising

Com hem vist, l’absència d’interaccions entre els dipols magnètics implica que el sistema només pot
ser paramagnètic. Per que un sistema pugui ser ferromagnètic i que pugui tenir transició de fases
cal que els dipols interaccionin entre ells. No hi ha una manera única o universal de descriure les
interaccions entre dipols ni tampoc entre les mol·lècules d’un gas. Sovint es recorren a models que
pretenen descriure d’una manera senzilla aquestes interaccions. El model més important i alhora
més senzill d’un sistema magnètic que presenta una transició de fase és el model Ising, l.l’oscil·lador
harmònic”de la mecànica estadı́stica proposat per Wilhelm Lenz el 1920 i es va resoldre exactament
pel cas unidimensional pel seu estudiant Ernest Ising el 1925. Ising va quedar molt decebut perquè
el cas unidimensional no mostrava una transició de fase. Lars Onsager va resoldre el model Ising
exactament el 1944 per a dues dimensions en absència d’un camp magnètic extern i va demostrar
que hi havia una transició de fase de segon ordre. Per aquest treball, Onsager va rebre el premi
Nobel al 1968. El model ha estat també estudiat en dimensions superiors a dos però mitjançant
simulacions Monte Carlo, doncs no hi ha solucions exactes. Avui dia, el model d’Ising encara
segueix aplicant-se a problemes en diversos camps com xarxes neuronals, plegament de proteı̈nes,
comportament social, etc. En el model d’Ising els dipols magnètics estan localitzats en el nusos d’una
xarxa en presència d’un camp extern. Tal com vàrem explicar a la secció 6.3, l’energia potencial
d’interacció dipol-camp és µ0 µz H on µz és la component del moment dipolar en la direcció del
camp extern i està quantitzada amb el nombre quàntic d’spin de forma que µz = µ i . Recordeu
que es considera una variable aleatòria que pren valors enters. Aixı́, l’energia d’interacció d’un
sistema d’N dipols amb el camp extern és la donada per (6.38). L’energia interacció dipol-dipol
proposada en el model d’Ising és
X
J i j (8.1)
hiji

on J és la constant d’acoblament, que és positiva per sistemes ferromagnètic o negativa per sistemes
antiferromagnètics. La notació hiji indica que la suma es fa sobre parelles de veı̈ns propers on
cada parella s’inclou només una vegada en la suma sobre i i j. L’energia total del sistema, que es
correspon amb l’energia d’un microstat { 1 , 2 , ..., N } és

N
X X
E= µ0 H i J i j (8.2)
i=1 hiji

Per simplicitat notacional hem suposat que el mòdul del moment dipolar µ = 1.

8.1 Cadena unidimensional

Històricament, aquest va ser el model resolt per Ising. Consisteix en un xarxa circular tancada d’N
dipols magnètics com es mostra en la figura 8.1

85
Termodinàmica i mecànica estadı́stica Universitat Autònoma de Barcelona

$ ! " #

Figura 8.1: Cadena periòdica circular d’N dipols

Com que la xarxa és tancada s’han d’imposar condicions de contorn periòdiques el que significa que
N +1 = 1 . D’altra banda, com que la cadena és unidimensional cada dipol interaccionarà amb el
deu seu costat, per tant
X XN
i j = i i+1
hiji i=1

on s’ha tingut en compte la condició de contorn periòdica. També podrem escriure que
N
X 1 1
i = ( 1 + 2 + ... N) + ( 2 + 3 + ··· + N + 1)
i=1
2 2
N N N
1X 1X 1X
= i + i+1 = ( i + i+1 ) .
2 i=1 2 i=1 2 i=1

Utilitzant (8.2) l’energia de la cadena serà doncs

N
X
E= E( i , i+1 ) (8.3)
i=1

on
i + i+1
E( i , i+1 ) = µ0 H J i i+1 (8.4)
2
Ara podem calcular la funció de partició del sistema

X X PN N
XY
E E( i, i+1 ) E( i, i+1 )
Z= e = e i=1 = e
{ i} { i} { i} i=1

Podem definir l’anomenada matriu de transferència T̂ , on els seus elements són

E( i, i+1 )
T i, i+1 =e (8.5)
La dimensió d’aquesta matriu quadrada ve donada per la multiplicitat de i. Aixı́ doncs tenim
X X
Z= ··· T 1, 2
·T 2, 3
···T N, 1

1 N

Fent ús de la notació de la mecànica quàntica podem fer la següent correspondència

T i, i+1 = h i | T̂ | i+1 i

on els vectors d’estat | i i són els spinors que formen una base ortonormal
X
| ii h i| = I
i

Per tant, fent ús d’aquesta base ortonormal podem simplificar l’expressió per a la funció de partició
del sistema

86
Termodinàmica i mecànica estadı́stica Universitat Autònoma de Barcelona

X X
Z= ··· h 1 | T̂ | 2 i h 2 | T̂ | 3 i · · · h N | T̂ | 1i =
i N

X X X X
= h 1 | T̂ | 2 i h 2 | T̂ | 3 i h 3 | · · · T̂ | N i h N | T̂ | 1i =
1 2 3 N

X ⌘ ⇣
N
= h 1 | T̂ | 1i = Tr T̂ N .
1

Aixı́ doncs, per calcular la funció de partició hem de calcular la traça de T̂ N . Com que T̂ és
simètrica i real es pot diagonalitzar. Sigui P̂D la matriu diagonal i P̂ la matriu que diagonalitza
T̂ , llavors T̂D = P̂ 1 T̂ P̂ . Tenint en compte la propietat associativa del producte de matrius i
P̂ P̂ 1 = I llavors
⇣ ⌘⇣ ⌘
N
T̂D = P̂ 1 T̂ P̂ P̂ 1 T̂ P̂ · · · = P̂ 1 T̂ N P̂

o equivalentment
T̂ N = P̂ T̂D
N
P̂ 1
.
La funció de partició serà
⇣ ⌘ ⇣ ⌘ ⇣ ⌘
Z = Tr T̂ N = Tr P̂ T̂D
N
P̂ 1 N
= Tr T̂D

on en la darrera igualtat s’ha utilitzat que la traça és invariant sota permutacions cı́cliques. Calculem
ara la funció de partició pel cas de sistemes amb spin 1/2, és a dir i = ±1. En aquest cas i tenint
en compte (8.4) i (8.5), la matriu de transferència pren la forma
0 1 0 1
µ0 H+ J J
T++ T+ e e
T̂ = @ A=@ A.
J µ0 H+ J
T + T e e

Per diagonalitzar la matriu T̂ hem de trobar els valors propis que són les solucions de l’equació
|T̂ I| = 0. Aixı́, solucionant

µ0 H+ J J
e e 2 J
|T̂ I| = = 2 e cosh( µ0 H) + 2 sinh(2 J)
J µ0 H+ J
e e

obtenim les següents solucions reals

q
± =e J
cosh( µ0 H) ± e2 J cosh2 ( µ0 H) 2 sinh(2 J)
Finalment la funció de partició és
" ✓ ◆N #
⇣ ⌘
N N N N
Z = Tr T̂D = + + = + 1+
+

N
Com que < + , en el lı́mit termodinàmic N ! 1 tindrem que N ⌧ N + i per tant Z = + i
F = N kB T ln( + ). L’equació tèrmica d’estat del sistema es pot trobar utilitzant (6.14)
✓ ◆
1 @F kB T 1 @ + sinh( µ0 H)
M= = =q
µ0 @H µ0 + @H
T e2 J cosh2 ( µ0 H) 2 sinh(2 J)

Com es pot veure, quan H = 0 s’obté M = 0, aixı́ que no tenim canvi de fase, ja que no hi ha
imanació permanent en el sistema al retirar el camp magnètic. En conseqüència, el sistema és
sempre paramagnètic i per tant no presenta cap transició de fase.

87
Termodinàmica i mecànica estadı́stica Universitat Autònoma de Barcelona

8.2 Aproximació de camp mig

Una forma alternativa de resoldre el model d’Ising consisteix en aproximar el terme d’interacció
i j . En primer lloc suposarem que cada dipol interacciona amb els veı̈ns més propers. Si z és el
nombre de propers veı̈ns, també conegut per nombre de coordinació d’una xarxa, la suma sobre
parelles es redueix a z vegades la suma sobre cada dipol multiplicat per un factor 1/2 per evitar la
duplicitat de parelles:

X zX
' (8.6)
2
hiji i ó j

En segon lloc suposarem que i és una variable aleatòria de fluctua poc respecte al seu valor mig
de forma que podem escriure
i = h ii + i

on i ⌧ i. Llavors, definint

m ⌘ h ii (8.7)

tenim

i j = (m + i ) (m + j) = m2 + m( i + j) + i j
2 2
' m + m( i m+ j m) = m + m( i + j) (8.8)

on hem menyspreat el terme i j en ser un terme d’ordre superior. Introduint les aproximacions
(8.6) i (8.8) a (8.1) s’arriba a

X N
z X⇥ ⇤ N zm2 X
i j ' m2 + m ( i + j) = + zm i (8.9)
2 2 i=1
hiji i ó j

Considerant (8.9) a (8.1), l’energia del sistema es pot expressar finalment com

N
X N
X
JN zm2
E = µ0 H i + Jzm i
i=1
2 i=1
N
X
JN zm2
= (µ0 H + Jzm) i (8.10)
2 i=1

Ara ja podem calcular la funció de partició del sistema utilitzant (8.10)

X 1 2 X PN
Z= e E = e 2 JN zm e( µ0 H+ Jzm) i=1 i
.
{ i} { i}

La suma de la segona igualtat del resultat anterior es pot calcular com vam fer amb (6.39):
!N
X PN X X X
µ0 H+ Jzm) µ0 H+ Jzm)( µ0 H+ Jzm)
e( i=1 i
= ··· e( 1 +···+ N )
= e( 1

{ i} 1 N 1

i tenint en compte i = ±1, la funció de partició queda de la forma

JN zm2
Z(H, T, N ) = e 2 2N coshN ( µ0 H + Jzm). (8.11)
Ara podem calcular l’equació d’estat del sistema M = M (T, H, N ). Recordem que la imanació,
com a magnitud macroscòpica, és el valor mig de N µz , és a dir

M = N hµz i = N h i i = N m,

88
Termodinàmica i mecànica estadı́stica Universitat Autònoma de Barcelona

tenint en compte (8.7). Per tant, de (6.14)

✓ ◆ ✓ ◆
1 @F kB T 1 @Z
m= = = tanh(µ0 H + Jzm) (8.12)
N µ0 @H T N µ0 Z @H T
Podem observar com per J = 0 recuperem l’equació d’estat (6.37) d’un sistema paramagnètic.
També veiem que si hi ha interacció (J > 0) al retirar el camp (H = 0) queda una imantació
especı́fica romanent m, que és la solució no nul·la de

m = tanh( Jzm) (8.13)

que indica que el sistema està en fase ferromagnètica. L’equació (8.13) és una equació transcendent
de la que no podem trobar les solucions per m de forma exacta. Per estudiar la dependència de
les solucions amb la temperatura podem fer un anàlisi qualitatiu representant els dos membres de
l’equació (8.13)

y1 = m, y2 = tanh( Jzm) (8.14)

respecte m i veure quan y1 i y2 es tallen. A la figura 8.2 es mostren dues situacions diferents. A la
figura de l’esquerra només hi ha un tall i per tant la solució és m = 0. A la de la dreta hi ha tres
talls i les solucions són m = 0 i dues solucions per m 6= 0.

1 1
Jz < 1 Jz > 1
0.5 0.5

0 0

−0.5 −0.5

−1 −1
−2 −1 0 1 2 −2 −1 0 1 2
m m
Figura 8.2: Representació gràfica de y1 i y2 .

Per què hagi tres talls s’ha de complir que

✓ ◆ ✓ ◆
dy1 dy2
<
dm m=0 dm m=0

que tenint en compte 8.2 és equivalent a Jz > 1. En cas contrari, si Jz < 1 només hi ha una
solució. La condició de transició és Jz = 1. Aixı́, existeix una temperatura crı́tica
Jz
Tc = (8.15)
kB

per sobre de la qual (T > Tc ) l’estat d’equilibri és m = 0 mentre que per sota de la qual (T < Tc )
apareixen dues noves solucions no nul·les. Com veurem més endavant, de les tres solucions, les dues
no nul·les són mı́nims de l’energia mentre que la nul·la correspon a un màxim. Aixı́, quan T > Tc
el sistema es troba en fase paramagnètica mentre que quan T < Tc es troba en fase ferromagnètica.
El model d’Ising unidimensional de camp mig prediu la transició de fase para-ferromagnètica. Les
dues solucions no nul·les representen la imanació espontània que apareixen al refredar el sistema
per sota de la Tc . En absència de pertorbacions externes el sistema selecciona aleatòriament una
de les dues solucions no nul·les. Aquest fenomen es coneix com trencament espontani de simetria
caracterı́stic de les transicions de fase de segon ordre.

89
Termodinàmica i mecànica estadı́stica Universitat Autònoma de Barcelona

Estats d’equilibri a camp nul prop del punt crı́tic: Com que (8.13) no es pot resoldre
exactament no podem trobar els estats d’equilibri de forma general, però podem estudiar les soluci-
ons a prop del punt crı́tic per veure com es comporta el sistema en la transició para-ferromagnètica.
Sabem que per T > Tc la solució de (8.13) és m = 0, per tant, prop de Tc però per sota T > Tc , m
no serà zero però serà petita. Aixı́, tenint en compte que tanh(x) ' x x3 /3, (8.13) queda de la
forma
1 3
m ' Jzm ( Jzm)
3
o bé utilitzant (8.15)
✓ ◆3
m 1 m
m' (8.16)
t+1 3 t+1
on s’ha definit
T
t= 1.
Tc
Notem que estem buscant solucions en la regió 0 < Tc T ⌧ 1, per tant t < 0 però |t| ⌧ 1.
L’equació (8.16) té la solució trivial m = 0 i

Tc T
m2 ' 3t(1 + t2 ) = 3t + O(t3 ) ' 3 .
Tc
Aixó doncs, les solucions a prop del punt crı́tic són
8
< 0, T > Tc
m' q (8.17)
: 3 Tc T
, T < Tc
Tc

on es veu que per temperatures lleugerament per sobre de Tc el sistema està en fase paramagnètica
mentre que per temperatures lleugerament per sota es troba en fase ferromagnètica. En T = Tc la
solució és contı́nua, propi de les transicions de segon ordre. Una representació gràfica de (8.17) ens
portaria a una figura com la 7.7 on el paràmetre d’ordre és m.

Susceptibilitat magnètica a camp nul prop del punt crı́tic: En primer lloc aı̈llem l’ar-
gument de (8.12)
µ0 H = tanh 1 (m) mJz
i ara prenem la derivada respecte de H a T constant. Tenint en compte que m = /N on ve
donat per (6.17), s’obté
m
µ0 = Jz m
1 m2
Aı̈llant m obtenim
µ0 /kB
m = T
. (8.18)
1 m2 Tc
Ara analitzem per separat els casos T > Tc i T < Tc prop del punt crı́tic. Per T > Tc la imanació
especı́fica és m = 0, aixı́ que
µ0 /kB
m = .
T Tc
Per T < Tc la imanació especı́fica ve donada per (8.17) i al substituir a (8.18) s’arriba a

µ0 /kB Tc
m = t2 +2t
.
1 4t

A prop del punt crı́tic |t| ⌧ 1 i per tant

t2 + 2t
= 2t + O(t2 ).
1 4t

90
Termodinàmica i mecànica estadı́stica Universitat Autònoma de Barcelona

Tc (K)
Fe 1.33 0.34 1043
Co 1.21 - 1388
Ni 1.35 0.42 627
CrO2 1.63 - 386
CrBr2 1.22 0.37 32.6

Taula 8.1: Valors experimentals d’exponents crı́tics. Els valors obtinguts a partir del model d’Ising
de camp mig, com hem vist, són = 1/2 i = 1

Finalment,
µ0 /2kB
m = .
Tc T
Resumint, a prop del punt crı́tic, la susceptibilitat magnètica és de la forma
1
m ⇠ . (8.19)
|T Tc |

Notem que la divergència d’aquesta magnitud a prop del punt crı́tic és equivalent a la de la
compressibilitat isotèrmica en el cas dels fluids. D’altra banda, s’han mesurat els exponents crı́tics
experimentalment per diferents substancies magnètiques i de m ⇠ (Tc T ) i ⇠ |T Tc | .
A la taula 8.1 es mostren alguns valors coneguts. Els valors obtinguts a partir del model d’Ising de
camp mig, com hem vist, són = 1/2 i = 1.

Comparació amb la teoria de Landau: L’equació fonamental per l’energia lliure de Helmholtz
especı́fica es pot trobar a partir de f = kB T ln Z i la funció de partició (8.11). A camp nul
(H = 0)
Jz 2
f (m, T ) = m kB T ln[2 cosh( Jzm)]. (8.20)
2
Com hem comentat abans, el paràmetre d’ordre de la teoria de Landau, és la imanació especı́fica m
pels sistemes magnètics. La fase desordenada correspon a la paramagnètica on m = 0 mentre que
l’ordenada correspon a la ferromagnètica on m 6= 0. Desenvolupant en sèrie de Taylor fins a ordre 4
✓ ◆
zJ zJ (zJ)4
f (m, T ) = kB T ln 2 + T m2 + m4 + O(m6 ). (8.21)
2T kB 12(kB T )3

Si comparem aquest desenvolupament amb el de Landau (7.26) i tenint en compte (7.30) podem
veure que tenen la mateixa estructura i que

zJ (zJ)4 zJ
f0 = kB T ln 2, ↵0 (T ) = , ↵4 = , Tc =
2T 12(kB T )3 kB

per tant podem afirmar que el model d’Ising de camp mig satisfà la teoria de Landau.

8.3 Aproximació de camp mig de Weiss

Aquesta aproximació consisteix en considerar la interacció d’un dipol amb resta de dipols com la
interacció entre el dipol amb un camp creat per la resta de dipols. Si ens fixem en el dipol i que
interacciona amb els seus z primers veı̈ns, aleshores podem aproximar j ' h j i en el terme i j .
Aixı́, i j ' h j i i = m i i per tant
X X
i j ' zm i (8.22)
hiji i

91
Termodinàmica i mecànica estadı́stica Universitat Autònoma de Barcelona

on z és el nombre de primers veı̈ns. Per tant, considerant (8.22) en (8.2) l’energia del sistema és
N
X
E= µ0 He↵ i (8.23)
i=1

on
Jzm
He↵ = H + .
µ0
Com podem veure, l’expressió (8.23) correspon a l’energia d’interacció d’N dipols amb un camp
He↵ que conté el camp extern i un terme Jzm/µ0 que correspondria al camp creat pels z dipols
amb que interacciona. La funció de partició serà
!N
X X PN X
E µ0 H+ Jzm) µ0 H+ Jzm)
Z= e = e( i=1 i
= e( 1
.
{ i} { i} 1

Si tenim en compte que i = ±1 la funció de partició queda finalment

Z = 2N coshN ( µ0 H + Jzm),

d’on podem trobar

f (H, T ) = kB T ln [2 cosh( µ0 H + Jzm)]
i l’equació calòrica d’estat
✓ ◆
1 @f
m= = tanh(µ0 H + Jzm)
µ0 @H T

que és la mateixa que la del model d’Ising de camp mig (8.12). En canvi, la funció de partició i
l’energia lliure de Helmholtz no són iguals. Tant l’aproximació de Weiss (8.22) com la d’Ising de
camp mig (8.9) tenen en compte bàsicament que i j ' i h j i. Per tant, sota aquesta aproximació
h i j i ' h i i h j i i per tant
h i j i h i i h j i ' 0.
En general, l’aproximació de camp mig consisteix en reemplaçar les variables aleatòries pels seus
valors mitjos. El resultat anterior diu que les variables aleatòries i i j no estan correlacionades,
que significa que els dipols no estan correlacionats i que no interaccionen. Això és contradictori i
mostra que l’aproximació de camp mig no és del tot robusta.

92